Què et passa, Mauro?
Reconec que em poso tens a l’hora de controlar els bitllets. Temo topar amb el cas que hagi de sancionar un home jove com jo, però segur d’ell mateix i complet, o una dona bonica i descarada. Quan cadascú em demostra que ha complert, de seguida em relaxo, m’apresso a ocupar el seient davant del volant i la meva comesa torna a semblar-me possible i encara, fàcil.
De Vicenza a Vil·la Almerico hi ha pocs quilòmetres, sis parades. Un diumenge que la mare va insistir que jo sortís a fer un volt vaig agafar l’autobús, un de la mateixa línia que el que jo comando entre setmana. Feia dies que em rondava la intenció. Vaig pujar a la parada de l’estació de tren i amb un cop de cap vaig saludar Marcello, envoltat de forasters que esperaven per pagar el bitllet. Vaig veure que, de gent dels pobles, n’hi ha poca els dies de festa. Em vaig esmunyir cap al fons i fins vaig poder seure una estona abans de baixar. Volia conèixer la vil·la per la qual em pregunta tota aquesta gent despreocupada que viatja amb càmeres fotogràfiques i mapes, calça curta i gorra amb visera.
El porter de La Rotonda, un napolità bromista, no em va perdonar el preu de l’entrada ni em va voler fer rebaixa. No el va commoure el guant ni que li expliqués que a diari condueixo l’autobús des de Vicenza i informo els turistes de la parada que correspon a les vil·les de Palladio. Me’n vaig fer cinc euros per tan sols veure-la de fora, la vil·la. Casa i jardins, és clar. A la Valmarana ja no hi vaig anar, hauria fet tard.
No dic que no, l’edifici tot blanc està bé, les quatre grans entrades iguals, amb les seves escales i columnes i estàtues cada una, fan que sembli rodona, però per mi és més un estel o una creu de braços exactes. A més, té anys i panys. Feien goig la gran estesa de gespa, molt ben endreçada, i els lilàs florits en un cantó on hi ha un banc de fusta. Però trobo que no n’hi ha per tant, d’aquest Palladio. De vegades se’n fa un gra massa, amb els artistes. Vull dir que tot són elogis i vas a veure què, i bé, tampoc és que facin florir roses entre la neu, em sembla exagerat que cada dia mig autobús s’ompli per visitar La Rotonda. Vaig veure que el porter era de la meva corda. En sortir em va preguntar què i jo li vaig fer un afirmatiu amb el cap. Llavors va saltar amb una rialla un xic massa forta.
—Palladio, Palladio, era un picapedrer i el seu pare es deia com jo. Pietro!
Doncs jo volia saber on van diàriament, després de baixar a la parada en qüestió, tots aquests forasters que paguen el bitllet i no em miren el guant, perquè això sí que ho tenen, menys pel que persegueixen amb l’objectiu, són un personal ben distret. En canvi jo, si no condueixo, em fixo en la gent i, de vegades, conduint i tot, m’adono de coses que, si les expliqués a ma mare, no se les creuria.
Vaig tornar a casa més tard del que acostumo i vaig veure la taula parada, el dinar devia fer estona que era a punt. Em vaig adonar que havia patit i llavors, no havia previst fer-ho, li vaig explicar tota aquesta història de la vil·la i de Palladio, i es va posar que no cabia a la pell, com si la deslliurés d’alguna pena. Em pregunto on pensava que havia anat.
Recordo amb un gran pes el temps després de l’accident, quan em passava el dia sencer al pis i la mare estava totes les hores amatent de mi. Ara, amb una mà de pròtesi, no solament guanyo un sou, sinó que faig un horari, sóc un home, no pas un vell. Quan torno, al pis tot resplendeix. El pitjor que em pot passar és no tenir gana perquè llavors «què et passa, Mauro?» serà la cançó que em perseguirà tota l’estona. De vegades he menjat només per fer-la contenta. Quan la mare canta em sento, malgrat tot, afortunat. És una gran soprano i des de l’amputació va triar cantar només per a mi. Fa molt que aquest punt va quedar clar i no admet que es revisi. A més, ara ja passa dels cinquanta. Jo li corresponc amb el meu afecte i agraïment, però no puc explicar-li com quan era menut tot el que faig i penso. Sé que es trasbalsaria si conegués els meus moments dolents, que de vegades arriben a dies. Seria capaç de venir a la parada i repartir jaquetes a les noies escotades o faldilles llargues a les que en pujar els tres graons m’ensenyen cames i cuixes.
L’Arabella es fixava en els nois de la seva edat; si es veien un xic més grans, millor; si eren prims, encara més. I el conductor que la retornava a casa cada tarda després de les sis era perfecte; per l’aspecte devia haver nascut uns anys abans que ella i estava molt prim. Tant, que la panxa li quedava un xic entrada, encara que perfecte no ho era.
Ella s’havia acostumat a pujar a l’inici de trajecte, al viale Roma; cada tarda, el noi esperava dret al costat d’un dels seients del davant que l’Arabella tragués la targeta, mentre deixava perdre la mirada a través de la finestra i, quan ella la hi mostrava, de seguida responia amb un petit senyal afirmatiu del cap i passava al passatger següent. Encara solien quedar uns minuts d’espera abans de l’hora de sortida en què ella podia observar-lo i li semblava que ja eren amics, però no estava segura que ell s’hagués fixat en ella. Segurament que el jove havia notat el que de seguida captava tothom, que estava grassa, però l’Arabella d’ulls verds, dolça i pacient, riallera, i que sabia fer els recollits millor que cap perruquera, quan la coneixeria?
Si li haguessin tapat els ulls i no hagués sabut la part del dia, l’Arabella hauria endevinat qui aferrava el volant de l’autobús. Al matí, un xofer de cabells blancs i rabassut que, quan pujava, sempre deixava filtrar la mirada cap al seu escot i quan passava acompanyava el moviment de les seves anques potents amb un gran sospir de recança. Aquell conductor semblava que sempre tenia tard, l’autobús saltava sovint pel viale Riviera Berica. En canvi, el conductor de tarda portava un ritme serè i allò, a ella, li feia pensar que era un noi responsable. Tot en ell li agradava i fins trobava en el guant un signe de distinció, un objecte que els aproximava.
Arabella hi havia donat tombs i més tombs, n’havia parlat amb la mestressa de la perruqueria, fins que havia decidit fer un pas perquè ell s’hi fixés millor. I una bella tarda, una d’abril en què se sentia amb força la primera calor, va decidir-se. Ella va arribar expressament més tard, quan el xofer acabava de demanar bitllets i s’asseia a tocar del volant. Arabella, dreta al seu costat, li va dir que no trobava la targeta mensual, que sens dubte la portava a dins de la bossa, la buscaria i l’hi ensenyaria més tard. Ell va fer un gest amb la mà enguantada i un altre amb el cap. Era l’hora d’iniciar el recorregut.
Com que no es comptava entre els primers arribats, l’Arabella es va haver d’asseure al final i d’allí no podia observar el conductor tal com li agradava. Algunes finestres anaven obertes i semblava que els passatgers cridaven més que el dia abans. Després de la parada dels turistes, la de la casa Almerico, ella va poder seure al segon seient de la banda dreta i veia el noi a la perfecció. Al primer seient, però, una parella enraonava en veu alta, asseguda ella a la falda d’ell, i no va tenir més remei que desviar-hi l’atenció. Eren tots dos molt morens i, pel cistell que tenien als peus, va deduir que es dedicaven, potser tan sols ella, a vendre flors de manera ambulant; la noia anava amb faldilles amples florejades i una senzilla brusa rosa que no s’adeia gaire amb els colors vermells i verds de l’estampat de l’altra peça. Malgrat el pecat contra l’elegància, el noi es veia entusiasmat, la tenia ben fermada per la cintura, encara que Arabella es va adonar que, de tant en tant, ell, uns quants anys més gran que ella, alçava una mà per explorar-ne el coll o la cisa o directament, prémer-li un pit. La jove no parava d’enraonar i girar el capet, li retreia alguna cosa enfadada i segons els moviments d’ell, forcejava una mica, però sense moure’s de la seva falda. Sovint amollava un riure escandalós com una escuma vessant de la copa.
Calculava Arabella el millor moment d’alçar-se per ensenyar al conductor la targeta que l’acreditava com a viatgera complidora i que ja abans de pujar a l’autobús havia guardat a la butxaca. Aquest seria el primer pas. Encara faltava una mica i malgrat estar pendent del conductor, els ulls se li n’anaven a la parella com feien la totalitat de passatgers de la part frontal de l’autobús, pendents com ella de l’audàcia del noi que semblava augmentar a cada moment.
De sobte, Arabella es va sobresaltar. Si no hagués estat tan conscient que conduïa el noi que li agradava hauria pensat que qui llavors comandava l’autobús era el xofer del matí. Va mirar-lo, però ni el reflex en el vidre, ni el mirall retrovisor, li van donar resposta; com d’habitud, el noi portava ulleres fosques durant el trajecte. Però va tenir un dolç pensament, com una promesa, intuïa que ella podia fer feliç aquell home; si ell portava un guant, ella carretejava un excés de quilos, junts podien fer plans. Aquest pensament optimista li va permetre alçar-se, un xic abans de la seva parada, malgrat el ritme vertiginós de la marxa.
Vaig haver de donar explicacions i va sorgir el recel pel meu defecte. Vaig jurar que la pròtesi no va ser la causa de l’accident sinó que uns viatgers feien de tot per distreure’m. M’ha caigut una setmana de suspensió de feina i sou. El testimoni d’un home em va ser favorable. Va explicar que el comportament de la parella que viatjava al primer seient era per fer pujar els colors de qualsevol persona, i tot allò altre que pot pujar en els homes. Hi va haver una rialla mal dissimulada recorrent els membres del jurat. En veure el seu èxit, ell va continuar. Opinava que, sens dubte, aquell desvergonyiment havia provocat que la noia grassa s’alcés abans de temps i, com a resultat, hagués perdut l’equilibri fins a impactar amb tot el cos quan l’autobús va frenar.
La noia no ha presentat cap denúncia contra mi, però se’m va recomanar que anés a visitar-la a l’hospital. No ho he fet, he passat quasi totes les hores d’aquesta setmana al llit, la mare es creu que és del disgust, sovint em deixa anar: «Què et passa, Mauro?». Estic bé, estic bé. Em distrec pensant, un cop i un altre, en la parella, com els veia a través del mirall retrovisor, aquell bèstia prement-la contra seu i deixant anar uns sospirs que jo sentia al meu clatell. Per més que ella no ho entendria, no puc guardar-los rancúnia. En canvi, aquella grassa, l’escanyaria.