La distància

Ells només feien servir espelmes quan es quedaven a les fosques.

Així doncs, va passar que, més que la casa amb jardí o els dos nivells, allò que més va sorprendre la Dolors quan van entrar al de baix, a la sala menjador de la Nora i de l’Eduard, va ser una fotografia amb una espelma encesa al costat. Al retrat, s’hi podien admirar les línies angelicals d’una adolescent, els grans ulls blaus i els cabells llisos d’una rossor quasi blanca, una clara bellesa com la de la Nora. Emmarcat en plata, era damunt d’un moble taulell de fusta fosca.

La taula, parada amb cura, tenia el nacre efímer de les magnòlies a l’estiu. Tovalles gruixudes de color cru, copes altes de vidre transparent, plats molt grans amb tènue sanefa blau marí. Aviat el vi, les salses, les molles, tornarien la seva harmonia impol·luta en camp d’esquitxos blans; qualsevol objecte feia l’efecte de quedar emparat per les paraules, els riures i la llisor de la música de fons. Eren sis a sopar.

Mentre sent com el paisatge solemne obre els ulls cap a la coberta del vaixell i l’observa, la Dolors escodrinya els senyals de la seva bellesa inquietant i li ve a la memòria el fet que cap dels dos amfitrions no va comentar si la seva filla arribaria en algun moment per compartir el menjar amb ells, semblava evident que seria així: el setè plat ocupava un lloc entre la Nora i el seu marit. La conversa li resultava tan interessant que aviat es va oblidar d’aquell lloc a taula, flanquejat també pels coberts esvelts però pesants, el tovalló i les copes corresponents. L’Eduard i la Nora eren gent culta i viatjada, sabien idiomes, la Dolors trobava elegants els seus gustos; eren irònics i divertits quan enraonaven. Durant tota l’estona, l’admiració cap als amfitrions semblava una olor delicada damunt la rotllana que formàvem les tres parelles.

Va trobar que la cosina Elisabet en feia un gra massa en l’elogi del salmó al forn. Abans d’aquell vespre ella no havia tastat el sabor del peix de carn rosada que enamora els nòrdics i el consum del qual, en pocs anys, s’ha estès. Tampoc no havia sentit esmentar Grieg. El Jordi, marit de la seva cosina, va comentar que el concert que sonava mentre enraonaven era el seu favorit. La conversa va girar cap al tema musical i el Pep i la Dolors van continuar callats.

Un xic més tard, hi hagué paraules distretes sobre els costums dels diferents pobles, precisament després que el seu marit reclamés un brindis tot alçant la copa. Ella va notar foc a les galtes, però gràcies a l’Eduard va temperar-les aviat. El marit de la Nora va parlar de la tradició entre els escandinaus quan algú els convida a casa. L’endemà escriuen una carta als amfitrions agraint el menjar i l’estona compartida a la seva llar. La Dolors recordava haver desitjat comportar-se d’aquella manera, demostrar-se que era capaç d’aprendre una forma tan bella i civilitzada d’actuar.

Quan van arribar a casa, el Pep li ho va voler treure del cap. Li va recordar la causa d’haver estat convidats:

—Pensa que m’he guanyat per endavant el sopar i totes les atencions de l’Eduard i de la seva dona.

Aquest esperit pràctic del seu home sovint la incomodava. Per a la Dolors, l’Eduard i la Nora eren una relació molt atractiva i ella desitjava que no fos esporàdica. El significat de la resposta que va fer al Pep venia a ser que incorporar altres costums era com veure el món sota una llum nova.

Llavors la Dolors no havia vist mai un fiord. Ara, contemplant-lo, d’aquell primer sopar en recordava un parell d’espalmatòries damunt la taula, més baixes que la que il·luminava el retrat de la filla de la Nora i de l’Eduard. Situades a manera d’eix longitudinal, els havien acompanyat entre plats i coberts, copes, beguda i menjar, fins que s’havien apagat les flames entre els vents mesurats de la conversa de sobretaula. En un flaix, li havia vingut al pensament, els primers temps de casada amb el Pep, el pis encara a mig instal·lar, un parell d’ampolles amb un ciri, cada una a punt per quan hi havia apagada al barri. Per damunt del coll i enfilats a les panxes de vidre verd, els regalims de cera.

L’endemà d’aquella vetllada encisadora ella va escriure la carta d’agraïment i no va comentar-ho al Pep.

L’Eduard i el marit de la Dolors s’havien conegut a causa de la feina. El Pep era informàtic i realitzava, per compte de l’empresa on treballava, la revisió i posada a punt dels ordinadors del banc on el marit de la Nora ocupava un càrrec directiu. El Pep havia solucionat una avaria en l’ordinador d’ell, s’havia quedat més enllà de l’horari. No havia volgut cobrar-li i el fet d’estar emparentat amb el Jordi i l’Elisabet, amics d’ells, havia propiciat la invitació.

Malgrat l’opinió en contra del Pep, la Dolors va voler correspondre amb un altre sopar. Quan, un mes i mig després, un vespre de novembre, la Nora i l’Eduard seien al voltant de la seva taula, ella va saber que no estaven a l’altura; i no pas, tan sols, perquè no eren nòrdics. En veure que la Nora tan sols admetia, amb quatre rossinyols comptats, un capçó escarransit del tall rodó que ella havia preparat amb cura, va comprendre que no li abellia o fins que no solia menjar carn. Potser, que considerava el menjar poc adequat per al vespre. Per la peculiar experiència a casa d’ells, la Dolors havia desitjat que tot resultés impecable.

L’Elisabet va preguntar com li anava a la filla i l’Eduard va dir que bé, era una bona relacions públiques. La Nora va afegir que feia tres anys que no vivia amb ells i no la veien gaire. La Dolors té present que va ser ella qui havia començat a enraonar del Xavier, del seu noi, de qui llavors tan sols tenien les minses notícies que els proporcionaven les trucades que ella li feia quan ja no podia passar amb tant silenci. Havia penjat la carrera d’Enginyeria poc abans d’acabar-la i feia de cuiner en un local de Filadèlfia. El Pep havia subratllat el seu desencís dient que almenys els animals solen ser agraïts.

—El Xavier retornarà a la carrera i a casa —va dir el Jordi i a la Dolors se li van escapar unes llàgrimes.

S’havia fet un silenci com un abisme i just llavors el Pep va sol·licitar un brindis. En acabar de servir les copes, l’ampolla va fregar la d’ell i en va saltar un bocí rodó com una medalla. El vi s’escapava en glopades del forat que hi havia deixat, un bombeig vermell que va atreure les mirades de tots.

La Dolors pensa que els moviments exigits per l’incident van precipitar la fi del sopar. Els cosins d’ells van ser escuets en l’adéu i la Nora i l’Eduard van acomiadar-se del Pep i d’ella amb agraïment solemne. Les espelmes, que per primer cop havien presidit la seva taula, eren tot just a mig consumir.

Per Nadal va enviar una felicitació a cada parella i la de l’Elisabet i el Jordi va arribar a casa seva uns quants dies més tard. En notar el silenci de la Nora i de l’Eduard, la Dolors va telefonar a casa seva durant un temps i cada trucada es va resoldre escoltant l’accent foraster d’ella gravat al contestador. No va deixar cap missatge pensant que ja hi tornaria o que aviat els seus cosins els reunirien tots sis en un tercer sopar. Per altra banda, feia bastant que el Pep i la Dolors havien tornat a la rutina, als seus companys de futbol i costellada. La il·lusió de sentir-se un xic nòrdica s’havia esfumat, hi havia massa distància, però ella projectava viatjar als fiords.

Llavors, el mes de març, l’Elisabet la va avisar d’una conferència de la Nora sobre els països escandinaus. Hi van anar juntes.

Va exposar la bellesa del seu país amb una elegància natural que suggeria ingenuïtat, qualitat que es feia patent tot seguit de conèixer-la. La Dolors no podia treure-li la vista de sobre: destacaven els seus ulls blaus i els cabells, quasi blancs de tan rossos, de manera semblant als del retrat de la seva filla.

Després de les preguntes, la conferenciant es va retirar de seguida de la vista del públic, que va començar a abandonar la sala. L’Elisabet i la Dolors van esperar que la Nora sortís. Enraonaven. Per fi, quan la cosina ja havia consultat dos cops el rellotge de polsera, va acostar-se una noia castanya i alta, de gestos decidits, i es va dirigir a ella. La Nora estava cansada, va dir, però, si volia parlar-hi podia acompanyar-la. L’Elisabet va mirar la Dolors i va dir a la jove que la saludés de part de totes dues, que l’endemà li trucaria. Volia convidar-los a sopar.

Naveguen. El vaixell empenta l’aigua, s’hi esllisa amb mansuetud, les altes parets que la limiten en suggereixen la fondària. La Dolors admira les vores, té la sensació que el fiord els sotja, que ella és un cos estrany en aquell espai. Està certa que la seva presència en pertorba els confins com un soroll enmig d’un silenci absolut. Una esgarrifança li recorre l’esquena i tot seguit la pell es tempera. Veu vermella la punta del nas del Pep mentre ell encara el paisatge amb la seva cambra digital. Està segura que, per molts detalls que capti, la pantalla li oferirà imatges planes, sense matisos, en un cert sentit, falses.

La història que l’Elisabet va explicar-li al carrer és present al seu pensament després d’un munt de temps, com si ara acabés d’escoltar-la, allí, al vaixell, a prop de la borda.

Mentre avançaven cap a sortida, ella i la seva cosina havien parlat de la jove que acabava d’excusar l’amiga. Segons l’Elisabet, era la filla de la Nora i de l’Eduard. Aquella noia, guapa i concreta, no s’assemblava gens a la foto d’un ésser eteri, de cabells claríssims, que la Dolors havia admirat al bufet de casa d’ells a la llum permanent d’una espelma blanca i per aquest motiu va protestar.

—Impossible!

Creu que recordarà per sempre la cara de l’Elisabet. Sense un mot, la cosina va empènyer-la cap al carrer. I allí, encara va agafar-la per un braç i la va fer caminar fins al primer xamfrà. Llavors li va dir que la germana gran d’aquella noia havia mort d’accident tres anys abans del sopar a casa la Nora. S’havia escolat al marge de la carretera, l’ambulància havia trigat. Quan, a casa d’ells, havia vist el retrat amb l’espelma encesa i el plat buit a taula, havia entès que marcaven la presència de la filla morta.

La Dolors observa el fiord pensant en l’abast de tant gel i es recorda del segon sopar. Mentre retirava la copa foradada a causa del xoc havia sentit el Jordi explicant que, sovint, el vidre acumula els efectes dels cops però es manté sencer. D’aquelles paraules, va entendre que les fibres es trenquen sense avisar i, llavors, una força minúscula pot produir la ruptura definitiva. Ella no ho sabia.