Fets consumats

Després de preguntar per segona vegada van indicar-li el carrer. Va aparcar un tros amunt, davant d’unes casetes adossades. Va mirar-se amb calma un xalet elegant de pis i planta, envoltat de jardí. Havia de ser on vivia la Txell. Després, va sortir del cotxe. Travessant un petit carrer on hi havia una moto aparcada, va seguir a peu fins a l’entrada.

La Irene havia conduït a poc a poc. Durant el dinar havia begut una copa de vi i una altra de cava, només dues, no volia prendre mal i, encara menys, problemes amb el seu home per una rascada a la xapa del cotxe.

S’alegrava d’haver assistit a la celebració del centenari del col·legi. El Francesc sempre torcia el cap quan sabia que ella es disposava a agafar el cotxe tota sola, però la Irene havia previst dos avantatges si tornava al vell edifici de Lleida: tot un dia per a ella i retrobar les amigues de l’època del batxiller. Confidències, xafarderies, complicitats… Esperava amb delit l’hora de veure la Txell.

Però la Txell no hi havia anat. Només arribar, la Irene havia sabut que feia molt poc que havia enterrat el marit. De fet, no s’havien vist des del dia del casament amb el Daniel, uns vint-i-pocs anys enrere. Tan enamorats, que feia enveja mirar-los, la Txell estava guapíssima i ell, déu n’hi do. També era ric. Quatre anys més tard, la Irene s’havia casat amb el Francesc i no els havia convidat. Les seves noces se celebrarien modestament, i no ho sabia ben bé, però havia preferit distanciar-se’n. Potser, ara li passava pel cap, perquè la Txell era ben capaç de fer més goig que la núvia, que ella.

S’imaginava com devia estar ara! Quan arribaria a casa li trucaria i, què carai!, quedarien un dia per veure’s totes dues. Se’n moria de ganes. Li agradaria tant escoltar-la i, tal com havia passat tantes vegades al col·legi, sentir com la Txell es quedava adormida mentre ella li parlava dels seus neguits! Va afluixar encara més la marxa. Havia tingut una pensada. Podia anar a visitar-la, quedar-se a dormir a casa seva. Però, i el Francesc?

—Quan arribi a Ponts li trucaré —va dir en veu alta.

Ara que acabava de tenir una idea brillant, si l’hi deia abans de portar-la a terme, el seu marit era ben capaç de treure-l’hi del cap. I ella ja es veia abraçant la Txell!

Doncs, en comptes de desviar a Balaguer per la carretera del Doll, va tombar direcció a Andorra. Una estona la separava de veure l’amiga. Sort que havia pres la decisió. Si el Francesc s’enfadava, ja li passaria, n’estava tipa de ser tan previsible. Llavors la Irene va sentir que no es perdria les hores següents per res del món.

Va augmentar una mica la velocitat sota aquell impuls. Com en una pausa, les imatges del dinar de celebració al col·legi, les paraules, van ocupar-li el pensament. En les converses havien aparegut alguns fills desagraïts i bastants marits xacrosos, anècdotes d’avorriment i de rutina, quan no de separació. Les solteres volien lluir tipet i viatges, llibertats, però en general no semblaven gaire més satisfetes que les que estaven casades des de feia anys. I encara, un sotrac: la notícia de la mort d’una de les excompanyes i el rumor que alguna de les presents estava en tractament per causa d’una malaltia important. Va respirar profundament, se sentia plena d’energia. Llavors, va fer balanç de com n’era, ella, d’afortunada. Tenia un fill i una filla, bons estudiants. El noi era molt reservat, quasi un desconegut, però no li havia donat cap disgust important. La noia es decantava per la música, pel cant. Com ella, la seva filla no era gaire guapa, però tenia molt bona veu, millor que la seva, que ja destacava al cor del col·legi. Es recordava cantant amb la Txell al costat, l’amiga desafinava, mentre ella mantenia el to i el ritme. El Francesc era treballador i havia procurat per la casa, una mica distret i repatani, estalviador en excés. Parlaven, feien…, encara que no tant com a ella li hauria agradat.

No coneixia la casa de la Txell, tan sols sabia que no era un pis, però a Ponts, algú li sabria dir on vivia, tant ella com el seu marit eren de famílies molt conegudes. La petita d’ells devia ser com el seu fill gran, d’uns dinou anys. La Irene va pensar que quedar-se sense pare en aquella edat no era cap ganga, però que amb diners tot és més fàcil. Estava desitjant arribar. Va pitjar l’accelerador.

Després de preguntar una segona vegada van indicar-li el carrer. La casa quedava un xic separada del centre, però les noves construccions quasi l’hi havien reunit. Quan pensava les vegades que, els primers anys, la Txell li havia dit d’anar-hi amb el Francesc. Amb aquell bé de déu prou podia convidar! Va parar quan el sol havia baixat un graó. Li hauria agradat tant visitar-los en aquells temps!, però no hauria pogut correspondre. I ara, potser la seva amiga no tindria ganes de veure-la, la seva relació quedava tan lluny que podien considerar-se unes desconegudes… Només hi havia una moto en un petit carrer, en un lateral del xalet. Era a temps de girar cua sense deixar rastre.

Va trucar al timbre i va esperar. No se sentia res, tant la casa com els voltants eren en complet silenci, es va sentir quasi alleujada, s’havia equivocat, ho havia de reconèixer. Al cap d’uns instants va prémer el timbre de nou i, per fi, va baixar els graons a poc a poc. Va travessar el carrer. Aquella moto… Potser hi havia la filla o el fill i no els venia de gust obrir la porta.

El capvespre s’accelerava i s’havia alçat un vent fresc. Quasi les vuit, la Txell podia ser a missa, però no aniria pas a buscar-la a l’església. Davant del seu cotxe va dir-se que havia d’haver avisat. Però, què carai, ja era allí i tenia el número de telèfon. Va seure a dins i va marcar les xifres. Mentre sostenia el mòbil a l’orella dreta va veure sortir del xalet un jove morè, alt, guapo, amb texans i una caçadora negra. El noi de la Txell. Va estar a punt de sortir corrents i preguntar-li per sa mare, però ja el so a l’orella marcava l’espera. Just quan la moto va baixar rabent per davant del xalet va sentir que despenjaven.

—Sí?

—Sóc la Irene, una amiga de ta mare! Ets la filla de la Txell?

—Irene, em costa de creure!, sóc la Txell, encara sou al dinar?

—Sóc davant de casa teua! He pensat venir a abraçar-te perquè he sabut la notícia…

—Quina alegria!, ara t’obro.

La Irene va sortir del cotxe i va refer els passos que la separaven de la casa. Plantada davant de la porta, esperava el moment desitjat mentre es feia fosc.

Banyada per la llum del rebedor, va veure la Txell al seu davant. Portava una bata blanca fins als turmells, unes sabatilles de tacó discret del mateix color acabaven damunt de cada peu en un rivet de plomes. Encara que li va semblar una mica més baixa que la noia del record, i potser més plena, no tenia arrugues com ella, desprenia claror i dolcesa, benestar…

—Txell, estàs… T’acompanyo en el sentiment!

Ella se la va abraçar i es van quedar així uns instants, no la deixava anar, com si tingués por que s’escaparia, també per sorpresa, tal com havia arribat. A prop de l’oïda li va dir en una veu commosa.

—He comprovat que a la vida hi ha miracles! Apareix la meva millor amiga de l’adolescència justament ara… Et quedaràs a dormir, eh? Tinc tantes coses per explicar-te!

—Tens el noi a casa, oi?

—Saps on és el noi?

—…

—A Brussel·les. Però vine, passa! Què vols beure?

—La filla ja té xicot?

L’amiga era dreta al seu davant.

—Ui, la filla! És d’un grup casteller i, sí, crec que un company la ronda. Avui ni ha dinat a casa!, però cap a les deu serà aquí. Ja veuràs que guapa està!

Mentre la Irene es deixava caure al sofà color tabac, dins una sala confortable i càlidament il·luminada, li va semblar que un ram de roses vermelles en un gerro la contemplaven amb ironia.

—Abans de res, truco al Francesc!

—Ah!, vols una copeta de cava? L’ampolla està encetada de fa poc.

—Necessito un vas d’aigua!

La Irene va mirar com la Txell avançava, l’esquena recta, els cabells flonjos per damunt de les espatlles, les passes gracioses, la seva figura era ingènua com la d’una noieta.

—Francesc? Ah! Escolta, sóc a Ponts. He sabut que la Txell s’acabava de quedar viuda i he vingut a veure-la (…) Sí, sóc a casa seva (…) Sí, ja l’hi diré (…) No, prefereixo tornar aquest vespre (…) No et preocupis, aniré amb compte (…) No, no crec pas que em necessiti; la veritat, la veig molt bé (…) Et dic que no em vull quedar!