Preparació de vol

Què vol que li digui! Com saps de quina manera reaccionarà algú? Jo només la conec pel poc que el Joan me n’ha dit. Una mica deprimida sí que ho deu estar i ell, el seu marit, fa poc, també.

La primera nit, quan vaig veure pel carnet d’identitat que ell era nascut i vivia a la ciutat, vaig pensar que havia escollit una cambra d’hotel per fer una tonteria. Durant la inscripció, li vaig fer notar que estava domiciliat a Barcelona, no tenia motiu per anar a dormir en un hotel. Em va respondre que tenia el pis en obres i que no s’hi podia estar, es veia a l’instant que ho duia preparat. Paraula que jo no les tenia totes, perquè una vegada ens vam trobar amb un suïcidi i em va tocar treure les castanyes del foc al meu fill, llavors el noi no tenia gaire experiència, i va ser molt desagradable. Així que vaig continuar enraonant amb ell i li vaig donar una bona cambra. I va resultar que, des d’aquella primera nit, ens vam agradar.

No em va explicar pas de seguida aquella mena de joc a què la dona l’obligava. Crec que va ser la quarta vegada que ens vam trobar quan va amollar. Normalment l’estona de nou a dotze, aquí a la recepció, la cobreixo jo; després d’aquesta hora, des de fa tres anys, s’hi queda un xicot jove. Veurà, el meu fill té dos nens petits… Millor serà que quan el Joan es trobi més bé, els ho conti perquè és qui ho sap. Sort que se’n sortirà, perquè, si no, li clavo una empenta a aquesta dona que…

Si ho vol, li diré tot el que recordo, però insisteixo que no és gaire, el Joan se’n donava un xic de vergonya de parlar-ne. El cas és que una nit em va explicar que tot va començar quan ella va decidir que, de tots dos, seria la primera a morir.

Sí, sí, entenc que s’estranyi, senyor comissari, perquè és rar a matar. Ella és uns anys més gran que no pas ell, que això ja es veu, perquè la veritat, no és per lluir-ne, però déu n’hi do en la bona forma que el Joan està. Però al que anava. Una vegada deduït que ella volaria abans, va decidir que el marit no sabria estar sol, no podria viure sense les atencions que ella li havia donat des que s’havien casat. Si fos normal, fins a cert punt és ben bonic, no? D’acord, faig via.

Ella tenia por que el Joan es decandiria, deixaria de menjar, perquè no li agrada anar als restaurants, que no s’acostumaria al llit nou si entrava en una residència. Doncs, solució: es tractava de preparar-lo per quan ella no hi fos.

En realitat no en té gens de ganes de parlar de la seva dona; a més, des de feia un temps, cada cop ens ho passàvem millor junts i ens n’oblidàvem completament. I penso que això ens ha perdut. Ella devia veure que el seu marit venia tan content a quedar-se a l’hotel, a diferència de la primera vegada, que es veu que el va acompanyar fins aquí mateix al xamfrà, com un menut que comença a l’escola. Jo crec que el Joan la va vessar proposant-li d’avançar l’estada dues nits, perquè veurà, ahir va ser el meu aniversari i volíem passar-lo junts. Sí, la seva dona devia lligar caps i es va presentar, la molt tuna, es va colar mentre el noi de recepció es distreia.

Es veu que sí que havien estat molt ben avinguts, però d’aquella manera una mica falsa que tenen d’avenir-se molts matrimonis. Un porta diners a casa; l’altra els administra i decideixen tenir fills, cotxe, apartament i passa el temps, es van refredant, però ho fan tot junts menys allò que feien quan es van agradar.

No crec que sigui mala persona, ella, només d’aquelles dones que volen que totes les coses surtin tal i com elles han pensat.

Fa un parell d’anys, un dia que ell va rascar un cotxe quan aparcava el seu, la dona li va dir que se l’havien de treure perquè podien tenir un accident i no va afluixar fins que ell, cansat de sentir-la, va donar-lo al desguàs; amb tren i carregats, de seguida se’ls va fer pesat anar dissabtes i diumenges a l’apartament de Sant Celoni com tenien acostumat. Ella no va parar de queixar-se’n fins que se’l van vendre. Després, el Joan, va haver de renunciar a l’abonament de teatre perquè les representacions eren tard a la nit i l’endemà ella es llevava amb mal de cap. Tots dos fills viuen lluny. La noia, a Salamanca; el xicot, a Boston. No tenen germans. Ja no li dic el temps que devia fer que no es donaven una alegria!

Llavors, des d’un dia que ella va tenir una lipotímia, li va començar una altra cançó. Ara tocava que fos ell qui practiqués «per quan ella no hi fos», que dormís sol en una cambra desconeguda, perquè això sí, cada nit que dormia a l’hotel havia de demanar una cambra diferent de les anteriors. I també, va començar a fer-li cuinar dinars i l’obligava a anar a la compra tot sol. El Joan és ben capaç de sortir-se’n, però d’aquesta manera li feia l’efecte de complir la penitència abans de pecar, l’atabalava.

I quan ell es va desfogar amb mi, feia temps que n’estava ben tip, li ho asseguro. Però no sabia com frenar l’entrenament; amb els anys, ella havia escalat posicions. El que el Joan tenia clar abans de fer-li cas és que quan a la nit entrava a l’hotel trobaria a faltar la butaca des d’on feia els encreuats del diari, la verdura a penes amb sal, el matalàs i el coixí. Menys les cortines de casa seva, tot.

Sembla que la senyora era del tot pacífica, però imagino que voler preparar el marit per sobreviure-la i veure que, insistit per ella, troba una dona amb qui portar una vida plena, no sé si m’entén… Ara bé, clavar-li un cop al cap amb un cendrer em sembla…

Doncs, bé, si cal, ja declararé quan es faci el judici, però vostè no m’ho ha preguntat i és clar que el motiu exacte no li deu interessar, però jo crec saber per què va atacar el seu marit; li ho juro, quan ella va entrar a la cambra, nosaltres dos no fèiem re. Vull dir, el Joan s’entretenia amb els encreuats al sofà i jo rentava roba al lavabo. I va ser això, quan em va veure amb la camisa del seu home als dits, a punt de posar-la en un penjador perquè durant la nit s’assequés. Llavors, ella va canviar de color. I, d’una revolada, va córrer cap a la tauleta, va prendre el cendrer i va picar-li al cap amb tota la seva força sense que ni el Joan ni jo haguéssim estat capaços d’impedir-ho.