Fórmules per viure millor

A la Fil, últimament li passa que empenta el carro del supermercat i recorre un passadís i no es fixa en res del que veu. I encara, es troba mirant com si fos interessant la barra que serveix per conduir-lo, hi veu les seves mans agafades i a sota, la reixa metàl·lica, futur bressol dels productes triats. De vegades apunta la vista a un punt volàtil, a les cares o als peus o a les cames o als vestits, va escoltant sense fixar-s’hi la música ambiental. Té ganes de fumar. De sobte, és conscient que ha entrat al supermercat, s’apropa l’hora de fer el sopar i res de dins de la nevera no l’animava a posar-s’hi. Ha sentit o llegit que es recomana fer una llista abans d’anar a comprar, un dia d’aquests ho ha d’intentar.

Com si el carro l’arrossegués a ella, la Fil camina i la panxa de set mesos vincla la seva esquena un punt enrere talment es trobés embafada. Just ara es fixa en la música, s’escolten les notes de «Yesterday», una cançó que abans tenia avorrida perquè el seu pare la taral·lejava contínuament. Des que li van ensenyar a capgirar idees pessimistes per d’altres de positives ho fa en un moment, és com una fórmula química. Es diu que la seva és una situació esplèndida: és al supermercat, voltada d’ambient fresc, que contrasta amb la calitja humida de l’exterior, de música; el carro li permet deixar-se anar, tan sols ha de comprar —un bistec, peix, verdura?— per sopar. El seu home endrapa el que hi ha al plat abans de saludar, no ha de patir per allò que tria a no ser que ell arribi de la feina amb l’humor atapeït. Llavors…

Avança amb una mica més d’empenta i mira amb esperança la paret de pots de conserva, que de seguida deixa enrere. No convenen a la seva salut, però, sense aquesta…, hi ha una raó suficient per no comprar-los: són cars. Passa per la secció de neteja i es fixa en les ampolles de suavitzant de colors pastel, li suggereixen la criatura. No sap quina cara tindrà, aquest pensament tan beneit li provoca una gran estranyesa i cada dia li repeteix. Passa de llarg pel vidre etiquetat de la secció de vins i licors i torna a distreure’s pels llargs corredors sense agafar res. Les fruites envasades entre porexpan i làmina de plàstic semblen mirar-la com restes arqueològiques dins del museu. Just quan arriba a la nevera expositora de iogurts, el fetus li ha clavat una puntada de nedador i es para. Ha tancat els ulls per un moment i, quan els torna a obrir, un home amb uniforme revisa les dates dels vasets d’una marca i en diposita uns quants en una safata de plàstic blau elèctric amb foradets; anota en un foli, ben concentrat, com si ella no fos al seu costat. Des que tragina una panxa ampla cap home no se l’ha mirada. Només mig instant per deixar-la seure o per fer-la passar al davant. La Fil estira el braç i agafa un paquet de sis iogurts de maduixa.

—Esperi, senyora —salta l’empleat—, em sembla… —li agafa els iogurts i en comprova la data—. Caduquen d’aquí a una setmana.

Ella se’l mira i obre més els ulls, està a punt de parlar quan ell diu:

—Fil?

L’home d’uniforme és el Dani. S’han posat a riure. Mentre es fan dos petons, un a cada galta, ella ha tingut temps de pensar que porta les xancles de goma i el seu vestit més senzill, segurament amb una mitja lluna mat a cada aixella i potser amb alguna llàntia a la vista. Últimament aboca la roba a la rentadora com per oblidar-la, ni esma de resseguir les taques amb sabó. Després de la salutació ella s’ha premut contra el carro.

—Ja veig que et va bé, estàs embarassada, que fantàstic!

Ella ha fet que sí amb el cap. S’han sacsejat breument les puntes dels cabells de la dona sota aquella il·luminació rosada del supermercat com si a la resta del cap hi pesés un xic de llast. Llavors ell ha recordat un efecte de cortina alegre que tombava avall des de les arrels a cada moviment del capet, aquell esclat de gira-sols. S’han quedat mirant i tots dos han somrigut. Llavors la Fil ha dit:

—I a tu, com et va?

Troba que està més prim i es veu encara més alt. Porta els cabells just per sota les orelles i l’uniforme li proporciona un aspecte impersonal i endreçat.

—Bé.

Se l’ha quedat mirat amb el full i el bolígraf ben agafats. Ella no es recorda de quant fa que no es veuen; ell, sí. La Fil sap però que es van enamorar a quart d’ESO. Ell era l’alumne més desastre per a idiomes i ella, per a les matemàtiques. Aquell curs, la mestra s’havia empescat una mena de parelles col·laboradores.

—En tens una altra?

—Com dius?

—Vull dir de criatura.

—Ah!, ho sento. No, no, és el primer… Ha de ser un nen. I tu?

—Jo?

Tots dos han tornat a riure a duo després de la resposta perquè les paraules els surten com amb comptagotes. La Fil pren consciència que el carro li és essencial.

—No m’he casat, jo.

—Jo tampoc. Vull dir que visc amb parella des de fa uns tres anys, però no vam fer cap…, cerimònia.

—Ah! Està bé.

Ell afirma també amb el cap. Estava tan boig per ella que el curs aquell va treure notable en anglès per fer-la triomfar davant de tots. Se li ha esborrat completament l’anglès, com si fos un bon dinar mal menjat que, acabat el curs, hagués vomitat. La Fil era una preciositat d’ulls blaus, tenia un cos…, uf! I uns cabells rossos flonjos… Segueix tenint els ulls molt bonics. El Dani pensa que el Paco deu trinar a la furgoneta, agafat al volant i amb la marxa posada. Van endarrerits. Mira la renglera de iogurts i la Fil fa marxa enrere i el carro amb ella.

—Ui! T’estic entretenint!

—No importa! Estic content de veure’t i desitjo que el naixement…, tot, et vagi molt bé.

—Gràcies, Dani.

Es fan dos petons d’adéu. Ella ha tornat els sis iogurts de maduixa i n’ha alçat un de gran del mateix gust. Ell l’hi agafa i en comprova la data i li fa senyal que tot és correcte amb un somriure i la barbeta baixant cap al coll, professional.

—Adéu.

—Adéu.

Ho van deixar córrer i ella no recorda cap causa important; va ser una època molt boja, sortia amb molts nois i al final, mira, va triar el menys… No, no, no va bé per aquí. Del que sí que es recorda és que ella va passar a Batxiller i el Dani, no. Aplica la fórmula per esborrar el sentiment de nostàlgia. Es diu que ha estat molt bonic trobar-se amb un nòvio de l’adolescència i punt. Però encara té més ganes d’encendre un cigarret.

El Dani ha acabat d’anotar xifres a tota pressa al llistat de productes després de retirar la resta dels iogurts caducats. Abans de retrocedir a la porta, ha mirat el corredor per on la Fil ha seguit i l’ha vista al fons, la bateta pujant-li del mig del darrere i aquelles cames que, mirades damunt d’uns bons tacons, li produïen una mena de descàrrega per tot el cos; ara, arrossegades per les xancles, fan l’efecte de curtes, no ho sap, li semblen corrents.

La Fil comença a agafar productes de les prestatgeries, ha trencat el gel que la tenia encarcarada. Pren un paquet de cereals aquí, dos de cafè una mica més enllà, com si hagués trobat la carta de ruta, però res encara per al sopar. No pot deixar de pensar quan va ser que es van veure per últim cop amb el Dani. Ben bé, cinc anys; no, més. El seu cicle de fotografia, la feina a Sonofoto, el Lluís. Sí, més temps. Fa dues setmanes que ella ha complert els trenta. Trenta. S’ha parat davant de la secció de neteja. Està més guapo que abans. No ha progressat gaire malgrat ser tan bo en matemàtiques. I torna a preguntar-se per què ho havien deixat exactament.

Mentrestant, ell ha col·locat la reixeta blava contenint els iogurts caducats al frigorífic de la furgoneta. Ha pujat amb el full i el bolígraf a la cabina i s’ha assegut al costat del Paco, que ja tenia el vehicle en marxa. Evitant mirar-lo, ha resistit el comentari de l’altre en silenci i, sense pretendre-ho, ha posat, així, llenya al foc de la ràbia del conductor. Mentre el Paco rondina, el Dani fa un gest que l’altre no li ha vist abans, situa la cara amb el nas lliure entre les mans, com si cada una fos la coberta d’un llibre acollidor.

—Però què et passa, tio?

—Baixo! O encara millor, torna’m al súper, ja t’ho explicaré.

—I un ou! Tu et quedes aquí a fer la teva feina.

—La faré, t’ho prometo, la faré, mira, vindré de seguida, però hi he de tornar. Ja t’ho explicaré.

El Paco acaba de parar la furgoneta davant del semàfor vermell. La circulació és atapeïda, estan envoltats de vehicles. El Dani acaba de recordar les paraules, «si ho creus convenient no dubtis a fer una cosa per rara o poc avinent que sembli en aquell moment» i, abans que el Paco pugui reaccionar, ha obert la porta de copilot amb una formidable embranzida i ha baixat de la cabina amb un salt alegre. El Paco l’ha vist posar-se a córrer retrocedint entre els vehicles en direcció al súper després de sentir un patac.

La Fil és a la caixa, darrere d’un gegant que ha comprat mig supermercat; quan l’home es retiri amb el seu munt de paquets, li tocarà pagar, està cansada. Veu entrar el Dani, que fa una ullada ràpida i tot seguit avança amb pressa entre les parets de productes cap al corredor on hi ha l’expositor dels iogurts. Per fi ella surt amb la xavalla a la mà, condueix el carro cap al cotxe i sospira. El fet de no tenir ganes de posar en pràctica la fórmula per canviar el sentit del pensament, del sentiment, la fa sentir fatal, ara mateix es fumaria un cigarret. Quan alça la porta del portaequipatge sent el seu nom.

—Fil…! Espera!

És el Dani que, en uns moments, li col·loca les quatre coses que ha comprat, es veuen noves entre els trastos de dins del portaequipatges. Tot seguit, ell va a portar el carro i retorna cap a la Fil que, després de passar-se la pinta a corre-cuita i un xic de color als llavis, ha quedat emparada al darrere del cotxe. De les mans del Dani rep la moneda de cinquanta cèntims, ho fa amb una gran atenció, com si fos un talismà. Ell ha tingut temps de fer-se càrrec del vell Seat brut; mentre enraonen veu que el seient de darrere està ocupat per roba i diaris rebregats. I a la llum del dia, acaba de descobrir una franja violeta a sota de cada ull de la Fil.

—Tenia temps i he pensat que t’aniria bé no traginar pesos —aventura ell tallant el silenci que tots dos han compartit.

Es miren un moment més sense dir res, l’aparcament sembla un espai enmig del desert, corre un vent calent molest i el vestit de la Fil ara fa l’efecte de ser de totes totes insuficient de cara a voleiar. Per fi ell s’adona que ella remena la gran bossa d’escai negre, plena i desordenada, on dringuen unes claus que es converteixen en senyal de retreta.

—Voldria saber si necessites res…

Com si algú l’hagués despertat bruscament, ella diu:

—No, gràcies, ja ens veurem.

Entra, encén un cigarret i engega. El Dani la veu sortir a bona velocitat.

La furgoneta de distribució de làctics és aparcada al xamfrà, just al del costat del semàfor, on el Dani, aplicant el principi d’actuar de seguida amb llibertat i maduresa, ha baixat per tornar al súper a continuar la conversa amb la Fil. El Paco truca a la dona. Es mou i gesticula mentre li explica que aquell cap d’animal del Dani ha provocat un accident greu. Quan ha obert la porta de forma sobtada, ha donat un cop al cap d’un ciclista que era molt a prop de la furgoneta, tant, que no es veia. El Paco crida com si la dona no el sentís perfectament.

—És clar que sense adonar-se de res! I, a sobre, no sé on para.

—Escolta: respira profundament, que ja sento com estàs d’alterat!

—Sí, home! I mira, si el ciclista la palma…

Ella li respon que no en traurà res d’alimentar la por o la ràbia. El que ha de fer, si vol ajudar el noi, és visualitzar que es cura.

Mentre els infermers s’emporten el xicot a l’hospital, el Paco repeteix a la guàrdia urbana que no sap les dades del seu company, tan sols que es diu Dani i que té uns trenta anys; de tota manera, pot estar segura que ha estat un acte involuntari, és bon xaval, però últimament ell no sap què li passa, s’ha tornat lent, sempre rumia.

El Dani és conscient que no ha tingut traça, la paraula «necessitat» ha incomodat la Fil. Però, ha de pensar el que sí que ha fet bé. Ho ha deixat tot, fins el Paco enfadat, per anar on creia que havia de ser; almenys ha après de tants errors passats. Fa quatre anys i mig havia de dir a la Fil que es casessin, que l’estimava, però no va gosar. I avui, al supermercat…, d’una cosa n’està ben segur: ella no és feliç!

Mentre truca al Paco per reunir-se amb ell i continuar la feina, el Dani, gràcies a haver aplicat la fórmula, se sent moderadament satisfet.