Gestos útils

Una tarda d’hivern, un cotxe passa entre les cases d’un poble menut. Semblen mudes, algunes són buides de fa anys. Un home jove, còmodament assegut davant del volant, entre els carrers silenciosos, oblidables, cansats.

Mentre condueix pensa que, si hi ha alguna veritat en tot l’univers, és més a prop d’experimentar-la algú que viu aquí, algú que travessa una d’aquestes llindes minúscules i puja les escales cap al piset i encén foc. Algú que té poca feina a fer i pocs diners, però trepitja terra i veu de prop les flors d’aquell ametller florit, que li acaba de quedar enrere, amb les primeres abelles brunzents.

S’estranya d’ell mateix pensant així. Viu en una ciutat des de l’adolescència, sempre s’hi ha trobat bé, però ara, travessant aquest poble silenciós, el paisatge familiar li desperta pensaments nous, és com un enigma a punt de ser-li revelat.

Aviat arribarà allà on va néixer.

El cotxe conduït per un home jove ha passat de llarg pel mig d’un poble xic. Allí els carrers no tenen aparadors ni hi ha un sol bar per fer-hi petar la xerrada. Amb unes desenes de persones més, hi viu una dona vella en una caseta de pis i planta. D’un temps ençà, abans d’anar a dormir, llegeix un llibre. Sense conèixer-la a ella, algú ha escrit la seva història, i, com si resés, a la nit, desgrana paraules, perplexa i acompanyada.

Explica de quan era nena, que li va tocar anar a viure lluny de casa. Com es va casar; la del llibre, enamorada; ella, sense amor, però amb comprensió. Amb el seu home, s’han portat millor així que un ramat de parelles que es feien la lletania d’amoretes abans de jurar per sempre davant d’un capellà. Després, el capítol de la guerra, quan s’enduen l’home de sa casa, com van fer amb tants d’altres, que no van tornar mai. Ella també va pujar la canalla més sola que un gos perdut i amb pocs duros. Els fills es van espavilar aviat i se’n van anar de les seues vores. La dona va continuar com si re, com si la casa fos un negoci. Sempre ha menjat i s’ha vestit. I cada nit llegeix abans de quedar atrapada per la son com pardal envescat a la branca.

Al llibre s’explica el que li va passar, li agrada llegir-lo com si no ho sabés tot per endavant, i aturar-se en els moments més sentits. Hi troba pàgines escrites de fets que ella no ha viscut i, al revés, ella ha navegat per algunes aigües que no apareixen al llibre. No coneix de re la persona que va escriure aquest llibre que un dia li van regalar. És més jove que no pas ella i per això la pensa com a noia.

En general, troba que s’explica bé, molt més bé del que ella ho faria, i, per això, hi ha una estona a la seva vida que li agradaria explicar-li. Si sabés com, aniria a trobar-la i li diria: té, mira què vaig fer aquella tarda de juny. Està segura que, ben escrit, el que li va passar, es faria llegir amb gust.

Tenia deu o onze anys. Va baixar al prat de vora el riu acompanyant el seu pare a pescar perquè l’endemà els havien de visitar uns parents i la seua mare volia obsequiar-los cuinant unes truites amb cansalada. Ella no parava quieta i parlava fort a vora de l’aigua. Llavors, el pare li va ensenyar, entre l’herba, les mates de petites fulles verdes i arrissades, les fruites de color vermell. Fragues, àcides i perfumades. Així es va entretenir i, mentrestant, amb quietud al voltant, el seu pare va alçar de l’aigua cinc truites de pell grisa i verda amb punts molt xics d’altres colors. En acabat, seguint el corriol al costat de l’aigua, mentre tornaven cap a casa, ella va anar llençant les maduixetes.

Des de llavors tot el que li havia tocat fer havia servit per alguna cosa, tan sols aquella estona de collir fragues i més tard lliurar-les al riu era d’ella i per ella, tota sencera i de franc. Encara li sembla veure el corrent engolint amb fúria cada fruita com si hi posés delit. Ella les agafava d’una en una, les deixava anar i en un instant les veia desaparèixer.

A uns quants quilòmetres del poble on ara viu la dona vella hi ha una població més gran amb un canal a prop. L’aigua hi és gelada i veloç, generalment abundosa, discorre sense salts ni entrebancs, sota la superfície d’aparença uniforme. El van construir de ciment armat, dur com el ferro, per aconduir-hi el corrent salvatge que, d’altra manera, s’hauria colat a través de terres toves, d’escletxes i fins s’hauria esbalçat en cascada. Un canal per regar terres baixes.

El noi s’hi dirigeix i mentre condueix va situant cada peça en el record.

El seu poble tenia una església i aquesta, al voltant, dues places. L’una, a l’obaga, ampla i freda. Allà donava la porta principal de l’edifici religiós, clavetejada de grans peces de ferro. L’altra plaça, quadrada i a la solana, acollia l’ombra estirada del campanar i els coloms que hi feien niu. La porta lateral havia estat clausurada a causa de la colomassa i els fidels entraven per la primera, i és clar, tots sortien també a la plaça gran.

Al poble, hi vivia un comerciant simpàtic. A la gent, li abellia anar a la seva botiga a comprar, sempre tenia una ocurrència o un acudit per contar mentre despatxava.

Un dia, acabada la missa de diumenge, els fidels van congregar-se a la plaça ombrívola. Al mig, hi havia el noi del comerciant, agenollat a terra amb els braços en creu, sostenia una cartolina blanca a la palma dreta. Ni a dins de l’església, durant la celebració de l’eucaristia, el silenci que llavors es feia a la plaça havia estat tan compacte. Quan ja tothom havia sortit i el mossèn tancava la porta gran, el comerciant va posar-se davant del seu noi i es va dirigir a la gent. Volia escarmentar-lo públicament, va dir, perquè fos un home de profit. El seu fill havia suspès dues assignatures de l’últim curs de Batxillerat i ell, que pagava una bona escola, havia trobat ferida la confiança que en ell havia posat.

Es van sentir rumors entre les persones; uns pocs van començar a desfilar discretament, es van separar del grup, cap a les seves obligacions. D’altres van xiuxiuejar que no n’hi havia per tant, el noi tenia disset anys, i encara alguns van donar suport al comerciant i fins tres persones van encaixar-li la mà. Quan ja quasi no quedava ningú més a la plaça, el comerciant va fer un gest i el noi es va alçar a poc a poc; tenia els genolls blancs i els primers passos van ser maldestres, però al cap de no res va aventar-se a córrer i malgrat que el seu pare li ordenava que l’esperés, ell va desaparèixer deixant enrere la plaça gran i la plaça petita, els carrers amb cases a banda i banda, el poble sencer, fins que, ja caminant, va fer cap al canal.

Fins allí no va adonar-se que duia agafada a la mà la cartolina de les notes i per fi va poder pensar. Després, va aviar-la a l’aigua en un gest decidit i va continuar avançant carretera enllà.

L’eixample de la població s’havia produït per les bandes sud i oest; el nucli amb aparença pròspera era, a part del centre antic, la zona comercial i alguns barris nous, pretensiosos. En canvi, enllà del vell pont romànic, s’havia creat un paisatge marginal de cases de totxo desgastades, d’horts en vacança, de camps amb tons canyella, torrats. Els gats hi abundaven, però quan alguna persona transitava pels carrers de terra, ells en desapareixien per amagatalls invisibles.

Aquella tarda d’hivern benigne, amb desig de caminar per un lloc inhabitual del seu poble, l’home jove ha enfilat el pont, reparat el segle XVIII, i que el seu padrí havia immortalitzat en llapis carbó. Al pis, on acaba d’entrar i de veure els mobles exactes de la infantesa, aquella làmina emmarcada encara presideix el distribuïdor dels dormitoris.

Un cop a l’altre cantó, veu un edifici endreçat, llegeix un rètol que indica que es tracta de l’Alberg de Joventut. A la claror daurada de la tarda, a través de la paret de la planta baixa, la col·locació de taules i cadires el fa pensar en un menjador escolar. El reixat de l’entrada apareix alt i ben tancat, deu funcionar a l’estiu. Allí hi havia hagut, temps abans, un refugi de pobres, mig enlairat a la costa, amb la vista de les finestres posada en el campanar de la parròquia, en la prosperitat de l’altre costat. Encara ascendint a l’encalç de les clapes de sol, el jove es gira de tant en tant per aplanar la mirada a la part del poble que coneixia bé. S’ha promès anar a la plaça de l’església i al carrer comercial abans de marxar.

De sobte es troba davant d’un edifici ruïnós, però amb el rètol encara llegible. Havia estat una indústria de cria d’aviram i de comercialització d’ous. Es recorda vivament d’una petita botiga del mateix nom on era enviat cada dissabte per la mare a recollir un pollastre i una dotzena d’ous. El marit de la senyora que hi despatxava era pintor i cada mes rifava un quadre entre els clients. Un cop els va tocar un oli. Tres cavallons d’espigues a primer pla, grocs i abundants, en un terreny de rostoll en davallada. Darrere seu, muntanya amunt, tot de verds per suggerir un espai lliure de conreus. El padrí hi havia encaixat un marc potent, de fusta sense polir, tallada i envernissada per ell. El marc tenia la virtut de semblar l’únic company adequat a aquella peça de tons amables i d’estil un xic aspre.

Tot seguit, l’home jove passa a tocar de dues construccions que devien haver nascut xalets i ara tenen tot l’aire de barraques. La basseta d’aigua terrossa i un gronxador rovellat és tot el que resta de la intenció d’esbarjo del passat. Quan anava a admirar tot el poble des d’un pujol, un cadell gris i blanc s’aventa cap a ell i li empara als pantalons, a tocar de la cintura, les potes humides malgrat els crits dissuasius d’una veu de dona. Ella duu els cabells llargs de ros tenyit, recollits al clatell.

Quan són a prop, la mestressa del gos li indica un camí que porta al poble sense passar pel pont antic. El jove continua pujant per un viarany de terra gravosa girant, de tant en tant, la mirada a les cases baixes, disperses, desiguals, a la triple arcada damunt l’aigua, als camps hivernals, en espera. Més enllà, contempla absent el poble, la part de carrers pavimentats i edificis clars, de places i botigues. Li agraden els pobles més xics o la ciutat. Mira la carretera principal transitada per automòbils i camions. Ara, des d’allí, també es veu el canal.

Encara, a la baixada, descobreix una filera de quatre casetes modernes i ja envellides; en una finestra, tot de roba menuda i blanca ocupa un estenedor improvisat amb un cordill. De sobte, la terra torna a ser paviment i la via, més ampla. Ha desembocat en un gran espai comercial de nom foraster. Mitja dotzena de cotxes ocupen una petita part de l’ampli aparcament. Abans d’arribar-hi, li ha somrigut una vella guerxa renyant dos nens petits que la seguien enjogassats. Després de correspondre, ell mira el rellotge. El sol no té virior, s’ha deixatat dins el líquid blavós del cel i, abans d’escapar-se cap a ponent, hi deixa per herència una capa lluminosa, la tarda es troba a punta de fosca.

És hora d’anar a l’hotel. L’endemà, després de la cita a cal notari, retornarà a la ciutat on viu. L’home jove, que un dia va ser un nen desaplicat, respira profundament unint les mans i estirant els braços darrere del clatell.