La bombolla

Per què alçava els artells de la mà dreta davant dels meus ulls?

El noi hi tenia unes ferides tot just cicatritzades. Vaig pensar que, situades allí, devien haver comportat dolor i restriccions en el moviment.

Havia començat jo. Li havia cridat l’atenció per deixar caure l’exemplar d’un diari gratuït que, fins al moment, ell sostenia amb els braços encreuats damunt del pit. Després, ell l’havia trepitjat. El seu gest, tant a tocar del meu cos, m’havia resultat provocador, però, sobretot, sorprenent. Si no he acabat la jornada acostumo a dur el pensament dirigit; ara bé, l’acció d’aquell xicot em va treure bruscament de la rutina.

Ell és un jove molt morè de pell, de negres cabells llisos. No gaire alt, prim. Devia anar vestit, samarreta i pantalons, com la majoria de persones de la seva edat, però jo no recordo gens què portava posat; del que estic segur és que no duia cap bossa o cartera o objecte visible. Tan sols el diari, fins que va deixar-lo esmunyir i va caure al terra del vagó, a frec de les meves sabates.

Abans d’aquest fet, ja havia captat una determinació poc corrent en l’actitud del noi. Amb gest decidit i sense paraules, ell havia aconseguit, davant del meu nas, un dels dos llocs que permeten viatjar emparat a la barana metàl·lica del costat de la porta; l’altre espai estava ocupat. Jo havia cobejat aquell segon lloc que ell va conquerir en uns instants, però no m’havia atrevit a fer separar els braços de dos homes grans que hi tenien les mans agafades mentre enraonaven animadament. El noi s’hi havia situat sense un mot de disculpa per fer-los retirar. Ningú més del vagó, que anava ple, va semblar parar esment de la seva rudesa, semblava invisible als altres. Com si tots dos, ell i jo junts, fóssim dins d’una bombolla.

Hora punta de la tarda; sortida d’oficines i d’empreses; d’escolars que ja agafen sols el metro, de senyores que es disposen a fer sencera la ruta de les grans botigues del centre per deixar-se caure després davant d’una orxata o d’un suís i absoldre’s per una estona del pecat de gola. Jo estava dins del grup d’aquells que ens apressàvem cap a la feina complementària. M’esperaven per fer una conferència sobre virus que, malauradament, no havia acabat de preparar. No em vaig adonar que estava molt tens fins que el noi no va deixar anar el diari al meu costat. I no vaig poder per més: li vaig preguntar què seria del terra d’un vagó de metro si cadascú hi amollava el que li feia nosa. Ell just havia tombat una mica el cap a la meva banda, però no havia demostrat sentir el reny. Ni veure’m. Uns instants més tard, però, alçaria el revés de la mà dreta amb els quatre senyals a prop dels meus ulls. L’artell del seu polze era l’únic que havia quedat lliure de ferida.

De nou, el metropolità havia engegat després del moviment brusc de portes que es tanquen. I llavors va ser quan una veu a penes audible em va imantar. Al nostre voltant, persones d’edat i d’aparença variada enraonaven entre si, dos nens reien, altres callaven, uns quants llegien i una minoria tancaven els ulls cobrant uns segons de descans al trajecte. Per primer cop havíem quedat ben bé encarats, ja que ell s’havia girat del tot cap a mi. I llavors havia alçat la mà dreta al mateix temps que em preguntava si sabia què era allò, jo no havia entès les paraules que havia pronunciat a continuació, encara que el murmuri lent m’havia recordat el to d’una salmòdia.

Què era allò? Sabia que eren ferides, però, què les havia produïdes? Mentre jo feia que no amb el cap vaig preguntar-li si hi tenia dolor. Llavors, ignorant la pregunta, el noi va respondre al meu retret inicial. Les paraules van ser expirades travessant uns llavis a penes entreoberts.

—Senyor, cal que mengi bé i així deixarà la gent tranquil·la.

Les síl·labes m’havien fet impacte en les parts toves, com denes de rosari disparades des de lluny amb encert. Tenien la duresa de l’acer trempat i em penetraven a fons, més encara que la fulla dins la natja esquerra. Al temps de sentir dolor, jo havia comprès que aquella cella alçada del noi mentre em parlava s’havia dirigit a algú altre.

Van ser uns segons que vaig viure semblantment a un somni, sotmès de seguida a una gran lassitud. Les paraules, el tall, la cartera, la sensació de fugida del món.

Malgrat ser conscient que la parada següent era la meva, havia desaparegut en mi el neguit per la conferència, no vaig poder fer els dos passos que em separaven de la porta. Abans de caure, vaig veure per l’espai obert, l’esquena del noi, i la d’un altre de més alt, de segur, la presència que jo havia sentit a l’esquena els darrers moments. Tots dos acabaven de sortir del vagó i ja avançaven per l’andana. Mentrestant, jo havia restat immòbil sense que em sortís més que un sospir. Just quan la porta tancava automàticament vaig perdre l’equilibri. A terra, a prop de la cara, hi tenia el diari que el noi havia amollat i ningú no s’havia ajupit a recollir.

Tots i cada un dels viatgers del vagó van semblar sentir-hi i veure-hi alhora. La meva caiguda, o la sang a través dels pantalons, havia provocat el xiscle que va punxar la bombolla.