Primera cita

Recordo un cel serè brillant, un diumenge de març ventós.

Al pare li havia tocat presidir una mesa electoral. Havia sortit de matí i no tornaria fins que fos de nit, després dels recomptes i de les actes. Vaig pensar que a les properes eleccions ja podria votar. Jo estava a punt d’obtenir el títol de Batxiller i havia quedat per primer cop amb una noia. El món començava a dibuixar-se clar als meus ulls, semblava decidit per fi a deixar enrere els espais vaporosos de la infantesa.

Aquell matí, a casa havia regnat una atmosfera distesa. La mare havia passat força estona al bany. Els altres diumenges, quan jo em llevava, el pare i ella feia estona que eren a caminar. N’havia sortit amb els cabells brillants i ondulats. La nena era tancada a la seva cambra i la sentia parlar per telèfon de tant en tant. Té tres anys menys que jo i no li he dit mai pel nom, encara avui és la nena. De tant en tant, ella treia el cap per la porta, semblava que estigués a l’aguait d’alguna cosa. Recordo que jo havia de presentar un treball de Filosofia, era davant la pantalla de l’ordinador, però el pensament se m’escapava cap a la Queralt, a on aniríem, què li diria.

Vam dinar tots tres i va regnar el bon humor, la mare i jo fent apostes sobre quin partit guanyaria, el que el pare votava o el preferit d’ella. Jo volia mantenir la cita en secret, tot i que estava convençut que els secrets eren impossibles en una mitjana ciutat de comarca. M’equivocava.

Ens havíem quedat davant de la tele amb la nena mentre la nostra mare s’arreglava. Aniria a votar i, si podia, es quedaria a fer una estona de companyia al pare. Llavors havia trucat el Roger de part del meu millor amic. Algun fet important havia passat a casa seva perquè no ho fes el mateix Ferran. I és exactament el que em va dir. Per aquest motiu necessitava parlar amb mi amb urgència i havia triat per trobar-nos l’estació de trens. Al matí hi havia perdut el rellotge i volia tornar de nou a buscar-lo. No em va quedar clar si la pèrdua era allò que amoïnava la seva família o bé aquell fet no hi tenia res a veure.

No vaig trobar el mòbil i no em venia de gust que la nena sentís com enraonava amb la Queralt pel fix. Vaig presentar-me a casa seva a tres quarts de cinc per avisar-la. Segons després em va explicar, llavors ella encara batallava davant del mirall amb bruses i faldilles i pantalons. Havíem quedat a les cinc, així doncs, segurament que la Queralt hauria fet tard a la cita.

De seguida vaig anar a l’estació i, ni rastre del Ferran. Havia donat per fet que ja l’hi trobaria. Se’m va ocórrer començar a buscar el rellotge a la sala d’espera. Allí no hi havia ningú, perquè dia d’eleccions i diumenge… Per al tren del vespre faltaven unes quantes hores. La quietud era màxima; a més, encara que era pel març, al ple del dia començava a fer calor.

Em vaig trobar escorcollant l’andana, també solitària, i, en acabat, la via des de dalt, com volent guanyar temps. Pensava que aquell avís havia esguerrat la previsió de la cita perquè jo havia comès una falta de confiança amb el Ferran. Però no m’acabava de creure que la preferida de tots els companys, la Queralt, m’hagués dit que sí. Portava hores calculant cada pas que podíem fer perquè sortir junts fos un èxit, quins serien els llocs més agradables per a ella i per estar tranquils tots dos. Mentrestant hi pensava, jo havia baixat a la via per veure millor els rocs entre felipes on, de ben segur, el rellotge del Ferran s’havia colat.

Se’m fa present aquella sensació de quietud, la primera calor de l’any al clatell, pensant en el cos atlètic de la noia i la seva cara bellíssima, l’estranyesa pel que li passava al meu millor amic. També, en les ganes de votar. De sobte vaig sentir una veu alterada.

—Eh! Noi, de pressa, surt de la via!

Vaig fer un salt a l’andana. Tot seguit, un tren de càrrega es va esllisar com si res per on jo transitava feia un instant. Sentia els batecs dins del pit. El cap d’estació era al meu costat.

Els tres vagons carregats amb troncs ja quedaven lluny de la nostra vista. Vaig mirar-lo sense parlar.

—Què feies a la via?

—Un amic ha perdut…

Era incapaç de continuar explicant; em vaig adonar que m’havien pres el pèl. Estava segur que era una broma i hi havia caigut de quatre grapes. L’home, però, em mirava amb aire amoïnat, no pas burleta com jo esperava.

—Estàs bé? Vols prendre alguna cosa?

—No, no, gràcies!

—Segur que has vingut per això?

Vaig girar cua després d’afirmar amb el cap.

—Escolta…

Em vaig girar. Llavors, vestit de carrer, el vaig veure fort i jove, l’uniforme de ferroviari havia atenuat aquelles dues característiques en la imatge que d’ell tenia; dins del vagó, quan acompanyàvem la mare a visitar els avis de Lleida, cada divendres, sempre tenia una broma o una paraula per nosaltres, el recordava un senyor gran i amable, vet aquí que llavors era allí amb expressió de desconcert encara esperant de mi una resposta convincent. I llavors, en una dècima, vaig alçar el cap a la finestra de la vivenda i la vaig veure.

Després d’aquella primavera enlluernadora vindria un estiu de foc on els meus ulls tot ho veien roig o groc. I de seguida, molts anys, l’un darrere de l’altre, amb les seves primaveres i, de tant en tant, eleccions.

Mentre diposito el meu vot em sento un ésser ridícul, ingenu i vulnerable, però no puc deixar de fer-ho. Sé molt bé que ningú no pot alterar els aniversaris secrets, el record del dia en què la nostra vida va canviar per sempre.

Quan vaig arribar de la cita la mare m’esperava. Havia donat permís a la nena per quedar-se a dormir a casa de la nostra cosina. Per cert, ma germana li havia dit que havia trobat el meu mòbil. Allò que tant m’havia absorbit feia unes hores, la cita, llavors era una petita anècdota per la qual no tenia espai mental. De sobte veia en la mare una dona en la seva esplendor, més noia que la que tenia fixada al pensament tan sols unes hores abans. Ella era conscient que l’havia vista a l’estació. Llavors, sense preàmbuls, em va dir que havia fet el que havia cregut millor per a tots, que, si hagués pensat només en ella, faria anys que se n’hauria anat a viure amb l’home que la feia feliç, però que ens estimava molt. Jo no podia escoltar-la més, no havia deixat que m’abracés com ella havia intentat, i em vaig anar a tancar a la meva cambra, però vaig ajustar la porta quan vaig sentir obrir-se la de casa. No volia que el pare, si perdia els estreps com imaginava, li fes mal.

Ell estava molt exaltat. Per pocs vots el partit al qual el pare era devot no havia obtingut la majoria. Es disposava a explicar alguns incidents de la jornada. Jo escoltava mot a mot esperant la veu de la mare com una sentència segura i adversa. Ella va dir que ja els explicaria més tard, si en tenia ganes, però que calia que parlessin d’una cosa important. Encara que jo estava del tot al costat del meu pare, em va agradar la manera d’expressar-se d’ella, serena i sense retrets. Ell, no solament no va tustar-la ni insultar-la, tampoc no li va pregar, com jo esperava, que continuessin junts. Ni va fer cap pregunta: des de quan, com, per què. Sense alterar el to de veu i a manera de conclusió va dir-li que ell dormiria al llit de la meva germana i que l’endemà ja podia deixar el pis. Quan les veus van acabar en silenci, vaig sentir com ella plorava desconsoladament. Vaig alçar-me del llit i, descalç, vaig arribar fins a la porta del dormitori matrimonial amb ganes d’abraçar-la, però me’n vaig tornar i també jo vaig adormir-me amb llàgrimes.

L’endemà, quan vaig llevar-me, les maletes eren a punt, vam esmorzar el pare i jo sols. El curs estava en la seva darrera setmana i ell em va dir si em calia alguna cosa, si volia que m’acompanyés a l’institut o que parlés amb algun professor. Li vaig dir que no, que no.

—Bé. La teva mare ha dit que anirà a recollir la nena a la sortida de l’escola i li parlarà de tot això.

—D’acord. —No sabia què dir.

—Bé. Gràcies.

Vaig desconnectar-me dels companys, del Ferran i de la Queralt, de forma injusta. Un curs d’estiu a Dublín em va separar absolutament de la gresca de les festes de juliol i agost al poble.

Vivia capficat. Primerament em deixava acompanyar i perseguir pels meus pensaments, per preguntes i més preguntes; després, per la desgana de tot. Al final d’aquell estiu desert, vaig començar Enginyeria i vaig anar a viure a la ciutat en residència d’estudiants; el meu pare i la nena van quedar al pis familiar, on encara viuen. Potser la meva germana se sent culpable del que va passar, l’avís del Roger obeïa a la conxorxa d’ella i de la cosina perquè jo no acudís a la cita.

Veig la mare de tant en tant. No s’ha casat amb el cap d’estació, el qual va demanar el trasllat a una ciutat propera. Allí porten tots dos una vida ordenada i tranquil·la com abans dúiem nosaltres quatre.