Dinar de Nadal

1

«Per què no desapareix tot d’una vegada?», va pensar mentre baixava trotant per les escales. L’Esteve deixava al menjador l’arbre guarnit amb daurats i boles de colors, el pessebre sever amb les figures antigues. Què s’havia pensat la Sara! Qui li havia donat permís per adornar el pis com quan vivia sa mare? Damunt la taula, una pila de correspondència, sobres entercs que no pensava obrir. Sabia que contenien cartolines de colors amb grans paraules en majúscules: PAU, AMOR, FELICITAT. Va sortir al carrer i el trànsit estava col·lapsat, alguns conductors començaven a repenjar l’índex als clàxons. Mentre s’esquitllava dins d’un autobús que acabava de parar al seu costat, va dir en veu alta:

—Sí, tot, d’una vegada i per sempre.

Va situar-se en els seients reservats passant al davant d’una dona jove que feia equilibris amb una nena d’uns dos anys i un cotxet plegable. La gent estava malacostumada, pujant al transport públic amb carros, bicicletes, com si es tractés d’un taxi. Que s’atinguessin, doncs, a les conseqüències. Va mirar per la finestra fins que dona, criatura i cotxet van aconseguir passar endavant. Després, un vell de cabells blancs li envià un dard profund a la mirada i ell va posar escut al pensament i es mantingué ben assegut a la reserva. Resistiria plors i esguards assassins i, si calia, els els retornaria enverinats.

A la parada de plaça Catalunya tres quartes parts del passatge van baixar. Al cap de poc, allunyant-se del centre embussat, l’autobús avançava amb lleugeresa, i l’Esteve va notar les barres de les dents que se li anaven desencaixant. Només un home gros flanquejant amb les seves cames un cistell amb ampolles de cava i de vi, capses de torrons i una pinya, el típic repartidor de temporada, li feia nosa. Però encara calia ampliar la llista d’indesitjables. Acabava de veure una senyora grossa amb jaqueta de llana sostenint satisfeta quatre o cinc bosses amb el nom dels grans magatzems que escampaven arreu els seus reclams més sovint que cap dels de la competència. A la parada següent va pujar una colla de canalla amb motxilles on duien petites pinyes obertes i molsa, devien haver atracat un bosc. Van començar a estirar-se les bufandes i a fer xivarri i van esdevenir el centre d’atenció dels viatgers mentre l’Esteve es tapava l’orella veïna al grup. Fins que van baixar, ell no va tornar als seus pensaments. Es feia el propòsit de destinar les festes de l’hivern següent a fer un viatge. Aniria a un país on no se celebrés Nadal, la resta no li importava.

Havien quedat poques persones a l’autobús i una dolça lassitud començava a córrer pel seu cos com si li arribés una transfusió beneficiosa. Baixaria a la parada del final.

No havia estat mai en aquell barri de la ciutat. Va alçar el cap i va veure edificis alts, sense motllures ni adorns a les façanes, en la seva majoria feien l’efecte de procedir d’una construcció apressada i de materials febles, dominaven els tons grisos. Roba estesa als balcons, atapeïts amb la rentadora i els testos. Per sort ell vivia en una sòlida construcció del centre de la ciutat. La llum de la tarda tenia una claror rosada i va decidir fer un volt, no volia cap complicitat amb el conductor, que, en quedar-se tots dos sols, li havia parlat.

Va caminar per una via mitjana, on també havien arribat els adorns de bombetes i colors, allí resultaven encara més penosos a la seva mirada. Va trobar una plaça envoltada de blocs llisos i desllustrats, on s’alçava un edifici baix, ample, damunt d’unes escales que el feien accessible per tot el seu voltant. Malgrat la falta de majestuositat, les parets eren de totxo vermell, sens dubte era una església. Hi havia criatures amb bicicleta en un espai no gaire ample que li donava el tomb; en uns bancs, unes quantes dones assegudes. L’ambient tenia una estranya calma, com si es trobés en la plaça d’un poble petit.

De sobte el pensament li va guanyar la partida abans que ell s’hagués decidit a jugar. Es va veure xic com una baldufa a la plaça Major del poble on havia nascut; amb abric i gorra de llana, les mans del seu pare l’havien upat i l’havien deixat dins d’un cotxe vermell de bombers en miniatura que duia una campaneta. El seu braç dret s’estirava per fer-la dringar.

Va fer unes passes decidides i va pujar les escales comptant els graons. Va entrar a l’església amb la decisió de qui hi va a buscar alguna cosa i va veure molts bancs i una creu damunt de l’altar i una immaculada al costat de l’epístola, no hi havia més escultures de sants ni adorns. Ara que quasi ningú anava a missa, tots aquells bancs…, va somriure i va sortir. Seguint la llum que llavors havia pres un to grogós va fer un tomb a l’edifici i no va ser fins que de nou va arribar a l’entrada que es va adonar d’una caixa gran sota de l’aler del teulat d’eixida de la porta principal. Escrit amb retolador negre en una cartolina blau cel hi deia: CARTES ALS REIS i, a sota, amb lletra més petita, «Deixa la teva carta, amb el nom, sense tancar, i tria’n una altra; si pots, fes feliç a algú, no necessàriament comprant el que demana». Es va posar a riure. Va girar-se a mirar, les dones estaven distretes, ningú no parava compte en ell.

Efectivament, els sobres eren oberts. Va estirar-ne un. Un Daniel demanava joguines de les que anuncien a la tele, estava escrita en un mal castellà. Va deixar-la i va agafar un sobre lila: era una dona madura que demanava amistat, algú per anar a fer un volt de tant en tant. Júlia. La va dipositar amb una mica de basca a l’estómac, com l’església es deixava caure en un mercadeig com aquell? El dia de Reis el capellà hauria d’obligar a agafar una carta a cada un dels feligresos, perquè el que semblava evident era que bastants havien demanat, però pocs havien elegit la seva. La curiositat l’empenyia a llegir més cartes i un xic de fàstic, a anar-se’n. Va tornar a girar-se i no va veure ningú al voltant, tan sols els graons. Una Marta demanava la nina caríssima, ell ho sabia perquè a l’anunci hi havia el preu. Com s’atrevia una nena que vivia allí…? Va trobar, sense firmar, notes menyspreables com «besa’m el cul!» i sobretot, una que deia: «tonto qui ho llegeixi». Després d’aquesta nota, va començar la davallada de l’escala, però havia ullat un sobre petit d’aquells de targeta, de paper de qualitat superior. Va retrocedir a agafar-lo. Estava tancat i, per cert, ben tancat. Va obrir-lo amb compte i va aconseguir fer-ho només amb una pelada a la part de dins de la solapa. Va treure una targeta blanca que tan sols contenia una frase. «Vull convidar algú a dinar el dia de Nadal». Es va posar a riure, segurament era una dona que volia pescar un marit. Va mirar i, també en aquest punt, les normes havien estat menystingudes. No hi havia cap signatura, tan sols un número de telèfon.

Va arribar a casa. Esquivat el porter, que enraonava amb algú a la vorera, va avançar uns veïns que la feien petar davant de la bústia. Desoint la veu d’un d’ells que se li dirigia demanant d’esperar-lo, va pitjar el botó del seu pis i la porta de l’ascensor es va tancar amb la suavitat acostumada. Per fi ben sol, va fer un gran sospir. Encara amb la jaqueta posada va anar al seu estudi per deixar caure el sobre a la paperera.

Després d’una estona al llit, ben despert, veient repetit el número de telèfon de la targeta, va alçar-se a prendre una pastilla i al cap de poc es va adormir.

2

La Sara havia obert els ulls i la claror era molt tènue, però es trobava al seu llit. Feia ja temps que vivia sense companyia. Amb trenta-vuit anys acabats de complir, havia experimentat la convivència amb tres homes; amb el segon havien durat bastant, però amb els altres dos la relació havia resultat fugissera. No es penedia de res. Desenganyada de la feina de professora, una companya li havia proposat fer-se càrrec de casa seva i, al cap d’un temps, el boca orella li havia proporcionat dues llars més. No depenia de cap home ni de mantenir nens a ratlla. Es va llevar més aviat que de costum i va començar la rutina.

Quan va arribar a casa dels Roquier, el fill de la senyora l’esperava a la cuina. La Sara havia tingut un parell o tres de fantasies on tots dos junts s’ho passaven bé, però endevinava que per a ell, ella pertanyia a un món massa bastard.

Muntant el pessebre, ella havia buscat provocar una reacció que tallés amb l’actitud indiferent d’ell. L’Esteve Roquier li va dir que tornés les figures del pessebre a la capsa i retirés garlandes i paperets. Ho va fer d’una forma severa mirant-la breument per sobre l’espatlla esquerra, que era la que li quedava més a prop de la porta. Potser per aquest gest la Sara li va respondre de forma impertinent i arrogant.

A l’hora de marxar, veient que ella no havia desmuntat el pessebre, l’Esteve li havia pagat el que li devia i l’havia despatxada. Perquè era l’últim dia i no havia de tornar a veure aquell embanyat, la Sara va trencar una norma. Havia recollit un sobret blanc que li havia cridat l’atenció en buidar la paperera i se l’havia posat a la butxaca.

3

La convidada que feia quinze dies que havia trucat va ser la primera d’arribar. Després de penjar-li l’abric de pell negra, una mica desgastat, a l’armari del rebedor, vaig fer-la passar a la sala-menjador. Era una dona rossa, bastant alta, portava un vestit granat llarg, molt senzill, i un collar gruixut de plata arran de coll trenant una mena de fulles de llorer enllaçades. La seva elegància era del tot autèntica. Se li veien uns braços musculats com si fos gimnasta o violinista, de seguida em va somriure i em va donar les gràcies.

Li vaig dir que havia convidat una altra persona, un home que havia trucat la tarda anterior. M’havia interrogat amb la mirada i vaig afegir que, per la quantitat de menjar, no calia patir. Ella va somriure i em va preguntar com és que se m’havia ocorregut convidar desconeguts en una festa com aquella. Ja havia satisfet el primer interrogant, que era saber quina mena de persona hi havia darrere d’aquell missatge, almenys em sabia l’aspecte i l’edat aproximada, encara que penso que no devia fer-me més de setanta anys.

Mentre preníem un aperitiu, doncs, vam estar parlant dels motius que fan que cada any per aquestes dates jo busqui companyia sorpresa i la meva petita aventura va semblar divertir-la. Li vaig dir que em sobtava que ella hagués triat el meu sobre a l’església i em va dir que no era així, que ella havia agafat el sobre a una persona que era incapaç de lliurar-se a l’atzar, però que d’aquell punt era de l’únic que no li venia de gust enraonar. Justament llavors va sonar el timbre.

Quan el segon convidat va entrar al menjador, després d’haver-se’m presentat al rebedor i d’haver-li penjat una jaqueta esport de categoria, la noia es va alçar i va fer gest de recollir la seva bossa de vellut negre amb flors brodades, ella mateixa l’havia penjada en una de les cadires.

Qui se m’havia presentat com a Esteve Roquier i Albeta, advocat, va imprecar-la i llavors ella va desistir d’agafar-la i amb un somriure irònic va dedicar-se a respondre de forma tallant els retrets que ell li va fer. Va acusar-lo de classista i de cregut. Era evident que es coneixien i que no es tenien cap mena de simpatia. Va ser ell, en aquest punt, qui va fer el gest de tornar-se’n, però llavors jo vaig intervenir de la forma més contundent i solemne de què vaig ser capaç.

—No permetré que cap dels dos convidats rebutgi la companyia i el dinar que he preparat amb tota cura per a ells i que considero un dels millors que puc oferir aquest Nadal.

Vaig comminar l’advocat a seure i vaig indicar el lloc del davant a la dona. Quan vaig aparèixer amb el primer plat, el pernil i el salmó no havien tingut gaire èxit, el silenci que havia regnat al menjador va trencar-lo ella. Dirigint-se a mi, va resumir de què es coneixien. Ell es mantenia esquerp, sense parlar. Ho vaig trobar molt interessant.

Mentre menjàvem la sopa de peix els vaig enraonar dels meus fracassos de jove, de la meva vocació tardana a favor dels treballadors i del meu gust per la cuina. Ell va lloar la sopa quan ja n’havia menjat unes quantes cullerades, ella va estar a punt de fer el mateix, però va preferir callar. Els seus ulls blaus m’ho van dir directament. Va ser la primera a acabar-se-la i en aquest moment vaig aprofitar per preguntar-li pel seu ofici. Abans de respondre va passar els ulls per la cara d’ell, que la tenia lleugerament inclinada al plat.

—Netejo cases tres cops per setmana per guanyar diners i dedico la resta del temps a l’escultura.

Ell es va ennuegar i vaig acompanyar-lo al lavabo.

Com que ni l’un ni l’altre van acceptar repetir de la sopa, jo tampoc no ho vaig fer. Vaig servir pollastre guisat amb poma i prunes. Vaig demanar pels gustos de cada un. Van demanar diferent part del pollastre, però el segon a fer-ho, ell, va mentir. Llavors els vaig parlar dels projectes del barri que havien arribat a bon port i dels que quedaven per assolir. Hi va haver un silenci. Vaig preguntar a l’Esteve per què havia acabat trucant al meu número.

—Sobretot per curiositat.

—I a més?

—M’havia quedat gravat el número a la memòria. Pensava que em divertiria descobrint què s’amagava darrere d’aquell missatge i no tenia res millor a fer. Ara bé, estava convençut que qui l’havia escrit seria una dona.

—Una dona que, amb l’ham del dinar, buscaria marit.

La ràpida intervenció de la Sara havia posat una pausa a la conversa. Els havia servit el cava que ella havia dut, un Gramona brut nature.

Vaig aprofitar per parlar-los del meu matrimoni i de com l’havia malbaratat per la meva poca maduresa. Ell no havia estat casat, ella, tampoc, però havia viscut sis anys una relació positiva. Mai no es miraven en parlar ni es dirigien l’un a l’altre. Jo escoltava a cada un i repartia conversa. Vaig preguntar-li a ella sobre el material i la tècnica amb què treballava. Va respondre amb un to baix com si esperés que l’Esteve esclatés a riure de nou; de fet ell em mirava amb cara de no creure’s re de re.

—Ha fet alguna exposició?

—Només tres peces en exposicions col·lectives.

La Sara havia agraït un tros més de poma en demanar si volia repetir. Ell no havia acceptat res més malgrat que se’n moria de ganes. Jo havia retirat la plata i la Sara m’havia demanat si volia ajuda. Li havia dit que sí. Havia arribat a la cuina amb les galtes rosades i li havia indicat tres platets de postres amb forquilla i ganivet per a cada un. Els havia portat a la taula.

—No sé si els agrada el pastís tiramisú.

Tots dos havien afirmat amb el cap, per primera vegada estaven obertament d’acord.

L’Esteve havia comentat que jo era un gran cuiner i que allò que el faria més feliç fóra pagar aquell dinar, estava sincerament sorprès. La Sara s’hi havia enfrontat. Li havia dit que no tot es compra amb diners, que hi ha coses de franc, a la vida, i persones generoses. Se la veia més que enfadada, dolguda.

—Em sento molt ben pagat per l’experiència, però també per l’estona en què he comprat i preparat el menjar procurant que fos el millor possible —vaig respondre a l’Esteve.

Llavors l’advocat va dir que ja que la senyoreta s’havia escandalitzat per parlar de diners ell volia convidar-me un dia a un restaurant. I si ella hi volia ser…

—Prefereixo a casa seva —vaig dir-li.

—Jo no sé cuinar!

—No ho ha provat mai!

Va riure com si jo pretengués prendre-li el pèl. Vaig callar i la Sara feia estona que havia fet mutis. Després de tornar a omplir les copes i de servir torrons els vaig parlar dels meus viatges, de com havia après de les persones senzilles. Ella m’escoltava amb atenció seriosa i ell, amb una mirada de condescendència, però suposo que el pensament de deure’m el dinar el contenia. Durant una estona vaig parlar-los de Senegal i després, de Mèxic.

Per fi, ella es va atrevir a preguntar.

—I ara?

—Quan vaig tornar al país vaig fer-me capellà.

—M’ho havia d’haver imaginat! —va saltar ell com si la seva desconfiança acabés de quedar justificada.

Me’l vaig mirar interrogant i ella va explotar. Li va dir que si la seva mare el sentís tornaria a morir-se de pena. Ell li va pregar que no es posés en boca la seva mare i es va imposar un silenci. Em quedaven pocs temes importants per tractar i vaig parlar-los de la meva família d’origen. Començant per com la meva mare havia estat rica i el meu pare no tant, però s’havien avingut i m’havien malcriat. Com havia tingut gelos del germà gran fins que, als cinquanta anys, havia fet un tomb a la meva vida.

La Sara havia explicat que els seus pares no l’havien estimat, la veu se li havia fet greu i no havia continuat. Jo li havia preguntat si tenia algun fill i havia negat amb el cap. Llavors ho havia preguntat a ell esperant que no respondria. I així va ser, però en aquell silenci vaig entendre que la resposta era afirmativa. Al final va dir:

—Tinc una filla i no sé on para.

—Potser encara pot trobar-la.

M’havia respost amb una mirada que em va semblar insolent. Vaig veure que l’expressió de la Sara s’havia amorosit. Els vaig oferir te o cafè, infusions. La Sara volia cafè i també ell. Vaig anar a preparar-lo a la cuina i vaig sentir la veu d’ella.

—Plou.

Després de prendre el cafè en silenci, ell va dir que, si no ho trobàvem una descortesia, se n’aniria, li abellia fer un tomb abans de tornar a casa. Jo vaig mirar-me la Sara i ella va dir que es quedaria una estona més si a mi em semblava bé. Llavors ella i jo vam estar una mica sense parlar. Després, va voler que li expliqués millor els projectes del barri i es va oferir a col·laborar-hi. Li ho vaig agrair, però ja en parlaríem. Primerament volia ensenyar-li el centre parroquial.

De sobte la Sara va parlar de l’Esteve. Sentia aversió per ell, però reconeixia que també l’atreia. Ara bé, estava convençuda que era una persona que no faria l’esforç de canviar. Vaig dir-li que jo creia ben sincerament que tots dos podien formar una bona parella, ella es va posar a riure. Després va dir:

—Estaria bé que provés de conèixer la seva filla.

—Crec que ho farà.

—De debò ho pensa?

Van picar a la porta. Un noi portava un gran ram de flors. Tots dos vam endevinar de qui eren. Hi havia dos sobres i vaig obrir el que duia el meu nom. «Un dinar de Nadal inoblidable». L’altre anava dirigit a la parròquia, era una donació i el vaig deixar tancat al mig de la taula.