Lionesa de trufa

1965

La Diana no era guapa però sí vistosa. Morena de pell, amb un llarg serrell llis que li tapava un xic les celles, cara rodona ovalada, amb la barbeta lleugerament voluntariosa. Tenia uns ulls foscos molt brillants damunt pòmuls marcats. Era alta i tipet bonic. Rica, alegre i una mica descarada; tal com li arribava al cap un pensament així el ventilava. A tots els nois els agradava, però sortia amb el Marc.

El Jordi havia quedat d’anar a la Festa Major del poble veí, amb el cotxe del pare del Marc si l’hi deixava. Quan van entrar a l’Honululú les noies jugaven al futbolí. Amb la Diana, hi havia la Carme, la Maria i la Bel. La Diana era més gran, però com que havia repetit dos cursos, estudiava amb elles. Se les veia concentrades i, de sobte, quan alguna marcava, cridaven molt, feien bots, reien. A la Bel li agradava dir paraulotes, era menuda i nerviosa, no gaire alta, també morena, però no pas tant com la Diana. Les altres dues eren clares, castanyes, però no hi havia punt de comparació. La Carme era molt callada i estava una mica plena. La Maria jugava molt bé a futbolí, era la més jove, xerraire, encara duia sandàlies vermelles planes i faldilles amples.

El Marc va agafar la Diana per la cintura i li va fer un petó al clatell retirant-li els cabells, que en moure’s, tan negres, despertaven reflexos blaus. Aquella pausa va electritzar el Jordi i, mentrestant, la bola es va colar dins la porteria de la Diana. La Maria, que feia equip amb ella, va rondinar. El Jordi observava encisat l’espectacle: la passió amb què voltaven la maneta, la despreocupació inclinant el cos i l’escot, la gresca quan es produïa un gol. El Marc deia que no en tenien ni idea i li agradava posar-s’hi després d’elles perquè veiessin què és jugar. Aquell dia, però, tots dos nois es van dirigir a la barra i el Marc va demanar un cubalibre, el Jordi li va acceptar un cigarret mentre l’altre deia que havia d’esperar que el seu pare tornés de Lleida.

Després d’ullar cap a la Diana, que portava minifaldilla blau marí, el Marc va fer l’ullet al Jordi i va deixar caure:

—Els seus pares no tornen fins demà.

Després va somriure de forma oberta, boca i ulls, per tornar seriós a una concentració del cos cap al fum del seu cigarret i tot es reflectia al gran mirall paral·lel a la barra. El Marc tenia les dues dents del mig grans i separades en forma de ve baixa. De tant en tant, tombava el cap i mirava la Diana. Com si portés sempre posat el focus de l’espeleòleg, semblava necessitar un punt on concentrar-se. Va demanar una cervesa per al Jordi, assegut al tamboret alt de cara a la partida de les noies i que no se’n perdia cap moviment. Sovint la Diana es girava cap a la barra i es trobava la mirada atenta del company del seu xicot. El Jordi li somreia i ella li responia, després els ulls de la noia repassaven un instant la figura del Marc, encarat al mirall, i com si la brillantor se li tornés mat. La fa patir, pensava el Jordi.

Van entrar uns tipus que no eren del poble. Forts i colrats de fer feina a l’aire lliure, vestits amb roba corrent, el Jordi va pensar que devien treballar a l’ampliació de la carretera. Aviat es van situar a darrere de cada porteria del futbolí. El del costat de la Diana no li treia els ulls de sobre, i l’altre, des de l’extrem contrari, a tocar de la Carme, també la mirava. El Jordi va ullar-se el rellotge i després va dir al Marc que l’acompanyava a veure si el seu pare havia arribat. S’havia acabat el cubalibre i el Jordi sabia que si no sortien en demanaria un altre. Abans d’anar cap a la porta, el Marc va girar-se cap al futbolí i es va adonar dels dos espectadors forasters. Llavors es va acostar a la Diana, li va fer un petó a la boca i de seguida un doll de crits va cancel·lar la partida. La Maria i ella acabaven de perdre. La petita va dir: «Imbècil!» i se’n va anar corrent cap al lavabo que li saltaven les llàgrimes. La veu del Marc va fer: «anem». El foraster que havia estat al costat de la Diana al futbolí va dir que quan ella volgués li n’ensenyaria i no tornaria a perdre més. Ho va fer com si el Marc no la tingués agafada per una espatlla, talment al bar no hi hagués ningú més que ell i ella. Era ben plantat; devia rondar els vint-i-cinc. Ella va respondre amb aquell somriure mig ingenu mig provocatiu, tombant ben just el cos, un balanceig de la capa negra dels cabells, i el fre instantani en la morenor de les cames esveltes damunt dels tacons de les sandàlies platejades. Llavors el Jordi va sentir el foraster xiulant una tonada de pel·lícula que en versió castellana havia fet un cert impacte: El bueno, el feo y el malo.

La Diana va passar cap al carrer, engrapada amb fermesa pel Marc. Allí, la Bel i la Carme s’abraçaven. La Bel deia: «Ho hem de celebrar!» i la Diana va dir que, per una partida de futbolí, potser exageraven. Van respondre que no es tractava d’allò.

—Ja t’ho direm després!

Elles dues es van quedar esperant la Maria. La Diana i els dos nois van dirigir-se a casa del Marc sense obrir boca. Quan la Maria va sortir, els ulls vermells i la cara neta, va dir que ella se n’anava a casa, però llavors la Carme li va donar la notícia.

—Ja tinc la regla!

I es van abraçar com abans amb la Bel. Van decidir que intentarien convèncer els pares i anirien totes tres a Festa Major amb tren i la Carme els convidaria a un refresc. A la tornada ja s’espavilarien, el ball estaria ple de coneguts. Devien caminar totes tres juntes i al cap de poc devien riure per qualsevol cosa, la partida quedava feta engrunes al cul del sac del passat.

Tan sols eren vuit quilòmetres. La carretera era estreta amb canvis de nivell, revolts en paella i vegetació abundant a banda i banda, camps d’oliveres, pineda. En el traçat al voltant del pantà, que havia cobert un poble i els seus conreus i els havia posat a dormir el son dels justos, s’hi havia estalviat terreny. El Marc havia pitjat l’accelerador a l’inici i poc l’havia alleujat en tot el trajecte, no havia fet cas de les protestes de la Diana, fins havia deixat el poble enrere per anar a aparcar als afores en un lloc solitari i havia acabat de contrariar la pressa que el Jordi tenia per alleujar-se del mareig. Quan per fi va parar el cotxe, va deixar la Diana i el Marc discutint per córrer a trobar un racó discret on buidar l’estómac. Després, va allunyar-se’n, encara com si viatgés dret dins d’una barca, fins que, de les veus de la parella, no en va quedar cap rastre. Es va recordar que a casa li recomanaven que no sortís amb el Marc, però ell no se’n sabia estar. Va seure en un pedrís. Veia passar persones grans i criatures, tots ben mudats, un avorriment que li va tornar la pau al cos i el neguit a l’ànima. Quan feia un xic que sentia la música del ball de plaça, s’hi va encaminar i encara va quedar-se una bona estona mirant les parelles, fixant-se en els cossos de les noies.

De sobte, va veure arribar la Diana i el Marc. Ell la portava abraçada per la cintura, la seva cara era la de l’esportista amb la copa alçada damunt del cap. Ella resplendia. El Jordi es podia imaginar què havia passat al cotxe, però el Marc no en tindria prou per aquell dia, volia fer-ho al llit dels pares d’ella, ells no miraven amb bons ulls la relació, però tampoc la impedien. Les parelles properes es van separar una mica d’aquell home i d’aquella dona joves que movien amb total acord els cossos, encaixats, semblaven imantats, com si no hi hagués al món, ni en aquella plaça ballés, ningú més que ells dos. La faldilla de la Diana, arronsada pel braç dret del Marc deixava a la vista gran part de les cuixes. El Jordi volia tancar els ulls, però no podia. Llavors ella el va veure entre els indecisos del voltant del ball i li va somriure, fins va moure la mà de damunt de l’espatlla esquerra del Marc en un gest de simpatia. Ja havien fet les paus, i tant!, el Jordi intuïa que estaven més units que mai. Va girar cua i, en una entrada a les fosques, va plorar com un nen i amb fúria adolescent va assaonar-se el cos assedegat. Després, defugint la gent tant com podia, va enfilar la carretera caminant en direcció al seu poble.

Dins del vespre claríssim d’agost, va pensar a fugir de casa, d’allí, de tot. Tenia molta set i li va passar pel cap que podia acostar-se al pantà i beure. El cos seguia avançant sense esforç mentre la confusió del pensament el dominava. Fins que una idea certa es va situar a la seva ment: odiava el Marc perquè feia patir la Diana. Es va parar i va girar-se a mirar el poble en festa, suraven en l’aire pacífic les notes d’una melodia de moda per damunt de les cases i va recuperar el disgust al complet. La música perdia intensitat a mesura que anava endavant. Va pensar que podia retornar, el trasbals havia esclatat tan sols al seu dintre, però va continuar caminant com un ninot de corda, enardit per la febre de les idees. De tant en tant passaven cotxes, va sonar un clàxon, però no tenia esma de mirar qui era. Allò arribaria als pares, n’estava segur, algun conegut l’hauria vist trotant sol a punt de fosca. Imaginava la mare dient «sol com un perdut» i la idea d’anar-se’n ben lluny es reforçava. Li calia deixar enrere tot allò. Sobretot el Marc i la Diana. S’estava fent fosc i va sentir riure algú que venia cap a ell en sentit contrari. Després el seu nom.

—Jordi!

Les va veure alegres, tan nenes, pujaven agafades de la mà. Van explicar que tenien permís de casa per quedar-se a sopar i al ball de nit fins a la una, la Bel havia convençut els pares de la Carme, havien pujat amb tren, l’estació quedava tan lluny que ja estaven cansades.

—A la Maria no l’han deixat venir —va dir la Carme.

La Bel va afegir-hi que només li faltava allò després d’aquell imbècil fer-li perdre la partida. El comentari va mig despertar-lo de l’estat en què es trobava. La Bel va agafar-lo amb la mà que li quedava lliure i tots tres van caminar cap a la música. Aquella mà fina abraçant la seva era un dolç calmant, una petita medicina meravellosa, que curava la seva enorme pena.

1985

EL MEU PRIMER AMOR

En tenia setze, però estava a punt de fer-ne disset. Anàvem a banyar-nos a prop de les comportes del pantà. Calia saber nedar i jo n’havia après, però em faltava una mica de resistència i tenia un racó de por. Deien que abundaven les serps d’aigua, que s’enroscaven sobretot a les cames o que, lluny de la vora, et podia agafar una rampa.

El Jordi era qui millor nedava. Era alt, ros, amb cabells ondulats i ulls menuts blau cel, la pell una mica granelluda. Jo n’estava molt, d’ell, des de petita, però sabia que per a ell, la Carme, la Maria i jo no comptàvem. Ell travessava el pantà de banda a banda sense descansar. La Diana, també.

El Marc sempre li feia bromes: «una mossegada de carpa et deixarà inútil, xaval!». El Marc arribava més tard perquè era el més gran, ja treballava i sovint el Jordi i la Diana eren ben endavant, a mig recorregut. Llavors el Marc començava a cridar-la fins que ella s’enfonsava en l’aigua i canviava el rumb, retornava. Crec que era gelós, encara que ella no feia cas a ningú altre, però el que és segur és que nedava molt millor que no pas ell. Ara que els anys em permeten ser justa, puc dir que en aquell temps la Diana, a part de fidel, era simpàtica, comunicativa, atrevida. Llavors jo l’envejava perquè agradava a tots els nois i cada noia volia ser la seva amiga, però ella no ordia intrigues ni embolics. De fet, no li calia: senzillament, tothom estava per ella, i el Jordi, el primer. El Marc era dos anys més gran que ell; tenia diners, cotxe, es comportava amb una gran seguretat i utilitzava el noi que m’agradava per tenir-lo al costat, a punt de fer el que ell volia, si més no, de confident. Fins per controlar la Diana quan ell no hi era. Havia de veure per força que el Jordi estava colat per la seva noia, se li notava molt, però crec que, malgrat el recel, el Marc s’ho passava bé, li devia explicar amb pèls i senyals què feia amb ella, potser fins li feia gust veure’l patir.

Aquell va ser un estiu en què ens vàrem fer grans; per mi, el més feliç i el més trist. Tots els altres estius d’adolescència estan resumits en aquell encara que no siguin idèntics. Durant el bany era quan jo estava més a prop del meu amor; de vegades nedàvem junts, quan el Marc s’esquitllava amb la Diana al cotxe, sota un pi o vés a saber on, i nosaltres ens quedàvem a l’aigua. La Maria i la Carme solien prendre el sol i, de tant en tant, es remullaven just on no cobria, a la punta de tot, a la zona de les roques, eren més nenes i una mica porugues. Era sensacional aquella estona: sortir de l’aigua, el Jordi solia donar-me la mà, llavors estiràvem les tovalloles, l’una al costat de l’altra. I la frescor de la pell anava expirant amb el contacte de la superfície calenta. Encara puc imaginar els regalims de l’aigua dolça baixant pels cabells, cap al coll i el cos dolçament abandonat després de l’esforç de braços i cames. Em girava a mirar-lo de tan a prop i ell em tenia els ulls clavats al banyador i veia la seva pell colrada i mirava els seus ulls tan clars a prop dels meus. De vegades em somreia, però jo sabia que estava pendent d’una altra cosa. Quan tornaven el Marc i la Diana, s’asseia a la tovallola a parlar amb ells, l’un o l’altre s’hi dirigia, jo em limitava a escoltar les veus. El Jordi solia tornar a l’aigua amb tots dos. Si arribaven enfadats, feia cas al més afectat. Llavors, amb la Maria i la Carme, agafàvem les bicicletes per arribar a dinar a l’hora; la parella tornava molt més tard, amb el cotxe, i el Jordi els seguia amb la bici fins que aviat els devia perdre de vista.

Però hi va haver un dia que a la meva taula les escorrialles es van tornar banquet. Des d’allò de la Carme, el Jordi i jo vam començar a sortir cada dia i fer-nos confidències, estàvem molt units. Ell em parlava de la Diana, com s’havia sentit de malament anant d’espelma amb ella i el Marc; a pesar del que deia, llavors ho devia trobar a faltar. Jo li feia de mocador blanc, ens vam fer molt amics, ens agradàvem; al final d’aquell estiu, quan ja les ventades arrissaven l’aigua embassada i marcaven ombres fredes al seu verd, ell em va dir si volia que sortíssim junts, així com una parella de debò.

Bel

2005

Estirada a l’hamaca de ratlles amb el seu biquini virolat, la Diana pren el sol. Les nebodes passen de llarg voltant-la de puntetes; normalment, la Diana té els ulls tancats mentre neden a la piscina, esvaloten, s’omplen de capes de protector solar. Dels cossos joves, tan sols el pubis és cobert per un petit triangle negre, s’estiren a la gespa, a l’altra banda d’on es troba la tieta. Han sentit a dir que de jove havia estat molt atractiva, ara té la pell arrugada i la mirada absent. Les fa riure. Quan li ofereixen un refresc o l’avisen de l’hora de dinar, pregunta:

—Ja tens el carnet de conduir?

—Tieta, que tinc a la vora vint anys!

Va coixa.

Les dues nebodes han demanat per què es despenja sempre amb aquella pregunta i la mare respon que és una antiga i llarga història que ni ella mateixa, que és sa germana, sap al complet.

Una amiga de quan la tieta encara no tenia divuit anys, una adolescent, havia perdut la vida tornant de Festa Major, no se sabia amb quin cotxe. Allò havia trastornat la Diana, fins havia començat a caminar malament sense que li hagués passat res. Al cap de poc s’havia casat. La resta ja la sabien. Havia fet la vida impossible a l’oncle Marc, el ridiculitzava contínuament en públic, el posava en evidència, fins que, al cap d’uns anys, ell havia plantat el negoci familiar i se n’havia anat del poble. Llavors la tieta s’havia enfonsat.

Són unes descarades, les nebodes, tal com ella era. Ni jurant-ho mil cops es creurien a la velocitat que allò que és bo canvia de signe. Ella ho tenia tot i al cap d’una estona la ruleta havia girat massa de pressa i la seva fitxa s’havia estavellat. Llavors havia perdurat fora de joc per sempre. Almenys la Carme s’ho havia estalviat, encara que, també la resta, el que fa que vulguis viure.

La Diana va tancar millor els ulls i va començar a comptar les pigues de la cara clara de la Carme. Acabava de pagar el cubalibre i la cervesa que el Marc i ella havien pres, la seva llimonada, ho havia fet traient les monedes d’una cartereta infantil. Ara ja era una dona i hauria de canviar el moneder i tantes coses. Potser s’havia quedat sense fons, encara que el Jordi i la Bel no havien demanat res, ballaven mirant-se als ulls. La Diana havia somrigut mirant-los, entenia que l’enamorament callat del Jordi per ella tenia els minuts comptats. La Carme va dir:

—Puc baixar amb vosaltres?

La Diana havia respost que sí; en aquells moments li hauria donat tot, l’havia abraçada ben fort, senzillament perquè era quatre anys més gran i l’amiga tot just trepitjava el llindar dels focs vermells. A ella, el Marc la feia sentir al cel i la Carme no coneixia res semblant a aquella felicitat del cos. Acabava de tacar de sang la primera compresa i ho havia celebrat en comptes de callar com li havia manat sa mare. Se li farien els pits grossos i potser s’aprimaria, així ho deien, la noia vagament sabia que a partir d’aquell moment podia quedar embarassada. Li havia vingut tard, però per fi era gran, com la seva millor amiga, la Bel. I com ella mateixa, la Diana.

En sentir la pregunta de la Carme, el Marc, des de darrere, havia pessigat una natja a la Diana i ella va fer una rialla que havia eriçat l’atenció del voltant. En resposta, ella li havia passat la mà per la cintura sense girar-se i de seguida l’havia repenjada a la corretja del noi mentre ell li passava la llengua per darrere de l’orella i li deia «no» ben fluixet. Per tota resposta la Diana havia tornat a riure i dirigint-se a la Carme havia reblat:

—Sí. Ens trobem a la sortida del poble d’aquí dues hores!

En el pensament de la Diana, escarxofada a l’hamaca, encara hi havia les piguetes de la cara rodona, un xic colrada; aquell aire preocupat de no tenir prou diners anunciava el to greu de la dona que aquell dia naixia.

—Gràcies! —havia dit la Carme abans de separar-se de la parella.

La Diana, estirada d’una mà pel Marc, es recordava que, justament en aquell moment, havia sentit xiular El bueno, el feo y el malo i s’havia recordat dels dos xicots que l’havien mirat al futbolí com si fos una lionesa de trufa.

Repassava aquelles hores com qui recorda una funció de teatre que, pel seu atractiu, ha estat gravada, i sovint és revisitada. Cada personatge dins d’escena, les paraules exactes sortint de cada boca, la successió precisa de l’argument des de l’inici, al futbolí, fins al final, a la carretera. Funció única. Els minuts immensos en què després de derrapar el cotxe havia sortit de la via i ella havia sentit un dolor agut al turmell dret, aquella mania d’encreuar les cames, l’esquerra sempre a sota. El Marc rient per fer-se perdonar l’ensurt i la Carme, callada. En veure que no sortia, la noia havia quedat decantada, el Marc i ella l’havien estirada al seient i ella li havia fet uns copets a les galtes. Després l’havia cridat, «Carme?», i ella, muda que muda, sens dubte, s’havia desmaiat. El Marc havia empentat la Diana cap a fora del cotxe i havia posat l’orella damunt del pit de la Carme, en acabat, l’havia acostat al nas. Tot seguit havia alçat els ulls cap als seus i havia dit: «Puja».

Pensant que, com sempre feia, anava a demostrar-li que la superava en experiència encara que ella tingués més estudis i més diners, la Diana l’havia obeït. El Marc va conduir uns quilòmetres sense parlar mentre ella no parava de fer-ho. Després havia aparcat a la carretera mateix, havia agafat en braços la Carme i l’havia tret del cotxe, havia caminat un bon tros entre els pins i ella els seguia amb la vista. Aquella Diana que era llavors, havia pensat que el Marc duia la Carme com s’agafa una núvia i havia tingut una punyida de gelos; el dia que es casessin, ella no seria la primera. Havia vist que el Marc entrava a la pineda. Havia baixat del cotxe i havia anat a darrere seu.

—Però, què fas?

—Hem de marxar de pressa, abans que ens vegin aquí parats, nosaltres no li hem fet res —en veure que ella feia que no amb el cap, el Marc va continuar—: Li has fet res, tu?, digues, eh?

Aquell caràcter…, quan es posava així… Ell es va girar i va apujar les faldilles de la Carme, li va fer baixar les calces, encara li va separar les cames.

—Es pot saber…?

—Puja al cotxe que marxem!

—No!

L’havia agafat i li havia fet un petó a la boca, llarg. I després:

—Tu confies en mi o no?

L’havia acompanyat fins a la porta, el peu li feia molt de mal; així i tot, al cap de poc, havia acabat encreuant les cames.

—I ara què?

—Ara muts i a la gàbia!

—Però, quan retorni, què farà?

El Marc havia dit, de nou amb la veu calma, si no veia que no la podien deixar a casa dels pares en aquell estat, els donarien la culpa a ells. Després l’havia mirada amb l’expressió de superioritat que a ella li feia ràbia i alhora li produïa seguretat. Havien fet silenci, que en ells era pitjor que discutir-se. La Diana havia pensat que, quan es despertés, segur que la Carme s’espavilaria, ja no era una nena. L’havia sorprès veure-la ballant amb un dels dos forasters del futbolí, un que devia tenir més de vint anys, maco i fort, encara que ordinari.

En arribar al poble, ella i el Marc havien fet les paus a dins del cotxe i quan estaven com bojos l’un per l’altre, havien pujat al pis, només hi seria la germana, i ho havien fet amb tota llibertat a la cambra dels pares i ell li havia acabat posant gel al turmell perquè li feia mal i se li anava inflant el peu.

—Nosaltres no hem tingut cap accident, ho entens bé, papalloneta?

El Marc li ho havia dit abans que ella s’adormís profundament.

Les nebodes eren àgils al voltant de la taula, tórtores, ignorants com ella llavors. Tenien tots els colors i totes les rialles. Volaven.

—Tieta, la mare diu que et travessaves el pantà nedant i ara no et poses a l’aigua, et convé una mica d’exercici. Te’l travessaves, de debò?

Sap que s’exclamen com si ella s’hagués d’alegrar de l’admiració sobtada per aquella gesta. A l’altra banda s’abaixava el banyador, s’estirava al sol i descloent un xic les parpelles mirava el Jordi posar-se nerviós. Si el Marc ho hagués sabut…

Al matí els havia despertat el telèfon, era ell, el Jordi.

Tots tres i la Bel havien anat a casa de la Carme. Els pares havien preguntat i cap dels quatre no sabia res de la noia a partir de dos quarts d’una. Llavors el pare havia agafat la Bel pel braç, ben fort, i li havia dit que li tornés la seva filla tal com se l’havia emportada i ella no parava de plorar. La mare, feta també una Magdalena, li havia dit: «sisplau, sisplau, no busquis soroll». L’havien defensat, tots, a la Bel, però sobretot el Jordi; havia dit al pare de la Carme que no hi tenia cap dret de tractar-la així, i llavors ell els havia fet fora i la mare encara els havia acompanyat a la porta i la Diana s’hi havia abraçat i la dona, abans de tancar, li havia dit: «Moltes, moltes gràcies!».

A l’Honolulú, era el més discret, sobretot al matí, s’havien assegut tots quatre en una taula, la més lluny de la barra, just darrere del futbolí. El Marc havia demanat un conyac i els altres cafè amb llet, però les noies ben just l’havien tastat. El Jordi havia dit que ell i la Bel estaven ben convençuts que la Carme havia quedat de baixar amb ells dos. El Marc havia respost que havien vist que ballava amb desconeguts i, passades les dotze, li havien perdut la pista. Llavors, a la Diana, li tornava la imatge del seu noi alçant el cos de la Carme a pes de braços, com si fos la seva núvia, i deixant-lo a terra, damunt de la pinassa.

Tot seguit el Marc havia dit al Jordi si no era cert que la Carme havia pujat gràcies a la Bel i havia de tornar a baixar amb ella, tal com ho havien promès al seu pare. Llavors ella, la Diana d’aleshores, l’havia estirat d’un braç, s’havia esforçat per asserenar-se mentre la Bel tornava a engegar el plor i el Jordi la sacsejava suaument per les espatlles i deia: «au!». El Marc va acabar-se el licor d’un glop i va fer un gest amb el cap a la Diana morena i elegant mentre en veu alta deia que ja es veurien.

Les dues parelles s’havien trobat al funeral, que havia estat del poble en pes, encara que no s’havien situat junts. Després havien hagut de declarar, per separat, i la gent anava revoltada amb les notícies del cas.

La Diana s’havia casat amb el Marc aquell setembre, quan ja eren més que una parella.

De vegades, les nebodes tornaven a treure el tema.

—Tieta, per què és tan important conduir?

La Diana es quedava mirant les joves mentre es tornava a allunyar del present.

Van deixar sortir de la presó els dos joves que, efectivament, treballaven a les obres de la carretera, un cop van veure que la Carme no havia estat violada i que hi havia testimonis que avalaven la presència dels xicots, en un bar, a l’hora de la seva mort.

Havia desviat els ulls foscos de les nebodes cap al pi desnerit que just acampava al fons de la piscina. Ho hauria donat tot per tornar a sentir, dins d’aquella llum d’agost, la pinassa topant contra el cotxe del Marc, la fuetada de foc omplint-li el cos de felicitat.