Ridiculeses

Quan l’Andreu va veure la Carolina acompanyant la directora, ell pel seu dins l’anomenava Madame Pepis, les pròpies mans li van parapetar el diari davant la cara i, després de temps sense sentir-se-la, la seva veu el va espantar.

—Merda!

Va girar-se a comprovar si havia quedat delatat el seu secret. Però ja les dues senyores havien abandonat el colomar i cada parrupeig particular estava en ordre. L’Andreu pensava que la vellesa era l’etapa en què els sons constitueixen el senyal de vida més notable. Per si de cas, ell, muts i a la gàbia.

El matí que el seu fill gran l’havia ingressat a la Residència Dolça Cala havia decidit que aquell vespre se n’aniria. El noi deia que l’ingrés era per assegurar una bona recuperació de la cirurgia de pròstata, però a ell no el fotria, sabia que intentava deixar-l’hi. Acabava de complir setanta-sis anys. Aprofitant que la seva cara no era encara coneguda entre els cuidadors i la recepcionista, se’n va anar entre les visites de la tarda. No el van enxampar de seguida, però va deixar, amb alleujament inconfessable, que ho fessin l’endemà. La policia local l’havia trobat en un banc públic, exhaust i amb senyals de deshidratació.

Després d’escapar, havia rondat no sabia quantes hores per una zona boscada i de matolls que li havien destrossat la roba i posat a grinyolar totes les juntures; durant la nit havia passat un fred inhumà. No havia pogut dormir més que per cansament absolut de cada una de les fibres del seu cos; s’havia despertat a ple sol amb un mal de cap que tombava. Va mantenir-se enlluernat molta estona. Finalment, una dona jove, que sortia d’una urbanització, li havia preguntat si li calia alguna cosa. Malgrat que no tenia forces per parlar havia fet el gest. La noia l’havia estirat; amb moltes dificultats, i l’havia ajudat a seure al lloc de copilot, fins li havia hagut de cordar el cinturó de seguretat. Estava massa cansat per parlar, malalt, no ho sabia, potser s’havia mort i la noia era l’àngel transportista. No havia respost més que sí o no a les preguntes d’ella; al final, «aquí mateix» i «gràcies».

Quan els policies el van despertar del banc on s’havia assegut, l’Andreu va tenir la decepció de veure que no era pas al purgatori o als llimbs i que li tocaria continuar donant la cara fins que arribés l’ombra d’ales negres que tota la vida l’havia esporuguit i que llavors hauria trobat desitjable. Quan els dos joves d’uniforme se l’enduien un per banda, donant per fet que era l’avi escapat de Dolça Cala, havia decidit no enraonar més.

Estava orgullós que, des del dia vergonyant que l’havien retornat a la seva plaça de vell ben atès, ningú no estava segur de si s’havia quedat mut per l’esforç de l’escapada o era un murri. Els seus fills havien dissimulat l’agraïment per aquell regal, vingués la mudesa d’on vingués, sense saber que ho devien a la seva voluntat. Aquelles tres serps de cascavell l’havien visitat successivament i, malgrat tenir-se gelos entre si, havien repetit, se n’haurien sorprès, les mateixes preguntes estúpides.

La visita de les instal·lacions s’havia acabat i, a la fi, la directora va fer seure la Carolina. El despatx era una cambra ombrejada que donava al jardí. Des d’allí es veien els pacífics residents. Un llegia el diari en un banc sota un til·ler, dos homes passejaven rient, una dona grassa es veia endormiscada en una cadira de rodes, una altra, vestida de negre, feia ganxet en butaca de vímet sota un pi imponent. Llavors ella va pensar: què faig.

Li costaria trobar un lloc com aquell, a prop d’on vivia una de les seves nebodes, tranquil i de situació ambiental excel·lent. Des de la cambra que li havien destinat es veia el mar, el jardí era deliciós, i una bona amiga li havia parlat molt bé de la persona que tenia al davant. Després de llegir amb atenció els informes mèdics que la Carolina li havia lliurat, la directora de Dolça Cala havia empassat saliva i li havia encarat uns ulls serens. Havia fet preguntes i després d’escoltar les respostes, havia dit:

—Procurarem oferir-li les millors atencions a cada moment. El doctor Dofí és un professional molt preparat i de gran experiència. Estem preparats, confiï en mi.

Havia arribat a aquell port, no pas per embarcar-se ni per navegar, tan sols per esguardar a distància la bellesa del paisatge: el pas dels vaixells, el vol de les gavines. De moment hi era i s’hi volia sentir bé. No tenia ganes i, sobretot, no estava en condicions, d’enviar a perdre aquella opció per un entrebanc.

A l’hora d’esmorzar, entre el grupet d’homes amb empenta, un que coneixia la recepcionista va ventilar que una nova resident estava al caure.

—Es diu Carolina.

—«¡Oh Carol!, loco estoy por tíii…!» —va riure el Dupont més bala. L’altre va continuar descrivint la Carolina. Segons ell era una vella que marcava cintura i… —va fer un gest de mamelles grosses—, portava pantalons i jerseis ajustats, l’esquena dreta. Cap crossa, cap bastó, cap cadira. Una cabellera sense tenyir, desenfadada, de blanc resplendent; uns ullassos negres que somreien.

—«Yo vendo unos ojos negros…».

El fet de no parlar donava butlla a l’Andreu per fer-se invisible quan li convenia, però també en altres moments, l’aculava a una certa violència interior. Fins hauria cridat perquè paressin de cantar.

—Com a màxim, ha complert els setanta.

—«Quince años, tiene mi amor; dulce, tierna, como una flooor…».

A l’Andreu, els Dupont li inspiraven simpatia. Eren dos residents amb ganes de divertir-se a Dolça Cala, ell trobava que ja tenia mèrit. Els havia vist pessigar les natges de les auxiliars novelles i com demanaven que els ajudessin a alçar-se de la cadira per captar des de primera línia els flonjos moviments dins dels escots. De vegades resultaven una mica cafres, encenien cigarrets en el moment que la cambrera sortia del menjador i els apagaven a les tasses dels veïns distrets quan tornava a entrar. Els vespres en què circumstancialment hi havia menys presència de cuidadors, recorrien l’ala de les dones entonant com dos orats i de forma alternada la cançó «Tápame».

—«Tápame, tápame, tápame, tápame, tápame que tengo frío».

—«¡Cómo quieres que te tape si la manta está en el río!».

Quan obrien una cambra, si podien enxampar-ne alguna resident pelada de roba, pujaven el to.

—«Tápame, tápame, tápame, tápame, tápame que tengo frío».

—«¡Cómo quieres que te tape si yo no soy tu mariiío!».

La ronda del duo musical provocava algun xiscle, de seguida amortit per la porta, que es tancava barrant el pas a la seva propagació.

La Carolina es va instal·lar a Dolça Cala el primer dia de mes. El vaixell dels fets i dels personatges d’aquell territori navegava des del menjador a la sala, d’allí al jardí, per retornar, de vegades en forma de potent mercant; d’altres, d’humil barca sense vela. El corrent de les paraules creixia amb les petites eufòries de qui feia la crònica i, a estones, minvava; a força d’oblits, es modificava el cabal, desmentit en un rapte de clarividència o acceptat entre badalls en tants moments indiferents. Van ser els Dupont Dupont els qui van parlar a la Carolina de l’Andreu, del fet que no enraonava, que s’arrecerava a la sala dels que estaven pitjor per passar inadvertit. El Dupont del bigoti va abaixar el to de veu per explicar-li que feia poc que aquell murri havia estat operat de la pròstata i encara no havia fet net. L’altre va dir que tenia tres fills, i va somriure amb dents d’exfumador, estirant tres dits de la mà dreta.

—De tres mares diferents!

—Deu haver estat un peça aquell! —va saltar el Dupont tenor i ella va sentir la necessitat de riure. En acabat, cada un dels dos amics li faria proposicions per separat. Per acompanyar-la a fer un volt, el bigotut; per anar al cinema del poble, el de la veu cantant.

Ella començava a moure’s bé al ritme d’havanera de Dolça Cala, la seva voluntat de fer-ho era decidida i no li costava relacionar-se amb tothom. Sovint, les nebodes la requerien per quedar-se amb un dels menuts, quan no podien anar a escola. No els havia agradat que ingressés a la residència, si els hagués avisat haurien intentat dissuadir-la’n.

—És com si se’ns posés monja sense abans haver-li conegut la vocació!

—A mi em sembla un rampell de solterona!

—Però si no és soltera la tieta!

—Com si ho fos!

La Carolina s’havia imposat als retrets de les joves amb l’argument que triava de cara a un futur. Sense adonar-se’n, l’article «un» es travava a la gola de les dues germanes com una nosa per parlar.

Andreu i Carolina se solien veure com a mínim a l’hora de dinar. Coincidien les mirades de tant en tant a través de les veus que voltaven les taules, enllà dels caps blancs o sense cabells, de les ulleres i dels audífons, de l’eixam de sorolls. Es trobaven de passada, des de l’altre extrem del menjador o de més a prop, sense deturar-se una dècima de segon; algun cop, els ulls havien topat des de la mateixa taula. Estava establert que els residents no tenien un lloc assignat; la norma dictava que havien d’omplir, preferentment, les taules encetades.

L’Andreu continuava sense enraonar, però era evident que hi sentia. Agraïa amb una lleu inclinació del cap; de forma espaiada, somreia sense que vingués a tomb. A ell, li anava bé el silenci, oh sí!, mirada, somriure, la mar en calma. Com que a la residència la conversa era un valor, l’Andreu acostumava a restar sol aviat. Amb el diari, si feia bo, anava al jardí o a fer tombs pel poble; si no, entrava al colomar, ell havia batejat així per a ell, la sala en què a penes es parlava. Després, solia afegir-se a la partida de cartes dels Dupont. Estava prohibit jugar-hi diners, però, en acabar la timba, ara l’un, ara l’altre pagaven un descafeïnat al quart jugador, un nonagenari que els acanava sempre amb contundència. La Carolina llegia una estona, escoltava música o anava a casa les nebodes, era educada i amable amb tothom; no solia reunir-se amb el grup més gran davant de la tele. Si se sentia animosa anava a passejar.

Un dia, a l’inici de la partida, un Dupont va dir que se n’olorava una, després va callar. L’expectació pujava, va deixar anar que es creia que la nova resident s’entenia amb el doctor. L’havien vist entrar, matí i vespre, al seu despatx.

—Mentida! —va respondre el Dupont sense bigoti— el doctor és un senyor casat, afillat i amb néts menuts.

El vell més vell va fer una riallada i, en acabat, tots tres van sumar els seus mutis passatgers al silenci permanent de l’Andreu.

La creu de la directora era el personal. No tothom servia per treballar a Dolça Cala i, a més, les baixes per estrès, estiraments musculars i depressió, eren l’amenaça número u del bon funcionament del centre. Acabava d’incorporar una auxiliar que no era tan joveneta com solien ser les que treballaven just acabada la formació, però sí que ho era en relació a les més experimentades. Morena, amb unes celles obstinades, espesses, quasi negre carbó, tenia un cos potent. Es deia Lena. La particularitat de la noia, a part de no parlar bé l’idioma, era que, en comptes d’apartar-se quan li passaven una mà per la cintura, de picar la mà com es fa amb les criatures gormandes que enfonsen el ditet a la nata, semblava posar-s’hi bé, no fer cabal dels dits frisosos dels residents afamegats. En quatre dies el seu aire fresc havia eriçat i feia girar esvalotadament els quatre penells que encara giraven dins les sales de Dolça Cala, i així, havia escombrat l’interès per la nova resident. Als Dupont Dupont, fer l’ullet, donar-se cops de colze, engegar rialletes, des que la Lena hi era, els tirava curt; havien repassat el llistat de cançons que sabien i n’havien separat unes quantes: «Acércate más», «Mis manos en tu cintura» i alguna més per l’estil. Però fins aquí no hi havia problema, al contrari, es deia la directora, una mica d’ànims portava benestar. Ara bé, des que la Lena es movia per la residència s’havien produït dos infarts i un tercer resident va haver de ser ingressat a l’hospital per una colla d’insuficiències. Ni la Carolina ni l’Andreu no s’havien adonat dels fets. Ella havia acompanyat l’evolució d’una tosferina del petit d’una de les nebodes i estava esgotada; ell no parava de fer gestions per la millor manera d’aconseguir retornar al seu pis quan el metge trobés que estava completament restablert.

Llavors, quan a causa de les conseqüències, la directora rumiava la impossibilitat de fer ulls grossos a la flegma de la nova auxiliar, un vespre després dels sopars, es va calar foc a la sala de la televisió. Hi havia hagut timbres, corredisses, trucades als bombers, per fi: evacuació dels residents al jardí. Quan semblava que tot estava en ordre, però el foc resistia a la plaça inicial, l’Andreu va fer córrer la mirada per la colla salvada al jardí i va descobrir els Dupont i dos més, tots duien l’orella alta, petant-se de riure al voltant del cos de la Lena. Quan la directora va dir que passaria llista, ell va notar l’absència de la Carolina.

Trair la mudesa, aquella inversió en tranquil·litat que tant li havia costat d’aconseguir, era pitjor que intentar-ho tot sol. Va aprofitar l’atenció provocada per una resident amb una crisi d’ansietat per escapolir-se cap a dins. No es veien flames ni se sentia escalfor, sols el fum feia camí. Va anar cap dalt tapant-se la boca amb el mocador i estossegant i va enfilar pel silenciós passadís dels dormitoris femenins obrint cada porta. Per fi, va ser rebut per un raig de notes que penjaven com perles de l’arbre dels sons.

L’Andreu va pensar que devia ser Mozart, tot seguit va veure la dona en camisa de dormir, el preciós perfil, ara prim i, sense maquillatge, va semblar-li molt pàl·lid, a punt de posar-se al llit. Ella es va girar i va posar-se d’una revolada la bata rosa que s’acabava de treure.

—Què hi fas aquí? No hi tens dret…!

—Però hi tinc l’obligació!

—Què t’empatolles? Vols fer el favor? El nostre matrimoni fa anys que ha caducat! —va prémer el timbre del capçal.

Amb un riure descordat, l’Andreu va respondre-li.

—Passa! S’ha calat foc a la saleta.

—Sí, segur! Deixa’m tranquil·la!

—I tant que t’hi deixaré!, però abans vull que sàpigues que ets una creguda i una ridícula!

—I tu? Fent-te passar per mut, més ridícul impossible! Calla i vés-te’n per sempre!

L’Andreu va agafar-li fort el braç esquerre, la va estirar cap al passadís i ella quasi va volar; es debatia amb totes les seves escasses forces sense resultat. Les notes els seguien cada cop més fluixes mentre ell l’allunyava de la cambra amb energia.

—Però, què t’has cregut? Ara veig que t’has tornat boig!

—Et fa por que et toqui el braç per si et contamino, eh? Ha, ha!

—Deixa’m, ho sents? Deixa’m! Què vols de mi ara? No estàs prou satisfet havent-me esclafat la joventut?

—Calla!

—Però com goses dir-me…

—Dic el que em sembla!

—Què és això?

—Camina, tindràs un munt de persones amables que es barallaran per explicar-t’ho!

Ella va deixar de resistir-se en la zona plena de fum i de fer força en oposició a l’Andreu. Al pati, el grup sencer de residents i treballadors de Dolça Cala van arrancar a aplaudir quan els van veure aparèixer, s’hi van aproximar. I en uns instants, la directora va preguntar a la Carolina com es trobava, després de dir-li que havia avisat el doctor, li va explicar que dos bombers s’acabaven d’enfilar a la seva finestra; s’havien adonat que ella no era al jardí, ho sentia molt. Després, va donar les gràcies a l’Andreu. Ell maldava per travessar la barrera humana que li impedia allunyar-se d’allí. Mentrestant, el Dupont tenor havia iniciat la cançó dedicada, corejat pel prim i uns quants voluntaris enardits.

—«Oh Carol, loco estoy por ti, si tu me dejas, ¿qué será de mi? Siempre te amaré, querida mía, por tu amor lloréé, si tu me dejas, yo me moriré».

Quan l’Andreu, a cops de colze, estava a punt d’obrir-se pas, la Carolina va agafar-se a la seva cintura.

—Em sap greu, em sap greu, no sé què m’he pensat, Andreu, encara sóc una estúpida.

Els Dupont havien deixat de cantar i havien estirat els colls per veure bé els dos residents.

Durant les properes setmanes explicarien a tort i a dret, afegint detalls de la seva collita, la transformació d’aquella dona somrient, elegant i dinàmica en un ésser trencadís que plorava d’una forma calmada i profunda, com si fes anys que guardés un pou de llàgrimes, amarant l’esquena de la camisa de l’Andreu; ell, que al principi se’n deseixia sense contemplacions, havia resistit immòbil les mirades de tothom. L’expressió de la cara havia passat d’enuig a serenitat. L’espectacle havia aconseguit del grup un insòlit moment de silenci.