CAPÍTOL XIII

LA VEU DELS DÉUS

Quan li van anunciar la sobtada arribada dels visitants, la germana Karale va sortir a rebre’ls al pòrtic, sorpresa.

—Mare Venerable! —va exclamar en veure la Gaedalu—. No esperàvem el vostre retorn fins a… —Es va interrompre quan va veure en Qaydar i l’Alsan.

«Germana», va dir la varu, amb gravetat, «em penso que ja coneixes l’Alsan, rei de Vanissar».

La feèrica va obrir molt els ulls, impressionada. Cert; havia conegut l’Alsan el dia en què la còlera de Neliam s’havia abatut sobre l’Oracle. Però aleshores tenia un aspecte diferent, va dir, i responia a un altre nom. I en cap moment no n’havia comentat res, de la possibilitat de ser rei.

—Ens coneixem, sí —va dir l’Alsan, amb un somriure serè.

«I potser no coneixes en Qaydar, l’Arximag», va prosseguir la Gaedalu, «però no tinc cap dubte que n’has sentit a parlar».

La Karale va trigar una mica a reaccionar.

—Sí…, és clar…, naturalment. —Recordava molt bé els sermons de la Gran Mare a propòsit de la confiança en els mags, i especialment en els mags poderosos, però es va recuperar de la sorpresa i va aconseguir balbucejar uns mots de salutació—. És un honor.

«Venim a fer una consulta a la Sala dels Oïdors», va dir la Gaedalu.

La Karale va empal·lidir.

—Però, Gran Mare, no deveu dir-ho de veres! Sabeu que aquesta sala ha estat clausurada. Estem a punt d’ensorrar la cúpula, perquè, tot i que hem tractat d’insonoritzar-la, el soroll és cada vegada més intens, i no ens permet…

«Així i tot, hi entrarem, germana», va tallar la Gaedalu, in flexible. «L’Arximag s’encarregarà de protegir les nostres oïdes convenientment».

La Karale va aconseguir murmurar un assentiment i els va escortar pels passadissos. L’Oracle s’havia recuperat força bé de l’assalt de les aigües. Les sacerdotesses s’havien esforçat molt a reconstruir-ne les parts més fetes malbé i, per bé que encara s’hi veien alguns desperfectes, aquell lloc tornava a ser una llar acollidora.

En altres temps, la Gaedalu s’hauria sentit orgullosa de la seva comunitat de sacerdotesses i de tota la feina feta. Però en aquell moment a penes se’n va adonar. Només tenia un pensament al cap.

«Germana», va dir, quan ja enfilaven el passadís que conduïa a la Sala dels Oïdors, «vés a buscar la petita Ankira. Avui, més que mai, necessitem el do sagrat que els déus li van concedir».

La Zaisei continuava sense veure-hi.

Com que el castell tornava a ser habitable, l’havien traslladada a una de les habitacions superiors, al costat d’altres persones afectades per la llum d’Irial. La majoria s’anava recuperant lentament, però ella no; els seus ulls havien quedat massa danyats.

El tornado s’havia allunyat cap al sud i el globus de foscor tornava a protegir la ciutat. Els refugiats del soterrani es van atrevir, un rere l’altre, a abandonar el seu amagatall i a tornar a casa seva o a la seva estança, en el cas dels que estaven allotjats al castell. El Pare Venerable s’havia quedat amb la Zaisei i els altres lesionats.

Havien tractat d’explicar-los el que havia passat, però no podien entendre-ho, i, per tant, no podien acceptar-ho. La Zaisei era l’única que es mantenia en silenci, amb els ulls tancats, esperant.

En Ha-Din sabia que esperava en Shail.

No era l’únic que havia desaparegut durant aquells moments tan caòtics. En Covan havia buscat l’Alsan per tot el castell, però se n’havia perdut el rastre. Tampoc no apareixien ni en Jack, ni la Victoria, ni en Qaydar ni la Gaedalu.

—El mag va dir que en Jack havia baixat als túnels subterranis —li va dir en Ha-Din quan va tornar per informar-lo—, però que els altres no estaven amb ell. Espero de tot cor que el tornado no se’ls hagi endut.

El celeste va aclucar els ulls.

—Jo m’inclino més per pensar que han marxat per voluntat pròpia.

—Marxat? —va repetir en Covan—. Però on?

En Ha-Din no va tenir ocasió de respondre. En aquell moment, van entrar a dir-li que un nouvingut preguntava pel rei Alsan. El mestre d’armes es va acomiadar d’en Ha-Din amb una inclinació de cap i va sortir apressadament de l’habitació.

El visitant l’esperava al pati. Era un jove alt i decidit que s’estava dret al costat d’un drac artificial.

—M’envien en Denihal i la Tanawe per parlar amb el rei —va proclamar.

—El rei no pot rebre’t: no és al castell en aquests moments, i no sabem quan tornarà.

En sentir aquestes paraules, tot l’aplom del pilot va esfumar-se.

—Però com pot ser? —es va desesperar—. Avui era el dia! No podem esperar més. Jo hauria d’haver arribat aquí fa hores, però el tornado m’ha obligat a refugiar-me a les muntanyes. El missatge…

—El tornado? —va tallar en Covan—. I què me’n dius, de la llum?

—La Tanawe va aplicar un encanteri de foscor al drac abans de partir. Però escolteu, cavaller, això no és pas el més important, ara. Ahir van arribar a Thalis els bruixots que en Qaydar ens havia promès. Fa tres dies va tornar també un dels pilots enviats a Kash-Tar, amb l’últim ingredient que necessitava la Tanawe per enllestir els dracs. Ara la flota està a punt de marxa. Els exèrcits de Nanetten, Dingra i Raheld també ens esperen. Necessitem una resposta del rei Alsan amb urgència.

En Covan va reflexionar. Sabia que l’atac als Pics de Foc era imminent, i que l’Alsan ho havia deixat tot planejat acuradament. Es va preguntar si tenia prou autoritat per prendre aquell tipus de decisions en nom seu.

«Sé el que diria», va pensar. «Feia molt de temps que ho planejava. Si torna aviat, estarà satisfet de veure que tot marxa segons el que estava previst; si triga a tornar…, bé, el regne no pot estar sense una mà que el guiï en aquests moments tan difícils». En Shail tenia raó. Ell era l’altre candidat al tron, el que havia de substituir l’Alsan en la seva absència.

—Digues a en Denihal que ordeni a la flota de partir —va dir—. Els exèrcits de Vanissar sortiran immediatament. Ens veurem als Pics de Foc.

El jove pilot va inclinar el cap i va pujar al drac. Moments després, sobrevolava les teulades de Vanis, camí de Thalis.

—No hi vull tornar a entrar! —xisclava l’Ankira, que s’arrapava desesperadament al marc d’una porta, mentre l’Alsan l’arrossegava cap a la Sala dels Oïdors—. No vull! L’última paraula que va pronunciar va acabar amb un udol de terror quan l’Alsan va aconseguir desenganxar-la i se la va carregar a coll, a despit dels plors i les puntades de peu. La germana Karale observava l’escena, angoixada.

—És necessari, això, Gran Mare?

«Absolutament», va respondre la Gaedalu. «Jo també preferiria no haver de recórrer a una nena, però les altres dues oïdores no estan en condicions d’ajudar-nos. I necessitem l’Ankira, germana. El món sencer la necessita ara mateix». L’Ankira plorava mentre l’Alsan la duia cap a la terrorífica Sala dels Oïdors. Va suplicar entre llàgrimes que la deixessin marxar; va demanar ajuda a la germana Karale, que no va poder fer altra cosa que quedar-se enganxada a la paret.

Es va quedar contemplant l’escena, impotent, maleint-se per la seva covardia. Va veure com l’Arximag els aplicava a tots quatre un conjur per protegir-los les oïdes, però això no va fer que se sentís millor. Va observar com retiraven els matalassos, les flassades i els coixins que protegien la porta de la sala, fins que el soroll va ser tan eixordador, tan insuportable, que no va tenir altre remei que sortir fugint.

Els que es van quedar també la sentien, aquella remor, però molt amortida. Semblaven veus, sí, però no s’arribava a entendre què deien. Sonava com un galimaties sense sentit, com el so de molts xiuxiueigs entremesclats que ressonessin amb la potència d’un huracà.

—Ens mataran, ens mataran —somicava l’Ankira.

«Són els nostres déus, petita», va dir la Gaedalu, amablement. «No faran mal als qui en ells confien».

—Però és que no saben que som aquí! —va xisclar ella, desesperada.

Ningú no li va fer cas. Van obrir la porta de la sala i van entrar-hi. Va ser en Qaydar l’encarregat de tancar-la darrere seu i blocar-la amb la seva màgia, perquè ningú no els destorbés.

—Necessitaré una mica de temps per preparar el conjur —va dir.

«No ens en queda gaire», va replicar la Gaedalu, «però ens esperarem».

L’Ankira somicava, encara aferrada per l’Alsan, i va enterrar la cara en l’ample pit del rei. Per un instant, aquell gest li va evocar el rostre d’una altra nena aterrida a qui ell i en Shail havien salvat de la mort anys enrere. Una fiblada de dolor acompanyava aquell record, i va sacsejar el cap. «Vaig fallar a la Victoria», es va dir. «Li vaig dir que la protegiria d’en Kirtash i no ho vaig fer. Va aconseguir seduir-la, i se la va endur, malgrat que jo li havia jurat que la defensaria. No li vaig plantar cara i me la va arrabassar. No tornarà a passar».

—No tinguis por, petita —va dir a l’Ankira—. Ets una elegida dels déus; no permetran que et passi res… i jo tampoc.

Ella no va respondre. Tremolava, muda de terror.

En Shail es va precipitar a l’interior de l’habitació.

—Zaisei! —va exclamar.

Ella va girar cap a ell els seus ulls sense vida.

—Shail? —va murmurar, però no va poder afegir res més, perquè el mag de poc no l’escanya de tan fort com la va abraçar.

—Què…, què t’ha passat?

—La llum l’ha enlluernada —va dir en Ha-Din en veu baixa—. No s’hi veu gens. Potser recuperarà la visió en les pròximes hores, però …

En Shail es va separar una mica de la sacerdotessa, li va agafar la cara amb les mans i li va contemplar els ulls.

—Oh, déus… —va murmurar, i de seguida es va penedir d’haver utilitzat aquella expressió. Va serrar les dents, amb ràbia.

La Zaisei va captar aquells sentiments.

—No… —va dir, en un murmuri.

—Sí, sento pena, sento ràbia i sento ira, Zaisei. Sé que aquestes emocions torben la pau del meu esperit, però sóc humà i no puc evitar-ho.

Se li va trencar la veu. La va estrènyer altra vegada entre els seus braços.

—Potser la Victoria podrà fer-hi alguna cosa —va dir la veu d’en Jack darrere seu.

El mag va aixecar el cap. La Victoria no era allà, i va recordar per què: havia anat corrent a la seva habitació a buscar el bàcul. Aquesta idea el va fer retornar a la realitat.

—No —va decidir—. Vosaltres aneu a aturar l’Alsan. Després, quan tot hagi acabat…, si encara som tots aquí…, li demanaré ajuda per a la Zaisei. Però ara heu d’anar-vos-en, com més aviat millor.

—Anar-nos-en? No véns amb nosaltres?

En Shail va negar amb el cap, sense apartar la mirada de la Zaisei.

—No sóc un heroi, Jack. El meu lloc és aquí, al seu costat. Ho sento.

—No ho sentis —va murmurar en Jack—. Tu no tens l’obligació de salvar el món. Sé que deu sonar com un consell egoista, però… aprofita-te’n.

En Shail va assentir.

—Vés a buscar la Victoria —va dir—, i aneu-vos-en. No deixis que entri aquí, o es voldrà quedar a guarir aquesta gent.

En Jack es va mossegar el llavi inferior.

—No et creguis que no em tempta, la idea de deixar-la aquí —va reconèixer—. En el seu estat…

—Però sense ella no arribaràs a temps a l’Oracle, Jack. Se’l va mirar sense entendre’l.

—Vés-te’n! —el va apressar en Shail, impacient.

En Jack va obrir la boca, però no va dir res. Va inspirar profundament, va assentir i, després d’acomiadar-se amb un gest d’en Ha-Din, va fer mitja volta i va sortir de l’habitació.

Al cap d’uns instants ja sobrevolava el castell, amb la Victoria sobre el seu llom, camí de Gantadd.

En Qaydar pronunciava les paraules lentament i amb molta cura. Al bell mig de l’hexàgon, l’Ankira gemegava de por. Una mica més apartats, l’Alsan i la Gaedalu esperaven en silenci. Quan l’hexàgon, traçat amb fines línies de pols daurada, es va il·luminar un breu instant, van encreuar les mirades. Tant l’Alsan, un cavaller de Nurgon, com la Gaedalu, una sacerdotessa, desconfiaven de la màgia, però cap dels dos no va aturar en Qaydar, com tampoc no l’havien aturat a l’hora d’invocar en Talmannon. La Gaedalu va fer un mig somriure amarg i, encara que no va dir res, l’Alsan en va comprendre el significat, perquè ell estava pensant el mateix: la necessitat t’obliga a cercar estranyes aliances.

L’hexàgon va brillar amb més intensitat, i en Qaydar va aixecar el to de veu. Les paraules màgiques van ressonar amb força a l’interior de la bombolla que havia creat per aïllar-los a tots del so eixordador de la sala. L’Ankira va cridar de por i es va deixar caure de genolls en terra, amb el cap subjectat entre les mans.

En Qaydar va pronunciar les últimes paraules, va fer un pas enrere i es va esperar.

L’Ankira va tornar a fer un crit i va sacsejar el cap. Tremolava violentament, però va ser incapaç de posar-se dreta per intentar escapar-se de l’hexàgon.

—Què li passa? —va preguntar l’Alsan, inquiet.

—Estic obrint els seus sentits —va dir en Qaydar—, obrint el canal de la seva ment que la comunica amb els déus, perquè aquesta comunicació sigui en dues direccions.

«Li fa mal?», va preguntar la Gaedalu.

—Possiblement; però aviat li haurà passat.

En Qaydar tenia raó. Després d’un últim udol, que va morir lentament en els seus llavis, la nena va alçar el cap i va obrir els ulls de bat a bat.

L’Alsan es va empassar la saliva. Els ulls de l’Ankira s’havien tornat completament blancs, i el seu rostre bru s’havia tornat tan fred i inexpressiu com el d’una estàtua d’eben.

—Ankira? —va preguntar l’Alsan, inquiet, però ella no va respondre; ni tan sols no va donar mostres d’haver-lo sentit: estava en trànsit.

—Hi ha algú… a l’altra banda? —va preguntar en Qaydar. L’Ankira va entreobrir els llavis. Li va brollar un estrany xiuxiueig de la boca, com si diverses veus parlessin alhora. Però totes aquelles identitats parlaven amb la veu de l’Ankira.

El murmuri es va fer una mica més audible, però no gaire més intel·ligible.

—Hi ha algú? —va repetir en Qaydar.

Finalment, l’Ankira va parlar en idhunaic. I feia una veu rara, perquè semblava formada per sis veus diferents, i les sis veus es trenaven en un sol murmuri, però totes parlaven amb la veu de la nena:

—Mortals… —va dir l’Ankira, amb un to mancat de tota emoció—, què voleu?

—No hi serem a temps! —va cridar en Jack, batent les ales amb totes les forces.

La Victoria no va respondre immediatament. Estava inquieta per en Christian, que havia marxat cap als Pics de Foc per avisar la Gerde i els sheks de les intencions de l’Alsan. També ell trigaria massa a arribar. Probablement es toparia amb algun déu pel camí i hauria de fer marrada. Però el que més la preocupava era que, sense l’anell, havia perdut aquell contacte tan tranquil·litzador que li permetia saber, per més lluny que fos, per més perills que corregués, si estava fora de perill.

—Victoria… —va insistir en Jack—, en Shail ha dit que pots fer que arribem abans!

—Sí —va respondre, tornant a la realitat—, puc moure’m amb la llum. Però no és gaire segur.

—Per què? És una mena de tele-transportació?

—No; la tele-transportació consisteix a desaparèixer d’un lloc i aparèixer en un altre, i jo no ho puc fer, això. L’únic risc de la tele-transportació és que apareguis en un lloc inesperat, com darrere d’una paret, o coses així, i això se soluciona visualitzant amb claredat el lloc al qual vols transportar-te. Però això és diferent. El que jo puc fer és moure’m amb la llum… i no puc preveure tots els obstacles amb què puc ensopegar. Què me’n dius, d’estavellar-se contra el cim d’una muntanya a la velocitat de la llum?

En Jack s’ho va imaginar, i se li van posar les escates de punta.

—Però ho has fet alguna vegada?

La Victoria va recordar com havia acudit a rescatar en Jack i en Christian, quan l’Ashran els havia capturat a la torre de Drackwen.

—Sí, però era una emergència.

—Això també ho és! —Llavors no estava embarassada; ara sí. En Jack no va dir res.

La Victoria va pensar en tot el que en Christian els havia explicat sobre la Gerde, sobre la visió que s’havia pogut formar ell dels déus, sobre el pla d’exili dels sheks… Era un concepte tan diferent, respecte a tot el que els havien ensenyat fins aleshores, que els havia costat d’assimilar-ho, i sabien que els altres tampoc no ho acceptarien. No podien córrer el risc.

—No hi ha déus creadors i déus destructors —els havia explicat en Christian, en la solitud de la cabana mig derruïda d’Alis Lithban—, perquè tots els déus procedeixen del mateix caos creador, d’una voluntat creadora i destructora al mateix temps. Perquè l’ordre i el caos, la llum i la foscor, el dia i la nit, són una sola cosa i no es poden separar. Són en l’essència de totes les coses i totes les criatures.

—Però els Sis bé ho van fer —havia objectat en Jack—. Van extreure d’ells mateixos aquesta part destructora i la van recloure en una mena de càpsula indestructible.

—I per això al principi, el Setè va ser fosc, caòtic i destructor —va assentir en Christian—, i les primeres generacions d’homes serp van ser monstres cruels i destructius. Però no es pot separar per sempre les dues essències. Si els déus s’haguessin alliberat del caos, no destruirien les coses. No haurien pogut crear dracs capaços d’odiar.

»I si el Setè fos només caos i destrucció, no hauria estat capaç de donar vida a una nova espècie.

—Vols dir que, amb el temps, la part creadora i la part destructora van tornar a equilibrar-se en l’essència de cada déu? —havia dit la Victoria.

Hi havien reflexionat molt, sobre tot allò. En Jack ho havia comparat amb el que passa quan s’intenta separar els pols positiu i negatiu d’un imant: no s’obté un pol positiu i un pol negatiu, sinó dos imants diferents, cadascun carregat amb les dues polaritats.

—I el que és més irònic —havia dit en Christian—, és que els Sis no són conscients que aquesta part destructiva ha tornat a aflorar en ells amb el temps, no s’adonen de la destrucció que provoquen al seu pas. De la mateixa manera que el Setè no tenia consciència de ser un déu creador.

—«Tenia»? —havia repetit la Victoria, mirant-se’l amb una sospita sobtada, i en Christian s’havia limitat a somriure.

—Mai no podran destruir el Setè —va dir el shek—, perquè, encara que el considerin la part sobrant de si mateixos, les deixalles que van llançar al món, en el fons és un déu tan complet com els altres Sis. Saben que és indestructible i per això el van recloure. I intentaran tornar-hi, quan el trobin. I després, privades de l’energia del seu déu, les serps perdran vigor i seran exterminades. Totes —va afegir.

—Fins i tot tu, suposo —va dir en Jack—. En aquest cas, ara entenc per què defenses la Gerde amb tant d’interès.

—Fins i tot jo. O una part de mi, almenys. Però si faig això no és només per mi. Fa mil·lennis, que el Setè fuig dels déus, ocultant-se en altres dimensions o en cossos mortals; fins i tot va donar vida a una raça destinada a plantar cara als dracs, que havien estat creats per trobar-lo i destruir cadascuna de les seves encarnacions.

»Si és descobert, si la Gerde mor i l’essència del Setè surt a la llum…, no es rendirà sense posar-hi resistència. Els déus no podran destruir-lo. Lluitaran contra ell fins que aconsegueixin tornar-lo a recloure. No en quedarà gran cosa, de nosaltres, quan això passi, però als Sis no els importarà. Són déus creadors. Sempre poden crear un altre món, un món on el Setè no existeixi. I seguiran intentant-ho una vegada i una altra, per què aquesta és la seva essència, l’essència de l’univers, crear coses i després destruir-les per crear-ne d’altres de noves. Nosaltres no ens n’adonem, perquè les nostres vides són tan breus per a un déu que no som capaços d’abastar la idea que cada món no és més que un nou projecte d’un o diversos déus.

Intenten cuidar-los, però res no pot romandre immòbil i estable gaire temps. Per això, tard o d’hora, tots els mons moren: o són destruïts violentament pel caos, o moren després de marcir-se durant un llarg temps en un no-canvi que no els proporciona energia per evolucionar.

—Els déus van voler que el món es mantingués sense canvis —va murmurar la Victoria—, però un món que no canvia és un món mort. Per això van crear els unicorns: perquè mantinguessin aquesta energia en moviment, sense necessitat que haguessin de continuar destruint i creant coses.

—No n’hi va haver prou, i es van alliberar del caos tancant-lo en una presó que van sepultar al mar. Però no se’n van sortir, i per això, temps més tard, van crear els dracs, i el Setè va donar vida als sheks. Els sheks eren el caos, la destrucció i el canvi; els dracs eren els guardians de l’ordre i de la creació dels Sis.

»Però ara, les coses han canviat. Els dracs van ser destruïts, i el Setè i els sheks van aconseguir el poder; però no ho van destruir tot, com s’esperava, sinó que, en un cert sentit, van mantenir estable la creació dels Sis, i es van limitar a governar-la. Enteneu què vull dir?

—I creus que també es limitaran a governar la Terra, sense més? És per això que els ajudes a escapar-se?

En Christian va somriure. Va ser un somriure amb un punt murri que no era propi d’ell.

—Aquest era el pla principal —va admetre—. La Gerde sabia, gràcies als informes de la Shizuko, que els seria molt difícil conquerir la Terra, i estava fent plans a llarg termini. Aquests plans incloïen l’ensinistrament d’una futura encarnació humana que li permetés moure’s per aquest nou món sense cridar l’atenció, fins que s’assegurés que la humanitat terrestre sucumbia a les serps i no hi havia cap divinitat colèrica que li negués l’entrada en el panteó de la Terra. Però aquest pla va passar a ser el nostre pla secundari quan la Gerde va assumir que també podia ser una deessa creadora.

De cop i volta, en Jack i la Victoria ho van entendre, i van mirar en Christian, aclaparats.

—Sí —va confirmar ell—. És el projecte més important, el més grandiós que mai hagin emprès el Setè i les seves criatures. Però si els Sis troben la Gerde, si descobreixen que ella és la identitat actual del Setè, tot s’haurà acabat. Per això hem de donar-los temps. Per això cal protegir la Gerde. Si nosaltres marxem, no hi haurà enfrontament i pot ser que Idhun sobrevisqui com a món diverses desenes de mil·lennis més. Si ens quedem, i ens descobreixen, tot s’haurà acabat… per a tothom.

Les paraules d’en Christian van surar encara un instant més en el record de la Victoria. Va serrar les dents i va cridar:

—Jack, remunta el vol i puja tan amunt com puguis! —va cridar—. Viatjarem amb la llum! En Jack va girar el llarg coll per mirar-se-la un instant, però va assentir, amb un ample somriure, i va batre les ales, elevant-se encara més cap al firmament idhunià.

—Mortals… —va repetir l’Ankira—, què voleu?

El to d’aquella veu, formada per sis veus entrellaçades, era fred i inhumà, i alhora era tan profund i aterridor que els va fer caure de genolls davant la nena, morts de por. Hi havia alguna cosa estremidora en aquelles veus, en els ulls d’ella, en l’ambient, alguna cosa tan gran, tan incommensurable, que haurien embogit de terror si no fos perquè estaven tan torbats que no podien ni pensar.

Al cap d’uns instants d’un silenci poruc, la Gaedalu es va atrevir per fi a llançar unes paraules telepàtiques a la ment de l’Ankira, sobtadament vasta i immensa, com si en un girar d’ulls un rierol s’hagués transformat en un oceà.

«Divines senyories…», va començar a dir, tot i que no estava gens segura que fos el tractament adequat per als déus, «ens concediu un gran honor en escoltar les nostres maldestres paraules. El meu nom…».

—Mortals… —va repetir l’Ankira—, què cerqueu?

Novament, la veu els va fer encongir-se de por. La Gaedalu va decidir saltar-se les formalitats per no impacientar-los, tot i que les veus divines no havien sonat en absolut impacients, sinó més aviat indiferents.

«Divines senyories», va atrevir-se a murmurar, «hem tingut la gosadia d’invocar-vos per revelar la identitat de l’última encarnació del setè déu».

—Podeu estar tranquils, mortals —va dir l’Ankira—: ell i les seves criatures aviat seran eradicats d’aquest món «Una bona notícia», va pensar l’Alsan, alleujat. Era reconfortant saber que per fi hi havia algú, més savi i poderós que ell, que assumiria la responsabilitat d’alliberar el món del Setè i de les seves serps. No obstant això, no va poder evitar preguntar-se com podia ser que els déus no sabessin que estaven destruint el món que pretenien salvar. Es va aclarir la veu, perquè tenia la gola seca, i, després d’una quants intents, va aconseguir dir, amb veu tremolosa:

—Divines senyories…, no voldria ser irrespectuós, però desitjaria fer notar que el vostre pas pel nostre món està causant… bastants estralls. Si us semblés bé…

—Estem renovant l’energia del món —van dir les veus, i van sonar, per un instant, amb el to d’un pare pacient que explica una cosa molt complicada a un nen molt xic, o molt curt de gambals.

L’Alsan tenia el cor desbocat de pur terror, i va reprimir l’impuls de fer mitja volta i sortir corrent, i un altre impuls, més preocupant, que l’empenyia a suïcidar-se allà mateix per haver gosat qüestionar els déus. Va tancar un moment els ulls i va fer un esforç per calmar-se abans d’atrevir-se a dir, amb un fil de veu:

—Però… ha mort molta gent…

—Això no té importància. Mor gent i en neix de nova.

Constantment. D’ençà que el món va ser creat. Ja ningú no recorda la gent que va néixer i va morir durant la primera generació de mortals. Aquesta generació no és pas més important que les anteriors.

L’Alsan no va saber què dir. Tenia la ment completament en blanc.

«El Setè», va intervenir la Gaedalu, parlant molt de pressa, «habita entre nosaltres i pertorba la nostra existència, dedicada a la glòria i exaltació de les vostres sis divinitats. El seu nom, ara, és Gerde. És una feèrica». S’havia repetit aquelles paraules moltes vegades per a si mateixa, reunint valor per atrevir-se a transmetre-les a la ment de l’Ankira, i, quan ho va fer, va enviar aquells pensaments de cop, aterrida per la seva pròpia gosadia i, alhora, alleujada per haver-se’ls tret del damunt.

Els déus van quedar muts. L’Alsan va pensar que no els havia agradat que els insinuessin que havien d’eliminar el Setè, i va intentar alleujar una mica aquella impressió.

—Podem…, podem fer-ho nosaltres, els mortals —va quequejar—. Podríem continuar lluitant sense necessitat de molestar les vostres divinitats. Si tornessin els dracs —va afegir, en veu més baixa—, podríem encarregar-nos de derrotar la Gerde i els sheks, i d’exterminar-los a tots.

—I, si tornessin els unicorns —va aconseguir afegir en Qaydar, tremolant i sense atrevir-se a mirar l’Ankira als ulls—, l’Orde Màgic recuperaria la seva antiga esplendor…, i els bruixots dedicaríem la nostra vida i la nostra màgia a lluitar contra les serps.

«… per a major glòria dels Sis», es va apressar a aclarir la Gaedalu, escandalitzada davant de tantes peticions.

—Quan atrapem l’ésser que vosaltres anomeneu el Setè —va dir l’Ankira, amb el seu murmuri de sis veus entrellaçades—, totes les serps cauran amb ell, i ja no caldran els dracs. Tampoc els unicorns són necessaris —va afegir—, perquè amb el nostre pas hem recarregat el món d’energia. Fins d’aquí a moltes generacions no tornarà a marcir-se.

En Qaydar va empal·lidir.

—Però l’Orde Màgic… —va murmurar; va callar immediatament, sense gosar continuar, temorós de la ira dels Sis.

Els déus no es van empipar. Semblava com si res del que ells poguessin fer o dir, va comprendre l’Alsan de sobte, pogués molestar-los ni agradar-los, ni tan sols interessar-los.

—Tot això no té importància —van respondre les veus—. Els mortals neixen, viuen i moren; les estructures, les ciutats, les organitzacions, també. Fa temps que vam perdre l’interès per les vides de les persones i per tot el que fan i desfan. No duren pas més que el pampallugueig d’un estel.

Van quedar tots tres atònits, sense saber què dir. També els déus van callar, fins que la Gaedalu va murmurar a la ment de l’Ankira: «Us ho prego, no castigueu la nostra estupidesa amb el vostre silenci… Si us hem molestat…».

—Estem buscant la mortal anomenada Gerde —van respondre les sis veus per mitjà de la boca de la nena, amb un timbre monòton i absolutament impersonal.

Entre línies, l’Alsan va entendre que els déus no castigaven la Gaedalu amb la seva indiferència: la indiferència ja hi era de bon començament. I és que els déus no es molestarien mai a castigar els mortals, perquè res del que aquests poguessin fer podria arribar a molestar-los ni a afectar-los mínimament.

—Si no és… molt agosarat per part meva —va vacil·lar en Qaydar—, sento curiositat per saber… com penseu trobar-la.

—Tots els mortals duen el nom escrit a la consciència. És un caos confús de noms, de veus i de rostres, tan semblants els uns als altres, tan petits i insignificants, que són difícils de distingir. Però, coneixent-ne el nom, podem trobar la seva consciència entre milions de consciències similars, i d’aquesta manera, trobar-la a ella.

No van dir res més, i els tres mortals no van gosar preguntar res més. De sobte, els ulls completament blancs de l’Ankira van brillar amb una lluïssor estranya.

—Exacte —van murmurar les sis veus. En Qaydar es va regirar, inquiet.

—Ja…? Ja l’heu trobada? —va quequejar.

El rostre de la nena continuava sense expressar la més mínima emoció i, no obstant això, les veus van sonar sinistres i aterridores quan va dir:

—Sí.

La Gerde es va estremir de cap a peus i va mirar al seu voltant, aterrida, com si uns quants parells d’ulls hostils s’haguessin clavat en ella des de les ombres.

—No… —va murmurar—. No, encara no… Encara és massa aviat.

Es va girar bruscament. Darrere seu, en el congost, dotzenes de szish esperaven, perfectament organitzats per fileres. Esperaven amb estoïcisme, sense una sola queixa. La Gerde se’n va sentir orgullosa.

Sabia que la formació arribava molt més enllà, i que cada vegada s’hi unien més i més szish. Tots preparats per al gran salt. Tots disposats a emigrar a un nou món.

La Gerde va passejar la mirada per aquella multitud. Hi havia també dones i nens. Els havien deixat passar primer i, així i tot, el congost era gairebé una tomba. Quan ploraven, els nadons szish ho feien molt baixet. No els calia alçar la veu perquè la fina oïda de les seves mares detectés el plor.

La Gerde va sospirar internament. Tenia la Porta interdimensional davant seu, resplendent, a punt. Encara no estaven solucionats tots els problemes. Encara hi havia arestes que calia polir. Però no podien esperar més.

Va alçar el cap en direcció a l’Eissesh, que s’esperava, molt quiet, al seu costat.

—M’han trobat —va dir.

La serp va aclucar els ulls, però no va dir res.

—Trigaran una mica a arribar fins aquí, perquè per aquest món es desplacen molt a poc a poc —va prosseguir la Gerde—. Potser tindrem temps d’evacuar tots els szish, però vosaltres…

No va acabar la frase, perquè no calia. L’Eissesh sabia que la Porta interdimensional era encara massa petita per permetre el pas de gaires sheks alhora. Requeriria una mica més de temps obrir un forat més gran i, a més, no convenia anar massa de pressa. La Porta havia d’eixamplar-se a l’últim moment. El teixit entre ambdues realitats no podia tenir una escletxa tan gran durant tant de temps, perquè això podria fer inestables els dos mons.

«Així doncs, no hi ha temps per perdre», va dir l’Eissesh.

Es va girar cap als szish i els va transmetre, a tots ells, una breu ordre telepàtica. Va semblar que els primers dubtaven només una fracció de segon. Aleshores, lentament, es van posar en marxa.

L’Assher, dret al costat de la Gerde, els va contemplar en silenci. Va descobrir un rostre familiar: el d’una jove femella szish a la qual un dia havia deixat caure en una trampa de fang. Va recordar-ne el nom: Sassha.

Ella també el va mirar, però no va dir res. Simplement, va tornar a mirar cap endavant i va continuar caminant. L’Assher no la va aturar ni va intentar parlar-hi. Ben mirat, no tenien res a dir-se.

Quan els primers homes serp van creuar la Porta interdimensional de camí cap a un nou món, la Gerde va tenir la impressió que ja no hi havia camí de retorn.

Es va sentir inquieta, però també exultant i, alhora, estranyament trista.

La Gaedalu plorava.

Unes grans llàgrimes vessaven dels seus enormes ulls aquosos, mentre sostenia en braços el cos de la petita Ankira. La pell se li ressecava per moments, però tant li feia.

Els déus, així que van localitzar la Gerde, es van retirar de la ment de la nena, i ella va esvanir-se i va caure a terra, inerta, com una fulla de tardor. Els seus ulls continuaven en blanc. El cor encara bategava, però ho feia amb esforç, com si pensés que no valia la pena continuar fent-ho. Havien provat de reanimar-la, però havia estat en va.

Ells també estaven esgotats. Va ser com si, un cop els déus havien deixar de fer-los cas, s’haguessin endut amb ells tota l’energia que els mantenia dempeus. En Qaydar estava assegut a terra, amb les espatlles ensorrades i la mirada baixa, com un ancià que s’hagués cansat de viure. L’Alsan havia enfonsat el rostre entre les mans i somicava, no sabia ben bé per què.

Sobre els seus caps, encara protegits per l’encanteri de l’Arximag, les veus dels déus continuaven ressonant en aquell murmuri incomprensible, senyal que encara eren en aquell món, en alguna banda…, però ja no parlaven amb ells ni tenien la més petita intenció de continuar escoltant-los.

Va ser així com els van trobar en Jack i la Victoria quan es van precipitar a l’interior de la Sala dels Oïdors, al cap d’una estona. La Victoria es va aturar de cop i es va tapar les orelles, amb un gemec, però en Jack la va arrossegar fins a l’interior de la campana protectora.

L’Alsan ni tan sols no va aixecar el cap. En Jack el va engrapar i el va tibar cap a ell, amb violència; després va cloure el puny i li va descarregar un cop contra la mandíbula, amb totes les forces.

—Això, per haver posat les mans al damunt de la Victoria i del meu fill —li va etzibar, irritat.

L’anava a tornar a pegar, però la Victoria el va aturar.

—No tenim temps per a això, Jack! I ell es va contenir, però li va costar.

—Ja en parlarem, Alsan —va prometre-li a l’Alsan—. No et pensis que les coses quedaran així.

L’Alsan no va respondre. Es va posar la mà a la cara, al lloc on en Jack l’havia colpejat. Sens dubte li havia fet mal, però no semblava que li importés. Va alçar la vista cap a ells, amb la mirada perduda. En Jack el va sacsejar sense contemplacions.

—Ei! Ho heu fet? Heu dit als déus on és el Setè?

L’Alsan va assentir, amb un cert esforç, i en Jack va deixar anar una maledicció.

—Ets un inconscient! —va recriminar-li—. Tens idea del que has fet? Si destrueixen la Gerde, alliberaran el Setè i la batalla entre ells serà tan ferotge que ens liquidarà a tots! L’Alsan el va mirar, però no va respondre. En Jack el va tornar a sacsejar:

—Ho has engegat tot a rodar! —li va cridar—. Els plans de la Gerde, l’exili dels sheks, tot! Havien trobat un nou món, un món buit, per marxar i deixar-nos en pau d’una vegada per sempre! La Gerde ha passat mesos intentant fer-lo habitable.

I tu, no sé per què has estat incapaç d’entendre que l’única manera de guanyar aquesta guerra consistia a deixar que l’enemic s’escapés. Si els déus s’enfronten, serem els mortals, els qui perdrem, en un bàndol i en l’altre! Com és que no ho entens?

—Ho entenc —va dir aleshores l’Alsan, en veu baixa—, ho entenc.

En Jack el va deixar anar i se’l va mirar, una mica confós.

—Ho entenc —va murmurar l’Alsan—. Els déus tenen els seus propis plans per al món. Nosaltres formem part d’aquest món, però no ho som tot. Per a ells no som importants. Tant els fa el que fem o el que diguem. Els seus plans són massa grans i els executen des del principi dels temps. En comparació de la grandesa i la immensitat dels seus projectes, les vides dels mortals no signifiquen gran cosa. Ho he entès.

En Jack no va saber què dir. Va comprendre que el fet d’haver-se enfrontat als déus, cara a cara, li havia obert els ulls… potser massa tard.

—Què…, què puc fer? —va murmurar l’Alsan, i, per primera vegada a la vida, en Jack el va veure perdut i confós. No va trobar paraules per respondre-li.

La Victoria, mentrestant, havia pres l’Ankira en braços i provava de guarir-la amb la seva màgia. Aviat el rostre de la nena es va relaxar, i va tancar els ulls. Moments després, va llançar un crit de terror i va tornar a obrir-los, sobresaltada. La Gaedalu va respirar, alleujada, en veure que tornaven a tenir la mateixa aparença de sempre.

L’Ankira es va posar a plorar, i la Victoria la va abraçar per consolar-la. Cap de les dues va dir res. No va caldre.

Aleshores, la Victoria va alçar el cap i va mirar la Gaedalu fit a fit, molt seriosa. I, lentament, va estendre la mà cap a ella. La varu la va contemplar amb la mirada perduda, com si en realitat no la veiés. Després, va abaixar el cap. Va buscar entre els plecs de la túnica i va treure’n una capseta amb una gemma negra incrustada a la tapa. Després d’una breu vacil·lació, la va dipositar en el palmell obert de la Victoria. Ella va agafar la caixa, la va obrir i en va treure l’Ull de la Serp. Quan se’l va fer lliscar pel dit i va percebre que la presència d’en Christian tornava a temptejar suaument la seva consciència, no va poder evitar de tancar els ulls, amb un sospir d’alleujament.

En Jack es va posar dret.

—Me’n vaig —va anunciar. L’Alsan va reaccionar.

—On?

—Amb en Kirtash. —En veure l’expressió interrogadora de l’Alsan, va afegir—: Sí, mai no m’hauria pensat que diria això, perquè odio profundament la Gerde, però he de cobrir-li la retirada. A ella i a les restes de la raça shek.

La Victoria va apartar amb suavitat la tremolosa Ankira i es va incorporar amb un cert esforç, recolzant-se en el bàcul.

—Jo també. I no em convenceràs perquè em quedi —va afegir, abans que en Jack obrís la boca—. Vinc amb tu i amb en Christian.

—Però com arribareu als Pics de Foc a temps? —va murmurar l’Alsan, desconcertat.

—Els déus es mouen a poc a poc —va dir en Jack—, perquè per a ells el temps no significa el mateix que per a nosaltres. Al cap i la fi, són eterns i no tenen pressa —va afegir, amb un breu somriure—. Amb una mica de sort, els avançarem abans que aconsegueixin arribar fins a la Gerde.

L’Alsan va assentir. Es va aixecar i, amb un gest enèrgic, es va arrencar el braçalet que duia i el va llançar a terra. La Gaedalu el va veure caure davant seu, però no va reaccionar.

—Us acompanyaré —va dir, amb aplom—. No crec que serveixi de res, però si puc ajudar en alguna cosa per esmenar el meu error, ho faré. Us ho dec…, i a tu especialment —va afegir, mirant-se la Victoria.

Ella va inclinar el cap, però no va dir res.

En Jack va mirar en Qaydar i la Gaedalu, però cap dels dos no van badar boca ni va fer cap gest. Estaven massa commoguts, encara, i ell va entendre que trigarien molt de temps a assimilar l’experiència que havien viscut. Es va girar cap a l’Alsan. També estava pàl·lid i encara tremolava, però s’esforçava a mantenir una expressió resoluda.

—Bé —va dir en Jack, assentint—, doncs no hi ha temps per perdre.

L’Ankira no va voler quedar-s’hi, allà. Quan en Jack, la Victoria i l’Alsan van sortir de la Sala dels Oïdors, corrents, la nena agafava la mà a la Victoria.

Els déus s’estaven desplaçant.

Els Sis van començar a moure’s alhora, sense pressa, cap al lloc on havien detectat la presència de la Gerde.

Abans, per a ells la Gerde no havia estat la Gerde. Només era una partícula més d’aquella massa de criatures vives que habitaven el món. Vivien i morien massa de pressa perquè els Sis les arribessin a conèixer a totes. Fins i tot les races més longeves, com els feèrics o els gegants, no eren per a ells més que breus existències que s’apagaven amb la facilitat d’una flama.

Cada vegada que miraven el món hi havia noves criatures, totes petites i insulses, totes semblants. Els únics éssers que havien arribat a cridar-los l’atenció, per la seva complexitat i la seva capacitat per alterar el món que ells havien creat, eren els unicorns, els dracs i els sheks. Alguns dels bruixots més poderosos havien aconseguit atreure’ls l’interès també en alguna ocasió. I era així com havien descobert l’Ashran, temps enrere.

I en individualitzar-lo, en estudiar-lo separadament de la resta, havien trobat el Setè arraulit dins la seva ànima. Evidentment, havien ordenat als dracs i als unicorns que se n’ocupessin, però el Setè s’havia preocupat d’exterminar-los. I els Sis havien centrat la seva atenció en els únics supervivents.

Un cop destruït l’Ashran, l’encarnació mortal del Setè, finalment aquest déu s’havia mostrat clarament davant seu. Sabien que ni tots els dracs i unicorns junts podrien vèncer el setè déu, i havien decidit d’intervenir-hi. Però aleshores s’havia tornat a ocultar: novament un mortal anònim entre tota aquella massa de mortals que naixien, vivien i morien.

Ara, per fi, la nova encarnació del Setè havia deixat de ser un mortal anònim. Es deia Gerde. Els déus havien sabut on buscar, en aquesta ocasió, i l’havien trobada.

I ara l’anaven a trobar.

Neliam avançava des dels oceans del sud, i alterava les aigües al seu pas. Havia provocat una nova marea, una marea tan brutal com no se n’havia vista mai cap a Idhun: va arribar a submergir completament les illes Riv-Arneth, que no van tornar a la superfície fins al cap d’unes quantes hores. Les ones que la deessa produïa al seu pas espetegaven contra les costes d’Awinor, batien les muntanyes, es filtraven pels congostos, i arrossegaven al seu pas els muts esquelets dels dracs. Les terres pantanoses de Raden van quedar completament colgades sota les aigües. La ciutat de Sarel va desaparèixer sota el mar.

Lentament, molt lentament, Neliam va esmunyir-se riu amunt, cap al mar de Raden, i va provocar crescudes i desbordaments. Però els habitants de Kosh, la ciutat que s’alçava al costat d’aquell petit mar interior, estaven massa enderiats amb la seva guerra i van ser incapaços de veure a venir la deessa.

Karevan havia fet rugir les roques de la serralada de Nandelt, però ara avançava lentament cap al sud, en línia recta. Va abandonar les muntanyes i es va internar en la plana de Nangal: feia trontollar la roca al seu pas, obria avencs i gorges i provocava erupcions de pedra que es transformaven, lentament, en una nova serralada. Els sheks més endarrerits el van veure a venir, i els supervivents de la Batalla dels Set no van oblidar mai més el dia en què les muntanyes van brollar de terra i van créixer, talment arbres, enmig de la planúria de Nangal.

Wina es desplaçava encara cap al sud. Li havia vingut de gust passejar-se per Derbhad, però els Pics de Foc li tallaven el pas. De manera que viatjava en direcció a Raden, expandint el bosc d’Alis Lithban cap a terres més meridionals, buscant vorejar les muntanyes i travessar el sud de Kash-Tar, o potser Awinor, si trobava una escletxa de terra per on lliscar, una franja en què el sòl no estigués format de roca dura, per estendre-hi el seu verd mantell de vida.

Però ara que tenia un objectiu més concret va girar i va tornar a recórrer, una vegada més, el bosc d’Alis Lithban, en direcció cap al nord. Era la deessa més propera a l’avenc de foc i, per tant, la que hi arribaria primer, per bé que justament ella no podria arribar a acostar-se al setè déu, probablement, perquè s’havia reclòs en un congost envoltat de roca.

Yohavir s’havia manifestat a Vanissar, però havia començat a anar cap al sud una altra vegada, perquè Celèstia l’atreia com un imant. Va destrossar llogarets i conreus al seu pas per Nandelt, i a penes va haver de variar el rumb quan va tenir notícia de la nova identitat del Setè. Va arrencar teulades i es va endur carros i bèsties i unes quantes persones a Les i a Kes, i va provocar també un fort onatge al riu, que es va abatre contra les muralles d’aquelles dues ciutats i de poc no va ensorrar el pont. Després, amb la seva habitual despreocupació i lleugeresa, va continuar avançant cap al sud, sense adonar-se que tot un exèrcit el seguia a una distància prudent, i que els seus líders es preguntaven com podia ser que aquell estrany tornado anés exactament en la mateixa direcció que ells.

Aldun no era un déu que es caracteritzés, precisament, per la seva gran mobilitat. Probablement era el més destructiu de tots, i per això la seva manifestació era la més petita quant a grandària. Aldun solia compactar-se tant com podia quan descendia al món físic. Expandit al màxim, podia arribar a aconseguir la grandària d’un dels sols bessons. Però això hauria fos instantàniament tot Idhun, de manera que Aldun tendia a mostrar-se molt més petit del que realment era. S’havia limitat a anar d’una banda a l’altra del desert de Kash-Tar, perquè molt de temps enrere havia acordat amb Wina quins serien els límits del seu espai d’influència. Aldun podia destruir tota la vida d’Idhun, si no anava alerta, i un món mort és un fracàs per a qualsevol déu. Però el Setè estava massa prop per quedar-se allà, simplement, esperant. Així doncs, Aldun es va dirigir cap al nord, des dels contraforts de les muntanyes d’Awinor, on s’havia retirat en espera de notícies. Tenia la lleugera impressió que per allà prop hi havia un gran nombre de mortals, i, de fet, feia poc que havia percebut alguna cosa que havia atret el seu interès, una manifestació del poder del Setè. De manera que hi va prestar una mica més d’atenció i va descobrir-hi criatures fredes: serps.

A causa de la seva naturalesa ígnia, Aldun era, dels Sis, el qui més desplaença sentia per l’existència dels sheks, i per això havia participat tan activament en la creació dels dracs. Però aquell sentiment, un lleu disgust d’un déu (els sheks eren éssers formidables, però massa insignificants, en comparació dels déus, perquè aquests poguessin arribar a amoïnar-s’hi gaire), es va transformar, en els petits cossos dels dracs, en un odi intens i visceral.

En realitat, Aldun era massa gran i inabastable per tenir desitjos de socarrar tots aquells petits sheks. Però els va trobar pel camí i, fins i tot sabent que eren allà, no se’n va desviar.

Irial també s’havia manifestat a Vanissar. Des d’allà, just arribar, havia cridat Yohavir, l’últim, i aquest havia aparegut no gaire lluny, just damunt de la capital. Irial, en realitat, havia estat vagant pels confins de Vanissar, prop de les muntanyes. Però la seva llum era tan intensa que havia arribat a cobrir tot el regne. Quan va començar a desplaçar-se es va contraure una mica, i va reduir la seva zona d’influència. Va seguir la mateixa trajectòria que Yohavir, en línia recta, però més a l’oest, de manera que va travessar Shur-Ikail de banda a banda.

Ningú no havia alertat els bàrbars i, tot i que van intentar fugir, a les vastes praderies de Shur-Ikail no hi havia realment gaires llocs on amagar-se. Casualment, dos dels clans acampaven en aquells moments en diferents punts de la serralada, i van poder córrer a refugiar-se a les profundes coves i esquerdes que les muntanyes els oferien. Dels altres, la immensa majoria dels altres van perdre la vista davant l’encegadora llum d’Irial.

Els Sis es desplaçaven, i ho feien lentament, sense pressa, però amb constància, i provocaven el caos al seu pas. Quan trobessin el Setè i l’obliguessin a desfer-se del seu embolcall carnal, el xoc seria molt més brutal.

Els déus no en sortirien malparats, perquè immortals i invulnerables.

Els déus eren eterns.

Però els mortals no.

En caure el tercer sol, en Christian va arribar volant al congost on s’obria la Porta interdimensional. Els sheks li van ensenyar els ullals, i van fer xiulets amenaçadors, quan el van veure planejar per damunt seu buscant un espai per aterrar, però la Gerde ni tan sols li va prestar atenció. Quan, recuperada ja la seva forma humana, en Christian s’hi va acostar, la fada no va des viar la mirada de la Porta interdimensional, que encara creuaven dotzenes de szish, d’un en un.

—Els déus aviat sabran que ets aquí —va dir en Christian; estava esgotat després d’un vol precipitat i sense descans, i no va perdre temps ni energies amb preàmbuls innecessaris.

—Arribes tard —va respondre ella, sense immutar-se—. Fa hores que ho saben. I fa hores que sé que ho saben.

—I com és que encara sou aquí, doncs? He vingut des de Vanissar, i Yohavir m’estalonava. No trigarà a arribar fins aquí! Finalment, la Gerde va apartar la mirada dels szish i es va tombar cap a ell. Els seus ulls, d’un gris argentat, com ho havien estat els de l’Ashran, es van clavar en els seus i el van fer estremir de por.

—Veig que també has tingut una trobada amb Irial —va comentar, al·ludint al vel de foscor que protegia els ulls del shek, que havia estat obra d’en Shail.

En Christian hi va restar importància amb un gest.

—No he arribat a topar-me amb ella. Estava relativament lluny de mi, però la influència de la seva llum és molt gran.

—No et deu haver estat fàcil, volar a cegues.

—No. Però no tenia alternativa. He vingut a… —Va callar en sec, desconcertat. En realitat, no sabia per què era allà. En principi hi havia anat per informar-la que corria perill, però ella ja ho sabia. I ell no podria pas protegir-la del perill que s’acostava. «Cobrir-li la retirada?», va preguntar, de sobte. «I com m’ho penso fer?».

La Gerde va percebre la seva confusió i va somriure.

—Has vingut a creuar la Porta amb nosaltres —va dir amb suavitat—. Ets un shek, oi? —va afegir, en veure el seu desconcert—. Et pensaves que podies fer el sord a la crida de la teva deessa? Vas pensar, ni que fos un instant, que podies desobeir-me?

—Però… —va quequejar en Christian, mentre una onada glaçada de pànic s’apoderava del seu cos; no estava acostumat a experimentar aquest tipus de sensacions, i no li va agradar—. Però no puc anar-me’n amb vosaltres. Jo… vull quedar-me aquí… amb la Victoria… i amb el meu fill…

El somriure de la Gerde es va eixamplar, i es va fer més murri.

—Sí —va limitar-se a respondre—. Ja ho sé.

A la sorra del desert de Kash-Tar, en Sussh també havia sentit la crida de la seva deessa.

No obstant això, hi havia una altra cosa que el cridava, una veu tan poderosa com la del Setè: la veu de l’instint.

Per protegir Kosh, en Sussh havia decidit que no esperarien l’atac dels rebels yan, sinó que els anirien a trobar. Sabia on s’havien reunit, sabia que encara no estarien preparats, i encara menys organitzats. De manera que va aplegar la seva gent, els szish i els sheks que encara li eren lleials, i que havien optat per quedar-se amb ell en lloc de seguir la Gerde, i es va llançar a l’atac.

Va percebre la por i el desconcert de tots els yan i humans que s’havien alçat en contra seu, i que acabava de sorprendre abans que estiguessin realment preparats per atacar. Va saber que, si res no ho impedia, aquell dia aixafaria per fi els rebels de Kash-Tar.

I els dos exèrcits estaven a punt de xocar quan en Sussh va rebre la crida de la Gerde.

En qualsevol altra circumstància, l’hauria obeïda sense dur-li la contrària i sense plantejar-se per què ho feia exactament; però just en aquell moment l’atacava un dels dracs artificials. El dia abans, el pilot d’aquell drac l’havia fregat vigorosament amb una pasta feta de restes de drac, similar a la que solia emprar la Tanawe, i l’artefacte feia tanta pudor de drac que a en Sussh li va semblar que es moria de nostàlgia, evocant aquells temps passats en què els sheks havien pogut sadollar el seu odi amb dracs de debò.

En qualsevol altra circumstància, en Sussh hauria fugit d’allà i hauria seguit el manament de la seva deessa, però en aquell moment el va ignorar, perquè l’instint era més fort.

De manera que, quan va arribar Aldun, els dos exèrcits lluitaven amb ferocitat, gent del desert contra soldats szish, dracs artificials contra sheks de debò.

Al principi només van notar que la temperatura augmentava, però en el fragor de la batalla, entre espases, llances, fones, destrals i punyals, i sota el foc dels dracs, ningú no hi va parar esment.

La Kimara, sí.

Va ser un pressentiment, o potser un sisè sentit. Estava lluitant d’esquena a en Goher, l’un a tocar de l’altre. Havia aconseguit una espasa curta i una daga, i les manejava amb mortífera rapidesa. Entre ferotges crits de guerra, les enfonsava en la carn escatosa dels szish, i després els tallava els membres, els buidava les entranyes. Feia temps que havien deixat d’impressionar-la, aquelles carnisseries. Quan lluitava s’oblidava de tot, deixava sortir tot el seu odi, la ira, la por. Amb cada cop que descarregava sentia que s’alliberava d’una part de la ràbia, tot i que sabia que també hi una part de l’ànima. No hi donava gaire importància, però.

Admirava en Goher, la seva gosadia temerària, la força, la seguretat i, sobretot, el poder que tenia de fer que passessin coses. La Kimara no era una persona capaç d’esperar durant gaire temps que les coses passessin per si mateixes, les havia de provocar. I en Goher era el tipus de persona capaç d’acceptar i entendre això, perquè sentia el mateix. Eren ànimes bessones.

Ara lluitaven junts, com ho havien fet des del dia que s’havien conegut, mesos enrere. La Kimara es deixava portar, corria riscos, es jugava irreflexivament la vida a cada batalla: un imparable huracà de foc i acer que no s’aturaria fins que no caigués sota les armes dels seus enemics, o fins que l’últim enemic no caigués mort als seus peus.

Però en aquell moment, mai no va arribar a saber ben bé per què, després d’enfonsar l’espasa en el cor d’un home serp, es va aturar.

Va ser un instant, només. Enmig de la bogeria, del fragor de la batalla, dels crits i els udols, i de l’olor de sang, la Kimara es va aturar, va mirar al voltant seu i va tenir un pensament estrany: «Què hi faig, aquí?». I tot seguit va pensar: «Fa molta calor». Era un pensament encara més estrany, ja que la Kimara era filla del desert i mai no tenia calor.

Es va sobresaltar quan, de cop, una de les destrals d’en Goher li va passar rabent pel costat i va enfonsar-se en el pit d’un szish que estava a punt d’atacar-la. Va contemplar, una mica atordida, com el poderós yan arrencava la destral del cos del szish, amb una certa brutalitat, i va sentir la seva veu, irritada:

—Quèetpassa? Aveuresivigilesunamicamés! Depocnoetmatenijonopuccobrirtesemprelesespatlles! Avergonyida, la Kimara va tornar a aixecar les armes i va fer un esforç per centrar-se. Però una part de si mateixa li va dir que ella, en realitat, no volia ser allà.

—Fa… massa calor… —va murmurar.

Tornava a estar distreta, i probablement l’haurien matada, si no fos que algú va donar la veu d’alarma, amb un udol terrorífic i tan esgarrifós que es va elevar per sobre dels crits de guerra. Uns quants el van sentir i es van aturar, confosos, i això va costar la mort a més d’un. Però aviat la por, com una malaltia contagiosa, es va escampar per aquella massa caòtica de guerrers inflamats d’odi, i l’un rere l’altre van mirar l’horitzó que fins aleshores havien ignorat, i van veure que hi despuntava un únic sol, un sol que se’ls acostava amb una determinació esborronadora.

Al cap de no res, ningú no s’hi veia, i ja no van poder continuar lluitant. Van cessar el combat, esglaiats. La por en va paralitzar uns quants, i no van ser capaços de reaccionar; d’altres van aconseguir fer mitja volta i fugir, aterrits.

La Kimara no es va moure. No podia. A pesar que cada vegada feia més calor, i que li regalava la suor per tot el cos, i a pesar que la pell li cremava i els ulls li coïen, va ser incapaç de desviar la mirada d’aquella bola de foc, i es va quedar contemplant-la, amb terror i fascinació.

En Goher tampoc no va fugir. Però no es va quedar quiet, com la Kimara, perquè en Goher era completament incapaç d’aturar-se. De manera que va continuar lluitant, i les seves destrals van continuar buscant enemics, tot i que havien començat a fugir, dominats per una por irracional.

El líder yan no era l’únic que continuava lluitant. Al cel, els dracs artificials es batien en retirada, però els sheks els impedien fugir. Ignorant, inconscientment o deliberadament, la mortífera esfera de foc que se’ls acostava, els sheks continuaven combaten els dracs amb furor. Ells, com en Goher, tampoc no podien deixar de lluitar.

I, tot i així, volien fugir, desitjaven fugir, desesperadament, perquè res en el món no els feia tanta por com el foc. L’únic shek que no volia fugir d’allà, malgrat la por que tenia, era en Sussh. I així, un rere l’altre, sheks i dracs es van anar alliberant de la inèrcia del combat i van anar marxant. Tots excepte en Sussh, que va continuar lluitant, fustigant el drac que tenia davant una vegada i una altra, impedint-li de fugir, obligant-lo a enfrontar-se amb ell. En Sussh sabia que aquella seria la seva última gran batalla, i volia morir lluitant.

I en aquell moment la Kimara va saber del cert que no volia ser allà. Va trobar forces per moure’s i va dir-li a en Goher que havien de marxar, però ell no li va fer cas. La Kimara va esforçar-se a aturar-lo, agafant-lo pel braç, però ell es va deixar anar, va alçar les destrals per sobre del seu cap i va llançar un crit de guerra salvatge; després va abaixar les armes i es va mirar la Kimara. La lluita li havia fet caure el drap que li cobria el rostre, de manera que, quan va obsequiar-la amb un somriure, la semiyan va poder veure perfectament que aquell gest no era sinó una ganyota sinistra, i que en aquells ulls rogencs hi centellejava la follia.

Cap dels dos no va dir res. La temperatura continuava augmentant, i se sentien crits de terror i llunyans udols agònics. Els qui havien tingut la desgràcia de quedar-se endarrerits ja havien sucumbit a la mortífera calor d’aquella cosa, i la pell els cremava com fulls de paper deixats al sol darrere un vidre.

La Kimara i en Goher estaven massa lluny per contemplar aquell terrible espectacle, però els crits els arribaven amb una claredat esgarrifosa. La Kimara va demanar a en Goher, amb la mirada, que l’acompanyés, però el somriure del yan es va eixamplar, i tot seguit li va donar l’esquena: amb un nou crit de guerra, va brandar les destrals amb violència i va segar el cap d’un szish que passava corrent pel seu costat, fugint de la calor.

La Kimara, horroritzada, va girar cua i va arrencar a córrer, sense mirar enrere.

Darrere seu, dos éssers tan distints com la nit i el dia, dues criatures amb ànima de guerrer, van continuar lluitant, sense poder aturar-se, fins que el foc els va encalçar.

L’últim szish va creuar per fi la Porta interdimensional. La Gerde va respirar fondo.

—Ja hi són tots —va dir. L’Eissesh se la va mirar.

«Tots…?», va repetir. «I què se n’ha fet de la gent d’en Sussh?».

—No vindran. En Sussh ha caigut a Kash-Tar.

Tot just un parell de segons després que pronunciés aquestes paraules, l’Eissesh va percebre, efectivament, que l’estrella de la consciència d’en Sussh s’apagava en la constel·lació de la xarxa telepàtica shek. Es va sentir entristit, però no ho va demostrar. Es va limitar a aclucar els ulls.

La Gerde es va girar. Va veure l’Assher mirant-se-la. Duia la Saissh a coll.

—Deixa la nena i entra —va ordenar la Gerde. L’Assher es va mostrar inquiet.

—Què li passarà?

La Gerde va contemplar la Saissh amb una certa indiferència.

—El lloc on anem no és un lloc adequat per a ella. El szish la va mirar, confós.

—Però, senyora meva…, la vas portar aquí per endur-te-la amb tu!

—Per endur-me-la a la Terra —va puntualitzar la Gerde—. Però finalment no anem a la Terra. De manera que ja la pots deixar i creuar la Porta amb els altres, Assher.

L’Assher va tremolar.

—No, senyora meva, t’ho prego. Deixa que m’esperi aquí amb tu. Deixa’m esperar fins a l’últim moment. Jo…

Les paraules van morir-li als llavis. Va abaixar la vista, torbat. I no va poder veure que la Gerde li somreia encoratjadorament.

—Com vulguis —va dir-li, i tot seguit es va girar cap a en Christian, que esperava, consirós, una mica més enllà—. Vine —li va ordenar.

El shek va tractar de resistir-s’hi, però va anar cap al seu costat sense ni adonar-se’n. Es va sentir furiós en comprendre, una vegada més, que no era més que una joguina en mans d’ella, la seva deessa.

La Gerde s’havia situat davant de la Porta, amb els braços estesos. Els ulls li van brillar un breu instant i, després d’un lleu estremiment, l’obertura va començar a eixamplar-se lentament.

En Christian va sentir de seguida un lleu tremolor de terra sota els peus.

«Ja arriben», va pensar. I aquell pensament va topar amb un altre de similar. Va encreuar una mirada amb l’Eissesh: mai no s’havien entès especialment bé, i el qui havia estat governador de Vanissar havia mostrat sempre una freda indiferència cap a l’híbrid, com si d’aquesta manera aconseguís oblidar que realment existia; però en aquell moment les seves ments van entrellaçar un mateix pensament.

«No me’n vull anar», va dir en Christian, i aquella idea va arribar també fins a l’Eissesh. «En Sussh tampoc no volia anar-se’n», va respondre-li. En Christian no va dir res més.

El cert era que no n’estava gaire segur, del que volia fer. Els sheks se n’anaven. Tots, o gairebé tots. En aquells instants, Umadhun havia quedat completament buit. Centenars de sheks sobrevolaven els encontorns de l’avenc de foc, o s’estaven a les cavitats i gorges dels pics propers, esperant el moment de creuar al món que els esperava a l’altra banda de la Porta, el món que la Gerde havia creat per a ells. Quan se n’anessin, en Christian se sentiria buit i irremeiablement sol. I una part d’ell frisava per seguir-los, a pesar que sabia que molts el matarien si en tenien l’ocasió, i a pesar que la possibilitat de perdre de vista la Gerde era el que més li agradava de tot aquell pla. Una part d’ell s’estremia de por davant la simple idea d’estar tan profundament sol. De ser l’últim de la seva espècie.

Però, d’altra banda, si se n’anava, probablement no tornaria a veure mai més la Victoria, ni veuria néixer el seu fill.

—No t’esforcis a prendre una decisió —li va dir la Gerde—. No tens opció.

Havia acabat d’actuar damunt la Porta, que ara surava davant d’ells, molt més ampla i alta que abans, prou ampla i alta perquè un shek pogués traspassar-la amb comoditat. Més enllà no es veia res, ells no veien altra cosa que aquella tènue resplendor rogenca; no sabien per què, però la Gerde no els deixava veure la seva futura llar.

En Christian va tancar els ulls i va comprendre, de sobte, que en realitat el que volia era quedar-se a Idhun, encara que fos l’última serp del món dels tres sols. Va somriure amb amargor, pensant en la Gerde: ella faria el que fos, per fer-lo desgraciat, de manera que, si de debò hagués volgut anar-se’n, l’hauria obligat a quedar-se.

—No et quedis aquí parat —va dir ella—. Necessito que la mantinguis estable.

En Christian va veure que les vores de l’obertura tendien a tancar-se una altra vegada. Va entendre el que havia de fer. Es va acostar a la porta, va alçar les mans i va utilitzar el seu poder per mantenir-la oberta del tot. La Gerde li va donar l’esquena per dirigir-se a l’Eissesh.

—És l’hora —va dir.

El shek va assentir. Va transmetre la informació a tots els sheks d’Idhun, i aviat van començar a planejar sobre el congost i a baixar, un per un, cap a la Porta interdimensional. Quan el primer dels sheks la va creuar per endinsar-se en aquell món nou i desconegut, en Christian va sentir que una part de la seva ànima se n’anava amb ell.

La Kimara es va sentir asfixiada per l’onada de gent que fugia, desesperada, cap al cor del desert. Darrere seu, els més endarrerits cremaven en flames. La semiyan, que no volia mirar enrere, ja tenia l’esquena coberta de butllofes produïdes per la intensa calor.

Es va deixar arrossegar per aquella marea de gent, humans, yan, szish, tots junts, corrent en una mateixa direcció… La Kimara no va poder deixar de pensar que, després de tot el que havia passat, després de l’odi, d’aquelles batalles sagnants…, era irònic que s’haguessin posat tots d’acord amb tanta rapidesa.

Tot d’una va voler no ser una més. Va provar de canviar de direcció per allunyar-se de tothom i, a empentes i rodolons, va obrir-se pas entre la multitud aterrida i es va desplaçar cap a un dels flancs de la massa. Li va costar una bona estona, moltes empentes i quedar una mica més endarrerida: va rebre altra vegada una fuetada de l’ardent calor d’Aldun, però va aconseguir escapar-se de la multitud i córrer, sola, per l’abrusadora sorra del desert.

Aleshores va ensopegar i va caure a terra tan llarga com era. Va cridar de mal en sentir com els grans de sorra se li clavaven cruelment a la maltractada pell, i va fer un esforç per aixecar-se, però no va poder. Va voler plorar, i tampoc no en va ser capaç. La calor li havia assecat totes les llàgrimes.

Ja estava a punt de sucumbir al foc quan alguna cosa li va tapar la llum d’aquell cor de flames i li va proporcionar ombra durant un breu i magnífic instant. Parpellejant, la Kimara va aixecar el cap i va sentir renéixer l’esperança. Era un drac. Volava en cercles damunt seu, i era evident que l’havia vista i que era allà per ajudar-la. Per un moment, li va semblar veure reflexos daurats a les escates; però només va ser una il·lusió òptica confosa pel record.

Perquè el drac era negre com l’eben, i la Kimara només va poder pensar, abans que descendís en picat i l’atrapés entre les urpes, que havia de ser un somni, perquè en aquell moment ell ja devia ser lluny, molt lluny d’allà…

A penes va ser conscient que el drac se l’enduia i l’allunyava de l’aterridora bola de foc. Segurament va perdre el coneixement, i per això no es va adonar que el drac volava cap a l’oest. No va veure des de l’aire la desoladora visió de Kosh, que havia estat inundada per les aigües, després de la sobtada i espectacular crescuda del mar de Raden. No es va despertar fins que el drac no es va posar, amb suavitat, als afores de la ciutat, i la va deixar caure en un toll de poca profunditat. Aixòla va despertar immediatament. L’aigua era tèrbola, però li va refrescar la pell i li va alleujar la calor. Encara atordida, es va deixar cobrir per l’aigua fins al coll.

El drac negre reposava allà a prop. De cop i volta, l’escotilla superior es va obrir i en va sortir en Rando, que va baixar fins a terra per anar amb ella. La Kimara va aixecar el cap, encara sense saber ben bé què passava. Es va topar amb els ulls bicolors del semibàrbar i va detectar que eren plens d’emoció.

—Sort que t’he trobat a temps —va dir en Rando.

La Kimara es va deixar anar. Un doll d’emocions li va inundar el pit i, sense poder-ho evitar, es va posar a plorar. En Rando la va abraçar, una mica maldestre, i la semiyan va deixar caure el cap sobre el seu ample pit. Va continuar plorant, alliberant-se de totes les tensions, calmant la por i el dolor. El contacte del semibàrbar li feia mal, perquè tenia la pell cremada pel foc d’Aldun, però no li importava: la mera presència d’en Rando era un bàlsam que va alleujar totes les ferides de la seva ànima.

Un altre tremolor de terra, aquest cop més intens.

Karevan s’apropava. En Christian va contemplar els sheks que volaven en cercle sobre la Porta interdimensional. L’un rere l’altre anaven creuant-la, camí d’un nou món, però, tot i que el pas tenia lloc amb rapidesa i eficàcia, eren molts, i ell començava a estar cansat.

La Gerde li va llegir els pensaments.

—Aparta’t, ja continuo jo —va dir, i es va col·locar al seu costat per reforçar la Porta.

En Christian va assentir, sense dir res. Als seus peus, el terra va tornar a tremolar.

«Quants en queden, encara?», li va preguntar a l’Eissesh.

«Tres-cents cinquanta-vuit», va respondre. De sobte, va aclucar els ulls i va dreçar el cos, amb un xiulet amenaçador.

L’instint d’en Christian també es va disparar, just després. Dracs.

Per esquivar el tornado, que en aquells moments abandonava els confins de Shia i es dirigia a la serralada de Nandelt, havien fet marrada. Quan, finalment, havien sobrevolat el campament base dels szish, l’havien trobat buit; però no els havia passat per alt el núvol de sheks que, a la llunyania, volaven sobre les muntanyes.

En Denihal i la Tanawe anaven en el mateix drac. Era dels més grans, i hi cabien el pilot i dues persones més. Els dos germans contemplaven el campament buit a través de les escotilles, i la Tanawe va comentar:

—Hauríem d’esperar l’Alsan i els exèrcits de terra.

En Denihal va negar amb el cap. Sabia que l’exèrcit s’havia posat en camí sense l’Alsan. I, per bé que era conscient que els hauria anat molt bé poder comptar amb la seva força i la seva habilitat, ell, personalment, no el trobava a faltar gens. A més, les tropes de terra s’havien quedat massa enrere, per cul pa del tornado: haurien d’esperar que es dissipés, o bé fer una marrada.

—Em penso que els sheks ja saben que hem arribat —va dir—. No podem esperar més. A més, aquest remolí estrany es dirigeix cap a aquí: com abans ho enllestim, això, millor.

La Tanawe va assentir, consirosa. En Denihal va donar instruccions al pilot: el drac va fer un parell de voltes, per atreure l’atenció dels altres, i es va dirigir cap al lloc on s’havien reunit tots els sheks. Els pilots, encantats de tenir finalment una mica d’acció, el van seguir.

Els sheks van esforçar-se a lluitar contra l’instint. Alguns ho van aconseguir, i no van perdre de vista la Porta interdimensional; d’altres, els més joves, van contemplar com s’apropaven els dracs, ensenyant els ullals entre xiulets amenaçadors.

La Gerde els va donar en silenci, a tots, l’ordre de no respondre als dracs, i ho van intentar. Però l’odi era massa poderós.

Quan el primer shek va cedir a l’instint i va sortir a l’encontre dels dracs artificials, va trobar de seguida qui el seguís.

La fada es va girar cap a en Christian, que contemplava el cel, consirós. També ell desitjava de tot cor transformar-se en shek i unir-se a la lluita.

—Et vaig dir que no volia veure ni un sang-calent, aquí —li va dir la Gerde, irritada.

En Christian es va arronsar d’espatlles.

—Ja et vaig explicar que jo sol no aconseguiria retenir-los —va dir.

El cert era que, després de la seva experiència amb aquella gemma sinistra que de poc no el mata, no havia tornat a preocupar-se’n més. La Gerde va deixar anar un sospir d’impaciència.

—Ocupa-te’n tu, d’això —va ordenar, i es va retirar de la Porta.

En Christian va tornar a emprar el seu poder per mantenir-la del tot oberta, mentre els sheks, l’un rere l’altre, continuaven creuant-la.

La fada va alçar la mirada i va contemplar els dracs artificials, que atreien els sheks com imants. Eren llestos, aquells humans, va pensar la fada. Aquells artefactes despertaven l’instint dels sheks i els arrossegaven a una lluita irracional, però els pilots no estaven encadenats a aquest odi que també havia dominat els dracs de debò. En època de guerra, l’odi havia estat útil a tots dos bàndols. Ara resultava un veritable contratemps. Per una vegada en la història de l’espècie, la setena deessa no volia que els sheks lluitessin. No podien perdre temps amb una cosa així.

Però el nombre de sheks que abandonaven el grup que esperava el torn per creuar la Porta era cada vegada més gran. Acudien al reclam dels dracs artificials, i aviat s’hi enfrontarien. Calia fer-los tornar.

—Allibera’ls de l’odi! —va exclamar aleshores en Christian—. És l’única manera que t’escoltin! La Gerde va riure.

—Hauria de modificar-los d’un en un, o destruir-los a tots i tornar a crear altre cop l’espècie. No; hi ha un mètode més ràpid.

Va alçar la mà en direcció al drac que anava al capdavant del grup, un de petit i veloç que, guiat per l’entusiasme, havia avançat el gran drac que semblava el líder. En un girar d’ulls, l’aire es va ondular i el drac artificial i el seu pilot van esclatar en milions de partícules.

La Gerde va tornar a alçar la mà. Aquesta vegada la va dirigir cap a tota la flota en ple. Podia destruir-los a tots, si volia.

Però, aleshores, un centelleig daurat va creuar el seu camp de visió, una forma que va passar volant veloçment a l’encontre dels dracs, per interposar-se entre ells i els sheks.

En Christian també ho havia vist.

—No! —va cridar; va abandonar la Porta i va córrer al costat de la Gerde—. No ho facis! La Gerde ja havia reconegut el drac daurat, l’últim drac d’Idhun. Va abaixar la mà i va fer un somriure pervers.

—El teu amic el drac no vol perdre’s l’acció —va comentar—. I la petita unicorn tampoc, oi?

En Christian va quedar glaçat en adonar-se que, en efecte, la Victoria anava damunt d’en Jack. Va empal·lidir.

—Deixa’ls —li va demanar—. Han vingut per intentar aturar els dracs, no per lluitar contra nosaltres.

—Serà més ràpid destruir-los a tots de cop —va comentar la Gerde amb indiferència—. Torna a la Porta; hem de mantenir-la oberta.

En Christian la va mirar de fit. La força de la mirada de la Gerde no admetia rèplica, i sabia que, si ella volia que es quedés allà, mantenint estable l’escletxa interdimensional, ho hauria de fer. No tenia altra opció.

«O potser sí?», es va preguntar, de sobte, recordant en Sussh. Va aclucar els ulls.

Tenia una opció. Una única opció, però serviria. Hi havia un altre manament de la seva deessa, una ordre que duia gravada a l’ànima amb ferro roent. En aquell precís instant, les dues ordres es contradeien. En Christian podia triar entre obeir-ne una o l’altra.

Es va transformar en shek.

—Kirtash! —va ordenar la Gerde—. La Porta! En Christian no l’escoltava. Amb un crit d’ira, va alçar el vol en direcció als dracs que s’apropaven per l’horitzó. En aquell moment feia cas d’un altre dels manaments de la seva deessa, el que deia que, si hi havia un drac a prop, els sheks havien de lluitar.

La Gerde va intentar aturar-lo, però era massa tard: en Christian ja s’allunyava en direcció a aquell drac daurat que tenia l’esperança d’interceptar els dracs artificials i que duia carregats al llom l’Alsan i la Victoria. La Gerde podria haver-los matat a tots d’una revolada…, però la Porta es tancava. Amb un sospir d’exasperació, es va dedicar a tornar a obrir-la al màxim, perquè els sheks poguessin continuar travessant-la.

Podia haver-se ocupat de totes dues coses alhora: mantenir oberta la Porta i, al mateix temps, llançar el seu poder contra els dracs. Però en aquest cas hauria corregut el risc de fulminar, de camí, tots els seus sheks. Havia de controlar aquell poder, si volia que només afectés els dracs, i necessitava concentració: no podia dividir l’atenció entre la Porta i els seus enemics.

No hi havia temps per ocupar-se dels dracs. La Porta era molt més important.

Just aleshores va tornar a tremolar el terra sota els seus peus, i a la llunyania va retrunyir una muntanya.

La Gerde va ser conscient, també, que hi havia massa claror, una claror que no era natural: feia molta estona que s’havia post l’últim sol i que les llunes havien de brillar pàl·lidament en un cel nocturn. Però aquella llum les eclipsava.

De sobte, una ratxa d’aire li va fer voleiar la roba. Un nou avís.

La fada va aclucar els ulls un moment i va transmetre als sheks l’ordre d’afanyar-s’hi. «De fet», va pensar, «la nova generació de serps no necessitarà l’odi, en un món sense dracs. I sobreviuran els que hagin optat per creuar la Porta; els que es quedin enrere perquè no han estat capaços de dominar el seu instint, moriran».

No era tan mala pensada: els sheks entretindrien els dracs i li donarien una mica més de marge. I, ben mirat, com que els Sis no trigarien a fer acte de presència, tampoc no hauria tingut temps d’endur-se’ls a tots.

L’Alsan encara no se’n sabia avenir: tot l’exèrcit dels Nous Dracs allà, disposat a iniciar una batalla contra els sheks.

—Com diantre hi han arribat, fins aquí? —es va preguntar en veu alta.

—Tu estaves preparant un gran atac contra la Gerde i els seus —li va recordar la Victoria.

—Però mai no vaig arribar a donar l’ordre de…! —Es va interrompre de sobte—. En Covan… —va murmurar—. Havíem d’atacar avui, i ell ho sabia.

—Maleït sia! —va esclatar en Jack—. Distrauran els sheks i interferiran en la seva marxa! Per no parlar de l’arribada dels Sis! Els mataran a tots!

—Això, si la Gerde no els mata primer —va murmurar la Victoria, apesarada.

L’Alsan va començar de moure els braços com un boig, i feia crits als dracs perquè giressin cua. La Victoria dubtava que poguessin sentir-lo. Va percebre, de sobte, una presència familiar darrere seu, i es va tombar, sobre el llom d’en Jack, per mirar una serp que havia aixecat el vol i anava cap a ells. L’Alsan també la va veure.

—Jack, alerta! —va exclamar.

Però la Victoria el va interrompre:

—Tranquils, és en Christian.

Immediatament, la veu del shek va inundar les seves ments.

«Per què heu vingut? Que us heu tornat bojos?».

«Volíem…», va començar en Jack, però va callar en sec, confós. No ho sabia ben bé, per què hi havien anat. Per ajudar la Gerde? I com pensaven defensar-la dels déus?

«Havíem de treure’t d’aquí», va pensar la Victoria. En Christian es va sentir commogut en detectar que la seva preocupació era autèntica, però va replicar-li amb contundència.

«No tornis a posar en perill la vida del teu fill per mi. Tenies raó de dir que ets lliure de prendre les teves pròpies decisions i triar si vols córrer riscos o no, però ara has de pensar també en ell». La Victoria va callar, sorpresa. Tenia raó: no havia pensat en el seu fill, en prendre aquella decisió. I, cosa també sorprenent, en Jack tampoc.

I va ser ell qui ho va entendre.

«No hem pres la decisió nosaltres», va pensar. «Els déus ens han convocat a l’última batalla. Hem vingut aquí per lluitar contra els sheks, de bon grat o de mal grat…, de la mateixa manera que, al seu dia, no vam tenir més opció que lluitar contra l’Ashran».

«Bé», va dir en Christian, després d’un moment de silenci, «això ho puc entendre… Però aquests dracs què hi fan, aquí? També han estat convocats pels déus?».

«No», va respondre la Victoria. «Això és fruit d’un error». Els ulls tornassolats del shek es van clavar en l’Alsan, acusadorament.

«I tu? Què hi fas, tu, aquí?».

«No hi ha temps, ara», va pensar en Jack. «Hem d’aturar els dracs i fer que marxin d’aquí…». No va poder continuar parlant. Els sheks que havien anat a l’encontre dels dracs artificials ja hi havien arribat i s’hi llançaven al damunt, bojos d’odi. I no hi havia res que fes tanta olor de drac com un drac de carn i ossos.

—Mal llamp! —va exclamar en Jack, sentint que l’instint se li tornava a despertar, famolenc i feroç, i l’instava a respondre a la provocació.

—És el drac! —va exclamar en Denihal, perplex—. El de debò!

—I l’Alsan i l’unicorn van amb ell —va afegir la Tanawe—. Què pretenen?

—S’han unit a nosaltres —va dir el pilot, content—. En Yandrak ens guiarà en l’última batalla! De sobte, es van sentir molt alleujats. Per més orgullosa que n’estigués, la Tanawe, dels seus dracs artificials, la presència d’en Yandrak tenia una càrrega simbòlica que aquells artefactes no aconseguirien mai. D’altra banda, havien vist com un dels seus companys es desintegrava davant dels seus ulls sense raó ni causa aparent, i estaven neguitosos i espantats.

La Tanawe, però, no acabava de veure-ho clar.

—Tenia entès que ella estava embarassada —va murmurar—. Això havia sentit a dir…

—I? —va preguntar el seu germà.

—Una dona embarassada no se n’hi va, a lluitar. Tinc la sensació que… Mira, l’Alsan ens fa senyals. Pretenen alguna altra cosa.

En Denihal anava a contestar, però no hi va ser a temps. En aquell moment, els sheks s’abatien tots sobre en Jack.

—Hem d’ajudar-lo! —va exclamar el pilot, i, amb un crit de guerra, va maniobrar per dur el seu drac fins on era en Yandrak.

Els Nous Dracs el van seguir tots.

En Christian es va aturar, confós.

No sabia què fer. Els sheks i els dracs estaven a punt de topar, i en Jack era allà al mig… amb la Victoria. Si era prou intel·ligent, fugiria de la confrontació i s’allunyaria dels sheks. Però, per desgràcia, no es tractava d’una qüestió d’intel·ligència: l’instint podia empènyer en Jack a perdre tota sensatesa, fins i tot al preu de posar en perill la vida de la Victoria.

També ell volia lluitar, ho desitjava de tot cor. I era un problema. Podia intentar reprimir l’instint, però, aleshores, l’altre manament de la Gerde, el que l’obligava a ajudar-la a mantenir oberta la Porta, prendria força, i no tindria altre remei que tornar. I si ajudava la Gerde amb la Porta, i li deixava les mans lliures, res no privaria a la fada de destruir tots els destorbs: dracs artificials, dracs de debò, unicorns i humans. I, de camí, els sheks que estiguessin massa a prop dels seus enemics.

Es va debatre en el dubte durant uns instants, i finalment va optar per aferrar-se a la part de la seva ànima que encara li pertanyia.

Va arribar fins a la ment de la Victoria, a través de l’anell, i la va cridar, amb tranquil·litat. Quan ella va respondre, en Christian va aferrar-s’hi i va allargar un parell de tentacles de la seva consciència fins a la ment d’ella, lliure de l’odi ancestral.

La Victoria va entendre molt bé el dilema d’en Christian i, malgrat que estava ocupada manejant el bàcul per mantenir allunyades les serps, va acollir la ment del shek dins la seva, com si es tractés d’un lladre perseguit que cerqués refugi en un santuari.

En Christian va fer un nou esforç per controlar l’odi.

L’ordre de la Gerde ressonava encara en cada racó del seu ésser, però ara sonava més llunyana, i es va poder permetre el luxe d’ignorar-la.

«Hem de treure en Jack d’aquí», va dir a la Victoria.

El jove drac es debatia també entre l’odi que li inspiraven els sheks, que s’hi abraonaven sense pietat, i el desig d’escapar-se d’aquella bogeria i buscar un lloc segur per a la Victoria. L’arribada dels Nous Dracs, que van arremetre contra els sheks, el va alleujar una mica, però no gaire. Continuava tenint enemics contra els quals lluitar, i els tenia massa prop.

Aleshores va percebre la crida d’en Christian en la seva ment.

«Jack, surt d’aquí».

«Ho intento», va pensar ell, amb desesperació, mentre exhalava una nova flamarada contra un shek que s’hi havia acostat massa. De moment s’acontentava de mantenir-los a ratlla, perquè era conscient que, si arribava a una lluita cos a cos, l’Alsan i la Victoria no sobreviurien. Eren massa fràgils, comparats amb aquelles superbes criatures.

«No ho intentis, fes-ho», va ordenar en Christian.

De cop, li va transmetre un torrent d’imatges de la Victoria i li va omplir la ment de records fragmentaris en què es veia el rostre de la noia, el seu somriure, la lluïssor dels seus ulls, ella, ella, ella… El drac, d’entrada, va esbufegar, confós, però aviat no va ser capaç de pensar en res més que en ella. Va veure el pont que en Christian li oferia i va aprofitar aquell instant per llançar-s’hi de cap i creuar-lo. Amb un esforç de voluntat impressionant, va batre les ales i es va enlairar una mica més, per deslliurar-se dels seus perseguidors. Una violenta ràfega de vent li va treure els sheks de damunt, i aleshores va emprendre un descens accidentat, a batzegades, fins que va aterrar com va poder.

Es van reunir els quatre en terra ferma. En Christian va recuperar la seva forma humana i es va veure gairebé ofegat per la intensa abraçada de la Victoria. En Jack també va adquirir la seva forma humana i va alçar la vista cap al cel: un cel anormalment clar, tan clar que feia mal als ulls. Just damunt seu, dracs artificials i serps alades s’esbatussaven en un combat sense treva. Alguns dels sheks els llançaven mirades enverinades; sabien que en Jack era el drac autèntic, els ho deia l’instint, però en aquell cos humà no resultava tan interessant.

—Hem arribat massa tard —va murmurar, desanimat—. No crec que puguem fer-hi res.

El vent bufava cada vegada més fort. I la terra tremolava tota, ho percebien clarament, i van sentir retrunyir una altra muntanya, esgarrifosament a prop.

Miraven cap a totes bandes, inquiets, buscant senyals dels altres déus. Percebien vagament la llunyana presència de Wina: els pocs racons de terra que hi havia entre les roques començaven a cobrir-se de vegetació, i l’arbre de la Gerde semblava com si creixés, també. Però la deessa tindria treballs per obrir-se pas entre l’estèril roca de les muntanyes.

Van notar, també, que feia més calor.

I la Victoria va assenyalar un torrent que baixava ben ple per un congost proper, i que feia poca estona no era més que un filet d’aigua. Es van mirar els uns als altres: fins i tot la deessa Neliam seria capaç d’arribar fins allà, remuntant el curs dels rius de Celèstia.

En Christian es va girar cap on la Gerde mantenia oberta la Porta interdimensional. Els sheks continuaven creuant-la, en fila, però en la figura de la fada hi havia alguna cosa estranya. Semblava il·luminada, com si haguessin projectat un focus de llum damunt seu.

—No! —va cridar de sobte—. L’han trobada! Va arrencar a córrer cap a ella. Els altres tres es van quedar un moment quiets, sense saber què fer.

Llavors, la llum es va fer més intensa i tots van haver de cobrir-se els ulls. La Victoria va llançar una exclamació consternada, però va reaccionar ràpid. Va alçar el bàcul i va començar a absorbir la llum, creant un cercle de foscor al seu voltant.

—Veniu! —va dir, i l’Alsan i en Jack es van arrecerar al costat d’ella. La Victoria va llançar una mirada angoixada a en Christian, que encara corria, a empentes i rodolons, cap a la Gerde. Va sentir que el poder dels déus tornava a recórrer el seu cos, i l’emplenava d’energia, però el bàcul n’absorbia una bona part, i va decidir no marxar, va decidir que esperaria en Christian fins al final.

La batalla aèria era un caos. Sheks i pilots havien quedat enlluernats per la llum d’Irial i volaven a cegues. Però, mentre els dracs no tenien cap punt de referència, els sheks es deixaven guiar per l’instint i localitzaven fàcilment els seus enemics. Confosos, els dracs buscaven una via d’escapada; els sheks, en canvi, continuaven abraonant-s’hi, a desgrat del vent huracanat que els sacsejava, a desgrat de la llum que els encegava. Els sheks no podien deixar de lluitar.

La Gerde mantenia encara la Porta oberta. Era conscient que els déus ja l’havien trobada. «He de passar-hi», es va dir. Un instant de no res: creuaria a l’altra banda i s’escaparia d’allà, i ja no la podria atrapar ningú. Deixaria enrere tots els sheks que encara no havien traspassat la Porta, però …

Va percebre que en Christian corria cap a ella. Però no va ser això, el que la va distreure, sinó un plor infantil desesperat, i la veu angoixada de l’Assher, al costat seu, amb la Saissh a coll, intentant protegir-la del vent i de la llum.

—Senyora meva! —va dir l’Assher a crits per fer-se sentir per damunt del vendaval—, què passa?

La Gerde se’l va mirar, i va dubtar un instant: o bé creuava la Porta de seguida, i els deixava a tots abandonats a la seva sort, o bé encara esperava un moment, fins i tot sabent a què s’exposava.

I aquell instant de dubte va decidir per ella.

En Christian ho va veure a venir. Va cridar-la, i va córrer tant com va poder, però un violent tremolor de terra li va fer perdre l’equilibri i va caure a terra. El feix de llum que enfocava la Gerde encara es va fer més intens, i en Christian, tan enlluernat que amb prou feines hi veia, es va protegir el rostre amb les mans…

Va arribar a distingir el cos esvelt de la Gerde en aquella columna lluminosa, una ombra subtil dreçada enmig d’aquella gloriosa resplendor divina, un feble cos mortal abandonat a la fúria dels déus. Va arribar a veure la Gerde un últim moment, tot just abans que la llum dels déus la desintegrés per sempre.

La seva última mirada va ser per a l’Assher.

El jove szish no hauria estat capaç de definir el que hi havia en l’expressió de la fada l’instant abans de desaparèixer en la llum d’Irial: terror, pena, dolor, tendresa… Potser tot això, potser més que això, potser no tant com això. No ho sabria mai.

Li va costar uns moments adonar-se que la Gerde ja no hi era, que no tornaria a veure-la mai, que l’havia perduda per sempre. Es va deixar caure de genolls en terra, prescindint d’aquella tremolor, prescindint del vent que li destrossava les oïdes, de la llum que li feria els ulls, de la calor que li abrusava els sentits. Va estrènyer la Saissh, que bramava, aterrida, i va plorar per la Gerde, amb el cor fet miques.

—Senyora meva… —sanglotava—, jo era el teu elegit… i t’he fallat…

I les paraules es van ofegar en el plor.

Tot d’una va semblar que hi hagués menys llum, i en Christian es va arriscar a incorporar-se una mica i fer una llambregada. No va veure la Gerde, i va entendre de seguida què havia passat.

«La Porta es tanca», va dir aleshores una veu dintre seu. En Christian va reconèixer l’Eissesh.

Va aixecar el cap i va veure els sheks que s’esperaven al voltant de la Porta, inquiets. I va saber què havia de fer.

Es va aixecar, amb penes i treballs, i va avançar, coixejant, fins a l’escletxa interdimensional. Va passar pel costat de l’Assher, que no cessava de plorar, amb la Saissh en braços, i es va col·locar davant de la Porta, per mantenir-la oberta per als sheks.

«Vés-te’n, Eissesh», li va dir. «Aneu-vos-en abans no sigui massa tard».

Va sentir la mirada del shek damunt seu.

«Si et quedes aquí, moriràs», va dir l’Eissesh.

«Ja ho sé. Però aquest és el meu món, i aquí hi ha la meva vida. No puc anar enlloc més».

«Si sobrevius al dia d’avui», va vaticinar el shek, «canviaràs d’opinió».

En Christian no va respondre, i l’Eissesh no hi va afegir res més. Va ser el següent a creuar la Porta.

La Victoria va desfer el globus de foscor i va avançar com va poder per aquell terra convuls, per intentar arribar fins a en Christian. En Jack la va agafar pel braç per evitar que caigués.

—On vas?

—Amb en Christian. Allà… corre perill.

—I tu també. No permetré…

—Què? Penses impedir-me que el vagi a ajudar? Van intercanviar una mirada llarga, intensa.

—No —va dir en Jack—. Vinc amb tu.

—Mireu això —va dir aleshores l’Alsan, assenyalant el cel. Alguna cosa havia entenebrit la llum d’Irial, una cosa semblant a un núvol de tempesta carregat d’electricitat, una cosa informe que es desplaçava per damunt d’ells, encalçada per les energies de les sis divinitats. Tothom qui ho va veure es va esborronar. Els que hi eren més a prop van sentir com els envaïa l’ànima un poder indefinible, vigorós i obscur, que els va fer tremolar i sentir-se petits i insignificants i, al mateix temps, inquietantment vius. I els sheks ho van contemplar tots amb veneració. També en Christian va alçar la vista, i va sentir al pit un esclat de joia i de gratitud.

Era el setè déu.

Estava en un destret. Els Sis l’encerclaven, i creaven entorn de la seva essència una mena de mantell lluminós que l’anava embolcallant. Les serps van xiular, horroritzades.

—El tornaran a recloure —va murmurar la Victoria.

Però els seus mots van quedar ofegats pel retruny de la roca i el bramul del vent, i per la fressa eixordadora de la immensa cascada en què s’havia convertit aquell salt d’aigua que estava a punt de fer esclatar la paret rocosa i inundar tot el congost.

Aleshores en Jack va observar en Christian. Li passava alguna cosa estranya. Tot d’un plegat va voler matar-lo, ho va desitjar amb totes les forces. Va lluitar contra aquell impuls, i en un instant de lucidesa va comprendre que els seus déus li ordenaven que llevés la vida al shek que mantenia oberta la Porta per on fugien les serps. I va voler rebel·lar-se contra aquella ordre, va voler oposar-s’hi, però la veu dels déus va doblegar la seva voluntat: va desembeinar la Domivat i, amb un crit, va córrer cap a ell.

En Christian va fer un salt enrere per esquivar l’escomesa d’en Jack. De primer es va mostrar confós, però al cap d’un instant ja havia desembeinat la Haiass, responent a la provocació, i abandonava la Porta.

—Jack! —va cridar la Victoria—. Què fas?

En Jack no la va ni sentir. Va encadenar una sèrie de moviments per arribar fins a en Christian, que va fer una finta i el va esquivar. Una vegada més, les dues espases van xocar, i es van estremir d’odi i de plaer.

La Victoria va voler córrer a aturar-los, però l’Alsan la va retenir.

—No t’hi acostis! Prendries mal!

—Em sé cuidar! —va protestar ella.

—Doncs tingues una mica de sentit comú. Estàs embarassada! La Victoria no se l’escoltava. Observava la cara d’en Jack, i la d’en Christian… Sempre hi havia hagut rivalitat, entre ells dos, una enemistat manifesta, però mai no s’havien mirat d’aquella manera. Ara els seus rostres eren una màscara d’odi, i els seus ulls no reconeixien el contrari: per bé que encara mantenien el seu aspecte humà, en aquells moments només eren un drac i un shek. I tant se’ls en donava que el terra retrunyís sota els seus peus, o que el vent entorpís els seus moviments: res d’allò no era important; res que no fos la voluntat de matar-se l’un a l’altre.

—Què els passa? —va dir la Victoria, angoixada.

Un tro poderós va ofegar aquella pregunta. Damunt dels seus caps, aquella estranya boira obscura, sinistra i canviant, s’esmunyia d’ací d’allà i s’afanyava a escapar-se de la llum que l’envoltava i que intentava empresonar-la. Semblava com si tot el firmament contemplés l’última batalla dels Set.

—Els déus es barallen entre ells! —va cridar l’Alsan, per fer-se sentir per damunt de l’eixordadissa—. I les seves criatures, també! La Victoria va buscar en el cel rastres dels dracs artificials, però no en va veure cap: els que no havien caigut en la batalla contra els sheks, els devia haver xuclat el tornado; potser algun havia aconseguit escapar-se’n i fugir. I els sheks supervivents tornaven cap a la Porta, que es tancava per moments. Però no semblava que això els preocupés: tots contemplaven amb esglai la doble lluita que tenia lloc allà mateix, entre els Sis i el Setè, entre un drac i un shek.

En Christian va rebre una estocada d’en Jack, però va poder saltar a l’últim moment cap un costat, i el cop, dolorós, li va encertar el maluc. Va ofegar un crit i va fer-se enrere, coixejant. Va poder aturar una nova espasada d’en Jack i, malgrat el dolor, va atacar també ell. Va estar a punt d’enfonsar la Haiass a l’estómac d’en Jack, que va saltar enrere. Un nou moviment sísmic el va fer caure a terra d’esquena, i va rodar cap a un costat per esquivar una nova envestida d’en Christian, que va arribar a fer-li un tall a l’avantbraç esquerre. En Jack va cridar, però de seguida tornava a estar dret i atacava de nou.

—Cal aturar-los! —va insistir la Victoria—. En qualsevol moment canviaran de forma, i llavors, quan en Jack torni a ser un drac, tots els sheks se li tiraran al damunt! L’Alsan va arrufar les celles. Va fer una llambregada circular, buscant els sheks, i en va descobrir a dotzenes amagats contra les parets de roca, contemplant, impotents, com el seu déu lluitava per la seva llibertat contra els altres sis déus. Es va adonar aleshores que la Porta continuava tancant-se; va deixar anar de cop la Victoria i va arrencar a córrer cap a la Porta, desafiant els elements, i tractant de mantenir l’equilibri damunt d’aquell terra en moviment. Va passar pel costat d’en Jack i d’en Christian, que continuaven lluitant entre ells, però no hi va parar atenció, ni ells a ell. Va passar també pel costat de l’Assher, que continuava de genolls, bressant la Saissh, que no parava de plorar, i es va aturar en sec davant de la Porta. Va observar, aclucant els ulls per protegir-se de la llum, aquella obertura rogenca, que s’estrenyia cada vegada més, i aleshores va adonar-se, de sobte, que no sabia pas com mantenir-la oberta. I va fer el primer que se li va ocórrer: va extreure la Sumlaris de la beina i la va enfonsar en aquella pantalla fluida. Va ser com si clavés l’espasa en un toll d’aigua. No obstant això, va semblar com si aquell material xuclés l’arma, i l’Alsan, amb un crit, la va estirar amb força perquè no se l’emportés. De sobte, va sentir que una gran onada d’energia li passava a través de l’espasa i arribava fins a la mateixa empunyadura, li cremava els palmells de les mans i l’obligava a cridar, però no va cedir.

Les vores de l’obertura van continuar estrenyent-se durant uns segons més, i després es van estabilitzar. L’Alsan va falcar bé els peus a terra, tractant de mantenir l’equilibri, i va aferrar encara amb més força el puny de l’espasa. Va serrar les dents i va tancar els ulls, en un esforç per aguantar el dolor…

L’obertura continuava sent prou ampla. Un dels sheks va replegar les ales i es va atrevir a reptar-hi i a creuar cap a l’altra banda.

Lentament, els altres el van seguir, passant al costat de l’Alsan, que mantenia la Porta oberta i bastia per a les serps un pont cap a la seva llibertat.

Amb un nou crit salvatge, en Jack i en Christian van tornar a arremetre l’un contra l’altre. Les espases van estar a punt de xocar sobre dels seus caps, però alguna cosa es va interposar, una vegada més: el Bàcul d’Ayshel, brillant, cristal·lí, i més carregat d’energia que mai.

El xoc entre les tres armes va ser brutal. L’energia emesa pel bàcul els va separar i va trencar l’espiral d’odi en què estaven atrapats shek i drac: els va llançar cap enrere, i van caure a terra amb violència.

En Jack va sacsejar el cap i va fer un esforç per tornar a la realitat. I la realitat no li va agradar.

Els vents bramulaven damunt seu. A la llunyania, els volcans retrunyien. La serralada sencera trontollava, i la cresta del congost començava a esberlar-se. Un torrent d’aigua violent esquerdava la paret rocosa de banda a banda. Feia tanta calor que a penes es podia respirar. I les plantes enfiladisses començaven a estendre’s, com tentacles, pertot arreu. A més, hi havia tanta llum com si fos de dia, malgrat que alguna cosa els cobria el cap, una boira que es movia d’un costat a un altre, una mena de grapa fosca que llançava els seus dits ganxuts en totes direccions, buscant una manera d’escapar-se de la brillant xarxa de llampecs en què els déus l’havien atrapada. I aquell trampa es feia cada vegada més compacta i més resistent, s’assemblava cada vegada més a una crisàlide. Altra vegada, els Sis estaven a punt de recloure el Setè creaven.

en aquella nova Roca Maleïda que Els sheks ho contemplaven tot immòbils, incapaços de reaccionar. En Jack n’ensumava la por, la incertesa. Què se’n faria, d’ells, si el seu déu era capturat?

Va girar la mirada cap a la Porta, i va veure que l’anaven creuant, un rere l’altre, i que l’Alsan tenia treballs per mantenir-la oberta. Aleshores va buscar en Christian, i el va veure que intentava incorporar-se, amb dificultat, i sacsejava el cap per aclarir-se. També va veure la Victoria, a prop, agenollada a terra, amb el bàcul a les mans. El seu cos estava envoltat per un mantell de guspires, i ella, tremolant i capcota, s’esforçava a desprendre’s de tota aquella energia. La pedra del bàcul estava punt d’esclatar. Inquiet, en Jack va veure-li el ventre especialment revingut.

Va córrer cap a ella i es va agenollar al seu costat. Li va posar la mà a la panxa, i li va semblar notar que, en efecte, la criatura continuava creixent, lentament.

—He de treure’t d’aquí —li va dir, però ella no el va sentir. En Christian intentava anar-hi, també, però algú el va aturar. Es va girar i va topar amb la mirada de l’Assher, extraordinàriament seriosa.

Va dir alguna cosa, però en Christian no el va poder sentir, perquè la sorollada que provocava la presència dels déus feia retrunyir tot el congost. No obstant això, va agafar la Saissh a coll quan l’Assher la hi va donar.

«Què vol dir, això?», li va preguntar el shek.

«L’hauràs de cuidar», va dir l’Assher. «Jo sóc l’elegit de la Gerde. He de fer el que ella esperava de mi». A partir d’aquí, tot va anar molt de pressa. La Haiass era a terra, prop d’en Christian, i, abans que ell pogués adonar-se del que passava, l’Assher es va agenollar al costat de l’espasa i la va agafar amb totes dues mans. Va cridar de dolor quan els palmells se li van congelar, però es va sobreposar, va alçar l’arma… i, amb un moviment precís i decidit, se la va clavar al cor.

En Christian va reprimir l’impuls d’intentar aturar l’Assher. Va adonar-se que l’havia subestimat: sabia molt bé quina era la seva funció dins del cercle de la Gerde; havia intuït, potser molt de temps enrere, amb quin objectiu l’ensinistrava.

Va contemplar, impassible, l’autoimmolació de l’Assher, fent cas omís de les exclamacions d’alarma d’en Jack i la Victoria, i de l’udol de dolor que va llançar el szish quan l’espasa de gel va començar a congelar-li els òrgans interns. Es va limitar a esperar, fins que el cor de l’Assher va deixar de bategar, convertit en una freda flor de gebre.

Aleshores, en Christian va agafar la plorosa Saissh amb el braç esquerre i, amb la mà dreta, va estirar l’espasa per recuperar-la. Als seus peus va quedar el cos de l’Assher, rígid, fred, mort.

—Christian! —va sentir la veu d’en Jack, entre el bramul del vent. Ell i la Victoria s’havien reunit amb el shek i contemplaven l’escena, aclaparats.

«Una mort», va replicar en Christian, telepàticament, perquè tots dos ho captessin amb claredat. «Un nou començament».

Li va lliurar la Saissh, que continuava plorant a ple pulmó, i en Jack la va agafar. Es preguntava què diantre era tota aquella bogeria, i si en sortirien vius. Es va sentir, més que mai, un insecte minúscul en un món de titans.

I aleshores va passar alguna cosa.

La Victoria s’havia inclinat al costat de l’Assher i el contemplava, entristida. Va ser ella qui va donar la veu d’alarma quan el cos del szish es va estremir un moment i va començar a regenerar-se de manera espontània. En Jack va retrocedir, aterrit, en veure que una fina boira obscura, densa i fluida com el mercuri, s’introduïa, pels narius, en el cos del szish. Els déus van bramular amb més força. Un pic va esclatar en milers de fragments, i tots es van cobrir el cap per protegir-se de les pedres que en van sortir disparades. Quan van tornar a alçar la vista, l’Assher tornava a ser viu. S’havia aixecat i els contemplava amb un esguard argentat i insondable. La massa fosca que s’havia estat retorçant entre llampecs, per damunt dels seus caps, ara s’havia esvanit.

Una claror encegadora va tornar a envair el congost, però ells estaven protegits pel bàcul de la Victoria, que absorbia la llum i creava un agradable espai de penombra al seu voltant.

L’Assher els va mirar, i va somriure. Va ser un somriure fred i distant que els va fer estremir de por.

—Ésss arribada l’hora —va anunciar, i el van sentir perfectament, a pesar del fragor dels elements—. Acomiadeu-vosss de nosssaltresss, sssang-calentsss. No tornareu a veure’nsss, i ussss assseguro que en el futur ensss trobareu a faltar.

Va mirar la Victoria de dalt a baix, i ella es va sentir incòmoda, com si li despullés l’ànima. El szish va somriure, simplement, però no va fer cap comentari.

«Ho sap», va pensar la Victoria, horroritzada. «Ja sap qui és el pare». Va retrocedir uns passos, temorosa. Recordava el que li havia explicat en Christian sobre les intencions de la Gerde respecte al seu fill: si era fill d’en Jack, els mataria als tres; si el shek n’era el pare, s’enduria la criatura… i també la mare, si encara no havia donat a llum.

Però no li va fer res, l’Assher. No va provar de segrestar-la, ni de fer-li mal. Simplement va girar cua i se’n va anar cap a la Porta, que l’Alsan encara mantenia oberta, amb penes i treballs.

La Victoria tremolava. Potser, va pensar, el déu de les serps ja no tenia interès en res del que Idhun pogués oferir-li, ja que tenia, a la fi, un món per a ell i les seves criatures. Un món pel qual no hauria de lluitar.

—Qui…, què és? —va murmurar en Jack, esgarrifat.

«El setè déu», va dir en Christian.

L’Alsan mantenia encara la Porta oberta, subjectant amb força la Sumlaris, que li transmetia fortes pulsacions d’energia, com descàrregues elèctriques, que cada vegada eren més doloroses. Tot i això, en cap moment no se li va ocórrer de deixar-la anar. Una part d’ell trobava estranya la idea d’estar cobrint la retirada als sheks, els fills del Setè, el déu que li havien ensenyat a odiar. No és que aquelles bèsties li inspiressin cap mena d’afecte, i es mantenia lleial als Sis. Però també sentia que havia comès un error, un terrible error, que podia costar-los la vida a tots. Tot aquell caos, tota aquella destrucció…, la pèrdua de més d’un centenar de dracs artificials, arrossegats pel poder dels elements com fràgils fulles al vent…, tot allò havia estat culpa seva. Si ara, ajudant els sheks a escapar-se, podia aturar-ho…, ho havia d’intentar.

Mentre les ombres sinuoses dels sheks s’esmunyien Porta enllà, va percebre una presència tenebrosa al seu costat, i va tenir una esgarrifança. Però no va poder veure res: la llum d’Irial era tan intensa que l’obligava a estar-se amb els ulls clucs.

—Una bona essspasssa —hi havia alguna cosa, en aquella veu xauxinejant, que va fer que se li regirés l’estómac de terror; va serrar les dents i, amb molta força de voluntat, va aconseguir continuar sostenint la Sumlaris—. Una arma llegggendària que absssorbeixxx l’energggia de la Porta i es converteixxx en un pont entre elsss dosss monsss. Quan la deixxxisss anar, la Porta esss tancarà.

L’Alsan no va ser capaç de respondre. Estava paralitzat de por.

L’Assher tampoc va dir res més. En aquell moment, l’últim shek va creuar la Porta. El szish va somriure.

—Adéu, sssang-calent —va dir, simplement.

I ell també va creuar la Porta, tot just abans que els Sis descarreguessin tot el seu poder contra el lloc per on se’ls ha vien escapolit el Setè i les seves criatures. L’Alsan va tenir el temps just d’enretirar l’espasa i veure com la Porta es tancava darrere dels sheks, i aleshores tota la ira dels déus li va caure al damunt.

En aquell mateix instant, les muntanyes van trontollar i es van esfondrar, i tots els volcans de la serralada van entrar en erupció; un torrent d’aigua impetuosa va inundar el congost, amb una violència increïble; brots d’arç van cobrir totes les parets, com tentacles sinistres; va sonar de nou l’udol d’un furiós huracà; va arribar fins a l’última raconada un intensíssim raig de llum…

I la Porta va esclatar amb gran violència. I, en acabat, el silenci.

Lentament, les aigües van tornar al seu curs i les muntanyes van deixar d’estremir-se, i la llum es va apagar i va tornar a fer-se finalment de nit, i la temperatura va tornar a ser fresca i agradable, i l’aire es va encalmar, i les plantes van deixar de créixer desenfrenadament.

Després de molta estona, una estona que se li va fer eterna, en Jack va obrir els ulls, i encara va arribar a veure com s’esvaïa la bombolla d’energia que els havia protegit de la fúria dels elements. Una part de la seva ment es va preguntar si tot allò no devia haver estat només un malson. Però aleshores va notar que una cosa es removia entre els seus braços i li exigia atenció amb un plor potent. Va tornar a la realitat, va asseure’s la Saissh a les cames i va intentar calmar-la.

Va mirar al voltant seu, i va veure la Victoria ajaguda a terra de bocaterrosa, sobre en Christian. El bàcul era a terra, a prop seu.

—Victoria? —va murmurar—. Estàs bé?

Ella va obrir els ulls i se’l va mirar, una mica atordida. En Christian es va despertar de sobte i, amb un moviment reflex, va allargar la mà en cerca de l’espasa. Es va relaxar una mica en veure’ls.

—Què ha passat? —va murmurar el shek—. M’ha semblat que ens passaven sis déus per sobre i, en canvi, encara som vius. Com pot ser…?

La Victoria va sacsejar el cap i es va incorporar una mica.

—Jo… Ha estat tot molt ràpid. Els déus s’han llançat sobre nosaltres i vaig crear un escut de protecció amb el bàcul… No m’ho pensava pas, que funcionaria.

En Christian va corrugar el front, pensatiu.

—Tot el que fas amb el bàcul funciona millor com més energia pots utilitzar. Ha canalitzat tota l’energia dels déus: devia ser un escut a prova de tot.

La Victoria es va incorporar, amb compte. Es va palpar la panxa amb delicadesa, i va sentir-hi un bellugueig.

—Encara és viu —va murmurar, amb llàgrimes d’alleujament—. No m’ho puc creure. Després de tot el que ha passat… encara és viu.

En Jack va somriure, també enormement alleujat. La va estrènyer entre els braços. De cop i volta, ella va aixecar el cap, amb la cara congelada en una ganyota d’horror.

—L’Alsan… no…

—Què passa amb l’Alsan? —va preguntar en Jack, amb el cor en un puny.

—Vaig intentar estendre l’escut també cap a ell, però era massa lluny. No sé…, no sé si hi vaig arribar a temps.

En Jack va deixar la Saissh a terra, es va posar dret d’un bot i va començar a cridar:

—Alsan! Em sents?

Només l’eco li va retornar la crida. Una lleu brisa va acaronar el rostre d’en Jack, però ell ni ho va notar. Va córrer d’una banda a l’altra, saltant tolls, grimpant per les roques, cridant l’Alsan sense parar… La Victoria va enfonsar el rostre entre les mans i es va posar a plorar suaument; en Christian l’abraçava, mirant de consolar-la, i la Saissh, cansada, va quedar profundament adormida, arraulida en un racó.

En Jack va continuar buscant l’Alsan, incansablement, fins que la llum de la primera albada va fregar la cresta del congost. Es negava a creure que havien perdut l’Alsan, però finalment es va imposar la lògica: ningú no hauria pogut sobreviure a aquell esclat d’energia.

Amb un nus a l’estómac, va tornar al costat d’en Christian i la Victoria, que encara estaven abraçats. Tenien un aspecte lamentable: se’ls veia esgotats, però, sobretot, perduts i espantats. En Jack se’ls va mirar, desolat; ell també se sentia així.

La Victoria va alçar la vista cap a ell, i van encreuar una llarga mirada d’entesa. Ell es va deixar caure, derrotat. Es va agenollar al costat d’ella i també la va abraçar. Va amagar la cara damunt la seva espatlla i va plorar, com la nit que es van conèixer, a Limbhad. Va plorar per l’amic perdut, per l’Alsan, rei de Vanissar, que havia mort per ajudar a salvar el món, que s’havia sacrificat per esmenar el seu terrible error. Per l’Alsan, rei de Vanissar, en el pit del qual havia bategat el cor d’un heroi.

Es van quedar allà, els tres, una bona estona, sense moure’s, abraçats, com una pinya. El món els semblava sorprenentment tranquil i buit. Encara no s’havien avesat al silenci, a la sensació que tot s’havia acabat, que, a la fi, podrien descansar.

El Setè i els sheks havien fugit a un altre món. I els Sis ja no hi feien res, a Idhun, de manera que havien tornat a la seva dimensió.

El món tornava a pertànyer als mortals.