CAPÍTOL III

L’UNICORN FERIT

El viatge fins a l’Oracle va durar encara uns quants dies més. Al capvespre del vuitè dia, van albirar-ne les ruïnes a la llunyania: l’enorme cúpula, partida pel mig, les columnes que ja no sostenien cap sostre… En Shail es va aturar un moment a contemplar-lo.

—S’assembla al de Gantadd —va murmurar—. Però és molt més gran. Aquesta és la sensació que fa, si més no: que devia haver estat molt més gran que el de Gantadd.

Al tombant del tercer crepuscle, es van detenir davant del que havia estat el pòrtic de l’Oracle. Només s’aguantaven dretes tres columnes. De les altres tres, que s’havien esfondrat, n’hi havia una que bloquejava l’entrada. L’Ydeon hi va passar per sobre sense cap problema; en Shail va haver de grimpar, per seguir-lo, i va agrair internament que tornava a tenir dues cames. Amb el bastó, no hauria pogut enfilar-s’hi.

L’Ydeon ja era enmig de l’atri, i contemplava les restes d’aquell pati enorme, de forma hexagonal, que al seu temps havia rebut els visitants. Hi buscava senyals de vida, però eren restes silencioses, buides… Mortes.

En Shail va pensar en l’Ymur, i es va preguntar on devia parar. Ara que veia ell mateix com havia quedat el Gran Oracle després de l’atac dels sheks, se li feia estrany que algú volgués continuar vivint-hi. I, tanmateix, l’Ymur encara hi vivia, tants anys després d’haver vist ensulsiar-se la seva llar.

Al cap i a la fi, però, l’Ymur era un gegant, va pensar en Shail, de manera que potser no era tan estrany que visqués sol i envoltat de pedres.

—Que no ho sabia, que veníem? —va preguntar a l’Ydeon.

—Sí que ho sabia —va respondre-li el fabricant d’espases.

—Potser… —deia en Shail, però el va interrompre una riallada histèrica que va retronar per les ruïnes, fosca i inquietant.

L’Ydeon va dreçar l’esquena i va emetre un gruny ofegat. En Shail es va posar en guàrdia i va preparar mentalment un encanteri d’atac. Es van girar a banda i banda, però no aconseguien localitzar l’origen d’aquell so.

Altre cop es va sentir aquella estranya riallada esquizofrènica, una mica més a prop, i durant uns segons, a més, els va perseguir l’eco. En Shail es va esborronar.

—Qui hi ha? —va cridar l’Ydeon, i tot va retrunyir. L’única resposta va ser una altra riallada.

—Allí —va dir llavors en Shail.

Van veure una figura esparracada que saltava eixelebradament de pedra en pedra, amb absoluta temeritat. Una figura humana.

—Busquem l’Ymur, el sacerdot —va dir l’Ydeon.

—Una desferra! —va xisclar el desconegut, amb veu aguda—. Simple escòria! Això és el que ets!

En Shail va parpellejar, sorprès. L’Ydeon, però, no semblava gens ofès.

—Que el coneixes, l’Ymur? —va insistir.

L’altre va riure com un boig i es va enfilar al capdamunt d’una columna. S’hi va asseure i es va posar a gratar-se un peu.

—Com goses fer-te veure? —va etzibar-li—. Torna-te’n al lloc d’on véns, deixalla, immundícia!

En Shail no sabia si empipar-s’hi o riure.

—Està ben tocat de l’ala —va murmurar.

—No hi has de fer res, aquí! —continuava bramant aquell humà—. La teva bruta presència profana aquesta terra! Toca el dos! Vés-te’n d’aquí! Fuig!

Es va posar dret i va llançar un xiscle agut. Després va començar a estirar-se els cabells, a arrencar-se’ls a flocs, i va esclatar a plorar desconsoladament.

—Prooooou! —va udolar—. Calleu d’una vegada, maleïts! Maleïts! Bergants! Per què m’ho feu, això?

Va posar-se a fer bots damunt la columna.

—Es matarà! —va dir en Shail, alarmat.

Quan aquell home es va tirar al buit des de dalt de la pilastra, el mag ja tenia a punt un encanteri de levitació. L’últim crit agònic del boig suïcida va acabar-se amb un plany lamentós i somort, mentre el cos baixava surant, suaument, fins a terra. En Shail va córrer cap al lloc on havia quedat estès, fet un nyap. L’Ydeon hi va ser amb dues gambades.

L’home continuava plorant, encongit, fet un manyoc, i no podien ni veure-li la cara, oculta per un embull de grenyes de color gris.

—Si poguéssim saber qui és —va murmurar en Shail—, i com és que ha acabat així…

—Es diu Deimar —va dir una veu darrere d’ells—. Sobre la segona qüestió, em temo que encara no tinc cap resposta.

L’Ydeon i en Shail es van girar. L’Ymur, el sacerdot, els observava amb gravetat. Duia una bèstia enorme i peluda a coll i be.

—Ja heu sopat? —va preguntar—. Jo estic afamat.

—Em va costar, reconèixe’l, quan el vaig veure —va dir l’Ymur. Estaven asseguts entorn del foc, i el foll dormisquejava en un racó, sota els efectes d’un conjur sedant—. En Deimar era un home en el seu seny quan se’n va anar de Nanhai, fa disset anys. Em va demanar que me n’anés amb ell a Awa, però no vaig voler abandonar aquest lloc, ni tan sols després que el destruïssin.

—El coneixies bé?

L’Ymur va sospirar.

—No —va admetre—. Tots dos vivíem a l’Oracle, però gairebé no ens fèiem… fins que va arribar la conjunció astral i, al cap de poc, l’atac dels sheks. L’última cosa que recordo és que el sostre em queia al damunt, i que feia molt de fred… Quan vaig recuperar els sentits, no em podia creure que encara fos viu. Tots els germans i germanes de l’Oracle eren morts: l’abat Yskar, els sacerdots i les sacerdotesses… No els havia arribat a conèixer gaire, però en aquell moment els vaig trobar a faltar de debò. Em vaig pensar que jo era l’únic supervivent, fins que vaig trobar en Deimar, malferit.

Va fer una pausa i va contemplar el foc uns instants, absort.

—Quan va tenir guarides les ferides —va prosseguir—, es va acomiadar de mi i se’n va anar. Llavors tenia tot un altre aspecte. I tenia sanes les facultats mentals.

»Fa uns quants mesos va tornar a aparèixer, els déus saben com, en l’estat lamentable en què el veieu. Des de llavors que el cuido, i tinc sempre l’esperança que em dirà alguna cosa coherent que em doni una pista sobre el mal que l’afligeix. Però l’he deixat sol altres vegades, com quan vaig venir a veure què era aquesta força estranya que sacseja les muntanyes. I mai no havia intenta suïcidar-se.

—Potser hem fet o hem dit alguna cosa que l’ha espantat —va aventurar en Shail.

L’Ymur va negar amb el cap.

—Últimament havia empitjorat. N’estic segur, d’això. Sobretot de nit. O sigui que aquests dies he intentat no allunyar-me, o tornar abans de l’últim capvespre. Avui se m’ha fet tard. —Va fer una pausa—. Uns altres assumptes m’exigien l’atenció… lluny d’aquí.

En Shail es va redreçar.

—Encara hi ha moviments sísmics, a la serralada. Hem sentit el soroll de les allaus quan veníem cap aquí. Et refereixes a això?

—Aquesta és una de les qüestions que em preocupen, sí. Però no l’única. Pel que sembla, Nanhai s’està omplint de visitants estranys, darrerament. Una criatura salvatge vagareja per les coves de l’est. Va deixar malferit un gegant, i no hi ha gaires bèsties capaces de fer una cosa així.

—Per què et van avisar a tu? —va preguntar l’Ydeon.

—Perquè no acabaven de saber què era, si un humà o un animal. Si es tractava d’un animal, haurien mirat de caçar-lo; si era un humà, haurien intentat capturar-lo sense fer-li mal. Vaig pensar si no devia ser algú com en Deimar, un humà que hagués perdut el seny. Però ara, després de veure’l…, ja no sé què pensar.

»Per sort, sembla que l’atac de follia assassina ja li ha passat, perquè ara defuig els indrets habitats i s’ha amagat en una cova més allunyada. De moment, no se n’ha mogut. Els habitants de la zona el vigilen discretament de lluny estant, i intenten esbrinar què és exactament.

En Shail va desviar la mirada, torbat. L’Ymur se’n va adonar.

—Que saps de què et parlo?

—Em sembla que sí —va admetre—. Tot i així, no estic del tot segur de poder resoldre el vostre dilema. Perquè em penso que puc dir-vos qui és aquesta criatura… però no què és.

Els dos gegants el van mirar amb un cert astorament.

—I, si és qui em penso que és —va prosseguir en Shail—, he de veure en què s’ha convertit. Si és qui em penso que és…

La veu es va apagar, però el pensament va anar endavant: «Si és qui em penso que és, una vegada va ser amic meu. Abans de la nit del triple pleniluni».

—Em sembla que saps moltes coses, mag —va comentar l’Ymur—. Moltes, per ser que ets tan jove. Jo ja fa dos segles que estudio els misteris del món, i hi ha coses que no em sé explicar. Com ara la presència d’aquest home bèstia a Nanhai. O aquest fenomen invisible que destrossa la serralada.

—Sobre la presència de l’home bèstia, tinc molt a dir-hi —va assentir en Shail—, però abans em vull assegurar que no vaig errat. Sobre aquesta… manifestació invisible que sacseja les roques de Nanhai, no tinc cap certesa. Només suposicions.

—Et refereixes a la teoria que es tracta d’un déu que ha baixat al món? —L’Ymur va brandar el cap—. Si aquesta ha de ser la resposta del misteri, llavors m’hauria estimat més no haver formulat cap pregunta.

En Shail no va replicar.

—Ja ha arribat el meu nou drac —va dir la Kimara, i no va poder evitar de somriure—. És de color roig, com en Fagnor, el drac que tenia la Kestra. Ja te n’he parlat, de la Kestra, oi? —La Victòria va assentir amb un somriure—. És fantàstic… Encara que hauria de dir «fantàstica», perquè sembla femella. És una mica més petita que els altres dracs, però de línies més suaus i faccions més dolces. La Tanawe ha començat a fabricar femelles de drac… Oi que és increïble?

—Sí que ho és —va assentir la Victòria.

Passejaven pel mirador, sota la llum del primer capvespre. La Victòria ja caminava, però encara necessitava recolzar-se en algú altre. I, tot i que la Kimara tendia a accelerar el pas, sense adonar-se’n, ella s’esforçava a seguir-la.

—Em moro de ganes de provar-la. Sembla molt més forta i ràpida que el drac que vaig pilotar a Awa. I no vull cap més drac daurat. Ja l’hi he dit a la Tanawe. Totes dues estem d’acord que en Yandrak ha de ser l’únic drac daurat d’Idhun. A més…, així, tant els sheks com els pilots de dracs el reconeixeran des de lluny quan lideri les nostres esquadres a la batalla.

La Victòria va parar en sec i se la va mirar.

—En Jack ve amb vosaltres a Kash-Tar?

La Kimara va canviar de posició, incòmoda.

—Bé…, no exactament. Nosaltres sortim demà, ell no. No t’abandonarà, en el teu estat. Parlava de futures batalles. A tots ens agradaria que un drac autèntic ens guiés en la lluita contra els sheks…, encara que a tu no t’agrada que lluiti contra els sheks, oi?

—No gaire. Fins i tot si els dracs de la Tanawe li cobreixen les espatlles, no deixa d’haver-hi perill. Els sheks són criatures poderoses.

La Kimara va fer un sospir d’impaciència.

—Com pot ser que t’agradin aquests monstres, Victòria? En Jack els odia, i si ja no vol matar-los és només perquè a tu et disgusta. Però no pots demanar-li que renunciï al seu instint de drac!

—L’hi demano perquè no vull que es mori, Kimara. Els trobo bonics, els sheks, sí, però no he oblidat que són letals, i que odien en Jack amb totes les seves forces. Faig mal fet, de voler protegir-lo?

La Kimara se la va mirar de cua d’ull.

—Malgrat tot, un d’ells t’inspira algun sentiment. La Victòria va acotar el cap.

—O tu l’hi inspires a ell —va prosseguir la semiyan.

—Això era abans. Fa temps que no en sé res. He canviat molt, jo, i… qui sap, potser també ha canviat ell.

—Ja pot haver canviat: dubto que res pugui extirpar l’instint assassí del seu cor ennegrit —va contestar la Kimara, amb rancor.

La Victòria no va respondre. Temps enrere hauria defensat en Christian, però en aquell moment no va saber què dir. Potser perquè, quan se’n recordava, d’ell, el fred i la por li envaïen l’ànima. «Però jo l’estimava», pensava sovint. I, tot i així, ja no era capaç de recordar-lo amb afecte. Va passar un dit per l’anell d’en Christian, que encara duia posat. Ja no la reconfortava. Li transmetia fred i foscor. La mirada sinistra d’aquella pedra de cristall la feia esgarrifar. Amb tot, no se l’havia tret ni una sola vegada. Perquè encara no sabia si de debò volia continuar lligada amb en Christian, però tampoc no volia trair-lo. Aquell anell era un dels símbols del seu poder, com li havia dit una vegada: un poder obscur i letal, però que també era part de la seva ànima de gel. La Victòria se’n sentia responsable. Sentia que ell li havia lliurat un bé molt valuós, i que l’havia de cuidar amb tota la cura i l’afecte de què fos capaç. Perquè ell hi confiava, en ella. «O confiava en la Lunnaris, l’unicorn», pensava sovint, amb amargor. De vegades somiava que ell tornava, la mirava fit a fit… i feia aquella cara estranya de decepció que en Jack no sabia dissimular quan es perdia en el seu esguard. Somiava que ell li demanava que li tornés l’anell. «Ja no n’ets digna», li deia; «ets una pobra nena espantada, no res més». I ella, llavors, a pesar de la por que tenia davant de la seva mera presència, a pesar que una urpa de glaç li oprimia el cor, plorava la pèrdua d’en Christian, en plorava l’absència; plorava quan ell feia mitja volta i s’allunyava d’ella sense mirar enrere. Les llàgrimes se li congelaven a les galtes, com gebre matiner, però no deixava d’enyorar-lo, i arrencava a córrer per encalçar-lo… i a cada pas que feia es congelava una mica més.

Quan es despertava, tremolant de por i de fred, solia estar en braços d’en Jack. Ell la consolava amb una abraçada càlida, i aleshores se sentia millor, però només un instant… fins que el foc d’en Jack li cremava les entranyes.

«Ja no sóc capaç de resistir-los, ni l’un ni l’altre», va pensar. Feia molt de temps, la seva àvia li havia parlat de l’aura. Li havia explicat que totes les persones irradien un suau halo d’energia, que les fades veuen fàcilment, però que ben pocs humans poden detectar. I li havia dit que l’aura d’en Jack i d’en Christian —i també la seva, llavors— era brillant i poderosa, molt més que la de qualsevol altra persona. La més poderosa de les tres era la d’en Christian, una aurèola entre blanquinosa i blavosa, freda com el gel. Però això havia estat abans que en Jack aprengués a transformar-se en drac, abans que la Victòria assumís completament la seva essència d’unicorn. Després es van separar. I la Victòria va tornar a trobar l’Allegra a Nurgon, després de la mort aparent d’en Jack. Aleshores ella ja era un unicorn, del tot, però la seva aura, extraordinàriament poderosa, estava tanmateix impregnada de tenebres. I l’Allegra se la va mirar amb por, amb la mateixa por amb què ella mirava en Christian en els seus somnis.

Després se’n va anar cap a Nurgon en cerca d’en Christian, en cerca de venjança. I ja no va tornar a veure la seva àvia. Ja no la veuria mai més.

Havia plorat aquella mort amargament, la mort de qui havia estat per a ella com una mare. L’Allegra no havia arribat a veure l’unicorn en tota l’esplendor, ni tampoc l’aura d’aquella criatura valenta, serena, plena de llum, que s’havia enfrontat amb l’Ashran, tal com havien predit els Oracles. I ja no en quedava res, de tot allò. Si l’Allegra hi fos, ara, no percebria en ella res d’extraordinari.

La trobava a faltar tant! A l’Allegra, i també a en Shail.

I, ara, l’aura d’en Jack la cremava, la devorava. I encara se l’estimava, però al seu costat se sentia menuda i insignificant…, i es demanava quant de temps podria suportar-ho.

—És per això, que en Jack defensa aquest shek, oi? —va preguntar aleshores la Kimara—. És per tu.

La Victòria li va adreçar una mirada cansada.

—Suposo que sí. Però ja no val la pena que s’hi esforci, oi? No pas per mi. Potser pel que un dia vaig ser, però no pel que ara sóc.

—Jo no he dit això… —va protestar la Kimara.

—I, quan se n’adonin —va continuar—, pensaran que ja no tenen motius per controlar el seu odi. I es mataran l’un a l’altre.

Es va recolzar a la balustrada, esgotada, però no era només un cansament físic. La Kimara li va posar una mà a l’espatlla.

—No et turmentis. Has patit massa. Aquest bastard de l’Ashran et va fer molt de mal. Encara trigaràs, a refer-te, però llavors tornaràs a ser la de sempre. I en Jack t’esperarà. Saps prou bé que ho farà.

La Victòria se la va mirar. Era un esguard ple d’incertesa. La Kimara li va somriure, i finalment ella també va somriure.

Van sentir que sortia algú al mirador, i es van girar les dues alhora.

—Jack! —va saludar la Kimara—. Has vist el meu nou drac?

—Encara no he tingut el gust —va contestar, caut. Els dracs artificials li inspiraven sentiments contradictoris. D’una banda, el reconfortava veure’ls volar. El feien sentir com a casa, en una llar que no havia conegut però que, a pesar de tot, enyorava. D’altra banda, era perfectament conscient que no eren dracs de debò, perquè no hi havia cap altre drac al món, a part d’ell, i això l’omplia de frustració, de dolor, d’ira.

Va anar fins on era la Victòria i la va agafar per la cintura amb delicadesa. Ja s’aguantava dreta tota sola, però ell s’hi havia acostumat, a sostenir-la sempre, per si queia.

—Em sap greu, el que ha passat aquest matí —li va dir en veu baixa.

—No hi fa res, no té cap mena d’importància —va contestar-li ella—. No ha estat culpa teva.

—Sí, si que ho ha estat. És responsabilitat meva, mantenir aquesta parcel·la de la torre aïllada perquè no et molesti ningú. No sé com s’hi ha pogut ficar, aquí dintre.

A pesar de totes les seves precaucions, havia corregut la veu que l’unicorn havia recuperat la consciència, i cada dia hi havia algú que intentava pujar a veure-la. Un munt de tafaners, cantors de notícies i malalts varis pul·lulaven sempre pels encontorns de la torre, i aspiraven que la Victòria fes servir el seu poder per guarir-los, i de passada, posats a fer, transformar-los en mags. Al matí havien hagut de fer fora un silf que havia aconseguit esmunyir-se pràcticament fins a l’habitació de la Victòria.

En altre temps, ningú no hauria pogut entrar a la torre sense el consentiment dels mags. Però l’Orde Màgic passava el pitjor moment de la seva història, i els bruixots que vivien a la torre amb prou feines se’n sortien de mantenir-hi activa la màgia protectora. Per això en Jack contribuïa personalment a evitar els intrusos.

Cada vegada, però, se sentia més aclaparat per la reclusió, i cada cop sortia més sovint. Li anava bé, transformar-se en drac i fer un volt, i de vegades trigava massa a tornar. Després se sentia culpable, d’haver deixat sola la Victòria tanta estona…, però al mateix temps tenia la impressió que ja res no l’hi retenia, allí. I això l’espantava.

Ja n’havien parlat, d’això, amb la Victòria. Ella li deia que no volia que se sentís lligat; que no dubtés a anar-se’n, si ho havia de fer. En Jack sabia que ella no volia ser una càrrega, i que, per més que li sabés greu, acceptaria la decisió que ell prengués, fos la que fos. Però encara no tenia clar què volia.

Aquell matí, concretament, no havia aguantat més i se n’havia anat cap a les muntanyes. Era conscient que no ho havia de fer, però l’instint havia estat més fort. I l’instint l’havia dut de dret a un congost on s’amagava un shek.

Era jove, i estava ferit d’una ala. Probablement s’hi havia arrecerat perquè els Nous Dracs l’empaitaven, o acorralat per les patrulles de vilatans que, amb l’ajut ocasional d’algun guerrer bàrbar delerós de gresca, perseguien serps pels amagatalls de les muntanyes, per exterminar-les.

En Jack s’hi va llançar al damunt amb urpes, dents i foc. Es va desfogar a pler, i s’hi va acarnissar. Va gaudir-hi.

«Sóc un drac», li recordava el seu instint. «He nascut amb aquest fi. Em van crear amb aquest fi». Després va aterrar a la riba del riu i es va rentar bé per eliminar les restes de sang, aquella sang freda i fosca, de cor de serp. Quan va emprendre el vol de tornada a la torre, sabia que no ho explicaria a ningú. Ni a la Victòria.

—Me’n vaig demà —va recordar-los la Kimara—. M’he de reunir amb la resta de l’esquadra a Thalis, i trigaré un parell de dies, a arribar-hi.

—Que tinguis bon viatge —va desitjar-li la Victòria—. I vés amb compte, eh? Et vull tornar a veure sana i estàlvia.

—Estigues tranquil·la. Ja saps que el desert és el meu medi; estaré fora de perill.

En Jack descarregava el pes del cos ara en una cama ara en l’altra. La Victòria se’n va adonar.

—Que voldries afegir-t’hi?

«I tant!», va pensar ell.

—No. Vull quedar-me aquí, amb tu La Victòria li va adreçar una mirada de retret.

«Sap que no sóc sincer», va comprendre ell.

La Kimara els va mirar alternativament, ara l’un ara l’altre.

—Vaig a provar el meu nou drac —va anunciar, per descarregar una mica la tensió—. Véns, Jack?

—Vinga, vés-hi —va animar-lo la Victòria—. Vés a estirar una mica les ales. Estaré bé, de debò.

Va semblar que dubtava un moment, però finalment va seguir la Kimara cap a la planta baixa, al cobert on reposava el seu drac artificial.

Al cap de no res, la Victòria els va veure volar: en Yandrak, el drac daurat, i la dragona roja de la Kimara, una carcassa de fusta sostinguda per la màgia i vivificada pel pilot humà, que n’era el cor i l’ànima. Els va veure fer piruetes sota la llum dels tres sols, que ja començaven a pondre’s. «L’un per l’altre», va pensar, amb un somriure trist.

Just llavors una esgarrifança li va recórrer l’espinada, i va posar la mà damunt l’anell, instintivament. Va entendre el significat d’aquell senyal: en Christian estava a prop.

En Jack no s’ho passava tan bé com la Victòria es pensava.

I la culpa era d’aquell drac.

Perquè no era un drac artificial qualsevol: era una dragona. Pudia a femella per tots els porus de la pell, i en Jack es va adonar de sobte, horroritzat, que se sentia estranyament atret per ella.

«Sisplau, però si és una màquina!», va exclamar per dintre.

«El fet que la Tanawe li hagi donat aspecte de femella no en fa automàticament una femella». En Jack havia tingut l’oportunitat de conèixer la Tanawe en persona feia dos mesos, quan ella s’havia presentat a la torre: el volia convèncer perquè s’unís a ells. És aleshores que li va mostrar com funcionaven els seus dracs. Feien olor de drac, certament, i la Tanawe li va explicar que és que els untaven amb una espècie de pasta que contenia pólvores d’escates de drac. Era gràcies a això que el dracs artificials tenien part de l’essència dels dracs de debò. Això excitava els sheks, embogits d’odi.

«Ho sabia la Tanawe, que les escates que havia fet servir per untar aquest drac eren d’una femella?», va pensar en Jack. Devia saber-ho: era massa casualitat, si no, que aquella màquina, que tenia l’aspecte d’una dragona, fes olor de dragona.

«Controla’t, estúpid», es va dir a si mateix. «És una màquina, no és de debò». Però aquella sensació incòmoda no l’abandonava. Era bonica, aquella dragona, i en Jack va contenir un sospir. «Desperta’t, ximple. No és real. No n’hi ha cap altra, cap com ella. Estàs sol». Sol. Completament sol.

Va rugir ferotgement, en un intent de conjurar el dolor que li causava el fet de ser l’últim drac del món. Abans no era tan terrible, això, perquè hi havia la Victòria, l’últim unicorn del món. No era una dragona, ni ho semblava. Però dins seu hi bategava un esperit enorme i brillant, com el seu. I, per sort, tots dos tenien també un cos humà que els permetia estar plegats, estimar-se. Per això tant hi feia que ell no fos un unicorn i que ella no fos un drac.

Però ara…, ara en Jack la mirava i no veia sinó una humana. I aquella tarda, en veure juntes la Victòria i la Kimara, s’havia sorprès a si mateix fixant-se abans en la Kimara que en la Victòria. La Kimara era només una guspira en un món en què en Jack era una foguera immensa i poderosa, però els dos estaven fets de la mateixa matèria. Ara, en canvi…, què l’unia a la Victòria? Tenien un passat en comú, i per aquest passat estava disposat a continuar esperant, a donar una oportunitat a aquell sentiment que els havia unit. Però… que potser tenien un futur?

Aleshores, es va adonar tot d’una que feia una estona que volava en cercle entorn del drac de la Kimara. Sabia per instint que allò era un ritual de festeig. Se n’avergonyia. Es va separar una mica i es va obligar a volar en línia recta. Dubtava molt que la Kimara conegués el significat d’aquella maniobra, i això l’alleujava. Es va aturar en l’aire i va deixar que la dragona roja se n’allunyés un xic.

No, aquesta vegada no. Ja s’havia sentit atret per la Kimara feia temps, i aleshores es va adonar, pràcticament de seguida, que qui estimava era la Victòria. No pensava caure-hi altre cop, i tornar a fer mal a la Kimara i a la Victòria per culpa d’un capritx.

De sobte, un so esgarrifós el va distreure dels seus pensaments: el xiscle d’un shek que es llançava a l’atac… i el rugit d’un drac que li responia. Se li va glaçar la sang a les venes quan va veure que una serp alada s’abraonava sobre la dragona roja, atreta també per aquella olor, però per raons ben diferents. La ira i l’odi li van dominar la raó i els sentits: va fer un grunyit estentori i es va llançar contra el shek per defensar la femella de drac.

En Christian no es creia el que veia.

Un drac roig. Un drac femella, exactament. Volava cap a ell des de ponent, i a contrallum no la distingia bé, però en sentia l’olor, aquella ferum de fembra de drac. Cosa que era impossible, perquè tots els dracs eren morts des de feia un munt d’anys. Tots… menys un. Però era un mascle i, a més, tenia les escates daurades. Ho sabia prou bé, això, perquè hi havia lluitat unes quantes vegades.

Tanmateix, l’instint no podia anar errat. I el seu instint li deia que havia de matar aquella dragona.

S’havia jurat a si mateix que respectaria en Jack per no provocar més dolor a la Victòria. Però res no li impedia lluitar contra aquella dragona i destrossar-la entre els anells del seu cos. Es va estremir de plaer només de pensar-hi. Amb un xiscle d’ira, s’hi va abraonar, amb les ales ben esteses i ensenyant els ullals letals, impregnats de verí. I l’odi el va encegar, com havia encegat milers de sheks abans que ell, generació rere generació; el mateix odi que havia dominat també els dracs.

La Kimara es va espantar quan va veure que aquell shek se li llançava al damunt, però va reaccionar de pressa. Havia lluitat a la batalla del bosc d’Awa i, encara que no era bona pilot de dracs com la Kestra, ni tenia la seva experiència en el combat contra els sheks, sabia defensar-se bé. Va moure les palanques per obrir més les ales, i així va aconseguir enlairar-se una mica. Va fer girar el cap de la dragona i va escopir una breu flamarada d’advertència. Esperava que això faria retrocedir el shek, tot i que sabia que no havia d’abusar del foc del drac, perquè no era inexhaurible. La màgia ígnia dels dracs llança foc s’havia de renovar de tant en tant, i era cosa que només podien fer els bruixots.

Va veure per l’escotilla lateral que en Jack venia a ajudar-la amb un rugit salvatge, i se li va inflar el pit, d’orgull i d’alegria. Per fi el seu amic es començava a comportar com un autèntic drac.

Com el que era, al capdavall.

En Jack va veure que el shek retrocedia una mica davant la flamarada de la dragona, i el va obsequiar amb un rugit per fer-li saber que era allí. El shek es va girar, i li va ensenyar els ullals amb un xiulet enfurit…, però aleshores els ulls li van brillar d’una manera estranya.

En Jack també va parpellejar, confós. El va reconèixer tot just unes centèsimes de segon abans que la veu telepàtica de la serp li ressonés al cervell: «Jack?». Sí, sens dubte, era ell. I no sabia com l’havia pogut identificar entre els centenars de sheks que encara pul·lulaven per Idhun. No feia pas gaire, tots li semblaven iguals. Però ara era capaç de distingir en Christian entre tots els altres. Igual com ho havia fet la Victòria… des del principi.

«Christian!», va pensar. Sabia que el shek hi havia establert un vincle telepàtic i li captava clarament els pensaments.

Els ulls maragda del drac van topar amb els ulls irisats de la serp, i es van aguantar un moment la mirada. En Jack va fer un gruny i en Christian un xiulet escurçat. L’odi entre ells era ben viu: l’anhel de lluitar, de matar-se l’un a l’altre, de destrossar-se, augmentava a cada instant, i era cada cop més difícil de controlar.

«Per la Victòria», es va dir en Jack. Però el record de la jove que l’esperava a la torre no va servir, en aquesta ocasió, per calmar-li l’odi. Realment pagava la pena renunciar al plaer que li produiria matar el shek… per ella?

Però en Christian va batre les ales suaument, va retrocedir i va tancar la boca, amb un nou xiulet; la lluïssor letal de les pupil·les s’havia apagat. En Jack, fent un gran esforç de voluntat, va girar el cap per trencar el contacte visual. La cresta, que se li havia eriçat amenaçadorament, va abaixar-se-li lentament.

La Kimara va tardar una mica a comprendre què passava. Què feien, aquell parell? Per què no lluitaven? Quan es va adonar que, d’alguna manera, el drac i la serp es comunicaven, el primer que se li va acudir és que en Jack els havia venut a l’enemic, que havia pactat amb els sheks… Després va entendre que aquell shek devia ser en Kirtash, amb qui en Jack i la Victòria havien establert una estranya aliança. Va cloure el puny amb força, en un intent de controlar la seva fúria. No podia arribar a entendre com podia ser que ells dos haguessin perdonat a en Kirtash tot el mal que havia fet.

Va aixecar el cap, i els ulls li van brillar amb el foc del desert. «Molt bé», va dir-se, «en Jack no atacarà en Kirtash perquè aquesta serp és molt important per a la Victòria, i ell no vol ferir-la. Però jo no tinc per què respectar aquest acord». Odiava en Kirtash i, temps enrere, havia jurat que trobaria la manera de matar-lo. I, ara, el shek ja no era molt més gran i molt més poderós que ella. Per primera vegada, ella era igual de gran, i podia lluitar-hi tal com ho faria un drac.

Amb un somriure de triomf, va fer batre les ales i va llançar la dragona roja contra en Kirtash, amb les arpes disparades cap endavant. Comptava que en Jack s’apartaria i li deixaria matar l’enemic. I que segurament agrairia que fes per ell el que la Victòria li impedia de fer.

Per això es va endur una sorpresa quan el drac es va interposar entre ella i el shek i els va separar amb un gruny d’advertència i un batre d’ales furient.

—Prou, Kimara! —va cridar—. És en Kirtash!

—Ja ho sé —va dir ella entre dents. Va provar de fer virar el seu drac per esquivar-lo, però ell va tornar a interposar-s’hi. Va acotar el cap fins que els ulls li van quedar a l’altura de l’escotilla davantera.

—Prou, Kimara —va repetir.

La semiyan es va estremir i va abaixar els ulls, incapaç de sostenir la intensa mirada del drac daurat. Quan va fer retrocedir la dragona, tremolava d’ira, però no va dir res més. En Jack la intimidava com a humà i li feia por com a drac, però no semblava que ho volgués reconèixer, ni tan sols davant de si mateixa.

«Què és això?», va preguntar en Christian, que tenia els ulls clavats damunt de la dragona roja.

«No hi perdis el temps, no és de debò», va respondre-li, despreocupat; però en Christian va detectar un deix d’amargor en aquells pensaments.

En Jack va girar cua i va reprendre el vol cap a la torre de Kazlunn. En Christian es va reunir amb ell, però abans va dedicar un suau xiulet amenaçador a la dragona de la Kimara. Ella els va deixar allunyar una mica i els va seguir a una certa distància. Va fer que la dragona emetés un esbufec tenyit de fum, per demostrar el seu enuig.

«Dracs artificials», va dir en Christian. «N’havia sentit a parlar, però no n’havia vist mai cap de prop. No m’imaginava que fossin tan…». «Reals?», va ajudar-lo en Jack. «Sí, suposo que t’ho passaries bé, fent-los a miques, però estigue-te’n, vols? La noia que el pilota és amiga meva». En Christian va fer un xiulet contingut, i en Jack va entendre que sospesava si allò era prou motiu per reprimir el seu instint. I li va semblar endevinar que finalment havia decidit que sí, perquè rostre de un ample somriure es va dibuixar en el seu rèptil.

«És una bona dragona», va opinar. «Quan us he vist junts m’he pensat que era la teva nova xicota».

—No tinc cap nova xicota —va esclatar en Jack, abans d’adonar-se que el shek se’n burlava—. Encara tinc la mateixa de sempre —va afegir, tot i així, per si de cas.

«Jo també», va ser la rèplica breu del shek. A en Jack encara se li feia estrany que estiguessin parlant tots dos de la mateixa persona.

«Ja n’hem parlat, d’això», va dir-se a ell mateix, cansat.

«Cert», va assentir en Christian, que li havia captat el pensament, encara que no anés per ell. «No hi donem més voltes. Digues…, com està?». En Jack va dubtar.

«No sabria què dir-te. No gaire bé». «Però s’ha despertat, oi? Sé que s’ha despertat. Està conscient». «Sí, i va recuperant les forces de mica en mica. Però està… Bé, ja ho entendràs quan la vegis».

En Jack va haver d’avançar-se per assegurar-se que els bruixots de la torre deixessin aterrar en Christian a la terrassa, i es va endur la Kimara, no fos que se li acudís tornar a atacar el shek.

Va entrar a la torre, ja transformat en humà, i va començar a repartir instruccions. I ningú, tret d’en Qaydar, no va gosar contradir-lo quan va ordenar que desallotgessin la planta on s’estava la Victòria. La visita del shek només els incumbia a ells dos. I, a tot estirar, també a ell.

—Que has parat foll? —va grunyir l’Arximag.

—Sé el que em faig —va dir en Jack, eixut.

En Qaydar va voler replicar, però en Jack el va mirar de fit uns instants. L’Arximag, finalment, va abaixar la mirada, i se’n va anar cap a les seves estances, sense dir res més.

En Jack, aleshores, va sortir a assegurar-se que la Kimara desava la seva dragona al cobert i que no tornaria a destorbar-los. Havia après que ben poques persones podien sostenir-li la mirada una estona. Hi havia alguna cosa, en aquells ulls, que els esporuguia. Això, d’entrada, l’havia fet sentir incòmode, però ara li era molt útil en circumstàncies com aquella.

Poc després, enfilat a la balustrada, feia senyals a en Christian, que, suspès en l’aire, esperava el moment de l’aterratge.

El shek li va passar pel costat amb l’elegància d’una sageta argentada, i va aixecar un corrent d’aire que va estar a punt de fer perdre l’equilibri a en Jack. Un espadat impressionant s’obria davant seu, però va baixar a la terrassa d’un salt sense patir-hi gens.

En Christian ja s’havia metamorfosat en humà, també, i estava a punt d’entrar dins l’edifici quan en Jack el va aturar.

—Espera’t. Abans que la vegis… —va dubtar un moment.

—Què?

—Bé…, has de saber que ja no és exactament ella mateixa. Però… no deixis que això us afecti. Li trencaràs el cor si ara li gires l’esquena.

—Després de tot el que he patit per ella, et penses que ara li giraré l’esquena? —va dir-li el shek, estupefacte—. Que em prens per idiota?

En Jack va negar amb el cap, molt seriós.

—Jo sé per què ho dic. No te n’oblidis, d’acord? En Christian començava a impacientar-se.

—On és?

Va descobrir una ombra de pena en l’expressió d’en Jack.

—Ja ho hauries de saber —va dir amb una veu estranya—. Just darrere teu.

En Christian va insinuar un mig somriure. Era impossible. L’hauria detectada. Percebia la llum de la Victòria fins i tot quan no podia veure-la.

Però els ulls d’en Jack parlaven de veres. En Christian es va girar, a poc a poc, com si tingués por del que havia de trobar.

Perquè, en efecte, tenia la Victòria darrere seu. Duia els cabells deixats anar, i anava amb una túnica blanca molt senzilla, els peus nus damunt el terra de marbre. Els observava amb els ulls molt oberts, mig amagada darrere una columna, sense gosar avançar més. En Christian no la recordava pas tan menuda, ni tan fràgil.

Es van mirar un moment, fins que ella va abaixar la vista.

—Us deixo sols —va dir en Jack finalment—. M’ocuparé que no us destorbi ningú, però… si necessiteu res, no seré gaire lluny. D’acord?

Cap dels dos no va dir res. En Jack els va deixar a la terrassa, va creuar l’habitació i va sortir al passadís. Quan va tancar la porta, es va fer un silenci breu, incòmode.

En Christian s’hi va acostar, i ella no va saber què dir-li. No el recordava tan alt, tan gèlid, tan obscur, tan amenaçador. I no podia parar de tremolar, no sabia ben bé si de por o de fred.

Ell va alçar la mà per agafar-li la barbeta amb suavitat, i la va obligar a aixecar el cap. La Victòria el va mirar als ulls, i va quedar paralitzada per un terror irracional.

En Christian se’n va adonar, i es va imposar a si mateix de no mirar-la als ulls. Ella havia perdut la llum, que ara no és que estigués enterbolida per un vel de tenebres, sinó que simplement s’havia extingit, i aquesta descoberta era un cop dur, per a ell, malgrat que s’esforçava per no deixar-ho veure. Va examinar el cercle de foscor que es marcava al front de la Victòria.

—Diria que s’ha fet més petit, des de l’última vegada que el vaig veure —va comentar amb suavitat.

—Sí? —va dir ella en veu baixa—. En Jack també diu que s’ha encongit. Però no ho ha notat ningú més.

—Potser és perquè feia molt de temps que no et veia. Se’m fa més fàcil detectar els canvis.

Va pronunciar la paraula «canvis» amb un matís especial, potser amb una certa duresa, i a la Victòria li va caure l’ànima als peus. «Ja està», va pensar. «Ara em demanarà que li torni l’anell».

Però ell no va dir res. Va continuar mirant-la.

—No… —va dir ella, després d’un silenci tens—. Sé que he perdut alguna cosa important i que tots dos la trobeu a faltar. Em sap molt de greu, Christian.

En Christian va continuar mut. La Victòria no gosava mirar-lo als ulls, en part perquè la intimidava, i en part perquè li feia por descobrir que la contemplava amb la mateixa indiferència gèlida que dedicava a tots els altres. A tots els que no eren com ell.

—Mira’m, Victòria —va dir aleshores.

Ella va vacil·lar un moment. Va empassar-se la saliva i, traient valor no sabia d’on, va aixecar el cap per tornar a trobar-se amb aquells ulls blaus.

—Cal que et recordi per què ets aquí? —va preguntar-li en Christian, amb una certa severitat.

—Perquè l’Ashran em va prendre la banya.

—Perquè tu li vas lliurar la teva banya, Victòria. Jo hi era, i tinc molt bona memòria. La hi vas lliurar per salvar-nos la vida. A en Jack i a mi. Gràcies a això encara sóc viu, i sóc aquí.

I ara digues…, en nom del Setè, digues… Què vol dir, això?

Com pot ser que creguis que m’has de demanar perdó?

—Perquè vas arriscar la teva vida per mi —va contestar ella en veu baixa—. Si vas passar perill, va ser justament per culpa meva. I sé que a hores d’ara comences a demanar-te si valien la pena tants esforços.

En Christian no va contestar de seguida.

—Veig que em coneixes prou —va dir—. Però t’equivoques en una cosa. Una vegada et vaig dir…, te’n recordes?, et vaig dir que, mentre veiés en els teus ulls que senties res per mi, tornaria a buscar-te. De debò et penses que sóc jo, el que no vol tornar? Què me’n dius, de tu?

—Et tinc por —va reconèixer ella, en un murmuri.

Altre cop es va fer el silenci entre ells dos, un silenci feixuc i carregat de dubtes, que en Christian finalment va trencar:

—Vine aquí.

La va atraure cap a ell. Ella va voler resistir-s’hi, però no va poder. Va deixar que li passés els braços per l’esquena, va recolzar el cap damunt la seva espatlla, tremolant, i va tancar els ulls. Ja feia estona que navegava en una mar de gel i d’obscuritat, buscant desesperadament un sentiment del qual havia perdut el rastre. Va empassar-se la saliva i el va agafar per la cintura, fent un esforç per vèncer la por que la paralitzava. Els dits d’en Christian se li van ficar entre els cabells, i un calfred li va recórrer l’espinada. I de sobte es va adonar que el cor li bategava amb força; que, per sota de la capa de gebre que el cobria, hi cremava encara una emoció intensa i sincera.

—Encara t’estimo, Christian —va dir en veu baixa.

—Estàs tremolant —va observar ell—. De fred? De por?

—Les dues coses —va confessar ella.

—No sembla que et puguis aguantar dreta. Si et deixo anar, cauràs.

La Victòria va renegar per dintre.

—Te n’has adonat… Em canso molt fàcilment, és cert. Però estic millor. Cada dia més.

En Christian no va dir res. «Ho sap», va pensar la Victòria.

«Sap que això no hi té res a veure; que, encara que recuperi les forces, encara que em torni a moure amb normalitat, no tornaré a ser un unicorn». Va intentar separar-se’n, però ell no la va deixar.

—Es fa fosc. Et portaré a l’habitació: has de descansar.

La Victòria no va tenir forces per oposar-s’hi. Va deixar que l’aixequés en braços i la dugués fins al llit. Tampoc no va tenir forces per demanar-li que es quedés amb ella una estona més. Impotent, va veure com en Christian l’acotxava amb compte i sortia de l’habitació en silenci.

«No m’ha fet cap petó», va sospirar la Victòria. Sabia què volia dir, això.

En Christian va trobar en Jack assegut a l’ampit d’un balconet, a l’altra punta de la planta. El drac el va interrogar amb la mirada.

—Tenies raó —va dir en Christian, només. En Jack es va recolzar a la paret.

—Espero que no hagis estat gaire fred. Més fred del que ets habitualment, vull dir.

En Christian li va adreçar una mirada de retret.

—I tu? Què me’n dius, de tu i ella?

En Jack va callar un moment, pensatiu, mentre alçava la vista cap a la lluna més gran, que ja despuntava a l’horitzó.

—Hi he rumiat molt —va dir, finalment—. La manera com la veig. El que sento. La possibilitat que res no torni a ser igual entre nosaltres. I, per més estrany que pugui semblar, he arribat a la conclusió que, a pesar de tot, encara l’estimo. Encara que s’hagi tornat una noia humana, com qualsevol altra. Potser és només enyor, o que hem viscut massa coses plegats per engegar-ho tot a rodar… o perquè és l’única noia que he estimat en tota la meva vida. Però no vull perdre-la. I com que, en tot cas, ja no hi ha ningú al món que sigui com jo…, tampoc no tinc on escollir. Si he de triar una humana, per què no ella? No sé si m’explico.

En Christian va trigar una mica a contestar.

—Tan segur n’estàs, que s’ha tornat del tot humana? —va dir—. Creus de debò que ja no tornarà a ser la que era?

En Jack va dubtar un moment, abans de parlar.

—T’explicaré una cosa…, una cosa que només sabem ella i jo. Però no l’hi comentis, que t’ho he dit, eh?

En Christian no va dir res. Tot i així, en Jack va tirar endavant:

—Fa uns dies li vaig dir que agafés el bàcul. Em va semblar una bona idea: si aquest artefacte funciona com una banya d’unicorn, que és el que ha perdut la Victòria, era lògic pensar que li retornaria el poder o, com a mínim, part de les seves forces. Però …

—El bàcul la va rebutjar —va endevinar en Christian—. No va poder agafar-lo.

En Jack va assentir, pesarós.

—Això l’ha destrossada. Ha estat un cop molt dur per a ella. He intentat que se n’oblidés, però… no pot deixar de pensar que la Lunnaris ha mort, dintre seu.

En Christian va sacsejar el cap.

—Si fos així, també hauria mort ella. Les dues essències són en realitat una de sola, Jack.

—No ho podem saber. La Victòria és una criatura única. No tenim constància d’altres éssers que siguin com ella. No ho sabem, en realitat, com funciona la seva ànima dual.

—Encara té el senyal al front —va insistir en Christian—. Aquest senyal és la marca d’una lesió en la seva part d’unicorn. El seu cos humà està sa. Entens què vull dir?

—Vols dir que, si la Lunnaris fos morta, la Victòria, si hagués perdut aquesta part d’unicorn, no tindria aquesta espècie de forat al front. És això, oi? Però el forat s’està tancant, Christian. Es fa cada dia més petit. I no em sembla que sigui bon senyal.

En Christian va callar un moment, consirós. En Jack se’l va mirar.

—Què?

—Has pensat —va dir el shek amb lentitud— que, si ella es torna del tot humana…, pot ser que en el futur s’estimi més tenir un company humà?

En Jack va fer un gest de perplexitat.

—No, no hi havia pensat —va reconèixer—. He notat que estava incòmoda amb mi, això sí —va afegir en veu baixa.

En Christian no va dir res.

—Tot i així —va prosseguir en Jack—, seguiré al seu costat mentre em necessiti. I tu? —va preguntar aleshores—. Què penses fer?

—Tenia plans, per a la Victòria. I suposo que, malgrat tot, aquests plans continuen sent la millor opció.

En Jack se’l va mirar, interrogatiu. Aleshores en Christian va relatar-li el que havia vist a Nanhai. Li va explicar com havia trobat en Shail, i li va parlar de les seves converses sobre els déus, de la crida de socors de la Ynaf i del que s’havien trobat a la serralada. En Jack escoltava sense ni respirar. Era la primera vegada que sentia a parlar de l’Ydeon, el fabricant d’espases, el gegant que havia forjat la Domivat feia segles. I es va fer a si mateix la promesa d’anar-lo a visitar algun dia a Nanhai. Tanmateix, les notícies sobre l’arribada de Karevan a Idhun eren molt més rellevants, i es va concentrar, doncs, en aquell problema, i en la solució que proposava en Christian.

—Endur-te-la a la Terra? —va repetir—. No trigarà més a recuperar-se, allí, que a la torre de Kazlunn?

—Probablement. Però la Terra no està amenaçada per una imminent guerra de déus, almenys que jo sàpiga. I la Victòria és molt més petita que abans, als ulls d’un déu. Sigui morta o no la seva essència d’unicorn, a hores d’ara és impossible detectar-la. No crec que els déus ni tan sols s’adonin que ella és aquí. D’altra banda, si ho fessin, tampoc no seria una bona notícia: pot ser que el Setè encara hi tingui interès, per ella.

En Jack va rumiar-s’ho, en silenci, i en acabat va parlar, a poc a poc:

—Potser la Terra no està amenaçada per una guerra de déus; però això no treu que hi hagi altres perills. La nit del triple pleniluni, quan van morir tots aquells sheks…, alguns es van escapar cap a un altre món. D’alguna manera, van obrir una porta interdimensional i van fugir. Ho vaig veure. D’entrada em vaig pensar que ho havia somiat, però ara sé que va ser real. I estic convençut que se’n van anar a la Terra.

En Christian va aclucar els ulls.

—La Ziessel —va dir, només.

En Jack se’l va mirar, interrogador, però en Christian no en va donar cap més detall.

—Tot i així, veig més fàcil protegir-la d’un grup de sheks que d’un grup de déus.

—En això tens raó.

En Christian el va mirar.

—Vindries amb nosaltres, doncs? En Jack va dubtar.

—De debò no podem fer-hi res, aquí?

—Contra un déu? —En Christian va brandar el cap—. S’admeten tots els suggeriments.

En Jack va descloure els llavis, però no va arribar a dir res. En Christian es va aixecar.

—On vas?

—Amb la Victòria. A vetllar-la. —Després d’un breu titubeig, va afegir—: Jo també l’he trobada a faltar.

Encara era de nit, però la Kimara ja carregava les seves pertinences dins la dragona. L’artefacte, ara en repòs, estava estirat sobre el terra de pedra del cobert; en aquell estat, ningú no hauria cregut seriosament que allò es pogués confondre amb un drac de debò.

La Kimara va repassar les juntes, va assegurar les corretges, va engreixar les palanques i va revisar les ales. Quan, havent-se’n separat una mica, feia una última ullada d’inspecció a la màquina, satisfeta, algú va posar-li la mà a l’espatlla. Es va sobresaltar.

—Si que matines, avui —va dir just darrere seu la veu inconfusible d’en Jack—. Pensaves anar-te’n sense acomiadar-te?

La Kimara va desviar la vista, ofesa, va grunyir quatre paraules inaudibles i va recollir la capa del ganxo on l’havia penjada. No en va fer ni cas, d’en Jack.

—Encara estàs enfadada amb mi, oi? —va dir en Jack, comprensiu.

La Kimara es va girar a mirar-lo. Havia recolzat l’esquena a la paret i l’observava tranquil, amb els braços encreuats.

—No hauries hagut d’impedir-me que hi lluités —va dir-li ella.

—T’hauria fet miques.

—I tu què saps? Tu no hi eres, a la batalla d’Awa. Els Nous Dracs podem plantar cara als sheks.

—No en dubto. Però, en tot cas, aquest shek és un aliat. No té sentit que…

—Aliat?! —va interrompre’l la Kimara, estupefacta—. En Shail i la Zaisei van dir que t’havia matat!

En Jack va decantar una mica el cap.

—Faig cara de ser mort, Kimara? Ella va desviar la mirada, incòmoda.

—En Shail i la Zaisei no van veure tot el que va passar —va prosseguir—. La vaig començar jo, la lluita. I en vaig sortir molt ben parat, ateses les circumstàncies. És una història molt llarga: en tinc prou que sàpigues que jo no considero que hagi de fer-li pagar res, a en Christian, o sigui que no té sentit que intentis venjar la meva suposada «mort».

La Kimara va moure el cap en senyal de desaprovació.

—M’estranya que el defensis. I que el deixis quedar sol amb la Victòria.

—I per què no hauria de deixar-lo? Hi té el mateix dret que jo, a estar-se amb ella. Però això també molt llarga.

és una història La Kimara va alçar el cap per mirar-lo fit a fit. La seva presència la intimidava, però es va armar de coratge i li va dir el que pensava.

—Has canviat molt, des del dia que et vaig conèixer. Abans eres diferent. Odiaves els sheks… com tots els dracs.

—Encara els odio, Kimara. Per desgràcia, no és fàcil desprendre-se’n, d’aquest sentiment. Simplement, crec que l’odi no condueix enlloc. Als sheks i als dracs només ens ha portat mil·lennis de lluites tenyides de sang.

Incapaç de sostenir-li la mirada més estona, la Kimara va abaixar el cap.

—És per això, que no t’has unit als Nous Dracs? I que no vols anar a Kash-Tar? O és també per la Victòria?

—La Victòria està en bones mans, ara —va dir en Jack, somrient—. I no és que no hi vulgui anar, a Kash-Tar. És que sé que no hi he d’anar.

La Kimara se’l va mirar, sorpresa.

—Has d’anar-hi. És el que han fet sempre els dracs, lluitar contra els sheks, matar-los.

—Sí, em temo que aquest és el problema. I per això no els he de seguir el joc.

—A qui? Als sheks?

«No; als déus», va pensar en Jack, però no ho va dir. Va desviar l’atenció cap a la dragona de la semiyan.

—No se la veu gaire viva —va comentar, una mica decebut.

—Perquè encara no li he renovat la màgia.

—Ho pots fer?

—És una de les poques coses que sé fer —va sospirar—, i no precisament gràcies a en Qaydar. Me’n va ensenyar la Tanawe. Guaita.

En Jack va contemplar, entre inquiet i meravellat, com la dragona adquiria vida gràcies al conjur de la Kimara, com estirava les arpes i alçava un xic les ales, com aixecava el cap i se’l quedava mirant. Va fer un pas enrere, per si de cas, però no va sentir l’atracció que havia experimentat el vespre anterior.

«Deu ser perquè ara estic en el meu cos humà», va pensar.

—Fa goig, oi? —va dir la Kimara, orgullosa.

—És preciosa, Kimara. Però no és de debò.

Les últimes paraules les va pronunciar en un to més sec del que pretenia en realitat. La Kimara ho va notar i es va girar cap a ell; havia comprès, de cop i volta, quin era el problema.

—Ah…, és cert —va dir—. No hi ha més dragones…, no n’hi ha cap per a tu.

En Jack va fer una ganyota, una mica incomodat per l’observació. La Kimara va clavar els seus ulls de foc damunt d’ell i s’hi va acostar, per poder parlar-hi en veu baixa.

—I l’únic que et queda és un unicorn que has de compartir amb un shek —va xiuxiuejar—. Ja entenc que necessitis alguna cosa més.

Van encreuar una bona mirada. A en Jack no li feia falta que la semiyan li aclarís res. Va respirar profundament i se’n va separar amb delicadesa.

—No em cal res més, Kimara —li va dir amb fermesa—. Ja en vam parlar una vegada. M’agrades, et tinc molt d’afecte i t’admiro, perquè ets sincera, bonica i valenta. Però no t’estimo.

I no vull mantenir una relació així amb algú a qui no estimo, per més que m’atregui. No et vull enganyar, sobre això.

Ella li va dedicar un somriure.

—Ja ho sabia. Però m’estranya que encara pensis així, igual que llavors, quan és obvi que la Victòria no actua com tu. I no ho dic com una crítica, és només una observació —va aclarir de seguida, amb por d’haver-lo ofès. En Jack li va fer una mirada de retret, però es va limitar a contestar:

—En això t’equivoques. En aquest aspecte, la Victòria i jo pensem i actuem igual. Ella tampoc no podria mantenir una relació amb algú a qui no estimés.

—L’estima de debò? M’estranya que ningú pugui sentir res per aquesta serp.

—Sí, oi? —va fer-li costat en Jack, burleta—. A més, jo sóc molt més guapo que ell.

La Kimara va tardar un moment a reaccionar, a adonar-se que ell hi feia broma. Van esclatar a riure tots dos, però ell es va posar seriós de cop.

—El que hi ha entre els tres —va dir—, l’amor, l’odi, només ens concerneix a nosaltres. I és una relació complicada, i molt potent, que ens ha portat a fer grans gestes i a cometre grans bogeries. Ningú més no s’hi hauria de ficar, en això, per la simple raó que en podria sortir malparat. I perquè, al cap i a la fi, és assumpte nostre, de ningú més.

La Kimara va captar l’advertiment. Intimidada, es va girar cap la dragona i li va donar uns copets a l’esquena.

—Me n’he d’anar, ja —va dir, canviant de raons—. Desitja’m sort, a Kash-Tar. I tu fes una cosa o altra, que et rovellaràs, si no.

—Alguna cosa faré —va prometre en Jack—. Però encara no sé què.

Tornar a la Terra amb en Christian i la Victòria li semblava l’opció més atractiva. Però, no sabia ben bé per què, tenia la sensació que, si se n’anava, estaria traint-los a tots. «Què més puc fer, si no?», va preguntar-se. «Van ben errats; continuen lluitant contra els sheks, que ara ja no són l’amenaça. Però… com podem enfrontar-nos amb un déu?». Va acostar-se a la semiyan i la va abraçar ben fort, per acomiadar-se’n.

—Cuida’t, i no facis bogeries. I… Ah, me n’oblidava —se’n va separar, per mirar-la als ulls—: si en algun moment veus coses estranyes, algun fenomen inexplicable…

—Com ara què?

—Com ara una muntanya que tremola, per exemple… Bé, una cosa molt gran però que sembla que no hi sigui… Si s’ensopega que topes amb un fenomen sorprenent i esgarrifós, que no saps què és i contra el qual no saps com lluitar…, gira cua i fuig corrents.

—Per què? De què parles, Jack?

—T’ho explicaria, però no em creuries. Si te’n trobes un, ho sabràs, i llavors et recordaràs del que t’he dit. I, sisplau, si t’hi trobes, fes-me cas: no et quedis a veure què és; simplement arrenca a córrer en la direcció contrària, tan ràpid com puguis.

—M’espantes, Jack.

—Sí. És justament el que pretenc.

I aquest cop no bromejava. La Kimara se’n va apartar: aquella mirada tan seriosa, tan intensa, l’esborronava. Va enfilar-se a l’escotilla superior de la dragona i, des d’allí dalt, es va girar per última vegada.

—Espero que tornem a veure’ns —va dir. En Jack va somriure.

—Jo també. Sort, Kimara.

Al cap d’uns instants, la dragona de la Kimara s’enlairava cap al cel nocturn i s’allunyava de la torre de Kazlunn.

La Victòria va obrir els ulls de cop, amb el cor desbocat. Havia tingut un malson. Va intentar asserenar-se, i es va incorporar a poc a poc. Aleshores es va adonar que estava tota sola. «Que estrany», va pensar. En Jack acostumava a dormir al costat d’ella cada nit. Va recordar-se que la nit abans l’havia deixada sola amb en Christian. Era clar que en Jack encara no havia tornat, i que en Christian no s’havia quedat amb ella. Va trobar a faltar la companyia, però va voler considerar-ho un bon senyal: estava cada cop millorant, i ja no l’havien de cuidar constantment.

Va ajeure’s, per tornar a dormir, però va detectar un moviment a tocar de la finestra. Es va tombar cautelosament.

—Christian? —va dir, fluixet. Però de seguida es va adonar que no podia ser ell: feia calor, a l’habitació.

Neguitosa, va destapar-se i es va asseure al llit, amb els peus a terra. Va desviar involuntàriament la mirada cap al racó on hi havia el Bàcul d’Ayshel; llavors va recordar que no podia ni tocar-lo, i es va imposar de no pensar-hi.

—Qui hi ha? —va preguntar, ara ja una mica més alt.

Va anar cap a la finestra i va treure el cap a fora amb precaució, però no hi va veure ningú.

De sobte, li van subjectar el coll amb força. Va intentar cridar, però no va poder. La van tirar a terra amb violència; no tenia forces per resistir-s’hi.

—Vaja —li va xiuxiuejar una veu que li era coneguda, però que feia temps que no sentia—, de manera que no et pots aixecar, eh? Què se n’ha fet, d’aquell poderós unicorn que ningú no gosava mirar als ulls? Ja no tens aquell aire tan arrogant, oi que no? Ja no pots mirar els mortals amb altivesa. I ja ningú no t’ha de suplicar que li lliuris els teus dons… perquè ja no tens res per lliurar.

La veu era encara aquella mateixa veu, en essència, amb un toc burleta, però ara sonava estripada, plena d’amargor, i parlava molt lentament, com si cada paraula el fes patir. La Victòria va aixecar el cap amb esforç. El desconegut es va treure la caputxa i la llum de les tres llunes li va banyar el rostre.

Era ell, tal com es temia. Els cabells d’aquell ros fosc, grenyuts, la barba d’uns quants dies, el mateix abillament casual i descurat, amb aquells pantalons gastats, la camisa ampla, les botes altes. Però en aquells ulls grisos hi havia el rastre d’una obscuritat i un patiment que li van ser dolorosament familiars.

—Yaren —va murmurar.

El mag li va dedicar un somriure retorçat.

—Te’n recordes. Quina sorpresa.

—Et vaig…, et vaig lliurar la màgia —va murmurar la Victòria—. No et podria haver oblidat. Ni et podré oblidar mai.

—Em vas lliurar angoixa, dolor i tenebres, oh poderosa dama Lunnaris —va replicar ell, sec.

—Et vaig donar l’única cosa que en aquell moment posseïa.

—Mentida. —La va agafar amb rudesa pel coll i la va tirar amunt fins que va quedar agenollada—. Et penses que no he sentit el que expliquen els cantors de notícies? No sóc jo sol: també hi ha una dona semiyan. Diuen que pilota dracs. I diuen que és una nova maga. Li vas donar la màgia, a ella; una màgia bona, neta. Li vas donar l’oportunitat d’estudiar a la torre de Kazlunn, amb en Qaydar, l’Arximag. Per què no podies donar-m’ho a mi, això?

—No era un bon moment… —començava a dir la Victòria, però no va poder continuar, perquè ell li va clavar les ungles al coll, i li va injectar una energia que la va fer cridar, adolorida.

—Te’n sents? —va xiuxiuejar en Yaren, amb un somriure sinistre—. Això és la màgia bruta i podrida que em vas lliurar.

Això és el que tinc dins l’ànima, Lunnaris. I aquest turment només te’l dec a tu.

Va tornar a llançar-la a terra. La Victòria va contenir un gemec.

—O sigui que és veritat que has perdut el teu poder, i que ja no ets sinó una criatura feble i espantadissa —va dir el mag—. Acudia a tu, un cop més, amb l’esperança que em netegessis per dintre. Però ja veig que…, un cop més…, no podràs fer res per mi. Si ja no serveixes per a res, doncs, quin sentit té que continuïs viva?

Es va inclinar damunt seu, la va agafar pels cabells i la va incorporar fins que la cara d’ella li va quedar just davant de la seva. La Victòria va reprimir una ganyota de dolor.

—No defugis la meva mirada, Lunnaris —li va ordenar amb fermesa—. Gosa mirar de fit la teva creació!

La Victòria va esbufegar, però el va obeir. I en els ulls d’en Yaren hi va veure una espiral de tenebres, odi i sofriment tan intensa que el cor se li va encongir de por i de dolor.

—Què me’n dius? —va dir el mag entre dents, amb un somriure feréstec.

La Victòria li va sostenir la mirada, seriosa.

—Estava convençuda que em moriria aquella nit mateix —va dir—. I sabia que no era un bon moment, però que, si no et lliurava la màgia llavors, ja mai més ningú no ho podria fer. Això és el que vas dir tu mateix, te’n recordes? Que, quan jo morís, el teu somni moriria amb mi. Desitjaves la màgia per damunt de tot…

Les faccions d’en Yaren es van contraure en una ganyota ferotge, plena d’odi.

—I això és l’únic que vas poder compartir amb mi?

—És… un reflex del que hi havia llavors dins la meva ànima. Això és part del que jo sentia. No hi havia res més, dins meu.

—No et crec. Vaig confiar en tu… Vaig ser el teu guia, el teu company de camí… I així és com m’ho vas pagar.

Els seus dits van estrènyer encara més fort el coll de la Victòria, que bracejava desesperadament.

Aleshores va arribar en Christian, que va irrompre a l’habitació com una exhalació. En Yaren el va veure venir i va recular d’un salt. La Victòria va caure a terra, i per fi va respirar, mentre en Christian descarregava la Haiass contra el mag. Però l’espasa llegendària va topar amb un escut invisible.

En Yaren va fer un pas enrere i va desembeinar la seva pròpia espasa. Els dos rivals es van estudiar mútuament.

—Ah —va dir el mag, amb un dels seus somriures contrafets—, ja sé qui ets! «L’home que he de matar» —va recitar, estrafent la veu de la Victòria—. I doncs? Ara defenses la noia que va passejar una espasa per mig continent jurant que t’anava destinada? Ara resultarà que tot el dolor que deia que sentia, tot l’odi…, no eren sinó una estúpida baralla d’enamorats?

En Christian va mig aclucar els ulls, però no va dir res. Amb agilitat felina, va avançar cap a en Yaren, rabent com el pensament, per atacar-lo de cara…, però a l’últim moment va fer una finta i va llançar una estocada lateral, en cerca de l’obertura en el punt de tancament de la pantalla màgica. En Yaren va deixar anar una exclamació d’alarma, va saltar enrere i li va anar ben just de poder esquivar l’atac del shek, que va aturar amb la seva espasa. Però aquella arma no tenia res a fer contra el gèlid poder de la Haiass. El mag, consternat, va veure com l’espasa se li partia pel mig. Al cap d’un moment, era la mà d’en Christian la que estrenyia el seu coll i li impedia respirar.

—Christian, no! —va cridar la Victòria.

En Christian, amb els ulls mig clucs, tenia clavada la seva mirada de gel damunt en Yaren. La Victòria es va aixecar amb penes i treballs i va tornar a protestar:

—Christian, deixa’l estar! No ho facis!

En Yaren havia quedat paralitzat de terror, amb els ulls fits en aquells iris de shek. De sobte, en Christian va amollar el mag, que va caure de genolls, panteixant, i va recular una mica.

—No pot ser —va murmurar.

En Yaren va prendre alè i va alçar el cap per mirar-lo, amb una ombra d’ironia al fons dels ulls.

—Espantat, Kirtash? —va dir, somrient—. Fas bé, d’estar-ne. En Christian va reaccionar. Va aixecar altre cop la Haiass i va arremetre novament contra ell… però en Yaren s’havia esfumat.

La Victòria va avançar cap a en Christian, coixejant. El shek es va girar a mirar-la i ella es va quedar quieta, amb el cor encongit: en la seva expressió, d’habitud impassible, hi va detectar el traç d’una cosa semblant a la por.