CAPÍTOL XIII

EL JUDICI DELS SHEKS

La claror de l’aurora començava a tenyir la neu quan el rostre de la Gerde va dibuixar-se damunt l’aigua de l’onsen. Entorn de la deu, la Shizuko i set sheks més esperaven pacientment.

—Potser no es presentarà —va dir la Shizuko, amb una veu neutra.

La Gerde va insinuar un somriure misteriós.

—Oh, sí que vindrà —va dir—. I tant que vindrà.

En el fons, la Shizuko desitjava que tingués raó. Per això, quan l’ombra de l’híbrid es va projectar sobre el mantell de neu i van veure que s’acostava cap a ells, amb el seu pas serè habitual, la reina dels sheks va somriure interiorment.

El somriure, però, se li va esvair pràcticament a l’acte, quan va veure que venia sol. Els sheks el van veure plantar-se davant d’ells i aixecar el cap, amb calma, però desafiador.

—Ja sóc aquí —va dir.

—Ja ho veig —va dir la Shizuko—. I la noia, on és?

—No vindrà.

La conversa era tranquil·la i fluida i, tot i així, tremendament buida. Perquè, al mateix temps que parlaven amb les cordes vocals, els seus pensaments s’entrellaçaven amb rapidesa per un canal privat.

«Què figura que fas?».

«Et vaig dir que tenies un dilema, Shizuko. M’imagino que has tingut temps de rumiar-hi».

«Que potser em poses a prova? Vols que hagi de decidir entre rebel·lar-me o veure’m forçada a matar-te?».

«No és tan estrany: jo ja em vaig afrontar una vegada una decisió similar».

«A tu et va ser més fàcil. No ets completament shek».

«Sóc completament shek. I, encara que també sóc humà, vaig ser part de la xarxa telepàtica, i sé què significa ser un de vosaltres. No simplifiquis les coses».

—Prou! —Era la veu de la Gerde, avorrida, que arribava des de la imatge de la deu—. Kirtash, tenia entès que la Ziessel t’havia demanat que portessis l’unicorn.

En Christian va avançar fins a la vora de l’onsen. Va adreçar a la Gerde una mirada inescrutable.

—M’ho va dir, sí —va contestar, amb calma—. Però em penso que la Victoria no tenia ganes de tornar-te a veure…, considerant, a més, que encara tens una cosa que li pertany —va remarcar.

—Sé prou bé per què no l’has portada —va replicar la fada, somrient—. Era tot el que necessitava saber.

—Així doncs, ja tens la informació que volies. No calia portar la Victoria, veus com no?

—Potser no. Però la Ziessel et va demanar…, et va ordenar que ho fessis. Oi que sí?

En Christian va somriure per dintre. La Gerde no podia exhibir massa autoritat en presència dels altres sheks sense desvelar la seva autèntica essència. Però obligava la Shizuko a exercir la seva autoritat. Perquè ja n’hi havia uns quants que dubtaven que una shek reclosa en un cos humà pogués ser una bona líder per a ells. El mateix Christian era un traïdor que no solament havia deixat de ser útil, sinó que a més continuava desafiant l’autoritat dels sheks. La Shizuko l’hauria de castigar. Si no ho feia, els sheks podrien obligar-la a escollir algú que la substituís com a sobirana dels sheks. Algú que no solament mataria en Christian sense dubtar gens ni mica, sinó que, a més, podria desnonar-la a ella. Per no parlar del que podria fer-li la Gerde si tornaven a trobar-se.

«Per què has tornat?», va gemir la Shizuko mentalment, angoixada. En Christian la va detectar preocupada de debò, i es va sentir commogut.

«He tornat a buscar-te», va dir, simplement. «Però necessito saber que vindràs amb mi».

Els ulls ametllats de la Shizuko es van obrir de bat a bat i van reflectir una sorpresa que el seu rostre, tan fred, no solia mostrar.

«Això no és just», va replicar ella. «Si no ets capaç de prendre una decisió, assumeix-ho, en lloc de posar-me a mi entre l’espasa i la paret. Sé que vols que et traeixi per poder tornar amb el teu unicorn amb la consciència tranquil·la, però no et seguiré el joc, perquè no és cosa meva».

«Potser tens raó. Però això no treu que, tard o d’hora, t’hi hauràs d’enfrontar».

—És cert, et vaig ordenar que em portessis la noia, i m’has desobeït —va dir-li ella en veu alta, en resposta a la pregunta de la Gerde—. Però sento curiositat per saber per què has tornat: sabies que et mataríem si et negaves a complir la meva petició.

Si vols tornar a ser considerat com un de nosaltres, no hauries de contrariar-me. Sobretot tenint en compte que et vaig jurar que a la noia no li passaria res.

En Christian se la va mirar una estona abans de contestar.

—És un afer personal, ella —va dir—. Pertany al meu usshak. Si de debò em considereu un shek, ho hauríeu de respectar. I si creieu que no sóc un de vosaltres, llavors no tinc per què obeir la Ziessel. I encara menys la Gerde.

—Però no podem oblidar qui és, ella —va dir aleshores la Gerde, amb un somriure dolç—. Si pot lliurar la màgia, encara és perillosa: recorda que va matar l’Ashran, amb el drac… i amb tu. No crec que puguem passar-ho per alt. Si és inofensiva, no cal amoïnar-s’hi més. Però, si et negues a portar-la, què vols que pensem? Dos dels assassins de l’Ashran continuen junts. Com sabem que no conspiren contra nosaltres?

—Gerde, tu saps que la vull protegir —va dir en Christian—. No tinc pas intenció de fer-la lluitar altre cop.

—Oh, encara n’estàs encapritxat —va murmurar ella, amb veu de gata—. Ja és ben curiós que algú que es vanta de ser un shek oculti en el seu usshak una criatura mig humana mig unicorn. Si ets un shek…, no hauries de tenir una altra mena d’interessos? Una shek, per exemple?

Els pensaments d’en Christian i de la Shizuko es van entrellaçar ràpidament en una mateixa idea: «Ho sap».

Però en Christian havia detectat un lleu rastre de dolor en la ment de la Shizuko, i va saber que la Gerde havia aconseguit sembrar el dubte en el seu cor.

Els altres sheks van xiular entre dents, revoltats per les paraules de la Gerde. Havien captat la insinuació. Sabien que cap shek no mantindria una relació amb un híbrid, però la Ziessel tenia un cos humà… i els veien junts molt sovint.

D’una banda, la idea els resultava repugnant. De l’altra, si en Christian preferia la Victoria abans que la Ziessel, la reina dels sheks, no devia tenir tanta essència de shek com deia i, per tant, ells no tenien per què respectar-lo a ell, ni tampoc al seu usshak.

—Les preferències d’en Kirtash no fan al cas —va dir la Shizuko amb fredor—. Atesa la seva naturalesa, dubto molt que tingui opció.

L’Akshass va aclucar els ulls, irritat. Sabia perfectament que mentia. Sabia que realment tenia opció, que la reina dels sheks el podria haver acollit al seu costat. Però insistia a protegir aquella noia, una enemiga, i això el menava de dret a la mort.

Cansat de ser un simple observador, l’Akshass es va dreçar sobre els seus anells i va intervenir en la conversa, i la seva veu telepàtica va ressonar en la ment de tots els altres.

«Sí que fan al cas, Ziessel», va dir. «Potser el teu lamentable accident et fa experimentar una certa simpatia per l’híbrid, simpatia que t’impedeix analitzar la situació amb fredor. Però el cert és que la sang-calenta té raó: hem donat a l’híbrid una segona oportunitat, que no es mereixia, i ara discuteix a la seva reina una petició que em sembla raonable. Encara no ens ha aclarit si l’unicorn conserva el seu poder o no, i, tenint en compte la seva reticència a parlar-ne, em temo que és que sí. Protegint l’assassina de l’Ashran i desobeint el desig de la seva reina, l’híbrid no demostra penediment, sinó tot al contrari: per mi és clar que no ha deixat de ser un traïdor, i ja he acabat la paciència. No veig per què perdem el temps intentant decidir si ha de continuar viu o no». Els altres van fer xiulets de conformitat. La Gerde va somriure.

—Així doncs, són aquestes les meves opcions? —va dir en Christian en veu alta—. Portar-vos la Victoria o ser executat per traïdor?

—No es tracta d’això, Kirtash —va respondre la Shizuko—. Se’t jutja per delictes passats, delictes contra tota la raça shek. Hauries d’haver estat condemnat ja fa molt de temps, i tanmateix se’t va perdonar la vida… amb la condició que tornessis a ser útil a la teva gent. A la teva reina…, al teu déu. Si no aprofites aquesta oportunitat, no tindrem altre remei que continuar considerant-te un traïdor i un enemic perillós.

En Christian i la Shizuko van intercanviar una mirada. Sabent-se en perill, en Christian havia tancat la seva ment per evitar qualsevol possible atac telepàtic. A pesar d’això, mantenia obert el canal privat que havia creat per a la Shizuko, i ella se’n va adonar.

«No ho hauries de fer, això», li va dir.

«Jo crec que sí», va replicar ell. «Si penses que he de morir, llavors mata’m tu mateixa».

«Penso que has de morir», va respondre ella. «Però no et vull matar, o sigui que no m’obliguis a fer-ho».

«Llavors, no m’obliguis tu a escollir entre la Victoria i tu. Em sap greu dir-t’ho, però podries sortir-ne malparada».

«No tant com et penses. Si és cert que la prefereixes a ella, llavors això vol dir que no em mereixes, perquè no ets prou shek».

—No em lliuraré així, sense més ni més —va dir en Christian, amb suavitat, però amb fermesa—. Qui vulgui executar-me, primer se m’haurà d’enfrontar.

L’Akshass va mig aclucar els ulls.

«Suggereixes de mantenir un combat mental?».

—Hi ha coses en la meva ment que considero massa valuoses per arriscar-les d’aquesta manera —va replicar en Christian—. No; em refereixo a un combat cos a cos.

Els sheks van xiular, disgustats. No tenien per costum lluitar cos a cos, excepte quan estaven realment furiosos, o quan lluitaven contra enemics que no posseïen una ment adequada per al combat mental.

«Ho creus pertinent, Ziessel?», va preguntar l’Akshass a la Shizuko.

Ella va trigar una mica a respondre.

—Entenc que l’híbrid vulgui lluitar per la seva vida —va dir—. Però ho trobo innecessari. Perquè, encara que arribés a derrotar-te, en acabat hauria de lluitar contra qualsevol altre que volgués executar-lo. Finalment morirà, sigui com sigui. Però si vol morir lluitant, no veig que hi hagi cap raó per negar-l’hi.

«Així sigui», va dir l’Akshass. «Lluitaré contra tu en un combat cos a cos».

—Gràcies —va dir en Christian, i es va transformar lentament en un shek.

Quan va desplegar les ales, va estirar els anells i va tirar el cap enrere, amb un xiulet de satisfacció, va ser molt conscient de la mirada anhelant que li feia la Shizuko. Mai no s’havia mostrat com a shek davant d’ella, perquè era conscient que a ella li sabia greu que li recordessin que mai més no podria recuperar el seu cos autèntic. Però ara no va poder evitar adreçar-li una bona mirada. La Shizuko va captar-ne immediatament el significat: era irònic que l’acusés de no ser un shek complet quan, a diferència d’ella, posseïa ànima i cos de shek.

«Podries haver fugit, pots desaparèixer quan vulguis», li va dir ella en privat. «Per què lluites? Per què no te n’has anat?».

«Perquè encara t’espero», va contestar-li ell.

«De debò et penses que ho abandonaré tot… per anar-me’n amb tu?».

«No intentis negar els sentiments que et desperto».

«No els nego. Però amb això no n’hi ha prou, Kirtash». Ell se la va mirar.

«No confies en mi?».

«Com vols que hi confiï?».

En Christian va xiular. «La Victoria sí que confia en mi», es va dir. Es va recordar a si mateix que la seva relació amb ella feia gairebé dos anys que durava. En canvi, la Shizuko i ell a penes es coneixien: era normal que la Shizuko es resistís a prendre partit per ell. Però la Victoria li havia donat la mà la primera vegada que li va demanar que se n’anés amb ell. Fins i tot quan eren enemics, quan ella no hauria tingut per què confiar-hi…, fins i tot llavors, la Victoria ho hauria deixat tot per seguir-lo. «Amb això no n’hi ha prou», havia dit la Shizuko. I, tot i que en Christian entenia la posició de la shek, i no podia retreure-la-hi, tampoc no es podia estar de pensar que la Victoria n’havia tingut prou.

És clar que la Victoria no era una shek. La racionalitat de la Shizuko li impediria posar els seus sentiments per damunt del que era lògic i raonable, i en Christian ho entenia. Ell havia seguit un impuls la primera vegada que havia perdonat la vida a la Victoria, però en acabat havia necessitat dos anys per decidir que ho abandonaria tot per ella. La Victoria, en canvi, no s’hi havia rumiat gens. Li havia donat la mà, aleshores, perquè era un unicorn… o perquè era humana?

I si la Shizuko hagués tingut més temps per reflexionar? Si la Gerde no l’estigués forçant a decidir entre els seus sentiments i el seu deure envers els altres sheks?

«Si tinguéssim més temps», va dir llavors en Christian a la Shizuko, «potser el nostre vincle acabaria fent-se més sòlid. Però la Gerde no ens ho permetrà. Deixaràs que se surti amb la seva?». La Shizuko no va respondre. Li va tancar la ment, i en Christian va entendre que li deixava llibertat perquè fes el que cregués convenient. Tot i així, va continuar esperant.

L’Akshass es va fer una mica enrere i li va ensenyar els ullals, i ell va correspondre-li amb el mateix gest.

Els altres sheks van recular per deixar-los espai. La Shizuko es va situar a l’altra banda de l’onsen i es va fixar aleshores en la imatge de la Gerde, que continuava contemplant l’escena amb interès.

—Per què ho fas, això? —li va preguntar en veu baixa, conscient que havia estat la fada qui havia provocat aquella situació.

—Espera’t i ho veuràs —va somriure ella.

Van observar com en Christian i l’Akshass batien les ales amb calma, tensaven els cossos, aquells cossos llargs de serp, xiulaven, s’ensenyaven els ullals. Aquell intercanvi d’amenaces va durar un parell de minuts, encara no. Tot d’una, l’Akshass va llançar el cap endavant, en un moviment rapidíssim que en Christian amb prou feines va poder esquivar. Amb un batec d’ales es va enlairar una mica i va atacar el seu adversari des de dalt. Ben aviat van trobar-se embolicats en un combat a mort, intentant mossegar-se o escanyar-se. Però no era fàcil, perquè els llargs cossos dels sheks, molt útils per immobilitzar bèsties grans, com els dracs, eren ineficaços a l’hora d’enrotllar-se en el cos d’una altra serp. D’altra banda, el verí dels sheks només era perillós per a ells mateixos en grans dosis, de manera que, una mossegada que hauria resultat letal per a qualsevol altra criatura, per a un shek era només dolorosa. Podien lluitar hores i hores sense que hi hagués un clar vencedor.

La Shizuko els contemplava, aparentment impertèrrita, tot i que per dintre afrontava un dilema. Sabia per què ho feia, en Christian, allò: era la seva manera de desafiar la Gerde. Li demostrava que no tenia poder sobre ell, almenys amb relació a la Victoria. I, tanmateix, no va poder evitar preguntar-se si hauria pogut contrariar-la de la mateixa manera si hagués estat realment enfront d’ella, i no a milers de mons de distància.

Però hi havia una altra raó, i era ella mateixa. En Christian li estava demanant que s’impliqués, que decidís què era més important per a ella, si el seu deure com a reina dels sheks o la relació que havia iniciat amb ell. I no ho feia només per ella. Si ara ella el refusava, llavors ell ja no hauria d’escollir entre ella i l’unicorn.

La Shizuko no li havia demanat mai que escollís, a en Christian. Però ara la Gerde els havia posat a tots dos en un compromís, perquè ja no era una qüestió sentimental, sinó de lleialtat. Protegint la Victoria, en Christian no solament contrariava la Shizuko, sinó que ignorava la petició de la reina dels sheks. Demostrava, un cop més, que no era un d’ells.

El que la Shizuko no acabava d’entendre era per què la Gerde havia empès en Christian a aquella situació. Si hagués volgut matar-lo, ja ho hauria fet temps enrere.

Davant d’ella, el combat continuava. Un cop de cua furiós va fer tremolar el terra, vora la deu, i la Shizuko va recordar, novament, com n’era de fràgil el seu cos humà, amb quina facilitat podia ser destrossat. Va recular una mica més.

Cap dels dos no semblava un guanyador clar. En Christian havia aconseguit immobilitzar una de les ales de l’Akshass, que bellugava l’altra ala mentre intentava clavar-li els ullals al coll. En Christian va oprimir més l’ala del seu oponent, fins que la va fer cruixir, però l’Akshass, amb un xiscle d’ira i de dolor, va aconseguir enfonsar els ullals en el cos anellat de l’híbrid.

—Prou! —va dir aleshores una veu—. Tot això és innecessari! Tot i que el fragor general va ofegar aquells mots, la ment d’en Christian els va captar amb claredat, perquè n’havia percebut la presència. Va deixar que fluïssin a la ment dels altres sheks. L’Akshass, desconcertat, va amollar-lo, i ell també va afluixar la pressió que feia sobre la seva ala.

El combat es va aturar.

Els ulls dels sheks es van clavar, amb una lluïssor intensa, en la nouvinguda; el rostre de la Shizuko es va mantenir impenetrable; la Gerde va somriure.

En Christian va tancar els ulls un moment. No li calia girar-se per saber qui acabava de posar-se al seu costat, aparentment sense por de l’Akshass ni dels altres sheks. Els dos combatents van separar-se, i en Christian va recuperar el seu aspecte humà. Les ferides que havia patit el seu cos de shek es manifestaven també en el cos humà: va tentinejar un moment, sobtadament feble. De seguida va acudir algú a ajudar-lo, algú que el va sostenir perquè no caigués a terra. El simple contacte amb ella va fer que la seva energia guaridora li fluís pel cos, dolçament, i li curés les ferides a poc a poc. I en Christian se’n va alegrar, de tenir-la al costat, però al mateix temps va lamentar-se’n.

—Que predictibles que arribeu a ser —va riure la Gerde, encantada.

La Victoria va aixecar el cap en sentir la seva veu i la va buscar amb la vista. Va descobrir la seva imatge en la superfície glaçada de l’onsen i es va mostrar desconcertada un instant. De seguida va reaccionar i va respondre.

—Ja sóc aquí. Ja em veus. És el que volies, oi? El somriure de la Gerde es va eixamplar.

—Sí —va dir—. És exactament el que volia.

Tots els sheks contemplaven la Victoria encuriosits, i ella va suportar aquell examen sense moure ni un múscul. Aleshores es va girar cap a la Shizuko.

—Ziessel, reina dels sheks —va dir—. Et saludo, i et demano que perdonis en Kirtash. Estic segura que no volia ofendre’t. La culpa és meva; m’he endarrerit una mica.

La Shizuko va insinuar un somriure.

—Tens coratge, noia —va dir—. Saps perfectament que en Kirtash no tenia pas intenció de portar-te aquí avui. I saps que jo ho sé.

—Potser sí —va assentir ella—. Però això no canvia res: el cas és que li havies demanat que em portés davant teu, i ho ha fet. Perquè he vingut per ell.

Aquestes últimes paraules les va pronunciar en veu ben alta, sense vacil·lar, amb ferma convicció. Els sheks se la van mirar amb els ulls mig aclucats, en silenci.

«Què fas, Victoria?», va preguntar en Christian dins la seva ment.

«Treure’t dels embolics en què et fiques… una altra vegada», va contestar-li ella. «A veure si aprens d’una vegada a comptar amb mi».

En Christian va somriure, molt a pesar seu.

«Si el que pretens és salvar la vida de l’híbrid, no és gaire bona idea recordar-nos la seva relació amb tu», va dir l’Akshass.

«No podem oblidar que tu ets la Lunnaris, l’últim unicorn. L’assassina de l’Ashran».

—Sóc la Lunnaris —va assentir ella—, l’últim unicorn per obra de l’Ashran, que va exterminar tots els unicorns en un sol dia. L’Ashran, que va enviar uns quants assassins a matar-me quan era a l’exili. L’Ashran, que em va torturar per arrabassar-me la màgia tan bon punt em van tenir a les seves urpes. L’Ashran, que em va amenaçar de matar els meus éssers estimats i finalment em va amputar la banya. Qualsevol de vosaltres l’hauria mort per raons de molt menys pes, o sigui que no crec que m’hàgiu de retreure res, pel que fa a això.

El somriure d’en Christian es va eixamplar. Va plegar els braços i va deixar la situació en mans de la Victoria.

—Sí, no hi ha dubte que hi tenies comptes pendents, amb ell —va dir la Gerde, amb un somriure malèvol.

—Uns comptes que no han estat saldats convenientment —va replicar la Victoria—. Com a compensació pels greuges, i com a gest de bona voluntat, seria un bon detall de part teva que em tornessis el que és meu. La meva banya. La banya que l’Ashran em va arrabassar i que, misteriosament, ara tens tu.

La fada va esclafir a riure.

—Et veig molt agressiva, Lunnaris. Potser no et convé desafiar-me. Recorda que la banya no és l’única cosa teva que tinc —va afegir, i va llançar una mirada significativa a en Christian; el shek, encara amb els braços plegats, va decantar el cap, però no es va immutar.

—En Christian no et pertany, bruixa —va etzibar-li la Victoria—. Mai no t’ha pertangut, ni a tu ni a ningú.

—Això creus? —va riure la Gerde—. Tinc poder per fer-li mal, i ho saps prou bé. Només per això m’hauries de tractar amb una mica més de respecte.

«Ja n’hi ha prou», va intervenir l’Akshass. «No m’interessen les renyines de les dones sang calentes. On ens duu, tot això?».

—Sóc jo qui ho ha de decidir —va dir la Shizuko; els seus ulls es van mostrar més freds i durs que d’habitud—. Bé, doncs… Puc acceptar la paraula d’en Kirtash que la Lunnaris no vol tornar a lluitar, a pesar de l’animadversió que mostra envers la Gerde. Si així ho voleu, us deixaré marxar a tots dos. No tornareu a creuar-vos en el nostre camí, i nosaltres no us perseguirem. En compensació, però, i per trencar els vincles d’en Kirtash amb la xarxa dels sheks, exigeixo que se’ns retorni el que ens pertany: exigeixo que se’ns retorni Shiskatchegg, l’Ull de la Serp.

En Christian va quedar glaçat. La Victoria va vacil·lar per primera vegada, i va amagar-se a l’esquena la mà en què duia l’anell.

—Se’m va lliurar a mi —va replicar en Christian amb suavitat— perquè jo era l’únic shek que podia dur-lo.

—Però ara ja no ets l’únic —va fer notar la Shizuko; va alçar les mans i va agitar els dits davant seu—. Fins ara no tenia sentit reclamar-lo…, però ara el que no té sentit és que una joia com aquesta estigui en mans d’un traïdor, quan la reina dels sheks té mans humanes que poden lluir-lo.

«Shizuko, no m’ho pots fer, això», li va dir ell.

«T’estic donant una oportunitat de sortir-ne viu, d’aquesta, tu i el teu unicorn», va replicar ella, irritada. «Estic negociant. La còlera dels sheks s’apaivagarà si ens tornes l’anell».

«Tot això ha estat idea de la Gerde, oi?».

«Tant se val».

En Christian va callar, indecís; la Victoria s’hi va arrambar un xic més.

«La petició de la Ziessel em sembla raonable», va dir un dels sheks, i els altres van fer uns xiulets de conformitat.

«Em temo que és la teva última oportunitat de ser perdonat, híbrid», va comentar l’Akshass.

La Victoria va fer un pas endavant, però en Christian la va retenir pel braç.

—Vaig lliurar l’anell a la Lunnaris per poder mantenir un vincle mental amb ella —va dir, serè.

Els sheks van deixar anar uns quants xiulets.

«Que potser aquest vincle és més important, per tu, que la petició de la reina dels sheks?», va demanar-li l’Akshass. «Més important que la possibilitat de ser acceptat de nou entre nosaltres?».

En Christian i la Shizuko van encreuar una mirada intensa, llarga. La Victoria s’estava dreta al seu costat, en silenci. Intuïa el seu sofriment, perquè ella també havia hagut d’escollir, temps enrere. La relació que mantenien ells significava molt per a tots dos, però la Shizuko li oferia la possibilitat de tornar amb els sheks. De fet…, no podria arribar a ser la Shizuko una companya més adequada per a ell que no pas ella mateixa?

En Christian no s’havia bellugat, i tenia la mirada clavada damunt la reina dels sheks.

«Em demanes que renunciï al meu vincle amb la Victoria…», li va dir, «però tu no estaries disposada a sacrificar el teu vincle amb els altres sheks».

«No ho redueixis a una qüestió sentimental, Kirtash», va respondre-li ella.

«És que és una qüestió sentimental. Si no fos així, m’hauries mort tan bon punt vaig deixar de ser-vos útil».

«Respon, híbrid», va insistir l’Akshass. «És més important, per tu, el teu vincle amb la Lunnaris que la possibilitat de retornar a la xarxa dels sheks?».

En Christian va sentir que la Victoria li agafava la mà per cridar-li l’atenció, i es va girar a mirar-la. «Fes el que hagis de fer», li deia ella amb la mirada. En Christian va entendre que, si en aquell moment ell l’abandonava, ella no l’hi retrauria. I ja no va dubtar més.

—Sí —va dir, només.

«Doncs no cal que en parlem més», va dir l’Akshass.

—No —va concedir-li la Shizuko—, no cal parlar-ne més.

«Em sap greu», li va dir en Christian.

«No te n’ha de saber. Si fossis un shek de debò, t’hauries quedat amb mi. O sigui que, al capdavall, ella tenia raó: no ets més que un mig shek traïdor. Estaràs millor mort».

«Potser sí. Però tu m’importes. Encara que et costi de creure». La Shizuko va comprendre que aquelles eren les seves últimes paraules només un instant abans que els dos s’esvaïssin en l’aire. No va tenir temps de donar l’alarma. Quan va voler fer-ho, en Christian i la Victoria ja s’havien esfumat.

Els sheks no es van entretenir en enfuriments ni en lamentacions.

«Com pot ser que hagi fugit?», va preguntar un d’ells.

«Combina la màgia amb el poder del shek», va respondre la Shizuko. «I es pot transportar al seu usshak».

L’Akshass s’estava llepant les ferides, però va aixecar el cap per mirar-la.

«Tu saps on és, el seu usshak. Podem anar-hi».

«No».

«Per què no? No em diguis que encara creus que hem de respectar-lo».

«No. És perquè el seu usshak és molt lluny d’aquí: quan hi arribem, ja hauran marxat a un altre lloc. Un lloc on cap de nosaltres no pot entrar. I el vincle mental s’haurà trencat del tot. No podrem atrapar-los».

«Si és així, se’n podrien haver anat en qualsevol moment», va dir un dels sheks. «Per què s’esperaven?».

«Per mi», va respondre la Shizuko. Però no va donar cap més explicació.

En Christian i la Victoria es van deixar caure al sofà; ella se li va llançar als braços, tremolant.

—Què has fet? —va gemegar—. Poden seguir-te fins aquí! Ja no respectaran aquest lloc!

—D’aquí a una estona marxarem cap a Limbhad —li va prometre en Christian—. Quan acabi de dissipar-se el meu vincle telepàtic amb la Shizuko.

La Victoria va deixar que la seva màgia fluís de nou cap a en Christian, per acabar-lo de guarir.

—Ho sento, Christian —va murmurar, després d’un moment de silenci.

Ell es va encongir d’espatlles.

—No passa res. Ho veia a venir, de tota manera. Potser sentia alguna cosa per mi, ella, però mai no ha arribat a oblidar, ni un sol instant, que en part sóc humà.

La Victoria el va abraçar més fort.

—Li has negat tantes coses…, una darrere l’altra…, per mi.

—En realitat les negava a la Gerde. La Shizuko no m’ha exigit mai res que tingués a veure amb tu. Però s’hi ha vist forçada per la Gerde.

—És cruel —va dir la Victoria—. No entenc què vol.

—Jo sí: vol que torni a Idhun, amb ella. Vaig acceptar la seva missió perquè em permetia tornar a la Terra ràpidament i sense problemes. Vaig ajudar els sheks perquè aliant-me amb ells la Terra es convertia en un lloc segur per a nosaltres. Però, ara que he complert el que s’esperava de mi, la Gerde em reclama altre cop a Idhun. El cas és que jo no tenia pas intenció de tornar-hi, o sigui que l’única manera que tenia ella d’aconseguir-ho era fent-me enemistar amb la Shizuko i la seva tropa, destruint aquest refugi segur.

—Però et pots amagar a Limbhad. Allà no té res a fer-hi.

—No em puc amagar eternament. A més, ja fa unes quantes setmanes que som aquí i en Jack encara no ha aparegut. No trigaràs gaire a voler tornar a Idhun a buscar-lo.

—Però tu no tens per què venir amb mi —va replicar ella amb energia—. Pots esperar-nos aquí…

—No, Victoria. A hores d’ara, Idhun és un lloc molt perillós per a tu, per molts motius. Si hi has de tornar, vull venir amb tu.

La Victoria va sacsejar el cap.

—Hauries de deixar de preocupar-te tant per mi —va dir—. L’únic que en treus són problemes.

En Christian la va mirar i va somriure.

—No ho entens, oi? —li va dir amb suavitat—. Si et passés res, jo ho perdria tot. Perquè ets tot el que em queda.

La Victoria va empassar-se la saliva.

—Això no és cert —va dir—. Et tindries a tu mateix…

—Igual com tu et tenies a tu mateixa quan vas creure que perdies en Jack? —va contraatacar ell.

La Victoria no va dir res.

—Confesso que he tingut por —va prosseguir en Christian—. Vaig tenir por de perdre’t, i quan vaig conèixer la Shizuko… vaig sentir que se’m concedia una altra oportunitat de recuperar el meu espai. No és la primera vegada que passa. L’Ashran ja em va oferir un bon dia l’oportunitat de tornar amb la meva gent, a canvi que matés en Jack. I m’hi vaig negar…, tot i que després les coses es van torçar. Però la meva intenció va ser en tot moment respectar la vida d’en Jack.

—Ja ho sé —va assentir ella.

—Hauria d’haver après la lliçó llavors. Els sheks em poden donar moltes oportunitats, però tard o d’hora em demanaran que renunciï a tu, d’una manera o una altra. I això no els ho puc concedir… ni tan sols per la Shizuko.

—Crec que això és el que la Gerde volia que admetessis avui —va dir la Victoria en veu baixa—. Davant de tots ells, i davant de la Shizuko. T’ha tancat les portes, Christian. Per què has de tornar-hi, amb ella, si ella mateixa t’arrabassa la possibilitat de tornar a estar vinculat als sheks?

—Perquè només ella pot tornar a obrir-me la porta que ara em tanca, Victoria. Però aquesta no és l’única raó, ni la més important.

La Victoria el va mirar, intrigada, però ell no va donar-ne més detalls.

El va esperar mentre feia l’equipatge; no va trigar gaire, perquè va agafar només les coses imprescindibles.

—Ja podem marxar —va anunciar en acabat—. Ja he dissolt del tot les últimes restes de la consciència de la Shizuko que quedaven dins la meva ment.

Se’l veia trist. La Victoria el va abraçar ben fort, per consolar-lo. En Christian va correspondre-li, i va fer l’última llambregada al pis, abans d’abandonar-lo, potser per sempre.

Van aparèixer novament a Limbhad. La Victoria se n’alegrava, d’una banda, de tornar a ser-hi; de l’altra, però, sabia que trobaria a faltar l’apartament d’en Christian a Nova York.

Va anar de dret a la biblioteca i va demanar a l’Ànima que li mostrés en Jack. Hi pensava sovint, en ell, però solia resistir-se a la temptació d’observar-lo per mitjà de l’Ànima. Però ara se sentia inquieta. En Christian tenia raó: en Jack ja hauria d’haver tornat a la Terra.

Es va tranquil·litzar quan va veure que estava bé. El va veure transformat en drac, sobrevolant la mar, i duia en Shail i l’Alexander carregats al llom. Va somriure, en comprovar que en Jack aprofitava el temps: s’havia reunit amb en Shail i havia trobat l’Alexander. Es va alegrar de tornar a veure’ls, i es va demanar si ells dos estarien disposats a tornar a la Terra amb en Jack.

Se li feia estrany pensar en aquells tres joves, l’ànima de la Resistència, que ara eren a Idhun, mentre Limbhad, el seu quarter general, havia quedat a càrrec d’ella… i d’en Christian, el seu enemic.

Va sortir de la biblioteca i el va buscar per tota la casa. Era en una de les habitacions més apartades; la que havia estat seva durant el poc temps que havia fet estada a Limbhad, abans de creuar la Porta interdimensional cap a Idhun. El va trobar que desava les coses a l’armari, i el va contemplar en silenci, fins que ell va parar i la va mirar, seriós.

—Tot bé?

—Sí, de moment sí —va assentir ella—. En Jack està bé, i Idhun encara no ha saltat fet miques, o sigui que crec que li podem deixar una mica més de marge…, esperar-lo una mica més.

En Christian va assentir.

—Molt bé —va dir—. M’esperaré aquí, amb tu, fins que arribi en Jack, o fins que decideixis tornar a Idhun a buscar-lo.

—I si decideixo tornar, no m’ho impediràs? El shek va fer que no amb el cap.

—Et vas enfrontar amb la Gerde, Victoria. Li vas plantar cara, a ella i a un grup de sheks que tenien una pila de motius per matar-te. Això vol dir que ja t’has recuperat del tot. No em fa gens de gràcia que tornis a Idhun, però ja no et puc obligar a quedar-te aquí. Si es dóna el cas que vols tornar-hi, respectaré la teva decisió i obriré la Porta per a tu.

—Gràcies —va somriure ella.

Van encreuar les mirades, i aleshores la Victoria va ser conscient, per primera vegada, que estaven junts i sols a Limbhad. I que ell ja li prestava tota la seva atenció. La idea va fer que el cor se li accelerés.

—I ara què? —va murmurar.

En Christian va agafar-li la cara entre les mans i la va mirar als ulls.

—Ara? —va repetir—. Ara tinc intenció de recuperar tot el temps perdut, si em deixes —va dir, i la va besar amb suavitat.

Aquella tarda, quan la Shizuko va arribar a casa, el primer que va fer va ser penjar un mirall en una habitació, en comptes del quadre que hi havia.

No era un mirall qualsevol. El vidre era de glaç, el mateix glaç de l’onsen en què s’havia manifestat el rostre de la Gerde. La finestra interdimensional, doncs, ja no era a Hokkaido, sinó en aquell petit espill arrodonit, a casa mateix de la Shizuko, al barri de Takanawa.

Aquell apartament era el seu usshak. La veritable Shizuko havia viscut amb els seus pares a Osaka, però ella s’havia traslladat a Tòquio. I no solament perquè allí era més fàcil fer avançar les coses, sinó també perquè li calia tenir un espai independent, privat i íntim. Com tots els sheks, necessitava un refugi segur que fos només per a ella.

Tot plegat no deixava de ser irònic: fidel a l’esperit de l’ usshak, la Shizuko mai no havia permès que en Christian passés més enllà de la terrassa; però, en canvi, penjava aquell mirall en una de les habitacions més recòndites de la casa.

Es va separar una mica de la paret i va contemplar el reflex de la seva pròpia imatge. I es va preguntar si algun dia arribaria a acostumar-s’hi.

A poc a poc, el rostre de la Gerde va ocupar el seu lloc sobre la llisa superfície de l’espill.

«Funciona», va comentar la Shizuko, amb gest inexpressiu.

—Que potser ho dubtaves? —va dir la Gerde, somrient.

La Shizuko no va respondre. I, a pesar que el seu rostre no expressava ni gota d’emoció, la Gerde va endevinar què pensava.

—Ha estat encapritxat amb aquest unicorn des del primer dia —va dir—. No té res a veure amb tu.

La Shizuko es va sentir dolguda, però no ho va manifestar.

«Sabies el que havia de passar, oi?».

—Sí, ho sabia. No és la primera vegada que en Kirtash es nega a trair la Victoria. I no és la primera vegada que ella ve corrents a rescatar-lo. S’hi pot tenir tractes, amb en Kirtash, en la mesura que no se li demani que perjudiqui la Victoria; altrament, no hi ha res a fer.

«Llavors, quin sentit tenia tota aquella farsa?».

—Obligar en Kirtash a trencar la seva relació amb vosaltres. Ara només té una possibilitat, i és tornar a Idhun, perquè a la Terra no s’hi sentirà còmode ni segur. I tornarà al meu costat. I em portarà la Victoria.

«Hi havia altres maneres d’aconseguir-ho», va dir la Shizuko, tensa.

—No, no n’hi havia. No pas mentre tu continuessis protegint-lo, fent-li creure que tenia una sortida.

La Shizuko va callar un moment, rumiant.

«Has fet bé», va dir en acabat. «Cometia un error, confiant-hi».

—No ets la primera que el comet, aquest error, em pots ben creure —li va assegurar la Gerde—. Ni seràs l’última.

La shek va aclucar els ulls i va canviar de tema: «Ara ja saps que l’unicorn ha recuperat el seu poder. Tan important era, aquesta informació?».

—En tenia la sospita. M’ho vaig imaginar quan em vas dir que en Kirtash se l’havia emportada a la Terra. Dubto que s’hagués preocupat d’allunyar-la de mi si hagués estat una simple humana.

«I, si ho sabies, per què et calia veure-ho amb els teus propis ulls?».

—Perquè vull que ells sàpiguen que jo ho sé. Això obligarà en Kirtash a tornar amb mi. I, com que, pel que es veu, l’últim drac encara és a Idhun, la Victoria finalment també tornarà amb ells.

«Que potser tens plans per a ella?».

—Potser sí —va dir la Gerde, somrient—. Però, de moment, l’únic que m’interessa és que és pràcticament segur que ha recuperat la seva capacitat de lliurar la màgia. I per això vull que torni a Idhun. No vull que hi hagi a la Terra ni una sola persona capaç de concedir la màgia.

«A part de tu», va comprendre la Shizuko. «És cert, doncs, que tens una banya d’unicorn?».

—Sí, és cert. I serà molt útil, temps a venir. En un món sense mags, com la Terra, aquell qui pugui ressuscitar la màgia tindrà la clau per dominar tot el planeta.

«No et serà tan fàcil», va opinar la Shizuko. «La major part dels humans d’aquest món ja no hi creuen, en la màgia, i es malfiaran d’ella i de qui la faci ressorgir. D’altra banda, no estan gaire oberts a tractar amb altres espècies. Dominen a la força tot allò que no és humà; a més, si es tracta d’una espècie intel·ligent, o bé s’esforcen a fer veure que no existeix, fins que se n’arriben a convèncer, o bé la combaten ferotgement, perquè la consideren una amenaça. No admeten la idea que hi hagi més criatures racionals, a part d’ells, i encara menys que hi hagi alguna altra espècie que els superi en intel·ligència i complexitat. Per no parlar del fet que gairebé totes les societats d’aquest planeta són patriarcals: hi ha molt poques dones al poder, fins i tot en els països on són més valorades. És estrany, però aquests humans tenen la peculiar idea que la ment femenina té menys capacitat que la masculina». La Gerde va trobar que era una idea divertida.

—De debò? Això promet ser molt interessant.

«Interessant? Jo ho trobo més aviat absurd».

—O sigui que, com que sóc dona, pertanyo a una raça no humana i posseeixo poders màgics, creus que a la Terra no hi seré gaire ben rebuda —va resumir la Gerde, somrient.

«Hi ha més coses. En aquest món hi ha serps: criatures senzilles i irracionals, no res en comparació dels sheks, o dels szish, però n’hi ha, i en diverses tradicions religioses són l’encarnació del mal. Encara que sigui només per motius religiosos, la meva gent no serà ben vista, aquí. Trigarem molt de temps a canviar aquesta visió. La Terra és un món molt poblat…, excessivament poblat, diria jo». La Gerde va decantar el cap, pensarosa.

—Per això en Kirtash era tan útil —va comentar—. Va aprendre ràpidament com funcionava la Terra, i fins i tot va aconseguir-hi un cert poder, em sembla.

La Shizuko no va deixar que aquella pulla l’alterés.

«Ell va estar-s’hi anys, aquí. Jo no he tingut tant de temps», va recordar-li.

—I no en tenim gaire més —va dir la Gerde; la Shizuko va percebre una ombra fugaç de por en la seva mirada, però va ser tan fugissera que va suposar que s’ho havia imaginat—. La migració haurà de començar abans del que em pensava.

«He estat pensant-hi», va respondre la Shizuko. «He comprat una vasta extensió de terrenys a Mongòlia: és un lloc gran i fred, i prou despoblat perquè no cridem l’atenció, si més no de bon principi. Un lloc adequat per als sheks…, i per als szish…, però no per a una fada», va afegir, mirant-la dubitativament.

La Gerde va assentir.

—Ja ho sé —va dir—. Ja sé que les ciutats de per allà no em proven: Vaig ser-hi fa temps.

«Pel que jo sé, la raça feèrica va viure a la Terra fa molt de temps», va dir la Shizuko. «Els humans la van exterminar quan van destruir bona part dels seus grans boscos. És molt propi dels sang-calents matar-se els uns als altres, però aquests humans en concret són una raça cruel, orgullosa, egoista i perillosa». —Bé vaja, hauré de córrer aquest risc. De tota manera, ho tinc tot previst. Si em passés res a mi, una altra persona ocuparia el meu lloc. El llegat del Setè no es perdrà, i vosaltres no estareu sols en un món estrany.

La Shizuko la va mirar fixament. La Gerde va deixar surar una idea en els seus pensaments superficials perquè ella la captés.

«Mmm», va fer. «I per què no un shek? Per què el nostre déu busca sempre identitats tan…?». Va deixar la pregunta sense concloure. La Gerde va riure de grat.

—Hi ha unes quantes raons —va dir—. La primera és que, mentre els Sis vigilin Idhun, l’essència del Setè estarà més segura en una identitat més modesta: un shek crida molt l’atenció. I, tot i així, de vegades els déus el descobreixen… com va passar amb l’Ashran, abans de la conjunció astral.

»D’altra banda, l’esperit d’un shek és summament poderós. Podria conviure amb un cert èxit amb l’esperit d’un humà, com hem pogut comprovar. Però no amb el d’un déu. Un esperit diví no pot compartir un mateix cos amb l’ànima d’un shek: són tots dos massa grans. Necessita un receptor més petit, més humil; altrament, la fusió entre les dues essències no seria del tot perfecta, i donaria problemes».

«N’hi ha algun precedent, oi?».

—Sí —va sospirar la Gerde—. Al llarg dels segles, el Setè ha intentat tornar al món unes quantes vegades per mitjà de recipients mortals. I em pots creure: on més còmode s’ha sentit ha estat en l’interior de bruixots sang-calents. Per més estrany que et sembli.

«No és tan estrany, si tenim en compte que no hi ha gaires mags entre els szish».

—Exacte. I, tanmateix, ara que podem canviar aquesta circumstància, començo a pensar que potser no és tan bona idea com això. Potser en el futur, quan iniciem la conquesta de la Terra…

La va interrompre un xiulet agut. Venia del canell de la Shizuko, que va apagar l’alarma del rellotge, amb calma.

—Què és això?

«Un artefacte que serveix per avisar que ha arribat l’hora».

—L’hora de què?

«Qualsevol hora, la que sigui. Em costa molt adaptar-me als rígids horaris d’aquests humans, i necessito que em recordin que el temps passa massa ràpid. Són les vuit, i hauria de començar a preparar-me. Tinc una cita important». La Gerde va somriure.

—M’alegro de veure que has superat la història d’en Kirtash, Ziessel.

«No hi havia res a superar. No és sinó un humà que juga a ser shek». La Gerde no va respondre; simplement, se’n va acomiadar. Quan la imatge ja s’esvania del mirall, però, la Shizuko va tornar a cridar-la.

«Hi ha una cosa que m’encurioseix», va dir-li. «Per què et refereixes al Setè com si fos una altra persona?».

La fada li va adreçar un somriure encisador.

—Perquè, tot i que ara sóc la setena deessa, en el fons mai no he deixat de ser la Gerde.

—Com hem arribat fins aquí? —es va preguntar la Victoria en veu alta.

Estava amb en Christian. Estaven tots dos ajaguts al llit d’ell, un en braços de l’altre. Però la pregunta de la Victoria anava més enllà d’aquell moment. Havia estat contemplant en Christian en la penombra, memoritzant-ne totes les faccions, gaudint de la seva presència, d’aquell temps que era només d’ells dos.

I no havia pogut evitar recordar els temps en què havien estat enemics.

En Christian no va contestar. Es va limitar a girar el cap per mirar-se-la, amb una expressió insondable.

—Te’n recordes, de quan em perseguies al metro? —va insistir la Victoria—. Sembla que hagi passat una eternitat.

En Christian va descloure els llavis, finalment.

—Sí, me’n recordo.

La Victoria va posar-li el cap damunt el pit, amb un sospir.

—El que vull dir és que aquella nit vaig tenir malsons —va explicar-li—. Llavors no m’hauria ni passat pel cap que al cap d’anys estaríem així, tu i jo. Si et pares a pensar-hi…, és estrany. Si m’ho haguessin dit llavors, no m’ho hauria cregut. M’hauria semblat una idea horrible i absurda.

En Christian va somriure.

—Però no ha estat pas malament, oi? La Victoria es va enrojolar tota.

—No parlava d’això —va protestar—. Vull dir que de vegades penso que no sóc la mateixa persona. Que dec haver canviat molt, o que tu has canviat molt, o que potser les coses no són sempre el que semblen…

—Ja ho sé, me’n burlava. M’agrada fer-te posar vermella.

—Ets pervers —va queixar-se ella, amb un somriure—. Aquesta nit no hi ha manera de parlar seriosament.

—Potser no. —Es va estirar com un gat; la Victoria va pensar, tot d’una, que mai no l’havia vist tan relaxat—. És perquè estic molt cansat. Tinc la impressió que he passat molt de temps en tensió, i ara em sento segur, fora de perill, i sense feines importants per fer. És una sensació agradable.

La Victoria va tornar a somriure.

—És part de la màgia de Limbhad —va dir.

En Christian va deixar caure la mà sobre el seu cap per amanyagar-li els cabells. Havia tornat a tancar els ulls. La Victoria s’hi va arrambar més i li va passar el braç per la cintura.

—Vols parlar de coses serioses —ve preguntar-li llavors el shek, amb suavitat.

—M’agrada xerrar amb tu. I últimament hem parlat tan poc…

—No hem passat gaire temps junts, és cert. Sé que en venir amb mi a la Terra vas deixar enrere en Jack, i que ha estat dur per a tu. Hauria d’haver-t’ho compensat com es mereixia.

—Tant se val, no hi fa res —va dir ella, que ho creia de debò—. Puc entendre com et senties.

—Suposo que ho pots entendre millor que ningú —va dir en Christian, somrient—. Però podries no haver-ho fet. Podria haver tornat a casa un dia i descobrir que te n’havies anat, amb en Jack.

—T’hauria importat gaire?

—Si hagués estat per sempre, sí.

—Però mai no he tingut intenció d’abandonar-te. Jo també em vaig pensar que te n’aniries per sempre amb la Shizuko.

—Portaves posat l’anell, tenies accés al meu usshak… De debò et creies que no t’hi volia, amb mi?

La Victoria no va dir res.

—Tot i així —va prosseguir en Christian—, t’havia d’haver explicat el que passava, des de bon principi. Em penso que tenia por de descobrir que ja no sentia el mateix per tu. Quin contrasentit, oi? Em feia por que ja no fos el mateix i que això m’obligués a fer-te fora de la meva vida…, i em feia por perquè en el fons no volia que te n’anessis, que vol dir, implícitament, que mai no vaig deixar d’estimar-te. És absurd, però de vegades el cor té una lògica estranya.

La Victoria va reflexionar sobre el raonament del shek.

—Tu tens un avantatge —va dir—. Saps tot el que penso, sempre. Si jo deixés d’estimar-te, ho sabries. Però jo no puc saber-ho.

—Si algun dia deixo d’estimar-te, t’ho diré. Ella el va estrènyer més fort.

—Tant de bo no arribi mai, aquest dia —va xiuxiuejar.

Ell la va mirar en silenci, i li va repassar amb la punta d’un dit les faccions del rostre.

—No vull que les coses canviïn entre nosaltres —va dir la Victoria—. Per més sola que m’hagi sentit aquests dies, no hauria estat capaç de girar-te l’esquena i anar-me’n amb en Jack… per sempre.

—Tot i així, si ho haguessis fet, jo hauria respectat la teva decisió. Vull que ho tinguis molt present, de cara al futur.

—Sempre respectes els meus desitjos i les meves decisions. Excepte quan em posen en perill. —Va somriure—. Crec que n’hauríem de parlar, d’això, tu i jo. Si tu et creus amb dret a posar-te en perill per mi, hauries de permetre que jo fes el mateix.

—Sí, tens raó. Suposo que és perquè ets la primera persona que conec que m’importa de debò, i per això vull protegir-te. Sé que de vegades puc ser irritant.

La Victoria va somriure, però no va dir res. Van quedar un moment en silenci, fins que ella va preguntar:

—I què farem en el futur? Què passarà si els déus destrueixen Idhun, si els sheks dominen la Terra? On anirem tu i jo… i en Jack?

—No ho sé, Victoria. Per això en Jack es va voler quedar a Idhun, per descobrir si hi havia alguna manera de salvar el planeta. I per això jo vaig venir a la Terra, per intentar assegurar el nostre futur aquí. Però ara que sóc, definitivament, un traïdor, em temo que no podem confiar en la benevolència dels sheks.

—Podem lluitar-hi. Aquest matí només n’he comptat set.

—Són més de trenta —va somriure en Christian—. I aviat seran molts més. Saps per què la Gerde estava tan interessada a contactar amb la Shizuko? Està organitzant una gran migració. S’està preparant per enviar tots els sheks i els szish a la Terra, per salvar-los de la ira dels Sis.

La Victoria va empassar-se la saliva.

—Ja m’ho temia —va murmurar—. Això, per tant, vol dir que no té intenció de lluitar contra els Sis, oi?

—No ho sé. Potser l’únic que fa és posar la seva gent fora de perill abans de la batalla final. O potser fuig de debò. Tot i així… se’m fa estrany que pensi que és més senzill conquerir un nou món que no pas plantar cara als Sis, sobretot tenint en compte que ells s’han quedat sense dracs, i que ella, en canvi, encara disposa de la meitat de la raça shek.

La Victoria va notar-se un nus a l’estómac, una sensació desagradable. Es va separar una mica d’en Christian i s’hi va posar d’esquena, tota encongida sobre si mateixa. Ell la va contemplar un moment, i en acabat li va dir:

—Creus que els Sis no van fer prou per la teva gent…

—No puc evitar tenir enveja —va dir en un xiuxiueig—. Tinc la sensació que es preocupa més per la seva gent la teva deessa que no les nostres pròpies divinitats, els suposats déus de la llum. Si se suposa que la setena divinitat és l’encarnació del mal, per què els nostres déus són destructors? Per què no van salvar de l’extermini dracs i unicorns?

En Christian va fer lliscar un dit per l’esquena nua de la Victoria, i la va fer estremir.

—Els dracs van ser creats per lluitar, com els sheks —li va recordar—. Suposo que eren carn de canó. I si a la Gerde li interessa tant conservar els sheks és perquè no deixa de tenir un cos mortal que vol protegir.

—Però els unicorns no hi teníem res a veure, amb tot això. Diuen les llegendes que som més vells que sheks i dracs. Que la màgia va ser anterior a la guerra dels déus.

En Christian s’hi va mostrar sobtadament interessat.

—De debò? Explica-m’ho, això.

La Victoria va somriure, amb una certa amargor.

—T’ho hauria explicat ja fa temps si t’hagués tingut més a prop, disposat a escoltar-me.

En Christian va encongir les espatlles, i no va dir res. Va continuar esperant, simplement. Amb un sospir, la Victoria es va arraulir novament al seu costat i li va relatar la llegenda sobre l’origen dels unicorns i l’altra versió de la història d’Idhun, aquella que convertia la mítica Primera Era en una etapa tan important com injustament oblidada.

En Christian va arrufar les celles, consirós. Semblava immers en profundes reflexions, i la Victoria no va voler distreure’l. Va tancar els ulls i es va quedar al seu costat, en silenci, sentint els batecs del seu cor, lents i regulars.

De cop i volta, el shek es va incorporar.

—Què passa? —va demanar, sobresaltada.

—Això s’ha d’investigar. Imagina’t un moment que fos cert. Que els unicorns fossin anteriors als dracs i als sheks, a la guerra dels déus. Això…, això explicaria moltes coses. Gel i cristall, te’n recordes? Tu i jo no som tan diferents.

—No entenc on vols anar a parar.

En Christian va saltar del llit, encara a mig vestir, i va anar a buscar la resta de la roba. La Victoria el contemplava amb el cor en un puny. Ell va veure-li la mirada i li va somriure.

—Això et passa per voler parlar de coses serioses.

—No saps com em penedeixo d’haver iniciat aquesta conversa —va reconèixer ella—. No podríem tornar enrere i oblidar-ho? Ei, espera…, on vas?

—A la biblioteca —va dir ell tot sortint de l’habitació.

La Victoria lamentava que aquell moment hagués fugit, però va sacsejar el cap i també es va llevar.

La nit era agradablement fresca, i la Shizuko, contemplant la lluna terrestre, va arribar a pensar que el cel que la bressava podria ser bonic i tot… només que s’hi veiessin més estrelles.

Finalment es va decidir a tornar a entrar. En aquella casa hi feia massa calor, per al seu gust, i a més no era la mena de xafogor que provocava el clima, sinó que es tractava de l’escalfor humana, que li era tan desagradable. Tot i així, feia massa estona que era a la balconada, i, a més, tenia coses per fer.

Es va capbussar novament en la festa. Els convidats, mudats i elegants, conversaven els uns amb els altres en petits grups, entre rialles, i prenien copes i canapès servits per cambrers vestits impecablement que es movien amb discreció per tota la sala, com ombres. La Shizuko va dedicar una colla de somriures freds a tots els qui van mirar d’acostar-s’hi, i fins i tot va saludar algun conegut, mentre recorria l’estança, aparentment erràtica, però sabent molt bé on anava.

Feia temps que buscava el moment i el lloc oportuns, i aquella festa benèfica a l’ambaixada de Corea del Sud era l’oportunitat que havia estat esperant. No li havia estat difícil obtenir una invitació, perquè comptava amb els contactes de l’autèntica Shizuko Ishikawa i ella mateixa també movent fils.

havia estat Per fi va trobar el que buscava. A pesar que els humans li semblaven tots iguals, tenia molt bona memòria, com tots els sheks, i havia vist aquella cara moltíssimes vegades, en fotografies i a la televisió. S’hi va acostar d’una manera que ningú no s’hauria imaginat que ho feia a propòsit. Després, no va haver de fer res més que posar-se-li al costat: tan bon punt les seves mirades es van encreuar per casualitat, va llançar un ganxo telepàtic.

Va ser tot just un instant. Després, la Shizuko es va allunyar de nou cap a la terrassa.

Hi havia dos homes que hi feien petar la xerrada. N’hi va haver prou amb una sola mirada de la Shizuko, la dona amb ànima de serp, perquè se sentissin terriblement incòmodes i se’n tornessin cap a dintre.

Un cop sola, va tancar els ulls. No es va haver de concentrar gaire.

«Vine», va ordenar. I va esperar-se.

Al cap de no res el tenia allí, al seu costat: no sabria mai que no havia sortit a la terrassa per voluntat pròpia. Van iniciar una conversa formal, i tot d’una, una altra vegada, els seus ulls es van trobar.

La conversa es va apagar, morta en els llavis. I ell, caçat per l’enigmàtica mirada d’aquells ulls, no va ser conscient que ella li explorava la ment i li manipulava els fils de l’enteniment i de la voluntat.

Quan el primer ministre japonès es va reincorporar a la festa, algú va notar que estava una mica lívid, mig absent, però va semblar que de seguida es recuperava.

Mentrestant, a la terrassa, sota la pàl·lida llum de la lluna, la Shizuko somreia.

La Victoria no hauria sabut dir quant de temps van passar-hi, a la biblioteca. Probablement van ser uns quants dies, perquè de tant en tant paraven per menjar, i també de tant en tant queien rendits de son, tot plegat unes quantes vegades. Tot i així, tant li feia. Mai abans no havia passat tant de temps amb en Christian, convivint-hi, i se li feia agradable, fins i tot més que les seves estades amb en Jack. La causa d’això, va comprendre quan hi va rumiar, era que els moments que passava amb en Christian eren escassos i efímers: mai no se sabia quan desapareixeria, ni quan tornaria a aparèixer, de manera que havia après a gaudir al màxim de la seva presència i aprofitar-ne cada instant. I, per bé que ell passava hores i hores a la biblioteca, examinant els vells volums que s’hi conservaven, quan donava per acabada la jornada de treball, sempre tenia una estona per a ella. La major part de les vegades, simplement xerraven; la Victoria es va adonar que ell preferia una bona conversa a res que impliqués intimitat física, però també van trobar temps per tenir-ne en alguna ocasió. Van ser dies molt especials per als dos i, tot i així, hi havia dues coses que enterbolien la felicitat de la Victoria.

Una d’aquestes coses, òbviament, era en Jack. Ella s’havia acostumat a observar-lo una estona cada dia, per mitjà de l’Ànima, abans d’anar-se’n a dormir. De moment el veia bé, però no semblava que tingués intenció de tornar aviat, i la Victoria no podia evitar preocupar-se’n.

L’altra cosa que l’amoïnava era l’obsessió d’en Christian per descobrir una informació que semblava que hagués d’estar oculta en algun racó de la biblioteca. La Victoria no sabia què buscava, exactament, i la resposta d’ell, «informació sobre els unicorns», li semblava massa vaga i genèrica. Sospitava que ell tenia una teoria que no volia compartir amb ella, potser perquè encara no l’havia confirmada, potser perquè no volia que s’hi encaparrés.

Un bon dia, en Christian tenia a les mans un vell llibre que havia trobat en un dels prestatges. La Victoria va veure que se’l mirava fixament i va somriure.

—No hi perdis el temps —va dir-li—, té els fulls en blanc.

—No és l’interior el que em crida l’atenció, sinó la coberta. Mira.

L’hi va allargar, i ella el va examinar amb curiositat.

—És el símbol del sol. Una espiral. Què té d’especial?

—Que mai no n’havia vist una de sola. Normalment són tres espirals disposades en forma de triangle, no pas una. Per quina raó hi van representar només un sol, en aquesta coberta?

—Som a Limbhad —li va recordar ella—. Potser a les persones que van viure aquí fa segles els va cridar l’atenció el sol de la Terra. Potser aquest llibre havia de ser una mena de diari de les seves experiències en un nou món.

—Té sentit, sí —va assentir en Christian—. Però no veig per què haurien d’ocultar una informació així. I, d’altra banda, en aquest símbol hi percebo una força antiga i poderosa. No crec que faci referència a un sol, i menys encara al sol de la Terra.

La Victoria va clavar la mirada en l’espiral, intrigada, i va tenir un moment la sensació que aquell símbol rodava sobre si mateix, i va tancar els ulls, marejada. Quan els va tornar a obrir, va veure els ulls d’en Christian fits en ella.

—Què passa? —va preguntar, neguitosa.

—La teva banya…

No va dir res més, però ella ho va entendre. Es va palpar el front, però ja sabia el que en Christian mirava, encara que ella no podia veure-ho: un punt brillant, com una estrella. La seva llum resplendia de nou.

—No és l’espiral d’un sol —va dir aleshores la Victoria—. És l’espiral d’una banya. D’una banya d’unicorn. —Va contemplar el llibre, dubitativa—. Però, si és un llibre sobre unicorns, per què està en blanc?

—No està en blanc. Està esperant que se’l llegeixi la persona adequada. I, si té a veure amb els unicorns, potser aquesta persona ets tu.

—I què esperes trobar-hi, aquí? Per què estàs tan segur que té a veure amb els unicorns, i que és important? I…, a més a més…, si era això, el que buscaves…, com sabies que era aquí?

En Christian va sacsejar el cap.

—Vas dir que la màgia era més antiga; que els unicorns eren anteriors als sheks i als dracs. I això, Victoria, voldria dir que, quan es va iniciar la guerra dels déus, els unicorns ja hi eren. Per tant, devien saber què va passar. I, si és així, els unicorns tenien les respostes a les preguntes que ara ens formulem. Els unicorns posseïen la clau per entendre què passa. I, si hi ha una manera d’evitar tot això, ells la coneixien.

—Ja se m’havia acudit —va dir la Victoria—. Però, si és així, per què no van dir mai res?

—Pensa-hi. La seva pròpia naturalesa els obligava a mantenir-se ocults. Si en cap moment haguessin decidit explicar al món el que sabien, ho haurien fet per mitjà d’un mortal… que immediatament hauria quedat convertit en mag, o en semi-mag. Creus de debò que les Esglésies haurien fet cabal de les paraules d’un mag sobre la guerra dels déus?

—No —va admetre ella—. En matèria divina, els sacerdots només s’escolten la veu dels Oracles.

—Qualsevol versió diferent de l’oficial hauria estat considerada blasfema i, per tant, eliminada. Si alguna vegada els unicorns van voler explicar la història del món a la seva manera, i ho van fer per mitjà dels mags, aquesta història s’havia de guardar en l’únic lloc on les Esglésies no han arribat, un refugi per als mags que van fugir de la repressió religiosa durant l’Era de la Contemplació: Limbhad. Ho entens, ara?

—Creus de debò, doncs, que els unicorns van intentar comunicar-se amb els mortals?

—Fa mil·lennis que ho fan, Victoria —va replicar-li en Christian amb un somriure plàcid—. Els unicorns se senten atrets pels mortals, i per això els lliuren els seus dons. És una tendència innata, com ho és l’odi per als sheks i per als dracs, dues races creades per lluitar.

—I per què no ho van explicar als sheks i als dracs?

—Ho han estat fent, a la seva manera: concedint la màgia indistintament a tots dos bàndols. I, de fet, si entre els szish hi ha menys mags, no és perquè els unicorns els hagin menyspreat, sinó, simplement, perquè nosaltres vam perdre una batalla important i vam ser desterrats lluny d’Idhun, a un lloc on els unicorns no podien arribar. També pot ser que sí que intentessin revelar els seus coneixements als sheks i als dracs, i que ni els uns ni els altres, encegats per l’odi, que al principi del temps devia ser molt més intens i violent, no se’ls haguessin escoltat; o que estiguessin massa implicats en la guerra i no haguessin estat capaços d’entendre tot el que els unicorns els volien explicar. No ho sé, tot plegat només són conjectures que faig. Si tinc raó, les respostes són en aquest llibre.

—I com el llegirem? —va preguntar la Victoria, amoïnada. En Christian va somriure.

—Tu sabràs. Ets un unicorn, no?

La Victoria no va saber què dir. Va tornar a obrir el llibre i va passar-ne les pàgines, un xic desorientada. Però va recordar el que havia sentit en mirar fixament el símbol de la coberta, i aleshores va tancar el llibre i va repetir aquell gest.

Novament li va semblar que l’espiral començava a giravoltar lentament i, en lloc d’apartar-ne la vista, va concentrar-s’hi més. Gairebé va poder percebre que la llum del seu front es feia més intensa. Va notar que en Christian la mirava, contenint l’alè, però va intentar no distreure’s.

L’espiral va començar a girar més de pressa…

I aleshores el llibre es va obrir de cop, i un aire invisible en va agitar les pàgines. La Victoria el va deixar anar, amb una exclamació de sorpresa, i el volum va quedar obert a terra, amb els fulls que encara bellugaven, ventats per una brisa fantasmal. Ella va sentir que els braços d’en Christian la sostenien. Va aixecar el cap…

… i va veure una cosa sorprenent.

L’Ànima havia reaccionat. Sobre la taula de la biblioteca havia aparegut de nou aquella esfera de llum que solia manifestar-se quan cridaven l’esperit de Limbhad. Només que, en aquesta ocasió, cap dels dos no l’havia cridat.

Una mena de feix lluminós va emergir del llibre i va anar a trobar-se directament amb l’esfera de l’Ànima, que va vibrar un instant i va començar a rodar vertiginosament.

La Victoria continuava emparada pels braços d’en Christian, i els dos van contemplar, impressionats, com les imatges començaven a definir-se a l’interior de l’esfera i formaven finalment un paisatge que tots dos coneixien perfectament.

Era Idhun. Però un Idhun més salvatge, d’una bellesa misteriosa i antiga, tan curull de màgia i esplendor que a la Victoria se li va encongir cor de veure-ho. Contemplaven Idhun tal com era a les albors de la Primera Era, aquella època mítica que gairebé s’havia oblidat. Hi havia un triple pleniluni, preciós i radiant, i la fantàstica llum de les llunes banyava la superfície d’aquell món primitiu. Es van veure de sobte en la clariana d’un bosc ple de vida. Amb profunda emoció, la Victoria va veure un unicorn que sortia d’entre l’espessor. I darrere seu un altre. I encara un altre. I un altre…

Els unicorns, però, no havien sortit per rebre’ls a ells. De fet, ni tan sols no els veien, perquè en realitat ells no eren allí.

Alçaven el cap al cel, a les llunes. I, talment com si les seves llargues banyes perlines els assenyalessin el que havien de veure, en Christian i la Victoria van mirar també cap amunt.

—Mira… Erea… —va dir en Christian en un murmuri; però la Victoria ja s’hi havia fixat.

La lluna argentada tenia un vel, aquella nit; estava envoltada d’un halo de tenebres. En passava alguna. La Victoria va percebre el neguit dels unicorns, la por pintada en els seus bells ulls de llum. Però aquelles criatures precioses van quedar-se quietes.

Va passar molta estona: unes quantes hores, potser. Els unicorns continuaven contemplant el vel de foscor que cobria Erea, i en Christian i la Victoria tampoc no gosaven moure’s, perquè sabien que estava a punt de passar alguna cosa.

I va passar. De sobte, un so horrible va esquinçar el cel, com un tro furient, com el crit d’ira d’un milió de goles. I alguna cosa va creuar el firmament, una cosa que semblava emergida directament del centre del triangle format per les tres llunes i que va caure amb un xiulet esborronador i va deixar rere seu una estela brillant.

Aleshores els unicorns van arrencar a córrer. Van fugir de la clariana, lleugers com papallones, i es van perdre dins el bosc.

—Els hem de seguir —va dir la Victoria, i gairebé sense ni adonar-se’n es va transformar en unicorn i els va encalçar.

En Christian la seguia, però li costava molt no endarrerir-se, perquè, tot i que era àgil i ràpid, els unicorns es movien pel bosc talment raigs de lluna. Tots semblaven iguals, de lluny, però en Christian va saber de seguida quin d’ells era la Victoria. L’hi deia l’instint, o potser el cor. En qualsevol cas, sabia que no la perdria de vista.

La bandada va sortir del bosc i es va aturar al cim d’un espadat. Les petites peülles forcades dels unicorns van frenar al caire de l’abisme, just a frec del precipici, i van sortir-ne disparades tot de petites roques, penya-segat avall, que la mar es va empassar amb un bramul. En Christian va arribar al costat dels unicorns i va esperar-se, expectant. Va notar el contacte amb alguna cosa molt suau, i tot seguit el va inundar un dolç corrent d’energia. Va acotar el cap i va veure que un unicorn li passava la mandíbula pel braç, amb tendresa.

Era la Victoria.

Aleshores en Christian li va veure la banya força més llarga. No era ni de bon tros com la dels altres unicorns, però li havia crescut considerablement. Es va preguntar, però, si allò era part del somni de l’Ànima o si realment la banya de la Victoria ja era així, i es va proposar de comprovar-ho quan es despertessin.

Els unicorns no movien ni un múscul, però en l’aire es palpava un neguit evident.

L’objecte que queia prosseguia l’imparable descens i formava un arc de foc en el cel… fins que, a la fi, es va estavellar a la mar amb gran estrèpit. El xoc va provocar una onada brutal que va anar a batre contra el penya-segat i va esquitxar els unicorns. En Christian va veure que es miraven els uns als altres, amb una lluïssor d’enteniment als ulls. Què era el que havien entès? Què volia dir la caiguda d’aquell cometa sobre Idhun?

En Christian va notar una cosa càlida entre els braços, i va descobrir que era la Victoria, que havia recuperat la seva forma humana. Va voler dir-li alguna cosa, però no en va tenir ocasió, perquè tot va tornar a giravoltar…

… i van anar a espetegar en un altre lloc, i en un altre temps, però encara a Idhun, encara en el passat. Eren en els límits d’un bosc, ocults entre l’arbreda, altre cop entre els unicorns. Ara era de dia, i els tres sols brillaven dalt del firmament com tres joies cosides en un enorme tapís violaci. Més enllà dels últims arbres hi havia cases, unes cabanes petites i fràgils, i un grup d’humans que les voltaven.

En aparença eren iguals als humans actuals d’Idhun, però la seva forma de vida es veia molt més precària. Havien de passar mil·lennis abans no donessin forma als regnes de Nandelt, a la impressionant arquitectura dels castells, a la planificació de les grans ciutats, a les grans torres de la bruixeria que un bon dia governarien el món. I, tanmateix, eren humans.

Els unicorns els contemplaven ocults en el boscam, amb una lluïssor de nostàlgia en la mirada.

Va ser aleshores que hi va haver l’atac.

Una colla d’homes serp va sorgir de l’altra banda del poblat i va arremetre contra qualsevol cosa que bellugués. Amb una fúria i una crueltat il·limitades, van carregar sobre el grup d’humans, els van atacar brutalment, amb pedres i garrots, i no cessaven de colpejar-los ni quan la víctima ja no es movia. La Victoria va amagar el cap en l’espatlla d’en Christian. Havia vist un munt de desgràcies, però no res que fos comparable a aquell carnatge. Els crits dels humans, homes, dones i nens, li ressonaven dins el cap, i van arribar-li fins al cor, d’on ja no n’havien de sortir mai més.

En Christian contemplava l’escena amb semblant impenetrable. Va continuar mirant-s’ho fins i tot quan ja no quedava cap humà viu, quan els szish van començar a aterrar les cases, pedra a pedra. En acabat van retirar-se del poblat, sense endur-se’n res: ni menjar ni estris. L’havien arrasat pel simple plaer de destruir-lo.

Aleshores, en Christian va parlar:

—Els szish no són així.

La Victoria va alçar el cap per mirar-lo.

—Christian… —va murmurar—, per què? Però ell no va respondre.

L’un rere l’altre, els unicorns van fer mitja volta i es van endinsar en el bosc. I la Victoria en va percebre la tristor. No manifestaven ni ira ni por; només tristesa, una tristesa resignada, com si s’ho esperessin.

—Què passa, què està passant? —es preguntava la Victoria. En Christian va moure el cap—. Els szish no són així —va repetir.

I es van descobrir altre cop a la biblioteca de Limbhad, la Victoria encara en braços d’en Christian, tremolant. Aleshores, l’esfera de l’Ànima es va esvanir, i el llibre dels unicorns es va tancar de cop.

Van estar-se en silenci una bona estona. La Victoria va mirar en Christian, però ell encara estava capficat, rumiant; cap emoció no se li dibuixava en el rostre.

—Vol dir res, per tu? —li va preguntar ella.

En Christian va tornar a la realitat, i la va mirar com si acabés d’adonar-se de la seva presència.

—Potser sí —va dir, lentament—, però no n’estic segur.

—Suposo que no penses compartir amb mi les teves teories. El shek va negar amb el cap.

—Seria prematur. Primer he d’esbrinar…, he d’esbrinar…

—Què?

En Christian va clavar la mirada damunt d’ella. Els seus ulls blaus semblaven més gèlids que mai.

—Me’n torno a Idhun —li va dir, molt seriós—. Amb la Gerde.