CAPÍTOL I

DISPUTES I DECISIONS

L’oracle de Gantadd havia quedat inhabitable després del pas de l’onada. Amb temps i esforç el podrien reconstruir, però les sacerdotesses necessitaven un altre lloc on hostatjar-se, i les poblacions properes també havien sofert les conseqüències de la visita de Neliam.

De manera que se n’havien anat cap al bosc d’Awa, per trobar-se amb en Ha-Din al nou oracle que havien construït al cor de la forest. Havien recollit l’Alexander i les novícies terra endins. Tots estaven sans i estalvis, tot i que l’Ankira, l’oïdora limyati, havia patit un atac de pànic quan l’onada s’havia abatut sobre el continent: s’havia desmaiat i, en tornar en si, s’havia reclòs en un mutisme absent.

La Igara, la missatgera de l’Oracle, no va tornar. Pel que en sabien, havia arribat a alertar unes quantes comunitats ganti, però n’hi havia que havien quedat completament devastades per la mar. Temps després van confirmar que, efectivament, havia estat sorpresa per l’onada durant la seva missió.

Les pèrdues provocades pel pas de la deessa Neliam per aquells dominis, als oceans de l’est, eren abundants. Centenars de persones havien quedat sense sostre i ara vagaven pels boscos de Derbhad, encara temorosos de retornar als pobles inundats. Els feèrics no sabien què fer: en alguns casos els havien acollit; però a Trask-Ban, per exemple, els refugiats no havien estat ben rebuts.

No n’hi havia pas gaires que viatgessin fins al bosc d’Awa: era massa lluny de Gantadd per ser una opció còmoda per als damnificats, però els habitants de l’Oracle se n’hi anaven. La germana Karale s’havia quedat altre cop enrere, per intentar reconstruir l’edifici, i també les sacerdotesses més laborioses; a més, cada dia arribava gent de les zones interiors que s’havien salvat de l’embat de l’aigua disposada a donar-los un cop de mà.

L’Alexander hauria tornat cap a l’Oracle de bon grat; no tenia gens de ganes de tornar al bosc d’Awa, que li duia tan mals records. Malgrat tot, quan va veure els membres de la comitiva, va canviar de parer.

Qui encapçalava el grup era en Jack, i duia la Victoria al costat. Feia molt de temps que no la veia, l’Alexander, i d’entrada se la va mirar amb recel. Recordava molt bé l’estat en què havia arribat a Nurgon després de la suposada mort d’en Jack, i era aquella l’última imatge que en tenia. Per descomptat, entre en Jack i en Shail l’havien posat al corrent del que havia passat durant la seva absència, i ell s’havia sentit commogut de saber que la Victoria s’havia sacrificat davant l’Ashran per salvar el drac; no obstant això, ella també havia donat la seva vida pel shek, i, un cop refeta de la malaltia, havia fugit amb ell cap a la Terra. L’Alexander, per més que ho intentés, no podia entendre ni aprovar aquella actitud. Però ara la Victoria era allí, amb en Jack, i una càlida sensació de goig va inundar-li el cor en contemplar la parella de joves, en veure com havien crescut i madurat, i en comprovar que malgrat tot continuaven junts. En Shail també hi era: el duien a cavall d’un paski. Estava molt feble, i havia perdut la cama artificial, però encara era viu.

La Resistència. Els seus amics. Tots junts altre cop.

I el millor de tot era que, del shek, no se’n veia ni el rastre. Potser la Victoria havia recuperat finalment el seny, i tot tornava a ser com abans. Però l’Alexander no podia deixar de preguntar-se què devia haver estat fent ella sola amb el shek, tot aquell temps, i com era que havia tornat sense ell.

Tot i així, en veure en Jack i la Victoria al capdavant del grup, que consolaven les sacerdotesses més afectades, que ajudaven la Zaisei a ocupar-se d’en Shail, que es comportaven com els herois que havien de ser, l’Alexander no va tenir el coratge de girar-los l’esquena i allunyar-se’n.

La Gaedalu també els acompanyava. Havia dubtat entre quedar-se a l’Oracle o anar al bosc d’Awa, però en Jack l’havia convençuda que anés amb ells. Havien de parlar de moltes coses, i calia que hi fossin presents tant ella com en Ha-Din.

Les dríades, guardianes d’Awa, els van deixar passar. La comitiva havia trigat uns quants dies a travessar Derbhad; els havien vist molts feèrics, i les notícies volaven.

Ara, guiats per les dríades, avançaven pels estrets senders del bosc, que només les fades eren capaces de localitzar. El primer dia van trobar el bosc tan brillant i exuberant com sempre; però, a partir de la segona jornada, un cop creuat el riu, van començar a veure els estralls que els sheks hi havien causat durant l’última batalla. En algunes zones del bosc encara hi feia fred, i els arbres havien mort sota una gèlida capa de gebre. La Victoria es va adonar que les dríades feien tot el que podien per evitar aquells indrets, i, tot i així, no tenien altre remei que travessar-ne algun de tant en tant. I això volia dir que el bosc havia quedat més afectat del que elles volien donar a entendre.

Ja era de nit quan van arribar al nou oracle. La comitiva es va aturar, impressionada.

No s’assemblava als altres oracles que s’havien aixecat a Idhun abans de l’arribada dels sheks. En altres circumstàncies, a ningú no se li hauria acudit construir un oracle enmig del bosc; durant l’imperi de l’Ashran, però, havia semblat que Awa era l’únic lloc segur, l’única opció possible.

Naturalment, els feèrics hi havien posat condicions: totes les estances del nou oracle eren arbres vius: els troncs, les brancades i les arrels s’entrellaçaven per formar parets i sostres vegetals. Segurament, l’arquitectura feèrica no havia afrontat mai un repte com aquell: els arbres casa de les fades solien ser individuals, mentre que l’Oracle acolliria molta gent, i hauria de tenir diversos tipus de dependències. Amb raó hi havien estat anys, per fer-lo, va pensar en Jack. Per més de pressa que creixessin els arbres a Awa, fins i tot els feèrics devien haver necessitat molt de temps per poder fer-los créixer de manera que formessin aquella construcció.

L’única concessió de les fades a l’arquitectura humana, o més aviat celeste, era el cos central de l’edifici, cobert per una gran cúpula. Aquella cúpula era absolutament necessària per a l’Oracle, perquè era a través d’ella que es captaven les veus dels déus.

«Segur que ara s’haurien estimat més no construir-la», va pensar en Jack, amb una esgarrifança.

Havia explicat a la Victoria tot el que havia sentit a la Sala dels Oïdors, però havia preferit no compartir aquella experiència amb en Shail ni amb l’Alexander. El mag estaria disposat a escoltar-se’l, segurament, però encara se sentia molt feble, i en Jack no havia volgut destorbar-lo. I l’Alexander…, bé, en Jack era conscient del que opinava sobre la guerra entre els dracs i les serps alades, i no tenia sentit intentar fer-lo canviar de parer.

La Victoria, al seu torn, li havia parlat de la Shizuko i dels sheks refugiats al Japó, de la finestra interdimensional que havia obert la Gerde, i del que havien descobert a la biblioteca de Limbhad, gràcies al llibre dels unicorns, que coincidia amb el que en Domivat li havia explicat a ell.

I en Jack també l’havia posada al dia de tot el que havia passat a Idhun durant la seva absència. La Victoria va escoltar amb el cor en un puny el relat de l’arribada dels déus Karevan i Neliam, del que havia viscut a Nanhai, a Port Maragda i a l’illa de la Gaeru, i del que havia descobert a les ruïnes del Gran Oracle.

—De manera que ja ho saps —va dir—: ja li pots dir al shek que, gairebé amb tota probabilitat, la seva mare es deia Mahnua, i era oïdora al Gran Oracle, on va conèixer l’Ashran quan ell hi va anar en cerca d’informació sobre el setè déu. Si no vaig errat, si realment això va anar així, en Christian va néixer allí, als confins de Nanhai. La seva mare se’l devia endur de l’Oracle després d’haver sentit la profecia, la que parlava del retorn dels sheks sota el guiatge de l’Ashran. Em temo que va ser l’única que va comprendre de debò les implicacions d’aquella profecia. Havia vist morir l’Ashran i l’havia vist ressuscitar convertit en el Setè. I és ben probable que no la cregués ningú, de manera que la seva única possibilitat va ser fugir ben lluny amb el seu fill.

—I què se’n va fer, d’ella?

—L’Ashran la va trobar a la seva cabana d’Alis Lithban, el dia de la conjunció astral, i li va arrabassar el fill. Possiblement la va matar llavors mateix, o potser ella va buscar refugi en alguna altra banda, no ho sé. He intentat preguntar-l’hi a la Gaedalu, però ha reaccionat d’una manera estranya, gairebé furiosa. És clar que va conèixer la Mahnua, i sembla que l’odia.

No sé si perquè era la mare d’en Christian, perquè va tenir contacte amb l’Ashran o per alguna qüestió personal. M’ha donat a entendre que és morta, però no sé si creure-me-la. Miraré d’esbrinar-ne més detalls; si continuo interrogant-la, finalment m’explicarà tot el que sap.

La Victoria va negar amb el cap.

—No cal —va dir—, no forcis les coses. Li diré a en Christian qui va ser la seva mare i deixaré a les seves mans l’opció de buscar-la, si és que vol. Crec que ho ha de decidir ell mateix.

En Jack li va adreçar una mirada fugaç.

—L’hi explicaràs? Se n’ha anat amb la Gerde… Com saps que tornaràs a veure’l?

—Sé que tornarà. Encara porto posat el seu anell.

En Jack va moure el cap, amoïnat. No havia encaixat bé la notícia que en Christian se n’hagués anat amb la Gerde. Ni tan sols la Victoria no havia estat capaç de trobar raons que justifiquessin aquella decisió.

—Va ser després de veure la matança dels szish a través de l’Ànima —va recordar ella—. Va dir: «Els szish no són així», i en acabat va dir que havia de tornar amb la Gerde. Crec que va entendre alguna cosa que nosaltres no acabem d’entendre.

—I no va ser capaç de compartir-ho amb tu? —va demanar en Jack, exasperat—. Torna a canviar de bàndol, així, sense cap explicació?

La Victoria va alçar el cap.

—Jo hi confio, Jack —va dir.

—Sí, és clar —va grunyir ell—. Ja sé que tu pots acceptar tranquil·lament que ajudi els sheks a conquerir la Terra, o que se’n vagi amb una fada que no solament és la setena deessa, sinó que a més ha volgut seduir-lo sempre, i pots continuar dient que encara confies en ell. Però em sembla que jo en tinc prou, amb això. Per què no és capaç de comprometre’s amb un bàndol d’una vegada?

La Victoria se l’havia estat mirant, molt seriosa.

—Jack —va dir—, després de tot el que hem après…, creus de debò que té sentit parlar de bàndols, encara?

En Jack no va saber què respondre.

Perquè, en un cert sentit, la Victoria tenia raó. Durant el viatge a Awa, en Jack havia sentit que l’Alexander parlava de la Resistència, de la lluita contra els sheks, del Setè, i tot allò, que li era molt familiar, al mateix temps li sonava com una cançó molt antiga, unes paraules que per a ell ja no feien sentit.

Confiava que la reunió amb en Ha-Din l’ajudés a aclarir una mica les idees. El Gran Pare era una persona oberta i conciliadora, molt més que no pas la Gaedalu, que, d’altra banda, cada dia li semblava més hermètica i sinistra.

Per això es va sentir alleujat quan va veure aparèixer el celeste, que sortia de l’Oracle per rebre’ls amb un somriure. Les sacerdotesses van fer-li una breu reverència, però l’Alexander només va acotar el cap, en senyal de respecte, i en Jack i la Victoria el van imitar.

—Benvinguts, visitants —va dir en Ha-Din, encara somrient—. Ha passat molt de temps des de l’última vegada que us vaig donar la benvinguda a Awa, a uns quants de vosaltres, i les coses han canviat molt, d’aleshores ençà. Però m’alegro de veure-us a tots altre cop. Entreu: trobarem allotjament per a tothom.

Van fer un àpat lleuger i informal, per sopar, mentre xerraven de banalitats. Els nouvinguts estaven cansats i tenien ganes d’anar-se’n a dormir com més aviat millor. En Ha-Din va proposar de reunir-se l’endemà al matí, amb el cap més despert, i tothom va estar-hi d’acord.

D’entrada, les sacerdotesses es van mostrar una mica anguniejades, d’haver de dormir en una estança formada per arbres vius, però ben aviat es van adonar que l’Oracle oferia per dintre tantes comoditats com una casa de pedra. Els llits eren bolets enormes que creixien ran de terra, suaus i tous, i els llençols que els recobrien estaven fets d’amples fulles vellutades, càlides i confortables. No hi havia portes, però els espessos cortinatges de branques i lianes que tancaven l’accés als habitacles en garantien la privadesa.

El jove novici celeste que els va guiar fins a les seves cambres va allotjar en Jack i la Victoria a la mateixa habitació, i ningú no s’hi va oposar.

Ja no havien tornat a parlar d’en Christian, ells dos. En Jack havia trobat a faltar molt la Victoria, i no estava disposat a espatllar aquella nit recordant el shek. A penes havien tingut intimitat, els dies anteriors, i ara que per fi estaven sols no pensava desaprofitar l’oportunitat.

La Victoria, en canvi, havia agraït aquella manca d’intimitat. També havia enyorat moltíssim en Jack, però, així i tot, després d’haver passat tant de temps amb en Christian a Limbhad, se li feia estrany tornar a caminar sota els tres sols d’Idhun, amb ell al costat. Per sort, no va haver de dir-l’hi: quan van poder gaudir d’aquella nit a l’Oracle, tots dos sols, ja s’havia tornat a acostumar a la presència del drac.

I, a pesar de tot, més tard, quan ell ja dormia profundament al seu costat, i ella encara estava desperta, entre els seus càlids braços, trobava a faltar la suau fredor d’en Christian. No va poder evitar preguntar-se si devia estar bé. Es va dur als llavis la pedra de Shiskatchegg i va veure com s’il·luminava tènuement: en Christian acabava de restaurar el vincle que hi havia entre ells dos, i que tallava quan calia perquè ella pogués gaudir d’intimitat, si estava sola amb en Jack.

La Victoria va somriure en la penombra. «Cuida’t», li va dir en silenci. «No facis cap bestiesa».

Ben lluny, a l’altra punta del continent, enmig d’un altre gran bosc, en Christian va detectar la presència de la Victoria a l’altra banda de la seva percepció, i també va somriure.

Era dins l’arbre de la Gerde, contemplant amb interès el nadó que ella tenia en braços.

—Saissh… —va dir en Christian.

—Un nom molt apropiat, oi? —va somriure la fada—. Vols agafar-la?

Abans que no pogués contestar, ja li havia donat la nena. Ell la va agafar amb compte, però la criatura es va despertar de cop i va esclafir a plorar.

—No t’hi amoïnis, plora molt —va dir la Gerde, que va tornar a agafar-la; la va bressar i va cantussejar-li una dolça melodia, fins que va tornar a callar—. Els nadons són molt més sensibles que els adults. Qualsevol humà se sentiria intimidat amb la teva presència, però intentaria fer veure que no passa res. Un nadó no té per què dissimular. El seu instint l’avisa que no ets del tot humà, no li agrades, no vol estar amb tu, i s’encarrega que tothom ho sàpiga perquè algú te n’allunyi. Criatures simples i sinceres, els nadons.

Va tornar a deixar-la al bressol de fulles que li havia fet. En Christian la va contemplar en silenci, i en acabat va dir-li:

—I no nota que tu tampoc no ets del tot una fada?

—Sí que ho nota —va dir la Gerde, somrient—. Però s’hi ha anat acostumant. No et pensis pas que la meva essència estigui tan allunyada del que hi ha en el fons d’un cor humà, Kirtash. És més fàcil que s’acostumi a mi que no pas que arribi a trobar-se a gust amb tu.

—I més li val, acostumar-se a tu, oi? La Gerde va somriure.

—Sí —va respondre, amb veu de gata—, més li val.

—Passarà molt de temps fins que no tingui l’edat adequada, Gerde. I no en tenim pas tant, de temps. De debò creus que val la pena criar-la?

—«Molt de temps», per a tu, no és el mateix que per a mi —va recordar-li ella—. Aquest món serà destruït d’aquí a poc, però hauran de passar molts anys abans no puguem començar a conquerir l’altre. Quan arribi el dia, la meva Saissh ja estarà a punt. Serà ella qui dirigirà la conquesta.

—És un pla lent, complex i laboriós.

—Que potser se t’acut res millor? —va preguntar la Gerde, mirant-lo amb interès.

—Un pla molt més ambiciós, senyora meva —va dir en Christian, somrient—. I molt més audaç. Serà arriscat, això sí. Però, si surt bé, d’aquí a poc temps ja no t’hauran de preocupar els sang-calents ni els seus déus… mai més.

El rostre de la Gerde es va il·luminar amb un somriure lent i generós. Va acaronar suaument la galta de la Saissh, que va fer una mena de xerroteig i va agitar les manetes.

—Sabia que feia bé de conservar-te al meu costat, Kirtash —va dir—. Digues…, en què consisteix el teu pla?

En Christian li va dedicar un mig somriure; però no va arribar a dir res, perquè en aquell moment una ombra es va esmunyir dins l’arbre i es va quedar contemplant-los.

—Vaja —va dir, panteixant i ronc—, si sembleu una família i tot… Quina imatge tan tendra!

En Christian va alçar el cap.

—Què hi fa ell, aquí? —va preguntar a la Gerde, amb una suavitat perillosa.

Ella va encongir les espatlles.

—El mateix que tu: avorrir-me amb una innecessària ostentació d’orgull masculí. Potser de vegades tens idees brillants, Kirtash, però això no et dóna dret a qüestionar les meves decisions. Ell és aquí perquè jo vull que sigui aquí, i amb això n’has de tenir prou. I tu —va afegir, adreçant-se ara a en Yaren—, la pròxima vegada que no te m’adrecis amb el respecte que em deus, et mataré.

En Yaren es va quedar mirant-la, amb una punta de desafiament als ulls, però a la fi va assentir i va acotar el cap, amb humilitat.

—Com és que encara no l’has mort? —va preguntar-li en Christian amb curiositat.

—De vegades és útil —va respondre la Gerde—. Com tu. En Christian no va dir res.

—I, ara, fora tots dos! —va ordenar la fada—. Heu aconseguit fer-me venir mal de cap.

Quan en Christian i en Yaren van abandonar l’arbre, La Gerde va agafar la criatura en braços, i es va asseure en un racó, meditabunda.

—Tu què creus? —va preguntar a la nena—. Els hauria de matar a tots dos?

La Saissh la va mirar amb els seus enormes ulls blaus. La Gerde li va tocar el nas amb la punta del dit i la va fer riure.

—Et cal tan poc, per riure! —va comentar la Gerde, amb enveja; la va alçar enlaire, per contemplar-la—. Sí, seràs molt bonica, de gran. Tan bonica com ho pot ser una humana, és clar —va puntualitzar—. Sort que en Yaren et va rescatar de les tendes dels bàrbars: hauries acabat convertida en una bèstia, si no, com tots ells.

La Saissh va fer un sorollet que semblava una rialla, com si li donés la raó. La Gerde va somriure.

—Però amb això no n’hi ha prou, oi? —li va dir.

Va aixecar la mà, i tot seguit se li va materialitzar en el palmell un objecte llarg i afilat, blanc i pur com un raig de lluna. El nadó el va observar amb interès.

—Contempla això —va dir la Gerde—. El símbol de la màgia. Del poder que els déus van haver de deixar en mans d’unes criatures tan petites i fràgils com els unicorns, perquè ells eren tan grandiosos que haurien esclafat els mortals en concedir-los aquest do. El poder creador dels déus… que sempre m’havia estat vedat… fins ara.

La nena va alçar les mans cap a la banya d’unicorn i va intentar engrapar-la. La Gerde va tornar a somriure.

—T’agrada, oi? Té, agafa-la.

Va posar-la al seu abast. Les manetes d’aquell nadó van aferrar la banya, i la Gerde va sentir com l’energia de l’entorn passava a través d’ella, es canalitzava per mitjà de la banya i s’escampava sobre la petita Saissh, que va deixar anar una exclamació joiosa mentre els ulls se li omplien de llum per un instant i la boca se li arquejava en un somriure d’èxtasi. La Gerde va treure-li la banya de les mans, amb suavitat, i la Saissh va agitar les manetes en l’aire, intentant aferrar-s’hi de nou.

—No, petita, no, ja n’has tingut prou. Amb això n’hi ha prou per iniciar-te en el camí de la màgia.

La Saissh va ploriquejar un moment i tot seguit va arrencar a plorar. La Gerde va fer desaparèixer la banya.

—Oh, calla! —va protestar, i la va agafar en braços per gronxar-la.

A fora, en Christian va aixecar la vista per contemplar el mantell d’estrelles que envoltava les tres llunes. L’havia enyorat, el cel d’Idhun.

Va sentir una presència al seu costat.

—Què vols? —va murmurar.

—Per què has tornat? —va dir en Yaren, amb una mena de xiulet amenaçador—. No estaves cuidant la Lunnaris?

En Christian es va girar cap a ell i li va clavar una mirada gèlida.

—No tornis a esmentar el seu nom —va advertir-lo—. No amb aquest to.

Ell va respondre amb una rialla suau i somorta.

—Creus que fingir que no existeix farà que no l’odiï tant?

—No. Però evitarà matar-te.

que em recordis que tinc intenció de En Yaren va fer un pas enrere. Però, quan va replicar, la veu li sonava burleta:

—T’atreviràs a matar-me, sabent que estic sota la protecció de la Gerde?

—Ja es cansarà de tu —va dir en Christian, somrient—. Així que deixis de ser-li útil… si és que mai li has estat útil.

No va dir res més, ni va alçar la veu, però no li va caldre: una esgarrifança violenta va recórrer l’espinada d’en Yaren, que va aclucar els ulls, va decantar el cap i es va allunyar entre la foscor.

En Christian el va veure marxar. No sabia per què l’havia amenaçat. Normalment no es prenia la molèstia d’advertir la gent que pensava matar-la: la matava i llestos.

«Però ara no puc», va pensar. El mag tenia raó: de moment, estava sota la protecció de la Gerde, i era millor no contrariar-la.

De sobte va recordar que també la Victoria li havia demanat que respectés la vida d’en Yaren. Però no per això pensava deixar de matar-lo. Per què obeïa els desigs de la Gerde, sobre això, i no els de la Victoria?

No va voler entretenir-se a buscar-hi una resposta. Silenciós com una ombra, va tornar a la seva tenda a esperar que es fes de dia.

En Shail va despertar-se bruscament ben entrada la nit. Tenia la sensació que a l’habitació hi havia una llum molt brillant. Va parpellejar, sorprès, i es va adonar que era un somni. Hi havia una forma blanca al costat del seu llit, un cos tan lluminós que feia mal als ulls. Va girar la vista i va veure la Zaisei al seu costat, que dormia profundament. No sabia si despertar-la.

—No la despertis —va xiuxiuejar una veu; era una veu familiar, però al mateix temps tenia un to nou, diferent—. Deixala dormir.

Aleshores en Shail va gosar mirar de nou la figura que es dreçava a tocar d’ell. Els ulls se li van anar acostumant, a poc a poc, a la llum. I va reconèixer aquell perfil.

Era un unicorn.

—Lunnaris? Vic? —va murmurar, un xic atordit.

Ella va inclinar una mica el cap. No tenia la banya tan llarga com l’havia tinguda.

—No podia dormir —va dir—, i he decidit venir-te a veure. Ja hi comptava, de tota manera, però demà hi haurà massa gent, i…, bé, no m’agrada que em vegin així —va concloure, amb una certa timidesa.

En Shail, meravellat, va aixecar la mà per tocar-la, però ella va recular una mica. El mag va tornar a abaixar la mà.

—I com és que has vingut… així?

—Perquè volia que em veiessis. No havies vist la Lunnaris des de la conjunció astral, oi?

—No —va concedir en Shail, emocionat—. Has crescut molt, i…, en fi, estàs preciosa.

L’unicorn va desviar la mirada.

—Gràcies —va dir—, t’ho agraeixo, tot i que sóc ben conscient que la meva banya encara té un aspecte ridícul. —Va somriure—. Però ja funciona, i aquesta és l’altra raó que m’ha fet venir a veure’t.

En Shail la va mirar: no l’entenia. La Victoria va acotar el cap per acostar-lo a un objecte que hi havia damunt la bossa del mag, deixada de qualsevol manera al costat del llit.

—Ah, això —va dir ell—. No ho sé…, vols dir que és bona idea?

Per tota resposta, la Victoria va col·locar la punta de la banya sobre la superfície ben polida de la cama artificial i va tancar els ulls.

La màgia va fluir a través d’ella i li va recórrer les venes, i la banya la va canalitzar. La Victoria va notar que la cama de metall absorbia aquella màgia, assedegada de vida. Va ofegar una exclamació quan l’artefacte va començar a xuclar cada vegada més màgia, i va tenir un calfred, perquè aquella sensació li va recordar, per un moment, l’horrible experiència de la torre de Drackwen, quan l’Ashran li havia arrabassat la màgia a la força. Va inspirar fondo i va fer un esforç per sobreposar-se.

Va continuar transferint màgia a la cama artificial, fins que va notar que vessava d’energia, que ja no en necessitava més. Aleshores se’n va apartar i va deixar caure el cap, esgotada.

—Ja està —va dir—. Prova de posar-te-la.

En Shail va dubtar un moment; però la va veure tan cansada que no va tenir el valor de dir-li que no. Amb compte, per no despertar la Zaisei, es va incorporar una mica i es va estirar per agafar el membre metàl·lic. Un pessigolleig agradable li va recórrer els dits quan la va tenir entre les mans. Se la va mirar de prop. Semblava meravellosament viva i palpitant.

Tot i així, tenia molt fresc a la memòria el record del dolor que havia patit quan la Ylar la hi havia arrencada de rel, i la ferida tot just estava acabant de cicatritzar-se: la idea de tornar a encaixar-hi la cama el va fer estremir.

Malgrat tot, es va atrevir a acostar-la una mica més al monyó… només per comprovar si hi encaixava. I, abans que pogués reaccionar, l’artefacte va fugir-li de les mans, va projectar de nou els seus tentacles de metall, àvids d’autèntica vida, i va ajustar-se-li a la carn. Ell va fer un crit, però el membre artificial va posar-se a lloc, perfectament encaixat, i es va fondre amb la carn com si l’un i l’altra fossin la mateixa cosa.

—Shail, què passa? —va murmurar aleshores la Zaisei, endormiscada—. Shail! —va exclamar, desvetllada de cop en veure el que passava—, treu-te això! No pots…!

—Tranquil·la… —Va mirar d’asserenar-la, tot i que ell mateix encara tremolava—. Tot va bé. Torna a funcionar, i aquesta vegada va de veres… Mira: el penjoll de pedra minca ni s’ha activat… Això vol dir que ja no li cal la meva màgia per acoblar-se al meu cos.

La Zaisei va mirar la cama, entre meravellada i suspicaç.

—Però…, com…, com t’ho has fet?

—Ha estat la Victoria…, la Lunnaris… Aquest prodigi és obra de la seva màgia.

Va parpellejar, per retenir les llàgrimes, i es va girar cap a l’unicorn.

Però ja no hi havia ningú més, a l’habitació. La Victoria havia desaparegut.

L’endemà, en Shail va entrar a la sala de reunions caminant amb les dues cames. Se’l veia pàl·lid i cansat, i la Zaisei no se’n separava ni un pam, amoïnada; però les passes del mag eren fermes i segures. En veure’l, es va sentir un murmuri de sorpresa. En Jack va mirar la Victoria, però ella no va dir res.

Va ser l’única bona notícia del dia. A pesar que els sacerdots els havien deixat descansar fins tard, gairebé ningú no havia dormit bé, i tothom estava neguitós i cansat. Era inevitable que hi hagués discussions.

Amb tot, la reunió va començar bé. Hi eren presents en Ha-Din i la Gaedalu, juntament amb diversos sacerdots i sacerdotesses més, entre les quals la Zaisei; la Resistència en ple, aplegada de nou per primer cop des del dia que van arribar a Idhun (no va semblar que ningú trobés a faltar en Christian), i, finalment, dues fades i un silf, en representació del poble feèric.

En Jack va lamentar l’absència d’en Qaydar. No sempre s’hi havia entès bé, amb l’Arximag, però havia passat molt de temps a la torre de Kazlunn, s’havia familiaritzat amb els bruixots que hi vivien i trobava a faltar, en una reunió de tanta transcendència, algun altre representant de l’Orde Màgic, a part d’en Shail.

De tota manera, per una vegada no havien de parlar de bruixots poderosos, ni de conjurs fantàstics, ni de l’agonia de la màgia. Per una vegada, les qüestions de naturalesa divina esdevenien més importants que les relatives a la màgia.

En Jack va ser el primer a parlar. Va explicar a tothom el que havien viscut a la torre de Kazlunn, el devastador huracà que de poc no havia assolat l’últim bastió de l’Orde Màgic.

—La Mare Venerable i les seves sacerdotesses saben de què parlo —va dir amb gravetat—. Va anar d’un pèl que no les enxampa a Celèstia.

La Zaisei va empal·lidir només de pensar-hi. La Gaedalu va abaixar el cap, però no va dir res.

En Jack va parlar aleshores dels estralls que causava Karevan a les terres del nord, i també de la terrible onada que havia arrasat tota la costa est d’Idhun. En aquesta ocasió no s’ho va guardar per a ell, el que sabia, i va atribuir el fenomen marí a l’arribada al món de la deessa Neliam. Es va adonar que, a mesura que anava parlant, els sacerdots es neguitejaven cada cop més, però no va callar.

—Ja fa temps que els Oracles advertien que això havia de passar —va concloure—. L’estat en què es troben els oïdors n’és una prova. Els Sis han tornat a Idhun perquè el Setè és entre nosaltres, i compten enfrontar-s’hi.

—I com en pots estar tan segur, de tot això? —va inquirir un sacerdot silf, movent el cap en senyal de desaprovació—. El Setè és entre nosaltres, dius. Per quina raó, doncs, hem de suposar que tots aquests fenòmens destructors els causen els Sis, i no ell mateix?

En Jack va quedar un moment callat, rumiant. El cas era que, del poder destructiu dels déus, només n’hi havia donat notícia la Sheziss, una shek; i que havia estat en Christian, un altre shek, el qui li havia dit que el Setè s’havia reencarnat en la Gerde. La intuïció li deia que se’ls havia de creure, però segur que els sacerdots dels Sis no opinarien com ell.

—Nosaltres ens vam enfrontar amb l’Ashran —va dir—. Vam descobrir llavors que era l’encarnació del setè déu, cosa que hauríem d’haver deduït molt de temps enrere, perquè ni tan sols en Qaydar, el bruixot viu més poderós, no hauria estat capaç de moure els astres de la manera que ell ho va fer.

»Un cop mort l’Ashran, el Setè va quedar lliure. Tot i així, no és fins fa ben poc que s’han manifestat aquests… fenòmens destructors. Durant tots aquests mesos, després de la caiguda de l’Ashran, hem gaudit d’una relativa calma…, la calma que precedeix la tempesta.

»Però el Setè corre lliure, i un déu no pot ser derrotat per mortals, ni tan sols pels dracs; de manera que els Sis van decidir venir ells mateixos a combatre’l.

»El problema és que són éssers grandiosos i formidables, i nosaltres no som més que petits insectes, comparats amb ells. Ens esclafaran sense ni adonar-se’n, gairebé; de fet, ja ho estan fent. Mentre no trobin el Setè, continuaran voltant per Idhun. I ara l’han perdut altre cop de vista, perquè ha tornat a ocultar-se en una disfressa mortal: ara s’amaga sota la identitat de la feèrica Gerde, una fetillera renegada.

Hi va haver murmuris al voltant de la taula. En Jack va percebre la mirada alarmada de la Victoria. Sabia que ella s’hauria estimat més que no delatés la Gerde, de moment…, si més no fins que no sabessin què pretenia en Christian. Però, per bé que havia decidit no esmentar el shek, si podia evitar-ho, en canvi no tenia intenció de protegir la Gerde.

—Els sheks saben el que passa: saben que els Sis han vingut a buscar la seva deessa. És més: no creuen que puguin guanyar aquesta batalla. I es preparen per fugir. Però volen fugir a un món que per a mi és tan important com aquest. La Terra, vull dir: el món on vam néixer i créixer la Victoria i jo. I no penso deixar que això passi. Però tampoc no vull que els déus esclafin Idhun en el transcurs de la seva disputa. Si algú té cap idea…

Es va fer un silenci de pedra. Tothom intentava assimilar el que en Jack els havia explicat, i de fet alguns el miraven amb prevenció, com si no acabessin de saber si havia parat foll o si es dedicava a les bromes de mal gust.

En Jack va quedar un moment callat, rumiant. El cas era que, del poder destructiu dels déus, només n’hi havia donat notícia la Sheziss, una shek; i que havia estat en Christian, un altre shek, el qui li havia dit que el Setè s’havia reencarnat en la Gerde. La intuïció li deia que se’ls havia de creure, però segur que els sacerdots dels Sis no opinarien com ell.

—Nosaltres ens vam enfrontar amb l’Ashran —va dir—. Vam descobrir llavors que era l’encarnació del setè déu, cosa que hauríem d’haver deduït molt de temps enrere, perquè ni tan sols en Qaydar, el bruixot viu més poderós, no hauria estat capaç de moure els astres de la manera que ell ho va fer.

»Un cop mort l’Ashran, el Setè va quedar lliure. Tot i així, no és fins fa ben poc que s’han manifestat aquests… fenòmens destructors. Durant tots aquests mesos, després de la caiguda de l’Ashran, hem gaudit d’una relativa calma…, la calma que precedeix la tempesta.

»Però el Setè corre lliure, i un déu no pot ser derrotat per mortals, ni tan sols pels dracs; de manera que els Sis van decidir venir ells mateixos a combatre’l.

»El problema és que són éssers grandiosos i formidables, i nosaltres no som més que petits insectes, comparats amb ells. Ens esclafaran sense ni adonar-se’n, gairebé; de fet, ja ho estan fent. Mentre no trobin el Setè, continuaran voltant per Idhun. I ara l’han perdut altre cop de vista, perquè ha tornat a ocultar-se en una disfressa mortal: ara s’amaga sota la identitat de la feèrica Gerde, una fetillera renegada.

Hi va haver murmuris al voltant de la taula. En Jack va percebre la mirada alarmada de la Victoria. Sabia que ella s’hauria estimat més que no delatés la Gerde, de moment…, si més no fins que no sabessin què pretenia en Christian. Però, per bé que havia decidit no esmentar el shek, si podia evitar-ho, en canvi no tenia intenció de protegir la Gerde.

—Els sheks saben el que passa: saben que els Sis han vingut a buscar la seva deessa. És més: no creuen que puguin guanyar aquesta batalla. I es preparen per fugir. Però volen fugir a un món que per a mi és tan important com aquest. La Terra, vull dir: el món on vam néixer i créixer la Victoria i jo. I no penso deixar que això passi. Però tampoc no vull que els déus esclafin Idhun en el transcurs de la seva disputa. Si algú té cap idea…

Es va fer un silenci de pedra. Tothom intentava assimilar el que en Jack els havia explicat, i de fet alguns el miraven amb prevenció, com si no acabessin de saber si havia parat foll o si es dedicava a les bromes de mal gust.

—Si tot això és cert —va intervenir l’Alexander—, potser la millor solució seria intentar dir als déus on és la Gerde. Perquè l’eliminin, perquè liquidin el Setè d’una vegada.

En Jack va assentir.

—És una opció —va dir—, però no sabem de quina manera ens hi podem comunicar. La Sala dels Oïdors només serveix per escoltar els déus, no per parlar-hi. I tanmateix, en el passat, Ashran el Nigromant va aconseguir comunicar-se amb el setè déu a la Sala dels Oïdors del Gran Oracle.

Es van sentir exclamacions escandalitzades. En Ha-Din va aixecar la mà.

—Em temo que és cert —va dir—. Fa temps que tenia notícia que l’Ashran havia passat una temporada al Gran Oracle… abans de convertir-se en la poderosa criatura que va sotmetre el nostre món després de la conjunció astral. Aleshores, i que els Sis em perdonin, no vaig ser capaç d’entendre la gran importància que revestia aquella informació. Mai no se’m va ocórrer pensar… ni a mi ni a ningú… que el mateix Ashran fos el setè déu. Per la manera com me’l van descriure…, em va semblar molt humà, en realitat.

—Havia estat humà, abans d’allò —va murmurar en Jack—; després…, no sé en què es va convertir exactament.

Es va fer un nou silenci. Ningú no gosava parlar, ara, però en Jack llegia el dubte en el rostre de bona part dels presents.

—De moment —va intervenir aleshores en Shail—, creiem que han arribat a Idhun els déus Karevan, Yohavir i Neliam.

Karevan és encara a les muntanyes exteriors de Nanhai, i es mou tan lentament que els gegants, que ja estan advertits de la seva presència, es limiten a apartar-se del seu camí.

«Neliam, per la seva banda, després de provocar l’onada que va arrasar les costes de Nanetten, Derbhad i Gantadd, i les ciutats del Regne Oceànic, ha seguit cap al sud i s’ha allunyat del continent. Ara no sabem per on passa.

»I Yohavir…, bé, sembla que després d’haver arrasat Kazlunn i Celèstia s’ha aturat… al cel, entre Rhyrr i Haai-Sil. Ja fa uns quants dies que hi és. Els celestes han informat que encara es pot veure una estranya espiral sobre les seves terres, un castell de núvols que a penes deixa passar la llum dels sols però que no descarrega pluja. Els infon por i neguit, diuen, però de moment no es belluga.

»Pot ser que estiguin esperant que arribin els altres déus, a Idhun, o potser s’han adonat que no perceben l’essència del Setè i esperen que es manifesti. No ho sé. Però no crec que aquesta situació es mantingui estable gaire temps. Arribarà un moment que tornaran a posar-se en marxa, i llavors…

No va dir res més. El pròxim a parlar va tornar a ser en Ha-Din, però no ho va fer fins al cap d’una estona.

—No entraré ara en el debat sobre la naturalesa dels mals que assolen Idhun aquests dies. Crec que alguns de nosaltres no estem preparats per acceptar l’explicació d’en Yandrak, que es contradiu amb moltes de les nostres creences. No obstant això, sí que em sembla necessari que parlem sobre la manera d’intentar evitar-ho. Ja han estat destruïdes unes quantes poblacions, i pot ser que ben aviat en caiguin moltes més. Què hi podem fer?

En Jack va moure el cap.

—L’únic que se m’acut és vigilar els seus moviments, estar ben atents i saber reaccionar de pressa per evacuar les zones per on creguem que passaran. És el que hem fet fins ara, i sé que no és un consol extraordinari, perquè no hem pas pogut salvar a tothom, però… què més podem fer?

—Potser seria més senzill esbrinar on és la Gerde, capturar-la i lliurar-la als déus —va suggerir l’Alexander.

—Capturar la Gerde? —va repetir en Jack—. La Gerde, que ara té el poder d’una deessa? Ens va costar anys arribar fins a l’Ashran; no crec que amb la Gerde fos més senzill.

Va recordar aleshores, de sobte, que en Christian era amb ella, i va callar. Devia ser aquest, el pla secret del shek?

—I per què no ho intentem? —va insistir-hi l’Alexander—. Només hem d’esbrinar on s’amaga…

—No és aquesta, la qüestió —va tallar en Jack—. Ja ho sabem, on s’amaga: és a Alis Lithban.

—Jack! —va protestar la Victoria.

—Què? —va defensar-se ell—. És veritat. Bé, ja sé que Alis Lithban és molt gran, però tenim raons per pensar que s’oculta a la zona sud del bosc, prop de Raden.

L’Alexander va assentir.

—Podem intentar capturar-la, sí. I lliurar-la als déus…

—Però això no evitarà que lluitin i destrossin el món —va fer notar la Victoria.

—Això no ho sabem. Estem parlant dels Sis: i la Gerde, si de debò és el Setè, no els pot ser un rival digne. Quina mena de déu s’oculta en un cos mortal? S’amaga perquè sap que els déus el destruiran, perquè tenen poder per fer-ho. Potser el més senzill seria deixar que s’acabi tot d’una vegada. No crec que sigui pitjor que tenir els déus que van destruint el món al seu pas mentre la busquen.

—Hi ha una altra sortida —va dir en Jack—. Hi ha un món…, es diu Umadhun, i és el lloc on els sheks van viure fins a l’arribada de l’Ashran. És un món mort. Si aconseguíssim que els déus se n’hi anessin a resoldre les seves disputes, Idhun estaria salvat del perill. Jo sé on és, Umadhun, i com arribar-hi.

«De veritat?», va dir aleshores la Gaedalu. «I com pot ser que sàpigues aquestes coses?».

En Jack va sostenir-li la mirada sense parpellejar.

—Perquè va ser la meva raça la que va desterrar els sheks, Mare Venerable —va dir amb calma.

Hi havia altres raons, i la Gaedalu ho intuïa. Però l’expressió d’en Jack era serena i resoluda, i deixava clar que no donaria més explicacions. La Gaedalu va mig aclucar els ulls.

«No ens expliques tot el que saps, Yandrak», va acusar-lo.

—Potser és perquè no considero necessari donar-ne més detalls —va replicar ell, impertorbable.

«No? Doncs jo crec que sí. Hi ha moltes coses en el teu comportament, i en el de la Lunnaris, que no han quedat clares. On és en Kirtash, el shek que defensàveu amb tant d’interès?».

—Això no té cap mena d’importància —va respondre en Jack—. Durant una bona temporada ens va ajudar, va lluitar al costat nostre contra l’Ashran, i ara ha tornat amb la seva gent, que jutjaran els seus actes com vulguin.

«No té cap mena d’importància?», va repetir la Gaedalu. «El fill de l’Ashran encara és viu, i col·labora amb l’enemic, i dius que no té gens d’importància?».

—Ens enfrontem amb diversos déus, i amb el que queda de la raça shek, que no sembla poca cosa. A més, sabem que la Gerde té el poder de consagrar mags, com la Lunnaris. Tenint en compte tot això, crec que en Kirtash és el menys important dels nostres problemes —va replicar en Jack amb fredor.

—Jo estic d’acord amb la Mare Venerable, Jack —va intervenir aleshores l’Alexander, molt seriós—. Hi ha moltes coses que no ens has explicat. I, després de tot el que he viscut, a Idhun i a la Terra, a mi no se m’acudiria pensar que el que faci en Kirtash no tingui cap mena d’importància. Li vas permetre que s’endugués la Victoria. I han estat junts fins no fa gaires dies, oi?

Novament es van sentir murmuris escandalitzats. La Victoria es va aixecar i va demanar silenci per parlar.

—No té sentit que continuem parlant d’en Kirtash. Faci el que faci, i digui el que digui, continuareu considerant-lo un enemic, de manera que accepteu simplement que està amb la seva gent, que és on tots vosaltres creieu que hauria d’estar.

Quin és el problema?

—El «problema» és que la seva gent són l’enemic, Victoria! —va exclamar l’Alexander; els seus ulls van brillar breument amb una lluïssor salvatge, que només en Jack va detectar—. T’he consentit una pila de coses, però crec que, pel que fa a en Kirtash, has anat massa lluny, defensant-lo, quan és obvi que no s’ho mereix.

—En Kirtash va estar al costat nostre a la torre de Drackwen —va intervenir en Jack, que va alçar el to de veu—. No saps de què parles, perquè no hi eres. Si no hagués estat per ell, ara nosaltres dos seríem morts, i l’Ashran encara governaria Idhun.

La discussió ja era general. Els celestes s’havien mantingut en silenci, capcots, fins que s’havien sentit incapaços de suportar tanta tensió i, un rere l’altre, havien anat sortint de l’habitació; la Zaisei havia estat l’última.

El Pare Venerable, però, s’hi va quedar, amb el rostre ocult entre les mans, esperant en silenci que els altres abaixessin el to de veu. Quan va quedar clar que ningú no cediria, en HaDin es va posar dempeus, amb un gest evident de sofriment al rostre, i va demanar la paraula.

Finalment, van anar asseient-se tots, de mal humor, i es va fer un silenci tens i incòmode.

—Estem molt alterats, avui —va dir en Ha-Din, afable—. No em sembla que hàgim de solucionar res, discutint. Mare Venerable, el vostre odi manifest contra en Kirtash és una qüestió personal que, bo i essent comprensible, i respectable, no hauria d’interferir en el vostre judici sobre el que debatem avui —va dir, amb to de reny suau.

«En aquest cas, la insana atracció que la Lunnaris sent envers aquest shek tampoc no li hauria d’enterbolir el criteri», va contraatacar la Gaedalu.

—No he estat jo qui ha esmentat en Kirtash, Mare Venerable —va replicar la Victoria, amb gèlida cortesia.

—Prou, sisplau —va intervenir en Ha-Din—. Així no anem enlloc. Hem de continuar investigant què passa aquí, al nostre món, i com podem aturar-ho. No té sentit que continuem acusant-nos els uns als altres.

No va replicar ningú; al contrari, n’hi va haver més d’un que van abaixar el cap, lleugerament avergonyits.

—Els sols ja estan molt alts —va concloure el Pare, amb un somriure suau—. Proposo que anem a prendre un refrigeri, i continuem després, a la tarda. Mentrestant, espero que tothom reflexioni sobre tot el que ens ha explicat en Yandrak.

Hi va haver un sentiment general d’alleujament. Va sortir tothom de la sala, i van anar baixant cap al pati, d’un a un, per l’escalinata que formaven les arrels del gran arbre.

Els hi esperava un petit grup de feèrics. Quan van veure la Victoria, se’ls va il·luminar la cara amb un gran somriure d’alleujament.

En Jack li va donar un discret cop de colze.

—Em sembla que algú et suplicarà que li concedeixis la màgia —va xiuxiuar-li a cau d’orella, somrient.

La Victoria també va somriure, però no va dir res. Tanmateix, en Jack anava errat. El portaveu dels feèrics, un silf que tenia el rostre com tallat en fusta i uns cabells que semblaven llargues branques de saüc i li queien per l’esquena fins a la cintura, es va inclinar lleument davant d’ella.

—Dama Lunnaris…, sabem que teniu prou feina, però si gosem destorbar-vos és perquè volíem consultar-vos sobre una qüestió que per a nosaltres és de vital importància.

—De què es tracta? —va preguntar ella, intrigada.

Els feèrics es van mirar els uns als altres. Finalment, el silf va parlar:

—És cert que sou vós l’últim unicorn?

La Victoria va quedar glaçada. Feia temps que ningú no l’hi preguntava d’una manera tan directa.

—Sí, és cert. Em pensava que ja ho sabia tothom.

—Sabem que aquest aspecte humà no és sinó un embolcall per a la vostra essència veritable. Sabem que sou un unicorn. Però, digueu…, sou, de debò, l’últim? No pot ser que en quedi cap més?

A en Jack li va semblar que copsava el sentit últim de la pregunta.

—Hi ha una altra persona capaç de consagrar mags —va dir—, però no és un unicorn. La Victoria…, la Lunnaris és l’últim.

Els feèrics van intercanviar una nova mirada. En Jack va llegir la decepció i el desconcert pintats en aquells rostres de color glauc. Feia la sensació que la notícia que algú altre podia atorgar la màgia no els havia impressionat.

—Per què ho dieu? —va voler saber.

—Els nostres germans d’Alis Lithban afirmen que el bosc està revivint d’una manera espectacular —va dir una fada—. I nosaltres havíem pensat…, vam voler creure que…, que potser els unicorns havien tornat. Disculpeu la nostra ignorància, dama Lunnaris…, senyor Yandrak… —va acomiadar-se’n, amb una profunda reverència.

Ni en Jack ni la Victoria no van poder dir res durant una estona. Quan els feèrics van ser lluny, ell va mirar la seva companya, que havia quedat capficada.

—Què creus que ho fa? —va preguntar-li amb tacte.

—El bosc va reviure, en part, gràcies a la màgia que l’Ashran em va extreure a la torre de Drackwen —va dir la Victoria—. A més, els sheks col·laboraven amb uns quants feèrics en un intent de retornar-hi l’esplendor dels dies passats. Potser hi ha la Gerde, darrere de tot això: potser ha trobat la manera de fer reverdir el bosc amb la meva banya, o amb el seu nou poder de deessa.

—O potser hi ha alguna altra raó —va dir en Jack.

—Sí —va assentir la Victoria.

Van quedar un moment en silenci.

—Perquè no pot pas ser que hagin tornat els unicorns, oi? —va preguntar ella aleshores.

En Jack se la va mirar.

—Estàs rumiant si anar-hi a investigar.

—És que…, no ho sé, m’agradaria veure de què es tracta. Alis Lithban, per a mi, és el mateix que Awinor per a tu. Te’n recordes, oi? Si t’arribessin notícies que la terra dels dracs recupera l’antiga esplendor, no voldries anar-hi a veure-ho?

En Jack va meditar la resposta.

—Sí —va admetre—. Però has de pensar que l’opció més probable és que hagi arribat una altra deessa a Idhun. I ja saps com t’afecta la proximitat dels déus. Quan Yohavir es va acostar a la torre de Kazlunn vas estar a punt d’esclatar, i això que encara no havies recuperat el teu poder.

La Victoria no va dir res.

—Hi aniràs tant sí com no, oi? —va dir en Jack.

—Hi ha en Christian —es va limitar a respondre.

—Oh, i tant! Me n’havia oblidat.

A la reunió de la tarda, en Jack va informar en Ha-Din i tots els altres de les notícies dels feèrics. Van estar tots d’acord que la sobtada resurrecció d’Alis Lithban era un fenomen que calia investigar.

—Molt bé —va assentir l’Alexander—. Vindré amb vosaltres, doncs.

—No em sembla gaire bona idea —va dir en Jack, amb suavitat.

—Per què? Segons els teus informes, és on s’amaga la Gerde, la setena deessa. Pot ser que hi tingui relació, oi? No és això, el que et tems?

—De fet no. Ens temem que no hagi arribat a Idhun la deessa Wina.

—Encara millor: és la nostra oportunitat de posar-les cara a cara. Si tot el que dius és cert, Wina estarà encantada si li servim la Setena en safata, no creus?

—Pot ser. Però precisament per això, si les deesses es troben, no hi hauria d’haver ningú més a prop. En pots sortir malparat, Alexander.

—Si és així, tampoc no hi hauries d’anar tu.

—Jo sóc un drac. I la Victoria, un unicorn.

L’Alexander va mirar-lo fixament. En Jack va percebre la ira del seu amic i, tot i que li sabia greu apartar-lo d’aquella manera, i sabia que per allò acabarien discutits, també sabia que no tenia elecció.

Ningú més no deia res. Tothom percebia la tensió entre en Jack i l’Alexander, entre el drac i el que havia estat el seu mestre, un príncep sense regnat, un guerrer que buscava desesperadament recuperar el seu lloc en un món que ara semblava que governés el seu deixeble. L’Alexander estava massa ancorat en les seves idees i les seves conviccions per assimilar tot el que passava, per assimilar que el seu món s’havia capgirat de dalt a baix.

En Jack va veure aleshores que l’Alexander decantava el cap i arrufava les celles, com si parés l’orella. I que la Gaedalu se’l mirava fixament.

—Vindré amb vosaltres, Jack —va dir al final—. No en parlem més.

En Jack va moure el cap, amoïnat. Podia endevinar el que li havia dit la Gaedalu: segur que tenia alguna cosa a veure amb en Christian.

—No, Alexander, no hi insisteixis.

—Hi insisteixo. O és que potser compteu reunir-vos amb algú que no considerem recomanable com a companyia?

—No hauries d’insistir-hi, Alexander —va dir en Jack, pausadament—. Ja hauries de saber que aquesta nit Erea serà plena. Em penso que si una companyia no serà recomanable, almenys quan s’hagin post els tres sols, serà la teva.

L’Alexander va empal·lidir i li va disparar una mirada dolguda; en Jack hauria preferit estalviar-se aquell comentari, però no va lamentar-se’n.

—Nosaltres sortirem tan bon punt el Pare Venerable doni per acabada aquesta reunió —va prosseguir en Jack—. El príncep Alsan no està en condicions d’acompanyar-nos, avui; ja sabeu molts de vosaltres que pateix un mal terrible que el fa tornar violent les nits de pleniluni.

L’Alexander es va deixar caure al seient i es va limitar a escoltar les paraules d’en Jack, amb la mirada perduda.

—Sabrem ocupar-nos-en —va assentir en Ha-Din—. Els feèrics s’encarregaran que no faci mal a ningú. Ens fem càrrec del dolor que tot això suposa per a l’Alsan, de manera que proposo que no en parlem més, d’aquesta qüestió.

Van seguir les instruccions del celeste, i no se’n va tornar a parlar. De fet, ja no es va parlar de res més: ningú no tenia ganes d’allargar la reunió després de tot el que havia passat al llarg de la jornada.

Quan sortien, l’Alexander va encalçar en Jack i li va engrapar el braç.

—Com has pogut fer-me una cosa així? —va dir, entre dents.

—No m’ho he passat gens bé, em pots ben creure —va replicar en Jack, molt seriós—. Però ja és hora que obris els ulls. Això no és la Terra, no lluitem contra l’Ashran, la Resistència ja no existeix. I ens enfrontem amb coses més greus i molt més importants que un assassí mig shek. Les coses han canviat. I em sap greu que, mentre nosaltres lluitem per salvar el món… una altra vegada, tu en canvi siguis incapaç de veure-hi més enllà d’en Kirtash…, com de costum. De manera que, sisplau…, desperta’t. Perquè jo et necessito al meu costat, i tu t’entestes a combatre en una guerra que ja no té raó de ser. Jo he de seguir el meu camí i combatre en altres guerres. M’hi acompanyaràs… o t’estimes més quedar-te palplantat en un camp de batalla en què ja no es mou res?

L’Alexander no va contestar. En Jack li va posar la mà al braç, amistosament.

—Tornarem aviat —va dir-li—. Cuida’t. Ja en parlarem amb més calma quan torni a ser aquí, d’acord?

Ell el va mirar, però continuava mut. En Jack se’n va acomiadar, preocupat, i es va reunir amb la Victoria, que l’esperava una mica més enllà. Junts, amb les mans agafades, van pujar a la seva cambra a fer-se l’equipatge.

L’Alexander els va veure marxar.

«Dol molt, que et deixin de banda quan has patit una tragèdia», va xiuxiuejar una veu dins la seva ment. «Sap greu que treguin importància a allò que t’ha canviat la vida».

—Són molt joves —va dir l’Alexander a mitja veu—. I es pensen que ho saben tot.

«Sí», va assentir la Gaedalu, que va anar cap al seu costat.

«I és per això que s’equivoquen».

L’Alexander no va respondre. La varu se’l va mirar de reüll.

«Aquest mal del pleniluni que deia en Yandrak», va dir amb suavitat, «és culpa d’en Kirtash?».

Ell va mig aclucar els ulls. Van acudir-li a la ment imatges d’un temps remot, d’uns fets que li apareixien tan reals com si acabessin de passar el dia abans. En Kirtash que el desarmava, el deixava inconscient, el capturava… i el lliurava a l’Elrion, l’imitador de nigromant que l’havia transformat en el que ara era. «Fes-ne el que vulguis», havia dit, el molt bastard. I després, adreçant-se a ell, amb la freda indiferència que li era pròpia, s’havia limitat a afegir: «No m’agradaria ser a la teva pell».

Després, l’agonia.

L’Alexander havia volgut morir-se moltes vegades, d’aleshores ençà. I tot l’hi devia a ell, a en Kirtash. Pel bé de la Resistència l’havia acceptat temps després com un aliat, però ara ja no podia suportar-ho més. No podia suportar que en Jack confiés més en aquella serp despietada que en ell mateix, no podia suportar imaginar la Victoria, a qui ell havia vist créixer, lliurada al shek. Tenia la sensació que tothom el traïa, que es burlaven d’ell, del seu dolor.

—Sí —va respondre—. És culpa seva. Tot és per culpa d’ell. La Gaedalu va assentir en silenci. Després va dir: «T’agradaria matar-lo?».

L’Alexander es va imaginar la Sumlaris clavada ben fondo en el pit d’en Kirtash, i va somriure.

—Per què no? Però és un enemic poderós, Mare Venerable. La Gaedalu li va dedicar un bon somriure.

«Ben aviat deixarà de ser-ho. Ben aviat, príncep Alsan, podrem castigar aquesta serp per tots els seus crims. I ningú, ni tan sols la Lunnaris, no serà capaç de salvar-lo». L’Alexander la va mirar i va assentir.

—Digueu, Mare Venerable. El que m’heu d’explicar m’interessa.

També a l’arbre de la Gerde hi havia hagut una reunió important aquella tarda. En Christian li havia d’explicar un munt de coses, i la fada se’l va escoltar atentament, sense interrompre’l ni una vegada. El shek li parlava de coses que ja sabia, però també de coses que no sabia; i li va exposar amb tot detall el pla que havia traçat. Quan, per fi, en Christian va deixar de parlar, la Gerde va quedar un moment en silenci, rumiant.

—És arriscat —va comentar a la fi, sacsejant el cap—. I no m’agrada arriscar-ho tot a una sola jugada. Hi ha massa coses que poden sortir malament.

—No tens per què decidir-te ara. Puc continuar investigant pel meu compte mentre tu continues endavant amb el teu pla. És bo saber que, quan arribi el moment, tindràs dues opcions. Així és com hem funcionat sempre, no?

—Sí —va dir la Gerde, amb un somriure sinuós—. Així és com hem funcionat sempre. Amb un pla fixat i un altre de reserva… per si de cas.

Però va girar el cap bruscament, amb un gest que no era propi d’ella, i en Christian va poder veure que els ulls li brillaven més que habitualment.

—No t’ho pensaves gens, de debò? —li va preguntar, amb suavitat.

—No —va dir ella—. De fet, és una revelació tan sorprenent que no m’estranyaria que m’haguessis enganyat —va afegir, alçant el cap per mirar-lo amb una certa ferocitat.

En Christian li va respondre amb un mig somriure.

—I per què hauria de voler enganyar-te?

La Gerde va riure, amb una rialla dolça i musical.

—Ah, la meva retorçada serp! En tens un bon grapat, de motius, per enganyar-me. Gairebé tants com jo per voler matar-te. Però… com és que encara ets viu? Que ho saps, potser?

—Per la mateixa raó que ara et dic la veritat —va respondre en Christian amb calma—. Perquè ens convé a tots dos. Perquè, si volem sobreviure, hem de formar una aliança.

El somriure de la Gerde es va eixamplar. Es va inclinar cap endavant, i li va clavar al damunt la mirada dels seus ulls negres, una mirada farcida de promeses. Però tot d’un plegat es va quedar immòbil, i el seu rostre va quedar congelat en una singular ganyota de por. Es va aixecar d’un salt, lleugera com una daina.

—Kirtash! Ho has notat, això?

En Christian es va incorporar, alerta.

—El què?

La Gerde va tirar el cap enrere, i la llarga cabellera va lliscar-li esquena avall.

—Està molt a prop! —va xiuxiuejar—. No ho notes? No ho notes? —va repetir, més alt.

En Christian anava a respondre, però algú va ficar-se dins l’arbre precipitadament.

—Senyora meva… —va dir en Yaren, panteixant—, ha tornat la patrulla. Diuen que al bosc hi ha alguna cosa estranya. Una cosa que ve cap aquí.

—És ella —va dir la fada—. Oh, l’he d’anar a veure… El shek la va retenir pel canell quan ja sortia.

—Et matarà, Gerde.

—Però hi he d’anar! Només… Només… No m’hi acostaré gaire…

Semblava una criatura que suplica una joguina nova. En Christian va mirar-se-la. Intentava sondejar-li el fons de l’ànima: es preguntava si la Gerde es comportava d’aquella manera perquè era la setena deessa… o simplement perquè era la Gerde.

—Vindré amb tu —va decidir—. Per assegurar-me que no et fa mal.

La Gerde va somriure.

—Ets encantador, quan vols fer de cavaller protector, ho sabies?

En Christian no va respondre. Es va girar cap a en Yaren.

—Parla amb l’Isskez i en Kessesh i digui’ls que el campament està en perill. Anem a investigar què passa. Si veieu res d’estrany…, no ens espereu: evacueu-ho tot.

—Qui ets tu per…? —demanava en Yaren, però en Christian el va tallar:

—Pots obeir o no. Però en acabat, si moriu tots, la responsabilitat serà teva.

—Però…

—Limita’t a transmetre aquesta informació als capitans szish. A diferència dels humans, els szish són prou assenyats per no qüestionar una ordre assenyada.

En Yaren no va respondre. Es va inclinar lleugerament davant d’ells, encara tremolós d’ira.

Al cap d’un moment, en Christian i la Gerde s’endinsaven en el bosc, en silenci.

«No ens podem esperar més», va dir el shek. «Hem de marxar».

«Encara és aviat», va contestar l’Eisesh. «Encara no estem a punt».

«Però ja no ens podem refugiar enlloc».

Aquesta vegada, l’Eisesh no va respondre.

L’èxode dels sheks havia començat abans que no es preveia. Temps enrere, poc després de la visita de la Gerde, havien hagut d’abandonar el seu refugi a les cavernes, perquè una força misteriosa sacsejava les muntanyes de rel i provoca violentes esllavissades. I no havien tingut altre remei que desplaçar-se cap a l’oest, en cerca de nous amagatalls al cor de la serralada. Però aquell fenomen els atrapava sempre.

«És com si ens perseguís», va opinar un altre shek.

«No pot ser», va respondre el primer. «Els terratrèmols no tenen voluntat pròpia».

«Aquest sí», va replicar l’Eisesh. «I és una voluntat que no té els sheks per amics».

Un silenci de desconcert va dominar l’assemblea, mentre les serps alades assimilaven la informació implícita que l’Eisesh compartia amb elles per mitjà de la xarxa telepàtica.

«No és una insensatesa?», va dir aleshores un d’ells. «També podria ser obra dels bruixots sang-calents. Ja sabem de què són capaços».

Els sheks van fer xiulets d’irritació. L’Eisesh va aixecar el cap i va entreobrir les ales.

«Podria ser, sí, però és poc probable. Els últims temps hi passen coses estranyes, a Idhun, coses que s’escapen del nostre control i del nostre enteniment. No siguem tan necis com els sang-calents, que contemplen els seus propis déus i no els reconeixen. Acceptem la possibilitat que els Sis siguin realment aquí, i que un d’ells vulgui destruir-nos». De nou es va fer el silenci.

«Acceptem aquesta possibilitat, doncs», hi va convenir el primer shek que havia parlat. «Si és cert que un déu ens encalça, vet aquí una altra raó per anar-nos-en d’aquí».

«Hem de resistir una mica més», va dir l’Eisesh.

«Quant més? Els esfondraments ja ens han costat la vida de quatre sheks i onze szish. Cada cop es fa més difícil trobar un refugi segur. Arribarà un moment que no aconseguirem fugir prou ràpid».

«Hi ha un altre lloc», va explicar l’Eisesh, «un lloc millor per a nosaltres. Els hereus de l’Ashran treballen, en algun racó de Drackwen, perquè puguem anar-hi. Quan tot estigui a punt, podrem emigrar amb ells, i amb les serps de Kash-Tar. Però res no pot interferir en la seva feina. No hem d’atraure l’atenció dels sang-calents damunt d’ells, perquè intentarien evitar que aquests plans arribin a bon terme».

«Els hereus de l’Ashran…», va repetir un altre dels sheks.

«Que potser et refereixes a la maga feèrica i l’híbrid renegat? Per què hi hauríem de confiar, en aquest parell?».

«Perquè, com nosaltres, volen fugir dels Sis. Perquè vam perdre una batalla i encara no estem preparats per afrontar-ne una altra. Perquè no tenim cap altra opció. I per altres motius que no m’és permès de revelar».

«No t’és permès? Que potser hi ha algú per damunt de tu?».

«Sí», va respondre l’Eisesh. «La Ziessel és viva, i encara és la nostra sobirana. La Gerde hi ha contactat. Ens espera en aquest altre món al qual emigrarem, i on els déus dels sang-calents no ens podran seguir».

Els sheks van rumiar sobre aquelles paraules.

«D’acord», va assentir un d’ells. «Però no podem esperar-nos indefinidament. Aquest lloc ja no és segur per a nosaltres».

«Estarem preparats per sortir a la superfície si no tenim altra opció», va tranquil·litzar-los l’Eisesh. «Però encara podem aguantar una mica més, i ho hem de fer. Ens hi juguem el nostre futur».

Els sheks van assentir, consirosos.