CAPÍTOL VIII

LA MEMÒRIA DELS ORACLES

La cridòria dels treballadors va alertar en Shail que a fora en passava alguna, i va aixecar la vista dels documents que llegia; l’Ymur, en canvi, no es va immutar, i va continuar llegint.

—Vaig a veure què passa —va dir el mag, i el sacerdot va fer un gruny d’assentiment, sense arribar a aixecar el cap.

En Shail va sortir a l’atri. S’hi havia aplegat tothom, i miraven enlaire, amb exclamacions de sorpresa i comentaris meravellats.

El jove mag va alçar la vista i va fer un somriure d’orella a orella quan va albirar el drac daurat que sobrevolava amb elegància la línia de la costa.

—És un dels dracs artificials —va dir un dels obrers, absolutament convençut—. Els vaig veure sobre Nurgon el dia de la batalla.

En Shail va negar amb el cap.

—Em temo que no, amic. Si no vaig errat, aquest drac és de veritat: l’únic drac de carn i ossos que queda a Idhun.

El van mirar amb incredulitat, però van esperar a tenir el drac a prop per fer més valoracions. Quan van veure que aterrava en un ras espaiós davant l’entrada de l’Oracle, van córrer de seguida cap allà. Tot i la curiositat, es van quedar a una distància prudencial, protegits per les enormes columnes del pòrtic. Només en Shail es va avançar, somrient.

El drac va brandar el cap i va replegar les ales. Se’l veia fatigat, però satisfet d’haver arribat finalment. Va mirar en Shail amb simpatia.

—Hola! —va saludar-lo—. M’alegro de veure’t. I em sap greu haver trigat tant a arribar: vam tenir problemes, a Kazlunn. —Va mirar encuriosit les persones que l’observaven des de les columnes, que no gosaven acostar-s’hi més—. Què els passa? Què hi fan, allí?

En Shail va riure de grat.

—Et tenen por, Jack. S’ha de reconèixer que, com a drac, fas un bon efecte.

En Jack va estirar el coll i va entreobrir una ala, per observar-la amb orgull mal dissimulat.

—Oi que sí? —Ell també va riure—. Bé, no tinc intenció d’espantar la gent, o sigui que adoptaré una forma més discreta.

Mentre parlava, es va anar metamorfosant en el jove humà que en Shail ja coneixia. El mag va contemplar la transformació amb interès.

—On la tenies, l’espasa? —va preguntar, intrigat, en veure que ara duia la Domivat penjada a l’esquena.

En Jack va fer un somriure franc.

—Quan em transformo, el meu cos humà desapareix, simplement —va explicar-li—. I també desapareix la roba i tot el que hi està en contacte directe. Vaig tardar una mica, a descobrir-ho, la veritat. Al principi no ho sabia, i per tant deixava l’espasa apartada, per transformar-me en drac, i en acabat havia de carregar-la. No sé explicar-ho, però és com si, pel fet de tenir… dues ànimes, o de ser dues persones alhora, en el mateix lloc, al mateix temps, tingués dret a «desar» el cos que en aquell moment no faig servir, com qui té dos vestits i desa a l’armari el que no fa servir.

—I on van, el teu cos i la teva roba, quan ets drac? —va voler saber en Shail.

Però en Jack va aixecar les mans, en senyal d’impotència.

—A mi no m’ho preguntis, perquè no en tinc ni idea. Ni tan sols no sabria dir-te on és ara el cos d’en Yandrak. Només sé que, si ho vull, puc «cridar-lo», on sigui que s’està, i canviar el meu cos humà pel seu.

—Hem de parlar de moltes coses —va concloure el mag, encara desconcertat—. Coses que no vam poder explicar-nos quan vam coincidir a la torre, perquè ja estàvem prou atabalats per l’estat de la Victòria i per tot el que havia passat la nit del triple pleniluni.

—Tenies informació que volies compartir amb mi —va recordar en Jack, ja seriós—. Jo també t’he d’explicar un munt de coses.

En Shail va assentir.

—Anem a dins, doncs. Hi ha algú que et vol conèixer.

Va enfilar el caminoi que duia cap a les columnes mig derruïdes del pòrtic, però es va aturar quan va veure que en Jack no el seguia: s’havia quedat mirant-lo, bocabadat.

—Què passa? —va preguntar el mag, inquiet.

—Shail…, camines! —va balbucejar en Jack, perplex—. Amb les dues cames. Com pot ser?

En Shail va somriure, alegre.

—Sí, és una de les coses que t’havia d’explicar. Si tot va bé, aviat et presentaré el responsable d’aquesta proesa.

En Jack va seguir en Shail pel recinte de l’Oracle, i va poder veure amb els propis ulls la feina que hi feien. Hi havia bastides pertot arreu, i uns remolcs immensos per a la runa. El primer pas per reconstruir el temple consistia a netejar la zona, una tasca que a simple vista semblava impossible, atesa la grandària dels immensos blocs de pedra que s’havien de moure. Tot i així, ja hi havia alguns blocs carregats als remolcs.

—Els gegants ens donen un cop de mà —va aclarir en Shail quan va detectar la sorpresa d’en Jack.

Ell no hi va fer cap comentari. Es va limitar a observar-ho tot amb interès, des dels habitacles que s’havien improvisat per als sacerdots fins als progressos de les obres: les columnes que s’enfilaven amunt de bell nou, de mica en mica; els murs que s’anaven aixecant i tornaven a dibuixar el contorn de les diverses estances…

En Shail el va guiar fins a una zona reservada, on hi havia un refugi que, sense cap mena de dubte, havia estat construït feia molt més temps. Aprofitava part d’una estructura anterior, que no s’havia aterrat del tot, i a la vista de l’entrada, que era enorme, en Jack va deduir que era l’estatge d’un gegant.

Hi va entrar, una mica neguitós. L’únic gegant que havia conegut fins aleshores era l’Yber, un dels mags de la torre, i no era un gegant com els altres. Pel que li havien dit, no era tan gros com altres membres de la seva raça i, d’altra banda, tenia un caràcter força més obert que la majoria dels habitants de Nanhai. Ara bé, una cosa era veure un gegant lluny de la seva terra, i una altra, ben diferent, visitar-los al país d’on eren amos i senyors.

L’escena que va veure, però, el va sorprendre.

L’Ymur, el sacerdot, era un gegant d’una certa envergadura, més alt que l’Yber, i més fornit d’espatlles. Potser per això xocava una mica veure’l encongit sobre si mateix, en el racó on hi havia més claror, a tocar de la finestra, inclinat sobre un manuscrit que, òbviament, havia estat escrit per gent més petita i per a gent més petita. Tot i això, el gegant es dedicava a la tasca de llegir aquell text amb autèntica passió, a pesar de la incomoditat que li representava. Ni tan sols no es va adonar que entraven fins que en Shail no va escurar-se el coll per cridar-li l’atenció.

—Ymur… —va saludar-lo—. Ha arribat en Jack, també dit Yandrak…, l’últim drac.

L’Ymur va aixecar el cap i els va mirar atentament. Tenia els ulls del color rogenc propi dels gegants, però el to era una mica apagat, com si tingués la vista cansada de tant desxifrar llibres antics. En tot cas, en Jack encara hi va detectar la guspira de l’enginy.

—En Yandrak, eh? —va dir el gegant, entre dents—. Confesso que m’esperava una cosa més gran.

En Jack no va saber com reaccionar, però en Shail va esclatar a riure.

—De vegades és més gran. Però hi ha ocasions en què li és més pràctic tenir les mides d’un humà.

—Per a certes coses és més pràctic, sí —va reconèixer l’Ymur amb un sospir, i va fer una llambregada al volum que havia intentat llegir.

—Ja fa uns quants dies que l’Ymur i jo busquem informació en els vells documents de l’Oracle —va explicar en Shail a en Jack—; mirem de trobar-hi referències sobre els déus, i sobre el que va passar quan l’Ashran va ser aquí. Però no acabem de treure’n l’entrellat.

—Si en Deimar no es trobés en aquest estat —va afegir l’Ymur, movent el cap—, tot plegat seria molt més senzill. Potser es recordaria d’algun altre detall de quan el mag va ser aquí, ja fa tant temps.

—Bé —va intervenir en Jack—, potser el que us he d’explicar us pot orientar una mica.

—Ara no —va interrompre’l l’Ymur, que mirava per la finestra—. Els sols comencen a declinar: serà millor que en parlem mentre sopem.

En Jack estava afamat, després del viatge, i va trobar que era una idea esplèndida.

Al cap d’una estona, els nous habitants de l’Oracle s’aplegaven entorn d’una foguera immensa que servia per rostir peces de varjab, les enormes bèsties blanques que els gegants apreciaven com una menja deliciosa. Aparentment, tot era com sempre, com qualsevol nit després d’una llarga jornada de treball. Els obrers i els sacerdots més joves i forts, que col·laboraven en les feines de desenrunament, feien cara de cansats, però també se’ls veia satisfets. Tothom parlava sempre de com seria el Gran Oracle quan l’haguessin aixecat de cap i de nou.

Aquella nit, però, les converses semblaven buides, i tothom estava mig distret, amb poques ganes de xerrar. El cas és que gairebé ningú no podia estar-se de mirar de reüll cap al racó on l’Ymur, el gegant, i en Shail, el mag humà, s’havien assegut al costat del nouvingut. Una bona colla havia vist aquell noi transformat en drac, el mític Yandrak que s’havia enfrontat amb l’Ashran, i tothom hi estava encuriosit, però ningú no gosava acostar-s’hi més.

Si ho haguessin fet, haurien sentit una conversa ben sorprenent… i, sobretot, neguitejadora.

En Jack i en Shail havien aprofitat per posar-se al dia de totes les novetats. En Shail li havia explicat amb més detall tot el que havia sabut aquells dies; li havia parlat de Karevan, de l’Alexander, d’en Deimar…, i de l’Ydeon, que li havia forjat una cama nova. El jove drac ja n’havia sentit a parlar, del fabricant d’espases, però les paraules d’en Shail van desvetllar-li encara més la curiositat, i les ganes de conèixer aquell gegant.

Per la seva banda, en Jack li va explicar tot el que havia passat a la torre de Kazlunn durant la seva absència, des de la despertada de la Victòria fins a la devastadora visita de Yohavir.

L’Ymur se’ls escoltava en silenci, tan quiet que fins i tot es van arribar oblidar que hi era; qualsevol podria haver-lo confós, de fet, amb una més de les pedres de l’Oracle.

—El vaig conèixer, aquest jove que dieu —va de dir cop i volta, i es van sobresaltar tots dos—. En Kirtash. Va ser ell qui va dir que els fenòmens sísmics de la serralada eren provocats per Karevan. I ara, si ho entès bé, afirma que el Setè s’ha encarnat en una fetillera feèrica… O bé és encara més boig que en Deimar o bé és que troba gust a ser irreverent. Pel que he sentit, aquest tal Kirtash és fill del mag blasfem que va ser a l’Oracle fa temps. Li deu venir de família.

En Jack va somriure, però en Shail va sacsejar el cap.

—Ningú més no ha vist la Gerde viva —va dir—. Sabem que és morta perquè en Kirtash diu que la va matar, i sabem que és viva perquè en Kirtash diu que l’ha vista, i que ara és la setena deessa. Com podem saber que no menteix?

—Fa temps que el conec, en Kirtash —va respondre en Jack—. Puc dir-ne moltes coses, d’ell, i n’hi ha una pila que no són especialment afavoridores, però no acostuma a mentir, i menys sobre qüestions serioses.

—I, tot i així, la seva història és massa increïble. I és gràcies a aquesta història que ha aconseguit endur-se la Victòria a la Terra. No sé…

—La Victòria està fora de perill, a la Terra. Des d’allí té la possibilitat de refugiar-se a Limbhad, i et recordo que, si en Kirtash tingués intenció de fer-li mal, l’Ànima no el deixaria passar.

Va sospirar per dintre: la trobava a faltar moltíssim. Un cop més, va lamentar no haver creuat la Porta amb ells. Però va foragitar aquells pensaments amb decisió. «Faig el que he de fer», va dir-se.

En Shail callava, consirós.

—Tens raó, en això —va admetre després—. No saps pas quantes vegades m’he arribat a penedir d’haver-vos forçat a tornar a Idhun. A pesar que llavors em semblava un lloc petit i limitat, és cert que mai no he conegut cap refugi tan segur com Limbhad.

Va somriure amb nostàlgia. En Jack va assentir, també somrient.

—Ja veus. Jo que ho trobava avorrit… i ara em moro de ganes de tornar-hi.

—Hi creieu, doncs, en tota aquesta història de déus i reencarnacions? —va preguntar aleshores l’Ymur, reprenent el fil.

—Jo no sé què pensar —va contestar-li en Jack—. D’una banda, he vist l’Ashran: sé el que era, perquè m’hi vaig enfrontar, i per això no se’m fa estranya la idea que el setè déu hagi trobat un altre cos mortal on ocultar-se. D’altra banda, també he vist el que sigui que va arrasar la costa de Kazlunn fa pocs dies, i, si és que allò és un déu, no entenc com una cosa així pot cabre dins d’un cos tan petit. L’única explicació que se m’acut és que l’essència del Setè sigui diferent a la dels altres déus, i això lliga amb el fet que ells no s’hagin encarnat en cossos materials.

»I, a més a més, també hem de tenir en compte que, si en Kirtash no menteix, la Gerde era morta. I això vol dir que el Setè li va retornar la vida per poder ocupar el seu cos. I potser això implica…

—… que l’Ashran també va poder morir com a humà i ressuscitar com a setè déu.

—Sí —va assentir en Jack—. I pot ser que tot això hagués passat aquí, en aquest mateix lloc, fa vint anys. Per això és tan important que esbrinem tot el que puguem sobre l’Ashran, el mag blasfem, com en diu l’Ymur. Pot ser que aquí hi hagi la clau per descobrir què passa ara exactament.

Es van girar tots dos cap al gegant, que va canviar de posició i va fer cruixir totes les articulacions.

—Ja us he dit que no em recordo gaire del que va passar aquells dies. Confesso que em passava el dia tancat a la biblioteca i no estava gaire al cas del que passava a l’Oracle.

—Al llarg de tots aquests anys —va explicar en Shail a en Jack—, l’Ymur ha anat rescatant les restes dels llibres i documents que van desaparèixer amb la destrucció de l’Oracle. Entre aquests llibres hi ha d’haver, en algun lloc, els Registres del Gran Oracle, una mena de diari on l’abat anotava tot el que passava. Si trobéssim aquests documents, potser ens il·luminarien sobre què va venir a fer l’Ashran al Gran Oracle, i sobre què li va passar a la Sala dels Oïdors.

En Jack va assentir.

—Bé —va dir—, jo he vingut per ajudar-vos en el que calgui, i això és el que faré. Això sí…, abans que res, m’agradaria parlar amb l’Alexander.

En Shail va adoptar una expressió dubitativa.

—No és que estigui gaire bé. No vol parlar amb ningú, i no surt de la cova. Si no fos perquè els gegants li deixen menjar a l’entrada, em penso que potser fins i tot s’hauria mort d’inanició.

—Amb mi sí, que hi parlarà —va replicar en Jack amb fermesa—. Ens enfrontem amb fets molt greus, pitjors encara que la invasió shek i l’imperi de l’Ashran, i no estem per lamentacions ni autocompassions. El trauré d’aquella cova ni que sigui arrossegant-lo.

Els nius dels ocells haai s’escampaven per tota la plana de Celèstia, però hi havia una zona on les agulles en què els feien eren molt més nombroses. Era un indret on el paisatge era més agrest i accidentat, amb un horitzó d’aspecte insòlit, com si estigués eriçat de pues. Sobre cada una d’aquelles formacions rocoses, un ocell haai hi havia fet el niu.

Just allí, on habitava la colònia d’ocells haai més nombrosa de tot Idhun, els celestes hi havien erigit Haai-Sil, la ciutat dels criadors d’ocells.

A Haai-Sil, els edificis eren petits i estrets, perquè els havien de construir en els pocs espais que quedaven entre les agulles de roca. Els carrers no eren tan amples ni feien tant de goig com a la capital, tot i que els celestes s’esforçaven a mantenir neta la ciutat; però, amb centenars de nius d’ocell penjats una vintena de metres més amunt, no era feina fàcil. Netejaven els carrers cada matí i cada tarda, abans del segon capvespre, i mai no faltava gent disposada a fer-ho. Normalment ho feien els vailets que entraven com a aprenents dels criadors més experimentats. I no s’havia queixat mai ningú: al capdavall, també els criadors havien estat aprenents, al seu dia, i havien hagut de contribuir a les tasques de neteja. Si, després d’un parell d’anys d’ocupar-se’n, aquells nanos no odiaven els ocells haai amb tota l’ànima és que havien après d’estimar-los, i aquell era un pas imprescindible per a qualsevol aspirant a criador.

A Celèstia, els vigilants dels ocells haai estaven molt ben considerats, però no tant com els ensinistradors, ni com els criadors, el màxim grau a què podia aspirar un aprenent. Els haai no eren solament els animals de companyia que els celestes més s’estimaven: eren també el seu principal mitjà de transport. Celèstia no era un país gaire gran, però estava molt poblat. Els celestes eren una raça escassa, a Idhun, comparats amb els humans, els feèrics o els Varu, per exemple, i havien aixecat les seves ciutats a molta distància les unes de les altres. Feia segles, que havien començat a domesticar ocells haai, per poder mantenir una comunicació regular entre les quatre ciutats principals de Celèstia. Amb el temps, altres races idhunianes havien descobert els avantatges d’aquell sistema, i els celestes havien acabat enviant ocells a gairebé tot el continent: entre les cases reials de Nandelt s’havia posat de moda, abans de la dominació shek, disposar d’un haai, i del corresponent genet celeste, per a desplaçament ràpids i missatges urgents.

Però no era pas aquesta la raó que feia que els celestes se’n preocupessin tant, dels seus ocells. Els haurien cuidat amb les mateixes atencions encara que no haguessin pogut cavalcar-los ni ensinistrar-los.

La Zaisei ho sabia perfectament. Hi havia nascut, a HaaiSil, per bé que la vida l’havia duta després cap a altres bandes. Però hi tenia les arrels, i el que quedava de la seva família. Per això, quan el seguici de la Venerable Gaedalu va aturar-se a la ciutat dels criadors d’ocells, el que per a les sacerdotesses no va ser sinó una escala en el camí, per a la Zaisei va representar un retrobament amb el passat.

Ara passejava pels carrers estrets i tortuosos de Haai-Sil, i duia amb habilitat el para-sol que tothom havia de portar com a precaució, tant nadius com visitants, quan recorria la ciutat. Allò que per a la gent forastera era una incomoditat, per als celestes de Haai-Sil havia esdevingut un gest quotidià. Totes les famílies feien créixer a casa, en un jardí interior protegit per una cúpula, brots de mandim, i mai no sortien al carrer sense una de les enormes fulles acampanades d’aquella planta, que feien servir com a para-sol. La Zaisei somreia en recordar el gest horroritzat de les sacerdotesses quan els havien donat els para-sols, a l’entrada de la ciutat, i els havien explicat per a què servien. No n’hi havia per a tant, al capdavall, perquè en tot el trajecte fins a la casa on s’allotjaven només s’havien embrutat dos para-sols.

La Zaisei s’havia assegurat que tant les novícies com les sacerdotesses quedaven ben instal·lades, i que a l’habitació de la Gaedalu hi havia un bany prou gran perquè ella s’hi sentís còmoda, i en acabat havia sortit al carrer sense donar explicacions.

Quan va arribar on volia anar, va aturar-se, sense alè, i va contemplar, contenint amb prou feines l’emoció, la casa que l’havia vista créixer durant els seus primers anys de vida.

No era la casa d’una família; mai no ho havia estat. El seu pare era ensinistrador d’ocells haai, quan va conèixer la seva mare, i llavors ja tenia gent a càrrec seu, de manera que la llar de la Zaisei havia estat en realitat una escola, on convivien aprenents de nivells diferents.

A la Zaisei li havien agradat els ocells haai de ben menuda, però mai no havia arribat a unir-se als grups de neteja, perquè, quan li hauria tocat, els sheks van envair Idhun, i aleshores la seva mare va decidir enviar-la a l’Oracle per protegir-la.

La Zaisei va contemplar la casa, somrient per dintre, i també els nius dels ocells, la passió del seu pare, en Do-Yin, que tothom tenia per un inofensiu criador d’ocells.

Els qui estaven al cas de la veritat, molt pocs, sabien que en Do-Yin era un dels membres més actius de la lluita contra l’imperi dels sheks. Mai no combatria en un camp de batalla, però havia aconseguit allò que molts criadors havien intentat abans d’ell, al llarg dels segles, sense èxit: convertir els haai en missatgers, ocells que lliuraven missatges en una destinació concreta sense necessitat que els guiés un genet.

D’aquesta manera, el correu intern entre fronts armats, en la guerra contra l’Ashran, havia estat impossible de detectar per als sheks. Si ja solien ignorar els celestes, perquè els consideraven inofensius, encara sospitaven menys dels ocells, bèsties sense intel·ligència racional, amb una ment massa simple, que eren incapaços de detectar.

La Zaisei no va ni entrar. Sabia que el seu pare no era a casa. Encara no s’havia post l’últim sol, i a aquella hora, al caient del tercer capvespre, els ocells tornaven als nius, i en Do-Yin pujava a saludar-los.

Encara sostenint el para-sol, la Zaisei va levitar lentament i es va enfilar uns quants metres. Va anar pujant amunt, a poc a poc, fins que va tenir els nius dels haai a la vista.

Era un espectacle preciós. Els ocells refilaven i es cridaven entre ells, planaven sobre els nius, hi posaven i s’hi aclofaven, per passar-hi la nit, mentre els últims raigs de sol arrencaven reflexos ataronjats del seu plomatge daurat. La Zaisei va saludar el que tenia més a prop, una femella amical ben posada al seu niu, amb aire de cansada.

—Una posta llarga, oi? —va dir-li la celeste, somrient—. Estic segura que naixeran bonics i sans.

Tot d’una es va posar a tremolar. Hi feia fred, allà dalt; s’havia aixecat un vent desagradable que li feia voleiar la falda de la túnica. Va mirar a banda i banda, i va veure una figura llunyana que levitava de niu a niu. També duia un para-sol, però estava tan concentrat en la feina que no havia ni notat que el duia ben tort. I anava amb una bossa enorme penjada a l’esquena, plena de koa, la fruita preferida dels haai. La Zaisei va somriure altre cop i va anar-li a l’encontre.

En Do-Yin va trigar una mica a adonar-se de la seva presència. Era un celeste menut i viu, de nas afilat, i molta gent deia que s’assemblava als ocells que criava.

—Bona tarda, pare —va saludar ella, somrient—. Que les tres deesses et vetllin el son, i que el pare Yohavir mantingui pur l’aire que respires.

—Zaisei! —va exclamar quan la va reconèixer.

Feia molt que no es veien, i la retrobada va ser emotiva. Tot i així, en Do-Yin no va suggerir pas de baixar a terra, i ella tampoc no l’hi va demanar. Sabia com era d’important per a ell aquella visita diària als nius, i no va voler interrompre-la. Ben al contrari, va mantenir-se en levitació al seu costat, de niu a niu, i van conversar mentre ell feinejava.

Tenien molta teca per explicar-se. La Zaisei el va informar de tot el que havia fet els últims temps: de la seva feina com a ambaixadora de l’Oracle en temps de l’Ashran, de la seva relació amb la Resistència que havia vingut d’un altre món, d’en Yandrak, de la Lunnaris, de tot el que havia passat a Nurgon i a la batalla d’Awa… I, malgrat que en Do-Yin no havia deixat d’examinar potes i ales, de repartir menjar o de fer recompte d’ous, la Zaisei sabia que en el fons se l’escoltava atentament. A la fi, en Do-Yin es va girar i li va adreçar un esguard carregat de severitat:

—Vas córrer un gran risc, Zaisei. I ta mare et va dur a l’Oracle perquè hi estiguessis fora de perill, no perquè participessis a la guerra.

—Llavors era una criatura; però ara ja sóc adulta. I, a més, les coses van anar així, simplement.

—La culpa és d’aquest noi de qui m’has parlat, oi? El mag de la Resistència.

La Zaisei es va ruboritzar lleugerament.

—Hi ha un lligam, pare —va confessar en veu baixa. Ell la va mirar, somrient, gratament sorprès.

—Vaja! Recíproc?

L’enrojolament de la Zaisei va pujar de to.

—Sí.

En Do-Yin va sacsejar el cap; reia per sota el nas.

—Sí, és evident que ja no ets una criatura. M’imagino que a la Gaedalu no li deu haver fet gaire gràcia. No deu pas voler que abandonis l’Oracle tan aviat.

—D’això et volia parlar. La mare va deixar l’Oracle per formar una família, però després se n’hi va tornar.

En Do-Yin va assentir. No tenia res d’estrany. Els vots als Sis no impedien les relacions amoroses, però en la majoria dels casos s’havien de tenir a distància. Qui servia en un oracle no podia conviure-hi amb la seva família: en els oracles només podien viure-hi sacerdots i sacerdotesses. En el de Raden només hi admetien homes; en el de Gantadd, només dones. I el Gran Oracle, l’únic que era mixt, i que, per tant, podia acollir una parella formada per un sacerdot i una sacerdotessa, era a Nanhai, a la fi del món. Un indret no gaire adequat per formar una família.

La mare de la Zaisei havia servit a Gantadd, un lloc on no haurien admès en Do-Yin: en primer lloc, perquè no era sacerdot, i en segon lloc, perquè era home. En qualsevol cas, el criador d’ocells no hauria viscut feliç lluny de Haai-Sil, de manera que l’única opció de la parella havia estat que ella abandonés l’Oracle una temporada.

Es tractava d’una pràctica habitual entre els sacerdots i les sacerdotesses dels Sis. La seva religió no els impedia demanar permís per deixar l’Oracle en qualsevol moment, temporalment o definitivament, per mantenir una relació o fundar una família, i no per això deixaven de ser sacerdots. N’hi havia molts que ja no hi tornaven i que passaven a professar en els temples locals. Però n’hi havia d’altres que tornaven a l’Oracle al cap d’anys, quan els fills ja eren grans, o si el lligam que els unia amb la parella s’havia afeblit, o si consideraven que serien capaços de viure allunyats de la família i visitar-la només esporàdicament. L’Oracle els rebia sempre amb els braços oberts. De manera que, si els pares de la Zaisei s’havien separat, ja feia temps, no era pas per la religió, sinó per la distància.

—Si vols mantenir la teva relació amb aquest jove, hauràs d’abandonar l’Oracle tard o d’hora —va dir en Do-Yin—. Sobretot si és duradora.

—No n’estic segura —va confessar ella—. Passem molt de temps separats.

—Però el trobes a faltar —va intuir ell—. I si voleu que beneeixin la vostra unió i formar una família…

—És aviat, per parlar-ne —es va afanyar a interrompre’l la Zaisei—. La nostra relació és… una relació difícil.

—Per què? Perquè és un mag?

—No, pare. —La Zaisei va aixecar el cap per mirar-lo de fit a fit, seriosa—. És perquè no és un celeste. És un jove humà.

En Do-Yin va mig aclucar els ulls i no va dir res. Va tornar a ocupar-se del niu que tenia davant. La Zaisei estava tranquil·la, però. Allò que un humà potser hauria interpretat com una reacció de refús o de desaprovació, ella ho va veure clarament com un gest de preocupació. En Do-Yin havia acollit la notícia amb cautela: atès que hi havia un lligam, un sentiment sincer entre els dos joves, com a celeste no tenia res a objectar-hi. A pesar d’això, tots els celestes eren conscients, i sobretot els pares que tenien fills en edat de buscar parella, que les relacions amb qualsevol raça no celeste eren sempre complicades. Els celestes eren especialment sensibles i, al mateix temps, emocionalment molt més forts que els humans. Perquè els celestes estaven acostumats a conèixer i acceptar els sentiments propis i els dels altres, mentre que els nocelestes desconeixien les emocions de la gent que els envoltava i, al mateix temps, ocultaven les seves pròpies emocions, les dissimulaven, perquè això els feia sentir més segurs. I tenien tendència a mentir sobre els seus propis sentiments, cosa que no tenia cap sentit amb un celeste davant. Els nocelestes no entenien que, envoltant el seu cor d’una muralla, no el protegien pas més; ben al contrari, el feien més vulnerable.

—Patireu molt tots dos —va dir en Do-Yin—. Especialment tu. Els sentiments dels humans són intensos i violents, perquè tendeixen a reprimir-los. Se sentirà incòmode quan et vulgui ocultar alguna cosa i no pugui. I, d’altra banda, tu t’hauràs d’esforçar a dir-li amb paraules coses que són òbvies per a qualsevol que posseeixi l’empatia d’un celeste.

—Ja ho sé —va dir la Zaisei—. N’estem aprenent tots dos. En Do-Yin va somriure.

—Això és bo, filla. Si hi ha un lligam, desitjo de tot cor que sigui prou fort per resistir les dificultats que puguin desfer-lo amb el pas del temps. Pel que fa a l’Oracle, saps prou bé quines són les opcions. Si teniu fills i són nens, no hi podràs tornar, fora que te’n separis, o tret que te’ls enduguis amb tu a l’Oracle de Nanhai, si és que algun dia torna a ser actiu, perquè els instrueixin allí com a sacerdots dels Tres Sols. Si tens nenes, en canvi, te les podries endur amb tu a Gantadd, com va fer amb tu ta mare. En qualsevol cas, si vols estar amb el teu mag, hauries de pensar a deixar l’Oracle.

La Zaisei es retorcia les mans.

—Ho faria, si calgués. Però no vull deixar sola la Gran Mare. S’ha ocupat de mi des de ben petita, des de la mort de la mare. I últimament la veig molt estranya…

En Do-Yin no va dir res. La Zaisei es va moure per situar-se darrere d’una de les agulles de pedra, per posar-se a recer del vent, que era cada cop més intens.

—No és un bon moment per als Oracles —va prosseguir la Zaisei—. Ja t’he explicat el que ha passat amb els oïdors.

—Sí —va assentir el seu pare, amoïnat; havia percebut clarament els sentiments d’angoixa que s’havien instal·lat en el cor de la seva filla en parlar del tema—. Dono gràcies als Sis perquè no va passar res de semblant quan ta mare vivia a l’Oracle.

—Van passar-hi coses importants —va xiuxiuejar la Zaisei—. La mare va sentir la Primera Profecia.

En Do-Yin la va mirar, molt seriós.

—T’ho ha explicat, la Gaedalu? Hauria fet millor de no dir-te’n res. No vaig voler mai que t’hi sentissis implicada, i el fet que ta mare fos una oïdora de l’Oracle de Gantadd en aquella època no t’obliga pas a sentir-te responsable de res del que ara passa.

La Zaisei va decantar una mica el cap, sense voler negar-ho.

—Però hi va haver una altra profecia —va continuar—. Dos anys després de la primera, no gaire temps després de la conjunció astral, no gaire temps després d’haver estat enviats a l’altre món el drac i l’unicorn. La segona profecia parlava d’un shek, també.

—Això és el que he sentit a dir.

—Llavors jo era molt menuda, i no en recordo res. I la mare no va tenir ocasió d’explicar-m’ho. Tampoc no he pogut veure les anotacions que els oïdors van fer al seu dia, i la Gaedalu no m’ha volgut contestar mai les preguntes que li he fet sobre això. No li agrada parlar de la Segona Profecia; de fet, de vegades actua com si fos falsa, o com si l’haguéssim interpretada malament. —Va fer una pausa—. Pare, necessito saber… si la mare també va sentir aquesta Segona Profecia, la que parlava d’en Kirtash. I si te’n va dir res.

En Do-Yin va negar amb el cap.

—Ta mare no la va sentir, aquesta Segona Profecia, Zaisei. —Ella anava a replicar, però ell li va indicar amb un gest que encara no havia acabat de parlar—. No ho va fer perquè algú l’hi va impedir. Algú va sentir la profecia en lloc d’ella.

La Zaisei el va mirar astorada. Percebia el dolor intens que aquells records li provocaven, al seu pare, però no va poder dir res, perquè en aquell moment una violenta ràfega de vent li va arrabassar el para-sol de les mans.

—Qui, pare? —va poder preguntar finalment, aixecant una mica el to de veu, per fer-se sentir per sobre del xiulet del vent.

En Do-Yin no va contestar. S’havia quedat quiet, amb la vista clavada a l’horitzó. La Zaisei va mirar en la mateixa direcció que ell i va veure un estol de punts foscos que s’acostava des del nord, solcant el cel.

—No són ocells —va dir.

—No, filla. Si no fos que sembla impossible, diria que són dracs.

Aleshores la Zaisei va lligar caps.

—Són dracs. Deu ser un grup dels Nous Dracs, els dracs artificials. Els he vist volar. Realment semblen de debò.

—Malgrat tot, això no és el que més m’estranya. Mira cap allí…

El celeste va assenyalar un punt encara més llunyà: semblava com si alguna cosa encalcés els dracs i avancés lentament cap a Haai-Sil. Una cosa allargassada, com una mena de columna gegantina de colors canviants, que al mateix temps anava corbant-se i ondulant-se.

—Què és això? —va xiuxiuejar la Zaisei, horroritzada i fascinada alhora.

—No ho sé, però ve cap aquí. I als ocells no els agrada.

La Zaisei no es va adonar fins aleshores que els haai, aterrits, feien una mena de gemec, un so que mai no havia sentit que emetessin, i no li va semblar bon senyal.

—Els dracs arribaran primer —va dir—. Si vénen de Rhyrr hauran de parar aquí per renovar la màgia. Vaig a rebre’ls: potser ells saben què passa.

—Alexander! —va cridar en Shail des de l’entrada de la cova—. Que hi ets?

Era una pregunta retòrica, és clar: sabia perfectament que hi era. Per si de cas en tenia cap dubte, de dins de la caverna en va sortir un gruny malhumorat.

—Sóc en Shail! —va insistir el mag—. He tornat, tal com et vaig prometre! I en Jack és aquí, amb mi!

—Vés-te’n, vols? —va cridar l’Alexander des de dintre—. N’estic més que tip! Deixa de torturar-me amb mentides i falses esperances!

En Shail es va girar a mirar en Jack i va fer un sospir.

—Ja l’has sentit.

Ell va moure el cap, desplagut.

—Deixa’m a mi.

Va entrar a la cova sense vacil·lar gens. Quan la llum que venia de fora ja no li il·luminava el camí, va desembeinar la Domivat, que va resplendir enmig de la fosca. Va mirar tot al voltant, anguniejat, però el sostre era prou alt perquè la seva essència de drac no s’hi sentís ofegada.

—Alsan! —va cridar.

El va descobrir arraulit en un racó, que el mirava amb malfiança sota la claror que emetia la flama de l’espasa.

—Qui ets? —va grunyir—. I què vols?

—Sóc en Jack. I el que vull és treure’t d’aquí.

—Mentida. En Jack és mort. A més, ell mai no em deia Alsan.

—Sóc en Jack, i sóc viu. I et dic com em dóna la gana.

Va clavar la Domivat a terra. Instantàniament es va fondre tota la neu que hi havia al voltant de l’espasa, però l’Alexander no va tenir temps de veure-ho, perquè davant seu en Jack es va plantar i es va ajupir.

—No em reconeixes?

L’Alexander li va ensenyar les dents i va grunyir.

—Molt bé, se m’ha acabat la paciència —va dir en Jack, amb un sospir.

El va agafar pels cabells i li va clavar una estrebada per obligar-lo a aixecar el cap i mirar-lo als ulls. Sota la llum de la Domivat, el foc de la mirada del drac tenia una força poderosa i antiga que va fer que l’Alexander s’encongís tot, intimidat.

—Vindràs amb mi cap a fora —li va dir, lentament però amb fermesa—. Sortiràs d’aquí i plantaràs cara al món, i deixaràs d’amagar-te darrere d’aquesta màscara d’autocompassió, darrere d’aquest nom prestat. Jo també tinc dintre meu una força que infon molta por, em pots ben creure. I també he fet coses terribles, obligat per un instint que no se sotmetia al meu control ni a la meva voluntat. Però això no canvia el fet que encara sóc en Jack.

L’Alexander no suportava més la intensitat de la mirada del drac: la por i els dubtes van trencar el fràgil equilibri entre les dues parts de l’esperit que lluitaven per controlar aquell ésser. Amb un gruny ferotge, es va apartar d’en Jack, es va girar d’esquena i, quan es va tombar altre cop, estava a mig transformar-se. En Jack va caure enrere, sorprès, i es va quedar un moment allí, assegut a la neu. Tot i així, quan la bèstia es va abraonar damunt seu, va reaccionar de seguida i va retrocedir un xic, i els ulls li van brillar amb decisió. Es va aixecar, i al cap d’un moment s’havia transformat en un drac daurat. Es va arrapar a terra i va estirar el coll cap a la bèstia per respondre el seu gruny amb un rugit poderós que va retrunyir per tota la cova. La bèstia es va aturar, una mica perplexa, però de seguida va tornar a l’atac. En Jack, ja sense gota de paciència, va aixecar la cua i li va etzibar una fuetada que el va tirar a terra de cop. Després el va retenir quiet, amb la cua mateix, mentre els ulls li llampegaven en la penombra i els narius deixaven escapar una alenada tenyida de fum.

—Això no és manera de rebre els amics, Alsan —va dir, en to de reny.

Lentament, l’Alexander va recuperar l’aspecte humà. Quan va mirar el drac, confós i desorientat, tenia llàgrimes als ulls; en Jack va somriure i es va transformar altre cop davant seu.

—Ho veus? —li va dir, en veu baixa—. Sóc jo, en Jack. El nano que vas rescatar a Dinamarca. El mateix drac que havies salvat de la conjunció astral. I encara sóc viu.

—Però… com pot ser? —va quequejar l’Alexander—. Deien… que en Kirtash t’havia matat.

—Què més voldria… —va dir en Jack, somrient—. No és tan fàcil, liquidar un drac.

Van mirar-se una bona estona.

—M’alegro d’haver-te trobat… finalment —va dir en Jack.

—I jo m’alegro que siguis viu —va fer l’Alexander, amb veu rogallosa—. No ho saps prou.

I es van fondre en una bona abraçada.

La Kimara va albirar de lluny els nius de Haai-Sil just quan el seu drac ja flaquejava.

Després de tot un dia de vol, la màgia dels dracs començava a perdre força, i havien de parar a renovar-la tant sí com no. Va sacsejar el cap, amoïnada. El dia abans ja havien parat, i de poc no els havia atrapat el tornado. Avançava molt a poc a poc, però sense pauses, i com que ells, en canvi, necessitaven descansar, havien estat ben a punt de pagar-ne les conseqüències.

I les conseqüències eren terribles. La Kimara havia intentat oblidar-ho, però els records del que havia passat a Rhyrr la torturaven sense pietat. Dels vint dracs que havien sortit de Thalis, ja només en quedaven nou: el que encapçalava l’estol era l’Ogadrak, amb la despreocupació tan característica del seu pilot, que feia exasperar tant la Kimara. La semiyan es preguntava com podrien ajudar ara els rebels d’Awinor, i també què diria la Tanawe quan se n’assabentés, però sobretot què dirien les famílies i els amics d’aquells que havien caigut. La Kimara a penes havia tingut ocasió de fer-hi coneixença, però en Rando sí, i per això la irritava tant que actués com si no hagués passat res. La nit abans havia descobert que en Vankian, el mag, tenia els ulls humits, mentre l’ajudava a renovar la màgia dels dracs; a en Rando, en canvi, se’l veia tan tranquil com sempre. La seva resposta, quan ella el va interrogar sobre això, va ser un encongiment d’espatlles:

—Sí, és una pena —va dir.

La Kimara va esclatar.

—Com que una pena? Són morts, i a tu sembla que tant te faci!

En Rando va girar cap a ella la seva mirada bicolor:

—Eren pilots dels Nous Dracs. Anaven a Awinor a combatre i sabien que podien morir. Si no, no s’haurien fet pilots de drac, ni s’haurien apuntat al nostre grup. Quan un està disposat a morir per alguna cosa, és que la vida no li importa gaire: per què se l’ha de plorar, doncs? El que és jo, si algun dia caic, preferiria que no es vessés ni una llàgrima per mi. Preferiria que la gent rigués i digués: «En Rando ha plegat veles i toca el dos. El molt bergant ha viscut la vida al màxim i al límit. Brindem per ell, que va riure’s de la seva pròpia mort i va estar de bon humor fins al final». La Kimara va quedar de pedra davant la franquesa del pilot, però va murmurar:

—Sí, d’acord…, però no tothom pensa com tu.

Ja no en van parlar més, però la Kimara se sentia encara ofesa.

Va tornar a la realitat quan va veure que l’Ogadrak iniciava una maniobra de descens, i que la resta de dracs el seguien. Va dubtar un moment, però aleshores va recordar que probablement el batlle de Rhyrr no havia tingut temps d’avisar HaaiSil del perill que s’acostava. Potser ja feien tard, però no podien pas passar de llarg.

Els va costar trobar un lloc on aterrar: el terreny estava eriçat pertot d’aquelles altes agulles de formació rocosa, i no hi quedaven gaires espais lliures. Finalment, la flota va trobar una petita esplanada als afores de la ciutat. Quan la Kimara va baixar d’un salt de la seva dragona, els altres pilots ja s’havien aplegat al voltant d’un grup de celestes que els havien anat a rebre. La Kimara va distingir la Zaisei enmig del grup. Se’n va estranyar, de veure-la a Haai-Sil, però aleshores va recordar que la Mare Venerable havia estat a Rhyrr no feia gaires dies.

La Zaisei també la va veure.

—Kimara! —va exclamar—. Què passa, allà al nord? Què és, aquest tornado que ve cap aquí?

La semiyan va sacsejar el cap.

—No ho sé, però ha arrasat Rhyrr i ha destruït més de la meitat de la nostra flota. Ens hem aturat perquè hem de renovar la màgia dels dracs, i per avisar-vos, però reprendrem el viatge cap a Awinor avui mateix, i us hem d’aconsellar que feu el mateix i que evacueu la població com més aviat millor.

El color celeste de la pell de la Zaisei va fer-se més pàl·lid.

—Però no podem marxar! Els ocells…

—Endueu-vos-els —va resoldre la Kimara—. Feu-los servir de muntura per fugir d’aquí. Si us hi afanyeu, potser us salvareu de l’huracà.

—Però… i els nius, els ous, els polls? —va preguntar la Zaisei, angoixada.

La Kimara va negar amb el cap. Els celestes del grup van callar, empal·lidits, amb els ulls oberts de bat a bat i una clara expressió de temor dibuixada en aquells rostres habitualment plàcids i afables. Ja havien captat, sens dubte, els sentiments de terror i d’impotència que niaven al cor dels pilots.

Ja era negra nit que en Jack i en Shail tornaven cap a l’Oracle. Els seguia l’Alexander, encara atordit, tremolant sota la capa de pells que li havien dut. Quan el van veure a fora, sota la calor de la vesprada, es van adonar que durant la llarga estada al regne glaçat de Nanhai havia perdut dos dits de la mà esquerra. No se’l veia, però, gaire afectat per això; semblava que, en veure que se li congelaven, s’havia limitat a escapçar-se’ls ell mateix amb l’espasa. En Shail creia que, si els gegants no l’haguessin trobat, ja feia temps, l’Alexander no hauria sobreviscut. Ara anava darrere dels seus amics, avançant per la neu a empentes i rodolons, no gaire segur del que passava.

A les ruïnes de l’Oracle regnaven la calma i el silenci. Tots eren a dormir, tret de l’Ymur, que s’havia instal·lat a prop del foc i llegia un llibre, absort. Tenia al costat un cove atrotinat ple de llibres vells i d’antics lligalls, que sens dubte tenia intenció d’estudiar-se tot seguit.

En Shail es va deixar caure a tocar de la foguera i va acostar les mans a les flames, per escalfar-se. En Jack va ajudar l’Alexander a asseure’s.

—Ah, sou vosaltres dos —va dir l’Ymur, distret—. Tan aviat, heu tornat?

—Aviat? —va repetir en Shail, enriolat—. Ymur, és tardíssim. Aviat serà de dia.

El gegant es va mostrar desconcertat.

—De debò? M’ha passat el temps volant. —Va fer una llambregada a l’Alexander—. Que no és l’home bèstia? —va preguntar, encuriosit—. Vist de prop, no sembla més que un home. Un home extraordinàriament brut i grenyut, però un home, al capdavall.

—És el príncep Alsan de Vanissar —va replicar en Jack, molt seriós—. Passa un mal moment, però aviat es recuperarà.

L’Ymur se’l va mirar, pensarós.

—Li han d’haver passat coses terribles, per comportar-se d’aquesta manera, noi drac. I, si temps, és així, li costarà molt de recuperar-se’n.

—Però ell se’n pot sortir aviat —va insistir en Jack, obstinat—. El conec bé, i sé que és fort. Es recuperarà.

L’Ymur va arronsar les enormes espatlles.

—Si tu ho dius… Però fins i tot els homes més forts són vulnerables a les ferides de l’esperit.

En Jack no va respondre.

—No hi ha res, per sopar? —va intervenir en Shail, per descarregar la tensió—. Estic afamat.

—Ha quedat una mica de carn, sí. Però, si és tan tard com dieu, deu ser freda.

Hi va haver un llarg silenci mentre en Shail anava a buscar la cistella de la vianda i es repartien aquelles restes. L’Ymur tenia raó, ja era ben freda, de manera que la va enastar i la van passar altre cop pel foc.

Mentre menjava, en Jack va mirar de reüll els llibres del cove. Gairebé tots eren de mida humana.

—Res d’interessant? —va preguntar.

—Doncs mira, sí, ara que ho dius.

—Els Registres de l’abat?

—No, però sí una altra cosa que pot ser igual de reveladora. Va furgar en els llibres de la pila i en va treure un vell quadern. El va sostenir entre el polze i l’índex, amb cura, per no fer-lo malbé.

—És el diari de la Sala dels Oïdors. Era un dels llibres que vaig rescatar els primers dies després de la destrucció de l’Oracle.

En Jack es va redreçar.

—Un diari? Vols dir que reprodueix les profecies?

—No, en absolut. És cert que cada oracle té un Llibre de la Veu dels Déus, que conté totes les profecies que s’han sentit a la Sala dels Oïdors, però el nostre es va perdre fa molt de temps i no l’he pogut trobar. Això és més banal. És un diari d’incidències de la Sala dels Oïdors; acostumen a tenir-lo al dia els novicis que s’encarreguen de mantenir l’estança i d’atendre els oïdors que hi treballen. En general no s’hi anota res d’interessant: només les dates en què es neteja la sala, els horaris dels torns dels oïdors, els moments en què sembla que sentin alguna cosa significativa…, en fi, tota mena d’incidències. Al seu dia no em va cridar l’atenció, però aquesta nit m’ha vingut a la memòria i he pensat que, si va passar alguna cosa important, la nit en què aquell mag es va esquitllar dins la sala, aquí s’hi havia de fer referència.

—I en diuen res? —va interrogar-lo en Shail, amb el cor en un puny.

L’Ymur va assentir.

—Sí. Tal com sospitava, el novici no tenia ni la més remota idea del nom del bruixot, i l’anomena «el mag visitant». Llegeix-ho tu, sisplau; tens els dits més menuts i no et costarà tant de passar pàgina.

En Shail va buscar amb cura la data que li va indicar el gegant i va llegir:

—«Aquesta nit un mag visitant ha entrat a la Sala dels Oïdors durant el torn de la germana Mahnua. Hi ha estat una bona estona, i això ens fa pensar que la germana Mahnua s’ha adormit i no era allí per atendre les seves obligacions. Quan ha anat a la sala ha trobat el mag, molt espantat, que balbucejava blasfèmies sobre el setè déu (que els Sis li perdonin aquesta arrogància impia). Se’l veia espantat de debò i, bo i així, els germans i germanes l’han hagut de treure de la sala arrossegant, perquè no volia pas sortir-ne. Ha patit una mena d’atac, i a hores d’ara és a la infermeria, amb molta febre. Les germanes sacerdotesses de la deessa Wina en tenen cura».

—Tal com us vaig dir —va reblar l’Ymur.

—Què és això dels torns? —va demanar en Shail, interessat.

—Els torns dels oïdors. Sol haver-n’hi dos a cada oracle, més els oïdors en formació, novicis que es preparen per ser oïdors i que sovint acompanyen els dos que són titulars, o bé els substitueixen quan pateixen una indisposició. Cada oïdor tenia dos torns, d’un quart de jornada. De manera que, des de l’alba fins al migdia, hi havia en Deimar; des del migdia fins al capvespre, la Mahnua; del capvespre fins a la mitjanit, novament en Deimar; i de la mitjanit a l’alba, altre cop la Mahnua. Es feia així perquè hi hagués tothora algú, a la Sala dels Oïdors, per si els déus ens enviaven cap missatge. No em sorprèn pas que el mag triés el torn de la Mahnua, per entrar a la sala. A aquestes hores, els novicis que se n’encarregaven devien ser a dormir, amb la resta de sacerdots i sacerdotesses.

—Però tot això no ens aporta res de nou —va murmurar en Jack.

—No —va concedir-li el gegant—. Però vaig tenir un pressentiment i vaig continuar llegint. I vaig trobar que el mag en qüestió va tornar a entrar a la Sala dels Oïdors al cap d’uns quants dies. Llegeix l’entrada, Shail. Set dies després.

En Shail va llegir:

—«El mag visitant ha tornat a entrar a la Sala dels Oïdors, novament durant el torn de la germana Mahnua. No acabem de saber què ha passat, perquè era en l’hora de descans dels novicis de la sala, però hi hem anat així que hem sentit el crit. Quan hem entrat a la sala hem vist el bruixot amb un punyal ensangonat a les mans i la túnica esquinçada i plena de sang. La germana Mahnua estava al seu costat, i hem pensat, doncs, que havia intentat ferir-la, però després hem vist que estava molt espantada, només, i que el ferit era ell. Això no obstant, la germana Mahnua ha jurat que ella no l’havia atacat, sinó que ell havia intentat ferir-se a si mateix. Hem tornat a treure’l de la sala, i aquest cop s’ha deixat portar. Altrament, ha sortit caminant, de manera que la ferida no devia ser gaire greu. Hem sentit que els germans sacerdots han tornat a dur-lo a la infermeria, però que, en un descuit de les sacerdotesses, ha desaparegut. Encara el busquen». L’Ymur va assentir.

—No se’l va tornar a veure mai més, aquí. En Jack va serrar les dents.

—N’estic convençut, ara, que era l’Ashran —va murmurar. L’Ymur va riure sense alegria.

—O sigui que l’humà que volia saber coses sobre el setè déu, i que va entrar a la Sala dels Oïdors…, era el que després anomenàvem Ashran el Nigromant, aquell qui va lliurar Idhun als sheks…

—Era molt més que l’Ashran —va dir en Jack—. Crec que les coses van anar així: el Setè va parlar amb l’Ashran a la Sala dels Oïdors; li va dir què havia de fer, i per això ell va sortir-ne tan espantat; però va prendre la seva decisió…, potser perquè sabia que valia la pena; al cap d’uns quants dies, va tornar a la Sala dels Oïdors i va llevar-se la vida amb aquell punyal. No sé si es va tallar les venes o es va clavar el punyal al pit, però ho va fer.

—I com l’hi va permetre, la sacerdotessa, si hi era present? —va demanar en Shail, perplex.

—Potser va entrar-hi més tard. També pot ser que la primera vegada no s’adormís per casualitat. Si jo fos mag i volgués entrar en algun lloc, no m’esperaria que l’atzar volgués que la persona que hi havia de ser es quedés adormida i no fos al seu lloc: li aplicaria jo mateix un encanteri de son.

—Sí, és clar, no se m’havia acudit —va assentir en Shail—. De manera que la primera vegada la va adormir i per això va trobar-se la sala buida. I la segona vegada devia fer el mateix, i potser ella es va despertar quan l’Ashran encara era a la sala. Va anar-hi corrents…

—… i el va veure, i va ser llavors quan va fer el crit que va alertar els novicis.

—Un moment —va tallar l’Ymur—. Has dit que es va llevar la vida? Deus voler dir que ho va intentar, oi?

—No, vull dir que ho va fer. Havia de morir perquè el setè déu entrés dintre seu, i per això es va autoimmolar. Quan l’essència del Setè va posseir el seu cos, per dir-ho així, ell va tornar a la vida. En tot cas, crec que, d’alguna manera, no va deixar de ser l’Ashran…, igual com, pel que sé, l’essència del Setè és ara a l’interior de la maga Gerde, i ella no ha deixat de ser la Gerde.

L’Ymur va moure el cap i va arrufar les celles.

—Diuen que t’has criat en un altre món, noi drac. Potser per això no entens que és blasfèmia insinuar que el setè déu, que els Sis ens protegeixin de la seva maldat i del seu verí, pugui parlar amb nosaltres a través dels nostres propis Oracles.

—Oh sí, però ho fa —va replicar en Jack, amb una veu tenyida d’una certa ironia—. Com t’expliques, si no, que la Segona Profecia, que es va sentir a l’Oracle de Gantadd, i de la qual guarden constància tant en Ha-Din com la Gaedalu, hagués inclòs un shek en la guerra contra l’Ashran? Que potser els Sis podrien ni tan sols considerar la idea que pogués ser aliat nostre?

—Per descomptat que no! —va respondre l’Ymur, perplex—. De quin shek em parles, ara?

—D’algú que coneixes —va fer en Shail, amb un somriure serè als llavis—. D’en Kirtash, el jove que era amb mi quan ens vam conèixer. Suposo que a Nanhai hi ha molta gent que no n’ha sentit a parlar, perquè aquesta terra s’ha mantingut sempre ignorant del que passava a la resta del continent, però en Kirtash, el fill de l’Ashran, és tan shek com drac és en Jack.

—I és aliat vostre? I com pot ser, llavors, que el Setè pronunciés una profecia segons la qual un shek havia d’ajudar a derrotar l’Ashran…, és a dir, ell mateix?

—Perquè no podia lluitar contra la Primera Profecia —va contestar en Jack—, de manera que va intentar desbaratar-la des de dintre. La idea era que tenir en Kirtash com a aliat ens afebliria, desfaria la nostra unió… I era una bona idea. En realitat, un cop la Victòria i jo haguéssim descobert qui érem i haguéssim après a fer servir el nostre poder, en Kirtash ja no ens podria derrotar… Per això, i també per altres motius, en Kirtash deixaria de ser útil a l’Ashran en la seva lluita contra nosaltres. Però, al mateix temps, la seva presència en el nostre propi bàndol crearia confusió, dubtes, malestar… i un munt de problemes… I, de fet, així va ser. I hi hauria un moment determinat de la guerra en què en Kirtash seria més perillós per a nosaltres com a aliat que com a enemic. Això és el que va veure l’Ashran, i que nosaltres no vam saber entendre: vam pensar-nos que amb ell al costat tindríem més possibilitats de guanyar. I en realitat va ser la seva presència en el nostre grup el que va provocar que la Resistència es disgregués, i el que va estar a punt de fer-nos separar per sempre a la Victòria i a mi.

—Però al final vau vèncer l’Ashran —va dir en Shail, que es recordava de quan els va trobar prop de la torre de Drackwen—. Els tres junts.

—Sí, el vam vèncer. Gràcies a un seguit de casualitats, la veritat, però també gràcies al fet que vam superar tots els problemes que ens va causar aquesta aliança, i això ens va fer més forts, ens va fer estar més units.

L’Ymur va ensorrar la cara entre les mans, confós.

—Fa segles que estudio antigues escriptures sobre els déus —va dir—, i mai no havia sentit res tan desassenyat.

—Ara ja no té gaire importància —va dir en Jack, amb un somriure cansat—. La qüestió és que finalment vam vèncer, però no sé si ha servit de res. Per això sóc aquí, per mirar de treure’n l’entrellat. Tant de bo —va sospirar— l’oïdor que va veure l’Ashran a la sala hagués estat en Deimar. Pel que en sabem, ha estat a l’Oracle d’Awa, o sigui que m’imagino que durant tot aquest temps ha estat amb en Ha-Din. Si hagués tingut ocasió d’explicar-li el que sabia del «mag visitant» que va venir aquí, ja faria temps que hauríem lligat caps.

—I això em porta a preguntar-me per què la Mahnua no va dir res —va comentar en Shail—. Que va morir, potser, en l’atac contra l’Oracle?

L’Ymur va brandar el cap, i va fer un esforç per tornar a centrar-se.

—Hi ha més coses interessants, en aquest diari. La Primera Profecia es va pronunciar al cap d’un any, si fa no fa, d’haver-se esfumat el mag. Els novicis van anotar el dia en què els oïdors, primer en Deimar i després la Mahnua, van anunciar que els déus emplaçaven els Venerables per donar-los un missatge. Quan es va escaure el següent pleniluni d’Erea, van arribar a Nanhai el Venerable Ha-Din i la Venerable Gaedalu. Tant ell com ella s’havien fet acompanyar per un dels seus oïdors, i l’abat Yskar va escollir la Mahnua, i per això sabem que ella encara hi era, aquí a l’Oracle.

—I va sentir la profecia, doncs —va dir en Jack—. Hi ha cap raó especial, perquè l’abat designés la Mahnua, en lloc d’en Deimar? Té res a veure amb els torns?

—No ho crec. Devia ser més aviat, suposo, una qüestió de representativitat. Van venir de Gantadd dues sacerdotesses de les Tres Llunes, i hi havia dos sacerdots dels Tres Sols vinguts de l’Oracle de Raden: essent també l’abat Yskar un sacerdot dels Tres Sols, la sisena persona havia de ser una sacerdotessa de les Tres Llunes.

—I després? —va voler saber en Shail—. Què se’n va fer, després?

—Em penso que se’n va anar —va respondre l’Ymur—, perquè al cap de no gaires dies la va haver de substituir una de les oïdores en formació. El diari no explica per què; simplement hi ha anotat que la germana Ygrin passa a encarregar-se dels seus torns. I així va ser fins que els sheks ens van atacar i van destruir l’Oracle. La germana Ygrin va morir aquell dia, com tothom que era aquí, tret d’en Deimar i de jo mateix.

—O sigui que pot ser que la Mahnua encara sigui viva —va recapitular en Jack, donant-hi voltes—, i pot ser que tingui més informació. Qui sap si no va arribar a temps de veure alguna cosa important: potser fins i tot en coneixia més detalls, del pacte de l’Ashran amb el Setè.

—Si fos així, ho hauria explicat a algú altre —va objectar en Shail.

—I qui se l’hauria creguda?

En Shail va comprendre que tenia raó, i no va replicar.

En aquell moment va començar a nevar suaument. En Jack va observar el cel.

—Em penso que és hora d’anar a jóc.

—Sí —va coincidir-hi en Shail, i va fer una ullada cap a l’Alexander, que s’havia endormiscat a la vora del foc, sota les pells—. L’haurem de dur a dintre.

L’Ymur va desar els llibres al cove.

—Ja el carrego jo, si voleu. Però algú haurà de dur els llibres.

—Jo mateix —va dir en Jack, i va ajupir-se per agafar el cove; va observar-lo de prop, encuriosit—. D’on ho has tret, això? —va preguntar.

—Ho vaig trobar entre la runa. El faig servir per dur els llibres amunt i avall: n’hi ha que són tan recontraxics que se m’escorren entre els dits.

—Sembla un bressol.

—És que és un bressol. Hi havia un nadó, a l’Oracle. Ho sé perquè hi va haver una temporada que el vaig sentir bramar unes quantes nits. Suposo que era el seu bressol, tot i que per sort la criatura no hi era, quan el vaig trobar. Potser se’l van endur abans que ens ataquessin.

En Jack va aixecar el cap i el va mirar, pàl·lid.

Una altra peça encaixava en el trencaclosques. I tant, si hi encaixava!

Les tres llunes brillaven intensament quan els ocells van aixecar el vol. Duien a cavall tota la població celeste de Haai-Sil. Davant de tot, amb els mandataris de la ciutat, hi volaven la Gaedalu i les sacerdotesses. A la rereguarda, els nou dracs artificials protegien els celestes i els arreceraven del vent.

L’ocell de la Zaisei no volava al costat dels haai de les altres sacerdotesses. S’havia endarrerit un pèl per escortar el seu pare, que anava muntat en l’ocell d’un altre celeste i plorava en silenci, ensorrat. L’havien hagut d’obligar a abandonar una part dels seus ocells, els que encara no sabien volar, i també les femelles que no havien volgut abandonar els ous que covaven. No hi havia cap dubte que l’huracà ho arrasaria tot, nius i ocells.

Quan ell, poc abans de la fugida, s’havia resistit amb totes les forces als intents d’obligar-lo a abandonar la ciutat, ningú no havia estat disposat a fer servir la violència per forçar-l’hi, perquè l’entenien massa bé, i perquè els celestes eren incapaços de fer mal a ningú. Llavors havia arribat en Rando, el pilot dels Nous Dracs, i l’havia estabornit d’un cop, sense cap mena d’escrúpol. Els celestes, horroritzats, havien quedat muts i pàl·lids, però la Zaisei l’hi havia agraït.

Quan en Do-Yin havia recobrat els sentits, volava a cavall d’un haai, amb un jove celeste que el sostenia. Ja no havia tingut forces per resistir-s’hi i, tot i així, encara volia tornar. El celeste que subjectava en Do-Yin tenia els ulls ben humits: també patia, no solament perquè deixava enrere casa seva, sinó sobretot perquè sentia dins el seu propi cor el dolor intens del criador, per a qui abandonar els ous i els polls era gairebé com abandonar els propis fills. La Zaisei hauria volgut que el seu pare anés amb ella, i carregar el seu dolor, però no era prou forta per retenir-lo si ell tornava a resistir-s’hi.

El vent bufava cada cop amb més intensitat i els xuclava cap enrere. Els haai batien les ales amb totes les forces, però amb prou feines si avançaven. Afortunadament, l’huracà que els encalçava també anava molt lent. Si feien sort, arribarien a les muntanyes abans no els hagués atrapat.

A la rereguarda, la Kimara es mossegava els llavis, nerviosa. Els dracs podien volar més de pressa, però anaven més lents per emparar el vol dels ocells. Havia estat idea d’en Rando, en realitat, i la semiyan s’havia endut una bona sorpresa. Si es parava a rumiar-hi, tanmateix, no era tan estrany. Els habitants de Haai-Sil no en tenien pas la culpa, del que passava, no s’havien arriscat, valoraven la seva vida. A en Rando no l’espantava arriscar-se per protegir aquella gent…, ni tampoc, sigui dit de passada, arriscar la vida dels altres pilots, va pensar la Kimara, enutjada. No va poder estar-se de reconèixer, però, que en Rando tenia raó en una cosa: els pilots de dracs eren guerrers, i s’havien allistat a l’esquadró perquè estaven disposats a córrer riscs, perquè tant se’ls en donaven les conseqüències. Era lògic, doncs, que fossin ells els encarregats de protegir aquells que podien perdre-hi tant.

Va treure’s aquells pensaments del cap quan una ombra veloç li va passar pel davant. Va parpellejar i s’hi va fixar millor. L’ombra va tornar a passar: era un dels dracs. L’Ogadrak, exactament.

«Quina corda se li ha afluixat, ara», es va preguntar, exasperada.

El drac d’en Rando donava voltes entorn d’ella per cridar-li l’atenció. La Kimara el va mirar, intentant aclarir què volia dir-li, i de cop i volta el va perdre de vista. Va ullar per l’escotilla frontal, i també per les laterals, però no el va veure més. Va suposar que el duia a la cua.

Aleshores es va col·locar davant d’ella un altre drac i va escopir una flamarada d’emergència. Intrigada, la Kimara va preguntar-se què devia passar… i de sobte va comprendre, horroritzada, que en Rando havia fet mitja volta i es dirigia cap a l’huracà.

—Ah…, per tots els déus, n’estic ben farta! —va esclatar—. Que se l’empassi el tornado d’una vegada!

Malgrat tot, després d’un breu moment de vacil·lació, va fer virar l’Ayakestra. No pas per seguir en Rando, sinó per veure què dimonis pretenia.

Quan la dragona es va haver col·locat mirant al nord, la Kimara va descobrir que en Rando no havia anat tan lluny com es pensava. El seu drac s’havia parat molt a prop, i observava, suspès en l’aire, com tres o quatre més, el que passava a l’horitzó.

La Kimara va quedar sense alè.

L’imponent tornado que havia assolat Kazlunn, Nangal i part de Celèstia ara s’havia aturat i girava, tan lentament que semblava fins i tot que ho fes a posta. S’havia tornat d’un estrany color moradenc, i el con s’havia afuat tant que al lloc on havia de tocar a terra pràcticament desapareixia. Damunt seu, els núvols que cobrien el cel eren encara densos i espessos, però també havien canviat de color, i ara eren més clars.

El tornado va continuar dansant un moment sobre Celèstia, amb ritme pausat, gairebé morent… i aleshores el con va arrissar-se sobre si mateix per últim cop i es va es esvanir.

Tots els pilots van contenir l’alè. I al cap d’un moment respiraven alleujats: per fi s’havia calmat aquell huracà terrorífic. Haai-Sil estava salvada.

La Kimara va contemplar les piruetes d’alegria que feien els altres dracs, i va somriure. Però no deixava de preguntar-se per dintre, intranquil·la: «I on ha anat?». No estava segura que una cosa així simplement.

pogués desaparèixer, Va aixecar el cap per mirar a través del vidre de l’escotilla superior… i el va veure.

S’havia format damunt seu una nuvolada gruixuda i espessa d’un color purpuri fantàstic. I aquella massa de núvols giravoltava lentament, com un remolí immens. Estava situada a massa altura per poder fer mal arran de terra, però així i tot era esfereïdora.

«De moment es quedarà aquí», va comprendre la Kimara. Va girar cua i va prosseguir la ruta cap al sud, ben lluny d’aquella cosa, com més lluny millor. Un darrere l’altre, tots els dracs de l’esquadró van seguir l’Ayakestra.

Al final del viatge, quan ja albiraven les dunes suaus del desert de Kash-Tar, van començar a relaxar-se. Però un rastre de terror els havia quedat instal·lat al cor, i sempre més reviurien en els pitjors malsons el que havien viscut aquells dies.

Les muntanyes exteriors de l’Anell de Glaç estaven foradades per centenars d’enormes cavernes, entrellaçades per túnels laberíntics i obscurs. Eren un bon lloc per amagar-se, com havien descobert els Nous Dracs temps enrere. Però ells no havien ultrapassat els nivells superficials de l’entramat de galeries; més avall, als fonaments mateix de la muntanya, les cavernes eren encara més grans i més fosques, i agradablement fresques.

És on s’havien ocultat la major part dels sheks que havien sobreviscut a la batalla d’Awa. Ja hi estaven fets, a viure en túnels: al llarg de generacions, la seva espècie havia habitat el llòbrec Umadhun. I, a pesar d’això, aquell exili se’ls feia espantosament amarg, perquè els duia a la memòria una derrota anterior, de molts mil·lennis enrere. Aleshores havien estat vençuts pels dracs, i és això el que feia que molts d’ells, curiosament, evoquessin aquells temps amb nostàlgia. Perquè, per més que odiessin els dracs, els respectaven, i podien fer-se el càrrec que els seus enemics ancestrals els derrotessin en una batalla. Però caure davant els sang-calents…, allò era una humiliació que les serps alades no podrien oblidar mai més.

El qui més present ho tenia era l’Eisesh, que havia estat un dels grans líders dels sheks. Ell hauria sortit de bona gana de l’amagatall immediatament per plantar cara als sang-calents i als seus aberrants dracs de fusta, i no hauria descansat fins que no fossin tots morts i tot Nandelt no hagués quedat ocult sota una capa de gel. Però la lògica li deia que no era prudent.

Mentrestant, la seva gent, sheks, szish i aliats, s’esperaven a les cavernes, on es curaven les ferides.

Les de l’Eisesh eren especialment greus. L’onada de foc que havia cobert el cel l’havia tocat de ple, i si s’havia salvat era només perquè en aquell moment tenia el riu a prop. S’havia llançat a l’aigua des de les altures, com una teia encesa, i havia aconseguit sortir-se’n.

Amb tot, el seu estat era lamentable. Ni ell mateix no entenia com havia estat capaç de reptar fins a les muntanyes i localitzar un túnel per on lliscar cap a les entranyes de la terra. Havia trobat una caverna prou profunda i, després d’haver enviat un senyal telepàtic a la seva gent, s’havia enroscat tot i s’havia immergit en un son guaridor.

De mica en mica, havien acudit a la crida una bona colla de sheks, i les restes escadusseres d’uns quants clans d’homes serp. No l’havien destorbat, però. S’havien limitat a instal·lar-se en túnels i coves propers, i a iniciar sense ell la reorganització. Només el treien de la letargia quan es tractava d’un afer realment important o urgent.

Tot i que pròpiament no posseïa màgia, l’Eisesh dedicava tot el seu poder mental, durant aquell llarg repòs, a anar-se reconstruint de mica en mica els teixits malmesos. Però sabia que mai més no tornaria a ser el mateix. I que era molt possible que no sobrevisqués al procés.

Aquell dia, un tímid avís telepàtic li va interrompre la concentració. Va obrir un canal telepàtic superficial per saber de què es tractava, i no va reprendre el shek que l’havia cridat, perquè era conscient que ningú no el molestaria sense tenir un bon motiu per fer-ho.

«Han arribat dos bruixots sang-calents», van comunicar-li. L’Eisesh no va dir res. Els bruixots eren molt valuosos en un món que s’estava quedant sense màgia, certament, però allò sol no justificava la interrupció, de manera que va deduir que hi havia d’haver més informació, i va esperar.

«Un d’ells és la feèrica que estava amb l’Ashran. La que reuneix un petit exèrcit de szish a Alis Lithban». No van dir res més, però l’Eisesh va situar-se ràpidament. En aquells llargs mesos, només l’havien tret de l’estat letàrgic dues vegades més. El primer a fer-ho havia estat en Sussh, el governador de Kash-Tar, per informar-lo de les baixes que havia detectat en la xarxa dels sheks i per fer-li saber que ningú no podia assegurar amb certesa si la Ziessel i el seu grup eren vius o no. La segona vegada havia estat un shek que li havia comunicat que havien arribat uns quants szish provinents d’Alis Lithban que parlaven d’una fada que concedia el do de la màgia. Era una informació summament interessant, certament que sí, i l’Eisesh va fer anar aquell shek a escatir què passava. Encara no n’havia rebut resposta, però sabia que encara era viu, i això era senyal que els sang-calents no l’havien abatut. Però, d’altra banda, volia dir que o bé no havia esbrinat res de concret o bé que el que sabia no era prou important per destorbar-lo de nou.

Tanmateix, una part de la consciència de l’Eisesh havia anat donant voltes a aquella notícia.

Coneixia la Gerde. Sabia que l’Ashran li havia confiat tasques importants, i que s’havia convertit en la seva mà dreta després de la traïció d’en Kirtash. També tenia entès que el mateix Kirtash l’havia matada; però, pel que es veia, aquella informació era falsa: per les dades que en tenia, la fada que aplegava szish als boscos de l’oest no podia ser sinó ella.

També sabia que l’últim unicorn es debatia entre la vida i la mort a la torre de Kazlunn, greument ferit de resultes de la batalla contra l’Ashran. L’Eisesh no sabia imaginar-se quina classe de ferida podia mantenir en aquell estat un unicorn durant tant de temps, per bé que aquella noia no era del tot un unicorn. Però quan li van parlar de la fada que concedia el do de la màgia, de seguida va lligar caps.

D’ençà que havia enviat el shek a investigar que no hi havia pensat més, en tot plegat. I ara, la Gerde era allí.

Si no hi hagués hagut per entremig l’assumpte de la màgia, l’Eisesh no s’hauria pres la pena de rebre-la; però la idea que aquella feèrica pogués estar en possessió de la banya de l’últim unicorn l’intrigava de debò. I ho acabava d’arrodonir el fet que el shek que hi havia de parlar encara no hagués tornat.

«Que passi», va dir.

Al cap de poc, dues figures van entrar a la caverna. Eren ridículament petites al costat de la gran serp alada, que jeia en un racó, tota enroscada, coberta de gebre. Tenia encara ennegrides les escates de la pell, i l’ala esquerra era un gran esquinçall; a més, havia perdut un ull.

A pesar d’això, l’humà no va poder evitar de sentir-se intimidat. La Gerde, en canvi, va limitar-se a mirar el shek una bona estona, pensativa.

—Lamento veure’t en aquest estat, gran Eisesh —va dir.

La serp va bellugar una mica el cap i va obrir lentament l’ull viu. Una pluja fina de cristalls de gel es va desprendre de la seva pell.

«Ningú no ho lamenta tant com jo mateix», va dir, per afegir-se al comentari. Els dos mags van haver de concentrar-se per poder captar-li els pensaments, que sonaven dèbils i llunyans en un racó de les seves ments. «Ets la Gerde, oi?».

—Veig que et recordes del meu nom.

«No acostumo a oblidar-los, els noms. Ni tan sols els dels sang-calents. Qui és el tipus que t’acompanya?».

—Es diu Yaren, i és un dels dos mags consagrats per la Lunnaris fins ara. És un individu curiós: la Lunnaris li va lliurar una màgia… corrupta, diguem-ne. No en té gaire bon record.

«No m’estranya», va dir l’Eisesh. «Pel que tinc entès, tu fas servir la seva banya amb més eficàcia. Quants mags has consagrat, ja, entre els szish?».

—Disset. Ben aviat hi haurà més bruixots entre nosaltres que en tot l’Orde Màgic.

«Em meravella que et creguessis amb el dret d’escometre una tasca d’aquesta magnitud sense haver consultat els sheks». El somriure de la Gerde es va esfumar.

—Veig que el teu missatger no t’ha posat al dia.

«No», va respondre-li el shek. «Suposo que no va trobar motius per molestar-me. En altre temps, feèrica, tenir un bon grup de mags en els clans szish hauria estat una gran ajuda. Avui ens serveix de ben poc. Hem perdut tant de terreny que trigaríem anys a reconquerir Idhun. I, mentrestant, ells van construint dracs». Les últimes paraules que va emetre eren tot just un murmuri, però tant en Yaren com la Gerde van captar l’odi intens que n’emanava. La Gerde va somriure per dintre. No era cap secret que cap altre shek no detestava els dracs artificials tant com l’Eisesh.

—Entenc les teves reticències —va dir la Gerde—. Però el cas és que d’aquí a poc no hi haurà gaire cosa per reconquerir, a Idhun.

L’Eisesh no va respondre. Havia tornat a aclucar l’ull.

—Aquí esteu en perill —va prosseguir ella—. Els déus dels sang-calents no van acceptar mai la derrota dels seus dracs, i vénen a Idhun per lluitar contra nosaltres. Per aquí a prop en corre un.

L’Eisesh va descloure novament l’ull.

«Parles de déus, feèrica? Què en saps, tu, dels déus?». La Gerde va deixar anar una bona riallada. Aleshores va avançar fins a situar-se just davant d’ell. Si s’hagués trobat en condicions, l’Eisesh l’hauria retornada al seu lloc d’un simple cop de cua; però, tenint en compte l’estat en què es trobava, va preferir esperar.

Van encreuar, fada i serp alada, una bona mirada.

—Que què en sé jo, dels déus? —va repetir la Gerde, amb un somriure esquiu—. Molt més que no voldria, Eisesh.

El shek li va sostenir la mirada… i va descobrir en aquells ulls un poder tan obscur que el va fer estremir, espaordit. Va intentar dominar el terror. No estava tan feble per deixar-se intimidar per una simple maga sang-calenta.

La Gerde se’n va separar. L’Eisesh va tancar l’ull, esgotat.

—Tinc un pla —va dir ella—. Demana temps, i no en tenim gaire, però si surt bé podria salvar-nos a tots. Si ets intel·ligent, Eisesh, i em consta que n’ets, estaràs preparat i, quan rebis el meu senyal, vindràs amb la teva gent.

L’Eisesh no va respondre. Encara intentava trobar una explicació lògica a la por que s’havia apoderat del seu cor gèlid. Va obrir l’ull, sobresaltat, quan va notar que la Gerde deixava caure el palmell de la mà damunt la seva pell abrusada. Cap sang-calent no havia gosat tocar-lo. Mai. Tots s’estremien de terror quan el tenien a prop. I, malgrat tot, en aquell moment no va tenir ni forces per moure’s.

Perquè va sentir que un estrany poder li recorria tot el cos per dintre, una energia freda i obscura, però també, alhora, sorprenentment vivaç; una energia que en ben poca estona li va regenerar la pell i li va recompondre l’ala destrossada.

Quan la Gerde se’n va separar, l’Eisesh ja estava pràcticament guarit. Va aixecar el cap i va mirar-la, sense dir mot.

—L’ull no te’l tornaré pas —va dir la Gerde, molt seriosa—. Vull que et recordis d’aquesta conversa, i vull que recordis que et vaig salvar la vida. Si et guarís del tot, t’afanyaries a oblidar que és gràcies a una sang-calenta, que t’has recuperat.

L’Eisesh va obrir la boca lentament.

«Qui ets?», va preguntar.

—Sóc la Gerde —va contestar-li ella, simplement—. Recorda’t de les meves paraules, Eisesh. Estigueu atents i manteniu-vos ocults fins que no arribi el moment. I no us hi enfronteu. No els podeu vèncer.

El shek va cloure les parpelles.

«Entesos».

—Ara me n’he d’anar —va dir la Gerde, i un lleu timbre d’inquietud va vibrar un instant en la seva veu—. S’apropa.

L’Eisesh no li va preguntar a què es referia. En el mateix moment en què els dos mags abandonaven la caverna, li va arribar l’avís que un violent terratrèmol sacsejava les muntanyes de l’est.