CAPÍTOL XIV

LA LLEGENDA D’U

Una breu sacsejada va rescatar la Zaisei del seu ensonyament. Ja feia molta estona que viatjaven, i l’aire de la bombolla havia començat a enrarir-se: li costava una mica respirar, i no havia pogut evitar d’endormiscar-se. Per sort, en Bluganu ja se n’havia adonat i acabava de portar-li una nova bombolla de marpalsi, que empenyia suaument contra la seva.

«Ajunta-les», li va dir.

La Zaisei no ho veia gaire clar, però va provar d’obrir la seva bombolla en el punt que s’unia amb l’altra: les dues bombolles en van formar de seguida una de sola, i la Zaisei va inspirar fondo unes quantes vegades. A poc a poc, se li van anar aclarint les idees.

Aleshores es va adonar que un neguit estrany s’havia apoderat del seu cor. Va mirar en Bluganu, que havia reprès la marxa, empenyent la bombolla, i li va semblar que ell tampoc no se sentia gaire còmode, per bé que els sentiments del vell Varu no semblaven tan intensos com els d’ella mateixa. Va comprendre que no era ell, que li transmetia aquella inquietud, sinó que era alguna cosa que provenia de l’ambient, i que tots dos percebien.

—No m’agrada gens, això —va murmurar, però en Bluganu no la va sentir.

Com més avançaven, més intensa es feia aquella sensació. La Zaisei va estar a punt de demanar a en Bluganu que girés cua i la portés de tornada a Dagledu, però va pensar en la Mare Venerable, que podia ser perfectament que es trobés al centre mateix de la pertorbació.

Ben aviat es va penedir de la seva decisió. Els moviments d’en Bluganu sota l’aigua es van fer més feixucs: li costava tirar endavant, perquè ell mateix s’hi resistia. I el malestar que havia neguitejat la Zaisei continuava angoixant-la, cada cop amb més força. Va trigar una mica a entendre de què es tractava: era com si estigués a prop d’algú que acumulava dins del cor tant d’odi, maldat i rancúnia que se li feia difícil de suportar-ho. Mai no havia experimentat res de semblant, tot i que no feia pas gaire que havia conegut algú carregat d’uns sentiments negatius que l’havien afectada d’una manera semblant: la Victoria, durant el temps en què va creure que havia perdut en Jack per sempre més.

Quan hi van ser més a prop, però, la Zaisei va rectificar aquella primera impressió: no tenia res a veure amb la Victoria. Fos el que fos el que emetés aquella onada de sentiments perversos, allò era immensament més gran que una noia jove, per més que aquella noia fos alhora un unicorn. Quan les formes irregulars de la Roca Maleïda van aparèixer davant d’ells, la Zaisei va haver de contenir-se per no xisclar.

En realitat no era una roca, sinó dues: dues pedres negres immenses, ciclòpies, de forma irregular. Estaven mig enterrades en el fons oceànic, però no hi creixia res, ni s’hi acostava criatura vivent: al cap de mil·lennis d’haver caigut a l’aigua, la roca estava tan nua com el primer dia. Només un ésser viu gosava desafiar la maldat que n’emanava: la Venerable Gaedalu nedava entre els sortints de la Pedra d’Erea i amb la punta d’un bon coltell n’anava arrencant petits fragments i els desava en una bossa que duia enganxada a la seva corretja. Els seus acompanyants se’n mantenien a una distància prudent, i l’observaven, nerviosos, temorosos d’acostar-hi i temorosos també d’abandonar-la.

La Zaisei va voler posar-se dreta a dins de la bombolla, però l’horror que li produïa aquella roca era tan intens que va tornar a caure. Va enterrar el cap entre els braços i es va posar a cridar.

Va cridar i cridar, tal com ho havien fet els oïdors en sentir directament la veus dels déus. Li semblava que cridant expulsava la maldat del seu cor, i no parava de cridar, davant l’alarma del vell Bluganu, que no sabia què fer.

Els altres Varu van adonar-se de la seva presència i van anar a trobar-los, però la Zaisei continuava arrupida, reclosa en ella mateixa, sumida en l’horror del caos i de l’odi més absoluts, una sensació difícilment tolerable per a un Varu, o per a un humà, i completament insuportable per a qualsevol celeste.

La Gaedalu hi va anar corrents, però la Zaisei no se’n va ni adonar. Aquella urpada fosca li oprimia l’ànima, com també oprimia l’ànima dels Varu, que s’aplegaven, angoixats, entorn de la bombolla. La diferència era que ells no en percebien la causa, d’aquell sentiment d’opressió, i ella, en canvi, n’era espantosament conscient. I no deixava de cridar i picar de peus, lluitant per deslliurar-se de la maldat que planava damunt el seu esperit. De manera que els Varu, per por que finalment no trenqués la bombolla, es van afanyar a allunyar-la d’allí.

La Gaedalu els seguia, amoïnada per l’estat de la Zaisei. Dins la bossa, ben protegits, hi duia els fragments que havia arrencat de la Pedra d’Erea, la Roca Maleïda.

Les ruïnes de la torre d’Awinor presidien l’horitzó, i la Kimara les contemplava amb nostàlgia. L’última vegada que hi havia estat també hi havia en Jack i la Victoria. S’havien enfrontat amb un shek, i a ella li havia anat d’un pèl que no se’n sortia. La Victoria li havia salvat la vida, i de passada li havia concedit la màgia. Es va recordar d’ells, i va desitjar que estiguessin bé.

Estava asseguda en una roca, esmolant la seva daga. Entorn seu, el campament dels rebels bullia d’activitat, com d’habitud, una activitat frenètica i desordenada. Amb tot, i a pesar que semblava que ho feien tot a corre-cuita, per a ells era un moment de pau. Allí, en aquell campament base, s’hi sentien segurs.

Eren a la serra muntanyosa que separava el desert de la terra dels dracs, d’Awinor. Ni els yan ni els sheks no gosaven anar més cap al sud: els yan, perquè havien venerat els dracs, i per a ells Awinor era territori sagrat; els sheks, perquè respectaven l’immens cementiri en què s’havia convertit la terra dels seus enemics ancestrals, o potser perquè temien que els esperits dels dracs se’n vengessin, i aquesta era de fet la creença més arrelada entre els yan. Però la Kimara sabia que les serps alades no eren supersticioses: ella creia, més aviat, que la visió de les restes dels seus enemics els causava una tristesa profunda, i que això les torbava i les irritava prou per decidir que no era bo passar per aquell indret.

En Goher, el líder dels rebels, era un yan i, per tant, no gosava entrar a Awinor; però també era intel·ligent, i sabia que aquell lloc era privilegiat.

Havia proclamat que Awinor començava a partir del primer esquelet de drac, al peu d’un turó proper, una mica més cap al sud. Els seus sequaços s’hi havien mostrat reticents, d’entrada, però havien acabat acceptant-ho com una norma general. Això els deixava una ampla franja de terreny muntanyós a la frontera amb Awinor, prou a prop perquè els sheks no els destorbessin, prou lluny perquè els rebels més escrupolosos no s’hi atabalessin.

Ara estaven encara més tranquils que normalment, perquè als afores del campament hi havia nou dracs artificials. Els rebels els havien vist volar, i sabien que semblaven reals. El fet que aquells dracs haguessin anat a parar tan a prop d’Awinor només podia ser pres com un bon senyal.

La Kimara va sospirar per dintre. Li agradaven, els dracs artificials, tot i que no arribava a adorar-los com ho havia fet la Kestra. Era normal, de fet: la Kestra no havia vist mai cap drac autèntic; ella havia volat damunt d’un.

Des de la seva talaia, va veure que els sentinelles cridaven l’alto a un individu esparracat que venia corrent, saltant de roca en roca. Sembla que havia dut males notícies, perquè al campament hi va haver un cert enrenou. La Kimara va esperar-se: ja estava bé on era. No volia interferir en l’autoritat d’en Goher, que era l’autèntic líder del grup. Els Nous Dracs només hi eren com a suport.

Va mirar en Rando, que fins feia un moment havia estat jugant al kam amb un grup de yan. El kam, un joc d’atzar en què es llançaven unes pedres xiques pintades de colors, era molt apreciat per la gent del desert, i era gairebé el que més gràcia li havia fet d’aquell lloc al semibàrbar. Més aviat perdia, però no s’hi empipava pas, sempre rialler i de bon humor: s’ho passava bé tant si guanyava com si la sort no li somreia. En aquell moment, però, el grup de jugadors de kam s’havia dissolt i, aplegats ara entorn del nouvingut, escoltaven tots amb gravetat les notícies que els duia.

La Kimara va continuar esperant-se. Al cap d’una estona, quan tothom havia tornat als seus quefers, i ja hi havia qui atenia el missatger, la semiyan va veure una figura que s’enfilava pel penyal, cap a ella: era en Goher, que se li va asseure al costat; ella el va saludar, amb un somriure. Van estar una estona muts.

—Males notícies? —va preguntar ella.

—Moltdolentes —va dir ell, entre dents—. HacaigutNin.

La Kimara va aclucar els ulls. Nin era l’altra «base» dels rebels. El grup d’en Goher actuava sempre des de les muntanyes, però a la ciutat de Nin hi tenien simpatitzants, gent que s’encarregava de fer-los arribar informació i, encara més important, queviures, aigua i estris bàsics. Fins en aquell moment, Nin s’havia salvat dels escorcolls freqüents dels szish. Però si ara s’havien decidit a llançar contra ells un atac directe, això només podia voler dir que en Sussh acabava la paciència.

I els sheks n’arribaven a tenir molta, de paciència.

—Estemenunasituaciódelicada —va murmurar la Kimara, parlant de pressa sense adonar-se’n—. Araquècomptesfer?

—Reconquerirlaciutat.

—NoestàsenposiciódeferunacosaaixíGoher —va replicar ella—. Finsitotsilarecuperes… comlaconservaràs? Lesserpspodrientornaraapoderarsenquanvolguessin. Notensprougentperdefensarla.

—Tenimelsdracs.

La Kimara no va respondre. En Goher va afegir:

—Demomentenshiaproparemperveurequèhapassat.

—Podriaserunparany.

—Sí —va assentir en Goher—. Però pensoanarhitantsícomno.

—T’hi acompanyaré —va decidir la Kimara.

En Goher li va somriure des de darrere de la tela que li cobria part del rostre. La Kimara va sostenir aquella mirada d’ulls roents.

—Aixòéslatevadaga? —va preguntar aleshores el yan. Va agafar-li la mà i la va alçar per observar el punyal de prop—. Nosemblagrancosa. Tenaconseguiréunademillor. NofagairevamcapturarunacaravanaqueveniadeNandeltcarregadadebonesarmes.

—T’ho agraeixo —va fer la Kimara.

En Goher va tornar a mirar-se-la. No havia enretirat la mà, i la Kimara no sabia si li agradava o si preferia que se n’apartés.

Ja s’havia adonat que en Goher hi tenia un cert interès, en ella. No veia gaire clar si anava de debò o només hi jugava, però no la preocupava, de moment, perquè considerava que primer havia d’esbrinar què sentia ella. I el líder dels rebels no li desagradava, però no estava segura de sentir-s’hi atreta fins aquest punt.

—QuansortiràscapaNin?

—Tanbonpuntestiguemllestos.

—Jaesponelsegonsol —va remarcar ella—. Pensessortirdenit? En Goher li va adreçar un dels seus amples somriures.

—Perquèhauríemdesperarnos?

La Kimara també va somriure. Li agradava aquella actitud, tan diferent de la d’en Qaydar, i també de la d’en Jack, últimament. En Goher va amollar-li la mà i es va aixecar. Des d’allí dalt, dempeus, va llançar el crit de guerra dels yan, i tot el campament el va corejar.

Els ulls de la Kimara van ensopegar involuntàriament en Rando, que també havia alçat la vista cap a ells, com la resta dels rebels. Li va semblar que somreia, però no estava segura que no fossin imaginacions seves.

No sabia ben bé per què, però se’n va sentir.

Era de nit quan van entreveure finalment les cúpules de l’Oracle. En Jack estava rebentat i es moria de gana.

No havien fet ni una sola parada en tot el viatge. No podien perdre temps, perquè hi havia moltes vides en joc. El dia abans havien sobrevolat una estranya pertorbació de la mar, una onda extensíssima que avançava lentament cap al sud, projectant ones enormes a dreta i esquerra, tal com en Jack havia relatat a en Glasur. En Shail li va demanar que s’hi acostés, per veure-ho millor, i ell havia descendit tant com havia pogut.

Però no es veia que s’hi bellugués res, sota l’aigua. El que es desplaçava era l’oceà mateix.

En Jack va córrer a aixecar el vol i enfilar-se ben enlaire. Aquella presència el neguitejava, i va intentar dissimular-ho; però de seguida es va adonar que en Shail i l’Alexander havien quedat muts, un silenci que era fruit del terror més pur.

Per sort, la deessa Neliam, si és que es tractava d’ella, avançava amb molta lentitud i van aconseguir sobrepassar-la: quan van arribar a l’Oracle, ja l’havien deixada enrere.

—Per fi! —va exclamar en Shail.

En Jack no va dir res. No tenia forces. Sabia que encara havia d’arribar el pitjor, que haurien de protegir l’Oracle i enviar missatgers al Regne Oceànic i a les terres dels ganti, tot això abans de l’arribada de Neliam. No podien entretenir-s’hi, encara que hauria donat el que fos per una bona sesta.

Va fer un parell de volts sobre l’Oracle, buscant un lloc on aterrar; quan, a la fi, va trobar un espai prou ampli, no gaire lluny de l’entrada del temple, va emprendre el descens, alleujat.

L’aterratge va ser un pèl brusc. En Shail i l’Alexander es van haver d’aferrar amb força al drac per no caure. En Jack es va desplomar a terra i va tancar els ulls un moment.

—No t’adormis! —va renyar-lo en Shail. En Jack va grunyir, però va fer un esforç i va aixecar el cap.

Quan va veure que els dos ja eren a terra, es va transformar en humà. I no es va trobar pas millor: li feia mal tota l’ossada.

Tot seguit van córrer cap a l’entrada de l’Oracle; abans d’arribar al pòrtic, però, un grup de sacerdotesses els van sortir a l’encontre. Les encapçalava una fada que duia la túnica de les adeptes al culte de la deessa Wina.

—Se us saluda! —va dir—. Sóc la germana Karale, regent de l’Oracle en absència de la Mare Venerable. Hem vist un drac que sobrevolava el temple. Que potser…?

—Tant se val, com hàgim arribat —va tallar l’Alexander—; no hi ha temps per donar explicacions. Estic segur que disculpareu la meva brusquedat i les meves males maneres quan hàgiu sentit les notícies que us hem de donar.

Els va explicar el que havien vist a la mar, i només va cedir la paraula a en Jack perquè relatés el desastre de Port Maragda.

—L’onada ve cap aquí —va concloure l’Alexander—. Heu d’evacuar l’Oracle de seguida i enviar missatgers a les terres baixes. Pel que fa a les ciutats submarines, caldrà que un Varu baixi fins a Dagledu: el drac el durà fins al port en poca estona. Si la Mare Venerable…

—La Mare Venerable no és aquí —va interrompre’l la Karale, pàl·lida—. Se’n va anar cap al Regne Oceànic fa uns quants dies.

—I la germana Zaisei? —va intervenir en Shail, amb una nota de pànic a la veu.

—La germana Zaisei se’n va anar amb ella, bruixot. Però passeu a l’ala dels hostes; no té sentit que ens quedem a aquí a discutir temes tan greus.

No van discutir gaire, de fet. Al cap de ben poca estona, en Jack tornava a emprendre el vol, ara en direcció a la capital del Regne Oceànic; duia sobre el llom la germana Eblu, una sacerdotessa de Neliam.

El cas és que l’Eblu no va rebre l’encàrrec amb gaire entusiasme: l’enorme drac l’aterria i, a més, la idea de volar per l’aire, un element tan diferent del que li era propi, ho feia encara més difícil. Però era l’única que podia fer-ho, perquè cap de les altres tres sacerdotesses Varu de l’Oracle estava disponible: la Gran Mare era a Dagledu; la Ludalu, la oïdora, havia perdut el seny, i la germana Valeedu era massa vella. En Jack va prometre a l’Eblu que volaria molt baix, perquè se sentís més a prop de l’aigua, i finalment ella va acceptar: tenia família a Glesu i patia per ells.

La Karale, per la seva banda, va fer cridar la Igara, una jove sacerdotessa humana que honorava la deessa Irial. Era una noia decidida i audaç, i els visitants van descobrir de seguida que era la missatgera de l’Oracle. Tenia assignat el paski més veloç dels estables. La Igara va acceptar sense recança la missió de recórrer els poblats costaners dels ganti per avisar-los del desastre que s’acostava. Al cap d’uns moments, el seu paski corria a tota velocitat cap al punt sobre el riu Mailar que unia la península on se situava l’Oracle amb la resta del continent.

Mentrestant, en Shail i l’Alexander discutien acaloradament sobre com salvar les sacerdotesses. Als estables no hi havia paski per a totes, i no hi havia temps de fer dos viatges si se les volia deixar prou lluny, terra endins.

—Puc intentar protegir l’Oracle amb la meva màgia —va dir aleshores en Shail.

L’Alexander se’l va mirar.

—Ho creus prudent?

—No em mouré d’aquí fins que en Jack no torni amb la Zaisei. Miraré de formar un globus de protecció entorn d’una sala prou gran. Si fem sort, l’ona ens passarà per sobre, però no ens farà mal.

—I podràs resistir?

—Si he de resistir, resistiré —va dir el mag, resolut—. Tu emporta-te’n tantes sacerdotesses com puguis. Carrega les nenes als paski i, si queda lloc, endú-te’n les sacerdotesses de més edat, o les prenyades, si és que n’hi ha cap. Jo faré el que pugui per protegir totes les altres.

L’Alexander podria haver discutit. Podria haver-li dit que no volia deixar-lo enrere. Però era un líder, i sabia que en moments de crisi calen decisions ràpides.

—Molt bé —va assentir.

Hi va haver moltes ancianes que no van voler marxar. Preferien cedir el seu lloc a les més joves perquè, deien, elles ja havien viscut prou. L’Alexander no va insistir-hi: les ancianes que van optar per quedar-se, es van quedar; les que van preferir marxar, ho van fer. No hi havia temps per discutir.

Al cap de poc, una dotzena de paski sortien en direcció al pont del Mailar. Seguien la mateixa ruta que havia pres la Igara, però en acabat ells comptaven anar-se’n cap al nord-oest, per allunyar-se de la mar i dels rius, i la jove missatgera, en canvi, havia enfilat el camí del sud. L’Alexander anava al capdavant del grup, i esperonava la seva muntura. Procurava no fer cas dels gemecs d’una de les nenes, una limyati, que no parava de sanglotar:

—Ja ve, ja ve, ja ve…!

Ningú no va gosar fer-la callar.

La germana Karale va tancar la porta de l’Oracle, com si això pogués protegir de tots els mals les sacerdotesses que s’hi quedaven. Ella tampoc no havia volgut anar-se’n.

Va alçar el cap per mirar en Shail.

—Bé, mag —va dir—. Estem a les teves mans.

En Shail va assentir. Sabia el que havia de fer. L’encanteri era senzill, però l’havia de dotar de molta força si volia que resistís l’embat de la gran onada. En condicions normals, hauria resultat força difícil; amb la seva màgia sota mínims, com ara, era gairebé impossible.

Però era l’única possibilitat per a les sacerdotesses de l’Oracle, i, a més, no volia deixar enrere la Zaisei.

Va recórrer l’edifici amb la germana Karale, en cerca del lloc més apropiat. Es va aturar davant d’una porta cegada.

—Què hi ha, aquí darrere?

—La Sala dels Oïdors —va explicar la fada, sacsejant els seus rínxols verdosos, semblants a brots de fulles tendres—. La vam clausurar fa temps perquè…

—Sí, ja ho sé… —va interrompre-la en Shail—. És un lloc carregat d’energia —va valorar—, però comprenc que pugui ser perillós entrar-hi. De tota manera, m’agradaria veure les sales contigües. Potser el conjur se’n podria beneficiar, d’aquesta energia, encara que no el fem dins de la sala mateix.

Va escollir finalment una sala que hi havia just al costat de la Sala dels Oïdors. Una de les parets estava recoberta de matalassos i catifes, sens dubte per evitar que les veus eixordadores de la sala del costat traspassessin el mur; les altres parets estaven plenes fins dalt de prestatgeries farcides de manuscrits.

—Les notes dels oïdors —va xiuxiuejar la Karale.

En Shail no va preguntar si hi havia les profecies, o simplement eren anotacions rebutjades. L’estança emetia una lleu vibració, que només en Shail, com a mag, podia percebre.

—Ens quedarem aquí —va dir.

Però no va permetre que les sacerdotesses hi entressin, encara, de manera que es van congregar totes en les sales que donaven a la mar i van contemplar l’horitzó a través dels finestrals, amb el cor encongit. No s’hi veia ni l’ombra d’una amenaça, de moment, i n’hi va haver algunes que van començar a nodrir l’esperança que es tractés d’una falsa alarma.

Mentrestant, en Shail treballava en el que havia de ser un refugi. Va traçar símbols arcans a les parets, a terra i al sostre, i va dibuixar a les rajoles un hexàgon tan gran com l’hi permetien les dimensions de la sala. Després, pacientment, va anar pintant signes de protecció per tot el perímetre de l’hexàgon.

Quan els varu van arribar a Dagledu, la Zaisei ja s’havia refet una mica. I no va trigar a adonar-se que un enorme neguit s’instal·lava en el cor de la Gaedalu i dels seus acompanyants.

—Què… passa? —va murmurar, però ningú no la va sentir. Es va incorporar una mica dins de la seva bombolla i va mirar tot al voltant.

El caos s’havia apoderat de la ciutat. La gent fugia de casa i nedava de pressa, molt de pressa, tothom en la mateixa direcció. La Gaedalu i en Bluganu van intercanviar una mirada de preocupació. La Zaisei va picar a la paret de la bombolla, fluixet, i la Mare Venerable es va girar cap a ella.

«S’acosta alguna cosa», va dir. «Els varu fugen per ocultar-se en els refugis que hi ha sota el llit de la mar».

«Refugis?», va pensar ella.

«El cementiri d’enkor. L’enkor crea tot al llarg de la vida una petxina enorme que enterra sota la sorra abans de morir. Els varu primitius feien servir aquestes petxines com a habitatges, fins que van començar a construir les seves pròpies cases. Cada ciutat varu va ser aixecada prop d’un cementiri d’enkor. Quan la mar s’agita o som víctimes d’algun atac, els varu ens refugiem en les petxines enterrades sota la sorra. Però tu, nena, no respires aigua; no tens cap oportunitat. El corrent trencarà la teva bombolla i t’ofegaràs».

«Jo la duré fins a la superfície, Mare Venerable», va dir en Bluganu. «M’asseguraré que torni a l’Oracle sana i estàlvia».

La Gaedalu va meditar.

«No», va dir finalment. «L’he de cuidar jo. Aneu als refugis». Els varu van encreuar les mirades.

«Pot ser que no arribeu a l’Oracle a temps. Pot ser que l’Oracle també quedi danyat…».

«Justament per això he de tornar», va concloure la Gaedalu. La Zaisei estava massa marejada per entendre ben bé què passava. Només va veure que els varu s’allunyaven d’elles, i que la Gaedalu començava a empènyer la seva bombolla cap a la superfície.

L’ascensió se’ls va fer eterna. Quan ja entreveien a la llunyania el reflex de les tres llunes, una ombra els va passar pel damunt i va anar a trobar-les.

«Eblu!», va dir la Gaedalu.

La Zaisei no l’havia reconeguda, sense la seva túnica de sacerdotessa; a més, no esperava trobar-se-la allí.

«Gran Mare…, Zaisei…», va dir ella, alleujada. «Sort que esteu bé. Diuen que ve…».

«Una gran ona. Sí, ho sé», va dir la Gaedalu. «Els guardians ens ho han advertit. Ja han alertat totes les ciutats, i tothom ha anat a arrecerar-se als refugis». L’Eblu es va mostrar encara més alleujada.

«Hem vingut a portar-vos de retorn a l’Oracle. El drac és a dalt, al port, que ens espera».

«El drac?», va repetir la Gaedalu.

—En Jack! —va exclamar la Zaisei. Es va preguntar si en Shail no devia ser amb ell; però tot seguit va pensar que, si fos el cas, l’Eblu l’hauria esmentat.

«Som-hi, de pressa», va dir la varu, i va ajudar la Gaedalu a empènyer la bombolla de la Zaisei.

Al cap de no res sortien a la superfície. L’Eblu i la Gaedalu van obrir la bombolla per dalt, talment un ou, i van ajudar la Zaisei a sortir-ne. Es va mullar de cap a peus, però no s’hi va amoïnar gens.

En Jack les sobrevolava, impacient.

—Ja veig l’onada! —va cridar—. Ve cap aquí!

Les dues varu sostenien la Zaisei, que respirava amb esforç, perquè acabava d’engolir una bona glopada d’aigua de mar.

En Jack va tornar a passar-los per sobre i els va allargar una pota. L’Eblu s’hi va aferrar, decidida, i al cap d’un moment viatjaven totes tres a cavall del drac, de tornada a l’Oracle.

—Ja es veu la cresta de l’onada —va informar la Karale.

En Shail va alçar el cap i la va mirar, amb el front amarat de suor.

—Germana —va confessar-li—, no sé si l’encanteri resistirà. La feèrica el va sorprendre amb un somriure.

—Ja m’ho imaginava, bruixot. Si el teu encanteri ens garantís la seguretat, no li hauries dit al teu amic que s’endugués les nenes.

En Shail també va somriure.

—M’agradaria que les coses anessin d’una altra manera —va dir—. M’agradaria poder-vos dir que sóc capaç de protegir-vos a totes. Però només us puc dir que ho intentaré.

—Amb això en tenim prou —va tranquil·litzar-lo ella—. T’has quedat aquí, i hauries pogut sortir volant amb el teu amic, el drac. Què més et podem demanar?

El mag va sacsejar el cap.

—Ja pot cridar les sacerdotesses —va dir—. Porteu aigua i queviures, també. Si l’onada ens fa caure el sostre al damunt, hem de ser capaços de resistir fins que ens rescatin.

La germana Karale va assentir.

No gaire estona després, entrava a la sala una colla de sacerdotesses. En Shail va renegar per dintre: no es pensava que serien tantes. Va pensar aleshores que era lògic que, havent travessat Idhun una llarga època de terror sota el regnat de l’Ashran, molts pares haguessin enviat les filles a l’Oracle, per protegir-les. Es va esforçar a somriure.

—Hi estarem un mica justos, aquí. Espero que no us faci res.

No va tenir resposta. Totes les sacerdotesses estaven pàl·lides i espantades. Obeint un senyal d’en Shail, es van apinyar dins l’hexàgon que havia pintat a terra: hi cabien prou bé, i això el va tranquil·litzar. Però aleshores una enorme figura es va inclinar tota per passar per sota de la llinda de la porta. En Shail es va quedar lívid.

—Germanes —va dir la Karale—, feu lloc a la germana Ylar. Amb una mica d’esforç i de bona voluntat, les sacerdotesses van fer lloc a la geganta…, però van haver d’enfilar-se-li a coll una sacerdotessa yan, menuda i seca, i una altra de celeste, tan lleugera com tota la gent de la seva raça.

—Molt bé —va dir en Shail—, ara farem una prova. Quedeuvos quietes, sisplau.

Va alçar les mans i es va concentrar en la barrera protectora. Un fi feix de llum daurada va emergir de l’hexàgon, els va envoltar i es va cloure damunt dels seus caps, però va topar justament amb el cap de la geganta.

—No passa res —va murmurar en Shail—. La faré més alta. Ho va intentar altre cop, però tampoc no va funcionar: una de les sacerdotesses havia tret el peu fora de l’hexàgon.

Va tornar-hi un tercer cop. Aquesta vegada els va cobrir del tot. En Shail es va assegurar que la barrera no tingués cap fissura, i en acabat la va desfer.

—Ens esperarem fins a l’últim moment —va dir—. Com més tard l’activem, més trigarà a afeblir-se.

—I com sabrem quin és l’últim moment? En Shail va somriure.

—Ho sabrem.

En Jack va albirar la cúpula de l’Oracle al cim del penya-segat.

«Més ràpid, drac, més ràpid!», l’apressava la Gaedalu.

Però en Jack va fer una llambregada cap enrere: tenien l’onada just darrere seu. Va batre les ales per enlairar-se més amunt.

—Què fas? —va cridar la Zaisei—. Hem de baixar!

—Ja és massa tard! —va contestar-li ell—. No es tracta només d’arribar a l’Oracle: a més a més hi hem d’entrar, i localitzar el lloc on en Shail fa el seu conjur de protecció, i no hi arribarem a temps. I, si ho féssim, la nostra arribada podria distreure’l i fer-li fallar la màgia. El millor que podem fer és esperar que passi l’onada, i després baixar a rescatar-los així que puguem.

—Però jo no em puc quedar aquí! —va cridar la Zaisei. En Jack va girar el cap per mirar-la.

—Jo només puc carregar tres persones —va cridar-li—, i encara! No puc salvar ningú més! A més, si et posés en perill, en Shail no m’ho perdonaria mai. Confia en ell! En aquests moments, la seva màgia serà més efectiva que les meves ales, o que el meu foc.

No li va dir que a en Shail li havia començat a fallar la màgia, arran de dur la cama artificial. Però la Zaisei va percebre el dubte en el seu cor, i va saber que en Jack patia pel seu amic molt més del que donava a entendre.

La Gaedalu no deia res. Havia girat el cap per contemplar l’enorme onada, i es va girar de nou cap a l’Oracle. Al cap hi tenia un sol pensament, obsessiu: «Les meves filles…, les meves filles, les meves filles…». Aquell pensament va adquirir la intensitat d’un xiscle quan l’onada va estavellar-se contra els penya-segats de Gantadd i va arrasar l’Oracle, sota seu.

Es va sentir una mena de tro paorós, que va fer trontollar tot l’Oracle. Les sacerdotesses van fer crits d’esglai.

—Aixeca la barrera, mag! —va xisclar una d’elles. Però en Shail va negar amb el cap.

—El sostre i les parets estan protegits per símbols arcans. Resistiran.

Tot va ser haver-ho dit i el sostre va començar a cruixir d’una manera sinistra. Les sacerdotesses van fer pinya, mortes de por. La porta també va fer un soroll esgarrifós, com si estigués a punt d’estellar-se. Però va resistir, i ni una sola gota d’aigua no va passar per cap badall ni clivella.

Aleshores, una bretxa enorme va creuar de punta a punta tot el sostre, que va semblar que es bombava.

—Ara —va dir en Shail, i va aixecar la barrera.

Es van arraulir totes, ben encongides, intentant empetitir-se.

I aleshores el sostre es va ensorrar, i un xàfec impressionant els va caure al damunt. Hi va haver una cridadissa provocada per la por, però l’aigua no els va tocar.

En Shail a penes gosava mirar. A fora de la capa de protecció, l’aigua havia inundat completament la sala i s’arremolinava entorn d’ells, furient, fent pressió contra la barrera màgica, empenyent amb tanta força que el mag va pensar-se que no ho suportaria. Sobretot perquè la cama tornava a fer-li un mal indescriptible.

Finalment la porta va caure, i una nova xafegada va inundar la sala i va colpir la màgia d’en Shail, que va deixar anar un esgarip. Va sentir-se dèbil, i va adonar-se que no podria aguantar gaire estona més si la seva cama artificial continuava absorbint part del seu poder. Havia de posar tota la seva màgia al servei d’aquell conjur de protecció: no servien mitges tintes.

Va serrar les dents.

—Ylar! —va cridar.

La geganta va fer un petit bot, de l’ensurt. En Shail va estirar la cama i li va plantar al davant.

No era un espectacle gaire agradable. El cos d’en Shail, privat de la màgia bàsica que li calia per mantenir la cama artificial, reaccionava contra aquell membre postís. La unió amb el metall ja no era neta; el monyó estava inflat, i sagnava, com si aquella cama artificial s’acabés en un miler d’estelles metàl·liques que es clavessin ben fondo en la carn del monyó. Hi va haver un cor de murmuris, però el mag va fer callar les sacerdotesses amb una sola paraula:

—Arrenqueu-me-la.

—Què…, què dius? —va mussitar la Karale, lívida.

—Arrenca’m la cama, Ylar —va cridar en Shail—, o morirem tots!

El gegants tenien fama de ser un poble pràctic. La Ylar va engrapar la cama metàl·lica amb les dues mans i va estirar ben fort. En Shail va fer un udol de dolor, i la barrera màgica va trontollar.

—N’estàs segur, que…? —preguntava la Karale, però en Shail la va fer callar amb un crit:

—Estira fort, Ylar!

La geganta va tornar a tibar la cama, mentre la Karale aferrava en Shail per la cintura i tibava en direcció contrària. El mag va un altre esgarip…

Però la Ylar va aconseguir separar la cama artificial. En Shail va notar que recuperava una part de la seva màgia, que li va servir per calmar una mica el dolor…, però no del tot.

Va lluitar per no perdre els sentits. La barrera es va enfortir, i això li va donar ànims.

Al cap d’una estona, una estona que es va fer eterna, el nivell de l’aigua va començar a baixar.

L’onada es retirava.

En Shail va respirar fondo. I va caure desplomat a terra, als peus de les sacerdotesses, inconscient.

Les restes del sostre, que la cúpula màgica havia contingut, els van caure al damunt. La Ylar en va sostenir un tros, el més gran, i les sacerdotesses es van arrecerar sota la seva enorme còrpora protectora. Alguna cosa, però, va alliberar la geganta de la feixuga càrrega: unes grans arpes de drac, que apartaven amb afany la runa que els sepultava. Les sacerdotesses van llançar exclamacions d’alegria en veure en Jack i els seus acompanyants. Però, per damunt dels crits de joia, es va sentir el xiscle horroritzat de la Zaisei quan va veure en Shail estirat a sobre la mullena, pàl·lid i cobert de sang.

Les tres llunes ja s’havien enfilat ben amunt quan l’escamot va tornar al campament. Haurien volgut una arribada més discreta, segurament, però no va poder ser: el mag duia un paquet en braços, un paquet que plorava a plens pulmons. Ben aviat s’havien llevat tots els szish.

L’Assher va córrer cap a fora de la tenda abans que el seu mestre no el pogués deturar. Quan va arribar davant de l’arbre de la Gerde, va assistir a una escena estranya: tendra i sinistra alhora.

En Yaren s’inclinava davant de la Gerde i li allargava el paquet ploraner, embolcallat amb càlides mantes. Els szish, apinyats al seu voltant, van contemplar com la Gerde agafava el nadó en braços i el contemplava amb un inici de somriure als llavis. Però el somriure se li va glaçar. Els szish es van mirar entre ells, inquiets.

—Un nadó shur-ikaili —va dir en Yaren, en un murmuri—. Tal com vas ordenar.

—Ja ho veig. —Semblava empipada i divertida al mateix temps—. Ho has fet expressament, Yaren? M’has portat una nena.

En Yaren la va mirar, perplex.

—Jo… no me n’havia adonat, senyora meva. Perdona el meu estúpid error. La tornaré i…

—No —va tallar ella; tornava a insinuar un somriure—. Una nena…, sí, per què no? —Va fer una breu riallada—. I dius que no te’n vas adonar, Yaren? Que és que no l’has canviada en tot el viatge, doncs? Ai, pobreta! Amb raó fa tanta pudor. Conec la flaire dels bàrbars, sí, i és força desagradable, però no acostuma a arribar a aquests extrems.

Va bressar la criatura, cantussejant-li, i els plors van cessar. La Gerde va somriure, satisfeta. Va alçar el cap i va veure l’Assher que contemplava l’escena en silenci. El va cridar al seu costat.

—Mira-te-la —va dir-li—. Oi que és preciosa?

L’Assher no havia vist res de tan horrible en tota la seva vida: una careta rodona, sense escates, enrogida de tant plorar; un únic ble de cabells, rossos, que li queia sobre el front; uns bracets que manotejaven en l’aire, braços de pell pàl·lida amb vetes marronoses… Un nadó humà, de la raça dels shur-ikaili, els bàrbars de les praderies.

—Oi que és preciosa? —va repetir la Gerde—. Encara ho serà més quan l’hauré rentada una mica. —Va callar un moment i la va contemplar, amb els ulls brillants—. Li diré Saissh —va afegir.

Els szish es van mirar els uns als altres, neguitosos. «Saissh» era el mot que feien servir les serps per designar el número set.

En tot l’Oracle no hi havia ni un sol racó eixut, de manera que totes les sacerdotesses es van treure les capes i en van fer un jaç improvisat per a en Shail. La Zaisei el tenia abraçat, amb els ulls plens de llàgrimes, mentre les sacerdotesses de Wina, que tenien més coneixements mèdics que totes les altres, li netejaven i li embenaven la ferida.

—Es curarà —li assegurava la Karale a la Zaisei—. Només li cal una mica de descans.

La Zaisei sabia que la fada mentia, perquè no hauria estat tan amoïnada si s’hagués tractat d’una ferida lleu. Sabia que en Shail podia morir dessagnat.

En Jack, dret al seu costat, contemplava la cara del mag amb preocupació.

—Puc intentar cauteritzar la ferida —va dir—. Amb la Domivat.

Com que no entenien què volia dir, va desembeinar l’espasa.

«Aquesta arma és perillosa, Yandrak», va blasmar-lo la Gaedalu. «Podria fer-lo cremar com una teia».

Però la Zaisei va aixecar el cap, decidida.

—Fes-ho, Jack.

Les guaridores es van mirar entre elles. I va semblar que hi estaven d’acord, perquè van treure el drap, xop de sang, amb què intentaven parar l’hemorràgia.

Totes les sacerdotesses van girar la vista, excepte la Zaisei, que va mantenir els ulls oberts, bo i plens de llàgrimes.

En Jack va passar el fil de la Domivat pel monyó sagnant d’en Shail. A penes el va fregar, però es va sentir com un xauxineig, i una intensa pudor de carn socarrada es va escampar per tota la sala. Les guaridores es van afanyar a xopar la ferida amb aigua.

—Sort que està inconscient —va murmurar en Jack, impressionat.

La Zaisei va abraçar en Shail i va deixar reposar el cap damunt la seva espatlla. No parava de sanglotar.

—Ara sí —va dir la Karale—, ha de descansar i recuperar forces.

—Però on…? —va demanar una sacerdotessa—. L’Oracle està destrossat…

En Jack no parava esment en aquella conversa. Acabava d’adonar-se que la Domivat vibrava d’una manera estranya. Va girar el cap: només una de les parets de la sala no havia estat aterrada per l’aigua.

—Què hi ha aquí darrere?

«La Sala dels Oïdors», va respondre la Gaedalu.

—Hi he d’entrar —va dir sobtadament.

«Fa molt de temps que no hi entra ningú», va replicar la Gran Mare. «És perillós».

En Jack no va respondre. La Gaedalu el feia posar de mal humor, i no sabia pas per què. Però li era desagradable. Més que no pas l’última vegada que s’havien vist.

—Tant me fa —va dir, i va desar l’espasa dins la beina—. Hi he d’entrar.

No ho va dir simplement per fer-la empipar; era cert que sentia que alguna cosa el cridava. D’altra banda, descendint cap a l’Oracle havia vist que l’onada no havia destruït la cúpula d’aquella estança, tan sols hi havia fet una esquerda superficial. I, a més a més, feia temps que hi estava interessat, en la Sala dels Oïdors. Era per això que havia volgut anar fins a l’Oracle: si era cert que les veus dels déus se sentien en aquella cambra, volia sentir-les.

La Zaisei va aixecar el cap per mirar-lo.

—No me’n vaig pas lluny —va tranquil·litzar-la—. Seré aquí al costat.

Una de les sacerdotesses, la dona yan, va córrer a dir:

—Peròlesveusquesesentendinslasalanoconvenenaningú. Podriesquedarsordoperdreelseny.

—Correré aquest risc —va dir en Jack.

«He de saber què diuen els déus», va pensar per dintre. «He de saber què pretenen».

Ningú no va intentar aturar-lo, quan va sortir. Esquivant tolls i piles de runa, va arribar fins a la porta de la Sala dels Oïdors. L’aigua s’havia endut els matalassos que cobrien l’entrada, i a l’altra banda se sentia una remor sorda, com el retruny d’un tro. En Jack va respirar fondo i va obrir la porta.

D’entrada no va sentir res: un silenci profund, res més. Va decantar el cap, desconcertat, buscant senyals de les veus eixordadores que feien parar foll a tothom qui les sentia. A la seva esquena, la Domivat li pesava tant que semblava que s’hagués tornat de plom. I continuava vibrant, d’una manera que en Jack no se sentia capaç de definir, perquè hauria dit que aquella vibració no la sentia amb l’oïda, sinó amb el cor.

En tot cas, passava alguna cosa estranya.

Va aixecar el cap. L’enorme cúpula de la Sala dels Oïdors mostrava la llarga esquerda que hi havia obert la pressió de l’aigua; tot i així, era igualment imponent. El material de què estava feta la cúpula tenia un cert to metàl·lic, i era d’un color violaci obscur i profund. En Jack va tenir la sensació que damunt seu no hi havia sostre: que aquell violeta s’estenia sobre el seu cap indefinidament, fins a l’infinit. No semblava sòlid, el sostre, i tanmateix ho era. Però, si el mirava fixament, tampoc no semblava eteri. La textura d’aquell material fluïa, com si fos líquid…, o potser era només un efecte òptic.

En Jack va sacsejar el cap i va mirar al seu voltant. En contrast amb el sostre, les parets eren decebedores: nues, sense finestres ni elements decoratius. Les rajoles de terra també eren blanques i llises. Només la il·luminació, una llum suau de colors canviants, donava una certa animació a l’estança. Fora d’això, no hi havia res per mirar, i en Jack va comprendre que era intencionat: els oïdors no havien de tenir cap distracció.

Hi havia sis escriptoris, un a cada paret. En Jack es va preguntar si en algun moment de la història els oracles havien arribat a disposar de sis oïdors. Potser eren previsions massa optimistes, perquè, pel que ell sabia, a cada oracle no solien haver-n’hi més de quatre.

Es va preguntar per què devien dir-ne «oïdors». Era una definició un xic simplista, perquè gairebé qualsevol persona tenia el do de l’oïda, i podia sentir-hi; el que no era tan senzill era «escoltar», i era això el que ells feien. Potser en temps remots sí que s’havia cregut que hi havia persones que naixien amb el do de sentir el missatge diví, però en Jack tenia la sensació que la veu dels déus, recollida i amplificada per aquella immensa cúpula, devia sonar igual per a tothom: simplement, hi havia determinades persones que sabien escoltar-la.

Va alçar el cap, intrigat. Era qüestió de parar-hi atenció, doncs? Va mirar de concentrar-se, va tancar els ulls i va afinar l’oïda.

I sí, hi era. Un murmuri gairebé inaudible, un eco tan llunyà que no n’entenia les paraules. Eren això, les veus eixordadores dels déus? En Jack va quedar una mica desil·lusionat… fins que es va adonar que el que de fet sentia era la vibració de la seva espasa, la Domivat.

Va obrir els ulls i la va desembeinar, sorprès. La flama de la Domivat va il·luminar-li el rostre. Semblava que cremés amb més força que mai.

—Què…? —va murmurar, perplex.

Per un moment, el foc de l’espasa va ser tan intens que el va enlluernar. Va girar el cap de cop i va tancar els ulls… i va llançar una exclamació de sorpresa quan va notar que l’empunyadura també cremava: la va deixar anar, sobresaltat, i va fer un pas enrere. I aleshores va relliscar en un bassal i va caure d’esquena. Per sort, el cop no va ser gaire fort. Es va quedar assegut a terra, mirant la Domivat, encara encesa en flames, que emmascarava les blanques rajoles.

Aleshores li va semblar que un altre so emmudia l’estranya vibració de l’espasa, i va esforçar-se a distingir-lo. Sonava feble i llunyà, però es va anar fent cada cop més intens, fins que va captar-hi una mena de rialla, una riallada eixuta i profunda, amb un cert to sardònic.

No semblava un riure diví, però no se sap mai.

—Hola? —va gosar preguntar, insegur.

I aquella rialla va cessar. En Jack va contenir l’alè, i aleshores va sentir una veu, una veu potent, tan poderosa que podria haver fet que els reis més nobles es postressin davant de qui en fos l’amo, si no hagués estat pel to desimbolt, de franca despreocupació:

—Hola, Yandrak.

En Jack va mirar tot al voltant, i no va veure ningú. Aleshores va alçar el cap i va entreveure, més amunt, una forma que semblava que es mesclés amb aquella cúpula fluida, o fins i tot que n’emanés.

—Qui ets?

La figura es va definir cada cop més, i en Jack va sentir una opressió al pit.

Era un drac.

—Diria que ja saps la resposta —va dir el drac—. Em nego a creure que després de tant de temps carregant-me a l’esquena encara no em coneguis.

Va anar baixant fins a terra, just davant seu. En Jack el va contemplar, meravellat. No semblava sòlid, sinó més aviat una imatge etèria, una ombra del que havia estat.

No era un drac gaire gran; si més no, no era tan gran com alguns dels esquelets que havia vist temps enrere a Awinor. Li va semblar que era vermell, però va haver de corregir de seguida aquella impressió: tenia les escates d’un to més fosc, d’un grana pujat, com de color de vi ranci.

Però el que més li cridava l’atenció era el tercer ull, que l’observava, divertit, damunt dels altres dos.

—Domivat —va dir en Jack, respectuós; va voler aixecar-se, però no va poder.

El drac va tornar a riure, i va sortir-li de la gola una anella de fum.

—No exactament. Fa molt de temps que sóc mort, tot i que hi ha una part de mi en aquesta espasa. O sigui que a hores d’ara ja no sé si sóc una espasa o el fantasma d’un drac. O les dues coses alhora. O cap de les dues.

En Jack anava a badar la boca, però no va arribar a dir res. Volia preguntar-li tantes coses que no sabia per on començar. I en Domivat se’n va adonar.

—Per començar —va dir—, no, no tinc per costum manifestar-me d’aquesta manera, i per això no ho havia fet abans. No és tan senzill. Però aquest lloc… —va mirar tot al voltant, amb admiració—, aquest lloc està impregnat de l’essència dels déus. I ara més que mai. Els déus són les forces que mouen aquest món: tots els canvis, totes les transformacions, tenen l’origen en ells, o en l’energia que n’emana. Si hi havia alguna cosa capaç de despertar-me, era això. I no passarà gaire sovint…, si és que torna a passar mai. O sigui que anem per feina.

En Jack va assentir, encara mut.

—Avui —va dir en Domivat—, la raça dels dracs està extingida: tu ets l’últim drac. Pot ser que els teus fills, si és que n’arribes a tenir, heretin part del drac que hi ha dins teu; però amb això, Yandrak, no n’hi ha prou perquè puguem poblar altre cop Idhun.

—Sí, ja ho sé. I se t’acut cap manera de canviar-ho, això? En Domivat va negar amb el cap.

—No hi ha camí de retorn. Però no t’ha de saber greu.

Sempre vaig saber que passaria. És més: sempre vaig desitjar que passés. Perquè vam ser creats per lluitar, i en un món perfecte no hi calen soldats. Per més que em requi d’admetre-ho, mai no hauríem d’haver existit ni dracs ni sheks. La guerra es podria haver perllongat fins a la fi del temps, però una de les dues races es va extingir primer. I em pots ben creure: no envejo els que es van quedar. Perquè ara els dracs descansem en pau, i en canvi els sheks hauran de continuar vivint amb un odi insatisfet per sempre.

—Mai no m’ho havia mirat així —va admetre en Jack, impressionat—. En qualsevol cas, els déus d’Idhun són molt cruels.

—No en són pas —va respondre el drac—. Són déus, ras i curt.

—Ara són aquí, que busquen el Setè: quan el trobin, el destruiran. I no estaria pas malament, si no fos perquè a aquest pas ens destruiran a tots en l’intent. Els sheks opinen que la cosa més assenyada és fugir. De fet, em sembla que ja s’hi han posat. Però què hi dirien els dracs?

En Domivat va rumiar una estona. O, almenys, en Jack va pensar-s’ho, en veure que tancava el tercer ull. Quan el va obrir de nou, va sentenciar:

—Suposo que ens quedaríem a salvar el món… i moriríem amb el món. Una opció molt noble, però poc pràctica.

—I això és tot? —va preguntar en Jack, decebut. Els tres ulls del drac van brillar, divertits.

—Creus que els dracs poden resoldre una disputa que ni els mateixos déus no han sabut com solucionar?

—Però com pot ser que es barallin? —va preguntar encara en Jack—. No se suposa que són éssers superiors?

—El caos és en l’origen mateix de l’univers, Yandrak. Fins i tot la vida enclou la mort i la destrucció. Encara no has topat amb la deessa Wina, oi?

—No… —va respondre en Jack, i va afegir per dintre: «I espero no topar-hi mai».

En Domivat va riure.

—Doncs quan te la trobis ho entendràs. En Jack va callar, confós.

—Coneixes els mites idhunians sobre l’origen de totes les coses?

—Vagament. Només sé que els Sis van crear les races d’Idhun, i que totes les coses que hi ha en aquest món estan associades a l’element del déu que les va crear.

—Si fa no fa, sí. Però jo em refereixo al que va passar abans d’això. Em refereixo a l’origen de tot plegat. A la llegenda d’U.

—No —va admetre en Jack—. És important?

—No és sinó una llegenda —va somriure amablement en Domivat—. Però el que compta no és la forma, sinó el fons. El que compta és la idea subjacent sota la disfressa del mite. Vols sentir-la?

Per tota resposta, en Jack va encreuar les cames, buscant una posició més còmoda. S’hi trobava molt a gust, i volia allargar aquella conversa tant com fos possible.

—Les llegendes més antigues parlen d’un ens que s’ha anomenat Um. No em demanis per què —va afegir, amb un bon somriure—. Bé, doncs, es diu que Um era, simplement, una consciència, un pensament. No tenia cos, ni existia en cap lloc físic, ja que aleshores la matèria no havia estat creada com a tal. Habitava en el buit, convençut que era únic. Convençut que no existia ningú més, a part d’ell.

»És per això que es dedicava a meditar i traçar plans, com un arquitecte que projecta una gran ciutat, fins al més mínim detall. Si aquest arquitecte hagués estat Um, probablement hauria tingut plans per a miríades de grans ciutats. Um havia estat traçant plans tota l’eternitat.

»Fins que va trobar Ima.

»Però més aviat va ser ella que el va trobar a ell, perquè Ima era un ens actiu. Mai no havia traçat plans, mai no havia ideat cap món. Ella només volia fer coses, de manera que es desplaçava pel buit, malbaratant energia, movent-se sense parar, sense preguntar-se d’on venia, ni on anava. Volia fer coses, però no sabia quines coses fer. També ella es pensava que era única.

»Com et pots imaginar, el xoc entre ells va ser brutal.

—Per què? —va preguntar en Jack—. Semblaven destinats a forjar una aliança perfecta.

—Tu creus? Quan algú s’ha cregut únic durant eons, la idea que existeixi altri ni tan sols no la concep. Per tant, no el troba a faltar.

»Així doncs, el principi de tot va néixer del caos. D’una disputa còsmica…, perquè Um i Ima van voler destruir-se mútuament tan bon punt es van trobar.

»Però les coses no van anar com ells s’esperaven. Es van abraonar l’un damunt l’altre, però, com que no tenien cos, el resultat va ser que les dues essències es van fusionar en una de sola. En U.

»Crec que allí van néixer al mateix temps l’amor i l’odi.

Crec que tots dos ens, enmig del seu desig de destrucció mútua, van descobrir la meravella de la unió. I fou una unió completa i perfecta, perquè, des d’aquell mateix instant, Um i Ima van deixar d’existir. L’energia i la voluntat d’Ima van impregnar el pensament d’Um. Per tant, U volia fer coses. I sabia quines coses volia fer, i com fer-les.

»Mentre les essències d’Um i d’Ima es dissolien lentament en U, el resultat de la unió va recórrer el buit com un immens cúmul incandescent, girant sobre si mateix, en un frenesí còsmic del qual, de mica en mica, es van anar desprenent fragments que es van escampar pertot arreu i van donar origen a l’univers. Alguns fragments es van solidificar, i altres no. En qualsevol cas, havia nascut la matèria».

«El Big Bang», va pensar en Jack, somrient.

—Però la història no s’acaba aquí —va dir encara el drac—. Perquè l’existència d’U, com a tal, va ser força breu en comparació amb la dels seus antecessors. El resultat de la unió, un cop completada, va esclatar en miríades de fragments que van ser llançats a l’univers. Podríem dir que eren els fills d’Um i d’Ima, o els fills d’U, potser. Ens immaterials, amb les idees i els plans d’Um i l’energia i la voluntat d’Ima.

—Déus —va capir en Jack.

—Déus —va assentir en Domivat—. En gran nombre, més o menys poderosos, procedents tots de la mateixa font, però cada un d’ells amb una identitat diferent. La major part d’ells van trobar mons on habitar, trossos de roca surant en l’espai. A alguns d’aquests mons hi va arribar un sol déu, i a d’altres mons n’hi va arribar més d’un; a d’altres no n’hi va arribar cap, i van ser mons morts.

En Jack es va preguntar quants déus devien haver arribat a la Terra. No ho podia saber, perquè cada cultura en tenia una concepció diferent, i al capdavall les grans religions monoteistes no havien estat les primeres. Va sacsejar el cap i va deixar-ho córrer: si els humans terrestres encara no s’hi havien posat d’acord, no creia que pogués resoldre-ho ell tot sol.

—I hi havia infinitud de projectes per portar a terme —va prosseguir en Domivat—. Els déus tenien on escollir, ben segur. I tenien el poder de fer-los realitat. Cada món viu no és sinó la materialització d’un d’aquests projectes. Potser hi ha uns quants mons amb el mateix projecte, o potser cada un és diferent. O potser els déus han alterat aquells projectes primigenis i n’han creat de nous. Qui sap.

—Què se’n va fer, d’Um i d’Ima? —va demanar en Jack—. I d’U?

—Van deixar d’existir. O més aviat caldria dir que existeixen en cada un dels déus que poblen els mons vius.

En Jack va rumiar una estona.

—Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció —va dir en acabat—. Um era un ens masculí i Ima era un ens femení? Pot existir, el concepte de sexe, en una entitat que no té cos?

—Bé hi ha déus i deesses, i se suposa que són immaterials —va fer-li notar en Domivat—. No ho sé. Potser la masculinitat i la feminitat no estan vinculades només al cos, sinó també a l’esperit, a l’essència. He conegut dracs mascles que se sentien femelles, i viceversa. Qui sap.

»O pot ser que no sigui així, i que si parlem de déus i deesses és perquè ens cal imaginar-los com nosaltres. Necessitem saber si parlem d’Ell o d’Ella, sense adonar-nos que això nega l’altra possibilitat. La possibilitat que siguin totes dues coses, o cap de les dues.

—O cap de les dues —va repetir en Jack—. El Setè no fa distincions, per exemple. Tant li fa ocupar un cos masculí com un de femení. Ara és la Setena —va dir, somrient.

—El Setè és un ens estrany —va assentir en Domivat—. Personalment, crec que sí que tenim tres déus i tres deesses a Idhun. La tradició és molt clara, pel que fa a això. Potser perquè al principi van ocupar, respectivament, cossos masculins i cossos femenins.

—De debò van habitar en cossos materials? —va preguntar en Jack, interessat.

—Per crear els motlles de totes les coses, especialment les més petites. Els déus són forces poderoses. No poden fer filigranes. Per establir les bases de la creació, per modelar cada ésser, necessitaven cossos més petits.

—Com un pintor que fa servir un pinzell ben fi per pintar els detalls més petits d’un quadre —va imaginar en Jack—, perquè els seus propis dits són massa gruixuts.

—Però crec que no els agrada, veure’s tancats en la matèria, perquè no han tornat a fer res de semblant, que se sàpiga, i a hores d’ara, per exemple, es desplacen per Idhun desproveïts de cossos materials, fins i tot a risc de destruir-ho tot al seu pas.

—I van ser cossos masculins i femenins, doncs —recapitulava en Jack.

—Això sembla, si fem cas de les llegendes. Potser això els va ajudar a definir-se, ni que fos només per comoditat. Francament, no crec que els importi gaire.

»El cas d’Um i d’Ima, en canvi, no és tan clar. Algunes llegendes parlen d’Um com a Ella, i d’Ima com a Ell. O sigui que potser sí que eren un ens masculí i un de femení; però no tenim clar quin era quin. En el que sí que coincideixen totes les tradicions és que U era Allò, ni Ell ni Ella, sinó una mescla de les dues coses.

»Però el Setè, o la Setena, no solament és un ens estrany per la curiosa indefinició de la seva manifestació material; ho és perquè totes les llegendes són molt clares sobre una cosa: van ser sis, els déus que van arribar a Umadhun, i després a Idhun. Sis, no set.

—Això diuen. Però sempre m’he preguntat si aquesta no devia ser la versió dels sang-calents, que sempre s’han esforçat a negar l’existència del setè déu.

El drac va esclafir a riure.

—Coneixes Umadhun, parles del setè déu, utilitzes el terme «sang-calents» i dubtes de les històries sagrades sobre els Sis —va remarcar—. Més que no pas un drac, sembles un shek, gairebé.

En Jack va desviar la mirada, incòmode.

—N’he après un munt de coses, dels sheks. Al cap i a la fi, ells eren els únics que eren aquí per respondre a les meves preguntes.

Els tres ulls d’en Domivat, negres com l’atzabeja, van brillar perillosament.

—Vés amb compte, jove híbrid —va dir-li, amb to de reny—. Està bé que aprofitis la teva part humana per fer coses que, com a drac, haurien quedat fora del teu abast, però no oblidis mai que et corre el foc per les venes. Si ho fas, estaràs perdut.

—Insinues que hauria de reprendre la lluita contra els sheks, abandonar-me a un odi cec i mancat de sentit? —va protestar en Jack, irritat.

—Ah…!, van ser l’odi, el caos i la destrucció el que va donar origen a tot el que existeix.

—No hi estic d’acord. És l’amor, el que crea la vida. L’odi tan sols la destrueix. A més, tu mateix has dit que en un món perfecte no hi hauria soldats.

—Quin contrasentit, oi? És aquí, on volia anar a parar, Yandrak. Vet aquí la rel del problema… perquè el mateix caos que va crear l’univers va destruir Umadhun. I l’amor que crea la vida va estar a punt de destruir l’últim unicorn, l’expressió última de la màgia, de l’energia creadora dels déus. Morir per amor. Viure per odiar. Hauria de ser una paradoxa… i tanmateix no ho és.

—És el mateix —va comprendre en Jack—: U.

—Exacte. Vida i mort, ordre i caos, llum i foscor, amor i odi. El problema, Yandrak…, és que el Setè va ser només mort i caos, foscor i odi.

—No et crec. El Setè va crear els sheks, i els sheks no són malvats. No pas tots, almenys. Són freds i despietats, de vegades, però no són dolents. Per més que ens hagin fet creure el contrari.

—És aquí on rau el problema. Aquest és l’enigma dels déus d’Idhun, l’origen de la guerra i de les dues espècies. És part de la paradoxa.

»Umadhun no és el nostre món. Mai no ho va ser. Nosaltres, els dracs, som fills d’Idhun…, igual que els sheks.

—I malgrat tot els hi vau desterrar, a Umadhun.

—Sí, i no ens ho han perdonat. Detesten aquell món perquè no té res a veure amb ells. I, tanmateix, tampoc no són del tot idhunians. Entens per què?

—Perquè els déus primigenis van ser sis. Perquè el setè déu no va participar en la creació d’Idhun.

—Això sembla: els Sis són els déus creadors, i això vol dir que el Setè és un déu destructor.

»I els sheks… no pertanyen a Umadhun…, però, tot i haver nascut a Idhun, tampoc no són part d’aquest lloc. Els dracs els respectàvem. Però no podíem deixar d’odiar-los. De manera que els vam enviar lluny, a un altre món. Pot semblar cruel, però el cas és que durant el temps en què van estar desterrats hi va haver pau a Idhun. Una pau relativa, vull dir. Les altres races continuaven amb les batusses de sempre. Però la Gran Guerra entre sheks i dracs es va estancar en una llarga treva.

—Els sheks diuen que us vau acarnissar amb els szish —va recordar en Jack—. I que, durant aquesta treva de què parles, hi havia dracs que anaven a Umadhun a matar sheks.

—Mmm, sí… —Va sospirar—. Que difícil que és reprimir l’odi, sobretot quan s’és jove… Es va decidir que desterrar-los ja era càstig suficient, que no ens havíem d’aprofitar de la feblesa de l’enemic per destruir-lo del tot… I, en canvi, si ho haguéssim fet, la guerra s’hauria acabat definitivament, per a nosaltres. Que és l’opció que van escollir després els sheks; per això ells van sobreviure com a raça, i nosaltres no. Sempre van ser més intel·ligents —va concloure, amb un altre sospir.

»Molts dracs no van suportar la idea de deixar fugir els sheks. I es van venjar en els szish. No perquè fossin més dèbils, sinó perquè no eren tan importants; fins i tot els sheks valoraven més la vida d’un drac que no la d’un szish. I, d’altra banda, ells no eren l’enemic que havíem decidit respectar; només eren…

—Sang-freds —va dir en Jack amb un fil de veu—. Sé que és difícil lluitar contra l’odi. Els sheks diuen que no s’ha de reprimir, sinó intentar controlar-lo. Jo sóc jove, i me n’estic sortint —va dir, amb mal dissimulat orgull.

—Tu tens part d’humà. És cert que els dracs hauríem preferit que l’últim exemplar de la nostra espècie fos un drac pur, però aquesta ànima humana t’ha salvat la vida moltes vegades.

En el fons, no ets pas menys impetuós que la majoria dels joves dracs que he conegut. Si no fossis humà, també, hauries sucumbit a l’odi com tots els altres. De fet, recordo que en una ocasió vas estar a punt de descarregar-me sobre una cria de shek. Llavors em va frenar la Haiass; si no, hauríem mort la cria, tu i jo. Ves quina manera de controlar l’odi… —En Jack va enrojolar-se, avergonyit—. Fa mil·lennis que els dracs intentem controlar o reprimir l’odi, igual que els sheks. No és tan senzill. Però tu tens una ànima humana, també, i els humans no odien els sheks per naturalesa. Per més que s’entestin a creure que sí.

—Hi va haver un shek que va controlar el seu odi —va mussitar en Jack—. Em va salvar la vida. Em va ajudar.

—És al que em referia quan t’he dit que la teva ànima humana t’ha salvat la vida més d’una vegada. Puts menys a drac que qualsevol altre drac. Respecto tots els sheks, i especialment els que lluiten contra el seu odi, però sé el que són. Perquè, en això, nosaltres som iguals. Si haguessis estat un drac, simplement, ella no ho hauria pogut suportar. Al final t’hauria mort, encara que no hagués volgut.

—Odiava una altra persona. Un déu.

—Odiava el seu propi déu —va assentir en Domivat—. I es va veure obligada a pactar amb un drac. Pobra bèstia, com devia haver patit!

En Jack no va respondre. Va estar-se una estona en silenci, recordant la Sheziss.

—Però ara tu tens una bona oportunitat. Tu i l’altre híbrid, el que empunya la Haiass. Per primera vegada hi ha la possibilitat d’una aliança. I potser entre els dos…, entre els tres, aconseguireu comprendre l’enigma de la nostra existència, que és un misteri que ens ha estat vedat a dracs i sheks perquè l’odi no ens ha permès mai d’entendre’ns.

—La Sheziss va dir que els dracs fruíeu matant sheks. Que us abandonàveu a l’instint.

En Domivat va riure.

—Això, et va dir? Ells també fruïen matant dracs. És part de la nostra maledicció. Fruïm matant-nos els uns als altres, encara que ens horroritzi. No ho podem evitar.

»I sí, som més irreflexius que els sheks, però no tant com això. De tota manera, al llarg dels segles hem buscat mil excuses per fer el que fèiem, perquè no ens agradava fer-ho sense motiu. Els sheks deien que nosaltres érem cruels, i així justificaven el seu odi. I nosaltres afirmàvem que ells no tenien sentiments, i així justificàvem el nostre. Per ells, nosaltres ens ho passàvem bé odiant, i això els semblava atroç. I nosaltres crèiem que a ells tant se’ls en donava tot, i ho trobàvem monstruós. Suposo que els dos bàndols exageràvem, per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.

—Suposo que sí —va murmurar en Jack. En Domivat se’l va mirar de dalt a baix.

—Però això ja no té tanta importància —va dir—, perquè la guerra entre nosaltres s’ha acabat. Hem perdut, de manera que els déus es deixaran de jocs i intervindran en la lluita d’una vegada.

—Si hem perdut, no haurien d’acceptar-ho?

—I deixar Idhun en mans de la Setena i dels seus sheks? No es tracta pas d’una disputa entre els Sis, Yandrak. Aquest món és seu. I ella és una intrusa. No poden rendir-se, perquè això voldria dir quedar-se sense món. Podrien crear-ne un altre, és cert, però això ja ho van fer una altra vegada. Ja van deixar Umadhun enrere. I ara no abandonaran Idhun, almenys mentre continuï més o menys intacte.

—I per què no li fan lloc al panteó, a la Setena?

—Per quina raó Um i Ima van decidir destruir-se mútuament? No ho podem saber, però és la naturalesa de totes les coses. Potser els Sis sí que tenen raons per odiar la setena deessa: les criatures del Setè van fer coses terribles quan van arribar a Idhun.

—Segons la versió de qui?

En Domivat va mig aclucar els ulls.

—Segons la versió dels unicorns. Van dir que les serps eren l’encarnació del mal, del caos, de l’odi i de la foscor.

—Vaja… —va lamentar-se en Jack—, això no m’ho esperava, dels unicorns; em pensava que eren neutrals.

—Són neutrals. I per això sé que deien la veritat.

—Però la Victoria…, l’últim unicorn estima un shek. És per la seva part humana? Perquè se sent atreta per la foscor?

En Domivat va somriure.

—Els unicorns van dir que les serps eren l’encarnació del mal, del caos, de l’odi i de la foscor —va repetir—. Però mai no van dir que per això haguessin de ser destruïdes. Suposo que devien pensar que en el món hi ha d’haver de tot. M’imagino que ells entenien millor que ningú l’essència d’U.

—Els unicorns —va murmurar en Jack— són criatures difícils de comprendre.

—No tant com et penses —va respondre en Domivat, amb una lluïssor somiosa en la mirada—, no tant com et penses.

Hi va haver un nou silenci, que en Jack va trencar al cap d’una mica.

—Què he de fer, doncs?

—El que creguis convenient. Ja ets prou grandet per prendre les teves pròpies decisions.

En Jack va quedar bocabadat.

—No puc dir-te el que has de fer —va dir el drac, i va fer un gran badall—. M’he limitat a explicar-te el que sé.

—Tot el que saps? Les llegendes diuen que ho veus tot, fins i tot el futur. És cert? Saps el que ha de passar?

—No ho veig pas tot. Si fos així, hauria parat foll. Només veig unes quantes coses. Bones i dolentes. Però el que jo veig és tan sols un fragment de la realitat, i no es pot jutjar el futur sencer a partir d’un sol aspecte. Em creia que ja n’havies quedat escarmentat, de les profecies.

En Jack va assentir enèrgicament. I aleshores es va adonar que la imatge d’en Domivat es feia més difusa.

—Què et passa?

—Que ja no tinc forces. La deessa s’allunya, i l’energia que recull aquesta sala ja no és tan intensa. Ens hem d’acomiadar, Yandrak. Però abans he de dir-te un parell de coses. La primera…, que no em privis del plaer d’un combat contra la Haiass de tant en tant. Sisplau.

En Jack el va mirar, sorprès. Ja s’havia adonat que en Domivat coneixia el nom de l’espasa de gel, però no el del shek que l’empunyava.

—T’agrada, lluitar-hi?

—Oh, sí! —va dir ell amb fruïció—. Ja fa temps que vaig morir com a drac, però una part de mi encara viu en aquesta espasa. Em temo que li he transmès part del meu odi. I m’encanta batre’m contra una espasa que té ànima de shek. Gairebé tant com tastar sang de shek —va afegir.

A en Jack li va semblar que en Domivat salivava i tot.

—Bé —va dir, un xic incòmode—, potser hauré de lluitar contra més sheks, en el futur, però ara acostumo a usar el meu cos de drac, quan hi lluito. I m’he jurat a mi mateix que no tornaré a ferir en Kirtash, que és el shek contra el qual t’he brandat més sovint. Em sap greu.

—Per això m’acontento a demanar-te que m’utilitzis contra la Haiass. Té part de l’esperit d’un shek, també. Una vegada la vaig esberlar —va afegir, i els seus tres ulls brillaven de joia—, tot i que no puc negar que, quan m’hi vaig tornar a enfrontar, me’n vaig alegrar. Així tindré ocasió d’esberlar-la més cops.

—Això, si ella no et fa miques a tu —va replicar en Jack—. Bé, ja veurem què puc fer-hi. I què més em volies dir?

En Domivat el va mirar, molt seriós. En Jack es va neguitejar.

—Que ja no tinc forces per protegir-te —va dir el drac—. És a dir que… ja pots córrer!

I aleshores en Jack va veure com la imatge s’esvania sobtadament, i la flama de l’espasa va anar perdent força fins que va quedar convertida tot just en una lleu resplendor somorta.

I en aquell moment li va semblar que tota la sala se li ensorrava al damunt. El murmuri llunyà que havia sentit en entrar-hi es va transformar, tot d’una, en un torrent de veus eixordadores que el van colpir amb la força d’una allau. A penes va tenir temps d’embeinar l’espasa i fer mitja volta, amb les orelles tapades, cridant de dolor. Però les veus li ressonaven dins el cap, que estava a punt d’esclatar-li. Va caure de genolls en terra, a pocs metres de la porta, i va començar a retorçar-se sobre les rajoles molles, cridant, en plena agonia.

En Sussh, governador de Kash-Tar, el shek que encara regia els destins de la gent del desert, estava mig endormiscat quan va rebre la notícia. Es va desvetllar a l’acte, tot i que en aparença continuava completament adormit. Però una part de la seva ment estava receptiva al missatge de l’altre shek.

«Els rebels han destruït Nin», li va dir.

En Sussh va entreobrir els ulls, sorprès. El missatge telepàtic del shek anava més enllà del concepte «destruir». Duia implícits tots els detalls: la ciutat havia estat completament arrasada, no havien deixat pedra sobre pedra, havien fet la pell tant a sang-calents com a sang-freds, indistintament. Tothom mort.

«Han fet servir foc», va dir el shek.

Ho havien carbonitzat tot. El foc era el pitjor enemic dels sheks, violent i impredictible. I l’havien fet servir contra ells.

«Suposem que han estat els dracs. No ha quedat ningú viu per explicar-ho».

«Dracs», va repetir en Sussh. «Aquests sang-calents continuen emulant els dracs amb aquelles maquinotes desagradables. I són tan sanguinaris com ho van ser ells».

«No hi guanyaven res, destruint la ciutat», va opinar el missatger. «Res, fora d’assegurar-se que no tornaríem a conquerir-la. Els sang-calents són orgullosos i venjatius. Si el que sigui ha de caure en mans de l’enemic, prefereixen veure-ho mort. Això ho han après dels seus déus», va afegir, amb ironia.

«Bé», va dir en Sussh. «Llavors, els haurem d’eliminar abans no continuïn destruint-ho tot. Torna-te’n, Zakiash. Organitzarem un atac a la base rebel».

«Però s’oculten en els confins d’Awinor».

«M’he cansat de ser considerat. Si aquesta és la manera com els sang-calents honren la memòria dels dracs…, construint màquines de matar similars a ells…, nosaltres tampoc no tenim per què respectar-los».

La Kimara es va inclinar sobre la sorra, capcota. En teoria, buscava rastres, però el cert és que no se sentia capaç de continuar mirant.

Sota els seus peus, la sorra s’havia fos, cristal·litzada per l’escalfor que havia hagut de suportar. Era una visió estranya, corprenedora, però era millor que veure les restes carbonitzades de Nin.

Tot destruït. Tothom mort.

Va sentir un buit a l’estómac i va parpellejar per contenir les llàgrimes. Sentia els renecs i les malediccions dels seus companys, planys que s’enduia el vent, perquè no quedava ningú a Nin que pogués sentir-los.

Va tenir un ensurt quan va notar una mà a l’espatlla.

—Me sap molt de greu —va dir la veu d’en Rando, estranyament ronca—. Hem fet tard.

La Kimara va assentir. Els ulls van flamejar-li amb fúria.

—Mai més —va jurar—. Aquesta maleïda serp no tornarà a turmentar el meu poble. El mataré amb les meves pròpies mans.

—Serp? —va repetir en Rando en veu baixa—. Creus que hi ha els sheks, darrere d’això?

—Qui, si no? Que potser no has vist com s’allunyava l’últim ressagat?

En Rando no va contestar de seguida. Va passejar la mirada per les ruïnes ennegrides de Nin, pels cossos carbonitzats, restes irreconeixibles, que semblava que haguessin estat sotmesos al foc d’un dels sols. El vent portava pudor de fum i cendra, de carn cremada, de mort i turment.

—Però ells són sheks —rumiava en veu alta el semibàrbar—. No els agrada el foc.

—Bé, és obvi que han decidit atacar-nos amb les nostres pròpies armes —va dir la Kimara, impacient.

En Rando es va encongir d’espatlles.

—Si tu ho dius…

La Kimara es va alçar i li va girar l’esquena, empipada.

—No espero que ho entenguis. Al capdavall, tu no ets d’aquí.

En Rando la va mirar un moment i en acabat va deixar anar una riallada.

—Sí, deu ser això. La calor del desert em fa insensible a la desgràcia dels altres.

La Kimara no va poder dilucidar si ho deia de debò o se’n burlava. Se’n va allunyar a grans gambades, per reunir-se amb en Goher. Els ulls del yan brillaven amb més intensitat que mai.

—Undiainfaust —va xiuxiuejar ella.

—LúltimdiainfaustdeKashTar —va jurar en Goher.

Es va girar cap als altres i els va cridar l’atenció amb un crit de guerra.

—EnSusshenslespagarà! —va cridar—. MataremfinsalúltimaserpdaquestaterraiKashTartornaràaserlliure!

Tots van contestar amb ferotges crits d’ira i d’odi.

—Venjança! —va cridar en Goher, brandant una de les seves destrals—. MorintoteslesserpsennomdAldun!

—EnnomdAldun —van corejar els rebels—. Morintoteslesserps!

La Kimara va cridar amb tots ells. Però en Rando es va limitar a mirar-los, de braços plegats, amb el dubte instal·lat en la seva mirada bicolor.

Per fi es va fer el silenci. Les veus s’havien convertit en un xiuxiueig confús i, quan van callar del tot, a penes es va sentir una última paraula, com un lleu bri d’aire: «et destruirem».

En Jack va gaudir un moment del silenci, i aleshores va deixar pas a una altra sensació, que li omplia el cor amb una tendresa indescriptible. Va percebre uns braços que el gronxaven, unes mans que li acaronaven les galtes, uns dits que li amanyagaven els cabells. Se li va encendre el cor tot d’una.

Va descloure les parpelles, amb esforç. I va trobar aquella mirada, aquells ulls fits en els seus. No podia ser sinó un somni.

—Victoria? —va dir amb esforç.

Ella el va abraçar ben fort, i en Jack va lluitar per deixondir-se. I va correspondre a l’abraçada, encara atordit.

—Victoria… Com…? Què hi fas, aquí?

Potser tot plegat havia estat un somni, un malson, i encara eren a la torre de Kazlunn, o bé, encara millor, a Limbhad. Va mirar tot al voltant i va veure, sota la pàl·lida claror matinal, una sala humida, amb el sostre mig derruït, les parets plenes d’esquerdes, el terra inundat d’aigua.

Encara era a l’Oracle.

—T’hem estat esperant a la Terra —li va dir ella a cau d’orella, i en Jack va percebre l’emoció que impregnava cada una de les seves paraules—. Però no tornaves, i em feia por que t’hagués passat res… He vist per l’Ànima que tenies problemes… i he tornat a buscar-te. Jack, com se t’ha ocorregut, entrar allí dins?

Ell va començar a veure-hi clar. Es va incorporar.

—I la Domivat —va preguntar.

—La duies a l’esquena. Te l’he treta perquè estiguessis més còmode.

—Domivat… La Victoria, no t’imagines tot el que hi he après, allí dins. M’has vist, per l’Ànima? Has…?

—He vist que parlaves sol, Jack. I m’ha fet por que la veu dels déus no t’hagués fet embogir.

En Jack va callar, confós. La Victoria va agafar-li la cara entre els mans i el va contemplar una bona estona. Després li va fer un petó suau als llavis, i en Jack va respondre-li tot seguit, oblidant-se d’en Domivat, dels déus i de les històries sobre la creació.

La va estrènyer ben fort.

—T’he trobat a faltar —va dir, amb un somriure incontrolable—. M’alegro que hagis tornat. Però, d’altra banda, les coses no han millorat pas, aquí. Els déus són encara un perill: si la seva presència encara t’afecta, com a canalitzadora que ets, aquí no estàs segura.

—Tens raó, però no em fa res. No puc quedar-me veient com et jugues la vida una i altra vegada, i quedar-me mirant, sense fer res.

—Això és el que fan els unicorns: quedar-se mirant, sense fer res.

La Victoria va sacsejar el cap amb energia.

—Potser sí, però jo no sóc només un unicorn —va recordar-li.

En Jack va somriure.

—En Shail s’alegrarà molt de veure’t —va dir, i tot seguit es va recordar que el mag havia perdut la cama artificial, i com l’havia perduda. La Victoria va llegir la incertesa en la seva mirada.

—Ja l’he vist —va tranquil·litzar-lo—. I és un altre dels motius que m’han fet tornar. Ja li he guarit la ferida, però està molt feble. I la cama…

En Jack va moure el cap.

—Va ser idea de l’Ydeon. No li havia d’haver fet cas, ja es veu.

—Potser no va ser tan mala idea, Jack. He vist aquesta cosa… i és més que una cosa. Té vida, en part. Ara està tan afeblida com ho està en Shail, però crec que tots dos fan part d’un mateix ésser. Em sembla… —va titubejar un moment—, em sembla que els puc ajudar. És el mínim que puc fer per ell —va afegir.

En Jack la va mirar, dubitatiu, però no va dir res. Va recolzar-se en l’espatlla de la Victoria per aixecar-se.

—Hi ha molta feina per fer —va dir—. He de tornar amb en Shail, i mirar de saber si l’Alexander ha aconseguit posar les nenes fora de perill. I en acabat hem de reunir tota la gent important d’Idhun. No poden continuar ignorant tot el que passa. Potser entre tots podrem trobar-hi un remei. Ara que —va afegir de cop i volta, mirant la Victoria amb tendresa—, ben mirat, potser no cal córrer tant. Bé hem de celebrar aquesta retrobada, no creus? —va afegir, i va fer-li l’ullet, amb picardia.

La Victoria va somriure i li va respondre amb un petó. En Jack va recordar-se aleshores d’en Christian.

—On te l’has deixat, el shek? —li va preguntar, mofeta—. Creus que em traspassarà amb una de les seves mirades gèlides, si t’acaparo una mica?

La Victoria es va posar seriosa de cop.

—Hem tornat junts a Idhun, però no s’ha quedat amb mi —va dir—. Jack, en Christian ha tornat amb la Gerde.