CAPÍTOL X

PODER SAGRAT

En Shail va aixecar la vista del llibre, sobresaltat, quan va sentir que la porta de la Biblioteca dels Iniciats es tancava de cop.

Els dos aprenents que estudiaven a la taula del costat es van aixecar tot d’una, cohibits, en veure que entrava en Qaydar, terriblement empipat, i van començar a tremolar de cap a peus.

En Shail també es va aixecar, a poc a poc, amb gest resignat. No tenia gaire clar per què, però sospitava que ell era l’objectiu de les ires de l’Arximag.

—Deixeu-nos sols —va demanar en Qaydar, i els aprenents van marxar de pressa, clarament alleujats.

En Shail va tancar el llibre que llegia, esforçant-se a ocultar-ne el títol, però en Qaydar no hi va prestar atenció.

—M’han arribat notícies que la Victoria s’ha escapat, que ha fugit amb el shek —va dir—. És veritat?

—Bé… —va vacil·lar en Shail.

—Per què no me n’havies informat? —va esclatar en Qaydar—. Saps que ella és vital per al futur de l’Orde Màgic! Ara l’enemic té dues banyes d’unicorn…

—Amb tots els respectes, la Victoria és una persona, no és una banya d’unicorn —va tallar en Shail, eixut—. Té sentiments…

—I també té responsabilitats! —Sí. Però, si ha de donar comptes a algú, és a vos, no Arximag.

En Qaydar va mig aclucar els ulls.

—Diuen que el fill que espera porta la sang del shek.

—I la gent com se n’assabenta, d’aquestes coses? —va dir en Shail, perplex.

—O sigui que és veritat! El mag va alçar les mans per tranquil·litzar-lo.

—No sabem si és veritat. Ni la mateixa Victoria no n’està segura, de manera que no hauríem de treure conclusions precipitades.

En Qaydar es va deixar caure en una de les cadires, tremolant.

—És inaudit —va murmurar—. Com ha estat capaç de…? Quina mena d’unicorn es comportaria d’aquesta manera?

—Només mira de salvar la vida d’en Kirtash. Ens agradi o no, hi ha un lligam entre ells dos. Si voleu tenir la Victoria a favor vostre, Arximag, faríeu bé de respectar aquest lligam.

—Un lligam… amb un shek —va repetir en Qaydar; va sacsejar el cap—. És repugnant.

En Shail va recordar com la Victoria havia protegit en Christian, ferit de mort, de l’Alsan i de la Gaedalu, i va somriure, amb un deix de tristor.

—A mi, en canvi, em sembla bonic —va dir. En Qaydar es va aixecar bruscament.

—Bonic o repugnant, el cas és que la Victoria no hauria de fer passar aquest lligam per davant de les seves obligacions. Ja ho pots recollir tot —va ordenar—. Hem d’anar a Vanissar, i organitzar una recerca. La farem tornar, tant si vol com si no vol.

—Però…

—Sense excuses, Shail. Sigui el que sigui, això que feies, no pot ser més important que trobar el darrer unicorn. Oi que no?

«Doncs sí, el cert és que sí», va pensar en Shail, abatut, però no va dir res.

Era la primera vegada que en Jack pujava en un drac artificial, i no estava segur que li agradés. Era una sensació semblant a volar en avió…, però un avió sotmès a un balanceig continu, i tan inestable que fins i tot ell, avesat a volar i sense por de les altures, es va sentir neguitós.

—Oi que és fantàstic? —li va dir en Rando quan van enlairar-se; el seu rostre mostrava una extàtica expressió d’alegria.

—Sí…, fantàstic —va remugar en Jack, que començava a marejar-se.

Havia optat per no revelar-li encara qui era. No pas perquè no hi confiés, sinó perquè li queia bé i no volia que comencés a tractar-lo d’una manera diferent. Com que l’Ersha havia decidit quedar-se a Lumbak, perquè no tenia intenció de tornar-se a apropar al «cor de flames», hi havia lloc per a ell a la cabina.

En Rando l’havia informat del que havia vist feia tres mesos al desert i que, segons ell, havia fet cremar Nin fins als fonaments. En Jack havia escoltat amb posat greu el relat del semibàrbar.

—Vols dir que tots dos bàndols culpen l’altre d’una carnisseria que va ser culpa d’Al…, de la bola de foc? —va preguntar, movent el cap amb incredulitat.

—A hores d’ara tant hi fa, qui va començar —va dir en Ran do—, perquè ambdues faccions ja han comès tantes atrocitats que tenen excuses de sobres per continuar matant-se els uns als altres pels segles dels segles.

«Així és com es perpetuen les guerres», va recordar en Jack que havia dit la Victoria.

—Anem en la direcció que va indicar l’Ersha —va informar en Rando, que li va interrompre els pensaments—. No sé quant trigarem a veure’l, però, de tota manera, no ens hi podrem apropar gaire. Avisa’m quan comencis a tenir calor.

En Jack va assentir, inquiet.

Encara van trigar unes quantes hores més abans no van començar a notar la presència d’allò que l’Ersha anomenava el «cor de flames». La temperatura va pujar, dins del drac, i tots dos van començar a suar.

—On és? —va preguntar en Jack; mirava per totes les escotilles.

—Encara ens queda lluny —va dir en Rando, i la preocupació d’en Jack va augmentar. Els efectes del déu es feien sentir fins i tot a gran distància, i va demanar-se com seria veure’l de prop.

El cor se li va accelerar. Ja en tenia prou, de déus, per a la resta de la seva vida, i tanmateix sentia una estranya atracció envers Aldun. I es va preguntar si devia ser perquè, segons les llegendes, aquell era el déu que havia intervingut més directament en la creació dels dracs.

En aquell moment, l’Ogadrak va deixar enrere la cresta d’una enorme duna i, de cop i volta, va aparèixer davant seu el cor de flames, que vomitava llengües de foc com el nucli d’una estrella.

—Alerta! —va cridar en Jack, alarmat. En Rando va deixar anar un renec i va tibar les palanques per remuntar el vol. Una glopada d’aire abrusador els va colpir de ple i, de sobte, una de les ales de l’Ogadrak es va encendre com una teia.

—No, no, no! —cridava en Rando, que feia anar les palanques frenèticament. Va fer mitja volta, en un intent de fugida, però el drac no responia—. Ogadrak! —va cridar, com si el torturessin a ell.

—Has d’aterrar, Rando! —va cridar en Jack.

—Però què…? El que he de fer és sortir d’aquí!

—Fes-me cas! Aterra! Aterra! —va insistir en Jack, mentre el drac feia un parell de tirabuixons.

Finalment, l’Ogadrak va anar a estavellar-se contra una duna. El drac va patir una bona sotragada, i ells van sortir disparats dels seients. En Jack va anar a petar contra una paret; quan el drac es va estabilitzar, va afanyar-se a sortir per l’escotilla superior. En Rando va trigar una mica més a recuperar-se. Va reaccionar de cop quan va sentir els espetarrecs de les flames que devoraven el seu drac, i va fer un esgarip, alarmat.

Però al cap de no res una pila de sorra va caure sobre el drac, arena rosada que entrava a onades per l’escotilla i s’escampava pertot arreu, fins que la remor del foc es va apagar.

En Rando va sortir a fora. El va rebre una nit clara i xafogosa. L’ambient asfixiant el va fer esbufegar.

—Ei! —va cridar—. Com t’ho has fet per llançar tanta sorra a sobre…?

Va callar en sec, quan va veure que no parlava amb un humà, sinó amb un gran drac daurat que contemplava l’Ogadrak amoïnat.

—Per tots els…! —va començar a exclamar el pilot, però va ser incapaç d’acabar.

Va saltar a la sorra i es va acostar a en Jack, amb precaució.

—Ja sé qui ets —li va dir—. N’he sentit a parlar molt, de tu.

—Molt bé —va respondre en Jack, sense gaire entusiasme.

Va tornar a transformar-se en humà i va anar a examinar de seguida els desperfectes de l’Ogadrak.

—Sembla que només se n’ha cremat la capa externa —va dir—. La carcassa ha resistit. Només està una mica socarrimat.

En Rando havia quedat amb una boca de pam. Va sacsejar el cap i va fer un esforç per centrar-se.

—Hauria hagut de resistir més —va dir—. El revestiment dels dracs…, dels dracs artificials, vull dir —va afegir, mirant-lo de reüll—, està protegit amb conjurs antifoc. I això és fusta d’olenk, que se suposa que no crema. Ni se socarrima.

En Jack va moure el cap i va assenyalar la gran esfera de foc que il·luminava l’horitzó.

—Dubto molt que hi hagi alguna cosa que no cremi, a prop d’allò —va dir.

Ell mateix sentia que la pell li cremava i que tenia la gola seca. Es va passar un braç pel front cobert de suor. El va apartar immediatament; el simple frec el coïa i, en mirar-se els braços, va veure que la pell se li estava envermellint.

—Hem de sortir d’aquí de seguida —va murmurar—. Això és un autèntic forn.

En Rando ja tornava a estar concentrat en l’Ogadrak. També suava molt.

—Es pot arreglar —va dir, amb un somriure d’alleujament—. Malgrat tot, els danys només han estat superficials. Crec que si reparo l’ala fins i tot podrem volar fins a un lloc civilitzat.

En Jack va deixar escapar un sospir d’impaciència.

—No sé si podré esperar tant —va dir—. Escolta, potser podré carregar el drac i allunyar-vos a tots dos d’aquí.

—Carregar el drac? —va repetir en Rando—. Que t’has tornat boig?

—Sí, ja sé que el que seria lògic seria carregar-te només a tu i deixar aquí aquesta andròmina, però no em faig il·lusions. —Va somriure—. És el teu segon amor, no?

En Rando va deixar anar una riallada.

—Sí, és veritat… Bé, si ens portes a tots dos, t’ho agrairé. No em sembla que aquest sigui un lloc massa segur per passar-hi la nit —va afegir, i es va girar per contemplar, consirós, el cor de flames. Però de seguida s’hi va girar d’esquena, perquè no suportava la calor. Es va ventar amb la mà, provant d’alleujar l’ardor que li esgarrapava la pell.

—No comptava tornar-me’n a trobar cap altre —va dir en Jack a mitja veu.

En Rando el va mirar, desconcertat.

—Havies vist mai res de semblant?

—No exactament igual —va dir—, però sí semblant.

—I… què és?

En Jack es va girar i se’l va mirar, però no va contestar.

—Som-hi, anem-nos-en —va concloure—. No em puc quedar parat.

«Ens esperen dies molt llargs», va dir-se, pesarós.

També va ser llarg el viatge de tornada. El drac artificial pesava més del que en Jack havia suposat, i el semibàrbar, enfilat sobre el seu llom, no era, ni de bon tros, tan lleuger com la Victoria. Quan, per fi, els va deixar tots dos altra vegada al costat del magatzem d’on havien sortit, ja es feia de dia. Estava rebentat.

—Hauries de descansar una mica abans de marxar —li va dir en Rando—. No hem dormit gens en tota la nit.

Però en Jack va negar amb el cap.

—No puc perdre temps —va dir—, he d’anar a avisar que han tornat. I he de trobar la Victoria —va afegir, preocupat—. Qui sap què li pot passar si torna a trobar-se amb cap d’ells.

—Parles de la teva xicota, oi? —va somriure en Rando—. Bé, et desitjo que hi tinguis molta sort. Confesso que mai no m’hauria imaginat que a l’antre de l’Orfeth m’hi trobaria l’últim drac —va afegir, una mica desconcertat—, que hi ofegava les penes amoroses en una gerra de darkah.

—No tot es redueix a això —va protestar en Jack, un xic empipat; però de seguida va somriure—. Bé, estigues segur que no tornaràs a veure’m provar el darkah. Que et vagi tot bé, Rando. M’alegro d’haver-te conegut —va afegir, i va donar un cop de mà amistós al braç musculós del semibàrbar—, i espero que ens tornem a veure. Mentrestant, m’agradaria demanar-te un favor.

En Rando va riure.

—Tu demanant-me un favor a…? —començava a dir, però va callar en sec quan va veure el gest extraordinàriament seriós d’en Jack—. Bé…, digues, de què es tracta?

—Cuida la Kimara —li va demanar; el va agafar de sorpresa—. Assegura’t que estàs a prop d’ella quan li passi el caprici, vols? Li anirà bé tenir al costat algú com tu —va afegir, fent-li l’ullet.

Després va fer mitja volta i es va allunyar cap a la porta del magatzem.

—Ei, espera! —va cridar en Rando—. Com ho sabies, això de la Kimara?

En Jack no va respondre. Es va acomiadar amb un gest, sense girar-se, i va sortir altra vegada a trobar-se amb el desert.

La Victoria es va despertar de cop en sentir que alguna cosa es movia sota el seu cos, formiguejant. Va incorporar-se, sobresaltada. Quan es va haver desvetllat del tot, va girar-se per mirar en Christian, que jeia al seu costat, inert. Preocupada, la Victoria es va afanyar a mirar si encara respirava. Va sospirar, més tranquil·la, quan va haver comprovat que encara era viu. Tenia el pols molt dèbil, i la respiració era a penes un lleu alè, però encara era viu. Va serrar les dents i es va aguantar les llàgrimes. No sabia quant de temps més resistiria, i sabia que no suportaria veure’l morir. Però no podia fer res més per ell, fora de cuidar-lo amb tot l’amor de què era capaç.

Es va incorporar una mica. La primera claror del dia es filtrava per les finestres i per les escletxes d’aquella cabana ruïnosa. La Victoria va mirar al seu voltant, buscant el bol que feia servir per portar aigua del rierol per a en Christian. El shek amb prou feines podia empassar-se res, però la Victoria el feia beure tant sí com no. També l’havia alimentat amb fruites i baies del bosc, però feia un parell de dies que ja no tenia forces ni per mastegar.

De sobte va tornar a sentir un moviment sota el seu cos, i es va posar dreta d’un salt, alarmada. Va aixecar la capa que li feia de llençol, que havia estès damunt de la pila de males herbes que els servia a tots dos de llit. La va apartar amb precaució, per veure què hi havia a sota. D’entrada li va semblar un cuc, o una serp petita que es retorçava entre les fulles; quan ho va veure millor, però, es va adonar que era un petit brot que creixia, lentament, en cerca de la llum solar.

—No pot ser —va murmurar la Victoria.

Va apartar una mica en Christian, amb delicadesa, i va desembarassar-ho tot una mica.

En efecte: entre les lloses, lentament, però sense parar, hi creixien noves plantes. Va aixecar el cap, i va veure que totes les plantes que no havia arrencat del tot havien començat a créixer altra vegada. El cor li bategava amb força, i va fer una inspiració profunda. Va tancar els ulls, per concentrar-se, i va sentir aquella estranya vibració que percebia quan un ambient es carregava d’energia.

Era ben clar: els déus havien tornat.

Quan va obrir els ulls altra vegada, els tenia negats de llàgrimes. Aquell era el miracle que havia estat esperant.

Va carregar en Christian, apressadament, i va sortir de la cabana. Va buscar amb la mirada el haai, i es va sentir alleujada quan va veure que no se n’havia anat. Havia anat peixant cada dia l’ocell, que li devia haver agafat estimació, però no l’havia volgut lligar, de manera que podia anar-se’n quan volgués. El va cridar amb un xiulet suau que havia après d’en Mah-Bim, i el haai va acostar-s’hi, amistós. La Victoria va carregar en Christian sobre el llom de l’ocell i, tot seguit, va pujar-hi ella. Al cap d’un moment ja sobrevolaven la cúpula arbòria d’Alis Lithban.

Li va costar de dominar l’ocell, perquè es neguitejava més com més s’acostaven al punt en què el bosc tornava a créixer desmesuradament. La Victoria va corrugar el front, preocupada. Sabia que era perillós, sabia que no s’hi havia d’acostar més…, però li havia de salvar la vida a en Christian. Quan li va semblar que eren prou a prop, va instar a fer baixar l’ocell, amb l’esperança de no haver errat els càlculs.

Ran de terra, els arbres tornaven a créixer, i branques, flors i fulles es feien a una velocitat prodigiosa. La Victoria va tenir problemes per trobar un espai on aterrar i, quan ho va fer, es va afanyar a lligar el haai amb una liana que penjava d’un dels arbres. L’animal va provar d’alçar el vol, però la corda el va retenir. Aterrit, va dirigir una mirada suplicant a la Victoria, amb una refilada suau de retret.

—Ho sento —va murmurar la Victoria—, però et necessito. Espera només una mica, sisplau. Després seràs lliure, t’ho prometo.

Va deixar en Christian al peu d’un arbre i el va contemplar un instant, esglaiada. Però va sacsejar el cap i es va esforçar a mantenir la sang freda. Va mirar-se les mans. Començava a sentir un pessigolleig a les puntes dels dits. Va tenir por, però va reprimir l’impuls de sortir corrents. Va tancar els ulls i va respirar fondo. «Per tu, Christian», va pensar.

Va continuar fent respiracions profundes, i feia esforços per calmar-se, mentre el haai piulava, desesperat, i els arbres creixien cada vegada més de pressa. Va obrir els ulls i es va tornar a mirar les mans, i va veure que estaven envoltades de guspires.

«Ara», es va dir. I es va transformar en unicorn.

Va ser espantós. Un doll brutal d’energia la va recórrer per dintre: va sentir que estava a punt d’esclatar, i va fer un esgarip de dolor. Va provar de d’aturar-ho, però no va poder, i va recordar-se, com si allò hagués passat el dia abans, de com l’Ashran l’havia utilitzada per xuclar l’energia del món. Ara era semblant, però era el seu propi cos el que absorbia més màgia de la que podia contenir i es veia completament desbordat, com un rierol massa estret davant d’una inundació. La Victoria va inclinar el cap, trencada de dolor per dintre. La banya pesava tant que va pensar que li partia el coll.

Va serrar les dents i va obrir els ulls amb esforç. La llum de la banya la va enlluernar. Va maldar per alçar el cap i allunyar la banya del cap d’en Christian. En aquells moments, qualsevol cosa que toqués esclataria en milions de fragments.

Qualsevol cosa…

Va aguantar encara un moment més, aterrida, a punt d’esclatar. Sabia el que li podia passar si no descarregava tota aquella energia, però li feia por fer mal a en Christian. «Ho he d’intentar», va pensar, «és l’única oportunitat que té».

Amb un gemec de dolor, va intentar bellugar el cap: lluitava per controlar el moviment fins al mil·límetre; si s’equivocava i la banya fregava la pell d’en Christian, encara que fos només un instant…

Va intentar no pensar-hi.

A poc a poc, molt a poc a poc, va abaixar el cap i va apropar la punta de la banya a la gemma que bategava al pit del shek. La banya va vibrar un instant, a pocs centímetres de la pedra. Al seu costat, l’ocell haai xisclava de terror.

«Una mica més», va pensar la Victoria, amb un bleix d’agonia, «només una mica més».

La punta de la banya va fregar la pedra negra.

La Victoria va sentir com es descarregava de l’energia divina, que passava violentament a través d’ella, li esquinçava l’ànima i l’obligava a cridar de dolor, però es va mantenir ferma. La gemma va absorbir aquell poder, bategant com un cor d’obsidiana. I la Victoria resistia…, resistia…

De sobte, la gemma es va esberlar en mil bocins. L’unicorn va retirar la banya i la màgia va aturar-se de cop, omplint-la per dins fins que va sentir-se a punt d’esclatar.

No va poder més. Es va transformar en humana altra vegada i el dolor va apaivagar-se.

Va tenir ganes de plorar, però es va contenir. Va deixar-se anar al costat d’en Christian i va mirar-se les mans. Encara desprenien guspires, però no tantes com abans. Va respirar profundament. Havia de fugir d’allà…

No es va atrevir a mirar en Christian. Encara no estava preparada per saber si havia funcionat o no. Abans que res calia retornar a la cabana, a un lloc on poguessin estar segurs.

Es va incorporar i aleshores va ser conscient que alguna cosa no anava bé. Va abaixar la mirada, neguitosa, i va deixar anar un esgarip de terror en veure que la panxa se li inflava lentament. Va palpar-la, morta de por: podia sentir com li creixia el fill dins el ventre.

—Què fas? —va cridar, amb un deix de pànic a la veu—. Què passa, aquí?

Va tenir una visió fugissera: el nadó augmentava de mida a una velocitat tan gran que finalment li esquinçava el ventre i en sortia violentament. Va provar d’asserenar-se però va entendre que, si el nen continuava creixent, podia fer-li trencar aigües i obligar-la a parir allà mateix, en ple bosc…

Va deixar anar un gemec de terror. Continuava subjectant-se el ventre, i el sentia augmentar de volum. S’havia quedat bloquejada, sense saber què fer.

De sobte, una mà va agafar-li el canell. Es va girar i va trobar-se amb la mirada d’en Christian.

—Has de sortir d’aquí —va dir.

Encara parlava amb esforç, però estava conscient. L’alleujament va inundar el pit de la Victoria. Va ajudar en Christian a incorporar-se, procurant de no mirar cap avall, però se sentia molt feble i estranyament afamada. El seu cos, contagiat de la febre creadora de Wina, feia servir tots els recursos per fer créixer el seu fill a tota velocitat.

Amb prou feines van arribar a l’ocell haai, que xisclava escandalosament i batia les ales amb desesper. La Victoria va ajudar en Christian a enfilar-s’hi, i ell va haver d’estirar-la a ella, que ja gairebé no podia caminar.

Quan la Victoria, un cop acomodada damunt del llom de l’animal, el va deslligar, el haai va llançar un crit de llibertat, va desplegar les ales i va alçar el vol. Poc després, tots tres s’allunyaven cap al cel d’Idhun, coronat pels tres sols.

Van arribar a la cabana i la Victoria va comprovar alleujada que les plantes ja no creixien: Wina s’allunyava cap al sud, cap a Raden.

La Victoria va deixar anar el haai amb uns mots d’agraïment i, quan l’ocell va alçar el vol, amb una refilada aguda, ella va ajudar en Christian a traspassar el llindar. No va aturar-se a analitzar el que li havia passat. Va estendre el shek damunt del jaç de fulles i va examinar-li el pit, amb ànsia.

La gemma havia desaparegut. Les cicatrius, però, encara hi eren: una marca fosca i rodona en el lloc on havia estat clavada la pedra, com una cremada que hagués abrusat la pell del shek, i aquelles estries que, des de la marca central, li recorrien el pit, com les potes d’un insecte sinistre. La Victoria va tocar la marca amb la punta del dit.

—Et fa mal? —li va preguntar.

Però ell no responia, i va aixecar el cap per mirar-lo. Va veure que tenia els ulls fits en ella. Estava conscient i semblava que, de mica en mica, la seva mirada recuperava aquella lluïssor d’intel·ligència que li era característica. Tanmateix, la Victoria, no volia fer-se il·lusions tan aviat.

—Et fa mal? —va repetir.

En Christian va fer que no amb el cap, sense deixar de mirar-la. Llavors, la Victoria es va concentrar en les cicatrius i va posar en joc tot el seu poder de guarició per regenerar la seva pell i fer-les desaparèixer.

Va ser inútil. Exhausta, va retirar les mans. Se sentia marejada, però, tot i així, ho va intentar altra vegada.

—Descansa —va dir en Christian, i la va obligar a parar.

Va agafar-li les mans i les hi va fer posar sobre la panxa. La Victoria tremolava de por i va refusar de mirar-lo.

—El nadó ha crescut de cop —va dir en Christian.

La Victoria va abaixar el cap per mirar, desolada, la nova corba del ventre.

—Però per què? —va xiuxiuejar; la veu li tremolava i estava a punt de plorar.

—T’ho hauria dit si hagués pogut. Wina no només fa créixer les plantes. Accelera el creixement de totes les criatures.

La Victoria va palpar-se la panxa, amoïnada. Va tancar els ulls un instant. En Christian va deixar-la fer, sense molestar-la, fins que ella se’l va mirar, amb un dèbil somriure.

—Ja dóna puntades de peu —va dir—. L’he sentit moure’s! Et sembla que… deu estar bé?

En Christian la va envoltar amb els seus braços.

—Espero que sí. En teoria, l’únic que ha fet és estalviar-te uns quants mesos d’embaràs. —La va llambregar amb aire crític—. Però em sembla que encara és massa petit: aquesta nit encara no pariràs —va afegir, somrient.

La Victoria se’l va mirar, amb posat seriós.

—I tu, com estàs?

—Esgotat, però… millor, em sembla. —Va arrufar lleument les celles—. És com si la meva visió hagués estat desenfocada i s’aclarís de mica en mica.

Ella va somriure, però no va respondre. Va alçar la mà per tocar-li el front.

—Em sembla que estàs una mica més fred.

En Christian va ajeure’s i va tancar els ulls, amb un sospir de cansament.

—L’essència de shek recupera, a poc a poc, el terreny que havia perdut —va dir—. Potser encara trigarà, però em sembla que recobraré les meves forces i el meu poder.

—Aixòestàbé —va murmurar la Victoria, i es va arraulir al costat seu.

En Christian la va abraçar, amb aire protector, però ella, baldada, va tancar els ulls, i al cap de no res ja dormia profundament. En Christian va somriure.

—M’has salvat la vida —va dir-li a cau d’orella—. No me n’oblidaré mai.

Havien vist la Llum.

Era l’únic que sabien, l’únic que podien balbucejar quan els preguntaven què havia passat i qui els havia deixat en aquell estat.

—Vénen tots d’un llogaret de vora les fonts de l’Adir, majestat —va informar en Covan—. I encara n’hi ha molts més que vagaregen perduts per la vall. Els soldats en recullen tants com poden, però… no sé si els podrem fer tornar a casa.

—Per què no? —va preguntar l’Alsan, neguitós—. Encara és allà, sigui el que sigui això que els ha atacat?

En Covan va fer que no amb el cap.

—És que no hi ha manera de trobar el llogaret, Alsan. Diuen que la zona està envoltada d’una resplendor tan intensa que ningú no s’hi pot apropar sense perdre-hi la vista. Tenint en compte l’estat de tota aquesta gent, no sé si és gens prudent acostar-s’hi més.

L’Alsan va arrufar les celles, pensatiu. Va inclinar-se davant d’una mena de forma arraulida en un racó, que gemegava i es tapava la cara amb les mans.

—Súbdit de Vanissar, sóc el teu rei —va dir—. Digues, què us ha passat?

L’home amb prou feines va alçar el cap. L’Alsan es va estremir quan va veure aquell rostre, pàl·lid com el d’un cadàver i amb les conques dels ulls buides.

—La Llum…, la Llum… —gemegava aquell pagès.

—Per què no l’han curat, encara? —va dir l’Alsan.

—Els guaridors no saben què fer —va respondre en Covan—. No els poden reintegrar els ulls i, d’altra banda, diuen que no els fa mal. Sembla com si… aquesta llum de què parlen els hagués cremat els ulls, i tanmateix no els fa res. N’hi ha que beneeixen els déus per haver-los llevat la vista. Perquè no són dignes de contemplar la Llum i la seva resplendor els fereix per dintre. O una cosa semblant.

—Beneeixen els déus… —va murmurar l’Alsan, dominat per un terrible pressentiment.

Anava a dir una altra cosa, però el va interrompre en Shail, que va arribar com una tromba.

—Alsan! —va cridar—. Què diantre passa? Acabem d’arribar i al pati del castell hi hem vist tota aquesta gent… Qui són? Què els passa? Sembla que s’hagin tornat…

—Cecs —va confirmar l’Alsan—. Tots.

En Covan va avançar per tallar el pas a en Shail.

—Això són maneres, mag? Et trobes davant del rei de Vanissar! En Shail es va aturar, perplex.

—Covan, que sóc jo —va protestar.

El cavaller anava a replicar quan va veure en Qaydar, que acabava d’entrar. Va arrufar les celles, però no va dir res més.

—Arximag… —va dir l’Alsan, amb un somriure—. Celebro tornar-vos a veure tan aviat. Ens cal el vostre ajut.

—Hem sentit les notícies sobre la fugida de la Victoria i hem vingut a col·laborar en la recerca —va informar l’Arximag, amb les mans encreuades davant del pit.

—La Victoria haurà d’esperar —va tallar l’Alsan—. Tenim un altre problema molt més urgent. —Va assenyalar el cec arraulit en un racó, que no cessava de gemegar els mateixos mots: «la Llum…, la Llum…»—. Tinc una dotzena de pagesos en les mateixes condicions aquí al castell, i m’han dit que n’hi ha molts més que vaguen perduts pel regne. Primer els he de trobar i mirar d’esbrinar què passa.

En Qaydar va corrugar el front.

—Un atac de les serps?

—No és el seu estil.

En Qaydar es va ajupir al costat del cec i li va examinar el rostre, amb posat preocupat.

—El podeu guarir? —va preguntar en Shail.

—Reconstruir-li els ulls? —En Qaydar va fer que no amb el cap—. Això és lluny de les meves possibilitats. De tota manera, crec que el mal més gran l’ha patit la ment, no la visió. —Va sospirar—. Aquest home ha parat foll.

—Com els oïdors dels Oracles —va murmurar en Shail, i va adreçar a l’Alsan una mirada llarga i plena de sentit.

—Sí —va assentir ell—, ja hi havia pensat. Però fa temps que ja no passen aquesta mena de coses a Idhun. Tenia entès que se n’havien anat.

—Potser han tornat per acabar el que van començar —va suggerir en Shail—. Potser ja saben on trobar la Gerde.

—Si fos així, no serien aquí, a Vanissar —va rondinar l’Alsan.

—Però no hi són tots. Si d’això que ha arribat a Vanissar se’n pot dir «Llum», em sembla que ja sé com l’hem d’anomenar.

Es va fer un silenci incòmode i temorenc.

—No m’agrada aquesta idea —va declarar l’Alsan.

—Per què? —va preguntar en Shail sense alçar la veu—. Que potser et pensaves que la nostra deessa seria menys destructiva o més amable que els altres cinc déus?

—De què parles? —va dir en Covan—. Què hi té a veure Irial, amb tot això?

Tots dos li van adreçar una mirada incòmoda. Però va ser en Qaydar qui va respondre:

—Fa tres mesos, un estrany tifó va sacsejar els fonaments de la torre de Kazlunn. El jove Jack assegurava que era degut a la presència del déu Yohavir al nostre món.

En Covan va empal·lidir.

—Però com… es pot dir una bestiesa semblant?

—No és cap bestiesa —va dir l’Alsan—. Nosaltres vam patir un violent terratrèmol a Nanhai, i una onada gegantina va escombrar les costes de Derbhad aquells mateixos dies. Tampoc no és cap secret que Alis Lithban es va regenerar d’una manera sorprenent. Ni tan sols les serps no ho haurien pogut fer, i no és lògic pensar que hi pugui haver la Gerde, darrere de tot això.

—Karevan, Neliam i Wina —va resumir en Shail—. Els hem representat sempre com a éssers semblants a nosaltres, però, per què haurien de tenir el nostre aspecte?

En Covan va fer un pas enrere.

—Esteu tots bojos —va dir—. Em nego a escoltar més blasfèmies.

Havent-se inclinat lleument davant l’Alsan, va fer mitja volta i va sortir de l’habitació.

—Així doncs —va dir l’Alsan al cap d’una estona—, sembla que la deessa Irial m’ha honorat visitant el meu regne.

—Doncs ja hi són tots —va murmurar en Shail—. Menys Aldun, és clar. Em demano com és que encara no s’ha manifestat.

L’Alsan va sacsejar el cap.

—Qui ho diu, que no ho ha fet? Fa tres mesos que la Tanawe va enviar un grup de dracs a Kash-Tar i encara no han tornat. I en Jack, a qui vam enviar per buscar-los, tampoc —va afegir.

En Shail va aclucar els ulls, amb posat preocupat.

—Encara no és aquí?

—O sigui que hem tornat a perdre el drac i l’unicorn just en vigílies d’una batalla cabdal —va grunyir en Qaydar.

—Hem perdut molt més que un drac i un unicorn, Arximag —va dir l’Alsan—. No parem de perdre dracs artificials, també: el grup de Kash-Tar no ha tornat, i sospito que ja no tornarà. També han desaparegut dos dracs que vam enviar no fa gaire a patrullar pels Pics de Foc. És cert que la Tanawe té preparada una gran flota i que està ensinistrant un nombre significatiu de pilots…, però aquests dracs, sense màgia, no volaran.

En Qaydar el va mirar fixament.

—No estic disposat a arriscar els meus mags en una guerra.

—Ni que sigui per recuperar la Victoria? O per obtenir la banya de l’unicorn de la Gerde?

L’Arximag va arronsar el front.

—Insinues que si la Gerde fos derrotada…

—… posaríem la banya que posseeix a disposició de l’Orde Màgic —va assentir l’Alsan—. En principi havia pensat tornar-la a la Victoria. Ara bé, ateses les circumstàncies…

L’arruga del front d’en Qaydar es va fer més profunda.

—Ja ho entenc —va dir—. Parlaré amb la Tanawe per veure què hi puc fer.

—Us ho agrairia, Arximag. Fa temps que hem localitzat la base dels sheks i encara no hem atacat, justament per aquesta raó. Però així que els Nous Dracs disposin de bruixots que puguin posar en marxa les seves màquines… començarà la batalla.

—No sé si és bona idea lluitar contra les serps en aquestes circumstàncies —va dir en Shail, mirant l’Alsan, que es va girar cap a ell.

—Què suggereixes, doncs? Que lluitem contra els déus?

—No es pot lluitar contra els déus, Alsan, ho saps tan bé com jo. A més, no tenen res contra nosaltres. És el Setè, que busquen.

—Doncs val més que el trobin aviat —va grunyir l’Alsan—. Jo mateix els diria on l’haurien de buscar, si pogués. —Va mirar altra vegada en Shail, que s’hi havia interessat de sobte—. Tu te’n vas anar a Kazlunn per saber més coses sobre l’Ashran, sobre com va aprendre a invocar el Setè, no?

En Shail es va remoure, incòmode; sentia damunt seu la mirada inquisidora d’en Qaydar.

—Sí… L’Ymur i jo tenim una teoria —va dir—. És clar que no està confirmada.

Els va explicar en poques paraules la conclusió a què havien arribat.

—Això és absurd —va dir en Qaydar—. Per invocar l’esperit d’en Talmannon, l’Ashran hauria necessitat, com a mínim, dues coses: un objecte que hagués estat seu i restes del seu cos: ossos, cendres, el que sigui. Parlem d’un bruixot que va viure a la Segona Era, Shail. Tot el que n’hagués pogut quedar es va perdre fa molt de temps.

En Shail va tocar-se la barbeta, pensatiu.

—Tot…? —va preguntar—. Que potser sabem què se’n va fer, d’en Talmannon, després que l’Ayshel el derrotés? Què se’n va fer, del seu cos?

En Qaydar el va mirar, mig aclucant els ulls.

—Les restes mortals de l’Ashran eren sota les ruïnes de la torre de Drackwen —va insistir en Shail—. Ho vam rescatar tot i vam fer una pira amb el seu cos. Vós vau recollir les cendres, Arximag. Què se’n va fer?

—No deus pas voler insinuar que pot invocar-se l’Ashran un cop mort —va intervenir l’Alsan, alarmat—. No hauríem d’escampar les seves cendres al mar, per assegurar-nos que ningú…?

—No queda res de l’Ashran que es pugui fer servir en una invocació —va tallar en Qaydar, de cop.

—L’Ashran era anomenat el Nigromant —va insistir en Shail—. Si va aconseguir arribar fins a les restes d’en Talmannon…

—Tampoc no en queda res, d’en Talmannon. És absurd pensar que algú pogués invocar el seu esperit.

No sabia gaire per què, però a en Shail li va semblar que l’Arximag mentia.

—Però… —va intervenir l’Alsan— si en quedés alguna cosa, i es pogués fer la invocació…, i es pogués preguntar a en Talmannon com es parla amb un déu…

Es va fer un llarg silenci. En Qaydar i l’Alsan van encreuar una mirada. En Shail la va captar.

—No…, no deveu pas pensar que…

—Si poguéssim parlar amb Irial —va dir l’Alsan—, li faríem veure que som aquí. Li explicaríem el que la seva presència i la dels altres déus representa per a nosaltres. Podríem dir-li on és la Gerde. Nosaltres ho sabem, ells no.

—Li podríem demanar que tornessin a crear els unicorns, com en el passat —va afegir en Qaydar.

En Shail els mirava, alternativament, ara l’un ara l’altre.

—No pot ser que ho digueu de veres. En Talmannon va ser el primer emperador fosc, l’antecessor de l’Ashran…, i ara parleu d’invocar-lo per preguntar-li com va contactar amb el Setè… per poder fer vosaltres el mateix?

—El mateix no —va puntualitzar l’Alsan—. Nosaltres invocaríem un dels Sis, no el Setè. No és el mateix.

En Shail va moure el cap; no se’n sabia avenir.

—És una bogeria —va dir—. Per sort, no tenim cap objecte d’en Talmannon, ni conservem les restes del seu cos. Per tant, només fèiem conjectures, oi? —va insistir.

Es va fer un breu silenci.

—Sí —va dir llavors en Qaydar—. És una llàstima.

L’Alsan no va dir res. Només va mig aclucar els ulls, pensatiu.

Aquella nit, quan en Christian es va despertar, la Victoria no era al seu costat. Però va tenir la sensació que era a prop. No era aquella mena de certesa absoluta que experimentava abans: era més aviat un pressentiment, una intuïció. En tot cas, millor que no res.

Va inspirar fondo i va tancar els ulls. Va provar de localitzar la xarxa telepàtica shek, però només en va obtenir una informació fragmentària i imprecisa. «Tot vol el seu temps», va pensar.

Va aixecar-se, en silenci, i va sortir de la cabana.

Va trobar la Victoria asseguda al costat de la porta. Ella, en veure’l arribar, va espantar-se i es va eixugar els ulls precipitadament. En Christian va veure que deixava anar la Llàgrima d’Unicorn, que premia entre els dits com si es tractés del seu talismà més preat.

—No podia dormir —va murmurar ella davant la mirada inquisitiva del shek.

—Trobes a faltar en Jack, oi? —va somriure ell, mentre s’asseia al seu costat.

La Victoria va arronsar les espatlles.

—És millor així. Jo no el podia fer feliç, o sigui que…

—Penses això, de debò? —va preguntar-li en Christian, mirant-la fixament.

—Es mereix una noia que pugui estimar-lo només a ell —va murmurar la Victoria—. I jo no sóc aquesta noia.

En Christian va moure el cap amb gest de desaprovació.

—És clar —va dir—. I que hagis lliurat la teva vida per salvar la seva dues vegades no hi vol dir res, oi?

—Es veu que no —va respondre la Victoria, amb un somriure cansat—. Però no li retrec. Cadascú té les seves prioritats. Potser ho hauríem d’haver aclarit fa molt de temps… N’hauríem d’haver parlat, de tot això. Però suposo que s’havia de salvar el món i no vam poder ser sincers l’un amb l’altre. Em sembla que en el fons ell esperava que tu i jo trenquéssim la nostra relació. Es pensava que era qüestió d’esperar. Li hauria d’haver dit…

—L’hi vas dir —la va tallar en Christian—, de cent maneres diferents. I em sembla que ho va acceptar, però… es veu que això del fill l’ha sobrepassat.

—És normal —va somriure la Victoria, mentre s’acariciava la panxa amb tendresa—. Som tan joves… Li hauria d’haver aclarit que el continuaria estimant encara que el meu fill també fos fill teu. Però no sé si hauria servit de res. No —va concloure—, és millor així. És millor que tingui la possibilitat de trobar una dona amb qui pugui formar una família més endavant, sense una tercera persona…

—Creus de debò que arribarà a estimar ningú de la mateixa manera que t’estima a tu? No sou del tot humans, Victoria.

—Ja ho sé. Però en Jack és afectuós, sociable i obert. Crec que pot arribar a ser feliç amb una altra persona que no sigui jo. Saps? Potser jo he estat el gran amor de la seva vida, almenys fins ara, però la gent no sempre acaba aparellant-se amb el seu gran amor. Potser arribarà a ser feliç amb una dona per qui senti molt d’afecte i que arribi a ser una bona companya per a ell. Algú que pugui lliurar-se només a ell… algú que no hagi de compartir amb ningú més.

En Christian va moure el cap.

—I això és més important que un sentiment veritable?

—Per a en Jack, potser sí.

—Doncs no hi pensis més. Si li importa més posseir-te que no pas estimar-te, vol dir que no es mereix el teu amor.

—És pel fill —va murmurar la Victoria, que mirava de justificar-lo—. Suposo que tenia por que jo decidís abandonar-lo si resulta que és fill teu.

—I per això t’ha abandonat ell abans?

Ella va intentar aguantar-se les llàgrimes, però no va poder. En Christian la va atreure cap a ell i la Victoria va plorar una bona estona sobre la seva espatlla.

—Si no t’importés tant —va murmurar el shek quan ella es va calmar—, et juro que li hauria arrencat les entranyes, per estúpid.

—Atreveix-te a tocar-li només un pèl i ho lamentaràs —va xiuxiuejar ella.

En Christian va somriure, tot i que sabia que no hi feia broma.

—Suposo que no sóc qui per parlar d’això —va dir—. M’enutja que et faci mal, tot i que jo tampoc no t’he tractat sempre bé.

La Victoria va fer un somriure amarg.

—Hi estic acostumada —va dir—, a la indiferència de l’un i a la gelosia de l’altre. Però ningú no és perfecte, oi?

En Christian va deixar caure la mà fins a la panxa de la Victoria i no va dir res.

—Ho has notat? —va xiuxiuejar la jove, amb els ulls brillants—. S’ha mogut.

En Christian va fer que sí.

—Ja has pensat en el nom?

—En realitat necessito quatre noms. Dos de noi i dos de noia. Un d’idhunià i un de terrestre per a cada cas. Molt complicat, oi?

—No —va dir ell—. Perquè serà fill de tots dos mons.

—Això, si és que queda cap món al qual pertànyer quan tot això s’acabi.

En Christian va sacsejar el cap.

—No en parlis, ara. Vull gaudir d’aquest moment. Digues, en quins noms pensaves?

La Victoria va inclinar el cap.

—El cert és que els noms idhunians encara no els havia pensat. Gairebé tots els noms que se’ns van acudir eren terrestres. Per exemple, si és nen…, en Jack proposava anomenar-lo Erik.

—Què vol dir?

—No ho sé. És només que a en Jack li agradava. Em va dir que era un nom comú a Dinamarca i que uns quants reis danesos s’havien dit així.

—Doncs el seu nom idhunià potser seria Kareth. Uns quants reis de Nandelt es van dir així.

—Kareth —va repetir la Victoria, suaument; va somriure—. M’agrada. Si és nena —va afegir—, m’agradaria que es digués Eva. Tampoc no sé què vol dir. Segons la tradició, va ser el nom de la primera dona.

—De fet, la primera dona va ser Lilith —va corregir-la en Christian, amb un somriure—. Però Eva és un bon nom. La primera dona idhuniana, segons diuen, no va ser humana, sinó feèrica. Es va dir Lune.

La Victoria va tancar els ulls.

—Erik o Kareth, Eva o Lune. M’agraden tots. Gràcies. En Christian va encongir-se d’espatlles.

—M’agrada això de donar idees per triar el nom. Sigui o no fill meu, me’n sento responsable.

La Victoria se’l va mirar, somrient.

—T’has fet a la idea de ser pare, Christian?

—Des del moment mateix que em vas dir que estaves embarassada —va respondre ell—, vaig saber que protegiria aquesta criatura amb la meva vida, sense que m’importés si era fill meu o no. I encara penso el mateix. Però no sé si seria un bon pare o, almenys, dels que són a casa cada dia.

—Puc imaginar-me quina mena de pare series —va murmurar la Victoria—. Perquè sé com ets com a parella. Capaç de sacrificar-te, de lluitar fins a la mort per les persones que estimes…, però incapaç de lligar-te a ningú, de ser present en els petits moments de cada dia en què es necessita una espatlla en què poder-se recolzar. Jo, això, ho puc suportar, amb en Jack o sense. Però no seria just per al meu fill.

—Té dos pares —va dir en Christian—. Prou canalles per fer-te patir més sovint del que seria desitjable, però no tant com per abandonar-te amb un nadó. Si més no, això és el que em semblava en el cas d’en Jack. Però ja veig que anava ben errat.

—Prou, sisplau —va murmurar la Victoria, cansada—. Sé que no era el millor moment per trencar la nostra relació, però m’estimo més haver deixat les coses clares. No crec que fos bo per a la criatura tenir un pare que no fos feliç al meu costat. O encara pitjor, que el maltractés, que el menyspreés o que l’ignorés per ser fill d’un altre home. O sigui que, ben mirat, ja està bé així. I tampoc… —va vacil·lar.

—Tampoc no creus que sigui bona idea que me n’ocupi jo si resulta que és fill d’en Jack? —En Christian va moure el cap—. Victoria, ja t’he dit que tant me fa, això. Potser no seré capaç de ser-hi sempre que em necessitis, però t’asseguro que, si el teu fill té problemes, m’hi deixaré la pell per posar-hi remei, encara que resulti que fa pudor de drac. Que potser no és el que faig amb en Jack, ja?

La Victoria va somriure, tot i que el record d’en Jack li provocava una opressió angoixant al pit. Va parpellejar per retenir les llàgrimes. No va poder i va tapar-se el rostre amb les mans.

En Christian va esperar que es calmés i després va abraçar-la per darrere, amb molta delicadesa, i li va dir a cau d’orella:

—Ja sé que el trobes a faltar i que el trobaràs a faltar la resta de la teva vida. Jo no ho puc canviar, això, ni puc fer-te feliç si ell no hi és; però, almenys, deixa’m que provi de re confortar-te una mica.

La Victoria va tancar els ulls, va empassar-se la saliva i va provar de resistir-s’hi:

—Hauries de reposar. Has estat molt malalt…

—Ja reposo. Però, quan m’hagi recuperat del tot, me n’hauré d’anar altra vegada. Potser trigarem a tornar-nos a veure.

La Victoria va girar-se cap a ell i va detectar en els seus ulls el rastre de gel que sovint mostraven.

—Se’t veu molt millor —va dir.

—No prou —va dir ell—, no prou.

Li va dedicar un mig somriure dels seus. Va ser un bàlsam per al cor ferit de la Victoria.

L’Eissesh es va inclinar sobre el niu per amanyagar una de les cries. La petita serp va alçar el cap i se’l va mirar. Semblava esgotada. Les seves ales eren amb prou feines dues membranes humides fràgils i arrugades enganxades al seu cos. Encara trigaria a desplegar-les i aprendre a volar.

«Quinze», va informar la mare. «Sis mascles i nou femelles. N’hi ha hagut dos més que no han aconseguit sortir de l’ou».

«Bona fillada», va aprovar l’Eissesh. «Enhorabona».

La mare shek va mig aclucar els ulls i va fer un xiulet suau. Després va alçar el cap per mirar l’Eissesh.

«Són molt joves», va dir. «Resistiran el viatge?».

El shek va dreçar-se sobre els seus anells, pensatiu.

«No ho sé», va respondre. «Encara no sé ni quan marxarem, ni com serà el viatge a aquest altre món en què ens esperen la Ziessel i els altres. És la primera vegada que la nostra espècie fa una cosa semblant, menys quan vam haver-nos d’exiliar per culpa dels dracs, és clar. Però farem el possible per protegir les cries. Les teves, i totes les altres. Són el futur de la nostra espècie». La femella va abaixar el cap per tornar al seu lloc una cria que reptava massa lluny.

«De moment», va afegir l’Eissesh, «estaran millor aquí, a Umadhun. Lluny dels sang-calents i dels seus déus trastocats». El va interrompre un avís. Algú hi volia parlar, i ell hi va parar atenció.

«La Gerde vol parlar amb tu», era el missatge. L’Eissesh va xiular, empipat.

«Espero que sigui important».

«No m’ha dit de què es tractava», va respondre la serp. «Vol parlar amb tu en persona». L’Eissesh va mig aclucar els ulls, però no va dir res. Va acomiadar-se de la mare i va sortir a la galeria principal. Una estona després ja era al lloc que els sheks anomenaven «l’estança del Portal», la gran caverna on s’obria l’escletxa interdimensional que comunicava amb Idhun.

Detestava aquella sensació de calor intensa que havia de suportar cada vegada que creuava la Porta interdimensional entre els dos mons. I darrerament ho havia de fer molt sovint. Amb un xiulet irritat, va alçar el vol, i després d’haver fet un parell de voltes, va atrevir-se a creuar el Portal.

Va ser tan desagradable com les altres vegades, però el va reconfortar comprovar que a l’altra banda era de nit, una nit suau i fresca, que va calmar la sensació d’escalfor que li havia traspassat les escates i amenaçava d’arribar-li al cor. Va mirar un moment les llunes, i es va meravellar, com sempre que ho feia, de la seva bellesa torbadora. Però no s’hi va entretenir gaire. Va contactar de seguida amb la xarxa shek i va demanar per la Gerde. Van informar-lo que no era a la base principal. Això volia dir que l’esperava al seu refugi secret, on es dedicava a acabar de determinar els detalls de l’exili de les serps. L’Eissesh va sentir-se intrigat. Sabia que la Gerde no volia que cap shek s’hi acostés, per no cridar l’atenció sobre un lloc tan vital per a la supervivència futura de l’espècie.

El cel començava a clarejar quan va albirar l’arbre de la Gerde, encaixonat entre dues parets muntanyoses; no gaire lluny, una suau resplendor rogenca delatava el Portal, que la Gerde mantenia sempre obert.

Va baixar a terra prop de l’arbre, suaument, i va esperar. Al cap d’un moment, l’interior de l’arbre va il·luminar-se i va aparèixer la Gerde.

—Eissesh… —va dir des de l’entrada mateix, quan el va reconèixer—. M’alegro que hagis pogut venir tan de pressa.

El shek va inclinar una mica el cap per poder-la veure més de prop.

«De què es tracta?». L’expressió de la fada va enfosquir-se.

—Els déus han tornat —va dir—. Tornen, l’un darrere l’altre. No sé si alguna cosa del que hem fet els ha cridat l’atenció, o només és que s’han cansat de buscar en el pla espiritual i han decidit tornar al pla material. El cas és que s’aniran manifestant tots, altra vegada. I, quan s’hagi reunit tot el panteó, continuaran arrasant Idhun fins que ens trobin. No podem esperar més.

L’Eissesh va estremir-se. Va pensar en la shek que acabava de visitar, en les seves cries acabades de néixer.

«On anirem?», va voler saber.

La Gerde va inspirar profundament. Per primera vegada des que la coneixia es va mostrar indecisa.

—Veus aquella Porta? —va dir—. És la Porta al nostre futur, Eissesh. Però és un futur que encara no veig clar. Necessito que algú vagi a l’altra banda per comprovar que tot va bé.

L’Eissesh va fer un xiulet suau.

«Entesos».

—Sheks i szish —va dir la Gerde—. Que no sigui un grup massa nombrós: quatre o cinc, com a màxim. Si tornen sans i estalvis, i amb informes favorables, sabré que puc conduir-vos a tots a l’altra banda.

«Tu la creues sovint, aquesta Porta», va remarcar l’Eissesh. La Gerde va riure.

—Sí, però jo no sóc una serp —va dir.

«És perillós, oi?».

—Segurament. De fet, hauria de ser responsabilitat de la Ziessel, però no és aquí per assumir-la. Per tant, hauràs de ser tu qui triï els qui formaran el grup, i els hauràs de portar aquí demà, abans del primer capvespre, com a molt tard.

«Què passarà si el grup no torna, o si els informes no són favorables?».

—Que posarem en marxa el pla de reserva. En tot cas, ha arribat l’hora de reunir tots els sheks. —Va fer una pausa, i en acabat va afegir—: Inclosos en Sussh i tots els seus.

La serp va girar el cap.

«No el podràs arrencar de Kash-Tar, en Sussh. Estàmassa arrelat a aquell tros de desert, qui sap per què».

—Doncs l’aniré a buscar. Igual com vaig anar a buscar-te a tu. Ara retira’t, Eissesh, i torna demà amb la teva gent.

Van passar el dia explorant els voltants de la cabana, sense allunyar-se’n massa. Les plantes havien deixat de créixer. Semblava que Wina continuava avançant cap al sud.

Mesos enrere, el seu pas havia transformat el marcit Alis Lithban en una selva plena de vida i de color. No els va costar gaire trobar fruita comestible, i en Christian, fins i tot, va pescar algun peix al rierol. Per la seva banda, la Victoria va adonar-se que el seu nou estat li restringia la mobilitat. Li costava acostumar-s’hi, perquè el canvi s’havia produït en un no res.

—No hauries de fer esforços —va dir en Christian quan tornava amb els peixos i la va veure agenollada que netejava de males herbes el que havia estat el braser—. Estàs embarassada.

—Tu tampoc no n’hauries de fer —va replicar—. Estàs convalescent.

En Christian va somriure i va ajupir-se al seu costat per ajudar-la.

—Quan estiguis millor, anirem a un altre lloc —va dir la Victoria—. Aquesta cabana no és cap meravella de refugi.

El shek va encongir les espatlles.

—Potser no —va dir—, però a mi em porta bons records. La Victoria va girar-se cap a ell, desconcertada.

—Bons records? Que ja hi havies estat, aquí?

En Christian va fer que sí i va passejar la mirada per les parets ruïnoses.

—Vaig viure aquí amb la meva mare —va explicar—, abans que l’Ashran vingués a buscar-m’hi.

La Victoria va quedar-se bocabadada.

—Vols dir… que això era casa teva?

—Ves per on —va somriure ell—. No en tinc gaires records, d’aquella època, però els pocs que conservo estan lligats a aquest lloc. Pel que sembla, no hi ha tornat a viure ningú, des de llavors.

La Victoria va trigar una mica a respondre. Va observar en Christian mentre ell acabava de netejar el braser.

—Christian —va dir llavors—, en Jack i en Shail van buscar informació sobre l’Ashran i van esbrinar coses sobre ta mare.

Ell no va respondre. Ni tan sols no la va mirar. Posava tota l’atenció en la feina que feia, com si no l’hagués sentida.

—Es diu Mahnua —va continuar ella, en veu baixa—. Era oïdora del Gran Oracle. —Va fer una pausa, i en acabat va afegir—: Allàva conèixer el teu pare, quan ell va invocar el Setè a la Sala dels Oïdors. I allà vas néixer tu, al cap d’uns quants mesos.

Finalment, en Christian va alçar el cap i va mirar-la.

—Dius que va invocar el Setè a la Sala dels Oïdors? —va repetir—. Això no ho sabia.

La Victoria va inclinar el cap.

—Sembla que es va clavar una daga al pit i va morir allà mateix, i després va ressuscitar com a setè déu.

—Ja m’ho pensava, que devia haver fet una cosa així —va dir ell, i va somriure lleument—. La Gerde també va morir abans de ser la setena deessa, en puc donar fe. El que em crida l’atenció és que l’Ashran necessités la Sala dels Oïdors per invocar el Setè, que no ho fes des de qualsevol lloc. Això vol dir que el Setè no era a Idhun, sinó en algun d’aquests plans immaterials pels quals es mouen els déus. I suposo que devia ser un lloc on els altres Sis no l’havien trobat. Vaja… —va afegir, arrufant el nas—, això no m’ho havia explicat.

—No et sorprèn, el que t’he explicat de ta mare?

—Això pertany al passat i no té cap rellevància per al present, Victoria.

—Però la teva mare…

—La meva mare és morta —va tallar ell, amb serenor. No hi havia ni ràbia ni dolor, en la veu, quan ho va dir, i la Victoria es va estremir. I, tot i que li va voler preguntar com ho sabia, no va gosar insistir-hi.

Aquella tarda, la Victoria, esgotada, va quedar-se profundament adormida després del segon crepuscle. En Christian la va deixar dormir i va quedar-se a l’entrada de la cabana, mirant cap al bosc, pensatiu.

Quan es va fer de nit, va entrar a la casa i va ajeure’s al costat de la Victoria, encara pensarós.

Havien arribat puntualment amb el primer capvespre. Eren tres sheks i quatre szish.

La Gerde va observar-los atentament i va fer que sí, per indicar que aprovava l’elecció de l’Eissesh.

Un dels sheks era una femella vella que segurament devia haver post els ous molt de temps enrere i que ja no devia ser necessària per a la continuïtat de l’espècie. L’altre era un mascle jove però d’aspecte fràgil. I el tercer era el mateix Eissesh.

Pel que fa als szish, cap no era mag. Amb això en tenia prou.

—Guiaràs personalment el grup?

«Sí», va respondre l’Eissesh. «M’he fet càrrec dels sheks de Nandelt des de la batalla d’Awa. La Ziessel no hi és; algú ha d’assumir les responsabilitats».

La Gerde va arquejar una cella.

—I si no torneu?

—Encara queda la Ziessel. Suposo que algun dia estarà en condicions de liderar tots els sheks.

La Gerde va fer un lleu somriure, però no va dir res.

«Informació», va demanar llavors l’Eissesh.

La Gerde va obrir la seva ment i li va oferir els coneixements que necessitava. El shek va inclinar-se una mica més i la va mirar als ulls, i ella va notar que els tentacles de la consciència de l’Eissesh penetraven en la seva pròpia consciència i xuclaven totes les dades que ella li proporcionava sobre el món que anaven a explorar.

Quan el contacte va tallar-se, l’Eissesh va mig aclucar els ulls, pensatiu.

«No és com m’ho hauria imaginat», va reconèixer.

—Mai no ho és —va assegurar la Gerde—. De tota manera, s’està desenvolupant molt de pressa, és un món en canvi constant. Pot ser que el que trobeu no sigui el mateix que hi vaig veure ahir.

Els sheks van encreuar una mirada d’incertesa, però no van dir res.

L’Eissesh va dirigir una breu ordre telepàtica als szish, que van ser els primers a creuar la Porta; després els van seguir els altres dos sheks. Abans d’anar darrere seu, l’Eissesh va girar-se altra vegada cap a la Gerde.

«Espero que sàpigues el que fas», li va dir.

—Jo també ho espero —va murmurar la Gerde, i aquesta vegada no somreia.

Va quedar-se mirant la Porta, fins i tot fins molta estona després que les serps se n’haguessin anat. Ni tan sols no es va adonar que l’Assher es posava al seu costat, neguitós, ni que en Saissh gatejava als seus peus.

—Si això no funciona —va murmurar entre dents—, juro que trobaré aquell mig shek, si és que encara és viu, i l’hi faré pagar.

En Christian va despertar-se al cap d’unes quantes hores. Va obrir els ulls i va escoltar amb atenció, alerta. Després, sense fer gens de remor, va aixecar-se i va anar fins a l’entrada, des d’on va escodrinyar les ombres fins que va percebre un lleu moviment; si més no, això li va semblar.

Va tornar a entrar a la cabana i va anar al racó on la Victoria havia deixat la Haiass. Va dubtar una mica, abans d’agafar-la, perquè no estava segur que estigués prou refet per poder-la treure de la beina. Però la va arreplegar i se la va ajustar a l’esquena. En fer-ho, va fregar amb els dits la marca que la maleïda gemma li havia deixat al pit. Va estremir-se. Mai no ho havia passat tan malament com quan aquella cosa li constrenyia l’ànima de shek. Cap tortura no hauria estat pitjor.

Va intentar no pensar-hi. Va alçar el cap i va mirar de concentrar-se en allò que rondava per fora. L’inquietava no saber què era. Encara no havia recuperat del tot els seus sentits de shek i no s’havia acostumat a ser un simple humà amb una notable percepció. Tot i així, va sortir de la casa i va ficar-se a la selva amb cautela.

De sobte, alguna cosa va desvetllar la seva part de shek, bo i malalta com estava. Gairebé sense pensar-s’hi, en Christian va desembeinar la Haiass. Va sentir que el gel li cremava la pell, tot i que no fins al punt de córrer perill. Va mig aclucar els ulls. Només una cosa podia fer-lo reaccionar d’aquella manera.

En Jack no va tenir temps de desembeinar la Domivat. De les profunditats del bosc en va sorgir una mena d’ombra argentada que empunyava una espasa de gel que coneixia prou bé. Agafat de sorpresa, va recular, va entrebancar-se i va caure d’esquena contra el tronc d’un arbre enorme. Immediatament, l’acer de la Haiass li va passar a frec de coll i li va provocar un calfred.

—Christian… —va murmurar en Jack—. Veig que tornes a estar bé, tot i que… no t’he detectat fins que te m’has llançat al damunt. Com t’ho has fet?

—Què hi fas, aquí? —va replicar el shek, eixut.

En Jack va percebre la seva mirada hostil i es va adonar que encara no havia enretirat l’espasa. Va mirar-se’l amb cautela.

—Us buscava.

En Christian va girar el cap, però no va apartar l’espasa.

—Suposo que deus estar enutjat perquè no vaig ajudar la Victoria a rescatar-te —va murmurar en Jack—. D’acord, va ser una estupidesa. En descàrrec meu, t’he de dir que estava absolutament convençut que aquella cosa no et podia fer mal. I es veu que no anava errat, perquè estàs… —Va callar en sec quan el tall de la Haiass va enfonsar-se-li una mica més a la pell i li va fer un tall que va provocar-li una intensa sensació de fred.

—He estat a punt de morir.

En Jack va voler inspirar fondo, però sentia l’espasa d’en Christian massa clavada a la carn perquè fos una bona idea provar-ho.

—Em pots creure quan et dic que mai no vaig pensar que cap sang-calent, ni tan sols l’Alsan, tingués el poder de ferir-te, i encara menys de matar-te —va dir sincerament—. Però no va ser només per això. Aquell dia estava furiós, i…

—Vés-te’n —va tallar-lo en Christian—. Vés-te’n i no tornis a acostar-te’ns mai més.

En Jack va mirar-se’l com si no es cregués el que sentia.

—Què?

En Christian va enretirar l’espasa, però només una mica.

—Ja m’has sentit. No et mataré aquesta nit per deferència a la Victoria, al que ella sent per tu, però si t’hi tornes a acostar…

—Un moment! —va interrompre’l en Jack, i el foc del drac va flamejar en els seus ulls verds—. Qui et penses que ets, per parlar-me així?

—L’home que s’està amb ella. I tu ets el que la va abandonar. O sigui que toca el dos.

En Jack va mig aclucar els ulls. Sentia a l’esquena el batec de la Domivat, assedegada de sang de shek. Va contenir-se per no deixar anar la ràbia que sentia.

—Que la vaig abandonar? I tu, quant de temps has passat lluny d’ella? Quantes vegades l’has visitada des del dia que va dir-te que tindria una criatura, fa tres mesos? Una criatura que pot ser teva!

—És això el que no suportes —va dir en Christian, somrient—. Tens por de veure-hi els meus trets, en aquest nen. Et fa pànic imaginar-te que el tens en braços i sents que té una part shek, oi?

En Jack va provar de respondre, però no va poder. En Christian va enretirar l’espasa de cop.

—Vés-te’n —va dir—. No posis a prova la meva paciència.

En Jack va aixecar el cap. Tenia al coll la marca blavosa del mossec de la Haiass.

—No me n’aniré sense haver parlat amb la Victoria.

—No permetré que t’hi acostis.

—Amb quin dret? Que potser l’hi has dit, que he vingut, i ella no ha volgut veure’m?

—No l’hi penso dir. El millor per a ella és que desapareguis de la seva vida d’una vegada.

—Però què…? —va esclatar en Jack—. Tindrà una fill! I pot ser que sigui meu! —Doncs haver-hi pensat abans de trencar amb ella.

—D’això no n’has de fer res, tu —va dir en Jack, gairebé a crits—. Si no vol tornar-me a veure ho acceptaré, però no tens dret a parlar en nom seu ni a decidir què ha de fer. Que no eres tu, qui em retreia que la tractés com un objecte de la meva propietat?

—Per això mateix. He estat molt pacient, però m’he cansat de veure com hi jugues. No permetré que li facis ballar més el cap.

En Jack va mirar-se’l, encara atònit. Va corrugar el front i va fer un pas endavant.

—Vaig a veure la Victoria.

En Christian va enlairar la Haiass i la seva resplendor li va il·luminar lleument els trets.

—Hauràs de passar per sobre meu.

En Jack va desembeinar la Domivat i va sentir-la bategar amb una alegria ferotge. No va respondre amb paraules al desafiament d’en Christian; va llançar-se damunt seu i va descarregar el primer cop.

I la Haiass i la Domivat van enfrontar-se una altra vegada. Els moviments d’en Christian no eren tan hàbils com de costum i aviat va adonar-se que li costava anticipar-se al seu contrari. Els feien nosa els arbres i l’herba. Va ser una baralla brusca, no pas com el ball àgil i elegant d’altres vegades. En Christian va adonar-se, també, que la Haiass ja no tenia tant de poder. Va recordar el combat a la Terra, a la platja, i que en Jack li havia esberlat l’espasa, i que després havia hagut de fer-la reparar per l’Ydeon. No podia tolerar que tornés a passar el mateix.

Va retrocedir i va esquivar en Jack. Si la lluita s’allargava, perdria. I no s’ho podia permetre, pel bé de la Victoria.

De sobte va girar el canell, per fer voltar l’espasa i aturar un cop a mitja alçada, i la força de la Domivat va fer vibrar la Haiass un instant. No ho va notar només en Christian.

—Estàs dèbil —va dir en Jack—. No vull barallar-me amb tu, Christian. No cal, tot això.

El shek no va respondre. Va enretirar l’espasa i la va tornar a descarregar sobre en Jack, que va saltar enrere i va interposar el seu propi acer entre tots dos. De sobte, el drac va perdre de vista en Christian, que semblava haver-se fos entre les ombres. Durant un instant va quedar desconcertat, i després va girar-se.

Però aquell segon de vacil·lació el va perdre. Va notar una cosa entre els peus que el feia entrebancar, i tot seguit va quedar estès a l’herba, amb la punta de la Haiass damunt del pit.

—Has fet trampa —va dir.

En Christian va encongir les espatlles.

—Era necessari. Desa això —va dir, assenyalant la Domivat— abans no faci cremar res.

Encara amb l’espasa de gel a tocar del cor, en Jack va tornar la Domivat a la beina, lentament.

—Em mataràs? —va preguntar amb calma.

—Aquesta nit no —va dir en Christian—. Et deixaré marxar. Però abans m’hauràs d’escoltar… amb molta atenció. I ho faràs perquè, si em fas empipar, potser se m’esvairan les bones intencions. Entesos?

En Jack va inspirar i va fer que sí.

—Dispara —va murmurar.

—N’estic tip, d’aquesta situació —va dir en Christian—. Estic tip de les teves exigències constants, de les teves protestes i dels teus fums. La Victoria no té cap obligació d’estar amb tu. Ho fa perquè vol. Perquè t’estima.

—Ja ho sé… —va començar en Jack, però el shek va tallar-lo:

—Sé que véns d’un món amb normes diferents, un món en què és més important l’acceptació social, el que socialment és correcte, que no pas els veritables sentiments de cadascú. I també sé que, de bon començament, tothom s’ha esforçat a separar-nos a la Victoria i a mi, i a fer-vos creure a vosaltres dos que el vostre destí, la vostra obligació, és estar junts. Sé que res del que digui podrà canviar la teva manera de pensar, perquè t’han educat així. Per tant, et parlaré amb el teu mateix idioma. I més val que et fixis en el que diré.

En Jack va corrugar el front, però no va dir res.

—La Victoria és la meva xicota —va dir en Christian, molt seriós, amb una mirada freda com el gebre—. Tu vas arribar després. Però jo havia estat el primer a fer-li un petó. La primera vegada que ella va dir «t’estimo» a algú, només hi era jo, per sentir-ho. Vam començar a sortir junts molt abans que tu gosessis dir-li el que senties per ella. Que ella també sentís alguna cosa per tu gairebé des del principi no té importància. Perquè, al cap i a la fi, el que importa són les normes, no pas els sentiments, oi?

—Ja saps que no penso així, jo —va dir en Jack, però en Christian va posar-li l’espasa encara més a frec de coll, i va callar.

—Hem discutit i hem tingut diferències —va dir el shek—, però mai no hem trencat la nostra relació, mai no hem decidit, de comú acord, que havíem de seguir camins diferents. Mai. Ni quan ella va saber que jo era un shek. Ni quan vaig raptar-la per dur-la a la torre de Drackwen. Fins i tot en plena tortura, ella deia que m’estimava. Fins i tot quan va voler-me matar pel que havia fet als Pics de Foc…, duia posat el meu anell, i això vol dir que encara sentia alguna cosa per mi.

En Jack va tancar els ulls, incapaç de seguir escoltant.

—I és clar que m’importa —va continuar en Christian, sense pietat—. Tots dos hem patit molt, hem sacrificat molt per aquesta relació. No la trencarem només perquè tu t’entestis a creure que tens algun dret sobre la vida de la Victoria.

—Vols dir que el qui sobra sóc jo —va dir en Jack—. Ja ho he entès.

—No, Jack, no has entès res. No m’importa que també estigui enamorada de tu. No n’haig de fer res, del que faci quan no és amb mi. Només vull que entenguis que, en termes de la teva cultura, ella és la meva xicota, la meva novia, i si tu estàs amb ella és perquè jo et deixo.

—Que et penses que no ho sé? —va mig cridar en Jack—. Ho he sabut sempre! —Ja ho sé. I sé que ho entens. Però el que vull és que ho assumeixis. Ella encara t’estima, et troba a faltar i donaria la vida per tu. Però no et demanarà que tornis amb ella perquè pensa que mereixes una cosa millor. És de bojos.

Ara era en Christian qui s’enutjava. En Jack va notar-ho i això va asserenar-lo una mica.

—Però què vols? Que torni amb ella o que la deixi en pau? En Christian li va dedicar un mig somriure sardònic.

—T’he dit que és la meva novia i que estàs amb ella perquè et deixo…, i és una de les coses més absurdes i estúpides que he dit a la vida. Però, segurament, és l’únic punt de vista que et farà entendre-ho. Ella s’estarà amb qui vulgui i pels motius que vulgui, i punt. Si està embarassada, la cuidaré i me’n preocuparé, perquè m’importa. Perquè el fill que parirà serà seu, i amb això n’hi ha prou perquè també sigui important per a mi. I perquè, al cap i a la fi, els nadons són criatures que cal protegir i cuidar, tant li fa de qui siguin fills. Això ja ho saps, tu —va afegir—. Vas jugar-te la vida davant d’una deessa per defensar una nena que no era filla teva ni de la Victoria. I, tanmateix, no suportes la idea de cuidar el fill d’un altre home, encara que hagi nascut d’una dona que estimes més que la teva pròpia vida. No ho veus, que els teus plantejaments són absurds?

En Jack va deixar caure les espatlles.

—No és això —murmurava—, no és això.

Va voler afegir alguna cosa, però no va poder. Van encreuar les mirades, i l’esguard d’en Christian era inquisitiu i el d’en Jack ple d’angoixa. El shek va entendre-ho tot sense necessitat de paraules. Va fer un pas enrere, atònit, i va abaixar l’espasa.

—Encara dubtes del que sent per tu. Encara penses que no t’estima. Com pot ser? —va afegir, irritat—. Vas veure, tan bé com jo, com se sacrificava per salvar-nos a tots dos. Com pots…, com pots dubtar-ne, d’ella? Com goses?

—Ja fa temps, d’això —va dir en Jack—. Va ser abans de la criatura.

En Christian va sacsejar el cap.

—El fill no li farà prendre una decisió que aquell dia va ser incapaç de prendre. Que potser et penses que et deixarà de banda per sempre, si pareix un fill meu?

—No ho sé, el que em penso. Només sé que tu no hi ets mai, amb ella, i que tanmateix ella no pot deixar de pensar en tu.

—No pot oblidar-me justament perquè no estic amb ella.

Perquè em troba a faltar. Però ara, des del moment que he deixat d’estar en perill, no pot deixar de pensar en tu, perquè et troba a faltar. És així de simple. És clar que…, si prefereixes no estar amb ella i que et trobi a faltar…

—Vés al gra —va tallar-lo en Jack, molest—. On vols anar a parar?

L’espasa d’en Christian va alçar-se altra vegada i va fer-lo retrocedir, alarmat. Va mirar-se amb prevenció el tall de la Haiass, altra vegada massa a prop de la barbeta.

—És senzill —va dir el shek, amb calma—. Ella encara t’estima. Si li dius que vols tornar al seu costat la faràs la dona més feliç d’aquest món i de l’altre…, però només fins que la facis tornar a patir amb els teus dubtes i les teves pors. I no ho penso permetre. O sigui que decideix-te d’una vegada. Assumeix que som tres i que, quan neixi la criatura, serem una família de quatre membres. Si no, deixa-la en pau.

—Això… és tot? —va preguntar en Jack, alleujat; però la Haiass va acostar-se-li encara més.

—Ho dic de veres, Jack. Ahir mateix ella em deia que creia que mereixes tenir al teu costat una dona que només estigui per tu. Pregunta’t si hi estàs d’acord. Assumeix que la Victoria no és aquesta dona. I decideix si prefereixes estar amb ella, amb tot el que això comporta, o ser lliure, per fi, per triar una altra persona amb qui poder formar una parella, sense ningú més. La decisió és teva. Facis el que facis, ella et continuarà estimant, i no et tindrà cap rancúnia. Però, si decideixes tornar al seu costat, no tindràs dret a tornar-la a culpar d’estar amb mi.

En Jack va mossegar-se els llavis.

—He tornat perquè vull estar amb ella. Em sembla que no calia, tot això.

—Sí que calia, Jack. Et deixes portar pels impulsos del moment. Suposo que vas trencar amb ella en un moment d’ira o de frustració. I potser és l’enyorança el que t’ha fet tornar al seu costat, i segurament t’oblidaràs d’aquesta conversa quan tornis a ser amb ella. És per això que et demano que reflexionis. I que no pensis en el que vols fer ara, sinó en el que vols fer sempre, d’ara endavant. Hi ha una criatura en camí: això no ha estat mai un joc, però ara encara menys.

Va enretirar l’espasa i en Jack va acotar el cap, pensatiu.

—Entesos —va murmurar.

—Tens temps fins a la primera albada —va dir en Christian, molt seriós—. Si decideixes que no podràs suportar aquesta relació, no cal que intentis tornar. No diré a la Victoria que has vingut, ni que hem parlat. Només la faria patir. I, pel que fa a la criatura…, no te n’hauràs de tornar a preocupar. El protegiré, tant li fa qui en sigui el pare. Perquè, si ara deixes la Victoria per por que pareixi el fill d’un altre home, no tens cap dret a exigir un nen que mai no has volgut. I, si et tornes a acostar a la Victoria o al seu fill, et mataré.

»Si ets aquí abans de la primera albada, et deixaré parlar amb la Victoria perquè arregleu les coses. I tot tornarà a ser com abans. Ara bé…, si la tornes a molestar per la seva relació amb mi, o si et passa pel cap d’abandonar-la quan hagi parit perquè el seu fill no és com voldries, et mataré. O sigui que tu tries, Jack. Has tingut dos anys per valorar els avantatges i els inconvenients d’aquesta relació. Ja saps què és estar amb la Victoria i què és estar sense ella. Ara has de decidir-te. Però porta la teva decisió fins al final, sigui quina sigui. I jo la respectaré.

En Jack va posar-se dret, a poc a poc. Va adreçar una mirada cansada a en Christian.

—Pensa-t’ho bé —li va dir en Christian—, perquè ara ja no parlem de la Victoria, sinó de tu. Decideix què vols. I, per una vegada a la vida, no et precipitis.

—Sí —va dir.

Van mirar-se, i després, sense dir res més, en Jack va girar-se i es va ficar altra vegada dins el bosc.

En Christian es va quedar un moment allà mateix. Després va tornar a la cabana, sense presses.

La Victoria encara dormia com un tronc. En la mitja foscor, en Christian va poder veure-li la corba de la panxa. Va somriure. Va treure’s la Haiass, però no la va deixar gaire lluny. Després va ajeure’s al costat d’ella i va passar la resta de la nit contemplant-li el rostre mentre dormia.

Quan la Victoria va obrir els ulls, en Christian ja se n’havia anat. Va trigar uns segons a desvetllar-se prou per mirar al seu costat. Però la cabana era buida.

Va incorporar-se, amb por que ell hagués tornat amb la Gerde sense haver-se acomiadat. Inconscientment, va posar-se la mà a la panxa. Va mirar d’asserenar-se. Potser havia anat a buscar alguna cosa per esmorzar.

Va aixecar-se amb dificultat, va sacsejar la capa i la va penjar en una branca que entrava per la finestra, perquè es ventilés. Després va rentar-se la cara en una palangana amb aigua que havia deixat damunt d’un prestatge desballestat, i en acabat va sortir a fora.

Els primers raigs de sol van ferir-li els ulls i la van fer parpellejar. Va veure una figura dreta, a contrallum, una mica més lluny.

—Christian? —va murmurar.

Va fer visera amb la mà per veure-hi millor. El cor li va fer un salt i va quedar paralitzada, sense atrevir-se a avançar més.

—Hola, Victoria —va saludar-la en Jack, amb un somriure tímid i afectuós; va allargar-li un ram de flors que li havia collit—. Que em perdones?

Li bategava el cor tan fort que semblava que li hagués de sortir disparat; no s’ho podia ni creure. Va fer unes passes cap al Jack i va mirar-se’l, vacil·lant, sense saber si allò era real o si ho somiava.

—He estat un idiota —va dir en Jack, una mica amoïnat de veure que ella no deia res—. Vull dir-te que et trobo molt a faltar i que, si vols, i a en Christian no li sembla malament, voldria tornar amb tu i amb la criatura. Per sempre —va afegir.

La Victoria va empassar-se la saliva i va esforçar-se a controlar l’impuls de llançar-se-li als braços. Va inspirar fondo.

—No és una bona idea —va dir; en Jack mai no arribaria a saber com li havia costat pronunciar aquelles paraules—. No series feliç, amb mi, Jack. Perquè estic amb en Christian i mai no podré dedicar-te la meva vida només a tu.

—Ni ho pretenc —va respondre ell, molt seriós—. No vull que em lliuris la teva vida. Només vull compartir-la amb tu. I si en Christian és part de la teva vida, igual que el teu fill…, no hauries de renunciar a tot això per mi. L’únic que et demano és que em deixis tornar a ser part de la teva vida…, igual com tu ets part de la meva.

La Victoria ja no va poder retenir les llàgrimes. Dins el pit li va esclatar una felicitat tan intensa que fins i tot la va espantar. Tremolant d’emoció, va córrer al costat d’en Jack i va llançar-se-li al coll. Ell, una mica aclaparat, va abraçar-la i va enfonsar el rostre en la cabellera d’ella. Se sentia feliç com mai no n’havia estat. De sobte, mentre l’abraçava, va adonar-se que la seva cintura era molt més ample del que recordava. Va separar-se’n i se la va mirar, atònit.

—Victoria, què t’ha passat? —va preguntar-li, amb pànic—. Si només fa nou dies, que no et veia. Com pot ser?

—Has… comptat els dies?

—Un darrere l’altre —va assegurar—. Estàs bé? —va insistir—. I el nen?

Va posar-li les mans a la panxa, angoixat. La Victoria va somriure, commoguda.

—Tots dos estem bé —va assegurar—. És només que vam ensopegar amb la deessa Wina i sembla que seré mare abans del que havia calculat.

En Jack va moure el cap, perplex i meravellat.

—I a tu, què t’ha passat? —va murmurar la Victoria: li va agafar la cara entre les mans, amb molt de compte, i ell va reprimir una ganyota de dolor—. Tens la pell cremada, com si t’haguessis passat moltes hores prenent el sol. Si se t’ha pelat el nas i tot! En Jack va encongir-se d’espatlles.

—Aldun —va dir, només.

La Victoria va sospirar, preocupada.

—En moments així es troba a faltar una bona crema hidratant —va comentar, amb un somriure—. No hi fa res; provaré d’alleujar-te amb la meva màgia.

En Jack va somriure. Va enfonsar els dits en els seus cabells, va fer-li alçar el cap suaument i va mirar-se-la un bona estona. Després va fer-li un petó, un petó llarg, ple d’anhel. Van libar l’un de l’altre, com dos nàufrags assedegats que, per fi, haguessin trobat una mica d’aigua dolça.

—Com t’he trobat a faltar! —va murmurar ell, estrenyent-la altra vegada entre els seus braços—. Oh, com t’he trobat a faltar.

—Jo també t’he trobat a faltar, Jack —va dir ella, amb veu ofegada—. Em sap greu haver marxat tan de sobte. Havia de…

—Ja ho sé, Victoria. Em sap greu no haver estat capaç d’entendre-ho.

—Gràcies per tornar —va dir ella, a punt de plorar de l’emoció.

—Gràcies a tu per acceptar que torni —va dir en Jack, som rient—. Hi he pensat molt, i crec que sóc més feliç amb tu, amb tot el que això implica, que no pas sense tu. O sigui que t’agraeixo que, malgrat tot, em deixis tornar a formar part de tot això.

—Tu sempre has format part d’això, Jack —va somriure ella—. Mai no he deixat d’estimar-te.

En Jack la va tornar a abraçar, i aleshores va veure, per damunt de la seva espatlla, una ombra que es recolzava tranquil·lament contra la façana mig derruïda de la cabana. Va somriure.

—Suposo que el shek s’haurà d’acostumar altra vegada a la meva presència —va comentar foteta, en veu més alta.

—Ja hi comptava —va respondre en Christian, serè—. No ets dels que abandonen amb facilitat. Llàstima. Però, en fi, no n’haig de fer res. Tothom qui s’estima la Victoria mereix el meu respecte. O sigui que… benvingut altra vegada.

El somriure d’en Jack va eixamplar-se.

—Afegeix-ho a la llarga llista de favors que et dec, serp.

—Comença a ser massa llarga —va dir en Christian, movent el cap; va incorporar-se—. Me’n vaig a fer un volt. Tornaré abans del primer capvespre. Hem de parlar de moltes coses.

En Jack va fer que sí, encara amb la Victoria entre els seus braços. En Christian va dedicar un mig somriure dels seus a la Victoria i va endinsar-se a la selva, silenciós com una ombra.

—Ja veig que has aconseguit salvar-li la vida —va murmurar en Jack, sense apartar la mirada del lloc per on en Christian se n’havia anat—. O sigui que, si no fos per tu, ara seria mort.

—Si —va xiuxiuejar la Victoria, i una ombra va creuar-li el rostre; en Jack va adonar-se de com havia patit aquells dies i va odiar-se a si mateix per no haver estat al seu costat.

—He de reconèixer —va dir en Jack corrugant el front— que m’hauria sabut greu, que s’hagués mort.

La Victoria va aixecar el cap per mirar-lo.

—Només una mica —va afanyar-se a puntualitzar ell.