CAPÍTOL IX

DISTÀNCIA

La Gerde va creuar el Portal, lleugera com un raig de lluna, i tot seguit va desplomar-se.

L’Assher va córrer a ajudar-la. Era habitual que la fada se sentís feble després d’un dels seus viatges a l’estrany món que s’obria més enllà d’aquella pantalla rogenca.

—Tot és diferent, allà —havia murmurat una vegada, encara marejada—. Costa molt acostumar-se als canvis.

L’Assher solia deixar-li espai per respirar i esperava, pacient, que es trobés millor. Però aquella vegada li havia de notificar una cosa urgent.

—Senyora meva…, teniu visita —va dir-li.

—Visita…? —va repetir la Gerde, atordida.

Va alçar el cap i va esforçar-se a enfocar la mirada en l’enorme figura que es dreçava a l’entrada del congost.

—Què hi fa, aquí? —va murmurar—. Vaig dir ben clar que a aquest lloc no s’hi havia d’apropar ningú.

—Diu que té una informació que us interessarà.

La Gerde va aixecar-se, amb penes i treballs, i va avançar cap a la gran serp alada que l’esperava sense moure ni un múscul. Quan va arribar al seu costat, ja s’havia refet del tot.

—I bé? —va demanar, exigent.

El shek havia mantingut els seus ulls irisats fits en el Portal, que contemplava amb curiositat i amb una mica de suspicàcia. Els va girar cap a la Gerde.

«M’envia l’Eissesh», va dir. «Vol que t’informi que l’híbrid ha caigut. Ja fa dies que no en percebem la consciència en part de món». La Gerde va corrugar el front.

—Que en Kirtash ha caigut? No pot ser que s’hagi amagat voluntàriament?

La serp va insinuar un somriure.

«La ment d’un shek, fins i tot la d’un mig shek com ell, és massa poderosa per passar desapercebuda, feèrica. Cap de nosaltres no podria amagar-se dels altres. No pas durant tant de temps, si més no». La Gerde va inclinar el cap, pensativa.

Sabia que les ments dels sheks eren com illes que naveguen a la deriva en un oceà immens. La xarxa telepàtica era com un entramat espès de ponts que comunicaven unes illes amb les altres, i les mantenien unides fins i tot en la distància.

Feia temps que els sheks havien expulsat en Kirtash d’aquella xarxa telepàtica. I, tanmateix, que una illa no estigués comunicada amb les altres no volia dir que la resta no en conegués l’existència. Els sheks sabrien si en Kirtash encara era viu, tot i haver trencat aquella connexió. Si l’híbrid moria, les serps ho detectarien. Seria com si s’hagués apagat una estrella al cel, encara que aquesta estrella no pertanyés a cap constel·lació.

—Com poden haver-lo derrotat? —es va preguntar la Gerde en veu alta—. Els sang-calents no són rivals dignes per a ell.

«Però el drac sí», va dir el shek.

La Gerde va arrufar les celles, però no va dir res.

«Espera’t», va dir aleshores el shek, i els seus ulls van adquirir un lleu to blavós. «És un missatge per a tu».

La Gerde va arquejar una cella.

—Un altre? Si que estic sol·licitada, aquesta tarda.

La serp es va dreçar sobre els seus anells. Semblava divertida.

«Es veu que l’híbrid encara és viu. T’espera a la teva pròpia base». Va fer una pausa i va afegir: «No està sol».

—No puc… veure’t… —va dir en Christian—. Què em passa?

—Tranquil —va murmurar la Victoria—. No hi tens res, als ulls. Intenta fer servir només els teus sentits humans i allunya’t de la teva consciència de shek. Sé que no t’agrada, però els teus sentits de serp no et seran gaire útils, de moment.

En Christian va tancar els ulls i va respirar fondo.

La Victoria havia volat per damunt dels Pics de Foc durant hores, prop de l’avenc, evitant les zones on s’obrien els grans volcans i les calderes de lava. Finalment havia localitzat, des de l’aire, el campament dels szish. Un parell de sheks li havien anat a l’encontre, i ella havia deixat que exploressin els seus pensaments superficials perquè entenguessin que només volia parlar amb la Gerde i que no tenia pas intenció d’atacar-la.

També els va deixar entreveure l’estat en què es trobava en Christian.

Tanmateix, no va ser ni una cosa ni l’altra el que va dur els sheks a escortar aquell haai aterrit fins la base de la Gerde, sinó la sinistra gemma que van veure en el pit d’en Christian. N’havien detectat el poder, havien percebut que en aquell objecte hi havia alguna cosa que no era bona per a ells.

Van fer aterrar la Victoria en una clariana, prop del campament, i abans de prendre’s la molèstia d’avisar la Gerde, van interrogar-la a fons.

Ella els va dir tot el que sabia sobre la procedència d’aquell objecte. I els va preguntar si en sabien res més, si coneixien la manera de contrarestar-ne el poder.

Però no li van respondre. Van conduir-los, a ella i en Christian, fins a una de les cabanes exteriors del campament, i els van dir que s’hi esperessin.

I això és el que feien.

La Victoria va passar els dits per sobre aquella gemma negra que l’Alsan havia clavat en el pit d’en Christian. Aquella pedra havia produït unes marques profundes a la pell del shek que la seva màgia no havia pogut esborrar, però això tant li feia. El que l’amoïnava de debò era que havia provat per tots els mitjans d’esberlar aquella pedra, i no se n’havia sortit.

—Puc intentar arrencar-te-la —va murmurar—, però no sé si funcionarà. La tens clavada tan profundament al pit que tinc por de matar-te, si ho provo.

En Christian va obrir lentament els ulls. Va esforçar-se a enfocar la vista, i la va clavar en el rostre de la Victoria.

—Ja… et veig —va xiuxiuejar.

La Victoria el va abraçar, amb un somriure.

—Molt bé —va dir.

—Però… no et veig com sempre —va afegir ell, amb esforç—. On és la llum dels teus ulls?

—On ha estat sempre, Christian. No sóc jo, qui ha canviat, sinó tu. Els teus poders de shek estan totalment bloquejats. Si no vols parar boig, ho hauràs de tenir en compte.

—Em sento… com si m’haguessin mutilat…

—Ja ho sé, Christian. I et juro que faré tot el que pugui per ajudar-te. Tinc un pla. No sé si és un bon pla, però de moment és l’únic que tinc.

En Christian va deixar caure el cap, esgotat. La Victoria va sentir soroll, fora de la cabana, i es va separar d’ell per acostar-se a la porta:

—Victoria? —va murmurar en Christian. Ella va afanyar-se a tornar al seu costat.

—Tranquil, sóc aquí. No me n’he anat. No et deixaré sol. Ell va mirar-la, amb un cert cansament.

—No m’hi podré acostumar —va dir—. Si no et veig, si no et toco, no sé que hi ets. És… una sensació horrible.

La Victoria va somriure.

—No em separaré de tu, doncs —va murmurar-li a cau d’orella, mentre li apartava els cabells del front.

En Christian va tancar els ulls altra vegada, va recolzar el cap a la seva falda i va buscar-li la mà. La Victoria la hi va estrènyer amb força.

Al cap d’un moment va tornar a perdre els sentits. La Victoria va contemplar-lo, amb el cor fet miques.

Encara van trigar una estona abans no els van anar a buscar. La Victoria va carregar en Christian i va seguir els szish fins a l’arbre de la Gerde. Va observar els rostres dels homes serp: es preguntava si seria capaç de reconèixer l’Assher. Però tots li semblaven iguals.

Va haver d’arrossegar en Christian tota sola, entre les arrels que hi havia abans de l’obertura que duia a la sala principal. Ningú no la va ajudar, però tampoc no van apressar-la. Quan, per fi, va ser davant de la fada, va alçar el cap i va mirar-la, serena.

—Victoria —va saludar-la la Gerde, amb un ampli somriure—. Véns a tornar-me el que en queda, del meu espia? Tot un detall.

—Vinc a demanar-te que li salvis la vida —va dir ella.

La fada va avançar fins a la parella i va contemplar amb desgana el rostre d’en Christian.

—Quina mala pinta —va comentar—. Vols dir que no s’ha posat groc?

—Sisplau… —va insistir la Victoria—. Si no hi fem alguna cosa aviat, es morirà.

La Gerde va adreçar-li una mirada divertida.

—Que potser et penses que m’importa?

La Victoria va alçar el cap.

—El necessites —li va recordar—. Si no fos així, ja l’hauries mort fa molt de temps.

—El necessitava —va corregir-la la Gerde—. Però quan va ser l’hora ja em va donar una informació valuosa, i també em va proporcionar un pla interessant. Era un espia força útil, sí. Però els teus l’han caçat, i l’han deixat en aquest estat tan lamentable: és ben clar que no era tan útil com em pensava. Pots quedar-te’l —va concloure, amb indiferència.

—El deixaràs morir? És un dels teus! —Això és el que vol fer-me creure. La Victoria va sacsejar el cap.

—Està bé. Què vols, a canvi de la seva vida? La Gerde va alçar una cella, interessada.

—Ah, vols fer un tracte. Què et sembla la vida del teu fill? La Victoria va serrar les dents.

—Si en Christian no significa res per a tu, no pots pretendre canviar-lo per res de realment valuós —va replicar—. I sé que el meu fill t’interessa… molt.

—No parlem pas del que significa en Kirtash per a mi, sinó del que significa per a tu. Has renunciat al teu drac per salvar-li la vida, oi? Renunciaries també al teu fill?

La Victoria va respirar fondo.

—No m’ho pots tornar a fer, això —va mussitar.

Però la Gerde va esclafir una rialla pura com un rierol.

—Ho deia de broma —va dir—. La veritat és que no hi puc fer res…, res que no sigui concedir-li una mort ràpida per estalviar-li el patiment. Però això no ho faré, perquè m’agrada veure’l patir.

—Que no pots fer res per ell? —va repetir la Victoria, incrèdula—. Ets una deessa! No hi ha res que no estigui al teu abast.

La Gerde es va girar cap a ella i li va adreçar una mirada insondable. De sobte l’expressió del seu rostre havia esdevingut seriosa, extraordinàriament seriosa. Els seus ulls negres travessaven la Victoria, que va tremolar de terror.

—T’equivoques —va dir—. Hi ha coses que no les puc fer…, perquè no sóc l’única deessa d’aquest món.

Amb un moviment enèrgic, va apartar els esquinçalls que quedaven de la camisa d’en Christian i va deixar el pit del shek a la vista.

—Veus això? —va dir, assenyalant la gemma que estava ma tant el shek—. Això és part dels meus primers records sobre aquest món.

El seu to de veu havia esdevingut gèlid, i ple d’un odi tan profund que la Victoria, instintivament, va recular.

—Els teus primers records… com a Gerde? —va gosar preguntar, a pesar que ja sabia la resposta.

Ella va negar amb el cap.

—Els meus primers records com a Gerde tenen relació amb els arbres…, em sembla —va dir—. No: d’ençà que vaig tornar a la vida, tinc records de coses que havia fet abans. Abans de ser la Gerde, vull dir.

Va alçar la mirada cap a la Victoria.

—Què és el primer que veuen els nadons quan neixen? —va preguntar-li—. Què és el primer que veurà el teu fill, Victoria?

—Llum… suposo —va dir ella—. No crec que els nadons tinguin la vista gaire fina, d’entrada.

—I què és el primer que veuen els déus en néixer? Mai no ho he preguntat. —Es va encongir d’espatlles—. Se suposa que ells eren aquí des de sempre, no? Abans que existissin totes les coses. Abans que hi hagués llum i foscor. I, no obstant això, jo…, el primer que recordo és… foscor. Fred i foscor. Va ser el primer que vaig percebre quan vaig prendre consciència que existia.

Li va girar l’esquena i se’n va allunyar. A la Victoria li va semblar que tremolava.

—Aquesta pedra ha empresonat l’esperit del shek que en Kirtash porta dintre seu —va dir—. L’ha confinat en un lloc petit, fred i fosc, oblidat del món, l’ha condemnat a la solitud. No és tan estrany que li produeixi aquest efecte, ja que els sheks són fets de la meva mateixa essència. I aquesta cosa… també em va empresonar a mi, fa molts mil·lennis. Era la meva condemna…, la meva presó.

La Victoria va aixecar el cap, sorpresa.

—L’anomenen la Roca Maleïda —va dir—. És un meteorit que va caure al mar, fa molt de temps.

La Gerde va fer un sospir profund.

—És allà, que vaig néixer —va dir—. Dins d’aquella roca, al fons del mar. Quan vaig prendre consciència de mi mateixa, el primer que vaig pensar va ser que el món era sorprenentment petit —va afegir, amb amargor—. Però hi havia tantes idees en la meva ment…, tantes coses que sabia que existien… o que podien existir… No podia ser que tot es reduís a aquelles parets de roca, a aquella cel·la que cada dia que passava es tornava més i més estreta.

Va fer una pausa. La Victoria l’escoltava, contenint l’alè.

—O sigui que ja ho saps —va dir—: això que tu anomenes la Roca Maleïda va ser creat pels Sis per recloure-m’hi fins i tot abans del meu naixement. Per mantenir captiva la meva essència. Vaig trigar segles, a poder-me’n escapar, a acumular la força necessària per alliberar-me’n. I ara pretens que destrueixi aquesta gemma en un tres i no res?

Va fer una riallada sarcàstica.

—Per tant… —va murmurar la Victoria—, només els Sis podrien salvar en Christian.

La Gerde la va mirar, amb un somriure de fingida innocència.

—Podrien… si volguessin. Però, en primer lloc, sordegen una mica, a l’hora de sentir la veu dels mortals, i, d’altra banda, dubto molt que estiguin disposats a salvar un shek.

La Victoria va serrar les dents.

—Tant me fa —va dir—. De tota manera, ho intentaré. Va fer mitja volta i va tornar a carregar en Christian.

—L’hauries de deixar morir —va sentir que deia la Gerde, quan ja se n’anava—. No val la pena, saps? A més, s’ho ha buscat ell sol, amb aquesta mania d’anar per lliure. Ho veus, el que ha aconseguit? Que tothom l’odiï, el temi o el menyspreï. Ningú no mourà ni un dit per ajudar-lo, Victoria, perquè a ningú no li importa.

—T’equivoques —va replicar la Victoria—. A mi sí m’importa.

que La Gerde va riure altra vegada, burleta, però la Victoria no es va ni girar. Va sortir de l’arbre, amb en Christian carregat a l’esquena, i va avançar, vacil·lant, cap al lloc on havia deixat l’ocell haai.

Els szish els observaven amb recel, però no van intentar aturar-los. Probablement, mai no havien vist el poderós Kirtash en aquell estat tan lamentable.

El trajecte fins als límits del campament va ser llarg i difícil. La Victoria avançava pas a pas, sota l’atenta mirada dels homes serp.

Aleshores, de sobte, d’entre la multitud, va sortir una figura que va anar a ajudar la Victoria a sostenir en Christian. La Victoria el va mirar, i va somriure.

—Gràcies, Assher —va dir.

Però el noi va sacsejar el cap i va mig aclucar els ulls, incòmode.

Entre tots dos van arrossegar en Christian fins on els esperava l’ocell haai. La Victoria anava a dir-li més coses, a l’Assher, però el jove szish se’n va anar abans que ella pogués dir res.

Va posar en Christian com va poder sobre el llom del haai, després hi va pujar ella i en acabat va assegurar-lo bé, perquè no rellisqués. En aquell moment, ell es va despertar i la va mirar, desorientat.

—On…, on anem? —va preguntar.

Els ulls de la Victoria es van omplir de llàgrimes, i es va mossegar els llavis per contenir-les.

—No ho sé, Christian —va murmurar—, no ho sé.

El shek no va fer cap comentari. Va tancar els ulls altra vegada i va recolzar-se en la Victoria, sense forces per a res més.

En silenci, la Victoria es va aferrar a les plomes de l’ocell haai i va esperonar-lo perquè alcés el vol.

Al cap de ben poc ja havien deixant enrere el campament de la Gerde.

La Gaedalu va anar a parlar amb l’Alsan al caient del tercer capvespre.

Ho feia cada dia. Sabia que el trobaria al camí de ronda, contemplant entre els merlets la ciutat als seus peus, com feia sempre abans de retirar-se a dormir. Si és que les rebia amb disgust, aquelles visites de la Gran Mare, no ho demostrava gens ni mica.

«Alguna notícia?», va preguntar la Gaedalu, una vegada més. L’Alsan va negar amb el cap.

—Encara no els han trobat. Han aparegut més testimonis que diuen que han vist un haai que els sobrevolava en direcció al sud, però el rastre es difumina més enllà del riu. No és estrany: a l’altra riba del riu hi ha Shia, i a Shia no hi queda gaire gent a qui poder preguntar.

La Gaedalu va inclinar el cap, però no va dir res. L’Alsan va captar la seva mirada de retret.

—Creieu que no faig prou, Mare Venerable? —va preguntar, amb calma—. Tot indica que han anat a reunir-se amb la Gerde. I la Gerde s’ha envoltat d’un exèrcit formidable. No trigarem a enviar el nostre propi exèrcit a lluitar-hi, però encara no estem preparats.

»A més —va afegir, amb un somriure serè—, no us heu de preocupar pel shek. Si encara no és mort, ho serà d’aquí a ben poc.

La Gaedalu va mig aclucar els ulls.

«Ja ho sé», va dir, «però m’hauria agradat veure’l morir. Si no se us haguessin escapat», va afegir, acusadora, «a hores d’ara no tindríem aquesta conversa». L’Alsan es va girar a mirar-la. No semblava empipat, ni ofès, i va parlar amb aplom i seguretat.

—No coneixíem l’abast del poder de la Victoria. Ara ja sabem què és capaç de fer, o sigui que estarem preparats per al futur.

«El futur?», va repetir la varu. «Creieu que hi haurà una segona vegada?».

—Quan mori el shek, la Victoria tornarà —va vaticinar l’Alsan—. Potser per mirar de recuperar en Jack, o potser per venjar-se de mi, però tornarà. I llavors ja no es podrà escapar.

«Si no és que algun celeste crida un haai per a ella», va dir la Gaedalu, amb sarcasme.

L’Alsan va redreçar-se.

—Només hi ha dos celestes al castell, Mare Venerable. I un d’ells és amb vós.

«La Zaisei no hi va tenir res a veure. Va ser a la seva habitació tota la nit». L’Alsan va callar un moment. Després, va afegir:

—N’heu parlat, amb ell?

El cas és que en totes les seves converses esmentaven la possibilitat que la Zaisei els hagués traït, però tots dos sabien que havia estat en Ha-Din, el Pare Venerable, qui havia afavorit la fugida de la Victoria.

«L’hi he comentat, sí. Però no n’ha volgut parlar». L’Alsan no va respondre.

«Potser ho va fer per la criatura de la Victoria», va afegir la Gaedalu. «Els celestes són molt sentimentals. Potser li va semblar que la criatura no havia de quedar òrfena de pare abans del naixement i tot».

—Potser sí —va murmurar l’Alsan, corrugant el front—. O potser passem per alt el que és evident, Mare Venerable.

«I què és això que és tan evident?», va demanar la Gaedalu, amb perillosa suavitat.

—Que pot ser que, en el fons, en Ha-Din sigui un adorador del Setè.

Va estar una bona estona en silenci.

«En Ha-Din és el Pare de l’Església dels Tres Sols», va fer notar la Gaedalu, amb fredor.

—En Raelam també era el Pare de l’Església —es va limitar a respondre l’Alsan.

La varu va mig aclucar els ulls, ofesa.

En Raelam havia estat l’últim Gran Pare durant l’Era de la Contemplació. En una època d’exaltació de la doctrina dels sis déus i de persecució de la màgia, en Raelam havia estat sorprès adorant el Setè davant d’un altar amagat als soterranis de l’Oracle de Raden, en una cambra plena d’objectes i d’imatges que evocaven el culte a les serps. Aquella troballa havia escandalitzat tot Idhun, havia propiciat el retorn dels mags, havia desacreditat l’Església i havia provocat la seva escissió en dues esglésies: la dels Tres Sols i la de les Tres Llunes.

«No acostumem a parlar-ne, d’aquell lamentable incident», va replicar la Gaedalu, amb dignitat. L’Alsan va somriure per dintre. No va poder evitar recordar que temps enrere, a Limbhad, en Shail també s’havia sentit ofès quan algú havia esmentat l’Era Fosca. Llavors havia parlat de Shiskatchegg, un objecte que havia controlat la voluntat de tots els mags. Un objecte que, si havia de jutjar per les seves últimes descobertes, era molt més que un mite. I que, si en Jack tenia raó, ara duia posat la Victoria.

Va decidir no compartir amb la Gaedalu aquesta informació. De fet, encara no estava del tot segur que aquell Shiskatchegg que havia esmentat en Jack, l’anell de la Victoria, fos l’objecte de la llegenda.

—És veritat, potser m’he precipitat —va concedir—. En realitat no sospito del Pare Venerable. Però hem d’estar oberts a aquesta possibilitat.

«Quant de temps el retindreu aquí, encara?». L’Alsan es va mostrar genuïnament desconcertat.

—No el retinc pas. S’ha quedat perquè té el desig de quedar-se. Com vós, ha manifestat.

«Jo espero el retorn de la Victoria, que, segons dieu, s’ha de produir d’aquí a poc. I espero notícies de la mort del shek. I, a més, vull beneir personalment els exèrcits que se’n vagin a lluitar contra les serps».

—Seria un gran honor per a nosaltres, Mare Venerable.

«Com és que l’atac s’endarrereix tant?». L’Alsan va dubtar un moment abans de parlar, però finalment va arronsar les espatlles i va dir:

—Sense els dracs no tenim cap possibilitat de guanyar. I als dracs de la Tanawe encara els falten dues coses: bruixots que en renovin la màgia i un ingredient que fan servir per fabricar-los, i que és necessari per enganyar els sentits dels sheks en el combat. Fa molt de temps que esperem que ens portin aquest ingredient de Kash-Tar, però els pilots que l’havien d’obtenir encara no han tornat, i ara els hem fet anar a buscar. Pel que fa als mags…, sé que en Qaydar no ens proporcionarà aprenents de bon grat, però tinc una proposta a fer-li…, una proposta que no rebutjarà.

«Molt bé», va assentir la Gaedalu.

—Però no trigarem a estar preparats —li va assegurar l’Alsan—. I llavors atacarem la Gerde amb tot el que tenim. I, si en Kirtash encara és viu, i és amb ella, el matarem.

No va esmentar la Victoria, i la Gaedalu tampoc no ho va fer. Junts, van contemplar la caiguda de l’últim sol a l’horitzó.

«Què hi faig, jo, aquí?», va preguntar-se en Jack.

No feia gaire que havia sobrepassat els límits marcats pel riu Ilvar, però ja s’havia fet aquella pregunta almenys deu vegades.

En realitat, ho sabia perfectament, el que hi feia. Encara que els dies anteriors amb prou feines havia tingut un moment de respir, i les hores que havia dormit es podien comptar amb els dits d’una mà, recordava molt bé cada detall de tot el que havia passat, de manera que no podia al·legar pas que estava distret quan va acceptar aquella missió.

Recordava amb claredat la seva reunió amb la Tanawe a Thalis. Ella l’havia rebut amb un cert recel, com si no s’acabés de creure que per fi l’últim drac es dignés a visitar la seva base, o com si tingués por que li volgués retreure que repoblés el cel d’Idhun amb dracs artificials, pàl·lides ombres de la seva orgullosa raça. En Jack havia fet esforços per mostrar-se amable, però aquells dies estava irritable, i es notava que tenia el cap en una altra banda.

Havien recorregut plegats les instal·lacions dels Nous Dracs, i en Jack havia pogut admirar el nou exèrcit de la Tanawe: dos-cents dracs nous, llestos per ser pilotats.

—Els pilots no són un problema —va dir ella—, perquè cada dia ens arriba gent nova. El problema són els mags —va afegir, amb el front corrugat.

En Jack ja sabia que en Qaydar i la Tanawe s’havien disputat els pocs bruixots que hi havia a Idhun pràcticament des de la batalla d’Awa mateix. Ara que la Victoria consagrava nous mags, tots dos s’hi abraonaven com gossos de presa. Va sospirar. S’imaginava la continuació.

—Si no comptem amb més mags, el dia de la batalla no podrem fer funcionar tots aquests dracs —va dir la Tanawe, i va assenyalar aquella colla d’artefactes amb un ampli gest de la mà—. Seria certament útil que la Lunnaris ens visités un dia i seleccionés, d’entre els nostres pilots, els qui considerés més adequats…

—No va així, la cosa —va tallar en Jack—. Ella… no consagra mags d’aquesta manera.

Es va abstenir de dir que la Victoria havia fugit amb en Christian, i que probablement no tornaria fins al cap de molt de temps. I no és que ho fes per encobrir-la: al cap i a la fi, les notícies corrien ràpid, i la traïció de l’últim unicorn no trigaria a haver-se escampat per tots els racons de Nandelt. No: el que li feia mal de debò era admetre que ella l’havia deixat per un altre.

«O he estat jo qui l’ha deixat a ella?», es va preguntar de sobte.

La Tanawe va encreuar els braços.

—No consagra mags d’aquesta manera? —va repetir—. I com ho fa, doncs? Sé que les estances de la torre de Kazlunn s’estan omplint d’aprenents. Si pot crear per a en Qaydar, per què no per a mi?

—Perquè la funció dels unicorns és repartir la màgia pel món, no fabricar bruixots en cadena, com tu fabriques dracs —va replicar en Jack, que no s’havia pogut contenir.

La maga va mig aclucar els ulls, i en Jack va saber que l’havia ferida.

—Si no fos pels meus dracs, la teva raça ja s’hauria extingit —va etzibar-li ella.

—La meva raça ja s’ha extingit, amb els teus dracs o sense.

—Doncs així, no ens pots pas retreure, als humans, que busquem altres maneres d’enfrontar-nos als sheks. Si no volíeu dracs artificials havíeu d’haver exterminat les serps quan en vau tenir l’ocasió.

Va parlar amb duresa, i amb un odi fred que va impressionar en Jack. Ell, però, ja n’estava tip, de tanta discussió, i li va clavar al damunt una mirada intensa, fins que ella va vacil·lar i va abaixar el cap, intimidada.

—Jo no puc parlar en nom de l’unicorn —va dir en Jack amb suavitat—. No sóc jo qui té el poder d’atorgar la màgia.

No va dir-li que ell mateix ja era mag. Encara no se n’havia fet a la idea. D’altra banda, tampoc no estava segur de poder renovar la màgia d’un drac artificial: pel que sabia, podia molt ben ser que en l’intent d’executar l’encanteri calés foc al drac.

—Per què has vingut, doncs? —va demanar-li la Tanawe.

«Bona pregunta», va dir-se en Jack. «Per què he vingut?

Perquè l’Alsan m’ho ha ordenat? I per quin motiu he d’acatar les seves ordres?».

—Per supervisar la creació de l’exèrcit —va dir, tanmateix—. Si us falten mags, transmetré el problema a l’Alsan i a en Qaydar, i a veure què s’hi pot fer. Però necessito dades més concretes —va afegir, mirant de donar un toc de professionalitat a la seva veu.

La Tanawe es va relaxar una mica i va reprendre el seu passeig per l’hangar de la base. En Jack va posar-se al seu costat.

—Aquí, a Thalis, som dos —va dir ella—. Però comptem amb un altre mag a Vanissar. En Denihal m’ha dit que el teu amic Shail se’ns ha unit.

Va mirar en Jack, perquè ell l’hi confirmés.

—Ens va acompanyar en la lluita contra l’Eissesh —va dir en Jack, esmunyedís; no pensava pas dir-l’hi, que en Shail no tenia intenció de dedicar el seu temps al manteniment dels dracs artificials, i que en aquell moment era a la torre de Kazlunn… amb en Qaydar.

Però va semblar que la Tanawe quedava satisfeta amb la resposta.

—Molt pocs mags —va dir—. També tenim dos mags més a Kash-Tar, però fa tres mesos que haurien d’haver tornat i…

En Jack va aturar-se de cop.

—La Kimara no ha tornat de Kash-Tar?

La Tanawe va negar amb el cap, i va explicar-li que, pel que ella en sabia, l’esquadra de dracs que havien enviat al desert encara hi era, embrancada en una lluita sagnant contra en Sussh, i que no feien cas de totes les ordres de retirada que els havien enviat des de Thalis.

—Dos dels dracs van tornar fa temps —va explicar—, però la resta s’ha quedat. I hi ha hagut uns quants pilots que s’hi han unit, malgrat les nostres ordres expresses de no fer-ho. Els rebels yan són una facció molt violenta i desorganitzada, i es veu que això atreu molts dels nostres joves. Troben que Kash-Tar és sinònim d’acció, aventura i llibertat.

—En certa manera, ho és —va murmurar en Jack, recordant el temps que hi havia passat; va apartar aquells pensaments de la seva ment, perquè li recordaven dolorosament la Victoria.

La Tanawe se’l va mirar una bona estona.

—Tens raó, tu hi vas ser. Bé… —Va dubtar un moment—. Si de debò vols fer res per nosaltres…, ens ajudaries molt si anessis a Kash-Tar a recuperar-los a tots. Tant els mags com els dracs són molt valuosos; un dia ens va semblar bona idea enviar-los al desert, però ara els necessitem aquí.

En Jack va dubtar. La idea de tornar a Kash-Tar era temptadora i, a més, va pensar que un canvi d’aires li aniria bé. Sense tenir en compte que, encara que no ho volgués admetre, tenia ganes de tornar a veure la Kimara. Li va creuar per la ment, fugaç, el record del ball que havien compartit temps enrere, a Hadikah, i se li va accelerar el pols.

Va sacsejar el cap. Trobava patètic anar a buscar la Kimara quan no feia ni tres dies que havia trencat amb la Victoria.

—Ets l’únic que els pot fer tornar —va insistir la Tanawe—. Ni en Denihal ni jo no podem permetre’ns el luxe d’abandonar Nandelt en aquestes circumstàncies.

Al final va acceptar la proposta. No solament perquè la Tanawe els necessitava de debò, aquells mags, sinó també perquè estava amoïnat per la Kimara. El fet que la revolta de Kash-Tar s’hagués tornat tan sagnant no presagiava res de bo i, d’altra banda, no deixava de ser estrany. Els yan eren gent pràctica que no solien embarcar-se en empreses suïcides. Això sí: quan ho feien, era per motius de pes, i ni els bàrbars no arribaven a igualar-los en brutalitat i salvatgisme. I alguna cosa devia haver fet detonar la bomba de rellotgeria de Kash-Tar. Alguna cosa devia haver fet saltar els yan, després de gairebé vint anys de tolerar la dominació shek.

«Suposo que és això, el que hi faig, aquí», va dir-se en Jack, amb cansament, mentre sobrevolava l’arena rosada de Kash-Tar: «esbrinar què passa en realitat, i què hi té a veure la Kimara».

Però per a això, primer l’havia de trobar.

L’última vegada que havia estat a Kash-Tar, la mateixa Kimara li havia fet de guia. Els havia dut, a ell i a la Victoria, d’oasi en oasi, buscant en la sorra camins que només ella podia veure. Ara, en Jack podia sobrevolar la immensa extensió de Kash-Tar, però no podria suportar gaire temps la calor intensíssima que hi feia.

Al principi va endinsar-se en el desert sense preocupar-se’n, amb una certa temeritat. I el primer dia va tenir sort. Va albirar un oasi i va descendir per beure. El va sorprendre comprovar que no hi havia ningú, tot i que a la llacuna hi havia aigua i els arbres estaven carregats d’uns fruits blavosos comestibles. S’hi va fixar més, però, i va descobrir que aquell lloc semblava haver estat l’escenari d’una batalla. Hi havia molts arbres calcinats o fets miques, i una mica més enllà va descobrir, torbat, un munt de cadàvers carbonitzats: els cossos dels soldats caiguts en la batalla, que havien estat apilonats i cremats.

Aleshores va entendre més fàcilment que ningú no volgués passar la nit en aquell lloc: ell tampoc no tenia intenció de quedar-s’hi tota la tarda. Va beure aigua en abundància i es va afartar de fruita i, quan va haver enllestit, va emprendre el vol altra vegada. I va trobar a faltar els oasis plens de color i d’activitat que havia pogut visitar en el seu darrer viatge. Curiosament, en aquella època era tot just un adolescent que encara no controlava els seus poders de drac, Kash-Tar estava dominat amb mà de ferro per les serps i l’Ashran el buscava per tot el continent. I, tanmateix, recordava aquells dies amb enyor.

Potser perquè ara, tot i que ja havia arribat a la plenitud del seu poder, tot i que era temut i respectat per tothom, tot i que les serps havien estat derrotades, tot i que l’Ashran ja no existia i semblava que els déus se n’havien anat…, ja no tenia la Victoria al seu costat.

L’endemà, quan la calor ja començava a fer-li l’efecte, el va interceptar un shek. Semblava com si busqués alguna cosa, o potser només patrullava per la zona. El shek, quan va detectar-lo, va volar de dret cap a ell, i el va agafar de sorpresa. Ell es va defensar com va poder, sense gaire destresa: ja sentia els efectes de la fam, la set i el cansament. El va sorprendre, tan mateix, l’obcecació amb què l’atacava el shek. Sempre havia admirat i envejat la freda dignitat amb què les serps alades suportaven el seu odi: es mostraven majestuoses fins i tot en ple atac de còlera, com si volguessin fer creure al món que podien controlar el seu odi cap als dracs, i no a l’inrevés. Però aquell shek mostrava una lluïssor de follia assassina en la mirada; estava desfermat, descontrolat.

En Jack estava massa cansat per fer-se gaires preguntes. Es va defensar amb totes les forces, i va mirar de fugir dels ullals letals de la serp, de la seva abraçada asfixiant, de la seva mirada gèlida. Es va defensar perquè no li quedava energia per atacar.

I, quan creia que ho tenia tot perdut, van arribar els dracs per rescatar-lo.

Eren tres. Es van llançar contra el shek amb la mateixa brutalitat que havia detectat en la serp. Van atacar-lo fins que el van fer tornar boig d’odi: el van fer caure a terra, el van immobilitzar i s’hi van acarnissar fins que va exhalar el seu darrer alè.

En Jack ho contemplava tot sense intervenir, esglaiat. L’actitud dels dracs li recordava la manera com ell havia destrossat la pell de shek que havia trobat a les muntanyes. «Però a mi em dominava l’instint», es va dir, «i aquests no són dracs de debò. Quina és la seva excusa?».

Va planejar suaument fins a terra i es va deixar caure a la sorra, exhaust. Va contemplar els dracs: no hi havia la dragona roja de la Kimara, i es va sentir un xic decebut.

Els moments següents van ser confusos. Els pilots van sortir dels dracs i van córrer a trobar-lo: temps després, en Jack recordaria que havia pensat que gairebé li havien fet més por ells que els mateixos dracs. S’havien tenyit el rostre amb pintures de guerra ferotges i duien els cabells llargs, amb unes trenes brutes i grenyudes. Els sols els havien torrat la pell, els l’havien embrunida. Anaven armats fins a les dents, i en Jack va preguntar-se per què necessitaven tantes armes uns homes que lluitaven a bord de dracs.

Amb tot, el van rebre amb crits salvatges d’alegria i, quan es va transformar altra vegada en humà, el van contemplar amb un respecte esglaiat.

Acabava de fer-se de nit quan van arribar a la base dels rebels a les muntanyes. En Jack encara estava atordit. Van allotjar-lo en una tenda i li van donar un bot d’aigua fresca perquè begués i es refresqués una mica. Després li van dur una mica de menjar, i el jove s’ho va empassar tot en un tres i no res, famolenc. Només així va poder començar a pensar amb claredat.

Va sentir tambors i crits de joia, i els espetarrecs de les fogueres; i va recordar aquella inoblidable nit de l’altra vegada, a Hadikah. Va aixecar-se, somrient, i va sortir de la tenda.

Però l’espectacle que el va rebre no tenia res a veure amb la màgica vetllada que ell recordava.

Havien deixat el cos del shek enmig del campament, horriblement mutilat: li havien tret els ulls i li havien tallat les ales, i encara hi havia uns quants rebels que li arrencaven les escates d’una en una o el cosien a espasades, amb acarnissament.

En Jack odiava les serps, però no va poder evitar que se li regirés l’estómac. «Sort que és mort», va pensar. I de sobte va comprendre que no era la primera vegada que ho feien: que buidar-li els ulls, tallar-li les ales, arrencar-li les escates…, no havia estat un espectacle improvisat. I que potser alguna vegada, o fins i tot més d’una, havien torturat serps vives d’aquella manera.

Va estremir-se d’horror i de fàstic. Va aturar el primer que va passar pel seu costat:

—Ei, espera! Coneixes la Kimara?

—LaKimaraencaranohatornat —va dir el yan, i en Jack va adonar-se que era molt jove, segurament més jove que ell—. L’esperemperlaprimeralluna.

En Jack va assentir, alleujat, i va alçar el cap per mirar al cel. Les llunes encara no havien sortit, però no trigarien a enfilar-se cel amunt. No s’hauria d’esperar gaire per parlar amb la Kimara, per trobar un bri de seny enmig d’aquella follia.

Va girar-se d’esquena a la serp mutilada i se’n va allunyar una mica, torbat. Semblava que els rebels se n’havien oblidat, d’ell, i ho va aprofitar per fer un volt pel campament.

Es va sorprendre de descobrir que, entre els dracs artificials que reposaven una mica més enllà, hi havia el de la Kimara.

Va pensar que el yan es devia haver equivocat i que la Kimara era al campament. Quin motiu podia tenir per sortir sense el seu drac? Potser, se li va acudir aleshores, el tenia espatllat, o potser necessitava màgia… Va sacsejar el cap: la Kimara era una fetillera, i ella sola era ben capaç de renovar la màgia de la seva dragona.

Aleshores va veure que darrere les muntanyes emergia l’ungla de la primera lluna i va tornar amb els altres.

Ara semblava que s’havien oblidat del shek, i estaven enfeinats en alguna altra cosa. Va veure que apilaven trastos davant del cos de la bèstia i que, tot seguit, aixecaven pals verticals enmig de cada piló, mentre entonaven càntics de guerra ferotges al ritme dels tambors.

—Yandrak! —el va cridar algú.

Va girar-se. A la claror de les fogueres va reconèixer un dels pilots que l’havien salvat al matí.

—Celebro que ja t’hagis refet —va dir; parlava gairebé tan de pressa com la Kimara—. Hi seràs, a la festa, aquesta nit?

—Quina mena de festa? —va preguntar en Jack amb precaució. L’humà va riure.

—Això depèn de com els hagi anat la cacera, a la colla d’en Goher.

—Va fer un somriure que va deixar veure totes les dents.–Però m’hi jugo el que vulguis que serà memorable. —Va assenyalar amb un gest vague els munts de fusta vella—. Una bona pira, oi? Cremarà la mar de bé…

En Jack va recular. Aquell tipus començava a resultar-li sinistre.

Anava a comentar alguna cosa quan, de sobte, els guaites van llançar crits d’avís. Però, per la reacció de joia de la resta dels rebels, semblava que els qui acabaven d’arribar eren amics.

En Jack, amb el cor en un puny, va córrer cap on es veia el grup que arribava triomfal, tot de figures banyades per la resplendor de les flames. El so dels tambors i els crits d’ànim es van revifar. En Jack va aturar-se en sec quan va veure que els qui acabaven d’arribar duien presoners: vuit szish. Atònit, va contemplar com pujaven els captius a les pires que els havien preparat, i els lligaven ben fort als pals. «Els cremaran vius», va pensar, estremint-se. Hi havia alguna cosa de grotesc i de pervers en la idea de sacrificar aquells soldats szish davant del cadàver de la gran serp, sense ulls i sense ales. «Segurament també li haurien arrencat els ullals, si s’haguessin atrevit a enfrontar-se al verí», va pensar en Jack, fastiguejat.

Havia d’aturar aquella bogeria. Va avançar cap a ells, amb pas ferm, i aleshores va veure que algú, enfilat damunt del cadàver del shek, llançava un crit potent de triomf i brandava una destral en l’aire. Tots els rebels van corejar-ne el nom:

—Goher! Goher! Goher! Goher! Gairebé de seguida, una altra figura va pujar al seu costat. Una figura femenina. Totes dues siluetes es van confondre un moment, retallades contra la llum del foc, i van tornar a separar-se. La dona va emetre un crit de joia i va alçar els punys en senyal de victòria. Els rebels la van secundar, i els tambors van sonar més fort.

En Jack va reconèixer la Kimara, i no va poder suportar-ho més. Va obrir-se pas entre la gent i es va apropar, a empentes, fins al cos del shek.

Va interceptar la Kimara quan baixava d’un salt des del monyó de l’ala dreta. Gairebé va ensopegar amb ella.

—Jack! —va exclamar la semiyan, contenta, quan el va reconèixer—. Has vingut a unir-te a nosaltres! En Jack va retrocedir un pas i se la va mirar. Semblava tan salvatge com els seus companys.

—Si això és el que feu aquí —va dir amb fredor, assenyalant el cos del shek i els szish lligats als pals—, no hi vull tenir res a veure.

El somriure de la Kimara se li va esborrar del rostre.

—Encara defenses les serps? Hem executat gent per molt menys que això —va amenaçar-lo.

En Jack va mig aclucar els ulls.

—Prova de posar-me la mà a sobre —va desafiar-la.

La Kimara va fer una ullada circular. Estaven envoltats de gent que els mirava amb curiositat. Amb un gest, va indicar a en Jack que la seguís, i el va menar a un lloc més discret.

—Per què has vingut, doncs?

—La Tanawe exigeix que torneu a Nandelt. La Kimara va fer un gest d’enuig.

—Una altra vegada aquesta història! Doncs no tornaré. Aquesta és la meva llar i és aquí on de debò lluitem… Vosaltres, la gent de Nandelt, només organitzeu i prepareu, però mai no passeu a l’acció.

—És així, com hauríem de passar a l’acció? —va mig cridar en Jack—. Mutilant sheks?

La Kimara li va adreçar una breu mirada.

—Veig que encara ets amic d’en Kirtash.

—En Kirtash no… —va començar en Jack, però es va mossegar la llengua; va fer callar aquella part de la seva ment que li recordava, ben poc oportunament, que el shek s’havia endut la seva xicota, i va contenir la ira—. En Kirtash potser és un assassí i un traïdor, però encara no ha caigut tan baix com vosaltres.

—De què parles? —va etzibar-li la Kimara, i els seus ulls flamejaven d’ira—. Tu ets un drac! Hauries d’odiar els sheks! —I els odio…, però també els respecto. Poden ser freds o despietats, però no són cruels. No fereixen ni maten per plaer: em temo que aquesta és una qualitat dels sang-calents. Una qualitat que ens hauria de fer avergonyir.

La Kimara va fer un somriure sinistre.

—Jo no me n’avergonyeixo —va dir—. Jo m’enorgulleixo de ser viva i de sentir coses… aquí —es va donar un cop de puny al pit—. M’enorgulleixo que per les meves venes hi corri foc, i no gel! I de tenir valor per venjar les atrocitats que els sheks cometen contra la meva gent, dia rere dia! Que potser no sents res tu? O és que ja tens el cor glaçat?

La Kimara es va acostar a en Jack…, tan a prop que ell va poder sentir l’olor salvatge i almescada que exhalava…, tan a prop que ell va sentir-se incòmode.

En Jack va respirar fondo i se’n va apartar. I aquesta vegada no ho feia per la Victoria, sinó per ell mateix.

—No, Kimara —va dir—. M’enorgulleixo de les meves emocions, però no de totes. No de les que podrien arribar a convertir-me en algú… com la persona que has arribat a ser tu.

Ella va riure-se’n.

—Bé —va dir—, si has vingut a fer-me un sermó, em temo que no tinc temps de sentir-lo. Ja pots tornar-te’n a Nandelt amb la Victoria i el teu amic shek.

En Jack va desitjar de cor poder-ho fer.

—Me’n torno a la festa —va prosseguir ella—. Crec que me l’he guanyada, no et sembla? Almenys, jo em deixo la pell lluitant contra l’enemic. Ah! Pots dur-li la dragona a la Tanawe. Ja no em cal.

—No és això el que la Tanawe vol de tu, ja ho saps.

—Sí, ja ho sé —va dir ella—. Però ja veuràs com li passarà, l’enuig, quan li donis el que hi ha dins de la dragona.

—Què hi ha dins de la dragona, Kimara? —va preguntar en Jack, arrufant les celles.

—Com? Que no t’ho va dir? Em va demanar restes de drac: escates, ullals, urpes…, aquesta mena de coses. I jo he complert.

En Jack se la va mirar. No se’n sabia avenir.

—Vas entrar a Awinor per saquejar les restes dels dracs?

—Sí, i va ser la teva admirada Tanawe qui m’ho va demanar. Oi que és encantadora? —va afegir, eixuta—. I ara vés-te’n, abans no se’ns acabi la paciència.

Ell no va respondre. Els crits agònics dels szish, barrejats amb xiulets desesperats, començaven a ressonar pel campament. En Jack, ignorant la Kimara, va desembeinar la Domivat i es va obrir pas fins a la pira. Els rebels van esbroncar-lo i uns quants van intentar aturar-lo, però en Jack, brandant l’espasa de foc, se’ls va treure del damunt. Tot seguit va anar de pal en pal i va anar enfonsant la Domivat en el cor fred dels homes serp, per donar-los la mort ràpida i neta que els rebels els negaven, per estalviar-los el sofriment de cremar vius.

Quan va baixar de la pira, d’un salt, va topar amb en Goher, que l’observava amb els braços encreuats davant del pit i els ulls de foc fits en ell.

—Perquèhohasfetaixoèstranger? —va voler saber. En Jack va aguantar-li la mirada.

—No m’agrada veure com torturen la gent —va dir—. No em sembla que sigui un espectacle del qual pugui gaudir-ne ningú que tingui cor —va afegir, amb veu prou forta perquè la Kimara el sentís.

En Goher va mig aclucar els ulls.

—Elssszishnosóngent —va dir—. Sónmonstres.

—Són gent —va replicar en Jack—. Encara que no tinguin el nostre mateix aspecte.

El yan va moure el cap.

—Nodiriesaixòsihaguessisvistdequèsóncapaços.

En Jack va aguantar-li la mirada un moment més, potser perquè intentava llegir l’ànima del líder yan. Li va semblar que, sota la seva capa de seguretat i determinació, hi havia una profunda tristesa.

Va sacsejar el cap, va girar cua i se’n va anar.

No va dir res a la Kimara quan li va passar pel costat. No va dir res a ningú ni va respondre als crits ni a les esbroncades. Es va limitar a ficar-se dins la seva tenda, ajaure’s a l’estora i tancar els ulls, amb amargor.

La festa va continuar fins ben entrada la nit. Com si volguessin desafiar en Jack, els rebels van tocar, van cantar i van ballar entorn del foc i del cos del shek, i no paraven de llançar crits de joia salvatge a les estrelles. Però, com més fort sonaven aquells cants, més convençut estava en Jack que aquella alegria ferotge emmascarava un pòsit profund d’ira, de dolor i de desesperança.

Va dormir només una estona, just per recuperar forces. Després, va sortir de la tenda.

Encara durava la celebració. En aquell moment, els yan executaven la dansa de les torxes que li portava tan bons records. En Goher i la Kimara ballaven al costat de la foguera, i en Jack se’ls va mirar de lluny, admirant, a desgrat seu, la força de cadascun dels seus moviments, l’energia que desprenien, com si el que bategués dintre seu fos el cor d’una estrella. Va somriure amb una certa malenconia: ell també havia ballat aquella dansa amb la Kimara, però en Goher ho feia molt millor, això era evident.

«Fuig d’aquí», es va dir a si mateix; però, sense saber per què, es va quedar fins al final, fins al moment en què tots dos van entrar junts a una de les tendes.

Va tancar els ulls. Els records l’envaïen i li costava foragitar-los. La nit en què havia ballat amb la Kimara havia trobat a faltar la Victoria. Semblava que hagués passat una eternitat, des d’aleshores. Ell havia canviat, i la Kimara també: havia trobat una altra persona que li agradava prou per ballar-hi entorn del foc. Però hi havia coses que es mantenien inalterables.

Encara trobava a faltar la Victoria. Desesperadament.

Va sacsejar el cap i es va allunyar del campament, fins a un lloc més discret. Allí es va transformar en drac, va aixecar el vol i va abandonar la base dels rebels sense acomiadar-se de ningú.

La Victoria va trobar la cabana per casualitat, quan sobrevolaven els marges d’Alis Lithban.

Estava mig derruïda. El creixement desmesurat de la flora del bosc havia estat a punt d’aterrar-la tota; però, misteriosament, les parets havien aguantat, i la teulada, a pesar de l’abraçada ofegadora dels arbres, encara no s’havia enfonsat del tot.

L’interior, però, estava molt pitjor.

Amb un sospir de resignació, la Victoria va cobrir amb la seva capa una extensa mata de falgueres que havia crescut en un racó i va deixar-hi en Christian al damunt, amb molta cura. Després va posar-se a endreçar la cabana, va retirar les herbes i va posar a lloc els mobles i els estris que encara es podien fer servir. Enfilada en un tronc, s’esforçava a arrencar les males herbes que tapaven una de les finestres, i es va adonar que en Christian se la mirava. Va baixar tronc avall a poc a poc.

—Què passa? —li va preguntar, amoïnada—. Et trobes bé?

—Res. Només…, bé…, m’agrada mirar-te. La Victoria va somriure.

—Què, redescobrint els sentits humans, per fi? —va dir, fent-hi broma, però la seva veu es va trencar en l’última síl·laba, i va mossegar-se els llavis per contenir les llàgrimes.

—No hauries de… fer-ho, això —va dir en Christian amb esforç—. Estàs embarassada.

La Victoria va empassar-se la saliva i es va eixugar una llàgrima indiscreta.

—El llit no es pot fer servir —va dir, sense respondre—. Però et faré un jaç d’herbes i fulles. Intentaré que no sigui massa humit…

—No hi fa res. No estic… avesat a gaires comoditats. Puc descansar en qualsevol lloc.

La Victoria va fer lliscar els dits pel rostre d’en Christian, però ell va alçar la mà i li va agafar el canell, i es van mirar fit a fit. La tristesa va tornar a envair la Victoria, quan va veure que en els ulls del shek no hi brillava la lluïssor gèlida de sempre.

—Què… passa, Victoria? —va poder dir ell; va intentar que la veu li sonés ferma, però estava massa feble, i només va ser un murmuri.

Ella va fer una inspiració profunda.

—T’hem…, t’he portat aquí per cuidar-te. Sé que no és gran cosa, però és que… no sabia on dur-te.

«No et volen enlloc», va pensar, però no es va atrevir a dir-ho en veu alta.

Ell no havia deixat de mirar-la.

—Necessito saber-ho tot —va dir—. Sisplau…, sigues sincera. Hi havia una nota de pànic en la seva veu. «Per una vegada, no pot llegir la meva ment», va pensar la Victoria. «No sap què penso, no sap què passa». Es va sentir commoguda. No podia enganyar-lo.

Li va alçar una mica el cap, amb cura, i el va fer reposar a la seva falda.

—No sé com guarir-te, Christian —va murmurar—. Ningú no sap com fer-ho. He acudit a la Gerde, però ni tan sols ella no pot fer res per tu. La matèria d’aquesta gemma va ser creada pels Sis per recloure-hi l’essència del Setè. Quan algú l’activa perquè compleixi la seva comesa, ja no hi ha força al món capaç de destruir-la. Només els Sis podrien salvar-te…, i em temo que no ho faran.

—On és, en Jack? —va preguntar en Christian tot d’un plegat. La Victoria va serrar les dents. Pensar en ell li feia molt de mal, li feia miques el cor: per això intentava apartar-lo de la seva ment i pensar només a trobar la manera d’ajudar en Christian…, però això potser encara era pitjor.

—S’ha… quedat a Vanissar.

—Com és que… no és aquí, amb tu?

La Victoria no va saber què respondre. No li semblava que fos el moment adequat per parlar dels seus problemes sentimentals.

—Perquè…, bé, ha preferit quedar-s’hi.

—Hauria de ser… amb tu. Estàs embarassada. —Semblava obsedit amb aquesta idea; la va mirar amb una lluïssor febril als ulls—. Qui… us cuidarà, quan jo no hi sigui?

—No ho diguis, això! —va protestar la Victoria, gairebé a crits—. I oblida’t de cuidar-me, ara. Per una vegada, deixa que sigui jo qui et cuidi. Jo no m’he rendit, sents? Et juro… que trobaré la manera de salvar-te.

En Christian la va mirar un moment, gairebé sense veure la, i després va tancar els ulls i va tornar a sumir-se en un estat d’inconsciència. La Victoria el va incorporar una mica més, amb cura, per poder-lo abraçar.

—No et donis, Christian —va murmurar—, sisplau, no et rendeixis… No pots acabar així. Et prometo que… —La seva veu va quedar ofegada per les llàgrimes, i va trigar una mica a poder tornar a parlar—. Tant de bo sabés què fer, tant de bo…

En Shail va trobar l’Ymur que llegia atentament un llibre enorme, assegut al costat de la finestra, davant d’una de les poques taules especials per a gegants que hi havia a la torre de Kazlunn. Tenia al costat una pila de llibres pendents de revisar, i la majoria eren exemplars d’una grandària considerable.

En Shail també duia els seus propis llibres, però eren tots més xics. Els va deixar a la taula del costat, i el soroll que va fer va sobresaltar el gegant.

—Alguna novetat? —li va preguntar el mag.

—Aquest llibre és molt interessant —va respondre el sacerdot—. Em sorprèn la visió de la història tan errònia que teniu els bruixots. Presenteu l’Era de la Contemplació com una època de repressió i d’obscurantisme.

«Perquè va ser-ho», va pensar en Shail, però no ho va dir. No tenia ganes de començar una discussió amb l’Ymur.

—És el mateix llibre que estaves llegint ahir —va remarcar, amb un somriure—. És perquè el trobes molt interessant, o per què té les lletres molt grans i és més fàcil de llegir que els altres?

El sacerdot va grunyir, però no va respondre.

—I tu, què hi has vist en aquests llibres? —va voler saber, i va assenyalar els volums en arcà que en Shail havia tret de la Biblioteca dels Iniciats.

El mag va moure el cap.

—Es poden invocar dimonis, genis, esperits i fins i tot elements —va dir—, però no diu res de com invocar un déu. Em pregunto d’on devia treure l’Ashran la idea que es pot parlar amb els déus. I com va aconseguir que la Sala dels Oïdors servís per a res més…

L’Ymur no l’escoltava. Havia tornat a capbussar-se en el seu llibre, i en Shail va encongir les espatlles i se li va asseure al davant. Va començar a examinar els volums que havia portat, però li costava moltíssim concentrar-se.

No podia deixar de pensar en la fugida de la Victoria. Sabia que podia cuidar-se sola, però no es podia estar de preocupar-se’n una mica. També l’entristia la ruptura d’en Jack i la Victoria. N’havia parlat amb la Zaisei, abans d’acomiadar-se’n per venir a la torre, i ella s’havia mostrat sincerament afligida.

—Era un lligam tan bonic… —va sospirar—. Tant de bo no deixin que es trenqui.

En Shail li va demanar que parlés amb en Jack, que li digués el que sabia dels sentiments d’ells dos, però la Zaisei s’hi va negar.

—És una cosa que han de solucionar ells, Shail. Si, després de tot aquest temps, en Jack encara té dubtes sobre els sentiments d’ell mateix i de la Victoria, res del que jo pugui dir-li ho arreglarà. Seria com posar un apòsit sobre una ferida sense haver-la netejada, ho entens?

En Shail va dir que sí, però de fet no ho havia entès gaire. S’havia acomiadat de la Zaisei amb el cor encongit. Havia actuat de manera impulsiva en dir-li a l’Alsan que se n’anava a la torre de Kazlunn, sense haver-ho comentat amb ella, i ara se’n penedia. La Zaisei i la Gaedalu encara eren a Vanissar, però aviat se’n tornarien cap a l’Oracle: quan en Shail tornés, elles ja se n’haurien anat.

També en Qaydar i la resta de bruixots havien tornat a la torre de Kazlunn. Encara ningú no havia dit a l’Arximag que la Victoria se n’havia anat; només sabia que en Kirtash s’havia escapat, però no semblava que això el neguitegés. Un dels aprenents havia desaparegut, i en Qaydar estava sincerament preocupat per ell. En Shail el coneixia de vista: era un jove d’aspecte amargat que no somreia mai. En Qaydar havia tornat a la torre de Kazlunn amb l’esperança de trobar-l’hi, però no n’hi havia ni rastre. En Shail no entenia per què hi donava tanta importància. Certament, hi havia pocs mags, però, pel que ell sabia, aquell en concret no era precisament un aprenent gaire prometedor. De tota manera, s’havia ofert a acompanyar els mags de tornada a la torre; no hi havia motiu per endarrerir el viatge i, a més, tenia curiositat per saber si l’Ymur havia esbrinat alguna altra cosa.

Ara que, ben mirat, la veritat era que tornava perquè, després de tot el que havia passat, ja no es trobava a gust amb l’Alsan. Era cert que en Kirtash era un assassí, i era cert que havia estat el seu enemic; però això no justificava, a parer seu, que l’humiliessin, el maltractessin i l’assassinessin d’aquella manera. «Hauria de morir en combat», va pensar, «com el guerrer que és; si més no, hauria de tenir una mort ràpida i neta, sense dolor, com les que ell mateix dispensa». No acabava d’entendre com podia ser que l’Alsan, justament l’Alsan, no fos capaç de veure-ho. No era propi d’ell, fer servir aquells trucs per eliminar els seus enemics. I, tot i així, continuava convençut que actuava amb justícia.

Un cop sec va interrompre els pensaments d’en Shail. Va aixecar la vista, sobresaltat. L’Ymur acabava de tancar el llibre amb una certa violència.

—Quin seguit de mentides —va dir, disgustat—. Com es pot justificar el comportament dels bruixots durant la Segona Era? Si tots estaven a favor d’en Talmannon!

—Estaven dominats per Shiskatchegg… —començava a dir en Shail, però l’Ymur el va interrompre.

—Ja ho he llegit, això. Quina excusa més pobra. Tothom sap que Shiska-el-que-sigui no és sinó un mite.

—En Talmannon va ser un bruixot poderós —va comentar simplement en Shail, que no va voler discutir amb el gegant—. No va ser casual que aconseguís el poder a Idhun.

—És clar que no. Tenia el Setè a favor seu, això ho sap tothom. Ell i els sheks…

Es va interrompre de sobte, perquè en Shail s’havia posat dret d’un salt.

—Però que arribo a ser-ne, d’estúpid! —va exclamar—. Com és que no me n’havia adonat abans? En Talmannon! Ell va ser una de les primeres encarnacions del Setè. L’Ashran s’ho devia imaginar, d’alguna manera…, i s’hi va inspirar, el va voler imitar…

L’Ymur el va mirar fixament.

—En Talmannon, una encarnació del Setè? —va repetir—. No pot ser. Si fos un déu, com l’hauria pogut vèncer, l’Ayshel?

—Igual com en Jack i la Victoria van derrotar l’Ashran: per què els déus van actuar a través d’ells, els van prestar el seu poder… Potser, en el cas de l’Ayshel, va ser mitjançant els unicorns… Potser hi va haver una altra profecia…

Però no en tenia cap prova. Va sacsejar el cap, confós.

—És una teoria interessant, mag —va grunyir l’Ymur—. Però això no explica com va esbrinar l’Ashran la manera d’invocar un déu.

En Shail va sacsejar el cap, perplex.

—Ho devia llegir en algun lloc, n’estic segur. On, però? L’Ymur va riure sense alegria.

—Això no m’ho sentiràs a dir gaire sovint, Shail, però molt em temo que aquest coneixement no es pot trobar en els llibres. Perquè, si fos així, molta més gent en tindria constància. Més gent a part de l’Ashran, és clar.

En Shail va tancar els ulls i va deixar-se caure a la cadira, amb un sospir. El raonament de l’Ymur tenia sentit, però no podia deixar de pensar en el llibre que la Victoria havia trobat a Limbhad, el contingut del qual havia estat guardat en secret pels unicorns fins aquell moment. Ara bé, que ell sabés, l’Ashran no havia tingut ocasió de viatjar a Limbhad i, per tant, la informació que buscaven no podia ser allà.

—Des de l’època d’en Talmannon fins ara —deia l’Ymur—, hem tingut un llarg període de pau. Si la teva teoria és encertada, quan en Talmannon va ser derrotat per la Donzella d’Awa, el Setè va abandonar Idhun… fins que l’Ashran el va tornar a cridar.

—I on va estar-se, tot aquest temps? —va murmurar en Shail, encara ullcluc.

—Des d’en Talmannon fins a l’Ashran —continuava l’Ymur—, ningú més no va invocar el Setè. Aquest coneixement va estar amagat. Com el va descobrir l’Ashran?

—Si no l’hi preguntem a ell mateix… —va dir en Shail, capbaix.

—Sí —va remugar l’Ymur—, no dubto que els mags sou capaços de fer aquesta mena de coses. Destorbar els morts del seu etern descans per preguntar-los coses absurdes.

—No tothom ho pot fer —va protestar en Shail—. És una branca de la màgia prohibida i perillosa. Es diu…

Va callar en sec, i els colors van esvair-se del seu rostre. L’Ymur ho va veure i va arrufar les celles.

—… nigromància? —el va ajudar. En Shail havia quedat mut.

—No pot ser —va dir—. L’Ashran va ser capaç d’invocar en Talmannon per preguntar-li com havia contactat amb el Setè?

L’Ymur va corrugar el front.

—Mmm… —va murmurar, pensatiu—, mmm… Sí, per què no? Has de pensar que parlem de l’home que va exterminar els dracs i els unicorns. De l’home que, segons m’has explicat, va ser capaç d’implantar l’esperit d’un shek en el cos del seu propi fill.

—Però això ho va fer quan ja era el Setè.

—De veritat? En Talmannon també estava posseït pel Setè, si la nostra teoria és encertada. Si s’hagués vist obligat a fer coses que no volia fer, ¿per quin motiu hauria explicat a ningú, un cop mort, com renovar el seu imperi?

En Shail va sacsejar el cap.

—Estem traient conclusions precipitades.

—Shail, es podria invocar l’esperit d’en Talmannon? Podria fer-ho algú amb prou poder… o prou boig? Podria haver-li preguntat com va aconseguir fer tornar el Setè a Idhun?

En Shail va enfonsar el cap entre les mans, tremolant.

—No…, no ho sé —va admetre—. Ho hauria d’investigar una mica més. Hauria de…

Es va aixecar d’un salt i va sortir volant de la sala, en direcció a la Biblioteca dels Iniciats.

La Gerde es va despertar de cop. Estava sola a la casa arbre. L’Assher i en Saissh dormien en una tenda que havien plantat no gaire lluny…, a la vora del Portal interdimensional. Tanmateix, sentia una presència molt a prop seu. Va retrocedir fins a la paret i va llançar una mirada cautelosa al bol d’aigua que reposava en un racó.

L’aigua tremolava i s’ondulava, i emetia una resplendor estranya. La Gerde sabia que això volia dir que, des de la Terra, la Shizuko volia parlar amb ella.

Tan bon punt la imatge de la dona va ser clarament visible a la superfície de l’aigua, la Gerde va etzibar-li d’entrada:

—Què vols ara, Ziessel? Et vaig dir que esperessis el meu senyal.

Ella no en va fer cabal. Va aixecar el cap per mirar la Gerde, i la fada va veure, per primera vegada, que el rostre d’ivori de la Shizuko mostrava un rictus de patiment profund.

—T’ho prego… —va dir, amb la veu ofegada—, no puc suportar-ho més…, no puc…, sisplau…, torna’m el meu cos.

La Gerde va fer-se enrere i la va mirar amb disgust.

—I per això em molestes?

—Fa temps que em vas dir que tingués paciència; que, quan tots fóssim a la Terra, faries alguna cosa per mi… Però ja no puc…, no puc continuar vivint així…

La fada no va respondre; es va limitar a mirar-la amb expressió inescrutable. De sobte, la Shizuko va veure-ho clar, i va empal·lidir.

—No tens intenció d’ajudar-me, oi?

—De moment, no.

La Shizuko va mig aclucar els ulls, però no va dir res. La Gerde li va dedicar un somriure encisador.

—Sé el que penses. Tens intenció de tornar a Idhun així que acabi aquesta conversa. Doncs saps què, Ziessel? No seria gaire bona idea. Et vaig concedir el poder de viatjar entre dimensions, però vaig ser jo qui va obrir la Porta, per mitjà de tu, després de la caiguda de l’Ashran. Perquè mai no et vaig ensenyar a utilitzar aquest poder, oi que no?

—No, que jo recordi no —va dir la Shizuko lentament.

—Deixa’m que ho endevini: te n’ha ensenyat en Kirtash, oi? Aquest manefla d’híbrid, que ha de ficar el nas on no el demanen! —va sospirar—. I no se us va acudir que, si no te’n vaig ensenyar, va ser perquè no volia que tornéssiu?

La Shizuko estava a punt de perdre les maneres, i un sanglot silenciós li va sacsejar les espatlles.

—No puc quedar-m’hi més temps, senyora meva. T’ho prego: deixa’ns tornar. Torna’m el meu cos, sisplau.

—Tot al seu moment, Ziessel. Encara és massa aviat.

—Aviat? —va protestar, desesperada, i no era pas una criatura propensa a la desesperació—. He fet tot el que em vas ordenar! Ho tinc tot a punt, i fins i tot estic fent gestions per recuperar els grans boscos, com em vas dir! He anat invertint tota la fortuna de la meva família…, de la família de la Shizuko Ishikawa —es va corregir—, a adaptar aquest món a les teves necessitats. Però és massa esforç, per a una sola persona. I, quan et busco, a l’altra banda només hi trobo el silenci.

—Massa esforç per a una sola persona —va murmurar la Gerde—. Et comprenc molt bé. Ja deus saber, doncs, que tota tasca important demana el seu temps. Saps… que la Terra encara no és un lloc adequat per als sheks… ni per a mi. Em dius que està tot a punt, però sé molt bé que trigaràs anys, potser dècades, a enllestir la teva tasca.

Els ulls esquinçats de la Shizuko es van engrandir fins al límit.

—Esperaràs… tant de temps?

—Esperaré tant com calgui —va replicar la Gerde, eixuta—. I tu, mentrestant, et quedaràs on ets. La teva tasca a la Terra és molt important per a tots nosaltres. Sempre que segueixis el pla establert, és clar. I, per assegurar-me que ho fas…, et retiraré el poder d’obrir portes. No podràs tornar si jo no t’ho permeto.

La Shizuko va empal·lidir, aterrida, i va voler replicar, però la Gerde no l’hi va permetre. Va tallar la comunicació, i el bol d’aigua va tornar a quedar fosc i en silenci.

Va aixecar-se, neguitosa. Si havia estat tan brusca amb ella no era només perquè l’hagués molestada. A fora hi havia alguna cosa, alguna cosa que requeria la seva atenció immediata. Va sortir de l’arbre, amb precaució, i va guaitar entre les branques. Va mig aclucar els ulls, irritada, quan va veure dos dracs que sobrevolaven el congost. Descendien: devien haver vist la tènue resplendor rogenca de la Porta, i baixaven a investigar.

Un moviment al seu costat va avisar-la de la presència de l’Assher.

—Ho heu vist, senyora? —va murmurar el szish.

La Gerde va assentir, però no es va girar per mirar-lo. Tenia els seus ulls fits en els dracs.

Tot d’un plegat, un dels dos dracs va fer una inspiració profunda i va llançar una bafarada de foc contra la Porta interdimensional. La Gerde va fer un crit i va intentar aturar-lo amb un encanteri, però el foc va encertar l’objectiu. La fràgil escletxa entre dimensions va tremolar sota l’atac i va parpellejar.

—Maleïts dracs! —va xiular la Gerde. Es va plantar d’una correguda davant de la Porta interdimensional, disposada a defensar-la. Els pilots la van veure, i segurament la van reconèixer, perquè van prendre impuls per baixar en picat, de dret cap a ella.

La Gerde va recórrer a la màgia per aixecar una barrera de protecció d’ella mateixa i de la Porta. Va dubtar un instant. Podia fer servir el poder que bategava en el fons de la seva ànima, un poder que anava molt més allà de la màgia que li havien lliurat els unicorns temps enrere. Podia fer servir aquest poder i destruir els dracs en un girar d’ulls. Però temia que, si ho feia, cridaria l’atenció. Hi havia sis déus que a hores d’ara la buscaven per altres dimensions, però estava convençuda que, en el fons, no havien deixat de vigilar Idhun ni un sol instant, i que esperaven un senyal que els indiqués que ella encara hi era.

Va fer servir la màgia del llamp per atacar el primer drac, però no va tenir l’efecte que esperava. Aquells artefactes estaven fets de fusta ignífuga. Ni canalitzaven l’electricitat, com el metall, ni el foc no els podia encendre. Va recordar aleshores que, mesos enrere, la presència de Yohavir havia liquidat la meitat d’una flota de dracs, si el que li havien dit era cert, i va recórrer a la màgia del vent.

Un dels dracs va descendir cap a ella per atacar-la, però es va trobar atrapat en el remolí que havia creat. El va veure bramar mentre giravoltava per l’aire, i llavors va executar un encanteri per succionar tota la màgia que recorria aquella armadura de fusta. De sobte, el drac va deixar de semblar un drac. Va moure les ales inútilment i va caure, giravoltant, sobre les roques que vorejaven el congost, no gaire lluny de la Porta. La Gerde va executar un darrer encanteri destructiu, un doll d’energia pura que va llançar amb violència contra el drac caigut. Tots dos, màquina i pilot, van esclatar en una explosió espectacular.

La fada va somriure. Però aleshores va veure que l’altre drac es batia en retirada i s’allunyava. Va mig aclucar els ulls: els sheks estaven massa lluny per interceptar-lo a temps; però, si permetia que el drac tornés a Vanissar i revelés el lloc exacte en què es trobava, no trigaria a tenir damunt seu tota la flota de dracs artificials dels sang-calents. Va cloure els ulls i va prendre una decisió.

El pilot havia vist el que li havia passat al seu company. Va adonar-se que, en aquells moments, era més urgent tornar a Nandelt per revelar a tothom el que havia descobert que quedar-se a lluitar i córrer el risc de perdre aquella informació.

Ja feia temps que els Nous Dracs enviaven patrulles a explorar els Pics de Foc. Sabien exactament on trobar els sheks i els szish, però encara no els havien atacat. Es limitaven a recórrer els voltants de la base i a reconèixer el terreny. Alguna vegada havien estat interceptats per sheks. Però mai fins aleshores no havien topat amb la Gerde. Tothom suposava que ella seria en el mateix lloc on s’havien refugiat la resta de les serps, prop de l’avenc de foc. La notícia que s’amagava en un altre lloc interessaria molt en Denihal, en Covan i el rei Alsan.

Mai no va arribar a sortir dels Pics de Foc. L’últim que va veure va ser el rostre de la feèrica a l’altra banda de l’escotilla, un rostre terrible i sobrenatural, emmarcat per una cabellera regirada que semblava que tingués vida pròpia; la Gerde se’l mirava sense cap expressió en les seves faccions d’alabastre, i aquell esguard li va travessar la ment i va fer tremolar d’horror cada partícula del seu cos.

Aquella sensació de pur terror va ser l’últim que va sentir abans que ell i el seu drac es desintegressin com un ninot de palla esmicolat per la mà d’un tità.

La Gerde va tornar a terra, suaument, i va ullar el cel, damunt seu. No hi havia més dracs. Va somriure, satisfeta…, i de sobte es va estremir, sense saber per què. Va alçar el cap, preocupada: només desitjava que la seva percepció hagués estat errada.

—No, encara no… —va murmurar—. Encara és massa aviat…

«Què diantre hi faig, jo, aquí?», va preguntar-se en Jack, per segona vegada en molt poc temps. «Sóc un drac: tinc una dignitat…». Però en part també era humà, i per algun motiu li havia semblat natural entrar a la primera taverna que havia trobat mentre passejava sense rumb pels carrers de Lumbak.

No el va sorprendre veure que la regentava un humà. Però gairebé tots els clients eren yan. Després del que havia vist al campament dels rebels, no tenia ganes de tenir-hi cap tracte, amb els yan, almenys de moment; per això va ocupar un lloc que quedava lliure a prop d’un humà enorme i barbut que roncava, amorrat a la taula, davant de la que sens dubte no havia estat precisament la seva primera gerra.

En Jack va sospirar. Era un antre calorós, sorollós i pudent, però en aquells moments tant li feia. Sentia que no tenia cap altre lloc on anar. Ja no volia tornar a Nandelt, amb l’Alsan, la Tanawe i els altres. I tenia l’estranya sensació que en aquell campament yan hi havia vist el seu futur; que, si les coses no es giraven, aviat la guerra contra les serps s’assemblaria molt a la lluita acarnissada de Kash-Tar.

El taverner li va interrompre aquells pensaments tan lúgubres.

—Què et poso, noi?

En Jack se’l va mirar amb desgana.

—Què teniu que sigui típic d’aquí?

—El darkah —va respondre l’home, amb un ampli somriure—. Però és una beguda yan. Foc pur.

En Jack es va encongir d’espatlles.

—No m’espanta, el foc.

—Com vulguis —va riure el taverner.

En Jack no estava acostumat a beure alcohol, i suposava que el que li servirien se li entravessaria. Però tant li feia. El borratxo que jeia al seu costat dormia com un soc, i el va envejar profundament.

El taverner li va plantar al davant una gerra plena d’un líquid rogenc. En Jack no va voler ni preguntar amb què s’ela borava aquell beuratge. Sospitava que no li faria pas més profit, si ho sabia.

—Banzai —va murmurar, i en va beure un glop.

Va ser molt pitjor del que havia imaginat. El licor li va cremar la boca, la llengua i la gola i li va lliscar esòfag avall com un riu de lava. No va poder evitar de començar a tossir, i va aconseguir despertar el borratxo i provocar un cor de riallades al local.

—Per Aldun, noi, ja t’he dit que era fort! En Jack va intentar dir alguna cosa, però no va poder. Llavors, al seu costat, va retronar una veuassa:

—Vés a veure si se’t cruspeix un swanit, Orfeth! Que és que el vols enverinar o què?

Després va ordenar al taverner que li servís alguna cosa que en Jack no va entendre. Uns moments després, tenia davant seu una altra gerra. Encara panteixant, se la va mirar amb desconfiança.

—Beu, t’anirà bé.

Qualsevol altre líquid havia de ser per força més refrescant que aquell licor que li acabaven de donar, i en Jack, amb la gola abrasada, va beure amb avidesa. I va ser gairebé miraculós: aquell beuratge va calmar-li la set i el va refrescar per dintre. Va girar-se cap al seu salvador, l’enorme humà borratxo, a qui, despert, se li veia una mirada desconcertant de dos colors.

Anava a donar-li les gràcies, però de sobte tot va començar giravoltar i va deixar caure el cap a pes sobre la taula. Va notar, vagament, com el barbut l’agafava pel coll de la camisa i l’aixecava una mica, i després el deixava caure altre cop.

En Jack va respirar profundament i, de mica en mica, es va anar refent. Va aconseguir alçar una mica el cap, va parpellejar i va enfocar la vista. El cap encara li rodava, però es començava a trobar millor.

—Caram —va ser tot el que va poder dir.

El borratxo li va clavar un parell de bufetades. Força precises, tal com anava de begut, va pensar en Jack. Es va deixondir del tot.

—Ja…, prou…, prou…, ja estic bé.

—El teu primer glop de darkah, eh? Ja ho fa, de provocar-li aquesta reacció, a la gent. Hauries d’anar amb compte i fer-ne cas, si et diuen que una cosa és forta.

De sobte, en Jack es va sentir ofès. Va tenir ganes de dir a tothom que ja no era cap criatura, que havia caçat un swanit, que havia mort uns quants sheks i que havia derrotat un déu. Es va contenir quan va pensar que ningú no el creuria i que tampoc no havia entrat en aquella taverna en cerca de notorietat, sinó, justament, per passar desapercebut. El gest del barbut era amistós, i es va esforçar a somriure.

—Gràcies —va dir—. Em dic Jack.

—Quin nom tan estrany —va comentar l’home—. Bé, jo em dic Rando.

No semblava tan borratxo com en Jack s’havia pensat. Se’l va tornar a mirar amb més atenció i es va adonar que la seva primera impressió havia estat correcta: tenia un ull de cada color.

Va desviar la mirada, per no semblar mal educat, i va tornar a enfonsar-la en les profunditats de la seva gerra.

—Això t’ho pots beure tranquil·lament —va dir en Rando—. T’entonarà una mica, però no et matarà. Almenys, al principi —va afegir, amb una riallada.

En Jack va somriure. No va ser un somriure alegre.

—Problemes amb les dones, eh? —va dir llavors en Rando.

—Per què tothom es pensa que quan algú té un problema ha de ser un afer de dones? —va replicar en Jack, empipat.

—Problemes amb les dones —va dir en Rando, assentint enèrgicament.

En Jack no va poder reprimir un somriure, tot i que ho va intentar.

—En realitat, problemes amb moltes coses —va murmurar.

—Bé —va respondre en Rando, encongint-se d’espatlles—. Res no pot ser tan greu per voler-se suïcidar bevent el que segurament és el pitjor darkah de tot Kash-Tar —va afegir, aixecant la veu perquè ho sentís el taverner, que el va engegar a passeig des de la barra.

En Rando va agafar la gerra de darkah d’en Jack, va alçar-la per damunt seu i se la va beure d’un glop, a la salut del taverner. En Jack se’l mirava, atònit. Quan en Rando va deixar la gerra damunt de la taula, encara es va quedar mirant-se’l un moment més, sense acabar-se de creure que s’hagués quedat tan tranquil.

—Tu sí que deus tenir problemes —va comentar—. Com t’ho pots empassar, això?

—Justament perquè no tinc problemes —va somriure en Rando—. Els problemes són un destorb. T’impedeixen ser feliç, no et sembla?

En Jack va somriure.

—Suposo que sí —va murmurar—. Però què passa quan els problemes et persegueixen?

—Doncs passa que al final n’acabem fugint a força de darkah. Però és sorprenent la gran quantitat de problemes que es resolen només parlant. Sobretot quan es tracta de dones.

—Això és simplificar les coses —va protestar en Jack—. Hi ha molts altres assumptes que em preocupen.

—Si fos així, no series aquí: estaries mirant de resoldre’ls —va raonar en Rando; va sospirar, i va sacsejar el cap—. I tot és molt més senzill quan tens una dona al teu costat. Sembla mentida, però et creus capaç de qualsevol cosa. I no te n’adones fins que la perds… de fins a quin punt t’hi recolzaves. És per això que acabem derrotats en una taverna qualsevol.

En Jack se’l va mirar, encuriosit.

—Per això ets aquí? Perquè no tens una dona per poder-t’hi recolzar?

—En certa manera. Però la vaig tenir. I tant que la vaig tenir —va somriure amb nostàlgia, i en Jack es va adonar que sí que l’havia afectat la beguda, almenys fins al punt d’afluixar-li la llengua—. I la vaig perdre perquè no hi vaig parlar.

—Però jo sí que hi parlava —va replicar en Jack—. Parlàvem molt.

—I l’escoltaves?

—Sí, és clar que sí. Jo era la persona en qui més confiava.

Era el seu millor amic…

Va callar, de sobte, en recordar que, malgrat tot, en Christian sempre havia conegut i comprès la Victoria molt millor que no pas ell. I això que, en comparació, amb prou feines s’hi havia estat, amb ella. Va sacsejar el cap. «Ell té avantatge», va pensar; «pot llegir-li la ment».

—I volies ser alguna cosa més, oi?

—Ja era alguna cosa més. Érem…, bé, ja feia força temps que estàvem junts… —Finalment es va rendir—. És cert —va murmurar—, crec que en el fons tinc por de no ser sinó un bon amic, per a ella…, malgrat tot el que hem passat junts.

—Oh, oh —va comentar en Rando—, llavors és que n’hi ha un altre.

En Jack va somriure amb cansament.

—Sempre n’hi ha hagut un altre. —Va enfonsar el cap entre les mans—. Què se suposa que havia de fer? Fins fa poc ho he portat…, no ho sé, més o menys bé. Però ara… passen moltes coses. —Va sospirar—. Li vaig preguntar si volia que beneïssin la nostra unió, i em va dir que no. Què se suposa que haig de pensar?

—No res —va respondre en Rando, rotundament—. Per molt que t’hi esforcis no podràs entendre les raons per les quals una dona fa una cosa o en fa una altra. Perquè les dones sempre tenen raons per fer les coses, raons que són importants per a elles, encara que per a nosaltres no ho siguin. O sigui que, en cas de dubte, el millor que es pot fer és preguntar. Sempre. I no donar-ho tot per sabut.

—Gràcies pel consell —va murmurar en Jack, penedint-se d’haver iniciat la conversa; començava a adonar-se que la beguda també l’havia fet xerrar massa.

—És el que em va passar a mi —va prosseguir en Rando, sense fer-li cas—. Jo tenia una dona. Preciosa, llesta, dolça, valenta…, perfecta, o almenys, a mi m’ho semblava. Es deia Yenna. Quan trobes una dona així i, a més a més, ella sent alguna cosa per tu…, vols creure…, desitges creure que per a ella no existeix res més al món, a part de tu. Però, per més important que siguis per a ella…, és una persona, i té la seva pròpia vida, i altres coses que li importen.

»La Yenna i jo érem feliços. Hi havia un lligam entre nosaltres, i els sacerdots havien beneït la nostra unió. En aquell temps jo treballava com a soldat a l’exèrcit del rei Kevanion. Hi tenia facilitat —va afegir, amb un somriure—, perquè tinc una mica de sang shur-ikaili, i sóc més alt i fort que la majoria dels homes. Però per a mi no era altra cosa que una feina. O sigui que, quan els sheks van envair Idhun, i el rei Kevanion es va aliar amb ells…, per a mi no va canviar res. Vaig continuar lluitant, com sempre, tot i que alguns dels meus companys van desertar.

»Però amb el temps la Yenna va començar a comportar-se d’una manera diferent. La trobava més callada, més esquiva. M’amagava alguna cosa, i vaig començar a sospitar que es veia amb algun altre home.

En Jack va aixecar el cap, interessat.

—Un dia els vaig veure junts —va prosseguir en Rando—, mentre tornava cap a casa. Eren en un carreró fosc, i parlaven molt fluixet, compartien un secret, alguna cosa que m’excloïa. Em vaig posar furiós, no ho puc negar. Vaig tornar a casa i la vaig esperar i, quan va arribar, li vaig demanar explicacions. Li vaig preguntar qui era aquell home, i què hi feia amb ell.

—I què et va dir? —va preguntar en Jack.

—No res —va respondre en Rando—. No em va dir res. Es va limitar a mirar-me, i llavors va fer mitja volta i va sortir de casa. Va ser la primera vegada en tota la meva vida que em vaig emborratxar —va afegir, abatut—. Vaig anar a la taverna i vaig beure fins a la tercera albada, i vaig compartir les meves penes amb altres solitaris, com faig ara amb tu. Quan vaig tornar a casa ella encara no havia tornat, però jo estava tan embriac que amb prou feines me’n vaig adonar. L’endemà em vaig passar el dia dormint. Quan em vaig despertar em va estranyar que la Yenna encara no hagués tornat, i el primer que vaig pensar va ser que se n’havia anat amb l’altre. Però llavors em vaig adonar que a casa havia passat alguna cosa: totes les seves coses eren a lloc, i semblava que hi hagués hagut una batussa.

»Vaig adonar-me que se l’havien endut a la força, i vaig sortir a buscar-la pertot arreu, sense èxit. No va ser fins al cap de dos dies que vaig rebre un missatge oficial des del castell: m’informaven que no calia que la busqués més, perquè havia estat acusada de traïció… i executada.

Se li va trencar la veu. En Jack havia quedat glaçat.

—Vaig pensar que era una broma de mal gust. La Yenna, la meva Yenna… tenia tractes amb els rebels? I llavors vaig recordar… el dia que vam saber que els sheks havien arrasat Shia. Va plorar tota la nit. Jo la vaig consolar com vaig poder. Vaig pensar que era molt sensible. De fet m’agradava, que fos sensible. Vaig pensar que ja li passaria. Com que l’endemà ja no plorava, vaig pensar… que ja se n’havia oblidat.

—Però no era el cas —va murmurar en Jack.

En Rando va clavar un cop de puny a la taula.

—Si hagués sabut escoltar-la… Si m’hagués adonat que el seu dolor anava molt més enllà de l’empatia, si hagués concedit prou importància a les seves arrels shianes…, potser me n’hauria adonat abans, del que passava. Lluitàvem en bàndols contraris i jo no ho sabia. El que per a mi era una feina…, per a ella era una passió. Creia fermament en la causa dels rebels, fins al punt de sacrificar-hi la vida. Però no va voler arriscar la meva vida, i per això mai no em va dir res. Sabia que, si me’n mantenia al marge, em protegiria fins i tot si les serps la capturaven. I jo, estúpid, no vaig ser capaç d’adonar-me que la Yenna tenia una vida més enllà de nosaltres dos i de la nostra llar. Quan la vaig veure amb aquell home vaig pensar que allò m’afectava, que era una amenaça per a la nostra relació. Però, tot i que jo era el centre del seu món, no era tot el seu món, ho entens? És el que no vaig ser capaç de veure. I per això, sense adonar-me’n, la vaig delatar.

—Que la vas delatar? —va repetir en Jack, perplex. En Rando va assentir.

—Va ser la nit que li vaig preguntar qui era l’home del carreró, que va resultar que no era sinó un dels seus companys rebels. Ella no va respondre a les meves preguntes. I no sola ment el protegia a ell, sinó també a mi. M’ho podria haver explicat tot, però això m’hauria posat en perill. I ella va pensar que salvar la meva vida era més important que salvar la nostra relació. I jo, sense adonar-me’n, la vaig trair. A la taverna…, quan vaig dir que havia vist la meva dona amb un altre home, i que no n’havia tret cap explicació ni excusa… Hi havia orelles szish que escoltaven cadascuna de les meves paraules. Les serps són astutes, i feia temps que seguien la pista de la Yenna. Vaig dir alguna cosa que els va facilitar la dada que els faltava per descobrir la seva identitat. Jo la vaig trair, la van matar per culpa meva… i tot per no haver sabut escoltar.

En Jack l’escoltava, esgarrifat. Quan en Rando va enfonsar el rostre entre les mans, tremolant, només va poder dir:

—No va ser culpa teva. Van ser ells, els que la van executar. No podies saber-ho…

En Rando va aixecar el cap.

—Era el seu home, jo. Ho havia de saber. L’havia de conèixer millor. —Va sacsejar el cap—. Després no vaig poder continuar a l’exèrcit a les ordres del rei Kevanion. Vaig desertar…

Però ni tan sols no vaig ser capaç d’odiar les serps, pel que havien fet; no pas més del que m’odiava a mi mateix, en tot cas.

Va haver-hi un llarg silenci.

—Però no parlàvem de mi —va concloure el semibàrbar, tot d’una animat—. Això va passar fa molt de temps. I ara ets tu, qui ha d’aprendre a escoltar la seva noia, oi que sí?

—No em cal pas escoltar-la, per saber que està amb un altre home —va murmurar en Jack—. Creus que pots estimar-te dues persones alhora?

—I tant —va afirmar en Rando, plenament convençut—. Tot i que una de les dues sol ser un caprici, i l’altra, el teu amor de debò. De vegades costa una mica, distingir-los.

—I com es pot saber si és un caprici o no?

—Doncs perquè els lligams de debò duren molt més temps —va respondre en Rando, com si fos obvi—. Però, si encara en dubtes, ho preguntes a un celeste i llestos. Tot i que sempre he pensat que això és fer trampa.

En Jack va deixar caure les espatlles.

—Em temo que el seu «caprici» ja fa dos anys que dura, potser més i tot —va murmurar—. Em sembla que em fa por que al final resulti que el «caprici» era jo. Es poden tenir dos lligams sincers amb dues persones diferents?

—Oh, i tant! Jo mateix tinc dos amors —va declarar, amb un somriure murri—. Qualsevol noia que en vulgui res, de mi, haurà d’acceptar que el meu cor no li pot pertànyer només a ella.

En Jack se’l va mirar, estupefacte.

—Dos amors… i encara parles d’una tercera noia? —va preguntar, atònit.

En Rando es va posar a riure.

—És clar, home. El meu primer amor —va enumerar, i va alçar un dit—, és, i sempre serà, la Yenna. Encara que ja no hi sigui, sempre la recordaré, i sempre la duré al cor. Ja ho sé, que em puc enamorar una altra vegada, i de fet ara vaig per aquest camí; però no té sentit fer veure que he oblidat la Yenna, o que ja no l’estimo, igual com tampoc no té sentit creure que mai no tornaré a estimar cap altra dona, o comparar-les totes amb la meva Yenna. Una vegada —va afegir, pensatiu—, una noia em va dir que no podia competir amb el record de la Yenna. Em vaig quedar parat. «I qui t’ho ha demanat, que competeixis amb ella?», li vaig preguntar. No ho va entendre. No sé si pretenia que n’esborrés el record del meu cor, o és que de debò es pensava que el meu cor estava tan mort com la Yenna i mai no tornaria a estimar ningú més, però el cas és que no va ser capaç de resistir-ho.

—Però realment no te les estimes totes dues alhora —va raonar en Jack.

—N’estàs segur? Posa’t en el meu lloc. Imagina’t que estimes una dona més que cap altra cosa al món… i que en acabat la perds. La plores, la trobes a faltar, però al final aconsegueixes refer la teva vida i tirar endavant. I trobes una altra persona que estimes no perquè sigui un reflex de la que vas perdre, ni perquè necessitis omplir un buit, sinó simplement perquè és com és. I comenceu una vida junts. Però… què passaria si la dona que creies morta encara fos viva, i te la tornessis a trobar?

En Jack no va saber què respondre.

—Ja t’ho diré jo —va prosseguir en Rando—. Si tots dos lligams són de debò, i no hi ha cap motiu per pensar que no ho són, ¿per què no puc creure que es pot estimar dues persones alhora?

—Però et quedaries amb totes dues? —va insistir en Jack. En Rando es va encongir d’espatlles.

—Això dependria d’elles. Les persones són lliures de prendre les seves decisions, i jo no puc obligar ningú a estar-se amb mi o no. O sigui que el que jo pogués decidir no té gaire importància. Els podria dir a totes dues que les estimo, i seria veritat. I elles podrien pensar que tinc molta barra, i tindrien dret de deixar-me plantat —va riure—, però jo no podria evitar continuar estimant-les tant sí com no.

En Jack va somriure, desconcertat.

—O sigui que ja has trobat una altra noia compatible amb el record de la Yenna? —va voler saber.

—Potser sí, però encara no. De moment espero.

—Què esperes?

—Doncs espero que s’adoni que el tipus amb qui s’està no és més que un caprici —va sentenciar en Rando, i va buidar la seva gerra de darkah.

En Jack va riure. La seva seguretat i la seva alegria s’encomanaven.

—I quan li penses dir que és una candidata a ser el teu segon amor?

—Però què dius? Si ja el tinc, un segon amor! Vols coneixe’l? —va preguntar-li, amb complicitat.

—Coneixe’l? —va repetir en Jack, perplex.

En Rando es va aixecar i va llançar unes monedes damunt la taula.

—Convido jo.

—Ni parlar-ne… —va protestar en Jack. L’Alsan li havia donat diners per al viatge, i de fet havia estat a punt de rebutjar-los, però de seguida va pensar que bé prou que mereixia una compensació, després de tot el que havia fet per Idhun… Fins i tot els herois necessitaven provisions de què viure.

—Convido jo —va repetir en Rando—. És el mínim que puc fer, amb la llauna que t’he donat.

En Jack va rendir-se a la simpatia abassegadora del semibàrbar.

Van sortir del local i van recórrer els carrers estrets i tortuosos de Lumbak. Ja feia estona que s’havia post el tercer sol, i les llunes il·luminaven suaument la ciutat. En Jack va seguir en Rando fins als afores, i van arribar a una mena de magatzem abandonat; en Rando va entrar, decidit.

En Jack va entrar darrere seu. Quan els ulls se li van acostumar a la mitja foscor, va veure un embalum cobert amb una lona al fons de la cambra.

L’instint va parlar per boca seva.

—És un drac! —va exclamar, fins i tot abans de veure’l.

—Doncs sí! Com redimonis ho has sabut? —Va encendre un llum d’oli i va enretirar una mica la lona—. Et presento l’Ogadrak —va dir—. Pots estar segur que estem totalment i sincerament enamorats l’un de l’altre. I que cap celeste no s’atreveixi a dur-me la contrària.

Però en Jack no li va riure l’acudit. Havia retrocedit i es mirava en Rando amb prevenció.

—Sé que no té aspecte de drac —va dir el semibàrbar, que va interpretar malament el seu gest—. Però això és perquè se li ha de renovar…

—Ets un dels pilots de la Tanawe —va tallar-lo en Jack—. Del grup que va enviar a Kash-Tar.

En Rando va parpellejar, perplex.

—Saps moltes coses, tu! —va dir, i de sobte va posar-se seriós—. Qui ets?

—M’han enviat de Thalis per venir-vos a buscar. Però, si he de jutjar pel que he vist —va afegir, i la seva veu es va endurir—, hauria preferit no trobar-vos.

En Rando el va mirar de dalt a baix.

—T’entenc —va dir—. És per això que em vaig separar del grup. —Va acariciar la fusta del drac, pensatiu—. Ja no hi tinc res a veure. Em vaig unir als rebels per seguir l’exemple de la Yenna: era la seva guerra, no la meva, però…, tot i així, la primera vegada que vaig volar… a bord d’un drac… em vaig sentir feliç per primera vegada en molt de temps. I sé que el drac no és meu i que, si em nego a lluitar amb els Nous Dracs, l’hauré de tornar…, i em nego a separar-me’n. O sigui que suposo que l’he robat —va afegir, i va mirar en Jack, desafiador.

—Per mi, te’l pots ben quedar —va respondre en Jack, amb un somriure—. Crec que està millor a les teves mans que no pas en les de qualsevol altre pilot. I t’ho diu una persona que frueix de debò matant serps —va afegir, amb una certa tristor.

—I tant, que me’l quedaré! L’Ogadrak i jo estem fets l’un per l’altre. Res ni ningú no ens podrà separar.

—Renunciaries a ell…, a volar…, per amor? Si t’ho hagués demanat la Yenna, per exemple.

—Per amor es fan moltes ximpleries, Jack. Suposo que seria capaç de renunciar al meu drac per demostrar-li el meu amor.

Però, pel simple fet de demanar-m’ho, la Yenna hauria demostrat el contrari. Si t’estimes una persona no li pots exigir que renunciï a una cosa que és realment important per a ella. Jo ho vaig aprendre de la Yenna, això. Si, en el cas que hagués sabut el que feia, li hagués exigit que abandonés la lluita contra les serps…, l’hauria morta per dintre. Fins i tot si així li hagués salvat la vida…, obligar-la a renunciar als seus ideals, al que estimava, hauria estat com mutilar el seu esperit.

En Jack va sacsejar el cap, confós. En Rando li va donar un cop amistós a l’espatlla.

—Ets un bon noi —va dir—. Però necessites aclarir-te una mica.

—Suposo que sí —va murmurar en Jack—. Amb el temps m’hi he anat acostumant, que la meva xicota tingués… dos amors, com dius tu…, però és que aviat en tindrà tres —va rondinar—. Està embarassada.

En Rando es va gratar el cap.

—Caram, caram. T’amoïna que el nen sigui fill de l’altre i que això et deixi fora de la família? I per què no en parles amb ella?

—Em temo que ja he fet tard.

—Mai no és massa tard quan una cosa t’importa de debò. En Jack va tancar els ulls. De sobte, va tenir ganes de sortir corrents a buscar la Victoria, fos on fos, i dir-li fins a quin punt l’estimava. Va recordar les paraules d’en Rando: «Va pensar que salvar la meva vida era més important que salvar la nostra relació». Va respirar profundament. «Que ximple que he estat», va pensar. La Victoria no havia triat entre ells dos: s’havia vist obligada a triar entre salvar la vida d’en Christian o salvar la seva relació amb en Jack. Aleshores va preguntar-se com devien estar tots dos…, tots tres. «La criatura», va pensar. Li havia costat assimilar la idea que la Victoria seria mare, però ja s’hi havia acostumat, i esperava el naixement del nen amb la mateixa il·lusió que la Victoria. I no suportava la idea que pogués ser fill d’en Christian, i que això volgués dir que els hagués de perdre definitivament. «Però l’he deixat sola», va pensar, «embarassada de tres mesos i amb un shek a punt de morir». Havia d’anar a ajudar-la…, a ajudar-los. A tots tres. A la Victoria, a en Christian i a la criatura que encara havia de néixer però que, en el fons, ell ja s’estimava com un fill. «No hi fa res, que sigui fill d’en Christian», va pensar; «me l’estimo, aquesta criatura, i m’estimo la Victoria, i…, i vull estar amb ells», va comprendre.

—Crec que he de parlar amb ella —va murmurar.

En Rando va somriure, i va fer un gest amistós amb el braç, però en Jack se’n va apartar de cop i es va girar amb agilitat: havia sentit un xiulet suau a la porta del magatzem.

—Qui mésss hi ha aquí, Rando? —va preguntar, irritada, una veu xauxinejant.

En Jack va desembeinar la Domivat, gairebé sense pensar-s’hi. En Rando va fer un pas enrere, alarmat.

—Ei! Què és això? Abaixa-la! L’Ersha és una amiga! En Jack se’l va mirar. No acabava d’entendre-ho, tot plegat.

—Amiga no —va rectificar la szish—; coneguda, nomésss. —Va avançar una mica més, sense apartar la vista del fil de la Domivat—. Tinc notíccciesss, Rando —va dir—. El cor de flamesss ha tornat.

En Rando va mig aclucar els ulls, sobtadament seriós.

—Esperava no haver-ho de sentir mai més, això.

—Però ara el podran veure —va dir l’Ersha—. I entendran què va passsar.

—A quin preu, Ersha? Quanta gent ha de morir calcinada, encara, perquè en traguem l’entrellat d’una vegada?

—Perdoneu… —va intervenir en Jack—. Ja sé que probablement no n’he de fer res, però… de què parleu?

L’Ersha se’l va mirar amb desconfiança, però en Rando va respondre:

—Parlem del que ha fet que la gent es torni boja, aquí a Kash-Tar. Però no té sentit que t’ho expliqui; ho has de veure amb els teus propis ulls.

En Jack va arrufar el nas, assaltat per una sospita.

—Porta’m a veure-ho —va dir—. Em penso que ja sé què és.