CAPÍTOL IV

L’EXILI DE L’EISESH

Es va despertar sobtadament d’un son inquiet i lleuger. En va tenir prou de connectar un instant a la xarxa dels sheks per entendre què passava. Va esmunyir-se cap a fora de la cova i va sortir a la galeria principal. La seva mera presència va bastar perquè els szish s’aturessin en sec. Un d’ells es va avançar i es va inclinar davant l’Eisesh, que l’esguardava amb el seu únic ull.

—Hi ha hagut noves esllavissades, senyor. Els túnels comencen a ensorrar-se. Quedarem tancats aquí dintre, si no sortim. De moment estem fent anar tothom cap als túnels superficials, d’acord amb el pla que havíem traçat per si es donava una situació com aquesta.

Va parlar amb rapidesa i precisió, però amb calma. L’Eisesh va assentir i, amb una breu ordre telepàtica, el va enviar a prosseguir la feina.

No va trigar a situar tots els sheks del seu grup en un mapa mental. Eren trenta-set, en total: la majoria ja anaven cap a les galeries superiors, juntament amb els szish, i uns quants s’havien quedat a cobrir la retirada dels més endarrerits. Ell va reptar per un túnel descendent, en direcció als sectors més profunds. Era on hi havia el perill més gran, però havia descobert que un jove shek encara s’estava a la zona de risc.

Mentre lliscava pels túnels cap al cor de la serralada, la roca va retrunyir, i van caure uns quants trossos de sostre. L’Eisesh va contactar amb aquell shek. El coneixia: era el mateix que havia enviat a Alis Lithban, per tractar amb la Gerde; el que no havia tornat a presentar-se davant seu.

«Què passa? Què hi fas, aquí?», va preguntar-li.

«Intento comprendre», va ser la seva estranya resposta. No va afegir res més, però l’Eisesh ja l’havia entès.

«No cal que hi busquis cap explicació. He vist la Gerde. Hi he parlat». El jove shek no va respondre.

«Ja en parlarem més tard. Ara has de sortir d’aquí. Els túnels s’ensorren. Que no et pots moure, potser?».

«No gosava presentar-me davant teu sense poder descriure clarament el que vaig veure i sentir», va replicar el shek. «Vaig tenir por d’una feèrica, Eisesh. No sé què em va passar, ni per què, i…».

«Tindràs encara més por si t’enganxa el sisme», va dir-li l’Eisesh. «Necessites que et vingui a buscar?».

«No. Puc sortir jo sol».

«Molt bé. T’espero aquí». Li va enviar informació sobre el punt exacte on era, i va esperar.

El túnel va tornar a trontollar. L’Eisesh va recular una mica més, fins a una zona més segura, i va continuar esperant.

Aleshores, quan semblava que estaven a punt de trobar-se, hi va haver un terratrèmol encara més violent i una part de la caverna es va esfondrar. L’Eisesh va deixar anar un xiulet, va esquivar amb agilitat una estalactita que li queia a sobre i es va quedar enganxat a la paret. Quan es va haver calmat tot, va percebre, en un racó de la ment, que la consciència de l’altre shek s’havia apagat. Va fer un nou intent de contactar-hi, tot i que sabia que era inútil. Va aclucar l’ull, apesarat, va fer mitja volta, es va espolsar amb un sacseig les dernes de roca de sobre les escates i va allunyar-se d’aquell pou.

El cor de la muntanya va tornar a trontollar un parell de cops mentre anava cap a la sortida. Va entreveure la seva tropa a la boca del túnel, en un lloc on la caverna s’eixamplava. L’hi esperaven. Ells també havien captat la desaparició de l’altre shek, i sabien que l’Eisesh anava a trobar-los. Va preguntar-se com era que no havien sortit del túnels, però de seguida ho va veure clar: tenien por. Els fantasmes de la batalla d’Awa no s’havien esvanit del tot. Temien la llum dels tres sols, i temien els sang-calents i els seus dracs artificials que escopien foc, el mateix foc que havia encès el cel i havia estat a punt d’eliminar-los a tots.

«És hora de marxar», va dir, a sheks i a szish, en un to que intentava infondre confiança i seguretat.

A penes donada l’ordre, tot va retrunyir una altra vegada, i la caverna els va caure al damunt. No hi va haver temps per a crits ni escarafalls: tots van córrer o reptar cap a la sortida, esquivant les enormes agulles de pedra que es desplomaven del sostre. Uns quants van ser esclafats per la muntanya; uns altres van poder arribar a la boca del túnel i van precipitar-se cap a fora.

L’Eisesh va ser dels últims a sortir. Abans d’aconseguir-ho, va sentir darrere seu una força poderosa, una presència formidable que fins aleshores només havia intuït i que el feia sentir petit i insignificant. Una cosa tan grandiosa i atroç que el va fer tremolar de terror.

I allò, fos el que fos, els buscava. Sabia que hi eren, els havia trobat, i tenia intenció d’esclafar-los, perquè els sheks eren l’enemic.

L’Eisesh va fugir. Va escapar-se’n tan de pressa com va poder, mentre el cor se li omplia de la por més intensa que hagués passat mai, un horror que no li havia inspirat ni tan sols l’encanteri letal de la maga Aile, el conjur que havia costat la vida de més de quatre-cents sheks.

Els anomenaven els Rastrejadors. Eren un grup de sis dracs artificials que tenien per missió escorcollar el vessant sud de l’Anell de Glaç, en cerca dels sheks que havien sobreviscut a la batalla d’Awa.

Perquè no eren simplement els sheks. Es creia que l’Eisesh també se n’hauria escapolit, i que era el líder dels supervivents. L’Eisesh, el qui havia estat governador de Vanissar, que havia controlat la voluntat del rei Amrin i havia regit els destins dels seus súbdits.

Molta gent havia viscut raonablement bé sota l’imperi dels sheks, però els rebels havien patit persecució i una repressió cruel, i odiaven profundament l’Eisesh i tot el que ell representava. I, per bé que després de la caiguda de l’Ashran els Nous Dracs havien acollit molts joves, els Rastrejadors eren tots del grup antic. Tots havien lluitat contra l’Eisesh i la seva tropa en temps de la dominació shek.

En Denihal, el líder dels Nous Dracs, era un dels membres de la patrulla.

Havia perdut el braç esquerre a la batalla d’Awa i no podia pilotar dracs, però solia participar en les expedicions a bord de l’Uska, una dragona artificial d’un color sorrenc que era prou gran per carregar dues persones. La pilotava en Kaher, un shià ferotge i venjatiu que havia estat el primer, de fet, a apuntar-se a la patrulla; no li feia res portar en Denihal com a passatger.

Aquell dia era un de tants. Havien emprès el vol amb la primera albada i encara no hi havia cap novetat. En realitat, tots aquells mesos de batudes no havien donat cap fruit i els pilots començaven a cansar-se i neguitejar-se. A més, la meitat de la flota era a Kash-Tar, on segur que hi havia acció i que tenien l’oportunitat de lluitar contra sheks de debò. I, tot i que havien arribat a Nandelt notícies de la catàstrofe de Celèstia, on havien caigut una dotzena de dracs artificials a causa d’un huracà, això no n’espantava gaires, perquè córrer el risc.

creien que pagava la pena En aquell moment sobrevolaven Vanissar. En Denihal havia sentit notícies sobre el retorn del príncep Alsan; semblava que en Covan n’havia acceptat les explicacions i les disculpes, però ell, el líder dels Nous Dracs, no podia perdonar-li el que havia passat al bosc d’Awa. Es va rascar el monyó, sense ni adonar-se’n, i tot d’una es va adonar que en Kaher se’l mirava: esperava una resposta.

—Perdona, estava distret —va dir, sacsejant el cap—. Què deies?

—Dic que aviat arribarem a la ciutat de Vanis —va contestar en Kaher—. Hauríem de baixar-hi, per renovar la màgia dels dracs.

—No n’estic segur. Potser hauríem de seguir una mica més… fins a les fonts de l’Adir, potser.

—No hi ha pas sheks, tan a l’oest —va objectar el shià—. La base de l’Eisesh no pot ser tan lluny del bosc d’Awa.

Tenia raó, i en Denihal ho sabia. Però no es veia amb cor de visitar en Covan i l’Alsan.

—Hi ha hagut terratrèmols i allaus, últimament —va comentar—. El cert és que, si els sheks s’ocultessin a les muntanyes orientals, ja els haurien esclafat les roques.

—Són sheks —va raonar en Kaher—. Si fos tan senzill desfer-se’n, no ens haurien esclavitzat anys i anys.

En Denihal no va respondre.

—Bé, doncs, què fem? —va insistir el pilot.

—Hauríem de fer mitja volta —va dir en Denihal. En Kaher se’n va sorprendre.

—Mitja volta? Però si no hem acabat la ronda!

—Ja ho sé. Però començo de pensar que tot això no té sentit. Potser els sheks no van poder escapar-se, al capdavall.

Potser perdem el temps, buscant-los. Obliguem la Tanawe a renovar la màgia dels dracs dia rere dia, i és un malbaratament, perquè no fem sinó voltar per sobre les muntanyes. Potser ha arribat l’hora de tancar aquesta recerca i dedicar-nos a tasques més productives.

En Kaher anava a contestar-li, però no va poder. El drac que encapçalava el vol acabava de llançar un rugit d’advertència, un senyal que un perill s’aproximava. En Denihal es va redreçar una mica per poder veure-hi bé per l’escotilla.

—Més de pressa! —va ordenar al seu pilot.

Tenia la vista clavada en un punt de les muntanyes, on havia detectat un moviment estrany.

Un fort sisme sacsejava amb violència la serralada: hi havia esllavissades pertot, des dels cims més alts, i grans roques es precipitaven vessant avall, per precipicis i canals. Però el més interessant de tot era l’activitat que hi havia al peu d’una de les muntanyes: tot de figures minúscules s’escampaven per la falda de la muntanya, fugint d’un perseguidor invisible, sobrevolades per una mena d’estol, com un núvol d’enormes insectes.

—Són sheks —va dir en Denihal, tens.

—Sheks? Quants n’hi ha?

—No els puc pas comptar, de tan lluny. Però n’hi ha ben bé una vintena.

En Kaher va fer cruixir les dents.

—D’on surten, ara?

—Sembla que el terratrèmol els ha foragitat del seu amagatall —va respondre en Covan amb un somriure sinistre.

—Hi anem?

—Són massa, Kaher.

—I què hem de fer? Fugir? Fa mesos que els busquem, Denihal.

Els dos homes es van mirar; tot seguit, lentament, van encreuar un somriure.

Al cap de no res, els sis rastrejadors s’abraonaven sobre les serps alades.

L’Eissesh els va percebre molts abans que entressin en el seu camp de visió, perquè les alarmes del seu instint es van disparar. Va alçar el cap i els va buscar amb el seu únic ull.

«Dracs», va avisar un altre dels sheks, que també els havia detectat.

L’Eissesh va xiular, empipat. Acabaven d’escapar-se d’una mort segura i, tot just després d’haver sortit a la superfície, els atacaven els dracs.

«Són sis», va informar el shek, amb desgrat. Els sheks no eren supersticiosos, però no els agradava el número sis.

«Només són sis», va corregir-lo l’Eissesh. Havien perdut cinc sheks als túnels, però encara n’eren una trentena.

L’Eissesh va designar tres serps perquè guiessin els szish a un lloc segur, i va instar la resta a seguir-lo contra els dracs artificials. Els sheks que van fugir amb els szish ho van fer a contracor: l’instint els exigia acudir al combat. Per sort, els dracs encara eren prou lluny, i la lògica es va poder imposar sobre la irracionalitat.

«Liquidem-los d’una vegada», va dir l’Eissesh.

Els sheks van volar de dret envers els sis dracs artificials, en perfecta formació. Estaven cansats, i la por encara els rosegava el cor, però una mica de lluita els aniria bé.

Els pilots dels dracs van veure les serps que volaven cap a ells.

—Vint-i-nou —va comptar en Denihal.

—Bé! Ens en toquen quatre per cap.

—I els altres cinc? —va demanar en Denihal, somrient. El shià també va somriure.

—Aquests, per mi.

Amb tot, en Denihal no les tenia totes. Era cert que la patrulla frisava per entrar en acció, però els sheks els sobrepassaven en nombre.

—No t’hi amoïnis —va dir en Kaher, en veure la cara que hi feia—. Els dominarem.

Les dues esquadres van topar en l’aire amb violència. Els sheks es van abraonar sobre els seus enemics amb ferocitat i una certa alegria. Sabien que no eren més que màquines, però pudien a drac, i dintre seu sentien un estremiment de plaer quan esmicolaven entre els anells del cos una andròmina d’aquelles. Els pilots, per la seva banda, van posar en pràctica tot el repertori de moviments i d’estratègies que havien assajat durant mesos. Els seus dracs van escopir foc, mossegar i urpejar, i van lluitar amb ferocitat.

Però hi havia massa serps. D’entrada, el primer impuls va jugar en favor dels dracs, que les van agafar un pèl desprevingudes. I és que els sheks estaven acostumats a observar, prendre nota i actuar en conseqüència, i necessitaven un moment per fer-se una idea de la situació i elaborar una estratègia.

Els dracs van actuar sense estratègia. Es limitaven a llançar-se contra el shek que tenien més a prop, vomitar-li foc al damunt i esgarrapar-li les ales a urpades. Havien après que era la manera més fàcil de fer-los caure i, a més, les enormes ales membranoses dels sheks eren una presa més fàcil que aquell cos tan esmunyedís. I potser això els hauria servit si haguessin lluitat contra menys d’una dotzena de sheks. Però aviat es va fer evident la superioritat numèrica de les serps.

L’Eissesh, un cop els sheks van haver avaluat la força de l’enemic, va aplegar tota la informació que li enviaven i va transmetre un pla d’acció. Immediatament es van dividir i van atacar el dracs per grups.

—Guaita, se m’ha complert el desig! —va exclamar en Kaher quan va veure que cinc serps envoltaven l’Uska—. Totes per a mi!

—Surt d’aquí! Fuig! —cridava en Denihal—. No pots enfrontar-te amb totes…!

Va interrompre’s en veure passar el cap d’un shek per l’escotilla lateral; quan el shek es va girar, va veure que tenia un sol ull.

En Denihal no havia estat mai capaç de distingir els sheks, però en altre temps havia après a reconèixer l’Eissesh. I, tot i que no podia recordar què era el que el feia diferent dels altres, i a pesar que ningú no li havia dit que hagués perdut un ull, va tenir la intuïció que aquell shek era ell.

Va apartar la cara de la finestra, bruscament. Sabia que no havia de mirar cap shek als ulls. Mai.

De sobte, l’Uska va balancejar-se violentament. Un dels sheks s’havia enroscat al cos de la màquina, i estrenyia l’abraçada cada cop més.

—Hem de sortir d’aquí! —va cridar altre cop en Denihal. En Kaher va aclucar una mica els ulls i va maniobrar les palanques. La dragona va tombar el cap i va vomitar una flamarada contra el shek que l’oprimia. Es va sentir un xiscle, i la serp va amollar la presa de cop.

—Hem de fugir —va dir en Denihal—. Si no…

—No fugim —va tallar-lo en Kaher—. Els Nous Dracs no fugim mai. Només anem a demanar reforços.

Va tibar bruscament la palanca corresponent i l’Uska va plegar les ales i va baixar en picat. Un cop va haver deixat els sheks enrere, va remuntar el vol i va fer mitja volta, i aleshores va deixar anar un poderós rugit.

Era el senyal. Els altres dracs també van iniciar la maniobra de retirada. N’hi va haver dos, però, que no se’n van sortir: van quedar enrere, a la mercè dels sheks, aletejant en va per deslliurar-se de la seva abraçada letal. En Denihal va reprimir l’impuls de tornar a ajudar-los: sabia que, si ho feien, no en quedaria ni un de viu.

Els Rastrejadors es van allunyar seguint el serrat, i els sheks els van encalçar una estona més. Finalment, però, l’Eissesh va ordenar de girar cua i tots els perseguidors van esforçar-se a reprimir l’instint d’anar endavant i van obeir el seu líder.

Els dracs van respirar, alleujats.

Era ja nit ben entrada quan van albirar a la llunyania les teulades de la ciutat de Vanis.

En Jack es va despertar de cop i volta. Havia tingut un malson. Quan va ser-ne conscient, que allò havia estat només un somni, i que encara era a la seva habitació, al castell reial de Vanissar, va asserenar-se.

Tot i així, va tenir la sensació que hi havia alguna cosa que no lligava, i es va incorporar, preocupat. De seguida es va adonar del que passava: la Victoria no hi era.

Va palpar els llençols, al seu costat: ben freds. Ja devia força estona, que se n’havia anat.

Intranquil, va llevar-se, es va vestir i va sortir a buscar-la. Va recórrer els passadissos del castell sense fer gens de fressa. Dormia tothom, i no volia despertar ningú.

Quan va passar davant del saló del tron, però, va veure que en sortia llum, i aleshores va sentir una remor de veus somortes. Va treure-hi el nas, amb precaució.

Però la Victoria no hi era. Hi havia en Covan i l’Alsan, que xerraven amb un altre home. Li va semblar, des d’on era, que li faltava un braç, però no n’estava segur. Ja se n’anava, discretament, quan va sentir una paraula que el va deixar clavat al lloc, i que el va obligar a parar l’orella.

—… sheks —deia l’home d’un sol braç—. Prop d’una trentena, no gaire lluny d’aquí. Hem perdut dos dracs, però hem de tornar-hi per atacar-los i destruir-los, abans no s’escapin de nou.

—Tens tot el meu suport —va respondre l’Alsan—. Ara bé, poca ajuda et pot ser útil, a Vanissar. El nostre exèrcit no està preparat per lluitar contra els sheks, perquè el meu germà va ser-ne l’aliat, no pas l’enemic.

—Nosaltres podem ajudar —va intervenir en Covan—. Tenim els nostres propis mètodes per caçar sheks, ja ho saps.

En Jack també sabia a què es referien. Durant molts anys, en Covan i el que quedava dels cavallers de Nurgon havien lluitat contra els sheks des dels confins del bosc d’Awa. S’havien enginyat tècniques pròpies, arpons, xarxes, qualsevol estri que els fes caure. I de vegades se’n sortien…, però mai no eren tan efectius com els dracs artificials.

—Un dels nostres dracs vola cap a Thalis, a hores d’ara —va dir el nouvingut—, per demanar reforços a la meva germana. No sé si n’hi haurà gaires: tenim la meitat de la nostra gent a KashTar. Ja els hem ordenat que tornin, però suposo que encara trigaran.

En Jack va arrufar les celles. Havia de ser en Denihal, el líder dels Nous Dracs. No el coneixia personalment, però sí que havia tingut ocasió de fer coneixença amb la seva germana, la fetillera Tanawe. I en Shail li havia explicat, ja feia temps, que l’Alsan li havia arrencat un braç, a en Denihal, la nit del triple pleniluni. El va observar amb atenció: se’l veia tens, i no mirava l’Alsan amb simpatia. En Jack va pensar que el ressentiment devia ser inevitable.

—Has dit que també hi havia szish —va dir aleshores l’Alsan—. Puc guiar un petit exèrcit: ens hi enfrontarem. Però no us podem prestar reforços aeris… tret d’un.

—Un? —va repetir en Denihal.

—Sí drac —va fer l’Alsan, somrient—. Nosaltres també tenim un En Jack no va poder evitar una exclamació, consternat, i els tres es van adonar aleshores de la seva presència.

—Jack! —va saludar-lo l’Alsan—. Justament ara parlàvem de tu. No va tenir altre remei que afegir-se al grup. Li van presentar en Denihal, que el va esguardar amb atenció, i amb un respecte meravellat, tot i que no va ser capaç de sostenir-li la mirada gaire estona. En Jack el va saludar amb una cortesia cautelosa. Temps enrere havia refusat d’unir-se als Nous Dracs, perquè no volia tornar a sucumbir a l’espiral de l’odi, perquè no volia veure’s ficat de nou en la guerra contra els sheks, i ningú no l’havia entès. N’hi havia que l’excusaven perquè havia de cuidar la Victoria; però ara ja no li serviria, aquest pretext.

—Han trobat per fi l’amagatall de l’Eissesh a les muntanyes —va informar-lo l’Alsan—, i ara preparàvem un contingent per atacar-los. T’uniràs a nosaltres, oi?

En Jack no va saber què dir-hi. D’una banda, li bullia la sang només de pensar-hi: lluitar contra un shek…, però lluitar-hi de debò, a mort; no res d’aquells duels més o menys amistosos que havia tingut amb en Christian últimament. D’altra banda, però, no deixava de tenir la impressió que la lluita contra els sheks era inútil i no tenia sentit.

Va aixecar el cap i va trobar-se amb la mirada de l’Alsan. I va entendre que no l’hi demanava: era una ordre. Una part de si mateix es va rebel·lar contra la idea de rebre’n ordres. Però també va comprendre que, si volia refer l’amistat que els havia unit, no s’hi podia negar.

«A més», va pensar, «el deixaria en mal lloc davant en Denihal, amb qui ja té un deute d’ençà de la nit del triple pleniluni. I…, diantre!, es tracta de l’Eissesh, no pas d’en Christian ni de la Sheziss. No hi ha res que m’impedeixi lluitar-hi». Va assentir, amb aplom.

—Molt bé. Vindré amb vosaltres.

Van passar una estona més enllestint els detalls de l’expedició, i en acabat en Jack va dir que se n’havia d’anar.

—Buscava la Victoria. No l’heu vista pas?

En Covan va negar amb el cap. L’Alsan va fer veure que no havia sentit la pregunta.

—Vaig a veure si ha tornat a l’habitació —va dir en Jack, una mica amoïnat—. Si no hi és, demanaré a en Shail que m’ajudi a buscar-la.

—No vagis gaire lluny —va dir-li l’Alsan—. Sortirem demà, pels volts de la tercera albada.

En Jack va assentir. Va anar-se’n cap a l’habitació i va respirar, alleujat, en veure, a la claror de les llunes, que la Victoria ja havia tornat. Dormia altre cop com un soc. En Jack va ficar-se al llit, al costat d’ella, que no va reaccionar. Ningú no hauria dit que, tot just feia uns moments, no hi era.

«On deu haver anat?», va pensar, entre inquiet i intrigat.

Va posar-s’hi, es va tapar amb els llençols i va mirar d’agafar el son altre cop. Encara faltava una estona, per a la primera albada, i havia d’aprofitar-la. L’esperava un dia molt llarg.

Va despertar la Victoria quan sortia el primer sol. Ella va trigar una mica a obrir els ulls. Va mirar-lo, una mica perduda.

—Bon dia —va saludar en Jack—. Em sap greu, despertar-te tan d’hora, però hem de parlar.

La Victoria va respirar fondo i va fer un esforç per desvetllar-se. Va badallar, amb un bon estirament, i es va mig incorporar.

—Què passa?

—Res d’important —va dir en Jack—, però t’havia d’avisar que me’n vaig.

—Que te’n vas? On?

—Han trobat la base de l’Eissesh. Me’n vaig amb els Nous Dracs per lluitar contra els sheks.

La Victoria es va incorporar del tot, amoïnada.

—Per què? Que han atacat algú?

—Que jo sàpiga, no.

La Victoria el va mirar, sense entendre-ho.

—I com és que…?

En Jack no va saber què respondre-li.

—És l’Eissesh, Victoria —va dir finalment—. El shek que governava Vanissar abans de la caiguda de l’Ashran. No li agraden els sang-calents, saps?

La Victoria va sacsejar el cap i va sospirar.

—Així és com es perpetuen les guerres —va murmurar.

—No vindràs amb nosaltres, doncs?

—No, Jack. No tinc cap motiu per lluitar contra aquests sheks. I tu? —va afegir, mirant-lo fixament.

La pregunta el va agafar de sorpresa. Li va semblar, un moment, que parlava amb la Sheziss, quan mirava de trobar respostes a aquelles qüestions que ella li plantejava, que el feien sentir tan incòmode.

—Els de sempre, suposo. I que l’Alsan m’ho ha demanat. La Victoria va decantar el cap.

—Ja ho entenc. Bé…, vés amb molt de compte.

En Jack va assentir. Se’n va acomiadar amb un petó i va sortir de l’habitació.

Va trobar al pati en Denihal, al costat del drac amb què havia arribat a Vanis. Era una altra femella, i en Jack s’hi va acostar, incòmode.

El va sorprendre veure que, a part d’en Denihal i del pilot, també hi havia en Shail. Se’l veia molt concentrat en el que li explicava el líder dels Nous Dracs.

Després de saludar-los, va preguntar per l’Alsan.

—En Covan i ell han anat a reunir la gent d’armes —va dir en Denihal—. Sortirem quan estiguin llestos, tan bon punt arribin la Tanawe i els altres dracs des de Thalis.

En Jack va assentir. Aleshores va veure que el que en Shail intentava era renovar la màgia de la dragona.

—Que véns amb nosaltres? —va preguntar, sorprès. En Shail va fer que sí.

—La Tanawe ve amb deu dracs més —va dir—. I és ella sola, per mantenir-los: necessitarà un bruixot que l’ajudi a renovar la màgia de la flota. Els altres mags dels Nous Dracs són a Kash-Tar.

En Jack va recordar que la Kimara era una d’aquestes fetilleres, i va demanar-se com devia anar-li a casa seva, si devia estar bé.

—Que n’heu sabut res, d’ells? —va preguntar.

—Han demanat reforços per lluitar contra els sheks d’en Sussh —va contestar en Denihal—, però em temo que, tal com van les coses, no els els podem concedir. Els he dit que tornin de seguida.

En Jack no va fer cap comentari. Va llambregar en Shail i el drac artificial.

—Pots ensenyar a en Shail com es renova la màgia d’aquest artefacte? —va preguntar a en Denihal, amb una certa perplexitat, conscient que no era pas mag.

—Em sé la fórmula. Ja sé que no hauria de ser així, perquè els mags no escampen els seus secrets, però la meva germana me la va confiar ja fa temps, quan vam començar a fabricar dracs.

—No és gens complicat —va dir en Shail, somrient—. Qualsevol mag podria aprendre-ho en un tres i no res.

En Jack li va adreçar una mirada d’advertència. «Si et distreus, se les enginyaran perquè et quedis amb ells», va voler dir-li. Els Nous Dracs anaven justos de mags, i no deixarien perdre en Shail fàcilment.

—M’alegro de tenir-vos a tots dos amb els Rastrejadors —va dir aleshores en Denihal.

En Jack es va girar cap a ell, amb brusquedat.

—Què? Què dius?

—És com en diem de la patrulla que escorcolla les muntanyes —va explicar en Denihal, que no s’explicava l’enuig d’en Jack.

Ell li va girar l’esquena, torbat.

«Rastrejadors…», va recordar, i la veu de la Sheziss va emergir des de les profunditats de la seva consciència. «És així com en diem dels dracs assassins. Aquells que són incapaços de dominar l’instint. Necessitaven matar sheks, ho necessitaven desesperadament. De manera que, de tant en tant, alguns d’ells s’internaven pels túnels d’Umadhun… per caçar-nos. No sé per què, però n’hi havia que fruïen especialment destruint nius. Per això les cries de shek tenen tanta por dels Rastrejadors, que els persegueixen en els seus pitjors malsons».

—Que et passa res, Jack? —va preguntar en Shail, preocupat.

—No és un bon nom —va respondre ell—. Puc lluitar al costat dels Nous Dracs, ara, però no sóc un Rastrejador, ni ho seré mai. Entesos?

Va fitar en Denihal amb severitat; ell li va sostenir un moment la mirada, però finalment va abaixar el cap, intimidat.

—Com vulguis —va respondre, amb veu tensa.

Anava a afegir-hi algun altre comentari, però just en aquell moment unes ombres enormes van passar-los per damunt. Van alçar tots quatre la vista.

Una dotzena de dracs solcava el cel d’Idhun. Avançaven en perfecta formació, amb elegància, lliscant per l’aire. En Jack va sentir que el cor li esclatava de joia i d’enyor. Dracs…

—La Tanawe ja és aquí —va anunciar en Denihal.

Al cap d’una estona, quan el tercer sol ja havia sortit tot sencer, els Nous Dracs van emprendre el vol. Al capdavant del grup volava l’Uska, amb en Kaher i en Denihal a dintre, i en Jack la seguia de prop. Havien discutit si en Shail havia d’anar a cavall d’en Jack o viatjar dins d’un dels dracs artificials, i finalment els havia semblat més segura aquesta opció.

Els seguia per terra un contingent de soldats, a peu i a cavall, liderats per l’Alsan i en Covan, i el que quedava dels cavallers de Nurgon. Eren un exèrcit reduït, però temible, que feia via sota els estendards de Vanissar amb l’orgull i la seguretat que els proporcionava tornar a ser un poble lliure que seguia el seu rei legítim, sota l’ombra de les ales dels dracs. Com havia estat sempre.

En Jack se sentia estrany. Mai no havia estat envoltat de tants dracs. Tot i que sabia que no eren de debò, l’olor que feien li enganyava l’instint i el feia somiar en temps passats, temps que ell no havia conegut, però que enyorava.

Un estol de dracs que sobrevolaven les terres d’Idhun. I en Yandrak, el drac daurat, volava amb ells.

Els primers dies, després de la batalla de Gan-Dorak, la Kimara aixecava sovint els ulls enlaire. Esperava veure aparèixer l’Ogadrak, l’elegant drac negre d’en Rando. Però era debades, perquè no se’n veia ni rastre.

En unes altres circumstàncies hauria enviat un drac a buscar-lo; però els dies que van seguir la destrucció de la base rebel van ser caòtics i complicats.

En Goher no s’havia rendit, ni pensava fer-ho. Va endur-se la seva gent una mica més enllà, per buscar un altre refugi a la muntanya, i van recomençar des de zero. Aquesta vegada va ser més senzill que el primer cop.

Havia corregut la veu de la destrucció de Nin i de la base dels rebels, i ben aviat hi va haver aixecaments en altres punts de Kash-Tar. Es parlava, també, d’una tribu nòmada que havia estat anorreada, i s’havia perdut la pista de dues altres tribus.

Per primer cop des de la conjunció astral, els yan tenien por. I aquesta por afavoria que per fi es revoltessin contra les serps. Abandonaven casa seva i s’aventuraven en direcció a les muntanyes, en cerca d’en Goher i de la seva gent.

Cada dia arribava gent nova per unir-se als rebels. Explicaven que les serps es tornaven cada cop més estrictes, que els szish escorcollaven casa per casa i s’enduien rebels sense motiu, per interrogar-los. N’hi havia molts que ja no tornaven mai més.

Mentre els rebels acollien tots els qui s’hi unien i els instruïen en el maneig bàsic de les armes, la Kimara va enviar un dels seus dracs amb un missatge per a en Denihal. Al cap d’uns quants dies, el drac va tornar amb un missatge d’en Denihal: no els podia proporcionar els reforços que havien demanat, perquè els Nous Dracs es preparaven per a una altra batalla; de fet els ordenava que tornessin a Thalis.

La Kimara va parlar-ne amb la resta de pilots. Era conscient que a en Goher no li feia gràcia, i a ella tampoc no li semblava bé abandonar els yan a la seva sort, però havia de comptar amb tothom. Les opinions van ser dispars: hi havia pilots que eren partidaris de tornar a Nandelt, i n’hi havia d’altres que preferien continuar lluitant a Kash-Tar; tots van coincidir, però, que no podien anar-se’n sense saber què s’havia fet d’en Rando.

Es van quedar, doncs, uns quants dies més. La Kimara ja havia deixat d’ullar l’horitzó amb l’esperança de veure l’Ogadrak quan un bon dia, a la tarda, els guaites van anunciar que havien vist un drac negre que sobrevolava les muntanyes.

El cor de la Kimara va fer un salt. Va córrer a rebre el drac, que va aterrar als afores del campament.

—Hola a tothom! —va saludar el semibàrbar en to festiu, tot just de treure el cap per l’escotilla superior—. M’ha costat un tou, trobar-vos!

Va saltar a terra, aparentment sa i estalvi, i la Kimara va reprimir l’impuls de fer-li una abraçada.

—On t’havies ficat? —va renyar-lo—. Ens pensàvem que no et tornaríem a veure. Ja n’estic farta, d’haver-me de preocupar sempre de si ens segueixes o no.

En Rando li va fer un somriure tan càlid que la va deixar ben desarmada.

—He estat investigant —va dir—. I no us creureu el que he vist —va afegir, seriós de cop i volta.

Quan va estar reunit tothom al seu voltant, en Rando va relatar el que havia descobert al desert, després d’haver-se estavellat amb l’Ogadrak. I també va explicar com, després d’haver contemplat l’esfera de foc, s’havia dedicat a recórrer Kash-Tar en cerca de més informació.

—Hi ha altres persones que ho han vist —va dir—. Nòmades i exploradors que afirmen que han contemplat un quart sol que brilla fins i tot de nit. La gent dóna per fet que va ser una al·lucinació, però aquestes persones juren que era real…

—Onéslamagaszish? —va tallar de cop en Goher. En Rando se’l va mirar amb les celles corrugades.

—Et pregunta per la fetillera que dius que anava amb tu —va traduir la Kimara.

—Ah! Va tornar amb els seus.

Hi va haver murmuris entre els rebels.

—La vas deixar fugir? —va preguntar la Kimara, que no se’n sabia avenir.

—Vam col·laborar per sortir del desert. Em va semblar que…

—Una maga szish, Rando! —va esclatar la Kimara—. No tenia preu, com a presa!

Els yan van començar de parlar tots alhora. En Rando va aixecar les mans per demanar calma, però ningú no li feia cas, i va fer un crit:

—Ei! Que ho heu sentit, el que us he dit? El que va destruir Nin continua allí plantat, i és imparable! No té sentit que continuem lluitant contra les serps mentre aquesta cosa continuï descontrolada!

Els rebels de Kash-Tar, però, havien arribat a un punt en què la idea de no lluitar contra les serps els era inconcebible. Es va produir aleshores una violenta discussió: uns deien que en Rando s’havia passat de bàndol i que els sheks l’enviaven com a espia; uns altres, que l’havien hipnotitzat per fer-li creure aquell seguit de disbarats; els més clements creien que la calor del desert li havia enterbolit el seny.

Finalment, en Goher va exigir silenci. Quan els ànims es van haver asserenat un xic, va clavar els seus ulls de foc damunt en Rando.

—Suposoqueendeustenirprovesdaixòquedius.

El semibàrbar va trigar una mica a processar les rapídissimes paraules del yan.

—Naturalment —va respondre—. Us ho puc ensenyar quan vulgueu. Sé on és, la bola de foc. Veniu a veure-la amb mi i comprovareu que el que us he dit és cert.

Els sheks ja havien arribat als confins de Shur-Ikail quan van percebre la presència dels dracs.

Si només hi hagués hagut sheks, al grup, ja haurien franquejat la serralada de Nandelt i s’haurien internat a Nangal. Però anaven amb els szish, i els szish tenien cames i no podien avançar tan de pressa com els seus senyors.

I se’ls havia de protegir, els szish. Era una raça que no es reproduïa amb tanta facilitat com les races sang calentes, i havia quedat molt delmada per la guerra. Si hi havia una possibilitat de salvar-se, d’iniciar una nova era en una altra banda, convenia salvar també un bon nombre d’homes serp.

Però els szish endarrerien la fugida per força, i tot plegat es feia més difícil.

L’Eissesh ja sabia, aleshores, que la Gerde i companyia s’estaven a Nangal. No li semblava un bon lloc per amagar-se, i per tant havia decidit que, quan arribessin, se’n tornarien cap a Umadhun. Allí hi estarien fora de perill.

L’Eissesh era conscient que la perspectiva de tornar a Umadhun no feia ningú feliç. Però allí se salvarien de l’enuig dels sang-calents. I, a més, no seria per sempre. No tenia pas intenció que fos per sempre, ni pensar-hi.

De moment, però, van aturar-se tots, en ple vol, i van girar la mirada cap a l’est, des d’on s’acostaven tot de petits punts foscos.

«Dracs», van pensar tots alhora.

L’Eissesh va remuntar el vol per ataüllar l’horitzó des de molt més amunt. Quan va tornar a baixar, no duia bones notícies.

«Aquest cop són molts més», va dir. «No són tants com nosaltres, però poc se n’hi falta. I porten tropes de terra».

«Fugim? Lluitem?».

«Haurem de lluitar», va dir l’Eissesh. Quan va pronunciar aquests mots, no va poder evitar preguntar-se si eren fruit de la raó o de l’instint.

Va transmetre les notícies a les ments de tots els szish i va observar, amb satisfacció, com els homes serp s’afanyaven a organitzar-se, amb precisió i serenitat. L’Eissesh sabia del cert que estaven espantats i neguitosos, i tanmateix, a diferència dels sang-calents, eren capaços d’afrontar les situacions de tensió i perill sense deixar que les emocions determinessin els seus actes.

Els sheks eren com ells, en aquest sentit. L’única emoció que no podien controlar era l’odi contra els dracs. Per sort, els dracs s’havien encarregat d’assegurar-se que lluitar contra ells fos totalment lògic i justificat. Com en aquell mateix moment.

L’Eissesh va fer una nova llambregada cap als dracs que s’acostaven per l’horitzó. Ja els tenien molt més a prop, però estaven a punt per al combat.

Hi va detectar una cosa diferent, en aquella formació, i va consultar-ho amb els altres sheks: no ho havia comentat amb ningú, però el fet d’haver perdut un ull li havia fet perdre seguretat respecte a l’agudesa de la seva vista. «És un drac daurat», van confirmar-li.

L’Eissesh va mig aclucar l’ull. Recordava que els sang-calents havien fabricat un drac daurat perquè lluités contra ells a la batalla d’Awa. I també recordava que havia caigut. Potser l’havien reconstruït.

Hi havia una altra possibilitat, però. I l’Eissesh sabia que tots els sheks també hi donaven voltes.

Van esperar, expectants, mentre els sang-calents acudien al seu encontre. Va ser un dels sheks de més edat, que havia lluitat a Umadhun contra dracs rastrejadors, el primer de dir-ho: «És un drac de debò». Tots els sheks van xiular. S’esforçaven a controlar el nerviosisme i l’excitació que se n’apoderava. Un drac de debò. Feia gairebé vint anys que cap drac de veritat solcava el cel d’Idhun. I, abans de la conjunció astral, ben pocs sheks havien tingut ocasió d’enfrontar-se amb aquelles criatures durant el seu llarg exili a Umadhun.

«Yandrak, l’últim drac», va dir l’Eissesh.

Els xiulets dels sheks es van tenyir d’odi i d’ira.

«Calma», va recomanar l’Eissesh. «Hi ha més dracs, a part d’aquest. I, encara que no siguin de debò, són igualment perillosos». Els altres sheks van assentir.

I, per una vegada, el fet que la Tanawe recobrís les seves màquines amb ungüent d’escates de drac va afavorir els sheks. Perquè, altrament, s’haurien abraonat tots sobre en Jack, instintivament, i s’haurien oblidat dels altres dracs. Però, com que no era el cas, podien seguir el pla establert i atacar els seus enemics de manera ordenada i metòdica.

I aleshores va començar, al cap d’un moment, el combat aeri entre les dues faccions, sobre la serralada de Nandelt.

En Jack es va sentir desconcertat, d’entrada. Era la primera vegada que es veia en una situació semblant. Havia lluitat contra sheks en altres ocasions, sí, però sempre havien estat combats individuals. L’única vegada que s’havia enfrontat amb una mena d’exèrcit va ser el dia de l’arribada a Idhun, quan els sheks els van atacar al peu de la torre de Kazlunn. I aleshores havia hagut de lluitar com a humà.

Ara era diferent. Cada escata del seu cos de drac vibrava d’emoció davant la batalla, ja imminent. Les forces estaven pràcticament igualades. I al voltant seu volaven una colla de dracs, dracs que lluitarien amb ell contra les serps.

Per una vegada, no estava sol.

Amb un rugit salvatge d’alegria, en Jack es va llançar contra el shek més avançat. La bèstia va acceptar el repte, i als ulls li va brillar, un instant, un reflex de l’anhel de sang de drac que li omplia el cor. El cos ondulant del shek va fluir entorn d’en Jack i el va envoltar. El jove drac ja tenia prou experiència per saber el que vindria després: va batre les ales amb força i es va enlairar una mica més, per evitar l’abraçada dels anells de la serp, i en acabat se li va llançar al damunt, amb les arpes disparades; sabia que havia de reservar la flama per al moment en què estigués segur d’encertar el blanc, i amb els sheks, esmunyedissos, era difícil afinar el càlcul. La bèstia va xiular i va aconseguir esquivar a l’últim moment les arpes del drac.

Els instants següents, serp i drac van executar en l’aire una dansa de guerra. Sostinguts per les enormes ales, s’estudiaven mútuament, giraven l’un al voltant de l’altre, es buscaven punts vulnerables, iniciaven atacs i els eludien. I acompanyaven la dansa amb una simfonia de rugits i xiulets amenaçadors.

Sempre havia estat així. Durant segles, aquelles criatures poderoses havien repetit aquells moviments una i altra vegada. Cap drac no havia ensenyat en Jack a lluitar contra els sheks, i aquella serp no havia tingut mai l’oportunitat de lluitar contra un drac de debò, però tant hi feia: sense saber-ne, per instint, s’atacaven l’un a l’altre, perquè ho duien a la sang, perquè moltes generacions de dracs i de sheks havien fet el mateix abans que ells.

I, com havia passat sempre, va ser el drac el primer a deixar-se de precaucions i llançar-se sobre l’adversari. I, com sempre, el shek el va esquivar i va intentar caçar-lo, però va topar amb les urpes del drac, una arma mortífera que les serps no tenien.

El llarg cos del shek va evitar la urpada, però en Jack va aconseguir enganxar una ala, i va esquinçar-la, amb fúria. El shek va fer un esgarip de dolor. En Jack va inspirar fondo, per poder exhalar una flamarada, però la cua de la serp se li va enroscar al voltant d’una pota i el va tirar avall, amb una estrebada tan forta que li va tallar l’alè. Sense ni adonar-se’n, els ulls hipnòtics de la serp van quedar a la mateixa altura que els seus.

«No miris mai un shek als ulls», va recordar en Jack. Però era massa tard. La consciència del shek s’havia introduït dins la seva ment i l’havia paralitzat, i no va poder fer altra cosa que quedar-se quiet…

Aleshores els va passar alguna cosa pel costat, a frec d’ells, que va desequilibrar el shek i va fer que perdessin contacte visual. En Jack va sacsejar el cap, i tot seguit va intentar batre les ales, però el shek, que s’havia enroscat tot ell entorn del seu cos, el tenia immobilitzat. Quan en Jack va mirar-lo altre cop, de cua d’ull, va veure que havia obert la gargamella i anava a clavar-li els ullals, mortífers de necessitat. Va esquivar la ferotge dentada i va escopir el seu foc.

La serp va xisclar una altra vegada i el va amollar per poder allunyar-se’n. En Jack la va perseguir sense pietat, fins que va aconseguir enxampar-li una ala amb les arpes. El shek va aletejar, furiós, i en Jack va allargar el coll i va intentar queixalar-lo, una vegada, dues… A la quarta vegada se’n va sortir. I, tot i que va notar que el cos del shek es caragolava per atacar-lo, va mossegar amb força, fins que va sentir el cruixit d’una cosa que es petava… i la serp va deixar de bellugar i va quedar inerta, flàccida.

En Jack la va deixar caure. Va haver de reprimir l’impuls d’anar-li al darrere per acabar de destrossar-la. Però no li va costar, d’estar-se’n, perquè una bona pila de sheks volaven encara al seu voltant.

La batalla s’intensificava. Tots dos bàndols lluitaven abrivadament, i no semblava que hi hagués un vencedor clar. Fins i tot els sheks, habitualment tan freds, semblava que es deixaven guiar per la còlera quan escometien un drac…, per bé que sabien de sobres que aquells dracs no eren autèntics.

Foc, verí, urpes i ullals… Per un moment, en Jack, dominat per l’arravatament, va oblidar que tots els dracs eren morts; va oblidar que ell, en part, també era humà; va oblidar que hi havia altres amenaces més greus per al futur d’Idhun. Va oblidar-ho tot, i li va semblar que es trobava en un món passat, un món on dues races lluitaven sense treva ni pau, en una guerra interminable. En Jack…, en Yandrak, va exhalar un rugit de triomf i es va capbussar en el cor de la batalla, amb els seus germans, els dracs, els senyors d’Awinor, contra aquell enemic de cor fred i ment tortuosa, conscient que en aquella lluita hi podia morir, però que moriria matant…, matant sheks.

En aquell món somiat, els dracs encara existien. En aquell món passat, els dracs continuarien lluitant eternament contra els sheks.

I, malgrat que una part d’ell mateix s’esgarrifava i s’horroritzava, en el fons del cor enyorava aquells temps que no havien de tornar.

A terra, l’Alsan i els seus homes no trobaven gaires dificultats per fer retrocedir els szish. Els homes serp eren hàbils guerrers, però aquells en concret no devien trobar-se en el seu millor moment. Sens dubte, la llarga estada a les coves de la serralada els havia passat factura. D’entrada van lluitar com d’habitud, amb eficàcia i precisió, però ben aviat van començar a cometre errades i deixar-se portar pels nervis. L’exèrcit de Vanissar se’n va aprofitar. I, quan els szish van començar a replegar-se, els humans s’hi van acarnissar.

—Es retiren! —va exclamar en Denihal des del seu lloc, des dintre de l’Uska.

—Ja ho he vist. Maleïdes serps! Covardes! —va remugar en Kaher.

—No és propi d’ells —va assegurar el líder dels Nous Dracs.

—Potser perquè fins ara mai no els havien anat tan mal dades.

En Denihal va mossegar-se els llavis, donant-hi voltes.

Per l’escotilla de la dragona podia veure que, efectivament, les serps es replegaven, com si donessin la lluita per acabada, i miraven de treure’s de sobre els contrincants per emprendre una fugida cap al sud.

La batalla no es veia pas decantada a favor de cap dels dos bàndols, però en Denihal no sabia com anaven les coses a terra i, d’altra banda, li semblava que els sheks anaven perdent energies a mesura que passava el temps. Potser era un símptoma que realment ja no podien més i que per això optaven per una retirada estratègica. Tot i això, feia la sensació que giraven cua a contracor.

—Els seguim? —va preguntar en Kaher.

—Sí, és clar —va grunyir en Denihal—. Els hem de caçar abans no tornin a amagar-se.

Durant una bona estona, les serps van volar en direcció al sud, i els dracs les van perseguir. Per terra, també els szish van optar per eludir una batalla que no podien guanyar. La lluita entre sheks i dracs, en canvi, no semblava tan clara. Havien caigut unes quantes serps, però també havien caigut uns quants dracs.

En Denihal hi havia lluitat molts anys, contra les serps, a Vanissar. Sabia que sempre feien les coses per una raó de pes. I que, sovint, aquella raó s’escapava a l’enteniment humà. Perquè solia ser no pas la raó més òbvia, sinó la més important.

—Van cap al sud —va dir en Kaher amb satisfacció—. Ens menaran fins a la base de Drackwen. Per fi sabrem on s’amaguen les altres serps.

En Denihal va corrugar el front.

—No són tan ximples. No ens mostrarien voluntàriament una peça tan important. Hi ha d’haver alguna altra raó.

—No n’hi ha cap més. Estan cansats, tenen por que els derrotem i fugen. Quan els atrapem…

—Si és que els atrapem —va capir de sobte en Denihal—. Els sheks no estan cansats, només ho fan veure. Som nosaltres, els que estem cansats, o n’estarem ben aviat.

Van encreuar una mirada.

—No podrem arribar fins a Drackwen, avui —va entendre en Kaher—. Al capvespre haurem d’aturar-nos a renovar la màgia dels dracs, i llavors…

—Llavors faran mitja volta i ens atacaran…, i no ens podrem defensar. Això és un error, Kaher. Hem de tornar enrere.

El pilot va deixar anar un bon renec i va clavar un cop de puny als comandaments, amb fúria. Però va fer detenir la dragona, que va aletejar, suspesa en l’aire, amb un esbufec de disgust.

Van caldre una parell de maniobres més perquè els dracs frenessin la cursa. Al cap d’un moment, estaven tots congregats entorn de l’Uska i veien marxar els sheks, amb resignació.

Tots, menys un.

Van trigar una mica a adonar-se que en Yandrak encara encalçava els sheks. Potser no havia entès que els dracs artificials no podien aguantar aquell ritme, o potser tant li feia. El cas és que, quan van voler cridar-lo, ja el tenien massa lluny.

El pla funcionava.

Els szish no estaven preparats per a aquella batalla. Havien lluitat amb esforç, però els cavallers els superaven en nombre i estaven en plena forma. Els sheks havien vist clar que els szish perdrien el combat, i havien entès la decisió assenyada que havien pres, de fugir.

Uns quants sheks podien cobrir-los la retirada. Però l’Eissesh no estava segur que fos bona idea separar-se. De manera que havia pensat si no seria millor que ells també es repleguessin.

Havia lluitat contra els Nous Dracs durant els seus dies com a governador de Vanissar. Sabia com funcionaven aquells artefactes, i que haurien de parar una hora o altra.

Si els humans eren tan estúpids que els seguien, arribaria el moment que es quedarien sense màgia, i llavors seria el moment de fer mitja volta i atacar. Si sabien el que es feien, els deixarien marxar.

I, en aquell moment, el que era més important per als sheks era salvar-se. Si tot anava bé, ben aviat abandonarien Idhun, ja no pagava la pena lluitar per aquell món.

Els va costar, controlar l’odi i girar cua. L’Eissesh va haver de repetir unes quantes vegades el seu raonament perquè, a poc a poc, la lògica s’anés imposant sobre l’instint. El cansament que mostraven els sheks no era del tot fingit: tenien ganes de quedar-se a lluitar, però sabien que no els convenia.

Quan el primer shek va obeir les ordres de la ment i va fer mitja volta, per als altres va ser una mica més senzill escapar-se de les urpes de l’instint.

«No són dracs de debò», va recordar-los l’Eissesh. «No valen la pena». Com calia esperar-se, els humans van trigar força a adonar-se del que passaria si continuaven perseguint-los. Però al final ho van entendre, perquè els dracs es van aturar i els van deixar marxar. Una llàstima, en el fons: tots els sheks es delien per tenir una oportunitat de destrossar-los.

També les tropes de terra dels sang-calents van deixar de perseguir els szish, i l’Eissesh va riure entre dents. Ni tan sols els cavallers de Nurgon eren tan valents sense l’ombra protectora dels dracs.

«Encara ens segueixen», va dir aleshores un shek.

L’Eissesh va girar el cap i va veure un punt daurat que els encalçava.

«Els dracs de debò són encara més estúpids que els falsos dracs», va comentar, irritat.

Aquell drac no necessitava la màgia per volar, certament. Però no podia ser que no s’hagués adonat que s’havia quedat sol.

«Tireu endavant», va dir. «Ja me n’ocuparé jo». Però va elegir tres serps més per al combat.

Els sheks no eren precisament covards, però tampoc no confonien el coratge amb la follia. Sabien que en Yandrak era un enemic perillós i, simplement, no volien córrer riscos. Quatre sheks tindrien més possibilitats de derrotar-lo que un de sol, encara que es tractés de l’Eissesh.

En Jack es va aturar de cop i volta, desconcertat. On eren, els altres dracs? Perdut en un món de somnis, subjugat per la visió que havia tingut del temps passat, en què la seva raça dominava el món, no havia ni vist que els dracs artificials es retiraven. Sense ni adonar-se’n, es va trobar sol, i amb quatre sheks que l’envoltaven.

«Què passa?», va preguntar-se, confós. Se li va disparar l’instint i va fer un capgirell, amb un rugit amenaçador, mentre decidia quina serp atacava primer. Va optar per la que tenia més a prop. S’hi va llançar al damunt i la va agafar de sorpresa. El shek se’n va allunyar, amb un xiulet alarmat, però en Jack va arribar a tocar-lo amb el cap i li va esquinçar una ala amb les banyes. Els shek va fer un xiscle de dolor.

Immediatament, en Jack va sentir una trompada al pit, un cop tan fort que el va deixar sense alè. Es va girar, instintivament, cap a la serp que l’havia fuetejat d’un cop de cua. Una altra vegada el shek d’un sol ull.

En Jack va voler apartar el cap, però aquella serp ja li havia clavat la mirada. Va quedar quiet un moment, potser fins i tot va perdre els sentits… i, en aquell instant en blanc, va perdre el control i va començar a caure.

Va tornar en si amb un rugit d’alarma i va batre les ales, però era massa tard. Queia en picat cap als contraforts de les muntanyes, i quatre sheks l’estalonaven per matar-lo.

Es va esforçar a recordar la Sheziss, i tot el que li havia ensenyat; la Victoria, que l’esperava a Vanis; fins i tot en Christian. I va lluitar per dominar l’instint: en lloc de fer mitja volta i lluitar fins a la mort, va fugir per salvar-se.

Va planejar entre els cims, va creuar una collada i va buscar un pla on aterrar. En el descens a plom va destrossar el brancam d’uns quants arbres i, tot i que havia anat frenant amb les ales, la caiguda va ser dolorosa. Es va transformar en humà de seguida i va buscar un amagatall entre la malesa. El cor li bategava disparat, i va trobar a faltar les capes de banalitat que els havia regalat l’Allegra, a la Victoria i a ell, a l’inici de la seva aventura idhuniana.

Però, per sort, els sheks no el van trobar. Van fer un parell de passades per sobre de l’indret on s’havia arrecerat i en acabat van remuntar el vol i van reprendre el seu camí.

En Jack va somriure, esgotat, però no va gosar sortir de l’amagatall. Es va arraulir entre les arrels d’un arbre, va aclucar els ulls un instant… i es va quedar adormit.

—Encara no ha tornat? —va preguntar l’Alsan en veu alta.

En Shail va negar amb el cap.

—Ni rastre —va dir—. Hauríem d’anar a buscar-lo. Potser l’han abatut, els sheks; si és així…

—Sí Tanawe, és així, no podríem pas fer-hi res —va intervenir la Havien establert el campament al nord de Shur-Ikail, a la riba de l’Adir. Feia estona que en Shail i la Tanawe havien acabat de renovar la màgia dels dracs, però no arrencaven… esperant en Jack.

—Els nois comencen a impacientar-se —va prosseguir la maga—. Hauríem de tornar.

—I deixar en Jack?

—Si els sheks s’han reunit amb les serps de Drackwen, seran una força que en aquests moments no podríem derrotar —va explicar la Tanawe, amb una certa impaciència—. Ja els hem fet fora de Nandelt; ara hem de tornar a la base i reforçar-nos, demanar ajuda als regnes veïns…, formar un exèrcit prou important per atacar Drackwen. Si perdem més temps, el que fem és donar-los avantatge.

—I deixar en Jack? —va repetir en Shail, ara més alt.

—És un drac —va replicar la Tanawe—. Als dracs no els cal l’ajuda dels humans per sortir d’un mal pas.

En això tens raó —va assentir l’Alsan, amb un gruny—. En Jack ha demostrat moltes vegades que s’estima més anar a la seva. No serveix de res, anar-li darrere.

—Però… —intentava replicar en Shail.

—Ens en tornem a Vanissar —va tallar l’Alsan—. Busqueu en Denihal i en Covan i digueu-los que aixequem el campament.

En Shail no va dir res. Va quedar-se mirant l’Alsan, pensatiu.

Quan es va despertar, en Jack, ja era de nit, i les tres llunes brillaven suaument. Va trigar una mica a recordar-se de tot el que havia passat. El vol amb els Nous Dracs, la batalla, la persecució…, tot se li mesclava d’una manera confusa i desordenada, com si fos una part d’un somni estrany.

«On sóc?», va demanar-se.

A poc a poc, se li van anar aclarint les idees. Li havia anat bé, dormir, encara que el lloc no fos el més adequat. Estava cruixit. Es va aixecar i es va estirar.

Era enmig d’un bosquet, al peu de les muntanyes. Va calcular, pel temps que havia volat a l’encalç dels sheks, que devia haver anat a parar al sud de Shur-Ikail, al peu de la serralada de Nandelt. Va alçar la vista al cel, com a precaució, però no va veure cap serp. Se n’havien anat.

Això el va alleujar, tot i que, al mateix temps, el drac que duia dins es va sentir decebut. Però en Jack es va reprotxar a si mateix haver desitjat, ni que fos només un instant, lluitar ell tot sol contra dues dotzenes de sheks. Era absurd, una bogeria, i ho sabia prou bé. «Si no vaig alerta, l’instint farà que em matin, algun dia», va dir-se, capmoix. Aleshores va pensar en l’Alsan i tota la resta: va preguntar-se on devien ser, si devien haver començat a buscar-lo, o si devien haver tornat a Vanissar. Tenia ganes que estiguessin esperant-lo en alguna banda de Shur-Ikail: després d’haver experimentat la sensació de volar amb un grup de dracs, ni que no fossin de debò, no li venia de gust emprendre sol el trajecte de tornada.

Es va transformar en drac. I aleshores va constatar que, per bé que no tenia cap ferida seriosa, la lluita contra els sheks l’havia deixat força baldat. Amb un sospir de resignació, va desplegar les ales i va aixecar el vol.

Al cap d’una estona, quan ja sobrevolava els marges de les praderies, i escodrinyava el paisatge en cerca d’indicis d’algun campament, li va cridar l’atenció, una mica més avall, a la vora del riu, un centelleig tènue.

Intrigat, va traçar un cercle sobre aquell punt de llum. Tal com sospitava, era una foguera. Va pensar que potser era l’Alsan, que havia anat a buscar-lo. Per si de cas, se’n va allunyar una mica, va aterrar en un indret una mica reculat i va recuperar el seu cos humà. Fos qui fos, si no era l’Alsan, no convenia que s’espantés.

En ser-hi més a prop, va arribar-li una oloreta deliciosa de carn rostida que li va fer venir una salivera extraordinària. Va recordar que no havia menjat res des de l’esmorzar.

La persona asseguda al costat del foc era alta i cepada, però no era l’Alsan. En Jack va quedar-se quiet a una distància prudent. Era imponent, per ser un humà corrent, però era massa xic per ser un gegant. I tenia les espatlles ensorrades, com si carregués un pes molt feixuc.

En Jack va avançar uns passos més, però el trepig va alertar aquell home, que es va girar amb rapidesa. La claror del foc va il·luminar un rostre feroç, mig ocult per una barba espessa i arrissada; anava nu de cintura per amunt, i duia arreu del tors pintures de guerra, que tanmateix deixaven entreveure les vetes marronoses de la pell, el tret característic de la seva raça.

Un bàrbar. Era lògic, tenint en compte que allò era el territori dels shur-ikaili. Però no era habitual trobar un bàrbar sol, lluny del seu clan.

En Jack va alçar les mans, en to de pau.

—No he vingut a lluitar —va dir—. Només estic de pas.

El bàrbar es va relaxar una mica, però va mantenir-se alerta.

—Qui ets? Ets un home de Nandelt?

—Vinc de més lluny —va contestar-li en Jack, i s’hi va anar acostant—. Però ara vaig cap a Vanissar.

—Per venir de lluny, vas lleuger d’equipatge.

—Venia amb més gent, guerrers de Vanissar i de Raheld, però n’he perdut la pista. Ens vam enfrontar amb les serps i, en la confusió de la batalla, em vaig separar del grup. Suposo que deuen haver acampat més cap al nord. No els has vist pas?

El bàrbar va deixar caure novament els espatlles.

—No —va grunyir—, vinc del sud. Però fa un moment m’ha semblat veure volar un drac, o sigui que no deuen ser gaire lluny.

L’expressió se li havia endurit, en sentir esmentar les serps. En Jack es va asseure al seu costat, vora el foc. El shur-ikaili no es va moure.

—Van rebre? —va preguntar, després d’un silenci.

—No n’estic segur. A mitja batalla, van girar cua i van fugir cap al sud. No sé per què. No estàvem en una posició clara d’avantatge.

El bàrbar no va contestar, de moment. Va oferir a en Jack un bot d’aigua i un tros de carn que s’estava acabant de rostir, i ell va acceptar-ho tot de bon grat.

—Les serps són covardes i traïdorenques —va opinar el bàrbar al cap d’una estona—. Els shur-ikaili mai no… —Va interrompre’s de sobte, i va desviar la mirada amb un gest brusc.

—Mai no fugiu? —va completar en Jack, amb suavitat.

El bàrbar no va respondre. Pagava amb la cara, i en Jack va afegir:

—De vegades és més prudent girar cua i escapar-se.

—No pas quan l’enemic ha matat a tots els teus i només quedes tu per explicar-ho —va murmurar el bàrbar—. No pas quan has vist els guerrers del teu clan lluitar fins a la mort.

En Jack va mirar-se’l bé.

—Devia ser un exèrcit temible, si va poder derrotar-vos.

—Homes serp —va escopir el shur-ikaili—. No són pas més forts que nosaltres. En un combat cos a cos, els hauríem vençut. Però… —Tot d’una va posar-se a tremolar com una criatura; en Jack es demanava què podia haver espantat tant un home com ell.

—Hi havia sheks?

—N’hi havia un…, si és cert el que diuen d’ell.

—En Kirtash… —va endevinar en Jack. El bàrbar va aixecar el cap.

—Que el coneixes?

—M’hi he enfrontat més d’un cop —va respondre en Jack, sense dir mentida.

—I encara ets viu… —va remarcar el bàrbar, que se’l va mirar amb suspicàcia—. En Kirtash va matar en duel el segon millor guerrer del nostre clan. I no et veig pas tan fort com era ell.

—Tampoc a en Kirtash no se’l veu fort, i tot i així va vèncer —va fer notar en Jack.

—No lluitava a la manera dels shur-ikaili. No envesteix de cara: es mou com una ombra, i esquiva els cops, en lloc de plantar-hi cara.

—És una altra manera de lluitar.

—Amb covardia.

—Potser sí. Però és efectiva, no?

—Recorre a la màgia, n’estic segur. Com la bruixa feèrica que serveix —va remugar el bàrbar.

—La Gerde?

—Ella va matar la millor guerrera del nostre clan amb un sol dit —va dir el bàrbar entre dents, amb la veu tenyida de terror—. Fa temps, aquesta bruixa va visitar els clans…, va estar amb en Hor-Dulkar: una altra maga feèrica va venir a desafiar-la, llavors, i la lluita va ser molt igualada. Però ara…, ara aquesta bruixa té no sé què diferent. Pot matar una persona només de tocar-la. I ni tan sols els guerrers més poderosos no gosen mirar-la als ulls.

En Jack escoltava atentament. El bàrbar li va relatar, fil per randa, la seva trobada amb la Gerde. Semblava alleujat de poder explicar-ho a algú. Se suposava que havia de tornar amb els seus per informar-los de tot el que havia passat, però li era més fàcil parlar-ne amb un desconegut. Evidentment, se li feia una muntanya haver de confessar davant els altres bàrbars que tenia por d’algú com la Gerde, que s’havia salvat només perquè ella ho havia volgut, que no havia tingut prou valor per continuar lluitant fins al final, com els seus companys.

—No et turmentis, per això —va dir-li en Jack—. La Gerde no és la mateixa que vas conèixer. Té el setè déu darrere seu, i està en possessió d’un poder nou i obscur, un poder al qual ningú no és capaç d’oposar-se. Ni tan sols els sheks.

El bàrbar el va mirar, incrèdul.

—Si no fos així, en Kirtash no estaria a les seves ordres, no et sembla?

L’altre va arronsar les espatlles.

—Aquesta bruixa pot encisar un home, jo ho he vist.

—Però no hauria pogut encisar un shek. Si ara pot… No va acabar la frase, però no calia.

—T’entenc —va dir el bàrbar, i es va aixecar—. He de fer via, foraster: encara em queda un bon camí fins als dominis del meu clan. Podem fer-ne un tros plegats, si vols.

En Jack va negar amb el cap.

—He canviat d’idea —va dir—. Crec que refaré el meu camí. Vull comprovar una cosa.

El bàrbar el va mirar, amb les celles corrugades, però no va dir res.

Al cap d’un moment, d’aquella trobada només en quedaven com a testimoni les cendres de la foguera. El shur-ikaili va reprendre el seu viatge de retorn cap al seu clan, i en Jack es va encaminar, de nou, als contraforts de la serralada.

Nangal era allà mateix. Massa a prop per no mirar d’esbrinar què hi passava.

D’entrada, per què volia la Gerde una criatura shur-ikaili. I fins a quin punt en Christian estava assabentat dels seus plans. I fins a quin punt n’obeïa les ordres.