CAPÍTOL IV

QÜESTIÓ DE LLEIALTATS

Era molt d’hora quan l’Ymur i en Shail van marxar cap a les coves de l’est, on s’arrecerava la criatura que els gegants anomenaven «l’home bèstia». Van arribar-hi quan el primer sol arribava al zenit.

En Shail sabia que uns quants gegants vigilaven aquelles cavernes, però no va veure’n cap, tot i que s’hi va esforçar. Va descobrir certes roques sospitoses en el vessant d’una muntanya propera, i les va observar atentament, però no en va veure cap que es mogués gens. Podien ser realment roques… o no. Els gegants eren una raça molt pacient.

Tampoc no el va sorprendre que ningú no intentés impedir-los d’apropar-se a la cova on vivia l’home bèstia. Els vigilants hi eren per assegurar que aquella criatura no s’allunyés de la zona; ara bé, si algú es volia aventurar per aquells topants, ells no n’havien de fer res.

L’Ymur es va aturar a la boca d’una caverna encerclada de caramells de glaç.

—És aquí.

En Shail va executar un encanteri senzill, d’esfera lluminosa, per il·luminar-ne l’interior. Van distingir una forma que es bellugava pel fons de la gruta.

—Alexander? —va temptejar. L’única resposta va ser un gruny.

—Alexander, sóc en Shail! Si ets tu, surt a la llum, sisplau. Fa temps que et busco.

—Doncs ja m’has trobat —va replicar des de dintre una veu esqueixada, rogallosa—. Ja te’n pots anar.

En Shail va respirar fondo.

—És ell —va dir a l’Ymur—. Alexander, vinc cap aquí —va anunciar.

No va obtenir resposta. Amb un sospir resignat, va entrar dins la caverna. L’esfera lluminosa, que surava entorn d’ell, li il·luminava el camí.

La figura arraulida al fons de la cova va alçar el cap, el va mirar i va parpellejar. Tenia els ulls injectats de sang, mig ocults pels cabells, grisos i greixosos, fets un garbuix.

—Vés-te’n —va dir l’Alexander—. Tu no ets en Shail. Ets un fantasma.

—Sóc ben real. Per què ho dius?

—Camines amb dues cames.

En Shail es va enriolar. Es va aixecar la falda de la túnica i va arromangar-se el camal dret perquè l’Alexander pogués veure-li la cama artificial. L’home bèstia va fer-hi una ullada, va mirar altre cop el mag i va tornar a arraulir-se tot seguit sobre si mateix.

—Mira’t. Estàs en un estat lamentable. Amb aquestes grenyes i aquests parracs. Ja entenc que els gegants et prenguessin per una bèstia. I no hi tenen res a veure els plenilunis.

—Vés-te’n —va insistir l’Alexander.

—No és una conducta pròpia d’un príncep hereu de Nandelt —va replicar en Shail, més sever.

—No sóc príncep d’enlloc, jo! —va saltar l’Alexander, amb un esclat de violència que va fer espantar en Shail i el va fer retrocedir—. D’enlloc, sents? Vaig assassinar el meu propi germà. No sóc digne de tornar a trepitjar el meu país.

—Aquella nit no eres tu. Les llunes…

—Al diable, les llunes! Si no sóc capaç de controlar-me a mi mateix, com puc pensar a governar un regne?

En Shail va callar un moment. L’esfera lluminosa dansava al voltant seu i la va detenir amb un gest de la mà. La llum va banyar les faccions de l’Alexander, que va mostrar-li les dents amb un gruny amenaçador.

—Apaga això —va ordenar amb un lladruc.

En Shail no en va fer cabal i el va observar, pensatiu.

—En Covan, el mestre d’armes de la fortalesa, va ser coronat nou rei de Vanissar —va dir en veu baixa—. Ell i el líder rebel, en Denihal, van ser testimonis de la teva transformació al bosc. T’han acusat de fratricidi davant de tot el regne.

—I què? No menteixen pas.

—Tenen intenció de desterrar-te.

—I fan ben fet.

En Shail va negar amb el cap.

—No ho entens. Per a la majoria de la gent ets l’heroi que va reconquerir Nurgon i que va guiar l’exèrcit de Vanissar fins a la derrota de les serps. Tothom sap que ni els cavallers de Nurgon ni en Denihal i els Nous Dracs no eren gran cosa fins que no vas tornar tu de l’altre món per liderar-los. I pensen que en Covan vol usurpar-te el regne, i que si en Denihal li dóna suport és només perquè està engelosit del teu protagonisme.

Jura que li vas arrencar un braç de soca-rel…

—I és cert.

—Però digues…, qui vols que s’ho cregui? Després de la mort del teu germà, el tron ha quedat vacant. Mig regne vol que siguis tu qui l’ocupi. L’altre mig creu que en Covan seria l’opció millor.

—I tenen raó. En Covan serà un bon rei. Millor que no jo, en tot cas.

—Doncs llavors, torna i proclama-ho. Digues que renuncies el tron. Mentre continuïs sense aparèixer, hi haurà a Vanissar gent disposada a creure que en Covan i els seus partidaris et tenen segrestat, o encara pitjor, que t’han assassinat perquè no reclamis el tron. Vanissar és a les portes d’una guerra civil, Alexander.

No hi va haver resposta. En Shail començava a impacientar-se.

—Què diria en Jack si et veia així?

—Tant se me’n dóna. En Jack és mort.

«I tant! No ho sap!», va recordar en Shail de cop i volta.

—No, Alexander, no és mort. És viu.

—Ara sí que estic convençut que ets una al·lucinació.

—En Jack no va morir als Pics de Foc. Ell i la Victòria es van enfrontar amb l’Ashran la nit del triple pleniluni, a la torre de Drackwen, mentre nosaltres combatíem al bosc d’Awa. I el van vèncer. Van fer que es complís la profecia. El Nigromant és mort, i els sheks han estat derrotats.

L’Alexander va brandar el cap a banda i banda.

—No et crec pas. Ets només una il·lusió que ve a torturar-me amb falses esperances. Vés-te’n i no tornis.

—Però…

—Que te’n vagis!!! —va bramar l’Alexander, i es va abraonar damunt d’en Shail, furiós, amb els ullals a punt.

En Shail va fer un salt enrere, espantat, i l’esfera de llum, atemorida, va parpellejar i es va apagar. En Shail encara va poder veure els ulls de l’Alexander que brillaven en la foscor, just abans de fer mitja volta i fugir a corre-cuita.

Es va aturar a l’entrada de la caverna i va girar-se per mirar cap a dintre: l’Alexander se’n tornava cap al seu racó, enmig de la fosca.

—Si veiessis en Jack amb els teus propis ulls…, em creuries? —va cridar-li.

—Deixa’m en pau! —va grunyir ell des de dintre. En Shail i l’Ymur van encreuar les mirades.

—No hi ha dubte que és humà —va dir el sacerdot—. Ens limitarem a tenir-lo vigilat.

—Jo tornaré una altra estona —va murmurar el mag, encara atordit—. Potser d’aquí a un parell de dies serà més raonable.

—Intentes dir-me que no vas poder dominar un simple mag? —va exclamar en Jack—. Que se’t va escapar de les mans?

En Christian va sacsejar el cap.

—No ben bé. És que…, mentre m’introduïa en la seva ment, vaig veure una cosa molt estranya en els seus records.

Va callar i va adreçar una mirada fugaç a la Victòria.

—Ja podeu parlar, davant meu —va protestar ella—. Estic més feble, però no he quedat estúpida, ni sóc una nena.

—No t’empipis —va dir en Jack, i la va abraçar amb tendresa—. A més, la culpa és d’ell… —Va assenyalar en Christian amb un cop de cap—. Es queda amb tu i no se li acut res més que deixar-te sola. —Li va fer una mirada assassina—. Es pot saber on t’havies ficat, shek?

—No n’has de fer res, drac, no és cosa teva.

—La Victòria és cosa meva, i aquesta nit n’eres el responsable. Saps en quin estat es troba, i que encara no està en condicions de defensar-se sola. Si no ets capaç de protegir-la del primer psicòpata que entri per la finestra…

—Prou, sisplau —va interrompre’ls ella—. No cal que us baralleu. No vull ser una càrrega per a ningú. I, al cap i a la fi, no m’ha passat res greu.

En Christian se la va mirar i va insinuar un somriure.

—Li vas lliurar la màgia, oi? —va preguntar-li amb suavitat—. Quan?

—Quan vaig venir aquí per lluitar contra tu.

—Ei, ei, un moment! —s’hi va ficar en Jack—. Vols dir que hi ha més mags, consagrats per la Victòria? A part de la Kimara…

—Un més —va explicar ella—. Te’n recordes, que quan vam arribar aquí, abans del triple pleniluni, et vaig demanar que m’ajudessis a buscar un noi que m’havia seguit fins a la torre, i que al final no el vam trobar? Era en Yaren. Un semi-mag que em va acompanyar força temps, mentre buscava en Christian. Em va suplicar centenars de vegades que li lliurés la màgia, i finalment ho vaig fer; però… no va anar com ell s’esperava.

I ja no va dir res més. Tant en Jack com en Christian, però, van recordar com, després de la mort aparent del drac, la llum de la Victòria havia esdevingut una foscor terrible i mortífera. I de seguida van entendre que era això el que havia transmès al semi-mag.

—Ha rebut lliçons d’algú —va fer notar en Christian, deixant de banda la naturalesa del nou do d’en Yaren—. Una cosa és tenir el poder i una altra cosa ben diferent és saber-lo utilitzar. I ha executat un encanteri de protecció i un altre de tele-transportació.

—Vols dir que té un mestre?

—O una mestra —va assentir en Christian en veu baixa. En Jack i la Victòria van encreuar les mirades.

—Algú que coneixes? —va preguntar la Victòria amb timidesa.

En Christian va trigar una mica a contestar.

—Algú que tots tres coneixem —va dir finalment a mitja veu; va aixecar el cap per mirar-los—. Entre els seus records recents, hi apareixia la imatge de la Gerde.

Es va fer un silenci espès.

—No vas dir…?

La Victòria havia trencat el silenci, però va deixar la pregunta a mitges. En Jack, tot i que estava tan atordit com ella, va concloure la frase:

—Vas dir que l’havies morta.

Va sonar com una acusació, i en Christian es va redreçar, tens.

—La vaig matar —va confirmar, impertorbable, i va mirar en Jack de fit—. Però, últimament, la gent que mato té el desagradable costum de no morir-se.

En Jack li va retornar un somriure sorneguer.

—És ben clar que perds facultats —li va dir, provocatiu.

—Doncs hauré de practicar més. I ja veig que t’ofereixes com a voluntari.

—Voleu parar? —va ordenar la Victòria. Es van girar tots dos al mateix temps, i ella va haver d’abaixar el cap, atemorida per la força de les seves mirades—. Sisplau… —va afegir en veu més baixa.

—Bé, potser no ho he vist bé —va prosseguir en Christian—. Però si no vaig errat, i la Gerde…

—Si la vas matar, no pot ser viva —va insistir en Jack.

—Sí, ja ho sé. I això em porta a una sèrie de conclusions preocupants. —Es va aixecar d’un bot—. Vaig a seguir el rastre d’aquest mag, a veure què puc esbrinar. Si les meves sospites es confirmen…

No va dir res més. En Jack s’imaginava més o menys què podia voler dir, i la Victòria va decidir que preferia no saber-ho.

—Com el seguiràs? —va demanar en Jack, i en Christian va fer un somriure sinistre.

—El vincle mental que hi he establert quan l’he mirat als ulls encara és actiu. Una part de la meva consciència continua instal·lada dins la seva ment: encara que ell no ho sàpiga, durant una estona podré veure el que ell veu, si m’hi concentro. Però no durarà gaire, o sigui que me n’he d’anar ja.

—Tan aviat? —se li va escapar a la Victòria. En Christian la va mirar, i ella es va enrojolar una mica.

En Jack els va mirar, ara l’un ara l’altre, i va dir:

—Us espero a la terrassa.

Quan va ser fora de l’habitació, va tancar la porta. La Victòria es va aixecar, però li va costar.

—Ja sé que no em faràs cas, però t’ho haig de tornar a demanar, una vegada més: no facis mal a en Yaren.

—T’odia, Victòria. Intentarà matar-te altra vegada, si se li presenta l’ocasió.

—Ja ho sé. Però no és un mag qualsevol, saps? Vaig ser jo, qui li va lliurar el do de la màgia. Ell ja és part de mi, com la Kimara. Encara que ells no ho sàpiguen, o no ho sentin com jo.

En Christian se la va mirar inquisitivament.

—Encara el sents, aquest vincle? O són restes de la consciència de la Lunnaris?

La Victòria va dubtar.

—No ho sé. Però, per si de cas…, si tornes a topar amb ell…, recorda el que t’he demanat, entesos?

—No et puc prometre res —va contestar-li ell, després d’un breu silenci.

La Victòria va prendre alè.

—Has de deixar d’actuar així —va murmurar—. T’agraeixo que et preocupis per mi, però no pots anar pel món matant tota la gent que m’odia o que pot representar un perill per a mi. Hi ha coses que he de solucionar jo sola. Ho entens, oi que sí?

La va observar una bona estona.

—Ets massa compassiva, Victòria —va dir, en un to tan fred que ella va haver de reprimir una esgarrifança—. I això, algun dia, et pot portar conseqüències irreparables.

—Potser sí —va admetre en veu baixa la Victòria—, però és la meva decisió. T’hi has d’acostumar: tinc dret a decidir si vull córrer un risc… i assumir-ne les conseqüències.

En Christian va sacsejar el cap.

—Vaig veure el que va passar l’última vegada que vas decidir arriscar-te. I no em va fer gens de gràcia.

La Victòria es va armar de coratge i va mirar-lo als ulls.

—Doncs ho hauràs d’assumir —va dir, amb una veu que volia ser ferma, però que li tremolava una mica—. A mi tampoc no m’agrada que et posis en perill, i en canvi no t’ho prohibeixo, ni prenc decisions per tu.

Hi va haver un silenci tens.

—Suposo que tens raó —va dir ell finalment—. És només que no m’agrada veure’t així.

Ella va desviar la mirada.

—Sí, ja ho sé.

En Christian no va dir res. Va fer gest d’anar-se’n, i ella el va retenir un moment. Encara no estaven.

—Et trobaràs amb la Gerde…, oi que sí?

—Potser sí.

Després d’una breu vacil·lació, la Victòria va continuar:

—Vés amb molt de compte, Christian. Tinc un mal pressentiment.

Ell no va contestar. Li va aguantar la mirada tanta estona que la Victòria va poder percebre clarament com se li clavaven a l’ànima les agulles de gel de la seva consciència. Va cloure fort els punys, sense ni adonar-se’n, per dominar el terror irracional que se n’apoderava, però no va tancar els ulls ni va girar la cara. Va sentir els dits d’en Christian que li acaronaven la galta suaument i li apartaven els cabells. Es va estremir.

—Et faig por, oi? —va dir ell.

—Sí —va contestar—. Però… estic disposada a afrontar aquesta por. I a superar-la.

En Christian va somriure.

—Tornaré —va dir, xiuxiuejant.

Va agafar-li la cara i la va besar, lentament, dolçament. Ella, una mica sorpresa, va aclucar els ulls i es va deixar portar, mentre una sensació plaent li recorria el cos de dalt a baix com una onada. En Christian va haver de sostenir-la, perquè li van fallar les cames. La va asseure al llit.

—Vaja —va dir ella, somrient, una mica avergonyida—, últimament només faig nosa. —Va posar-se a tremolar com una fulla—. M’ha agafat fred de cop —va murmurar, com si se n’excusés, i va allargar la mà per agafar la capa.

En Christian va somriure.

—És normal —va dir—. Són els efectes secundaris que provoco en els…

—… humans —va concloure ella, amb un deix amarg.

En Christian no va replicar. Va sortir de l’habitació com una ombra, i ella no va dir res més, ni tan sols va aixecar el cap. Quan el shek va ser fora, la Victòria va tancar els ulls, i dues llàgrimes li van rodar galtes avall.

En Jack l’esperava a la terrassa.

—I la Victòria? —va preguntar de seguida.

—És al llit. Massa emocions, suposo. En Jack se’l va mirar seriós.

—Està millor, Christian. De debò. Ha fet molts progressos. L’hauries d’haver vista quan es va despertar: a penes parlava.

—Et penses que he perdut l’interès per ella? —va replicar en Christian amb calma—. No faràs aquesta sort, drac.

En Jack li va dedicar un somriure ferotge.

—Passes tant de temps lluny d’ella que ningú no ho diria —va dir, mordaç—. Cosa que, per cert, m’afavoreix a mi.

El shek se li va posar tan a prop que gairebé en va poder sentir la respiració gelada.

—Me’n vaig perquè em temo que la Victòria està en perill… i vull investigar de quin perill es tracta. Però tu, que et quedes amb ella, tens la responsabilitat de protegir-la de qualsevol que intenti fer-li mal…

—Mira qui parla! —va etzibar-li en Jack, atònit—. Però si l’han atacada l’única nit que has estat amb ella en cinc mesos!

—Escolta’m bé, drac: si li passa res, res de res…, t’obriré de mig a mig i t’esbudellaré —va concloure, fred i serè.

—No et sé veure arrencant budells, serp. No és el teu estil. Massa sangonós, pel teu gust.

En Christian se’n va separar i li va adreçar una mirada inescrutable.

—Encara no m’has vist enfurismat de debò —li va assegurar, seriós.

Una guspira de foc de drac es va encendre al fons dels ulls verds d’en Jack. En Christian va mig aclucar les parpelles i va decantar una mica el cap, tens, talment una cobra a punt de llançar-se a l’atac.

En Jack va prendre alè… i va somriure.

—Hi ha coses que no canvien mai —va dir. Lentament, en Christian es va relaxar.

—Sí —va dir al final—. I crec que està bé que sigui així.

En Jack va coincidir-hi. En Christian va inclinar el cap i va anar-se a enfilar a la balustrada: l’ombra de les ales del shek va cobrir de seguida la torre de Kazlunn. En Jack el va seguir amb la vista; quan ja no va ser sinó un punt perdut en la llunyania, va sacsejar el cap, amoïnat, i se’n va anar amb la Victòria.

En Christian va sobrevolar la costa de Kazlunn tot el dia. Al capvespre va albirar l’alta silueta del Montlunn, on, segons les llegendes, els déus havien lliurat la màgia al primer unicorn, i això el va fer pensar un moment en la Victòria. Tot i així, era conscient que aquest no era el seu objectiu. Ja feia estona que els fils de la seva consciència havien abandonat la ment d’en Yaren, però a través dels ulls del mag havia vist els troncs nus i tortuosos dels arbres d’Alis Lithban, coberts de vegetació només quan s’acostava al cor del bosc: la torre de Drackwen. Les imatges eren borroses i confuses, i li passaven per la retina a tota velocitat: o bé el mag corria amb una rapidesa impròpia d’un ésser humà o hi havia alguna força que el tibava amb violència… i amb autèntica impaciència.

Quan ja era fosc, va arribar als límits del bosc, i es va aturar un moment a descansar i a reflexionar.

Sabia que en Yaren es dirigia cap a la torre de Drackwen, cap a les restes del que havia estat el centre de l’imperi de l’Ashran. Ell no hi havia estat d’ençà de la nit del triple pleniluni; sabia, tanmateix, que en Qaydar hi havia enviat una expedició, temps enrere, per si de cas la banya de l’unicorn havia quedat perduda entre els munts de runa. No hi van trobar res, a part d’uns quants cadàvers d’humans i de szish, i els cossos de dos sheks que els va semblar que havien mort quan la torre es va esfondrar, potser esclafats per l’ensulsiada. En Christian sabia que un d’aquells cossos era el d’en Zeshak, el senyor dels sheks. I que l’altre corresponia a una femella que en Jack havia anomenat Sheziss. En Christian sabia que estava més relacionat amb aquella parella del que hauria volgut admetre; però, simplement, preferia no pensar-hi.

Entre els cossos humans que els expedicionaris van trobar sota les ruïnes de la torre hi havia el de l’Ashran. Estava absolutament calcinat, era gairebé irreconeixible, però els mags van determinar, finalment, que era ell. I tot Idhun va fer un sospir unànime d’alleujament.

«No anem bé», rumiava en Christian. «Un cop complerta la profecia, tothom es pensa que l’amenaça ha estat vençuda.

No saben que l’amenaça és la mateixa, sota una altra forma, amb un altre nom. I mentre no se sàpiga on trobar aquesta amenaça, no la podrà deturar ningú. Ni tan sols els Sis, que no tenen manera de formular una altra profecia per mitjà dels Oracles, perquè ignoren contra qui han de fer anar les seves forces. I potser…, potser és això el que ell pretenia. Potser per això es va arriscar. No l’amoïnava, la profecia: no pas mentre tingués un altre lloc on amagar-se». I potser millor així. Perquè, mentre ningú no sabés on era el Setè, els Sis no tornarien a convocar la Victòria i en Christian a combatre l’enemic. «Que se solucionin ells els seus problemes. Quan es trobin, uns i altres, la Victòria i jo ja serem lluny, molt lluny». Tanmateix, si les seves sospites eren encertades, hi havia un detall que podia capgirar-ho tot: els seus plans per a la Victòria, el curs de l’enfrontament entre les divinitats, fins i tot la seva pròpia implicació en tot plegat. En Christian no tenia pas intenció de tornar a embolicar-se en aquella història, ni de bon tros, però començava a pressentir que ja hi estava ficat… fins al coll.

Després de la llarga volada des de la torre de Kazlunn, estava cansat, i començava a tenir gana. Va fer lliscar el seu cos de shek fins al fons del primer rierol que va ensopegar i va deixar que l’aigua fresca li netegés la pell escatosa. Va pescar uns quants peixos i els va engolir amb avidesa. També menjaven carn, els sheks, però s’estimaven més el peix.

Quan va reptar cap a la riba, ja sabia que aquell àpat no li ompliria l’estómac. Però en tenia prou per mantenir el seu cos humà, i es va metamorfosar. Va sacsejar el cap, per escórrer l’aigua que li regalimava dels cabells, i es va endinsar en el bosc, sigil·lós com un gat, en cerca de la torre de Drackwen: en cerca d’un cor que havia deixat de bategar.

Aquella nit, ja altre cop a l’Oracle, en Shail va tornar a somiar una escena que encara el turmentava de tant en tant: la imatge de l’Alexander, transformat en bèstia, davant el cadàver destrossat del seu germà petit. Quan es va despertar, xop de suor, i va ser conscient d’on era, es va adonar que els udols que se sentien en el seu malson provenien d’una font real: no gaire lluny, en Deimar, el sacerdot foll, bo i adormit, feia crits de bèstia.

Es va aixecar, encara amb tremolins, i va examinar la cama artificial sota la claror de les tres llunes. Tot en ordre. Va sortir de l’habitatge de l’Ymur, instal·lat en les restes d’una enorme sala, amb sostre de volta, que sens dubte havia estat el refectori de l’Oracle. El gegant hi havia improvisat una llar amb tot el que li calia, que d’altra banda no era gaire, d’acord amb l’austeritat pròpia dels gegants. Al fons, però, en una petita cambra que havia construït expressament, hi havia el que constituïa l’autèntica passió de l’Ymur, la raó per la qual encara vivia en aquelles ruïnes.

Els llibres.

Durant tots aquells anys, l’Ymur s’havia dedicat a rescatar tants manuscrits com havia pogut d’entre les sales enrunades de l’Oracle. Hi havia volums que estaven absolutament destrossats, i d’alguns altres només se n’havien salvat unes quantes pàgines: en aquella estança hi havia tot el que n’havia quedat, de la gran biblioteca de l’Oracle. Molts d’aquells llibres eren d’una mida considerable: escrits per gegants, ben segur. L’Ymur mateix, considerat un erudit, era sens dubte l’autor d’alguna d’aquelles obres.

En Shail va sospirar i va sortir al pati, a l’aire lliure. Va vorejar el cos enorme de l’Ydeon, que dormia estirat a terra, prop de l’entrada, i es va tapar bé amb la capa per protegir-se del fred de Nanhai. Es va acostar al racó on jeia en Deimar, abrigat només per una túnica esparracada.

A la claror de les tres llunes, pensatiu, va contemplar el rostre del foll, torturat pels somnis. De cop i volta, en Deimar es va incorporar, d’un bot, i li va aferrar el canell amb una mà que semblava una arpa. En Shail es va fer enrere, espantat, i el sacerdot li clavar els ulls al damunt, uns ulls alimentats per una lluïssor febril.

—Ens observen —va xiuxiuejar en Deimar, tremolós.

—Què? —va poder dir en Shail—. De qui parles? Qui ens mira?

En Deimar va assenyalar cap al cel. Erea, la lluna argentada, els somreia, escortada per les seves dues germanes.

—Vols dir…?

—Xxxxxt! —va interrompre’l, i va abaixar encara més el to de veu—. Ens observen. Ells. Cada nit. Però saps què?

—No. Digues.

En Deimar li va fer un gest perquè s’hi acostés més. En Shail va obeir, encuriosit i neguitós alhora. Llavors, el sacerdot li va xiuxiuejar a cau d’orella:

—No ens veuen.

En Shail se’n va separar, confós.

—Vols dir els déus?

Aquella paraula el va trastornar: el va mirar com si hagués esmentat una cosa horrible, esglaiadora, i va començar a fer uns udols terrorífics i a donar-se cops de cap contra la roca. En Shail, alarmat, va intentar aturar-lo, però no va poder. Per sort, els alarits del foll van despertar els dos gegants, que van sortir a veure què passava. Al cap d’un moment, en Deimar, amb la cara plena de sang, es retorcia entre els braços de l’Ydeon.

—Què li has dit? —va preguntar l’Ymur, perplex. En Shail va alçar el cap, apesarat.

—Ymur —va dir, sense contestar la pregunta—, vas comentar que havies conegut en Deimar a l’Oracle… Digues: què hi feia, exactament?

El gegant el va mirar sorprès.

—Era un dels oïdors, si no vaig errat. Per què ho preguntes? En Shail no va respondre. Va contemplar un instant en Deimar, que encara es retorcia entre les grapes de l’Ydeon, i es va deixar caure a terra, contra el que quedava del mur de pedra, tremolant.

En Jack es va despertar sobresaltat. Quan va ser conscient d’on era, va allargar el braç per assegurar-se que la Victòria encara dormia, al seu costat. Se li va parar el cor un instant quan va comprovar que s’havia esfumat.

Es va aixecar d’un bot. En va tenir prou amb una ullada ràpida per confirmar que la Victòria no era a l’habitació. Es va posar la camisa d’una revolada i va sortir corrents al passadís, descalç.

Va recórrer en silenci els llocs on ella solia anar, i ja estava a punt d’avisar en Qaydar quan se li va acudir, de sobte, on podia trobar-la.

El jardí de darrere de la torre de Kazlunn era una rèplica en miniatura d’Alis Lithban. Hi creixia el mateix tipus de vegetació, portada pels mags des del bosc dels unicorns feia molt i molt de temps. Al llarg dels quinze anys que havia durat el setge dels sheks, l’autèntic Alis Lithban havia anat agonitzant de mica en mica; però els mags de Kazlunn havien aconseguit mantenir ufanós aquell jardí, que els feia pensar, com la torre mateix, en els seus estimats unicorns. Quan la torre va caure en mans dels sheks, ni les serps ni la Gerde no van fer res contra el jardí, que encara es conservava tan bonic i exuberant com sempre.

I al fons de tot, a tocar del mur que s’alçava gairebé a frec del penya-segat, els mags havien erigit un monument en honor de l’Aile Alhenai: un bloc de pedra hexagonal en què hi havia inscrit el nom de la poderosa fetillera feèrica i una breu oració a Wina, la deessa de la terra.

En Jack es va aturar a unes passes del monument: a terra, agenollada a l’herba, hi havia una figura vestida de blanc. Va sospirar, alleujat, i s’hi va acostar en silenci.

—Hi haurien d’haver plantat un arbre —va murmurar la Victòria, sense girar-se—. Seria el seu arbre, i viuria la vida que ella va abandonar. Quin sentit té posar el seu nom en una pedra?

—Duren més —va contestar en Jack en veu baixa, i es va asseure al seu costat—. Així, se’n tindrà memòria per temps i temps.

—Tant és. La pedra és morta.

En Jack va mirar-la, i va veure que tenia les galtes amarades de llàgrimes. La va abraçar per consolar-la, i ella, amb la cara enfonsada en el pit d’ell, es va deixar anar i va plorar estona i estona. En Jack va recordar, de sobte, una escena semblant, feia uns quants anys —quants?, tres, quatre, cinc?—, després de la mort dels seus pares. Llavors havia estat la Victòria, que l’havia consolat a ell: una desconeguda, una nena de dotze anys. I semblava talment que hagués passat una eternitat, d’aleshores ençà.

—No vaig poder dir-li adéu —va dir ella, entre sanglots—. Tantes coses, no li vaig poder dir…

—Ja ho sé, Victòria.

—I no vaig ser-hi. No vaig ser-hi, Jack.

—Fèiem altres coses. Lluitàvem contra l’Ashran, contra en Zeshak.

—Però no ha servit de res.

En Jack la va estrènyer més fort.

—No vam poder elegir. Ho saps, oi?

Ella va assentir, amb un sospir, i es va inclinar endarrere, recolzada contra ell. En moure’s, un reflex li va brillar enmig del pit, sota la llum de les llunes. Ho va veure, i va somriure.

—Encara no te n’he donat les gràcies —va dir en veu baixa, jugant amb la cadena de la llàgrima de cristall.

En Jack li va tornar el somriure.

—Te n’has adonat —va dir, també fluixet.

—Com volies que no me n’adonés? El que passa és que…, si et sóc sincera, em feia una mica de vergonya dir-t’ho. Sabia que aquest penjoll no era el meu, però no estava segura que hagués estat cosa teva. Podria haver estat un regal d’en Shail, o fins i tot de l’Arximag… En el fons, però, sabia que era teu —va afegir, amb la vista baixa.

—L’altre se’t va trencar —va dir en Jack—, i vaig pensar…, bé, ja t’ho imagines, el que vaig pensar.

—Gràcies, Jack, de debò, és preciós. El portaré sempre. És més bonic que el que vaig perdre.

Una ombra d’angoixa li va cobrir el rostre en recordar la mà de l’Ashran que intentava engrapar-la, els dits d’ell enganxats a la cadena, la cadena que es trencava… En Jack li va endevinar el pensament.

—Deixa de turmentar-te d’aquesta manera. Allò va passar, i ja està. I s’ha acabat.

La Victòria el va mirar fit a fit.

—Ho creus de debò, que s’ha acabat?

En Jack li va retornar una mirada preocupada. La Victòria tremolava com una fulla, i encara se la veia feble i cansada, però demostrava una actitud decidida i ferma.

—No, no crec que s’hagi acabat —va admetre en Jack—. Per això pateixo per tu.

—Sé que tant en Christian com tu em voleu posar fora de perill —va dir ella—. Però jo vull lluitar al costat vostre, per vosaltres…

—Però resulta que no pots, Victòria. Aviat et posaràs bona, ja ho veuràs.

—N’estàs segur? En realitat no ho creus, ja ho sé. Sé que penses que he deixat de ser un unicorn, que sóc tot just una simple humana…

—I què, si fos així?

La Victòria va quedar muda.

—Han passat un munt de coses, des del dia que ens vam conèixer —va prosseguir en Jack, amb els ulls fits en els d’ella—. Hem viscut tantes coses plegats…, tantes aventures, tantes alegries, tant patiment, tantes emocions… No és tan fàcil com això, esborrar-ho tot de cop com si res, Victòria. Tant si ets humana com si ets un unicorn, o una barreja d’una cosa i l’altra, tant hi fa: continues sent tu, Victòria. Aquella noia de qui em vaig enamorar.

La Victòria va quedar bocabadada, incapaç de dir res de res. En Jack encara la mirava fixament, i ella va sentir com si de sobte li esclatés el cor, encès en flames. Va empassar-se la saliva. L’instint li deia que retrocedís, però no es va moure: va quedar captivada per aquells ulls verds, mentre els seus se li omplien de llàgrimes d’emoció. En Jack no va poder evitar-ho: va passar-li els dits pels cabells, li va fer aixecar una mica més el cap i la va besar amb passió. La Victòria va perdre l’alè. Va sospirar i va respondre a aquell bes, i es van fondre tots dos en una forta abraçada.

Els moments següents van ser alhora dolços i intensos, però, sobretot, només seus. Al peu del monument dedicat a l’Allegra, van xiuxiuejar-se paraules d’amor a cau d’orella, i van compartir petons i carícies, fins que en Jack hi va posar fi i es va separar d’ella, amb un esforç de voluntat titànic.

—És tard —va dir, mirant-la amb una lluïssor intensa als ulls—; val més que tornem.

Van pujar en silenci, amb les mans agafades. El cor de la Victòria bategava amb força, perquè notava que alguna cosa surava en l’ambient, una mena de tensió entre ells dos. Encara no estava segura de què havia de dir, o com havia d’actuar, i quan en Jack va tancar la porta i la va besar suaument, no s’hi va resistir gens. Li va passar els braços pel coll, amb una certa vacil·lació, i ell va tornar a besar-la, aquest cop amb més entusiasme.

—T’he trobat a faltar —li va dir a cau d’orella.

—Jo a tu també —va xiuxiuejar ella.

—M’agradaria quedar-me amb tu, aquesta nit. Que puc?

—Jack, hi dorms cada nit, amb mi —va dir, tot i que intuïa que ell no es referia a això.

A pesar que la Victòria no li havia respost, en Jack la va empènyer sense brusquedat fins al llit. Ella va ofegar un bleix quan ell s’hi va ajaure al damunt. Estava atemorida, però el desig de no separar-se d’ell era més fort que la seva por, i va respondre als seus petons i carícies. Sentia que el foc d’ell l’embolcallava i li abrusava la pell, i que al mateix temps li escalfava el cor. Va fer un gemec d’angoixa.

—Jack… —va murmurar, en un to de veu diferent; s’hi reflectia una barreja d’anhel i de temor que el va fer reaccionar. Se’n va separar una mica, com si despertés d’un somni, i la va mirar als ulls, molt seriós.

—Digues… Encara em tens por? —va preguntar—. Vols que me’n vagi?

La Victòria va tancar els ulls un instant; encara tremolava. L’ànima se li estremia d’amor per en Jack, però, al mateix temps, el foc del drac l’atemoria.

—Si et sents incòmoda… —li va xiuxiuejar ell a cau d’orella—. Sóc conscient que aquests dies estàs… molt més sensible. I no me’n vull aprofitar. Sigues sincera, sisplau.

Ella li va amanyagar els cabells, aquells cabells tan rossos, i el va mirar als ulls, que brillaven, verds, en la penombra. Va empassar-se la saliva. En aquell moment, el cor de la Victòria bategava només per en Jack, només per ell. Aquell moment era només d’ells dos, de ningú més.

—No, Jack —va dir, i la veu va sonar tot just com un murmuri, però estava tenyida d’amor—. No te’n vagis, sisplau.

En Jack va somriure i va tornar a besar-la, i la Victòria es va lliurar a aquell bes, i en va libar com si fos la primera vegada que els seus llavis es trobaven.

En Christian es va arrapar al tronc molsós d’un arbre, sigil·lós com una ombra. Si en Yaren s’hagués girat per mirar cap al racó on s’ocultava, no l’hauria vist.

Però no es va girar. El mag s’havia aturat en una clariana del bosc, i parlava amb tres persones més: dos szish i un humà. Semblava que esperessin alguna cosa… o algú. En Christian va fer un pas enrere per amagar-se encara més entre les ombres. Si estaven receptius, els szish podien intuir la seva presència, la presència d’un shek, un dels seus senyors. I dubtava que l’obeïssin, arribat el cas. Tenia la sospita que ara servien algú més poderós.

En aquell moment, va arribar algú més a la clariana. A la llum de les torxes, en Christian va distingir dos altres homes serp. Un dels dos era molt jove, gairebé un nano, i tremolava tot ell, fet un manyoc de nervis.

—Ja era hora —va dir en Yaren.

—No arribem passs tan tard —va dir un dels nouvinguts, el més gran dels dos—. No sssom elsss últimsss d’aparèixxxer.

—No —va concedir un altre dels szish, mentre feia una repassada exhaustiva al noi—. És massa jove, Isskez —va dir al seu company, en el llenguatge dels szish, que en Christian entenia perfectament—. No sé si estarà a l’altura.

—Ve del clan de Sozessar —va replicar el primer en el mateix llenguatge—. Dels aiguamolls de Raden. Ha superat totes les proves. És l’indicat.

—Això ho ha de decidir ella.

En Christian va aclucar els ulls.

Hi havia, però, una altra qüestió, en un racó de la seva consciència, que li reclamava l’atenció. Una percepció que li arribava a través de Shiskatchegg. Alguna cosa que tenia a veure amb la Victòria i amb els seus sentiments. En Christian va connectar un moment amb les sensacions que li transmetia l’anell. En va tenir prou amb un instant de concentració per saber què passava entre en Jack i la Victòria. Impertorbable, va tancar les portes de la consciència al vincle de l’anell, com ja havia fet una vegada, temps enrere, quan l’Ashran l’havia torturat fins al punt d’ofegar la seva part humana. En aquella ocasió, la Victòria havia perdut el contacte amb ell i s’havia pensat que era mort. No sabia que el shek havia trencat el vincle voluntàriament, perquè volia fer-la fora del seu cor i dels seus pensaments; perquè ella era, de nou, una enemiga per a ell.

Ara va tornar a trencar el vincle, però per motius ben diferents: la Victòria estava amb en Jack, i li calia intimitat. I, tot i que encara duia posat l’anell, en Christian sabia que en aquells moments s’havia de retirar, discretament, i deixar-la sola amb en Jack. Ja restauraria el vincle l’endemà al matí.

Es va concentrar novament en els individus de la clariana. Estaven en silenci, expectants. Ell també va decidir esperar.

—Feia molts anys que no sentia tanta blasfèmia concentrada —va dir l’Ymur, ofès—. Suposo que és perquè ets un mag. Els mags sempre us heu cregut que teníeu dret a ser més irreverents que la resta de mortals.

—Tot això m’ho va explicar una sacerdotessa —va replicar en Shail, seriós—. I el mateix Ha-Din ho va confirmar davant mig centenar de persones a la torre de Kazlunn. Quan arribi la delegació de l’Oracle d’Awa, els seus sacerdots podran ratificar-te les meves paraules. Ja fa mesos que els Oracles van perdre el contacte amb els déus. I no és pas que els déus ja no parlin, sinó que… parlen massa.

L’Ymur va arrufar les celles i va fer un cop d’ull a en Deimar, que estava ajagut a terra, prop seu; en Shail li havia aplicat un encanteri tranquil·litzant, però encara murmurava mots inintel·ligibles i de tant en tant patia espasmes.

—Vols dir que l’ha fet parar foll la veu dels déus? En Shail va assentir.

—Sabem que, després de la destrucció del Gran Oracle, en Deimar va fugir de Nanhai. Segurament va anar a refugiar-se al bosc d’Awa i es va quedar amb el venerable Ha-Din i els seus sacerdots. Així que el nou Oracle va començar a funcionar, ell va reprendre la seva feina d’oïdor. Pel que m’han dit, darrerament el missatge diví ha deixat sords uns quants sacerdots i n’ha fet embogir com a mínim un parell. En Deimar deu ser un d’aquests dos.

L’Ymur va brandar el cap.

—Primer em dius que el déu del meu poble no és el pare bondadós en què creiem des de fa mil·lennis, sinó que es tracta en realitat d’una poderosa força destructiva, cega i invisible, que ens pot esclafar a tots sense ni adonar-se’n. I ara em vols fer creure que les veus dels Sis trastornen les persones fins al punt que els fan perdre el seny. Què t’empatolles, si es pot saber?

—Parlo de fets, Ymur. Del que he vist, i del que m’han explicat sacerdots i sacerdotesses. I tu, que has passat gairebé tota la teva vida en un oracle…, no has vist mai res de semblant?

—Jo no sóc un oïdor. El que passa dins la Sala dels Oïdors només ho saben ells i els déus. Però és cert que no és res que es pugui prendre a la lleugera. Recordo el cas d’un jove humà que hi va entrar sense permís i va intentar comunicar-se amb els déus… Li degueren contestar alguna cosa, perquè en va sortir bastant alterat. Però no va perdre la raó, ni la capacitat auditiva, que jo sàpiga.

—Quan va ser, això? —va demanar en Shail, encuriosit.

—No me’n recordo…, fa uns quants anys… Deu fer vint anys, més o menys. Potser una mica més. O potser no tants.

En Shail es va repenjar a la paret, perplex.

—Va ser abans de la profecia, en tot cas. Si ho tinc ben entès, les veus dels déus solien ser a penes tènues murmuris, i s’hi havia de prestar molta atenció. És estrany que algú que no hagués estat ensinistrat com a oïdor pogués percebre-hi res, en aquella sala. Potser els déus ja parlaven a crits fa temps, però aleshores no sé com pot ser que només els sentís una persona.

—Potser era un oïdor nat —va replicar l’Ymur—. Hi ha persones que neixen amb una sensibilitat especial. Són molt valorats, en els oracles, aquest tipus d’oïdors.

—De debò? I què se’n va fer, en acabat, d’aquest jove? Es va quedar amb vosaltres?

L’Ymur va negar amb el cap.

—No. Se’n va anar, em sembla. He de confessar que jo no estava gaire al cas del que passava a l’Oracle. Si me’n recordo, d’aquest humà, és perquè hi vaig tenir tractes directes, si més no fins que es va esquitllar a dins de la Sala dels Oïdors. Del que va fer després, no en sé res.

—Com era? Com es deia? Qui…?

—Ep! Una pregunta darrere l’altra, mag —va tallar-lo l’Ymur—. No me’n recordo, del nom, però tu m’hi fas pensar bastant: sou igual d’irreverents.

—Irreverents? —va repetir en Shail, amb interès creixent—. Que potser anunciava l’arribada dels déus?

—Encara pitjor: va ser prou desvergonyit per venir a preguntar-me si entre els textos sagrats de la meva biblioteca s’hi conservava algun document que parlés del setè déu. Del Setè! Ja et pots imaginar la meva resposta. Ja ho dic, jo: els mags, i especialment els joves, es creuen sempre que estan per damunt de tot; però hi ha coses que ningú no hauria de… Què et passa, bruixot? Per què fas aquesta cara?

Una silueta tènue i esvelta es va esmunyir entre els arbres fins on eren en Yaren i els szish. No la van veure fins que no la van tenir al damunt, perquè les fades es mouen pel bosc com si en fossin part; però en Christian l’havia detectada des del primer moment.

—Bé…, què m’heu dut? —va preguntar una veu sensual i vellutada.

Van caure tots cinc de genolls en terra i es van tirar endavant, de bocaterrosa, en senyal d’humilitat. El noi szish havia quedat bocabadat davant aquella presència, fins que un dels seus companys el va obligar a tirar-se a terra amb una empenta.

—Vam fer lesss provesss d’inssstint i percccepccció, tal com vasss ordenar, sssenyora meva —va dir l’Isskez—. Aquest noi va vèncccer totsss elsss jovesss del ssseu clan i en acabat va ssser el primer a less provesss finalsss.

Ella es va inclinar una mica per observar-lo de prop. La suau fragància floral que emanava la seva llarga cabellera va arribar fins a en Christian.

—Tan jove! —va exclamar, amb una nota d’interès a la veu—. Mira’m —li va dir, en el llenguatge dels szish.

El xicot va alçar el cap, tremolenc. En aquell moment, Erea va despuntar darrere un núvol, i la seva llum argentada va il·luminar els rostres de tots els presents. També el d’aquella fada que rebia tanta reverència d’en Yaren i dels altres.

En Christian no va poder evitar un estremiment quan va reconèixer aquelles faccions. Ja l’havia identificada per la manera de moure’s, per la veu, per les olors, que tenia tan presents. Però no havia volgut creure-s’ho fins que no li va veure la cara amb els seus propis ulls.

La Gerde.

«La vaig matar», va pensar, atordit. «La vaig matar. Era ben morta». Havia llançat en Jack, malferit, a un riu de lava. Però encara no era mort, i al capdavall era un drac, de manera que, ben mirat, no era tan particular que hagués sobreviscut al foc. Però el cas de la Gerde era diferent. Ell mateix havia desfet els fils de la seva consciència i havia paralitzat les seves funcions cerebrals, i havia fet també, per tant, que deixés de bategar-li el cor. L’havia morta.

Va continuar observant-la, encara esbalaït. Li veia alguna cosa que feia que no fos ben bé tal com la recordava, però no hauria sabut dir què. De moment, l’únic que sabia és que era incapaç de deixar de mirar-la.

La fada, ajupida, sostenia la cara del noi entre les seves mans i l’observava amb un lleu somriure als llavis.

—No estàs gens malament, per ser que ets una serp —va comentar, amb una certa dolçor—. Com te dius?

—Assher, senyora meva.

—Assher —va repetir la Gerde—. Saps per què ets aquí? El szish va empassar-se la saliva.

—Perquè vaig superar les proves, senyora meva. Ho vaig fer millor que tots els altres.

La Gerde va somriure.

—Bé, molt bé —va dir, cantussejant—. La meva jove serp… Se’n va separar i es va aixecar de nou, lleugera.

—Tots drets —va ordenar—. Ja n’hi ha prou, de tanta adoració.

Es va girar cap a en Yaren.

—Pel que fa a tu… —li va dir, molt seriosa, parlant novament en idhunaic comú—, m’has d’explicar moltes coses.

En Yaren va acotar el cap. Tremolava com una criatura.

—Jo… Em sap molt de greu. Em vaig deixar portar.

—L’havies de mirar altre cop als ulls, oi? Li havies de dir per força com n’arribes a ser, de desgraciat, per culpa seva. I ara els has alertat. Et vaig dir que era massa aviat, cervell de trol. Massa aviat. I t’has deixat sorprendre i atrapar. Més et valdria ser mort.

El bruixot, aterrit, es va deixar caure de genolls davant d’ella.

—T’imploro el teu perdó, senyora meva. Et juro que no tornaré a desobeir-te.

En Christian va arronsar lleugerament les celles. La veu de la Gerde havia sonat tot just una mica amenaçadora, però el seu gest era tan encantador com sempre. Com podia infondre tant de terror a en Yaren?

—I doncs… —va somriure ella—, què hi has vist? En Yaren va alçar el cap, confós.

—Què?

—Que què hi has vist. En els seus ulls. En els ulls de la Victòria.

Els dits d’en Christian es van contraure involuntàriament quan va sentir el nom de la Victòria. Hi havia un to velat d’amenaça, en la veu de la Gerde, quan anomenava la Victòria, una ombra tenebrosa que a en Christian se li va fer estranyament familiar.

En Yaren va rumiar una mica la resposta.

—No res, senyora meva —va dir finalment—. Què hi hauria d’haver vist?

—No res, és clar. Podien haver emès raigs de llum encegadors i no els hauries vist, perquè els humans sou absolutament cecs a la llum d’un unicorn —va sospirar, exasperada—. Aquesta noia hauria de ser morta i, en canvi, s’ha despertat. Com he de saber si l’unicorn encara és viu, dins d’ella, si tu no en pots veure la llum?

—Tenia… una mena de forat al front —es va apressar a contestar en Yaren—. I estava molt feble. Tan feble que gairebé no podia ni caminar.

La Gerde es va girar a mirar-lo.

—Un forat —va repetir—. Bé, no ho has fet tan malament com em pensava. L’unicorn encara és viu…, però sense la banya.

Aleshores va riure. I la riallada era pura i musical, però tenia encara aquell lleuger matís fred i inhumà que a en Christian li era tan familiar, i que no sabia associar amb la veu de la Gerde.

Va girar l’esquena a en Yaren i va tornar a fixar-se en el noi szish. Altre cop amb el llenguatge de les serps, que en Christian no recordava que la Gerde hagués parlat mai amb tanta fluïdesa, va dir-li pausadament:

—Doncs aleshores ja ho saps. El que et lliuraré aquesta nit no t’ho pot donar ningú més en tot Idhun. Ningú més. N’ets conscient?

El jove Assher va alçar la mirada cap a ella, una mirada plena de profunda adoració.

—En…, en sóc conscient, senyora meva.

A en Christian, ocult entre l’espessor del bosc, li costava conservar la calma. Ja feia estona que havia intuït el que passava, i sabia què estava a punt de presenciar. I, en canvi, no tenia clar que estigués preparat per veure-ho.

—Aixeca’t —va dir la Gerde al noi szish—. Enrere —va ordenar als altres convocats.

Van obeir tots. Aleshores, la fada va aixecar la mà, i una cosa blanca i brillant, com una daga de llum d’Erea, va centellejar entre els seus dits.

En Christian va clavar les ungles en el tronc de l’arbre, fins que es va fer mal. Va reprimir el desig de desembeinar la Haiass i irrompre enmig de la clariana per matar-los a tots. Va respirar fondo i es va concentrar a conservar la calma.

Va haver de tancar els ulls un moment. Per no veure aquella banya d’unicorn, la banya de la Victòria, en mans de la Gerde.

I tanmateix els va obrir a temps de veure com la fada feia lliscar la superfície perlina de la banya per la pell escatosa de l’Assher, primer per la galta, després pel coll, com una carícia de llum. El jove va tancar els ulls i va tirar el cap enrere, amb un sospir, i va gaudir intensament de la sensació incomparable de veure’s inundat per la màgia.

En Christian contemplava l’escena, aparentment impassible. En algun racó profund de la seva consciència, però, va aflorar un record mig oblidat: el record del moment en què un unicorn li havia lliurat el seu do, feia disset anys. Els detalls d’aquell dia li apareixien encara confusos. Però començava a adonar-se que, en el fons, mai no havia arribat a oblidar del tot la llum de l’unicorn.

Va tornar a la realitat. Davant seu, una mica enllà, el noi szish havia deixat caure les espatlles i tremolejava. En Christian no ho podia veure, des d’on era, però no tenia cap dubte que plorava.

La Gerde se’l mirava en silenci, amb una expressió indesxifrable.

—Endueu-vos-el —va dir—. Isskez, tu en seràs el tutor. Inicia’l en l’art de la bruixeria i, quan creguis que està preparat…, porta-me’l. Enhorabona, nano —li va dir amb dolçor, acaronant-li les galtes amb les puntes dels dits—. Ja ets un iniciat. Però no un iniciat qualsevol. Tinc plans per a tu, Assher. Aprèn a fer bon ús del teu do… i et recompensaré amb escreix.

El jove szish anava a dir alguna cosa, però no li va sortir la veu. Els altres el van apartar de la presència de la Gerde, que es va girar a mirar-los mentre se n’anaven bosc enllà.

Només s’hi va quedar en Yaren. Havia quedat embadalit, contemplant el punt per on els homes serp s’havien endinsat en el bosc amb els ulls mig clucs i una expressió boirosa.

La fada s’hi va adreçar.

—Enveges l’Assher, oi?

—De tot cor —va dir en Yaren en veu baixa, i la va mirar; una espurna de súplica li brillava enmig de la grisor dels ulls—. No podries pas…?

—Ja ho hem intentat —va tallar-lo, eixuta—. Ja saps que no funciona.

—Però tu… ets poderosa. Ets la fetillera més poderosa que…

—Sóc molt més que una fetillera poderosa, però hi ha coses que, simplement, no poden desfer-se. T’ho he explicat moltes vegades: per netejar-te bé hauria de canalitzar dins teu una gran quantitat d’energia. I podria fer-ho —va dir, rient—, podria lliurar-te tota la màgia que et cal per guarir-te. Però aleshores el teu cos esclataria en milers de bocins. Per això van ser creats els unicorns: és així com funcionen les seves banyes. Perquè els mortals són recipients que ells han d’omplir de màgia, però la màgia del món és tan immensa, tan vasta…, que, si no la canalitzessin a través de la banya, el recipient quedaria destruït. Seria com col·locar un simple i fràgil atuell de terrissa al capdavall d’una enorme cascada. —Va encongir les espatlles—. Els humans sou tan delicats…, us trenqueu de seguida.

—Ja ho sé, sí —va sospirar en Yaren—. Sé que, si fas servir la banya, no podràs donar-me tota l’energia que necessita el meu cos per desallotjar la màgia corrupta que ella em va lliurar.

I sé que, si no la fas servir, moriré en l’intent. Però… hi ha d’haver una altra manera.

—Ja hi rumio —va contestar la Gerde, amb un lleu somriure—. Però espero que entenguis que en aquest moment no és una de les meves prioritats. I encara menys després del que has fet avui.

En Yaren va callar i va abaixar la vista.

—Saben que ets aquí —va dir en veu baixa—. Ens trobaran. Un somriure enigmàtic es va dibuixar en el rostre de la fada.

—Ho sé —es va limitar a afegir.

En Yaren la va mirar, interrogador. La Gerde va sacsejar el cap i va fer voleiar a banda i banda la llarga cabellera de color d’oliva.

—Torna al campament i espera’m al meu arbre. Tinc feina.

El bruixot humà va insinuar un dels seus somriures contrafets, va fer una breu reverència i va desaparèixer, a l’encalç dels szish.

Tan bon punt va estar sola, la Gerde va fer mitja volta i va clavar els seus ulls negres enmig de les ombres.

Al lloc on s’ocultava en Christian.

Cap humà, cap szish, ni tan sols cap fada com ella, no hauria pogut detectar-lo tan fàcilment. Però ja feia estona que el shek sospitava que la Gerde ja no era una fada com les altres. Va desembeinar la Haiass, tens, a l’aguait. I aleshores, de sobte, la Gerde va desaparèixer.

En Christian no va trigar ni una centèsima de segon a fer mitja volta i cobrir-se amb l’espasa. La seva intuïció li va indicar sense marge d’error on era la fada, però no la va veure fins que no la va tenir just davant seu.

Van encreuar una mirada tensa. En Christian mantenia l’espasa alçada, però, no sabia ben bé per què, era incapaç de descarregar-la. La Gerde li somreia.

Finalment, va abaixar l’espasa, lentament.

—Eres morta —va dir en un murmuri, amb un punt molt lleu de tremolor a la veu.

—Sí, era morta —va assentir la Gerde—. Però ara sóc viva.

En Christian va abaixar el cap. Era incapaç de suportar aquella mirada, la mirada d’uns ulls negres que mostraven una rara lluïssor metàl·lica. El somriure de la Gerde es va eixamplar quan va veure que el shek tremolava.

—M’has trobat —va dir la fada amb suavitat—. Sorprès?

—Desagradablement sorprès, sí —va reconèixer ell, encara capcot.

—No m’has trobat a faltar? —va dir ella, amb veu de gat.

—Si hagués pensat que t’havia de trobar a faltar, no t’hauria mort —va replicar en Christian.

El somriure de la fada va quedar congelat.

—Cert. Em vas matar. Com puc haver-me’n oblidat?

En Christian va aixecar el cap, molt lentament. Va mirar-la fit a fit, i va haver de reprimir un calfred quan va detectar en aquells ulls la mateixa força que havia irradiat l’esguard del seu pare, i que sempre l’havia atemorit. Aleshores creia que temia i respectava l’Ashran perquè era el seu pare, el seu creador, el qui havia fet d’ell allò que era. Ara ja sabia que no era així.

Es va estremir quan els dits de la fada li van fregar el coll, àgils com papallones.

—Què penses fer, ara, Kirtash?

—Et mataria altre cop, si pogués —va respondre en Christian, serè.

—Però saps que no pots.

—I tu? Què penses fer? Tens intenció de fer-m’ho pagar? Perquè, si és així…, vés al gra, sisplau.

La Gerde li va dedicar un somriure encisador.

—Tan adust com sempre —va comentar, passant-li els braços pel coll, arrapant-se a ell—. Veig, i m’alleuja, que aquesta noia no ha aconseguit ofegar del tot la teva freda personalitat de shek.

—Tu no has canviat gaire, tampoc —va replicar ell—. Tot i que em puc imaginar com deu ser de traumàtic morir-se… i tornar de la mort transformada en… què?, la setena deessa?

—Tampoc no has perdut la teva perspicàcia —va dir ella, somrient—. Ja hauries de saber, doncs…, que sóc la teva mestressa. Que em deus obediència. Total, absoluta…, incondicional.

En Christian va sacsejar el cap.

—T’ho deus passar d’allò més bé, oi que sí?

—Sempre és agradable veure que els vents giren i bufen a favor teu.

En Christian se la va treure de sobre, sense brusquedat però amb fermesa.

—No et tinc por. Vaig lluitar contra l’Ashran. I el vam vèncer. No tenia tant poder damunt meu com em feia creure.

—No dominava la teva part humana, Kirtash. La teva part humana no li devia obediència. Es va pensar que pel simple fet de ser el pare natural d’aquesta part humana aconseguiria controlar-la. Però no se’n va sortir.

—Tu no ets el meu pare.

—Ben cert. —Va somriure, amb encís—. Però, tot i així, tinc més poder damunt teu que no en va tenir mai l’Ashran. No ho entens, oi? La teva part shek em pertany perquè sóc deessa. I la teva part humana em retrà homenatge i m’acatarà perquè… ets un home.

En Christian va fer un pas enrere i va brandar el cap.

—No funciona, Gerde. No em sento atret per tu. La Gerde li va dedicar una rialleta musical.

—De debò? Potser és que no m’has mirat prou bé. I ara…? Amb cada una de les últimes paraules de la Gerde, en Christian va sentir que començava a rodar-li el cap, més i més de pressa. De cop i volta, l’aire es va tornar més fragant, i la veu de la Gerde va fer-se molt més melodiosa, com un cant de sirena. En Christian la va mirar, una mica atordit, i va perdre l’alè. No havia vist mai una criatura tan bella com la dona que s’estava dreta davant d’ell, aquella fada d’ulls profunds com el cor de la forest, de cabells llargs i suaus com plomalls de dent de lleó. Va tancar els ulls i va inspirar, fent un esforç per calmar-se. Però el cor li bategava molt de pressa, i allò no era habitual, en el seu cas. Va obrir els ulls lentament. Va empassar-se la saliva. Era com si al món no existís res més: només els llavis de la Gerde.

Va lluitar contra l’impuls que l’empenyia a besar-los-hi, i va intentar desesperadament recordar la Victòria, perquè sabia que, si es lliurava a la Gerde, quedaria privat de voluntat, i res no li feia tanta por com perdre la capacitat de prendre les seves pròpies decisions. Va buscar la Victòria a l’altra banda de la seva percepció, però no la va trobar, i aleshores va recordar que havia trencat el contacte amb l’anell per deixar-la sola del tot amb en Jack. En aquell breu instant de vacil·lació, el poder seductor de la Gerde va acabar d’apoderar-se’n.

—Què me’n dius, ara, Kirtash? —va somriure ella—. Em pertanys… o no?

Per tota resposta, en Christian la va besar apassionadament, com mai no havia besat cap altra dona.

«No sóc jo», va pensar. «Jo no perdria mai el control d’aquesta manera. Mai. Ni tan sols per…». El nom de la dona que realment estimava va quedar ofegat en els seus pensaments pel suau perfum floral que emanava de la pell i els cabells de la Gerde.

Llavors, quan estava completament captivat pel cos d’ella, quan el desig li conduïa la raó, la Gerde se’l va treure del damunt amb una riallada cruel. En Christian va fer un pas endavant per tornar a apropar-s’hi, però la fada va estendre la mà, per marcar distàncies.

—Quiet —va ordenar, i en Christian, tot i que no suportava estar-ne tan lluny, va obeir. Va respirar fondo i, a poc a poc, va anar recobrant el seny—. Les coses han canviat una mica. Potser a mi ja no m’interessa un mig shek. Ets poca cosa, per a algú com jo, Kirtash.

En Christian li va adreçar una mirada carregada d’un odi glacial.

—No sóc un mig shek. Tu hauries de saber millor que ningú que la meva essència de shek està intacta. Sóc un shek complet.

—I també ets completament humà —va replicar la fada amb fredor.

—No crec que això t’importi, en el fons —va remarcar en Christian—. Els teus mags són completament humans, o completament szish. Inferiors a mi.

—Ai que estàs gelós…

—No pas gelós. Només tinc l’orgull ferit —va replicar amb fredor.

—No, Kirtash. T’hauràs de guanyar el privilegi de tocar-me.

—Què et fa pensar que tinc interès a tocar-te?

La Gerde va alçar una cella, fina i arquejada, amb un somriure burleta, i en Christian va sentir que el desig tornava a apoderar-se’n. Va lluitar per dominar aquell desig, furiós de saber-se en mans de la fada, de saber que ella jugava amb ell, i que, per primer cop, era ella qui el controlava a ell.

La Gerde s’hi va apropar encara més, i el va mirar per sota de les seves denses pestanyes.

—Estàs sol, Kirtash —va dir cantussejant—. Completament sol. La teva noia unicorn ha perdut la banya, i ara ja no és altra cosa que una humana corrent. Ja no serà capaç de contenir el drac. Tard o d’hora, ell et matarà, si no el mates tu abans. I aleshores què? Què faràs? On aniràs?

En Christian no va contestar.

—Queda’t amb nosaltres —li va xiuxiuejar a cau d’orella—. Amb la teva gent. Amb la teva deessa.

El shek va alçar el cap.

—Què en vols, de mi?

La Gerde va riure amb suavitat.

—No perds facultats, Kirtash. Tens raó: vull que em facis una feina. I la faràs. Saps que, en el fons…, no tens elecció. Perquè és una qüestió de lleialtats, i perquè em pertanys, ara i sempre.

El va besar de nou. En Christian va tancar els ulls i la va deixar fer. Quan ella va fer un pas enrere i el va mirar de dalt a baix, amb esguard avaluador, en Christian no va dir res, i no va moure ni un sol múscul.

—Ets un pèl més alt —va comentar—. Tot un home, ja. I ets tan atractiu com et recordava. Llàstima… —va sospirar—, ja tinc plans per a aquesta nit. Però si aquesta vegada no em falles, si compleixes la missió que t’encomanaré, podria ser que oblidés petites discrepàncies… I, qui sap, potser et podria convidar a passar alguna nit al meu arbre. Pels vells temps, eh?

En Christian no va dir res, però inconscientment va cloure els punys. La Gerde va somriure i va tornar a acostar-s’hi. Es va posar de puntetes per parlar-li a cau d’orella, i el seu alè suau va acaronar la galta del shek.

—Escolta’m bé, perquè no ho repetiré. Et diré què vull que facis. Si m’obeeixes, et recompensaré…, i valdrà la pena, em pots ben creure. Si no ho fas…, et mataré.

En el seu to de veu va ressonar un poder obscur que en Christian coneixia massa bé, i que el va fer estremir de terror de cap a peus.

—M’has entès bé?

—Sí —va dir en Christian en veu baixa.

—Com dius?

El shek va alçar el cap. I, una vegada més, va ser incapaç de suportar la mirada de la Gerde.

—Sí, senyora meva —va corregir-se.