CAPÍTOL VI

EL SENYOR DELS VENTS

En Jack va baixar l’escala de caragol corrent. Intentava treure’s del cap la imatge d’en Christian i la Victòria xuclats per la Porta interdimensional. Tornaven a la Terra…, a casa. Se li va encongir el cor d’enyorança, i hi va haver un instant que va desitjar girar cua i anar-se’n amb ells. Però se sentia en deute amb unes quantes persones: amb l’Alexander i en Shail, per començar; amb en Qaydar, que els havia acollit a la seva torre; amb la Kimara, que li havia salvat la vida una vegada. I, malgrat que no li importaven tant com la Victòria, ni, en un cert sentit, com el shek que se l’havia emportada, se’n sentia responsable.

A més, no volia donar-se per vençut tan aviat. Havia estat a Umadhun, la Sheziss li havia relatat la història d’aquell lloc, i alguna cosa dins seu es rebel·lava davant la idea que Idhun, terra de belleses i d’horrors, de llegenda i de misteri, pogués veure’s reduïda a un món buit, «espantosament lleig i avorrit», tal com l’havia descrit la shek. Hi havia d’haver alguna manera d’aturar allò. Per força.

Va trobar els nivells inferiors de la torre inundats, però a partir del cinquè pis a penes hi havia aigua: el terra estava gairebé eixut, i les finestres estaven segellades per una substància que semblava vidre, però que no ho era. En Jack es va recordar de les finestres de Limbhad, que li havien cridat tant l’atenció el dia que hi va arribar. Estaven tancades amb un material cristal·lí que, en canvi, era tan elàstic que era irrompible. Ara les finestres de la torre estaven segellades amb el mateix sistema. El vent i les ones hi petaven amb fúria, i aconseguien de bombar-les bastant, però no arribaven a trencar-les ni, per tant, a penetrar dins la torre.

En una de les habitacions del quart pis, la més gran, i la que estava més ben protegida, en Jack va trobar-hi el personal de servei, tots els no iniciats de la torre, que s’arraulien uns al costat dels altres, morts de por.

—On són els bruixots? —va preguntar a crits, per fer-se sentir per damunt de la ventada.

Es van girar tots a mirar-lo, i quan el van veure els va canviar la cara, que ara reflectia un gran alleujament i una fe cega. «Creuen que els trauré d’aquest tràngol», va pensar en Jack, incòmode. «Simplement perquè sóc un drac». Com podia explicar-los que ni tan sols els dracs no eren capaços de fer miracles?

Va repetir la pregunta, cridant encara més; ja es penedia d’haver-se quedat. Finalment algú va reaccionar, i li va contestar que havien anat al soterrani, a assegurar els fonaments de la torre.

«Els fonaments», va repetir en Jack per dintre, assaltat per una horrible sospita.

Va córrer fins a la part més baixa de la torre, cap a les termes. Va recordar-se de la piscina d’aigua natural que hi havia, que s’omplia quan pujava la marea. Amb aquell temporal, la bassa no era sinó un forat per on entraria molta més aigua que la que podia suportar aquell lloc.

Tanmateix, quan hi va arribar, va descobrir que els mags ja havien segellat l’entrada a les termes amb un mur de pedra assegurat amb màgia. Va imaginar-se que els devia haver estat ben difícil obrir-se pas a través del soterrani inundat. I es va preguntar com devien haver aixecat aquell mur i expulsat l’aigua. Va sacsejar el cap i va continuar passadís avall, fins que va arribar a una petita escala que duia més avall. Va baixar-hi.

Va anar a parar en un soterrani format per una sèrie de galeries de parets gruixudes, de pedra. I és allí on va trobar els mags. Xipollejant enmig d’un fang que els arribava als genolls, feinejaven adelerats: reforçaven els pilars, escampaven encanteris contra l’aigua, i renovaven la màgia que corria entre les escletxes de la torre. L’Yber s’encarregava del sostre, que ell tenia a l’abast de la mà: només li calia alçar els seus braços potents.

Des del peu de l’escala, en Jack va fer una ullada general, per veure quina feina podia fer ell. En Qaydar el va veure primer.

—Jack! On eres? I la Victòria?

—Fora de perill! —va contestar ell—. Què puc fer?

—Aquí res! Al quart pis hi ha els no iniciats. Vés-hi i assegura’t que no els passa res!

En Jack va serrar les dents, frustrat. «Ni parlar-ne», va dir-se. «No he deixat passar l’oportunitat de tornar a casa perquè ara em diguin que no puc fer res».

—I el tornado, Qaydar? —va insistir—. No hi ha manera d’aturar-lo?

—Ho hem intentat amb un conjur atmosfèric, però no ha funcionat! Probablement és perquè necessitàvem més gent.

«O probablement és perquè ni cent arximags alhora no podrien aturar un déu», va pensar en Jack, però no ho va dir.

—I no podem intentar desviar-lo?

—Desviar-lo? Com? —va repetir en Qaydar, estupefacte.

—Tinc raons per pensar que no és un simple tornado. Crec que té consciència, i que si ens passa pel damunt és, simplement, perquè no ens veu. Si aconseguíssim cridar-li l’atenció, fer-li saber que som aquí…

—No tenim temps per fer experiments, Jack —va tallar-lo en Qaydar, exasperat—. Puja amb els no iniciats, sisplau. Aquí no pots fer-hi res.

Amb l’orgull ferit, en Jack va girar cua i es va enfilar escales amunt. Però no es va aturar al quart pis, sinó que va tornar a la sala de la cúspide de la torre, on havien desaparegut en Christian i la Victòria feia tan poca estona. Ja no n’hi havia ni rastre, d’ells dos, i de fet tota l’estança estava a punt de desaparèixer: la teulada cònica de la torre havia volat, arrencada de soca-rel per la ventada, i una pluja fina començava a xopar tota la sala.

«No he deixat marxar la Victòria simplement per quedar-me a contemplar com un déu em passa pel damunt», es va dir. Va observar el tornado, que ja era tan a prop que es veia encara més gran i esfereïdor. «Podràs ignorar un parell de dotzenes de sang-calents», li va dir, en silenci. «Però no pots no fer cas d’un drac». Va respirar fondo, va tancar els ulls un moment i es va transformar en drac. Llavors va alçar la testa cap al cel turbulent. Era conscient que els vents l’empenyerien, el farien anar d’una banda a l’altra, li farien perdre el control, però esperava que això serviria per cridar l’atenció del déu. Va saltar amunt, impulsat amb potència per les robustes potes, i va aixecar el vol, amb les ales obertes de bat a bat.

Va ser pitjor del que s’havia imaginat. Tot just abandonat el recer de les parets de la torre, una violenta ràfega d’aire el va empènyer cap endarrere, amb un cop tan fort que li va tallar l’alè i el va deixar atordit un moment. Va batre les ales amb totes les forces i va aconseguir mantenir-se estable. Llavors, lentament, va intentar avançar cap al formidable huracà que es desplaçava cap a ell. Va lluitar contra el vent, que el volia fer caure, va lluitar fins a l’extenuació. I, quan ja tenia el tornado pràcticament al damunt, es va adonar que ell no s’havia mogut gens: encara estava just a sobre de la torre. Després d’un breu instant de pànic, es va dir a si mateix que, si el que pretenia era allunyar Yohavir de la costa, era evident que no se’n sortia. Però encara quedava la possibilitat que el déu s’aturés, o que, com a mínim, deixés d’avançar.

Amb les poques forces que li quedaven, va inspirar fondo, va tirar el cap enrere i va vomitar una flamarada furiosa cap als núvols. Quan es va quedar sense alè, va tornar a inspirar i a escopir foc contra el vent. Pregava perquè el déu captés aquell senyal, i no va deixar de llançar bafarades fins que la seva potent flama no va ser sinó una guspira enmig del cicló. Llavors va entendre, esgotat, que no hi havia res més a fer. Ja ni tan sols no tenia forces per mantenir-se enlaire, i la ràfega següent el va aixecar i el va arrossegar com si fos un ninot de palla. Atordit, va perdre la noció del temps i de l’espai, empès ara cap aquí, adés cap allà, talment una joguina en mans dels elements. Fins que, no sabia pas com, al voltant seu es va detenir tot.

Va descloure les parpelles amb esforç i es va trobar, sorprès, que surava en l’aire i girava lentament sobre si mateix. Va provar de moure’s, però de poc no perd l’equilibri, i va entendre que era millor quedar-se quiet.

Tot i així, no era tan senzill quedar-se immòbil en aquella situació. Semblava com si els vents giressin al voltant seu i ell estigués en ple centre de l’huracà, de moment estable, però amb un equilibri precari. I, malgrat tot, allò no era pas el pitjor.

El pitjor era aquella sensació indescriptible, que no s’assemblava a res que hagués experimentat abans. Era un pessigolleig a totes les escates, com una mena d’electricitat estàtica que l’atordia, una sensació que era meravellosa i esborronadora al mateix temps. Tenia la impressió, totalment irracional, de ser un insecte minúscul al palmell de la mà d’un gegant, obligat a quedar-se quiet mentre un ull immens l’observava amb interès.

Però allí no hi havia palmell, ni ull. No hi havia res que es pogués veure o tocar. I, tanmateix, alguna cosa hi havia. La presència del déu li ocupava tota la percepció, encara que l’essència d’aquella divinitat estigués més enllà dels seus sentits. Dominat pel terror indescriptible que li omplia el cor, en Jack, un drac que havia gosat plantar-se enmig del camí per on passava un tità, va tenir un sol pensament: «M’ha vist». Va semblar que l’aire es carregava encara més d’aquella estranya electricitat estàtica que li recorria la pell com un milió de minúscules formigues. De cop va començar a pujar la tensió i en Jack va entendre, horroritzat, que el déu s’hi acostava encara més. Per què? Per «veure’l» millor? Per comunicar-s’hi? En qualsevol cas, en Jack va saber, de sobte, que no volia de cap manera que Yohavir se li acostés més. I el terror va inundar cada fibra del seu ésser, el terror a una cosa que era tan incommensurable, tan poderosa, que no volia ni pensar a veure-li la cara. Instintivament es va regirar, en un intent de fugida, com un animaló assetjat…, i els vents ja no el van poder sostenir. Amb un rugit de pànic, va caure al buit. Tenia la sensació que algunes ratxes de vent procuraven enlairar-lo novament, sense èxit, i el següent que va sentir va ser el cop brutal del seu cos en caure a l’aigua.

Va perdre els sentits pràcticament a l’acte.

—De pressa, que vingui algú! El drac té problemes!

Els mags es van girar cap a l’escala, i van veure-hi, molt alterat, un jove amb la vestimenta de l’Església dels Tres Sols. La majoria es van demanar què hi feia, a la torre de Kazlunn, un novici dels Tres Sols, però un parell el van reconèixer com el missatger que havia arribat des de Nanhai aquella tarda mateix, per lliurar un missatge a en Jack.

En Qaydar era dels que no n’estaven al cas, de la presència del missatger a Kazlunn, però no va entretenir-se a esbrinar-ne la identitat.

—Què li passa? —va demanar, exigent.

—Abans ha sortit volant cap a l’ull de l’huracà, Arximag! —va respondre el xicot, nerviós—. Ho hem vist tot des de la finestra! I ara l’hem vist caure a l’aigua!

Es va fer un silenci de pedra, esquinçat només pel bramul de la tempesta. Tothom sabia el que implicaven els mots del missatger. Ja era un suïcidi tirar-se a l’aigua un dia serè: les poderoses marees que regien els oceans idhunians llançaven contra els espadats qualsevol que s’hi banyés, amb una violència brutal. Aquella nit, ni tan sols un drac podria vèncer la força de les aigües.

—Feu alguna cosa, per tots els déus! —va insistir el missatger—. Se suposa que sou bruixots!

—Vinc amb tu —va dir en Qaydar—. No sé com dimonis el trauré de l’aigua, però bé ho he d’intentar.

Ja se n’anava, però una mà humida el va detenir, i es va girar: va trobar davant seu l’únic bruixot Varu que vivia a la torre.

—Dablu —va murmurar en Qaydar—, què passa?

«Quedeu-vos aquí, Arximag», va dir el Varu. «I salvaguardeu la torre. Si algú pot rescatar el drac, sóc jo». —Ni parlar-ne, Dablu. La mar és un perill, aquesta nit, fins i tot per a un Varu.

«Però és l’únic que podem fer. Potser vós el podeu treure de l’aigua, amb la vostra màgia, però trigaríeu massa temps a trobar-lo. En Jack és l’últim drac d’Idhun: la seva vida val més que no pas la meva». En Qaydar va obrir la boca per replicar, però no hi va ser a temps, perquè una nova escomesa del vent va fer cruixir, de nou, els fonaments de la torre. Els mags van exclamar-se’n; n’hi va haver algun que va advertir que li flaquejava la màgia. L’Arximag va respirar fondo i va assentir: va comprendre que la seva gent el necessitava.

—D’acord. Però vés amb compte, Dablu.

El Varu no va contestar. Va seguir el jove missatger escales amunt. Quan ells dos van ser fora, els bruixots van tornar a la feina, concentrats, però els seus pensaments acompanyaven el drac que havia caigut a l’aigua, i el Varu disposat a jugar-se la vida per rescatar-lo.

El mag i el novici van pujar fins al sisè pis: els mags no n’havien segellat les finestres, i havia començat a inundar-se. En Dablu va moure el cap mentre lliscava amb rapidesa pel terra moll.

«Baixa altre cop i digues que necessitem algú que tanqui les finestres dels pisos superiors», va dir al noi. «Com més va, més altes són les ones». —Però, si segellen totes les finestres, com tornaràs?

«No t’hi amoïnis, per això. Vinga, vés-hi, i en acabat torna aquí amb tots els iniciats. Jo sóc un Varu: hi estaré bé, a l’aigua». Després d’una breu vacil·lació, el novici va assentir, va fer mitja volta i el va deixar sol.

En Dablu, ben arran de paret, perquè el vent no li fes perdre l’equilibri, va acostar-se al finestral. Quan va arribar a l’obertura que tenia més a prop, es va treure la túnica de mag, tota xopa, i va regirar-ne els saquets fins que va trobar les corretges que feien servir tots els Varu quan anaven per l’aigua. Com que necessitaven els braços i les cames per nedar, qualsevol cosa que volguessin transportar se l’havien de penjar a l’esquena: les corretges els eren tan necessàries com ho era el calçat per als humans que haguessin de caminar per muntanya. En Dablu les va estrènyer bé, somrient per dintre, com cada vegada que se les posava. N’estava molt orgullós, de ser mag, i vivia a la torre, servint l’Orde Màgic, perquè volia; però tots els Varu, fins i tot els que ja feia anys que vivien entre les races terreres, enyoraven la mar.

Un cop va estar a punt, es va enfilar a l’ampit, ben agafat, per no deixar-se arrossegar pel vendaval furient, i va mirar cap avall.

La vista era esfereïdora. Calia afegir a l’altura de la torre la d’un penya-segat impressionant: al peu de l’espadat, les ones espetegaven amb fúria contra unes roques que de dalt estant semblaven minúscules, però que en Dablu sabia prou bé que en realitat eren immenses. Una mica més enllà, a l’horitzó, una ona gegantina es preparava per estavellar-se contra la costa. En Dablu va calcular que seria prou alta i, encara ben aferrat a l’ampit, va esperar el moment just.

Quan l’ona va petar contra l’espadat, la cresta va arribar gairebé fins al setè pis de la torre. Davant el violent mur d’aigua que li va ocupar uns instants tot el camp de visió, en Dablu no es va acovardir: va subjectar-se amb força, enganxat a la paret, i va resistir l’envestida; quan l’aigua va tornar enrere, es va deixar anar i es va deixar endur, arrossegat per l’aigua.

Al cap d’uns moments lluitava contra els poderosos corrents que sacsejaven el fons marí. No tenia pas por d’ofegar-se: com tots els Varu, podia respirar dins l’element líquid. Però les ones podien estavellar-lo contra la roca, si no aconseguia resistir-s’hi.

Sabia que, més avall, la mar devia estar encalmada, perquè l’agitació provenia dels vents, no pas de cap moviment sísmic. Per tant, el primer que va fer va ser immergir-se tan avall com va poder, fins a aigües més tranquil·les.

Quan hi va ser, va llançar un senyal.

Com tantes altres criatures marines, els Varu tenien la capacitat d’emetre ultrasons que els orientaven en l’aigua. En Dablu sabia que la tempesta li enterboliria els sentits subaquàtics, però esperava que el cos d’un drac no li passaria desapercebut: era un objecte prou gran per poder detectar-lo amb relativa facilitat.

Quan el senyal va retornar-li, en Dablu va poder confegir mentalment un mapa de la zona. I va arrufar les celles, preocupat. Del drac, ni rastre. Hi havia un cos a la deriva, sí: un cos que, per la forma i per la mida, havia de ser d’un humà o d’una espècie similar. També podia tractar-se del tronc d’un arbre arrencat pel vendaval, però no podia pas arriscar-se a no fer-ne cas. Es va impulsar amb totes les forces envers aquella direcció.

Nedant sempre per la zona més profunda, va arribar per fi al lloc on hi havia el cos. Una nova onada d’ultrasons li va permetre localitzar-lo amb més precisió i identificar-lo, en efecte, com un cos humà. Es va impulsar cap amunt i el va veure una mica més enllà, arrossegat pels corrents submarins.

El va atrapar amb un parell de braçades i, quan el va haver subjectat entre els seus llargs braços, el va reconèixer a l’acte: era en Jack.

No podia perdre temps. Va posar els seus llavis contra els d’en Jack i va començar a insuflar-li aire sense parar, filtrat per les ganyes que tenia, com tots els Varu, als dos costats del cap. A la fi, el jove va tossir i va obrir la boca per respirar, però en Dablu no l’hi va permetre. Sense deixar de fer-li la respiració artificial, el va sostenir quiet sota l’aigua fins que no va recuperar la consciència i se’l va mirar, espantat i desorientat.

«No respiris, noi, aguanta l’aire», li va dir el Varu. «Et trauré d’aquí». En Jack va assentir, feble. En Dablu se’l va carregar a l’esquena i el va lligar al seu cos amb les corretges. Ell no va poder fer res més que deixar caure el cap sobre l’esquena del Varu i deixar-se portar.

L’encarregat de pujar a segellar les finestres dels pisos superiors havia estat l’Yber: era el més pesat, i el vent no podia arrossegar-lo. Però no era feina fàcil, perquè l’aigua no cessava de batre-hi. Esforçant-se a no perdre la concentració, el gegant va anar tancant, una rere l’altra, les finestres de les cambres exteriors. Quan anava a aplicar l’encanteri a l’última de les finestres del sisè pis, va sentir una crida tènue dins la ment.

Va arronsar les espatlles i va sacsejar el cap. De totes les races d’Idhun, els gegants eren probablement els menys sensibles als estímuls telepàtics; allò que per a un Varu o un shek, o fins i tot per a un szish, hauria estat un potentíssim crit de socors, per a ell no va ser sinó un lleu murmuri en un racó de la seva consciència.

Però la crida es va repetir, i ara l’Yber la va percebre més clarament. Intrigat, va treure el cap per la finestra i va mirar a banda i banda.

I va veure en Dablu, el Varu, arrapat a la paret de la torre, que regalava aigua, a tocar de la finestra, a set pisos d’altura, amb en Jack aferrat a la seva esquena, tots dos penjats precàriament sobre l’impressionant penya-segat.

Quan en Jack es va despertar, estava xop i mort de fred. Al seu voltant, la gent parlava en un murmuri respectuós, tret d’una veu, que no parava de donar ordres:

—Feu un foc, i porteu una flassada! Aviseu un guaridor! I deixeu-los respirar, per tots els déus!

Tremolant de cap a peus, en Jack va obrir els ulls i va mirar tot al voltant, desorientat. Era al vestíbul principal de la torre de Kazlunn, ajagut a terra, sobre un toll d’aigua. Al seu costat, també ben xop, i visiblement fatigat, hi havia el bruixot Varu. La resta, mags i no iniciats, s’havien congregat en cercle al voltant d’ells. En Qaydar intentava allunyar-los perquè en Jack i en Dablu tinguessin un xic més d’espai.

—Què ha passat? —va poder dir en Jack, molt fluix.

El van tapar amb una flassada. En Qaydar es va ajupir al costat d’ell i el va mirar fit a fit.

—Ets boig, Jack.

De cop i volta va recordar-ho tot. Va obrir uns ulls com unes taronges i va intentar incorporar-se, però estava tan exhaust que no va poder.

—Yohavir! —va exclamar, amb una nota de terror a la veu—. On és? On ha anat?

L’Arximag va posar-li una mà a l’espatlla, i en Jack es va sentir de seguida més calmat, com si l’haguessin sedat. Mentre queia novament en el son, encara murmurava, entre dents:

—Tan gran…

—… per un cop de sort increïble, el cicló no ha arribat a passar per sobre de la torre. S’ha aturat en plena mar i després ha seguit cap al sud. Si no s’ha desviat, deu haver tocat terra a l’altura del Montlunn.

—Amb tots els respectes, senyor, no crec que hagi estat un cop de sort. Nosaltres hem vist com en Yandrak aixecava el vol i s’endinsava en el cor del tornado per enfrontar-s’hi. El tornado s’ha aturat immediatament i després ha canviat de direcció.

Hi va haver murmuris generals, tenyits d’un temor reverencial. En Jack va obrir els ulls, a poc a poc.

Estava assegut en una butaca, a la vora del foc, embolicat amb una bona flassada, en un racó d’una de les sales de reunions de la torre. Va mirar al seu voltant, desorientat, i va veure que també hi havia en Qaydar i tota la resta. Se’ls veia cansats, però també bastant més relaxats que l’última vegada que els havia vist, i va deduir que ja havia passat el perill. Va sacsejar una mica el cap, per acabar de deixondir-se, i un rostre blavós se li va plantar davant: un rostre de pell d’amfibi i enormes ulls aquàtics.

«Hola», va saludar-lo el Varu, somrient. «Et trobes millor?».

—M’has salvat la vida —va recordar en Jack, encara una mica atordit—. Moltes gràcies…

Va callar i el va mirar, torbat, perquè es va adonar que, tot i que el tenia vist, no sabia com se deia.

«Dablu», el va ajudar ell mateix.

—Dablu —va repetir en Jack—. No me n’oblidaré —va prometre-li.

Ell va encongir les espatlles.

«No té importància. No té res de particular, que un Varu tregui un pellsec de l’aigua. Ho fem constantment».

—Un pellsec? —va repetir en Jack, enriolat.

«És així com anomenem els qui viviu en terra ferma», va respondre el Varu.

—Jack —va cridar la veu d’en Qaydar.

Es va girar. L’Arximag devia haver enviat la resta de la gent a col·laborar en els treballs de reparació dels desperfectes, perquè ara ja només hi eren ells tres, a la sala.

—Veig que ja estàs conscient. Potser ara em podràs explicar què hi feies, allà fora, volant de dret cap a l’huracà.

En Jack va rumiar-se la resposta.

—Ja t’he dit que no era un simple tornado —va recordar-li—. L’únic que he fet ha estat plantar-me-li davant i fer-li senyals. Suposo que s’ha adonat que hi era i…

Va callar, i una ombra de temor li va cobrir la cara. En Qaydar el va observar, preocupat.

—Em pregunto —va dir amb suavitat— què hi pot haver en aquest món que pugui intimidar un drac.

En Jack va fer una rialla sarcàstica.

—Jo no diria «intimidar», Qaydar. No cal que siguis tan delicat. Estic aterrit, absolutament mort de por. I tu també n’estaries si haguessis vist de prop el que ha estat a punt d’esclafar-nos.

—Quin aspecte té… vist de prop?

—No té aspecte. No és res que es pugui apreciar amb els sentits, però… tant hi fa: saps que hi és, i que et pot destrossar sense ni adonar-se’n. Tot i que, probablement, no tenia intenció de fer mal a ningú.

En Qaydar va estar-se en silenci una bona estona.

—Abans, quan en Dablu t’ha dut aquí, has pronunciat el nom de Yohavir. Et referies al déu?

—A qui, si no? Fa uns mesos, quan vam tornar de lluitar contra l’Ashran a la torre de Drackwen, us vaig parlar de què era ell, i del que havia representat la seva derrota… a nivell còsmic. Us vaig anunciar que arribarien els déus per destruir el Setè, i ningú no em va creure. I, en tot cas, si algú ho va fer, per descomptat que no va pensar que els Sis poguessin ser cap amenaça. Doncs bé, no sabem quin aspecte té, un déu. Els imaginem semblants a nosaltres, però… realment ho són? Podria el més poderós dels arximags crear o construir un món sencer?

En Qaydar va negar amb el cap.

—Que jo sàpiga, cap text sagrat no diu que Yohavir sigui un cicló gegantí.

—Perquè no ho és. El cicló és un efecte de la seva presència. Coneixes la llegenda de l’origen de Kash-Tar? Ens la va explicar la Kimara quan hi vam ser. Diu que el déu Aldun va baixar al món al principi dels temps, per contemplar la creació de prop. El foc que va generar la seva simple presència va bastar per fer cremar tot Awinor. La terra dels dracs es va recuperar, però Kash-Tar és un desert d’aleshores ençà.

En Qaydar va decantar el cap.

—Conec la llegenda, sí. Els feèrics la relaten sovint per no oblidar mai el poder destructor del foc, i per tenir present que només la mare Wina és capaç de fer créixer la vida del no-res. Com a Awinor, suposo.

En Jack va assentir.

—Tots els déus són energia. O màgia, si t’ho estimes més. Una acumulació d’energia tan potent que altera brutalment l’element per on es mouen: el que cadascun d’ells considera com a propi. La Victòria n’ha patit els efectes, també.

—Això volia saber: on és la Victòria? L’hem buscada per tota la torre…

—Està en lloc segur, Qaydar —va dir, i va prosseguir el relat—. Li ha passat una cosa estranya, quan Yohavir s’apropava. Ha estat com si es carregués d’energia, com si xuclés més màgia de la que era capaç de suportar. Ens ha fet por que això no la fes esclatar i…

—«Ens ha fet»? A tu i a qui més?

En Jack li va aguantar la mirada, amb serenitat, decidit.

—A mi i a en Kirtash.

—Has deixat que se n’anés amb aquella serp? —va dir en Qaydar, gairebé a crits.

—L’hi he obligada, a anar-se-n’hi. Si s’hagués quedat, ara seria morta. Això que ens ha passat pràcticament per sobre era el déu Yohavir. Però et recordo que encara falten cinc déus més, per manifestar-se. O quatre, si les meves fonts no s’equivoquen i és cert que Karevan s’ha deixat caure per Nanhai. No puc córrer el risc que la Victòria ensopegui un altre déu i el seu cos no sigui capaç de resistir-ho.

—Mentre no es transformi en unicorn ni faci servir el bàcul, no té per què passar-li…

—Però li passava, Qaydar! Això és el que intento dir-te! La seva essència d’unicorn absorbia l’energia fins i tot sota la forma humana. Imagina’t la immensa quantitat de màgia que devia haver-hi en l’ambient. Imagina’t una cosa capaç d’afectar la Victòria d’aquesta manera… i diguem que no és un déu.

En Qaydar es va deixar caure a la butaca, al seu costat.

—No me’n sé avenir —va mussitar.

—Jo sí. Sobretot ara que ho he experimentat a la pròpia pell.

—I què podem fer-hi?

«Girar cua i fugir corrents», va pensar en Jack. Però no ho va dir en veu alta.

—De moment, he enviat la Victòria a la Terra. Allí estarà fora de perill. D’altra banda, crec que el que hem de fer és intentar comunicar-nos amb ells. Amb els déus, vull dir. No sé si en traurem l’entrellat, però com a mínim potser aconseguirem que s’adonin que som aquí. I potser es retiraran a un indret no habitat per…, per fer el que sigui que hagin vingut a fer. Encara no sé ben bé com, ni per què, però crec que al Gran Oracle hi ha alguna cosa que em pot donar una pista sobre tot plegat. O sigui que, quan m’hagi recuperat del tot, i m’hagi assegurat que aquí tot queda sota control, me n’aniré cap a Nanhai.

«I Yohavir què?», va preguntar aleshores en Dablu, que havia escoltat tota la conversa en silenci.

En Jack va moure el cap.

—Que jo sàpiga, no podem fer-hi res més. Excepte avisar, perquè la gent estigui alerta. Caldria evacuar les zones habitades.

—I com vols que ho fem? No sabem cap on va. En Jack es va fregar la barbeta, pensarós.

—Vet aquí la qüestió —va murmurar—. Es dirigeix a algun lloc concret.

«Si jo fos un déu creador», va intervenir novament en Dablu, «i tornés al món després de molts mil·lennis d’absència, aniria a visitar les meves criatures…, per veure com se les componen».

—I arrasaries la teva terra sota un cicló devastador? —va dir en Qaydar, perplex—. Quina classe de déu creador faria una cosa semblant?

—Un que no fos conscient que la seva presència no pot ser tolerada pels mortals —va replicar en Jack, amb una esgarrifança—. Quan era allà dalt no m’ha semblat que Yohavir fos malèvol, ni que tingués mala intenció. Simplement…, ell era allí, i jo també hi era. És com quan fem un volt pel camp i no som conscients dels centenars de criatures remenudes que esclafem sota els nostres peus.

—I com pot ser que no se n’adonin?

—No se n’adonen, i llestos. O potser sí, que se n’adonen, però en el fons tant se’ls en dóna, o no els sembla tan greu, no ho sé. El que és clar és que Yohavir es mou… i potser en Dablu té raó: potser vol fer una ullada a les seves criatures abans d’enfrontar-se amb el Setè. Si és així…

Les mirades dels tres es van trobar.

—Celèstia… —va dir en Qaydar. En Jack es va aixecar d’un salt.

—Celèstia! Els hem d’avisar. Hem de… —Tot d’una es va interrompre—. La Zaisei és allí —va dir, en recordar-se que feia tot just un parell de dies que havia enviat un missatge a Rhyrr per confirmar a les sacerdotesses que la Victòria s’havia despertat—. I també hi és la Venerable Gaedalu —va afegir, amb l’esperança que això faria reaccionar en Qaydar.

Va funcionar. L’Arximag es va posar dret.

—Hi ha un globus de comunicació, a Rhyrr —va dir—. Si el mag que se n’encarregava no ha desatès la seva feina de manteniment, podrem posar-nos-hi en contacte abans de la segona albada.

El poder era allí, dins seu. L’Assher només havia de sentir que palpitava en algun racó del seu ésser, i concentrar-se per fer-lo sortir.

Era fàcil, aparentment. Però a l’hora de la veritat costava de controlar. Sovint feia servir més energia del compte, i acabava esgotat. De vegades, en canvi, es reprimia tant que la màgia que extreia era dèbil i fluixa.

La poca paciència de l’Isskez, no és que hi ajudés gaire. Aquella tarda era una de les difícils. L’Assher era a la cabana de l’Isskez, el seu mestre, i feia els exercicis que li anava proposant. Ara havia de congelar l’aigua que hi havia en un atuell. Ja ho havia intentat dues vegades, però la primera a penes havia aconseguit refredar-la una mica, i després havia utilitzat tanta màgia que havia congelat fins i tot la superfície del voltant. A ell li havia semblat un gran progrés, allò, però al seu mestre no li havia fet gens ni mica de gràcia.

—Molt bé, has congelat l’aigua i ho has congelat tot. I ara què? Ara no et queden forces per fer cap altre encanteri, de manera que això no t’hauria servit de res… A hores d’ara series mort, nano.

Va descongelar l’aigua del bol i va tornar-lo a lloc.

—Ara hauràs de repetir l’exercici, tot i que…

No va acabar la frase. Una ombra subtil s’havia instal·lat a l’entrada de la cabana, que es va omplir tota d’una suau fragància floral.

L’Isskez es va tirar a terra, de bocaterrosa. L’Assher va quedar sense alè, com cada vegada que la veia.

—Fuig —va dir la Gerde sense alçar la veu—. Deixa’m sola amb el noi.

El szish va obeir. L’Assher va quedar-se quiet, tremolenc, mentre la Gerde entrava a la cabana i s’asseia a terra, davant seu. I li somreia.

—Sembla que no fas gaires progressos —va dir.

L’Assher no es va ni adonar que la fada parlava en l’idioma dels szish, en lloc de fer servir l’idhunaic comú. Va contestar en la seva llengua materna gairebé sense ni adonar-se’n.

—No… Us suplico que em perdoneu, senyora meva. Sóc molt maldestre, amb la màgia, però us prometo…

—No cal que et disculpis —va dir ella, somrient—. No és culpa teva. Els bruixots szish no dominen l’idhunaic arcà ni tenen cap dialecte propi que sigui adequat per a la màgia. Per això els costa molt més controlar-la.

L’Assher va acotar el cap, sense saber què dir. S’havia enrojolat, i el cor li bategava tan fort que a penes aconseguia sentir les paraules de la fada.

La Gerde li va agafar la mà i la va aixecar davant d’ella.

L’Assher va fer un bot i va començar a tremolar.

—Què? —va preguntar ella amb suavitat.

—Esteu càlida —va dir ell, i es va penedir de seguida d’haver fet una observació tan estúpida.

—Sóc una fada —va contestar la Gerde, dolçament—. Una sang-calenta, com dieu vosaltres. No hauria de ser càlida, doncs?

—No volia dir això. És només que… no em pensava que el contacte amb una pell càlida pogués ser tan agradable.

«Ara pla», va pensar, «encara ho he empitjorat». Es va maleir a si mateix per no haver controlat la seva llengua bífida.

El somriure de la Gerde es va eixamplar.

—De vegades odiem el que és diferent de nosaltres —va dir en veu baixa—. Però molt sovint és perquè tenim por del que no coneixem, del que és diferent. I això respon al fet que, en el fons…, ens fa por que ens agradi. Jo, per exemple, sempre havia cregut que odiava les serps… fins que les vaig veure solcar el cel d’Idhun. La primera vegada que vaig veure un shek vaig sentir horror, rebuig, i al mateix temps era tan bonic… Jo tampoc no em pensava que pogués ser agradable. I sí, en canvi: hi ha alguna cosa diferent, en un cor fred. Alguna cosa que pot atraure una sang-calenta com jo —va afegir, i va somriure, perduda en records llunyans.

—Un cor fred… com el meu? —va gosar preguntar l’Assher. La Gerde va respondre amb una de les seves riallades musicals. No era una rialla burleta, però, sinó alegre.

—Potser sí. Per què no? Però encara ets molt jove. No pateixis: d’aquí a pocs anys ja seràs un szish adult, i jo tindré el mateix aspecte que ara. Pot ser que llavors les coses vagin d’una altra manera, entre tu i jo, però de moment no he vingut aquí a buscar-ne això, de tu.

L’Assher es va posar encara més vermell i va abaixar el cap, avergonyit. Però la Gerde li va fer alçar la vista i va clavar-li els ulls al damunt, fit a fit.

—Ets el meu elegit, Assher —li va dir amb dolcesa—. I això vol dir que tinc grans plans per a tu, i que estaré a prop teu durant molt de temps. T’agradaria, oi?

—Sí —va respondre l’Assher amb fervor—, i tant!

—Doncs, així, d’ara endavant seré jo la teva mestra. Avançarem molt més de pressa si formules els teus encanteris en idhunaic arcà.

L’Assher va fer una ganyota.

—He d’aprendre l’idioma dels sang-calents?

N’hi havia molts, de szish, que l’aprenien: els calia per poder comunicar-se amb els seus aliats sang-calents; els humans, per exemple, que n’hi havia una bona colla. Però parlaven l’idhunaic amb molt d’accent, i en remarcaven molt els sons sibilants. I a més, és clar, no els feia gens de gràcia haver de parlar la llengua dels seus enemics.

—Jo sóc una fetillera sang-calenta —va replicar la Gerde—. Però també conec l’idioma i les arts màgiques dels sang-freds. I t’asseguro que estan molt lluny d’arribar al nostre nivell.

Mentre parlava, va passar el tou del dit per terra, suaument. El gel conjurat per l’Assher es va fondre a l’instant, i hi van començar a créixer tot de floretes blaves, molt senzilles però molt belles. La Gerde va traçar un cercle de flors entorn del bol i després va fregar la superfície de l’aigua amb la punta de l’ungla. Instantàniament es va glaçar tot el líquid, però el bol es va mantenir intacte.

—Ho veus? —va dir la fada—. Això ho pot fer qualsevol aprenent sang-calent, i en canvi als bruixots szish els costa anys. I no és pas que siguin més maldestres o menys poderosos; és perquè no fan servir el llenguatge adequat. Mai no subestimis el poder de les paraules, Assher.

—Però… —va balbucejar—, si no heu pronunciat cap fórmula màgica…

—Però l’he pensada. A simple vista, les paraules poden semblar més poderoses si les verbalitzes, però tot té relació. El pensament està relacionat amb el llenguatge: com més dominem una llengua, més clars i complexos són els nostres pensaments. Jo puc executar els meus encanteris mentalment perquè quan era una aprenent em vaig passar hores i hores pronunciant-los en veu alta. I perquè amb aquelles paraules vaig donar forma als meus pensaments. Els bruixots szish intenten saltar-se la fase de les paraules, però l’aprenentatge no és pas més ràpid, així, sinó tot al contrari.

—I els sheks? —va preguntar l’Assher, fascinat—. Com és que els seus pensaments tenen més poder que la nostra parla?

—Perquè ells són mestres en aquest art, jove serp. La seva ment és tan vasta i tan complexa que no els calen els mots per comunicar-se. I els seus pensaments, les seves idees, no es forgen amb el que senten, amb el que diuen, sinó a través del contacte amb els pensaments d’altres sheks. Ells tenen la xarxa telepàtica; nosaltres, en canvi, només tenim el llenguatge.

—Ja ho entenc —va assentir l’Assher.

—Parlant de sheks… —va dir aleshores la Gerde, amb una nota divertida a la veu, i va deixar la frase penjada.

Just llavors va entrar algú. L’Assher el va reconèixer i li va adreçar una mirada plena d’antipatia: era el bruixot humà que anava sempre amb la Gerde.

—Senyora meva… —va dir el mag.

—Ja vinc —va dir, amb un sospir. Es va posar dreta d’un salt, amb agilitat, i va sortir de la cabana, darrere d’ell.

L’Assher es va quedar un moment quiet, però de seguida es va aixecar i va treure el cap a fora per veure què passava.

Acabava d’arribar un shek. S’havia parat just al centre del campament szish, a la plaça, i havia enroscat el cos i replegat les ales per sentir-se una mica més còmode en aquell espai tan just. Observava la Gerde amb els ulls mig aclucats, però ella se li havia plantat al davant i li sostenia la mirada amb serenitat. L’Assher es va preguntar com podia ser que una dona sang-calenta suportés la mirada d’un shek sense fondre’s de terror, i la va admirar encara més. Va sentir curiositat per saber de què parlaven, però la veu mental del shek no li arribava. El missatge anava adreçat només a la Gerde.

«M’envia l’Eissesh, el senyor dels sheks», va dir la serp alada.

«Vol transmetre’t un missatge». La Gerde va arquejar una cella, però no va dir res. El shek havia captat el seu pensament sobre el títol que s’atorgava l’Eisesh, i va xiular, ofès per la gosadia de la fada, però no va fer-hi cap comentari.

«Han arribat notícies a les terres del nord que diuen que has començat a consagrar nous mags szish», va prosseguir el shek, «i l’Eisesh suposa que és que has aconseguit la banya de l’últim unicorn».

«En efecte», va pensar la Gerde.

«T’exigeix que hi vagis immediatament i que li lliuris la banya. Un objecte tan poderós no pot estar en mans d’una feèrica…». «Que m’exigeix, dius?», va repetir la Gerde, amb una tranquil·litat que denotava perill. «A mi?». El shek anava a replicar, però alguna cosa l’hi va impedir. Els pensaments de la Gerde estaven impregnats d’alguna cosa freda i fosca, tan freda i fosca que va rivalitzar amb la pròpia essència de la serp i, finalment, li va fer inclinar el cap, tremolosa.

—Diràs això a l’Eisesh —va fer la Gerde en veu baixa—: li diràs que ell no és el rei dels sheks. Que la sobirana dels sheks és la Ziessel i que a propòsit de la banya i de com fer-la servir només parlaré amb ella, si és que mai decideixo parlar-ne amb ningú. M’has entès?

El shek va aclucar els ulls gairebé del tot. La mirada de la Gerde l’intimidava, i el seu gest, seriós i serè alhora, li inspirava un horror profund i irracional.

«Grava’t bé aquesta conversa a la memòria», va transmetre-li la Gerde. «Amb tots els detalls. El meu to de veu, la meva mirada, les meves paraules… Tot. I la reprodueixes a l’Eisesh… íntegrament. Si és llest, sabrà que no li convé tornar a demanar-me explicacions de res del que faci». La serp va abaixar el cap.

«Però la Ziessel…», anava a dir, tot i que va ser incapaç de completar la frase.

«La Ziessel no hi és», va dir ella. «Espero poder confirmar aviat quina és la seva situació i, si resulta que és morta, llavors ja començarem a pensar en un successor. No pas ara». El shek tremolava. La Gerde sabia que la seva ment intentava trobar una explicació racional al que passava, al fet que una maga sang-calenta l’intimidés d’aquella manera, i va somriure.

«No t’amoïnis», li va dir. «L’Eisesh tindrà ben aviat notícies meves».

La Kimara contemplava el cel amb enuig, i amb una certa desesperació. El vent feia ballar les branques dels arbres i empenyia els núvols a una velocitat vertiginosa, amb un xiulet molest que se li ficava al cervell. I no semblava que el temps hagués de millorar.

No és que tingués por. A Kash-Tar s’havia enfrontat amb tempestes de sorra molt més violentes que aquell vent furiós que bufava ara a la Ciutat Celest. El problema era que, mentre no es calmés la ventada, la flota de dracs artificials havia d’estar parada.

Hi havien arribat la nit abans, a Rhyrr, i havien de tornar a arrencar de bon matí, a trenc d’alba, però amb aquell vent tan fort no podien envolar-se. I allà s’estaven, esperant.

La Kimara havia estat a Rhyrr per primer cop feia un any, quan havia viatjat de Kash-Tar a Nurgon per entrevistar-se amb l’Alexander, a petició d’en Jack. Llavors no havia tingut pas temps de visitar la ciutat, i aquell matí va aprofitar per fer-hi un volt. Però de seguida se’n va avorrir. Els edificis eren gairebé tots iguals, amb cúpules suaus i formes arrodonides pertot, i sempre de tons blancs i blavosos, d’acord amb el color celeste de la pell dels habitants d’aquella regió. El que li havia cridat més l’atenció de tota la ciutat eren les altíssimes torres on els celestes pujaven a contemplar el firmament, o el que fos que hi fessin, allí dalt. Però no hi va poder pujar: el vent era massa fort i ho feia perillós, i no la van deixar.

I ara es dedicava a esperar, asseguda al costat d’una finestra. El batlle havia aconseguit allotjament a tots els pilots, i també els havia trobat un lloc per desar els dracs, sota l’enorme cúpula d’un antic temple, als afores de la ciutat. La Kimara sabia que els seus companys havien sortit a recórrer la ciutat, però encara no els coneixia prou per afegir-s’hi. De moment preferia estar sola, encara que l’espera se li fes terriblement avorrida.

En aquell moment va sentir uns trucs a la porta, suaus i delicats, propis d’algun celeste.

—Endavant! —va dir, i es va incorporar una mica.

Un jove celeste va treure el cap per la porta, tímidament.

—Ets la Kimara, la fetillera?

Ella va quedar sorpresa. Estava acostumada que li diguessin «Kimara, la semiyan», o «Kimara, la dels Nous Dracs».

—Suposo que sí —va dir, amb cautela—. Tot i que en realitat només sóc una aprenent, i…

—Però tens el do de la màgia, oi que sí? —La Kimara va assentir—. Doncs no podem perdre temps. M’envia el batlle. Necessitem la teva ajuda.

El globus de comunicació era una gran esfera que descansava sobre un pedestal esculpit. Semblava una perla gegantina, de tons grisosos, suaus i canviants. De tant en tant emetia una tènue llum rogenca, intermitent, com una crida silenciosa.

—S’ha activat aquest matí —va dir en Ba-Min, el batlle de Rhyrr, un celeste una mica més alt que la majoria de la gent de la seva raça, i una mica més vell de l’edat que aparentava—. Algú intenta posar-se en contacte amb nosaltres, però no li podem respondre; només el pot fer servir un mag, el globus, i no ens en queda cap, de mag, a la ciutat.

La Kimara el va observar, indecisa.

—He d’aclarir, d’entrada, que no sé pas com funciona, això —va confessar—. Fa molt poc, que sóc maga.

—Sí, ja ho sé. N’hem sentit a parlar, de tu. Diuen que ets la primera maga consagrada per la Lunnaris, l’últim unicorn.

La Kimara va inclinar el cap. No li agradava, parlar-ne. No pas perquè no apreciés el que la Victòria havia fet per ella, però sovint tenia la impressió que, sense voler, li havia encolomat una responsabilitat que ella no havia demanat.

—Però això no em fa especial. Val més que aneu a buscar en Vankian, l’altre bruixot del meu grup. Segur que sabrà què s’ha de fer, aquí.

—Ja ho hem intentat, però no el trobem. Mentrestant, i per si de cas no apareix, t’agrairia que ho intentessis, si pot ser.

La Kimara va sospirar i va acostar el palmell de la mà al globus de comunicació. Les llampades rogenques es van fer més intenses.

—En Za-Kin solia posar les mans sobre el globus —va recordar el batlle—. Després tancava els ulls i es concentrava… I potser deia uns mots màgics, no ho sé.

—I on és, ara, en Za-Kin? —va preguntar la Kimara. En Ba-Min va brandar el cap, apesarat.

—Se’n va anar fa un parell d’anys i encara no ha tornat. No sabem ni tan sols si és viu.

—D’acord. Ho intentaré.

Va col·locar les mans damunt l’esfera, tal com li havia indicat el batlle. Després va tancar els ulls i va procurar concentrar-se.

Va ser molt més fàcil que no s’havia imaginat. Se li va materialitzar de sobte la visió d’una espècie de finestra. La Kimara va suposar que devia haver d’obrir-la; va pronunciar l’ordre en idioma arcà… i la finestra de la seva ment es va obrir tot d’una i la va inundar d’una llum encegadora. La Kimara va ofegar un crit, va apartar les mans del globus i va fer un salt cap endarrere. Quan va obrir els ulls, la llum rogenca de l’artefacte s’havia estabilitzat del tot i en el centre del globus apareixia, nítida, la imatge d’en Qaydar, l’Arximag.

—Mestre! —va exclamar la Kimara, astorada.

—Kimara? —va dir en Qaydar quan la va reconèixer—. Què hi fas, a Rhyrr?

—Anem cap a Kash-Tar. Què passa? Deu ser important… El rostre d’en Qaydar es va enfosquir.

—Heu d’evacuar la ciutat i refugiar-vos a muntanya. Ha passat una cosa per Kazlunn, extraordinàriament destructiva, que ara ve cap a Celèstia.

—Una cosa? —va intervenir en Ba-Min, preocupat—. A quina cosa us referiu, Arximag?

—Ba-Min… —va saludar-lo en Qaydar—. Feia temps que no parlàvem. I em sap greu portar tan males notícies. No podem confirmar-ne la naturalesa amb plena certesa, però sí que podem afirmar que, sigui el que sigui, genera un fenomen al seu voltant, un huracà, un tifó, com vulgueu dir-ne. Ha arribat des de la mar i ha tocat terra per Kazlunn. De poc no arrenca la torre de soca-rel. Us heu de posar tots a recer, i protegir la Venerable Gaedalu…

—La Venerable Gaedalu ja no és a la ciutat. Ella i les seves sacerdotesses se’n va anar fa uns quants dies, en direcció a Gantadd.

—Doncs ja podeu enviar algú que les avisi, perquè també les enxamparà.

—Potser a l’altura de Haai-Sil… Oh, no, els nius dels ocells! —va recordar—. Creieu que els haai podrien resistir aquest… huracà que dieu que s’aproxima?

En Qaydar va negar amb el cap.

—Ni els nius dels ocells ni la majoria de les cases, batlle. Feu-me cas: no us quedeu per veure què passa.

—Els dracs! —va exclamar la Kimara—. Avui no hem pogut envolar-nos per culpa del vent.

—És el primer senyal! —va exclamar llavors una nova veu a l’altra banda del globus, i la Kimara va veure aparèixer la cara anguniejada d’en Jack—. Això vol dir que teníem raó, i que ve cap a Celèstia!

—Jack! —va dir ella, contenta de reveure’l—. Però exactament què és?

Ell es va posar extraordinàriament seriós.

—Te’n recordes, del que et vaig dir, quan vas marxar? Que si veies res d’estrany i inexplicable, un fenomen contra el qual no sabies com lluitar, arrenquessis a córrer? Doncs em referia justament a això. Ha arribat l’hora de fer mitja volta i córrer, Kimara. Tan de pressa com puguis.

Abans que el primer sol no comencés a amagar-se a l’horitzó, la Kimara ja havia localitzat gairebé tota la seva gent, i estaven a punt de marxa. Mentrestant, la força del vent s’havia intensificat: ja havia aterrat uns quants arbres i havia fet volar teules en diversos punts de la ciutat. L’advertiment que calia abandonar totes les cases abans del matí de l’endemà ja havia arribat fins a l’últim racó, i els celestes, envaïts pel temor i la incertesa, empaquetaven el que els semblava imprescindible i es preparaven per fugir cap a les muntanyes, on haurien de buscar el recer de coves i gorges que els emparessin de la fúria de l’huracà. També s’havien enviat missatgers a Kelesban, la ciutat del bosc, el primer lloc de Celèstia on es notarien els efectes del pas de Yohavir, i també el punt més vulnerable, perquè ben pocs arbres podrien resistir la violència del tornado.

—És una bogeria, volar en aquestes condicions —havia protestat una pilot, movent el cap, quan la Kimara els va exposar el pla.

—Però no tenim alternativa. Després encara serà pitjor —va dir la semiyan, impacient—. La cúpula del refugi no resistirà la ventada, i els dracs quedaran a la intempèrie. L’huracà en farà estelles.

—Tan greu, és?

La Kimara va haver de prendre alè, abans de contestar. Després de rebre l’avís d’en Qaydar i d’en Jack, havia pujat amb el batlle a una de les torres d’observació i havien girat tots dos la vista cap al nord-oest. I ho havien vist. En van tenir prou per esvair tots els dubtes: havia de marxar tothom de seguida, com abans millor.

—És molt i molt pitjor del que t’imagines —va murmurar la semiyan, molt seriosa.

Ningú no va dir res més. Dominats per negres pensaments, els pilots es van encaminar cap al temple on havien deixat els dracs. Arribar-hi va ser una proesa, perquè el vent era cada cop més intens i amb prou feines si els deixava avançar. Quan van ser al temple, es van sentir sospirs d’alleujament; però la cruixidera sinistra de l’estructura de l’edifici, que es ressentia dels embats del vent, van omplir-los altre cop d’inquietud.

—Cadascú al seu drac! —va exclamar la Kimara—. Anem-nos-en abans no voli tota la ciutat!

Quan ja corria cap a l’Ayakestra algú li va agafar el braç i la va aturar. Era l’altre bruixot del grup, en Vankian, especialment seriós.

—En Rando no apareix per enlloc —va dir. La Kimara va esbufegar, empipada.

—Doncs haurem de marxar sense ell. Saps pilotar un drac?

—No, no en sé. O sigui que, si vols que marxem sense en Rando, també haurem de deixar aquí l’Ogadrak.

La Kimara va proferir una maledicció a sota veu. Sabia el valor que tenien els dracs; sabia que havia de lluitar perquè no se’n perdés ni un. D’altra banda, però, si esperaven en Rando, corrien el risc de perdre tota la flota.

—Me’n vaig a buscar-lo. Abans no s’hagi post el tercer sol seré aquí… amb ell o sense ell. Espereu-me fins que torni.

Va tornar a recórrer els carrers. Cada cop es feia més difícil lluitar contra el vendaval: la Ciutat Celest estava deserta, i li va costar de trobar ningú a qui preguntar. Per sort, en Rando no passava desapercebut. Era un tros d’home, alt i cepat, i duia la barba trenada, a l’estil dels shur-ikaili, fent honor a les gotes de sang bàrbara que li corrien per les venes, com ho demostraven les vetes marronoses que li acolorien la pell, ja bruna, tot i que eren d’un to massa suau per apreciar-les de lluny. En tot cas, el que més cridava l’atenció, d’ell, eren els ulls: un castany, l’altre verd. Ni tan sols els ganti, mestissos de races variades, tenien un ull de cada tonalitat. Ningú no sabia per què els ulls d’en Rando eren de dos colors, i això li conferia un aire inquietant i misteriós, però el cas és que la seva actitud desbaratava del tot aquell efecte: era un home directe, franc, baladrer i una mica canalla.

No; definitivament, ningú que l’hagués vist no se n’hauria oblidat, va pensar la Kimara, que començava a desesperar-se.

Finalment el va trobar en una taverna, exigint al cantiner que li servís més beure. El celeste va respirar alleujat quan va veure entrar la Kimara.

—Per fi! —va exclamar—. Véns a endur-te’l, oi? Fa estona que intento plegar, però el teu amic no vol anar-se’n. Estan evacuant la ciutat…

—Per una glopada d’aire fresc de no res! —va replicar en Rando, ben entrompat—. És que els celestes teniu por que se us emporti el vent? Tan nyicris i escanyolits, sou?

—Vinga, Rando, prou —el va tallar la Kimara, avergonyida, mentre intentava fer-lo aixecar—. Nosaltres també marxem. —Però el pilot no estava per orgues, i la Kimara va provar una nova tàctica—. I ens enduem l’Ogadrak: en Vankian està disposat a pilotar-lo, si ha de ser la manera de fugir d’aquí —va mentir.

—Què? —va bramar en Rando, que es va posar dret d’un salt—. Ni parlar-ne! Pobre del qui posi les grapes sobre el meu drac!

«Aquest és l’esperit dels Nous Dracs», va pensar la Kimara, abatuda. Mentre l’arrossegava cap a fora de la taverna, es va preguntar, intranquil·la, com s’ho faria en Rando per pilotar el seu drac en aquell estat.

Ben aviat se li va esvair, la preocupació, perquè la primera ràfega de vent va picar contra la cara d’en Rando amb tanta violència que el va desemboirar de cop.

—Ei! —va cridar—. Què diantre passa, aquí?

—Que ens estem jugant el coll per culpa teva, cretí! —va esclatar la Kimara.

En Rando la va mirar, amb una rialleta sorneguera, però gens ofès, i va enfilar carrer avall.

No van trigar tant a tornar com la Kimara es pensava, perquè en Rando anava davant d’ella i li feia de pantalla paravent. Quan van arribar al temple, tots els pilots estaven posant en marxa els seus dracs.

—Vinga, som-hi! —els va apressar en Vankian—. Hem de fugir d’aquí!

Abans de pujar al seu drac, la Kimara va adreçar una mirada severa a en Rando.

—Si en sortim vius, d’aquesta, tu i jo tindrem una conversa…, una bona conversa!

En Rando li va dedicar una reverència burleta.

—Quan vulguis, preciosa.

Al cap d’un moment, els vint dracs sortien del temple, un darrere l’altre, i aixecaven el vol, desafiant l’huracà, rumb al sud.

Per a la Kimara, va ser la nit més llarga de la seva vida.

El vent era tan fort que els feia anar enrere, arrossegats com fulles seques, i aletejaven furiosament contra la tempesta, en va. La Kimara va empènyer les palanques amb desesper, però la va enxampar de ple un cop de vent, i l’Ayakestra va fer dues voltes de campana abans que la semiyan no pogués recuperar-ne el control. Un altre drac li va passar pel costat, arrossegat pel vent, i la Kimara el va veure fer giragonses sense control, en una espiral que el duia directament a estavellar-se contra terra. Va llançar una exclamació ofegada, però va intentar concentrar-se.

Una altra ratxa de vent va fer cruixir l’Ayakestra. La Kimara va fer batre les ales per enlairar-se una mica més. Després d’una breu lluita, la dragona va sortir del corrent d’aire. Ella va respirar, alleujada, però no va abaixar la guàrdia. Just llavors va sentir que alguna cosa picava contra el pit del drac, i se li va escapar un crit d’alarma: va obrir els ulls de bat a bat, espaordida, quan el vent va fer passar aquell objecte pel costat d’una de les finestres laterals.

Era un tros d’ala de drac.

La Kimara es va inclinar endavant i va mirar per la finestreta frontal, preocupada.

Davant seu volava un dels dracs més grans, un drac blanc preciós que el seu amo havia batejat com a Datagar, en honor d’un dels grans dracs mítics, que havia dut aquell nom. Li faltava un tros de l’ala dreta, el que li havia arrabassat la ventada, i ara, un cop esvanida la il·lusió màgica, se li veia l’ànima: una carcassa de fusta nua, sense la lona que abans la recobria. Horroritzada, la Kimara va ser testimoni impotent de la lenta destrucció d’en Datagar. El vent va anar arrencant-li ara un fragment ara un altre: primer les ales, després el cap… Quan una ratxa de vent més forta va esqueixar les peces del llom i va deixar al descobert el cos del pilot, la Kimara va saber que no podria sobreviure. Amb els ulls plens de llàgrimes, va veure com perdia el control i es precipitava al buit, amb les restes d’en Datagar.

Just després de la caiguda del drac blanc, una bufegada brutal va atacar la Kimara i la va obligar a aferrar-se als comandaments amb totes les forces. Va sentir un soroll com de succió, i tot seguit un altre cop, i el so d’una esquinçada… Va atrevir-se a mirar per l’escotilla lateral i va comprovar, sense alè, que acabava de perdre mitja ala.

«No pot ser», va dir-se. «No em puc morir d’aquesta manera». Amb un crit, va tibar fort les palanques que feien batre les ales de l’Ayakestra. El vent l’empenyia i la feia anar amunt i avall, però no es va rendir. Va lluitar sense treva, aferrada als comandaments amb tanta força que els dits li feien mal, i tant li era que la dragona, mancada de mitja ala, volés escorada. Quan, finalment, el vent la va escopir cap endavant i la va llançar lluny de la tempesta, la Kimara va subjectar-se ben fort al seient i, mentre la dragona encara giravoltava, ella va resar als Sis perquè aquell suplici s’hagués acabat.

Poc després, nou dracs deixaven enrere el bramul de la ventada i s’escapaven, malmesos, en direcció a Awinor.

La resta ja no van sortir mai més de Celèstia.