CAPÍTOL II
LA FORÇA DE LA VIDA
Els feèrics van treballar de pressa. Van escollir un sector del bosc poblat per arbres de troncs gruixuts i llargues branques, i van estimular el creixement d’alguns d’aquells arbres per poder en acabat, entreteixint-ne el fullatge nuós, formar sòlides parets vegetals. Van plantar plantes enfiladisses ben resistents en els llocs adequats, i també les van fer créixer, de manera que formessin una xarxa espessa entorn dels troncs que assegurés el brancatge i tapés els pocs forats deixats pels arbres. Quan les fades van haver enllestit la feina, havien creat la presó vegetal que havia de contenir la bèstia en què l’Alexander es convertiria a la nit.
Ell contemplava la construcció arbòria amb gest preocupat.
—No sé si bastarà —va dir, i la veu li va sonar com un gruny.
Les fades van somriure.
—Encara no ho has vist tot, príncep Alsan —va dir una d’elles—. Mira a dintre.
L’Alexander va treure el cap per l’únic forat que havien deixat obert entre els troncs, prou gran perquè pogués passar-hi una persona. Les parets arbòries d’aquella estança, que no era gaire gran, es veien sòlides. Li va cridar l’atenció un petit bolet de color rosaci que creixia a terra, al bell mig del recinte: coneixent els feèrics, ja va suposar que no l’hi havien deixat créixer per casualitat.
—És això, el que havia de veure? —va preguntar, encuriosit.
—Està a punt d’alliberar les espores —va respondre la fada—. Quan surtin les llunes ja hi haurà tot de petits bolets somnífers escampats per terra: com més et belluguis i més espeterneguis, més en trepitjaràs, i més intens serà el teu atordiment. Si és cert que sota el teu altre aspecte ets tan fort com dius, no crec que arribis a adormir-te del tot; però tampoc no estaràs prou despert per tirar un arbre a terra.
L’Alexander va pregar perquè tingués raó.
Va entrar dins la seva presó vegetal poc abans de l’última posta. Tal com els feèrics havien predit, el terra estava ben encatifat de petits bolets rosats, i va mirar de no trepitjar-ne cap: de moment no li feien falta.
Es va arraulir en un racó i va observar com les fades feien créixer de nou les plantes per tancar-ho tot. Dos dels troncs van moure’s una mica, amb peresa, i l’entrada va quedar segellada. L’Alexander va tenir un petit accés de pànic quan el brancatge va cobrir del tot l’orifici i la cel·la va quedar sumida en la foscor més absoluta, només trencada per la luminescència suau que emanava dels bolets. Es va dominar i, ullcluc, es va disposar a esperar la sortida de les llunes.
Podien haver prosseguit el viatge de nit, perquè hi havia molta claror, però en Jack va preferir descendir a descansar a recer de les muntanyes de Celèstia. Va encendre una foguera, i entre els dos van intentar fer més o menys habitable l’improvisat campament. Asseguts vora el foc, van estar-se en silenci una bona estona. En Jack contemplava les llunes, capficat.
—Et preocupa l’Alexander, oi? —va dir la Victoria, endevinant-li els pensaments.
—Sí, una mica —va admetre—. M’hauria agradat quedar-me amb ell, aquesta nit. Per donar-li suport. Però, si haguéssim esperat fins demà, ja no hauria pogut impedir que ens acompanyés. I no entén que no pot venir amb nosaltres. Ja va anar ben just, que pogués salvar-lo de Karevan i de Neliam. No el duré ara de dret cap a Wina: potser la pròxima vegada no farà tanta sort.
—Potser l’hi hauries d’haver explicat.
—Ho he intentat, però ja has vist com es posava. No he tingut altre remei que parar-li els peus. A més, confesso que no m’ha agradat com la Gaedalu li apuntava el que havia de dir. No ho puc evitar: cada dia em cau pitjor, aquesta dona.
La Victoria va arrufar les celles, pensativa.
—Tu no li has notat res d’estrany? —va preguntar-li.
—Que com més va més irritant i desagradable es torna —va dir en Jack; ella va sacsejar el cap—. A part d’això, vols dir?
—Sí. Hi ha una cosa rara, diferent, en la seva manera d’actuar… o en ella mateixa. No sabria dir-te què. Crec que en parlaré amb la Zaisei: potser ella en sap alguna cosa.
En Jack va assentir, però no va dir res.
Lluny d’allí, dins la presó dels arbres, la bèstia en què s’havia convertit l’Alexander no parava d’udolar. No suportava sentir-se engabiat, i esgarrapava amb fúria les parets. A més, detestava aquella resplendor espectral que provenia de terra. Va intentar apagar-la a trepitjades, però encara va ser pitjor: una fragància dolça i penetrant va inundar la petita cel·la vegetal, i ara no s’hi veia de mal de cap. Ofuscat, es llançava un cop i un altre, rabiós, contra els troncs que formaven les parets, amb la intenció d’abatre’ls. Els arbres tremolaven després de cada embat, però no cedien, impàvids, sords als udols de la bèstia.
A fora, en Shail ho observava capficat. Havia fet esperar la Zaisei a l’Oracle, perquè sospitava que els sentiments de ràbia i d’ira que emanaven de l’Alexander la torbarien.
Els feèrics que eren amb ell s’havien presentat voluntaris per vigilar la reclusió de la bèstia. Havia corregut la veu del que havia passat mesos enrere en aquell mateix bosc, la nit del triple pleniluni, i no tenien pas intenció de deixar que aquella criatura pogués córrer lliure per Awa.
No esperaven ningú més, i per això els va sorprendre veure arribar la Venerable Gaedalu, just quan l’Alexander tornava a envestir les parets de la presó, encegat per una fúria assassina. Els feèrics estaven en tensió, vetllant per l’estabilitat dels arbres, però en Shail se li va adreçar:
—Mare Venerable, què hi feu, aquí?
La bèstia va rugir altre cop, però la Gaedalu no es va immutar.
«He vingut a ajudar el príncep Alsan, mag», va contestar.
—Ah…, doncs us ho agraeixo, en nom seu, però és perillós estar-se aquí. Els vostres precs li serviran igualment si els feu des d’un lloc més segur.
La Gaedalu va respondre amb una rialleta gutural.
«Els meus precs no li serviran de res, ni des d’aquí ni des d’una altra banda. Vaig errada?». En Shail no va saber què dir.
«Sé com controlar la bèstia que s’ha instal·lat en el seu noble cor, bruixot. Però em cal la teva ajuda per arribar on és ell». En Shail va quedar mut un instant.
—Preteneu ficar-vos aquí dintre… amb ell? No ho puc permetre, Mare Venerable. Està fora de control.
«M’ho permetràs, perquè jo t’ho demano», va dir ella, amb certa severitat.
—Ho dic pel vostre bé. Us farà miques, si us hi acosteu.
«Per això em cal la teva ajuda. Creus que podries immobilitzar-lo? Serà tot just un moment. Després ja no caldrà».
—No podem obrir la presó, Mare Venerable —va intervenir un silf—. Si s’escapa…
«No s’escaparà», va interrompre ella, i es va girar altre cop cap a en Shail. «No sents com pateix? No vols interrompre aquesta agonia? Penses deixar que passi així tota la nit, fins a la primera albada, tenint a les teves mans la possibilitat de retornar-li la forma veritable?».
—Retornar-li la forma veritable? —va repetir en Shail—. Ni la màgia més poderosa no ha estat capaç de…
«La màgia no hi té res a veure, en això», va tallar la Gaedalu, bruscament. «Ja sabem que la màgia és inútil quan es tracta de resoldre problemes realment importants. És a dir que deixa’m fer, mag. Ha arribat l’hora que el teu amic es deixi acollir pel poder infinit dels déus. Penses negar-li aquesta possibilitat?». En Shail no va respondre. Van mirar-se fit a fit molta, molta estona. Finalment, el jove humà es va donar, vençut per la varu.
—Molt bé —va dir—, obrirem la cel·la. La meva màgia només el podrà retenir uns instants. No em puc fer responsable del que passi després.
«N’hi haurà prou».
—Espero que sapigueu de debò el que feu, Gran Mare —va murmurar en Shail.
Els feèrics van tòrcer el gest, però no van dir res. En Shail es va situar davant la cel·la arbòria, va tancar els ulls i va respirar fondo.
—Ja estic a punt —va dir finalment.
Els feèrics van col·locar les mans sobre els troncs dels arbres i van entonar un càntic molt suau, que va quedar ofegat pels grunys de la bèstia; lentament, dos dels troncs van anar separant-se.
L’Alexander es va llançar contra l’obertura amb fúria salvatge. Va aconseguir de fer-hi sortir una pota, i va agitar l’arpa amb violència a dreta i esquerra, intentant clavar les urpes en algun dels feèrics.
«Ja està bé: amb aquest forat n’hi ha prou», va dir la Gaedalu als feèrics. «Immobilitza’l, mag».
En Shail, alleujat, va executar l’encanteri. Els grunys van cessar i la pota de la bèstia va quedar penjant, inerta. La Gaedalu s’hi va acostar, sense por, i va agafar aquella arpa.
—Aneu alerta, Mare Venerable! —va advertir-la una de les fades.
Ella no en va fer cabal. Va treure’s alguna cosa del saquet i va posar-la entorn del puny de l’Alexander. Era com un braçalet, i li va costar tancar-lo, perquè hi anava molt just.
Des del lloc on era, en Shail no podia veure què feia, i tampoc no hi podia prestar gaire atenció, perquè havia de mantenir actiu l’encanteri. Però els feèrics van prorrompre en exclamacions de sorpresa i d’alegria, i el mag se’ls va mirar, interrogador.
«Ja el pots deixar anar», va dir la Gaedalu, amb calma.
En Shail va notar que ja res no feia resistència a la força del seu encanteri. Va pensar que l’Alexander es devia haver adormit finalment sota l’efecte dels bolets. Amb cautela, va desfer el conjur. I no va passar res.
Es va acostar a la cel·la, intrigat. Quan, sota la claror de les llunes, va veure què passava, va quedar tan esbalaït que no va poder dir mot.
Per l’obertura ja no hi sortia una arpa de bèstia, amb les seves tres urpes, sinó una mà humana, amb els seus cinc dits.
Entorn del canell, la Gaedalu hi havia posat una polsera. Era un joiell femení, probablement seu, i no s’hi veia res d’especial, fora de la pedra que duia encastada, que no hi acabava d’encaixar ben bé: a simple vista, semblava que la Gaedalu n’hagués arrencat la gemma originària per poder-hi incrustar aquella pedra de color negre, d’un to metàl·lic peculiar.
En Shail va tenir la sensació que aquella pedra emanava obscuritat, o que n’absorbia, potser. Va comprendre que era una gemma poderosa, i va tenir la intuïció que cap màgia no podia haver creat una cosa així. Una esgarrifança li va recórrer l’espinada, i va mirar la Gaedalu, estupefacte.
La Gran Mare va advertir aquell esguard i va somriure.
«Ho veus, bruixot? Què és la màgia, comparada amb el poder dels déus?».
L’Alexander que van treure de la presó dels arbres era completament humà. I estava inconscient.
—L’hem d’allunyar dels bolets —va dir un feèric—. Si no, no es despertarà.
El van ajaure una mica més enllà, sobre l’herba, i el van deixar respirar a plens pulmons.
Al cap d’un moment, va obrir els ulls, encara un xic atordit.
—Què…? —començava a preguntar, però va ser incapaç d’acabar—. Tinc… molt mal de cap —va ser tot el que va poder dir.
—Aparteu-vos, deixeu-li espai —va ordenar en Shail. L’Alexander va trigar una mica a fer-se càrrec de la situació.
Quan finalment va alçar el cap amunt, cap al cel, i va veure el magnífic pleniluni d’Erea, es va mirar les mans, sorprès.
—Sóc… Què m’ha passat?
La Gaedalu degué dir-li alguna cosa, només a ell, perquè es va girar bruscament cap a ella. La varu va assentir amb gravetat. L’Alexander va mirar-se el braçalet, meravellat.
—De manera que és cert —va murmurar—. Funciona.
En Shail els observava, incòmode, conscient que ells dos sabien alguna cosa que no li havien explicat.
«Deixeu-me sola amb ell», va ordenar la Gran Mare.
—Però… —objectava en Shail, interromput per l’Alexander:
—Sisplau, Shail. Vull parlar amb ella.
El mag va cedir. Ell i els feèrics es van retirar, però només una mica, anguniejats; encara no gosaven perdre’l de vista.
—No pot ser… —va xiuxiuejar l’Alexander; un sanglot reprimit li sacsejava les espatlles—, no pot ser…
«És, príncep», va dir la Gaedalu. «Els déus han fet el miracle. Et regalo aquesta polsera: és teva. Fes-la servir fins que trobis alguna cosa més apropiada per encastar-hi la gemma». Ell va alçar el cap per mirar la varu.
—Com us ho puc agrair? La Gaedalu va somriure.
«Ja ho saps. Ja saps que el meu pla és factible. M’ajudaràs a portar-lo a terme?». L’Alexander va somriure. Va clavar un genoll en terra i va acotar el cap en senyal de lleialtat.
—Podeu comptar amb mi, Mare Venerable. Sóc el vostre més devot servidor.
En Shail va veure-ho tot des de l’altre extrem de la clariana. I, per bé que no va poder sentir què deien, el cor se li va omplir de neguit.
En Jack i la Victoria van arribar als límits d’Alis Lithban quan el primer sol ja declinava. El drac va sobrevolar tota la zona, per fer-se una idea de l’entorn, abans de decidir-se a aterrar. A cavall d’ell, la Victoria contemplava el paisatge en silenci.
L’enorme extensió d’Alis Lithban era encara, en la major part, un bosc marcit. Es veia a la llunyania una tímida taca verda, al punt on s’havia dreçat la torre de Drackwen. Una mica més al sud, però, el cor del bosc s’havia inflamat en un esclat de colors. Els arbres, en aquell indret, no solament semblaven més alts i verds, sinó que mostraven una vitalitat que no havien tingut ni tan sols quan els unicorns poblaven aquell territori. A en Jack i la Victoria, bo i ignorant aquest detall, aquell esclat de vida no els va provocar l’alleujament i l’alegria que s’esperaven que sentirien; al contrari: els va fer por.
En Jack va descendir a una distància prudencial d’allí: prop de les ruïnes de la torre de Drackwen. No en tenien precisament bons records, ni ell ni ella, però va ser l’únic terreny que va trobar que fos prou net i espaiós per aterrar-hi un drac.
Es van estalviar tots dos els comentaris. Es van asseure un moment a descansar, sota les restes de la gran torre, i la Victoria va treure una mica de menjar que duia a la bossa. Van sopar en silenci, absorbits per profundes reflexions.
—Hauríem de posar-nos en marxa abans no es faci fosc —va dir la Victoria al cap d’una estona.
—No valdria més esperar fins demà?
—No vull passar la nit aquí. —Va aixecar el cap per mirar-lo—. Tu sí?
—No, tens raó —va reconèixer en Jack, amb un estremiment—. Som-hi, doncs. Ja trobarem un altre refugi a mig camí.
Es va aixecar, resolt, i va posar-se a caminar. La Victoria va aplegar la seva bossa i el va seguir; va haver d’apressar el pas per atrapar-lo.
Es van endinsar en el bosc amb les llums del primer crepuscle. No van trigar a abandonar la zona verda que havia generat la torre de Drackwen en temps passats. Quan van entrar en l’Alis Lithban ressec i marcit, la Victoria va estrènyer amb força la mà d’en Jack, però no va dir res. Cap dels dos no tenia ganes de xerrar.
Després del segon capvespre, quan ja només l’últim sol il·luminava el bosc, van començar a trobar senyals de la sobtada revitalització d’Alis Lithban.
Al principi el reverdiment era suau i subtil. Els arbres brotaven, herba jove entapissava el terra… Però la força de la natura es presentava cada cop més vigorosa: a mesura que avançaven, la vegetació es feia més verda, i els arbres nous, més alts; matollades immenses de flors encatifaven els racons, i els ocells piulaven més fort.
—Mira això, Victoria —va dir en Jack, admirat, i va assenyalar-li un arbrissó.
Es van ajupir i el van observar amb atenció. Podien veure com creixia. Lentament, les branques s’anaven desplegant, el tronc es feia més gruixut i més alt, i un munt de fulles tendres brotaven per les branques.
Van encreuar una mirada, però no van dir res.
Com més avançaven, més evident es feia que passava alguna cosa. El bosc creixia pertot arreu, es regenerava. A mesura que s’acostaven al cor de la pertorbació, els arbres eren més grossos, i no pas perquè fossin més vells, sinó perquè es feien més de pressa.
—Si continua així, no trigarà gaire a haver repoblat tot el bosc —va murmurar en Jack, admirat—. Si això ho provoca la deessa Wina, des d’avui mateix té el meu reconeixement més profund; ja era hora que algun dels Sis demostrés que saben fer altres coses, a banda de destruir-ho tot.
—No ho sé, Jack —va dir la Victoria—. En realitat no és aquí, ella; encara és lluny. I, tot i així, mira el que provoca, fins i tot a distància. Què deu fer, de més a prop?
Ben aviat van trobar la resposta. Van arribar en una zona del bosc on els arbres ja eren autèntics gegants vegetals, i tanmateix no cessaven de créixer, i de generar noves llavors que queien a terra i germinaven instantàniament, i que al cap de no gaires minuts ja s’havien convertit en joves plançons. Va arribar un moment que l’espessor del boscatge els va impedir de tirar endavant. En Jack va estar temptat de treure la Domivat i obrir-se pas entre la malesa, però se’n va estar, perquè va témer que no es calés foc i s’encengués tot el bosc.
—Potser hauríem de quedar-nos aquí —va dir.
La Victoria ni el sentia. S’havia quedat parada davant d’un arbre enorme de branques baixes i espinoses, muda. Quan en Jack va veure què mirava ella, va recular un parell de passes, horroritzat.
S’hi havia quedat enganxada una fada. La branca li travessava el pit de banda a banda, i la mort li havia congelat el rostre en un gest de sorpresa, dolor i terror.
L’arbre havia crescut tan de pressa que no havia tingut temps ni d’apartar-se.
—Fugim d’aquí —va murmurar en Jack, amb una esgarrifança.
Va agafar la Victoria, però va haver de deixar-la anar, perquè el contacte de les mans va provocar una violenta guspira. Van mirar-se, esglaiats.
—Fugim —va repetir en Jack—. Comences a carregar-te d’energia.
Van girar cua i es van allunyar del cor del bosc a corre-cuita. Quan va ser ben fosc, van haver de parar. Les tres llunes devien brillar al cel d’Idhun, però ells no podien pas veure-les: damunt seu, el brancatge ho tapava tot i els sumia en una obscuritat profunda i inquietant.
En Jack va desembeinar la Domivat i la flama va il·luminar entorn seu. Estaven encerclats. Les plantes no havien deixat de créixer, darrere seu, lentament, però prou de pressa per haver barrat el camí d’on venien. Va serrar les dents. La fressa del bosc que creixia al seu voltant ja no li semblava tranquil·litzadora.
—Tallaré aquests arbres —va anunciar.
—No crec que sigui bona idea.
—És l’única opció que tenim. Hem de fugir d’aquí abans millor.
com Va enarborar l’espasa ardent i va començar a obrir un camí entre la brossa. El foc cremava els arbustos i els arbres més joves, però, per sort, les flames no es propagaven bosc enllà. La força vivificadora que regenerava tot el bosc l’havia protegit amb una capa humida i fresca: les branques eren tan verdes i tendres que el foc no hi prenia; els troncs estaven plens de molsa, com si hi fossin des de feia segles, i les fulles, cobertes de perles de rosada, bevien l’aigua amb avidesa. El foc de la Domivat aconseguia cremar alguns arbustos i obrir una sendera estreta per a ells dos, però el bosc mateix sufocava l’incendi.
Finalment, sense alè, en Jack es va aturar en un espai que li va semblar una mica més ample.
—Hem de defensar aquesta clariana, Victoria —va dir.
Va desbrossar el terreny a espasades mentre la Victoria buscava roques més o menys grans, cavant amb les mans el terra humit. Van encendre una foguera enmig d’aquell clap i la van envoltar de pedres. En Jack va clavar la Domivat al bell mig del foc i el va alimentar amb fulles i arbustos.
—No s’apagarà —va assegurar.
Es van arraulir a la vora del foc, neguitosos. Al seu voltant, Alis Lithban continuava creixent, lentament però inexorablement.
—Wina avança cap al sud —va dir la Victoria—. La fada que hem vist va morir perquè l’arbre va créixer massa de pressa.
I jo no he vist que les plantes creixin a aquesta velocitat, ara, o sigui que suposo que això devia passar ahir o abans-d’ahir. I si els arbres ja no creixen tan de pressa, aquí, vol dir que ella se n’està allunyant.
—Tant de bo tinguis raó —va murmurar en Jack—. Si és cert, demà tot estarà molt més calmat. Amb claror de dia podré esbardissar això més fàcilment. I podré fer prou espai per transformar-me en drac i sortir d’aquí volant. Però de moment hem d’aguantar.
La Victoria va assentir en silenci. Sentien crepitar el foc, i aquell petarrelleig era un so càlid i tranquil·litzador enmig d’aquell bosc tan viu. Van tenir tots dos la sensació que les branques, bressades per la brisa, xiuxiuejaven paraules d’odi contra aquelles criatures insignificants que gosaven fer foc al bosc.
—Recordes el que t’he dit abans? —va dir aleshores en Jack—. De mostrar-li a Wina el meu reconeixement? Doncs…, ho retiro.
—No t’hi hauries d’acostar més —va dir en Christian—. Si es fixa en tu, et reconeixerà.
La Gerde no li va fer cas.
Estaven enfilats a la branca d’un arbre: era una branca baixa, quan hi van pujar, però l’arbre havia anat creixent i generant nou fullatge, i ara contemplaven el frenètic ressorgir d’Alis Lithban ben encimbellats, des d’una posició privilegiada.
El que en Jack i la Victoria havien vist no eren sinó els efectes del pas de Wina un parell de dies abans. Però en Christian i la Gerde havien arribat prou lluny per contemplar la deessa en acció.
A una certa distància d’ells, els arbres creixien a una velocitat vertiginosa, desplegaven branques, fulles i flors, entrellaçaven els ramatges, teixien xarxes arbòries a diferents nivells. La malesa creixia com l’escuma d’una mar embravida, i les flors eren cada cop més esplendoroses, d’una bellesa misteriosa i salvatge.
Per no parlar dels animals. L’energia vivificadora de Wina havia afectat de ple les bèsties que habitaven Alis Lithban: ocells, mamífers, petits rèptils, insectes…, fins i tot els peixos dels rierols. Molts animals havien quedat esclafats per la marea vegetal que creixia amb desesperació, ofegats per la malesa, enastats per branques que creixien en un tres i no res, caçats en un laberint de rels, sense temps de fugir.
I els que se’n podrien haver escapat, tampoc no ho havien fet. També el regne animal rebia els efectes de la presència de Wina. Contagiats de la seva fúria creadora, es buscaven els uns als altres per tots els racons que el món vegetal encara no havia envaït.
I ara es reproduïen amb urgència, tan de pressa com creixien i es reproduïen els arbres. Les femelles que aconseguissin sobreviure al violent ressorgiment de les plantes repoblarien el bosc amb els seus nadissos.
La Gerde ho observava tot amb una expressió estranya al rostre. D’una banda, la força vivificadora de Wina la meravellava; de l’altra, hi havia alguna cosa grandiosa i terrible en tot allò, més esborronadora fins i tot que la màgia més destructiva.
Va sospirar, apesarada.
—Alis Lithban no és així. Quan els unicorns hi vivien tenia un aspecte molt diferent, i ara ella ho esgavella tot, no creus?
—No me’n recordo, francament, de com era Alis Lithban abans de l’extinció dels unicorns —va dir en Christian—. Era molt petit, jo, llavors.
—Era diferent —va respondre la Gerde, encongint-se d’espatlles—. Delicat com cristall fi. Cada arbre semblava una petita obra d’art, cada flor era única en la seva bellesa. Es deia d’aquest lloc que semblava que fins el bri d’herba més minúscul hagués estat esculpit per un artista de gust exquisit. Suposo que aquest bosc va ser creat quan els déus tenien temps i ànims per fer filigranes —va afegir, amb un sospir—. I ara, absolutament descontrolada, desfermada, Wina convertirà Alis Lithban en un reflex del bosc d’Awa.
—Ja n’has vist prou, Gerde —va dir el shek, amb fermesa—. Hem de sortir d’aquí.
Ella li va adreçar un somriure burleta.
—Oh…, que et sents incòmode? Que potser tenir Wina tan a prop altera els teus sentits? Potser també necessites una femella?
La cara d’en Christian es va endurir.
—Lamentablement, no tinc a prop cap femella del meu grat —va respondre-li—. I, d’altra banda, m’estimo més decidir-ho jo mateix, quan i per què necessito una femella, i poder triar-la lliurement; no em trobo a gust cedint al capritx d’una dea enfollida. Però t’agraeixo l’interès —va concloure, amb un cert sarcasme.
La Gerde va riure de cor.
—Ah, sí, ja sé fins a quin punt et desplau saber que la teva voluntat depèn dels capricis d’una deessa boja —va dir-li, somrient—. I a mi em plau tant, fer-t’ho saber!
En Christian es va girar bruscament, lluitant contra l’impuls que l’empenyia a abraçar la Gerde.
—Oi que és divertit? —va xiuxiuejar-li ella a cau d’orella—. Puc fer que em desitgis fins al punt de fer-te tornar boig. I creu-me: continuaré exercint aquest poder, però no permetré que em tornis a posar les mans al damunt. Mai més, Kirtash. No t’ho mereixes.
En Christian va respirar fondo, va serrar les dents i va clavar les ungles amb força al tronc de l’arbre. Es va fer mal, i amb el dolor, a poc a poc, va anar recuperant el seny. I aleshores es va adonar que la Gerde ja no li prestava atenció. Semblava més interessada en el ràpid creixement del bosc, una mica més enllà.
—Potser sí que tens a prop una femella que et pot interessar —va comentar—. No t’hi has fixat? Wina torna a moure’s… cap al nord.
—Cap al nord? —va repetir en Christian, mirant d’entendre-ho—. I per què torna enrere?
—Els arbres diuen que uns humans han fet foc enmig del bosc. Coneixes algú que sigui tan estúpid per obrir-se pas a Alis Lithban amb una espasa de foc, a dues passes de la deessa Wina?
En Christian va renegar entre dents.
La Victoria es va despertar de cop i volta i va mirar al voltant seu.
La foguera s’havia apagat, i només la claror de la Domivat, que cremava amb una flama tímida, il·luminava el rostre d’en Jack, dret al costat d’ella.
—Què passa, Jack? —va murmurar, neguitosa.
En Jack va negar amb el cap. La Victoria va veure-li la por dibuixada a la cara. Va desenfundar el bàcul i el va alçar enlaire, i la claror va inundar l’espai que els envoltava.
Van quedar muts tots dos, horroritzats.
—Hem de sortir d’aquí —va dir en Jack.
La vegetació havia crescut a la nit d’una manera espectacular: els troncs dels arbres els havien encerclat, i les branques i els arbusts havien envaït tot l’espai lliure. Semblava com si la presència de la flama de la Domivat hagués impedit que el verd avancés més. Amb tot, la Victoria va tenir la sensació, del tot irracional, que la vegetació d’Alis Lithban esperava que la flama s’extingís per sufocar-los sota el seu verd mantell.
—M’he de transformar, Victoria —va avisar en Jack, tens.
—No tens prou lloc…
—Tant me fa. Enretira’t tant com puguis.
La Victoria es va arrapar al tronc de l’arbre més allunyat: li va semblar que notava com darrere seu creixia la molsa. Inquieta, va contemplar com en Jack es metamorfosava en drac. Els troncs més flacs van cedir sota la pressió del seu cos, i amb un rugit de fúria va batre les ales per esquinçar la xarxa de branques i lianes que els cobria. Va intentar girar-se, però a penes tenia lloc.
—Puja, Victoria —va dir-li, amb un gruny sord.
Ella es va penjar la bossa a l’esquena i va enfilar-se pota amunt, cap al llom. En Jack va notar que s’enrampava, del contacte, però no va dir res: ho podia suportar, i sabia que les escates el protegien, i que la descàrrega hauria estat encara més forta si l’hagués tocada com a humà. En tot cas, no va voler amoïnar-la. Perquè allò només podia tenir una explicació: que la deessa Wina, en comptes d’allunyar-se d’ells, se’ls acostava.
Amb el cap enlaire, rugint, va intentar guanyar espai a urpades, a cops de cua…
—Agafa’t bé, i enganxa-te’m. Faré servir la flama.
La Victoria va obeir. En Jack va inspirar fort i va llançar una flamarada potent contra l’embull vegetal que els cobria. Va haver de deixar anar un parell més de bafarades per guanyar l’espai que li calia per desplegar del tot les ales.
—Estàs a punt?
Abans que la Victoria no pogués contestar, en Jack va batre les ales i es va impulsar enlaire.
Va ser un vol difícil i accidentat. El foc del drac i la màgia del bàcul, més poderosa que mai, obrien escletxes entre el fullatge i, amb penes i treballs, els permetien avançar. Però les branques més altes havien teixit damunt seu una xarxa arbòria espessa i densa, i no aconseguien traspassar-la: continuaven bloquejats sota aquella cúpula vegetal. En Jack s’esforçava a tirar endavant, però finalment se li va enganxar una ala en una liana, va perdre l’equilibri i va caure a terra amb un estrèpit considerable. S’havien allunyat una mica del perill, però no prou.
—Estàs bé? —va poder preguntar en Jack.
—Sí —va contestar la Victoria, encara a cavall d’ell—. I tu?
—Hauràs de baixar. Continuarem a peu. Si aconseguim arribar a les ruïnes de la torre de Drackwen, estarem relativament protegits.
La Victoria va lliscar pel flanc del drac i va córrer a examinar-li l’ala. Semblava dislocada.
—Així no podràs volar, Jack.
El drac va esbufegar suaument, i va tornar a transformar-se en humà. Aleshores va aixecar-se, i va haver de fer esforços per aguantar-se dret. La Victoria va voler ajudar-lo, però ell va recular, sacsejat per una nova enrampada.
—Tornes a absorbir energia —va murmurar ell—. Això vol dir que Wina ve cap aquí més de pressa del que em pensava.
La Victoria es va mossegar els llavis, amoïnada.
—Crec que ens ha detectat —va dir—. I crec, també, que no li ha fet gràcia que cremessis el seu bosc.
En Jack va respirar fondo.
—No té sentit que intentem escapar-nos —va dir—. Buscarem refugi en les ruïnes de la torre i esperarem que passi, simplement. Amb una mica de sort, si no fem servir les nostres armes i ens mantenim dins els nostres cossos humans, no ens detectarà.
La Victoria va assentir. No era un gran pla, però no en tenien cap de millor.
Quan, al cap d’una estona, van arribar a les restes de la torre de Drackwen i van arrecerar-se entre els grans blocs de pedra, estaven exhaustos, bruts i plens d’esgarrinxades. Havien topat en una i altra branca, havien ensopegat amb mil arrels, havien caigut ara i adés a terra, entre els matolls eriçats d’espines. En aquell tram, les plantes creixien amb mandra, sense forces per engrapar-los o esclafar-los, i tanmateix semblava que les branques s’estiressin cap a ells, que intentessin atrapar-los.
La vegetació també havia cobert les ruïnes de la torre. No feia pas tant que havia caigut, una quants mesos, però semblava que haguessin passat segles. Les pedres estaven totes cobertes de molsa, i unes plantes enfiladisses enormes estenien els tentacles arreu, per totes les restes del que havia estat l’últim estatge d’Ashran el Nigromant.
La base de la torre, però, era encara un lloc segur, perquè la pedra havia frenat la progressió imparable del regne de Wina.
En Jack i la Victoria es van arraulir l’un al costat de l’altre, tremolant. En Jack es va adonar que començaven a saltar guspires de la pell d’ella.
—T’he de treure d’aquí —va murmurar—. Potser des d’aquí podré aixecar el vol…
—Tens una ala dislocada —va recordar-li la Victoria—. Primer t’hauria de guarir. Vols que ho intentem?
—Amb el munt d’energia que canalitzes a hores d’ara? —En Jack va negar amb el cap—. No sé pas què passaria. Si tinguéssim…
No va acabar la frase. Es va sentir un cop fort a fora, el soroll d’una cosa que havia caigut a terra molt a prop d’ells, i que havia fet retrunyir lleument les pedres. Totes les alarmes de l’instint d’en Jack es van disparar alhora.
—És un shek! —va dir, i va desembeinar la Domivat. S’havia aixecat d’un salt i ja corria cap a fora quan es va forçar a frenar, respirar fondo i provar de controlar l’odi. Havia d’actuar amb prudència. Va embeinar novament l’espasa i va grimpar una mica per poder treure el nas per sobre del mur mig derruït que els servia d’empara. Va abocar-se enfora, amb precaució.
Sota la claror de les llunes va veure la figura del shek: el seu llarg cos argentat, fluid com un rierol, jeia en una contorsió estranya, mentre intentava arrencar-se a mossecs unes plantes enfiladisses que se li havien entortolligat a l’ala dreta i la hi estrenyien.
El shek degué detectar la presència del drac, perquè els ulls li van brillar un moment i va alçar el cap, alerta.
—És en Christian… —va dir la Victoria, fluixet, al costat d’en Jack.
Abans que ell no pogués aturar-la, ja havia sortit del refugi, i saltava de pedra en pedra per anar a trobar-se amb la serp, que va abaixar el cap fins que gairebé va fregar la cabellera de la Victoria. En Jack va somriure, a contracor. Era una escena estranya, però tenia una bona dosi de tendresa.
Quan ell va arribar-hi, en Christian ja havia recuperat l’aspecte humà i anava a fer un petó a la Victoria…, però ella va fer un pas enrere i va alçar les mans. Tot de guspires li saltaven entorn dels dits.
—No te m’acostis —va advertir-lo—. De moment serà millor que no em toqui ningú.
En Christian va moure el cap, preocupat.
—No hauríeu de ser aquí. Què esperàveu?
—Tinc una ala tocada —va dir en Jack. En Christian va fer una ganyota.
—Doncs t’hauré de carregar jo. La Victoria no es pot quedar aquí. Mira-te-la.
Estava agenollada. L’estrella que assenyalava la banya enmig del front emetia una resplendor encegadora, i un núvol de guspires violentes li embolcallava tot el cos.
—Massa tard —va xiuxiuejar la Victoria amb esforç—. Ja és aquí.
En Christian es va agenollar al seu costat.
—Victoria! —va cridar—. Has de treure tota aquesta energia que portes a dintre! Has de treure-la a fora, igual com ara l’absorbeixes. Que m’entens?
Ella va assentir.
—Però ara no pot lliurar la màgia a ningú! —va exclamar en Jack—. El faria esclatar!
—Hi ha una altra manera —va dir el shek.
De sobte hi va haver una sacsejada, i va semblar que la terra arrenqués a bullir sota els seus peus; era com si milions d’insectes voletegessin sota terra.
—Hem de sortir d’aquí Cap a la torre! —va cridar en Christian—. Vinga!
Cap dels dos no es va atrevir a tocar la Victoria: van esperar-la mentre ella, amb un esforç immens, s’aixecava i els seguia. Sota els seus peus van començar a brotar plantes, que es retorçaven per terra, talment cucs que intentessin dreçar-se cap al cel nocturn. Quan, al cap de no res, van ser al peu de les ruïnes, aquelles plantes ja els arribaven fins a sota genoll. Van enfilar-se tots tres pedres amunt i van refugiar-se a l’altra banda del mur. La Victoria es va arraulir contra la paret, mentre els centelleigs d’energia que emetia es feien cada cop més intensos.
—L’hem de treure d’aquí —va dir en Jack. Però en Christian va negar amb el cap.
—Ja és massa tard. No la toquis, o la descàrrega d’energia et matarà.
—Tens una idea millor? En Christian va assentir.
—El bàcul —va dir, solament. I en Jack ja el va entendre.
La Victoria també. Va aixecar el cap amb un gran esforç i ells dos van haver d’apartar-ne la mirada, perquè la llum dels seus ulls i de la marca del front era tan intensa que feia mal. Va treure el bàcul de la funda: instantàniament, l’extrem d’aquella vara es va inflamar amb la violència d’una supernova. Ella va poder respirar, però el cristall del bàcul va començar a palpitar intensament, com si estigués a punt d’esclatar.
—Aparteu-vos! —va dir la Victoria.
En Christian va estirar en Jack fins que van ser a cobert, parapetats darrere d’un gran bloc de pedra. La Victoria va fer mitja volta i va abocar-se a fora. Va inspirar fondo i, amb un crit, va deixar anar de cop tota l’energia del bàcul.
Enmig de convulsions, mentre l’energia li recorria tot el cos, un raig de llum de gran potència va emergir del bàcul, va il·luminar un moment tota la clariana, talment com si fos de dia, i va anar a espetegar contra la barrera d’arbres que creixien més enllà, que van esclatar en flames.
La descàrrega va durar uns segons, que a en Jack se li van fer eterns. Després, per fi, la Victoria es va desplomar a terra, de genolls, exhausta, i el bàcul li va relliscar de les mans, encara fumejant. Hi va haver un moment de calma i silenci, un moment en què va semblar que s’hagués parat el món.
I aleshores, tot d’una, el bosc sencer se’ls va abraonar al damunt. La fressa llunyana del creixement dels arbres es va transformar en un brogit eixordador, i les plantes van començar a envair el seu refugi, a eixamplar les esquerdes dels murs, a llançar abraçades letals entorn de les pedres soltes.
—A cobert! —va cridar en Christian, que va córrer cap a la Victoria.
La va agafar per la cintura i van rodar tots dos per terra fins a un racó on el terra era encara tot de pedra, les parets semblaven més altes i el sostre no s’havia esfondrat del tot. En Jack també hi va anar, i es van arraulir tots tres ben junts, intentant fer-se més petits i passar desapercebuts.
I la deessa Wina va arribar a les ruïnes de la torre de Drackwen.
No van veure-la, perquè no tenia un cos material que poguessin veure. Però la van percebre en les plantes que van envoltar-los, en els tanys d’arbrissó que es transformaven en troncs gruixuts d’arbre en un no res, en les fulles i flors que brotaven pertot arreu. I, sobretot, la van sentir en cada fibra del seu ésser.
—No li crideu l’atenció… —va xiuxiuejar en Christian—, no li crideu l’atenció…, imagineu-vos que sou simples humans, oculteu-vos sota la vostra identitat humana…, sereu massa insignificants.
En Jack va comprendre que, a pesar que ell havia gosat fer foc al bosc, i a pesar que l’energia de la Victoria també hi havia fet estralls, de fet era en Christian el qui corria més perill. A ells, Wina potser els deixaria marxar: no debades eren el drac i l’unicorn, els que havien fet complir la profecia dels Oracles. Però, per als Sis, un shek sempre seria un shek, un fill del Setè…, encara que aquest shek fos en Christian i estigués disposat a donar la seva vida per la Victoria.
—Potser sí que li hauria de cridar l’atenció —va dir en Jack en veu baixa—. I allunyar-la d’aquí…
—Molt propi de tu —va comentar en Christian amb desdeny—. No dubto pas que et sacrificaries pels altres, però ella t’esclafaria sense ni temps d’adonar-se de qui ets. I, com que no pots volar, tampoc no podries haver-te allunyat prou perquè no ens esclafés també a nosaltres. O sigui que reprimeix els teus nobles instints i, per una vegada, fes servir el cap per pensar.
—El cap? —va repetir en Jack amb veu ronca—. De debò creus que podem pensar gaire… en aquestes circumstàncies?
En Christian va empassar-se la saliva. En Jack va respirar fondo. Els arbres no cessaven de créixer tot al voltant seu, però de moment la pedra encara els protegia, mentre Wina anava teixint la seva xarxa vegetal entorn del refugi. I, amb tot, tenien altres motius de preocupació.
—Sóc l’únic que està a punt d’esclatar? —va xiuxiuejar en Jack.
La Victoria no badava boca. S’havia encongit tota ella, arronsada entre ells dos, amb el cap amagat entre els braços. S’esforçava a respirar pausadament, però el cor li bategava amb força.
—Fes servir el cap —va repetir en Christian, amb fermesa—. Tens un cervell, i pots prendre les teves pròpies decisions. No tens per què permetre que els déus et maneguin com els doni la gana.
—Que no és el que han fet sempre? —va replicar en Jack, lúgubrement.
—No podem parlar d’una altra cosa? —va intervenir la Victoria, amb veu ofegada.
—Hi fa massa calor, aquí —va dir aleshores en Christian.
Va estirar el braç per passar-lo per sobre d’en Jack i de la Victoria. Ells van sentir el fred que n’emanava, i el van agrair: els va temperar una mica el cor i el va permetre respirar amb més tranquil·litat.
Cap dels tres no va dir res durant una bona estona. Es van quedar immòbils, esperant.
Aquells minuts els van semblar els més llargs de les seves vides. Van intentar calmar-se, inspirant fondo, pensant en qualsevol altra cosa, mentre l’abassegadora energia de Wina, la força de la vida, els passava per sobre. Van procurar oblidar que l’espessa capa vegetal que els envoltava es tancava més i més i reduïa cada cop més l’espai del seu refugi.
Aleshores, la veu telepàtica d’en Christian va sonar dins la ment d’en Jack i de la Victoria: «Em sembla que ja se’n va». Van esperar-se un moment. Després, el shek va enretirar el braç.
—Sí, em penso que sí —va dir la Victoria—, les plantes ja no creixen tan de pressa, no ho noteu?
En Jack se’n va separar una mica, i va respirar profundament.
—Sí…, s’allunya.
En Christian es va incorporar una mica i va treure’s de sobre tiges, branques i lianes. En Jack i la Victoria el van ajudar a fer-se lloc entre el verd que els havia envaït, i finalment es va poder aixecar del tot. Va anar enretirant branques fins que en va trobar una que era gruixuda com un tronc; va aconseguir enfilar-s’hi, a força de braços, i des d’allí va poder arribar una mica més amunt.
—Per aquí es pot sortir —va informar-los—. Hi ha un forat entre dos troncs.
Va tornar a baixar, i els va trobar que es miraven significativament. Era un esguard llarg, intens.
—He dit que hi ha una sortida —va repetir. En Jack va tornar a la realitat.
—Mm…, sí…, molt bé —va balbucejar—. Potser hauríem d’esperar un pèl més, fins que no estiguem segurs que se n’ha anat.
En Christian se’l va mirar, però en Jack no li va sostenir la mirada. Aleshores en Christian es va girar cap a la Victoria, que també se sentia incòmoda, i s’havia enrojolat. Quan els seus ulls es van trobar, es van sentir sotragats tots dos per una necessitat intensa, peremptòria. El shek va reprimir l’impuls de llançar-se-li a sobre. I no hi tenia res a veure el fet que en Jack també tingués clavada la mirada en la Victoria ni que els ulls li brillessin amb més intensitat que de costum. Tenien tots tres la respiració alterada, i el cor els bategava desenfrenadament.
En Christian va comprendre que no serien capaços de mantenir el control gaire estona més. I, després d’un breu silenci, carregat d’expectació, va mirar d’aconseguir que la veu li sonés neutra:
—Com vulgueu. Jo surto a prendre la fresca.
Es va girar i es va enfilar altre cop enlaire, però encara va tenir temps de veure com els braços d’en Jack buscaven la Victoria amb autèntic deler.
Un cop a fora, va anar a parar al capdamunt d’una paret mig derruïda, menjada per la vegetació. Just al costat hi creixia un arbre immens, i es va enfilar pels nusos del tronc fins bastant enlaire; es va acomodar sobre una fulla enorme amb forma de ventall, que va aguantar el seu pes sense ni a penes cruixir, i es va concentrar un moment en el vincle mental que mantenia amb la Victoria. Però el va tallar de seguida. Després va tancar els ulls i va inspirar fondo unes quantes vegades, fins que, de mica en mica, va recuperar el domini sobre si mateix. Un cop asserenat, es va recolzar contra el tronc i va contemplar l’horitzó.
Els arbres s’estenien cada cop fins més lluny, i eren cada cop més alts. Va preguntar-se si Wina devia tenir intenció de voltar tot el continent. El seu poder era la força de la vida, de la creació, i en certa manera era encara més destructiu que el de cap altre déu. Perquè una ciutat es podria recobrar del pas de Yohavir, o fins i tot del de Neliam, però no tornaria a ressorgir d’entre les arrels d’una selva tan agressiva i desmesurada com aquella. Si els arbres continuaven creixent a aquella velocitat, fins i tot els feèrics tindrien problemes per viure en aquell indret.
Va observar amb interès un brot que acabava de sorgir de la branca. Va veure com creixia amb afany i adoptava la mateixa forma de ventall que tenia la fulla on era ell: creixia de pressa, però no tant vertiginosament com els arbres que havien escampat el brancatge damunt el seu refugi de pedra. De moment estaven fora de perill…, sempre que no tornessin a cridar l’atenció de la deessa.
Com que anava cap al nord, el campament dels szish també estava fora de perill. Però va pensar que no havia estat mala idea moure-se’n. En Yaren, l’Isskez i tota la resta ja devien ser a la vora de Raden. I probablement la Gerde ja s’hi havia afegit. Va somriure en pensar-hi: s’imaginava el seu disgust a l’hora d’instal·lar-se en els marjals. Fins i tot ella tindria problemes per fer créixer un arbre raonablement confortable en aquella terra pantanosa, i és per això que Raden era ara tan segur: no semblava probable que Wina hi hagués de passar.
En el fons, en Christian no lamentava que en Jack i la Victoria haguessin aparegut allí. Havien sobreviscut a Wina, i el drac li havia cridat prou l’atenció per fer-la desviar de la seva ruta. No havia descobert la Gerde.
Encara no entenia com era que la fada havia corregut tants riscos i s’havia apropat tant i tant fins a Wina. Ella era una feèrica, certament, i per tant Wina era la seva deessa; però al mateix temps també era la Setena, i per tant havia d’odiar i témer qualsevol dels altres sis déus…, no pas anar-li alegrement a l’encontre. Quin pes hi tenia, la Gerde, en aquella identitat que ara usurpava el Setè?
«Mai no he deixat de ser la Gerde», havia dit ella. I probablement tenia raó. Altrament, no es complauria tant a humiliar-lo d’aquella manera. Ho feia per venjança, per rancúnia, per gelosia, i allò eren sentiments propis d’una mortal, no pas d’una deessa. I, tot i així…
«Tot i així, ho fa amb una fredor i una premeditació que no són pròpies de la Gerde que vaig conèixer», va reflexionar en Christian. «No li importa, realment. És com si continués sentint les mateixes coses, però no amb la mateixa intensitat; com un pàl·lid reflex del que un dia va ser el seu cor, o com si ho veiés tot des d’un punt de vista més ampli, amb més perspectiva. Tot és al mateix lloc…, però per a ella ja no té la mateixa importància». I no sabia si havia de sentir-se’n ofès. Al seu dia, la Gerde no havia significat res per a ell: a penes li havia fet cas, i de fet l’havia eliminada tan bon punt s’havia convertit en una autèntica molèstia. Però ara havia tornat, i estava per sobre d’ell. No era una situació còmoda, però no podia pas fer-hi res.
Es va quedar dalt de l’arbre una estona més, rumiant. Després va baixar de nou fins al refugi, a poc a poc. Va tornar a esmunyir-se pel forat que hi havia entre les branques, i el va engrandir un pèl, perquè entrés més claror i una mica d’aire.
Va trobar en Jack i la Victoria abraçats en un racó. La Victoria s’havia adormit, però en Jack es va girar a mirar-lo.
—Què? Què has vist? —li va preguntar en veu baixa.
En Christian es va asseure a l’altre extrem d’aquell espai i va recolzar l’esquena a la paret, amb calma.
—Tot indica que se n’ha anat —va respondre, també fluixet—. La vegetació encara creix a un ritme anormal, però ja no és tan alarmant. Els efectes de Wina es van dissipant.
En Jack va desviar la mirada, incòmode. Va tapar una mica més la Victoria, tot i que de seguida va adonar-se que aquell gest era absurd, arribats en aquell punt.
—Gràcies. D’haver-nos deixat sols —va dir a mitja veu. En Christian va arronsar les espatlles.
—No ho he fet per tu. No tens per què agrair-m’ho.
—Ja ho sé, ho has fet per ella. Tot i així…
—Tampoc —va tallar el shek—. Ho he fet per mi mateix. Detesto aquesta sensació de perdre el control. Quan faig alguna cosa, m’agrada que sigui perquè vull, perquè ho he decidit jo; no a causa d’una influència externa.
En Jack va somriure. Havia detectat un matís de ràbia en la veu d’en Christian.
—Ja sabia que tenies un punt feble —va dir-li, encara somrient—, i no són els teus sentiments, ni la teva part humana. És el teu pànic a perdre el domini de tu mateix.
En Christian es va recloure en un silenci enutjós.
—No suportes la idea de no saber què passa, de no poder fer res per evitar-ho, de no ser tu. Tens por de no portar les regnes, de permetre que un altre et domini. Estàs massa acostumat a ser tu el que ho sap tot i ho controla tot. Però de vegades… —va mirar la Victoria amb tendresa, somrient—, de vegades convé, deixar-se portar.
—Deixar-se portar? —va repetir el shek—. Que potser et llançaries de cap en una turbulència de la mar, enmig d’una tempesta? Deixa-ho córrer: és més prudent remuntar les onades.
—Potser sí. Però així només vius una vida a mitges, no aprofites les emocions del moment. No tot pot ser explicat, mesurat o raonat. No tot té un sentit. O sigui que… no cal perdre el temps buscant-lo.
—Tot té un sentit —va replicar en Christian—. Només que de vegades no trobem les respostes que busquem, o no formulem les preguntes adequades. Però això no vol dir que aquestes preguntes i respostes no existeixin.
—No ho crec. Mira la deessa Wina, per exemple. Mira tots els déus. No semblen l’essència del caos? Per què hauríem de buscar-hi un ordre, en tot el que fan?
—Perquè el té. Té un ordre i un sentit, a una escala molt més gran. Des del nostre punt de vista pot no tenir-lo. Però des d’una altra perspectiva sí.
—Il·lumina’m, doncs, i ajuda’m a entendre les coses des d’una altra perspectiva. Com és que de vegades actues d’una manera tan incomprensible? Es pot saber què hi fas amb la Gerde, per exemple?
En Christian se’l va mirar de cua d’ull.
—Em pensava que era evident.
—Doncs és evident que no ho és —va rondinar en Jack—. Però intentaré endevinar-ho. Saps com derrotar-la, i esperes el moment de posar en pràctica el teu pla per liquidar-la. O bé heu fet un pacte…, no ho sé, per protegir la Victoria, potser.
La Gerde s’oblidarà d’ella i a canvi obté la teva lleialtat. Ho encerto?
—No ho encertes. Això no té res a veure amb la Victoria. I tampoc no tinc intenció de tornar a matar la Gerde.
—Llavors…, t’estàs amb ella perquè t’hi obliga? Perquè és la teva deessa?
—No, tampoc. M’estic amb ella perquè vull protegir-la. És així de senzill.
En Jack va sacsejar el cap, perplex.
—Protegir-la? La Gerde? Parlem de la mateixa Gerde, tu i jo?
—No en conec cap altra —va contestar en Christian, amb calma.
—Però és la setena deessa! Estaves al costat nostre quan vam liquidar la seva anterior encarnació. Ens vas ajudar a matar l’Ashran!
—És veritat. I no me’n penedeixo pas.
—Llavors, què ha canviat? En Christian va somriure.
—A tu què et sembla que ha canviat? Ha canviat tot, Jack. Tot. Les normes que abans valien, ara ja no serveixen. Tot el que tenia per cert estava equivocat. Ara sé què he de fer, però això només m’incumbeix a mi, de moment, de manera que no tinc per què donar-te’n més explicacions. Aquest és el camí que he de seguir jo. I tu seguiràs el teu, com ha de ser.
—I la Victoria què? A ella tampoc no li has de donar explicacions?
—Ella ja sap que l’estimo. Els meus sentiments per ella no han canviat.
—I amb això en té prou? Dius que l’estimes i corres a protegir la Gerde? No ets capaç de quedar-te al seu costat, en lloc de deixar-te arrossegar d’una banda a l’altra cada vegada que gira el vent?
En Christian el va travessar amb la mirada.
—Em semblava que havíem quedat que faig les coses perquè vull, i que mai no em deixo arrossegar —va recordar-li—. Només segueixo el vent quan bufa en la direcció que m’interessa. I els vents canvien, perquè el món canvia. I, si el món canvia, o si canvia la nostra percepció del món, no ens podem quedar ancorats en un pla que ja no s’hi adapta. Hem de canviar de plans, canviar d’idees.
—Dit amb altres paraules, ets un oportunista —va resumir en Jack, exasperat—. És que no ets lleial a res?
—Sóc lleial a mi mateix —va replicar el shek, impertorbable—. A què ets lleial, tu? A la Resistència?
En Jack va callar, perquè en Christian havia posat el dit a la nafra. Encara tenia ben fresca la seva discussió amb l’Alexander.
—A la Victoria, per exemple —va respondre, finalment. En Christian va insinuar un somriure fugaç.
—Jo també, a la meva manera —va dir—, encara que no li faci companyia ni em desperti al seu costat cada dia. Ja ho fas tu, això.
En Jack va quedar mut.
—Companyia? —va poder repetir, finalment—. És això, el que faig?
El shek es va encongir d’espatlles.
—Si no t’agrada, te’n pots anar. Segurament jo no faria de company amb la mateixa eficàcia que tu, però no em faria res ocupar el teu lloc. És això, el que vols?
En Jack no va respondre.
—Podries deixar de queixar-te, per variar —va prosseguir en Christian—. Ningú no t’hi obliga, a estar amb la Victoria. I ella, si volguessis abandonar-la, tot i que estic segur que li doldria, et deixaria marxar. La Victoria acceptaria la teva decisió, i ho saps. Potser no el té ella, el problema, ni jo, sinó tu. No saps què vols, Jack. Et queixes si la Victoria està amb mi, i t’empipes si no estic amb ella. Decideix-te. T’ha tocat la millor part d’aquesta relació, o sigui que no estàs en condicions de protestar. Si el que t’empipa és que hi passes la major part del temps, potser és que no vols estar amb ella.
—No és això —va protestar en Jack—. No em tergiversis. El que m’irrita és que he donat la cara per tu, t’he acceptat com a aliat després de tot el que va passar, fins i tot he assumit que estaràs amb la Victoria igual que jo…, i no sé ni per què m’he entestat a confiar en tu si resulta que ens gires l’esquena així que pots… per protegir la Gerde! Perdona si et semblo egoista, però jo m’ho miro des d’una perspectiva ben diferent. Ens has traït a tots: a la Victoria, a mi, als que hem tingut el coratge de deixar de banda els prejudicis per confiar en un shek.
Havia anat alçant el to de veu, i la Victoria es va despertar de cop. Van callar tots dos, però ella va captar de seguida la tensió.
—Ja heu tornat a discutir? —va murmurar.
En Christian no va dir res. Va sortir del refugi, en silenci, i es va perdre dins la fosca de la nit.
—Diu que està amb la Gerde perquè vol protegir-la —va dir en Jack finalment, acusador.
La Victoria va decantar el cap.
—Deu tenir els seus motius. En Jack va quedar de pedra.
—Tu també? És només a mi, que no em sembla normal, això?
La Victoria es va incorporar una mica, i va fer un estirament, per deixondir-se.
—Jack, has de reconèixer que no sabem com afrontar aquesta situació. Vam derrotar l’Ashran, tal com se’ns havia dit, i això ha generat més problemes dels que va solucionar. Si no era l’opció correcta, per què hem de tornar a actuar de la mateixa manera?
—Ho puc entendre —va assentir—. Entenc que us en vulgueu rentar les mans: hi hem deixat la pell, per salvar aquest món, i tot plegat no ha servit de res. Però no crec que la Gerde es mereixi que en Christian li tingui tanta consideració. No et sembla?
—Jack, la Gerde no li cau bé, a en Christian. I encara menys d’ençà que sap que ella té tant de poder sobre ell.
O sigui que, si està amb ella, deu tenir els seus motius. Motius… poderosos.
—Com ara salvar la pell, per exemple?
—Salvar la pell? Amb sis déus que busquen la Gerde per desfer-se’n, i creus que en Christian està més segur si mira de protegir-la?
En Jack va sacsejar el cap.
—No entenc res.
—Si et serveix de consol, jo tampoc. No sé què planeja ni quines són les seves autèntiques intencions, però avui ha tornat a arriscar-se per nosaltres, una vegada més. Ha vingut fins aquí expressament per ajudar-nos, i no tenia per què fer-ho. És per aquesta mena de coses que hi confio. Ho entens?
—Suposo que sí —va dir en Jack, i va sospirar, abatut. La Victoria el va mirar i va somriure-li amb dolcesa.
—Ha estat molt bé —li va dir en veu baixa, lleument enrogida.
En Jack va trigar un parell de segons a entendre de què parlava.
—Sí…, i tant! —va murmurar, somrient—. Saps què? Potser al final la deessa Wina em caurà bé.
Van compartir una llarga besada. Després, amb un sospir, la Victoria es va aixecar.
—Vaig a dir adéu a en Christian —va dir.
—Se’n va?
La Victoria va assentir, sense dir mot. En Jack la va veure sortir a fora i, després de dubtar un moment, es va aixecar, també, i la va seguir.
Es va quedar al costat d’aquell mur mig aterrat, que havia desaparegut sota una capa de vegetació, i va veure d’allí estant com la Victoria anava a l’encontre d’en Christian, que l’esperava una mica més enllà. Però el shek va detectar la seva presència i el va mirar fixament.
«Vine», li va dir telepàticament. «Abans d’anar-me’n, et vull ensenyar una cosa». En Jack se’l va mirar amb recel, però s’hi va acostar. En Christian va dipositar un bes suau a la mà de la Victoria i es va separar d’ella per reunir-se amb el drac. Ella els va veure marxar plegats, un xic neguitosa, però no els va seguir.
Es van obrir pas amb penes i treballs entre la malesa, van haver de grimpar per deixar enrere arrels grans i tortuoses, van enfilar-se en alguna branca baixa per salvar uns quants entrebancs.
—On em portes? —va preguntar en Jack, desconfiat.
—Ja ho hauries de saber —va respondre-li en Christian—. Eres tu el qui tenies interès a venir-hi.
En Jack el va mirar: no entenia què li deia. Però de cop i volta se li va il·luminar la ment, i el cor va començar a bategar-li més de pressa.
—Els meus pares —va endevinar.
En Christian va assentir, en silenci.
Van parar al cap de molt poc, en un lloc que era igual que tota la resta del bosc.
—Què passa? —va demanar en Jack, que panteixava, cansat—. Ja no es pot seguir?
—Hem arribat —va contestar el shek.
En Jack va mirar cap a totes bandes, sorprès. Entre els troncs gruixuts dels arbres i l’esbarzerar que ho envaïa tot, a penes hi havia espai per estar dret.
—Llavors no tenia aquest aspecte, és clar —va afegir el shek—. Era el cementiri de la torre de Drackwen.
—No sabia que en tingués —va murmurar en Jack.
—Sí, en un temps remot. Quan era una torre de bruixeria activa, molts mags demanaven de ser enterrats aquí: al cor d’Alis Lithban, el bosc dels unicorns, el bressol de la màgia. I els sepultaven aquí, sense cap làpida ni senyal que n’indiqués el nom i la condició. Era la seva manera d’oblidar que havien estat individus, de fusionar-se amb la terra que trepitjaven els unicorns.
»El costum va caure en desús quan la torre va ser abandonada. Però l’Ashran se’n recordava i, no sé ben bé per què, ordenava als szish que enterressin aquí els cossos dels bruixots idhunians que jo li enviava.
—Però els meus pares no eren mags. Ni tan sols no eren idhunians.
—Però els szish no ho sabien, això. Es van limitar a fer amb els seus cossos el mateix que feien amb tots els altres.
»No crec que et pugui indicar el lloc exacte, Jack, i no solament perquè les tombes no estiguin senyalades, sinó perquè aquí, després del pas de Wina, hi ha crescut de tot i més.
—De tota manera…, gràcies —va murmurar en Jack.
Va asseure’s sobre una rel enorme i va enterrar la cara entre les mans. Va quedar-se quiet, en silenci, i en Christian va decidir deixar-lo sol i va tornar-se’n sense dir res cap a les ruïnes de la torre.
En Jack no es va moure. Feia temps que no es parava a pensar en els seus pares. Després de tot el que havia passat, la seva vida a la Terra li semblava llunyana, irreal. Fins i tot se li feia estrany pensar que havia tingut una família.
Durant un bon temps, la seva família havia estat la Resistència. En Shail i l’Alexander havien estat per a ell els germans que mai no havia tingut, i la Victoria…, la Victoria havia representat el futur.
I ara perdia també això. La Resistència s’havia disgregat, ja no se’n sentia part. I la Victoria era el present.
Va intentar recordar els seus pares. Va tancar els ulls i va furgar en els racons més profunds de la consciència, en cerca de records oblidats, fins que els va trobar. I durant una estona va parlar amb els fantasmes d’aquells records, esforçant-se per definir-ne els trets.
I en el fons del cor va trobar també el nen que havia estat, i que ara li semblava un estrany. Malgrat tot, va plorar per aquell nen, per la vida que havia deixat enrere. Va plorar pels seus pares, perquè no havia tingut temps de dir-los tot el que els voldria haver dit, perquè havien estat víctimes d’una guerra que no era la seva, d’un error absurd, perquè havien mort en lloc d’ell.
Quan, finalment, es va aixecar, disposat a tornar amb en Christian i la Victoria, encara tenia les galtes amarades de llàgrimes, però tenia el cor serè. Allò també era el seu passat…, un passat que ja no podia tornar.
Es va acomiadar dels seus pares, de les seves restes mortals, que jeien allà mateix, en alguna banda, sota les arrels d’aquells arbres enormes, o que potser ja eren part d’aquells arbres, i es va endinsar en el bosc.
Quan va arribar a les ruïnes de la torre, en Christian encara hi era, però semblava a punt per anar-se’n, i ell no s’hi va apropar més; va esperar que s’acomiadés de la Victoria, que era al seu costat, capcota. En Christian li va fer alçar la barbeta per mirar-la de fit, i la va besar amb suavitat. Ella el va abraçar ben fort i li va dir alguna cosa a cau d’orella. «Vés amb compte», o una cosa semblant, va suposar en Jack que li deia. En Christian li va acaronar la galta amb una certa tendresa.
Després, es va transformar altre cop. La Victoria va fer una última abraçada a la gran serp, sense que aparentment li fes res que hagués canviat de forma, i el shek va abaixar el cap per fregar-li els cabells suaument, en una última carícia.
La Victoria va recular, per fer-li espai, i en Christian va aixecar el vol, va arrissar el seu llarg cos de serp per trobar espais entre el fullam i, finalment, ja a cel obert, va batre fort les ales i es va allunyar d’ells.
En Jack es va reunir amb la Victoria. Ella li va adreçar una mirada inquisitiva.
—Com estàs? —va preguntar-li amb suavitat.
—Bé —va dir ell, amb calma—. I tu? No el trobes a faltar cada vegada que se’n va?
—Sí —va sospirar ella—. Però què vols que hi faci? En Jack li va passar el braç per l’esquena.
—Un dia potser se n’anirà per sempre.
—Ja ho sé. Però no sóc ningú per intentar aturar-lo, no creus?
—Que no ets ningú? Se suposa que ets la dona que estima, no?
—Sí. I precisament per això sé que quan torna a mi ho fa perquè vol, lliurement. El dia que torni perquè s’hi senti obligat, l’hauré perdut per sempre. Per això sé que l’he de deixar marxar.
En Jack la va mirar.
—I a mi, que em deixaries marxar? Ella li va tornar un somriure cansat.
—Tu no vols que et deixi marxar —va dir-li—. T’esforces molt per lligar-te a mi, i per això has estat gelós d’en Christian des del principi. Potser un dia descobriràs que no vols sentir-te lligat. I aquest dia te n’aniràs, i jo et deixaré marxar, si és el que vols. Però jo seré aquí, per a tu, igual que hi sóc per a en Christian, sempre que tornis perquè ho vols de debò.
—Mai no m’ho havies dit, això —va murmurar en Jack.
—Mai no m’ho havies preguntat. En Jack no va saber què dir.
—Estàs amb mi perquè vols —va dir la Victoria—, i me n’alegro. Però el dia que ja no vulguis no hi podré fer res.
Dono per fet que estem junts perquè els dos volem estar junts. És així, oi?
En Jack va somriure, i la va estrènyer contra el pit.
—És així —va assegurar-li.
Van tornar a dins del refugi, per esperar-s’hi fins a la primera albada. Amb claror de dia, la Victoria guariria l’ala d’en Jack per poder tornar cap a Awa. Ja havien fet tot el que hi havien de fer, a Alis Lithban. Ja havien confirmat les seves pitjors sospites sobre l’arribada a Idhun d’una nova deessa.
Aviat es reunirien tots sis; aviat prendrien una decisió sobre la Setena, si és que n’havien de prendre cap. I, si descobrien on trobar-la, ni tan sols en Christian no podria salvar la Gerde.
En Jack no es va poder estar de preguntar-se, encara, per les autèntiques raons del shek. En Christian no era amic de lluitar per causes perdudes. No tenia cap sentit que fes costat a la Gerde, tret que la seva naturalesa de shek li exigís de retre obediència a la seva deessa. I a en Jack, això, a pesar del que digués la Victoria, no li semblava un bon senyal.