CAPÍTOL XI

LLIGAMS

Tot s’havia tornat d’un estrany to grisós.

Almenys, aquesta va ser la impressió que van tenir en Jack i la Victoria quan sobrevolaven Vanissar, de tornada al castell de l’Alsan. No haurien pogut dir com havia estat, però, de sobte, havien passat d’un dia clar, radiant…, tan radiant que feia mal als ulls, a un paisatge en el qual tots els colors eren molts més esvaïts i el cel semblava veure’s des d’un filtre que ho feia tot més fosc i d’un curiós to mat.

—Què passa? —va murmurar en Jack, atònit.

—És un encanteri! —va exclamar la Victoria—. Que estrany! També era estrany el que passava ran de terra. Semblava com si tots els pagesos i habitants de Vanissar haguessin sortit als camins i emprenguessin un èxode precipitat cap a les ciutats. Alguns arrossegaven carros on havien carregat bona part de les seves pertinences, però molts d’altres caminaven només amb el que duien al damunt.

A mesura que s’aproximaven a la capital, també disminuïa la llum, com si per arribar a banyar el món hagués de traspassar una espessa capa de núvols de pluja. Però el cel, en canvi, era clar i net. Quan van arribar finalment a Vanis i van veure el castell que dominava l’horitzó, els va quedar clar que aquell estrany mantell de foscor hi tenia l’origen.

«Què en penses?», va preguntar mentalment la Victoria. Li va arribar, de lluny, la resposta d’en Christian.

«Ja ho he vist. Diria que és una mena de protecció. Utilitzen la foscor per protegir-se de la llum».

«Irial», van pensar els dos alhora.

La Victoria va somriure per dintre. Era la primera vegada que harmonitzaven els seus pensaments d’aquella manera; era reconfortant i, a la vegada, curiosament excitant, com si, per un moment, haguessin assolit una unió gairebé perfecta.

En Christian no volava al seu costat, damunt d’en Jack. Tampoc havia adoptat una forma de shek per viatjar amb ells. Era massa perillós per a ell acostar-se a Vanissar, sobretot ara que l’Alsan tenia poders per fer-li mal. No obstant això, tampoc havia tornat amb la Gerde. La Victoria sabia, tot i que ell no l’hi havia dit, que estava preocupat per ella, i que, abans de tornar-se a separar, volia assegurar-se que arribava sense perill a Vanissar.

De manera que els seguia, a una distància prudent.

La Victoria no oblidaria mai el moment que en Christian s’havia tornat a transformar en shek; per a ell, això suposava la confirmació que la seva ànima tornava a estar sana i completa.

Havia estat un moment íntim en el qual només hi havien participat ells dos. En Jack havia preferit apartar-se discretament perquè l’odi instintiu, que els resultava tan difícil de controlar, no els ho espatllés. Li havia costat gairebé tot el dia, però, finalment, en Christian havia aconseguit adoptar una altra vegada la forma d’una serp alada. La Victoria va somriure en recordar-ho. Els sheks no eren gaire expressius, però havia pogut llegir amb tota claredat l’alleujament i l’alegria en aquells ulls de rèptil.

En Christian els havia acompanyat, volant, fins als límits de Nandelt. Un cop allí, havia recuperat la forma humana per seguir-los més discretament. La Victoria l’havia perdut de vista, però sabia que era a prop: el contacte telepàtic no s’havia trencat.

L’arribada del drac va causar impressió, a la ciutat. Tot i que la capa de foscor impedia que els sols arrenquessin reflexos daurats de les escates d’en Jack, tothom hi va reconèixer l’últim drac, l’únic drac de debò que quedava a Idhun.

Quan van baixar, planejant, al pati del castell, ja hi havia gent esperant-los. En Jack es va posar on va poder, va replegar les ales i va esperar que la Victoria arribés a terra per una de les seves arpes abans de recuperar la forma humana.

Al pati, el filtre màgic que matisava la llum l’havia convertida en una penombra estranya, irreal, com la que hi ha en el moment d’un eclipsi de sol.

—Què passa? —va preguntar en Jack a l’Alsan, que els observava, inquisitiu, amb els braços encreuats—. Irial s’ha manifestat aquí a prop?

—Es tracta d’una llum tan intensa que crema literalment els ulls de tothom qui la contempla —va explicar en Shail—. Estem creant globus de foscor a totes les ciutats perquè la gent pugui protegir-se de la claror, però no sé si servirà de gran cosa quan Irial s’acosti. Malgrat que encara és lluny, la seva llum incideix amb tanta força en la nostra foscor que la descompon. Veieu aquesta penombra? Hauria de ser una foscor tan impenetrable que no ens hauríem de veure els uns als altres. Potser…

—Com t’has atrevit a tornar aquí? —va tallar l’Alsan, bruscament, mirant la Victoria.

Anava a contestar, però en Jack se li va avançar i li va passar un braç per les espatlles.

—Està amb mi. Passa res?

—Abans estava amb en Kirtash. Que potser la hi has arrabassat, o és que ell ja és mort i ella no té on anar?

—No és mort —va dir la Victoria amb tranquil·litat, i va alçar la mirada cap a ell—. I sort en tens.

La cara de l’Alsan es va endurir.

—Et veig una mica canviada —va comentar—. Que és que les serps creixen més de pressa que els humans, en els ventres de les seves mares?

—Alsan, prou —va tallar en Jack.

—No permetré que doni a llum el fill d’aquest bastard en el meu castell —va replicar ell.

—No passa res —va dir la Victoria—. Me n’aniré…

—No, Victoria, em temo que no te n’aniràs. Agafeu-la —va ordenar als soldats.

—Què! —va exclamar en Shail, atònit—. Que t’has tornat boig?

En Jack ja s’havia col·locat davant la Victoria, disposat a defensar-la.

—Disculpeu —va intervenir aleshores la veu afable d’en HaDin—. No sé ben bé què passa, però sens dubte no caldrà arribar a les armes.

El Pare Venerable es va obrir pas fins a arribar al costat seu.

—Jack… —va dir, amb un somriure suau—, Victoria…, que els déus us beneeixin. M’alegro de tornar-vos a veure sans i estalvis.

—Pare Venerable —va remugar l’Alsan—, esteu obstaculitzant la feina dels meus soldats.

—No és la meva intenció intervenir en assumptes que no són de la meva incumbència, només tenia curiositat. M’ha semblat que volíeu fer presonera una dona embarassada.

—És evident que està embarassada. Massa evident, diria jo.

També excés.

és evident que va confraternitzar amb l’enemic… en En Ha-Din se’l va mirar, somrient amb innocència.

—I això anul·la el fet que es tracta d’una jove prenyada? Pensàveu per ventura llançar-la a una de les vostres llòbregues masmorres, majestat?

—Us ho agraeixo, Pare Venerable, però no sóc de vidre —va somriure la Victoria; va tornar a mirar l’Alsan, seriosa—. Pots tancar-me si vols, però això no canviarà res: hi ha coses molt més importants per fer que debatre l’origen del meu fill, i coses molt més perilloses, ara mateix, que una criatura que ni tan sols no ha nascut. Heu assistit a la manifestació d’Irial a Nandelt; en Jack ha vist Aldun a Kash-Tar, i Wina torna a passejarse per Alis Lithban. Els déus han tornat, i em temo que ara ja hi són tots. No trigaran a tornar-nos a arribar notícies de nous tornados, sismes marins i terratrèmols. No trigarem a saber on són els tres que falten.

Va haver-hi un breu silenci, tibant, carregat de mals presagis.

—Han vingut a lluitar contra el setè déu —va prosseguir la Victoria—, que ara s’oculta d’ells en un cos material. Si aquest cos és destruït…, si l’essència del Setè torna a ser alliberada, els déus s’hi enfrontaran i, en l’endemig, tots nosaltres serem aniquilats.

L’Alsan va arrufar el nas.

—No és la primera vegada que sento aquesta història.

Com pots estar tan segura que no eliminaran d’una vegada per sempre el Setè, i que després no se’n tornaran per on han vingut?

—Perquè els déus no poden ser destruïts —va dir en Jack—. Són l’energia mateixa que va donar origen al món. Poden lluitar eternament entre ells sense que hi hagi un vencedor clar.

I, mentrestant, tota la resta serà devastada. Ja ho van fer una vegada…, en el primer món que van crear, abans d’Idhun. El van destruir amb les seves disputes, i això que encara no existia el Setè.

—Que no existia el Setè? Insinues que va ser creat després? Si va ser creat, pot ser destruït.

En Jack va inspirar profundament, es va armar de valor i ho va deixar anar:

—El Setè procedia dels altres Sis. Es van lliurar de tota l’energia negativa que tenien i després la van llançar al món com qui llença deixalles.

«Mai no havia sentit tantes blasfèmies juntes», va espetegar en les seves ments la veu de la Gaedalu. Ningú no l’havia sentida arribar, però ara la tenien al costat, amb la Zaisei a la vora, i observava en Jack amb reprovació. En Ha-Din va moure el cap i la va mirar amb amabilitat.

—Ho creus així? Doncs a mi em sembla una teoria interessant.

—Per això cal protegir la Gerde, i no combatre-la —va dir en Jack—. Perquè, en el moment en què els déus la trobin i la destrueixin, alliberaran l’essència del Setè, començarà la guerra i tot s’haurà acabat per als mortals.

»Perquè, d’ençà que vam destruir l’Ashran, en aquesta història ja no hi tenim cap paper. Ara tot queda en mans dels déus, i tot el que fan ho fan perquè afavoreix els seus interessos, no pas els nostres. Si tot va bé, la Gerde i els sheks marxaran a un altre món, lluny de l’abast dels Sis, que tornaran al seu propi pla.

—Que tornaran al seu propi pla? —va repetir l’Alsan amb sarcasme—. Això no pots saber-ho. Qui sap si no es quedaran aquí i continuaran destruint-ho tot. Com pots ni tan sols suggerir que cobrim la retirada de la Gerde i els sheks, que deixem que fugin? Com pot ser que et creguis aquesta mentida? És ben clar que tot això s’ho han inventat els sheks perquè no lluitem en contra seu! Perquè saben que no poden guanyar! En Jack va mirar la Victoria.

—Ja et vaig dir que no era una bona idea, explicar-los tot això —va dir-li.

—Sí, ja ho sé —va respondre ella amb suavitat—, i és per això que en Christian no volia dir-nos-en res. Però han de saber la veritat.

—La veritat! —va dir l’Alsan—. La veritat que t’ha explicat en Kirtash? O potser la Gerde?

«No sé per què en parlem, de tot això», va intervenir la Gaedalu. «És ben clar que és una d’ells…».

—I jo? —va tallar en Jack—. Jo també sóc un d’ells?

«Actues encegat pels sentiments», va remarcar la Gaedalu.

«Et negues a creure que ella t’ha enganyat i que simplement t’utilitza. Ha demostrat prou vegades el seu amor pel fill de l’Ashran».

—Ben cert —va assentir l’Alsan—. Em sap greu dir-t’ho, Jack, però no penso que a la Victoria li importis tant com et fa creure. Estàclar per què ha tornat, i de qui és el fill que espera i que defensa amb tanta passió.

—Hi ha un lligam entre nosaltres —va declarar en Jack, amb rotunditat.

Tots van mirar en Ha-Din i la Zaisei. La sacerdotessa va desviar la mirada, torbada, i el Venerable va murmurar:

—No és així, com s’han de fer les coses.

Va mirar la Victoria, que va aguantar la mirada sense parpellejar.

—Ella no vol que fem pública aquesta informació —va dir—. Mentre no digui el contrari, l’existència o no d’un lligam només podem revelar-la a les persones unides per aquest lligam, i a ningú més.

—Però jo puc declarar-ho! —va dir en Jack—. Sé que hi ha un lligam, qualsevol celeste m’ho confirmarà, encara que sigui en privat!

—Estàs boig per ella —va remugar l’Alsan—. Faries qualsevol coses per ella, fins i tot acceptar que tingui un fill amb un shek. Et penses que no ho sé, que també mentiries per protegir-la?

En Jack va sospirar i va mirar la Victoria, però ella es mantenia impertorbable.

—No sabia que poguessis arribar a ser tan tossuda —li va retreure.

Ella li va dedicar un somriure, però no va cedir.

—Jo hi confio, en ells dos —va intervenir llavors en Shail—. Van lluitar contra l’Ashran, que per cert va ser qui, no fa gaire, va torturar brutalment la Victoria i li va arrabassar la banya. Pensa amb lògica, Alsan. Creus de debò que ella defensaria aquestes idees si no pensés que són veritat?

—Estic tip de discutir —va tallar en Jack—. Hem vingut des d’Alis Lithban i estem cansats. Decideix-te, Alsan: decideix ja si ens fas fora, o si ens aculls, o si ens empresones, ens jutges i ens executes per traïdors.

—No parlàvem pas de tu…

—Parlaves de mi, perquè no permetré que posis la mà al damunt de la Victoria ni del meu fill. Entesos?

Havia alçat la veu i mirava l’Alsan fixament, que va aguantar-li la mirada mentre en va ser capaç, no gaire estona. Va procurar, en acabat, que la veu sonés encara ferma:

—Parlarem més tard —va dir—. De moment, podeu allotjar-vos on ho heu fet sempre. Ja coneixeu el camí.

El Montlunn era el lloc on, segons les llegendes, el primer unicorn havia rebut el poder dels déus a través de la seva banya i l’havia transformat en màgia.

Tots els mags acostumaven a visitar aquest lloc alguna vegada al llarg de la seva vida, no solament pel que simbolitzava, sinó també perquè, segons es deia, encara surava una mica d’energia en l’ambient, malgrat que havien transcorregut més de quinze mil anys d’aleshores ençà. Però també hi havien anat sovint altres persones, a resar davant del petit temple aixecat al cim de la muntanya: al llarg de centenars de generacions, semi-mags de totes les races i condicions hi havien anat a suplicar als déus que els concedissin la màgia completa.

Perquè allà, al Montlunn, el poder màgic i el poder sagrat es donaven la mà. No hi havia cap bruixot que no hagués baixat del cim sense haver elevat una fervorosa pregària als Sis, ni cap sacerdot que, després d’haver trepitjat el lloc on la màgia havia tocat el món per primera vegada, no hagués desitjat de veure un unicorn.

El temple del Montlunn era més un refugi de pelegrins que un autèntic lloc de culte. En tenia cura un ancià ermità celeste que hi vivia des de feia molts i molts anys, més dels que ningú podia recordar. Si l’hi haguessin preguntat, hauria contestat que no recordava haver acollit cap bruixot particularment il·lustre. I, en canvi, durant moltes generacions, els mags més poderosos havien visitat el Montlunn, perquè era allà on s’ocultava un dels grans secrets de l’Orde Màgic, un secret que, al llarg de la Quarta Era, només havia estat en mans dels arximags… i que, en l’actualitat, només coneixia en Qaydar.

L’Arximag havia sortit de Vanissar poc després d’haver-hi arribat en cerca de la Victoria, abans que ella tornés amb en Jack. L’Alsan li havia deixat clar que per a ell era més urgent intentar controlar Irial, abans que tots els seus súbdits perdessin la vista; d’altra banda, la conversa que havia mantingut amb ell i amb en Shail li havia obert noves possibilitats, que convertien la fugida de la Victoria en un afer irrellevant.

Ara avançava per un llarg passadís que s’endinsava en les entranyes del Montlunn, acompanyat només per una esfera de llum màgica que ballava davant seu i li mostrava el camí.

Sabia què hi trobaria, al final del túnel, perquè no era la primera vegada que visitava aquell lloc. Però ja feia molt de temps, que hi havia estat: més de dos-cents anys, si no li fallava la memòria. Aleshores, la torre de Drackwen era una escola de màgia florent i pròspera. Era abans que els sacerdots obliguessin els mags a abandonar-la.

En Qaydar va arrufar el nas. Els sacerdots sempre havien temut el poder dels bruixots i havien fet tot el possible per restringir-lo. Era cert que els déus eren molt més poderosos, i que podien fer miracles que no estaven a l’abast dels mags. Però els déus poques vegades es deixaven veure i els miracles escassejaven, mentre que els prodigis dels bruixots eren molt més freqüents; d’altra banda, els unicorns, lliuradors de màgia, eren criatures de carn i ossos que es podien veure i es podien tocar, almenys en alguns casos. Era inevitable que les Esglésies tinguessin por de perdre la seva influència en favor de l’Orde Màgic. Malgrat que els mags sempre havien estat una minoria, la gent solia confiar-hi més que no pas en els sacerdots.

Excepte quan els bruixots abusaven del seu poder… com en l’Era Obscura.

En Qaydar va somriure amargament. Després de la derrota d’en Talmannon havia arribat l’Era de la Contemplació, i els mags havien estat perseguits i exterminats de manera sistemàtica. Va ser aleshores quan els unicorns van començar a ser vistos com a criatures maleïdes, tot i haver ajudat l’Ayshel a derrotar en Talmannon: en altres èpoques, ser tocat per un unicorn es considerava una benedicció; durant l’Era de la Contemplació, va ser tingut per una desgràcia.

No és estrany, doncs, va pensar en Qaydar, que des de l’Era Obscura els mags guardessin secrets que ningú no havia de conèixer mai. I molt menys els sacerdots.

Va sospirar per dintre. La Quarta Era, l’anomenada Era dels Arximags, arribava a la fi, ja que ell n’era l’últim. Què vindria, després? Sense unicorns, l’Orde Màgic moriria sense remei. I s’obriria a Idhun una nova Era de la Contemplació, molt més àrida i estricta que l’anterior. Perquè, per més bruixots que els sacerdots haguessin executat, mai no havien aconseguit posar les mans al damunt d’un unicorn.

En canvi, l’Ashran els havia exterminat en un sol dia. Tenien raó. Aquell maleït mag devia ser el Setè. I si allò ho havia fet un déu, només un altre déu ho podia reparar.

I les llegendes deien que la deessa Irial sempre havia sentit predilecció pels unicorns.

Va desembocar, per fi, en una àmplia sala hexagonal il·luminada per sis torxes que feien una llum lúgubre, irreal. No hi havia gens de màgia, en aquell lloc. Qui mantenia enceses les torxes era un ésser viu: algú que era, sens dubte, la criatura més desgraciada d’Idhun; algú que havia estat allà baix molt més temps que no pas l’ermità que vivia al cim; algú que no havia vist la llum dels sols durant més de dos mil anys.

—Custodi —va cridar en Qaydar—, un bruixot et vol veure. Sabia que ell sabia que era allà. Però calia cridar-lo perquè s’atrevís a mostrar el rostre a altres persones.

L’anomenaven Custodi, però també Immortal o Etern.

Ningú no en recordava el nom veritable. Havia viscut allà des de la mateixa nit de la caiguda d’en Talmannon, i hi havia romàs sempre ocult: els servidors més lleials d’en Talmannon l’havien amagat allà, juntament amb altres tresors que havien rescatat del castell. Posteriorment, durant la repressió religiosa, aquell havia estat el lloc triat per amagar els tresors més preuats de l’Orde Màgic de la severa mirada dels sacerdots.

El Custodi els protegiria, com havia fet sempre. I ho faria per tota l’eternitat, perquè a l’exterior no l’esperava cap futur i perquè molt de temps enrere l’havien beneït, o condemnat, amb el do de la immortalitat.

En Qaydar el va observar, corglaçat, quan va avançar cap a ell, amb un llum d’oli a la mà, el rostre cobert per una caputxa que n’ocultava les faccions.

—Sóc en Qaydar, l’Arximag —va dir el bruixot amb gravetat.

—Ah —va respondre el Custodi, sense gens d’entusiasme—, esperava una altra persona.

—Esperaves l’Ashran, oi? Ell va ser aquí fa molt de temps. El Custodi no va respondre la pregunta.

—Has vingut a fer una consssulta?

En Qaydar es va estremir. De vegades, el Custodi xauxinejava sense ni adonar-se’n. Deien que tenia la llengua bífida, però no havia tingut ocasió de comprovar-ho.

—He vingut a lliurar-te això —va dir, i li va mostrar una petita urna marcada amb el símbol del setè déu—. L’Ashran —va dir, només.

El Custodi va fer un pas enrere i, tot i que en Qaydar continuava sense veure-li la cara, va notar que havia quedat commogut.

—El coneixies, oi que sí?

El Custodi va recuperar la circumspecció, i es va redreçar.

—Segueix-me —va dir.

Va enfilar un passadís, i en Qaydar el va seguir. Van travessar fins a set portes diferents, que el Custodi va obrir amb cadascuna de les set claus que duia penjades al coll, fins que van arribar a la Sala de les Relíquies.

Tot i ser l’home més poderós d’Idhun, en Qaydar es va sentir intimidat quan va entrar en aquella habitació, que datava dels temps del mateix Talmannon. Aquell lloc havia nascut com un santuari dedicat al setè déu, i els seguidors d’en Talmannon, els qui encara el servien fins i tot després que Shiskatchegg hagués deixat d’exercir la seva influència sobre ells, hi havien ocultat tots els seus tresors, també les seves restes mortals, una urna de cendres que encara es conservava en el nínxol més profund de la sala.

Els altres bruixots haurien d’haver destruït aquell lloc, quan van descobrir-ne l’existència. Aquell lloc, i també qui el custodiava. Però el Custodi no podia ser destruït. I, d’altra banda, aquell va ser justament l’únic lloc d’Idhun on van poder refugiar-se durant els anys més llòbrecs de l’Era de la Contemplació. Sense la Sala de les Relíquies, l’Orde Màgic no hauria pogut recuperar-se mai, i ells ho sabien.

En agraïment, van permetre al Custodi que continués la seva tasca i van adoptar el costum de dur-hi les cendres de tots els grans bruixots. De vegades, algú utilitzava part d’aquelles cendres per fer una invocació i consultar l’esperit del difunt. Però ningú, mai, no hauria gosat invocar el mateix Talmannon; d’altra banda, donaven per fet que el Custodi no ho permetria.

El Custodi el va guiar fins a una urna que hi havia lliure.

Després, li va allargar les mans perquè li lliurés el recipient amb les cendres de l’Ashran. En Qaydar no va poder evitar de fixar-se que aquelles mans estaven cobertes per una fina capa d’escates translúcides. Li va donar l’urna, i el Custodi la va col·locar al seu lloc.

—Segella-la —va dir.

En Qaydar va pronunciar un encanteri de protecció sobre l’urna, que va emetre una breu resplendor blavosa i després va recuperar el seu aspecte habitual.

Els dos van quedar-se un instant en silenci.

—Hem acabat? —va preguntar el Custodi.

—Encara no —va dir en Qaydar—. Necessito que em responguis algunes preguntes.

La criatura va riure amargament.

—Què puc saber jo, que fa tant de temps que no sssurto d’aquí?

—Coses que van ocórrer en aquest lloc. —Va fer una pausa—. Fa més de vint anys.

El Custodi no va respondre. Va fer mitja volta i se’n va allunyar en direcció a l’entrada de la Sala de les Relíquies. En Qaydar el va retenir pel braç.

—Espera! Va venir un jove bruixot anomenat Ashran, oi que sí? Com va entrar, aquí?

—No ho sé. Vosaltres, els mags, deveu sssaber com manteniu protegit aquest lloc i quins requisits exigiu per entrar-hi.

Només sé que, d’ençà que sóc aquí, només han aconseguit de traspassar-ne les portes bruixots molt poderosos.

En Qaydar va reflexionar.

—Estàbé —va dir—. És difícil que l’Ashran conegués l’existència d’aquest lloc i, més encara, que trobés la clau per buscar-ne l’entrada i traspassar-la…, però no és del tot impossible. Què et va dir? Et va demanar cendres per a una invocació?

—Per a quina altra cosa, si no, vénen aquí, els mags?

—Qui va ser el bruixot que va invocar? Ho recordes, Custodi?

La criatura es va estremir.

—No podria oblidar-ho —va dir—. Em va demanar d’invocar el més gran bruixxxot de tots els temps. El meu amo i senyor, Talmannon. Ningú no havia gosat mai fer-me una petició semblant. Ningú no s’hauria atrevit a profanar les ssseves cendres.

—Així doncs, li vas dir que no? El Custodi va alçar el cap.

—Li vaig dir que sssí. Però no li vaig permetre que s’endugués l’urna, ni tan sols un saquet de cendres. Vam fer la invocació aquí mateix.

En Qaydar va fer un pas enrere, aclaparat.

—Vas deixar que invoqués en Talmannon? Per quina raó?

—Per quina raó invoquen els bruixots persones que van morir molt de temps enrere? Per preguntar. Per saber. Res del que els vostres mags morts hagin de dir m’interessa gens ni mica. Però el meu Amo…, havia de preguntar-li…, volia sssaber…

—Saber què? —va preguntar en Qaydar, amb impaciència.

El Custodi es va girar cap a ell i es va enretirar la caputxa, bruscament.

—Aixxxò, volia saber! Si va servir d’alguna cosa! Si la meva exissstència té cap sentit! Quant de temps… he de continuar en la foscor…, essent únic…, essent un monssstre! En Qaydar va emmudir d’horror.

Sabia el que era, el Custodi. De nen, havia cregut que els szish, els homes serp que havien servit en Talmannon i els sheks, no eren sinó llegendes… fins que havia vist aquella criatura.

Però el Custodi no era exactament un szish. Era, potser, l’únic home serp d’Idhun que mereixia realment aquell nom.

Perquè tenia un rostre que era més d’home que de rèptil. Tenia uns ulls amb iris, pupil·les i una lluïssor d’emoció humana. I, no obstant això, també mostrava trets de serp, i tenia tota la pell coberta per una fina pel·lícula d’escates. En Qaydar sabia que, sota la túnica que duia s’hi amagava una cua anellada, com la de qualsevol szish.

—«Sssangtebi», solia dir-me —va dir el Custodi, i en Qaydar va veure aquesta vegada, amb claredat, que la seva llengua tenia una petita osca que no arribava a fer-ne una llengua bífida, però tampoc era del tot arrodonida—. Ell estava orgullós de mi, deia que era el futur, i que aviat tothom s’adonaria que els szish no eren tan diferents dels sang-calents, ja que poden barrejar-se amb ells. Però per a la resta del món jo no era més que una aberració, un monssstre. Per això, per protegir-me dels altres, el meu Amo em va fer immortal. Res ni ningú podria fer-me mal, ni tan sols el temps… Viuria eternament… esperant el dia que a Idhun hi haguessin més criatures com jjjo. Però fa més de dos mil·lennis que espero, i aquí només hi entren mags sang-calents.

De sobte, en Qaydar va recordar el que sabia d’en Kirtash: que l’Ashran l’havia creat fusionant l’ànima d’un ésser humà i l’ànima d’un shek. Havia estat idea seva o seguia un pla que el Setè perseguia des de feia segles…, quan, sota la identitat d’en Talmannon, creuava humans amb homes serp?

—Volies preguntar-li per què et va crear, oi?

—Crear-me? A mi? —El mestís va riure sense alegria—. Jo no sóc una criatura seva. Sóc fruit de l’amor que va existir entre una fetillera humana i un capità szish. Vaig néixer de forma natural, i l’Amo em va adoptar.

—Amor? —va repetir en Qaydar, i no va poder evitar una ganyota de repugnància—. Entre una humana i una serp?

I altra vegada va acudir-li a la ment en Kirtash… i la Victoria.

—No vaig néixer ni de la violència ni de la passió d’una nit —va insistir el Custodi—. Els meus pares s’estimaven. Els recordo a tots dos. Formàvem una família. Però ara… ja no queda ningú. Ni el meu pare ni la meva mare ni l’Amo són aquí. Quan l’Ashran em va dir que volia invocar en Talmannon…, vaig voler ssser-hi present. Per demanar-li que em retirés el do que m’havia concedit, i que em permetés morir.

—Vau invocar en Talmannon, doncs. Què li va preguntar, l’Ashran?

—No ho recordo. Vaig sortir de l’habitació després de parlar amb l’Amo, i els vaig deixar solsss.

—Per què? Què et va dir a tu?

El Custodi va trigar una mica a respondre.

—Em va dir que ja no tenia poder per retirar-me el do i permetre’m morir. Que va perdre aquest poder quan va abandonar el cos. I que només algú amb el mateix poder podria concedir-me el meu major desig.

En Qaydar se’l va mirar llargament.

—Sabies que l’Ashran va adquirir aquest poder durant la seva vida, oi?

L’híbrid va inclinar el cap.

—Em va dir que ho intentaria —va murmurar—. I em va prometre que tornaria quan ho aconssseguís.

—Fa gairebé vint anys que ho va aconseguir, si no me n’han informat malament —va dir en Qaydar amb suavitat—. I mai no va tornar a buscar-te.

Es va preguntar per què no ho havia fet. Potser continuava veient l’existència d’aquell mestís com un èxit per a ell; però, si era així, per què no l’havia tret d’aquella cripta i l’havia mantingut al seu costat, tal com va fer en Talmannon?

També podia ser que se n’hagués oblidat. Podia semblar cruel, però, al cap i a la fi, l’Ashran havia arribat a ser un déu. Potser el temps ja no tenia la mateixa importància per a ell, o potser aleshores la lluita contra la profecia dels Oracles va ser un assumpte tan prioritari que tota la resta va quedar en un segon pla.

—I ara és mort —va concloure el Custodi.

En Qaydar es va preguntar si havia de dir-li que hi havia una altra persona al món que tenia aquest poder. Potser el mestís acumularia el valor suficient per sortir d’aquella tomba en què havia estat tancat durant dos mil anys i buscaria la Gerde per demanar-li clemència. Va descartar la idea. Si el Custodi moria, no hi hauria ningú encarregat de guardar les relíquies de l’Orde Màgic.

—Ho sento —va murmurar en Qaydar—. Potser el setè déu encara té plans per a tu.

—Si és aixxxí, no els ha compartit amb mi.

El mestís es va tornar a tapar amb la caputxa, va fer mitja volta i es va encaminar novament cap a la porta. Aleshores en Qaydar va sentir un lleu tremolor de terra, però no en va fer gaire cas.

—Espera, Custodi —el va aturar, per segona vegada—. No he acabat. Vull fer una invocació. —El mestís se’l va mirar—. Vull invocar en Talmannon. Necessito una part de les seves cendres.

El Custodi va negar amb el cap.

—No, Arximag. Les restes de l’Amo es quedaran on són. No tornaré a cedir-les a ningú.

En Qaydar va arrufar el nas.

—Com m’impediràs que m’endugui l’urna?

—Protegint-la amb la meva vida. I, com ja saps, la vida no me la pot arrabassar ningú. Ni tan sols tu.

El terra va tornar a tremolar, aquesta vegada amb més força. Els dos ho van notar i van mirar al seu voltant, inquiets.

—Sembla un terratrèmol —va murmurar en Qaydar.

No havia acabat de parlar que el sisme es va repetir, i tota la caverna va bramular, amb un so semblant al badall d’un tità. Tots dos, mestís i bruixot, van perdre l’equilibri i van caure a terra.

—S’acosta alguna cosa —va dir el Custodi, neguitós. L’Arximag es va aixecar amb penes i treballs. El terra continuava tremolant. Tot de pedretes es van desprendre del sostre i els van caure al damunt.

—Hem de sortir d’aquí! —el va apressar en Qaydar, però el mestís el mirava, atordit, incapaç de respondre.

Un altre moviment, més violent que l’anterior, va esquerdar una de les parets i va fer caure una urna a terra. L’encanteri de protecció va evitar que es trenqués i que les cendres s’escampessin, però el retruny va fer reaccionar el Custodi, que es va girar, espantat.

Novament les entranyes de la terra es van esquerdar, com si es despertessin d’un son de milions d’anys. Un calfred va recórrer l’espinada d’en Qaydar; havia passat massa temps parlant amb en Shail aquests últims mesos per no reconèixer què estava passant.

—Aixeca’t! —li va cridar—. Això s’ensorra! El mestís se’l mirava, esmaperdut.

—No pot ssser. La teva màgia…

—La meva màgia no hi pot res, contra això! Aixeca’t i sortim d’aquí! El Custodi va sacsejar el cap.

—No puc… No puc… L’Amo… Les cendresss…

Es va incorporar d’una revolada i, desafiant el tremolor, va arrencar a córrer cap al fons de l’estança. En Qaydar va remugar, però el va seguir.

El va atrapar quan ja tornava amb una urna que oprimia contra el pit, com el seu bé més preuat. En Qaydar sabia què hi duia, allà dintre, i va recordar tot d’una la seva missió.

—Custodi! Hi ha alguna cosa més, d’en Talmannon, que vulguis rescatar?

El mestís va fer que no amb el cap.

—Res d’important. Res de personal. La bruixa d’Awa ho va destruir tot quan va conquerir el castell. Només… conservava un cinturó que li va pertànyer. Però l’Ashran se’l va endur. L’hi vaig permetre perquè va prometre tornar…

Una nova sacsejada va fer que es desprenguessin blocs de pedra del sostre, i en Qaydar va estirar el Custodi per apartar-lo del perill. Van sortir plegats de la Sala de les Relíquies. A la vista del llarg corredor que tenien al davant, en Qaydar va comprendre que no en sortirien vius si no feia servir la màgia.

—Ens tele-transportaré a l’exterior. El Custodi el va mirar aterrit.

—A… l’exterior? Sota els sols? Es va posar a tremolar.

—Però has de sortir! —va cridar en Qaydar—. Si et quedes aquí, les roques t’esclafaran! Dubto molt que ni tan sols tu siguis capaç de sobreviure al pas d’un dels Sis! De sobte, el rostre del Custodi es va il·luminar amb un ampli somriure. Va allargar l’urna a en Qaydar.

—Agafa-la —va dir—, endú-te-la. És l’únic que vull sssalvar d’aquest lloc.

L’Arximag va agafar el recipient entre les mans, aclaparat.

—Però no t’hi pots quedar, aquí! El Custodi va sacsejar el cap.

—Fes la invocació, si és el que vols. Digues a l’Amo que espero tornar-lo a veure ben aviat. I utilitza totes les seves cendres, que ningú més no torni a molestar-lo.

En Qaydar va voler dir alguna cosa més, però no va poder. El Custodi va girar cua i va córrer altra vegada cap a dins de la Sala de les Relíquies. Un dels arcs que sostenien el sostre va acabar d’esquerdar-se i es va esfondrar, amb un gran terrabastall: el mestís va quedar separat de l’Arximag, i el seu destí va quedar segellat per sempre.

Commogut, en Qaydar va fer l’encanteri de tele-transportació i va sortir de la caverna, amb l’urna que contenia les cendres d’en Talmannon.

Unes quantes tones de roca més amunt, l’ermità contemplava la destrucció de la muntanya, esglaiat. Havia cridat un ocell haai quan va notar els primers tremolors. Per sort, n’hi havia un que estava ben a la vora, un que venia d’Alis Lithban i que va sentir el seu cant de crida. Ara, enfilat damunt el llom de l’ocell daurat, l’ermità assistia a la devastació del lloc on havia nascut la màgia, i es preguntava si no devia ser un senyal dels nous temps que havien de venir, temps en què els unicorns i els dracs serien llegenda, en què només els déus serien més poderosos que les persones.

Quan estava a punt de retirar-se, encara enmig del trasbals, va percebre una emoció molt intensa que venia del cor de la muntanya: una por cerval, i després un alleujament immens, i després… res més.

Remenant el cap, el celeste es va allunyar d’allà, encara tremolant de por. Deixava enrere el que havia estat la seva llar durant els últims vuitanta anys.

La proximitat d’Irial va fer que tothom s’oblidés momentàniament de la possible traïció de la Victoria: hi havia moltes coses a fer, i molts altres problemes per solucionar. El més urgent era trobar allotjament i menjar per a tota la gent que arribava a la ciutat per refugiar-se en la seva semifoscor acollidora. Però també calia enviar missatgers a diferents llocs d’Idhun, per mi rar d’esbrinar on eren i què feien els altres déus. I aviat van tenir notícies que van confirmar el que la Victoria havia dit del que passava a Alis Lithban. També van rebre noves de l’esfondrament del Montlunn, i van saber que Karevan es desplaçava lentament cap a la serralada de Nandelt; si no canviava de rumb, els gegants haurien de marxar una altra vegada. Els missatgers van parlar també d’inundacions a Raden, causades per unes marees especialment violentes.

Així, a poc a poc, van anar dibuixant el mapa dels déus, i no van trigar a adonar-se que els en faltava un. Encara no havien rebut notícies de ciclons ni tornados, ni de vents huracanats, i això els alleujava, però també els inquietava. On es devia haver ficat, Yohavir?

Mentrestant, els mags continuaven creant globus de foscor. La torre de Kazlunn havia quedat buida, perquè tots posaven el seu poder al servei de la resta del món. L’únic que faltava era en Qaydar; ningú no sabia on havia anat, ni quan tornaria, però no hi havia temps ni per trobar-lo a faltar.

La imminent batalla contra la Gerde quedava ajornada de manera indefinida, mentre tothom treballava frenèticament a la recerca d’una solució, i els sacerdots mantenien llarguíssimes reunions en què es debatien, per primera vegada, els fonaments d’unes qüestions teològiques que s’havien mantingut inalterades i estables durant mil·lennis.

En Jack no podia deixar de preguntar-se, tanmateix, si l’Alsan hauria actuat igual si Irial no s’hagués manifestat en el seu propi regne. Estava gairebé convençut que, si no hagués hagut de protegir la seva gent, s’hauria llançat a la guerra de totes totes. Però no pensava pas preguntar-l’hi i, a més, ja li convenia que les coses anessin d’aquella manera. Havien promès a en Christian que farien el que podrien per entretenir l’Alsan i els seus aliats i donar temps a la Gerde i als sheks d’abandonar Idhun.

Aquella tarda, en Jack va trobar un moment lliure per anar a parlar amb en Ha-Din. El celeste sortia d’una de les seves reunions amb la Gaedalu i amb altres sacerdots i sacerdotesses, amb símptomes evidents d’un mal de cap terrible. En Jack es va aturar en sec a la meitat del passadís, sense saber si era o no un bon moment per plantejar-li els seus dubtes. En HaDin el va veure.

—Vine, Jack —va dir, amb un somriure—. Acompanya’m al camí de ronda, que em toqui una mica l’aire. M’anirà bé.

En Jack va acceptar, de bon grat.

—Aquests… concilis… són llargs i avorrits —va opinar el Gran Pare—. Antigament solien celebrar-se en el Gran Oracle, que era terreny neutral, més o menys. Hem arribat a discutir si hauríem d’estar parlant de tot això a l’Oracle de Gantadd o al d’Awa. Em sembla que al final hem optat per quedar-nos aquí perquè a ningú li ve de gust viatjar més —va afegir, amb un somriure—. Tot i que tant se val quin lloc triem, perquè sempre arribarem a la mateixa conclusió: no tenim ni la més remota idea de què està passant.

En Jack va inclinar el cap.

—Nosaltres hem anat reunint informació —va dir—, i hem reconstruït el que creiem que és una història bastant aproximada d’aquest món. Entre el que sap en Kirtash, el que la Victoria ha descobert, el que en Shail ha trobat en els llibres i el que he esbrinat jo…, sembla que totes les peces encaixin. I, no obstant això…, no estic segur que tot el que hem après pugui ajudar-nos a afrontar el moment present, o a tractar d’esbrinar què ens oferirà el futur.

—Sàvies paraules, Jack —va somriure el celeste—. No sé si estic preparat per conèixer tota aquesta informació, i tampoc sé si em serviria de res, conèixer-la. Però sí que necessito saber una cosa: quan la Victoria va treure en Kirtash de la presó, i se’l va endur per mirar de salvar-li la vida, li vaig demanar que busqués dades sobre aquest objecte… que la Mare Venerable va extreure de les profunditats de la mar, i que ha servit, alhora, per reprimir la bèstia de l’Alsan i subjugar un shek. No he tingut ocasió de parlar amb ella, encara. No sé si a tu te n’ha dit res.

En Jack va somriure, i va explicar a en Ha-Din com, milers d’anys enrere, els déus s’havien alliberat d’aquella part de si mateixos que els feia lluitar els uns contra els altres, s’havien deslliurat de tota la destrucció i el caos que són part, també, de qualsevol procés de creació.

—Ho van tancar en una espècie de cambra —va prosseguir—, que en teoria era irrompible. I ho van llançar al mar. Però, molt de temps després, aquella roca es va rompre, i en va emergir un nou déu.

»La substància amb la qual va ser creada la roca estava… dissenyada, per dir-ho d’alguna manera, per reprimir aquesta essència de caos i destrucció que hi volien mantenir reclosa: l’essència de la qual és format el Setè i que va donar origen als sheks. És per aquesta raó que aquesta cosa els repel·leix i els anul·la els sentits. Però també reprimeix tot allò que és, en essència, caòtic i destructiu. Per això ha anul·lat la bèstia que viu dintre l’Alsan.

—Però no l’ha destruïda —va fer notar en Ha-Din.

—No crec que pugui ser destruïda, Pare Venerable. L’esperit del llop ja és part d’ell. Arrencar-lo del seu cos equivaldria a esquinçar-li l’ànima. L’única opció que li quedava era… reprimir-lo, anul·lar-lo, empresonar-lo dintre seu. I en el cas de l’Alsan, això pot funcionar bé, perquè les dues essències no convivien en harmonia en el seu cos, sinó que lluitaven constantment per la supremacia. Però en el cas d’en Kirtash va anar de ben poc que no resultés letal, perquè, en ell, l’humà i el shek són una sola cosa. Tot i això… —va arrufar el nas—, no estic gaire segur que el canvi li hagi anat bé, a l’Alsan.

—Pot semblar estrany —va afirmar en Ha-Din—, però tinc la sensació que, d’ençà que duu aquest braçalet, s’ha convertit en un monstre més terrible encara que el que tractava de destruir.

—Per quina raó? —va preguntar en Jack, intrigat—. L’Alsan sempre ha estat sever i inflexible, però mai no havia estat cruel o intolerant. Com pot ser, doncs?

—Tu mateix ho has dit: s’ha deslliurat de tot el que hi havia de caòtic i destructiu dintre seu. Això el porta a voler crear l’ordre al seu voltant, a fer que tot segueixi les normes establertes. A lluitar contra el caos amb totes les seves forces. Per la mateixa raó per la qual els nostres déus s’esforcen amb tanta obstinació a destruir aquesta foscor de la qual van voler deslliurar-se… sense adonar-se que, en fer-ho, reprodueixen aquest mateix caos que tant els desagrada.

—És un cercle viciós —va murmurar en Jack.

—Sí —va assentir en Ha-Din—, i això em fa pensar que un no pot desfer-se amb tanta facilitat d’aquesta part fosca i caòtica. No tinc cap dubte que el teu amic Alsan creu que fa el que és correcte: lluitar contra el mal, encarnat en el Setè i en les seves serps. Ell és un cavaller de Nurgon, va ser educat per lluitar, no coneix res més. Li cal un enemic físic contra el qual dirigir la seva espasa justiciera. Si li dius que les serps no són tan dolentes, no t’escoltarà, perquè creure’t li suposaria assumir que la seva vida, tal com li han ensenyat a viure-la, no té sentit.

—Però ell mateix ha experimentat aquest caos. Ell mateix va estar a la mercè d’una criatura destructora, i durant un temps… em va semblar que fins i tot l’acceptava.

—Això és el que més odia de si mateix: que es va convertir en una de les criatures a les quals va jurar combatre. I, com que el caos el va esclavitzar, ara buscarà el caos i el combatrà, allà on sigui. Encara que sigui en una jove a la qual abans apreciava.

En Jack es va estremir.

—D’aixòjustament volia parlar-vos. Ell apreciava la Victoria, l’ha vist créixer, l’ha educada, juntament amb l’Aile i en Shail, i ha estat, pràcticament, com el seu germà gran. No seria capaç de fer-li mal, ni a ella ni al seu fill, oi que no?

En Ha-Din va moure el cap, i una ombra de dubte li va cobrir el rostre.

—Els homes com ell, tan compromesos amb uns ideals que consideren que estan per damunt de totes les persones, fins i tot per damunt d’ells mateixos…, no són capaços de crear lligams forts amb ningú, perquè per a ells els lligams no són tan importants com el deure. No dubto que en el fons li sàpiga greu, atacar la Victoria, però tampoc no dubto que ho farà, si creu que és el que ha de fer. És una de les maneres com es trenquen els lligams. L’Alsan t’aprecia, Jack, però et sacrificaria sense dubtar-ho si cregués que és la seva obligació. Per molt que li dolgués, compliria el seu deure.

En Jack va decantar el cap.

—Ho entenc. Però, si existís un lligam autèntic d’amor entre la Victoria i jo…, potser hi confiaria més, en ella, no?

En Ha-Din se’l va mirar.

—Vols que et digui si hi ha un lligam entre vosaltres dos? En Jack va negar amb el cap.

—No cal. Ja conec la resposta a aquesta pregunta. El que vull saber és per què la Victoria no vol que es beneeixi la nostra unió. Necessito saber què l’hi impedeix. Pel seu propi bé, és necessari que la cerimònia es dugui a terme, en públic o en privat, tant me fa. Però he de protegir-la de l’Alsan. A ella i al meu fill.

En Ha-Din va somriure.

—Puc saber el que senten les persones, Jack, no el que pensen.

En Jack anava a respondre, quan va aparèixer l’Alsan.

—Venerable… —va saludar, amb una inclinació de cap—. Jack, t’estava buscant. He de parlar amb tu.

—I jo he de tornar a la meva reunió —va sospirar en HaDin—. Ja ens veurem a l’hora del sopar.

Es van esperar que el celeste marxés i van quedar-se un moment més en silenci, una mica incòmodes. Finalment va parlar l’Alsan.

—Et volia preguntar pels dracs que vas anar a buscar a Kash-Tar.

—S’han ficat de cap en una guerra sagnant contra el líder shek d’allà. I no tenen intenció de tornar.

L’Alsan va arrufar el nas.

—Però els vas dir que tornessin, no? Per què no et van obeir?

—Que hi estaven obligats? —va preguntar en Jack, perplex.

—És clar que sí! Jack, que encara no ho entens? Ets un drac. L’últim que queda. En un futur no pas llunyà, quan hàgim liquidat totes les serps, tu governaràs sobre tots els pobles d’Idhun.

En Jack va retrocedir com si hagués rebut un cop de maça.

—Què? Que t’has tornat boig?

—No. Ets tu, el que no actua amb seny. Quant de temps més continuaràs eludint les teves responsabilitats?

En Jack va deixar escapar una breu riallada d’incredulitat.

—Per això ens hem jugat la vida? Derrotem un dictador perquè tu en col·loquis un altre en el seu lloc?

—Com pots insinuar que és el mateix? Tu ets un drac, i l’Ashran era l’encarnació del Setè! En Jack estava tan atònit que va ser incapaç L’Alsan va aprofitar el seu silenci per continuar: de parlar.

—Comprens ara per què és tan maleïdament important que deixis de tractar amb les serps? No és un comportament digne del que ha de ser el sobirà d’Idhun! Vaig intentar explicar a la Victoria que la seva relació amb en Kirtash era un error, que no era apropiada… Tenia l’esperança que tu la faries raonar, que la convenceries que oblidés el shek i establís d’una vegada un lligam de debò. Però eres tu el que havia de…

—Ei, espera… —el va tallar en Jack, amb una veu estranya—, has dit «un lligam de debò»?

—Un lligam entre els que haurien de ser els futurs emperadors d’Idhun, Jack —va respondre l’Alsan, solemne.

Però en Jack no l’escoltava.

—Ja ho entenc —va dir.

Va arrencar a córrer cap a dins del castell i va deixar l’Alsan amb la paraula a la boca.

Aquella nit, després de sopar, una altra persona es va apropar a en Ha-Din per parlar amb ell.

—Pare Venerable, necessito el vostre consell…, si teniu un moment.

En Ha-Din es va aturar.

—Tu diràs, filla.

La Zaisei va alçar el cap i va deixar que en Ha-Din notés la seva preocupació, els seus dubtes i el seu sentiment de culpa.

—No és correcte que un sacerdot es negui a beneir una unió, oi?

—Si no hi ha un lligam…

—Parlo del tipus d’unió en què el lligam està fora de tot dubte —va tallar la Zaisei.

—Suposo —va dir en Ha-Din, amb precaució— que, si el sacerdot s’hi nega, hi deu haver altres motius…, oi? Quins motius podrien ser? Que la unió no sembla… adequada… o acceptable?

La Zaisei va negar amb el cap.

—Els prejudicis del sacerdot no són mai prou motiu per no beneir un lligam existent, Gran Pare. Encara que el sacerdot no sàpiga ben bé a quins déus, exactament, sol·licitar la benedicció —va afegir en veu una mica més baixa; en Ha-Din va somriure en notar el seu desconcert—. Però… què passaria si el sacerdot se sentís… agreujat d’alguna manera a causa d’un dels membres de la parella?

—El sacerdot és celeste, i sens dubte comprendrà els motius pels quals s’ha produït el greuge.

—Pot ser difícil posar-se en el lloc d’algunes persones —va murmurar la Zaisei—. Però, i si no es tracta d’un dels membres de la parella, sinó d’un familiar… a qui el sacerdot no coneix?

En Ha-Din va somriure.

—Vés al gra, Zaisei; és molt enutjós parlar d’aquest tema com si es tractés d’un problema teològic. —Va abaixar la veu—. Sé que en Kirtash té molts comptes pendents, i el seu pare encara més…

—No em refereixo al seu pare, sinó a la seva mare, Venerable.

Es va fer un breu silenci.

—Què t’ha explicat, la Gaedalu? —va voler saber en Ha-Din. La Zaisei va inclinar el cap.

—Que la mare d’en Kirtash va enverinar la meva. Sé que no hauria d’importar-me, i que, si els seus sentiments són sincers, els meus no…

—Espera —la va aturar en Ha-Din—. Les coses no van anar exactament així.

La Zaisei el va mirar, amb els ulls esbatanats.

—Vós coneixíeu…? —va començar—. Així doncs, la Gran Mare m’ha mentit?

—No del tot —en Ha-Din va inspirar profundament—. Vaig conèixer la teva mare, Zaisei, per bé que només de vista. Vam sentir junts la primera profecia. També hi havia la mare d’en Kirtash, però a ella vaig tenir ocasió de conèixer-la més a fons alguns anys més tard…, després de la segona profecia i de la mort de la teva mare.

—És cert que la mare d’en Kirtash la va enverinar per poder ocupar el seu lloc a la Sala dels Oïdors?

—És cert que la Mahnua va voler ocupar el lloc de la teva mare a la Sala dels Oïdors, per sentir una profecia que, segons creia, i no s’equivocava, parlaria del seu fill, el nen que l’Ashran li havia arrabassat. Però en cap moment no va tenir intenció de fer mal a la teva mare.

»Quan la van agafar i la van tancar, vaig anar a veure-la. El seu dolor i el seu desconcert eren reals. Ella no havia volgut matar la Kanei. Només li havia administrat un somnífer, em va dir. La pobra dona no havia tingut en compte que el metabolisme dels celestes no és igual que el dels humans. Nosaltres som físicament més fràgils que ells i, per això, algunes coses no ens afecten de la mateixa manera que a ells. La dosi que a un humà només el faria dormir durant unes hores, per a la teva mare va ser letal.

La Zaisei es va deixar caure contra la paret, tremolant, amb els ulls plens de llàgrimes.

—A diferència d’en Kirtash —va prosseguir en Ha-Din—, la seva mare no va tenir mai intenció de fer mal a ningú. I el seu amor per l’Ashran…, per la persona que era l’Ashran abans de convertir-se en el que ja coneixem…, era sincer.

»La vaig treure de l’Oracle i vaig trobar un lloc apartat per a ella, un lloc on pogués viure oculta, lluny de la mirada de l’Ashran i d’un món que no la veia tampoc amb bons ulls. Sé que va viure en l’anonimat durant molts anys, fins que un dia, sense cap raó aparent, l’Ashran va enviar un grup de szish a matar-la. En Kirtash, aleshores, si ho vaig calcular correctament, devia tenir uns quinze o setze anys.

La Zaisei va abaixar el cap.

—Ho sap, ell? —va murmurar.

—Ho dubto molt —va respondre en Ha-Din amablement—. Tots hem vist en què es va convertir aquest nen al cap dels anys. L’educació que l’Ashran li va donar no hauria tingut el mateix èxit si el record de la seva mare l’hagués influït mínimament.

La Zaisei va guardar silenci durant una bona estona. Després va alçar el cap i va dir:

—Moltes gràcies, Pare Venerable. Gràcies per dissipar les boires del meu esperit.

En Ha-Din va somriure.

—De res, filla. Beneiràs la seva unió, doncs? Va inspirar profundament i es va redreçar.

—No hi ha motiu per no fer-ho.

—La Victoria s’alegrarà que hagis acceptat —va comentar en Ha-Din, però la Zaisei va fer que no amb el cap.

—La Victoria no en sap res. És en Jack qui m’ha demanat que els beneeixi a tots dos, a ella i al shek.

En Ha-Din es va mostrar impressionat.

—Aquest noi —va comentar—, de vegades sembla eixelebrat, però en el fons sap molt bé el que fa. Vés amb compte, Zaisei. Per més que aquest lligam sigui fort i sòlid, molta gent voldrà trencar-lo. Podries veure-t’hi implicada.

—És un lligam —va respondre la Zaisei amb senzillesa—, i la meva obligació és donar testimoniatge que existeix, si m’ho demanen tots dos.

—No —va replicar en Christian—. No penso fer-ho.

—Però…, Christian —va protestar en Jack—, no t’ha d’importar. Serà una cosa discreta, només hi serem quatre persones, no se n’assabentarà ningú més.

—No necessito que un dels vostres sacerdots em digui una cosa que jo considero evident —va replicar el shek.

En Jack va respirar fondo, per armar-se de paciència. S’havien reunit en un bosc proper a la ciutat, després que en Jack hagués demanat a la Victoria que digués a en Christian, a través del vincle telepàtic que mantenien, que hi volia parlar. El shek, en realitat, ja se n’anava; havia retardat el seu retorn als Pics de Foc només per reunir-se amb en Jack aquella nit.

—L’Alsan no confia en ella —va explicar—. Des del dia que es va escapar amb tu, està convençut que és una mena d’espia dels sheks, o una cosa així. Però en mi…, en mi encara hi confien. Si veuen que hi ha un lligam veritable entre nosaltres dos…

—Això no té res a veure amb mi. No necessiteu el meu permís perquè beneeixin els vostres lligams, o com es digui això.

—Sí que té a veure amb tu, Christian. Perquè la Victoria no vol que la cerimònia de la nostra unió serveixi per amagar el que sent per tu, que s’utilitzi per fer creure al món que no t’estima. No vol continuar amagant-se’n; està orgullosa d’estimar-te, de la mateixa manera que estarà immensament orgullosa del seu fill quan neixi, tant si és fill d’un drac com si és fill d’un shek. Hi ha lligams, Christian. Hi ha un lligam entre ella i jo, i hi ha un lligam entre tu i ella. La Victoria no vol que un sigui oficial i l’altre sigui un secret vergonyós que calgui ocultar. Els dos són per a ella igual d’importants, i és per això que no acceptarà que els sacerdots beneeixin la seva unió amb mi si no beneeixen també el lligam que comparteix amb tu.

En Christian se’l va mirar, pensatiu.

—T’ho ha explicat ella?

—No, però ho sé. I també sé per què no m’ho ha explicat. Perquè pensava que o bé no ho entendria, i llavors em sentiria ferit i traït, o bé, si ho entenia, intentaria convence’t que acceptessis que beneeixin la vostra unió…

—… que és justament el que estàs fent.

—Ella no vol posar-te en perill, però a mi això tant me fa. Sé que ets capaç de córrer riscos si és per una bona raó.

—Que tu puguis beneir la teva unió amb la Victoria és una bona raó?

—Sé que a ella li agradaria i li faria molta il·lusió… Però no és per això, que t’ho demano, i tampoc és per mi: és perquè se l’està jugant, Christian, igual que se la va jugar quan et va treure d’aquella cel·la i va fugir amb tu, perquè defensa a capa i espasa el que sent per tu. I això pot ser molt perjudicial per a ella. Més del que et penses.

—I no seria pitjor per a ella que se sabés que, efectivament, manté una relació seriosa amb mi? —va preguntar en Christian—. És el que suposa tothom, no? Això és el que horroritza l’Alsan i la resta de la gent. Per això tenen tant d’afany a demostrar que tu ets la seva única parella veritable.

—Això és el que la Victoria vol evitar. Nosaltres hem intentat protegir-la tots dos: tu mantenint-te’n allunyat, jo fingint que estic convençut que el fill que espera és meu. Però no és això el que ella vol. No vol que la protegim, vol decidir per si mateixa. I ha decidit que no vol fingir més. T’estima, Christian, i no li importa el que la gent pugui dir. Estàdisposada a afrontar-ne les conseqüències.

En Christian no va respondre, i en Jack va aclarir:

—No et demano pas que compareguis en una cerimònia pública: seria una bogeria; no dubto pas que l’Alsan i la Gaedalu estarien encantats de tenir una altra oportunitat d’enxampar-te. Jo et parlo d’una cosa més íntima: ella i tu, un sacerdot i un testimoni. A mi no m’importa ser aquest testimoni, i la Zaisei ja ha acceptat d’oficiar la cerimònia. Amb això la Victoria en tindrà prou. No necessita que tothom sàpiga el que sentiu l’un per l’altre. En tindrà prou que ho sàpiguen els déus, almenys d’una manera simbòlica.

Els ulls d’en Christian van brillar de manera estranya.

—Els déus, eh? —va murmurar, i va afegir—: L’últim unicorn gosa enfrontar-se amb els Sis, reivindica el seu dret a estimar a qui li sembla i els exigeix que reconeguin que s’ha enamorat d’un shek malvat, que a més a més és fill d’una encarnació del setè déu. Quin disgust, per a tots els sang-calents! En Jack se’l va mirar.

—Christian, no deus pas pensar…

El shek no va respondre. Somreia, d’una manera un pèl sinistra, quan va aixecar el cap i va dir:

—D’acord. Digue’m un dia, una hora i un lloc. Hi seré.

En Qaydar va dipositar l’urna sobre la taula i va mirar l’Alsan.

—Aquí les teniu —va dir amb gravetat—. Les cendres d’en Talmannon.

El rei de Vanissar va sacsejar el cap i va corrugar el front.

—M’és difícil de creure que l’Orde Màgic guardés una aberració semblant. És clar que, tractant-se de mags, tot és possible, oi?

—Una de les primeres coses que ensenyem als nostres aprenents —va assenyalar l’Arximag— és que en el món tot és neutre, ni bo, ni dolent. Tot depèn de com s’utilitzi. Igual que la màgia —va afegir, després d’una pausa.

L’Alsan va inclinar el cap.

—Preteneu dir-me que les cendres que l’Ashran va utilitzar per retornar al món el setè déu són una cosa neutra?

—Sí. Perquè nosaltres utilitzarem aquestes mateixes cendres per contactar amb els Sis i comunicar-los on és aquest mateix setè déu. Cada encanteri té el seu contra-encanteri, majestat. O el tindria, en aquest cas —va afegir, amb un sospir—, si hagués aconseguit algun objecte personal d’en Talmannon. Em temo que l’únic que conservava l’Orde s’ho va endur l’Ashran. I sospito que es va perdre amb ell, de manera que, en el fons, el que hi ha dins d’aquesta urna no serveix per a res.

L’Alsan es va acariciar la barbeta, pensatiu.

—O potser sí —va dir—. Podríeu invocar l’esperit d’en Talmannon, si us aconseguia un objecte seu?

—Podria —va assentir en Qaydar.

L’Alsan va somriure. Anava a comentar alguna cosa més, quan la porta es va obrir de cop, i va entrar en Jack.

—Alsan, ets aquí! Et buscava. —Va veure l’Arximag, i el va saludar amb un somriure—. Quan has tornat, Qaydar? En Shail preguntava per tu…

—Jack —el va tallar l’Alsan—, hauries de trucar a la porta abans d’entrar.

—Sí, tens raó, ho sento —va dir—. Només volia convidar-vos a la cerimònia de benedicció de la unió.

L’Alsan va alçar una cella.

—De qui?

En Jack va somriure àmpliament.

—Què vol dir, de qui? De la Victoria i meva, naturalment. L’oficiarà en Ha-Din. Serà demà al migdia.

L’Alsan va fer un bot.

—Demà! Però cal organitzar-ho…! —No cal organitzar res —el va tranquil·litzar en Jack—. Tens mig Vanissar allotjat a la capital. Fes córrer la veu que hi haurà empanades de franc i veuràs com vénen tots —va bromejar—. No, ara de veres: no és moment d’organitzar una gran festa, però hi podrà assistir força gent. Els Venerables són aquí, i fins i tot l’Arximag podrà ser-hi present. I demostrarem a tothom que hi ha un lligam entre nosaltres dos, i això els donarà confiança i seguretat en aquests moments d’incertesa. No era això el que volies?

L’Alsan va sacsejar el cap.

—Però ella es va escapar amb el shek —li va recordar.

—Perquè ell també li importa, Alsan, més del que estàs disposat a admetre. Però això no treu valor al que ella sent per mi. Si m’estima de debò, no em trairà ni es girarà en contra meu. No en tindries prou, amb això?

L’Alsan encara estava perplex.

—Suposo que sí. A més…, si en Ha-Din ha acceptat… vol dir que…

—Vol dir que realment creu que hi ha un sentiment veritable entre ells dos —va concloure en Qaydar, amb un somriure pausat.

—Et vaig dir que hi havia un lligam, Alsan. I no vas voler creure’m, ni a mi ni a la Victoria, però a partir de demà ja no tindràs més dubtes.

L’Alsan va tancar els ulls un moment.

—Gràcies als déus —va murmurar. En Jack va somriure.

—Sabia que t’agradaria la notícia —va comentar, amb una mica de sarcasme.

L’un rere l’altre, els sheks van anar tornant a través de la Porta. L’últim va ser l’Eissesh.

La Gerde es va esperar una mica més, però els szish no van aparèixer.

«Han mort tots», li va explicar l’Eissesh. La Gerde va tancar els ulls, però no va dir res. «Creiem que ha estat l’aigua. A nosaltres no ens ha anat gaire bé, tampoc, però per a ells ha estat letal». —L’aigua! —va repetir la Gerde, exasperada—. Són tantes coses, tantes petites coses! «Tot aquest pla és una bogeria», va opinar l’Eissesh. «A primera vista semblava una bona idea, però en el fons no és més que un parany. Fa setmanes que podríem ser lluny d’aquí i, no obstant això, t’entretens amb aquest projecte monumental i ens obligues a tots a esperar. Quan vulguem marxar, ja serà massa tard. Em pregunto si no era aquesta la intenció de l’híbrid des del principi». La resta de sheks van xiular en senyal de conformitat.

—Insinues potser que en Kirtash seria capaç d’enganyar-me? —va dir ella, amb una serenitat amenaçadora.

«No seria la primera vegada», va fer notar l’Eissesh.

La Gerde va alçar el cap i se’l va mirar fixament. La gran serp va mig aclucar els ulls.

—Vinga, aneu-vos-en —va dir la fada finalment, amb un sospir—. Us cal descansar. Jo miraré d’arreglar el problema de l’aigua.

Un per un, els sheks van alçar el vol i es van allunyar d’allà. L’últim, novament, va ser l’Eissesh.

«Comprenc que és un bell somni», va dir, aquesta vegada només a ella. «Però no ens sacrifiquis a tots per un somni. Dóna’ns alguna cosa real, alguna cosa que pugui servir-nos de debò». La Gerde va somriure amb amargor, però no va respondre. L’Eissesh va moure les ales i es va enlairar.

«De totes maneres», va murmurar mentalment, abans de marxar, «ho he trobat molt bonic».

La Gerde no va dir res. Va esperar que els sheks es perdessin de vista i aleshores, amb un sospir, es va disposar a creuar la Porta una vegada més.

Algú la va aturar. La Gerde es va girar i va topar amb la mirada de l’Assher.

—Cap problema?

—Deixa’m venir amb tu, senyora meva —li va demanar el szish.

La Gerde va negar amb el cap.

—No és una bona idea. Et quedaràs aquí, cuidant la Saissh…, com de costum.

—Però és perillós, passar a l’altra banda —va insistir l’Assher—. No et va bé; sempre tornes feble i confosa. Sé que també hi pots anar amb la ment, ho fas quan entres en trànsit, i això no et fa mal. Per què hi has de viatjar, a través d’aquesta Porta?

La Gerde va sospirar. Li va col·locar les mans sobre les espatlles i va explicar-l’hi pacientment:

—Hi ha molts mons, Assher. Mons que estan separats els uns dels altres per distàncies tan grans que no podries ni tractar d’imaginar-les. I cadascun d’aquests mons té diversos plans superposats. El pla físic és aquell en què es mouen tots els éssers materials: el pla en què existeixes tu, i tot el que es pot veure i es pot tocar.

»Però hi ha altres plans. Hi ha el pla espiritual, i hi ha fins i tot un pla superior…, el pla en què es mouen els déus. Fins fa molt poc, els déus habitaven en aquest pla. Però ara han baixat al pla material i es manifesten com a forces poderoses a les quals cap mortal pot plantar cara.

—Això ja ho sé —va assentir l’Assher—. I ho entenc.

—En aquest pla, les distàncies entre mons no existeixen. Quan entro en trànsit i una part de la meva essència viatja fins al pla de les divinitats, puc arribar a qualsevol punt de l’univers. Però només en el pla immaterial. No podria anar al pla material d’un altre món que no fos el meu, i menys encara si el meu cos físic és en una altra banda.

»De manera que des de l’estat de trànsit puc arribar fins al lloc que s’obre a l’altra banda de la meva Porta, però allà no hi puc fer res. Per actuar en aquell món, per modificar-lo, necessito arribar-hi físicament.

»Com ja t’he dit, les distàncies entre mons són incommensurables. Els habitants de mons que no posseeixen màgia s’escarrassen a construir artefactes que cobreixin aquestes distàncies a velocitats impossibles, però som nosaltres, les criatures dels mons on la màgia continua viva, els qui posseïm el secret de viatjar a través de tots els universos, de totes les dimensions. Encara que es tracta sempre d’una tècnica complexa, reservada només a aquells que tenen un coneixement extraordinari de la màgia, equiparable al seu gran poder. Així, som capaços d’esquinçar el teixit de la realitat entre dimensions i viatjar instantàniament d’un món a un altre.

»En temps remots, els sheks, unicorns i dracs van tenir aquest poder, i solien viatjar, amb relativa freqüència, al món conegut com la Terra. Els seus habitants encara conserven llegendes que parlen d’unicorns i dracs. Els sheks, pel que sembla, van ser bastant més discrets —va somriure—. Però els Sis van fer més estrets els camins entre els dos mons, per impedir que els uns i els altres viatgessin fins a la Terra. És una història massa llarga —va dir, avorrida de cop—. I, a més, això ja no importa, ja que vaig aixecar aquesta prohibició quan l’Ashran va morir, i els sheks són lliures per creuar la Porta a la Terra, si ho volen, sense por de veure’s privats dels seus cossos.

—Llavors, per què no se n’hi van? —va preguntar l’Assher.

—Perquè encara queden… petits assumptes per resoldre.

—Com l’aigua —va endevinar l’Assher.

La Gerde va riure, com si hagués dit alguna cosa molt divertida.

—Una cosa així —va dir, somrient—. I ara, vés a veure què fa la Saissh. Tornaré de seguida.

I, abans que el szish no pogués aturar-la, la fada es va incorporar i, d’un salt lleuger, va tornar a travessar la Porta interdimensional.

En Jack va trobar la Victoria a la seva habitació, però no estava sola. Al seu costat hi havia en Shail, i, estirat al llit, hi havia un home amb una bena que li cobria part del rostre. Semblava profundament adormit.

La Victoria estava asseguda al costat del malalt i li havia col·locat les mans sobre la cara, sense arribar a tocar-lo. Se la veia molt concentrada, i en Jack es va aturar a la porta, sense saber si podia interrompre-la o no. En Shail el va veure, i s’hi va acostar.

—Què fa? —va preguntar en Jack en veu baixa—. Tenia entès que ni tan sols en Qaydar no havia pogut fer res per aquests pobres desgraciats.

En Shail es va arronsar d’espatlles.

—En Qaydar no és un unicorn.

—Així i tot, quina classe d’encanteri pot ser impossible de fer per a un Arximag, però factible per a un unicorn?

—No és exactament un encanteri. El cas és que el cos tendeix a regenerar-se només quan el fereixen; però passa que, com més complexa és la ferida, més triga a guarir-se, i sovint l’individu no sobreviu al procés. Ara bé, si proporcionem al cos l’energia suficient, si l’estimulem perquè es regeneri més de pressa…, en teoria podria guarir gairebé qualsevol xacra. El problema rau en el fet que normalment els mags tenen un límit d’energia màgica…, inclòs en Qaydar. Però la Victoria no té aquest límit, perquè la màgia que ella transmet no és la seva pròpia, sinó que és la mateixa energia del món, que és inesgotable. De manera que, si canalitza energia el temps suficient…

—… podria fer que se li regeneressin els ulls?

—És un procés lent i laboriós, i necessitarà molt de temps, però la Victoria creu que pot fer-ho.

En Jack va recordar com la Victoria havia guarit en Christian quan va rebre una estocada de la Domivat en ple estómac. Havia estat uns quants dies transmetent-li energia, fins que el cos del shek s’havia curat completament.

—Però hi ha dotzenes d’afectats —va dir en Jack—. Necessitaria anys per guarir-los a tots…, si és que pot guarir-los realment.

—Això no importa —va respondre la Victoria, alçant el cap per mirar-se’l—, perquè tinc molt temps lliure. L’Alsan no em deixa sortir d’aquí. No has vist els guàrdies del passadís? Són aquí per vigilar-me.

En Jack va quedar glaçat.

—Què? No pot fer-ho, això! Li he dit…

—Li has dit que beneiran la nostra unió —va murmurar la Victoria, girant una altra vegada la mirada cap al cec—. Podries haver-m’ho consultat primer.

En Jack la va mirar, apesarat.

—Venia a dir-t’ho ara mateix. M’hauria agradat dir-t’ho jo. Qui ha estat el bocamoll?

—En Ha-Din ha vingut a veure’m fa una estona —va dir la Victoria—. Per beneir una unió es necessita tenir la conformitat dels dos i, pel que sembla, et vas oblidar de dir-li el que jo n’opinava.

—Eh…, us deixo sols —va murmurar en Shail.

Cap dels dos li va prestar atenció quan va sortir de l’habitació.

—No me’n vaig oblidar —va contestar en Jack, que va anar a seure al seu costat, molt seriós—. I què més t’ha explicat?

—Que la cerimònia està prevista per demà. —La Victoria va alçar la vista cap a ell, preocupada—. Jack, com m’ho has pogut fer, això? Saps què significa per a mi…?

—Ho sé, tranquil·la. —En Jack la va abraçar, i per un instant va sentir, també, l’energia que fluïa a través d’ella—. Ho he tingut tot en compte. Tot està en ordre.

La Victoria va dir que no amb el cap.

—No, Jack, no hi ha res en ordre. No entens…

En Jack li va posar el dit índex als llavis, per demanar-li silenci.

—Ho entenc tot perfectament, de debò. Digues: confies en mi?

—És clar que sí, Jack. Plenament, ja ho saps. Però …

—Et prometo que he tingut molt en compte la teva situació, i les teves circumstàncies, i que no te’n penediràs. O sigui que…, digues, si confies en mi…, estaries disposada que demà beneïssin la nostra unió?

La Victoria se’l va mirar un moment, plena de dubtes. Després, lentament, va dir que sí. En Jack es va sentir tan feliç i alleujat que la va abraçar amb força i la va besar, impulsivament.

Aquella nit, en Jack va despertar la Victoria quan la majoria de la gent del castell ja dormia. Atordida, la jove va aconseguir murmurar:

—Què passa? I els ulls?

En Jack va trigar una mica a entendre que es referia al pagès que havia intentat guarir. S’hi havia passat tot el dia, i fins i tot havia intentat entrar en trànsit al seu costat per continuar transmetent-li energia mentre dormia; però en Jack no l’hi havia permès. El son guaridor podia durar dies sencers, i ell li va recordar que no era una bona idea que s’abandonés d’aquella manera, estant embarassada. De manera que havien tornat el cec a l’habitació del castell on l’havien allotjat, i la Victoria s’havia adormit gairebé de seguida, després del segon capvespre. Ni tan sols no havia baixat a sopar.

En Jack l’havia deixada dormir. Necessitava recuperar forces.

—Tot va bé —li va murmurar a cau d’orella—. He d’ensenyar-te una cosa. Aixeca’t i vesteix-te. No tenim gaire temps.

La Victoria va obeir. Quan ja agafava la capa que li allargava en Jack, es va aturar i se’l va mirar, una mica més desperta.

—Espera, no me’n puc anar. Estic presonera, te’n recordes?

—Els he dit als guàrdies que se n’anessin —va somriure—. Ahir mateix, l’Alsan em va dir que he de començar a fer que la gent m’obeeixi, i m’ha semblat un bon moment per practicar.

La Victoria anava a contestar, però en Jack li va agafar la mà i la va arrossegar cap al passadís.

—No facis soroll —li va dir mentre recorrien junts les estances del castell—. És millor que ningú no sàpiga que marxem.

—Però on anem? —va murmurar.

Ell li va dedicar un somriure enigmàtic.

—Ja ho veuràs.

Quan van sortir al pati, van descobrir que la nit tornava a mostrar-se tan fosca com sempre.

—Això és perquè en Qaydar ha tornat —va explicar en Jack en veu baixa—. Ha donat força al globus de foscor dels mags. Però fora de les muralles de la ciutat, lluny de la zona d’influència de l’encanteri, hi ha gairebé tanta claror com si fos de dia.

Al pati hi havia gent, i les muralles del castell estaven coronades de guaites i soldats, però en Jack i la Victoria es van esquitllar fins a la part del darrere. Era un lloc tranquil: només hi havia els estables i, una mica més enllà, un hivernacle abandonat. La Victoria es va adonar que en Jack la duia allà.

—L’hivernacle de la reina Gainil —va murmurar en Jack—. El van abandonar una mica, quan va morir, i s’ha convertit en un petit jardí salvatge, però em penso que ens servirà.

La porta es va obrir amb un grinyol quan en Jack la va empènyer. Van avançar entre plantes altíssimes i flors de bellesa embriagadora, fins que van arribar a una petita plaça, al centre mateix de l’hivernacle, on una font projectava enlaire dolls d’aigua tentinejants. Van distingir dues figures que els hi esperaven: la Victoria va reconèixer en Shail i la Zaisei.

—No he volgut deixar-la sortir sola a aquestes hores —va explicar en Shail, davant la mirada acusadora d’en Jack—, i gairebé l’he obligada a dir-me on anava. Ho sento, si m’he ficat on… Com a compensació, amb la meva màgia he arreglat la font —va afegir—. Feia anys que no funcionava, i m’ha semblat que…

—A veure, un moment —va tallar-lo la Victoria—. Algú vol explicar-me què passa?

La Zaisei es va mostrar desconcertada.

—Com, que no ho saps? Vinc a beneir la vostra unió…, si hi estàs d’acord, és clar. Oh, hauria d’haver parlat amb tu primer, però en Jack em va assegurar que…

—Però la cerimònia no era demà? —va dir la Victoria, impacient; i aleshores va mirar en Jack, i va començar a lligar caps—. Volies una cosa més íntima? És per això, que m’has portat fins aquí?

En Jack va desviar la mirada, torbat.

—No exactament…

—No ho sap? —va repetir la Zaisei, alarmada.

—Havia de ser una sorpresa… —va començar en Jack, però va callar de sobte i va alçar el cap, alerta.

La Victoria també ho havia notat. Li va fer un salt el cor. En Shail i la Zaisei van trigar una mica més a adonar-se que la temperatura havia baixat una mica. Tot seguit van veure una figura elegant que s’esmunyia entre les ombres de l’hivernacle.

En Jack va agafar la Victoria per les espatlles i li va donar una suau empenta perquè avancés una mica.

—La Zaisei ha vingut a beneir la teva unió amb en Christian —li va dir a cau d’orella—. Si hi estàs d’acord, és clar. I demà serà la nostra cerimònia. No et sembla que és millor així?

—La meva… unió amb en Christian? —va repetir; de cop i volta, semblava molt tímida—. I ell què hi diu?

—Òbviament, si no hi estigués d’acord no hauria vingut fins aquí aquesta nit —va respondre el mateix Christian, amb calma. Va avançar fins que va ser just davant de la Victoria. Es van mirar, i tots van poder captar la intensa connexió que hi havia entre ells dos. En Jack es va enretirar una mica per deixar-los sols. La Victoria no sabia què dir, i en Jack hauria assegurat que fins i tot el mateix shek estava una mica tallat.

—I tu, Victoria? —va preguntar la Zaisei, amb delicadesa—. Hi estàs d’acord?

La Victoria es va girar per mirar en Jack, insegura.

—Demàem toca a mi —li va recordar ell, amb un somriure.

La Victoria també va somriure, i va ser un somriure ple d’agraïment que va inundar el cor d’en Jack com un bàlsam reparador. Es va alegrar d’haver-la encertada, i va pensar que, al capdavall, entendre la Victoria no era tan complicat.

Ella havia tornat a centrar l’atenció sobre en Christian.

—Sí que hi estic d’acord —va murmurar.

La Zaisei es va situar al costat d’ells dos. Va alçar el cap, però va ser incapaç de mirar el shek, que la intimidava.

—Comencem —va dir—. Es tracta d’una cerimònia molt senzilla, però els preliminars són necessaris perquè de mica en mica pugueu relaxar-vos i deixeu que els vostres veritables sentiments flueixin amb facilitat. Agafeu-vos les mans.

En Christian va agafar les mans de la Victoria. Ella es va estremir i va alçar la vista per mirar-se’l, amb una certa timidesa.

—Digueu els vostres noms —els va convidar la Zaisei.

—Em dic Kirtash —va dir en Christian—. Algunes persones em diuen Christian, també.

—Jo sóc Victoria d’Ascolli —va respondre ella—. També em coneixen pel nom de Lunnaris.

—Quant de temps fa que us coneixeu?

La Victoria va arrufar les celles, mentre calculava els anys que havien passat, però en Christian se li va avançar:

—Sis anys —va respondre, serè. Ella el va mirar, sorpresa.

—Tants?

—Et vaig veure per primera vegada a Suïssa —va contestar—. Devies tenir deu o onze anys, llavors. Estaves de vacances amb la teva àvia… en un balneari.

La Victoria va recordar l’ombra que l’havia perseguida pel bosc quan encara era una nena.

—Però aleshores gairebé no et vaig poder ni veure —va murmurar ella, i no va poder evitar de pensar tot seguit que de fet havia estat una sort.

En Christian devia captar aquells pensaments, perquè li va dedicar un mig somriure.

—Quatre anys, doncs. El dia que ens vam veure al metro. La Victoria va somriure, emocionada, en comprendre fins a quin punt aquells records eren vius per a en Christian.

—Què va passar, aquell dia? —va preguntar la Zaisei.

La celeste va captar una ombra de por en el cor de la Victoria, que va empassar-se la saliva.

—Llavors érem enemics —va explicar—. Ell havia estat ensinistrat per trobar i matar tots els membres de la Resistència, especialment el drac i l’unicorn. —Va fer una pausa, esperant, potser, que en Christian agafés el relleu, però no ho va fer, de manera que va prosseguir ella mateixa—. Aquell dia em va trobar. Em va perseguir per matar-me, però vaig aconseguir escapar-me’n. I just quan vaig poder posar-me fora del seu abast, les nostres mirades es van encreuar. Va ser la primera vegada que ens vam veure cara a cara. I vaig pensar… No ho sé, el que vaig pensar —va concloure, un xic empegueïda; recordava vagament haver pensat que havia imaginat en Kirtash d’una altra manera, i que hi havia alguna cosa que l’atreia d’una manera inquietant i misteriosa, però aquella sensació, si havia estat real, havia quedat sepultada per una onada de por i d’angoixa.

—Jo sí que ho sé, el que vaig pensar —va dir aleshores en Christian, en veu baixa—. Vaig pensar: «Quina llàstima que hagi de morir». Es va fer un silenci de sorpresa.

—Això… és veritat? —va preguntar finalment la Victoria, amb timidesa.

El shek va fer que sí.

—Ho recordo —va dir—, perquè era la primera vegada que em passava pel cap un pensament semblant. Em va preocupar, sincerament. Vaig tractar de comportar-me com si res, però la següent vegada que ens vam veure, al desert, no vaig poder evitar de tornar a mirar-te… i preguntar-me per què.

Els dos van intercanviar una mirada llarga, intensa. La Zaisei va deixar que compartissin records i emocions, que anessin, a poc a poc, rememorant aquells primers sentiments de la història que compartien. Després va preguntar, amb amabilitat:

—Quant de temps fa que esteu junts…, com a parella?

La Victoria va tancar els ulls un moment i va reviure la primera besada: va recordar la trobada d’amagat, la daga, el petó robat, aquell petó tan electritzant, i les súpliques, les amenaces… i, per damunt de tot, aquell sentiment que havia nascut entre ells. Va somriure. Si allò havia estat la seva primera cita, havia estat ben estranya. I aquesta vegada va ser ella, qui va respondre:

—Dos anys, més o menys.

—I voldríeu continuar junts… durant més temps?

La Victoria va tornar a mirar en Christian. Tenia els ulls clavats damunt d’ella, una mirada intensa, inquisitiva. La jove va sentir que tornava a dominar-la la timidesa, però es va sobreposar i va murmurar:

—Sí.

—Però hi deu haver hagut mals moments, oi que sí? —va dir la Zaisei, amb suavitat.

Sí, hi havia hagut molts mals moments. A la Victoria, li van passar pel cap tots alhora, com una massa de núvols foscos de tempesta.

La Zaisei va percebre els seus sentiments, de por, de dolor, d’inseguretat, i va sospirar per dintre, perquè es feia càrrec de com n’era, de difícil, per a tots dos, tirar endavant aquella relació.

—Sí que n’hi ha hagut —va reconèixer la Victoria.

—I vols continuar amb ell, a desgrat de tot? La Victoria va sospirar.

—Sí —va dir, aquesta vegada amb veu més alta. La Zaisei es va girar cap en Christian.

—I tu…, Christian? —va preguntar.

El shek no va contestar de seguida. Mirava fixament la Victoria. Els segons que va romandre en silenci es van fer eterns.

—Sí —va dir finalment.

La Zaisei va fer un pas enrere i els va contemplar, mirant-se als ulls, agafant-se les mans. No li va ser difícil detectar el sentiment que els unia. Va somriure.

—Hi ha un lligam entre vosaltres —va declarar—. Un lligam fort, bonic i sincer. I no només en donen fe les vostres paraules, sinó també els vostres sentiments. Sóc testimoni davant dels déus que us estimeu, i suplico als Sis…, als Set —va corregir-se, enrojolada, i havent de fer un esforç per pronunciar aquella invocació ampliada—, els suplico que us dispensin totes les seves benediccions, i que el vostre lligam perduri i us ompli de felicitat a tots dos.

La Victoria va somriure i va parpellejar: se li havien entelat els ulls d’emoció. En Christian va alçar una mà per acariciar-li la galta i s’hi va acostar una mica més, i el cor d’ella va començar a bategar amb més força, perquè es pensava que li anava a fer un petó, davant d’en Jack, d’en Shail i de la Zaisei. Però en Christian es va girar bruscament cap a la celeste i li va clavar una mirada gèlida.

—Hi ha un lligam entre nosaltres, oi? —va preguntar, sense alçar la veu.

La Zaisei va dubtar.

—Això…, això és el que he dit.

En Christian va somriure. Va agafar la Victoria per la cintura.

—Un lligam entre un unicorn i un shek —va dir—. Entre la criatura predilecta dels Sis i un fill del Setè. Existeix, aquest lligam?

La Zaisei va ser incapaç de respondre. La intensa mirada del shek la feia tremolar de por.

—Ja n’hi ha prou —va intervenir en Jack—. No crec que sigui necessari…

—Existeix? —va insistir el shek.

La Zaisei va alçar el cap, amb un calfred intens.

—Sí que existeix —va murmurar.

En Christian va somriure. No era un somriure agradable.

—Bé —va dir—, doncs desafio els teus déus a provar que no és cert. Que m’arrabassin aquesta part del cor de la Victoria que em pertany.

Es va fer un silenci horroritzat.

—Jo no…, no sé… —va quequejar la pobra Zaisei; va voler afegir alguna cosa més, però no en va ser capaç.

Per fi va semblar que en Christian es relaxava una mica.

—Digues-ho als teus déus, celeste —va murmurar—. Digue’ls que hi ha un lligam.

Va tancar els ulls i va abraçar la Victoria, i per un moment va semblar cansat i derrotat. En Jack va veure com ella envoltava la cintura del shek amb els braços i repenjava el cap en el seu pit, amb un sospir.

—Bé… —va murmurar la Zaisei—, suposo que podem donar per acabada la cerimònia. Enhorabona a tots dos.

La Victoria va obrir els ulls.

—Gràcies per beneir la nostra unió, Zaisei —va dir—. Sé que no t’ha estat fàcil.

Però tenia als ulls una ombra de tristesa.

Des de no gaire lluny, algú els observava. Tres figures s’havien reunit a l’entorn d’un gran bol ple d’aigua, en la superfície de la qual es reflectia la imatge del que passava en aquells instants a l’hivernacle. L’Alsan contemplava, consirós, en Christian i la Victoria, encara abraçats, davant de la Zaisei, i intentava pair totes aquelles paraules.

«L’arrogància d’aquest shek no té límits», va dir la Gaedalu, disgustada.

—Mare Venerable, ho heu autoritzat vós, això? —va preguntar l’Alsan, tibant.

«Naturalment que no». —És la vostra deixebla, que ha oficiat aquesta cerimònia. I ha esmentat el setè déu, ho hem sentit tots.

«Aquesta cerimònia ha estat organitzada per un vostre súbdit, majestat», va replicar la Gaedalu amb sequedat; «el drac que havia de guiar els vostres exèrcits en la batalla contra els sheks». Va fer un pausa i es va girar cap a en Qaydar: «I un dels vostres mags també hi és present: és ell qui ha seduït la Zaisei i l’ha empesa a fer tractes amb els aliats del Setè». En Qaydar no va dir res. Tenia els seus ulls clavats en la figura de la Victoria, dreta al costat d’en Christian.

—Això hauria de ser motiu suficient per fer-los presoners a tots, per traïdors —va murmurar l’Alsan—. Als quatre. Pel que es veu, la fruita podrida ha enverinat la resta de l’arbre. I, de passada, és l’oportunitat de matar aquest maleït shek. Se’ns va escapar una vegada, però no ho tornarà a fer.

«Això espero», va dir la Gaedalu, amb ràbia. «Com pot ser que encara sigui viu? Com va aconseguir salvar-lo, la Victoria?».

—Sens dubte, la Gerde la va ajudar —va contestar l’Alsan—. Crec que hem estat massa generosos amb ells. Enviaré la guàrdia perquè els agafi a tots immediatament.

—Espereu-vos —el va aturar en Qaydar—. El Gran Pare ha de beneir demà la unió d’en Jack i de la Victoria, oi que sí?

—La Zaisei acaba de beneir una altra unió…, monstruosa i sacrílega…, entre la Victoria i aquesta serp tortuosa. Després d’això, he de pensar que la cerimònia de demà no serà més que una farsa.

—I si hi hagués dos lligams?

L’Alsan li va adreçar una mirada inquisitiva.

—Pot ser, això?

«Per als celestes no hi ha res impossible, en qüestió de lligams, o això diuen», va admetre la Gaedalu, de mala gana.

—La pròpia Victoria deia que estava convençuda d’estimar-los als dos —va recordar l’Alsan, pensatiu.

—Que sigui en Ha-Din qui ho confirmi o ho desmenteixi —va proposar en Qaydar.

«No podem esperar-nos fins demà. El temps corre».

L’Alsan va corrugar el front, pensarós.

—Esperarem a demà —va decidir per fi—. Si intervenim ara perdrem en Jack definitivament; però si ens esperem a la cerimònia, i en Ha-Din anuncia que no hi ha un vincle veritable, almenys per part d’ella…, encara serem a temps de recuperar-lo per a la nostra causa.

«I què passarà si, finalment, el Pare Venerable beneeix la seva unió?». L’Alsan va callar durant una bona estona.

—Que la nostra gent ho veurà, i això els donarà valor per lluitar contra l’enemic —va murmurar—. Després, si la Victoria cau… en la batalla…, o de qualsevol altra manera…, tothom la recordarà com una heroïna. I serà molt més del que es mereix. Millor morir amb honor que viure com una traïdora.

En Qaydar va fer un pas enrere.

—No puc creure que estigueu suggerint…

L’Alsan va alçar la vista cap a ell. Els seus ulls foscos mostraven, malgrat tot, una calma insondable.

—Només pensava en veu alta, Arximag —va murmurar.

«Independentment del resultat de la cerimònia de demà», va intervenir la Gaedalu, «fins i tot en el cas que ella no sentís res per ell…, el seu fill podria ser fill d’en Jack. Us arriscaríeu a permetre que l’últim unicorn morís…, en la batalla, o de qualsevol altra manera…, sense que hagi transmès el seu llegat? Sacrificaríeu també el fill d’en Jack?». L’Alsan la va fitar amb una mirada serena.

—Us arriscaríeu, vós, que donés a llum el fill d’un shek? El fill d’en Kirtash?

La Gaedalu es va estremir visiblement i va desviar la mirada.

—Tot just ha passat deu dies fora, i el seu embaràs ha avançat de forma desmesurada —va afegir l’Alsan—. Potser ja no tenim tant de temps com ens pensàvem. Potser la gestació del seu fill s’accelera anormalment. Podria donar a llum d’aquí a pocs dies. Com podem saber que el seu fill no és un d’ells?

—En Jack ho sabria —va murmurar en Qaydar—. Té un estrany sentit per detectar les serps; no és en va, que és un drac.

—Però seria capaç de mentir per protegir-la. Seria molt capaç d’ocultar-nos el veritable origen d’aquesta criatura…, igual com ens ha ocultat això —va afegir, assenyalant l’escena que reflectien les tranquil·les aigües del recipient.

L’Arximag va moure el cap.

—No puc permetre-ho. Pel bé de la màgia, protegiré aquesta noia…

—Si hi hagués més unicorns —va interrompre l’Alsan—, unicorns purs, que no tinguessin res a veure amb els sheks, que complissin la seva tasca en lloc de coquetejar amb l’enemic…, la Victoria seria igual d’important per a l’Orde Màgic?

En Qaydar el va mirar fixament.

—Esteu segur que els déus atendran la meva petició?

—Fa mesos que busquen el setè déu. Quan els diguem on és, se sentiran agraïts…

«Si és que els déus poden tenir aquest sentiment envers els mortals», va intervenir la Gaedalu.

—Si la seva voluntat és que la màgia perduri, atendran la petició d’en Qaydar. I, d’altra banda, no crec que els agradi saber que la seva tríada ha passat a engruixir les files del Setè. Ens forniran un substitut, algú que pugui atorgar la màgia, algú en qui puguem confiar.

En Qaydar va moure el cap, no gaire convençut.

—Sembleu molt segur que podrem parlar amb els déus —va comentar—. No obstant això, jo preferiria no fer mal ni a la Victoria ni al seu fill fins que no ho hàgim aclarit tot. Vaig prometre a l’Aile que la cuidaria. Va ser l’últim que em va demanar abans de donar la seva vida per salvar-nos a tots a Awa.

—Sí —va remugar l’Alsan—. L’Aile es va sacrificar per tots nosaltres, i així l’hi paga la seva protegida…, traint-nos.

En Qaydar semblava incòmode.

—Potser no ens ha traït… —va començar a dir.

Però l’Alsan va alçar el cap per mirar-se’l, molt seriós.

—La paraula «Shiskatchegg» us diu res, Arximag?

En Qaydar va mig aclucar els ulls i se’l va mirar, amb cautela, però no va dir mot.

—Així és com anomena la Victoria l’anell que porta al dit —va afegir l’Alsan—. L’anell que en Kirtash li va regalar.

L’Arximag va semblar horroritzat. Va sacsejar el cap.

—Ha de ser un error… —va murmurar, pàl·lid.

—Potser. Però, si no ho és, provaria d’una vegada per sempre que ja no podem confiar en la Victoria… I, d’altra banda, podria proporcionar-nos la clau per solucionar-ho tot…

La Gaedalu els mirava, lleugerament irritada.

«Dono per fet que us semblarà bé d’explicar-me en què consisteix aquesta clau de què parleu». L’Alsan va somriure.

—I tant, Mare Venerable. De fet, m’agradaria comptar amb la vostra benedicció abans d’executar el pla que tinc al cap. Un pla que no pot dur-se a terme sense la Victoria… O, més ben dit, sense una cosa que ella té. Aquest pla, al seu torn, podria comportar la caiguda definitiva d’en Kirtash. Perquè, quan detecti que tenim la Victoria, l’anirà a buscar.

En Qaydar se’l va mirar, encara atordit.

—Us esteu tornant maquiavèl·lic i retorçat, majestat —va comentar, un pèl eixut—. Teniu fama de ser un bon estrateg, però, sincerament, començo a preguntar-me on acaba el geni militar i on comença el manipulador.

L’Alsan no va respondre. Mirava fixament la imatge del grup de l’hivernacle, amb rostre impenetrable.

En Jack s’havia endut en Christian i la Victoria cap a un cantó.

—Però a tu què et passa? —li va retreure al shek—. De poc no ho engegues tot a rodar! A què venia, això?

Ell se’l va mirar amb un breu somriure.

—Calma’t, Jack. Al cap i a la fi, acabes d’assistir a un fet històric. Una sacerdotessa dels Sis ha admès oficialment que un dels seus unicorns s’ha enamorat de…

—Calla —va tallar en Jack, sense poder-se aguantar—. Ara ets tu qui parla de la Victoria com si fos un trofeu. Et vantes que s’hagi enamorat de tu, com si fos mèrit teu, quan el que hauries de proclamar al món és que te l’estimes. Això és el que has intentat ensenyar-me durant tot aquest temps, no?

El rostre d’en Christian es va enterbolir.

—Tens raó —va admetre, després d’un instant de silenci, i tot seguit va buscar la mirada de la Victoria—. Ho sento —li va dir, amb suavitat—; últimament he estat sota pressió. No acostumo a… Això no és propi de mi.

La Victoria va moure el cap.

—No passa res. En certa manera, t’entenc. Anem en contra de tothom mantenint viva aquesta relació. El que ha passat aquesta nit era una cosa íntima, era una manera de dir que estem preparats per continuar junts, perquè els nostres senti ments són sincers; però, a la vegada, és un acte de rebel·lia contra tots els que han tractat de separar-nos. Si no fos així —va afegir—, no ho hauríem fet d’amagat, com a lladres —va afegir, amb una certa amargor.

—I, no obstant això, jo us envejo —va somriure en Jack—, perquè heu vingut aquí per voluntat pròpia, i perquè ha estat una cerimònia privada i personal; mentre que demà, per a nosaltres, serà una mena d’acte públic, gairebé com un examen… —Va fer un sospir—. I me n’alegro, de fer-ho, però preferiria que les coses anessin d’una altra manera, i que la nostra relació només ens importés a nosaltres, i a ningú més.

—Perdoneu, no voldríem interrompre —va intervenir aleshores en Shail, darrere seu—, però hauríem de tornar, o algú ens trobarà a faltar.

En Jack, en Christian i la Victoria es van mirar.

—En rigor, hauríeu de passar la resta de la nit junts —va dir en Jack—. Ja m’imagino que haver de separar-vos justament ara no us deu fer gaire feliços…

—Però és el més prudent —va tallar en Christian, amb fermesa, i es va apartar suaument de la Victoria—. Per a ella, per a mi i també per a vosaltres.

En Jack els va mirar, somrient.

—Acomiadeu-vos, doncs —va dir—. Us esperem a la porta de l’hivernacle, però no trigueu gaire, o finalment ens trobaran.

I no van trigar gaire. Al cap d’un moment de no res, la Victoria es reunia en silenci amb en Jack, en Shail i la Zaisei; els ulls, lleugerament humits, li brillaven amb una lluïssor especial. En Jack va somriure, la va agafar per la cintura i la va besar a la templa, amb afecte.

—Ja se n’ha anat? —li va preguntar en veu baixa.

La Victoria va assentir, i en Jack va sacsejar el cap, perplex.

—Em pregunto com s’ho fa per entrar i sortir quan vol de llocs com aquest. Sembla un fantasma.

La Victoria va somriure, però no va dir res. En Shail es va girar cap a ells, una mica preocupat.

—No ho direm a l’Alsan, oi?

—Ni parlar-ne —va dir en Jack—. No ho entendria. La mirada d’en Shail es va suavitzar.

—No —va coincidir-hi, agafant la mà de la Zaisei—. No ho entendria.