CAPÍTOL VII

CORONACIÓ

Faltaven pocs dies perquè el nou rei de Vanissar prengués possessió del tron, i per tot Nandelt s’esperava l’arribada de la diada amb expectació… i una bona dosi d’incertesa. Perquè, per més estrany que pogués semblar, tothom coneixia la data de la coronació, però no tothom estava segur de la identitat de la persona que seria coronada.

El retorn del príncep Alsan al seu regne, per reclamar el tron, havia provocat sorpresa general, i molta gent se n’havia alegrat. En Covan, cavaller de l’Orde de Nurgon, que havia estat el seu mestre a l’Acadèmia i havia actuat com a regent durant l’absència del príncep, després de la batalla d’Awa, ara l’havia rebut al castell. I al cap de pocs dies després s’havia fet pública la notícia que el dia de cap d’any els súbdits de Vanissar tindrien un nou rei. No havia quedat clar, però, si aquest nou rei seria l’Alsan… o el mateix Covan.

En principi, tot feia pensar que seria l’Alsan, l’hereu legítim del rei Brun, el qui cenyiria la corona. Però corrien rumors que deien que diverses persones il·lustres havien estat convocades per assistir a una espècie de prova que tindria lloc la nit del triple pleniluni: si l’Alsan superava la prova, seria coronat; altrament, renunciaria al tron en favor d’en Covan.

Durant els tres mesos que havien transcorregut des del retorn del príncep, ningú no havia aclarit oficialment si els rumors eren fundats o no. Mentrestant, era l’Alsan qui governava el regne, i en Covan era la seva mà dreta; la gent, doncs, va anar-se fent a la idea que, en efecte, el príncep hereu assumiria el tron.

Tanmateix, tot just uns dies abans de la data de la coronació, va arribar a la ciutat la Venerable Gaedalu.

Corria la brama que ja havia estat a la ciutat temps enrere, en secret, i havia donat suport a l’Alsan a l’hora de reclamar el tron, però que després se n’havia anat a coordinar la reconstrucció de l’Oracle de Gantadd, arrasat per l’onada gegant. Per bé que ningú no tenia la certesa que tot això fos cert, sí que era clar que aquesta vegada la Mare Venerable era a la ciutat. Va entrar per la porta principal, amb tot el seu seguici, i l’Alsan en persona va sortir a rebre-la i la va escortar fins al castell.

Els líders de les esglésies no solien assistir a aquella classe de cerimònies. La tradició els manava de no mesclar-se en afers polítics, encara que, de fet, cada oracle solia enviar un representant quan s’esqueia que en algun dels regnes de Nandelt hi havia una coronació. Si un representant no hi arribava, el nou rei podia entendre que des d’aquell oracle no s’aprovava la seva investidura. Era l’únic gest que se li permetia, al poder sagrat. Hauria estat considerat impropi que el Gran Pare o la Gran Mare opinessin obertament sobre un tal afer i, doncs, no acudien en persona a les coronacions.

El fet que la Gaedalu hagués decidit trencar la tradició d’una manera tan visible era un indici de la importància de tot plegat. Certament, el món havia canviat molt, i aquella era la primera coronació que se celebrava a Nandelt des de la caiguda de l’Ashran. Però també podia ser que la Gran Mare no hagués vingut per assistir a la cerimònia, sinó a aquella prova que se suposava que havia de tenir lloc la nit abans.

En tot cas, la Gaedalu no va ser l’única que es va presentar a Vanissar aquells dies. L’endemà passat d’haver arribat ella, quan ja es ponia el primer sol, en Ha-Din, el Pare de l’Església dels Tres Sols, va fer acte de presència a la ciutat: també en aquesta ocasió el va rebre l’Alsan, que el va guiar fins al castell, juntament amb tot el seu seguici. Després, al caient del tercer capvespre, un grup de bruixots de la torre de Kazlunn, liderats per en Qaydar, l’Arximag, es presentava també a les portes de Vanis.

L’arribada d’aquests tres personatges va eclipsar una mica la presència, no tan extraordinària, d’altres sobirans de Nandelt: la reina Eriva de Raheld, un representant de la cambra de nobles que regia els destins de Nanetten i el príncep hereu de Dingra, que era fill del rei Kevanion, mort a la batalla d’Awa. Encara no havia estat coronat, perquè era massa jove, però es preparava per assumir les regnes del reialme, i la seva presència a Vanissar indicava que tenia intenció d’oblidar el passat i establir una nova aliança amb l’Alsan.

Tothom estava disposat a oblidar el passat, es va dir la Victoria, mentre passejava pel camí de ronda del castell i contemplava l’horitzó entre merlet i merlet. Ja feia gairebé tres mesos que els Sis havien desaparegut inexplicablement d’Idhun: s’havien acabat els terratrèmols, els sismes marins, els ciclons i el creixement indiscriminat d’arbres i plantes. Semblava que s’hagués acabat el malson, i els idhunians s’havien afanyat a iniciar la reconstrucció de les poblacions afectades per esborrar les empremtes de la destrucció com més aviat millor. Per reprendre les seves vides, com si no hagués passat res.

Però no s’havia acabat, tot allò. No s’havia acabat res, ni de bon tros.

Es va posar la mà a la panxa, inquieta i il·lusionada alhora. El seu fill anava creixent dintre seu, i li despertava un munt de noves sensacions. Encara no ho havia dit a ningú. En Jack havia passat aquells tres mesos al seu costat, i sabia que en Christian, en la distància, també pensava en ella, i que estava disposat a comparèixer en qualsevol moment, si calia. De moment, però, no havia calgut. I a la Victoria ja li estava bé que les coses continuessin així.

Tanmateix, tot i que havia començat a dur vestits més amples, el seu embaràs es faria evident per a tothom ben aviat. Va sospirar per dintre. En tot cas, no era aquell el problema que l’amoïnava més.

—T’estava buscant —va dir, darrere seu, una veu que la va sobresaltar.

Es va tombar. Era en Shail, que li somreia.

—Amb tot aquest enrenou, la Zaisei no ha tingut ocasió de saludar-te —li va dir—. I ja m’ha preguntat per tu un parell de vegades. On t’havies ficat?

—Jo també he estat enfeinada —va respondre la Victoria, evasiva.

Tenia ganes de veure-la, però no podia. De fet, no podia veure ni la Zaisei ni ningú de la seva raça, perquè tal com estava d’avançat el seu embaràs qualsevol celeste l’hauria pogut percebre. Ja feia temps que havia deixat d’importunar cada nit en Mah-Bim. Ara era en Jack, qui l’acompanyava, transformat en drac, quan sentia la necessitat de buscar «estrelles fugaces». Encara feien servir aquella expressió, quan en parlaven, tot i que ja no calia: la notícia que la Victoria havia consagrat nous mags era del domini públic. I això li causava força problemes.

—No vols veure en Qaydar? —va dir en Shail—. També ha preguntat per tu.

La Victoria no va contestar. En Shail se li va posar al costat.

—Per què no vols tornar a la torre de Kazlunn, com ell et proposava?

—Ja t’ho he explicat, Shail. No sóc una de les aprenents d’en Qaydar. Vol que l’informi de qui són els nous mags, com són, on són…, per anar a buscar-los, com si li pertanyessin. Si continuo lliurant la màgia, no he de seguir les seves normes, no puc seguir-les. Els unicorns han de ser lliures perquè la màgia sigui lliure, te’n recordes? Ja sé que ell se sentiria més tranquil si em tingués tancada a la seva torre i sabés tot el que faig, però les coses no van així. La màgia no pot estar en mans d’una sola persona, o d’una institució, és un afer massa seriós, és massa poderosa. Per això els unicorns podem lliurar-la, però no podem utilitzar-la. Per això ningú no pot capturar ni sotmetre un unicorn.

—Ja ho sé, Vic. Però no pots viure sempre com un unicorn… O sí?

—No —va dir la Victoria a mitja veu, i va fer un sospir—. Se’m demana que compleixi el meu deure unicorn, però no se’m permet actuar com a tal.

En Shail va inclinar el cap.

—I què penses fer, doncs? Quedar-te aquí a Vanissar?

—No ho sé —va respondre la Victoria, sincera.

En Jack havia trobat el seu lloc, a Vanissar. Durant aquells tres mesos, ell i la Victoria havien viatjat molt. Havien estat a Celèstia, havien visitat les sacerdotesses de Gantadd, havien fet també una escapada fins a la torre de Kazlunn. Sempre tenien una cosa o altra per fer, sobretot després de la visita dels déus. Havien ajudat en la reconstrucció i havien actuat com a ambaixadors de Vanissar en més d’una ocasió. I ella havia aprofitat aquells viatges per recórrer, com a unicorn, llocs diversos.

Recordava clarament, per exemple, la nàiada que havia trobat en el seu estany, a Derbhad. S’havien mirat un moment de no res, i la Victoria havia notat aquella connexió, aquell impuls que l’empenyia a acostar-se a algú i fregar-lo amb la banya. Recordava l’expressió d’ella, i com els ulls se li havien omplert de llum, un moment, quan li havia lliurat la màgia. A canvi, la Victoria només li havia preguntat el nom: es deia Lisbe. No se n’havia oblidat, ni se n’oblidaria mai.

Tampoc no oblidaria mai el jove gegant amb qui havia topat en una de les seves primeres expedicions, quan encara anava sola. Havia trobat uns quants gegants que reposaven al marge d’un camí, al final d’una dura jornada de marxa. S’havia esmunyit entremig d’ells, com un raig de lluna, i ni tan sols no l’havien vista. Només un, de fet, li havia cridat l’atenció. L’havia observat des de les ombres fins que ell s’havia separat del grup per anar cap al riu, i aleshores ella s’havia mostrat davant seu. Es deia Ymon.

La Victoria sabia que l’Ymon no aniria mai a la torre de Kazlunn; que, després d’aquella trobada, havia prosseguit el seu camí, i que ara, juntament amb els altres gegants, intentava començar una nova vida a la serralada de Nandelt. Una opció tan respectable com la de la Lisbe, que ja estudiava amb els aprenents d’en Qaydar.

N’hi havia més, i la Victoria en recordava amb claredat tots els rostres i tots els noms. I sabia quants n’eren: massa, per tan poc temps. Però a en Qaydar encara li semblarien pocs.

No. Ella no es podia quedar quieta en un sol lloc, fos Vanissar o fos Kazlunn: havia de córrer món, viatjar, passar per ciutats, pobles i llogarets. Perquè tothom, del nord o del sud, del cada racó d’Idhun, tenia dret a somiar que un dia veuria un unicorn.

En Jack, en canvi, s’hi sentia cada vegada més a gust, a Vanissar. S’havia estat entrenant amb en Covan i havia conegut altres cavallers de Nurgon, i fins i tot es plantejava d’entrar a l’Orde. Tot i que també l’atreien els Nous Dracs: hi havia tornat a volar unes quantes vegades, i li anava bé.

Però la Victoria sabia que no compartia del tot ni els ideals dels uns ni els dels altres. No volia continuar lluitant contra les serps, com feien els Nous Dracs. I trobava artificials les rígides normes dels cavallers de Nurgon: uns principis que, en molts aspectes, no s’ajustaven a la realitat complexa i canviant que ell coneixia.

Ara, en tot cas, ara s’havien unit tots per lluitar contra un enemic comú: la Gerde. Sabien que la fada s’amagava en algun punt dels Pics de Foc, i en Jack apostava per les proximitats de l’avenc de foc, l’entrada a Umadhun. Era l’únic lloc on podien haver-se amagat tants sheks.

Perquè encara eren a Idhun, d’això en Jack n’estava segur. En sentia la presència, de les serps: sabia que entre Idhun i Umadhun hi havia anades i vingudes de serps. I ho sabia perquè, si ja se n’haguessin anat tots els sheks a la Terra, o s’haguessin amagat tots a Umadhun, ell s’hauria sentit extraordinàriament buit.

De manera que preparaven un gran exèrcit per atacar les forces de la Gerde. En Jack era conscient que en Christian encara era amb ella, però ja li havia dit a la Victoria que estava cansat de no fer res, simplement esperar que passés alguna cosa.

—Els déus se n’han anat i ens han deixat aquí la Gerde, i no estic disposat a deixar que reconquereixi aquest món i restableixi l’imperi de l’Ashran, i encara menys a permetre que s’endugui tots els sheks a la Terra. Lluitarem, i obligarem el Setè a sortir del seu cos. Potser serà la manera que torni allà d’on ve, a la dimensió on els Sis deuen esperar-la. I en Christian, si és tan intel·ligent com diu, farà bé d’apartar-se i no ficar-s’hi.

La Victoria dubtava que realment en Christian se n’apartés, però sabia que no podria dissuadir en Jack, que no solament detestava estar-se de braços plegats, sinó que, a més, odiava profundament la Gerde; potser més i tot que no havia odiat l’Ashran. Si alguna vegada no havia tingut clar si havia de participar-hi, en aquella guerra, la seva catastròfica trobada amb la fada havia esvaït tots els seus dubtes.

—En Jack hi està a gust, a Vanissar. —Era la veu d’en Shail, que la retornava a la realitat—. Quan tot això s’acabi, potser es voldrà quedar aquí. No al castell, és clar. M’imagino que voldreu tenir una casa pròpia i tot això…

La Victoria va fer una inspiració profunda.

—El problema no és en Jack: sóc jo —va dir—. Saps quantes persones vénen cada dia a demanar-me que els concedeixi la màgia? L’Alsan ha hagut de designar un secretari que es dedica només a això: les atén, pren nota de les seves peticions, de les dades, dels motius que els empenyen a voler ser mags… És de bojos, Shail. Les coses no van així.

—I no convindria fer-hi canvis, doncs? —va replicar ell—. No convindria començar a fer-ho d’una altra manera?

—Seleccionant els millors candidats? —va dir, somrient—. Va ser així com vas decidir que estimaves la Zaisei? —li va preguntar, de cop i volta—. Prenent nota de les peticions de les candidates, i seleccionant la més apta d’entre totes?

—No és el mateix —va protestar en Shail.

—No, però és molt semblant. Tots tenim dret a ser estimats alguna vegada. Si només els millors poguessin optar a rebre l’amor d’una altra persona, quantes persones tindrien parella? Amb la màgia passa el mateix. Tothom té dret a veure un unicorn alguna vegada, Shail. No els pots seleccionar. Amb quins criteris ho faries?

—Ja t’entenc —va murmurar el mag—. Suposo que per mi és senzill, perquè jo ja vaig rebre el do de l’unicorn. Però, si no hagués estat així…, no sé si hauria volgut que em posessin en una llista…, o que me n’excloguessin.

—La màgia és l’energia del món. Pertany a tothom. Per això no puc quedar-me a Vanissar, ni a Kazlunn. Ni en cap altra banda. Imagina’t que m’instal·lés en algun dels regnes: tots els altres exigirien que em mudés al seu; es barallarien per tenir-me. Perquè al lloc on jo visqués hi hauria més mags, i això li interessa a qualsevol sobirà. Ara tots s’han unit perquè temen els sheks, però el dia que els sheks ja no hi siguin… el món es dividirà, i lluitaran tots per obtenir els dons de l’últim unicorn…, si saben on trobar-lo. Per això no hi havia mai manera de trobar-los, els unicorns. O sigui que, si algun dia decidís quedar-me en alguna banda, hauria de ser en un lloc secret, que no fos del domini públic.

—I què penses fer, doncs?

La Victoria es va quedar mirant-lo, sense contestar.

—No ho sé —va confessar-li, finalment—. Jo vull estar amb en Jack, però no li puc demanar que es passi la resta de la vida viatjant d’una banda a l’altra. D’altra banda… Faig tot el que puc, Shail, però no sé si servirà de res. Què se’n farà, de la màgia, quan jo ja no hi sigui? Potser l’únic que faig és allargar-ne una mica més l’agonia.

En Shail va sospirar. No tenia respostes per a aquelles preguntes.

En aquell moment, una tercera persona va sortir al camí de ronda. La Victoria va retrocedir, instintivament, però era massa tard: no tenia on amagar-se.

—Ets aquí, Shail! —va saludar la Zaisei—. T’he buscat pertot arreu. La Gran Mare pren el seu bany, ara, i jo…

Aleshores va veure també la Victoria, i s’hi va acostar, per saludar-la. Ella es va avançar uns passos, amb un somriure forçat.

La Zaisei es va adonar que no era benvinguda quan ja estava a punt d’abraçar-la. Va quedar un moment parada, confosa, i la va mirar, gairebé com si li demanés disculpes. La Victoria va sacsejar el cap i la va abraçar amb calidesa.

—M’alegro de veure’t —li va dir, i era veritat. La Zaisei va detectar aquell sentiment d’afecte que emanava sempre de la Victoria, i que es va imposar per sobre del lleu rebuig que hi havia percebut d’entrada. Se’n va separar una mica, i aleshores va notar alguna cosa diferent en els sentiments que li transmetia, una barreja d’il·lusió, dolçor, alegria, expectació i inquietud…, tot alhora.

Segurament un nen celeste no hauria sabut desxifrar aquells símptomes, però la Zaisei havia tingut a prop altres dones embarassades. Va fer un pas enrere i la va mirar, amb els ulls esbatanats. La Victoria li va retornar una mirada d’advertiment, que de fet era innecessària. La Zaisei va saber immediatament que ho volia mantenir en secret: altrament, la notícia s’hauria escampat pertot arreu.

—Jo també m’alegro molt de veure’t —va respondre, amb suavitat—. Espero que puguem parlar una estona: fa molt de temps que no en sé res, de tu.

La Victoria va assentir, somrient.

—Tindrem prou feina, aquests dies, però segur que trobarem un moment o altre.

—Me n’alegro molt per l’Alsan —va dir aleshores en Shail—. És molt important per a ell ocupar el lloc que va deixar el seu pare. Sent que hi té un deute perquè va abandonar Vanissar per anar a la Terra.

—Però ho va fer per salvar Idhun! —va objectar la Zaisei.

—Sí, però va desatendre el seu propi poble, i va permetre que el seu pare morís en la lluita contra les serps i que el seu germà hagués de rendir-se a l’Ashran. Ell no ho reconeix, però se’n sent responsable, de tot això. I vol esmenar els errors del passat.

—Sí, això ho diu molt, últimament —va murmurar la Victoria, una mica capmoixa.

La seva relació amb l’Alsan havia millorat una mica, però no del tot. Sens dubte, la notícia que ella havia consagrat nous mags havia fet que ell no estigués tan suspicaç, i el fet que en Christian no hagués aparegut gens, últimament, també hi ajudava. Tot i així, la cosa no acabava de rutllar. Ella encara portava posat l’anell, i l’Alsan no podia evitar mirar-l’hi, cada vegada que hi parlava: hi veia la prova irrefutable que la seva relació amb el shek no s’havia estroncat. De manera que es tractaven tots dos amb cortesia, però amb una certa fredor. Tanmateix, no havien tornat a tenir cap discussió important, i la Victoria pensava que valia més això que res.

—Creieu que el braçalet el protegirà del triple pleniluni? —va preguntar aleshores en Shail, abaixant la veu.

Les dues noies van encreuar una mirada consirosa.

L’Alsan no se l’havia tret ni un sol instant. I de moment funcionava: aquells tres mesos hi havia hagut tres plenilunis d’Ayea i un d’Ilea, i cap no l’havia afectat gens, aparentment. Amb tot, ni la lluna roja ni la lluna verda no tenien prou poder per transformar-lo del tot, ni tan sols quan no tenia el braçalet: la resposta sobre la guarició de l’Alsan la tenia Erea, la lluna argentada. I, des de la nit de la intervenció de la Gaedalu al bosc d’Awa, la lluna major no havia tornat a ser plena. La pròxima cita era al cap de tres dies. La nit de cap d’any. La nit del triple pleniluni.

La Victoria va desviar la mirada. Se li feia estrany pensar que ja havia passat gairebé un any des de la mort de l’Ashran, des d’aquella nit terrible que encara li provocava malsons. Ben cert que era una intuïció del tot irracional, però el triple pleniluni li feia mala espina. L’experiència li deia que d’una conjunció astral no en podia sortir res de bo, encara que la conjunció de les tres llunes s’hagués produït a Idhun cada any, des del principi del temps, sense cap conseqüència, tan poc perillosa com qualsevol eclipsi a la Terra.

La Zaisei va moure el cap.

—Si el braçalet el protegeix —va dir—, serà una bona notícia. Però no estic gaire segura que el fet en si sigui una bona notícia. Aquest objecte porta encastada una gemma extreta de la Roca Maleïda, Shail. Fins que no sapiguem què és…

Va deixar la frase penjada, però ni en Shail ni la Victoria no es van animar a acabar-la. Havien continuat buscant informació sobre la roca, havien revisat llibres i documents antics, n’havien demanat informació a persones de més edat, més sàvies… Però no n’havien tret l’entrellat. Encara no tenien ni idea de la naturalesa d’aquell objecte, ni estaven segurs dels efectes que podia provocar.

A l’Alsan li provava. Tornava a ser el de sempre; fins i tot recuperava, de mica en mica, el color dels cabells.

La Victoria, però, no estava segura que aquell canvi li agradés. Certament, l’Alsan tornava a ser el cavaller rígid i inflexible que havia conegut, dur com la pedra, de conviccions fermes, segur de si mateix; tornava a tenir fe en les normes que li havien inculcat des de menut, i conceptes com l’honor o el deure tenien novament sentit per a ell. I, justament per això, ja no tolerava cap infracció, no acceptava res que s’allunyés de la seva concepció del món. Tot tornava a ser o blanc o negre: de la mateixa manera que deixava de tenir els cabells grisos, el gris desapareixia de la seva visió de les coses.

En Shail, la Victoria i la Zaisei van continuar parlant, i la conversa va derivar cap a qüestions més banals. Però tots tres sentien una inquietud indefinible, tots tres tenien la impressió que els problemes encara no s’havien acabat, que simplement vivien uns moments de respir, els moments de calma que anuncien la tempesta. Que encara havia d’arribar el pitjor.

—Volia comentar-te una cosa, Victoria —va dir de sobte la Zaisei, canviant de raons. Ella la va mirar, amb cautela—. És sobre un dels bruixots que han vingut amb en Qaydar.

La Victoria va arrufar les celles. Sabia què volia dir.

—Hi has parlat? —va preguntar.

—No ha calgut. M’he encreuat amb el grup quan arribaven. He percebut… el que aquest noi porta dintre seu. No acostumo a desvelar les emocions dels altres, no m’agrada. Però no havia percebut res de semblant en ningú d’ençà que…

—Deixa-ho —va tallar la Victoria—, sé a què et refereixes. Ja en parlaré amb en Qaydar.

—De què parleu? —va intervenir en Shail, que les mirava intrigat.

La Victoria va sospirar.

—És un noi que conec —va simplificar—. Hi tinc un afer pendent, però és una cosa estrictament personal, una cosa que he de solucionar jo sola. Us agrairia que no ho comentéssiu amb ningú més.

—Ni a en Jack?

—Especialment.

En Shail i la Zaisei es van mirar, però no van dir res més. Finalment es van acomiadar de la Victoria i la van deixar sola, asseguda entre dos merlets. La Zaisei, quan se n’anava, va adreçar-li una mirada significativa, una mirada que volia dir: «Hem de parlar»; la Victoria va assentir, gairebé imperceptiblement. D’una banda, temia desvelar el secret que havia guardat amb tant de zel durant aquells tres mesos. De l’altra, l’alleujava immensament la possibilitat de poder confessar-ho a algú més. A una dona. Trobava a faltar molt la seva àvia, encara que ho hagués dit a en Jack. Davant seu es mostrava serena i segura de si mateixa, per no preocupar-lo, però com a mare li venia tot de nou, i frisava per demanar consell a una altra dona amb més experiència. La Zaisei no havia tingut fills, encara, però era una mica més gran que ella.

Amb un sospir, la Victoria va tornar a entrar i va baixar escales avall, amoïnada. L’avís de la Zaisei sobre el mag que havia vingut de la torre de Kazlunn no l’havia agafada del tot desprevinguda: ja feia temps que sabia que en Yaren estudiava amb en Qaydar.

Va trobar l’Arximag a les habitacions que li havien assignat.

—Has trigat a venir a veure’m, Victoria —va dir en Qaydar, amb un somriure.

—No hauries d’haver-lo dut —va dir ella, anant de dret al gra—. Aquí corre perill. Si en Jack s’assabenta que és aquí…

—Em vas dir que en Jack no el coneixia.

—No l’ha vist mai, però n’ha sentit a parlar. L’Arximag la va mirar de fit.

—Va intentar fer-te mal, oi? Quan estaves convalescent. Va ser ell, que…

—No li guardo rancor —va tallar-lo la Victoria—. Però he de saber si ha progressat gens.

En Qaydar va sacsejar el cap i va fer un sospir.

—Es torna cada vegada més inestable. Procuro ensenyar-li el mateix que als altres, però hi ha encanteris que…, simplement, queden fora del seu abast. En concret, tots aquells conjurs que impliquen un treball amb éssers vius.

—Les plantes es marceixen, els animals emmalalteixen, les persones sofreixen —va endevinar la Victoria—. Això és el que provoca la seva màgia.

—I més que això: cada cop que fa servir el seu poder, pateix un dolor intensíssim. Malgrat tot, insisteix a practicar, perquè es nega a ser menys que els altres aprenents. No vol quedar endarrerit. De manera que, com més temps passa amb nosaltres, més allarga la seva agonia, i més se li agreix el caràcter.

—No has pogut fer res per ell, doncs?

—Continuo estudiant el seu cas, però de moment només puc provar d’alleujar-lo amb encanteris de guarició. Ara bé, l’efecte li dura molt menys que a la resta de les persones, com si la foscor que hi ha dintre seu absorbís cada petita gota de llum que intentem fer entrar dins la seva ànima. A més, tinc la sensació que calmant-li el dolor només guareixo els símptomes, però no vaig a l’arrel del problema. És per això, que l’he portat.

La Victoria va tancar els ulls un moment. Ja es pensava que tard o d’hora passaria, això.

Setmanes enrere, quan havia anat amb en Jack a la torre de Kazlunn, havia parlat amb en Qaydar sobre en Yaren. No havia arribat a veure’l, s’havia espavilat per evitar-lo. Però l’Arximag li havia suggerit que hi fes alguna cosa. La Victoria s’hi havia negat, però. Podia renovar-li la màgia, sí; però es temia que, en fer-ho, no aconseguiria sinó remoure l’energia negativa que en Yaren duia dintre seu, i provocar-li encara més dolor i sofriment.

—Creus que intentarà tornar a atacar-te? —va inquirir en Qaydar—. És per això, que l’evites?

La Victoria va negar amb el cap.

—Sap que he recuperat el meu poder, i potser encara conserva l’esperança que sigui capaç d’ajudar-lo. I tinc por de matar aquesta esperança, Qaydar. Tinc por de no poder fer-hi res. Sóc la responsable de la foscor que li enterboleix l’ànima; no vull tapar també l’últim raig de llum que hi pot arribar.

—Tan segura n’estàs, que no funcionaria? La Victoria va brandar el cap.

—Com netejaries un oceà contaminat, Qaydar? És més fàcil embrutar que netejar. I pot ser que, si ho intentem, no fem sinó empitjorar-ho tot. Abans d’intentar-ho, vull estar segura que és l’opció correcta. O l’única opció.

En Qaydar va assentir.

—Entesos —va murmurar.

En Christian va arribar al congost entre el segon i el tercer capvespre.

No s’hi podia acostar gairebé ningú. Tots els sheks ho tenien prohibit terminantment, per seguretat. En Christian era una excepció, no solament perquè era un dels pocs sheks que sabien què hi passava realment, sinó perquè la seva part humana feia més difícil que se’l pogués detectar. El que la Gerde portava a terme en aquell lloc era tan important, tan crucial per als sheks, que tots se’n mantenien allunyats per no cridar l’atenció sobre el congost. Tenien la base principal més cap al nord, a prop de l’avenc de foc. I és allí on eren totes les serps, però allò no era més que un esquer.

En Christian va aturar-se a l’entrada del congost i va contemplar la pantalla que surava a mig metre de terra. Era de color rogenc i tenia una textura fluida, canviant. No semblava que fos sòlida i, en canvi, no deixava veure el que hi havia al darrere.

Una porta interdimensional.

Era el resultat d’uns quants mesos de feina. Obrir una escletxa en el teixit interdimensional havia estat complicat, i encara més mantenir-la estable. Era per aquella Porta que s’exiliarien els sheks quan en fos l’hora, si tot anava bé.

En Christian la va contemplar amb aire crític. Era massa petita perquè hi passés un shek. Però, de moment, amb allò ja en tenia prou, la Gerde. I una Porta gaire més gran seria fàcilment detectable.

El shek va mirar al seu voltant. A tocar de la roca de la paret creixia una casa arbre petitona, massa estreta perquè la Gerde s’hi sentís còmoda, però que ja li anava bé com a estança improvisada. Una criatura es passejava de quatre grapes entre les arrels de l’arbre.

En Christian va trigar uns segons a reconèixer la Saissh. S’hi va acostar i es va ajupir al seu costat per observar-la de prop.

Havia crescut molt, últimament. Més del compte.

Es va quedar mirant, pensatiu, com jugava la nena amb un tros d’escorça mig arrencat. Va pensar en la Victoria, i en el fill que esperava, i va sentir l’impuls d’agafar la Saissh en braços…, només per veure com se’n sortia. Va somriure per dintre i va brandar el cap. Per primera vegada, va sentir-se rosegat per l’enyor, i va tancar els ulls per sentir la Victoria a l’altra banda de la seva percepció. Encara portava l’anell posat, ella, però amb això ja no en tenia prou. La trobava a faltar. Necessitava veure-la.

Una remor el va fer tornar a la realitat, i es va incorporar, amb cautela. Només era l’Assher, que havia sortit de l’arbre per vigilar la Saissh i el mirava amb recel.

—La Gerde no és aquí —va dir, aspre—. Ha anat… a l’altra banda —va afegir, i va assenyalar la Porta.

—Ja m’ho imaginava —va assentir en Christian—. No hi fa res, l’esperaré. He de parlar-hi.

—Què feies amb la nena? —va demanar-li l’Assher de sobte.

—Em fixava que ha crescut molt. La primera vegada que la Gerde me la va deixar veure era un nadó de mesos, no gaires, i ara ja gateja.

—Gairebé camina —va assentir l’Assher amb orgull—. Però ja sé que això no és normal en una criatura humana. Ho va fer la deessa aquella, la que fa créixer les coses.

—Wina? —En Christian el va mirar fixament—. La presència de Wina la va afectar? Va fer que creixés més de pressa?

L’Assher va assentir.

—Els szish la van dur tan lluny com van poder, però igualment va créixer. Quan la Gerde la va veure, va dir que no hauria estat tan mala idea deixar que es fes una mica més. Em penso que té ganes que sigui gran i pugui començar a aprendre màgia, també.

En Christian va mig aclucar els ulls, pensatiu, però no va dir res.

—Jo també vaig créixer —va afegir l’Assher—, la nit en què… —va callar en sec, però en Christian sabia què volia dir: «la nit en què vas estar a punt de matar-me»—, la nit en què vam evacuar el campament perquè havien arribat dos déus.

En Christian, d’una llambregada, va comprovar que, efectivament, el szish era una mica més alt.

—Però a mi no em va afectar —va dir—. Estic com sempre.

—Perquè tu ja ets adult —va replicar l’Assher—. Ja no pots créixer més, només envellir. I Wina no fa envellir les coses, les desenvolupa.

Adult? En Christian va somriure. Sí, tenia gairebé vint anys. El temps passava d’una manera tan estranya que de vegades se n’oblidava. Aquells tres últims mesos de la seva vida, per exemple, s’havien escolat d’una manera lenta i mandrosa, i se li havien fet eterns. I, en canvi, el temps que havia passat des del seu retorn a Idhun, amb la Resistència, fins a la caiguda de l’Ashran, li havia passat rapidíssim, a la velocitat vertiginosa d’un remolí.

Va contemplar, pensatiu, com l’Assher agafava la Saissh i la duia en braços cap a l’interior de l’arbre.

«Em sorprèn que la Gerde et deixi cuidar-la», li va comentar, telepàticament, per no haver de parlar massa alt.

«Sap que no tornaré a trair-la», li va respondre el jove szish des de dins. «Em sembla que és molt més del que es pot dir de tu».

En Christian, novament, va somriure; no se sentia pas ofès, ni de bon tros. L’Assher el temia, el respectava i l’odiava al mateix temps, però des de la nit en què la Gerde havia enganyat els déus que s’atrevia a plantar-li cara. D’una banda, li guardava rancor, perquè ell havia intentat matar-lo; de l’altra, era la seva manera de desafiar-lo a enfrontar-se amb ell per la Gerde, perquè es creia que l’havia atacat per poder quedar-se amb ella.

En Christian mai no s’havia pres la molèstia de dir-li que no tenia gens d’interès a matar-lo, i encara menys a «arrabassar-li» la Gerde. Tampoc no li va explicar quin era el destí que la seva idolatrada fada li tenia reservat. Ja se n’assabentaria ell mateix.

Es va tombar cap a la Porta: el contorn llampeguejava suaument, i això era l’indici d’un canvi. S’hi va acostar i la va examinar encuriosit. La superfície, d’un color moradenc apagat, s’ondulava lleument, com moguda per una brisa suau. Una figura es va insinuar aleshores a l’altra banda, fantasmal, i en Christian va esperar-se. La coneixia molt bé, aquella silueta.

Ben aviat la Gerde va travessar el llindar, tentinejant. En Christian la va recollir en braços quan ja queia a terra.

—Kirtash… —va dir la Gerde, amb esforç—. Què hi fas, aquí? Els brots de radecla estan a punt de florir.

En Christian no va respondre. La va acomodar una mica millor, a terra mateix, i va esperar que es recuperés una mica. No tenia res de particular que la Gerde tornés d’un viatge desorientada i exhausta, i dient coses absurdes. Li passava sempre.

—He inventat una nova planta —va dir ella—. Té dos colors, saps? Un de marronós i un de més pàl·lid. Com la pell de la Saissh. Però és massa aviat, per plantar-la: encara no ha florit la radecla.

—Gerde, no hi ha temps per a aquesta mena de coses —va replicar en Christian—. Hem de marxar com més aviat millor. No hi ha temps per als petits detalls.

—No, no, la radecla és important. Ha de cobrir tot el terra, que no ho entens? Perquè es pugui respirar. —De sobte va semblar que estigués a punt de posar-se a plorar—. Milions d’anys… La feina de milions d’anys… Ho he de fer en tan poc temps, tan poc temps…, jo sola. No me’n sortiré, no me’n sortiré pas. Ens morirem tots.

En Christian va voler-li dir alguna cosa, però no va trobar els mots justos. I en aquell moment va arribar l’Assher: duia la Saissh en braços, i va allargar-la a la Gerde, sense dir mot.

—Hola, menuda —va saludar-la la fada, amb un somriure dèbil.

Va tancar els ulls un moment i va respirar fondo. A poc a poc va anar tornant a la realitat.

—Porteu-me al meu arbre —va dir.

L’Assher es va afanyar a ajudar-la, abans no ho fes en Christian, que va contemplar com s’allunyaven tots dos, lentament. La Saissh, en canvi, encara gatejava entre els seus peus, i ell es va ajupir a recollir-la. La nena va intentar desempallegar-se’n i, quan en Christian la va alçar en braços, va esclafir a plorar amb gran escàndol.

Encara recolzada en l’Assher, la Gerde es va tombar i li va fer un somriure sorneguer.

—Practicant per a quan siguis pare, Kirtash? —va dir, burleta.

—No és més que una criatura —va respondre en Christian, amb indiferència, i la va carregar cap a l’arbre, sense fer cas de plors ni d’espeternecs.

Quan la Gerde es va asseure, dins de l’arbre, i va recolzar l’esquena a la fusta del tronc, va semblar que es refeia. En Christian va deixar la Saissh a prop d’ella i es va esperar. Al cap d’una estona, la Gerde va obrir els ulls i el va mirar.

—Feia temps que no et veia —va dir—. Com va tot, per Nandelt?

En Christian va decantar el cap.

—S’apropa el dia de la coronació de l’Alsan —va dir—. Els líders dels sang-calents s’han reunit a Vanis per a la cerimònia. I l’exèrcit dels Nous Dracs s’engruixeix dia rere dia —va afegir—. Es preparen per atacar-nos.

—Això ja ho sabíem.

—L’atac és imminent. Probablement s’esperaran que l’Alsan accedeixi al tron, però no gaire més.

La Gerde va aclucar els ulls, pensativa.

—I els mags?

—Hi ha onze nous mags a la torre de Kazlunn —va informar en Christian—. Però pot ser que n’hi hagi més. —Va fer una pausa i va afegir—: En Yaren n’és un.

La fada va decantar el cap.

—Ja ho sospitava —va dir, només—. Bé, no crec que ens hi hàgim d’amoïnar. Pel que es veu, la Victoria ha recuperat el seu poder, o sigui que sabrà defensar-se perfectament d’algú com ell.

En Christian no va dir res.

—I el drac? —va demanar la Gerde—. L’autèntic, vull dir.

—Encara és a Vanis, pel que jo en sé. Fa costat al seu amic Alsan. S’ha unit als Nous Dracs, o als cavallers de Nurgon, o tant als uns com als altres, no ho sé ben bé. No hi he parlat, amb ell.

—Em fas gràcia! Com si ell volgués parlar amb tu. En Christian no va respondre.

—I els cavallers? —va preguntar encara la Gerde.

—Han iniciat una campanya per reclutar nous deixebles per a l’Acadèmia. I els entrenen molt intensament. Volen recuperar la glòria perduda, també.

—Sí, ja ho veig —va comentar la Gerde—. I la Victoria? L’has vista?

—No —va respondre en Christian—; però sé tant ella com la criatura que espera.

La Gerde no hi va fer cap comentari.

que està bé, Les últimes setmanes, en Christian no hi havia passat gaire temps, amb els seus, perquè s’havia dedicat a exercir d’espia per a la Gerde. No obstant això, i a pesar que, per tant, tenia temps de sobres per rondar per Vanissar i veure la Victoria, no havia posat els peus al castell de l’Alsan, i no pas per por de ser descobert, sinó perquè no volia comprometre-la a ella.

—Els sang-calents es preparen per atacar… —va murmurar la Gerde—. Però jo necessito una mica més de temps. L’última cosa que vull és un grup de dracs de fusta destorbant els meus sheks. No tolero que em distreguin quan em dedico a fer una feina important.

—Quant de temps et cal? —va preguntar en Christian, inquiet.

La Gerde li va fer un somriure malèvol.

—Fins que neixi el fill de la Victoria, per exemple. El shek va arrufar les celles.

—No ho dius de debò, suposo. Hi ha coses més importants que aquest nen. Et penses quedar a esperar-lo mentre els Sis continuen buscant-te i els Nous Dracs ataquen la nostra base? No trigaran a trobar aquest lloc, Gerde. No pots arriscar-ho tot per una criatura.

—No, tens raó. Doncs, llavors, ens hauríem d’endur la Victoria, no creus?

En Christian va sospirar.

—No és bona idea.

—Ni t’imagines el que podria arribar a fer amb aquest nen, si és el que em penso que pot ser —va dir la Gerde—. Tindria més potencial que l’Assher i la Saissh junts. I, si en gran part és humà, com m’imagino…, no em donarà tants problemes com tu.

—Pot ser que no sigui fill meu —li va recordar en Christian.

—Llavors el matarem —va replicar ella amb indiferència. En Christian va aixecar el cap.

—Ja et vaig advertir que no permetré que li posis les mans al damunt.

—No estàs en situació d’exigir res, Kirtash. Però, com que no sembla que te’n facis el càrrec, deixa’m aclarir-te un parell de coses. Si em veig forçada a anar-me’n d’aquí abans d’hora, no tindré cap motiu per respectar la vida del teu unicorn, ni del seu fill, perquè ja no em serviran de res, com tu. O sigui que, abans d’anar-me’n, els mataré. Serà el meu regal per als sang-calents… i per a tu —va afegir, amb un somriure.

En Christian no va dir res.

—De manera que, si vols que continuïn vius, m’has d’aconseguir més temps. Necessito temps per acabar d’enllestir-ho tot, temps perquè neixi el fill de la Victoria… I, si els sang-calents ataquen, aquest temps s’haurà acabat. Perquè, llavors, els sheks no tindran altre remei que sortir a la llum, i els Sis ens trobaran… i s’haurà acabat tot.

—Entesos —va dir en Christian a mitja veu.

—Et convé que aquest nen sigui fill teu, Kirtash, i et convé lliurar-me’l, si és així. Perquè, si no, els mataré tots dos. Ja ho saps: si no m’és útil, no val la pena que sigui viva. No sé si m’explico…

—Perfectament.

—Molt bé —va concloure la Gerde, amb un sospir—, doncs ja pots anar cap a Nandelt i aturar els Nous Dracs.

En Christian la va mirar. No estava segur d’haver-ho sentit bé.

—Que aturi els Nous Dracs? Jo sol?

—Au, vinga, si són simples humans muntats en dracs de joguina —va dir la Gerde, riallera—. Saboteja’ls les màquines… O, millor encara, parla amb el teu amic drac i fes-li veure que no li convé atacar-nos.

—No és amic meu.

—Compartiu la mateixa dona, i això uneix molt —va fer la Gerde, somrient—. Estic segura que entendrà que l’hi demanes pel bé de la Victoria. Ja li pots dir que estic disposada a esperar fins al final de l’embaràs, encara que només sigui per curiositat, per veure quina classe de criatura neix. Però que la meva curiositat s’evaporarà ràpidament tan bon punt vegi sobrevolar els Pics de Foc a un dels seus dracs de fusta, ni que sigui un de sol.

—I també li explico que estàs disposada a matar mare i fill, si resulta que ell n’és el pare? —va replicar en Christian—. O que, si resulta que és fill meu, te l’enduràs tu?

—No crec que hagi de saber-ne tants detalls —va dir la Gerde, somrient—. No et sembla?

El shek no va respondre.

—Vinga, ja pots tocar el dos —va foragitar-lo ella—. No et deus pas voler perdre la coronació del nostre amic príncep, oi que no?

—De quant estàs? —va preguntar la Zaisei en veu baixa.

La Victoria va dubtar.

—No n’estic segura —va dir per fi—. Tres mesos d’Idhun, però no sé quants n’haurien passat a la Terra. Els vostres mesos duren només vint-i-un dies…, però són dies més llargs.

Estaven en una habitació que quedava aïllada, assegudes al costat de la finestra. Hi havien anat just en acabat de dinar, per poder parlar tranquil·lament.

La Zaisei va decantar el cap.

—Les dones humanes triguen entre vuit i nou llunes roges a donar a llum; les celestes, una mica menys —va dir, i se la va mirar de dalt a baix—. No trigaràs a notar que se t’eixampla la cintura.

—Ja ho noto ara —va murmurar la Victoria—. I em llevo una mica marejada, i els pits em fan mal. No em prova gaire, tot això, la veritat.

La Zaisei va somriure.

—És absolutament normal. Vaig conviure amb dones embarassades, a l’Oracle, i al principi tenien moltes molèsties, però després els van passar. Els últims mesos provoquen molèsties… d’una altra mena.

La Victoria va enterrar el rostre entre les mans. La Zaisei li va passar el braç per l’esquena.

—No tinguis por. No estàs sola. El vincle que hi ha entre tu i en Jack és autèntic i fort. I això és el més important a l’hora de portar fills al món: que siguin fruit de l’amor…

La celeste no va acabar la frase, perquè va percebre la inquietud que va inundar sobtadament el cor de la Victoria. I tot d’una va lligar caps. Es va separar una mica d’ella i la va mirar, amb els ulls esbatanats.

La Victoria va aixecar el cap i li va retornar la mirada.

—Què passa?

—El teu fill… no és d’en Jack? —va preguntar la Zaisei, en un murmuri.

La Victoria va obrir la boca, però no va ser capaç de respondre, d’entrada.

—No és pas d’en Kirtash, oi? —va mussitar la celeste, molt preocupada—. Victoria, que et va…?

—No —va tallar ella, amb fermesa—. No t’ha d’anguniar, això, Zaisei. T’asseguro que el meu fill és fruit de l’amor. Però no sé de quin amor —va afegir, amb un somriure.

—Oh…, bé…

—Zaisei, tu saps el que sento per ell, i saps que és mutu. La celeste va sacsejar el cap.

—L’última vegada que el vaig veure, en Kirtash, acabava de clavar una espasa al pit d’en Jack.

—Ja ho sé —va murmurar la Victoria—. Puc assegurar-te que me’n vaig sentir com si me l’hagués clavada a mi.

—Sí —va assentir la Zaisei—, me’n recordo. Jo també hi era. I sé com et vas sentir. Per això el vas voler matar, després.

Però la Victoria va negar amb el cap.

—No, t’equivoques. Per més que l’odiés, llavors, no vaig actuar així per venjança. Només mirava d’esmenar el meu error.

—No t’entenc.

La Victoria va sospirar.

—No vaig poder evitar enamorar-me’n, Zaisei, malgrat que érem enemics. Però una vegada…, quan encara lluitàvem en bàndols contraris…, li vaig demanar que li perdonés la vida a en Jack, i ho va fer…, per mi. Llavors vaig tenir una sensació estranya. Vaig pensar que no valia la pena continuar lluitant, que era absurd combatre’ns, que l’odi no tenia cap sentit. Que l’amor era molt més poderós: que podia solucionar tots els problemes i canviar-ho tot. Quina ximpleria, oi?

—No és cap ximpleria. És així com pensem els celestes.

—En Christian…, en Kirtash, es va unir a nosaltres per mi, perquè m’estimava. En Jack ho va acceptar a contracor, i l’Alsan s’hi va resignar perquè no tenia altre remei, però des del principi hi va estar en contra. I jo sé el que opinava de la nostra relació: que només podia portar-nos problemes, no solament a mi, sinó a tots els membres de la Resistència. Jo no vaig voler creure que tingués raó. Em vaig negar a admetre que l’única manera de solucionar-ho tot fos continuar odiant, continuar lluitant, fins i tot contra aquells que estimes.

»Però llavors… va passar allò, als Pics de Foc. En Christian i en Jack van lluitar, i va vèncer en Christian.

—I no vas poder evitar pensar que havia estat culpa teva —va dir la Zaisei.

La Victoria va assentir.

—Vaig pensar que m’havia equivocat: que l’Alsan havia tingut raó des del principi; que havia estat estúpida de refiar-me dels meus sentiments, i que el meu error era la causa que en Jack fos mort. Havia de fer el que no havia fet al seu dia: lluitar contra el meu enemic, matar-lo, per més que l’estimés. Això no li tornaria pas la vida, a en Jack, però era el menys que podia fer per la meva gent. Perquè hauria volgut morir-me, llavors, saps? Però no podia pas anar-me’n i deixar les coses així. Sense fer res per corregir el meu estúpid error.

La Zaisei va empassar-se la saliva. El dolor de la Victoria en recordar aquell episodi era tan intens que ella també el sentia com a propi. Però llavors, de sobte, la Victoria va somriure.

—I saps què? No m’havia equivocat. Va ser en Jack mateix qui m’ho va fer veure, quan ell va evitar que jo matés en Christian.

—En Jack? De debò? —va preguntar la Zaisei, impressionada.

—Sí —va somriure la Victoria—. Poden ser tots dos molt carregosos, de vegades, perquè quan no discuteixen estan obsedits per protegir-me, però me’ls estimo moltíssim. I, com més temps passem junts, més sòlid i intens és el que sento per ells.

—És perquè teniu una història en comú. Però… ¿no has pensat… a optar per un dels dos?

La Victoria la va mirar fixament.

—I trencar un lligam?

L’havia encertada de ple. La Zaisei va empal·lidir una mica.

—És cert —va admetre en veu baixa—. Trencaries un lligam.

—No els ho puc fer, això, a cap dels dos. Els partiria el cor… No puc mirar en Jack als ulls, o en Christian, tant se val, i mentir-li, dir-li que ja no el vull al meu costat, que prefereixo estar amb «l’altre». En Christian no em creuria: em diria que no és això el que sento de debò. I tindria raó. I, per més que l’hi demanés, no se n’aniria així com així, no pas mentre estigués segur que encara l’estimo. I en Jack…

—… no ho acceptaria —va murmurar la Zaisei.

—T’imagines si, després de tot el que hem passat junts, li dic que el vull deixar per estar amb en Christian? —Va sacsejar el cap—. Li faria més mal que saber que no tinc preferències.

—No en tens, oi? —va demanar la celeste, per assegurar-se’n.

—No, no en tinc. Però, si un dia decideixo trencar la meva relació amb un dels dos, serà amb en Jack. I el dia que ho faci no serà perquè estimi més en Christian, sinó perquè hauré arribat a la conclusió que ell serà més feliç sol que amb mi.

Sobre en Christian no tinc cap dubte: sé que ell em vol al seu costat, i que no li fa res que també hi sigui en Jack. Però en Jack…, si un dia arribo a tenir la certesa que no el puc fer feliç…

—El miraries als ulls i li diries que ja no sents res per ell, que t’estimes més estar amb el shek?

—Si ho fes, mentiria com una miserable. I li partiria el cor. Però, si ho he de fer pel seu bé, Zaisei, t’asseguro que ho faré.

La celeste va sospirar, pensativa.

—Si en Jack fos un celeste, no tindria sentit ni tan sols que ho intentessis. Ell sabria que l’estimes, de tota manera.

—Ja ho hauria de saber, a hores d’ara —va murmurar la Victoria—, sense necessitat de llegir-me la ment, com fa en Christian, o de sentir el que jo sento, com pots fer tu. Però no és el cas, o sigui que suposo que, si calgués, sí que podria intentar enganyar-lo perquè s’allunyés de mi.

—L’únic que en trauries seria que hi patiríeu tots dos —la va advertir la Zaisei, una mica espantada; la idea de mentir per trencar un lligam deliberadament li semblava especialment cruel, i va girar la conversa—. I què passarà quan neixi el nen? Farà que tinguis preferències… per un dels dos?

La Victoria va somriure.

—Ho dubto molt. Però, si és fill d’en Christian…, pot ser que en Jack no sigui capaç d’acceptar-ho, simplement. Li he dit que comprendria que volgués trencar la nostra relació si resulta que el meu fill no és seu, o per qualsevol altre motiu, pel que sigui. I diu que no té intenció de fer-ho: que, quan va acceptar quedar-se al meu costat, fins i tot sabent que jo estava amb en Christian, ja sabia que això podia passar. Però suposo que en el fons té por. Suposo que, si canvia d’opinió, jo no podria retreure-l’hi.

La Zaisei va sacsejar el cap.

—I el shek? Què farà ell, si el fill que tens és fill d’un drac? Et giraria l’esquena?

La Victoria va somriure.

—No —va dir simplement, segura i convençuda.

La Zaisei va somriure. Va passar la mà per la panxa de la Victoria.

—Espero que neixi sa i que sigui feliç —va dir—. Independentment de qui d’ells dos l’hagi engendrat dintre teu.

—Moltes gràcies, Zaisei —va respondre la Victoria, emocionada—. Em fa molta il·lusió tenir un fill. Si pogués triar…, m’encantaria que fossin dos. I que un tingués els ulls d’en Christian, i l’altre, el somriure d’en Jack.

La Zaisei, que trobava que els ulls del shek eren freds i inhumans, es va estremir d’imaginar un nadó així. Però l’alegria de la Victoria era sincera… i encomanadissa. La celeste va somriure, també, i la va abraçar, amb afecte. La Victoria va parpellejar per retenir les llàgrimes.

—Estic molt sensible últimament, semblo idiota —es va disculpar, eixugant-se els ulls.

—És normal, en el teu estat —va dir la Zaisei.

—No ho havia dit a ningú —va dir la Victoria en veu baixa—. Només ho he dit a en Jack i a en Christian. I…, bé, en Jack està il·lusionat, també, però té por, i a més està preocupat perquè no sap què passarà entre nosaltres si resulta que el meu fill no és seu. I en Christian… —va vacil·lar; no havia tornat a veure’l, ni a parlar-hi, des de la nit en què li havia dit que estava embarassada—, no el veig gaire, últimament. No és ben rebut, aquí.

La Zaisei va reflexionar.

—Si el shek és el pare del teu fill, Victoria, tindràs problemes.

—Sí, ja ho sé —va assentir ella.

—Se’n fa el càrrec, ell?

—Sí, m’imagino que sí. Suposo que és per això, que no ve.

—No ve perquè és un covard —va tallar una veu darrere seu—. Per lluitar sempre està a punt, però això d’assumir responsabilitats no fa per a ell.

Elles es van tombar, espantades. En Jack les mirava de la porta estant, molt seriós.

—Jack… —replicava la Victoria, però ell es va posar un dit als llavis i va fer un gest amb el cap per avisar-la que venia algú més pel passadís. Van sentir les veus de l’Alsan i d’en Shail.

En Jack es va ajupir al costat de la Victoria. Li va agafar les mans i la va obligar a mirar-lo als ulls.

—Victoria… —va dir en veu baixa—, no ho podem mantenir gaire més temps en secret. Hem de dir-ho, hem de fer-ho públic.

—Fer-ho públic? —va repetir la Victoria—. Perquè es converteixi en un afer d’estat?

—I què penses fer, doncs? Com penses amagar-te’n? La Victoria no va dir res.

—Tard o d’hora ho sabrà tothom —va insistir en Jack.

—Sabrà què? —va dir la veu d’en Shail darrere seu.

En Jack va respirar fondo. Es va incorporar, i va aixecar una mica la Victoria, perquè també es posés dreta. Després, va sostenir la mirada de l’Alsan i d’en Shail, amb aplom.

—La Victoria està embarassada —va anunciar; li va passar el braç per l’esquena i va afegir, amb un ampli somriure—: tindrem un fill.

Els dies següents van ser de bojos: tothom anava de bòlit.

L’Alsan s’hauria estimat més que la cerimònia de coronació fos sòbria i discreta, però la presència de tants personatges importants al castell exigia un mínim de protocol, i feia que l’acte hagués de ser més multitudinari del que volia.

Tant ell com en Covan van estar ben enfeinats, aquells dies, i els seus amics no van dubtar a ajudar-los en tot allò que podien. No solament calia atendre els convidats i els seguicis respectius, sinó que, a més, s’havia d’organitzar un banquet que en fos digne per a després de la coronació…, per no parlar de la coordinació dels diferents homenatges que s’havien de fer. La Tanawe havia enviat tres dels seus dracs, perquè obsequiessin els presents amb una exhibició aèria; els nous cavallers de Nurgon tenien intenció de presentar els seus respectes al futur rei en una desfilada, i els nous bruixots havien preparat un petit espectacle de màgia. La Victoria va fer notar que tot això no es podria fer dins del pati d’armes, i que calia buscar un indret més espaiós, potser extramurs.

—Això no és un espectacle, és una coronació —va protestar Alsan—. No ha de ser vist com una festa, és un acte seriós i solemne.

—En altres circumstàncies, sí que ho seria —va respondre-li la Victoria—. Però la gent necessita una festa, necessita recuperar la confiança. Creus que els dracs, els mags i els cavallers organitzen l’exhibició només per honrar el nou rei? Tenen necessitat de mostrar a la gent qui són. Necessiten creure’s, uns i altres, que no s’han extingit després del regnat de l’Ashran.

L’Alsan se la va mirar, pensatiu.

—Potser tens raó —va admetre—. Però jo ho volia reservar, tot això, per a una altra ocasió especial —va afegir, amb un somriure significatiu.

La Victoria també va somriure, però no estava tranquil·la.

L’Alsan havia rebut amb gran satisfacció la notícia del seu embaràs, però només perquè estava convençut que en Jack era el pare de la criatura. Això l’havia reconciliat amb la Victoria, perquè veia que ella no solament havia estat consagrant nous mags, sinó que, a més, la seva relació amb en Jack s’havia fet més estreta, i d’una manera concloent…, com havia de ser.

Tanmateix, la Victoria no s’hi sentia còmoda, amb aquella situació. No li importava que l’Alsan cregués que el seu fill era d’en Jack, perquè hi havia moltes possibilitats que fos així; el que realment l’espantava era tot el que implicava el que l’Alsan suggeria: convertir el naixement del seu fill en una festa pública.

Tot i que encara no ho havien anunciat oficialment, per no eclipsar la cerimònia de coronació, la notícia ja s’havia escampat pel castell. En Jack i la Victoria havien rebut felicitacions d’amics i coneguts, entre ells d’en Qaydar, que s’havia afanyat a preguntar-los si creien que el seu fill heretaria el poder de la Victoria de concedir la màgia.

I més que en vindrien. Per una raó o altra, el naixement d’aquella criatura despertaria sens dubte una gran expectació. Tothom voldria saber l’aspecte que tenia, si era un ésser extraordinari o un nadó humà normal i corrent… Com més dies passaven, més desitjava la Victoria que el seu fill fos un nen normal i no arribés a manifestar mai poders especials ni arribés a tenir la capacitat de transformar-se en res.

—Francament, preferiria que el naixement del meu fill fos més… privat —li va confessar a l’Alsan, amb un somriure forçat.

—Jo també preferiria que la coronació fos més íntima —va remarcar el príncep—, però, com tu mateixa has dit, la gent necessita una festa, i recuperar la confiança. Aquesta cerimònia, juntament amb la celebració pel naixement del vostre fill, ens unirà molt més a tots, no creus?

—Per això estic disposada a afrontar-ho, tot i que, com ja saps, prefereixo passar desapercebuda —va respondre la Victoria, amb fermesa—. Però no vull que el meu fill passi per això. Vull que dugui una vida normal, almenys fins que sigui prou gran per decidir què vol fer, si vol ser… un personatge públic important o, al contrari, s’estima més ser una persona anònima i dur una vida tranquil·la.

—No la durà, una vida tranquil·la, Victoria —va replicar l’Alsan, molt seriós—. Pel simple fet de ser qui és: és fill de l’últim drac i de l’últim unicorn. Ni que no arribi a tenir cap poder especial, la seva mera existència ja és un símbol per a molta gent. I això comporta obligacions. De la mateixa manera que qui neix príncep ha d’assumir la responsabilitat de governar un poble, i esforçar-se a estar a l’altura de les circumstàncies, de grat o per força.

La Victoria no va dir res. Va estrènyer les dents i va murmurar:

—Dono per fet, doncs, que puc començar a organitzar-ho tot perquè la coronació se celebri fora de la ciutat.

—Sí… —va sospirar l’Alsan—. T’agrairia molt que te n’ocupessis. Ara bé —va afegir—, la vigília…

—Això sí que no té per què ser un espectacle públic —va tranquil·litzar-lo la Victoria—, i ho podem fer al pati del castell. Ja hi havia pensat.

L’Alsan va somriure-li.

—Gràcies —va dir, només.

No n’havien parlat més, però la Victoria havia complert la seva part amb diligència. El dia abans de la coronació, quan el segon sol ja s’amagava a l’horitzó, tot estava a punt per a la prova a què s’havia de sotmetre l’Alsan, la prova que havia de servir per decidir si l’endemà seria ell, qui cenyiria la corona com a nou rei de Vanissar, o bé seria en Covan.

Havien preparat una fila de seients al pati del castell. L’Alsan sabia quin li corresponia: una cadira de braços, tota de ferro, amb cadenes que el subjectarien tota la nit. A pesar que la Victoria s’havia ocupat que l’orfebre forgés aquell tron amb adorns i filigranes, i el coronés amb l’escut d’armes de Vanissar, no deixava de ser una cadira de ferro amb cadenes.

—Ho trobes humiliant, oi? —li va preguntar en Shail a la tarda.

L’Alsan no va contestar de seguida.

S’havien trobat, ells dos i en Jack, en un petit balcó que donava al pati del castell, per prendre’s un moment de respir abans de la prova que decidiria el futur de l’Alsan. Havien contemplat des d’allí mateix el primer capvespre, i ara assistien al segon. Però no tenien pressa. Es mereixien aquell descans, i l’Alsan necessitava la companyia dels seus amics.

—Seria humiliant si aquestes cadenes m’haguessin de retenir —va dir l’Alsan al cap d’una estona—. Però no caldrà, perquè no em transformaré.

—Et desitjo un bon regnat, doncs —va murmurar en Jack—. Però has de començar a plantejar-te que, si tot plegat és gràcies al braçalet, en dependràs la resta de la teva vida.

L’Alsan li va fer una mirada severa.

—És gràcies als déus —va corregir-lo—. El seu poder manté captiva la bèstia que porto dintre.

—Però no l’ha arrencada de dintre teu, Alsan. Encara hi és.

—Si m’extreuen l’esperit de la bèstia, em moriré. És això, el que suggereixes que faci?

—És clar que no —va replicar en Jack, empipat—. Vull que siguis rei, si és el que tu vols. Però sobretot vull que estiguis bé. I que recordis que sense aquest braçalet tornaries a ser el d’abans.

—Per això no me’l trec mai. Per això ningú no ha de saber què passarà si el perdo —va afegir l’Alsan, i les seves paraules no eren una simple advertència, sinó també una amenaça velada, hauria dit en Jack, que ja no hi va insistir més.

—I tu què? —va preguntar en Shail a en Jack, somrient—. La Zaisei m’ha dit que la Victoria ja està de tres mesos. Li heu posat nom, ja?

—La veritat és que no. Ni tan sols no sabem si serà nen o nena… La Victoria s’estimaria més que fos una nena.

—Com és, això?

En Jack va somriure. Ell també l’hi havia preguntat, i la resposta de la Victoria, mig de broma, l’havia fet riure: «Perquè crec que ja hi ha prou homes, a la meva vida!»; no creia, però, que l’Alsan ho trobés graciós, de manera que va optar per no contestar la pregunta:

—No hi ha manera de saber-ho, abans que neixi, oi? —va dir—. No hi ha ecografies, a Idhun.

—Ecoquè?

—Oblida-te’n —va riure en Jack.

—No heu pensat a fer beneir la vostra unió? —va dir l’Alsan tot d’un plegat—. Ja sé que no cal, però… bé, la gent xerra, i corren rumors sobre una relació entre la Victoria i en Kirtash…

—No són rumors, és un fet —va tallar-lo en Jack.

—Un fet passat —va replicar l’Alsan, amb fermesa—. Però si formalitzeu públicament la vostra unió, s’hauran esvaït tots els dubtes sobre la lleialtat de la Victoria a la nostra causa.

En Jack es va tirar enrere, una mica desconcertat.

—Com? Vols que ens casem? Per motius polítics?

—Per motius polítics, dius? —va repetir l’Alsan, tan ofès com si l’hagués insultat—. Per descomptat que no! Ja saps que això és impossible!

—No, no ho sap —va intervenir en Shail, conciliador, i es va tombar cap a en Jack—. Ja fa segles, Jack, que a Idhun ja no hi ha enllaços per raons polítiques o econòmiques, o que obeeixin a cap altre motiu que no sigui un sentiment sincer. El matrimoni, com a cerimònia, o com a institució, va desaparèixer de la nostra cultura fa molt de temps. Des del dia que els celestes es van encarregar de la cerimònia d’unió.

»Tot va començar quan un sacerdot celeste va haver d’oficiar l’enllaç entre dos prínceps humans. Tu imagina’t la situació: davant d’un públic de nobles, reis i ambaixadors d’altres races, el sacerdot anava a dir les paraules que havien d’unir aquella parella en matrimoni, i ho va intentar unes quantes vegades, però no se’n va sortir. Al final va aixecar el cap i va dir, en veu alta: “Ho sento, no puc beneir una unió que no existeix. Aquestes dues persones no s’estimen”».

—De debò? —va dir en Jack, estupefacte—. I què va passar?

—Van buscar un altre sacerdot i van portar a terme la cerimònia, tot i que la núvia no parava de plorar. Però se’n va parlar molt, d’aquell episodi, i, des de llavors, cada vegada més parelles van començar a exigir que fos un celeste qui els casés, per demostrar així al món que el seu amor era sincer. Ja et pots imaginar com va anar, després: el que havia començat com una moda romàntica, es va convertir en una revolució.

—Amb el temps, el matrimoni va desaparèixer com a tal —va prosseguir l’Alsan, més calmat—. Des del punt de vista dels celestes, té la seva lògica: una unió no existeix perquè ho digui un sacerdot, existeix perquè dues persones s’estimen, independentment del que digui un sacerdot. I ara, de la cerimònia, se’n diu la «benedicció de la unió», i només la poden oficiar els sacerdots celestes. Si dues persones no s’estimen, la cerimònia no es pot portar a terme, perquè no hi ha cap unió per beneir.

—I són infal·libles, els sacerdots celestes? Com ho poden saber, que dues persones s’estimen de debò?

—Ells diuen que entre les persones hi ha lligams —va explicar en Shail—. Lligams que les uneixen: d’amor, d’amistat, d’afecte… Per a nosaltres és una cosa abstracta, però per a ells és molt real, perquè de debò poden veure aquests lligams i les relacions que hi ha entre les persones, igual com nosaltres podem veure la roba que portem. Diuen que el lligam que uneix dues persones que estan enamorades té un color i una intensitat especials. Per a ells, per tant, els ritus de matrimoni d’altres races no tenien cap sentit: ells saben que són dues persones que s’estimen, les que creen aquest lligam, no pas una cerimònia, sigui qui sigui que l’oficiï. De manera que es limiten a donar testimoniatge que el lligam existeix i a beneir la parella, i desitjar-li que el lligam perduri i que siguin molt feliços. Ho fan els sacerdots per conservar una mica la tradició, però qualsevol celeste podria celebrar una cerimònia d’unió.

—I si alguna vegada menteixen?

—No poden. Per a ells, els lligams són sagrats: no poden fingir que un lligam existeix, si no ha existit mai, o si fa temps que s’ha trencat… i viceversa.

»Tot això va canviar la nostra concepció del món. Els celestes són molt discrets, no parlen dels lligams dels altres si no és que se’ls pregunta, i en aquella època, de sobte, tothom va començar a preguntar. Pensa en les implicacions de tot plegat. Les altres races vam descobrir de cop i volta que podia haver-hi lligams d’amor entre persones que no eren de la mateixa raça, edat, condició, situació social…, o entre persones del mateix sexe… Hi havia lligams pertot arreu, i nosaltres no els vèiem. Suposo que, en un cert sentit, als celestes els devia semblar graciós i tot. Va ser com si tots els altres haguéssim descobert de cop i volta que existien els sols, després d’haver estat il·luminant-nos durant mil·lennis.

—Tots els enamorats van reivindicar el seu dret a estimar-se —va afegir l’Alsan, amb un somriure—. Va ser una època força caòtica, però les esglésies van reaccionar bé. Van decidir reformar la idea que tenien del matrimoni i deixar als celestes que s’ocupessin d’aquests afers. I van canviar moltes coses: entre elles, els matrimonis polítics.

—És bonic, això —va opinar en Jack—. Tant de bo les coses anessin així, a la Terra.

—No teniu els celestes —va replicar en Shail, amb un somriure franc—, i ho sento per vosaltres. No solament són una raça encantadora, sinó que a més ens han fet veure-hi clar sobre les relacions i els sentiments.

—Suposo que ara entens una mica millor el meu comentari d’abans —va dir l’Alsan—. Entre la Victoria i tu ja hi ha un lligam prou fort perquè valgui la pena destorbar un sacerdot celeste perquè oficiï una cerimònia. L’únic que farà és confirmar que esteu enamorats. Perquè n’esteu, oi?

—És clar que sí —va replicar en Jack, ràpidament.

—Bé, pensa-hi. Crec que seria bo per a tothom que celebréssim la vostra unió, abans o després del naixement del fill, com vulgueu. És de la mena de coses que fa que la gent s’animi, que se senti millor, sobretot en temps difícils. De fet, seria bona idea que qui oficiés la cerimònia fos en Ha-Din…

—Ei, ei, no corris tant —va protestar en Jack—. Encara no he dit que sí. M’ho he de rumiar, i parlar-ne amb la Victoria, naturalment.

—Hi estarà d’acord. No hi ha cap motiu perquè et digui que no, oi que no? A més, tindrà un fill teu.

—I? —va preguntar en Jack, sense entendre on volia anar a parar.

—Bé…, un fill no implica necessàriament un llaç, però vosaltres ja esteu enamorats, i això us unirà encara més. Ara sou una família, amb benedicció o sense. I no saps com me n’alegro. Per això vull celebrar-ho públicament, i que sigui el mateix Pare de l’Església dels Tres Sols qui declari davant de tothom que sí, que hi ha un lligam entre vosaltres. I que, ara que la Victoria està més unida a tu del que va estar-ne mai amb en Kirtash, és molt probable que acabi bandejant aquest shek de la seva vida per sempre. Al capdavall, tu ets el pare del seu fill.

Somreia, orgullós i emocionat, però en Jack se sentia incòmode.

—De tota manera, n’he de parlar amb la Victoria —va insistir. L’Alsan va fer un gest per treure-hi importància.

—A totes les futures mares els encanta declarar que estan feliçment enamorades del pare del seu fill —li va assegurar—. Potser protestarà una mica davant la idea que sigui una cerimònia pública, però no et dirà que no. Al capdavall, tindreu un fill.

—Vols deixar de repetir-ho, sisplau? —va murmurar en Jack, que cada cop se sentia pitjor—. Ja t’he dit que n’hem de parlar.

—I, a més, tenim altres afers més urgents que ens esperen —va afegir en Shail, que detectava la tensió creixent d’en Jack—. El tercer sol comença a declinar.

Es va fer un breu silenci. Després, l’Alsan es va aixecar.

—Som-hi, doncs —va dir només.

Al cap d’un moment, sortien tots tres al pati. Els hi esperaven ja en Covan i la Victoria, i al cap de no res va sortir la Gaedalu, acompanyada de la Zaisei. Quan l’últim sol ja es ponia per l’horitzó, van aparèixer en Qaydar, en Ha-Din i la reina Eriva de Raheld, seguida d’en Denihal, el líder dels Nous Dracs.

Eren ells els qui havien d’exercir com a testimonis, però també els acompanyaven altres persones: dos cavallers de Nurgon i mitja dotzena de soldats del castell, ben armats, van envoltar l’Alsan, i al costat d’en Qaydar havien arribat dos mags més, un dels quals era l’Yber, el bruixot gegant que havia estat capaç de contenir el príncep de Vanissar en una de les seves transformacions, temps enrere.

Els testimonis van ocupar els seients corresponents. Els esperava una nit molt llarga, però l’Alsan es mostrava serè. Va reaccionar amb naturalitat quan els cavallers el van conduir fins a la cadira, el van fer seure i el van fermar amb fortes cadenes.

—Només per seguretat —li van assegurar, i l’Alsan va assentir. N’havia parlat amb en Covan, i era conscient que allò era necessari.

En Denihal, en Covan i en Jack van comprovar que les cadenes estiguessin ben posades. Abans de separar-se de l’Alsan, en Jack li va estrènyer el braç amb suavitat, per encoratjar-lo. Després, va anar a seure al seu lloc, al costat de la Victoria. Es van agafar les mans, inquiets.

En Shail també estava neguitós. Havia intercanviat un parell de frases afectuoses amb la Zaisei, però després s’havia enretirat fins al peu de la muralla, on hi havia l’Yber, i xerraven en veu baixa.

Els altres, simplement callaven i esperaven.

A poc a poc, el cel es va anar enfosquint, i van sortir les primeres estrelles. Tothom esperava en tensió.

A la fi van aparèixer les llunes a l’horitzó, rodones, perfectes. Primer es va deixar veure Ilea, la lluna verda, brillant i magnífica. La va seguir Ayea, la petita lluna roja, que es va capbussar també en el cel nocturn. I, finalment, va fer la seva aparició, enmig de les altres dues, en el vèrtex inferior del triangle, la reina de la nit idhuniana, la bellíssima Erea, la lluna argentada, on, segons la tradició, habitaven els déus.

Tots van contemplar amb el cor en un puny el triple pleniluni que s’alçava sobre els seus caps, mentre en altres indrets de la ciutat començava a sonar música de festa per celebrar l’arribada imminent de l’any nou. En aquella ocasió, a la festa de cada any, s’hi afegien dos motius més de celebració: que l’endemà al matí Vanissar tindria per fi un nou rei, i que ja havia passat un any des de la derrota d’Ashran el Nigromant i dels seus sheks, a la batalla d’Awa.

En Jack i la Victoria també van fer-ne memòria. Van encreuar un moment les mirades, i en Jack va estrènyer més fort la mà de la Victoria.

Un any.

Un any des d’aquella nit fatídica en què la Victoria havia hagut de triar i havia lliurat la seva banya, i la seva vida, per salvar la dels qui estimava. Un any des de la nit en què havia cremat el cel, en un incendi que havia provocat la mort de centenars de sheks, i també la de l’Allegra, l’àvia de la Victoria. Un any des de la caiguda de la torre de Drackwen, un any des de la mort de la Sheziss.

Un any des de la derrota d’Ashran el Nigromant.

La Victoria va acotar el cap, commoguda, i va dedicar un pensament a la seva àvia. També es va recordar d’en Christian. Feia exactament un any, els tres s’havien enfrontat amb el seu enemic, junts. La tríada.

On era, ara, en Christian?

Va procurar no pensar-hi, i va aixecar el cap per mirar l’Alsan.

També feia un any que l’Alsan s’havia transformat en la bèstia sanguinària que havia segat la vida del seu propi germà. I aquesta era la raó que els feia ser allí, es va recordar a si mateixa.

Però el rostre de l’Alsan no havia canviat, en aquesta ocasió. Immòbil com una estàtua, encadenat al seu tron de ferro, contemplava la bellesa del triple pleniluni. I no deixava de ser ell.

Els testimonis encara van esperar una bona estona, fins que la veu telepàtica de la Gaedalu va arribar a la ment de tots ells: «Ha superat la prova», va dir.

—Voldria esperar una mica més —va dir en Covan—. No hem de deixar res a l’atzar.

La Gaedalu no va dir res, però va aclucar els ulls. En Jack es va preguntar si realment en Covan pretenia obligar les persones més il·lustres d’Idhun a passar tota la nit de cap d’any despertes, assegudes en una cadira. El mestre d’armes degué pensar el mateix, perquè tot seguit va afegir:

—Si esteu massa fatigada, Mare Venerable, podeu retirar-vos. Els cavallers i jo ens quedarem a vetllar el príncep.

Ningú no es va moure.

La primera a anar-se’n va ser la reina Eriva de Raheld, que al cap d’una estona es va aixecar i va declarar que es retirava a les seves habitacions. Es va acomiadar dels presents i, abans d’anar-se’n, va fer una lleu inclinació de cap davant de l’Alsan.

—Altesa… —va saludar-lo—. Ens veurem demà, a la vostra coronació.

L’Alsan li va respondre amb cortesia i es va disculpar de no poder aixecar-se. Les seves paraules, impregnades d’humor, van fer somriure tothom.

La Victoria va arribar a veure com es retiraven també la Gaedalu, quan se li va començar a ressecar la pell, i la Zaisei, que se’n va anar amb ella. Després, la son li va anar tancant lentament els ulls…

Es va despertar al rompent de l’alba. Encara era a la seva cadira; s’havia adormit amb el cap recolzat a l’espatlla d’en Jack.

—Què ha passat? —va murmurar, una mica atordida.

—Xst… —la va fer callar en Jack, fluixet—, mira…

La Victoria va alçar la vista i va veure que l’Alsan encara estava encadenat a la cadira, i que tenia darrere seu l’Yber, el gegant. Es va neguitejar, però de seguida es va adonar que no havia canviat res: estava tot intacte, tant la vestimenta de l’Alsan com la cadira de ferro i les cadenes.

L’Yber, justament, arrencava les cadenes que havien retingut l’Alsan fins aleshores: l’estrèpit que van fer en caure a terra va despertar en Shail, que també s’havia quedat adormit, recolzat d’esquena contra el mur. L’Alsan es va aixecar, a poc a poc, i va moure els braços per desentumir-los. No se’l veia enutjat, d’haver estat sotmès a aquella prova, ni tampoc content d’haver-la superada. Mostrava al rostre una expressió estranya, alhora distant i reflexiva.

En Covan va fer aleshores uns passos endavant. Els dos cavallers que l’havien acompanyat el seguien de prop.

Tots dos, príncep i mestre d’armes, van encreuar una mirada intensa. Després, lentament, en Covan va clavar el genoll en terra davant de l’Alsan, i els cavallers el van imitar.

—Suml-ar-Alsan, rei de Vanissar! —van cridar a l’uníson.

A en Jack li va semblar que era una escena tremendament solemne, i es va posar dempeus. La Victoria el va imitar.

L’Alsan va inclinar el cap i va allargar la mà a en Covan per ajudar-lo a aixecar-se. Després, els dos homes es van unir en una abraçada fraternal.

No obstant això, els ulls de l’Alsan miraven més enllà, per sobre de l’espatlla d’en Covan. En Jack no es va poder estar de tombar-se per seguir la direcció d’aquell esguard.

Les cadires dels testimonis ja estaven gairebé totes buides. En Qaydar s’havia retirat poc abans de l’alba, i els soldats també havien tornat als seus llocs feia una bona estona.

En Denihal encara hi era. S’havia quedat una mica més allunyat, al costat de la porta, i contemplava l’escena amb els ulls mig aclucats. En Jack va veure que es fregava el monyó del braç esquerre i sacsejava el cap, i tot seguit feia mitja volta i se n’anava, sense dir res a l’Alsan.

No era a ell, però, que mirava l’Alsan. Hi havia una altra persona, a part d’en Jack i la Victoria, que tampoc no s’havia mogut de la cadira. Era en Ha-Din, el celeste, el Pare Venerable.

En Jack no havia tingut ocasió de parlar-hi, d’ençà que havia arribat a Vanissar, i la veritat és que tampoc no havia fet cap esforç per trobar-se’l. Temia que en Ha-Din percebés els seus dubtes sobre l’embaràs de la Victoria: la Zaisei li havia assegurat que la por i la inseguretat que tenia es podien interpretar fàcilment com els temors d’un pare novell, però de tota manera ell no ho veia clar.

Ara, tanmateix, els ulls d’en Ha-Din estaven clavats en l’Alsan. No somreia, però tampoc no se’l mirava amb reprovació. En tot cas, en Jack va detectar un rastre d’inquietud en l’expressió del Gran Pare, com si hagués captat en l’Alsan alguna cosa que no acabava d’agradar-li, però no pogués definir de què es tractava.

Finalment, en Ha-Din es va aixecar i, amb un somriure forçat, va inclinar el cap davant de l’Alsan, que li va correspondre el gest.

En Jack no era un celeste, però, malgrat això, va percebre amb claredat la tensió que hi havia entre l’un i l’altre.

Després, en Ha-Din va fer mitja volta i va anar cap a les seves habitacions.

L’Alsan va deixar de parar-hi atenció. Ja tenia en Shail al seu costat, i comentaven, somrients, els resultats de la prova.

—Què passa, aquí? —va murmurar la Victoria, desconcertada.

—Tu també te n’has adonat? —va dir en Jack, preocupat.

No van poder parlar més, perquè en aquell moment en Shail els va fer un gest perquè s’hi acostessin. En Jack va fer una inspiració profunda.

—Vine —va dir a la Victoria, i va donar-li la mà—, anem a felicitar el nou rei de Vanissar.