CAPÍTOL II

UNA MIRADA HUMANA

Quan la Victòria va obrir els ulls, en Jack era amb ella. Podria haver-hi trobat qualsevol altra persona, a la cambra. Potser en Qaydar, que hi anava sovint per comprovar que no hi hagués canvis, o potser la Kimara, que acostumava a fer companyia a en Jack durant les llargues vetlles. Hi podria haver hagut qualsevol sacerdot, qualsevol mag o semi-mag, qualsevol de les moltes persones que hi passaven diàriament per veure amb els seus propis ulls els herois de la profecia. Però en aquell moment estaven sols. En Jack i la Victòria. El drac i l’unicorn… o el que en quedava.

No va ser del tot casual. No solament perquè en Jack, fastiguejat de les visites de curiosos i admiradors, havia decidit restringir l’accés a la cambra on s’estava la Victòria, sinó perquè la nit abans ja havia notat alguns canvis.

No se n’havia adonat ningú més, perquè, tot i que l’estança solia ser un formigueig constant de bruixots, guaridors, metges i remeiers, en Jack hi passava més estona que ningú: hi era gairebé sempre, també de nit. S’havia acostumat a ajeure’s al llit al costat d’ella, a dormir abraçat amb ella, potser perquè sentir el batec pausat del seu cor el tranquil·litzava i l’ajudava a descansar. Els primers dies, després que ella hagués perdut la banya, en Jack era incapaç de dormir més de deu minuts seguits. L’aterria la idea que la seva amiga pogués morir-se mentre ell no estava conscient. Per això, quan finalment cedia a la son, preferia estar com més a prop d’ella millor.

I per això va ser l’únic que va percebre la llum.

Aquella nit s’havia despertat bruscament d’un dels seus malsons. Últimament l’assaltaven amb freqüència. La majoria de les vegades tenien a veure amb la Victòria, però no solament amb ella. Sovint el torturaven els records de les escenes viscudes a la torre de Drackwen: la batalla conta l’Ashran, l’elecció de la Victòria, la mort de la Sheziss… Tantes coses que s’hauria estimat més d’oblidar, però que encara duia gravades a la memòria, inesborrables. Amb tot, aquells malsons no eren pas els pitjors. Massa sovint somiava que la Victòria no es despertava mai més d’aquell estat, o que es despertava per morir entre els seus braços, privada d’allò que la seva ànima d’unicorn necessitava per continuar vivint. En Qaydar havia dit temps enrere que qualsevol altre unicorn s’hauria mort immediatament si li extirpaven la banya; però l’ànima humana de la Victòria s’aferrava a la vida amb desesperació, i sostenia amb molt d’esforç les dues essències. Era per això que el cos humà de la Victòria es mantenia en aquell estat letàrgic: si es despertava, potser la seva ànima no tindria prou força per alimentar aquell cos i mantenir viva al mateix temps l’essència d’unicorn. I, si l’unicorn es moria, també es moriria la Victòria.

Per això en Jack no estava segur de voler que la Victòria es despertés. Hi havia massa interrogants, massa incògnites. Ningú no sabia del cert què podia passar si es produïa algun canvi en l’estat de la noia.

En acabat d’aquell malson, un de tants, en Jack es va afanyar a comprovar que la Victòria estava bé. En la semiobscuritat de l’habitació, la va estrènyer entre els seus braços i li va parlar a l’oïda, com feia sovint. Va ser aleshores que va detectar un lleu centelleig, molt feble.

Al principi va pensar que s’ho havia imaginat. Però li va apartar els cabells de front i li va sotjar el rostre, amb incertesa, en la penombra de la cambra.

I, efectivament, hi era: tot just una guspira, tan feble que s’havia de forçar molt la vista per veure-la. Just al bell mig dels ulls, però una mica més amunt.

En Jack va respirar fondo. No es volia fer il·lusions, potser no volia dir res. Va encendre un llum i va examinar el rostre de la Victòria, terriblement pàl·lid. Ja no hi va veure aquell centelleig.

Ja no va poder tornar a adormir-se, i no es va separar de la Victòria en tota la nit. L’endemà no en va dir res a ningú, i se les va compondre perquè ningú més no entrés a l’habitació en tot el dia. Volia ser al costat de la Victòria quan canviés alguna cosa, si és que havia de canviar res. Només ell. Ningú més. Tret, potser, d’en Christian. Però el shek se n’havia anat feia mesos, i no havia tornat a donar senyals de vida.

Així doncs, quan les parpelles de la Victòria van tremolejar i es van obrir lentament, només hi era en Jack, per veure-ho.

Va ser un gest lent, molt lent. O a ell l’hi va semblar, si més no, potser perquè el seu cor bategava a tota velocitat mentre aquells grans ulls de la Victòria tornaven a mirar-lo per primera vegada després de tant de temps. En Jack va respirar fondo i també va parpellejar, perquè tenia els ulls humits. Va empassar-se la saliva.

—Petita…, bonica… —va xiuxiuejar—. Hola… Que…, que em sents?

Ella va descloure els llavis, però no va dir res. El mirava: ara sí, el mirava. I en Jack hauria jurat que el reconeixia.

—Victòria… —va dir, potser amb l’esperança que sentir el seu nom l’ajudés a despertar-se del tot.

Ella va fer un lleu gemec. En Jack li va acariciar la galta, amb els ulls plens de llàgrimes. Una part d’ell li deia que havia de córrer a avisar en Qaydar, els remeiers, qualsevol que el pogués ajudar. Però en el fons del cor sabia que aquell moment els pertanyia només a ells dos. Res ni ningú no havia d’espatllar-ho.

—Com estàs? Digues, com te trobes?

Ella se’l va mirar, desorientada, una mica espantada. La va abraçar i la va bressar dolçament.

—Tranquil·la… Tranquil·la, tot anirà bé. Et posaràs bé, Victòria, tranquil·la. Jo sóc aquí per ajudar-te.

—Jack? —va dir ella, a la fi, amb un fil de veu.

El cor se li va desbocar. Tots aquells mesos de neguit, d’angoixa, de por, d’incertesa, de menjar poc i dormir encara menys, van esclatar de cop i volta, i es va sentir estranyament feble i alleujat al mateix temps. Va estrènyer més fort la Victòria, va reclinar la cara sobre la seva cabellera i va començar a plorar, suaument.

—… els unicorns són el pont entre la màgia del món i els futurs bruixots. No poden fer servir la màgia, ells, no pas com ho fem nosaltres, però ens la poden lliurar. I nosaltres, els mags, podem manipular-la amb la nostra voluntat. I com expressem aquesta voluntat? Per mitjà de la paraula. És per això que hem desenvolupat un llenguatge propi, l’idhunaic arcà; perquè no n’hi ha prou de desitjar una cosa perquè es faci realitat: cal expressar el desig. D’aquesta manera concentrem la nostra voluntat en un sol punt, en una sola acció futura, i la màgia… Kimara…, que m’escoltes? Kimara!

La jove va tornar a la realitat i va apartar la mirada de la finestra, amb una certa expressió de culpabilitat. Les lliçons d’en Qaydar acostumaven a ser llargues i avorrides. Molt teòriques, molt poc pràctiques.

—T’agrairia que t’ho prenguessis més seriosament —va censurar-la l’Arximag—. Ets la primera nova maga des de fa més de quinze anys, i és possible que siguis l’última maga a Idhun.

Som pocs, i el temps que tenim per intentar descobrir la manera de transmetre el nostre poder sense els unicorns…

—… no és precisament il·limitat —va concloure ella, amb un sospir—. Sí, mestre, en sóc conscient. —I tant que n’era conscient! En Qaydar li repetia el mateix com a mínim tres cops al dia—. Però… no hi veig el sentit, en tot plegat. Em passo el dia estudiant màgia… i sense fer-ne. Quan aprendré a fer servir el meu poder?

—Ets massa impacient, noia. Abans de fer servir el poder, s’ha de saber com funciona…

—Amb l’Aile vaig aprendre uns quants encanteris —va interrompre’l ella, que ja no podia més—. De guarició, sobretot, però també alguns de defensa i atac.

En Qaydar va mig aclucar els ulls, i la Kimara va saber que l’havia ferit. No solament per la comparació, sinó també, sobretot, perquè li havia recordat que, tot i que l’Aile no era una arximaga, els havia salvat a tots al bosc d’Awa, i havia lliurat a canvi la seva pròpia vida. En Qaydar mateix n’havia estat testimoni.

—Les circumstàncies eren diferents —va dir el bruixot amb fredor—. Llavors estàvem en guerra.

—I encara hi estem! —va esclatar la Kimara—. Al meu regne ha esclatat una rebel·lió! La meva gent s’ha alçat per lluitar contra en Sussh, per fer-lo fora de Kash-Tar. Per primera vegada des de fa segles, les tribus del desert lluiten juntes… i lluiten en nom meu! I jo, mentrestant, m’estic aquí… sense poder ajudar-los.

—Ja n’hem parlat, d’això, Kimara. Ets una maga, i ja saps què vol dir, això. No ens podem permetre el luxe de perdre’t en una guerra local.

—No és una guerra local! És la guerra contra els sheks, encara, la mateixa guerra de sempre! Una guerra que encara no s’ha acabat, i que no s’acabarà fins que no haurem liquidat l’última d’aquestes criatures.

En Qaydar la va mirar fixament, sense dir mot. La Kimara va respirar fondo, per intentar calmar-se. Li tenia un gran respecte, a l’Arximag, però com més dies passava reclosa a la torre de Kazlunn més difícil se li feia callar.

—L’últim drac no opina igual que tu —va fer notar aleshores en Qaydar.

La Kimara va vacil·lar. En el fons, si alguna cosa la retenia allí era en Jack, i el fet que ell no hagués fet res per reprendre la guerra contra les serps. Hi pensava sovint, en això, i no li semblava propi del Jack que ella havia conegut. Va mirar l’Arximag i, després d’un titubeig, va dir-li:

—No, i no és normal.

—No és normal? Que potser coneixes prou els dracs per poder dir què és normal i què no, en el seu cas?

—Potser no, però conec en Jack. Vam travessar junts el desert, i llavors… era diferent. Odiava les serps, i lluitava com un autèntic drac. Després van dir que en Kirtash l’havia mort, però va passar el temps i va tornar… i sembla el mateix, però no l’és.

—La situació de la Victòria l’afecta molt…

—No, hi ha més coses. Quan parlem d’exterminar els sheks, o d’expulsar-los d’Idhun per sempre més, reacciona com si aquesta idea el molestés. Diria que fins i tot s’ha fet amic d’aquest mig shek endimoniat… Això és una conducta pròpia d’un drac?

En Qaydar anava a respondre, però ella va seguir, cada cop més exaltada. Assenyalava amb el dit la llenca de cel que es veia des del finestral:

—Aquests són els autèntics dracs d’Idhun! Els que van acudir a ajudar-nos per lluitar contra els sheks, els que encara avui els planten cara.

En Qaydar va fer una llambregada cap enfora, tot i que ja sospitava a què es referia la Kimara: un drac de tons ataronjats i vol elegant s’acostava a la torre, embolcallat per la claror rogenca del primer capvespre. La il·lusió era perfecta; però els qui havien lluitat a la guerra de Nandelt al costat dels Nous Dracs sabien que qualsevol drac que no fos en Yandrak era un giny sortit de les mans de la fetillera Tanawe, que tothom anomenava la Creadora de Dracs, i de la seva gent. Després de la victòria del bosc d’Awa, els Nous Dracs s’havien mantingut actius. La Tanawe n’havia construït de nous, tota una flota, i no li faltaven recursos: la reina Eriva de Raheld l’havia acollida sota la seva protecció. I, d’altra banda, cada dia arribaven més i més joves a les instal·lacions dels Nous Dracs a Thalis: n’hi havia que demanaven d’afegir-se a l’equip del taller de la Tanawe, però també n’hi havia que aspiraven a formar-se com a pilots de dracs. La història de la Kestra, la pilot coratjosa que havia resultat que era la princesa Reesa de Shia, i que havia mort a la batalla d’Awa, lluitant contra els sheks, era una de les favorites dels cantors de notícies. Les gestes del príncep Alsan de Vanissar al capdavant de la Resistència també eren un bon material de contes i d’històries. No hi havia, però, relats que narressin la caiguda de l’Ashran, ni que expliquessin com el drac i l’unicorn havien fet complir la profecia. Se sabia que tots dos vivien a la torre de Kazlunn, i que la dama Lunnaris es debatia entre la vida i la mort. Però, com que en Yandrak no es deixava veure gaire, i l’unicorn no estava en condicions de parlar de les seves experiències, ningú no sabia què havia passat realment a Drackwen. En aquella batalla, hi havien estat ells sols.

Se sabia, a Kazlunn, que hi havia hagut una tercera persona. Se sabia que en Kirtash, el shek, havia acompanyat el drac i l’unicorn al combat contra el Nigromant. Se sabia també que, per alguna raó desconeguda, el drac protegia el fill de l’Ashran. Però no gaire cosa més.

Els rumors sobre aquell trio peculiar eren obscurs i desconcertants. Tothom estava al cas que cap dels tres no havia donat suport a la Resistència i als Nous Dracs a Awa. Al cap de poc d’haver caigut els sheks, s’havia trobat el drac de la Kimara al bosc, fet a miques; aquell drac daurat que molts havien pres per en Yandrak. Però hi havia enraonies encara pitjors, fins i tot, que les que es referien a l’estranya aliança entre l’últim drac i el shek: es parlava d’un lligam entre en Kirtash i la Lunnaris. N’hi havia uns quants que trobaven que era una història d’una bellesa tràgica, però la majoria trobava que la idea era massa repugnant per ser certa.

No, efectivament, aquells tres joves no eren uns herois típics. Era infinitament més senzill i menys pertorbador cantar les gestes del príncep Alsan de Vanissar, del mag Shail, de l’Aile, la poderosa fetillera feèrica, d’en Hor-Dulkar, el Senyor dels Nou Clans, dels feèrics ferotges del bosc d’Awa, de la Tanawe i els seus dracs, d’en Denihal, d’en Covan, de la Kestra i tota la resta, fins i tot de la mateixa Kimara, la semiyan, abans que no pas parlar del drac, l’unicorn… i el shek.

Els herois que tothom aclamava eren els Nous Dracs. Dotzenes de dracs artificials solcaven el cel de Nandelt i perseguien les serps onsevulla que s’amaguessin. Se sabia que en Denihal i la Tanawe preparaven una esquadra de dracs per enviar-la a Kash-Tar, en ajut dels rebels que s’havien aixecat contra en Sussh. En Qaydar estava al corrent de la intenció de la Kimara de tornar a pilotar un drac i anar amb l’expedició, com ja havia fet a la batalla d’Awa.

—No saps el que et dius. En Jack encara és un drac, l’últim drac. Per més perfectes que siguin aquestes màquines, no deixen de ser màquines. Una noia com tu, que et corre per les venes el foc d’Aldun, hauria de saber veure la diferència.

La Kimara va abaixar el cap, tremolosa. D’ençà de la primera vegada que la seva mirada s’havia encreuat amb la d’en Jack, al desert, hi havia tingut una fe insubornable, i havia sabut que aquell drac els havia de salvar a tots. Després, els havia tocat lliurar sols l’última batalla. I ara en Jack havia tornat, però no es comportava en absolut com un drac. «Nosaltres som els Nous Dracs», havia dit la Kestra una vegada, «i triomfarem allà on els Vells Dracs van ser derrotats». La Kimara començava a pensar que la Kestra tenia raó.

—No hi aniràs, a Kash-Tar, Kimara —va concloure en Qaydar—. Vulguis o no, la teva vida pertany a l’Orde Màgic.

—La meva vida només em pertany a mi —es va rebel·lar, amb un llampurneig furiós en els seus ulls de foc—. Si decideixo tornar a Kash-Tar, ningú no podrà impedir-m’ho.

En Qaydar va fer un pas endavant.

—No em desafiïs, nena —va dir, calmós—. Encara sóc el teu mestre.

Va passar un moment sense que cap dels dos no digués res. I aleshores, enmig d’aquell silenci, algú va trucar a la porta.

—Passa, Jack —va dir en Qaydar, amb un sospir, i es va girar cap a l’entrada. La Kimara no hauria estat disposada a admetre-ho, però es va sentir alleujada quan el contacte visual amb en Qaydar es va trencar.

Es va obrir la porta, i el jove drac va entrar a la sala. La Kimara va desviar la mirada. Encara se sentia confosa respecte a en Jack. En desaprovava la conducta, sí, i de fet preferia aquell Jack que havia conegut al desert, però també era cert que al nou Jack se’l veia més adult, més poderós, més segur de si mateix. I tenia alguna cosa que la intimidava.

Ell a penes la va mirar, i això era un altre senyal de com havia arribat a canviar. No és que ja no l’apreciés com a amiga: si ella el saludava, si s’hi acostava, ell la tractava amb l’afecte i la confiança de sempre. Però la major part del temps actuava com si ni es recordés que existia. I no ho feia pas a posta. Simplement, estava distant, en una dimensió estranya i llunyana, en un món propi en el qual se sentia més còmode…, en un món no tan humà. «Tots els dracs eren així?», va preguntar-se la semiyan. «Amb aquesta aura de poder, amb aquesta mirada tan intensa, amb aquesta manera de veure el món, des de les altures, com si tots els altres fóssim molt petits en comparació d’ells?». No era una idea gaire agradable… i, tot i així, no podia negar que, a pesar de tot, encara trobava en Jack molt atractiu, més que abans i tot.

—Qaydar —va dir ell—, t’estava buscant.

La Kimara el va notar diferent. Després va veure que tenia els ulls humits i tremolava. Malgrat tot, la seva mera presència encara la intimidava.

—Què passa, noi? Que…?

—Sí, la Victòria —va assentir ell—. S’ha despertat.

La Kimara va deixar anar una exclamació de sorpresa, i en Jack es va girar a mirar-la per primer cop.

—Hola —va saludar-la, amb un somriure.

«No m’havia ni vist», va pensar ella. No era el primer cop que li passava.

—Lloats siguin els Sis! —va dir en Qaydar—. Com està?

—No es pot bellugar. Està tan feble que amb prou feines pot parlar. Però està…, és viva, i està conscient.

—Lloats siguin els Sis! —va tornar a dir en Qaydar—. Me’n vaig a veure-la ara mateix. Avisaré en…

—No —va tallar en Jack—. Està atordida. No vull crear-li més confusió omplint l’habitació de gent. No diguis res a ningú. Encara no. Ha de recuperar forces.

«Ha tornat a oblidar-se que sóc aquí», va comprendre la Kimara.

—D’acord —va accedir en Qaydar—. Som-hi, anem a veure-la. —I aleshores es va adreçar a la seva deixebla—: Ja continuarem després la lliçó.

No era pas cert, i ella ho sabia. Estarien tots massa pendents de la Victòria per poder recordar-se d’una aprenent de fetillera.

Quan van haver sortit tots dos, la Kimara va sospirar i va tornar a treure el cap pel finestral. Va veure que el drac ataronjat ja havia aterrat en el mirador, i va anar-hi corrents.

L’havia reconegut, de lluny i tot. Era el drac de la Tanawe.

—Noia —va dir en Qaydar amb un to dolç—, que em recordes?

La Victòria va moure el cap amb dificultat i li va adreçar una mirada cansada. Es va fixar en la llarga cabellera de tonalitats verdoses, recollida en una trena, i en els trets facials d’aquell bruixot barbamec, que el feien semblar molt més jove que no era.

—Qay… dar —va dir amb esforç.

—Sí, molt bé —va assentir l’Arximag, satisfet—. Ets a la torre de Kazlunn, Victòria. Fora de perill. Ara descansa, tu, entesos?

La Victòria va assentir. Va intentar alçar la mà, per agafar la d’en Jack, però tot just si va tenir forces per aixecar un dit tremolenc. Ell se’n va adonar, i de seguida li va agafar la mà i la hi va estrènyer ben fort.

—Mira-li el front, Qaydar —va dir en Jack—. Ho veus? L’Arximag va examinar el rostre de la Victòria, que havia aclucat els ulls, esgotada. Al mig del front, sobre els ulls, hi tenia un estrany clot obscur que assenyalava el lloc on s’havia dreçat la banya de la Lunnaris. Aquell cercle d’ombres s’havia mantingut igual des del combat contra l’Ashran, però ara en Jack hauria assegurat que s’havia enxiquit una mica.

—S’està tancant, Qaydar.

—N’estàs segur? Jo no hi veig cap canvi. No deu ser pas que això és el que voldries, noi?

—Sé perfectament l’aspecte que té —va dir en Jack, eixut—. I s’ha reduït. Molt poc, és cert, però… és un inici. Pot ser que finalment se li curi del tot la ferida.

—No ho podem saber sense veure l’unicorn, Jack.

En Jack va inspirar fondo. Aquell forat d’obscuritat representava una lesió, ben cert; però la lesió s’havia produït en el cos d’unicorn de la Victòria i, per tant, mentre ella es presentés sota forma humana, els metges no podien guarir-la. Vet aquí el problema, que la Victòria no es podia transformar si estava inconscient. Ara ja s’havia despertat, però semblava massa feble per gosar ni tan sols intentar-ho. I probablement, d’altra banda, metamorfosar-se en un unicorn sense banya la mataria a l’acte. La seva essència ferida s’havia refugiat en aquell cos humà, de moment sa i estalvi, intacte, i per això encara era viva.

—Dóna-li temps —va dir en Jack—. I dóna’m temps per recuperar-la. Que no corri la veu. Si s’escampa que s’ha despertat… Encara no està preparada per encarar-se amb el món.

En Qaydar se’l va mirar: intuïa que li amagava alguna cosa. Però no va tenir temps d’aclarir res més, perquè en aquell moment van venir a buscar-lo per anunciar-li que havia arribat la maga Tanawe, la Creadora de Dracs.

—Queda’t amb ella —li va dir—. Tornaré tan bon punt pugui. En Jack va assentir. I al cap de no res ja tornaven a estar sols, ell i la Victòria. En Jack se la va mirar intensament.

—No li he parlat de la llum —li va dir.

Ella no va reaccionar, però en Jack sabia que el sentia. Simplement, ja no tenia forces ni per obrir els ulls.

—No pot veure-ho, ell —va prosseguir en Jack—, no pot veure la llum dels ulls d’un unicorn. Té avantpassats feèrics, sí, però sobretot és humà. Per això no se n’ha adonat. Però aviat se sabrà, Victòria. Tard o d’hora vindrà algun feèric i ho detectarà. I en Christian ho descobrirà a l’acte. No sé què passarà, llavors… Si de cas, de moment és millor no dir res.

Aleshores la Victòria va obrir els ulls i el va mirar, trista i cansada. En Jack va haver d’empassar-se la saliva. Tenia els ulls tan bonics com els recordava, però havien perdut aquella lluïssor que els feia especials. Des del rostre empal·lidit de la Victòria, aquells ulls el contemplaven amb una mirada profundament humana.

En Qaydar va trobar la Tanawe que conversava apassionadament amb la Kimara a la terrassa, al costat de l’enorme drac artificial. El drac reposava a terra, damunt les rajoles de marbre, enroscat sobre si mateix.

—Intentant robar-me fetilleres per a la teva causa, Tanawe? —va saludar-la en Qaydar, amb un somriure.

Les seves relacions amb la Creadora de Dracs s’havien deteriorat molt darrerament, però el fet d’haver vist la Victòria conscient l’havia fet posar de molt bon humor, i estava disposat a fer-hi les paus. A més, havien lluitat plegats a Nurgon i a la batalla d’Awa, braç a braç, i en el fons a en Qaydar li sabia greu haver-se’n distanciat.

—Les fetilleres haurien de ser lliures d’anar on volguessin, Qaydar —va replicar la maga amb fredor—. Al cap i a la fi, l’Orde Màgic ja no és el que era; no es pot permetre el luxe de continuar mantenint les mateixes normes que fa vint anys.

L’Arximag va mirar la Kimara, que va adoptar un aire innocent. No va poder enredar-lo. Sabia que la Tanawe volia reclutar la Kimara, com a pilot o com a maga de suport, perquè els dracs artificials necessitaven la màgia, per funcionar, i els mags, d’ençà de l’extinció dels unicorns, havien començat a rarejar, a Idhun. També sabia que el combat de la Tanawe contra els sheks havia passat a ser un afer personal després de la batalla d’Awa. Hi havia mort en Rown, el seu company, el pare del seu fill Rawel. I en Denihal, el seu germà, hi havia perdut un braç, mutilat amb ferotgia per la bèstia que un dia havia estat el príncep Alsan de Vanissar.

En Rown i la Tanawe havien engegat plegats la idea dels dracs artificials. En Denihal els havia capitanejat contra els sheks. Ells tres, junts, eren l’ànima dels Nous Dracs. Amb mitja dotzena de pilots coratjosos. Com en Garin. Com la Kestra. Com la Kimara.

I ara eren tots morts, tret de la Kimara. Havien vençut la batalla, però havien hagut de pagar un preu molt alt per aquella victòria. I la Tanawe, corsecada pel dolor, va decidir que allò no podia ser la mort dels Nous Dracs.

Havia estat sempre una fetillera alegre i jovial, i la construcció de dracs li havia representat un repte, però també un motiu de goig. Una feina tan bonica com el fet de tornar a veure volar aquelles criatures poderoses pels cels d’Idhun. De primer, la Tanawe havia liderat els Nous Dracs per vocació; ara, s’havia convertit en una dona dura i ressentida que somreia ben poques vegades. Compartia tres sentiments amb la Kimara: l’admiració pels dracs, l’odi envers els sheks i el desig ardent de continuar la lluita.

—L’Orde Màgic no tornarà mai més a ser el que era si els bruixots ens dispersem per comptes d’aplegar-nos de bell nou, Tanawe —va replicar en Qaydar.

—L’Orde Màgic no tornarà mai més a ser el que era, i punt —va tallar la Tanawe—. No pas sense unicorns que consagrin nous mags. Quan mori l’últim de nosaltres…

—… els teus dracs deixaran de funcionar. Per això ens hem d’unir, per trobar la manera de continuar transmetent la nostra màgia, amb unicorns o sense…

—Fa segles que els bruixots més poderosos intenten emular el poder dels unicorns. Potser sí que els meus dracs deixaran de funcionar, però llavors ja haurem exterminat les serps d’aquest món, no en quedarà ni una. Com pots veure, ens espera una dura tasca, o sigui que t’agrairia que deixessis de retenir uns mags que poden ser molt més útils als nostres tallers de Thalis.

En Qaydar va sospirar en silenci. N’havien parlat moltíssimes vegades, i mai no es posaven d’acord. Cap dels dos no cediria.

—Has vingut a endur-te la Kimara, oi? Permet-me que et recordi que no ha completat la seva educació. Encara és una aprenent.

—Ja me n’ocuparé jo, Arximag, de la seva educació. A més, la Kimara és també una guerrera, no pots obligar-la a passar tota la vida tancada en una torre.

—És una maga —va respondre en Qaydar, eixut—. I això no ho he decidit pas jo…, sinó un unicorn. —Es va girar cap a la Kimara—. Et van lliurar un do meravellós: molta gent mataria, per aconseguir-lo. I l’unicorn que et va concedir aquest poder et necessita; ens necessita a tots, ara. Tu decidiràs què en vols fer, del do que et va donar. Si penses tornar-li el favor, aprenent els misteris de la màgia, i ajudant-nos a restaurar-li la salut…, o si penses malversar els teus dons deixant que et matin en una guerra que no és la teva.

—És la meva guerra… —va començar la Kimara.

—No, no l’és. Els mags no tenim pàtria, no tenim terra. Tot Idhun és casa nostra, el món sencer és la nostra pàtria. I tant hi fa quantes vegades arribis a salvar Kash-Tar, tant hi fa quantes serps exterminis, perquè…, si no salvem l’últim unicorn, no haurem salvat res.

Cap de les dues no va respondre. En Qaydar va fer un sospir de cansament.

—Quan hi aneu, cap a Kash-Tar, Tanawe?

—Calculo que estarem llestos d’aquí a uns quinze dies, si fa no fa.

En Qaydar es va girar cap a la Kimara.

—Tens dues setmanes per rumiar-hi. Sé que ara vols anar-te’n, però… no és un bon moment, saps? Per a bé o per a mal, hi ha canvis. Entens el que et dic?

La semiyan va assentir.

—Sí, ho entenc.

—Comença a fosquejar, Tanawe. Et faré preparar una habitació. Després podem sopar plegats, si vols, però ara… uns altres afers reclamen la meva atenció. Bona tarda, senyores.

Amb una lleu inclinació, en Qaydar se’n va acomiadar i va entrar altre cop a la torre.

—Que hi ha canvis? —va repetir la Tanawe—. De quins canvis parla?

La Kimara va recordar-se de la petició d’en Jack.

—De cap en particular —va mentir—. Ja el coneixes…, veu conspiracions i profecies pertot arreu. —Va aixecar la vista, per mirar la Tanawe als ulls—. Quinze dies, Tanawe. Encara vull venir amb vosaltres, però no us faig falta, si més no de moment. I, al cap i a la fi, en Qaydar encara és el meu mestre.

—M’hauria agradat poder comptar amb tu per enllestir els dracs, però entenc la teva posició. I la respecto.

«No ho faig per en Qaydar», va pensar la Kimara. «Ho faig per tu, Victòria. En Qaydar té raó: estic en deute amb tu, i pot ser que aquests dies et calgui tenir una amiga a prop».

En Shail va observar amb aprensió la cama metàl·lica que l’Ydeon li ensenyava, tota lluent.

—No ho deus dir de debò —va dir; repetia aquells mateixos mots per enèsima vegada.

El gegant va sacsejar el cap.

—S’ha passat tota la nit dins l’hexàgon de poder que tu mateix vas crear. Està ben carregada d’energia màgica. Ha costat moltes hores de feina, però ja està llesta: estic segur que has notat els canvis. Ara et faràs enrere?

El mag va contemplar la cama artificial. Efectivament, si la mirava fixament, podia captar una lleu palpitació en aquella superfície polida i brillant.

—I com penses acoblar-la al meu monyó? Per més que sembli que té vida, no és una part de mi.

—I, malgrat tot, vol ser una part de tu, perquè és la teva màgia la que li ha atorgat la vida, i perquè és una cama que es pensa que és de carn i ossos. Necessita un cos on acoblar-se. Però ja ho hauries de saber, tu, tot això. Ets mag, oi?

En Shail va dubtar. Sí, tenia raó, un mag mantenia oberta la ment a totes les possibilitats de la màgia; un mag creia en el que era increïble. Particularment ell, que havia vist a la Terra com l’energia podia moure coses artificials; que havia assistit allí, a Idhun, a l’envol dels fabulosos dracs de la Tanawe, uns ginys que adquirien vida gràcies a la màgia. «Però no eren dracs de debò», va pensar. «Encara que ho semblessin».

Però havien estat reals per a molta gent, persones que havien lluitat per la llibertat d’Idhun sota l’ombra d’aquelles grans ales. Eren màquines i, malgrat tot, havien substituït els dracs autèntics amb eficàcia. Igual com els ginys de la Terra substituïen tantes altres coses.

«Per omplir un buit», va pensar de sobte. «Per a això serveixen tots aquests objectes».

Va dubtar encara un moment, però en acabat va tirar amunt a poc a poc la falda de la túnica i es va arromangar el camal dret dels pantalons, fins que va quedar-li al descobert el monyó de la cama dreta que les fades li havien amputat ja feia temps, al bosc d’Awa, per impedir que el verí d’un shek se li estengués per tot el cos.

L’Ydeon va acostar-hi la cama artificial, però en Shail el va aturar amb un gest.

—No. Me la posaré jo mateix.

Va subjectar amb les dues mans aquell membre de metall, i es va sorprendre de trobar-lo càlid. Li va semblar fins i tot que bategava. Va respirar fondo i se’l va acostar al monyó, com qui intenta calçar-se una bota. Abans de col·locar-lo a lloc, va vacil·lar un moment.

Quan es va decidir, va ser instantani. El metall va fluir per la pell, per la carn, cercant de fondre-s’hi. En Shail va fer un crit i va deixar anar la cama, però aquell objecte ja havia projectat els seus tentacles de metall líquid i els trenava entorn de la cuixa del mag.

—Treu-me això del damunt —va bleixar, horroritzat—. Arrenca-me-la!

L’Ydeon es va limitar a contemplar l’escena, amb els braços encreuats, impassible com una pedra. Quan, finalment, en Shail es va deixar caure a terra, derrotat, la cama de metall s’havia solidificat, i s’havia unit amb el seu cos de carn, en una fusió perfecta.

—Ho veus? —va dir el gegant—. No n’hi havia per fer tants escarafalls.

En Shail va gosar fer-hi una ullada. La seva nova cama reverberava amb un suau reflex metàl·lic que deixava entreveure la màgia que hi bategava. Va recórrer amb un dit aquella superfície llisa i perfecta, les seves formes suaus i equilibrades.

—És maca —va dir en veu baixa, i va aixecar el cap per mirar l’Ydeon—. Podré caminar?

—Intenta-ho.

En Shail va dubtar. Per si de cas, va agafar el bastó i es va posar dret recolzant-s’hi i descarregant tot el pes sobre la cama esquerra. Aleshores va provar de doblegar el genoll dret.

—Però és de metall —va dir.

—Intenta-ho —va tornar a dir l’Ydeon.

En Shail es va mossegar els llavis i va fer girar el turmell dret…, un turmell artificial.

La sorpresa va ser que aquell peu de metall va executar l’ordre i va traçar un semicercle, tal com ell volia. Aleshores va fer moure els dits de metall, i va contemplar, estupefacte, com bellugaven. Va doblegar el genoll. Semblava impossible que aquella articulació metàl·lica pogués activar-se… i tot i així ho va fer, sense gens de soroll.

Es va empassar la saliva i va posar la planta del peu a terra, amb compte. No es decidia a deixar caure el pes sobre la cama dreta: quan ho va fer, es va mantenir tan ferma com l’esquerra. Se li va escapar una riallada breu, mig incrèdula, i va intentar fer una altra passa, sense deixar anar el bastó. La cama metàl·lica va obeir la seva voluntat i li va sostenir el cos mentre el peu esquerre avançava una mica. Pesava més que l’altra, que la de carn i ossos, però no li calia fer gaire esforç de més per moure-la.

Admirat, en Shail va continuar fent passos, un darrere l’altre, a poc a poc, fins que es va sentir prou segur per deixar de banda el bastó. Va fer uns quants tombs per la sala i, un cop convençut que la cama de metall, en efecte, funcionava perfectament, va aixecar el cap per mirar l’Ydeon, radiant.

—Puc caminar! —va dir, amb veu tremolosa—. Altre cop puc caminar! Ja m’havia fet pagues de no poder tornar a caminar mai més. —De sobte es va posar seriós—. Gràcies, Ydeon. Estic en deute amb tu. Com t’ho puc pagar?

El gegant va somriure.

—Algun dia voldria tornar a veure la Domivat, l’espasa de foc, i conèixer el qui la porta.

En Shail va callar un moment. Després va assentir, amb energia.

—Et prometo que te’ls portaré tots dos així que pugui.

Va pensar en el seu amic Jack. Mentre la Victòria estigués malalta, ell no se’n separaria, i encara menys per anar a la fi del món. Però, segons en Kirtash, la Victòria s’havia despertat.

Va respirar fondo. Ja feia uns quants dies que el shek havia abandonat Nanhai, i en Shail havia tingut temptacions de seguir-lo i tornar a Kazlunn, amb en Jack i la Victòria. Però, encara que admetre-ho li costava, en Kirtash tenia raó: la Victòria ja no era responsabilitat seva. Del que no es va poder estar és d’escriure un missatge per a la Zaisei en què li explicava tot el que havia passat: va invocar un ocell de la neu perquè portés el missatge fins a Rhyrr, la ciutat on s’estava la jove sacerdotessa.

—Te n’aniràs, doncs? —va preguntar aleshores l’Ydeon.

En Shail feia temps que hi donava voltes, i només havia endarrerit la marxa perquè la cama de metall encara no estava llesta. Dies enrere, havia promès a l’Ydeon que s’esperaria, que s’arriscaria a provar-la. Va fer-hi un cop d’ull crític. Sí, tenia una aparença estranya, però funcionava. I sospitava que allò que el feia sentir-se una mica incòmode no era el fet que fos un membre artificial, sinó que, després de tot el temps que havia estat component-se-les amb una sola cama, ara li costava fer-se a la idea que en tornava a tenir un parell.

Però no estava segur del tot d’haver acabat la seva missió a Nanhai. Havia obtingut informació molt valuosa, i volia parlar amb en Ha-Din i amb la Gaedalu sobre l’arribada de Karevan a Idhun. Tanmateix, encara no tenia notícies de l’Alexander i, d’altra banda, l’Ymur li havia dit que l’esperava al Gran Oracle.

Karevan, si és que es tractava realment d’ell, encara feia tremolar la serralada, però els gegants ja s’hi havien acostumat i no en feien cabal. La Ynaf s’havia instal·lat en una altra cova, més cap al sud, i estava entretinguda a fer habitable el seu nou refugi. Alguns altres gegants també havien optat, com ella, per allunyar-se d’aquell paratge, després que la veu hagués corregut a través de la pedra. La resta continuava com sempre, sense canvis.

I l’Ymur havia tornat a les ruïnes del Gran Oracle. Hi esperava visita, deia. En Ha-Din havia enviat un grup de sacerdots, constructors i manobres per iniciar els treballs de reconstrucció del temple, destruït pels sheks tant de temps enrere. Un cop vençut l’Ashran, no semblava que hi hagués impediment per aixecar de bell nou els Oracles. Els sheks tenien coses més importants de què ocupar-se.

—Sí, me n’aniré —va dir en Shail, ja decidit—, però no cap al sud, sinó en direcció al nord. Cap al Gran Oracle. Explicaré als enviats d’en Ha-Din el que hem vist a les muntanyes. Potser hi voldran donar un cop d’ull. I, si se’n tornen cap a l’Oracle d’Awa…, llavors m’hi afegiré.

«I des d’allí me n’aniré cap a Rhyrr», va pensar, «a veure la Zaisei».

L’Anell de Glaç havia estat a punt de derrotar-lo quan havia intentat creuar-hi, ara ja feia temps. Potser no era gaire bona idea, anar-se’n sol; i, en tot cas, des del Gran Oracle podia enfilar la ruta de la costa que vorejava Nanhai fins a Nanetten, que era el camí d’anada i de tornada del grup que havia enviat en Ha-Din.

L’Ydeon va arronsar les espatlles.

—Com vulguis —va dir—. Bon viatge. Quan tornis, seré aquí. Vinguis o no amb el portador de la Domivat.

Va fer mitja volta i es va ficar al taller. En Shail va quedar bocabadat. El va seguir cap dins, i es va adonar, mentre caminava, que la seva nova cama continuava adaptant-se perfectament als seus moviments.

—Ep, un moment! No vols venir amb mi? L’Ydeon es va girar.

—Per què? No se m’hi ha perdut res, i no… Ah, ja ho entenc. Vols que t’acompanyi. Necessites que t’acompanyi.

En Shail va enrojolar-se una mica. Un humà hauria pensat de seguida que potser al mag no l’atreia la idea de viatjar sol per una terra estranya; al gegant, no se li havia ni acudit.

—Als humans us cal tenir companyia. Un detall que sempre oblido.

«A en Kirtash no li cal», va pensar en Shail de sobte. «Per això ell i l’Ydeon s’entenen tan bé. Però és que…, en tot cas, en Kirtash no és del tot humà». —No t’hi amoïnis. Tinc la meva màgia i una cama nova; me’n sortiré.

L’Ydeon va assentir.

—Molt bé. Que tinguis un bon viatge, mag.

«Un humà hi hauria insistit», va pensar encara en Shail.

—Gràcies —va dir, a pesar de tot.

A la nit, la cama de metall el va molestar. De cop i volta, sense motiu aparent, la zona on la carn es fusionava amb el metall va començar a fer-li un mal terrible, com si es cremés. El dolor intens el va despertar d’un son lleuger i inquiet, i va fer un esforç per no cridar. Va treure’s de sobre les mantes i es va arrossegar fins a la caldera de lava bullent que escalfava l’estança i la il·luminava tènuement. Sota la claror rogenca, va mirar-se la cama, serrant les dents per resistir el dolor: li va semblar que tenia la cuixa inflada.

Amb la respiració tallada, es va aplicar ell mateix un encanteri per calmar el dolor i reduir la inflor. Quan les molèsties van afluixar, es va posar dret com va poder i se’n va anar a trobar l’Ydeon.

Quan el gegant va estar prou desvetllat per donar un cop d’ull a la cama, el dolor se li havia calmat gairebé del tot. En Shail va atribuir la millora al seu encanteri, però no deixava de sorprendre’l que hagués anat tan bé.

—Sembla que es torna a soldar —va comentar l’Ydeon.

—Que què?

—Que torna a soldar-se.

—Sí, ja t’havia sentit. Vols dir que la cama s’estava… desenganxant?

L’Ydeon el va mirar de fit.

—Quan dorms —va dir—, se t’alenteixen els batecs del cor, i la respiració se’t fa més pausada. A la teva màgia li passa el mateix. S’endormisca, per dir-ho així. I és la teva màgia, el que mantén la cama en el seu lloc, el que en fa un objecte… viu. Si t’adorms, o perds el coneixement, la màgia s’afebleix.

En Shail va callar un moment, confós.

—Què vols dir? Que he d’estar conscient, perquè la cama no es mogui de lloc? I que si m’adormo… caurà? Però… i el dolor? També és la falta de màgia, el que ha fet que el meu cos reaccionés d’aquesta manera contra el metall?

—Em temo que sí.

En Shail va serrar les dents.

—Sabia que no era bona idea.

—Vols que intenti treure-te-la?

—Que pots?

—Entre els dos ho podem fer, sí. Però només mentre la màgia flueixi entre el teu cos i el membre artificial. Llavors es pot desprendre de la mateixa manera que es va unir. Ara bé, si provés de treure-te-la quan aquesta unió no sigui neta i perfecta…, faríem una carnisseria.

A en Shail se li va posar la pell de gallina.

—Hi ha una altra opció, però —va afegir l’Ydeon—. Un parell, de fet. Una consisteix a evitar que la màgia s’afebleixi. Mantenir actiu el teu poder fins i tot quan dorms.

—Es pot fer, sí —va sentir en Shail—. Hi ha amulets especials. Però de vegades fallen. I l’altra opció?

—L’altra opció és transferir al metall un poder superior al que tu tens com a mag. Vull dir el poder d’un drac, d’un unicorn, d’un shek.

El mag va callar, pensatiu.

—I no tindria efectes secundaris, això? Pensa en la Domivat.

Està forjada amb foc de drac, i cap humà no pot brandar-la sense cremar-se.

L’Ydeon va riure, i la seva riallada va retronar com una allau de rocs.

—Està pensada expressament així, perquè cap humà no pugui empunyar-la. Però hi ha nivells i nivells. Potser a la teva cama només n’hi cal una mica, de foc de drac, o d’escata de shek, o un lleu frec amb la banya d’un unicorn.

En Shail va sacsejar el cap.

—No puc evitar de pensar que em fas servir per a un experiment estrany, Ydeon. No em crec que hagis provat això amb altres persones, abans.

—No ho he fet —va admetre el gegant—. I no et forçaré a continuar portant aquesta cama, si no vols. La decisió és teva.

En Shail va tornar a contemplar aquella cama artificial. Semblava sòlidament unida al seu cos altra vegada. El dolor i la inflor havien desaparegut del tot. Va doblegar el genoll i va observar els reflexos rogencs que la llum del riu de lava arrencava d’aquella superfície metàl·lica. Va recordar les sensacions agradables de quan havia tornat a caminar. I va vacil·lar. Era una cama tan bonica…, tan perfecta…

—No te’n vols desprendre tan aviat —va endevinar l’Ydeon.

—No —va reconèixer en Shail en veu baixa—. Em penso que ho intentaré una mica més. Sé com fer un amulet de manteniment. Provaré a veure com funciona amb això, i…

Va callar en sec. Tenia planejat un viatge: si la cama no li responia bé…, no seria gaire bona idea que els problemes l’enxampessin lluny de la caverna del forjador d’espases.

L’Ydeon se’l va mirar una bona estona, amb esguard consirós.

—Em penso que, ben mirat —va dir finalment—, serà millor que t’acompanyi a l’Oracle. Per si de cas.

Van emprendre la marxa al cap de dos dies, quan els primers raigs d’Evanor esquinçaven les boires de Nanhai i queien sobre els cims nevats de les muntanyes. En Shail no havia aclucat l’ull en tota la nit, ni tampoc la nit anterior: tenia por de cedir a la son i trobar-se, al matí, que la seva fantàstica cama artificial no era sinó una enorme estella de metall que se li clava a la carn, carn nafrada, sagnant…, destrossada. L’Ydeon li havia aconseguit una gemma de pedra minea, un mineral de color violaci amb què els bruixots feien molts dels seus amulets, perquè era molt receptiu a l’energia màgica. Havia encastat la gemma en un penjoll, perquè pogués portar el talismà penjat al coll. En Shail s’havia ocupat de fer el ritual per convertir la gemma de pedra en un amulet de manteniment.

Ara el duia penjat al coll, una enorme gemma moradenca de la mida d’un puny. Ell s’hauria estimat més una cosa no tan cridanera, però a l’Ydeon no el satisfeien les coses petites. En tot cas, l’amulet començava a fer efecte de mica en mica, i en Shail es notava més despert i perceptiu, tot i el temps que feia que no dormia.

Van viatjar tota la jornada; només van fer parades per menjar. La cama d’en Shail va funcionar bé, sense problemes. Quan, ja de nit, van parar per descansar en una escletxa de les muntanyes, el jove mag va caure rendit, mort de cansament, i va dormir d’una tirada fins a la primera albada, despreocupat de tot. Mentrestant, el seu amulet de manteniment brillava tènuement en la semiobscuritat, amb una llum violeta molt suau, i li conservava la màgia tan activa com quan estava despert.

Quan es va llevar, de bon matí, i va comprovar que tot estava en ordre, en Shail es va sentir content i optimista per primera vegada des de feia molt de temps. Va tenir ganes que la Zaisei fos allí, per poder compartir l’alegria amb ella. Si tot sortia bé, aviat s’haurien retrobat.

La Zaisei recorria els carrers de Rhyrr sense a penes parar esment en el que passava entorn d’ella. L’havia enyorada moltíssim, la seva Ciutat Celeste: les places lluminoses, els carrers amples, les cases de parets blanques i teulades de cúpula blava, les altes torres mirador escampades pertot arreu, que s’elevaven cap al cel clar de Celèstia i que els celestes s’estimaven tant, perquè quan hi pujaven se sentien més a tocar del seu element… Havia enyorat la sensació d’estar envoltada de la seva gent, i la pau que això li donava: sense mentides, sense enganys, sense desigs perversos. Conviure amb altres races, i especialment amb els humans, era esgotador per a qualsevol celeste, i la Zaisei, a pesar que havia passat gairebé tota la vida allunyada de Celèstia, no n’era una excepció.

Aquell dia, però, desitjava de tot cor ser en una altra banda. Va arribar gairebé sense alè a la biblioteca, un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, amb un cos central cobert amb tres cúpules, una damunt l’altra, i dos amples cossos laterals que s’estenien com ales de papallona. La Zaisei havia quedat sovint embadalida davant la delicada i equilibrada bellesa d’aquell lloc, però en aquell moment no es va aturar a contemplar les enormes parets de vidre ni les altes columnes blanques.

Va pujar corrents escales amunt i va recórrer totes les sales, en cerca de la Venerable Gaedalu.

S’imaginava on podia trobar-la. La Gran Mare i el seu seguici havien arribat a Rhyrr feia unes quantes setmanes, i s’allotjaven en una de les grans cases de la ciutat. El batlle els l’havia cedida de bon grat quan la Gaedalu havia expressat el seu desig de quedar-se un quant temps a la ciutat per poder consultar els arxius de la biblioteca. La sacerdotessa Varu solia passar-hi el dia, i de vegades també la nit, tancada en una de les sales d’accés més restringit, la sala on es guardaven els documents més antics. La Zaisei no sabia pas què hi buscava la Gaedalu amb tant d’afany, però sí que sabia que la major part dels textos que examinava tractaven qüestions de mitologia, història i religió. En principi no hi havia res d’estrany, en això. Els Oracles estaven sumits en el caos, l’últim unicorn es debatia entre la vida i la mort i l’últim drac havia anunciat que s’acostava una guerra entre déus, una guerra que podia arrasar el continent. Si la Gaedalu buscava respostes en els textos antics, la biblioteca de Rhyrr era el lloc on trobar-les. Tanmateix, un parell de coses amoïnaven la Zaisei. La primera, que ja feia massa temps que ella i la Gaedalu s’estaven allí: les sacerdotesses de l’Oracle necessitaven la Gran Mare, a Gantadd. La segona la neguitejava més, i tenia a veure amb els sentiments de la Venerable Gaedalu.

La Zaisei va sacsejar el cap i va procurar no pensar-hi. A més, les notícies que havia rebut al matí ho capgiraven tot i donaven una nova orientació a les recerques de la sacerdotessa Varu.

Quan va entrar en aquella estança va veure la Mare Venerable acotada, com sempre, sobre un volum enorme que havia tret d’una de les prestatgeries del fons de la sala. Estava tan concentrada en l’estudi del text que no s’havia ni adonat que començava a ressecar-se-li la pell.

La Zaisei va arrufar el nas, inquieta, però el que la neguitejava no era pas l’estat de la pell de la Gran Mare. Darrerament, no li era gens agradable acostar-s’hi: quan la tenia a prop, la Zaisei hi detectava el ressò d’un sentiment obscur i violent, un rastre de dolor, d’odi i de desig de venjança que la torbava i li regirava l’estómac. I aquella sensació es feia més intensa quan es trobaven a la biblioteca. Fos el que fos el que hi buscava, en aquells documents antics, era clar que allò alimentava l’odi que la Varu covava dins el cor, però la Zaisei no podia de deduir res més, i no gosava preguntar-l’hi.

Va quedar-se a la porta, i es va escurar una mica el coll per anunciar-se. La Gaedalu va aixecar el cap. Automàticament va disminuir aquella sensació desagradable, i la Zaisei va tornar a percebre, com d’habitud, l’afecte i l’orgull que tenyien els sentiments de la Gran Mare cada cop que la mirava a ella. La Zaisei se sentia aclaparada i agraïda davant d’aquell afecte: sabia que la Gaedalu la tractava més com una filla que com una deixebla, perquè havia estat una bona amiga de la seva mare, i perquè, en protegir-la, d’alguna manera, se li feia present la Deeva, la filla que havia perdut temps enrere. La Zaisei no havia arribat a conèixer-la, la Deeva. Ella era una criatura de tot just cinc anys en l’època de la conjunció astral, quan la Deeva, que ja era una fetillera poderosa, se n’havia anat a l’exili, d’on ja no havia de tornar.

La Zaisei, en canvi, se sentia massa intimidada per la Gaedalu i no gosava tractar-la amb la mateixa confiança que a una mare. L’admirava, això sí, i feia tot el que podia per no decebre-la.

«Zaisei», va dir telepàticament la Gaedalu, amb un somriure.

«Què passa? Què són, aquestes presses?». La Zaisei va esforçar-se a oblidar el rastre d’odi que havia percebut en la Mare Venerable. Els celestes no s’amagaven mai els sentiments, entre ells, perquè no podien fer-ho, però eren molt conscients que les altres races no posseïen aquesta capacitat de llegir en el cor dels altres i que això explicava la seva tendència a amagar o dissimular les emocions, i la seva por que els altres les descobrissin. Per una qüestió de respecte, els celestes havien après a ser discrets en aquest aspecte, i per norma general no desvelaven el que percebien sobre els sentiments dels altres.

—Ha arribat un missatge des de Nanhai, Mare Venerable —va anunciar, i no va poder evitar somriure—. És d’en Shail, el bruixot.

Qualsevol celeste hauria notat de seguida que el cor de la Zaisei s’omplia d’emoció cada vegada que pronunciava aquell nom. Però a la Gaedalu no li calia ser celeste per saber del cert quina era la relació que hi havia entre els dos joves. Se la va mirar amb severitat.

«Aquest xicot no m’agrada, Zaisei», va proclamar. «Diu coses estranyes, i es va aliar amb el fill de l’Ashran».

Quan la Gaedalu va esmentar en Kirtash, la Zaisei va tornar a percebre en l’ànima de la Gran Mare aquella empremta d’ira i d’odi. Va fer-se una mica enrere, neguitosa, però es va forçar a centrar-se en la qüestió que tractaven.

—Hi ha un lligam, Mare Venerable —va recordar-li amb tacte.

«Lligams», va repetir la Gaedalu. «Els celestes doneu massa importància als lligams».

La Zaisei va somriure. Era una discussió que havia tingut amb moltes persones que no eren de la seva raça.

—Al final —va dir—, resulta que els lligams són sempre l’única cosa important.

«L’única cosa que pot fer canviar el curs de la història, o fins i tot fer fracassar una profecia; la diferència entre la derrota o la victòria d’un déu», va pensar la Zaisei amb un estremiment, en recordar l’estranya relació entre en Jack, en Christian i la Victòria.

«Molt bé, entre en Shail i tu hi ha un lligam», va fer-li sentir telepàticament la Gaedalu. «D’acord. Suposo que ja ets prou gran per saber què fas». La Zaisei va inclinar el cap.

—Gràcies, Mare Venerable. Però no he vingut a destorbar-vos per parlar de lligams, ni de la meva relació amb en Shail. La carta conté noves importants, que heu de conèixer immediatament.

Una part del missatge d’en Shail era personal. El mag no havia pogut resistir la temptació de dir-li com se l’estimava i com la trobava a faltar. La Zaisei va somriure per dintre. A en Shail li havia costat molt sincerar-se, al seu dia, però, un cop ho va haver fet, li reiterava molt sovint els sentiments que li inspirava, sense tenir present que ella ja els percebia. «Suposo que per a ell és difícil, i de fet per a tots els humans en general», pensava de vegades, «perquè ells no són capaços de veure els lligams que hi ha entre les persones i van a cegues en qualsevol relació».

Es va saltar aquells paràgrafs personals i va llegir en veu alta la part que relatava els descobriments d’en Shail a Nanhai. Com la primera vegada que havia passejat els ulls per aquelles ratlles, no va poder evitar que se li encongís el cor d’angoixa en imaginar la serralada sacsejada per una força destructora que en Shail associava amb el déu Karevan.

«Com gosa insinuar tal cosa?», va dir la Gaedalu, perplexa, i una onada de disgust va arribar fins a la Zaisei.

—Pel que sembla, el sacerdot Ymur estava d’acord amb aquesta teoria, Mare Venerable.

«Deixem-ho córrer, això. Continua llegint, sisplau». —Després diu: “El que més m’amoïna és que, si aquest estrany fenomen és produït per l’acció del déu Karevan, pot ser que en altres llocs d’Idhun passin coses semblants. I, si els altres déus són tan destructius com aquest, haurem de trobar la manera d’aturar-los o d’evacuar els habitants dels llocs on es manifestin, si és que tots es manifesten d’una manera similar.

L’Ymur ja ha escrit al Venerable Ha-Din per explicar-li tot el que hem vist aquests dies a Nanhai. Jo em quedaré una mica més per mirar d’esbrinar més coses, però no veig l’hora de tornar i…” —La Zaisei es va saltar el fragment següent, una mica empegueïda—. «Els mags també estaran previnguts. Sembla que la Victòria s’ha despertat del trànsit en què estava, però això no ho he pogut comprovar personalment, i t’agrairia per tant que investiguessis si és veritat. M’ho ha dit en Kirtash, que a hores d’ara ja viatja cap a Kazlunn…». «En Kirtash?», va esclatar la Gaedalu. L’exclamació va sonar amb tanta força dins la ment de la Zaisei que va fer un crit i es va posar les mans al cap. «Que és que insinues que el teu mag s’ha estat tot aquest temps amb aquest monstre? Com goses venir a explicar-me aquestes històries de déus destructors si saps que han sortit de la llengua enverinada d’un shek?». La Zaisei va recular una parell de passes, espantada per la violència dels sentiments que percebia en l’ànima de la Gaedalu. Però va respondre amb fermesa, capdreta:

—El que en Shail explica en aquesta carta ho va veure amb els seus propis ulls, i uns quants gegants corroboren les seves paraules, entre ells el sacerdot Ymur, del Gran Oracle.

«És evident que aquest shek els ha enganyat a tots», va grunyir la Gaedalu. «Endú-te’n la teva carta, filla, i prega a Irial que t’il·lumini l’enteniment i et faci veure que totes aquestes mentides no són sinó un altre ardit de les serps per fer-nos dubtar dels nostres déus». —Llavors, com és que els Oracles ens parlen a crits, Gran Mare?

La Gaedalu va fer una rialleta gutural.

«Potser és que s’han adonat que sordegem una mica. Vés-te’n en pau, filla meva, i no et deixis atabalar amb aquestes històries». La Zaisei no va voler discutir-hi. Va sortir de la sala, amb la carta d’en Shail a la mà, i se’n va de la biblioteca capficada i molt preocupada. No en dubtava, del que deia en Shail, però estava d’acord amb la Gaedalu que en Kirtash era tortuós i imprevisible, i que tenia una intel·ligència perversa. Però hi havia altres persones, entre elles en Jack, que havien confirmat la història de l’arribada imminent dels déus. La Gaedalu estava encegada per l’odi que sentia envers en Kirtash, i potser això li impedia veure la veritat.

La tranquil·litzava, això sí, saber que en Ha-Din estava previngut. Segur que ell devia haver-ne fet més cas, de l’alerta que arribava des de Nanhai, i potser aconseguiria convèncer la Gaedalu…

Mentrestant, però, ella, què podia fer? Què havia de fer?

Anar-se’n a Kazlunn per veure en quin estat es trobava la Victòria? Tornar-se’n cap a l’Oracle? Anar a trobar en Ha-Din? Quedar-se al costat de la Gaedalu? Començava a veure-hi alguna cosa estranya, en la manera com la Mare Venerable s’amarava d’aquells llibres antics, ansiosament, com si hi busqués alguna cosa que anava més enllà d’una informació teòrica o un coneixement oblidat.

Va reprimir una esgarrifança. Podia entendre que la Gaedalu odiés en Kirtash, perquè el shek s’havia guanyat els enemics a pols, i difícilment podia inspirar ni un bri d’afecte, després de tot el que havia fet. «Però, al capdavall», es va dir a si mateixa, oprimint amb força la carta d’en Shail, que duia encara a la mà, «el que compta són els lligams; el que fa canviar les coses són els lligams. Al final, els lligams són l’únic que queda».

Lentament, molt lentament, la Victòria va anar refent-se.

El principi li va ser molt frustrant, a en Jack, que era el que hi passava la major part del temps. La Victòria no tenia forces per moure’s, i era incapaç d’articular més de dues o tres frases cada dia. En Jack la cuidava amb paciència, amorosament, però començava a adonar-se que les coses no rutllaven prou bé.

Va entendre què passava un dia que li peixava el sopar. La tenia agafada per l’esquena, mig incorporada, i intentava que s’empassés la tercera cullerada de sopa.

—No… em posaré bé, oi? —va preguntar ella, amb esforç.

—Sí, és clar que sí —va dir ell—. I abans del que et penses.

Ella va fer que no amb el cap.

—No t’ho creus… en realitat —va dir—. Ho dius… només… perquè em trobi… millor.

En Jack la va mirar un moment i va comprendre que no la podia animar amb paraules buides. Va enretirar la safata i la va abraçar amb tendresa.

—Has de tenir paciència —li va dir a cau d’orella—. Et cal una mica de temps, però recuperaràs les forces. Tornaràs a moure’t i a parlar com abans. Ets molt forta, Victòria, has lluitat contra serps i nigromants, i te’n sortiràs. Com te n’has sortit de tots els reptes que has hagut d’afrontar fins ara. T’he vist fer coses increïbles… i continues fent-ne: l’última que has fet va ser obrir els ulls l’altre dia.

Va entreobrir la boca, com per parlar, però potser no va trobar les paraules que volia, o potser ja no li quedaven forces per pronunciar-les. I llavors el va mirar amb aquells ulls que l’entristien tant. Perquè no és que haguessin perdut la llum, només, sinó que tampoc no irradiaven obscuritat. Eren els ulls d’una noia humana… com qualsevol altra.

En acabat va tombar el cap i va aclucar els ulls, i dues llàgrimes li van rodolar galtes avall. I ja no va fer res més ni va dir res més en tot el dia.

En Jack no sabia què dir-li. La va deixar sola una estona, perquè descansés, però també perquè ell necessitava pensar. Va pujar a la terrassa i va sortir al mirador: li bullia el cap.

La Victòria estava tan diferent! I no era solament que se li hagués extingit la llum dels ulls; passava també que aquella criatura feble i tremolosa no recordava gens la dona forta i coratjosa que ell estimava. Quan la veia tan fràgil, tan… humana, en Jack s’adonava, sorprès d’ell mateix, que li inspirava llàstima, i potser tendresa, però no l’amor i la passió que havia sentit per ella.

«Però l’estimo», es va dir; «l’estimo». Va tancar els ulls i va enterrar el rostre entre les mans, cansat. Se li apagava la flama, cada dia una mica més. Pitjor que això: la Victòria se n’adonava.

«És una fase», va pensar; «és simplement que no estic acostumat a veure-la així». La Victòria s’ho havia passat malament altres vegades, havia estat malalta, o en perill, però sempre havia brillat dins seu aquella llum, aquella força que empenyia en Jack a lluitar i morir per ella, perquè s’ho valia. Aquella nova Victòria, en canvi, semblava tan poca cosa, tan perduda i espantada… Era com si fins i tot ell li fes por.

«Per què em té por?», va preguntar-se. «Precisament a mi?». Sempre havia tingut una certa por d’en Christian; tenint en compte que havia estat el seu enemic, i que la seva missió era matar-la, no era gens estrany. Tanmateix, la Victòria havia afrontat aquella por i havia defensat contra vent i marea la seva relació amb el shek. I, en canvi, mai no s’havia sentit intimidada per en Jack. Mai no n’havia tingut motius. Era el seu millor amic… entre altres coses.

Tot plegat el va dur a plantejar-se coses importants. Aquells dies, en diversos moments, la Victòria havia anat preguntant per tothom. Havia preguntat per en Shail, per l’Allegra —i en Jack li havia parlat del sacrifici de la fada, li havia hagut d’explicar que havia mort a la batalla d’Awa—, per l’Alexander, fins i tot per la Kimara. Però no havia preguntat en cap moment per en Christian. «No pot ser que l’hagi oblidat», va pensar en Jack. I el shek? Ho sabia, que la Victòria ja s’havia despertat? Ella encara portava posat el seu anell. Aquella joia podia transmetre-li el canvi d’estat de la Victòria? «I quan la vegis, Christian, què diràs? On buscaràs la llum que ella et donava?». La Victòria s’havia tornat molt humana. Massa humana per a ell. «I jo m’he tornat massa drac per a ella», va comprendre de sobte. Això és el que feia por a la Victòria. L’havia mirat de la mateixa manera que el miraven les altres persones: el veien massa gran, massa poderós, massa important per gosar adreçar-s’hi. Com si no estiguessin segurs si era millor tenir-hi tractes o apartar-se’n. «Tan humans…», solia pensar en Jack. El temps que havia passat amb en Christian i amb la Victòria, i també amb la Sheziss, l’havia allunyat de les persones normals i corrents. Ho va notar quan es va tornar a reunir amb les restes de la Resistència. Ell era diferent. I això, al principi, l’havia amoïnat. Però finalment va arribar a la conclusió que, tenint la Victòria, i en Christian, d’alguna manera, no necessitava ningú més. Perquè cap humà, cap feèric, cap celeste, cap semiyan, com la Kimara, el podien arribar a conèixer i entendre bé. Només la seva estimada i el seu enemic. La seva companya i la seva Nemesi. El seu contrari i el seu complementari.

I, ara, la Victòria s’havia tornat com ells, una més. Tan humana…

Va fer un sospir, es va separar de la balustrada i va tornar a entrar a la torre. Podia suportar que la seva Nemesi es tornés més humà i abandonés la tríada. Però si perdia la Victòria ja només li quedaria el seu enemic, i no era una perspectiva gaire encoratjadora.

Un bon dia, en Jack se la va trobar que intentava llevar-se. Va arribar-hi just a temps per evitar que caigués a terra.

—Però què fas? —va renyar-la—. Encara no estàs prou forta.

—Ja ho sé… Però és que… no suporto… estar tan feble…

—Ja t’ho he explicat —li va dir, amb to afectuós—. Ets una fusió de dues essències, de dues criatures. Una d’elles està moribunda, o sigui que l’altra ha de mantenir vives les dues essències alhora. És com si volguessis fer funcionar dos aparells de ràdio amb una sola pila. Ho entens, oi? Fas massa i tot.

El va reconfortar veure que la seva comparació l’havia fet somriure. A Idhun hi havia ben poques persones capaces d’entendre aquelles referències. La Victòria n’era una. «Que diferents que eren, les coses, quan vivíem a la Terra».

—Però… no prou —va sospirar. Va aixecar la vista i el va mirar amb aquells ulls tan expressius, tan humans—. No n’hi ha prou…, oi que no?

En Jack no va saber què dir. «Ho sap tot perfectament», va pensar. «S’ha adonat dels canvis que hi ha hagut entre nosaltres dos, dels meus dubtes… Veu que la nostra relació s’ha refredat. I sap per què». Potser havia perdut la llum i el poder de l’unicorn, però mantenia intacta la intuïció. Sentia que ell ja no se l’estimava com abans, i això la feia patir. De cop i volta, va trobar que no era just. Ella havia donat la vida per ell, i ell es comportava com un canalla, dubtava del seu amor per ella.

—Victòria, Victòria… Mira que hem viscut coses junts… —va murmurar, tocat—. I que ara ens passi això…

—Però tu…

—Però jo t’estimo —va concloure ell, i es va adonar que era veritat.

Va acostar-se-li i la va besar, primer amb delicadesa, després amb passió. Era la primera vegada que ho feia des de la nit del triple pleniluni. La Victòria va fer una mena de gemec, però es va deixar portar. Quan es van separar, ella va abaixar el cap, avergonyida.

—Què? —va preguntar-li ell, baixet.

—Ha estat tan… —va sospirar—, tan intens… que fins i tot m’ha fet por.

En Jack va somriure.

—Sí, em penso que això pot ser un problema. Però no és culpa teva. Sóc jo, ja ho saps: el foc del drac i tot això. Potser amb en Christian et passarà al revés —va dir, fent-hi broma—. L’home de gel que fa petons glaçats.

Va callar en sec. S’havia posat seriosa.

—Què et passa? No vols que en parli, d’en Christian?

No…, no el trobes a faltar?

La Victòria va rumiar la resposta.

—No n’estic… segura —va dir en veu baixa—. Tinc records…, records de dues menes. Records bonics… i records horribles. —Va fer una pausa, per descansar; en Jack va esperar tranquil·lament que recuperés l’alè—. Em recordo… dels seus ulls. De la seva mirada. Hi va haver un temps… que m’agradaven els seus ulls…, la manera que tenia… de mirar-me. Però ara, de vegades…, hi somio, amb aquells ulls…, i tinc malsons.

«Massa humana», va pensar en Jack.

—Ell mai no et faria mal, Victòria.

«No és cert», va pensar tot seguit. «Li ha fet mal moltes vegades, però ella sempre ha estat disposada a córrer el risc. Només que ara ja no té forces, i ja no sap si s’ho val». La Victòria va fer una inspiració profunda i va tancar els ulls un moment, i en Jack va veure que estava molt cansada.

—Massa emocions, avui, noia. Ara toca descansar fins demà. Mira, ja som al final del segon capvespre… I les nenes com cal se’n van a dormir quan s’ha post el primer sol.

La va aixecar en braços i la va portar al llit. Ella es va deixar acotxar i li va adreçar un somriure càlid.

—Gràcies, Jack.

Ell li va tornar el somriure.

—De res. M’agrada, cuidar la meva xicota.

Va aclucar els ulls, exhausta. No van passar ni dos minuts que ja dormia com un soc.

Ja era de nit, però al campament hi havia una activitat frenètica. Sempre hi havia feines pendents, plans a mitges, gent a qui calia ensinistrar. La Gerde es passejava entre les cabanes dels szish, i reia per dintre. Es va aturar a observar, de lluny estant, un grup que seguia les indicacions d’un dels iniciats. Eren els joves que havia demanat, seleccionats entre tots els clans; havien superat les primeres proves, però encara n’havien de fer unes quantes més, aquella setmana, abans no en quedés només un. L’elegit, que havia d’ocupar un lloc molt important en els plans de futur de la Gerde.

Va descobrir enmig del grup un szish molt jovenet, gairebé un nen. Va arrufar el nas. Era estrany que hagués arribat fins allí, tenint en compte la competència. La Gerde es va adonar que el noi szish havia percebut la seva presència i també se la mirava. No estava gens atent a la xerrada de l’iniciat, de manera que s’exposava a rebre una reprovació, però no semblava que això l’amoïnés gaire. El seu rostre de serp no es va alterar gens ni mica; tanmateix, la Gerde va detectar que en aquells ulls hi brillava una adoració sincera i profunda. I va respondre-li un somriure encoratjador.

Una ombra va lliscar aleshores fins al seu costat.

—Senyora —va xiuxiuejar; li costava parlar, com si cada paraula li provoqués un dolor agònic—, han arribat uns rumors preocupants des de Kazlunn.

—Sí? —va fer ella, somrient, amb desinterès aparent.

—Sobre l’unicorn —va dir l’ombra, i la veu li va sonar estranya, al mateix temps adelerada i plena d’odi—. Diuen que s’ha despertat.

La Gerde es va girar. El rostre del seu acompanyant quedava ocult per la caputxa de la capa. Era humà i, com a tal, no era ben rebut en el campament szish. La Gerde no li va advertir que era debades que es tapava tant, que els homes serp el reconeixien igualment: podien detectar l’escalfor que emetia el seu cos de sang-calent.

—Ja els he sentit, aquests rumors —va dir—. No facis res.

—Però…

—Res de res. Queda entès?

L’ombra va callar un moment; tot seguit va assentir, amb gest lent. Va fer una profunda reverència, li va agafar la mà i la hi va besar amb devoció. La Gerde va somriure.

—Tot arribarà —li va dir, amb una certa dolcesa—. Tingues paciència.

L’encaputxat va tornar a acotar el cap i es va perdre de seguida entre les ombres. La Gerde va detectar que, des del grup dels joves, aquell noi continuava mirant-la. Sabia que havia estat observant amb atenció l’acompanyant, menjat per la gelosia. Va somriure per dintre.