CAPÍTOL V

L’OMBRA SENSE NOM

De retorn al palau reial de Vanis, en Shail va preguntar per en Jack, però ningú no en sabia res. Les esperances que hagués tornat a la ciutat pel seu compte es van Es va preocupar encara més quan li van dir que la Victoria tampoc no apareixia per enlloc.

—Potser se n’ha anat amb en Jack —va murmurar, pensatiu. La Gaedalu va negar amb el cap.

«Va desaparèixer ahir al matí, havent esmorzat, i no hem tornat a veure-la», va dir. «Si hagués anat a trobar-vos, l’hauríeu vista».

L’Alsan va arrufar les celles.

«Si teniu aquesta noia al vostre càrrec», va afegir la Gaedalu, endevinant-li el pensament, «no hauríeu de deixar-la de petja. Qui sap si no es reuneix en secret amb el seu amant shek».

Aquell comentari va fer que l’Alsan quedés lívid d’ira. En Shail va intentar asserenar els ànims.

—El sentiment que hi ha entre ells és sincer, Mare Venerable.

«Parles igual que els celestes», va rondinar ella. «Què importa un sentiment quan el futur d’Idhun està en joc?».

—Potser aquest sentiment ha salvat Idhun més d’una vegada. En qualsevol cas, ella no abandonaria en Jack. Si ell està en perill…

—En Jack està en perill? —va preguntar una veu darrere d’ells.

Acabava d’entrar la Victoria, i els observava, aparentment en calma, però amb la preocupació pintada en els seus foscos ulls.

—On eres? —va demanar-li l’Alsan, exigent.

La Victoria se’l va mirar sense perdre la serenitat.

—No crec que n’hagis de fer res, tu —va respondre-li, amb suavitat; en acabat va tornar a mirar en Shail—. Què passa amb en Jack? Per què no ha tornat amb vosaltres?

—Si haguessis vingut amb nosaltres, ho sabries —va replicar l’Alsan, tallant—. Si no és, és clar, que… ja no n’hagis de fer res, tu, del que faci en Jack.

—Alsan, ja sóc prou gran per prendre les meves pròpies decisions —va replicar ella—, i no tinc per què passar-ne comptes amb tu. Ja et vaig donar explicacions quan te n’havia de donar; si a hores d’ara encara no confies en mi, ja no cal que en parlem més.

L’Alsan va mig aclucar els ulls.

—No —va dir amb fredor—, no cal que en parlem més.

Es va fer un silenci llarg i espès. Finalment el va trencar l’Alsan, que va informar-la, amb veu impersonal:

—Vam lluitar contra els sheks als confins de Shur-Ikail. Ells es van retirar al cap d’una estona, i nosaltres els vam perseguir. Després, els dracs van optar per aturar-se, abans de quedar-se sense màgia, però en Jack va continuar a l’encalç dels sheks. El vam perdre de vista, i el vam esperar fins ben entrada la nit, però no va tornar.

—I el vau deixar? —va dir la Victoria; la veu era encara tranquil·la, però hi vibrava un to d’ira continguda.

—Jo tampoc no t’he de passar comptes, Victoria —va limitar-se a respondre ell.

Ella va mirar-se’l un moment, i en acabat va fer mitja volta i se’n va anar.

—Vic! —va cridar-la en Shail—. On vas?

—A buscar en Jack —va replicar ella, sense tombar-se.

En Shail la va seguir, però va topar amb en Covan a la porta. Se’l veia neguitós.

—Tenim problemes, Alsan —va dir.

En Shail va parar i es va quedar, amoïnat.

—Què hi ha? —va preguntar l’Alsan—. Més sheks?

—No, és més… insòlit, i imprevisible. Que jo sàpiga, no havia passat mai, fins ara. Patim una invasió, i no precisament de sheks. Els gegants abandonen Nanhai i penetren en el nostre territori.

Van quedar en silenci, desconcertats.

—No pot ser —va murmurar finalment l’Alsan—. Les nostres relacions amb Nanhai són bones. No té sentit, que ens envaeixin.

—No crec que vinguin només a saludar, Alsan. Es desplacen en grups nombrosos, i els gegants són solitaris. No se’n reunirien tants, si no fos per formar un exèrcit.

—No ens envaeixen —va dir en Shail—. Fugen del seu país. Els terratrèmols el deuen haver fet inhabitable.

L’Alsan va mirar-lo fixament.

—N’estàs segur, d’això que dius?

—No del tot, però gairebé. Vaig ser-hi fa una parell de mesos. Aleshores ja hi havia gegants que tenien problemes per culpa dels moviments sísmics, i ara la cosa s’ha agreujat. La mateixa força que va fer sortir l’Eissesh de l’amagatall és la que envia els gegants a l’exili.

L’Alsan va decantar el cap, pensatiu.

—Aniré al seu encontre —va oferir-se el mag—. Hi parlaré, i m’asseguraré que no vaig errat. A més, durant la meva estada a Nanhai vaig fer-hi amics… Sé com tractar-los.

L’Alsan el va mirar un moment, dubitatiu; tot seguit, lentament, va assentir.

En Jack havia optat per creuar les muntanyes per l’aire. S’havia desviat una mica cap a l’oest, per evitar els pics més alts, i ara entrava a Drackwen per la vall que s’obria entre el Montlunn i la serra.

Tenia pensat de recuperar la seva forma humana quan entrés a Nangal, perquè no volia cridar l’atenció dels sheks. Tanmateix, el paisatge que se li oferia el va fer dubtar que fos bona idea transformar-se.

El bosc d’Alis Lithban, vist des de l’aire, era imponent, i alhora era inquietant. Havia esdevingut una selva immensa i bigarrada que semblava que ho cobrís tot, fins a l’horitzó. Havia estès els seus límits cap a tots cantons, i arribava gairebé al peu mateix del Montlunn. Per sort, semblava que ja no s’expandia cap al nord. Si la deessa Wina encara hi era, potser havia decidit desplaçar-se en direcció al sud, cap als pantans de Raden: cap a l’est toparia amb les muntanyes, i a l’oest hi tenia la mar.

En Jack, inquiet, va sobrevolar aquella enorme massa vegetal, i encara li va semblar sentir dintre seu, molt endins, el rosec del poder de Wina, com un pessigolleig. Va batre les ales per guanyar una mica d’altura i continuar endavant.

Va descobrir que part de Nangal havia desaparegut sota la vegetació, però que la zona més propera a les muntanyes s’havia mantingut intacta. Va aterrar en aquell indret, a una distància prudencial del límit del bosc, i es va transformar en humà.

Va prosseguir el viatge a peu, en cerca de l’amagatall de les serps. Sabia que l’instint l’hi guiaria.

Però, com més avançava cap a l’est, seguint la línia de les muntanyes, més inquiet se sentia. En aquella direcció hi havia els Pics de Foc, i aquell lloc li duia mals records. Era allí que havia estat a punt de morir en mans d’en Christian. Era allí que s’obria l’avenc de foc, que en realitat era la porta interdimensional que menava a Umadhun, el regne de les serps alades.

I si la Gerde i els seus havien tornat a Umadhun? Va descartar-ho. Sabia fins a quin punt els sheks detestaven aquell món, i que només hi tornarien si no els quedava cap més opció. I, d’altra banda, els bàrbars no els hi haurien pas pogut seguir, fins allí.

Amb tot, no era bona notícia que la Gerde s’hagués instal·lat prop d’Umadhun, si és que era així. Encara hi havia serps, en aquell món; serps que, si calia, podien acudir a ajudar la Gerde i els seus.

La nit el va agafar encara lluny de l’objectiu, però això no el va amoïnar. Va buscar un abric per dormir, sota un gran roquissar, i va improvisar-hi un campament. Al caient del tercer capvespre, va sortir a procurar-se una mica de sopar. Va fer bona cacera: va trobar una colònia de washdan que grimpaven per un penyal i es va transformar en drac per volar fins allà on eren i capturar-ne un.

No va ser un sopar extraordinari, però li va saciar la gana. Quan les llunes van ser ben altes, va deixar que s’apagués el foc, es va arraulir en el refugi i va tancar els ulls.

Una fressa estranya va despertar en Jack, de matinada, una mena de gemec prolongat. Es va incorporar, alerta, i va parar l’orella. Si no fos que semblava impossible, hauria jurat que es tractava dels plors d’una criatura.

Es va posar dret, en tensió. Ja feia temps que era a Idhun, però no n’hi havia passat prou per conèixer totes les bèsties que hi habitaven: potser hi havia un animal que feia un so com aquell. O potser, realment, era una criatura. En tot cas, ho havia d’investigar.

Guiat per aquell so, va esquitllar-se com un fantasma entre les penyes, sota la claror de les tres llunes, fins que va arribar a l’objectiu: una escletxa al peu de la muntanya, que algú altre havia fet servir com a refugi. Es va ocultar entre les ombres i va observar l’escena amb atenció.

Era el plor d’una criatura ben menuda, ara ja n’estava segur. I hi havia algú que se’n cuidava, una ombra que la bressava i intentava consolar-la, gairebé amb desesper. No feia la impressió, tanmateix, que aquella altra persona estigués gaire amoïnada per la criatura, sinó més aviat interessada a fer-la callar perquè no delatés la seva presència.

En Jack va arrufar les celles: «Massa tard», va pensar. El desconegut xerrotejava amb la criatura, i ho feia en una llengua farcida de xiulets: el xauxineig propi dels szish.

En Jack va preguntar-se què devia fer un szish tan lluny dels altres, carretejant un nadó. I també li va cridar l’atenció que, tot i que l’idioma d’aquella raça, una llengua que no era cap variant de l’idhunaic, li era incomprensible, en canvi les criatures szish ploressin exactament igual que les humanes.

De sobte, el szish es va tombar. Els ulls van brillar un moment en la penombra, i en Jack va saber que l’havia detectat. Com que encara estava ben amagat, i no havia fet gens de soroll, va suposar que l’havia delatat l’escalfor que exhalava el seu cos.

L’home serp va deixar la criatura a terra, en una flassada, va treure’s una espasa curta del cinyell i va plantar cara a en Jack. Ell va sortir de l’amagatall i va desembeinar la Domivat. El foc de l’espasa ardent va il·luminar l’escena, i va aprofitar per llambregar la criatura, que encara plorava: agitava dues manetes rosades… sense escates. «És humà», va dir-se.

El szish havia quedat paralitzat de por en veure el foc de l’espasa. Però va fer el cor fort i es va abraonar sobre en Jack amb un esgarip. La Domivat va parar l’envestida, i en Jack va desarmar fàcilment el szish, que va quedar estès als seus peus.

—Qui ets? —va preguntar-li, amb to exigent—. Què hi fas, amb aquesta criatura?

El szish li va respondre en la seva pròpia llengua, i en Jack va comprendre que segurament no entenia l’idhunaic. Era evident, en tot cas, que estava aterrit: cap szish no s’hauria llançat tan imprudentment contra un adversari amb una espasa de foc. Intrigat, en Jack va acostar el fil de la Domivat a la cara del szish, que va cridar de por. No en sabia gaires coses, dels homes serp, però va veure clar que aquell era molt jove.

—Però si ets un nen! —va exclamar, sorprès, i el va deixar anar.

El szish va retrocedir una mica, arrossegant-se, i va remugar alguna cosa. En Jack va dreçar les orelles.

—Què dius?

—No… nen… —va dir, fent esforços evidents per trobar cada mot—, catorzzze anysss…

—Catorze anys, tens? Un nano, doncs.

Aleshores va recordar que ell era encara més jove quan es va unir a la Resistència, i va sacsejar el cap, perplex. El temps havia passat molt de pressa, i al mateix temps li semblava que havien passat segles.

—Com te dius? Què fas amb aquesta criatura?

El szish va negar amb el cap, desconcertat. En Jack va embeinar l’espasa i el va assenyalar amb un dit.

—El nom —va dir, a poc a poc—. Com… et… dius?

L’altre li va dedicar un xiulet amenaçador. Però en Jack va veure-li la por en l’esguard, una por molt més profunda que no la que podia fer-li una espasa de foc, o ni tan sols un drac. No va deixar de mirar-lo fit a fit fins que el szish no va claudicar.

—Asssher —va dir.

—Assher? Et dius així?

El szish es va assenyalar a ell mateix.

—Nom… Asssher —va xauxinejar.

La criatura bramava sense aturador, i en Jack no va poder suportar-ho més. Va deixar de parar esment en el szish i es va acostar al nadó.

L’Assher va fer el gest d’aturar-lo, però al final no es va moure. Va contemplar, impotent, com en Jack el prenia en braços i l’observava amb preocupació.

—Què li has fet? Per què plora?

L’Assher el va mirar sense entendre res. En Jack va assenyalar la criatura.

—Nadó…, nen petit…, criatura… —va dir—. Què té?

—Criatura… plora —va dir l’Assher—. No sssé…

—No saps per què?

—Gana… potssser.

En Jack va examinar aquella carona, per si hi trobava alguna pista. Aleshores es va adonar de les vetes marronoses que li marcaven la pell.

—Un nadó bàrbar… —va mussitar, sorprès—. Que és la nena shur-ikaili que va segrestar la Gerde?

Es va girar cap a l’Assher, amb els ulls encesos.

—Què li heu fet? —va preguntar amb to exigent—. Per què la volia, la Gerde? Contesta!

—Gerde! —va repetir l’Assher, i en la veu hi havia un to de profunda adoració, però també s’hi endevinava una por cerval—. Gerde… vol… Sssaisssh —va dir, i va assenyalar la nena.

—Saissh? És així, com se diu? I on te l’enduies, Assher? Què volies fer-ne?

—Bàrbarsss… vénen —va quequejar l’Assher, baixet—. Volen… Sssaisssh. Jjjo porto Sssaisssh… a bàrbars.

En Jack va deixar de bressar la nena i el va mirar, incrèdul.

—Penses tornar-la als bàrbars? I per què? Ho sap, la Gerde?

—Gerde… no sssap —va murmurar l’Assher.

—Ja ho entenc. Ets un traïdor.

—No traïdor! —va exclamar el szish, ofès.

En Jack va mirar-se’l, desconcertat. L’Assher no dominava l’idhunaic, i era ben clar que no trobaria els mots justos per explicar els seus motius: no hi havia manera de treure’n l’entrellat, de moment. Però aquell szish devia saber per què la volia, la Gerde, aquella criatura: convenia mantenir-lo viu, i ben a prop.

—Però vols tornar la nena a Shur-Ikail —va dir, en un to amable—. Molt bé. T’acompanyaré a tornar-la. Vindré amb tu —va afegir, per assegurar-se que ho entengués.

L’Assher el va mirar amb una desconfiança carregada d’antipatia.

—Porta Sssaisssh —va dir—. Tu sssol. Jo torno. En Jack va sacsejar el cap.

—Ni parlar-ne. Tu véns amb mi. Ets el meu presoner. L’Assher la devia conèixer, aquella paraula, perquè tot va ser sentir «presoner» i, ràpid com un llamp, es va posar dret i va arrencar a córrer.

Amb un renec a sota veu, en Jack va deixar el nadó sobre la flassada i va sortir a encalçar-lo.

El va atrapar una mica més enllà, quan ja estava a punt d’endinsar-se en el boscatge. S’hi va llançar al damunt, i van rodar tots dos per terra.

—Ah no, tu no te’n vas! —li va dir, quan va aconseguir sotmetre’l—. M’has d’explicar qui és la Saissh i per a què la vol la Gerde.

—No sssé resss —va remugar el szish, empipat—, sssang-calent essstúpid.

En Jack es va haver de dominar per no clavar-li una pallissa. El va engrapar per la roba i el va alçar amb una certa brusquedat.

—És un nadó, serp. Una nena petita i indefensa. Si la Gerde li ha fet mal…

—Gerde cuida Sssaaisssh —va replicar ell—. Gerde essstima Sssaisssh.

—Que se l’estima, dius? —El va amollar, perplex—. Aquesta dona no té sentiments. Com pot estimar-se una criatura. Pretens fer-me creure que de sobte se li ha desvetllat l’instint maternal?

L’Assher no va entendre què li deia, i es va limitar a fer-li una mirada malhumorada.

—Tant se val —va remugar en Jack—. No sé per què m’hi esforço, si al capdavall…

Va callar a mitges, perquè el szish s’havia redreçat i parava l’orella, tot enravenat i amb els ulls ben oberts.

—Què…?

—Sssaisssh no plora —va dir, entre xiulets.

Van mirar-se… i, tots dos alhora, es van aixecar i van arrencar a córrer, de tornada cap al campament de l’Assher.

Quan van arribar-hi, van frenar en sec, sorpresos. Hi havia algú altre, una noia que havia agafat la Saissh en braços i la bressava dolçament. L’Assher va estar a punt de llançar-s’hi al damunt, però en Jack el va retenir al costat seu amb fermesa.

I aleshores aquella noia va aixecar el cap, i en Jack va sentir que el cor se li inflamava, com sempre que ella li somreia d’aquella manera. No podia ser un miratge.

—Victoria, què hi fas, aquí? —va preguntar-li, amb veu ronca.

—He vingut a buscar-te —va respondre ella—. L’Alsan i en Shail van tornar sense tu…, i estava preocupada.

—I com has arribat tan de pressa?

La Victoria va desviar la mirada cap a un penyal que es dreçava més enllà: un ocell haai reposava ben aclofat al capdamunt de la roca.

Un cop refet de la sorpresa, en Jack va anar cap a ella, la va abraçar, la va besar amb tendresa.

—És una nena shur-ikaili —va explicar-li—. La va segrestar la Gerde. I va lluitar per ella quan els bàrbars van voler recuperar-la —va afegir; no va esmentar el paper que també hi havia tingut en Christian.

La Victoria va assentir, sense treure els ulls de sobre de la criatura. Tenia una expressió estranya a la cara, alhora dolça i anhelant… mesclada amb una ombra d’inquietud.

—L’has arrabassada a la Gerde? —va preguntar.

—No; el qui se la va endur, es veu, va ser ell —va contestar-li en Jack, assenyalant l’Assher, que encara els mirava amb desconfiança, una mica apartat—. Diu que vol tornar-la als bàrbars, però no ha volgut, o no ha sabut, explicar-me per què, ni quins eren els plans de la Gerde per a aquesta criatura.

Aleshores va prendre consciència que el szish no s’havia bellugat del lloc. Podria haver aprofitat la confusió inicial per escapar-se, però encara era allí.

—I em temo que ara ja no pot tornar enrere —va afegir en Jack—. Aquesta criatura era molt important per a la Gerde, pel que es veu. Suposo que es devia posar feta una fúria, quan va desaparèixer, i que ara els deu buscar a tots dos.

La Victoria va tornar a assentir.

—No parava de plorar —va dir en Jack aleshores.

—És normal. Té gana, pobreta. I no sé què donar-li. He fet servir el meu poder per calmar-la una mica, però em temo que això no li omplirà el buit de la panxa.

—El teu poder? Quant poder, exactament? La Victoria va somriure.

—El mateix que cal per a una cura lleu. No li he concedit la màgia, si és això el que vols dir. No cal, perquè aquesta nena ja és una maga. I el noi també —va afegir, mirant l’Assher.

En Jack se’ls va mirar, sorprès.

—Com ho saps?

—La Gerde va fer servir la meva banya, per consagrar-los —va respondre simplement—. Tenen tots dos una part de la meva essència, ni que sigui només una mica.

En Jack va moure el cap, una mica amoïnat.

—És evident que la Gerde en treu profit, de la teva banya, Victoria. I entenc que vulgui comptar amb uns quants mags szish. Però… per què robar una nena bàrbara i atorgar-li la màgia?

La Victoria no va respondre. En Jack es va quedar una estona mirant-la, pensatiu. Tenia als ulls un deix de tristor.

—Penses en en Christian? —li va preguntar, amb suavitat—. Creus que ell sap el que trama la Gerde?

—Pot ser —va assentir la Victoria; aleshores va aixecar el cap, decidida—. Si hem d’anar a tornar la nena, fem-ho de seguida. No trigarà a trobar-nos, la Gerde.

—Ara ja no estic segur que sigui una bona idea. Si la portem amb la seva gent, la Gerde la trobarà segur. Potser seria millor que ens l’enduguéssim nosaltres, com a mínim fins que sapiguem què passa.

—Però jo no la puc alimentar, Jack. I la Gerde sí que podia. Vull dir que la nena està sana, mira-te-la. És el szish, el que l’ha alimentada, segurament perquè no sabia com fer-s’ho, però la Gerde la cuidava bé.

—A Vanissar hi ha dones que la cuidaran, Victoria. I ara que sé que la Gerde s’amoïna tant per ella, no goso tornar-la. Shur-Ikail serà el primer lloc on la buscarà. Quan la trobi, els bàrbars lluitaran per conservar-la, i la Gerde no en deixarà ni un de viu. Però ella no sap que nosaltres l’hem trobada, o sigui que la podem ocultar nosaltres.

La Victoria el va mirar un moment, dubitativa; després va assentir.

—Molt bé. Portem-la a Vanissar, doncs.

Van emprendre el viatge de tornada al cap de no res. En Jack no va gosar transformar-se en drac, per si la Gerde o els sheks el detectaven, i tampoc no podien cavalcar tots en l’ocell haai, que només hauria pogut carregar dues persones. En Jack va suggerir de deixar l’Assher, però la Victoria s’hi va oposar.

—Si el troben, el mataran, Jack.

De manera que van fer el camí a peu.

La jornada següent va ser llarga i difícil. Van avançar vorejant les muntanyes, protegits per l’ombra dels grans cimals de pedra. Era un trajecte dur i complicat, i encara més havent de carregar una criatura, però els va semblar més segur.

La Saissh encara estava famolenca, i en Jack i la Victoria no tenien ni idea de com solucionar-ho. No tenien llet, ni res que fos apropiat per a la seva boqueta esdentegada; tot el que li van donar va ser aigua, que va semblar que la calmava una mica.

Quan es va pondre el tercer sol, estaven cansats i decaiguts, i els semblava que no havien avançat gaire.

—Quan hàgim creuat les muntanyes i entrem a Nandelt, em transformaré i tornarem volant —va prometre en Jack.

La Victoria no va dir res. Va posar el cap damunt la seva espatlla, esgotada, mentre la Saissh s’entretenia a tibar-li un rull, potser per cridar-li l’atenció, potser perquè s’avorria.

S’havien arraulit al voltant d’una foguera que havien encès a l’entrada d’una petita caverna. L’Assher s’estava a una distància prudent i els mirava amb desconfiança. No havia badat boca en tot el dia, però en Jack tenia la sospita que anava tota l’estona amb les orelles dreçades, esforçant-se a entendre el que deien.

Ja s’havien endormiscat quan la Saissh va arrencar de nou a plorar.

La Victoria es va despertar de cop, la va agafar en braços i la va bressar. Va aconseguir calmar-la una mica i que deixés de plorar. Se la veia cansada, però podia més la frisança.

—No s’adormirà gana.

—Deixa’m a mi —va murmurar la Victoria—. Té massa En Jack la va agafar en braços i li va fer llengotes fins que va aconseguir que somrigués.

—Potser li hauries de cantar una cançó de bressol —va suggerir la Victoria.

—Jo? Què dius? Canto fatal.

—No és veritat.

—Sí que és veritat. Per això no canto mai en públic, si no és que algú m’escolta d’amagat —va afegir, i li va adreçar una mirada de retret que la va fer somriure—. Li explicaria un conte, però no se me n’acut cap, ara. I a tu?

Ella va arronsar les espatlles. Aleshores es va fixar en l’Assher, que els observava amb atenció.

—Que saps cap conte, Assher? —va preguntar-li.

—Victoria, si amb prou feines ens entén… Els szish els mirava, desconfiat.

—Conte per Sssaisssh —va dir, i ells van quedar de pedra—. Maresss sszzisssh sssaben contesss per nensss. Jo sssé.

—Ho veus? —va dir la Victoria a en Jack.

Encara recelós, l’Assher s’hi va acostar i es va asseure al seu costat. Va allargar un dit per acaronar la Saissh, pensatiu. Probablement intentava ordenar els pensaments i trobar mots per explicar la història que tenia pensada.

—Conte per nensss —va dir—. Conte de l’Ombra sssenssse Nom.

—Un títol una mica estrany, per a un conte infantil —va comentar en Jack, però la Victoria el va fer callar.

L’Assher va fer uns quants intents de començar el relat, però al final es va donar. Obeint un impuls, en Jack es va treure l’amulet de comunicació i l’hi va donar.

—Té —va dir-li—, posa-te’l. Amb això posat, parlaràs el nostre idioma.

L’Assher el va mirar, desconfiat, però va semblar que el somriure de la Victoria el relaxava una mica. Encara vacil·lant, es va posar el penjoll.

—Com va, ara? —va preguntar en Jack.

L’Assher va fer cara de sorpresa, i va contemplar l’amulet amb un cert respecte.

—Puc parlar com elsss sssang-calentsss —va dir, cautelós.

—Amb un accent espantós, però sí —va assentir en Jack—. No sé com és que no hi havia pensat abans.

L’Assher li va disparar una mirada carregada d’antipatia. Però en aquell moment la Saissh tornava a ploriquejar, i en Jack va tornar a gronxar-la.

—No plorisss. Ésss un conte molt bonic. De petit, era el meu preferit.

Ni en Jack ni la Victoria no van dir mot. Pensatiu, l’Assher va engegar el relat.

—Hi havia una vegada una ombra sssenssse nom. Vagava pel món, sssola i confosssa. No sssabia d’on venia ni qui era, ni sssi hi havia altresss ombresss com ella. Sss’havia perdut.

»Havia intentat parlar amb lesss ombresss que projjjectaven elsss objjjectesss, però eren ombresss mortesss que no resssponien lesss sssevesss preguntesss. “No hi deu haver ningú com jjjo, al món?”, esss preguntava aquella ombra.

»Durant una bona temporada, va desssitjjjar ssser com aquellesss ombresss mudesss. Hauria donat el que fosss per fugggir de la sssoledat. I va preguntar-li a una roca sssi podia ssser la ssseva ombra. “Jjjo jjja en tinc tresss, d’ombresss”, va dir la roca. “No me’n calen mésss”. L’Ombra sssenssse Nom va preguntar: “I per què?”. “Perquè hi ha tresss sssolsss”, va dir la roca; “per aixxxò totesss lesss roquesss hem de tenir tresss ombresss”. L’Ombra sssenssse Nom va pensssar que potssser hi havia alguna roca que necccesssitava una altra ombra perquè nomésss en tenia duesss, o finsss i tot nomésss una. La roca li va recomanar que ho preguntésss a l’Amo de la Muntanya, que coneixxxia totesss lesss roquesss del món.

»L’Ombra sssenssse Nom va bussscar l’Amo de la Muntanya; però, quan per fi el va trobar, no va ssser gggensss amable amb ella. “Què hi fasss tu aquí?”, li va preguntar, amb una veu terrible que sssonava com cccentenarsss de pedresss rodolant vesssant avall. “Etsss nomésss una ombra, no et potsss deixxxar veure sssota elsss sssolsss. El teu lloc vénsss”. ésss la fossscor d’on L’Amo de la Muntanya va essspantar tant l’Ombra sssenssse Nom que ella va fugggir camesss ajjjudeu-me, i jjja no va tornar a acossstar-ssse a lesss roquesss. Va ssseguir el ssseu camí, doncsss, i un bon dia esss va atrevir a acossstar-ssse a un arbre i preguntar-li sssi podia ssser la ssseva ombra. “No ho sssé”, li va dir l’arbre, “perquè jjjo tinc les mevesss tresss ombresss, i no sssé sssi l’Amo del Bosssc em permetria tenir una quarta ombra”. De manera que l’Ombra sssenssse Nom va anar a veure l’Amo del Bosssc, que la va rebre a critsss. “Vésss-te’n! Fuiggg! Fora d’aquí! No hauriesss d’exxxissstir!” L’Amo del Bosssc era terrible i poderósss, i l’Ombra sssenssse Nom ssse’n va anar i no va tornar a acossstar-ssse alsss arbresss.

»Però el tempsss passsava, i l’Ombra sssenssse Nom ssse sssentia cada vegada mésss confosssa i mésss perduda. Com que tenia por de lesss roquesss i delsss arbresss, va voler amagarssse en lesss profunditatsss de la mar, i li va preguntar a un peixxx sssi podia ssser la ssseva ombra. “No hi gairesss peixxxosss que en tinguin, d’ombra”, va dir-li el peix. “Nomésss aquellsss que neden en aigüesss no gaire profundesss, on pot arribar la llum delsss sssolsss. Però ellsss jjja tenen totesss lesss sssevesss ombresss.” I l’Ombra sssenssse Nom va anar a veure l’Amor de la Mar. I l’Amo de la Mar esss va sssorprendre de debò, quan la va veure. “Ah, o sssigui que etsss aquí!”, va dir, i va voler engarjjjolar l’Ombra sssenssse Nom en una presssó fosssca i humida. L’Ombra sssenssse Nom, esssglaiada, va poder essscapar-ssse’n, i no va tornar a acossstar-ssse a la mar.

»Alessshoresss va pensssar que podria ssser l’ombra d’un occcell. Lesss ombresss delsss occcellsss sssón canviantsss i esssmunyedisssesss, i sssemblava que tinguesssin persssonalitat pròpia, com ella. O sssigui que li va preguntar a un occcell sssi podia ssser la ssseva ombra. L’occcell no ho sssabia. Ni tan sssolsss no sss’havia adonat que tenia tresss ombresss. Elsss occcellsss no sss’hi fixxxen gaire, en aquesssta mena de cosssesss. De manera que l’Ombra ssse’n va anar a veure l’Amo del Vent. Tenia por, però li havien dit que l’Amo del Vent era de bon tracte. Quan la va veure, l’Amo del Vent ssse’n va burlar. “Etsss tan poca cosssa!”, li va dir. “Nomésss una ombra! No etsss resss, no resss d’important! I hasss gosssat presssentar-te davant meu! Ah, em fasss molta gràcccia, sssí!” I l’Amo del Vent encara reia quan l’Ombra sssenssse Nom jjja ssse n’havia anat. Tampoc no va tornar a parlar amb els occcellsss.

»I alessshoresss va pensssar que elsss sssolsss eren elsss resssponsablesss de tot plegat. Ellsss creaven lesss ombresss de lesss cosssesss i havien decccidit que nomésss eren tresss. Ellsss potssser podrien donar-li un nom, o dir-li què podia fer per ssser com lesss altresss ombresss.

»Però elsss sssolsss li van dir que havia de parlar amb l’Amo delsss Sssolsss, el mésss poderósss i temible de totsss. I L’Ombra sssenssse Nom esss va presentar davant ssseu.

»Tan bon punt la va veure, l’Amo dels Sssolsss va encccendre’sss d’ira. “Deixxxalla! Deixxxalla! Què hi fasss, aquí?” Va intentar esssclafar l’Ombra amb el ssseu foc abrusssador, però l’Ombra ssse’n va poder essscapar. I, desss d’aquell dia, va deixxxar de sssortir a la llum dels sssolsss.

»Una nit va parlar amb lesss llunesss. Lesss llunesss també feien ombresss, no tan nítidesss com lesss ombresss diürnesss, però mésss boniquesss. Lesss llunesss li van dir que parlésss amb l’Amo de les Estrellesss. L’Ombra sssenssse Nom essstava cansssada, però no sssabia què podia fer, sssi no.

»L’Amo de lesss Essstrellesss no li va fer critsss ni la va insssultar. Esss va limitar a esssguardar-la i essscoltar-ssse-la.

»“Jjjo no vull ssser una ombra sssenssse nom”, va dir ella. “Sssi sssóc l’ombra d’alguna cosssa, vull sssaber d’on provinc, i per què no essstic unida a aquesssta cosssa, com totesss lesss altresss ombresss”.

»“Ah”, va dir l’Amo de lesss Essstrellesss, “no ho entensss? Etsss l’ombra de l’Amo de la Muntanya, de l’Amo del Bosssc, de l’Amo de la Mar, etsss l’ombra de l’Amo del Vent, de l’Amo delsss Sssolsss, de l’Amo de lesss Essstrellesss. Però elsss amosss no hem de tenir ombresss, i per aixxxò tu no hasss d’exxxistir”.

»I l’Amo de lesss Essstrellesss va brillar amb tanta forççça que la ssseva llum va essstar a punt de desssfer l’Ombra sssenssse Nom. Però ella va resssissstir, i va fugggir d’aquell lloc… i va anar a ocultar-ssse en els abisssosss mésss profundsss del món, lluny de la sssuperfícccie, en un lloc on ningú no poguésss trobar-la.

»I allí esss va essstar una temporada, sssumida en la fossscor. Finsss que un dia va topar amb una criatura en un delsss túnelsss. Era una ssserp.

»L’Ombra sssenssse Nom no havia parlat mai amb cap ssserp. Reptaven masssa ran de terra per tenir una ombra gran, una ombra en què valguésss la pena fixxxar-ssse. Però aquella ssserp ni tan sssolsss no sssabia què era una ombra, perquè vivia en la fossscor, com ella, i mai no havia vissst la llum delsss sssolsss. I la ssserp i l’Ombra sssenssse Nom van fer amissstat. I un bon dia l’Ombra sssenssse Nom li va preguntar a la ssserp sssi podia ssser la ssseva ombra. “Ésss clar que sssí”, va ressspondre-li ella; “mai no he tingut cap ombra.” I a partir d’alessshoresss l’Ombra sssenssse Nom va deixxxar de ssser l’Ombra sssenssse Nom i va esssdevenir l’Ombra de la Ssserp. I diu la hissstòria que, quan la ssserp va morir, l’Ombra sss’havia fet tan forta al ssseu cossstat que va continuar exxxissstint, i desss d’alessshoresss té sssempre la forma d’una ssserp, tant hi fa elsss sssolsss que la il·luminin ni a quinsss cosssosss i objjjectesss sss’acosssti». L’Assher va callar. Ja feia estona que la Saissh havia cedit a la son, condormida per la veu xauxinejant del szish. En Jack i la Victoria, en canvi, s’havien agafat les mans i tenien pàl·lid el rostre i la mirada perduda.

—I dius que és un conte per a la canalla? —va murmurar aleshores en Jack, després d’un bon silenci—. T’equivoques, Assher. És la vostra gènesi, que narra l’origen de la vostra espècie… i del vostre déu.

El szish se’l va mirar un moment, sense entendre’l.

—L’Ombra sense Nom és el Setè, el déu sense nom —va explicar-li en Jack—. I els amos són els altres sis déus. Sabíem que sempre han estat enfrontats, que el Setè buscava el seu lloc en el món, i que té una curiosa afinitat amb les serps, però el que no m’imaginava… era que el setè déu hagués nascut dels altres sis. L’ombra dels Sis. Una cosa de la qual els déus van voler desprendre’s, i que d’alguna manera va adquirir vida.

L’Assher se’l va mirar amb odi.

—Essstúpid sssang-calent —va escopir—. Tan arrogant com totsss elsss teusss. El nossstre déu no ésss una sssimple ombra: ésss tan poderósss com totsss elsss vossstresss déusss vanitosssosss jjjuntsss.

—I tant que ho és! —va assentir en Jack—. Perquè prové de tots ells. No d’un, ni de dos, sinó dels sis.

—Per a aixxxò em demanesss que exxxpliqui un conte? —va replicar l’Assher—. Per insssultar el meu déu i lesss nossstresss creencccesss? No hi vull parlar mésss, amb tu.

Es va arrencar el penjoll, amb ràbia, i li va tirar als peus. En acabat va tornar al seu lloc, lluny d’ells, i allí es va enroscar sobre si mateix i es va fer l’adormit. En Jack el va contemplar un moment, pensatiu. Va passar la Saissh a la Victoria, que va agafar-la amb cura per no despertar-la, va arreplegar l’amulet de comunicació i se’l va tornar a penjar al coll.

—Ho creus de debò, que aquest conte infantil és una espècie de metàfora de l’origen del Setè, o ho has dit només per fer-lo empipar? —va preguntar la Victoria.

—Ho crec de debò. A tu no t’ha sonat familiar, aquesta història?

La Victoria va decantar el cap.

—La referència a la serp que vivia a les cavernes m’ha fet pensar en Shaksiss, la serp llegendària que veneren els sheks —va dir, i va passar la mà, gairebé sense adonar-se’n, per la pedra de Shiskatchegg, l’Ull de la Serp—. Però podria ser una coincidència. No és tan estrany, que Shaksiss aparegui en els mites dels szish. I, d’altra banda, que aquests amos malèvols siguin precisament sis tampoc no té res de particular: per a les serps, el sis és un número de mal averany.

En Jack li va encerclar els genolls amb els braços i va recolzar-hi el cap, pensatiu.

—Potser sí —va admetre—. Però aclariria moltes coses. Te’n recordes, del que et vaig explicar que em va dir en Domivat, sobre l’origen dels Sis? Un déu, en el seu món, no té competència, si és ell sol; però, en un món en què n’hi ha més d’un, per força han de trobar-se amb límits i restriccions. Mira Wina: està expandint el bosc d’Alis Lithban, però arribarà un moment que toparà amb el mar, o amb la muntanya. Els déus es contenen els uns als altres, cada un marca els límits als altres. Per això Um i Ima van voler destruir-se mútuament; per això els Sis van destruir Umadhun amb les seves disputes.

»Després van crear Idhun i, per evitar que passés el mateix, se’n van allunyar…, però van deixar-hi els unicorns perquè continuessin fent moure l’energia que mantenia viu el món. I, tot i així…

—Tot i així, això no va impedir que continuessin esbatussant-se, oi?

—No. Però imagina’t que tinguessin la possibilitat d’extirpar d’ells mateixos aquesta part destructiva.

—Es pot fer, això?

—Des del moment que vaig entendre la naturalesa del meu odi contra les serps no hi ha hagut ni un sol dia que no hagi desitjat arrencar-me’l del cor —va replicar en Jack, amb un somriure cansat—. Però, és clar, jo només sóc un drac, i aquesta mena de coses estan fora del meu abast. Ara bé…, si fos un déu…, si pogués fer-ho…, ho faria.

—«Els amos no hem de tenir ombres…» —va recordar la Victoria, amb una esgarrifança—. ¿Van voler ser només déus creadors, i per això es van «deslliurar» de la seva part destructiva, de l’odi, i l’obscuritat, i tot plegat?

—O almenys ho van intentar. Potser van creure que ho havien eliminat, però el cert és que, d’alguna manera, van donar vida a un nou déu. Un déu que concentrava tota la maldat que hi havia en ells. I des de llavors, pel que es veu, no han tornat a barallar-se entre ells, o sigui que suposo que sí van tenir èxit, en un cert sentit. Però ara han d’eliminar aquesta «part dolenta» que s’ha rebel·lat contra ells. Per això van crear els dracs, i el Setè va respondre creant els sheks…, o potser va anar al revés.

La Victoria va moure el cap, no gaire convençuda.

—Penses que no va anar així? —va preguntar-li en Jack.

—No ho sé. El cert és que jo tenia la meva pròpia teoria, saps? Sobre el meteorit que va caure a Idhun en temps remots. Pensava si no devia haver portat el Setè, que seria un déu… «extraidhunià», per dir-ho així. I que per això no pertanyia a aquest món. Però la teva versió el fa tan idhunià com els altres sis.

»D’altra banda, a mi els Sis encara em semblen força destructors. I el Setè també és un déu creador, a la seva manera. Al cap i a la fi va crear els sheks i els szish, no? A més, a hores d’ara encara no sé veure que les serps siguin completament malvades. Les coses no són tan senzilles.

—Els unicorns van dir que les serps eren l’encarnació de totes les maldats —va recordar-li en Jack.

—Però això va ser fa molt de temps —va protestar la Victoria—. I, a més, potser no van saber interpretar les seves paraules. De debò creus que els sheks són tan dolents? Què me’n dius d’en Christian, o de la Sheziss, per exemple? Fins i tot l’Assher…, mira-te’l —va afegir, i va assenyalar el racó on dormia o feia veure que dormia—. El veus tan diferent de qualsevol noi humà? Si ets capaç de mirar més enllà del seu aspecte de serp, què hi veus, en ell?

En Jack el va observar bé.

—No, no crec que siguin tan dolents —va dir, amb suavitat—, però tampoc tan bons com em sembla que et penses. ¿No pot ser que en el fons intentis justificar en Christian, que intentis disculpar-li el fet d’haver-nos girat l’esquena per tornar-se’n amb les serps?

—No, no és això —va fer la Victoria, empipada—. I no canviïs de tema.

De sobte, en Jack va fer un bot i es va posar dret. Ella anava a protestar, però va callar en sec. Havia detectat alguna cosa en l’ambient: una presència tan poderosa que la feia estremir. I va percebre també, a través de l’anell, una altra presència. «Christian», va pensar, inquieta, i també es va aixecar, amb la Saissh agombolada en els seus braços.

En Jack havia desembeinat la Domivat i escodrinyava la penombra. L’Assher, per la seva banda, s’havia despertat, i es feia enrere, alerta.

D’entre les ombres van emergir dues figures: la primera era esvelta i subtil com un raig de lluna; la seguia el perfil inconfusible d’en Christian.

Els músculs d’en Jack es van tensar al màxim; però aquesta vegada no era a causa de la presència del shek. Era la Gerde la que li transmetia una embriagadora sensació de perill.

—Veig que heu trobat els meus dos fugitius —va comentar ella, amb un somriure.

L’Assher va recular un parell de passes més, però la mirada de la Gerde atreia la seva com un imant. El szish tremolava de cap a peus quan va començar a caminar cap a ella, captivat per aquell esguard. Finalment es va agenollar davant de la fada i li va dir alguna cosa en l’idioma dels homes serp; la Gerde li va contestar en la mateixa llengua. Titubejant, l’Assher va alçar el cap i la va mirar, com si no acabés de creure-se-la. La Gerde li va allargar la mà i, a poc a poc, l’Assher es va aixecar i va avançar fins a ella, encara tremolenc. La fada va somriure-li i li va acariciar la cara.

—Ja n’he recuperat un —va dir—. Suposo que no sereu tan amables de tornar-me la nena, i que hauré de perdre el temps i recuperar-la a la força.

En Jack no va contestar. S’havia col·locat davant de la Victoria i la Saissh i havia interposat la Domivat entre ells i els nouvinguts. La Victoria, per la seva banda, va intercanviar una mirada llarga, intensa. Però no van iniciar cap contacte telepàtic.

—Victoria… —va dir la Gerde—, torna’m la meva Saissh.

—Què penses fer-ne? —va voler saber en Jack.

La Gerde se’l va mirar com si no se’n sabés avenir.

—De debò et penses que n’has de fer res? —va etzibar-li.

—No és teva —va replicar ell—. I, a més, tot just és un nadó. Si pretens que faci part dels teus plans tortuosos…

No va acabar la frase, perquè, sobtadament, una força el va tibar, una sensació que li pujava de l’estómac a la gola, i que el va obligar a avançar uns quants passos, amb una sacsejada. Va lluitar per resistir-s’hi, però va ser del tot inútil. La força que el tibava era tan poderosa que era com intentar oposar-se a un riu desbordat.

—Jack! —va cridar-lo la Victoria, quan ell va apartar-se’n. Però no va ser a temps de retenir-lo.

Sense ni adonar-se’n, en Jack havia embeinat l’espasa i s’havia plantat davant de la Gerde. La mirava absolutament embadalit, convençut que mai no havia vist una criatura tan bella. La fada va dibuixar lentament un somriure i el va repassar de dalt a baix, com si l’avalués.

—Un drac —va dir—. Molt interessant… Saps?, d’ençà que vaig tornar a la vida que no he trobat ningú que estigués a la meva altura. Creus que tu series capaç de complaure’m?

Per tota resposta, en Jack se li va tirar al damunt, anhelós de tenir-la abraçada. La Gerde el va parar amb un sol dit.

—Calma —va renyar-lo—. S’ha de ser una mica més elegant, no et sembla?

En Jack tremolava com una criatura. La Gerde li va passar un dit per la cara, i en va anar resseguint cada tret. Després va fer lliscar el dit pel coll, fins al pit. I, a poc a poc, s’hi va acostar i el va besar.

En Jack va perdre el control i va correspondre a aquell petó, apassionadament. S’havia oblidat completament de res que no fos ella.

La Victoria els va contemplar un moment i després va desviar l’esguard cap a en Christian. El rostre d’ell es mantenia impenetrable. Observava la parella amb una certa curiositat, tot just.

L’Assher, en canvi, mirava cap a qualsevol altra banda. No podia suportar veure la Gerde en mans del drac.

—Gens malament —va comentar la Gerde, que el va apartar de nou—. Em tornaries a besar? —va preguntar-li, amb una punta de coqueteria.

—Sí, i tant que sí —va respondre en Jack, amb veu ronca; patia en cada fibra del seu ésser l’agonia de ja no estar en contacte amb la pell de la Gerde—. Cada vegada que m’ho demanis.

—Perquè ets meu, oi que sí?

—Completament —va respondre ell, del tot convençut; no cessava de mirar-la, fascinat, com si no existís res més al món.

—Demostra-m’ho, drac. Besa’m els peus i jura’m que ets meu.

En Jack es va estirar de bocaterrosa. La simple idea de contrariar-la li era inconcebible. La Gerde va tirar endavant un dels seus peuets descalços, i en Jack el va prendre entre les mans, talment un tresor, i el va besar amb devoció.

—Sóc teu —va xiuxiuejar—. T’ho juro.

—Encantador —va exclamar la fada, somrient, i va mirar la Victoria—. Et fa res que me’l quedi?

Ella li va adreçar una mirada carregada de fred menyspreu.

—No tinc dret a decidir per ell —va dir—. Ni jo, ni ningú. I tu encara menys. En Jack no és un objecte, o sigui que no tornis a tractar-lo com si ho fos. Atreveix-te a retirar l’encanteri i a preguntar-li a ell mateix si vol anar-se’n amb tu per pròpia voluntat. I a veure què et diu.

La Gerde va arquejar una cella.

—Com vulguis.

En Jack va sentir-se, de sobte, com si pogués respirar després d’haver estat molta estona sota l’aigua. Va sacsejar el cap, atordit i desorientat. Es va veure agenollat davant la Gerde i es va aixecar d’un salt. Va recular, amb la mà al pom de l’espasa.

—Què…? Què m’has fet, monstre? —va cridar, amb una nota de pànic a la veu.

—Ho veus? —va dir la fada—. Em vol matar. D’aquesta manera només aconseguirà que el mati jo a ell; si el tinc encisat, en canvi, almenys el mantindré viu mentre em resulti interessant.

En Jack va retrocedir un xic més. Cada mot de la Gerde li feia recordar amb més claredat el que acabava de passar, i la vergonya el va fer ruboritzar; però, al mateix temps, la ràbia d’haver estat utilitzat el corsecava. La Gerde l’havia vençut sense lluitar, l’havia manegat com a un titella mancat de voluntat, l’havia humiliat. Sense mirar la Victoria, va desembeinar l’espasa i va mastegar una amenaça:

—Sí, et vull matar. I ho faré, encara que hagi de morir en l’intent.

Va descarregar-li al damunt la Domivat, amb tota la ràbia del món, però es va interposar algun obstacle: una espasa llisa i freda com el gel.

—Què diantre fas? —va mig cridar en Jack.

—No la toquis, Jack —va advertir-lo en Christian, amb calma—. Pel teu propi bé.

Van sostenir-se la mirada una estona. A la fi, encara tremolant d’ira, en Jack va enretirar la Domivat, amb esforç; en Christian va abaixar la Haiass.

—Molt interessant —va dir la Gerde—. El drac lluita per la seva dama i la serp protegeix la seva. Què hi dius, Victoria?

Deixem que lluitin fins que un dels dos mori?

La Victoria va tornar a mirar-se en Christian, però ell tenia els ulls fits en la Gerde, i la seva expressió era indesxifrable.

—No —va dir—. Seria una lluita cruel i sense sentit. I no ho permetré.

—I com penses evitar-ho? —va somriure la Gerde—. Mira…, tal com jo ho veig, el drac té dues opcions: o bé m’és útil, i viu, o bé no em serveix per a res, i mor. Si el mantinc encisat, potser…

—Ni parlar-ne! —va escridassar-la en Jack, que intentava dissimular sota una capa de fúria el pànic que sentia—. No gosis…, no gosis tornar a fer res de semblant, em sents?

—Doncs pots entretenir-me lluitant amb en Kirtash. Les lluites entre sheks i dracs són un dels espectacles més superbs d’Idhun. Hi lluitaries? Te’n mors de ganes.

—Per entretenir-te a tu? Ni ho somiïs.

—Bé…, doncs llavors no ets útil. Quina llàstima! —va sospirar la Gerde.

—No! —va cridar la Victoria, però la fada ja havia allargat la mà cap a ell, i una força invisible el va fer caure als seus peus, amb un crit d’agonia—. No! —va cridar altra vegada la Victoria.

Va intentar córrer cap a en Jack, però un mur invisible la va retenir al seu lloc i li va impedir d’avançar.

—I doncs, què passa? —va dir la Gerde amb fredor—. No volies que l’hi preguntés? Doncs no t’hi fiquis. —Es va girar cap a en Jack, que es caragolava de dolor als seus peus, com si el torturessin mil fuets alhora—. Què dius? Seràs útil?

—Nnn…, nno —va dir en Jack, panteixant.

La Gerde va somriure. Amb un simple gest, el dolor es va intensificar, i ell va deixar anar un alarit. Però el que més el torturava no era el dolor que ella li feia patir com la certesa que podia matar-lo en qualsevol moment, amb un sol dit.

—Deixa’l en pau! —va cridar la Victoria—. Tinc la nena! Si li passa res a en Jack…

—Què? La mataràs! No tens valor, Victoria. Mataries un nadó per salvar la vida del teu estimat?

La Victoria la va mirar amb repugnància.

—Pensava lliurar-te-la —va replicar—. Però, si fas mal a en Jack, me l’enduré lluny i no tornaràs a veure-la. —L’estrella del front de la Victoria va començar a brillar amb intensitat—. No sé què en vols, d’ella, però si la cuidaves és perquè és important per a tu.

—Potser sí. Que és que em proposes un canvi?

—Si et torno la nena…, deixaries marxar en Jack? I… com sé que em puc refiar de tu?

En Jack va tancar els ulls un moment, esgotat. El dolor havia cessat, però no tenia forces per aixecar-se. Quan els va obrir altre cop, va mirar en Christian, però ell continuava impassible. «Traïdor!», va pensar en Jack, furiós. En Christian li va fer una llambregada, però no hi va establir contacte telepàtic.

Tot i així, en Jack va continuar centrant els seus pensaments en el shek, i l’insultava mentalment, a pesar que era la Gerde la qui el mantenia subjecte al seu poder, aparentment sense gota d’esforç. En Jack n’era conscient, i potser per això li era més fàcil concentrar la ràbia que sentia en el shek. Perquè no gosava mirar la Gerde. Perquè el simple record del seu nom el feia tremolar de cap a peus, aterrit.

—No mataré el drac —va dir la Gerde, somrient—. I no cal que sàpigues per què. Ara bé, si no vols que continuï torturant-lo…

—Saps perfectament que no ho vull —va dir la Victoria.

De sobte, va ser capaç de moure’s. Va respirar fondo i va avançar fins a davant de la Gerde, amb la Saissh en braços.

—La nena pel drac —va dir la fada—. Et sembla un tracte just?

—Què? —va replicar la Victoria, contenint la ira que sentia—. Vols afegir al lot una altra banya d’unicorn?

—És prou temptador, però… em temo que tinc altres plans, per a tu —va respondre-li, somrient.

Va alçar la mà i li va acaronar la galta. La Victoria li va sostenir la mirada sense parpellejar, tot i que per dintre l’estremia un terror tan intens com irracional.

—No t’hi amoïnis —va murmurar la Gerde, amb un ronquet de gata—. Sé el teu petit secret, però no penso escampar-lo.

M’interessa saber el final d’aquesta història. Hi tinc un interès… personal —va afegir, amb un somriure seductor—. Tu ja m’entens.

La Victoria va fer un pas enrere, pàl·lida.

—No —va advertir-la.

Va notar-se de cop els braços alleugerits, i aleshores es va adonar que la Saissh s’havia esfumat. Se li va escapar una exclamació d’angoixa, però de seguida la va veure en braços de la Gerde.

—Gràcies —va dir la fada, burleta—. I digues al teu drac que no és prudent contrariar els desigs d’algú com jo. En Kirtash ho va aprendre ja fa temps. Oi que sí? —va afegir, mirant en Christian—. Tornarem a veure’ns, Victoria.

Ella no va dir res. S’havia agenollat al costat d’en Jack i el tenia abraçat. La Gerde es va tombar i es va perdre entre les ombres, amb la Saissh. L’Assher la va seguir. En Christian, en canvi, va esperar-se un moment.

Van encreuar les mirades tots tres, en Jack i la Victoria des de terra, ell en braços d’ella, esgotat, i el shek dret, molt seriós.

—Ets… un maleït traïdor —va dir en Jack, panteixant.

En Christian va girar cua i es va allunyar, a l’encalç de la Gerde, però encara van sentir la seva veu telepàtica que els ressonava en cada racó del cap: «Mantingueu-vos-en al marge, o la pròxima vegada no fareu tanta sort».

En Jack va cloure els punys, furiós.

Quan es van quedar sols, i el silenci els va envoltar, la Victoria el va estrènyer ben fort i el va omplir de petons i carícies: no se sabia avenir que encara fos viu. En Jack va correspondre a aquella abraçada, però encara estava adolorit, i ella, amanyagant-li els cabells, va deixar que la seva energia guaridora fluís cap a ell. En Jack va tancar els ulls i es va deixar portar.

—Odio aquesta dona —va grunyir—. L’odio de tot cor. I per més que ho intenti, no em pot caure bé l’Ombra sense Nom. Després de tot plegat, començo a lamentar que l’Amo dels Sols no la triturés amb el seu foc abrusador…

Va callar quan va notar que la Victoria plorava. Es va incorporar una mica, com va poder, i la va abraçar.

—Tranquil·la… —va murmurar—. Vull que sàpigues… que el que has vist… amb la Gerde…

—Ja ho sé, el que he vist, Jack —va dir entre sanglots—. No és per això. No t’hi encaparris.

En Jack va respirar fondo.

—Però jo no volia tocar-la —va voler justificar-se encara—. Ni tan sols no m’agrada. Ella…

—Sé el que és capaç de fer la Gerde —va tallar-lo la Victoria—. Una vegada vaig veure com exercia aquest poder sobre en Christian… i no va ser gens agradable.

—No ho sabia —va murmurar en Jack, que, en un cert sentit, es va sentir alleujat.

—El que realment em va doldre, aquella vegada, va ser la idea que ell ens hagués traït a tots —va prosseguir ella—. Va ser al cap de poc de…, de les tortures que vaig patir a la torre de Drackwen —va admetre amb esforç—. En veure en Christian amb la Gerde vaig témer que no s’hagués passat de bàndol una altra vegada, i això em va fer molt de mal, molt, no t’ho pots ni imaginar.

»El que em dol no és pas que us sentiu atrets per la Gerde en moments determinats, Jack. Detesto que us faci servir i anul·li la vostra voluntat. I, en el cas d’en Christian, em fa pànic la idea que puguin tronar a manipular-lo perquè es giri contra mi…, com aleshores.

Va tancar els ulls en rememorar el dolor que havia sentit quan el shek l’havia segrestada per lliurar-la a l’Ashran.

—Per això justifiques en Christian? —va dir en Jack—. Creus que la Gerde pot exercir aquest control sobre ell?

—No… No ho crec.

—I tens por que ell t’hagi traït de debò —va endevinar en Jack—. No perquè estigui amb una altra dona, sinó perquè aquesta dona és la teva enemiga, algú que t’ha fet molt de mal… i que podria tornar-te’n a fer.

La Victoria es va estremir en recordar com la Gerde l’havia torturada a la torre de Drackwen i havia anat de ben poc que no la matava.

—Sé que no m’ha traït —va dir, tanmateix—. Sé que està amb ella per voluntat pròpia, però… tot i així ha continuat protegint-nos…, protegint-te. Si ell no hagués aturat la teva espasa, la Gerde t’hauria mort. I per això encara confio en ell. Detesta que el controlin i el manipulin, i unint-se a la Gerde s’arrisca a caure completament sota el seu domini. A més, la va matar perquè no fos un perill per a mi. Ho entens? Si ara, a pesar de tot, lluita per ella, és perquè deu tenir un bon motiu per fer-ho. Un motiu de molt de pes.

—És una manera de veure-ho —va remugar en Jack—. Però a mi no em serveix. Si en Christian vol que hi confiï, haurà d’explicar-me quins són aquests motius de pes. No puc confiar en ell si ell no confia en mi. Encara més: no puc confiar en ell si ell no confia en tu.

La Victoria no va dir res. En Jack va veure un gest de desconsol tan profund en el seu rostre que la va abraçar per confortar-la.

—No ploris, sisplau —li va demanar—. Em sap molt de greu.

—No és per tu, Jack, ja t’ho he dit —va xiuxiuejar ella—. I tampoc no és per en Christian. Aquesta vegada ploro per mi.

En Jack va callar. Mirava de trobar sentit a aquells mots. Al final, li va semblar que l’entenia:

—Jo també he passat molta por —li va dir en veu baixa—. I és veritat, no serveix de res que concentri la meva ira sobre en Christian, o que intenti fer-me el valent. He passat molta por.

La Victoria va enterrar la cara en l’espatlla d’en Jack, i ja no va dir res més.

Quan van arribar a Vanissar, al cap d’un parell de dies, estaven esgotats i no tenien ganes de parlar amb ningú. L’Alsan va sortir a rebre’ls, entre inquiet i empipat.

—On us havíeu ficat?

—Vam trobar-nos amb la Gerde —va murmurar en Jack, amb un sospir de cansament—. I millor que no preguntis res.

—I tant que preguntaré —va protestar l’Alsan—. Et creus que pots abandonar el grup i desaparèixer dies i dies…?

—Alsan, sisplau —va tallar-lo en Jack—. Tinc mal de cap i estic rebentat, i al mateix temps estic molt nerviós. Preferiria que en parléssim demà, si no et fa res. Jo me’n vaig a dormir.

L’Alsan va mirar de cua d’ull la Victoria, que estava dreta al costat d’en Jack, i a penes havia dit res.

—Abans et vull comentar una cosa —va dir—. És important…, i és privat —va afegir, i va adreçar una mirada significativa a la Victoria.

—Seré a l’habitació —va dir ella.

Va estrènyer suaument la mà d’en Jack abans d’anar-se’n.

L’Alsan va esperar fins que ella va desaparèixer escales amunt, i aleshores es va endur en Jack a un balconet, per parlar amb més intimitat.

—Què m’havies de dir? —va preguntar en Jack, amb més brusquedat de la necessària. No s’havia refet de la trobada amb la Gerde, i encara estava de mal humor—. Heu trobat més serps en alguna altra banda?

—Possiblement més a prop del que ens pensàvem —va replicar l’Alsan, tallant—. Si no saps de què et parlo, potser la Victoria te’n donaria més detalls.

—Altre cop en Kirtash? —va fer en Jack, que començava a impacientar-se.

—Jack, això va de veres —va tallar l’Alsan, amb severitat—. La Victoria actua d’una manera molt estranya, últimament. S’ha reclòs en ella mateixa, i ens oculta coses. On va anar, l’altra nit?

—L’altra nit? —va repetir en Jack; aleshores es va recordar que, la nit abans d’anar a lluitar contra l’Eissesh, s’havia despertat, a la matinada, i ella no hi era.

—Va desaparèixer sense donar cap explicació, i l’endemà va fer el mateix, mentre vam ser a fora. Ningú no ha estat capaç d’esbrinar on va ser. Que potser ho saps, tu?

En Jack va negar amb el cap, una mica desconcertat.

—Em pensava que vosaltres dos no teníeu secrets —va dir l’Alsan, amb ironia—. Potser tu no li dónes importància, però el fet que es reuneixi subreptíciament amb en Kirtash em sembla el que vulguis menys innocent. La Victoria hi ha passat molt de temps, amb aquesta serp, i ens pot haver traït. N’ets conscient, d’això?

—La Victoria no ens trairia —va protestar en Jack—. La seva relació amb en Kirtash…

—La seva relació amb en Kirtash ja és una traïció! —va cridar l’Alsan.

—Des de quan? —va replicar en Jack en el mateix to—. Estem parlant del mateix Kirtash que va lluitar al costat de la Resistència, que es va enfrontar amb Ashran al costat nostre!

—Tot va ser una maniobra per arrabassar-nos la Victoria. No se t’havia acudit? Llavors jo estava confós i era fàcilment manipulable, i el vaig acceptar entre els nostres. Però això no tornarà a passar. No te n’adones, Jack? En Kirtash ens ha traït, i ho ha fet ara perquè sap que la voluntat de la Victoria li pertany. Aquest era el seu pla des del principi.

Jack va sacsejar el cap, estupefacte.

—És absurd.

—Absurd? Digues, on és ara en Kirtash? Què t’oculta la Victoria?

En Jack va retrocedir un pas, confós. No va poder evitar recordar que la Gerde havia jugat amb ell, i que en Christian no havia mogut ni un dit per evitar-ho. Que el shek havia demostrat ja més d’una vegada que jugava a favor de la Gerde…, dins la qual habitava el Setè, aquella Ombra sense Nom que havia nascut de tota la maldat que hi havia en el món. I que la Victoria aprovava aquesta actitud, o almenys la disculpava.

—Van estar junts a la Terra, sols —li va recordar l’Alsan—. Per què en Kirtash no va tornar, com ella, amb nosaltres?

—Mira, jo confio en la Victoria —va concloure en Jack, sorrut—. Ja hi parlaré, si això t’ha de fer sentir més tranquil, però no crec que ens oculti res. Si a penes et dirigeix la paraula és perquè t’ho has guanyat a pols: he vist com l’has tractada des del dia que va tornar de la Terra. Estic segur que, si fossis més amable amb ella…

—Amable? Jack, el nostre món està a punt de col·lapsar-se i jo tinc responsabilitats al meu regne; no puc permetre’m el luxe de ser amable.

L’expressió d’en Jack es va endurir.

—Doncs potser hauries de fer l’esforç —va replicar, eixut—. Bona nit.

Va anar-se’n, i l’Alsan no el va retenir. Lliurat a pensaments funestos, en Jack va tornar-se’n a la seva habitació.

Va trobar la Victoria profundament adormida. Segur que volia esperar-lo desperta, perquè no s’havia ni canviat de roba: es devia haver estirat al llit per descansar, tot just un moment, i l’havia vençuda la son.

No va voler despertar-la. La va tapar amb la manta, es va desvestir i es va estirar al seu costat, amb un sospir de cansament.

Les paraules de l’Alsan li ressonaven com martellades dins del cap, però va intentar distreure-se’n.

El va despertar un malson al cap d’unes quantes hores. Darrerament en tenia molt sovint. El d’aquella nit tenia a veure amb la Gerde.

Es va inquietar quan, en desvetllar-se, va veure que la Victoria havia tornat a anar-se’n. Es va ajeure altre cop. Es preguntava on devia haver anat, i si devia fer-les gaire sovint, aquelles escapades nocturnes. Ella no n’hi havia parlat mai, i per tant era ben clar que no creia necessari comentar-l’hi… Potser perquè es tractava d’un afer privat? Va girar-se, per trobar una posició més còmoda.

La relació d’ella amb en Christian era un afer privat, sí, però en certa manera l’Alsan tenia raó: si el shek els havia traït, si lluitava de debò contra ells, la relació de la Victoria amb ell havia deixat de ser-ho, un afer privat. Podia representar, per a ella, la diferència entre ser una aliada i ser una enemiga. I, per més que els unicorns fossin neutrals, el simple fet de mantenir aquella relació, amb l’un i amb l’altre, ja feia que s’impliqués en la història, per a bé o per a mal.

En Jack va trigar molt a tornar a agafar el son. Quan va aconseguir adormir-se, la Victoria encara no havia tornat, i quan es va despertar, l’endemà al matí, ella ja s’havia llevat. Ho va veure perquè havia arreglat el seu cantó de llit, i havia deixat la manta ben posada. Es va llevar, es va vestir i va anar a buscar-la.

Va trobar en Covan a la sala on esmorzaven. No va voler transmetre-li la seva preocupació, i li va preguntar per tothom en general. En Covan li va explicar que l’Alsan estava reunit amb uns ambaixadors de Nanetten; que en Shail se n’havia anat dos dies enrere en direcció al nord, per anar a l’encontre dels gegants que havien envaït Vanissar; que la Gaedalu havia anat al temple de la ciutat, a visitar els sacerdots que el mantenien, i que els Nous Dracs se n’havien tornat a Thalis el dia abans.

—I la Victoria?

—Quan he arribat jo, ella estava acabant d’esmorzar. Semblava com si no es trobés gaire bé: com si estigués malalta, o hagués dormit poc. I l’he vista trista i preocupada. Amb què us heu trobat, en aquest viatge, noi?

En Jack va decantar el cap i va sospirar.

—M’estimo més no parlar-ne.

—Com vulguis —va dir en Covan, i va continuar esmorzant.

—L’Alsan creu que la Victoria és una traïdora —va dir aleshores en Jack; no es va poder contenir.

En Covan se’l va mirar.

—De veres? Bé, el deure de l’Alsan és vetllar pels interessos de la seva gent. És normal que es malfiï d’algú que actua d’una manera estranya o que li oculta coses. I tu què en penses?

—Jo crec que hi ha moltes coses en què la Victoria no està d’acord amb l’Alsan —va contestar-li en Jack—, però dubto que fes res que ens pogués perjudicar. Com a mínim, voluntàriament.

En Covan va somriure.

—Estic d’acord amb tu, noi. No la conec gaire, aquesta noia, però sí que sé que l’altre dia, quan l’Alsan va dir que t’havien deixat, no va dubtar ni un moment a anar-te a buscar. L’Alsan va actuar com un bon líder: es va preocupar de la seva gent, i la va portar de tornada a casa. I sé que la Victoria entenia la seva actitud, en el fons, però això no li va impedir sortir a buscar-te. Ho entens?

—Em penso que sí —va assentir en Jack—. Vaig a cercar-la —va afegir, i es va aixecar.

Es va acomiadar d’en Covan, va sortir de l’habitació i va reprendre la recerca de la Victoria.

La va trobar al camí de ronda, que contemplava el paisatge, consirosa. S’havia tapat l’esquena amb una mena de xal; estava blanca, i feia ulleres, com si no hagués dormit. Va detectar la presència d’en Jack i li va somriure.

—Bon dia —va dir; la veu sonava tranquil·la, però cansada.

—Hola, Victoria —va respondre en Jack, i es va asseure al seu costat.

No li va fer cap petó, ni la va abraçar; va mantenir les distàncies. Ella ho va notar, però no va fer cap comentari.

—Se’t veu cansada —va dir aleshores en Jack.

—Una mica.

—Això és perquè no dorms prou —va deixar caure ell.

La Victoria es va tombar a mirar-lo. Una lluïssor d’advertència palpitava en el fons dels seus ulls foscos. Però ell va continuar parlant:

—Aquesta nit has sortit, oi? —va dir, com qui no vol la cosa—. On has anat?

La Victoria va desviar la mirada.

—A fer un volt.

—De debò? Que t’has trobat algú?

—No tenia cap cita amb ningú, si és això el que vols saber. La veu d’ella havia sonat més aviat seca, i en Jack ho va notar. Va adonar-se que no havia començat amb bon peu.

—Victoria, hi ha gent que diu que ets una traïdora —va dir, sense embuts—. Si continues actuant amb tant de misteri, et ficaràs en un bon embolic, saps?

—L’Alsan no m’espanta, Jack. Faré el que hagi de fer, tant si li sembla bé com si no.

Van estar en silenci una bona estona, que va trencar en Jack, una mica dolgut:

—Tant et costa, confiar en mi? Què m’amagues?

La Victoria es va girar cap a ell, amb els ulls esbatanats.

—Jack! De debò et penses que us estic traint? No t’ho deus pas creure, oi?

Ell va sacsejar el cap.

—No, però… és cert que tens un secret. És tan personal que no m’ho pots explicar? Fins i tot la Gerde ho sabia! Et va dir que sabia el teu secret! Per què ella el pot saber, i jo no?

La Victoria se’l va mirar una estona, sense dir res, i en Jack va detectar que estava espantada.

—No…, no et volia fer crits. Perdona. Ella va negar amb el cap.

—No és per això. És que… no ho he explicat a ningú, Jack. A ningú. La Gerde no ho hauria de saber, i és això el que em fa por. Quan em va dir allò… —Va apartar el cap de cop, però en Jack va veure-li els ulls negats de llàgrimes—. Què faré, ara?

—Confiar en mi, potser? —va dir-li en Jack amb un somriure, i la va atreure cap a ell per abraçar-la.

—Sí…, suposo que és just, perquè també t’incumbeix a tu…, tot i que no sé fins a quin punt.

En Jack se’n va separar un moment i la va mirar als ulls.

—Què et passa, Victoria?

Ella es va eixugar les llàgrimes i va somriure. Quan el va tornar a mirar, els ulls li brillaven d’una altra manera, amb una espurna d’alegria continguda. I el somriure era càlid i serè.

—Que estic prenyada, Jack. Tindré un fill.

Aquelles paraules van ressonar-li al cap com cops de mall en una enclusa. Va quedar-se immòbil, incapaç de reaccionar, i es va pensar que se li havia parat el cor. Però de seguida li va inundar el pit una allau de sentiments confusos.

—Però…? Com…? N’estàs segura, Victoria? Ella va assentir, sense dir mot.

—Però… no som molt joves? —va poder dir en Jack.

—Haver-t’hi pensat abans —va replicar ella, amb un somriure burleta.

—Això…, això és… —va balbucejar en Jack, encara atordit—. Seràs mare?

El somriure d’ella es va eixamplar.

—Si tot va bé, sí.

—Vaja… —va somriure en Jack, intentant assimilar la notícia—. No m’estranya, que estiguessis espantada. Jo estic…, no sé com estic —va confessar.

—No és això el que m’espanta —va dir la Victoria—. Fa temps que sabia que això podia passar, i estic preocupada, és clar, però al mateix temps estic contenta. Vull tenir aquest fill.

Vull que creixi dintre meu, vull parir-lo, i cuidar-lo. Sé que sóc jove, però també era jove per lluitar en una guerra, i ho vaig fer. Ara tinc l’oportunitat de portar vida al món, en lloc de mort.

En Jack la va abraçar i la va besar, impulsivament.

—Trigaré una mica a fer-me’n a la idea —va dir—, però vull que sàpigues que no estaràs sola. T’ho prometo.

La Victoria se’n va separar una mica, amb un sospir.

—Hi ha una altra cosa que has de saber. Una cosa que per a mi no canvia res, però que pot ser que et faci canviar… el teu punt de vista.

En Jack la va mirar un moment… i va entendre-ho. Va ser com si una urpa de glaç li esgarrapés les entranyes, i es va esforçar a deslliurar-se d’aquella sensació.

—Vols dir… que el teu fill no és fill meu?

—No ho sé, Jack. Pot ser que sigui teu, però també pot ser que no. Ara bé, si el pare no ets tu, només hi ha una altra possibilitat.

—En Christian —va murmurar en Jack. La Victoria va assentir.

—Ja t’he dit que per a mi no canvia res. En qualsevol cas, serà el fill d’algú que estimo amb bogeria, i el rebré amb la mateixa il·lusió i el mateix afecte. Però…, bé, si resulta que el pare és en Christian…, no tindries per què fer-te’n càrrec. I no t’ho demanaré.

En Jack la va contemplar en silenci, mirant d’aclarir les idees.

—Ho sap, ell?

La Victoria va negar amb el cap.

—Encara no l’hi he dit. Però ara que t’ho he explicat a tu, hi parlaré quan en tingui l’oportunitat.

—I com sabràs…? —En Jack no va poder acabar la pregunta, però la Victoria ja el va entendre.

—Crec que ho sabré quan neixi i el miri als ulls. Hi sabré reconèixer a un dels dos.

—Com en pots estar tan segura?

—És només una intuïció, però em sembla que és correcta. En Jack no va dir res. Continuava rumiant-hi, intentant assimilar-ho.

—Abans t’he dit que per a mi no canvia res —va afegir la Victoria—, i és veritat. Però el que va passar l’altre dia potser sí que canviarà alguna cosa.

—El fet que Christian t’hagi abandonat per la Gerde? —va dir en Jack, amb un punt de sornegueria.

—No —va negar la Victoria—. El fet que la Gerde ho sàpiga. És justament per això que em va deixar marxar. Va dir que hi tenia un interès personal, i sé a què es refereix. No puc saber quina classe de criatura naixerà de mi, però si hereta els meus poders… i també és fill d’en Christian, i posseeix part de l’ànima d’un shek…

—Llavors, en part, pertany a la setena deessa —va concloure en Jack—. De manera que s’esperarà que pareixis i, si resulta que és mig shek, o un quart de shek, i a més a més posseeix part del poder de l’unicorn…

—Intentarà prendre-me’l.

—És una bona manera de saber qui és el pare —va comentar en Jack—. Si la Gerde no se l’enduu, llavors és que… Perdona… —Es va adonar que havia tornat a posar-se trista—. Sóc molt bèstia. No ho hauria d’haver dit. És que…, bé, tot això em ve de nou, i a més…

—Ja sabia que no encaixaries gaire bé la possibilitat que tingui un fill d’en Christian —va dir la Victoria—. I ho entenc perfectament… És normal.

En Jack va sacsejar el cap.

—Potser sí, però en el meu cas no hauria de ser-ho. He acceptat que l’estimes igual que a mi, i hauria d’estar preparat per afrontar-ne totes les conseqüències. És només que…

No va poder continuar. La Victoria li va adreçar un somriure cansat.

—No tots som capaços de fer passar la racionalitat per damunt de les emocions, Jack —li va dir, amb suavitat—. No tots som sheks.

En Jack va sospirar.

—Em cal una mica més de temps.

La Victoria va assentir. Ell li va estrènyer el braç, amb afecte, i va tornar a entrar al castell. Ella es va abrigar una mica més i va passejar l’esguard per les teulades de la ciutat que s’estenia als seus peus.

—Suposo que a hores d’ara ja deus saber que va ser una estupidesa —va sospirar la Gerde.

L’Assher no va dir res. No en va ser capaç. S’havia inclinat davant d’ella, tremolant de por, i no gosava mirar-la als ulls.

—Què pretenies fer-ne, de la nena, Assher? Per què la vas lliurar al drac i a l’unicorn?

—No sabia qui eren —va jurar l’Assher—. Volia tornar-la als bàrbars. Volia tornar-la perquè…

No va poder continuar. La Gerde va tornar a sospirar i es va inclinar al costat d’ell. Li va posar una mà a l’espatlla i li va acariciar suaument la galta.

—Que potser estaves gelós? Que et pensaves que havies deixat de ser el meu elegit?

—Jo… vaig ser un estúpid, senyora meva… —balbucejava l’Assher, però la Gerde el va interrompre:

—Tenies raó. Els plans que tenia per a tu van deixar de tenir sentit fa temps, i per això vaig desatendre la teva educació. Malgrat tot… En Kirtash m’ha fet veure que potser encara hauré de recórrer a aquests plans. O sigui que ja l’hi pots agrair: encara pots ser el meu elegit. Però això no depèn de tu, ni tampoc de la Saissh: caldrà veure si finalment el nostre gran projecte arriba a bon terme… o no.

L’Assher va empassar-se la saliva. No entenia el que li deia, i no es va atrevir a fer cap comentari.

—Et vaig escollir perquè ets jove i t’hi esforces, i perquè tens talent com a mag —va prosseguir la Gerde, amb una suavitat que deixava entreveure una lleu amenaça—. Podries arribar a ser el mag més gran que hagin vist mai els szish, i això m’interessa. Però recorda que tot just ets un nen, encara. Puc anar fent proves i trobar un altre szish prometedor. Puc lliurar-li la màgia i educar-lo, i ensinistrar-lo perquè sigui el meu elegit. Encara no ets imprescindible, o sigui que jo, si fos tu, intentaria no decebre’m.

L’Assher tremolava, i tenia la boca seca. Va empassar-se la saliva i va fer esforços per parlar.

—No… tornaré a decebre’t, senyora meva —va dir. La Gerde va riure per sota el nas.

—No, i tant que no! —va exclamar, somrient.

Amb un gest ràpid i enèrgic, va descordar la camisa de l’Assher i li va deixar el pit descobert. El szish va sentir l’instint de retrocedir, però va dominar-se, i es va quedar on era. Encara somrient, la Gerde va allargar la mà i va passar un dit per la pell escatosa del jove szish.

Un dolor insuportable va recórrer l’Assher de cap a peus, com si el sacsegés un violent corrent elèctric. Va ofegar un crit, però no va poder reprimir l’espasme que li va contraure el cos.

—No t’agrada? —va demanar-li la Gerde amb un somriure—. Però si tot just acabem de començar.

Va fer lliscar el dit pel pit nu de l’Assher. En va tenir prou amb aquell contacte per fondre les escates de la pell del szish i arribar-li a la carn.

L’Assher va voler recular, tapar-se el pit amb els braços, deixar-se caure i rodar per terra…, però no va poder. Estava paralitzat, gairebé del tot. L’únic que podia fer era cridar… i ho va fer.

Va cridar a plens pulmons, mentre la Gerde li traçava un símbol indeleble a la pell i li infligia un dolor insuportable.

No va durar gaire, la tortura, però a l’Assher se li va fer eterna. Quan, per fi, va tornar a ser l’amo del seu cos, no va tenir forces ni per aguantar-se dret, i va caure de genolls als peus de la Gerde.

—Veus? —va dir ella, dedicant-li un somriure encantador—. Ara ja no te n’oblidaràs mai, que em pertanys.

Tremolant, l’Assher va abaixar el cap i va veure el que li havia fet la Gerde.

Duia gravat al pit, en caràcters de la llengua dels szish, el nom de la fada, que es llegia clarament. S’hi havia mirat, en cada traç, i sens dubte era una autèntica filigrana…, però no deixava de ser, també, una cicatriu horrible que el marcaria per a tota la vida.

L’Assher va serrar les dents, per conjurar l’extraordinària coïssor que li produïa la ferida. La Gerde es va inclinar al costat d’ell i va murmurar-li a cau d’orella:

—Ets meu…, el meu elegit. Era això, el que volies, oi? L’Assher va voler cridar, fugir…, i una part d’ell fins i tot va voler pegar a la Gerde. Però va empassar-se la saliva, va tancar els ulls i va inspirar profundament. I el dolor, de mica en mica, es va anar apagant.

El nom de la Gerde gravat a la pell… El jove szish va somriure. Va ser a penes un rictus, però la Gerde se’n va adonar, i li va retornar el somriure.

—Sí, senyora meva —va dir l’Assher, amb autèntica devoció—. Moltes gràcies. Jo no sóc digne de…

—No, no n’ets digne —va tallar-lo ella—, però en seràs. Perquè la pròxima vegada, noi, no seré tan comprensiva. T’ha quedat clar?

L’Assher va assentir, encara tremolós. La Gerde va somriure…, però tot d’una va deixar de prestar-li atenció i va aixecar el cap. A l’entrada de la casa arbre hi havia en Christian.

—Que podem parlar un moment? —va preguntar el shek, amb suavitat.

—Sí, és clar —va somriure la Gerde—. Vés amb el mestre Isskez —va ordenar a l’Assher, que s’havia tornat a tapar el pit i mirava en Christian amb una certa antipatia—. Però torna quan es colgui el primer sol. Revisaré el que has après.

L’Assher va assentir. Li va costar una mica, posar-se dret, i en acabat va haver de fer esforços per no tentinejar en sortir de l’arbre.

Quan es van quedar sols, la Gerde es va tombar cap a en Christian.

—I doncs? De què volies parlar? En Christian va decantar el cap.

—Els observadors diuen que Wina s’ha desviat cap a l’est. I sembla que han tornat a detectar la presència de Yohavir al cel de Celèstia. De moment es manté estable: es limita a giravoltar i giravoltar, com un remolí immens…, massa amunt per causar danys, però també massa a prop nostre, i això m’inquieta.

—Què vols dir amb això, que ens hi hauríem d’afanyar? —Va sospirar—. Ja ho sé, Kirtash… Però encara no estem a punt. He parlat amb la Ziessel. Ha trobat un lloc a la Terra per a nosaltres, però encara li cal una mica més de temps…

—No em refereixo a això, i ja ho saps.

Van intercanviar una llarga mirada. Finalment va ser en Christian el qui va haver d’abaixar els ulls.

—Resulta que el teu magnífic pla té un punt feble, Kirtash —va dir ella—. Cada vegada que abandono el meu cos…, cada vegada que viatjo pel pla astral…, quedo al descobert. I així no puc anar gaire lluny. Si els Sis em descobreixen abans que no hagi obtingut resultats, estarem perduts.

—Ja ho sé. Però qui vol resultats ha de córrer riscos. La Gerde va tornar a mirar-lo.

—Potser ho intentaré —va dir finalment—, potser sí. Quan hagi posat una mica d’ordre aquí. L’Eissesh i els seus van arribar als Pics de Foc quan jo era a buscar la Saissh… La gent comença a posar-se nerviosa, i no em puc permetre més absències. Tot i que aquesta va valer la pena —va afegir, enriolada—. Qui ho havia de dir…, la petita Victoria. Ho tenia ben callat, eh?

Christian va arrufar les celles.

—Ah, no ho saps? —va fer la Gerde, somrient—. Així potser no hi estàs tan implicat com em pensava. Llàstima… Caldrà matar-los als tres, al capdavall.

En Christian no va preguntar què havia de saber. Va inclinar lleument el cap davant la Gerde i va sortir de la casa arbre, sigil·lós com un fantasma.

Alguna força abrusava el desert.

Fins i tot els més escèptics van haver de reconèixer que aquesta força existia, perquè hi havia poques coses que poguessin cremar el que no s’encén, i era obvi que fins i tot la sorra es fonia al pas d’aquella estranya amenaça.

Havien buscat el lloc on en Rando s’havia estavellat amb l’Ogadrak, i des d’allí havien seguit el rastre de la bola de foc. Ja no estava al mateix lloc, però no els va costar de trobar empremtes de la seva presència. L’arena estava completament cremada: havia cristal·litzat, i havia format una peculiar capa vidriosa que desconcertava els yan, avesats a caminar descalços sobre les dunes ondulants.

No eren un grup gaire nombrós. Els liderava en Goher, que mai no es perdia ni una sola expedició, però des de l’aire els vigilaven només dos dracs: un era el d’en Rando… i l’altre no era el de la Kimara.

La semiyan havia optat per anar amb ells, però no des de l’aire. S’havia estimat més deixar l’Ayakestra a la base i seguir el rastre de l’esfera de foc al costat d’en Goher, ran de terra.

Des de l’aire es veia clarament que s’havia desplaçat. No calia sinó seguir l’ample camí de sorra cristal·litzada que havia deixat al seu pas.

Però aquella no era l’única empremta de la seva presència. Esgarrifats, els rebels anaven descobrint, a mesura que avançaven, els cadàvers carbonitzats de les criatures que havien tingut la mala sort de trobar-se amb aquella força. El que més els va impressionar va ser veure el cos d’un swanit, literalment calcinat sota les plaques duríssimes de la closca, que s’havien fos amb la calor com si fossin de mantega. No gaire lluny d’aquella bèstia van trobar el cadàver d’un explorador yan que havia comès la imprudència d’acostar-s’hi massa, potser encuriosit pel quart sol, potser temptat per la possibilitat d’obtenir fàcilment una closca de swanit.

Quan els sols ja començaven a declinar, els rebels van topar amb una altra escena que els va commoure encara més.

Una de les tribus nòmades perdudes també s’havia acostat massa a aquell sol misteriós.

L’espectacle era dantesc. Els yan havien cremat com teies, i també les tendes, els estris i els animals. No hi havia manera de poder reconèixer aquells cossos. Feia la sensació que havien intentat escapar-se d’aquella calor infernal, i que no havien estat prou ràpids. Potser els havia sorprès mentre dormien, o potser havien esperat fins a l’últim moment, amb l’objectiu de veure què era exactament aquell cor de foc que se’ls acostava.

En Rando no en tenia ni idea. Només sabia que el que provocava tot allò, fos el que fos, era terrorífic i imparable.

Ell i l’altre pilot havien aterrat no gaire lluny de la tribu exterminada i s’havien reunit en aquell punt amb els altres rebels. En Rando va arribar que la Kimara sanglotava en braços d’en Goher. També va veure un parell d’aquells guerrers yan tan ferotges, asseguts a terra, sobre la sorra cristal·litzada, que amagaven la cara entre les mans, potser per ocultar les llàgrimes, potser marejats per la fortor de mort.

—Quina manera tan horrible de morir —va murmurar l’altre pilot, impressionat.

En Rando no va dir res. Es va acostar a en Goher i a la Kimara i els va dir, amb tacte:

—No té sentit, que ens quedem aquí.

El yan i la mestissa van mirar-se. Els habitants del desert tenien per costum incinerar els seus morts, però no creien que ningú es veiés amb cor de tornar a calar foc a aquells cadàvers.

—Lasorranenterraràlesrestes —va dir en Goher, i la Kimara va assentir, alleujada—. Lesserpslapagarancara.

En Rando va sospirar, exasperat.

—Mira al teu al voltant —va etzibar-li—. Creus de debò que això ho han pogut fer els sheks?

—La seva arma és el glaç —va murmurar la Kimara, pensativa—. Com quan van destruir la nostra base.

—Quepotserconeixesalgunaaltracosaenaquestmónquesiguicapaçdeferunacosaaixí? —va inquirir en Goher, i els seus ulls de foc van centellejar amb més intensitat.

—Ja ho veuràs tu mateix —va dir en Rando, consirós.

Van prosseguir el seu camí, amb el cor encongit, i al mateix temps alleujats de deixar enrere aquella escena macabra.