CAPÍTOL XI

EL COR DE LA SERP

La victòria havia tornat al pis d’en Christian perquè estava farta de la nit de Limbhad, i perquè sabia que els seus ulls agrairien treballar amb claror de dia.

S’havia endut en una motxilla uns quants llibres de la biblioteca, els que li havien semblat més interessants, disposada a prosseguir la recerca en un ambient més agradable.

Hi havia en aquell àtic, però, la mateixa buidor, la mateixa fredor… I, quan la Victoria va comprovar que en Christian continuava sense posar-hi els peus, un buf glacial li va fer estremir el cor.

Va procurar no pensar-hi. Va deixar en una tauleta els llibres i el diari que ell li havia regalat, i aleshores es va adonar que no havia agafat cap bolígraf. Va anar a buscar-ne un a l’estudi, i es va parar davant de l’escriptori. Va pensar si no seria millor treballar en aquella habitació, però va descartar-ho. Sentia, d’alguna manera, que aquell estudi, el lloc on en Christian havia compost les seves cançons, però també on havia aplegat informació sobre totes les seves víctimes, era un espai privat, gairebé sagrat, més i tot que la seva pròpia habitació.

Va respirar fondo. A desgrat de la intimitat que havien compartit feia uns quants dies, el shek es mostrava tan fred i distant com si a penes la conegués…, com si ja no sentís res per ella. Va sacsejar el cap. Sabia que hi havia algun lligam secret entre en Christian i la dona de Tòquio, i el coneixia prou per veure que se sentia fascinat per ella. Però no era això el que l’amoïnava, de fet, sinó la possibilitat que ell hagués decidit abandonar-la… i, sobretot, la possibilitat que hagués estat jugant amb ella. Sabia que els sentiments d’ell havien estat sincers temps enrere, però ara… què havia de pensar? Què podia esperar d’algú que la portava fins al seu llit i immediatament després se n’oblidava? En el fons, la Victoria temia que, després de la seva llarga malaltia, en Christian hagués perdut l’interès per ella, i la tractés com una humana més…, com allò que, durant una bona temporada, s’havia pensat que era. I la Victoria podia assumir que els sentiments d’ell s’haguessin refredat, podia acceptar que estigués amb una altra dona…, però no suportava la idea que el que havien compartit unes quantes nits enrere pogués haver estat per a ell un simple joc, un entreteniment, una fotesa per passar l’estona i oblidar-la després en un racó.

Va decidir no pensar-hi més, i va agafar el bolígraf. Quan ja sortia de l’habitació, la vista li va quedar clavada en una imatge familiar.

Tots els discos d’en Christian estaven perfectament classificats en una prestatgeria que cobria gairebé mitja paret. Només n’hi havia un fora de lloc, i la imatge de la caràtula va evocar en la ment de la Victoria els records de temps passats: uns temps que, va adonar-se en aquell instant, enyorava profundament.

No va poder estar-se d’agafar aquell disc d’en Chris Tara, amb delicadesa, gairebé com si fos una relíquia. Va respirar fondo i va sentir la necessitat de tornar a posar aquelles cançons per mitjà de les quals havia sintonitzat amb l’ànima d’en Christian d’una manera tan perfecta, fins i tot sense saber-ne la identitat. Necessitava tornar a vibrar amb Beyond, i tornar a creure que hi havia una connexió miraculosa entre dos estranys, un pont entre dues illes distants. Va treure el disc i el va inserir en l’equip de música.

Ben aviat, les notes suggestives i captivadores de la primera cançó van inundar l’habitació. De seguida li va venir sencera al cap, tot i que feia molt de temps que no la sentia.

Era «Cold», el tema que havia donat a conèixer en Chris Tara, el primer que havia sonat a les emissores de ràdio i el primer que la Victoria havia sentit. En aquell temps, la lletra no li havia pas semblat arrogant ni provocativa; ben al contrari, li havia desvetllat una intensa curiositat per la persona que l’havia composta, una fascinació que l’havia duta a sentir aquella cançó un cop i un altre, intentant llegir entre línies, esforçant-se a atrapar allò que semblava tan fred i tan llunyà com la lluna. Llavors s’havia permès somiar en la lluna, sospirar pel que era inassolible. Però ara, escoltant de nou la lletra de «Cold», li va semblar tan dolorosament real, tan íntima, i alhora tan intangible, que va tancar els ulls i va plorar, mentre aquelles notes, aquelles lletres, se li clavaven més i més profundament al cor, i li recordaven, un cop més, l’essència autèntica de la persona que estimava.

Es va recolzar a la paret i es va mossegar els llavis fins a fer-se sang. Sabia que aquella lletra corresponia a una etapa anterior, a una època en què en Christian encara no sentia res per ella o, si més no, encara no ho havia assumit. Però, al mateix temps, reflectia amb tanta perfecció l’actitud d’en Christian aquells dies que la Victoria no va poder sinó preguntar-se, una altra vegada, si devia ser cert que els sheks no poden estimar ningú; si en Christian, ara que havia obtingut tot el que ella podia lliurar-li, li giraria l’esquena i l’abandonaria; si tot allò no havia estat més que una il·lusió.

No, va dir-se. Ni tan sols ell no podia ser tan mesquí d’utilitzar-la d’aquella manera. Va deixar que les notes del tema següent fluïssin pel pis, va respirar fondo i va tornar al menjador, a treballar.

«De debò t’agrada, aquest lloc?», va preguntar ella. «Jo el trobo lleig i depriment».

«Només en aparença», va dir ell. «També té coses boniques».

«Les coses que els humans encara no han aconseguit fer malbé. No en deuen quedar gaires».

«També saben crear bellesa, encara que et costi de creure. En tot cas, amb humans o sense, aquest món és enorme, i ple de coses noves i estranyes. Coses que vull aprendre i entendre».

«Però no té màgia».

«Aviat tampoc no en tindrà Idhun. Llavors tots trobarem a faltar els unicorns».

«Els unicorns…, aquesta colla de traïdors. Se’ns van girar en contra quan se suposava que no havien d’intervenir. A mi també m’agradaria que les coses haguessin anat d’una altra manera, pel que fa a ells».

«La profecia els va obligar a intervenir».

«No hauria d’haver estat així. No se’ns pot carregar tot el que va passar el dia de la conjunció astral. Els sang-calents no juguen net, els seus déus són uns tramposos».

En Christian no va respondre.

Tornaven a ser a l’apartament de la Shizuko a Takanawa. Estaven asseguts a la terrassa i contemplaven l’estrany món que s’obria davant seu, la nit de Tòquio que llançava al firmament un devessall de llums de mil colors. Cap dels dos no parlava, no pas amb les cordes vocals. Feia temps que havien deixat de comunicar-se com els humans. Havien establert un estret vincle mental, privat, i solien xerrar hores i hores. Tenien moltíssimes coses en comú.

«No sé si vull tornar», va dir de sobte la Shizuko.

«Per què? Em pensava que això no ho suportaves».

«No vull tornar a Idhun amb aquest cos. Tal com sóc ara, aquest món és l’únic lloc on podria estar-me».

«No està tan malament, quan t’hi acostumes», va dir en Christian. «Aquest món, el cos humà… Els sheks som criatures adaptables, hem sobreviscut on altres espècies no podrien fer-ho. És aquí on rau bona part de la nostra força».

«Tot i així, no podria acostumar-m’hi. Sóc massa shek per sentir-me còmoda aquí».

«T’entenc perfectament. Jo també sóc massa shek per trobar-me bé entre els humans, per poder apreciar el món des del seu punt de vista. Però, d’altra banda, també sóc massa humà per ser plenament acceptat pels sheks».

«No te’n queixis. Si haguessis complert el teu deure, encara series part del nostre món», va retreure-li ella.

En Christian va insinuar un mig somriure.

«No me’n queixo. Va com va. Sabia les conseqüències del que feia, i vaig assumir el risc. No em penedeixo de res».

«No em puc creure que no ens trobis a faltar. Si a mi ja se’m fa angoixant la xarxa telepàtica que hem creat aquí, tan escarransida comparada amb la xarxa que hi ha a Idhun…, no vull ni imaginar com deu ser haver trencat tots els llaços amb la raça shek».

«Va ser molt dur», va reconèixer en Christian. «Sobretot al principi. La meva part shek es va debilitar tant que em vaig tornar molt més humà».

«Quin horror», va exclamar amb sinceritat la Shizuko. «No crec que els sang-calents amb qui t’has aliat siguin plenament conscients del sacrifici que vas fer per ells…, per ella».

En Christian no va contestar. Quan la Shizuko parlava de la Victoria, ell no contestava mai, de manera que la shek va canviar de tema.

«Contempla tot això», va dir-li, passejant la mirada pel paisatge de la gran ciutat. «Quan vas tornar del teu primer viatge a la Terra i vas informar l’Ashran del que havies trobat, no m’ho vaig voler creure. Un món dominat per humans! Vaig trobar que una cosa tan insòlita no podia ser certa».

«És perquè a penes han tingut competència. Però, sabies que, en un passat remot, aquest món també va ser governat per grans éssers de sang freda?».

«Ah, sí, n’he llegit alguna cosa. Es van extingir».

«Una vegada, en un museu, vaig veure l’esquelet d’un d’aquests éssers. Em va recordar un drac en certs aspectes».

«En més aspectes dels que et penses: també ells s’han extingit», va respondre ella, amb una nota d’humor sinistre.

En Christian va somriure.

«Alguna cosa va matar els grans saures de la Terra. Però, si encara fossin vius, potser haurien evolucionat…, potser serien intel·ligents, més que els humans. I més poderosos. Els humans no saben la sort que van fer».

«Ja seria hora que aquest planeta tornés a pertànyer als sang-freds», va opinar la Shizuko. «És ben clar que els humans no són la raça més adequada per governar un món. No són prou llestos, i no saben cuidar-lo. Es nodreixen del planeta, i no donen res a canvi. Són una plaga».

«Aquesta és una altra de les claus dels seu èxit en aquest món».

«Deu ser-ho. La seva intel·ligència és superior a la de la resta d’éssers del seu planeta, però són massa estúpids, tot i així. Ni tan sols no tenen màgia, ni cap poder especial, tret d’aquesta dèria seva de voler canviar-ho tot, de voler transformar-ho tot». Va fer una pausa. «I, a més, els cossos…», va afegir, «que tampoc no són aptes per a la supervivència».

«No», va coincidir-hi en Christian. «Són petits…».

«I tous…», va afegir la Shizuko. «Tan…».

«Fràgils», van pensar els dos alhora.

Les seves ments es van harmonitzar un instant, centrades en un mateix concepte. Es van mirar. Va ser un esguard llarg, intens, amb els seus pensaments entrellaçats, fins que ell va trencar el contacte i cadascun va tornar a refugiar-se en la seva pròpia ment. El pit de la Shizuko es va estremir d’una manera imperceptible.

«Ets interessant», va dir.

Tot un compliment, des del punt de vista d’un shek.

Quan en Christian va tornar a casa, la Victoria estava asseguda al sofà i anava omplint de notes el quadern que ell li havia regalat. Una música familiar sonava des de l’estudi, i en Christian va decantar el cap i va parar l’orella.

—Feia molt de temps que no sentia aquesta cançó —va comentar.

—És «Beyond» —va dir ella, somrient—. La meva cançó preferida.

En Christian no va respondre. Va fer mitja volta per anar cap a l’habitació, però ella el va retenir.

—Espera, Christian —li va dir, molt seriosa—. Em penso que hem de parlar.

Ell va dubtar un instant, però tot seguit va assentir.

—Sí —va dir, amb suavitat—. Hem de parlar.

Al cap d’un moment estaven asseguts al sofà, la Victoria mirant a terra, en Christian mirant el foc de la llar, i cap dels dos no s’animava a iniciar la conversa.

—Volia parlar-te —va començar finalment la Victoria, trencant el silenci— del que va passar l’altra nit.

En Christian va arquejar una cella.

—Per què? Em va semblar que t’agradava.

La Victoria va mig aclucar els ulls.

—Com pots ser així? —li va reprotxar, ferida—. Saps prou bé que no és això, el que t’he de dir. Fa uns quants mesos, a la torre de Kazlunn…, vas dir que estaves esperant que et digués de passar la nit amb mi. Em vas dir… —se li trencava la veu, però es va sobreposar—, em vas dir que en acabat no em trencaries el cor. Que no t’era indiferent.

—Sí, me’n recordo.

—Que em menties, doncs?

—No. Et vaig dir la veritat, Victoria. No m’ets indiferent.

—Llavors, per què et comportes com si ho fos? Quina excusa hi ha, aquesta vegada?

En Christian no va dir res.

—Tant han canviat les coses? —va prosseguir ella en veu baixa—. Tant s’ha refredat la nostra relació després de… la meva malaltia? Mira…, puc entendre que ja no m’estimis com m’estimaves, però…, no ho sé…, podries haver tingut el detall de fer-m’ho saber abans de l’altra nit. Sobretot si tenies intenció de trencar amb mi, després.

En Christian la va mirar, molt seriós.

—I què et fa pensar que vull trencar amb tu?

—Tot, Christian. La teva manera de tractar-me, la teva manera d’ignorar-me… Sabia que el meu retorn a la Terra seria estrany i que no estaries pendent de mi tota l’estona, i tampoc no ho pretenia, però és que això…, això…, això és massa. Vaig tornar a la Terra per estar amb tu. He deixat en Jack a Idhun per estar amb tu. Però si tu no vols estar amb mi, llavors diguem-ho clarament i me’n torno allà, amb en Jack…, que segurament sí que em troba a faltar.

—Ja n’hem parlat, d’això. Si no volgués estar amb tu…

—… no deixaries que m’estigués a casa teva, sí, ja ho sé. Però també sé que, si volguessis estar amb mi…, estaries amb mi. I no és el cas. No et demano que et quedis tota l’estona al meu costat, ni que deixis de banda el que sigui que facis, però diguem…, explica’m què passa. Necessito saber què et passa pel cap, ni que només sigui per saber a què m’he d’atenir, què puc esperar de tu.

En Christian li va clavar al damunt una mirada gèlida.

—Molt bé. Què vols saber?

La Victoria, agafada de sorpresa, va trigar uns quants segons a reaccionar. Va voler preguntar-li què era el que de debò li rosegava l’ànima, és a dir, si encara sentia res per ella; però es temia la resposta, i es va sentir a ella mateixa murmurant:

—Dius que sempre has estat sincer amb mi. Jo també he estat sincera amb tu; mai no t’he ocultat el que sento per en Jack. Comprenc que la teva vida privada és privada, però si en la teva vida hi ha una altra persona… especial, més enllà d’una relació esporàdica…, vull dir…, una relació que pugui afectar la teva relació amb mi…

Va callar, torbada.

—Em preguntes per la Shizuko? Si hi mantinc una relació? Per què vols que t’ho digui? Ja saps que sí.

La Victoria va empassar-se la saliva. Temia el que podia venir a continuació.

—Bé —va dir, sobreposant-se—. Molt bé. Sí, suposo que ho sabia.

Va respirar fondo unes quantes vegades, i llavors es va atrevir a fer-li aquella pregunta la resposta de la qual era tan vital per a ella:

—I nosaltres què? Això vol dir que tot serà igual… o que jo no vols continuar amb mi?

Hi va haver un silenci llarg, molt llarg, que va oprimir el cor de la Victoria fins a fer-lo sagnar, i que va ser per a ella molt més eloqüent que qualsevol mot que ell hagués pogut pronunciar.

—Bé —va dir finalment, desolada—, no cal que em contestis. Ja veig que no. No t’amoïnis: aquesta nit tornaré a Limbhad, i demà me n’aniré a Idhun. No té sentit que em quedi aquí.

—Victoria, no cal…

—Sí que cal. —Va alçar el cap per mirar-lo—. Ja fa temps que he notat que no em tractes igual, i no té res a veure amb la Shizuko. Puc entendre i acceptar que ja no vulguis estar amb mi, i no et retindré al costat meu per força… Però, si tenies intenció de posar fi a aquesta relació…, ho podries haver fet d’una altra manera…, abans d’haver estat junts l’altra nit. Perquè per a mi va ser important, però, si per a tu no va significar res, llavors preferiria que m’ho haguessis estalviat. Després d’allò ja no has tornat a tocar-me, o sigui que… com vols que em senti? Si ja no m’estimes, i a més estàs amb la Shizuko, no et calia…

—Espera… —va tallar ell; la va agafar pels canells i la va obligar a mirar-lo als ulls—. Espera: què has dit?

—Penses fer-m’ho repetir? —va contestar ella, tensa.

—M’ha semblat entendre —va dir en Christian, a poc a poc— que et penses que he arribat amb la Shizuko al mateix grau d’intimitat física que amb tu. És això, el que et penses?

—Que potser no és així?

—No, no ho és. —Semblava ofès, fins i tot—. Victoria, no l’he tocada. Per l’ombra del Setè…, si ni tan sols l’he besada!

La Victoria el va mirar de fit a fit: una mirada carregada de ràbia. No li sabia tant de greu la relació d’ell amb la Shizuko com el fet que se n’amagués i li mentís.

—Llavors, per què et sents tan culpable que et costa mirar-me a la cara i tot?

Aquella pregunta va ser com una dutxa d’aigua freda, per a en Christian. Va deixar anar la Victoria i es va deixar caure contra el respatller del sofà, aclaparat.

—Parlem de coses diferents —va dir, fent-se’n càrrec—. Parlem en idiomes diferents. Però tens raó en una cosa —va afegir, i li va adreçar una mirada intensa—: et dec una explicació.

La Victoria li va tornar la mirada i va inspirar profundament per calmar-se. S’hi va posar bé, disposada a escoltar aquella explicació.

—Encara que sembli humana, la Shizuko és una shek. És la Ziessel, la reina dels sheks. —La Victoria va obrir els ulls de bat a bat, molt sorpresa, però no va dir res; en Christian va prosseguir—. Es va trobar reclosa en un cos humà quan va creuar la Porta…, un cos que acabava de morir. La Shizuko, o la Ziessel, com vulguem dir-li, sembla humana, però no ho és. No té una ànima humana, com nosaltres dos, o com en Jack. El seu esperit, la seva consciència…, són d’una shek.

La Victoria va descloure els llavis, perquè anava a fer un comentari, però s’hi va repensar.

—Detesta el seu cos humà —va continuar en Christian—. La simple idea de tenir intimitat física amb un altre cos humà li resulta repugnant. Potser amb el temps s’acostumarà al seu nou aspecte i canviarà d’idea… o potser no.

»En qualsevol cas, no és pas aquest el motiu principal que no l’hagi tocada. La trobo atractiva, sí, però hi ha coses d’ella que em criden més l’atenció. Molt més que no pas el seu cos. La ment, per exemple.

—La ment? —va repetir la Victoria.

—Per a un shek, la part mental és molt més important que la física. Si dos sheks senten atracció l’un per l’altre, no hi perden el temps, amb tot això: primer s’exploren les ments. I parlen. Xerren molt, hores i hores, i tot això sense necessitat de tocar-se. Perquè el que busquen és una altra mena d’intimitat. I el vincle telepàtic es va estrenyent cada cop més, cada un es va introduint en la ment de l’altre, a poc a poc…

—Ja ho entenc —va assentir la Victoria—. I això és el que fas ara amb la Shizuko.

—Mai fins ara no havia mantingut cap relació amb una shek —va confessar ell—. És… diferent. I una part de mi anhelava aquesta mena de comunió amb algú. Ho entens?

—Sí —va dir ella, en un xiuxiueig—. Perquè la meva ment no és la d’un shek i no pots establir aquest vincle telepàtic amb mi.

En Christian va somriure.

—No podia. Però em vaig espavilar per fer una cosa semblant. Saps com?

Ho endevinava, sí. Va alçar la mà per contemplar l’anell que duia.

—Exacte —va assentir el shek—. T’he dit moltes vegades que no em fa res que t’estiguis amb en Jack, i és cert: perquè estic unit amb tu fins i tot en la distància.

La Victoria va abaixar la vista. Estava confosa, i en Christian se’n va adonar.

—Em sembla que no em coneixes tant com et penses —li va dir amb suavitat—. Les relacions físiques no m’interessen gaire, ho confesso; normalment tinc coses més importants per fer, coses més importants en què pensar. En això no he deixat de ser shek, suposo. Encara que tingui un cos humà, no sóc tan apassionat com la majoria dels joves humans de la meva edat. Aquesta necessitat de contacte físic amb una altra persona…, la sento de tant en tant, però no gaire sovint. I és cert que tu i jo hem estat molt de temps separats; però ara estem junts: per què hauria de buscar una altra persona, doncs, si volgués passar la nit amb algú?

—No seria tan estrany si jo hagués deixat d’interessar-te…, com m’has donat a entendre. I ja t’he dit que ho comprenc, i que puc acceptar-ho. Però necessito saber a què atenir-me. I què és el que esperes de mi. Per la manera com m’has tractat aquests dies, semblaria que ja no vols tenir-me al teu costat.

En Christian va rumiar-se la resposta.

—És perquè jo mateix no sabia com tractar-te. Perquè tens raó: em sento culpable quan et miro. Com que gairebé no hi dono importància, a les relacions físiques, no em podria sentir així pel fet d’estar amb una dona que no fossis tu. Però sí que em sentiria culpable si sentís alguna cosa especial per ella. Sentiria que et traeixo. I crec que és això, el que em passa.

La Victoria va veure-ho clar.

—Christian, t’estàs enamorant! Una altra vegada!

El shek va moure el cap, perplex.

—Potser sí. O potser simplement és que la meva ànima de shek anhelava des de fa molt de temps poder intimar amb un altre shek. Potser és només enyorança d’allò que he perdut, o que potser no he tingut mai. Potser la Shizuko m’atrau perquè se m’assembla molt. Encara és aviat, per saber-ho.

»A més, el fet que me’n senti culpable implica, suposo, que encara m’interesses…, o sigui que encara no estic preparat per deixar-te marxar. No sé què és el que vull, en realitat, Victoria, i això no em passa gaire sovint. És per això que estic bastant confós i no sé com comportar-me amb tu. Perdona’m, sisplau.

La Victoria va respirar fondo. Ara entenia la perspectiva d’en Christian. No havia tocat la Shizuko, no havia compartit el seu cos amb ella, però, des del seu punt de vista, el que feia era pitjor: hi compartia la ment i, d’alguna manera, també el cor.

—Bé…, he de reconèixer que d’això hi entenc una mica —va somriure la Victoria—. Pot ser que acabis decidint-te per una de les dues, o pot ser que et passi com a mi: que l’estimis a ella sense deixar de sentir alguna cosa especial per mi. Llavors… —va vacil·lar—, en fi, mentre no deixis d’estimar-me, jo m’estaré aquí, pendent de tu. Però consideraria just que em dediquessis a mi el mateix temps que a ella. Com a mínim —va concloure, amb un somriure, i ell també va somriure—. En qualsevol cas, quan ho sàpigues, no t’oblidis de dir-m’ho.

—Quan sàpiga què?

—Si encara sóc important per a tu. Si el que t’ha allunyat de mi és aquest sentiment de culpabilitat, o és que realment la nostra relació s’ha refredat. Per part meva, ja saps que no. Ara et toca parlar a tu. Però si et cal temps…

—Pot ser que em calgui una mica més de temps, sí —va dir en Christian, després d’una pausa.

—El tindràs —va prometre-li ella, conciliadora—. M’esperaré fins que prenguis una decisió, i la respectaré, sigui la que sigui. Però, sisplau, sigues sincer amb mi. I si algun dia deixo de ser especial per a tu, simplement digue-m’ho…, però no m’utilitzis —va implorar-li, amb un toc d’amargor.

En Christian li va dedicar una bona mirada.

—Per si t’interessa saber-ho, sí que va ser diferent.

La Victoria va aixecar el cap.

—Què vols dir?

—És el que et preguntaves, no? Si per a mi no ets més que una dona humana amb qui mantenir una relació física, ja que no puc establir un vincle telepàtic amb tu, com podria fer-ho amb una shek.

—Ah…

—I he de dir-te que no. Per a mi també va ser especial, l’altra nit. I volia que ho sabessis.

La Victoria no va poder més. Es va llançar als braços d’en Christian, va enfonsar la cara en el seu pit i es va posar a plorar suaument. Ell la va abraçar.

—Això és el que necessitava sentir —va dir, sanglotant.

—No ho he dit perquè necessitis sentir-ho. Ho he dit perquè és veritat.

A poc a poc, ella es va anar calmant. En Christian li va amanyagar els cabells, pensatiu, però tot d’una es va incorporar, alerta.

—Què passa? —va demanar la Victoria, neguitosa.

En Christian no va respondre-li. Se’n va separar amb suavitat, es va aixecar i va sortir a la terrassa. La Victoria es va quedar al sofà, esperant, fins que ell va tornar, molt seriós.

—He de tornar-me’n al Japó. Sembla que hi ha canvis en el nostre projecte.

—Projecte?

—La Gerde vol establir una comunicació entre Idhun i la Terra. Per poder parlar amb la Ziessel sense haver de creuar la Porta interdimensional constantment. És això, el que fèiem.

La Victoria va inclinar el cap.

—Ja ho entenc.

—Me n’he d’anar, però ja saps que tornaré. Saps… que sempre torno.

La Victoria va somriure, però no va dir res més. Al cap de no res, el shek s’havia esfumat.

L’aigua tremolejava i s’arrissava, i la superfície adquiria per moments un curiós reflex blavós, metàl·lic. La Shizuko la va contemplar, pensativa.

«Encara no s’ha estabilitzat», va dir l’Akshass.

«Potser li cal una mica més de temps», va contestar la Shizuko. «O una mica més de màgia d’en Kirtash».

«Com pot ser que hàgim de dependre de la màgia d’un mig shek?». La Shizuko va trigar una mica a respondre. L’Akshass era un shek jove, però prometedor. Havia estat al seu costat des de bon principi, durant la guerra contra els cavallers de Nurgon, a Dingra. I havien lluitat plegats al bosc d’Awa. La shek sabia que l’Akshass s’havia fet il·lusions, a propòsit d’ella, i que no havia perdut l’esperança de tornar-la a veure en el cos de la Ziessel, la bella. Potser era per això que no suportava en Kirtash. El fill de l’Ashran no solament havia engegat a rodar aquelles esperances, amb la seva explicació sobre el que li havia passat a la reina dels sheks, sinó que, a més, cada vegada passava més estona amb la Shizuko, tots dos sols. I l’Akshass tampoc no es treia del cap que se sabia que el shek que habitava dins en Kirtash era fill d’en Zeshak, el predecessor de la Ziessel. En Zeshak, que, segons deien, també havia sentit interès per la Ziessel en temps passat.

La Shizuko va somriure per dintre. Sí, era cert que en Zeshak l’havia pretesa. Però llavors ella no estava interessada a establir un vincle tan fort amb ningú. Era jove i tenia moltes altres coses en què pensar. En Zeshak se n’havia fet el càrrec i no hi havia insistit.

En certa manera, era irònic que ara fes amb en Kirtash uns passos que no havia fet amb el seu pare.

Però les coses havien canviat molt. Per descomptat, si mai havia estat temptada d’acceptar en Zeshak, o l’Akshass, ara aquells projectes s’havien esvaït del tot. No perquè hagués deixat de posseir la poderosa ment d’una shek, sinó perquè, finalment, havia quedat reclosa per sempre en un cos humà.

«La tècnica de comunicació interdimensional pertany als dominis de la màgia», li va recordar. «I ell és l’únic mag que hi ha entre nosaltres, i posseeix el poder d’obrir portals. De moment, el necessitem».

«Pel que es veu, ben aviat ja no el necessitarem més», va assenyalar l’Akshass.

La Shizuko no va contestar. Havia percebut l’arribada de l’híbrid, abans que cap altre shek. El seu vincle telepàtic havia arribat a aquest grau d’intimitat. No es va moure, però, ni va deixar veure que l’havia detectat fins que ell no es va situar al seu costat.

«M’heu cridat?», va dir, i la seva pregunta va arribar a la ment de tots els sheks.

«Mira…», li va respondre la Shizuko, que va girar cap a la deu aquells ulls orientals tan encisadors.

«El teixit entre dimensions s’està aprimant», va dir en Christian, després d’haver-hi fet una llambregada.

«Podràs estabilitzar-lo?».

«Ho puc intentar». Es va ajupir a tocar de la deu i va passar la mà per sobre de la superfície de l’aigua, sense arribar a fregar-la. Un reflex argentat va reverberar en les ones, tot seguit es va apagar i en acabat va tornar a il·luminar les aigües. En Christian es va concentrar intensament per intentar-ho altre cop. Al cap de no res, la superfície de l’onsen tremolejava un segon i, tot seguit, se solidificava.

La Shizuko i els sheks es van inclinar cap endavant, encuriosits. La capa superficial de la deu s’havia convertit en un espill de glaç.

En Christian es va posar dret amb l’agilitat felina pròpia d’ell, i va mirar la Shizuko.

«Crida-la», va suggerir-li, en una invitació que li va transmetre en privat. «Està frisosa per tornar a contactar amb tu». Ella va moure el cap.

«Mai no hi ha contactat, amb mi».

«Sí que ho va fer. Però llavors no es deia Gerde. Llavors ni tan sols no tenia nom. Ara són dues consciències unides en una de sola, sota una mateixa identitat».

«Intentaré recordar-ho. Tot i que se’m fa de mal imaginar. Suposo que deu tenir els records de la Gerde, la feèrica, sumats als de la Veu…, que deu haver viscut un pilot de vides, potser dotzenes, i deu conservar records de totes elles. No sé com es pot conjugar tot aquest coneixement en una sola persona. Potser això l’ha tornada inestable».

«O potser li ha donat una visió més ampla del món. El que sí que et puc assegurar és que, en molts aspectes, no ha deixat de ser la Gerde». La Shizuko va riure per dintre en percebre el disgust d’en Christian, però va mantenir el rostre tan impassible com ho havia estat durant tota la conversa.

Es va acostar ben a la vora de la deu i va inclinar-se damunt la superfície, absolutament llisa. La capa de glaç, pura com el cristall, li va tornar el seu propi reflex. La seva ànima de shek es va estremir de dolor en veure altre cop el seu rostre humà, però es va sobreposar i es va concentrar profundament. Va llançar els tentacles de la percepció a través d’aquell mirall i va esperar que hi hagués algú a l’altra banda.

De mica en mica, molt lentament, la imatge reflectida es va anar transformant. I tot d’una, sense ni adonar-se’n, la superfície glaçada de l’onsen li va mostrar el rostre d’una fada que li adreçava un somriure encoratjador.

—Se’t saluda, Gerde —va dir la Shizuko; si estava sorpresa, no ho va demostrar gens ni mica.

—Se’t saluda, Ziessel —va respondre ella, i aquesta vegada sí que la Shizuko va arrufar lleument les celles, desconcertada. Res en la seva aparença externa no delatava l’ànima de shek que bategava dintre seu, i en Christian no havia tingut ocasió de dir-l’hi, a la Gerde: com ho havia sabut, doncs?

—Has canviat molt, d’ençà de l’última vegada que et vaig veure. Quina sorpresa… —va prosseguir la Gerde; llavors es va fixar que també hi havia en Christian, dret al seu costat—. I Kirtash… —va saludar-lo—. Quina parella tan encantadora!

Un dels sheks, irritat, va deixar anar un xiulet, ben fluix. No li calia tombar-se, a la Shizuko, per saber que era l’Akshass.

—En Kirtash ens ha dit que tenies informació important per transmetre’ns —va dir la reina dels sheks—. Hem perdut moltes jornades amb la creació d’aquesta finestra interdimensional per comunicar-nos amb Idhun…, amb tu, o sigui que espero que el que hagis de dir sigui realment important. I que en acabat ens posis en contacte amb l’Eisesh, o amb en Sussh, per tornar a unir tots els sheks en una mateixa xarxa telepàtica.

La Gerde va riure, amb gest despreocupat.

—No et calen ni l’Eisesh ni en Sussh, Ziessel. Tu ets la senyora de tots els sheks.

—I justament per això he de comunicar a tots els sheks que sóc viva —va replicar ella, gèlida.

—Jo també tinc coses importants per comunicar-te. Però només parlaré amb tu. No hi ha d’haver ningú més.

La Shizuko anava a dir-li que no tenia per què fer fora la seva gent: si el que li havia de dir era tan important, ho havien de saber tots els sheks. Tanmateix, hi havia alguna cosa, en la mirada de la Gerde, la mirada que li adreçava des d’una dimensió llunyana, que li va inspirar un terror sobtat i la va fer estremir fins a la fibra més íntima.

I no va gosar contradir-la.

Breument, va demanar que la deixessin sola amb la Gerde. Una mica a contracor, les serps, d’una en una, van girar cua, van reptar neu enllà, en direcció al bosc, i es van perdre en l’espessor. I en Christian va anar cap al refugi, sense dir mot. Ell ja sabia el que li havia d’explicar, la Gerde, a la reina dels sheks: en el passat, només en Zeshak, el seu antecessor, havia sabut que l’Ashran era el setè déu.

Però va percebre una crida privada.

«On vas?», li va demanar la Shizuko.

«He complert la missió que se’m va encomanar», va fer ell, sense ni girar-se ni aturar-se. «Ja no hi he de fer res més, aquí».

«Potser sí», va contestar ella.

«Si és així, ja em cridaràs», va respondre en Christian. «I jo vindré».

Quan va tornar a l’apartament, la Victoria ja no hi era.

Era de nit, i el pis estava silenciós, fred, fosc. En Christian va descobrir que trobava a faltar la lluminosa presència de la Victoria, i va témer que se n’hagués tornat a Idhun. Però de seguida va recordar que no podia anar-hi sense ell, i va pensar que devia ser a Limbhad. Es va encongir d’espatlles i va decidir anar-la a veure-la més tard.

Acabava d’encendre el foc quan va obrir-se la porta del pis.

En Christian es va incorporar d’un salt, alerta, abans de detectar la presència de la Victoria. Ella anava a entrar al menjador quan el va veure, i es va quedar allí, parada, sense decidir-se a passar. Van encreuar una bona mirada.

—He anat a fer un volt —va dir ella, trencant el silenci—. He trobat les claus al calaix. Em penso que no les fas servir gaire, i espero que no et faci res que les hagi…

—No —va tallar ell amb suavitat—, no em fa res.

—Estava a punt d’anar-me’n cap a Limbhad —va prosseguir la Victoria—, però vas dir que hi havia canvis en el projecte i…, en fi, estava una mica amoïnada, de manera que m’he quedat a esperar-te. Però no deixava de donar voltes a tot plegat, encaboriada, i… he sortit a airejar-me.

—No cal que em donis explicacions, Victoria. No passa res.

—I tu? Estàs bé?

—Sí. —Va seure al sofà i va contemplar les flames, pensarós—. Per fi hem contactat amb Idhun. La Gerde ja té l’enllaç que volia amb els sheks de la Terra.

—Ja em suposava que devia haver passat una cosa així —va assentir la Victoria; va dubtar un moment, però es va asseure al seu costat—. És per això que estava amoïnada. Si ja has fet el que la Gerde volia que fessis, potser ja no li fas falta, i llavors…

—Sí, ja ho sé. Però aquí, a la Terra, estic fora del seu abast, i la Shizuko no em faria mal sense un bon motiu. I als altres sheks no els caic bé, però ara és ella la que mana.

—Fins a quin punt? Vull dir, si ella prengués una decisió que no els agradés, l’acceptarien i llestos, si no hi hagués una raó lògica? Al cap i a la fi, ella és reina: no pot prendre decisions importants basant-se només en motius personals.

En Christian la va mirar, somrient.

—És curiós —va dir—. Ahir mateix et parlava de les diferències entre el pensament humà i el pensament shek… i, en canvi, pel que sembla, ens coneixes molt millor del que et penses.

La Victoria va callar. No sabia ben bé si era un retret o un afalac.

—He estat rumiant —va prosseguir en Christian—, sobre tot el que ens ha passat últimament. Sé que he estat fred, amb tu. I en part era per la Shizuko, però no només. El cas és que, després de tot el que hem passat plegats, encara sentia que hi havia alguna cosa que volia compartir amb tu…, un grau d’intimitat que tu i jo no podríem aconseguir mai. I això em frustrava. Amb la Shizuko sí que tinc aquesta possibilitat, i suposo que això m’ha fet replantejar moltes coses. Com ara, per exemple, fins a quin punt sentia res per tu, o simplement estava encisat per la llum de l’unicorn. Saps què vull dir, oi?

La Victoria va assentir, i es va recordar d’en Yaren, el semi-mag que havia buscat l’unicorn tota la vida i que, quan finalment havia obtingut d’ella el que volia, s’havia trobat que no era el que s’esperava.

—Et senties així, després de l’altra nit? —va murmurar.

—En part. No, no facis aquesta cara, ja et vaig dir que va ser especial per a mi, i no et vaig mentir. Però no vaig poder evitar preguntar-me què passaria ara: si això era tot, si no podríem anar més enllà. Tant el vincle físic com el sentimental són importants, Victoria, però jo sóc un shek: necessito un vincle mental per enfortir la nostra relació, un vincle que la mera intimitat física no em pot donar.

»I, malgrat tot, després d’haver parlat amb tu ahir, i d’haver-nos vist les cartes…, se’m va ocórrer que potser no era del tot impossible. Perquè, al capdavall, no ets simplement humana. Ets un unicorn.

—De què em parles, Christian? M’he perdut.

—Parlo, encara, de les diferències entre una relació física i una relació mental. Saps quin és el grau màxim d’intimitat a què pot arribar una parella de sheks? Els humans comparteixen els seus cossos. Els sheks… fusionen les seves ments.

La Victoria va quedar de pedra.

—Vols dir entrar en la ment d’un altre? Però això ja ho fas sovint, no? Quan llegeixes els pensaments, per exemple.

—Deixa’m explicar-t’ho d’una altra manera. La ment d’una persona és com la seva casa. Hi ha cases més grans i n’hi ha de més petites, n’hi d’acollidores i de sinistres, de senzilles i de laberíntiques. La diferència entre la ment d’un humà i la d’un shek és la que hi podria haver entre una cabana i un castell.

—Ja ho entenc —va assentir la Victoria.

—Quan miro algú als ulls per llegir-li la ment, en realitat és com si mirés a dins de casa seva per les finestres. Quan vull destruir una ment, envio part de la meva percepció a atacar les columnes que sostenen aquella casa. Però fusionar dues ments és una altra cosa. Vol dir que abandonaria casa meva per recórrer la teva, i que tu sortiries de casa teva per visitar la meva. Durant aquesta estona, cap de nosaltres dos no seria ell mateix. Hauríem deixat enrere la nostra pròpia ment, abandonada i vulnerable. I per això és perillós, però és també la mostra de la confiança més absoluta. Perquè quan recorres la casa d’una altra persona, ho has de fer amb el convenciment que la teva pròpia casa està en bones mans. No es pot fer a la lleugera. Els sheks arriben a aquest grau d’intimitat amb algú molt pocs cops a la vida. De vegades un sol cop. I de vegades cap.

La Victoria va respirar fondo. Intentava posar en ordre els pensaments.

—I això és el que no pots fer amb mi —va resumir.

—Això és el que em pensava que no podia fer amb tu —va rectificar en Christian—. Però el cas és que no ho hem intentat.

La mirava amb serietat, i amb una intensitat que a ella li va recordar els primers temps de la seva relació, quan es veien en secret, quan era un amor prohibit. El cor va començar a bategar-li més de pressa.

—El que em dius… és que vols fusionar la teva ment amb la meva?

—M’agradaria, sí.

La Victoria no va saber què dir. De moment, intentava assimilar les implicacions del que en Christian li proposava. D’una banda, la idea d’entrar en la ment del shek, tan impenetrable, i tan enigmàtica, la seduïa fins a límits insospitats, com també saber que ell coneixeria fins els seus secrets més íntims. Allò faria caure per fi el mur de gel que de vegades s’aixecava entre ells dos, i l’ajudaria a entendre millor aquell xicot de qui s’havia enamorat.

D’altra banda, tal com ell ho havia descrit, tenia raó: la fusió de les dues ments era un vincle molt íntim…, potser massa i tot. Perquè què seria en Christian sense el seu misteri? I que potser no hi havia coses que ella volia reservar-se per a ella sola? Fins a quin punt podia oblidar-se de si mateixa per amor?

—Abans que em contestis —va dir ell encara—, vull que tinguis en compte tres qüestions importants. Primer, que algunes de les coses que hi veuràs, a la meva ment, no són agradables, i no t’agradaran gens.

La Victoria va desviar la mirada, torbada. Sabia a quina mena de coses es referia.

—Hauria de poder conviure-hi, amb això —va dir ella, després d’una pausa—: sé qui ets, i sé què has fet. Ho sabia de bon principi, o sigui que, si és cert que t’estimo tant com et sembla, per més greu que em sàpiga el que vegi en la teva ment, els meus sentiments per tu no haurien de canviar.

En Christian va somriure.

—Segon —va prosseguir—, que es necessita com a mínim una ment shek. És a dir, que això que en teoria podries fer amb mi, mai no podràs fer-ho amb en Jack.

La Victoria va badar la boca per parlar, però no va arribar a dir res.

—Saps per què ho dic, oi? Des del principi que t’has esforçat molt a donar-nos el mateix a tots dos: si fusionem les nostres ments, haurem arribat a un grau d’unió que mai no podràs tenir amb en Jack. I ho has de tenir en compte.

La Victoria va reflexionar. Després, el seu rostre es va il·luminar amb un somriure ample.

—Però això tampoc no és un entrebanc —va dir—, perquè en Jack i jo vam fusionar els nostres esperits, ja fa temps.

Ara va ser en Christian, el sorprès.

—Que vau fer què?

—Ell no se’n recorda, i no m’estranya. I jo no ho he sabut fins fa molt poc. El cas és que, quan en Yandrak i la Lunnaris van ser enviats a la Terra, a través de la Porta, hi va haver un moment en què els seus esperits es van encreuar… i per un moment van ser un de sol. Després es van separar, i va ser llavors quan es van reencarnar.

»Ho vaig saber quan em vaig creure que s’havia mort. Va ser com si m’haguessin arrabassat una part de mi mateixa, i en aquell moment… la meva ànima va saber per què.

En Christian va sacsejar el cap, perplex.

—Per això teniu una connexió espiritual tan estreta! Una connexió que s’ha fet més i més forta a mesura que en Yandrak i la Lunnaris s’han anat despertant dins vostre.

La Victoria va assentir.

—Per això, si és cert que la fusió mental proporciona una unió tan íntima, no m’importaria fer-ho amb tu. Encara que la idea de deixar de ser jo m’espanta una mica.

—Mai no deixes de ser tu, en realitat —la va tranquil·litzar ell—. Però sí que és cert que deixes enrere una part molt important de tu. Per això t’ho has d’haver rumiat bé.

—I tu? T’ho has rumiat bé? —li va preguntar ella, encuriosida—. Ahir em deies que no sabies si volies continuar amb mi, i avui em proposes això… No t’entenc gaire.

—M’ho he pensat bé. Fa molt de temps, que hi dono voltes. És només que em creia que no era possible, o sigui que ni m’havia plantejat de dur-ho a la pràctica. Recordes el que t’he dit abans, de la cabana i el castell? Si fusionés la meva ment amb la d’una humana, m’hi sentiria molt estret —va somriure—. Però tu ets més que una humana. La teva consciència és, en part, la d’un unicorn. No crec que sigui el mateix. No pot ser el mateix.

—I què passarà si no surt bé? —va preguntar la Victoria—. Què passarà si en acabat en quedes decebut?

—No ho sé —va murmurar en Christian—. De debò que no ho sé.

Van estar-se una estona en silenci, navegant per una mar d’incerteses.

—Potser —va aventurar ella llavors— el que és important no és el que hi hagis de trobar, en la meva ment, sinó el fet que t’importo prou per voler intentar-ho. No trobes?

El shek va assentir.

—Per si et serveix de res —va dir en veu baixa—, per a mi també seria la primera vegada. Mai no he fusionat la meva ment amb la de ningú.

La Victoria va aixecar el cap, sorpresa. En Christian la mirava de fit a fit, molt seriós, i ella li va sostenir la mirada. El cor li bategava tan fort que estava a punt d’esclatar-li.

—Christian… —va xiuxiuejar, commoguda; va sacsejar el cap—. Com pot ser? De vegades em dius aquestes coses…, em portes a casa teva, em proposes que uneixi la meva ment a la teva…, i altres vegades em deixes sola dies i dies per rondar una shek i dubtar dels teus sentiments per mi. Qui t’entengui que et compri.

—Sóc un ésser complex —va replicar ell, impertorbable—. Però el que sí que deus saber, a hores d’ara, és que no menteixo mai. I quan et dic alguna cosa, el que sigui, és perquè ho sento de debò. I això em porta a la tercera qüestió.

—Digues…

—Es tracta del que t’he comentat abans: fusionar les ments suposa tenir una confiança total en l’altra persona. O sigui que…, digues, confies en mi?

Van encreuar una mirada llarga, intensa.

—I tu? —va somriure la Victoria, sense contestar—. Hi confies, tu, en mi?

—Cegament —va respondre en Christian sense gota de dubte—. I sovint penso que voldria donar-te motius perquè tu sentissis el mateix. Perquè confiessis en mi de la mateixa manera que confies en el drac. Però jo sé que no t’he tractat igual que ell. I sé que…

—Sí, ja ho sé —va tallar ella—, que no hauria de confiar en tu. Però ho faig, Christian. De debò.

Ell va somriure. Li va acaronar la galta suaument. Era el primer gest tendre que rebia d’ell des de feia bastant de temps, i el cor de la Victoria es va sadollar d’aquella sensació amb avidesa.

—És per aquesta mena de coses —va murmurar en Christian— que em costa tant i tant arribar ni tan sols a imaginar la possibilitat de deixar-te marxar.

—Si no vols que me’n vagi, Christian, no deixis que ho faci. Amb la Shizuko o sense ella, jo seré aquí mentre tu vulguis que hi sigui. El que no vull és que em retinguis quan ja no signifiqui res per a tu.

—No has deixat de ser important per a mi —li va assegurar en Christian—. Si no fos així, no et demanaria ara que fusionessis la teva ment amb la meva. De tota manera, no et vull pressionar. Necessites temps, per rumiar-hi…

—Ja hi he pensat prou —va tallar-lo ella, i el va mirar als ulls, fit a fit—: sí que vull fer-ho.

Per una vegada, va semblar que en Christian es quedava sense paraules.

—Però hi ha una cosa que em preocupa —va afegir la Victoria—. Tindràs accés a tots els meus records i sentiments, i jo…, hi ha una part que prefereixo que no coneguis, perquè és privada. No per mi, sinó perquè aquests records no em pertanyen només a mi.

—En Jack —va endevinar ell.

—Faig mal fet, de posar restriccions? —va preguntar ella, preocupada.

—No. Pel que sé, de fet, és habitual. Se sol demanar a l’altra persona que respecti les habitacions de la casa que corresponen a una relació anterior. I la raó l’has explicada tu molt bé: perquè aquests records no et pertanyen només a tu. No t’hi amoïnis: no tinc gens d’interès a conèixer els detalls de la teva relació amb en Jack; això només us incumbeix a vosaltres dos.

—Molt bé —va assentir la Victoria; s’hi va apropar una mica més, amb certa timidesa—. Llavors, no em cal pensar-hi més. La resposta és sí.

Va intentar relaxar-se, però se li feia difícil. El cor encara li bategava amb força, i la respiració era agitada i irregular, com si vingués de córrer. A pesar de tot, no es va moure. No va apartar la mirada dels ulls d’en Christian, els ulls blaus d’en Christian, que se li clavaven fins al fons de l’ànima com un coltell de gel, com la primera vegada que ell l’havia mirada.

«Tranquil·la», va xiuxiuejar ell des d’un racó de la seva ment. «No tinguis por».

La Victoria va allargar les mans, buscant les d’ell. Les va trobar, i les hi va estrènyer ben fort, mentre el seu esguard continuava clavat en el d’ell, sense apartar-se’n ni un sol instant.

«Què he de fer?», va pensar.

«Continua mirant-me als ulls i intenta veure-hi més enllà. Estic bastint un pont: troba’l, i atreveix-te a creuar-lo». La Victoria va empassar-se la saliva. Sentia que els fils de la consciència d’en Christian teixien una xarxa cada cop més atapeïda entorn de la seva pròpia ment, però que ella no es movia de lloc. Es va concentrar en els ulls d’en Christian, i va deixar que la mirada d’ell l’estremís tota, com havia fet en altre temps. El que és ell, si estava neguitós, per descomptat no ho deixava veure: es mostrava tan fred i serè com sempre. I aquesta, a pesar de tot, era una de les característiques d’en Christian que més li agradaven, a ella.

Ben aviat, els iris de gel d’en Christian van ser alguna cosa més. La Victoria va començar a veure-hi, de l’altra banda, formes que es movien, com fantasmes. Fascinada, va continuar mirant. Les figures no cessaven de moure’s, i van començar a voltar, i la Victoria va sentir que alguna força l’estirava, com si la xuclés. Va fer una exclamació d’alarma i va voler resistir-s’hi, però llavors va recordar per què ho feia, allò, i els mots d’en Christian van tornar a ressonar-li dins el cap: «Troba el pont, i atreveix-te a creuar-lo».

La Victoria va respirar fondo i es va deixar portar. I, al seu voltant, tot va començar a rodar.

Es va trobar de sobte en un espai fosc. Va mirar entorn seu, espantada, però la foscor era només aparent. De seguida es va anar aclarint tot.

Es va sentir aclaparada pel que veia. Era enmig d’un món ple d’imatges, de sons, de paraules…, ampli i ric, immens, i tanmateix perfectament endreçat. La Victoria es va quedar on era, meravellada. Va centrar l’atenció en la imatge més propera i va tibar-la, i en va sortir un retall de record complet. Es va veure a ella mateixa parlant amb en Christian, però ho veia des del punt de vista d’en Christian. I se li feia estrany.

Eren a l’apartament d’ell, asseguts al sofà. Ella duia la mateixa roba, i va deduir que era un record immediatament anterior. Li va arribar el so de la seva pròpia veu: «Hauria de poder conviure-hi, amb això: sé qui ets, i sé què has fet». Va somriure per dintre.

Va comprendre que es trobava en el nivell més superficial de la consciència d’en Christian, i va provar de moure’s per aquell espai. Ho va aconseguir només de desitjar-ho.

Durant una estona, no hauria sabut dir quanta, va vagarejar per la ment d’en Christian, i va entendre el que havia volgut dir ell quan l’havia comparada amb un castell. No hi emmagatzemava només records, sinó també idees, pensaments, raonaments…, alguns de tan complexos que a ella li costava de seguir-los. Tot estava tan endreçat que d’entrada semblava senzill, moure-s’hi; però era tan enorme que feia la sensació que no s’havia d’acabar mai més.

Va topar per casualitat amb alguns records i pensaments sobre la Shizuko, i va decidir no tocar-los; ell no li havia pas demanat que no ho fes, però va preferir respectar-ne la intimitat, de la mateixa manera que ell respectaria la seva.

Va trobar també records referits a l’Ashran. I va descobrir que aquell home, que a ella li inspirava un terror tan intens, havia estat important per a en Christian, que l’havia respectat fins al final.

Va descobrir també pensaments i records sobre l’etapa que havia passat a la Terra. Va veure morir els idhunians exiliats, un rere l’altre, sota la seva mirada de shek, i va tenir un calfred, no tant per les morts com per la indiferència amb què estaven arxivades en la memòria d’ell. Va dedicar un pensament a cada una d’aquelles víctimes d’una guerra absurda, però no va ser capaç de sentir odi ni rancor, ni tan sols refús, envers la persona que les havia assassinades. Es va preguntar si, en cas d’haver estat completament humana, hauria odiat en Christian per tot allò. No podia saber-ho.

En un nivell més profund va trobar els moments dedicats a ella.

Reviure aquelles sensacions des del punt de vista d’ell, conèixer els pensaments que ell li havia dedicat, l’opinió que en tenia, la va fer emocionar i la va fer sentir molt millor. Després es va veure a si mateixa més jove, gairebé una nena, entre el fil de la Haiass i el tronc d’un arbre, aquella vegada llunyana, la primera vegada que s’havien mirat als ulls. Es va sorprendre quan va veure l’expressió que el seu propi rostre havia configurat llavors: sí, s’hi reflectia la por, però també una profunda fascinació, i en el fons de la mirada hi brillava una emoció intensa.

Sempre ho havia sospitat, però mai no n’havia tingut la certesa, i ara l’evidència la colpia amb la força d’una maça: aquella nit, quan ell li havia allargat la mà, quan li havia dit «vine amb mi»…, ella ja n’estava enamorada. S’ho podia negar a si mateixa tantes vegades com volgués, però la manera com havia mirat el shek traïa el sentiment que covava al cor.

I aquell record era clar i nítid, i això volia dir que en Christian l’havia evocat molt sovint, i el guardava com un tresor en un racó de la ment.

Si en aquell mateix instant hagués estat unida al seu cos, s’hauria ben enrojolat.

Va continuar recorrent aquella secció, embolcallada pels pensaments i els sentiments d’en Christian sobre ella. Era una emoció agradable, però no tan càlida com s’havia imaginat. Fins i tot allí, en un nivell profund de la seva consciència, la implacable lògica del shek tendia a explicar i racionalitzar tot el que sentia. El seu amor per ella, doncs, no era ardent ni apassionat, però tenia, en canvi, unes bases sòlides i fermes. En Christian tenia raons per estimar-la: les havia buscades al llarg dels anys, les havia trobades, i havia deixat créixer els seus sentiments sobre aquella lògica. Si algú li preguntava per què feia el que feia, podia trobar-hi una explicació, i això reforçava els seus actes i el refermava en les seves creences.

La Victoria va continuar avançant i va deixar enrere aquella zona amb una certa pena. Immediatament després hi havia tot el que tenia relació amb en Jack, i hi va veure un odi tan intens, tan sinistre, que va tenir un calfred de terror. Tot i això, aquell odi estava envoltat de potents raonaments lògics que insistien un cop i un altre en els motius pels quals no havia d’atacar en Jack. La Victoria va observar, meravellada, com la ment del shek lluitava per mantenir lligat l’instint, per encadenar-lo a la seva consciència, per dominar-lo. Però l’instint lluitava contra aquelles cadenes i amenaçava d’enterbolir-li la ment. La Victoria va deixar aquell racó, entristida.

En un nivell encara més profund, va trobar imatges d’una dona sense cara ni nom, i va saber que era la mare d’en Christian. I va descobrir que no era que ell no se’n recordés, d’aquells detalls, perquè tot es queda a la ment, d’una manera o una altra, i el que ens fa oblidar és que no som capaços d’accedir a segons quins records, però el que passava en el seu cas era simplement que els records no hi eren. La cara de la seva mare s’havia esborrat. Per més que s’hi esforcés, no aconseguiria recordar-la.

Va prosseguir el seu passeig erràtic, perduda en la complexa xarxa de nivells de consciència del shek. Va aprendre moltíssimes coses d’ell, i dels sheks en general, a través dels records dels temps que en Christian havia passat entre ells. Va entendre algunes coses que abans se li havien presentat com un misteri, i va comprovar, amb alegria, que això no disminuïa la fascinació que sentia per ell; ben al contrari, continuava admirant-lo i estimant-lo intensament, i com més el coneixia més se l’estimava.

Es va preguntar llavors què devia trobar-hi ell, en la seva ment, i per un moment va tenir por que no hi veiés res de gran i bonic, sinó… senzill i petit, com una cabana, com deia ell. Davant d’aquell pensament, alguna cosa la va tibar, i va comprendre que, en el moment que volgués tornar enrere, ho faria de seguida, de manera que es va forçar a pensar en una altra cosa, i va continuar recorrent les galeries de la consciència d’en Christian, va continuar perdent-se en l’entramat immens de la seva ment.

En Christian, per la seva banda, no es bellugava gens ni mica. S’havia quedat exactament al mateix lloc.

Havia examinat altres vegades la ment de la Victoria, i havia intuït el que hi podia trobar, però les seves suposicions no tenien res a veure amb la realitat.

Sempre li havia semblat que la consciència d’ella era simple, senzilla, perquè li era fàcil veure tot el que pensava. Ara que era dins s’adonava que era molt més complexa del que havia suposat. L’única cosa era que els nivells de la seva ment eren tan lluminosos i transparents que els podia contemplar tots alhora. Així, si la ment humana era una cabana i la d’un shek era un castell, la ment de la Victoria era com un bellíssim palau de vidre, molt petit en comparació amb la seva pròpia ment, però pur i diàfan. I tots els racons de la seva consciència mostraven un delicat entramat de pensaments, subtil com la llum de les llunes, brillant com una gemma irisada.

En Christian va dedicar una bona estona a contemplar la ment de la Victoria des d’allí. Sense necessitat de desplaçar-se era capaç d’arribar alhora a diversos nivells de la seva consciència, i admirar les filigranes que hi dibuixaven les seves idees, els seus records, els seus somnis. Tenia por de ficar el nas en els nivells més profunds: li feia por espatllar alguna cosa. Però finalment va guanyar la curiositat, i la seva consciència va recórrer la ment de la Victoria amb cura. Es va aproximar als seus pensaments, als seus anhels més secrets, als seus records més preats. Va descobrir la Victoria oculta, la noia que habitava en un racó de la seva pròpia consciència, un lloc no impregnat per l’amor envers en Jack i envers ell. Un lloc per a ella sola.

Va trobar-hi la Victoria, pura i simple, ella mateixa i no res més. I li va agradar.

Però no s’hi va quedar gaire estona. No volia pertorbar amb la seva presència aquell lloc secret, que només li pertanyia a ella. Evitant curosament les zones per on vagaven pensaments i sentiments dedicats a en Jack, va continuar explorant la ment de la Victoria, admirant els arcs cristal·lins que en sostenien la consciència. I llavors va comprendre per què ho trobava tan bonic.

La ment de la Victoria era delicada i transparent com el cristall…, com el gel.

A poc a poc, van tornar tots dos als seus propis cossos…, a les seves ments respectives. Van estar molta estona en silenci, assimilant tot el que havien experimentat, acostumant-se de nou a ser ells mateixos. Ella va recolzar el cap damunt el pit d’ell, amb un breu sanglot d’emoció. I ell la va envoltar amb els braços, va tancar els ulls i va reposar els llavis sobre els seus cabells.

Cap dels dos no va dir res. Estaven massa extasiats; aquell moment era massa màgic per espatllar-lo amb paraules.

«Si és així, ja em cridaràs», havia dit el shek. «I jo vindré».

I ella l’havia cridat, però en el fons del cor dubtava que ell respongués a la crida. Havia complert el que se n’esperava i ja devia saber que ara estava en perill. Era lògic que es refugiés en el seu usshak i no en tornés a sortir, si més no fins que estiguessin tan ocupats en altres afers que s’oblidessin d’ell.

Aquesta era la conducta més lògica, més racional. I ella entendria que actués així.

Tot i això, un sentiment d’angoixa estremia la Shizuko davant la possibilitat de no tornar-lo a veure.

Per això, quan en Christian va aparèixer de nou al balcó del seu apartament, es va sentir alleujada. Però no ho va demostrar.

«Novament t’has fet pregar», va comentar amb suavitat en veure’l. Havia estat estirada al llit, intentant dormir, sense trencar el son, quan la presència de l’híbrid a la terrassa li havia reclamat l’atenció. S’havia posat una bata de seda blava, una de les poques peces que conservava de l’autèntica Shizuko, perquè el tacte suau i lleuger d’aquella roba li era agradable, i havia sortit a trobar-lo.

En Christian no es va moure. Estava recolzat a la barana, serè i fred, com d’habitud.

«Estava ocupat», va dir.

«I una altra vegada corres un gran risc. N’ets conscient, oi?».

«Sí, ho sé. Però vaig dir-te que vindria si em cridaves, i acostumo a complir la meva paraula».

«Sents curiositat?».

«En part sí. M’has citat aquí, o sigui que no em mataràs. Dono per fet que una execució s’hauria de fer davant de testimonis».

«Encara no et mataré», va respondre la Shizuko. «Espero no haver de fer-ho, en realitat».

«Això vol dir que la Gerde encara en vol alguna cosa més, de mi. I jo també espero que el que m’has de demanar no t’obligui a matar-me. No solament per mi, sinó també per tu. Si jo m’hi negués, afrontaries un dilema interessant».

«Tu creus?».

«Escollir entre el que vols fer i el que has de fer. Entre els sentiments i la raó. Sé de què parlo, ves. I és una tria que et pot canviar la vida, perquè, un cop t’has decidit, ja no hi ha marxa enrere».

«Pot ser. Però no vull haver d’arribar en aquest punt. Tot depèn de tu».

«Potser sí. Tot i que el fet que admetis aquesta possibilitat implica que la teva voluntat ja no et pertany només a tu. I això vol dir que ja saps que el que et vaig explicar de la Gerde és cert».

«Sí», va respondre la Shizuko, i en aquell pensament hi havia més temor i respecte reverencial que no pas afirmació.

«Però… com pot ser?».

En Christian va decantar el cap.

«Ja fa temps que intento treure’n l’entrellat, de les raons dels déus, però encara no sé del cert a què juguen, ni quin sentit té per què la guerra que lliuren des del principi dels temps, ni hi han embolicat tantes criatures al llarg dels segles. L’únic que sé és que el setè déu no és com els altres sis. Perquè el Setè adopta identitats mortals, i els Sis no. Però no sé què vol dir, això».

«Vol dir que el Setè està molt més a prop de les seves criatures que qualsevol altre déu…».

«Per a bé o per a mal», van pensar tots dos alhora.

Van quedar-se un moment en silenci, mentre desembullaven els seus pensaments entrellaçats, amb suavitat.

«Què t’ha demanat, doncs, la Gerde?», va preguntar llavors en Christian.

«Res que no puguis complir. O això és el que crec, si més no. Cosa que em fa pensar que no vol perdre’t. I això vol dir que pot ser que tinguis una oportunitat de tornar amb nosaltres. A pesar del mal que has fet als sheks, del desastre que has causat, si ella em dóna motius per perdonar-te, ho podré fer en nom de tots els sheks». En Christian va deixar que fluís cap a ella un breu pensament d’amarg escepticisme.

«Vam perdre un món per culpa teva», va dir la Shizuko.

«Ara bé, si ens ajudes a conquerir-ne un altre, potser quedaran perdonades les teves antigues ofenses».

«Perdonades», va repetir en Christian. «No pas oblidades».

«Per algun lloc es comença. No et demana gaire cosa, tot i així, de manera que m’imagino que amb el temps hauràs d’acomplir tasques més importants. Però de moment només m’has de portar la noia».

«La Victoria? Ho sento, no ho puc fer».

«Ella va dir que diries això», va comentar la Shizuko; no hi havia ni rancor ni amargor en les seves paraules. «Em va demanar que especifiqués que no li vol fer mal. Només vol veure-la, i em va dir que et prometés que no li passarà res. L’únic que has de fer és dur-la fins a la finestra interdimensional perquè la Gerde la vegi. Des d’Idhun no pot tocar-la, i jo m’ocuparé que cap shek no li faci mal, ja que és tan important per a tu. En acabat podràs tornar-te-la a endur cap al teu usshak».

«La meva resposta encara és no. I no és que no em refiï de tu. És que no em fio d’ella».

«Si t’hi negues, Kirtash, t’haurem de matar. I no ho vull fer».

«Doncs no et puc complaure».

Van intercanviar una mirada llarga i dolorosa.

«És una conducta irracional, Kirtash», li va reprotxar ella.

«Saps perfectament per què vol veure-la. Si t’hi negues, estaràs confirmant les seves sospites; li estaràs dient el que vol saber».

«Ja ho sé. I precisament per això no la puc dur davant d’ella». La Shizuko no va contestar. Van estar-se els dos en silenci una bona estona, un silenci obscur, ple d’incertesa, fins que ella va tornar a parlar.

«Demà passat, a punta de dia, a la finestra interdimensional. Porta-hi la noia. Si no ho has de fer…, serà millor que no tornis. Pel teu bé».

En Christian no va dir res.

«Potser al capdavall no sóc jo, la que es troba davant d’un dilema», va assenyalar la Shizuko amb calma. «Potser ets tu qui has de decidir si vols tornar a ser un dels nostres. I el shek que habita dins teu, i que jo puc veure sota d’aquesta fràgil disfressa humana, vol tornar a la xarxa, ho desitja amb tota l’ànima. O sigui que hauràs de decidir a qui prefereixes retre lleialtat. Tot i que, en el fons del cor…, ja ho saps».

En Christian la va mirar, tranquil.

«Ens veurem d’aquí a dos dies», va dir només. «A Hokkaido».

En acabat va desaparèixer en la nit, a penes una ombra subtil perfilada contra la lluminària de Tòquio. I la Shizuko es va quedar sola al balcó, mentre la brisa li feia voleiar els cabells i li refredava agradablement aquella pell humana. Però es va tapar més amb la bata, inquieta. Per una vegada, l’escalfor la reconfortava.

Va trobar la Victoria asseguda al sofà. Llegia uns folis, abstreta, i havia oblidat a la tauleta un sandvitx a mig menjar. Quan l’ombra d’en Christian li va tapar la claror, va aixecar el cap, sobresaltada.

—No t’he sentit arribar —va somriure.

Van encreuar una mirada plena d’entesa i de complicitat. Se sentien més units que mai, i aquella sensació els agradava.

En Christian se li va asseure al costat i va assenyalar la carpeta que ella tenia a la falda.

—Veig que finalment t’has decidit —va dir.

L’expressió de la Victoria es va enterbolir.

—Després de tot el que he après sobre tu, em disgustava pensar que sabia ben poques coses de mi mateixa. D’altra banda, tota aquesta informació, tu ja la coneixies. Hi podia haver topat en qualsevol moment, mentre explorava la teva ment. Si no ho vaig fer és perquè la teva ment és massa gran per conèixer-la del tot en tan poc temps —va afegir, amb un somriure, i un xic enrojolada—. Però em podria haver assabentat de tot això per casualitat, o sigui que no tenia sentit que continués girant-m’hi d’esquena.

—Sé de què tenies por —va dir en Christian, amb una certa dolçor—. És part de la teva història com a humana. I fa temps que ja no vols ser humana.

La Victoria va sacsejar el cap.

—Vaig estar molt feble; ho vaig passar molt malament. És massa recent: no ho puc haver oblidat, ni vull tornar-hi a passar.

—I, tot i així, és el nostre cos humà el que ens permet estar junts…, estimar-nos. No sé si hauries de rebutjar aquesta part humana tan alegrement.

—Ho dius de debò? —La Victoria va somriure, però sense alegria—. No fa pas tant que ens vam pensar tots plegats que m’havia tornat completament humana, i encara recordo la decepció en els teus ulls, i en els d’en Jack. La meva part humana no t’agrada, Christian. De fet, si fos del tot humana no hauríem pogut compartir el que vam compartir tu i jo ahir a la nit. Hauríem mantingut una relació física que, per més important que pogués ser per a mi, per a tu no hauria estat suficient. Tinc raó o no?

—Sí, tens raó. Però resulta que no ets només humana, Victoria, vet aquí la qüestió. De fet, ni tan sols no eres humana quan eres un nadó.

La Victoria va entendre per què ho deia. Va abaixar la mirada cap als fulls que havia estat llegint.

—Va ser per això? —va preguntar en veu baixa—. Per això jo vaig sobreviure a l’accident i els meus pares no?

En Christian va assentir.

I la Victoria es va sentir un nus a la gola, incontrolable. El cert és que aquella història l’havia commoguda profundament. I, tot i que encara no sabia com s’ho havia fet ell per esbrinar tot allò, de cop i volta es va adonar que tant li feia.

Allí, en els fulls que havia desat en aquella carpeta, el shek hi havia anotat temps enrere els detalls sobre el seu origen, uns detalls que l’Allegra no havia arribat a explicar-li mai. I és així com la Victoria es va assabentar que, tot i que havia nascut a Espanya, tenia les arrels en una altra banda. Els seus pares, Germán i Miranda, havien emigrat des de l’Argentina poc abans que nasqués ella. Havien intentat obrir-se pas en el país que els havia acollit, una mica de mal grat, ell treballant com a paleta i ella com a cambrera en una cafeteria. Quan va néixer la Victoria, la Miranda va haver de plegar de la feina, i van passar molt justos. Al cap d’uns mesos, tot va acabar en tragèdia, amb un accident de trànsit brutal. Els pares de la Victoria van morir a l’acte, però ella no va tenir ni una esgarrinxada.

—I com és que no em van tornar cap a l’Argentina? —va murmurar la Victoria—. No hi tenien família, els meus pares?

—Jo també m’ho vaig preguntar —va dir en Christian—. Sembla que la família de la teva mare no acceptava la seva relació amb el teu pare. Per això se’n van anar a Espanya, per començar-hi junts una nova vida, i van tallar els vincles amb el seu país. Potser els haurien reconstruït amb el temps… si n’haguessin tingut l’ocasió. Ni tan sols no van dir que havien tingut una criatura, de manera que les autoritats corresponents no van saber gaire què fer-ne, de tu. Els teus avis no sabien ni que existies.

—I vaig anar a parar en un orfenat —va dir ella, una mica perplexa.

—Vas anar a parar a casa de l’Aile Alhenai, una de les fetilleres més poderoses d’Idhun. Et va trobar a Madrid, però em temo que t’hauria trobat de tota manera, encara que t’haguessis amagat en l’últim racó de món.

—Em va trobar abans que tu —va comentar la Victoria, i va alçar els seus grans ulls cap a ell—. I tu sabies qui era ella molt abans que no jo. Sembla que ho sàpigues sempre tot.

—Tot no. Però sí moltes coses. Vaig saber qui era ella i li vaig perdonar la vida perquè et protegia. I vaig cometre un greu error.

La Victoria se’l va mirar, perplexa.

—Vols dir que hauries d’haver mort la meva àvia en aquell moment?

—Quatre-cents vint-i-set sheks —va dir en Christian per tota resposta.

La Victoria va emmudir.

Quatre-cents vint-i-set sheks eren els que en Qaydar i l’Allegra havien mort a la batalla d’Awa. Amb un sol encanteri combinat, i aprofitant-se del punt flac de les serps alades: el foc.

—Vaig complir el meu deure —va reprendre el fil en Christian—, amb eficàcia i exactitud, durant cinc anys. I llavors vaig començar a fallar. Em vaig jurar a mi mateix que et protegiria, però sovint penso que hauria d’haver matat a tots els altres. El drac que va ensorrar l’imperi dels sheks. El mag que va liderar l’atac a la torre de Drackwen. El guerrer que va reconquerir Nurgon. La fetillera que va liquidar quatre-cents vint-i-set sheks. Vaig matar tots els renegats, excepte quatre, i cadascun d’aquests quatre, a la seva manera, ha estat fatal per als sheks.

—Si hagués vingut amb tu llavors —va murmurar la Victoria—, quan em vas allargar la mà…, ens hauríem estalviat tot això.

En Christian no va dir res durant una estona.

—No n’estic segur, d’això —va dir en acabat—. O és que potser et penses que en Jack no hauria lluitat per recuperar-te?

La Victoria no va contestar. En Christian la va mirar intensament.

—I, a pesar de tot, aquella nit em vas donar la mà —va dir amb suavitat—. Molts cops m’he preguntat per què, però ahir, mentre recorria la teva ment, ho vaig saber.

—Què vas saber?

—Que tu i jo estem fets de la mateixa pasta, en part. Els unicorns, Victoria, no són enemics dels sheks. Mai no ho han estat. Una vegada et vaig dir que tu i jo no érem tan diferents, però fins ahir no vaig saber fins a quin punt tenia raó.

—Què vols dir? —va preguntar la Victoria, cada cop més intrigada.

Però en Christian es va limitar a mirar-la i a fer un somriure enigmàtic.

—Gel i cristall —va ser tot el que va dir.