CAPÍTOL X

L’ÚLTIM VISIONARI

La caravana feia via amb indolència per l’arena de KashTar, sota la calor abrusadora dels tres sols. Els carros, arrossegats per torki, els enormes llangardaixos del desert, avançaven lentament. Els torki, peresosos de mena, no tenien gens de pressa, i els amos tampoc no els fustigaven. Eren conductors experimentats i sabien que, si els feien córrer, al final s’aturarien, fatigats, tancarien els ulls i no hi hauria qui els mogués. Els viatges de les caravanes eren lents i exasperants; però el torki era el millor animal de tir de tot Kash-Tar: fort, dòcil i resistent. Els marxants més veterans solien dir que els torki eren un regal d’Aldun perquè els yan s’hi emmirallessin i n’aprenguessin la paciència que el seu déu no els havia dat en crear-los.

Per fi van albirar a la llunyania la silueta dels arbres de l’oasi. Els torki van apressar la marxa sense necessitat de fuet: sabien que, quan hi arribessin, podrien deixar-se caure a l’ombra, tancar els ulls i dormir durant molt i molt de temps.

Tot i així, cap torki no va gosar avançar el carro que guiava la caravana. Sabien prou bé què els passaria si ho feien.

Als límits de l’oasi els esperaven un grup d’homes serp armats. Un control rutinari. Feia anys que hi estaven sotmesos, els marxants, i ja s’hi havien avesat. I bé prou que se sabia que les terres del nord s’havien deslliurat del jou de les serps, però a Kash-Tar tot seguia si fa no fa com sempre.

Si fa no fa.

El guia va parar el carro davant del que feia cara de ser el capità de la patrulla. El llangardaix, frustrat, va fer un so gutural agut, però va aturar-se, obedient.

—Sssalut, mercader —va dir el capità.

—Salut —va contestar el cap de la caravana.

Sabia el que li preguntarien, i tenia les respostes a punt.

També sabia, però, que no les havia de disparar totes alhora, que havia de contestar una pregunta darrere l’altra. Els szish s’havien acostumat a no deixar parlar els yan gaire estona seguida, perquè aleshores no els entenien. Els habitants del desert parlaven tan de pressa que no separaven les paraules: el millor que es podia fer és formular-los preguntes que haguessin de respondre amb frases curtes i simples.

La rutina va repetir-se, un cop més.

—Nom.

—Kit-BakdeNin.

—Origen.

—Lumbak.

—Dessstinaccció.

—Dyan.

—Mercaderia.

—RobadelspoblesnòmadesiartesanialimyatiperaCelèstia. Joiellsicosessemblants.

—Quina mena de «cosssesss sssemblantsss»? —va demanar el szish, que havia arrufat el nas.

La veu del marxant yan quedava ofegada pel drap que li cobria la cara; només els ulls, rogencs i encesos com teies ardents, podien donar al capità alguna pista de l’estat d’ànim del marxant. I aquells ulls el repassaven amb una gosadia que l’hauria hagut de fer sospitar. Mai no li havien caigut bé, els yan, els més sang-calents d’entre totes les races sang calentes. I havia sentit a parlar d’en Kit-Bak de Nin, un marxant de bé que mai no havien donat problemes a les serps.

Tot i així…

—Cosesdedones —va contestar ràpidament el yan—. Granadurasenzillaibarata. Perfercollaretsibraçaletsidiademes. Resdimportant.

—I com ésss, doncsss, que hi comerccciesss?

Un altre torki va fer un gemec planyívol. Aquells preliminars s’allargaven massa.

—Sónbarats. Imoltesdoneselstrobenbonics. DonesquenopodencomprarlesjoiesdeRaheld.

El szish el va observar amb una certa malfiança. El yan va respondre-li amb una mirada serena.

—Molt bé —va dir, finalment—. Podeu quedar-vosss finsss a la primera albada.

Es va girar i va fer senyals als guardes perquè obrissin la porta. Ell i el guia van contemplar, en silenci, com la caravana arrencava lentament i es dirigia al portal de la muralla.

—Inssstal·leu-vosss com pugueu —va dir l’home serp—. No queda gaire essspai vora la llacuna. Ja hi ha una altra caravana que dessscansssa a l’oasssi…

Va callar a mig fer, perquè va tenir la sensació, del tot irracional, que el marxant, sota la tela que li ocultava el rostre, insinuava un somriure sinistre.

—Jahosé —va dir només.

I, ràpid com un llamp, es va ficar les mans dins la folgada vestimenta i en va treure, de sota de la capa, dues destrals enormes. Amb un moviment enèrgic i ràpid, mentre llançava el crit de guerra dels yan, va deixar caure les dues destrals sobre el cos del capità i li va marcar al pit una enorme creu sagnant. El szish va caure cap enrere, mort abans de tocar a terra, i el yan, amb un salt impressionant des del pescant, va plantar-se enmig de la patrulla dels homes serp. Prop d’ell van aparèixer més guerrers, sortits dels carros de la caravana, que empunyaven armes diverses i proferien crits salvatges.

—Rebelsss! Rebelsss!

Els szish, un cop donat el crit d’alerta, van córrer a defensar-se, i ben aviat els límits de l’oasi es van convertir en un camp de batalla. Però no hi havia ningú capaç de frenar el yan de les dues destrals. Giravoltava com una centella infernal, descarregava les armes a dreta i esquerra, trinxava els contraris, tenyia de roig la sorra del desert. Un dels szish va ser prou hàbil per retrocedir quan el yan saltava cap a ell, i l’impuls del salt va deixar al descobert els braços bruns d’aquell cabdill, tatuats amb espirals de color roig. L’home serp la coneixia, aquella marca.

—Goher! —va exclamar, amb una nota de terror reverencial a la veu.

Va ser l’últim mot que va pronunciar.

Havien arribat més szish, en ajut de la patrulla, però els yan eren imparables, i les dues destrals d’en Goher, el seu líder mortífer, ballaven tenyides de freda sang de serp.

De sobte, però, va semblar que la temperatura de l’ambient baixava una mica, i una ombra va cobrir els combatents.

—Un shek! —va cridar en Goher amb la seva veu de tro. Els yan van treure les ballestes i van apuntar al cos de la gran serp alada que els sobrevolava. Sabien que aquelles armes eren ridícules, per lluitar contra els sheks, però en Goher no es va acovardir. Amb un nou crit de guerra, va llançar enlaire una de les seves destrals, amb tota la força de què va ser capaç. L’arma va fer un parell de giragonses i va arribar a tocar una ala del shek, i a esquinçar-la una mica. La serp va xisclar, més empipada que no pas adolorida, i va baixar en picat cap a ell.

La destral va caure novament a terra i es va enfonsar en la sorra, prop d’en Goher. Però ell no en va fer cas. Ja enarborava la seva altra destral amb les dues mans, tot esperant el shek, que baixava entre una pluja de fletxes amb la gola oberta i els ullals a la vista.

Quan va tenir el shek prou a prop, en Goher va llançar la destral, i aquesta vegada va encertar de ple el cos esmunyedís de la serp, que va tornar a xisclar, sorpresa, i va remuntar el vol. Amb una àgil ziga-zaga va fer que la destral, que li havia quedat incrustada a les escates, se’n desprengués. No n’havia sortit gaire malparada. En Goher li va dedicar un crit desafiador, però la seva gent ja s’havia arrecerat sota els carros i disparava des d’aquella posició. No tenien cap mena d’intenció d’imitar el coratge suïcida del seu líder, i ell tampoc no hi comptava. Els yan eren gent que sabien cuidar-se a si mateixos, més que no cap altra raça.

El shek els va passar un parell de vegades pel damunt, però no va arribar a descendir. Els yan esperaven, inquiets. En Goher va tornar a fer-li crits, però la serp no es va immutar.

S’acostava alguna cosa des del nord: nou ombres volaven cap allí. Els yan es van mirar els uns als altres: si eren més sheks, ja estaven llestos.

El shek va fer un altre xiscle, un xiscle que els va corglaçar, perquè estava tenyit d’un odi obscur i insondable i, alhora, d’una alegria salvatge. I aleshores, oblidant-se d’ells, va llançar-se de cap contra les nou figures que s’acostaven des de l’horitzó.

En Goher va recuperar les seves dues destrals i va contemplar l’escena amb interès. Aleshores, d’un salt, va muntar sobre un torki, va tallar-li les cingles d’un cop de destral i el va esperonar amb violència. L’animal, espantat, va sortir disparat.

Al cap d’un moment, el líder dels rebels yan contemplava una escena espectacular.

Nou dracs acorralaven el shek, l’atacaven per totes bandes, el fustigaven amb foc, arpes i dents. Hauria hagut de girar cua i fugir, perquè no tenia possibilitats de sortir-ne viu, cap ni una. I semblava que s’hi esforcés, a abandonar la batalla; però, al mateix temps, alguna cosa l’empenyia a arrissar aquell cos llarguíssim i escometre els dracs sense descans, tossut, amb sinistre entusiasme. Dalt del seu torki, que ja havia tancat els ulls i s’havia desplomat sobre l’arena, endormiscat, en Goher va assistir a l’absurda i tràgica mort del shek sense lamentar-se’n gota: en realitat, els seus ulls de foc estaven centrats en els dracs, i els contemplava amb fervor i emoció. El drac negre que feia piruetes impossibles; la dragona roja que combatia amb ferocitat; els dos dracs ataronjats que semblaven bessons i lluitaven a l’una; un drac preciós de tons ocres, petit, lleuger, que volava com una sageta entorn del shek… N’hi havia més, però en Goher va deixar de fixar-se en cada un. Eren tots tan bonics…, tan perfectes…

Quan el cadàver del shek va caure a terra amb gran estrèpit, i aixecant una enorme polseguera el torki va obrir els ulls, sobresaltat; en Goher no es va bellugar gens. Els dracs van continuar volant, però començaven a descendir: aterraven a l’oasi. En Goher va esperonar l’animal, que es va negar a arrencar. Però el líder yan no es va rendir: va tornar a clavar-li els talons als flancs, amb el seu potent crit de guerra, i el llangardaix va sortir disparat, mort de por.

Ara l’oasi era seu. Van saquejar l’altra caravana que hi havia fet parada i es van apropiar de les armes que transportava, fabricades a Nandelt, que ja no arribarien a mans d’en Sussh, el shek que governava Kash-Tar. En Goher no hi va participar, en el repartiment del botí; no tenia intenció de desprendre’s de les seves destrals. D’altra banda, la caravana ja no l’interessava. L’única cosa important eren els nou dracs que havien aterrat al costat de la llacuna.

No es va sorprendre de veure’n sortir els pilots, de veure com s’esvania l’encanteri, com els dracs recuperaven el seu aspecte real: màquines de fusta construïdes pels humans. N’havia sentit a parlar, dels dracs artificials, i li havien arribat rumors que deien que els homes de Nandelt n’enviarien uns quants per ajudar els rebels de Kash-Tar. Tanmateix, no va poder evitar que la decepció s’apoderés del seu cor. Havia arribat a somiar, tot just un instant, que anava de debò, que els Senyors d’Awinor havien tornat.

Es va limitar a observar els nouvinguts de lluny estant, fins que un d’ells s’hi va fixar. Era un humà alt i cepat, amb barba llarga de color castany. S’hi va acostar, i en Goher va sortir de sota l’ombra dels arbres per saludar-lo, convençut que era el líder de l’expedició. En Goher era força alt, per ser un yan, que eren gent de mena baixa, però aquell humà el passava ben bé de dos caps. Tot i així, ara que s’havien plantat l’un enfront de l’altre, ningú no hauria sabut dir quin dels dos era més impressionant: si l’imponent semibàrbar de barba trenada i ulls bicolors o el rebel yan amb els braços coberts de tatuatges i les dues destrals encreuades a l’esquena. En Goher va clavar els seus ulls de foc damunt el foraster.

—Hola —va saludar-lo el pilot, amb un somriure franc—. Em temo que ens hem perdut. Anem cap a Bombak, o Bumbak, o com se digui. —Es va gratar el cap amb aire desconcertat—. Tot el desert es veu igual. En fi…, sembla que us hem salvat d’un mal pas, oi? Espero que no n’hi hagi més, de serps, per aquí. No és que no ens vingui de gust, una mica d’acció, però estem cansadots… i els dracs han perdut molta màgia. Quina sort, que hi hagués aquest lloc, aquí. Em dic Rando, per cert.

—Goherelsolquecremalesserps. En Rando va parpellejar, confós.

—Què? Perdona, és que no t’he entès, parles massa ràpid. I amb aquest nom tan llarg!

Algú el va fer fora d’una empenta, amb impaciència.

—Fuig, abans no m’hagi de penedir del que diràs.

En Goher va descobrir uns ulls rogencs preciosos, semblants als ulls d’un yan, però un punt més apagats.

—SalutGoher —va dir ella—. Sibusquesellíderdelanostraflotanotentretinguisaparlarambell. SócKimaralasemiyan.

En Goher va assentir.

—Laquehavistlallumenlanegror. Janhesentitaparlardetu. Etsmestissa. Diuenquesetvaconcedireldodelamàgia. Però fatempsqueningúnothaviavistaKashTar. Peraixòtambédiuenquehasabandonatelteupoble.

La Kimara va cloure els punys amb força.

—Nousheabanadonatmai —va replicar—. VaiganaraNandeltperaprendreaferservirelmeupoder.

—Inhasaprès?

—Nogaire. Elmètodedensenyamentdelshumansésmassalent. Menvaigcansarivaigdecidirtornar. ElsdracsqueemsegueixenlluitaranperlallibertatdeKashTar.

En Goher va somriure.

—Aquítindràsaccióperdaripervendresemiyan. Hasvingutallloccorrecte. Siguesbenvingudaentrenosaltres.

Es va treure el drap de la cara, a poc a poc, i va deixar veure les faccions d’aquell rostre emmarcat per una embullada cabellera de trenes negres. La Kimara ja s’havia fixat en els tatuatges dels braços, però no s’esperava que dugués dibuixades a les galtes i el front tres brillants espirals roges, a imitació dels tres sols d’Idhun. Al bell mig dels tres sols, els seus grans ulls rogencs brillaven amb el poder del foc del desert.

La Kimara, impressionada, va descobrir també el seu rostre. Es van mirar una bona estona l’un a l’altre.

—BenvingudaacasaKimara —va dir en Goher.

L’Ydeon va tenir visita, aquella tarda. No esperava ningú, fet i fet, i no va sortir a rebre’ls, ni els va sentir arribar fins que no li van reclamar l’atenció des de l’entrada de la farga, a crits, per fer-se sentir per damunt dels cops de mall. El gegant es va girar, intrigat. Eren tres humans: en coneixia un; els altres dos, no.

—Bona tarda! —va saludar-lo en Shail, somrient—. He vingut a complir la meva promesa.

L’Ydeon va deixar el mall i es va gratar el cap.

—De quina promesa…? —començava a preguntar, però va emmudir de cop quan es va fixar en el noi que havia entrat amb el mag i s’ho mirava tot encuriosit. En Shail el va assenyalar amb gest grandiloqüent:

—Vet aquí en Jack, també dit Yandrak. L’últim drac.

El jove i el gegant van ullar-se una bona estona. Darrerament no l’intimidava pràcticament ningú, a en Jack; malgrat tot, l’Ydeon li inspirava molt de respecte, fins i tot quan encara no el coneixia i en Christian n’hi parlava. Era el fabricant d’armes llegendàries, el creador de la Domivat, l’espasa de foc. S’hi havia fixat feia molt de temps, en aquella espasa, a la sala d’armes de Limbhad. L’havien advertit que era perillosa, i això no havia fet sinó que frisés encara més per empunyar-la. Però mai no s’hauria imaginat que arribaria a conèixer la persona que l’havia forjada.

En Shail li havia explicat, tot anant-hi, que l’Ydeon també el volia conèixer. I en Jack, ara, sentia que vivia un moment important, solemne. Va sostenir amb coratge la inquisitiva mirada del gegant.

—Em pensava que tots els dracs teníeu tres ulls —va comentar el gegant.

En Jack no va saber gaire com prendre-s’ho. Va suposar que devia ser una mostra del peculiar sentit de l’humor dels gegants.

—Tu vas forjar la Domivat —va dir-li.

L’Ydeon va assentir.

—Fa molt i molt de temps. Tu encara havies de néixer. I, tot i així, aquesta espasa es va forjar per a tu.

En Jack es va mostrar desconcertat.

—Com podia forjar-se per a mi, si encara no havia nascut. L’Ydeon va riure entre dents.

—A veure…? —va demanar-li.

En Jack va treure la Domivat de la beina. Els tres van observar, meravellats, les flames que sortien del fil de l’espasa.

—Oh, que bonica! —va exclamar l’Ydeon, amb veu tremolosa i llàgrimes als ulls.

En Jack li va allargar l’espasa, sol·lícit.

—Vols agafar-la?

Però l’Ydeon va recular, sacsejant el cap.

—No la pot empunyar ningú en tot el món, només tu. Ni tan sols jo mateix.

—Llavors… com vas poder forjar-la? —va preguntar-li en Jack, desconcertat.

—És una història una mica llarga.

—Doncs, si és així —va intervenir en Shail—, t’agrairia que ens l’expliquessis quan ens hàgim instal·lat, a la vora del foc, si no et fa res.

—Temps era temps —va iniciar el relat el gegant, mentre els tres visitants xarrupaven amb compte els bols de sopa ben calenta que els havia ofert—, fa dos segles, o potser tres, un drac va venir a visitar-me. Era massa gran per entrar fins al fons de la meva caverna, de manera que es va quedar en els túnels de fora i em va cridar d’allí estant.

»Jo no n’havia vist mai cap, de drac, per descomptat, perquè els dracs no acostumaven a sobrevolar Nanhai, la terra de glaç. El primer que vaig pensar, quan el vaig veure, va ser que s’havia perdut. Però em va demanar si jo era l’Ydeon, el forjador d’espases, i li vaig dir que sí. Em va dir que havia de forjar-li una espasa… I, digueu-me, qui gosaria contradir un drac?

—Ni tan sols un gegant? —va intervenir en Jack, somrient.

—No, noi, ni tan sols un gegant. «Senyor», que li dic, «com he de forjar-vos una espasa? Amb tots els respectes…, com l’empunyareu?». I aleshores el drac em va dir que aquella espasa no li estava destinada, que no era ell qui l’hauria d’empunyar. «En un futur», em va dir, «naixerà un nen humà que tindrà el poder dels dracs. Estarà cridat a fer grans gestes, però jo llavors no existiré, i ningú de la meva estirp no serà capaç d’ajudar-lo. Aquesta espasa serà per a ell. Serà l’espasa que li guiï el camí i que l’ajudi en la seva missió amb la força de tots els dracs que avui habiten el món». Com comprendreu, em va semblar que el seu encàrrec estava fora del meu abast. La meva feina tenia anomenada per tot el continent, però mai no m’havia passat pel magí que podria arribar a fer res que fos digne dels dracs, ni més ni menys. Tot i així, vaig preguntar-li com havia de forjar aquesta espasa tan singular, i li vaig dir que, si pretenia que fos màgica, ens caldria que un bruixot li atorgués el seu poder. «No caldrà», va contestar ell. «I qui la dotarà del poder que dieu, doncs?», vaig preguntar-li. «Jo mateix», va dir ell.

»Erea va ser plena dues vegades abans no vaig haver enllestit l’espasa. La vaig fer del material amb què forjava totes les espases màgiques. En vaig adornar el puny amb figures de dracs, i vaig encastar-li als ulls robins de les cavernes més profundes. L’espasa era de mida humana, i vaig haver de passar una pila de dies i de nits inclinat sobre el foc, traçant tots els detalls del motlle, amb molta cura i amb infinita paciència. És l’única vegada a la vida que he lamentat ser un gegant, perquè els meus dits eren massa grans per modelar a aquella escala tot el que pretenia.

»Durant tot aquell temps, el drac va dormir en una de les cavernes més grans de la serralada. No em va apressar en cap moment, ni va venir a demanar-me quan la tindria llesta, ni a supervisar el que feia. Quan finalment la vaig acabar, vaig anar a trobar-lo.

»Es va limitar a obrir un ull i a mirar-me amb curiositat.

»“Tens l’espasa?”, em va demanar. “Sí, senyor”, vaig contestar.

»“I la beina?”, va preguntar. Li vaig confessar que encara no l’havia forjada. “Millor, perquè ha de ser una funda especial, que suporti qualsevol tipus de foc. Que no cremi al tacte ni tan sols després d’haver-la deixada dies i dies entre les flames”, va dir.

»No era pas senzill. Vaig consultar altres gegants, per tot Nanhai, i ningú no havia sentit a parlar d’un material com aquell. Van ser mesos de feina intensa, d’anar provant diferents aliatges, fins que al final vam ensopegar la fórmula justa. Si em demanessin que tornés a fondre una cosa similar, no sabria ni com posar-m’hi, hauria de començar de cap i de nou. Crec que Karevan em va inspirar, aquell dia, perquè el cas és que la beina, un cop refredada, no va tornar a escalfar-se mai més.

»Vaig anar a trobar altre cop el drac i li vaig presentar la feina. Va obrir els ulls. “Magnífic”, va dir; “deixa-me-la”. Li vaig allargar l’espasa i la va sostenir entre les arpes, amb el fil enlaire. Em va demanar que m’apartés, i llavors hi va exhalar foc al damunt, amb l’empunyadura resguardada perquè no es fongués. No va cessar de sotmetre-la al seu foc, implacable, durant tota la nit. Quan, a la fi, va deixar anar un esbufec i se li va extingir la flama…, l’espasa ja no era una arma corrent: tenia l’halo de les espases llegendàries.

»I el drac em va dir: “Ara ja no pots agafar-la: si ho intentes, cremaràs com una teia. Per això necessitàvem la beina ignífuga.” Li vaig preguntar llavors si li posaria un nom. Perquè és costum que les millors espases en tinguin, i no estava segur que els dracs ho sabessin. Se la va mirar una bona estona, i en acabat va dir que es diria Domivat.

»Vaig demanar-li què volia dir aquell nom. “Res en particular”, va contestar-me. “I doncs, quina mena de nom és, això?”, vaig preguntar. El drac es va quedar mirant-me, i després, amb un somriure sardònic que va deixar totes les dents a la vista, va dir: “Sóc jo. Domivat és el meu nom”».

En Jack va ofegar una exclamació i va contemplar la seva espasa encara amb més respecte. L’Ydeon va somriure i va prosseguir el relat.

—«Aquesta espasa és portadora del meu foc», va dir el drac.

«Quan jo em mori, s’endurà una part del meu esperit. Per això, en certa manera, aquesta espasa és part de mi. Es podria dir, fins i tot, que aquesta espasa sóc jo». Vaig rumiar una bona estona, i en acabat li vaig preguntar quin sentit tenia forjar una espasa que no podria empunyar ningú. «Com ja et vaig dir», em va respondre, «algun dia arribarà algú que podrà empunyar-la, perquè aquesta espasa ha estat forjada per a ell. Però mentrestant has de deixar-la córrer. Lliura-la als homes de Nandelt, i deixa que en facin el que els sembli, que la duguin amunt i avall, que la desin on vulguin; tant hi fa, perquè l’espasa, tard o d’hora, trobarà el seu amo». El cert és que em recava, abandonar aquella espasa magnífica a la seva sort, no tornar-la a veure mai més. Però el drac em va prometre que algun dia l’espasa tornaria a mi, per mitjà del qui estava destinat a brandar-la. «I, quan arribi aquell moment», em va dir, «vull que li donis un missatge de part meva». En Jack es va dreçar, atent, amb el cor disparat. L’Ydeon se’l va mirar amb gravetat.

—Vet aquí el missatge que em va donar per a tu: «La nostra estirp viu en tu, Yandrak. I això vol dir que no hem mort, ni ho farem mentre hi hagi un sol drac que solqui el cel d’Idhun. Però estaràs condemnat a lliurar l’última guerra per tots nosaltres; escollir les batalles correctes depèn de tu. No tinguis por, no dubtis. Hi ha una força encara més poderosa que l’instint, i és el cor. És al cor on rau la nostra força. Empra-la bé, i seràs lliure. I, amb tu, tots nosaltres». La veu de l’Ydeon es va extingir. En Jack no va dir res. Contemplava les flames amb expressió pètria i una lluïssor estranya a la mirada.

—No vaig entendre el sentit d’aquells mots —va prosseguir el gegant—, però me’ls va fer repetir fins que es va assegurar que me’ls havia après de cor. I no me n’he oblidat mai més.

En Jack es va aixecar bruscament i va anar-se’n cap a fora. Tenia els ulls humits.

—Què li passa?

En Shail va moure el cap i va somriure.

—Crec que en el fons no en tenia gaire bon concepte, dels dracs —va dir—, tot i ser-ne un, i això el turmentava. Li has fet recuperar la fe en la seva raça. I t’ho agraeixo.

—Però… com ho sabia? —va preguntar una veu ronca des del fons de la sala—. Com sabia, aquest drac, tot el que havia de passar?

Es van girar els dos, una mica sorpresos. L’Alexander havia sortit del seu mutisme habitual i interrogava el gegant amb mirada seriosa.

—No ho sé —va dir l’Ydeon—. I el cas és que durant molt de temps vaig dubtar-ne, dels seus mots, sobretot quan l’espasa va fugir de la meva percepció. Em vaig pensar que havia estat destruïda…

—Encara me’n recordo, de la cara que va fer en Jack la primera vegada que va veure la Domivat —va dir l’Alexander, pensatiu—. Mai no vaig imaginar que l’hagués estat esperant des de sempre; ara que, ben mirat, és el que sol passar amb gairebé totes les armes llegendàries.

En Shail el va mirar fixament.

—I tu? —va dir-li—. Estàs bé?

L’Alexander va desviar la mirada, però tot seguit va tornar a aixecar el cap i va adreçar-se al gegant.

—Una espasa forjada per lluitar per la justícia… pot ser empunyada per una ànima innoble…, per un criminal? —va demanar-li.

—Depèn de l’espasa.

Mogut per un impuls, l’Alexander es va aixecar d’un salt i va desembeinar la Sumlaris. Els ulls de l’Ydeon van centellejar d’interès.

—També la vas forjar tu, la Sumlaris? —va preguntar en Shail.

—No —va respondre ell, que ja l’examinava de més a prop—, aquesta no és meva. Però en reconec la factura. Mestre Galdis de Namre. Solia forjar espases per als cavallers de Nurgon fa una centena d’anys. Bones espases, com hi ha món. El tenien tan ben considerat que fins i tot va aconseguir col·locar-los unes quantes espases màgiques, tot i que els cavallers no en són amics, dels objectes encantats. Però ell mateix havia estat cavaller… Ah…, però… aquesta espasa encara no ha desplegat tota la seva capacitat —va afegir tot d’una, estudiant-ne el fil amb aire expert—. Està mig adormida.

—Què vol dir, això? —va preguntar l’Alexander.

—Vol dir que tu també estàs mig adormit. O, per ser més exactes, que encara no has arribat a ser tan bon cavaller com pots ser. És a dir, que encara has de desenvolupar totes les qualitats que l’espasa considera que són imprescindibles perquè n’esdevinguis l’amo perfecte. Però les tens, i l’espasa ho sap; si no, ja hauries notat fa temps que no li plaus.

L’Alexander va asseure’s, impressionat, i es va quedar contemplant el fil de la Sumlaris, absort, en silenci. En Shail el va observar una estona, però després es va girar cap a l’Ydeon.

—Ara em toca a mi —va dir, somrient—. També tinc una consulta, jo.

—Sobre la teva cama, potser? El mag va assentir.

—Fa un parell de dies que em dóna problemes. Em fa por que la meva màgia no basti per mantenir-la a lloc.

L’Ydeon va examinar amb atenció la cama artificial d’en Shail, que s’hi havia acostat.

—Pot ser que la teva màgia fluctuï —va dir en acabat.

—I això què vol dir?

—Que la cama es cansa de ser viva. O sigui…, el que passa és que la màgia dels bruixots no és estable, perquè és una màgia prestada; no van néixer mags. Per això, si la fan servir gaire, es gasten, i han de reposar fins que es recuperen. El poder d’un mag no és inexhaurible.

»En el cas de les espases llegendàries, això no és problema, perquè en general passen molt de temps adormides. Per ser més exactes, tot el temps que el seu amo no les empunya. Tot el temps que s’estan embeinades.

»La teva cama, en canvi, no es pot permetre aquest luxe. Perquè, si ho fa, es desprendrà de la resta del cos.

—Sí, això ja ho entenc —va assentir en Shail—. I per això duc posat el penjoll de pedra minca.

—I tu mateix vas dir que de vegades fallen, aquests amulets. Vet aquí el que passa. Ara fas servir la teva màgia permanentment, fins i tot quan dorms, i això t’esgota, encara que no te n’adonis. Per això la pedra minca, que acumula part de la teva energia màgica perquè la facis servir quan no estàs conscient, obté cada vegada menys poder. T’estàs gastant, Shail.

El mag va tornar al seu lloc i es va deixar caure, aclaparat.

—I què hi puc fer, doncs? L’Ydeon va sacsejar el cap.

—Pots obtenir una altra font de poder. O pots dotar la teva cama d’una energia més potent, inexhaurible, superior a la que pot aconseguir la teva pròpia màgia. Ja en vam parlar una vegada, i em sembla que no te n’has oblidat.

—No —va reconèixer en Shail en veu baixa.

—Rumia-t’ho —va concloure el gegant.

—No tinc temps de pensar-hi —va dir ell—: sortim demà a trenc d’alba. En realitat, estem ben bé de pas.

Pretenien entrevistar-se amb la Gaedalu a Celèstia, o a Gantadd, allà on fos, i amb en Ha-Din a Awa. Tant ell com ella havien assistit a la Primera Profecia i havien conegut la Mahnua, l’oïdora del Gran Oracle. Potser els podien donar una pista que els permetés localitzar-la.

—Molt bé —va dir l’Ydeon a en Shail—, doncs tens tota una nit per rumiar-t’ho.

—No t’ho prenguis al peu de la lletra —va dir l’Alexander.

En Jack no va contestar. Contemplava, seriós, els reflexos canviants de la caldera de lava.

Era molt tard, ja, i s’havien ajaçat tots tres en l’espai que els havia cedit l’Ydeon per passar la nit, a la sala principal, cadascú a la seva màrfega, tapats amb pells. Havien apagat les torxes, i només la resplendor suau del riu de lava il·luminava l’estança. Però cap dels tres no podia aclucar l’ull.

—El fet que els dracs ja ho haguessin previst, tot això, i que preparessin una espasa per a tu, no vol dir que estiguis obligat a venjar-los a tots, ni res que s’hi assembli —va prosseguir l’Alexander—. No crec que en Domivat volgués carregar-te aquesta responsabilitat.

—Però, indirectament, ho va fer —va replicar en Jack—. No sé si els he de venjar, però ells volen que faci alguna cosa. I un drac capaç de preveure tot el que havia de passar, un drac que sabia que la seva raça seria exterminada un parell de segles abans que passés, també devia saber què passaria si liquidàvem l’Ashran. I per què no en va dir res? Per què no va intentar impedir tot el que ha passat? I… encara més important: com ho sabia?

—Hi he estat rumiant, en això —va dir en Shail a mitja veu—. Aquest matí, l’Ydeon, quan t’ha vist, Jack, ha dit una cosa molt estranya. Te’n recordes? «Em pensava que tots els dracs teníeu tres ulls».

—Sí —va confirmar en Jack—. I no sé a què treia cap.

—Bé…, a mi m’ha recordat una antiga llegenda sobre dracs que potser ho explica. Diu que hi havia una vegada un drac que es va enamorar de les llunes.

—De les llunes?

En Shail va assentir.

—Diuen que es passava les nits despert, contemplant les llunes, i que, per tant, dormia de dia. Els dracs són criatures diürnes, i el seu comportament cridava l’atenció de tots els altres: aviat va córrer la brama que havia parat foll.

»Però tant li feia, a aquell drac, el que diguessin els altres. Alçava la testa al cel farcit d’estrelles, nit rere nit, i bevia la llum de les tres llunes, se n’aprenia de memòria les formes i els matisos…, i, així, ben aviat va començar a fer-se preguntes. Es preguntava si devia ser cert que els déus vivien a les llunes i, si de cas, per què ho feien; i per què els dracs i les altres criatures vivien a Idhun, en lloc d’allí dalt, i si algun dia la seva raça podria volar fins a Erea per reunir-se amb els déus.

»Va formular aquelles mateixes preguntes a altres integrants del seu clan, i cap drac no li va donar una resposta satisfactòria. Els dracs eren a Idhun per cuidar les sis races i lluitar contra la setena, però ningú no sabia si els déus tornarien algun dia per ajudar-los, o si ells havien d’anar a trobar-los… De manera que una nit, una nit que les tres llunes brillaven plenes i estaven més boniques que mai, el drac va decidir que ell mateix aniria a preguntar als déus si tot allò tenia sentit.

»Va alçar el vol i es va enlairar cap a les llunes. Va volar tota la nit. Va anar enfilant-se amunt i amunt, tant com va poder, fins que el va enxampar la primera albada, que va desdibuixar el contorn de les llunes al cel i finalment les va fer invisibles. Però el drac no es va rendir, i va continuar pujant i pujant, amb una fe sense fissures.

»Els déus van veure que arribava i van voler aturar-lo, i li van fer el viatge cada cop més penós. Primer el van atacar amb fred, després el van deixar gairebé sense aire…, però el drac continuava anant amunt, amunt, amunt… Quan la nit va tornar a cobrir el món amb el seu mantell, tenia les llunes molt més a prop i les veia molt més grans.

»Però, ai las, va arribar un moment que el drac ja no podia amb la seva ànima. Rendit, va tancar els ulls i va començar a caure.

»A Erea, els déus discutien si li havien de premiar la perseverança o li havien de castigar la gosadia. “Les dues coses”, va dir Irial, amb un somriure enigmàtic.

»Quan el drac va obrir els ulls, era a Idhun, ajagut a terra, il·lès. Els déus li havien salvat la vida. Ah, però no l’havien deixat igual: ara no tenia dos ulls, sinó tres, com les tres llunes que havia arribat a estimar tant. Els déus li havien obert un tercer ull, al front, sobre els altres dos, i amb aquest ull podia veure les coses que havien passat, les coses que passaven i les coses que havien de passar.

»Va tornar a Awinor i va relatar la seva aventura, i quan els dracs li van veure el tercer ull i van sentir les coses que explicava, van creure sense dubtar-ne que allò era obra dels déus. Des d’aleshores va ser tingut per savi, i els seus mots van ser escoltats i tinguts sempre en consideració. A pesar d’això, el tercer ull no va ser sempre un do, per a ell, perquè no podia controlar les coses que veia, i el pitjor de tot és que no podia canviar-les. Per això, perquè es limitava a veure, el van anomenar el visionari.

»I diu la llegenda que el mateix dia que el visionari va morir van trencar l’ou un parell de dracs, i un dels dos nounats tenia un tercer ull enmig del front. I, així, sempre hi ha hagut un visionari entre els dracs, perquè quan en mor un en neix un altre, que perllonga l’estirp de dracs savis que ha regit els destins d’Awinor des d’aleshores. Tanmateix, ningú, fora dels dracs, no ha vist mai cap d’aquests visionaris: s’estimen més estar-se en l’obscuritat de la seva cova, amb els tres ulls tancats, contemplant les imatges que la seva estranya percepció crea dins la seva ment… i buscant la manera de canviar el destí.

—Vaja… —va exclamar en Jack després d’un llarg, llarg silenci—. Vols dir que aquest drac…, en Domivat…, pot ser el visionari dels dracs?

—Tot ho indica. I això vol dir que aquesta llegenda és molt més que una llegenda.

—El visionari… —va murmurar l’Alexander, impressionat—. Si això és cert, ja sabia que la seva raça s’extingiria.

—Però no hi va poder fer res, excepte ajudar a crear una espasa —va concloure en Shail.

—Que no és poc, diria jo —va opinar l’Alexander—, tenint en compte que aquesta espasa ja ha salvat la vida d’en Jack més d’una vegada.

—Ara pensava —va intervenir en Jack tot d’una— que, si va morir el dia de la conjunció astral, com tots els altres dracs, potser aquell dia va néixer el següent visionari. Potser un dels meus germans. Potser jo mateix —va afegir, perplex.

—Però no ets tu —va dir en Shail—. Només tens dos ulls, de manera que em temo que amb l’últim visionari va morir tota l’estirp.

—Potser no ha mort del tot —va murmurar en Jack, contemplant la seva espasa llegendària, que dormia dins la beina.

L’Assher es va despertar sobresaltat. Havia tingut un malson, però no en recordava gaire els detalls. Va respirar fondo i va decidir sortir a prendre la fresca.

Va esquivar els altres szish amb qui compartia la tenda, procurant no despertar-los. Un cop a fora, es va quedar parat un moment davant la tenda, sota el cel il·luminat per les tres llunes, i en acabat va anar cap al bosc.

Volia fer un volt i tornar; una simple passejada. Però els passos el van menar prop de l’arbre de la Gerde.

El primer dia, els szish li havien ofert una tenda per a ella sola, però se l’havia mirada amb aprensió. L’Assher havia sentit comentar que, quan l’havia vista, ella havia dit que ja havia ocupat temps enrere un habitacle com aquell i que no tenia gens de ganes de reviure l’experiència. De manera que havia fet créixer un arbre.

Els homes serp, d’entrada, van quedar desconcertats. No entenien com podia ser que algú es pogués sentir més còmode en un arbre que en una tenda. Però va resultar que aquell arbre va fer bones arrels, i va créixer robust i esponerós. I va formar entre el brancatge, i en una cavitat del tronc, tot d’espais amplis, càlids i acollidors.

I la Gerde s’hi va instal·lar. El tronc de l’arbre era gairebé tan ample com una casa. Les arrels s’estenien fins molt enllà, i es deia que emergien de la terra per atrapar els intrusos no desitjats. Les branques, llargues i frondoses, formaven un vel vegetal que ocultava gairebé del tot aquell habitatge.

L’Assher va aturar-se a una distància prudent i va contemplar l’arbre, encara admirat de l’obra de la Gerde.

La feia dormint en algun dels racons vegetals d’aquella casa vivent, i es va sobresaltar quan va flairar un perfum floral a tocar d’ell i va sentir la veu de la fada a cau d’orella.

—No podies dormir?

Un calfred va recórrer tota l’espinada de l’Assher.

—No, senyora. Em sap greu haver-vos destorbat; ja me n’anava.

—No em destorbes —va replicar ella, somrient—. Jo tampoc no em podia adormir.

El jove szish es va girar a mirar-la. Sota la claror de les llunes li va semblar encara més bonica. Feia un somriure estrany, però, i a la mirada hi tenia una punta d’amargor.

—Aaa… dmirava el vostre magnífic habitatge, senyora. És un arbre esplèndid.

—Sí, oi que sí? —va dir ella, amb un ronquet de gata—. Me’n sento molt orgullosa. I, tot i així, espero poder abandonar-lo ben aviat. Serien bones notícies.

L’Assher no va saber què dir. No entenia el sentit d’aquells mots, però no ho va dir, per por de passar per estúpid.

—Però els dies passen —va sospirar la fada—, i el senyal que esperem no arriba.

—Quina classe de senyal? —va gosar demanar l’Assher.

—Un missatge —va ser la seva resposta—. Un missatge que ens confirmi que hi ha una sortida. Si ens tanquen aquesta sortida, jove serp, no ens quedarà altre remei que plantar cara i lluitar. I ells no tindran tanta pietat com els dracs.

L’Assher la va mirar, atònit. Mai no havia sentit a dir que els dracs, els seus enemics ancestrals, fossin benèvols. La Gerde va detectar els dubtes del szish.

—Els dracs —va explicar-li— van expulsar d’Idhun totes les serps. Van matar-ne moltes, és cert, i els szish van ser els qui més van patir. Però la raça dels sheks va sobreviure, perquè els dracs es van sobreposar al seu odi i es van conformar a desterrar-los. No els van exterminar.

»L’Ashran sí, que ho va fer. Va eliminar tots els dracs, no va tenir gota de pietat. Potser pensava que així els nostres enemics es donarien per vençuts i reconeixerien per fi el nostre dret a existir a Idhun. Però per a ells havia deixat de ser un joc, Assher.

L’Assher l’escoltava molt atent, però només ho entenia a mitges. La Gerde el va mirar i va somriure.

—Sabies que l’Ashran va tenir a les mans la vida de l’últim drac… i el va deixar fugir?

Una altra revelació sorprenent.

—Era un sang-calent —va dir amb desdeny—. No se’n podia esperar res més.

El somriure de la Gerde es va eixamplar.

—Tenia por, Assher. De bon principi va creure que si matava tots els dracs posaria fi a aquest joc sagnant. Però en va sobreviure un, només un…, i els Sis van esforçar-se de debò a mantenir-lo viu. L’Ashran va témer que, si el matava, els Sis s’enfuririen i hi intervindrien personalment. Va pensar que, deixant viure en Yandrak, els feia creure que el joc no s’havia acabat. Que, mentre hi hagués un sol drac viu al món, els déus considerarien que encara tenien una oportunitat de vèncer.

»Lamentablement, els Sis feien bé, d’apostar per aquell drac, que finalment va ser la perdició de l’Ashran. I no s’han esperat al final de la jugada. Encara hi ha sheks, al món, i encara queda un drac. Però tant se’ls en dóna. Van detectar l’enemic i han vingut a buscar-lo. I no trigaran gaire a trobar-lo.

»No juguis mai amb déus creadors, Assher. No saben perdre.

L’Assher no va dir res. Va arribar a dubtar si la Gerde no havia perdut el senderi, però va abandonar de seguida aquella idea.

Van estar-se una estona en silenci, fins que la Gerde es va girar amb brusquedat i el va mirar fit a fit.

—Assher… —li va dir, amb veu dolça—, el meu elegit…, m’estimes?

El noi es va quedar amb la boca seca.

—Jo…

—Pots parlar-me amb franquesa, jove serp. És el que espero de tu.

—Jo…, jo… —va quequejar—, pe…, perdoneu-me la gosadia, senyora, però… sí, us estimo.

Quan ho va haver dit es va sentir molt millor. Però immediatament el va envair el pànic: pànic de descobrir en els ulls d’ella burla o menyspreu. No va gosar aixecar el cap fins que no va sentir una rialla suau.

—Molt bé, Assher. Però…, digues…, fins a quin punt m’estimes? Moriries per mi?

El cor del shek es va accelerar. Va aixecar el cap i la va contemplar, extasiat.

—Sí, senyora meva. Jo… moriria per vós sense pensar-m’hi gens.

Ella va somriure i el va acariciar amb una certa tendresa. L’Assher hauria volgut besar-la, però no s’hi va atrevir. La Gerde havia dit que encara era massa jove per a ella, i no volia fer res que pogués ofendre-la i pogués fer-la desdir de la promesa d’acceptar-lo més endavant, quan fos més gran.

—Tant de bo no hi hàgim d’arribar —va dir la fada—. Però a tots ens arriba l’hora. Jo mateixa no hauria de ser viva, saps? Si sóc aquí a hores d’ara és perquè se m’ha concedit una segona oportunitat. Però és una vida prestada, Assher, i tard o d’hora l’hauré de retornar. I tot i així hi haurà algú prou boig o prou valerós per morir per la meva causa?

—Hi haurà algú que us estimi prou per fer-ho —va xiuxiuejar el szish—. Serà un gran honor per a mi ser aquesta persona, senyora meva.

La Gerde va somriure.

—Ho veus? Per això ets el meu elegit.

S’hi va acostar més i va dipositar-li un bes suau als llavis; a penes hi va haver contacte, però el cor de l’Assher va estar a punt d’esclatar-li.

I aleshores es van interrompre bruscament. La Gerde se’n va separar i va alçar el cap, amb interès, com si hagués sentit alguna cosa. A poc a poc, la boca se li va anar corbant fins a dibuixar un lleu somriure. Els ulls li brillaven.

—Què passa, senyora…? —preguntava l’Assher, que va callar en sec quan va veure una ombra que s’aproximava cap a ells ràpidament. La Gerde es va tombar cap a l’ombra, radiant d’alegria.

—Tu també ho has notat! —va dir-li.

—Comença… —va dir aquella figura, assentint.

L’Assher va intentar que la seva expressió no reflectís el que sentia. Detestava aquell humà d’aspecte sinistre. Era ben sabut que passava moltes nits a l’arbre de la Gerde.

—Comença —va confirmar-li ella—. Sembla que en Kirtash encara és útil, al capdavall.

Aquest cop, l’Assher no va poder evitar que se li torcés el gest. De menut havia sentit una admiració mal dissimulada per en Kirtash, el fill de l’Ashran. Un humà, certament, però més letal i poderós que qualsevol szish. Després, però, els havia traït. I abans, deien, havia seduït la Gerde…, o ella l’havia seduït a ell, que en això no hi havia acord. La idea que en Kirtash pogués continuar en contacte amb la Gerde li regirava l’estómac de ràbia i de gelosia. Perquè en Yaren no era pas gran cosa, però en Kirtash…

«Tant se val, tot això», es va dir l’Assher, mentre veia com la Gerde entrava dins l’arbre amb en Yaren, el nouvingut. «Jo sóc el seu elegit. Només jo».

Van deixar la caverna de l’Ydeon l’endemà de bon matí. En Shail no es va atrevir a demanar al gegant que li tragués la cama, i per tant arrossegava les molèsties, i la màgia se li anava afeblint de mica en mica. Sabia que arribaria un moment que hauria de provar el que li suggeria l’Ydeon, i proposar-li a en Jack que exhalés el seu alè de drac sobre la cama artificial. Però ho havia anat posposant, entre altres raons perquè en Jack, després d’haver conegut l’origen de la Domivat i el missatge de l’últim visionari, estava seriós i pensatiu, i ell no volia molestar-lo. A més, ja l’havia vist transformat en drac i, tot i que li costava d’admetre-ho, el cert és que el record de la poderosa criatura encara l’intimidava.

Anaven marxant en silenci, encaboriats; els esperava un llarg viatge fins a Gantadd. Quan en Jack va proposar que se li enfilessin, per anar més de pressa, tant en Shail com l’Alexander van dubtar. Però tots dos havien muntat en altre temps ocells haai, que bé prou que semblaven més delicats i inestables que no pas l’ample llom d’un drac, de manera que finalment van accedir-hi.

Aquell dia van fer via, però una tempesta de neu, al capvespre, els va obligar a arrecerar-se a les muntanyes. Com que l’endemà no havia amainat, van haver de continuar a peu per força.

Els dies següents no van ser gaire diferents. Van haver de fer camí a peu cada cop que esclatava una tempesta que els impedia d’avançar per l’aire. Quan, per fi, van creuar les muntanyes de l’est i van arribar al camí de la costa, que deixava la mar a l’esquerra i les muntanyes a la dreta, les tempestes van afluixar i van poder volar més sovint.

A l’Alexander, el viatge li provava. Veure en Jack viu, i en ple ús dels seus poders de drac, li havia dut novament l’esperança al cor. El pleniluni d’Ilea els va sorprendre a mig viatge, però la lluna verda, tot i que li va produir certs canvis de fesomia i de caràcter, no el va transformar del tot. L’Alexander no sabia què faria la pròxima vegada que Erea fos plena, però ja no se’l veia tan amoïnat. Tenint en Jack a prop, ningú no correria perill: ni tan sols la bèstia que habitava dintre seu no seria capaç de vèncer el drac.

L’Alexander sentia molt de respecte per aquell drac. L’última vegada que havia vist en Yandrak, era tot just una cria acabada de sortir de l’ou. I, encara que feia temps havia pogut veure el drac daurat que la Tanawe havia creat per defensar la fortalesa de Nurgon, no era pas el mateix, ni de lluny. Aquell era en Jack. En Yandrak. El seu Yandrak. Aquella era la criatura que ell havia rescatat el dia de la conjunció astral, i ara ja s’havia fet gran, s’havia convertit en un jove drac superb i poderós. Volar a cavall d’en Yandrak era una experiència única que li confirmava que no havia fracassat en la seva missió. Aquell drac podia volar perquè ell l’havia salvat temps enrere. I es forçava a pensar-hi sovint; era una idea que el reconfortava enfront del sentiment de culpa i els mals records.

Un dia, però, va passar una cosa que el va obligar a replantejar-se el concepte que en tenia, dels dracs.

Havien trobat recer en una bretxa enorme que s’obria en una paret de roca. Com cada nit, s’havien posat a dormir al voltant del caliu d’un foc que en Jack havia encès d’una alenada, embolicat cadascun amb la seva capa de pells.

De matinada els va despertar un terrabastall que semblava que vingués de les entranyes de la terra, talment un gemec espantós sortit de mil gorges de pedra. Es van aixecar tots tres de cop, esglaiats.

—Què ha estat, això? —va exclamar l’Alexander.

No van poder ni contestar-li. La terra va començar a tremolar, les parets de la cova es van estremir i uns quants fragments de roca es van desprendre del sostre.

—Anem! —va cridar en Jack.

Es van afanyar a aplegar-ho tot i van arrossegar-se de pressa cap a la boca de la caverna. Tan bon punt van ser fora, una estalactita enorme va caure just darrere d’ells amb un estrèpit brutal.

Van arrencar a córrer i van allunyar-se de la caverna tan de pressa com van poder. Sota els seus peus, tota la terra retrunyia, i en Shail va perdre l’equilibri i va caure. En Jack es va aturar, indecís.

—Què és, això? —va preguntar l’Alexander.

—És Karevan! —va cridar en Shail—. Karevan és aquí.

En Jack va mig aclucar els ulls. Encara no havia vist els efectes que el déu dels gegants provocava al seu pas pel món. No n’havia tingut ocasió i, a més, després d’haver-se enfrontat amb Yohavir, li semblava que ja havia fet prou. Però va girar-se i va alçar la vista enlaire, esforçant-se a mantenir-se dret mentre la terra tremolava impetuosament sota seu. I va veure la serralada que se sacsejava i s’estremia, i els grans blocs de pedra que s’esllavissaven i baixaven rebotant per la falda de la muntanya, amb un so eixordador. Quan una de les pedres va anar a parar a tocar d’ells, i es va esberlar en mil bocins amb violència, en Jack no s’hi va pensar més. Es va transformar en drac i, mentre batia les ales suaument per mantenir l’equilibri, va fer un crit:

—Vinga, pugeu!

Quan ells dos s’hi van haver enfilat, va agafar embranzida i es va enlairar. Va haver d’esquivar una altra roca que queia, i quan ja estava a una distància considerable de terra, es va sentir una remor esgarrifosa, com si el món s’hagués partit pel mig. En Shail el va alertar:

—Compte! Darrere teu!

En Jack es va girar i va descobrir, horroritzat, que un nou moviment sísmic havia provocat una immensa allau de neu que baixava bramant per la muntanya. Va batre les ales amb força per allunyar-se’n, però encara tenien la serralada massa a la vora. Va sentir llavors que en Shail pronunciava els mots d’un encanteri, i es va sentir propulsat cap endavant sobtadament. Quan va recuperar la velocitat normal, sobrevolaven la mar, lluny de la muntanya.

Van aterrar una mica més enllà, dalt dels penya-segats.

En Shail feia mala cara. Se’l veia molt cansat, i se subjectava el punt d’unió entre la cama artificial i la resta del cos, amb expressió adolorida.

—Estic bé —va murmurar, amb un somriure forçat—. Només em cal recuperar les forces. Quan el meu nivell de màgia pugi una mica més, la cama tornarà a estabilitzar-se.

En Jack també estava cansat, de manera que van decidir quedar-se allà mateix. Al cap d’una estona, però, quan va pujar la marea i, bo i ser al capdamunt de l’espadat, les ones van començar a esquitxar-los, van comprendre que s’havien d’allunyar de la mar i havien de tornar a buscar un refugi a la serra. Afortunadament, les muntanyes més properes semblaven estables.

—Karevan és lent, es desplaça molt a poc a poc —va dir en Shail—. De moment estem fora de perill.

Van encendre una foguera a redós d’una paret rocosa i es van asseure a descansar. Van passar una bona estona xerrant de déus, del que cadascun havia vist i viscut per la seva banda, de què podrien fer en cas que aquelles forces titàniques de la natura decidissin trobar-se totes en un mateix punt, i si hi hauria cap manera d’evitar-ho. En Jack va dir que tenia un pla, però no el va voler compartir amb els seus amics. En qualsevol cas, estaven massa cansats per discutir.

—Faré jo la guàrdia —va oferir-se en Jack, que havia vist badallar en Shail—. No crec que pugui dormir, aquesta nit, i tampoc no falta tant per a la primera albada.

No el van contradir.

Al cap de no gaire, però, en Shail es va despertar, per culpa de la cama, que li feia mal. Va ofegar un gemec, es va incorporar i es va arromangar la túnica per examinar-la. Però ho va deixar córrer, perquè en aquell moment es va adonar que en Jack no hi era: s’havia esfumat. Inquiet, en Shail es va preguntar si tot plegat no devia tenir relació amb el pla que no havia volgut explicar. Va despertar l’Alexander, que dormia profundament, i el va posar al corrent de la situació. Sense dir-se res més, van abandonar el campament en silenci i van anar en cerca d’en Jack.

El van veure una mica més enllà, mig ocult darrere d’un rocam, escodrinyant alguna cosa a la claror de les llunes. Van anar a trobar-lo.

—Què passa? —va preguntar-li l’Alexander en veu baixa.

—Serps —va respondre, també baixet.

Hi havia un ressò sinistre, en la manera com va pronunciar aquell mot, una mena d’obscur anhel, una intenció letal. En Shail el va mirar, neguitós; l’Alexander, al seu costat, també sotjava la fosca.

Es tractava d’un grup de szish: set szish que sortien precipitadament d’una badadura de la muntanya. L’entrada d’un refugi secret, van comprendre tots tres a l’acte.

—Serà un combat difícil, però podem sortir-nos-en —va xiuxiuar l’Alexander—. Podem comprovar si aquesta cova mena al lloc on s’amaguen l’Eisesh i la seva trepa.

—Et sembla prudent? —va preguntar en Shail—. Si se n’escapa cap, ni que sigui només un, donarà l’alarma.

En Jack ni els sentia. Tenia la vista clavada en una gorja que s’obria una mica més lluny, entre dues cingleres, i que s’allargava serrat endins. Una expressió feréstega i amenaçadora li dominava el rostre, i els ulls li brillaven d’una manera estranya enmig de la penombra.

—Hi ha un shek —els va informar. Van quedar tots dos de pedra.

—N’estàs segur?

—Sí —va contestar, i la veu tenia un matís d’alegria salvatge—. L’ensumo.

—Que l’ensumes? —va repetir en Shail.

—Doncs serà millor que toquem el dos —va murmurar l’Alexander.

—No —va contradir-lo en Jack—. Jo lluitaré. He de lluitar. Abans que cap dels dos no el pogués aturar, es va esmunyir ràpidament, com una ombra, entre les roques. Va esquivar els szish, i va avançar, sense deixar-se veure, en direcció a la gorja.

—Jack —el va cridar en Shail, en un murmuri.

Els set caps d’ofidi es van girar cap a ells. L’Alexander va renegar entre dents.

—Activa la teva màgia, bruixot —va grunyir tot desembeinant la Sumlaris—. Se’ns ha girat feina.

Amb un crit, va sortir d’entre el rocam; en Shail, mentrestant, executava un encanteri defensiu.

Al cap d’un moment, tots dos lluitaven contra els homes serp; es demanaven on diantre s’havia ficat en Jack.

El drac havia arribat al congost i s’hi havia endinsat. Estava impregnat de la ferum de la serp: va comprendre que aquella bèstia no havia tingut altre remei que passar fregant les parets de la canal, que no era prou ampla perquè s’hi pogués moure amb comoditat. I per aquesta raó va decidir no transformar-se, si més no de moment. Va continuar saltant, de roca en roca, buscant el shek, encegat per l’instint, ignorant la fressa que, darrere seu, produïa el xoc de les espases.

L’Alexander va enarborar la Sumlaris i va llançar un cop lateral, i tot seguit va fer una finta i va descarregar-la de dalt a baix. El fil de l’espasa es va enfonsar en la carn d’un dels szish. Al seu costat, en Shail recitava a crits els mots d’un encanteri, que va provocar a l’acte una gran resplendor, una pudor de socarrim esgarrifosa i un xiulet de terror. L’Alexander no va deixar que això el distragués. Va sentir darrere seu les passes d’un altre enemic i es va ajupir a temps per evitar que la llança del szish se li clavés a l’esquena. Va fer mitja volta i, recolzat a terra amb el palmell de la mà esquerra, va disparar la cama dreta per fer-lo ensopegar i caure, però l’home serp va saltar i la va esquivar. L’Alexander ja havia recuperat l’equilibri i brandava la seva espasa enlaire: les dues armes van xocar.

Un altre szish l’atacava per darrere. L’Alexander va ser conscient, aleshores, que no tindria temps de girar-se. Però el cop no va arribar a descarregar-se. Al mateix temps que ell clavava la Sumlaris al pit del primer agressor, l’altre szish quedava petrificat darrere seu, i el rostre se li congelava per sempre en una ganyota macabra de sorpresa.

—De vegades fas por, Shail —va dir l’Alexander.

Però el seu company no estava en condicions de contestar. Li havia fallat la cama, i estava a terra, mal assegut, subjectant-se-la amb gest de dolor. Encara quedaven tres szish en combat, alliberats ara de l’encanteri de retenció, que havia deixat de funcionar, i en Shail no podia defensar-se.

Amb un crit ferotge, l’Alexander va córrer a cobrir el mag. S’hi va plantar davant, va aixecar la Sumlaris al cel i tot seguit la va descarregar amb totes les forces contra terra. La roca va trontollar un moment, i la punta de l’espasa llegendària va obrir una esquerda profunda als peus del seu amo, i aquella clivella es va eixamplar i va anar avançant cap als szish, que van recular, recelosos.

I, aleshores, tota la muntanya va retrunyir. En Shail va aixecar el cap amb esforç.

—Ho has fet tu, això? —va poder preguntar.

A tall de resposta, la roca va sacsejar-se novament, i el tremolor va ser tan intens que els va fer caure a tots per terra. Abans que tinguessin temps de res, el terratrèmol va fer una nova rèplica, i aquesta vegada va provocar una bona esllavissada de roques que els venien al damunt, rebotant serrat avall.

—Alerta! —va cridar l’Alexander, i va ajudar en Shail a posar-se dret. Una roca enorme va caure a frec d’ells i amb l’impacte es va fer a miques. Van haver de tapar-se la cara amb els braços.

—Hem de sortir d’aquí! —va exclamar en Shail—. On és, en Jack?

Van mirar tot al voltant. No n’hi havia ni rastre, del drac, i els tres szish havien corregut a arrecerar-se en algun abric proper. Quan la muntanya va tornar a tremolar, tots van tenir clar que no era per culpa de la Sumlaris.

—Maleït sia —va murmurar en Shail—. Es mou més de pressa. Ens ha atrapat.

—Jaaaaaaack! —va cridar l’Alexander a plens pulmons.

No va tenir altra resposta que el retruny sord de les entranyes de la roca que anunciava l’arribada del déu Karevan.

—Hem de fugir —va dir en Shail, estirant l’Alexander.

—Però no el podem deixar aquí!

—És un drac, i sap cuidar-se sol. Pot volar i esquivar els rocs que cauen, nosaltres no… Vinga, som-hi!

Una nova allau de neu i roques va acabar de decidir l’Alexander. Van arrencar a córrer en direcció al mar, envoltats per una pluja de blocs de pedra. Avançaven amb penes i treballs mentre tot bellugava. L’Alexander va ensopegar i va arrossegar en Shail darrere seu, i just aleshores una nova sacsejada va esquerdar la roca per on passaven i va obrir un profund avenc als seus peus. En Shail va cridar i va perdre l’equilibri; quan estava a punt de precipitar-se al buit, l’Alexander el va enxampar per la túnica i el va estirar amunt.

Ja es pensaven que no se’n sortirien quan van veure arribar en Jack, volant entre el xàfec de pedres i de neu. Duia alguna cosa entre les arpes, una mena de shek flac i tovenc que no es distingia prou bé. Quan el drac va posar al costat d’ells i se li van enfilar al llom, l’Alexander va veure que el que duia entre les arpes era una pell de serp.

No va tenir ocasió de preguntar-li res. El drac va emprendre el vol cap a la mar per deixar enrere Karevan, i tot el que implicava la seva presència.

No van fer cap parada fins que no van veure que les muntanyes donaven pas a la gran vall de Nandelt. En Shail va respirar tranquil en veure els conreus, els terrenys boscosos i, una mica més enllà, una resplendor argentada que suggeria la presència del riu Estehin. Ja eren a Nanetten, el regne dels comerciants…, la terra que l’havia vist néixer.

Els tres sols ja s’havien enfilat ben amunt quan en Jack va decidir aterrar. Ho va fer en un lloc apartat, en una clariana que va descobrir al mig d’un bosquet, per no cridar l’atenció. Es dos humans van baixar a terra, i el drac va acotar el cap per contemplar el seu trofeu. Era una pell de serp enorme, llarguíssima; atemoria fins i tot sense un shek que la farcís.

En Shail va ajaure’s a l’herba, rebentat; l’Alexander mirava en Jack encuriosit.

—L’hi has fet tu? L’has espellat?

—No —va respondre en Jack, amb un deix de frustració—. No hi havia cap shek, era només una muda.

—I per què l’has carregada? —va demanar en Shail, sorprès. El drac els va dedicar un sinistre somriure dentat.

—Per destrossar-la.

Els dos van contemplar, entre desconcertats i neguitosos, com el drac executava aquella tasca amb obscur plaer. Va queixalar la pell, la va esqueixar, la va cremar, fins que va convertir-la en un pellingot irreconeixible. Quan va haver enllestit la feina, es va deixar caure a terra, amb el cap entre les potes. S’havia apagat la lluïssor que li cremava els ulls. Va mirar els seus amics, abatut.

—Ho enteneu, ara?

—No —van fer tots dos alhora, atònits.

El drac va sospirar i, lentament, es va transformar de nou en humà. En Jack, el noi, es va quedar assegut sobre les restes de la muda de shek, cansat, meditabund.

—És l’instint —va explicar-los—. No hi puc fer res: necessito matar serps. I és difícil…, és tan difícil combatre aquest impuls…

—I per què hauries de combatre’l? —va preguntar l’Alexander. En Jack el va mirar.

—Tu hauries de saber la resposta millor que ningú —va reprotxar-li.

L’Alexander se’n va sentir, de la patacada, però no va dir res.

—Què passa si no vull lluitar contra els sheks? —va prosseguir en Jack—. Què passa si vull saber per què són els meus enemics? Per quina raó hem d’esbatussar-nos, generació rere generació, pels segles dels segles? Per què hem de matar-nos els uns als altres? Per un caprici dels déus?

En Shail començava a entendre’l.

—Vols dir que ets sents obligat a matar sheks? Encara que no vulguis?

En Jack va assentir.

—Sóc l’últim de la meva espècie. No tinc cap possibilitat de victòria en la guerra contra els sheks, i, tot i així, si vingués un exèrcit de serps, m’hi llançaria de cap, per lluitar-hi fins a la mort. Perquè l’instint m’embogeix, m’omple d’odi. I a l’instint tant li fa si valoro gens la meva vida, si deixo enrere els meus amics, si en algun lloc m’espera una dona que estimo. L’instint només entén de sang i de guerres, d’un odi ancestral que els déus ens van inculcar, ens van gravar en els gens, i que és tan nostre com el foc, per als dracs, o com el verí, per a les serps. Si en aquell congost hi hagués hagut un shek, amagat, i no una pell abandonada, a hores d’ara seríeu morts. Perquè estaria tan encegat barallant-m’hi que no m’hauria preocupat de venir a buscar-vos. I no hi puc fer res, ho enteneu? Res. Fora de preguntar als déus quin sentit té tot plegat. I, mentrestant, mirar d’aprendre a controlar el meu odi establint una mena d’aliança amb un mig shek.

L’Alexander es va estintolar contra un arbre, pàl·lid. En Shail se’l mirava, atònit.

—Però segur que tot això respon a una bona raó —va poder dir l’Alexander—. Els déus deuen tenir motius per actuar així.

En Jack va fer una riallada sarcàstica.

—De debò? Doncs amb mi no els han compartit, ni amb cap drac, ni amb cap shek, d’ençà que el món és món.

—I com ho saps? No hi has parlat, amb els dracs. Ells sabien per què lluitaven, sens dubte. Sabien que les criatures del Setè són perverses, com ell, i que es mereixen la destrucció. I si els déus van inculcar en els dracs un odi innat va ser perquè no oblidessin mai la seva sagrada missió; perquè dracs joves i somiadors com tu complissin el seu deure en lloc d’aliar-se amb l’enemic.

Ara va ser en Jack, que va empal·lidir.

—No em puc creure que diguis aquestes coses —va mussitar—. Tu no.

—Per què? Que potser contradiuen res del que t’he ensenyat fins ara?

En Jack va callar un moment.

—No —va dir, amb fredor—. No, tens raó. És cert, tu no has canviat. Penses igual que sempre. El que he canviat sóc jo… perquè ja no penso igual que tu.

Van encreuar una mirada tensa. I en Shail va intervenir-hi.

—Ja n’hi ha prou. Tots dos. Estem cansats, i nerviosos; serà millor que ho deixeu córrer abans no digueu res de què us hàgiu de penedir.

Van assentir tots dos, en part a contracor, i en part alleujats. Però en Jack va sentir que alguna cosa s’havia trencat entre ells dos, que el temps i les circumstàncies havien obert una bretxa profunda que potser els separaria per sempre.

Una càlida sensació de goig va envair la Zaisei quan va contemplar la gran cúpula de l’Oracle de Gantadd.

No hi havia volgut pensar gens, però el cas és que se n’havia enyorat molt. Aquell indret era per a ella com una segona casa.

Les altres sacerdotesses experimentaven sentiments similars. Durant la dominació shek, l’Oracle de Gantadd s’havia convertit en l’únic lloc segur de tot Idhun. Ni la fortalesa de Nurgon, ni la torre de Kazlunn, ni els altres oracles… Fins i tot el bosc d’Awa havia estat a punt de sucumbir sota el gel dels sheks. Mai, en canvi, no havien tocat l’Oracle de Gantadd. Absolutament mai.

Algunes de les sacerdotesses més joves no havien conegut res més, per tant. I algunes de les més grans s’havien acostumat a viure d’esquena al món, tancades a l’Oracle, i ja no en sortirien mai més.

La Gaedalu, per la seva banda, no s’havia parat a contemplar les plàcides cúpules de l’Oracle. Quan la Zaisei va acabar d’acomiadar-se dels ocells haai i es va girar cap a ella, va veure que la Mare Venerable ja franquejava la immensa portalada de l’edifici, que s’havia obert de bat a bat per a ella.

La jove celeste va agafar-se els baixos de la túnica i va córrer a encalçar-la, però la va perdre de vista: quan va arribar a l’atri, la Varu ja no hi era.

Va sospirar, i es va girar cap al grup de les sacerdotesses, que semblaven ben desconcertades.

—La Gran Mare no es troba gaire bé —va anunciar—. Torneu a les cambres i desfeu l’equipatge. Ens trobarem al menjador a entrada del primer capvespre.

Esperava tenir prou marge per posar-se al dia i, alhora, esbrinar què li passava a la Gaedalu.

De camí cap a les cambres va trobar una porta tancada. Va intentar obrir-la, però no va poder, i es va quedar mirant-la, desconcertada. Aquella porta donava a un passadís d’ús comú i solia estar sempre oberta.

—No s’hi pot entrar —va dir aleshores una veu aguda des d’una de les sales contigües.

La Zaisei es va tombar, intrigada. Aquella altra porta sí que era oberta: era la d’una sala amb un gran finestral que s’obria just damunt del penya-segat. Al costat del finestral hi havia un divan en què les sacerdotesses, especialment les de la deessa Neliam, solien asseure’s a contemplar la mar; les ajudava a meditar.

En aquell moment hi havia una sacerdotessa asseguda, però amb una actitud que semblava més d’avorriment que no pas de contemplació. Amb els peus recollits damunt el divan, havia deixat caure el cap sobre els braços, que recolzava a l’ampit de la finestra. La Zaisei va somriure. Els hi consentien, aquelles postures, perquè tenia poc més de set anys.

—Hola, Ankira —va dir-li—. Ens has trobat a faltar?

La nena sacerdotessa va girar el seu rostre bru cap a la celeste i li va dedicar un somriure ample, que deixava veure una filera de dents blanquíssimes.

—Molt —va afirmar—. No he tingut res per fer, durant tot aquest temps.

La Zaisei va recórrer la distància que les separava i es va asseure al seu costat. Li va amanyagar la cabellera, aquells llargs cabells amb flocs blancs i vermells. L’Ankira era una limyati: pertanyia a aquella tribu arcaica d’humans dels marges del desert de Kash-Tar. Eren gent lliure i independent que no hauria pogut viure reclosa en un oracle; per això hi havia pocs sacerdots limyati. Però aquella nena era una excepció.

La Zaisei va girar la vista cap a l’entrada de la sala, cap al passadís que s’obria darrere de la porta tancada.

—No s’hi pot entrar —va repetir l’Ankira en veure el seu gest—. La germana Karale ho va decidir al cap de poc d’haver marxat vosaltres.

—És la primera vegada en la història dels Oracles que aquesta porta queda tancada —va dir la celeste, pensativa—. No sé què vol dir. Potser no hauríem de girar l’esquena als déus.

Potser hauríem de tornar a obrir aquesta porta.

Tot d’una, el rostre de l’Ankira es va transformar i es va convertir en una carota del terror més profund i absolut. Es va aferrar al vestit de la Zaisei i la va sacsejar desesperadament.

—No l’obris! —va cridar—. No se t’acudeixi obrir-la mai, sents? S’havia posat a plorar, i tremolava tota, violentament. La Zaisei es va sentir colpida per la força d’aquell horror, un horror tan intens que la va fer xisclar de por també a ella.

Gairebé se n’havia oblidat, d’aquells primers dies, quan l’havien treta de la Sala dels Oïdors, els ulls desorbitats de terror, cridant a plens pulmons i espeternegant furiosament. Durant una temporada, van creure que l’Ankira havia perdut el seny. Però es va recuperar… fins a un cert punt. Els primers dies va ser incapaç de dormir, a la nit. Plorava sovint, i gemegava, i anava murmurant tota l’estona: «no hi vull tornar a entrar, no hi vull tornar a entrar»…, «no m’hi deixeu sola, amb ells»… La Zaisei havia sentit la seva por, igual com percebia tots els altres sentiments. I quan les germanes comentaven en veu baixa que la nena havia tingut sort, perquè no havia quedat sorda, com la germana Elina, ni havia perdut la raó, com la germana Ludalu, la Zaisei movia el cap: ella no n’estava tan segura, que l’Ankira hagués estat de sort.

I ara, al cap d’uns quants mesos, continuava pensant el mateix. La por s’havia instal·lat en el cor d’aquella nena i ja no l’abandonaria mai més. I, encara que els sacerdots més grans eren del parer que amb el temps es calmaria, la Zaisei sabia que no era així, i que l’Oracle havia perdut l’oïdora més prometedora que havia tingut mai.

Va passar-li la mà pel cap, intentant calmar-la.

—No l’obriré —li va dir baixet—. No et preocupis.

L’Ankira va alçar la seva carona amarada de llàgrimes per mirar-la.

—Em promets que no m’obligaràs a tornar a entrar-hi?

—És clar que no t’hi faré entrar. D’on has tret aquesta bestiesa?

—Hi ha germanes que ho diuen. Diuen que, quan les veus parlin més baix, podré entrar a la Sala altra vegada i veure què volen. Com que la germana Elina ha quedat sorda i la germana Ludalu no hi toca, diuen que només puc fer-ho jo.

—I les veus no han callat? L’Ankira va negar amb el cap.

—Cada cop sonen més fortes. Tant, que ja no s’entén què diuen. Per això han tancat aquesta porta. I van tapar la porta de la Sala dels Oïdors amb una pila de matalassos de plomes, perquè no se sentís tan fort. Això diuen, almenys. Jo no he gosat acostar-m’hi.

La Zaisei no va dir res. Va recordar, esgarrifada, les notícies sobre Karevan que li havia fet arribar en Shail, i va reviure la visió esborronadora del tornado sobre Celèstia. L’Ankira l’observava, pensativa.

—Tu no tens curiositat —va dir—. Mai no m’has preguntat què diuen les veus.

—No estic segura de voler saber-ho, Ankira —va confessar-li ella.

—De tota manera, tant se val, perquè ningú no em creu. La germana Karale va llegir les meves notes i va voler estripar-les, perquè va dir que estaven equivocades, però les vaig amagar. Vols veure-les?

—Et sembla que és bona idea?

—Jo no les he mirades, d’ençà que vaig escriure-les. Però no em cal, perquè les veus em ressonen a dintre. —Mentre ho deia, es picava el cap, més fort del compte; la Zaisei va haver de subjectar-li els canells per evitar que es fes mal—. Potser no és tan horrible, al capdavall. Vull dir que potser un cop escrit no fa tanta por. Però és que…

L’ombra de l’horror va tornar a cobrir-li el rostre, i l’eco de la seva por va sacsejar novament el cor de la Zaisei, que va abraçar-la ben fort.

—No cal que en tornis a parlar, si no vols.

—Fa molt que no en parlo amb ningú —va dir l’Ankira, i va vessar dues llàgrimes que li van rodar galtes avall—. Però no aconsegueixo treure-m’ho del cap. I tu sempre saps com em sento, i sé que quan ho vegis em creuràs.

—Suposo que sí —va respondre-li la Zaisei, somrient—. Sé que tens molta por. I si una cosa fa tanta por no s’hi pot fer broma.

L’Ankira també va somriure. Després va mirar cap a tot arreu, per assegurar-se que ningú no la veia, i va treure’s un paper arrugat d’entre els plecs de la túnica. Estava plegat i tornat a plegar unes quantes vegades i, quan el va haver desplegat, el va allisar bé, vigilant molt que les lletres no es veiessin gens.

—Té —va dir, en un murmuri—. Però no ho llegeixis en veu alta.

Es va estirar al divan, de cara avall, i es va tapar els ulls amb les mans. La Zaisei va dubtar un moment, però finalment va girar el full i va començar a llegir, i amb cada línia creixia el terror que l’Ankira li havia transmès, alimentat ara per la seva pròpia por:

«NopotsamagartedeixallanopotsfugirimmundíciarebuigcomgosesseraquídeixalladeixalladeixallaetdestruiremetdestruiremETDESTRUIREMETDESTRUIREMETDESTRUIREM».

La Gaedalu no es va presentar al menjador, al vespre, i la Zaisei va anar a veure-la havent sopat. La va trobar que se cenyia els guarniments habituals dels Varu, aquelles corretges que duien posades quan nedaven per sota l’aigua, i se’n va sorprendre.

—Gran Mare…, aneu a la mar? A aquesta hora?

«No, Zaisei», va dir-li, somrient. «Només em preparava».

—Us preparàveu…, per a què?

«Demà, a trenc d’alba, me n’aniré cap a Dagledu».

—Dagledu? —va repetir la Zaisei, consternada—. Però si acabem d’arribar!

La Gaedalu va fer un gest de d’impaciència.

«L’Oracle no és sinó una escala del meu viatge, filla. La meva meta és la capital del Regne Oceànic. Tanmateix, els afers que m’hi porten són personals, de manera que no tens per què acompanyar-m’hi, si no vols. De fet, m’estimaria més que et quedessis aquí. A l’Oracle estareu més segures».

—No ho entenc, Gran Mare —va murmurar la Zaisei, perplexa—. Heu passat molt de temps lluny de casa. Vós dirigiu l’Oracle, i ara que hi heu tornat ni tan sols no heu saludat les sacerdotesses residents.

»A més, passen coses molt estranyes. La Sala dels Oïdors està clausurada, i les sacerdotesses que hi treballaven es troben en un estat lamentable. Sembla que la sordesa de la germana Elina és irreversible. I el trastorn de la germana Ludalu persisteix: és incapaç de dir ni una frase coherent. Les sacerdotesses la cuiden, però tot fa pensar que no recuperarà el seny. Se la veu molt desgraciada.

»I, a pesar de tot, la qui més em preocupa és la petita Ankira. Està aterrida, i…».

«M’encarregaré de tot quan torni, Zaisei», va tallar la Venerable. «El que ara m’ocupa és summament important. Com més aviat ho enllesteixi, millor».

—Summament important? Què hi pot haver més important que la seguretat d’una nena?

Aquelles paraules havien sonat un pèl dures, i la Zaisei se’n va penedir de seguida, perquè l’estat d’ànim de la Gaedalu va canviar sobtadament. La celeste va percebre odi i ira dins el cor de la Mare Venerable, però sobretot hi va percebre un dolor profund i inconsolable.

«Què hi pot haver de més important?», va interrogar-se la Gaedalu. «La seguretat de totes les nenes del món. No vaig poder protegir la meva filla; el mínim que puc fer és intentar protegir les filles de totes les altres mares. Sobretot, ara que sé com evitar que a aquestes mares els passi el mateix que a mi, o que altres filles quedin òrfenes de mare… com tu».

—Què hi tenen a veure, la meva mare i la vostra filla, en tot això? —va voler saber la Zaisei, desconcertada.

La Gaedalu la va obsequiar amb la seva característica rialleta gutural, però aquesta vegada estava tenyida d’amargor.

«La meva filla Deeva va ser assassinada, Zaisei», va revelar-li. «La meva filla és morta».

La celeste va obrir els ulls de bat a bat, horroritzada, i es va dur les mans al pit, amb un sospir.

—Em sap molt de greu, Mare Venerable —va murmurar—. No ho sabia.

La Gaedalu la va mirar amb tendresa.

«Torna-te’n a la cambra i descansa, Zaisei», li va dir. «Dagledu no és pas lluny; ben aviat tornaré a ser aquí, ben aviat em tindreu de nou entre vosaltres».

La celeste va sacsejar el cap.

—No, Mare Venerable. Si hi heu d’anar, jo vindré amb vós.

«No te’n fies, de mi?», va demanar-li.

—Temo per vós, Gran Mare. En el vostre cor hi percebo molt dolor, i una còlera intensa, i crec que he d’intentar evitar que aquests sentiments es girin contra vós i us facin mal.

«Em temo que ja no hi som a temps, d’això».

Aquella nit a penes va dormir, la Zaisei. Tenia por que la Gaedalu se n’anés sense dir-l’hi. Mig ensonyada, va sentir un truc suau a la porta, i es va incorporar, sobresaltada.

«Estic a punt, Zaisei», va dir la Gran Mare dins la seva ment. La celeste va fer una inspiració profunda i va mirar cap a fora, per la finestra. La mar estava encalmada, i les tres llunes brillaven plàcidament dalt del firmament. No hi havia cap indici de la primera albada.

«Tan aviat?», va preguntar-se, un xic sorpresa. La Gaedalu li va captar el pensament.

«Tens raó, és molt aviat, i deus voler descansar. Dorm, filla. Ens veurem quan torni».

—No, Gran Mare! —va exclamar la Zaisei, i es va llevar d’un salt—. Espereu-me al moll. Baixo de seguida.

Havia oblidat que la Gaedalu havia d’aprofitar la marea alta. Es va afanyar a vestir-se i va entaforar a la bossa quatre coses bàsiques i una túnica neta. I, amb un sospir, va sortir de la cambra. Sabia que el viatge a Dagledu seria molt incòmode, per a ella, i tot el cos li suplicava que tornés a aquell llit que havia enyorat tant durant els últims mesos, però no en va fer cabal.

Va recórrer en silenci els passadissos buits de l’Oracle. Quan va passar per davant de les cambres de les novícies va sentir ploriquejar l’Ankira, que devia somiar, i va dubtar un moment, però finalment va apressar el pas.

Quan ella va arribar al moll, la Gaedalu hi enllestia tots els preparatius. L’Oracle disposava d’una petita càpsula de navegació tirada per lamu, petits mamífers marins d’ulls grans i ametllats, pelatge verdós, musell punxegut i llargues aletes, que acudien sempre a la crida telepàtica dels Varu. En aquells moments la Gaedalu ja era a l’aigua, i peixava cinc lamu, que clapotejaven entorn d’ella, feliços. Mentre els animals engolien la llaminadura, la Gaedalu els anava enganxant als arnesos de la càpsula, que encara era a terra ferma.

«Agafa aquella bossa i fica-la al bot», va dir la Gaedalu, sense deixar d’amanyagar els lamu.

La Zaisei va veure una bossa impermeable sobre el moll, i la va deixar amb la resta de coses dins la càpsula. La Gaedalu es va girar cap a ella, i el lamu que tenia més a prop va atrapar amb destresa l’últim peix que li quedava, en un moviment que va fer que el bot balandregés una mica.

«Estàs a punt?».

La Zaisei va enfilar-se per l’escaleta lateral per arribar a la porta del capdamunt de la càpsula. Es va esmunyir cap a dintre i va tancar la porta darrere seu. Després va acostar-se al vidre d’una de les finestretes laterals i va fer un senyal d’assentiment a la Gaedalu.

La Varu es va immergir dins l’aigua sense fressa. Tot seguit, els lamu van tirar, tots alhora, i la càpsula, amb un sacseig, va entrar a l’aigua.

Al cap d’un moment, menats per la Gaedalu, que nedava davant d’ells, els lamu solcaven veloçment la superfície de l’oceà, arrossegant l’embarcació, mentre les tres llunes els observaven des d’un cel farcit d’estrelles.