CAPÍTOL VI

UN MOMENT DE CALMA

Avançaven lents i feixucs, però no paraven gairebé mai. Triaven camins amples i oberts, que els eren més còmodes, i per tant hi va haver molta gent que els va veure passar. I malgrat que, en veure’ls, gairebé tothom arrencava a córrer, el cert era que no calia témer res. Tenien un aspecte imponent, això sí, i ben pocs habitants de Nandelt n’havien vist mai cap de prop: tota una comitiva de centenars d’individus, doncs, no podia deixar de cridar l’atenció. Tot i així, els valents que es van quedar a observar-los van endur-se un desengany. Si no és que algú gosava anar-los a l’encontre, els nouvinguts no hi paraven esment, en els humans. Es limitaven a seguir el seu camí, i creuaven els llogarets sense saludar ningú, cosa que no era tan estranya com això, perquè de fet la majoria de la gent corria a amagar-se.

La poca gent que va gosar dir-los alguna cosa es va sorprendre d’obtenir-ne una resposta amable. Estaven de pas, van dir. No, no tenien pas intenció de fer mal a ningú, van respondre, desconcertats. Per quina raó haurien de fer-ho? Si algú els deia que amb els seus peus enormes havien destrossat alguna collita, ells es mostraven confosos. Per a alguns humans, això era el senyal que mentien; per als qui, com en Shail, coneixien els costums dels gegants, aquella actitud no era gens contradictòria. A Nanhai no hi havia terres conreades, i ben pocs gegants havien creuat mai l’Anell de Glaç: no sabien, per tant, fins a quin punt podia ser destructor que ells estiguessin «de pas».

El mag va localitzar la comitiva de gegants fàcilment. Certament, cridaven l’atenció. I molt.

Anaven pel camí que menava de dret a Les. En el seu trajecte havien de travessar uns quants llogarets, però la veu havia corregut de pressa: quan els gegants arribaven a algun lloc habitat, no hi quedava ningú per rebre’ls. Esperant notícies del rei en funcions, els ciutadans de Les es dedicaven a reforçar les defenses de la ciutat…, per si de cas.

Quan, finalment, en Shail els va atrapar, va entendre com s’havien sentit els pagesos que se’ls havien trobat. Ell, certament, havia tractat amb gegants, i fins i tot havia fet una certa amistat amb l’Yber, el mag, i amb l’Ymur, el sacerdot del Gran Oracle, per no parlar de l’Ydeon, el forjador d’espases, i tots tres eren impressionants, fins i tot l’Yber, que entre els gegants era més aviat baixet; però veure’n tants alhora…

En Shail es va sentir tot d’una molt petit, i es va asseure al costat del camí, a veure’ls passar.

No va trigar a adonar-se que, per bé que anaven tots en la mateixa direcció, en realitat no anaven en grup. Havien decidit que se n’havien d’anar a una altra banda i llestos, però anaven cadascun pel seu cantó. Si coincidien tots en el mateix camí era, simplement, perquè era el camí més directe.

La majoria ni se n’adonaven, que en Shail era allí. Alguns tombaven el cap i el miraven amb una certa curiositat i, quan ell saludava, alçaven la mà per correspondre a la salutació, però res més.

Va aprofitar un moment que dos dels gegants s’havien aturat a prop d’ell. Un d’ells era un nen… Era un nen més alt i cepat que ell, però al capdavall era un nen. Semblava que hagués perdut alguna cosa, perquè no parava de regirar la bossa. La mare esperava al seu costat, pacient.

Cap dels dos no va veure en Shail fins que no els va saludar en veu alta. Aleshores es van girar i li van clavar al damunt els seus ulls rogencs.

—Bona tarda, humà —va dir la mare, amablement—. Digues…

—Se m’ha enviat per donar-vos la benvinguda al regne de Vanissar —va respondre en Shail—. A tots vosaltres.

La geganta va mostrar el seu desconcert.

—Vanissar? I què és, això? Em pensava que érem a Nandelt.

—Això és Nandelt —va riure en Shail—. Però Nandelt és una terra tan gran que els humans l’hem dividida en regnes més petits. Cadascun d’aquests regnes té un nom, i ara som a Vanissar.

—Ja ho entenc —va assentir la mare—. I ens donen la benvinguda, dius? Molt amables. El cert és que no hem vist gaire gent, al llarg del nostre viatge.

—Us tenen por, sens dubte. Però no els ho tingueu en compte. No estan avesats a veure gegants, aquí.

—Jo tampoc no havia vist mai cap humà —va dir el nen gegant, que l’observava encuriosit—. N’hi ha molts més com tu, oi? Vindran tots, a donar-nos la benvinguda?

—No ho crec. En realitat, jo vinc en nom del rei de Vanissar, que us saluda en representació de tota la gent del seu regne. M’envia també per preguntar-vos cap on us dirigiu i quin és el punt final del vostre viatge.

La geganta es va mostrar sorpresa.

—I per què vol saber-ho? No el coneixem de res.

—Bé, és normal que una comitiva de gegants desperti l’interès de qualsevol humà, i més encara el d’un rei, si aquesta comitiva travessa el seu reialme.

—Ah… —va fer la geganta, amb cara d’haver-ho entès—, quan parles del «nostre» viatge et refereixes al de tots els gegants, oi?, no al de nosaltres dos.

—Exacte —va assentir en Shail, que no s’havia recordat que els gegants no solen pensar com un col·lectiu.

El nen tibava el vestit de la seva mare.

—Mama, què és un rei?

—És com en diuen els humans del qui mana tots els altres. El nen devia trobar el concepte molt extravagant, perquè va fer un somriure d’orella a orella, com si la seva mare volgués aixecar-li la camisa.

—Que mana tots els altres? Per què? I com aconsegueix que tothom li faci cas?

—És llarg d’explicar —va respondre en Shail—, però es pot resumir dient que el rei de Vanissar representa tota la gent de Vanissar. I m’envia a mi per representar-lo a ell. Hauria de parlar amb el gegant que us representa a vosaltres, però em temo que no en teniu.

—Bé… —va dir la geganta, una mica perplexa—, si el que vols saber és on anem nosaltres dos, et diré que ens dirigim al sud, a la serralada de Nandelt.

Li va explicar el que en Shail ja sospitava: que els moviments sísmics, les allaus i les esllavissades feien de Nanhai una terra inhabitable, i que els gegants emigraven cap a llocs més benignes.

—La nostra caverna va quedar sepultada —va murmurar la geganta—. Podríem haver-la desenrunada, o haver-ne buscat una altra, però no em va semblar segur…

—I vas optar per abandonar Nanhai…, com molts altres gegants.

—Suposo que els altres se’n van pel mateix motiu. No ho sé; pregunta’ls-ho tu mateix.

—Un per un? —va dir en Shail, mig enriolat.

—Almenys, fins que tinguem algú que ens representi —va replicar la geganta, somrient—. Però no crec que hi hagi gaires gegants disposats a dedicar tant de temps a conèixer tots els altres, saber-ne les vides, les famílies, les circumstàncies, les opinions…, per poder parlar en nom d’ells. Quina feinada, no?

Rient entre dents, la geganta va prosseguir el seu camí, seguida del seu fill. En Shail es va quedar quiet un moment: no sabia ben bé si realment ella no havia entès el concepte de «rei», o si simplement se’n fumia.

Va caminar tot el dia al costat dels gegants, parlant amb els uns i amb els altres, i va treure’n històries similars: anaven cap a la serralada de Nandelt perquè Nanhai no els semblava segur…, tot i que n’hi havia uns quants que tenien intenció d’instal·lar-se una mica més al sud, a prop dels Pics de Foc, i un gegant jove i aventurer li va confiar que volia satisfer l’anhel de conèixer la Serralada Canviant. Històries similars, però no iguals. De moment, però, els passos de tots els gegants seguien el mateix camí.

De tots, tret d’un.

En caure la tarda, quan s’enfilaven per un turó, en Shail va veure que un dels gegants se separava dels altres i prenia una sendera que anava cap a l’oest. Va córrer vessant avall i el va seguir. Però va trigar força a atrapar-lo. Quan el gegant es va girar, lentament, va clavar els seus ulls cansats en el mag, que havia quedat sense alè després de la correguda.

—Que em seguies, bruixot? —va preguntar-li.

En Shail va aixecar el cap. Li hauria agradat poder dir que li havia reconegut la cara, o l’aspecte; però el cert és que el que li va donar la pista va ser la túnica que duia.

—Ymur! —va exclamar, gratament sorprès.

Era ja nit ben entrada quan la Victoria va sortir de l’habitació. S’havia posat una capa a l’esquena, tot i que de fet no feia fred. Deixava en Jack al llit, profundament adormit. Com cada nit, se n’havia acomiadat amb un petó i una carícia.

Encara no li havia dit on anava quan s’esmunyia entre les ombres, com un lladre. Si ell hi insistia gaire, finalment l’hi diria, sense dubte; però, si més no de moment, preferia no explicar-l’hi. I, en tot cas, els últims esdeveniments havien fet que ell se n’oblidés pràcticament del tot, d’aquelles escapades.

Mentre recorria en silenci els passadissos del palau reial de Vanissar, la Victoria va meditar sobre les últimes converses que havien mantingut.

Estaven els dos d’acord que, de moment, era millor no comentar amb ningú que ella estava embarassada. Finalment se n’adonarien, és clar, però encara faltava bastant, i a més, tal com anaven les coses, ni tan sols no podien tenir la certesa que, quan arribés aquell moment, Idhun no se n’hagués anat en orris.

Tot i això, quan en parlaven, feien plans de futur. En Jack havia dit que el més segur per a ella era tornar a la Terra, i que en Christian hi estaria d’acord, quan el fessin partícip d’aquell secret que, de moment, només sabien ells dos… i la Gerde. I la Victoria havia replicat que no pensava anar-se’n sense ells: no n’abandonaria cap dels dos, una altra vegada no; almenys, no pas mentre Idhun no fos un lloc segur. En Jack va insinuar una protesta, però en el fons ho comprenia: qualsevol dels dos podia ser el pare del fill de la Victoria. Si no havia estat capaç de decidir entre l’un i l’altre quan l’elecció depenia només d’ella, ¿com hauria de girar ara l’esquena a un dels dos, o a tot dos, en aquella situació?

Tanmateix, si no és que se n’anaven tots tres, l’altra opció que quedava passava per derrotar la Gerde, o bé per permetre que ella s’apoderés de la Terra i deixés Idhun en pau, cosa que semblava que quadrés amb els plans d’en Christian. I cap de les dues possibilitats no els deixava gens tranquils.

De manera que havien acabat parlant de si seria nen o nena, del nom que li posarien… Però la conversa s’havia mort quan a penes havien sorgit un parell de noms.

—No és que no se me n’acudí cap més —havia dit en Jack—; és que no sé si em correspon triar-lo a mi.

La veu havia sonat una mica més dura del que hauria volgut, i la Victoria havia trigat una mica a contestar.

—Vols dir que esperaràs nou mesos, per decidir si l’acceptes o no? —va dir finalment, amb suavitat—. I què faràs, mentrestant? Rosegar-te les ungles? Pensar què faràs si resulta que té els ulls blaus?

En Jack va desviar la mirada, confós.

—I si resulta que els hi té? —va replicar—. És millor no fer-me il·lusions perquè després…?

—Perquè després què? De debò vols desentendre-te’n fins que neixi, Jack? Si no és fill teu no tindràs per què responsabilitzar-te’n, però… l’odiaries, el menysprearies, l’ignoraries?

—No ho sé —va reconèixer en Jack—. Suposo que la pobra criatura no en tindria la culpa, de tenir sang de shek; ja tindria prou desgràcia, no? —va afegir, burleta—. O sigui que suposo que jo podria ser… «l’oncle Jack», o una cosa així. Em dóna dret a posar-li nom, això?

—Et dóna dret a comentar les teves preferències, que seran tingudes especialment en compte —va respondre la Victoria—. No solament perquè vénen de l’oncle Jack, sinó perquè podria ser que fossin les preferències del «papa».

En Jack va riure, a contracor.

—Tot això és bastant confús —va dir—. Si vols que et digui la veritat, encara no sé si vull ser pare o prefereixo ser només oncle.

—Doncs llavors no protestis —va concloure la Victoria, amb un somriure.

Però era conscient que, per més que en Jack s’ho prengués amb bon humor, en el fons l’assaltaven la por i els dubtes… com a ella.

La Victoria va sacsejar el cap i va continuar el seu recorregut pel palau, en direcció a l’escalinata que menava a l’entrada principal. Hi havia vigilants, però això no l’amoïnava, perquè no la veurien: si volia, ningú no es fixava en ella.

Es va aturar a mig passadís, però, perquè va sentir una veu. No solia prestar atenció a les converses que se sentien, en forma de murmuris apagats, darrere de les portes del castell. Però aquesta vegada va dreçar les orelles, perquè era la veu de l’Alsan, perquè parlava bastant alt, com si estigués alterat…, i perquè havia parlat d’en Kirtash.

Es va acostar a la porta, silenciosa, i va parar l’orella.

—No aconseguirem res si continua amagant-se, això és evident. Encara no he aconseguit que en Jack em digui si el va veure, a Drackwen, o no. És massa esmunyedís… —Va fer una pausa, i en acabat va continuar—. Fer-la servir com a esquer…? És una jugada molt bruta. No em vull comportar així, ara que tinc la possibilitat de recuperar la confiança de la meva gent. —De nou una pausa—. Potser, però no m’hi puc arriscar.

Semblava que parlés sol, i la Victoria va témer que hagués perdut el seny. Se li va ocórrer aleshores que es podia donar el cas que el seu interlocutor no tingués veu. I no era gaire probable que l’Alsan amagués un shek a la seva cambra, o sigui que es devia tractar d’un varu. «La Gaedalu», va pensar la Victoria, i va continuar escoltant. Sospitava que no parlaven només d’en Christian…, sinó també d’ella.

—És una altra possibilitat —prosseguia l’Alsan—, però implicaria haver de mentir, i tampoc no hi estic d’acord. A més, no és res que es pugui fingir fàcilment. Hauria de donar explicacions a massa persones. —Un breu silenci—. No penso posar-la en un autèntic perill! —va replicar, alçant una mica la veu; després va tornar a parlar una mica més baixet—. Si és una traïdora, m’encarregaré que sigui castigada, però no d’aquesta manera.

No, Mare Venerable: hi ha d’haver una altra manera d’atreure en Kirtash. Una manera més segura, vull dir. És un enemic perillós. Si li preparem un parany, s’ho ensumarà de seguida. Seria molt millor si aconseguíem capturar-lo en combat, o quan estigui desprevingut. Encara que hàgim d’esperar-nos…

L’Alsan va callar en sec, com si li haguessin recordat que podia haver-hi algú que escoltés. La Victoria no va sentir res més. Si la conversa va continuar, ho va fer a nivell mental, en un enllaç telepàtic al qual no estava convidada. Es va retirar de la porta, en silenci, i va tornar cap a la seva habitació.

Havia oblidat completament que pensava sortir. La conversa que havia sentit l’havia deixada profundament preocupada.

Sabia que la Gaedalu odiava en Christian, i que a l’Alsan no li queia bé. I semblaven molt decidits a unir les forces per fer-hi alguna cosa, fins al punt que consideraven la possibilitat de fer-la servir a ella com a esquer per atreure’l a un parany. Sí, sense dubte ell acudiria a ajudar-la si detectava que estava en perill. Però després què passaria?

Va rumiar. L’Alsan era un estrateg intel·ligent, i no provocaria un enfrontament contra un enemic com en Christian sense haver traçat abans un pla. Podien sorprendre’l, però no pas fer-li mal ni capturar-lo, excepte que comptessin amb en Jack… o amb una flota de dracs artificials. Però la Victoria sospitava que no era això el que duien de cap…

Amb una sincronització esgarrifosa, Shiskatchegg va començar just aleshores a emetre una suau llum parpellejant, que va sobresaltar la Victoria quan ja enfilava el passadís de la seva habitació.

Havia arribat en Christian.

Havia de ser casualitat, va pensar la Victoria, i tanmateix no deixava de ser sinistre. En tot cas, l’Alsan i la Gaedalu encara tenien el pla a mig embastar, de manera que no estarien a punt per enfrontar-se amb en Christian si arribaven a descobrir que era allí.

La Victoria va fer mitja volta i, deixant-se guiar pel senyal de l’anell, va córrer a buscar en Christian.

El va trobar assegut entre dos merlets, que l’esperava, aparentment en calma. La Victoria va somriure per dintre, recordant les trobades a casa de la seva àvia.

—No hauries d’haver vingut —li va dir, però, d’entrada—. Estàs en perill.

En Christian va decantar el cap.

—Que curiós! Jo em pensava que eres tu, la que tenia problemes.

La Victoria va recordar la conversa que acabava de sentir, i va tenir una esgarrifança.

—Ho dic de debò, Christian. Tens enemics aquí dintre, ja ho saps. I crec que poden fer-te mal.

—Correré el risc, almenys aquesta nit. T’havia de veure.

La Victoria es va desfer sota la intensa mirada del shek, amb la sinceritat que impregnava les seves paraules. Va sospirar i s’hi va acostar una mica més. Era la primera vegada que estaven sols d’ençà que havien tornat de la Terra.

Va intentar fer el cor fort.

—Molt bé, doncs ja m’has vist, i estic bé. Ja te’n pots anar. En Christian va somriure.

—Ei, no tan ràpid. He fet un llarg camí, saps? I he vingut per veure’t, però també perquè he de parlar amb tu… sobre els fets de l’altra nit.

La Victoria va sospirar.

—En Jack no et perdonarà mai que et quedessis mirant com la Gerde el manipulava i el torturava —va dir, i un deix en el to de la veu va alertar en Christian que ella també l’hi retreia—. Suposo que tenies una raó. Una d’aquestes raons que només coneixes tu i que no reveles a ningú.

—Volia que en Jack experimentés el que comporta enfrontar-se amb la Gerde. No ho oblidarà fàcilment, i així se’n mantindrà allunyat força temps.

—Només per això? I si…, i si l’hagués mort?

—Sabia que no ho faria. Per moltes raons. I n’hi ha una que té a veure amb tu i amb mi.

La Victoria el va mirar, interrogadora.

—En Jack ja no és rival per a la Gerde. Els Sis no han formulat cap nova profecia, i això vol dir que han deixat de prestar-vos atenció, que ja no teniu el seu suport. Si us enfronteu amb la Gerde, no la podreu vèncer.

»La Gerde ho sap. Sens dubte fruiria, matant-vos als dos, però sap que, si et fa mal, em perdrà, i encara em necessita. I en Jack…, si mor ell, jo vindria amb tu, i això em forçaria a abandonar la Gerde, i a ella, de moment, no li interessa. D’altra banda, ella considera que en Jack és l’únic que s’interposa entre tu i jo, de manera que no l’eliminarà, simplement per molestar-me. Li agrada fer-me patir —va afegir, sorneguer.

—Et té rancúnia? Se suposa que és una deessa, no?

—Mentre no alteri els seus plans d’una manera significativa, es permet a si mateixa aquests petits capricis. A més —va afegir—, em sembla que en Jack li ha agradat. Suposo que la pròxima vegada que ell s’hi enfronti, ella no retirarà l’encanteri simplement perquè tu l’hi demanis.

La Victoria va moure el cap.

—De vegades em costa acceptar que siguis tan fred…, que racionalitzis d’aquesta manera la por i el sofriment…, que tot tingui un sentit per a la teva ment, fins i tot coses que cap cor no assimilaria fàcilment.

—I l’explicació més senzilla és que sóc un traïdor, oi? —va dir ell, somrient—. Deu ser un bon alleujament poder dividir el món en conceptes simples: traïdor o no traïdor. Hi ha una sèrie de requisits: si els compleixes, estàs en un bàndol; si no, en l’altre. Però… i si hi hagués més variables, un comportament que no encaixa amb cap d’aquests dos conceptes contraposats?

—Segur que et comprendríem tots millor si ens expliquessis quines són aquestes variables.

—No puc fer-ho, Victoria. Heu de quedar-vos amb la vostra gent, amb la Resistència, amb els sang-calents. No hi ha alternativa, en el vostre cas. Per això no té sentit que us expliqui tot el que sé.

La Victoria va desviar la mirada.

—Potser ja és massa tard —va murmurar—. L’Alsan està convençut que jo sí que sóc una traïdora.

En Christian va insinuar un somriure sarcàstic.

—He sentit a dir que el faran rei —va comentar, càustic. Ella li va fer una mirada de retret.

—Per això has vingut? Per tornar a dir-me que me’n mantingui al marge?

—No. —Es va posar seriós de cop—. He vingut perquè la Gerde sap una cosa que t’afecta, una cosa important que no m’has explicat. I vull saber què és.

La Victoria es va fer enrere, torbada.

—Si és un secret no tens per què explicar-me’l —va prosseguir en Christian—. Però, des del moment que la Gerde ho va saber, ja no és un secret. En tindria prou de sostenir-te la mirada un parell de minuts per saber-ho, però prefereixo que m’ho expliquis tu.

La Victoria va fer una inspiració profunda i va alçar el cap.

—Pensava explicar-t’ho de totes maneres —va dir—. I no pel fet que ho sàpiga la Gerde, sinó perquè crec que ho has de saber. Estic prenyada, Christian.

Ell no va dir res. La va mirar fixament, seriós, serè, i els seus ulls blaus eren com un coltell de gel.

—No sé com va saber-ho, la Gerde —va prosseguir la Victoria, incòmoda—. Quan ens vam veure, encara no l’hi havia dit a en Jack; no ho sabia ningú, a part de mi.

—Ja ho entenc —va dir en Christian—. M’imagino que la Gerde deurà seguir el teu embaràs amb molt d’interès, i això vol dir que et deixarà en pau, almenys els pròxims mesos. Després us hauríem de posar fora de perill, a tu i al nadó.

—En Jack ha suggerit d’anar-nos-en a la Terra.

—Podria ser una opció, però ara no és viable.

—Per la Shizuko?

—No. Perquè la Gerde planeja exiliar-s’hi amb tots els sheks, i per tant et trobaria.

La Victoria no va dir res. Se sentia cansada i al mateix temps alleujada, com si s’hagués deslliurat d’una pesada càrrega…, tot i que sabia que els problemes tot just havien començat.

En Christian la va mirar un moment i la va agafar per abraçar-la.

—No tinguis por —li va dir—. Et juro que faré tot el que pugui per protegir-vos, a tu i al teu fill. Però ara he de tornar amb la Gerde. De moment haurem d’estar separats, però vindré a veure’t…

—No —va tallar-lo ella, gairebé a punt de plorar—. No vinguis. Et posaràs en perill, si véns. Jo ja m’espavilaré, de debò.

En Christian va dubtar un moment, però finalment va assentir.

—Ho deixo en mans d’en Jack, doncs. Però m’has de prometre que no tornareu a acostar-vos a la Gerde. De vegades és una mica imprevisible, saps? I jo no li sóc rival. Si canvia d’idea i decideix matar-vos, no hi podré fer res. Eviteu-la, sisplau.

Es va aixecar per acomiadar-se d’ella. Van encreuar una mirada llarga, intensa, que va culminar amb un petó. La Victoria el va abraçar amb totes les forces.

—Vés alerta —li va dir.

En Christian va assentir.

Quan ja se n’anava, la Victoria el va cridar.

—No m’has preguntat qui és el pare del meu fill —li va dir en veu baixa.

Ell la va mirar, un xic sorprès.

—No m’ha semblat rellevant —va comentar. La Victoria va somriure.

L’endemà, l’Alsan va rebre notícies d’en Shail. Per mitjà d’un missatger, li feia saber que l’èxode dels gegants era totalment pacífic, i que estaven simplement de pas: que creuaven Nandelt de camí cap a les muntanyes del sud. I també li explicava que s’havia trobat amb l’Ymur, que anava cap a la torre de Kazlunn.

—Es veu que vol parlar amb en Qaydar —explicava després l’Alsan a en Jack i la Victoria—. La situació a Nanhai s’ha tornat insostenible. L’Ymur comença a tenir per fonamentada la teoria que l’Ashran es va transformar en el setè déu allí, al Gran Oracle, i vol investigar una mica més sobre el seu passat. Està convençut que en Qaydar n’ha de saber alguna cosa.

»En Shail va amb ell, perquè també se sent encuriosit.

D’altra banda, fa temps que no en tenim notícies, dels mags de Kazlunn, i la veritat és que també jo vull saber què fan, si tenen cap pla per aturar tot això o simplement prefereixen fer veure que no passa res. El silenci d’en Qaydar em té intrigat, i al mateix temps em preocupa.

La Victoria va fer un petit somriure. L’Alsan va adonar-se’n i va arrufar les celles, però no va dir res.

—Mentrestant, els gegants continuen avançant, i la gent està espantada: en alguns llogarets fins i tot s’han preparat per defensar-se del que es pensen que és una invasió. Ja he parlat amb en Covan: dedicarem els pròxims dies a assegurar-nos que no hi hagi incidents. La Tanawe també hi enviarà un parell de dracs, i no aniria malament que tu els acompanyessis, Jack. La teva presència tranquil·litzarà els habitants de Les quan els gegants arribin a les portes de la ciutat.

—Sí, és clar, ja hi podeu comptar —va assentir en Jack—. Això vol dir, doncs, que els preparatius per atacar Drackwen es retarden?

L’Alsan el va fer callar amb una mirada ferotge.

—T’agrairia que no divulguessis els nostres plans, Jack —el va renyar, eixut.

En Jack es va mostrar desconcertat.

—Però si no… —va començar a dir—, si no ho he explicat a ningú, a part de… Ah! —va exclamar, quan hi va caure, i va mirar fugaçment la Victoria—. No vaig trobar cap raó per ocultar-l’hi —va afegir, amb un punt més de fermesa—. Ella sap que fa temps que busquem la manera d’enfrontar-nos amb la Gerde.

—Cap raó? El fet que en Kirtash estigui en el bàndol enemic no et sembla una raó prou contundent?

La Victoria es va aixecar, amb gest cansat.

—No cal que discutiu per mi —va dir—. No tinc pas intenció de ficar-me en els vostres plans de batalla, ja ho sabeu.

L’Alsan se la va mirar bé.

—Si en sabessis els detalls —li va dir—, si sabessis quan serà l’atac, amb quines forces comptem i quina és la nostra estratègia…, no l’hi explicaries, a en Kirtash?

—Faria tot el que pogués perquè ell no en sortís perjudicat —va replicar ella—, però no tinc pas intenció de defensar la Gerde. I, si no m’equivoco, lluiteu contra ella.

—I contra els seus aliats —va matisar l’Alsan.

—Potser per tu és el mateix, però per mi no. Jo lluitaré contra la Gerde si cal. I contra els seus aliats. Però no contra en Christian.

L’Alsan li va sostenir la mirada.

—No fa pas tant em vas demanar ajuda per matar en Kirtash —li va recordar—. I vaig pensar que per fi havies recuperat el seny, però veig que anava errat.

—No va anar ben bé així —va respondre la Victoria amb suavitat—. Llavors no vaig recuperar el seny, sinó que el vaig perdre. I tu ho sabies, i per això no em vas voler acompanyar.

L’Alsan no va saber què dir-hi. La Victoria, amb un sospir, va sortir de la sala, i ells dos es van quedar sols.

—Es pot saber què et passa? —va esclatar en Jack—. No pares de burxar-la!

—Ja has esbrinat què t’amagava, Jack? —va contraatacar l’Alsan, implacable.

—Sí —va replicar en Jack, amb serenitat—. I no té res a veure amb les teves sospites. I és un assumpte personal, o sigui que, de tota manera, no et puc explicar el que ella m’ha dit. Ja sé que no confies en la Victoria, però… confies en mi?

L’Alsan se’l va mirar una bona estona.

—Sí —va capitular, amb un sospir—. Confio en tu, Jack. I espero que sàpigues el que fas.

«Jo també», va dir-se el drac.

Allà baix…, una mica més lluny…

Sempre semblava que fos una mica més lluny. Massa lluny per intentar arribar-hi ràpidament i en silenci. La Gerde va contemplar aquells llums que brillaven a la llunyania. Es delia per veure’ls de més a prop. Sospitava que l’objecte de la seva cerca podia ser allí. Només que…

Ja estava a punt de decidir-se a fer un pas endavant quan va percebre que hi havia algú a prop del seu cos físic. Va tornar immediatament. Tenia motius per estar atenta al que passava en el pla material, però aquesta vegada va tornar amb més alleujament que no pas alarma o enuig. Malgrat que havia deixat clar que no volia que la interrompessin, en aquell moment ho va agrair.

«Però tornaré», es va dir. «He de veure si més enllà hi ha el que busco». De mica en mica, la seva essència va tornar al seu cos.

En Christian s’havia quedat contemplant-la: allà asseguda, enmig de l’hexàgon, completament immòbil, els ulls en blanc… Havia clavat la vista en aquell coll esvelt, anhelós de tenir-lo entre les mans i estrènyer ben fort, per escanyar-la…, per tornar a matar-la, una altra vegada, i ara per sempre.

No passava dia que no hi pensés. Però, al mateix temps, el poder que la Gerde exercia damunt seu li impedia acostar-s’hi més… si no era per besar-la.

En Christian havia aconseguit mantenir les distàncies. Sabia que, com més ell s’hi resistís, més hi gaudiria ella. Podria haver-lo fet caure rendit als seus peus amb un simple gest, com havia fet amb en Jack uns dies enrere…, però aleshores s’hauria acabat el joc.

En Christian sabia que la Gerde fruïa veient-lo lluitar, dia rere dia, per la seva llibertat. Que fruïa perquè sabia que, a ell, la idea d’estar a la seva mercè el feia patir, i que, en el moment en què això deixés d’importar-li, deixaria de patir… I la Gerde volia que patís, que sabés què era sentir-se inferior, sentir-se sota el domini d’algú.

Però aquest no era l’únic motiu que el retenia d’intentar matar-la. N’hi havia un altre que per a ell era més poderós, més important que el desig.

Els ulls de la Gerde van recuperar el seu color habitual, i en Christian es va esperar mentre ella, lentament, tornava en si.

—Kirtash —va murmurar la fada, encara una mica atordida—. Què hi fas, aquí? Per què m’has interromput? Oh… —va dir de sobte, en veure-ho clar, i el rostre se li va il·luminar amb un somriure—, ja hi has parlat. I doncs? T’ha dit qui n’és, el responsable?

En Christian la va mirar fit a fit.

—Vas saber que estava embarassada només de mirar-la —li va dir—. Com és que necessites que jo et digui qui és el pare del seu fill?

La Gerde va corrugar el front.

—No és tan difícil, detectar una vida que creix dins el cos d’una dona, Kirtash. Però és massa aviat per poder ullar-ne l’ànima. L’essència d’aquesta criatura és en bona part humana, i està embolcallada per l’essència de la seva mare. Fins que no creixi i es desenvolupi més no s’hi podran detectar els vestigis d’una essència de drac… o de shek. Suposo que et fas el càrrec de la importància que pot tenir aquest detall per al futur de la criatura…

Els ulls d’en Christian es van estrènyer fins que van esdevenir dues fines ratlles blaves.

—Pobra de tu que toquis aquest nen —va dir, amb un xiulet. La Gerde el va mirar, divertida.

—Així doncs, és teu. Perquè no crec que siguis tan estúpid per desafiar-me pel fill d’un drac.

—M’és ben igual. És fill de la Victoria, i amb això en tinc prou.

La Gerde es va aixecar, àgil. Va sacsejar la cabellera i el va mirar de reüll.

—No t’hauria de ser igual. Si és fill teu, també em pertany a mi. Una part de la seva ànima em retrà culte sempre, i ho saps.

—Com pots estar-ne tan segura? És el fill d’un unicorn. Els sang-calents el reclamaran…

La Gerde va esclafir una rialla.

—Kirtash, Kirtash, com pot ser que siguis tan ingenu? Els sang-calents no el reclamaran. El rebutjaran, i intentaran matar-lo, si saben que en part és shek. Ells són així —va afegir, somrient—. Per què et penses que estàs aquí, si no? T’acceptarien entre ells, a pesar que tens una ànima humana? No, Kirtash. Ningú no oblidarà, ni un sol instant, que ets un shek. Però aquí, ja ho veus…, a pesar que ets en part humà, t’acollim entre nosaltres. Què et fa pensar que seria diferent amb els teus fills?

En Christian va fer un pas enrere.

—Per a mi no canvia res. No vull que hi tinguis res a veure, amb aquest nen, ni que li facis mal, ni que el manipulis…

—… com faig amb tu? I com penses impedir-m’ho? En Christian va alçar el cap i la va mirar, desafiador.

—No et pertany —va dir, amb serenitat—. Si en part és drac, no hi tens res a veure. Si duu la meva sang…, m’asseguraré que no tinguis poder damunt seu… com tampoc no el tens damunt meu.

—Desvergonyit! —va exclamar ella, amb una mirada incendiària—. Com goses dir que no tinc poder sobre teu? Vols que t’ho demostri?

—Pots fer tantes demostracions com vulguis. Em pots humiliar, pots anul·lar la meva voluntat…, però hi ha una part de mi que mai no serà teva. I ho saps prou bé.

La Gerde no va dir res, d’entrada, però tenia el rostre congestionat en una ganyota de ràbia.

—Algun dia li arrencaré l’anell del dit, Kirtash —va xiular—. I llavors ja no et quedarà res. Sí… M’enduré aquest nen que li creix al ventre, i li arrabassaré el teu anell…, i en acabat la mataré. Ella morirà, però tu no: tu viuràs, i la trobaràs a faltar. I seràs el meu esclau, en cos i ànima…, però mantindré els seus records en la teva ment…, perquè sàpigues…, perquè pateixis…, sempre més. Et serà un càstig pitjor que la mort, no et sembla?

En Christian no va dir res. Va fer mitja volta i va sortir de l’arbre, furiós.

Darrere seu, la Gerde reia i reia.

Algú, però, havia sentit tota la conversa des de les ombres. En unes altres circumstàncies, segurament ho haurien descobert; però la Gerde solia quedar un xic desorientada després dels seus viatges pel pla immaterial, i el shek estava massa alterat per preocupar-se de res més. «Ja pot estar-ne», va pensar en Yaren.

«La petita Victoria serà mare. Quina gran notícia». La Gerde hi tenia interès, en aquell nen, de manera que esperaria que nasqués, i mentrestant tindria protegida la Victoria. Després, probablement, la mataria. D’una manera segura i efectiva. No la deixaria viva perquè patís, perquè això alimentaria les esperances d’en Kirtash. No: l’eliminaria…

La Gerde volia que en Kirtash patís, i en Yaren volia que la Victoria patís. Que patís molt, que patís tant com ell.

Va sacsejar el cap i es va allunyar de l’arbre en silenci. En altre temps, la idea d’abandonar la Gerde li hauria semblat monstruosa, però en aquell moment no li va semblar tan greu. Sabia per què: la fada ja no hi tenia interès, en ell, i per tant havia relaxat l’encanteri que el mantenia lligat a la seva voluntat.

En Yaren no ho trobava tan espantós, viure sota l’embruix de la Gerde. Fins i tot ara, que la seva voluntat li tornava a pertànyer, no entenia per què en Kirtash la valorava tant. El temps que havia passat amb la Gerde no havia esborrat l’empremta de dolor i d’angoixa que aquella màgia corrupta li havia deixat en l’ànima, però en un cert sentit l’havia alleujada. I ara lamentava que allò s’hagués acabat. Però, d’altra banda, era lliure per enfrontar-se amb la Victoria.

Va travessar el campament dels szish. Cada pas que feia li produïa dolor, com si mil agulles punxessin cadascun dels seus músculs. La màgia era com la seva sang, li recorria tot el cos, i li arribava fins al cervell, i el cervell se li omplia de pensaments lúgubres i funestos.

«Sabràs què és el dolor, Victoria», es va jurar a si mateix, oblidant, com feia sovint, que l’unicorn havia experimentat aquest mateix dolor temps enrere, i que era el sofriment del seu propi cor el que li havia transmès. «Ho sabràs…, ben aviat».

No van detectar-ne l’absència fins l’endemà al matí.

Va ser la Gerde mateixa la qui va preguntar pel mag. El van buscar per tot el campament: havia desaparegut. La fada no hi va donar gens d’importància, però en Christian, preocupat, va sortir a buscar-lo. Sabia fins a quin punt en Yaren odiava la Victoria, i tenia por del que podria arribar a fer si la trobava.

Va emprendre el vol, doncs, en direcció a Nandelt, però del mag no en va trobar ni rastre. No va arribar a entrar a Vanissar: era impossible que en Yaren hi hagués arribat abans que ell.

Anava a sobrevolar novament les muntanyes quan li va cridar l’atenció un remolí immens, una espiral de núvols que giravoltaven sobre els Pics de Foc, i avançaven, lentament, però inexorablement, cap a Drackwen.

Va fer mitja volta i va tornar al campament.

—No he trobat en Yaren —va dir, quan es va presentar de nou davant la Gerde—. Però …

—Però has vist una cosa encara més preocupant —va endevinar la Gerde—. Yohavir ve cap aquí.

—Em temo que sí. I Wina encara ronda per Alis Lithban. Estem en una situació molt delicada.

—Són els sheks —va dir la Gerde—. L’Eissesh i els altres. Entren i surten d’Umadhun constantment. Era qüestió de temps que algun dels Sis els detectés.

—Què fem, doncs?

La Gerde va corrugar el front, pensativa.

—Podem fugir cap a Raden —va dir—, però trobo que és un indret massa obert, i tard o d’hora ens trobarien… Vés-te’n —va ordenar-li de sobte—. He de pensar.

Aquella nit, quan la Victoria anava a sortir de l’habitació, la veu d’en Jack la va sobresaltar.

—No hauries de sortir a voltar, a la nit, Victoria. Ja saps que pots tenir problemes.

Ella es va girar, preocupada.

—No volia despertar-te —va dir en veu baixa—. Ho sento. En Jack es va mig asseure al llit, amb un sospir.

—No, no m’has despertat; és que no podia dormir.

—Hauries de descansar. Demà sortirem molt d’hora.

—Sortirem? —va repetir en Jack—. Tu també hi véns, a Les?

—Si l’Alsan no s’hi oposa, sí.

En Jack la va mirar un moment.

—Vine —li va demanar—. Hem de parlar. La Victoria va anar a seure al seu costat.

—Sé que vas veure en Christian, l’altra nit —va dir en Jack, sense embuts—. Vaig notar la seva presència al castell.

La Victoria va decantar el cap.

—Sí, és cert. No t’ho vaig dir perquè no volia posar-te en un compromís amb l’Alsan. Ja és prou empipador que desconfiï de mi.

—No és que em molesti, però…, si et reuneixes amb ell d’amagat, per què m’ho ocultes, a mi, també?

Ella va riure suaument.

—Però és que no ho faig, d’amargar-t’ho, Jack. No tenia cap cita amb ell, es va presentar d’improvís. Va venir perquè la Gerde li va insinuar alguna cosa sobre mi, i estava amoïnat. Però és l’única vegada que ens hem vist sols d’ençà que vam tornar de la Terra. I ja saps que no considero que t’hagi de mentir sobre la meva relació amb en Christian.

—Li vas parlar de…, del teu fill? —li va preguntar en Jack en veu baixa.

—Sí, l’hi vaig dir.

—I tot i així… se’n va anar? Va tornar a anar-se’n amb la Gerde?

—L’hi vaig demanar jo, que se n’anés. Aquí corre perill, de manera que…

—Però… com s’ho va prendre?

—Bastant tranquil·lament. Ja el coneixes. L’únic que va dir és que caldria trobar un lloc per protegir el nadó del perill de la Gerde. Vam parlar de la possibilitat d’anar a la Terra, però no va trobar que fos gaire bona idea, perquè la Gerde i els sheks planegen exiliar-s’hi.

—Sí, i ell els hi ajuda —va afegir-hi en Jack, amb un esbufec—. Suposo que és la seva manera de salvar Idhun…, condemnant la Terra. Una altra de les seves idees brillants.

—Creus que ho fa per això? Els Sis no seguiran pas la Gerde fins a la Terra, oi que no?

—No ho crec. Però, així i tot…, el que ell fa no em sembla bé. Els humans de la Terra no s’ho mereixen, haver de patir la Gerde. I, a més, en el cas que el nostre món tingués els seus propis déus, com la rebrien? Carregar-li el problema a un altre no em sembla una bona opció.

La Victoria no va dir res. En Jack la va mirar.

—I tu? Sorties, no? Que fas tard enlloc? Ella va negar amb el cap.

—No m’espera ningú. Només anava a fer un tomb.

—A fer un tomb? —va repetir en Jack, incrèdul—. A aquesta hora? Cada nit?

La Victoria va somriure.

—No has sortit mai a contemplar el cel, a la nit, per si veies alguna estrella fugaç?

—Sí, moltes vegades —va respondre ell, sense entendre on volia anar a parar.

—Et passes hores mirant el cel, observant les estrelles —va prosseguir la Victoria—. I les veus totes igual de boniques. Però tu esperes una estrella especial, una estrella fugaç. Una estrella que saps que només veuràs tu, durant un instant, i només perquè estaves mirant. N’has vist mai cap? Li has demanat un desig?

—Sí, és clar. Com tothom.

—Aquella estrella fugaç és, en aquell moment, la teva estrella. Hi diposites els teus somnis, les teves il·lusions…, que potser es compliran. O potser en aquell moment l’estrella no t’escoltava. Tant se val: el que compta és que aixeques la vista cap al cel per veure els estels, per trobar aquella estrella fugaç i compartir-hi els anhels del teu cor durant un breu instant…, encara que després el desig que has formulat quan l’has vista no s’arribi a complir mai.

En Jack la va mirar una bona estona.

—És això, el que fas, a la nit? Buscar una estrella fugaç? La Victoria va somriure.

—Més o menys. Vols venir amb mi, aquesta nit? La pregunta va agafar en Jack de sorpresa.

—Jo? Però …

—Hauries de dormir —va afegir la Victoria—. Tot i així, si t’has de quedar més tranquil veient-ho amb els teus propis ulls, llavors vine amb mi. És difícil, explicar-ho amb paraules.

En Jack va dubtar un moment, però finalment va assentir.

—D’acord. Dóna’m un minut per vestir-me. De seguida estaré llest.

En Rando va ser el primer a albirar el quart sol, aquella nit.

S’havia avançat un pèl per reconèixer el terreny des de l’aire, i, després de franquejar una petita serra muntanyosa, el va veure a la llunyania: una esfera de flames que bategava com si fos un cor volcànic.

No es va entretenir a acostar-s’hi més. Va girar cua, va tornar amb els altres i els va explicar el que havia vist.

—No ens hi podrem acostar gaire més —va dir—. Darrere les muntanyes farà massa calor per poder resistir-ho.

Els yan van dibuixar tots un somriure d’autosuficiència. S’havien passat la vida suportant les altes temperatures d’un desert que cremava sota tres sols. La calor no els espantava.

—Recordeu els nòmades —els va advertir en Rando, i el somriure es va esborrar dels seus rostres.

«Ja són tots a Umadhun», va dir l’Eissesh. «Excepte els sheks de Kash-Tar. En Sussh no creu que estiguin en perill, ells. La seva major preocupació, ara, són els rebels».

«Tossut!», va pensar la Gerde. No es va prendre la molèstia de parlar en veu alta, perquè hauria hagut de cridar massa, per fer-se sentir enmig del vendaval, i el shek ja li captava els pensaments. «No entenc perquè s’aferra tan obstinadament a aquell tros de terra resseca. Ja no hi queda res per defensar».

«No creu que hagi de retrocedir davant dels sang-calents. Per ell, els únics rivals dignes dels sheks eren els dracs».

«Això és perquè no ha sentit a les escates la presència de cap dels Sis. Però, quan ho faci…, ja serà massa tard. Què se’n sap, dels szish?», va preguntar de sobte, canviant de raons.

«No arribaran a temps a l’avenc de foc», va respondre l’Eissesh. «Han buscat refugi a les muntanyes».

«Bé», va assentir ella. «Ja pots anar-te-n’hi, Eissesh. A Umadhun, o amb els szish, el que creguis que convé més. Però assegura’t que algú es queda amb els szish per evitar que s’apropin massa a la zona dels volcans».

«I tu?», va preguntar la gran serp, mig aclucant les parpelles.

«Jo tinc els meus propis plans», es va limitar a respondre la Gerde.

«No vindràs amb nosaltres a Umadhun?».

«I córrer el risc que els Sis em deixin reclosa en aquell món mort? Ni parlar-ne. No, Eissesh. Tinc una idea millor. Si surt bé, tindrem un moment de calma. Si no surt bé…, haurem de començar de cap i de nou». L’Eissesh no va preguntar què volia dir. Se’n va acomiadar amb un gest, va obrir les ales i va alçar el vol. Una ràfega d’aire més violenta que les anteriors va agitar amb fúria la llarga cabellera de la Gerde, però ella no es va immutar. Va contemplar, pensativa, com s’allunyava el shek, i després, fent cas omís de la xiuladissa furiosa del vent, que anunciava la proximitat del déu Yohavir, va passejar la mirada pel campament, que estava totalment desert.

A excepció de la seva casa arbre, on l’esperaven dues persones.

Quan hi va entrar, en Christian va alçar el cap per mirar-la. Estava pàl·lid, però serè. Al costat d’ell hi havia l’Assher. Estava neguitós, perquè la Gerde havia ordenat que tots els szish busquessin refugi a les muntanyes…, tots excepte ell. I encara no sabia per què.

En Christian sí, que ho sabia, però no l’hi va dir. La lògica li deia que la cosa més prudent era sortir d’allí, fugir cap a Umadhun: ara que sabia on era, li semblava un lloc bastant més segur i tranquil que Idhun, en aquells moments. Però la Gerde li havia ordenat que es quedés. I no solament això, sinó que, a més, hi havia una raó perquè ho fes. En Christian sabia que algú havia de cobrir les espatlles a la setena deessa, i la Gerde sabia que el shek estava disposat a fer-ho, no solament perquè l’hi havia ordenat, sinó també perquè convenia als seus propis plans.

La fada va passejar la mirada per l’interior de l’estança. Encara hi havia l’hexàgon, pintat a terra, sobre l’escorça de l’arbre. La Gerde va mig aclucar els ulls i, sense dir mot, va anar a ocupar el seu lloc. En Christian hauria jurat que l’havia vista tremolar, ni que fos només un breu instant.

El shek també va seure, però fora de l’hexàgon. Va ordenar a l’Assher que s’assegués al costat d’ell, i el szish, després d’adreçar una mirada dubitativa a la Gerde, va obeir.

La Gerde va fer una inspiració profunda i va tancar els ulls. Els va tornar a obrir de seguida, però, per mirar en Christian i l’Assher.

—Ja sabeu el que heu de fer —va murmurar.

L’Assher no, que no ho sabia, però en Christian va assentir.

Va fer un esforç per relaxar-se, però els seus músculs continuaven tensos. Va percebre que el szish el mirava, interrogador. No li va retornar la mirada.

La Gerde va aclucar de nou les parpelles. La seva respiració es va anar fent més i més lenta, i en Christian es va sorprendre a si mateix contenint l’alè. Quan, finalment, la Gerde va tornar a obrir els ulls, n’havien desaparegut les pupil·les, i el rostre era completament inexpressiu, talment una freda màscara de marbre.

La setena deessa havia abandonat el seu embolcall carnal i viatjava per altres plans.

A desgrat de l’aspecte inquietant que tenia, en Christian no podia apartar-ne la mirada. L’Assher, en canvi, desviava la vista cap a una altra banda, i s’esforçava alhora a no sentir la xiuladissa furiosa del vent. Va ser ell qui es va adonar que la casa arbre de la Gerde havia començat a créixer, lentament, silenciosament.

Va voler indicar-l’hi al shek, però no va gosar moure’s, per por de trencar la concentració de la Gerde.

No calia, de tota manera. En Christian ja sabia que Wina i Yohavir s’acostaven. I, ara que la setena deessa s’havia alliberat del seu cos mortal, no trigarien a descobrir-la.

L’essència de la Gerde va lliscar, veloç, per les fronteres entre els diversos plans. Coneixia el lloc que havia intentat visitar en viatges anteriors, però aquesta vegada va anar en sentit contrari, i es va afanyar a allunyar-se’n tant com va poder.

Les diferents dimensions van prendre forma davant seu, com un ampli ventall de possibilitats. Les va anar descartant, una rere l’altra, veloçment. Va detectar aleshores una dimensió prou allunyada per acomplir els seus propòsits. Una dimensió prou extensa perquè els altres sis déus triguessin a trobar-la. Va arribar-hi, però va mantenir-se en el pla immaterial, sense baixar al món físic. I, aleshores, va llançar un senyal.

Ràpida com el pensament, va intentar tornar al seu cos, que era a Idhun. Amb una mica de sort, els Sis la seguirien fins al pla immaterial d’aquella dimensió i, quan hi arribessin, ella ja n’hauria tornat.

Les coses no van anar com s’esperava. Una presència es va interposar entre ella i el seu objectiu. Allí, en el pla immaterial, tots els déus eren iguals, però entre ells es coneixien. I feia molts mil·lennis que la setena deessa coneixia el nom d’aquella presència, perquè no era la primera vegada que s’enfrontaven.

«Irial», va pensar.

Com hi havia arribat tan de pressa? La Setena va comprendre que era perquè Irial no estava en el pla físic, no havia baixat encara a Idhun, com els altres cinc. Un error de càlcul que podia costar-li molt car…

La Gerde va percebre l’alegria d’Irial, la seva sensació de triomf en haver-la trobada, per fi. Sabia que els altres cinc no trigarien a arribar, perquè els Sis estaven estretament connectats entre si. I no era només perquè havien creat plegats un parell de mons: els Sis havien estat molt més units d’ençà que s’havien deslliurat de la Setena.

Però mentrestant…, abans no arribessin tots…, quedava un breu instant, una possibilitat mínima… de tornar…

Molt lluny d’allí, en el pla físic del món conegut com a Idhun, en un arbre que havia crescut al peu dels Pics de Foc, dos mortals temien per les seves vides.

El vent huracanat amenaçava d’arrencar l’arbre de soca-rel. I l’arbre, per la seva banda, s’esforçava a créixer cada vegada més, cap amunt i cap avall, i les arrels, cada cop més llargues i més fortes, el tenien aferrat a terra amb obstinació.

Dins de l’arbre, l’Assher estava cada cop més encongit, mort de por. En Christian estava serè, però només aparentment. No havia tret la mirada de sobre de la Gerde. N’estudiava el rostre amb atenció, i mirava d’endevinar-hi què passava en el pla dels déus.

La Gerde no tenia cap mena d’intenció d’enfrontar-s’hi. Va intentar fugir, tornar al seu cos…, però l’essència d’Irial l’encalçava, l’encerclava, l’obligava a plantar-li cara.

La Gerde sabia que Irial intentava barrar-li la seva única possibilitat de fugida, que buscava el fil finíssim que la unia amb el seu cos material per tallar-lo i impedir-li que pogués tornar-se a escapar. Si se’n sortia, la setena deessa hauria quedat captiva en el pla immaterial i ja no podria ocultar-se de la mirada dels Sis.

No tenia intenció de deixar que passés, això; però era una possibilitat que també havia previst.

Irial va obligar-la a retrocedir una mica més. La Gerde va concentrar més energies a evitar-la. I el vincle que la unia amb el món material es va anar afeblint cada cop més…

—Hem de sortir d’aquí! —va cridar l’Assher—. Hem de fugir!

Va intentar arribar fins a la Gerde, per arrossegar-la cap a fora de l’hexàgon, però en Christian l’hi va impedir.

—Quiet! —va cridar, per fer-se sentir per sobre del bramul del vent i dels espetecs de la fusta que cruixia al seu voltant—. No podem moure-la de lloc!

S’havia quedat molt a prop de la Gerde, i aferrava el szish pel braç, amb força. L’Assher va intentar alliberar-se’n, però en Christian no el va deixar anar. Tenia encara la mirada clavada en el rostre de la Gerde, que continuava pàl·lid i inexpressiu.

—Què esperes, si es pot saber? —va preguntar l’Assher, aterrit.

—Que torni —va respondre en Christian—. O no.

El szish va voler retrocedir, però ell no l’hi va permetre. El retenia encara al seu costat, amb fermesa.

La Gerde continuava fugint. Sabia que, com més temps passés en aquella dimensió, i com més lluny viatgés, més s’afebliria el vincle amb el seu cos mortal. Però no tenia cap més opció: Irial era a tot arreu, a tot arreu… I la Gerde es va adonar, horroritzada, que ja no era capaç amb la vida mortal…

Ignorant els crits de l’Assher, ignorant l’udol eixordador del vent, ignorant el creixement sense control de la casa arbre, que reduïa cada vegada més els espais lliures, en Christian continuava mirant la Gerde de fit.

I li va semblar veure un canvi. Per assegurar-se’n, va allargar la mà que tenia lliure i va agafar-li el canell, gairebé amb delicadesa.

No li va trobar el pols.

—Malviatge! —va murmurar el shek.

Va arrossegar l’Assher, que es va debatre i va intentar deslliurar-se’n amb un encanteri, però en Christian va ser més ràpid: el va tombar cap a ell, amb determinació, i el va mirar als ulls. Enmig del caos produït pels déus, malgrat la por i la confusió, l’Assher va ser plenament conscient de què pretenia el shek. Un pànic irracional li va recórrer l’espinada quan la seva mirada va topar amb aquells ulls de gel. Va voler suplicar per la seva vida, però ja no tenia veu.

Allí…, el fil…

La Gerde va descobrir, alleujada, que el seu vincle amb el pla material encara existia. I s’hi va aferrar.

Just en aquell moment, cinc presències més irrompien amb força en aquella dimensió. Irial es va enretirar una mica, potser per trobar-s’hi…

Allí…, un petit espai…

La setena deessa es va esquitllar, com havia fet sempre, mil·lenni rere mil·lenni, i es va afanyar a tornar, a través de les diferents dimensions, fins al cos que l’esperava a l’altra banda: un cos petit i miserable, però que era capaç de garantir-li un mínim de seguretat.

La seva condemna. La seva presó.

L’Assher va notar de sobte que el gel es retirava de la seva ment i podia tornar a respirar. Es va deixar caure, exhaust; no se sabia avenir que encara fos viu. Va enfocar la vista i va mirar a seu voltant, temorenc.

Va veure en Christian i va recular una mica, per instint. Però el shek no estava per ell: sostenia en braços la Gerde, que havia tornat en si. Tenia els ulls altre cop ben negres, i tornava a tenir una mica de color a les galtes. Se la veia esgotada, però somreia.

No va ser fins aleshores que l’Assher es va adonar que l’arbre tornava a estar en calma. Havia cessat el vent, i les plantes havien deixat de créixer desmesuradament.

—Els he enganyat, Kirtash —va murmurar la Gerde, amb esforç—. Els he ben entabanat a tots.

En Christian va entendre què volia dir.

La Gerde se les havia apanyat per atreure els déus i fer-los tornar a la seva dimensió. Els Sis havien abandonat Idhun… encara que fos només temporalment. El shek va tancar els ulls un moment, esgotat.

—Quan tornaran? —va preguntar, amb veu neutra.

—Molt més aviat del que voldríem —va respondre la Gerde, cansada; va tancar els ulls i es va adormir profundament.

Havien sortit del castell sense entrebancs. En Jack no havia fet cap esforç per amagar-se, però ningú no li havia privat la sortida, tot i que havia vist dubtar els guàrdies. Sospitava que alertarien l’Alsan si no tornaven al cap de poca estona, però tant li feia. No tenien res per amagar, va dir a la Victoria quan es van endinsar en els carrers de la ciutat.

Malgrat tot, ella havia mogut el cap, preocupada.

L’havia dut cap als afores de la ciutat. Van trucar a la porta d’una casa petita, coronada per una cúpula, a l’estil de Celèstia, i els va obrir la porta un ancià celeste, que, a pesar de l’hora, no va sorprendre’s gens de veure la Victoria.

—Em pensava que ja no vindríeu, aquesta nit, dama Lunnaris —va murmurar, somrient.

—M’he endarrerit una mica —va respondre ella, que li va correspondre el somriure—. Espero no haver-vos despertat.

—La Farlei ja és al llit, però jo us esperava despert. Passeu… L’ocell dorm, però ha descansat força. El trobareu al mateix lloc de sempre.

—Gràcies, Mah-Bim.

Van passar cap a darrere de la casa, una caseta senzilla i agradable, i van sortir al pati. Allí, enfilat en una barra, dormisquejava un ocell haai enorme, preciós, amb el cap sota l’ala. La Victoria el va acariciar i, quan es va despertar, li va dir paraules dolces.

—Es diu Inga —va dir en veu baixa—. És d’en Mah-Bim, però me’l deixa sempre que vull sortir de la ciutat.

—Sortir de la ciutat? —va repetir en Jack—. Per anar a on?

—A veure estrelles fugaces —va respondre-li ella, somrient.

La Victoria ja havia adquirit una certa destresa per muntar ocells haai, i no van tenir cap problema amb l’enlairament. En Jack no va dir res quan l’Inga, després de planar per sobre de la ciutat de Vanis, va enfilar cap a l’oest: semblava que volés a l’atzar, sense rumb determinat; la Victoria duia les regnes soltes i deixava fer l’ocell.

Al cap de ben poca estona, en Jack ja s’havia relaxat i es dedicava a gaudir de la passejada. Només havia viatjat en haai una vegada, abans d’aprendre a transformar-se en drac, i en tenia un bon record. Ara, a més, les llunes brillaven damunt seu, còmplices, i sentien el dolç murmuri de la brisa de la nit.

Finalment, l’Inga havia anat a baixar a prop d’un bosquet. La Victoria i en Jack van descavalcar i el van deixar xipollejar en un rierol.

Ara passejaven entre els arbres, aparentment sense rumb. En Jack començava a sospitar per què hi havien anat, allà; però veia la Victoria cada cop més neguitosa. No parava de mirar cap a tots cantons, com si busqués alguna cosa, o potser algú. Però el silenci era encara l’amo del bosc.

—Hauries d’afanyar-te a fer el que sigui que hagis de fer —va dir en Jack—. En tenim per una bona estona, per tornar a la ciutat, i hem d’aixecar-nos a trenc d’alba.

—Ja ho sé —va assentir ella—. Però hem anat a parar en un punt massa allunyat de cap lloc habitat. Hi ha un llogaret, prop del riu… Però no sé si tindrem temps d’arribar-hi i fer-hi un volt abans no se’ns faci massa tard per tornar.

En Jack va somriure: li havia funcionat la intuïció.

—Les teves estrelles fugaces són persones, oi, Victoria?

Ella va respondre amb un bon somriure. En Jack li va passar el braç pel coll.

—No ho forcis, doncs —va dir—. Fes el mateix que fas cada nit. Tant hi fa que jo hi sigui. No m’has de demostrar res. Si aquesta nit no hi ha sort, potser ho trobaràs demà, el que busques.

La Victoria no va dir res. S’havia quedat mirant-lo fixament, i ell es va neguitejar.

—Què passa?

—Que anava errada —va respondre ella, amb dolcesa—. Sí que he vist un estel fugaç, aquesta nit.

Mentre parlava, es va anar transformant lentament en unicorn. En Jack va fer una exclamació de sorpresa, i la va mirar, commogut.

No era la primera vegada que la veia així. Però no era habitual que ella adoptés la seva altra forma; almenys, no ho feia tan sovint com ell.

El cor li bategava amb força, i va esperar que l’unicorn se li acostés. No es va moure quan va notar el tacte sedós de la crinera que li acariciava el braç. La Victoria va alçar el cap, i la banya va fregar-li dolçament la galta.

I el va omplir per dintre un doll càlid i renovador que li va recórrer les venes i el va fer sentir més viu que no ho havia estat mai. Va caure agenollat a l’herba, meravellat, i, quan la Victoria va recolzar-li el cap a l’espatlla, ell va passar-li els braços pel coll i va enterrar la cara entre la crinera, perquè ella no veiés que tenia els ulls amarats de llàgrimes.

—No ho hauries d’haver fet —va murmurar en Jack, al cap d’una estona—. Sóc un drac: com a mag seré un desastre. No hauries de malbaratar-la amb mi, la teva màgia.

—No va així, això —va fer la Victoria, somrient—. El lliurament de la màgia no va lligat amb raons lògiques. Neix del cor.

En Jack va alçar el cap. La Victoria s’havia tornat a transformar en humana, i se’l mirava intensament. Ell va quedar-se a terra, assegut a l’herba, encara meravellat, i ella va seure al seu costat.

—Quant temps fa, que ho fas? —li va preguntar ell.

—D’ençà que vaig tornar de la Terra. És a dir, tan bon punt vaig recuperar els meus poders.

—I has trobat gaire gent, des de llavors? —va demanar-li, entusiasmat—. Quants n’hi ha? Qui són?

—No t’ho penso dir —va replicar ella—. És un secret entre ells i jo.

En Jack va sacsejar el cap, perplex.

—Però per què?

—Perquè ha de ser un regal, no pas una càrrega. Han de ser ells, que decideixin si volen tirar-ho endavant o no. Perquè… no tothom està disposat a abandonar-ho tot per estudiar en una escola de bruixeria, per més que en Qaydar s’entesti a creure el contrari. I de fet, tal com estan les coses…, ser mag pot no ser un avantatge. Ho entens?

—Em penso que sí. La Kimara, per exemple, enyorava la seva terra, quan estudiava amb en Qaydar.

—No és només això. A hores d’ara, la Gerde utilitza la banya d’unicorn per crear mags lleials a la seva causa. I en Qaydar vol que utilitzi la meva per crear mags lleials a la seva. No hi veig gaire diferència, Jack.

Ell es va tombar a mirar-la, sorprès.

—Que no hi veus gaire diferència? —va repetir—. Com pot ser que diguis això?

—El que vull dir és que els dos volen tenir els mags al seu servei. I jo crec que els mags haurien de ser lliures per decidir què en fan, del do que se’ls ha atorgat. Ho entens?

»Els líders de l’Orde Màgic han tingut sempre l’anhel de controlar el procés de creació de mags, però mai no han pogut governar els unicorns. Ara, a part de la Gerde, jo sóc l’única que pot concedir la màgia. I resulta que tinc també una identitat humana i que, per tant, en Qaydar té la possibilitat de controlar-me i d’obtenir el que els seus predecessors no van poder tenir mai. Els unicorns eren éssers indòmits: ningú no els podia capturar ni podia controlar-ne els moviments. En canvi, jo visc com a humana, entre els humans. Ni tan sols no puc sortir a la nit sense que se’m demanin explicacions. Ho comprens? No volen deixar-me lliure, Jack. Tenen por de perdre’m, por de perdre la màgia. Però és que la màgia no els pertany, a ells: pertany a tothom. I, tal com van les coses, amb l’Orde Màgic a punt de desaparèixer, en Qaydar no deixarà passar aquesta oportunitat. Per això he de continuar actuant pel meu compte.

—Però vindrà un dia que se n’assabentarà, Victoria. Alguna de les persones a qui has lliurat la màgia anirà a la torre de Kazlunn.

—Ja ho sé: ja n’hi ha que hi han anat. Per això arribarà un moment en què me n’hauré d’anar…, almenys fins que en Qaydar entengui que no ha d’imposar les seves regles, que els mags no li pertanyen.

—Anar-te’n? On? Victoria, esperes una criatura…

—Ja ho sé —va interrompre’l ella, en veu baixa—. Va ser així, com ho vaig saber. Una vegada que em vaig transformar en unicorn, quan vaig tornar al meu cos humà, vaig notar-me aquí… una cosa diferent. No sé quant de temps feia que creixia dintre meu, però en aquell moment ho vaig saber, que hi era…

I he de cuidar-lo. Perquè puc assumir que hi hagi gent que vulgui utilitzar el meu poder per als seus propis fins…, l’Ashran, la Gerde, en Qaydar…, tant me fa; però no penso permetre que li passi el mateix al meu fill.

»De vegades voldria que fos un noi humà normal, i altres vegades desitjo que, pel bé d’Idhun, hereti la meva capacitat de lliurar la màgia, perquè hi hagi algú que continuï consagrant nous mags quan jo no hi sigui. Però els unicorns no van ser mai esclaus de ningú, saps? I jo no li desitjo aquest futur.

En Jack la va mirar, en silenci. I alguna cosa en el rostre de la Victoria li va revelar que en aquell moment revivia la manera com l’Ashran l’havia utilitzada, arrabassant-li salvatgement la màgia, primer, i amputant-li la banya, després.

—N’hi haurà d’altres com ell —va comprendre. La Victoria no va respondre.

—També a l’Ashran li va lliurar la màgia un unicorn —va dir en Jack—. I a la Gerde. I ja eren aliats del setè déu fins i tot abans de ser-ne recipients.

—Quan veiem una estrella fugaç demanem un desig… —li va recordar la Victoria—, però no sempre ens escolten, les estrelles.

Se la veia trista. En Jack la va abraçar.

—Et sap greu, que sigui així?

—No, no és això. És que de vegades dubto que tot això valgui la pena. Hi ha moltes nits que torno sense haver trobat ningú que em desvetlli el desig de compartir-hi la màgia. I no puc evitar preguntar-me què passarà quan jo no hi sigui. Passi el que passi, faci el que faci, la màgia es morirà, Idhun, Jack. Una sola persona no pot assumir la tasca de tota una raça. Jo no deixaré de fer el que he de fer, però no servirà de res… Si Idhun sobreviu a aquest mal pas, d’aquí a uns quants segles, quan hagi mort l’últim mag, quan jo ja no hi sigui…

—T’entenc perfectament —va dir en Jack—. Jo em sento igual. Jo sol contra tota la raça shek. Se suposa que he de continuar lluitant, i ni tan sols no estic segur que sigui l’opció correcta, per més que l’Alsan s’entesti a dir-me que sí.

Es van estar una estona en silenci, abraçats, contemplant les llunes, fins que en Jack va tornar a la realitat.

—Es fa tard —va dir—, hem d’anar tirant. A més, li has de tornar l’ocell al seu amo, oi? De què el coneixes? —va preguntar, encuriosit—. Com és que te’l deixa?

La Victoria no va respondre, però en Jack ho va endevinar de seguida.

—És una de les teves estrelles fugaces —va comprendre, amb un somriure.

—Una d’aquestes estrelles que prefereixen tenir una vida tranquil·la, en comptes d’abandonar-ho tot per seguir els designis de l’Orde Màgic —va contestar ella, amb suavitat—. Una d’aquestes estrelles que en Qaydar no ha de conèixer.

—Entesos —va assentir en Jack—. En tot cas, tenim molta feina. La Victoria va assentir. Es va aixecar i va cridar l’Inga amb un xiulet. Al cap d’un moment remuntaven el vol, a cavall del haai, de retorn al castell de Vanissar.

L’Ydeon i en Shail van arribar a la torre de Kazlunn més tard del que esperaven. En Shail havia calculat que hi arribarien al caient del tercer capvespre, però la nit els havia enganxat a mig camí. Per les cames que tenia, tan llargues, el gegant era espantosament lent. Parava a observar-ho tot amb interès, i no tenia mai pressa.

Quan, per fi, van arribar al peu de la torre, era ja nit ben entrada, i en Shail no tenia clar que els deixessin entrar. Es va endur una bona sorpresa: quan van picar a la porta, els van obrir de seguida, i els van conduir a la presència d’en Qaydar.

A pesar de ser aquella hora, l’Arximag encara era al despatx. Quan hi van entrar, va alçar el cap dels papers en què treballava: no se li veia ni una ombra de cansament als ulls. Al contrari: en Shail no recordava haver-lo vist mai tan content.

Li va presentar l’Ymur, i li va explicar els motius que els havien fet anar a la torre.

—Vaig conèixer l’Ashran, sí —va confirmar en Qaydar—. Vam coincidir en aquesta mateixa torre, quan ell no era sinó un aprenent. I no recordo que destaqués especialment. Només sé que de vegades es buscava problemes perquè remenava a la biblioteca llibres molt per sobre del seu nivell. No sabria dir-vos si era ambiciós, o només extraordinàriament curiós. Potser totes dues coses.

—M’agradaria consultar els volums de la vostra biblioteca, si no hi teniu inconvenient —va dir l’Ymur.

—Els volums de la nostra biblioteca estan escrits en idhunaic arcà, sacerdot.

El gegant va fer un gest despreocupat.

—Oh, no em referia pas als llibres de màgia. M’interessen més els llibres d’història. Els coneixements que posseeix l’Orde sobre el món. Suposo que tot això deu estar escrit en idhunaic comú, oi que sí?

—Sí…, però us recordo que uns quants mags vam passar quinze anys tancats en aquesta torre, quan resistíem a l’imperi de l’Ashran. Us asseguro que vam tenir molt de temps per buscar informació sobre ell. I no vam trobar res.

—Potser perquè no vau buscar la informació adequada —va intervenir en Shail—. El que l’Ymur vol saber és on va trobar l’Ashran alguna cosa que el portés a interessar-se pel setè déu, i de què es tractava exactament.

En Qaydar els va mirar, pensatiu.

—Bé —va dir, finalment—, suposo que se’ns podia haver escapat alguna cosa. Tot i que no veig quina utilitat pot tenir tot això, ara que l’Ashran ja és mort.

—Però la Gerde no —va murmurar en Shail—, i el seu poder és molt similar al que va tenir l’Ashran al seu dia.

En Qaydar va assentir.

—D’acord, doncs. No vull entretenir-vos; deveu estar cansats. Els va acompanyar fins al passadís. Allí els esperava un servent per guiar-los a les seves habitacions, però només es va endur l’Ymur. El mateix Qaydar es va encarregar d’acompanyar en Shail, que va suposar que volia parlar amb ell.

Ho va encertar.

—Com està la Victoria?

—Bé… És a Vanissar, amb l’Alsan i en Jack. Va tornar de la Terra completament refeta —va afegir, amb un somriure.

En Qaydar també va somriure.

—Ja ho sé —va dir—. N’heu parlat, d’això? T’ha dit quants n’hi ha?

—Quants n’hi ha? —va repetir en Shail, desorientat.

—Em refereixo als mags que ha consagrat. Fins ara n’han arribat tres.

—Tres mags? A part de la Kimara?

—Veig que no ho sabies —li va dir en Qaydar—. Aquests últims dies han arribat un silf i dos humans que deien que posseïen el do de la màgia. I deien veritat: a hores d’ara, l’Orde compta amb tres aprenents més.

—Vaja, això sí que és una bona notícia —va respondre en Shail, amb sinceritat—. Però com sabem que són mags consagrats per la Victoria, i no per la Gerde?

—Perquè tots ens han dit que havien vist l’unicorn. Tu saps què se sent, quan es veu un unicorn, Shail. No fingien, segur que no.

En Shail no va respondre. Encara estava assimilant la notícia.

—Em sorprèn que no t’ho hagi dit —va comentar en Qaydar. En Shail va recordar les escapades de la Victoria, el recel de l’Alsan, la reticència d’ella a parlar-ne… Va somriure.

—Sí que ho va fer. A la seva manera, ho va fer.

Els rebels de Kash-Tar van trigar unes quantes hores més a pujar muntanya amunt. Però, quan van arribar en un dels cims i van mirar enllà, a l’altre vessant, es van mostrar desconcertats.

No hi havia res. Tres sols, com sempre, que despuntaven a l’horitzó.

En Rando va veure el mateix des de l’aire, i es va afanyar a aterrar al costat dels seus companys.

—Ahir a la nit hi era! —va exclamar, des de l’escotilla superior de l’Ogadrak—. Us ho juro!

En Goher anava a replicar quan, de sobte, un dels seus homes va fer un crit d’advertència. Els yan van fitar amb els seus ulls vermellosos la ratlla de l’horitzó, i els humans també van clavar-hi els ulls, però van haver d’apartar de seguida la mirada. La llum dels tres sols enlluernava els humans; mai no havia danyat, en canvi, la vista dels yan: ningú no els podia igualar a desxifrar els senyals del desert.

—Què hi ha? —va preguntar l’altre pilot.

Van trigar una mica a contestar, i això, en els yan, no era gens habitual.

—Sheks —va dir aleshores en Goher, amb els ulls mig aclucats. En Rando, parat, va deixar caure cap al costat la tapa de l’escotilla.

—No pot ser —va remugar.

Entre els yan ja s’havien alçat murmuris de recel.

—Lhumàenshatraït! —va dir algú.

—Enshadutdecapaunparany!

La mirada d’en Rando es va encreuar amb la de la Kimara, i va detectar un rastre de dolor i decepció en els ulls d’ella, que tot seguit es van endurir.

—Traïdor! —va escopir-li.

—Tantmefaquesiguiunparany —va dir aleshores en Goher, que ja enarborava una de les seves dues destrals, amenaçador—. Jopensolluitar. Quiveambmi?

Tots els yan van llançar el seu crit de guerra. Els humans s’hi van pensar una mica més.

—Itu —va dir aleshores en Goher, i va assenyalar en Rando amb la punta de la destral—, també vindràs.

De mica en mica, la Gerde va anar recuperant les forces. Va dormir tot el dia i, quan va obrir els ulls, tenia en Christian al seu costat.

—Se n’han anat? —va ser la primera cosa que va preguntar, amb esforç.

—Sí, Gerde, se n’han anat —va respondre-li ell—. Però no trigaran a adonar-se que has tornat, i tornaran, vindran a buscar-te.

—És igual: tenim un moment de calma. Tenim temps per acabar d’enllestir-ho tot.

El shek no va respondre.

—Però…, si tornen abans d’hora —va prosseguir la Gerde—, haurem de fugir d’aquí. No puc enfrontar-m’hi una altra vegada, i estic cansada de lluitar.

—Quant de temps?

Ella va negar amb el cap.

—No ho sé. Aquestes coses van lentes, però els Sis tenen pressa. Potser el teu unicorn farà sort —va afegir, burleta—. Potser me n’hauré d’anar abans que ella no pareixi. És clar que no se’n sortiria, amb sis déus furiosos buscant-me arreu del món, però… així és la vida. I tu, Kirtash? Et salvaries amb mi, o et condemnaries amb ella?

—Em salvaria amb ella —va respondre ell, amb un somriure.

—Això no depèn de tu —va replicar la Gerde—. Encara que t’ho vulguis creure.

Les dues faccions van xocar entre el segon i el tercer capvespre.

El grup de serps no era gaire nombrós. Si els rebels no haguessin estat tan encegats per la ira, potser s’haurien preguntat com podia ser que tres sheks i dos escamots de szish fossin els responsables de tanta destrucció. I els sheks també haurien arribat a la mateixa conclusió, probablement, si l’odi no els hagués embogit quan van detectar els dos dracs artificials.

En Rando no va tenir altre remei que defensar-se. Els sheks es van llançar damunt d’ell i de l’altre drac i els van obligar a lluitar. D’entrada en Rando va respondre a la provocació, i l’Ogadrak va rugir sobre l’arena de Kash-Tar i va vomitar el seu foc contra les serps. Amb tot, en una de les maniobres temeràries que eren típiques d’ell, li va semblar veure una figura que corria cap al cor del desert i s’allunyava de la batalla. Va batre les ales i es va enlairar més per veure-la millor. Sí, era evident, era un szish, i fugia dels seus: tant li feia que se li enfonsessin les cames a la sorra fins als turmells, tant li feia la lluita que tenia lloc darrere seu.

En Rando va tenir un pressentiment. Va mirar de desempallegar-se del shek que el seguia i va planar sobre la figura fugitiva. No va poder confirmar qui era, però de tota manera va fer un descens en picat sobre el szish i va tirar les arpes endavant. El fugitiu es va tombar i va executar un encanteri d’atac. L’Ogadrak va trontollar quan la màgia va impactar en una de les ales i la va perforar.

—Auuu! —va exclamar en Rando, tan adolorit com si hagués rebut ell mateix el cop.

No es va espantar, per això. Va moure les palanques, amb determinació, i l’Ogadrak va engrapar destrament el szish. Va batre les ales i va aconseguir enlairar-se una mica més, tot i que una mica de tort, mentre el seu presoner pernejava amb totes les forces.

Però en Rando no va tenir temps de felicitar-se d’haver estat tan hàbil. Va sentir un xiulet darrere seu, un xiulet que li va glaçar la sang, i aleshores va veure que l’encalçava un dels sheks.

—Deixa’m en pau! —va cridar, bo i sabent que des de fora no el sentiria—. Que estic desertant!

Va fer una volta de campana, per despistar el shek, sense ni recordar-se del szish que duia entre les arpes. «Això no m’ho perdonarà», va pensar.

Es va tombar amb brusquedat contra el shek i li va vomitar foc al damunt. La serp va xisclar, furiosa, i va retrocedir, però en Rando, temeràriament, va fer abaixar el cap a l’Ogadrak i va envestir-la amb les banyes. Va sentir el cop brutal del cos de la serp quan va xocar contra el drac, però no es va aturar. Va tornar a atacar, una i altra vegada.

Li va ser una mica difícil, perquè no podia utilitzar les arpes davanteres, que ara sostenien el szish, i que sempre li eren molt útils a l’hora d’aferrar el cos esmunyedís d’un shek. Però finalment va aconseguir llançar una nova flamarada contra el rostre de la serp, que va quedar cega. La va deixar que es retorcia de dolor en l’aire i va escapar-se’n tan de pressa com va poder.

Darrere seu, la batalla prosseguia amb tanta ferotgia que ningú no es va adonar que se n’anava.

Va aterrar quan els tres sols ja eren ben alts, al costat d’un petit oasi: tot just un pou al peu d’un parell d’arbres. Va deixar l’Ogadrak en un equilibri precari, sobre les potes del darrere, i va dipositar amb cura el seu presoner a la sorra.

Que, com havia imaginat, no era presoner, sinó presonera.

—Que t’hasss tornat boig o què? —va escridassar-lo l’Ersha—. Què he de fer per dessslliurar-me de tu, sssang-calent?

—Ei! —va protestar en Rando, ofès—. T’he ajudat a fugir! No era això, el que volies?

—Podia haver fugggit jjjo sssola, moltesss gràccciesss! —va xiular ella—. De poc no em matesss!

En Rando va sacsejar el cap.

—Bé, no ha estat tan terrible. Ja som aquí, no? —La va mirar un moment—. Dedueixo que no et van creure.

—Elsss sssheksss van exxxaminar-me la ment i van veure-hi elsss meusss recordsss. Sss’ho van creure, que hi havia alguna cosssa, i per aixxxò hem vingut a invessstigar-ho. —Li va adreçar una mirada incendiària—. No hi haviesss d’haver essstat, tu. On ha anat, l’esssfera de foc?

—No ho sé. Però no penso perdre el temps en baralles mentre aquesta cosa vagui lliurement per aquesta terra.

La szish va fer una rialleta breu.

—Aixxxò penssso jjjo. Tot venint de Kosssh hem vissst cossssesss… Tot un oasssi carbonitzzzat. Finsss i tot l’aigua de la llacuna esss va evaporar. I la guarniccció de sszissh que era allí…

—No continuïs… —va demanar-li en Rando, esgarrifat—, ja m’ho imagino.

—Mentre lluitava contra vosssaltresss —va prosseguir l’Ersha—, m’he imagggginat que la bola de foc tornava i ensss sssorprenia allí…, lluitant elsss unsss contra elsss altresss… —Va arronsar les espatlles—. No he tingut ganesss de ssser-hi, quan tornés… O sssigui que em temo que he desssertat… com tu —va afegir, amb un somriure sinistre.

Però en Rando va fer un gest despreocupat.

—No n’hi ha per a tant —va dir—. Per això de desertar, vull dir. No és la primera vegada que ho faig.

Tot i així, es va tombar un moment per contemplar l’horitzó, amb una certa tristesa. L’Ersha se’n va adonar.

—Que potssser hi deixxxesss algú, humà?

—Potser sí —va respondre en Rando, amb un somriure enigmàtic—. Potser sí.

Al cap d’uns quants dies, un quart mag va arribar a la torre de Kazlunn. Aleshores, en Shail ja havia tornat cap a Vanissar, i l’Ymur estava tancat a la biblioteca. En Qaydar va rebre aquell mag al seu despatx, i el va interrogar a fons. En efecte, havia comprovat que la màgia bategava dintre seu…, però ho feia d’una manera estranya, el rosegava per dintre, li produïa un patiment intensíssim. L’Arximag va sospitar que allò era obra de la Gerde.

—Va ser la Victoria, qui em va lliurar la màgia —va dir el bruixot, que li va endevinar el pensament—. També Lunnaris, l’últim unicorn.

li diuen Li va parlar de la Victoria. Li va explicar que ella l’havia guiat fins a la torre de Drackwen, primer, i fins a la torre de Kazlunn, després, i que tenia intenció de matar en Kirtash, perquè el feia responsable de la mort de l’últim drac. I li va dir les dates exactes en què tot allò havia tingut lloc. En Qaydar sabia que deia la veritat. No hi havia gaires persones que sabessin què havia passat amb la Victoria en aquells moments tan difícils per a tothom.

Però no se li va acudir relacionar en Yaren amb l’individu que, segons li havien explicat, havia atacat la Victoria temps enrere. Ningú no n’hi havia donat prou detalls, d’altra banda.

—I tenia alguna cosa estranya en la mirada —va concloure en Yaren—. Solen descriure els unicorns com unes criatures plenes de llum, però ella era sinistra. Ningú no era capaç de mirar-la als ulls sense estremir-se.

En Qaydar no va dir res. No podia dubtar de la paraula d’en Yaren. Ell mateix havia experimentat una profunda sensació de terror en mirar la Victoria la nit en què ella havia abandonat Nurgon per anar a encalçar en Kirtash.

En Yaren va malentendre el seu silenci.

—Va ser abans que ella perdés el seu poder després d’enfrontar-se amb l’Ashran —va explicar—. Sé que teniu motius per dubtar, però …

—Has vingut aquí perquè tens intenció d’unir-te a l’Orde Màgic? —va interrompre’l en Qaydar.

En Yaren va fer una inspiració profunda.

—Vull estudiar màgia aquí, a la torre. M’ho he rumiat molt, i m’he adonat que només aquí podré desenvolupar el do que m’ha estat lliurat. Sol·licito que m’admeteu com a aprenent. Us ho prego.

—Sabies que no ets l’únic nou aprenent?

—He sentit a parlar d’una dona de Kash-Tar…

—No em refereixo a ella. Parlo de persones que han arribat darrerament.

El mag va lligar caps.

—La Victoria… —va murmurar—. La Victoria ha recuperat el seu poder.

Va tirar enrere, consternat. Una mescla de sentiments confusos li va inundar el cor: ràbia, enveja, odi, impotència… i un feble raig d’esperança.

—Veig que no ho sabies. Bé, jo tampoc no sabia que hagués consagrat més mags, a part de la Kimara, abans de derrotar l’Ashran. Mai no me n’ha parlat, de tu.

L’esperança va morir, ofegada pel dolor i la ràbia, per aquella màgia sinistra que segava despietadament tots els sentiments positius que naixien en ell.

—No m’estranya —va dir—. No sóc precisament la seva millor obra.

Parlava lentament, com si cada mot que pronunciés li costés un esforç terrible. En Qaydar se’l va mirar, compassiu, però també intrigat.

—Com pot ser que la màgia de l’unicorn hagi tingut aquest efecte tan demolidor per a tu?

En Yaren va insinuar un somriure contrafet.

—Tothom s’equivoca al principi, i amb la pràctica millora —va dir—. Els unicorns no són una excepció.