ANY DE TRASPÀS

Com dèiem en el capítol anterior, la duració de l’any, el temps que triga la Terra a girar al voltant del sol, és de tres-cents seixanta-cinc dies i sis hores. La durada de l’any de traspàs és de tres-cents seixanta-sis dies. Aquest dia suplementari es forma per addició de les sis hores que durant quatre anys el calendari gregorià no compta en les quatre voltes que la terra ha fet entorn del sol. 6 X 4 = 24 hores. Així, cada quatre anys, l’any té un dia més. Aquesta classe d’anys són anomenats bixests; però, com que la paraula no és gaire bonica —és una paraula sàvia que sona com una paraula d’argot—, la gent que té el do de la llengua els anomena anys de traspàs, cosa que està molt bé i és d’un gust perfecte. En els anys de traspàs, el dia addicional s’afegeix al mes de febrer, i així el febrer, que en els anys normals té vint-i-vuit dies, en els de traspàs en té vint-i-nou. L’addició d’un dia al mes de febrer no fa en realitat cap efecte a la gent. En realitat, el que pensa gairebé tothom és que el mes de desembre, és a dir, la cua de l’any dura un dia més. És una il·lusió que quan es produeix porta deu mesos de retard. Què hi farem!

El calendari gregorià ha estat molt criticat. Diuen que no és pràctic. Que és còmode és evident. Si més no, no hi ha manera de substituir-lo. L’aspecte astronòmic del calendari gregorià és una mica complicat; però, com tot el que funciona automàticament, és d’una complicació sense gaire importància. Tot això, ho escric amb l’esquematització natural i sense entrar en precisions, que en aquest lloc serien inadequades. Si el lector vol passar, però, una bona estona i aprofitar mentrestant l’ocasió per a augmentar la seva documentació sobre la naturalesa humana, pot consultar qualsevol enciclopèdia seriosa sobre la matèria i veurà els segles que han calgut perquè els homes il·lustrats es posessin d’acord sobre el mesurament del temps d’una manera simple, clara i pràctica.

El que en l’any bixest produeix més confusió és el nom mateix de l’any. Les paraules «any bixest» no tenen res a veure amb el calendari gregorià. Són una reminiscència enquistada originada per la terminologia romana del mesurament del temps. En el «Diccionario» castellà, de Joan Coromines, la paraula bisiesto està perfectament explicada. Prové del llatí «bisextus», dia que en els anys d’aquesta classe s’afegia a l’any entre el 24 i el 25 de febrer, compost de bis (dues vegades) i sextus, sisè, per anar darrera del 24 de febrer, que, segons el còmput llatí, era el dia sisè de les calendes de març. Així en llatí, «bisextus», any bixest, tenia sentit i era perfectament explicable. Però, ¿com explicar-ho en el sistema del calendari gregorià, que posa el dia suplementari a la cua del mes de febrer? Però el cas és que en aquest sistema la paraula s’ha mantingut, tot i ser inexplicable. No ens ha pas, però, d’estranyar. Sempre hi ha hagut en l’anomenada cultura persones que han cultivat la confusió sistemàtica. Aquestes persones han cregut que la finalitat real de la cultura és de viure de la ignorància general progressiva dels altres i en definitiva perquè els seus nens puguin estudiar el batxillerat.

En la nostra manera de parlar, d’aquests anys en diem, com ja recordarem, anys de traspàs. Traspàs deu significar, probablement, mutació, canvi. L’any de tres-cents seixanta-sis dies degué ser considerat excepcional, rar, estrany, i l’anomenat refranyer popular, que la gent encara repeteix amb una habitualitat aclaparadora, malgrat ser una enganyifa escandalosa i de molta visualitat, es projectà sobre aquest traspàs amb una ferocitat inexplicable. Sobre l’any de traspàs hi ha molts refranys, gairebé tots adversos, que no donarem per no allargar-nos massa. En recordarem només un, que pot ser considerat un resum de tots els altres i que diu el que segueix: «Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve detràs». Els refranys són considerats, encara, per molta de gent, com l’essència de la saviesa popular. Si realment ho són, aquesta saviesa és ben esquifida. Aquest que acabem d’escriure no està fonamentat en cap forma d’experiència, de coneixement o de saviesa, sinó en la pura ignorància. Suposant que el que hom augura d’aquests anys en la frase esmentada és d’ordre meteorològic, el pronòstic és absurd, perquè si avui i tot (1964), que es disposa, en meteorologia, de tanta observació experimentada i certa, és arriscat de fer-lo a llarg terme —i fins i tot a curt terme—, imagineu-vos el que es podia saber d’aquestes coses quan el refrany començà a circular. És un refrany —com tants n’hi ha d’aquesta classe— basat purament en la sonoritat, en la rima, en el paral·lelisme de soroll existent entre traspàs i detràs. Molts refranys no tenen altre origen, de manera que, si la rima va cap a l’optimisme —com, per exemple, aquell que diu: «Any de neu, any de bé de Déu»—, la seva exhalació fomenta tota mena d’esperances, mentre que si la rima es decanta cap al paladeig de sentiments contraris —i utilitzo la paraula «paladeig» perquè la musiqueta del ritme dóna gust al paladar— el refrany resulta sinistre i desagradable. «A quaranta anys, deixa’t de banys» és una cosa d’aquesta classe. L’estat d’esperit d’una cèlebre «Urbanidad» en vers, que fou llibre de text en els col·legis de monges per a senyoretes adorables i que conté aquella perla: «Te lavarás bien los pies cada dos meses o tres», està basat purament en la consonància de «pies» i «tres». Si la cèlebre «Urbanidad» hagués proposat de rentar-se els peus, si era possible, cada dia, en forma no rimada, no hauria agradat tant.

Sobre l’any de traspàs, hi ha un refrany en el nostre país que excepcionalment no és pessimista. És el que diu: «Any bixest, any de faves». Però, ¿que potser hi ha alguna forma de raó o d’experiència que pugui assegurar en aquesta classe d’anys una abundància de lleguminoses d’aquesta naturalesa? No ho crec pas. És una frase basada en la ignorància, però sense la penetració produïda pel nyigo-nyigo de la consonància.

La meva modesta opinió personal —que en definitiva és tan plausible com la dels inventors d’aquesta classe de minúscules ximpleries que anomenem refranys— és que els anys de traspàs són, en realitat, com els altres. L’atribució d’un dia més a l’any, per addició de les sis hores sobrants esmentades, vol dir que, en arribar el 29 de febrer d’aquests anys, les divuit hores anteriors ja es deixaven enrera i passaven avall. Sobre els pronòstics que porten els calendaris que tenen una intenció meteorològica i moral —dues coses sovint inseparables— recordaré que el cèlebre Rabelais elaborà i vengué diversos calendaris d’aquesta classe. Són calendaris que encara avui es llegeixen admirablement perquè tenen un fons de sornegueria admirable. En els seus pronòstics, hi ha de tot, i l’any és complet: hi ha bo i dolent, favorable i contrari, lleuger i pesat, optimista i pessimista, favorable i desfavorable.

François Rabelais escriví fa molt de temps —fa segles. Sospito, però, que si visqués avui no diria ni més ni menys que el que manifestà. És gairebé segur que davant aquestes coses no es pot sortir d’un escepticisme ple de cautela, de coneixements de la vida i de saviesa. Tota la resta és el que la gent del Llenguadoc anomena couillonades.

L’any 1964 serà any de traspàs. La meva modesta opinió és que, a pesar de la mala fama que tenen aquests anys, aquest serà aproximadament com els altres. Tindrà de tot: moments agradables i moments empipadors. Ja se sap. La meteorologia serà exagerada —de vegades per poc, de vegades per massa—, com sempre ho ha estat. A l’estiu farà calor i a l’hivern fred. La moral serà com el clima: de vegades enraonada i de vegades intolerant —com sempre ho ha estat. En definitiva, no podem sortir dels calendaris de Rabelais. Així, el més urgent és deixar a part, davant aquests anys, la saviesa popular i tornar a la saviesa escèptica i humil, als calendaris de Rabelais, que, per ara i tant, són immortals.