LA VEREMA

Després de les gotellades de l’equinocci, que emplenen el raïm, vénen els últims sols de setembre, que l’ensucren i li donen el grau d’alcohol plausible. Aquesta escalfor tardana sobre la humitat equinoccial crea les successives florades de bolets. Aquests principis de tardor són una delícia. L’aire queda net, límpid, cristal·lí, afinat, prim. Els colors se subtilitzen. A l’estiu tot es destenyeix i s’empastifa. Les nits d’agost humides, pesades, borroses, han passat avall. Ara, les nits són fines. A migdia la llum té una daurada morbidesa; a la tarda, els vessants dels pujols tocats pel sol ponent tenen una llum de carn de préssec; de vegades, un color més carminat, de rajol argilenc. Aquesta llum de tarda té un punt de vaga malenconia. El mar sembla més profund i agafa un color de plom. Els vents perduts de l’estiu agafen, ara, una direcció monòtona i fixa. Són de maneig més dur. La naturalesa deixa d’estar en mànegues de camisa. La gent que parava la fresca al fil del carrer o als terrats desapareix darrera les portes i finestres. Les muntanyes, el mar, els carrers, queden solitaris i deserts.

Els treballs de la terra posen, sobre el pas de l’any, formes vives, i en el llindar de la tardor la verema és un relleu sobre pedra palpitant, ple de vida. Del fons dels segles, la verema ens ha arribat carregada d’al·legories i de símbols, de garlandes de pàmpols i d’hipòtesis engrescadores i lliures. El prestigi classicitzant i sensual de la tardor prové potser de la transcendència que els antics, la literatura pagana, donaren a la verema. És natural que una cosa tan important com l’obtenció del vi, que fa perdre aquesta cosa tan avorrida que és l’enteniment, hagi provocat, des del temps més remots, una literatura saltironejant i agressiva. Plató es burlà de la irrisorietat dels òrfics, que prometien a les persones que fan bona vida, en l’altre món, una embriaguesa perpètua. No hi ha manera de comprendre el cel si no és com a compensació del que no s’ha pogut obtenir en la terra.

Jo no podria pas dir fins a quin punt poden ésser compresos els autors antics. Probablement en comprenem molt poca cosa, perquè, en molts aspectes de la vida, el que per a nosaltres són vicis foren virtuts per a ells.

Sobre els seus textos, si de cas, s’ha muntat un castell literari enorme, una impressionant superstructura. De la verema, sembla que en nasqueren moltes coses: la tragèdia, la dansa (que avui en diem el ballet), l’espectacle, és a dir, tot l’aspecte dinàmic de Dionisos. Com es diverteixen en aquestes successives construccions els professors abstemis i assenyats, generalment pares de família nombrosa, escalafonats i discrets! Quina evasió més picant i divertida! Costa una mica de comprendre, és clar, que tot aquest devessall de vida, de llibertat sensual, pogués néixer en les pobres, pedregoses vinyes del Laci i de l’Hèl·lade. Aquestes vinyes, certament, si donen poc vi és de graus i, a més, dolç, per acabar de complicar el seu accés. D’acord. Sospito, però, que en aquest punt actua el miracle del món antic, la seva capacitat per a transmutar la realitat amarga en il·lusió viva.

Aquestes vinyes del meu país són com les dels pobles antics. Obeeixen, per la seva mateixa pobresa, a un sistema econòmic de forma familiar. Són petites. Estan situades en terrenys magres i empedreïts, en els vessants dels pujols àrids —les primeres terres que perderen els senyors. Abans de la fil·loxera hi hagué, en el nostre litoral, una immensa quantitat de vinyes. Els esforços que féu la pobra gent, els ossos innominats i innombrables de la pobra gent, per mantenir la vinya en els vessants abruptes, davant del mar!

Les parets seques representen mils i mils de milions d’hores de treball pagades raquíticament. Moltes d’aquestes vinyes, la fil·loxera les féu perdre. No s’han repoblat mai més. La seva planimetria ha quedat soterrada per les ortigues, els coixins de monja, les espines. Moltes parets caigueren. Altres s’aguanten encara, sota l’aspra botànica. Les abelles brunzinen sobre les flors seques. Els llangardaixos prenen el sol entre les pedres. Les perdius volen sobre els cementiris de pedres.

Aquestes vinyes, remotes, antiquíssimes, foren, per a innombrables generacions, tant una obsessió com un encant fascinador. El cultiu d’una vinya exigeix una cura llarga i atenta. La producció del pa, de l’oli, del vi, és el punt d’on parteix, davant d’aquest mar, la civilització. Aquests són treballs nascuts de les experiències més obscures i més antigues. Però, en els treballs de la vinya, llur lentitud i primorositat mateixes són propícies a la contemplació i a la badoqueria. Hom calça, cava i poda els ceps i simultàniament la mirada s’encanta en el paisatge. Des del vessant esglaonat es veu el mar. A la dreta dels ceps hi ha un vell olivar que el vent plateja; a l’esquerra, una pineda que ara, després de la pluja, és d’un verd xarolat i fresc, brillant i dens. Més amunt, la penya amb aquell espai imprecís dels fonolls dolços, aquell espai d’entre la vinya i el fonollar, que Ramon Llull fixà en el nostre paisatge amb precisió perfecta. I davant del mar, amb aquella gradació tan dolça d’abans d’arribar-hi: els garrofers, els ametllers, els pins esclarissats del roquisser. I, en el mar, és perfectament possible d’imaginar-hi, emplenant la buidor dels nostres dies, les siluetes dels vaixells de vela, les mateixes siluetes que contemplaren els vells treballadors d’aquestes vinyes.

¿I qui podria descriure, amb la suficient, clara, noblesa, el pas del sol —el pas del dia— sobre aquests paratges remots? És un pas lent, càlid, d’una deliciosa, voluptuosa monotonia. Les hores hi són llargues i dolces. L’aire, d’una transparència divina. Sempre hi ha un caçador que tresca pel país, i de vegades es veu passar un vol de perdius —una sageta grisàcia amb unes gotes de carmí o un conillet al fil de la pineda, amb les orelles dretes. Amb el sol en el zenit, la vinya té una presència total: el cultivador ha encès el foc entre les tres pedres per escalfar la cassoleta. En l’aire hi ha una pau tan viva, el batec del pols de les coses és tan suau i imperceptible, que la fumerola del foc puja dreta, desfibrada, lenta, i es dissol en el blau del cel.

L’instint de contemplació i de badoqueria, que va lligat amb el cultiu d’aquestes petites vinyes, ha creat un tipus d’home solitari, considerablement indiferent, gairebé insensible a les transmutacions del temps, un home que fuma i contempla el pas dels núvols amb un aire gairebé búdic, accentuadament morós, de vegades refilant-se lentament un bigoti que posteriorment s’ha gairebé perdut. En els països de vinya del Migdia de França encara, però, és possible de veure’n. Els homes a qui faig referència són típicament arcaics, tant d’ofici com de mentalitat. Ara, el que jo no sé és per quins camins fou construïda, sobre aquesta artesania tan remota, la imaginació brillant i fascinadora del classicisme de la verema. El vi, certament, fa miracles, i la literatura encara més. No vull pas dir, per altra part, que el delit contemplatiu d’aquests homes no els porti a veure, en la imaginació, bacants i nimfes, de la mateixa manera que els notaris somnien odalisques. Però potser tota aquesta rogenca teatralitat bàquica del món antic fou inventada més pels que es begueren el vi que pels qui el feren, més pels poetes assedegats que pels vinyerons de rost solitari i empedreït.

Davant del mar de setembre, en la vinya assolellada i lànguida, sota el vol de les perdius supervivents, hi ha el fresseig i la facècia de la verema.