LA CACERA

És en ple exhauriment estival quan apareix el gran temps dels caçadors i de l’estrenu i abnegat esport de la cacera. I dic abnegat perquè en un país en què la caça abunda tan poc i el nombre de caçadors és tan considerable —fins al punt que deuen tocar dos o tres conills per caçador i any, estadísticament parlant— és veritablement meritòria la seva constància.

Els sociòlegs humanitaris diuen que la cacera és un residu ancestral de l’època en què els homes vivien en les cavernes i es dedicaven directament, sense necessitat d’intermediaris, a la pesca i a la caça. Aquest residu deu ésser realment insoluble, per haver-se mantingut malgrat l’escassa quantitat de peces a matar. Alguns caçadors accentuen encara aquest aire de residu troglodític que té aquesta activitat, i jo en sé un que cada vegada que mata una perdiu col·loca el cap del petit i meravellós animal entre les seves dents i xafa —fent un petit sorollet ofegat que posa la pell de gallina— els ossos diminuts del seu crani. Altres caçadors són més delicats i a taula diuen que ells maten la caça, però que no la mengen. És un matís una mica cargolat.

Hem arribat, doncs, al temps de la cacera i en la suau claredat de l’estiu moribund, de llum encara rutilant, els caçadors posen sobre el paisatge l’animació del seu pas, la cridòria dels seus gossos i fins i tot —molt de tard en tard— la detonació de l’escopetada, seguida de l’aparició d’aquell petit nuvolet blanc i blavís del cartutx cremat. I és ara, en aquest temps, que hom comprèn, en passejar per fora, com deu ésser d’agradable fer de caçador, tenir un gos o dos, ben ensinistrats, un morral, una canana, una escopeta ben greixada i elegant. En aquestes hores, comença de donar gust de caminar pels camps. Caçar dins de la xafogor canicular deu fatigar molt, i si algú s’ho emprèn deu ésser per la tendència que tenen alguns esperits a la solitud i a restar en llocs situats a fora mà. Els rigors de l’hivern no semblen pas tampoc gaire apropiats per a aquesta activitat. Jo he vist caçadors d’ocells de pas, en llocs lacustres, a l’aguait, morts de fred, trèmuls, morats. Aquests són espectacles commovedors que us inciten a sentir admiració pels vostres conciutadans. En canvi, en aquest moment, tot es va tornant tan dolç que les siluetes dels caçadors es converteixen, sobre el paisatge, en un element natural. Es pot, ara, anar a caçar, i, encara que sempre hom corri el risc de no matar res, a ningú no se li ocorre d’assenyalar el petit ridícul de tornar-ne amb el morral buit, tan espontani és ara, en aquests moments, sortir a passeig amb un gos alegre i una escopeta rutilant.

Així i tot, no tothom serveix per a anar a cacera, perquè en aquest punt, com en tots, impera allò que diu que molts són els cridats i pocs els escollits. Jo, sense anar més lluny. La meva incapacitat és total. De jove, vaig voler fer una experiència cinegètica, que resultà totalment fracassada. Em donaren una vella escopeta, amb uns gallets que posaven els pèls de punta. Em digueren:

—Vostè no es mogui d’ací. Tingui paciència i esperi confiadament. Però no badi. I quan vegi venir el conill, que vindrà exactament per aquest corriol, no perdi la serenitat i esperi que s’acosti. Tingui calma. Sobretot tingui calma. No dispari extemporàniament. Però quan sigui a distància prudencial dispari. Dispari sense compliments, però apuntant, és clar…

Passà més d’una hora, i jo sempre tan atent amb l’escopeta a la mà. En un moment determinat, els lladrucs dels gossos, que s’havien considerablement allunyat, s’acostaren —o almenys m’ho semblà— al lloc on em trobava. L’hora solemne havia arribat. Sens dubte el conill havia ja enfilat el corriol que la meva escopeta dominava. Vaig adoptar una posició venatòria, vaig fer una carícia als gallets terriblement contundents, vaig posar-me l’arma a la cara. Sempre amb la vista fixa en el corriol, vaig extremar l’atenció al màxim. Els lladrucs s’anaven acostant. En un moment determinat em semblà que veia una ombra en la blancor pedregosa del corriol i que aquesta ombra era el conill que la Providència em deparava per provat la meva capacitat venatòria. Diana venatòria, amb la vestidura, la fletxa i l’arc! Vaig tirar… La detonació em semblà horrífica, espantosa. El contracop de l’escopeta m’havia adolorit una mica el muscle. Però, a part d’això, no passà res de particular. En la hipòtesi que l’ombra entrevista pels meus ulls hagués estat un conill absolutament real, hipòtesi que, naturalment, està per provar, no ens fou possible, ni a mi ni als meus companys, de trobar el més lleu rastre de la víctima de la meva escopetada. Un vell caçador, que era molt bondadós, em digué:

—Vostè, si té paciència i constància, serà caçador. Ara, de moment, no veu encara la caça.

—Així, doncs, vostè creu que el primer i principal és veure la caça.

—És clar! N’hi ha tan poca, que sempre és preferible veure-la, si hom vol matar una cosa o altra.

—I creu que es pot adquirir la visió de la caça?

El vell caçador em mirà amb una mirada tendra i un somriure amable, i després d’això anàrem tots a esmorzar. Perquè ha de saber el lector que tot això passà a primeres hores del matí d’un dia fresc i clar.

De vegades he pensat que també hauria pogut passar el contrari. És a dir: hauria pogut passar que el meu primer tret d’escopeta hagués fet blanc, i en aquest cas hauria quedat consagrat com a caçador novell, certament, però com a caçador inevitable. ¿Quines conseqüències se n’haurien deduït? No vull pas dir que a la llarga no hagués passat alguna desgràcia, però mentre la desgràcia no es produís hauria passat una immensa quantitat d’hores fent de caçador, fent el que fan els altres caçadors, o sigui divertint els meus gossos i els gossos dels altres, per muntanyes i valls, vinyes i camps. Perquè això sí que és evident: els qui es diverteixen més, en les nostres modestes caceries, són els gossos. Ja ho vaig demostrar en un llibre que un dia o altre es reimprimirà.

Malgrat el ridícul que caracteritzà la meva primera i única sortida com a caçador, tinc una gran admiració pel gremi. La meva idea és que en el fons de cada caçador hi ha més que un exterminador, amb perdigons, d’alguns éssers vius, un autèntic apassionat per la bellesa del paisatge. Tothom ha pogut observar una cosa molt curiosa, i és que els paratges per a caçadors no són intercanviables. Hi ha el caçador de camp i vinya; el de pineda i d’alzinar, de roureda i de sureda; el caçador de mitja muntanya i el que només frueix en trobar-se davant d’un gran paisatge abrupte i greu, molt trencat. Caçar les perdius en el gran paisatge de Cap de Creus és, per exemple, el que més diverteix el meu vell i excel·lent amic Lluís Llimona, una de les millors escopetes i més excel·lents cames que en aquest moment podem presentar. El pintor Llavanera, en canvi, que també, fou molt tocat de l’art venatori, només fruïa matant tords a l’aguait en els olivars del seu país, que era el rodal de Lledó, a l’Alt Empordà. I és que potser la mateixa raresa de la caça fa que el caçador trobi motius de distracció en el paisatge i que acabi per convertir-se en un apassionat del que té al seu davant.

Els observadors de tipus tastaolletes afirmen que els caçadors són exagerats en les seves descripcions i que sovint confonen les mosques amb les àguiles. El caçador petit, el quart de caçador —perquè, així com hi ha quarts i mitjos conills, hi ha quarts de caçador—, sol ésser, en efecte, un home de moltes il·lusions i de fantasies il·limitades. El gran caçador, en canvi, sobretot el de tipus esprimatxat i flac, més aviat sol ésser d’una discreció, d’una tendència a la grisalla considerable. N’hi ha àdhuc —com diguí al principi— que ni tan solament mengen la caça que maten. Els agrada de posar la mà en el ventre calent —pèl o ploma— de la peça acabada de matar. Però després, a taula, fan passar la plata. És un matís curiós. Volen posar un gest d’elegància sobre un residu troglodític ancestral. Ben pensades les coses, val més potser que siguin així, perquè si ells es mengessin el que maten, què ens quedaria, atesa l’escassetat, als altres mortals?

Em passejo per fora. Escolto els lladrucs dels gossos llunyans. Tot té una calma suau, grandíssima, transparent. Tot d’una, se sent una escopetada. Penso: «Probablement no ha estat res». Veig com s’alça en l’aire pur un nuvolet blanc. Tenim la tardor ací mateix, a quatre passes.