NADAL

Ja som altra vegada a Nadal, Déu meu, altra vegada! Ha passat un any més i en tenim un de menys.

Les grans diades de l’any —i Nadal és la més gran en l’hemisferi boreal— ens produeixen la sensació inquietant del pas del temps, la noció obsessionant de la irreversibilitat del temps, de la mera duració personal terrestre. La mesura del temps són els batecs del cor, i aquests moviments, amb l’acumulació de Nadals, perden força. Hom pensa un moment —un moment només, perquè hom passa sobre aquestes coses com el gat sobre les brases— en la ineluctable decadència. És per això, sens dubte, que quan arriben aquests dies hom s’endormisca una mica menjant i bevent. Mengem una mica de pollastre, bevem una ampolla de vi per esquivar l’angoixa metafísica.

Del temps, el més terrible és que no el podem comprendre més que com a sensació, a través del més groller dels empirismes. En la joventut el temps no acaba mai de passar, és com un mur que cal escalar amb autèntic i renovat esforç. Per això la joventut és el període de la vida del tedi i de l’avorriment. Tot és lent, insignificant, morós, inacabable. Hom voldria tenir el do de la ubiqüitat, ésser a tot arreu i tenir-ho tot simultàniament. És la manera de no ésser enlloc i de no tenir res que valgui la pena. Ni els sentits, ni l’escassa reflexió, no arriben a fixar-se en quelcom clar i concret. L’únic fixador de la joventut és l’instint sensual en la seva forma més crispada, i gràcies a això, sens dubte, l’espècie és perpetuada amb avidesa. En la joventut, hom menysprea el present, hom dóna el present per no vàlid ni existent.

Aquest moviment d’evasió ens porta, en la joventut, a adorar el futur. El futur és l’obsessió jovençana. El futur és tingut, si més no, per una panacea. Per això en tot jove hi ha un profeta, més o menys insensat, més o menys lúcid. L’ímpetu jovenívol, així com la manca del sentit del ridícul, contribueix a fer que els profetes barbamecs llencin les seves profecies. Ho fan amb una seguretat magnífica i en proporció al menyspreu que senten pel present.

Però el cas és que el futur és una mera il·lusió. El futur no serà més, ben garbellat, que una successió ininterrompuda de presents. En el curs de la vida és impossible de trobar un cartell que digui: «Ací comença el futur!». I és que no hi ha més que present. El futur que hom somnia no serà més que un altre present, el pròxim present, amb tots els inconvenients (i amb els avantatges) del present de cada moment. No arribarem mai al futur; sempre viurem en un present. A priori no es podrà dir el que serà el pròxim present. Serà o no serà una cucanya. Que ho sigui dependrà, en definitiva, no de l’obsessió sentimental, inútil, que tinguem pel futur, sinó de la cura que posem en l’actual, en el moment present, del qual arrencarà el pròxim present. Actuar, doncs, a base de la il·lusió del futur és inútil si no volen perdre grans quantitats de temps en esforços buits i àrids; desarrelin dels seus sentiments la pueril ximpleria de la idealització del futur. Davant dèries profecies infantils diguin com els anglesos: «Ja veurem, ja veurem…!» i tinguin cura del present. El futur —o sia el pròxim present— serà una o altra cosa, dependrà de l’actual present. La història no es produeix a base de transmutacions seques i violentes, ni de miracles que puguin transmutar el pes de les lleis físiques. Els nostres actes ens segueixen i, del que sigui l’actual, en dependrà el present pròxim.

És possible que si en algun sentit es pot dir que l’home pot arribar a un determinat grau de maduresa és en el fet de la possibilitat que en un moment donat l’home pugui arribar a tenir una certa sensibilitat pel present. La visible superioritat dels anglosaxons en la comprensió dels altres pobles, en la utilització d’una mentalitat cosmopolita, potser prové del seu presentisme. La cura que posen en la manipulació del que anomenen les particularitats, el respecte que en tenen, la receptivitat per als detalls, els assegura la permanència en el temps.

L’època és terrible, dura com l’acer, però aclaparadorament romàntica, jovenívola i futurista. Tot el món anhela el futur, brama en sentit futurista. Ningú no sap el que serà el futur i ningú no pot saber-ho. L’únic que sabem de cert és que des que tothom s’ocupa del futur no es pot menjar una truita decent.

La joventut és l’època desgraciada de la vida, perquè és una època que posa l’accent sobre el futur. La joventut és l’etapa lògica de la vida. El futurisme és la lògica imaginada, el somni de la lògica. És natural que, si els somnis de la raó no tenen cabuda en el present, els projectem sobre el no-res futurístic. El present és empíric, intuïtiu, no obeeix a les directrius que nosaltres desitjaríem. I, si el futur no és més que una successió de presents, ¿a quin present aplicarem la lògica per la qual gemeguem? ¿Quin futur convindrà la nostra lògica pueril? Deixem de banda aquestes infantils cabòries pedantesques. No parem atenció en la puerilitat sanguinària dels ideòlegs i dels experts. En el millor dels casos, ens obligaran a posar-nos sabates en sèrie i patirem horriblement. Només la llibertat, la nostra llibertat personal, complaurà el nostre esperit; això, ho sabem. Val la pena de conservar, en cada moment, el que és bo. No val ni la pena d’aturar-se un moment davant dels mirallets de les profecies.

Descriure la vida com una vall de llàgrimes és fer una excel·lent descripció de l’existència. De tota manera, ningú no vol morir-se. A morir, ningú no té pressa. Això vol dir potser que és excessiu i poc natural regar amb llàgrimes voluntàries i gratuïtes una vall regada amb les llàgrimes de cada dia. No convé d’accentuar voluntàriament les misèries de la vida, crear un escreix de llàgrimes per gust de dolorisme. S’accepta que la vida sigui un negoci aleatori i de vegades dolent. Voler-la convertir en una pèrdua seca, completa i definitiva, en nom de les profecies del futurisme, em sembla una niciesa. Diguem com els anglesos: «Ja veurem, ja veurem…» i tinguem cura del present.

Però el curiós és que aquestes coses es descobreixen molt tard en la vida. Hi ha aspectes del saber viure que a penes arribem a entreveure. Quan es comencen d’aclarir davant de la nostra vista coses tan senzilles, hom es troba ja a l’altra banda del vessant. Llavors el temps es percep d’una altra manera. Si en la joventut és lent i morós, ara, passats els cinquanta anys, vola rabent, rapidíssim. Els dies, els mesos, els anys, passen volant. La vida esdevé un viatge en un tren molt ràpid, en un avió. Tot esdevé fugaç i insegur: les passions, els interessos, els sentiments. Dir ara: «Això, ho deixarem per a demà, ja tindrem temps per a fer-ho…», és proferir una insensatesa. No hi ha temps de fer res, absolutament res, en la vida. Sabem ara que el que pretenguérem fer no passarà d’una temptativa, serà una forma irrisòria, una pobra il·lusió de la nostra força escassa. Després de trenta anys d’escriure, ¿podem decentment afirmar haver trobat un adjectiu adequat a un substantiu? El temps ens limita, ens asfixia. El seu remolí ens desfà. En la víscera del temps —el cor— els batecs ja no tenen la força que tingueren. El present importa, aquest Nadal, diada magnífica, aturar aquest Nadal.