L’ARBRE DE NADAL

—Vostè és home d’arbre?

—No senyor. Jo sóc home de pessebre. —Però els arbres són tan bonics… Un avet…

—Què vol que li digui? Aquest no és pas un país d’avets. Aquí tenim el pi d’Alep, el pi marítim, el pi bord, el pi negre… Tenim també roures i alzines, faigs i castanyers i altres arbres nobilíssims. Ja sap que tenim a Catalunya l’olivera més gran, de més considerables dimensions de totes les que creixen a les vores del Mediterrani. Aquesta olivera, que és prodigiosa, es troba a Rupià, a l’Empordà Petit, i jo l’estimo amb deliri. No passa dia que no pensi un moment en aquest arbre venerable i magnífic.

—De tota manera, no es pot negar que l’arbre de Nadal és bonic, amb les seves boletes cobertes de paper de plata, les petites candeles de colors, les estrelles amb cua i la imitació de les volves de neu, que semblen autèntiques.

—Potser no val la pena d’entrar en la sensibleria dels països boreals, que en ells està molt bé i que projectada aquí fa riure. Potser no val la pena de variar de sensibleria. Però potser ens desviem. Vostè parlava de l’arbre exòtic de Nadal i jo l’he interromput. Digui, digui…

—Deia que l’arbre és molt bonic, sobretot cap al tard, a l’hora baixa, quan es tanquen les finestres i s’apaguen els llums i es veuen, a la llum de les candeletes vermelles i verdes, els paperets que figuren la nevada que ha caigut del sostre i es canten les cançons…

—Però, ¿és que ací hi ha cançons de l’arbre de Nadal?

—Hom canta el que pot. Hom canta el que recorda de petit.

—De tota manera, en aquest país no hi ha cançons de l’arbre de Nadal, almenys que jo sàpiga, i no és que hagin estat traduïdes i adaptades artificiosament. Això no vol pas dir que algun musiquet de darrera hora no hagi produït alguna solfa adequada a aquesta botànica nadalenca.

—Vostè s’ho mira malament.

—No ho crec. Jo no comprenc que en les coses essencials de la nostra tradició es produeixin les oscil·lacions que s’estan produint, oscil·lacions que es resolen en la invasió, cada any més accentuada, de formes desarrelades i exòtiques en la celebració de les nostres grans festes. De què es tracta? ¿D’adorar, a través de l’arbre, el bosc nòrdic, germànic i escandinau, tenint la meravella dels nostres naixements i dels nostres pessebres? El déu Wotan, amb la seva assemblea de petits déus violents i guerrers, primaris i grollers, racials i cruels, emanació de la naturalesa primigènia, servirà per a tot el que vostès vulguin. La revelació que transcendeix del bosc i de la selva servirà per a crear la passió de la guerra, per a greixar batalles espantoses, per a lubrificar la destral de les decapitacions i fins i tot servirà per a caure en el ridícul més espantós, com fa tan pocs anys veiérem. L’arbre representa el bosc, és el símbol del bosc, i hom pretén que del bosc dimana la vida. Si no vaig errat, però, des del naixement de Nostre Senyor nosaltres seguim un camí diferent. En primer lloc, no tenim cap relació amb la mitologia del bosc ni n’hi hem tinguda mai cap. La nostra idea sempre ha estat que el bosc és el marc de la zoologia. Sempre creguérem que la naturalesa, de la qual el bosc és l’essència, era la zoologia. A la zoologia, el Mediterrani hi oposa constantment la Cultura —amb majúscula, perquè no hi hagi equívocs. L’equívoc podria provenir de creure que la cultura és cosa de llibres, de papers, d’universitats i de conferències. No. La cultura és cosa de la vida, de la vida de cada dia, de bondat, d’hospitalitat, de tolerància, de comprensió. El bosc és inhòspit, insegur i fred.

—Tot el que vostè vulgui, però li haig de confessar que estic una mica fluix en coses de simbologia. Un avet, enmig d’un saló, és una cosa certament estranya, però no es pot negar que és suggestiu…

—Valga’m Déu! Potser cap poble del món no ha arribat a crear, amb relació al Nadal, una cosa tan graciosa, tan popular, tan fina com els nostres pessebres, res que s’hi pugui comparar. ¿Com és possible que vostè, que no és un foraster, pugui tenir el més lleu dubte sobre aquestes coses? A Barcelona aquestes tradicions es conserven encara vivíssimes. Ja sé que la vida moderna té un sentit contrari, que els pisos són cada dia més petits, que arribarà un moment que no hi cabran més que símbols (els símbols es poden fer a mida), que és impossible de fer res, dintre dels seus límits, que no sigui l’estrictament habitual. Per altra part, fa molt pocs anys encara, fer un pessebre modest no valia res; les figures, el suro, la molsa, el ramatge, no costava cap cèntim, i ara tot val un dineral. Però això no desvirtua pas el fet que un pessebre sigui la construcció més fascinadora, més curiosa, més divertida i humana que per aquestes festivitats es pugui realitzar.

—Però les senyores…

—És clar. Les senyores adoren la vida moderna en el que té de més típic, en el que té d’esforç mínim. Quan hi ha una mica de feina —sobretot una mica de feina imaginativa— la seva salut se’n ressent. Sabut. De tota manera, sospito que a través del mínim esforç sistemàtic, a través de la civilització material neta i pelada, arribarem altra vegada al mínim esforç pur: vull dir que tornarem a la selva. A la selva no hi ha res a fer: no s’ha ni de fer la cuina, ni interessar-se per res, ni de fer el pessebre. Hom hi viu de l’aire del cel. No hi ha més que obrir la boca, gratar-se una mica i ja és vespre. És evident: l’arbre respon a la concepció del mínim esforç. Però aquesta qualitat no el fa ni menys exòtic ni el naturalitza. En canvi, la màgia del pessebre és meravellosa, fascinadora. És una delícia.

—Vostè exagera.

—Potser. A mi, que en tants aspectes de la vida tinc fama de no conformista, em sap greu, en la meva sensibilitat tradicional i tradicionalista, que es subverteixin els termes. Les tradicions s’han de mantenir. En els països en què l’arbre és la tradició està bé que es mantingui. Entre nosaltres, el seu exotisme és manifest. Per què s’ha de cedir davant de l’exotisme? Es tracta d’eliminar el pessebre i de substituir-lo, en el salonet, per l’avet boreal, de cantar himnes al bosc misteriós considerat com l’origen de la vida i com a forma simbòlica d’una vida místico-guerrera. Vivere pericolosamente…, deien a Itàlia, en aquella època. Com passa el temps! I després es tracta encara de minimitzar la diada de Nadal i de substituir-la per la de l’any que comença, amb la festeta dels raïms i altres nicieses per l’estil. Si això ha de fer vendre raïms a la pobra, trista i blanca província d’Almeria, jo no m’oposo pas a la festa, però potser valdria més que els raïms anessin a Anglaterra com abans anaven. Ara, si del que es tracta és de substituir la nostra gran festa per emanacions simbòliques de l’ex-país de la llei seca, potser valdria més pensar-s’hi una mica. Davant de Nadal, que és, mil·lenàriament, la nostra gran festa, l’any nou no té cap sentit —ni tan sols sentit astronòmic, per no tenir-ne.