UN NOVEMBRE FI

No recordo haver vist, en el curs de la meva vida, un novembre tan fi, tan plàcid, tan tebi com el d’aquest any 1947.

Durant una sèrie de dies, en terra, ha passat per davant dels nostres ulls un aire tan clar, uns blaus de cel tan rentats, purs i meravellosos, una calma tan suau, d’una persistència tan estàtica, que les persones sensibles han arribat a entreveure la palpitació del goig de viure. En el mar, els aires desmaiats i els vents perduts han a penes arrissat l’assolellat silenci líquid. Havent plogut prou per l’octubre per a assegurar l’alimentació tardorenca dels animals, els camps s’han mantingut verds i sucosos —a Mallorca dirien mollericosos. Ha estat una delícia passar els ulls sobre aquests colors suaus pensant en la seva fugacitat —pensant que d’aquí a uns quants dies, potser d’algunes hores, el fred ho cremarà tot i el verd es convertirà en cendra. Les nits han estat humides, com correspon a l’aire de l’estació, però ha estat una humitat sense insídia, sinó lleugerament tèbia. Amb les primeres llums del dia la terra ha aparegut coberta de gotes de rosada, tocada d’una vagarositat blanca i carminada, un fum lleuger com un vel de boira, morosa, com l’esperit de la terra. És aquella hora que, a les masies, les vaques remuguen i els cavalls s’exciten i el ramat d’ovelles surt de la quadra tumultuosament, arrossegant la boirina matinal. Però, quan el sol surt, la transmutació és instantània. El sol escalfa les velles pedres, dóna a les parets emblanquinades un color blavís, deixa un color de brillant a les gotes de les branques nues dels arbres, fa un esclat en les fulles de verd de tot l’any, posa una vinagreta sobre les vinyes, els rostolls i les fulles mortes… I el dia passa, pel que a la meteorologia es refereix, immòbil i calmat.

S’ha observat moltes vegades que aquest és un país de primaveres ràpides, de gran fugacitat i de tardors llargues. De tota manera, gairebé cada any, després de passar l’etapa de l’estiuet de Sant Martí, tan il·lusori, amb la prèvia realitat del temps de les castanyes, en arribar en aquests topants de l’any, el fred penetra a les cases, envaeix les habitacions particulars i comença aquesta cosa tan curiosa i pintoresca que anomenem l’hivern. Dic curiosa perquè aquesta aparició ens produeix cada any una autèntica sorpresa, una sorpresa tan inveterada i tan arcaica —ens l’anem transmetent de generació en generació, des de fa segles, com en les famílies es pot transmetre la forma del nas o les dimensions de les orelles—, que ni tan sols val la pena de parlar-ne. I llavors, a mesura que les cases es van refredant i va penetrant en els racons més moblats un fred que sembla destil·lat —que és el que succeeix en la immensa majoria de les cases—, sobre els carrers flota, a les hores de sol, una temperatura benigna i suau. Aquest contrast és una consolació modesta; és, si vostès volen, molt poca cosa; una compensació fictícia i il·lusòria, però el cert és que cristal·litza, arribat aquest temps, en una espècie d’ideal nacional, que consisteix a anar a prendre el sol, a anar a absorbir el sol per tots els procediments de què disposa la naturalesa humana. Aquest ideal, que és absolutament majoritari, encara que no tothom el pugui portar a la pràctica, converteix la ciutadania del país en una ciutadania de carrer i de plaça. Ací, l’home és un home de carrer, durant gairebé tot l’any. Adéu, adéu… records… ¿esteu tots bé?… una abraçada… fins demà… Ens passem la vida entre les faccions més o menys enriolades dels amics, dels coneguts, dels saludats, dels coneguts de vista, d’un nombre poc o molt nombrós de familiars. Ens sentim sempre —almenys aparentment— acompanyats. I aquesta simfonia, vagament sentimental, dura tot l’any: a l’estiu, perquè, sota els arbres de places i carrers, s’hi està fresc; a l’hivern, perquè l’urbanisme és assolellat. Tota aquesta situació permet d’afirmar, potser, que aquest és el país de l’amor al proïsme i de la universal cordialitat ciutadana. Però, si aquest amor fos practicat sempre i sistemàticament, deuria ser trobat, a la llarga, molt avorrit; per això se solen matisar aquests sentiments amb moltes dosis de maledicència i amb aquelles formes d’enveja atàvica compatibles amb l’adulació tan ben catalogades.

Barcelona era una excel·lent ciutat per a prendre el sol. Ara, en aquest aspecte, ha perdut molt per la fenomenal invasió automobilística que envaeix carrers i places. La ciutat tenia a l’hivern —anys enrera— dues classes de matins: una situació matinal morosa i enganxosa, amb un plafó de vapors espessos i grisencs sobre els teulats, en els quals es barregen, amb els elements atmosfèrics, tota una massa d’evaporacions industrials i humanes i una forma de matí radiant, pura i clara i que apareix quan bufen els aires del Montseny —que és la tramuntana de Barcelona—, secs, tònics i brillants. Els matins clars semblen fets expressos per a llevar-se aviat. Els altres, els de plafó grisenc, per a alçar-se tard. Aquests darrers, però, quan el sol arriba al zenit, s’aclareixen (si el dia ha de ser normal), el plafó enganxós es desprèn de teulats, punxes i parets, i és llavors que de l’opacitat de terra d’escudelles que té Barcelona, en les seves hores matinals ofegades, en surten els colors més o menys pintats. Això fa que, a la tardor i a l’hivern, sigui, a l’hora de l’aperitiu matinal, una ciutat alegre i clara. El fet confirma una observació que potser es podria formular d’aquesta manera. Les ciutats acarades a llevant —i aquest és el cas de Barcelona— tenen els matins tònics i assolellats i les tardes més aviat tristes i apagades; les ciutats acarades a ponent, com Roma, tenen els matins insignificants i les tardes grans i triomfals.

En el camp, un novembre tan dolç i afinat ha donat un encant únic als olivars. El fruit es troba encara a l’arbre, però la recollida es va acostant. Les olives van passant del verd àcid al violaci, i, entre la plata de les fulles, hi flota un baf clerical i moradenc. Les branques de les oliveres, carregades de fruits, cauen dolçament, formant una corba fatigada. Sempre em fascinà la semblança de les formes vegetals en granada fructificació amb les formes de la humana maternitat, però no conec cap poeta del nostre país que hagi escrit una sola ratlla sobre aquesta semblança amb les oliveres carregades. El fet és degut, segurament, a la meva transcendental ignorància. És com un esllanguiment estàtic que el poeta Maragall manifestà comparant la maternitat amb els ceps plens de fruita.

Una tal lluminosa i enlluernadora comparació —humaníssima— podria fer-se ara amb la dolça i lànguida caiguda de les branques de les oliveres carregades d’olives violàcies. Aquestes cadències de caiguda mansa i lleugerament abandonada donen a aquests arbres tan durs, tan compactes, eviterns, soferts, indiferents, el moment de la seva màxima sensibilitat, del seu moll més medul·lar. ¿Qui podria captar amb dos adjectius una tal gràcia de corba vegetal?

Però aquesta tardor, tan bella i delicada, ¿fins quan durarà? Fins quan es mantindrà? El que n’augmenta l’encant és el sentiment inqüestionable de la seva fugacitat. D’aquí a unes quantes hores, d’aquí a un nombre de dies inaferrable, ¿quin aspecte tindran la terra i el cel? D’aquí a pocs dies, que passaran volant —potser d’aquí a unes hores—, la màgia d’aquests moments que tenim davant no serà més que un record vagarós, imprecís, perdut, com un pur somni, flotant, sobre una altra realitat. Les oliveres, collit el fruit o escampat per terra per la força d’una ventada, perdran les corbes maternals, agafaran un aire grisenc o moix o es crisparan davant el vent, la pluja o les gelades.