PLATJA A L’ESTIU

Sota de la blanca, enlluernadora llum canicular, la platja ha quedat d’un color de caramel rosat diluït. A la una de la tarda és plena de gent. Els estiuejants: ja se sap. Abans hauríem dit: negra de gent. Ho hauríem dit perquè abans les persones que freqüentaven les platges anaven vestides, hermèticament vestides. Els vestits, a més a més, eren obscurs, negrosos i severs, d’una severitat que les barbes, les grans barbes negres que llavors es portaven, convertien en severitat teatral i de vegades grotesca.

Sota del sol, en aquella època, la gent restava a la platja com si anés a un enterrament. Molt de tard en tard gosava posar-se un mocadoret de color de canyella sobre el front suat. Dins del seu camp visual, les poques persones que es banyaven emetien esgarips aguts, com si estiguessin a punt d’ésser degollades. Els vestits de bany eren d’una estilització complicada: les senyores portaven una còfia al cap i uns llacets als genolls que tancaven unes calces castrenses. Era una disfressa per a entrar en l’aigua fent esgarips. Quan l’aigua tenia la delicadesa d’arribar-los al llombrígol hi feien una cara tan rara, dibuixaven una disposició tan dolorosa, les faccions se’ls contreien d’una tal manera, que feien la impressió de sofrir intensament. Les persones que tenien un vestit de bany —que eren poquíssimes, car els pobres es banyaven en calçotets llargs o en faldilles— es disfressaven de banyistes en casetes de fusta construïdes ad hoc, casetes llargues i apaïsades que presentaven, en ambdues parts laterals, unes llargues orelleres que penetraven en l’aigua, la qual cosa permetia, a les persones que les utilitzaven, banyar-se sense ésser vistes. En l’espai de mar d’aquestes casetes hi havia una bóta fondejada a l’horitzó —o quasi— i unes cordes lligades a la bóta, que permetien agafar-s’hi quan la por del naufragi era irresistible. La visió de quatre, sis o vuit persones agafades a aquestes cordes fent contraccions sobre tres pams d’aigua, bufant i xisclant desaforadament quan l’aigua de mar els relliscava tímidament sobre el cul, és un dels records estivals d’infantesa més inesborrables. Ara la gent es despulla amb facilitat i es tira a l’aigua impàvidament. Sobre l’arena, els homes i les dones de carns torrades o rosades formen com una tapisseria de cames, cuixes i tors crus i bigarrats, guspirejant i assamfainada, sobre la qual el ventet del mar fa ondular les ombres fugitives de les veles, dels pomposos paraigües de platja, de les ombres lleus. Els banyistes entren a l’aigua i en surten amb una decisió absoluta, hi fiquen el cap amb una estoica tossuderia i és cada dia més petit el nombre de criatures que ploren en penetrar en el medi líquid. Tinc reiteradament observat que les criatures que ploren són principalment aquelles a les quals els seus papàs —o qui sigui— sotmeten a una immersió forçosa i tirànica. És molt probable que les criatures sotmeses a una immersió tirànica conservaran del mar, tota la vida, un pèssim record, i del bany una impressió desagradabilíssima. Davant del mar, les criatures, se les ha de deixar completament lliures, i d’aquesta manera apreciaran els avantatges i els inconvenients de la immersió, amb la seguretat que es tiraran a l’aigua espontàniament un dia o altre.

Però això és un incís.

La platja —deia— forma com un tapís de formes humanes sobre un fons de color de rosa diluït. Sobre la sorra del granit descompost, de la qual la reverberació del sol treu menudes i ondulants llenques de foc, la gent es mou peresosament. La platja produeix un punt d’embeneitiment. La blanca ferocitat de la llum tendeix a fascinar-nos amb el seu fulgurant desvarieig. Al moment en què les maneres semblen ésser més lliures es produeix el mutisme de la claror grandiosa i decisiva. L’home és més propici a l’ombra que a aquests escàndols lumínics. ¿Aquesta forma, aquella, la de més enllà…? Les formes són dins de la llum massa lleugeres perquè hom pugui fer-se càrrec dels matisos. Tot sembla inundat d’una llum que de tan forta sembla girada al revés, es projecta sobre un angle obtús eixordador, definitiu. Dins de la fulguració, tot es limita: el vent passa sobre la pell humida o seca en una digitació que emplena tots els sentits. És una mena de felicitat cenyida, un superindividualisme concentrat cap endins. És un moment de felicitat solitària, inintercanviable, limitada a un mateix. És la forma de la felicitat més barata de la vida.

Aquest senyor s’ha acostat a la platja lentament. Constitueix una naturalesa voluminosa, amb uns sacsons respectables i assenyats. Trenta-cinc anys enrera hauria anat vestit de negre; ara va vestit de blanc. És un estiuejant a l’antiga, modernitzat convenientment. És una mica escàs de cabells, té un ventre com una gran mongeta i porta ulleres negres, voltades d’un plàstic voluminós i inofensiu. Les persones que porten ulleres negres tenen la il·lusió de pretendre passar desapercebudes. La il·lusió és pueril, però jo sempre he estat partidari que les il·lusions fructifiquin. El senyor de referència transporta un tamboret de tisora. S’acosta a una ombra formada per una tela de color de taronja i col·loca el tamboret sobre la sorra. Sota de l’ombra que el vent aclareix hi ha unes senyores d’una notòria superfície que baixaren a la platja, no Per res, sinó simplement perquè tendeixen a concentrar-se, sempre, allí on hi ha gent. Per l’espai reduït d’ombra que les senyores han deixat al senyor del tamboret es dedueix que són familiars. Una altra cosa es dedueix clarament: aquest senyor ha baixat a la platja precisament per fruir amb els ulls, per animar una mica les seves pupil·les fatigades, voltades de corbes concèntriques. La seva pell té una blancor tètrica. Una blancor tocada lleugerament d’un reflex d’avellana clara i trista. El mar és un enlluernament. El vent passa, bla, sobre l’aigua de sol. Hi ha un petit onatge superficial. A sota es veu un enorme volum d’aigua estàtica, immòbil, transparent, com un bloc de cristall. El senyor del tamboret mira un moment el mar i sent entre la roba i la pell una bafarada d’aire humit i calent. Sobre el front se li formen unes petites gotes de suor, com petits diamants barats i tèrbols, pures meravelles. Aquestes gotes es mantenen quietes i immòbils quan el cos del qui les porta es manté rígid; quan es produeix el més lleuger moviment, les gotes es desplacen, tendeixen a unir-se i es produeix un regueró de suor salada —una vena líquida. Aquest petit regueró s’atura un moment davant de l’ondulació d’una artèria blavissa. Però el senyor fa un lleuger moviment i el filet de transpiració venç l’obstacle i s’escola galta avall, suaument. El filet líquid és insignificant, però de vegades la seva cal·ligrafia, relliscant sobre la pell, produeix un calfred. El senyor ha baixat a la platja per tenir una sensació de rejoveniment, per fruir amb els ulls de les formes joves i turgents que la naturalesa produeix a través dels papàs i mamàs, o sia a través de les famílies. I realment és així: el paisatge dels voltants és ple de formes saboroses: un braç, una cuixa, una esquena. El panorama és magnífic. Però de cop i volta abaixa la vista i veu, davant seu, una forma petita, una criatura que li diu: «Oncle!, oncle!». El senyor del tamboret és, en efecte, oncle d’un nen anomenat Josep Maria. El nen Josep Maria deu tenir uns deu anys, és un nen pàl·lid i ullerós, amb unes orelles enormes i un rosari de vèrtebres sobre l’esquena lleugerament corbada. La presència del nen, just acabat d’arribar, d’una pal·lidesa cadavèrica, és d’una extemporaneïtat manifesta. El nen va dient «oncle!, oncle!» amb una petita galleda de llauna a la mà i una pala a l’altra; però, al senyor del tamboret, li entra una son dolça que l’escalfor i el sol incuben ràpidament: sense voler s’està adormint. Al principi sembla que aquest descendiment de parpelles és per veure-ho millor, per matisar la cruesa de la llum amb una teranyina d’ombra suau. Però el cap li cau, visiblement, cap al cantó esquerre. Dos o tres filets de suor, que el sol plateja, rellisquen per les seves galtes. L’avellana de la seva pal·lidesa accentua el to. Assegut en el seu tamboret, aquest senyor, amb una petita taca d’ombra sobre els sacsons del clatell, el cap una mica tombat, causa una voluminosa sensació de tranquil·la i amable presència. Les criatures entren a l’aigua i en surten. Els joves es torren sobre l’arena. Els espectadors miren el mar —sense veure’l—, enlluernats i silenciosos, sense saber què fer ni què dir. El senyor voluminós ha arribat a la felicitat completa. Durant nou o deu mesos consecutius es digué: «Baixaré a la platja, perquè la cosa deu valer realment la pena». I, en efecte, la cosa val la pena. Però aquelles orelles, aquelles enormes orelles translúcides i separades de Josep Maria… I, així, s’adormí en el tamboret. El cap li va caient d’una manera insensible, i tot d’una la boca se li torça un xic i deixa veure unes dents d’or, postisses. No és pas una posició gaire brillant. És una posició que demostra simplement que el senyor del tamboret s’ha adormit.