LA SEGA —A L’ANTIGA

Ara, els camps de civada i d’ordi —en el pla— han arribat a la maduresa i tenen un color de mel aigualida però calenta. Hi ha camps de civada tan blancs, d’una blancor tan fina i inconsútil, que semblen esponjats per una escuma de somni. Tenen la pal·lidesa de l’espiga moribunda i alhora una ànsia de perviure en el moment fugisser i sensacional de la bellesa de les coses. Els camps de blat són més diversos: uns arribaren a la saó de la mel daurada; altres conserven encara un color àcid i verd, com una vara de freixe. El vent es bolca, lluminós, sobre aquests camps que el sol —com un lleó adolescent— perfuma d’una escalfor tibant, seca i fibrosa. Els ocells passen l’ala corbada sobre els tanys oscil·lants, freguen les espigues que el pes del gra colltorça com una galta rossa. Els núvols blancs s’allunyen, passen, extasiats per l’ordre perfecte. Per influència, potser, d’aquest ordre, les mirades que ara es troben sobre la terra són clares, atentes i serenes. Els pagesos examinen els seus sembrats acostant-hi l’orella, amb el mateix gest que sol fer-se davant d’una dona alta i esvelta. Trenquen una espiga i senten al palmell de la mà el pàlpit tebi de la vida; perquè el blat hagi arribat a la saó és necessari de sentir, al palmell de la mà, el que es produeix en agafar una espiga madura, tan infinitament delicada al tacte que el gra se separa del boll i de l’espiga del simple contacte dels dits. Hom diu llavors que el blat ha mort bé. És l’època de la sega.

Així com la verema sembla anar lligada, segons els professors més pacífics, amb els excessos i fisiologies de Dionisos i la sembra és una operació que ha penetrat a través de la figura i del gest del sembrador en els museus, sales d’exposicions i discursos polítics, la sega ha estat un tema d’una repercussió més limitada. Però això no vol pas dir que aquest no sigui un dels més grans esdeveniments de l’any, un dels més seriosos i importants. Sens dubte la sega ha estat, amb el batre, la feina que ha fet suar més l’home de tots els temps. Quanta suor, Déu meu! El fet és molt digne d’ésser recordat, sobretot ara que, gràcies a les màquines, se sua molt menys en gairebé tots els rodals de la terra i es poden passar tantes hores de l’estiu en una o altra ombra fresca. Això em fa pensar amb gust, sempre, en els noms dels fabricants de màquines de segar que es vengueren inicialment en aquest país: els noms de Deering i de MacCormik, exactament. Aquests noms mereixen respecte. L’adopció cada vegada més generalitzada de les màquines de segar em fa reviure en la memòria el record dels segadors de falç que venien de tan lluny, de la Cerdanya, a segar els camps del meu país. Els vaig veure en la meva infància i tenien un aspecte magnífic. Treballaven a preu fet, a tant la vessana, i menjaven copiosament unes grans plates de terrissa groga plenes de ceba i de tomàquets —els primers tomàquets es donen per aquest temps— regats d’oli lluminós. El pa morè era saborós i el vi tenia una positiva presència. Les velles qualitats de les coses —del pa, del vi, de l’oli— semblen haver-se debolit per sempre. Aquells segadors, la falç a la mà, entraven en els camps fascinats per la feina, suaven de la sortida de sol fins que es feia fosc i concentraven tota l’olor del precepte bíblic. Però amb els llavis untats d’oli, el pa morè a la faixa i el porró assequible, semblaven més satisfets i potents els homes d’avui, tan escanyolits, pretensiosos i tristos. Aquells vells segadors ambulants ja fa molts anys que desaparegueren.

Després hom segà amb la dalla, i això ja es pot recordar plenament, perquè és de quatre dies. Cada pagès segava el seu blat amb el seu personal i la família. Era la sega familiar, la típica de les masies, amb el pater familias al davant, els fills darrera i les dones lligant les garbes d’espigues. Era un espectacle que a la llarga resultava una mica monòton, però d’una dignitat insuperable. Quan a mitja tarda es presentava el nin amb el cistell del berenar, cobert amb el tovalló blanquíssim de drap de casa, el sol es bolcava sobre la mel de les espigues. Era un enlluernament aurífer. Hom cercava una ombra. El tovalló era estès a terra. El porró era galtainflat; cebes i tomàquets semblaven esperar la benedicció de l’oli; les llesques de pa tenien una magnitud solemne. Si no hi havia una ombra a la vora, hom menjava a ple sol, sense dir res, amb el mateix àvid silenci que caracteritzava tota la feina. Les orenetes volaven al fil de l’espiga. El cel, desmoblat, d’una pàl·lida blavor incandescent, semblava buit. Si per casualitat passava un núvol, hom el mirava mastegant un clovell de ceba o a través de la taca del vi en el porró alçat sobre el cel. El sol tenia una presència universal, meravellosa i tranquil·la. La tarda anava caient lentament amb una rotunditat turgent, una plenitud immensa. La llum de tot el dia, sòlida i dura, iniciava una lleugera caiguda en la dolcesa. Després hom esmolava la dalla amb la pedra tosca humida i la respiració febrosa d’homes i dones es projectava altra vegada sobre la feina. Entre dues llums, la gent tornava a casa en fila índia, amb els cistells, càntirs i dalles a l’espatlla: sempre amb el mateix fatigat i àvid silenci, deixant en l’aire un rastre de suor bíblic.

Tot això ha passat avall. Ara la sega es fa a màquina, com tot el d’aquest món. L’olor de la sega, la suor de l’espècie, ja no s’estila. S’enganxen tres animals a la màquina de segar i la màquina camina al fil dels tanys de blat amb les aspes a l’aire fent un soroll de ferralla desgavellada, amb un home assegut, les regnes a la mà, en una cadira metàl·lica alta i lleugerament ridícula. Les aspes abaten els tanys, que són tallats a flor de terra, pel joc de les serres. Els cavalls fan la volta al camp en un moviment d’espiral gairebé insensible. Cada tres o quatre passes, la màquina expulsa del seu ventre, en un moviment d’escopinada brusca, que la cosa mecànica que té fa gairebé risible, els paquets, perfectament lligats, de les garbes. Quan el blat queda exhaurit, la màquina s’atura al centre del camp enmig d’un estol de garbes ajagudes a terra col·locades en ordre i en fila: un arrasament modèlic. Aquest és el segar d’avui: a part dels cavalls, ningú no sua en la feina. Hom sega amb el fuet i el lèxic de rigor, tractant-se de quadrúpedes. Ja ningú no berena ni es veuen passar els núvols sota la corba que fa el raig del porró. Aquella cosa mirífica i emocionada, aquella vagarosa i llunyana remor de l’àngelus dels capvespres de sega, ha desaparegut. El treball de les màquines —sento dir— és millor que el que feien els homes. Els camps queden com si els haguessin esquilats amb la màquina del zero. Però un vell segador que contempla, com si fos un monstre, els progressos mecànics de la sega, em diu que li sembla que el pa no és tan bo com aquell pa antic que costava tant d’arrencar de la terra.

Així, doncs, la sega, que abans emplenava, en les Masies, tantes hores, ara és una operació rapidíssima. Les màquines abaten les espigues veloçment. Tot canvia, tot es transforma i els vells mites de la vida agrària són irrecognoscibles. Ceres, Pomona i Demèter, les velles senyores de l’antropomorfisme agrari, són incompatibles amb la maquinària agrícola. Arribarà un dia que només els poetes estimaran la terra. Els presos hi circularan asseguts en els seients de perruqueria de les màquines, amb una flor al trau, un rellotge de polsera i una corbata rutilant i virolada com una rosella.