LA NEU

—Mira, tu, ha començat a nevar…!

—Així, ho sembla…! —faig amb un aire del qual no puc, sentint-ho molt, vèncer la displicència.

M’acosto a la finestra i veig caure les volves, espesses. El cel és d’un color de nata muntada, molt densa, lívida, d’una esponjada deliqüescència. Les volves cauen verticals i continuades, com si estiguessin habituades a caure sobre aquesta terra. Gran calma de vent. Les coses tenen una immobilitat aturada, impassible.

—L’espectacle és fascinador…

—És possible.

—I quin silenci!

—Dant té un vers meravellós sobre el silenci que produeix la caiguda de la neu. Voldria recordar-lo i no em ve a la memòria, i no tinc a mà la «Comèdia». Quina pena! La caiguda de la neu omple la terra de silenci. Quan neva es produeix una atonia de la vida.

—La neu és un prodigi.

—Sí, és un prodigi, sobretot quan es contempla en les pintures de Breughel.

A les dues de la tarda començaven a caure volves de neu. A dos quarts de quatre, el petit jardí de la casa on em trobo és una pura delícia. La immobilitat de l’aire és absoluta. La minva de la llum ha agrisat lleugerament el cel. S’han posat cinc dits de neu intacta, puríssima, damunt dels parterres del jardí. Els vells, alts, avets, els arbres fruiters, els rosers, han quedat empolsimats de blancor viva. Els diminuts camins de boixos retallats semblen haver augmentat la seva perfecta alineació geomètrica. És impossible no recordar les velles pintures xineses amb neu del Museu Britànic i del Museu Guimet, el seu sintetisme realista al·lucinant, la seva cerebral poesia. La neu té una blancor enlluernadora, una blancor que la llum de la tarda, a mesura que es va esmorteint, sembla tocar d’un rosa evanescent, una qualitat de cosa afluixada, vaporosa, de medul·la. De sobte un pardal, més mort que viu, es posà sobre la branca d’un arbre i caigué una empolsimada dispersa, polvorescent de neu. Fou un instant, rapidíssim, fascinant, de claror viva. Aquestes coses han estat pintades pels vells xinesos i en el nostre món només per un pintor que ja fa segles que morí.

—Per Breughel.

—Exactament. Pel vell Breughel, que pel meu gust és un dels pintors més grans, més exquisits, més humans, que han passat per la terra. És a Holanda i al Museu de Viena on poden veure’s les millors pintures de Breughel, sobretot la «Boda de pagesos». Ara, els Breughels nevats es troben en el Museu d’Estocolm, on constitueixen, al meu entendre, el més gran encant d’aquell museu. El vell pintor holandès pintà tota classe de neus: la neu dura convertida en gel, la neu esponjada com la bossa del pulmó, la neu aigualida, inconsistent, l’espolvoreig. Arribar a domar d’una manera tan precisa aquestes diferents matisacions de la neu és una cosa difícil, per la imperceptibilitat dels matisos i la monotonia colorística; requereix una observació atenta i subtil.

»Nevà fins a les sis. A la nit, el cel s’aclarí i lluïren les estrelles. L’endemà al matí, la nevada reprengué i cap al tard caigué una gran quantitat de neu. Sembla que la qualitat d’aquesta segona espessa nevada fou la que els esquiadors estimen més: volves petites, molt espesses, d’una qualitat en certa manera oliosa i relliscadissa. Aquestes volves mullen els vidres de les ulleres de la gent, però permeten que els esquiadors passin volant sobre la terra. El cas és que a la una de la nit teníem sobre la comarca un pam i mig de neu. Una cosa inusitada, sorprenent.

—I perillosa…

—A la neu, s’hi pot relliscar sempre, i per això convé prendre aquelles precaucions que l’experiència de la gent del Nord aconsella. Pretendre caminar sobre la neu de la manera que solem caminar habitualment, és a dir, posant els peus plans i recolzant el moviment de caminar sobre la part anterior de les sabates, és exposar-se a caure. Per a caminar-hi amb una certa seguretat s’hi ha d’enfonsar el taló de la sabata amb decisió. La nostra tendència és caminar-hi de puntetes, com les ballarines. La gent del Nord tendeixen a caminar-hi al revés: a enfonsar-hi els talons. L’aspecte pesat i sòlid que té aquella gent prové potser del fet que caminen més sobre els talons de les sabates, cosa obligada per la necessitat de caminar sobre la neu.

»La nevada, doncs, agafà un aire desusat i, com totes les coses desusades, no gens agradable. Ací, quan sortim del sol o de les dues gotes, poden passar les coses més greus. Si en lloc de dues gotes en cauen quatre, la inundació en un lloc o altre és indefectible. Si les dues gotes no es produeixen, és la secada i les rogatives. Quan cauen més de tres dits de neu…

—Home!

—Li explicaré el que em succeí la nit del segon dia de nevar. És divertit. A la tarda vaig haver d’anar a una població veïna. Vaig fer cap a la fonda. A l’hora de sopar es produí una interrupció del fluid elèctric. «No serà res!», vaig sentir dir. «Es deuen haver fos els ploms». Vaig encendre un cigarret pensant que no seria res. A les deu del vespre l’electricitat encara no havia retornat. Amb això circulà la notícia que a la casa no hi havia cap espelma i que les poques que hi havia a la població havien estat acaparades per no sé qui. Vaig encendre un altre cigarret. Després de moltes anades i vingudes en una obscuritat tètrica, un veí parent llunyà del fondista proporcionà un ciri groc i vell, a la llum del qual poguérem menjar un brinc. Mentre menjàvem una taronja glacial, aparegué una minyona trèmula i espantada, la qual digué que a la seva habitació, situada a l’últim pis de l’establiment, s’hi havien fet una tal quantitat de goteres que hi plovia com al carrer. Fent llum amb el ciri, pujàrem fins a l’últim pis i veiérem, a la seva lívida resplendor, que el sòl de l’habitació era un bassal d’aigua, que, sota de la gotera més forta, hom hi havia posat una palangana, sobre la qual les grosses gotes del teulat queien fent un soroll aparatós i unes bombolles grosses.

»—El teulat és una mica fluix! —digui al fondista.

»—Sí senyor, el teulat és fluix i sempre passa el mateix. Si neva una mica més del que és corrent, el teulat deixa passar l’aigua com un cistell. I si no fos més que això!

»—Pot passar alguna cosa més?

»El fondista em mirà amb ulls tristos. Continuava nevant copiosament, però em semblà que no havia pas baixat gaire més. Al contrari. Tornats al menjador, obrirem un moment una finestra i poguérem observar que la pluja guanyava la neu. Del teulat de la casa queia una gran quantitat d’aigua —neu que s’anava fonent— que feia un soroll fort en el carrer. En tancar la finestra, el fondista em digué:

»—Ho sento. Passarà una mala nit.

»—I per què?

»—Perquè quan l’habitació de la criada sigui madura (transcric literalment) l’aigua caurà a l’habitació de sota, que és precisament la seva. No falla mai: sempre que cau una mica més de neu que la corrent i no es glaça, els desguassos del teulat no poden engolir i la casa es converteix en un cistell.

»En vista que quan neva més del compte la cosa no falla mai, em semblà prudent encendre un altre cigarret.

»Quan, una hora després, vaig entrar a l’habitació il·luminant-me amb un llumí, vaig veure que havien posat el llit en un racó, en el racó de menys perill. A terra hi havia una galleda dins de la qual queia amb una obsessionant fatalitat una gotera; una mica més enllà hi havia una palangana dins de la qual queia una altra gotera, i al fons, també a terra, hi havia un florer (el florer que solen posar a l’estiu damunt del piano del salonet, que és un elegant i magnífic florer) que en aquell moment recollia l’aigua d’una altra gotera. En un racó es veia un pilot de serradures sobre del qual queia l’aigua estúpidament. Hom havia utilitzat tots els instruments de captació que havien estat trobats, però hi havia el perill que es produïssin altres goteres.

»En el moment de pujar a l’habitació, el fondista tingué la consoladora atenció de dir-me que en força cases del poble passava, en aquell moment, el mateix. Afegí:

»—Ja comprendrà que no podem pas estar preparats per a aquestes nevades tan fenomenals…

»—Naturalment…

»En ficar-me al llit, si no hagués estat la profunda obscuritat que hi havia a l’habitació, hauria sentit, amb les goteres saltironejant al voltant meu, una atabaladora sensació de ridícul.

»De vegades hom pensa: “Ah, si nevés!, quina dormida no faries! Quina manera d’agafar el son! Quin dolç i benèfic silenci no seria, per a dormir, el de la neu!”

»Mentrestant, l’aigua anava caient sobre les serradures, a la galleda, a la palangana, al rentamans, a l’elegant i aparatós florer…