NIT (VILATANA) D’ESTIU

En aquestes xafogoses nits d’estiu i de poble hi ha el recurs de divagar deambulant lentament, sense fi ni objecte, pels carrers. Per a passejar hi ha nits exquisides, altres menys. Això depèn en gran part de la qualitat dels pobles. A la llum frenètica del sol les coses han d’ésser molt boniques per a fer un cert efecte; en canvi, l’urbanisme més mediocre, tocat per la llum de la lluna, sembla flotar en el somni i la irrealitat. Aquests carrers són freds i tristos; ningú no tractà mai de posar-hi el més lleu detall de gràcia o d’intimitat. El to industrial ha volgut donar al poble una aparença de civilitat, i això ha estat considerat incompatible amb el mínim vestigi saborós. Tot és fred, mecànic, sinistre: formes mortes. Però la lluna tot ho embelleix. La seva llum toca, de vegades, la meitat d’un carrer: d’un cantó hi ha un hàlit de claredat tèbia, una lluminositat suau; de l’altre, una dilatada ombra bronzejada. Altres vegades la lluna toca les parts altes de les cases, com si flotés, i després, a partir d’una ratlla perfectament traçada, es produeix com una inundació d’ombra dins de la qual les coses es fonen i s’ensopeixen, vagues. Amb el pas de la nit, els espais d’ombra i de llum varien constantment, com si la lluna pugés i baixés, entrés i sortís per les anfractuositats urbanes.

Hom passa pels carrers deserts. Tot està en calma. El poble dorm. El camí, vers fora vila, és sempre el mateix. Esgotat el darrer pseudòpode, hom apareix davant dels hortets suburbials. Per entre les taparades de canyes i xifrers hi ha uns petits camins trencats i polsosos. Darrera de les taparades es veuen les lleugeres frondes dels fruiters, d’un verd translúcid que la llum de la lluna grogueja; albercoquers, perers, presseguers i les copes grans, rodones, daurades, de les figueres. Sota dels arbres es veuen les petites casetes suburbials, emblanquinades, que amb la llum evanescent tenen un aire de misteri. Encara us arriba l’olor de la regada de la tarda, l’escalfor de la terra humida i grassa. Les granotes fan un soroll monòton i eixordador. S’aturen de cantar un moment… i després tornen a donar el seu rot resignat i greu. Sentit lluny, aquest soroll en zig-zag sembla inútil i trist. De prop és atabalador, una cosa que fa comprendre la pròpia i personal petitesa. En els intervals de silenci, se sent el lladruc d’un gos, remot, el cant humil i sorneguer del mussol i un gall que somnia. Un gall fa: quiquiriquí; després fa: cocoricó. El negre rossinyol s’ha tornat rar, si no ha emigrat cap al nord. Tot sembla detingut i extasiat en la dolçor de la lluna, però tot té una febreta de vida misteriosa i recòndita, secreta. El vent és imperceptible i sembla perdut en les canyes del corriol. Tot d’una, la vista queda enlluernada, fascinada, per l’esgarip lluminós que deixa, en el cel, una estrella que cau i es dissol.

El retorn es fa més pesant. Altra vegada els carrers de la vila, deserts. El silenci és tan dens que hom gairebé té por de despertar la gent. De vegades, en una finestra, es veu un filet de llum. En altres habitacions, els batents són entreoberts. Se sent com un parlar difús i baix, llunyà —en l’aire. Potser algú que somnia… D’altres finestres (de planta baixa), en el fons de l’ombra, n’arriba una difusa inquietud i se sent vagament un «ai, Senyor!» o simplement un «ai!» produït per la pressió d’un gran pes. S’aixeca un gos que jeia a la voravia, fa uns passos, gira sobre si mateix i es torna a ajeure al mig del carrer, damunt de la pols, fatigat i somnambúlic. El marc d’una finestra s’inunda tot d’una de llum i després s’apaga en el silenci. La il·luminació pública crema el baf groguenc i fluix de les bombetes. Se sent que algú ve o va. Després, darrera la primera cantonada, apareix l’esquena corbada del sereno. Els serenos fan anys, dintre d’una cosa malaltissa. Apareix després un carro fent gran estrèpit —un carro buit i nocturn, amb un fanal d’oli plantat a la camèlia, com una cuca de llum. Quan el soroll que arrossega es dissol, torna a fer-se present el panteix, de vegades lleuger, imperceptible, altres vegades voluminós, entresuat, del poble adormit en la boirina misteriosa dels seus somnis. Se sent el tic-tac d’un rellotge de caixa, pertorbat per la maquineta eixelebrada d’un despertador. Les campanes van donant les hores amb la seva habitual, greu indiferència. A mesura que hom s’immergeix en el silenci es fan perceptibles unes sonoritats més recòndites: una cerilla que hom encén; una girada sobre el matalàs —una cama nua potser jove, rosada, plena— que rellisca sobre la frescor d’un llençol, en l’aire lleugerament covat i corromput. Amb la seva meravellosa llibertat nocturna, els gats van i vénen. Alguns se us queden mirant estupiditzats, amb mig cos a dins del forat de la gatinera, i, si tenen una llum sobre la cara, les seves pupil·les absortes tenen un color verd metàl·lic, fred. El grill de la gàbia, penjat sobre els testos, va donant corda a la seva cordeta. En aquestes cambres, hi deu haver —penso— un penja-robes del qual es deu suspendre una americana, una armilla, els tubs d’uns pantalons amb els calçotets a dins. Hi deu haver també una imatge —o potser un calendari— plantada a la paret amb un cromo llampant o potser un retrat d’una artista de cinema. Sobre l’estora prima com una orella de gat, uns sabatots polsosos. Unes sabates aprofitades són la cosa més humana i més tètrica. Potser hi ha un vas d’aigua que la xafogor ha entebeït, sobre la tauleta de nit. I dues o tres cadires, de balca, amb els barrots pintats de negre, en el respatller d’una de les quals hi ha un cinturó de cuiro, la taca d’un mocador i uns mitjons per a sargir. En les habitacions que tenen la finestra oberta, la llum de la lluna sembla adormida dins de la seva mateixa morbidesa, i la llum converteix el mirall en una substància irreal, toca la palangana nafrada, aombra o aclareix l’orografia del llit —de les robes, del cos humà estès entre els llençols desfets. Tot és pobre i prim, grapejat, però la llum sembla fer una callada companyia a les coses més corrents, a aquests retrats de família en la seva reminiscència més mortuòria, que cada dia s’assemblen menys al record, a la idea que hom conserva de les persones que representen. En les habitacions tancades —hom pensa encara— hi deu haver l’olor d’oxigen devastat, esgotat, mort, que deixen els pulmons. En el cantó del carrer tocat per la lluna es veuen sota teulada els nius de les orenetes; pels forats dels nius apareixen els caps blancs i negres, inquiets, de les femelles —caps que entren i surten com en els rellotges de la Selva Negra.

La nit va girant, i, a mesura que passen les hores, sembla augmentar l’emoció de les coses en la seva passivitat infranquejable. Tot és ací mateix, darrera d’aquestes fustes i d’aquestes parets, i tot sembla a cada moment més llunyà, més remot, més inassequible. Hom passa per aquests carrers habitats, coneguts, lentament i es fa impossible de desprendre’s d’una pesada sensació de solitud i de buidor. I així, de cop i volta, hom sent, en girar una cantonada, una sensació de matinada, d’aire fresc, per no dir fred. L’esgarrifança es produeix a l’esquena, i hom sent com si la roba se separés i s’allunyés del cos. Llavors es veu aparèixer, en el llindar obscur d’una finestra, una ombra despentinada i desfeta que tanca els batents. Se sent el soroll rovellat que fa el muntant d’una porta i es veu un home que enfila el carrer amb una carmanyola sota el braç, les mans a les butxaques. En la llunyania del carrer es veu una dona amb un vestit clar i després apareix un senyor amb un barretet al cap, un cigarret a la boca i una maleta a la mà. I així arriba l’hora de retirar-se en una altra solitud, abans que s’apaguin els llums urbans i el poble quedi amoratat i lívid.