EL TEMPS DE LES CASTANYES: ELS RECORDS

—A vostè, li agraden les castanyes?

—Regular, francament. Les trobo insípides, pastoses, apatatades…

—I amb vi dolç?

—Menys. El vi dolç em pesa. Em pesa físicament.

—El considerava més tradicionalista.

—Les tradicions que m’agraden són les lleugeres…

Ara, en aquest temps, es fa la castanyada. Aquestes festes familiars s’han d’assenyalar en un calendari tant per la seva importància com pel que s’hi menja i beu. El massapà és excessivament dolç i atapeït. Els panellets, fins els que tenen pinyons, són una mica oliosos. Les castanyes entebeeixen i enterboleixen la llengua. El vi dolç pesa. Però ara la vida interior exigeix aquestes coses substancioses. És la contrapartida de l’estiu. El temps ho exigeix. L’aire és fred. Cap al tard, se suspenen, sobre la terra, els fums morosos de la tardor, les llenques peresoses de la boirina. Tancar una porta constitueix gairebé una delícia. Al costat del foc de la llar hom sorprèn de vegades —en una dona, per exemple, en la mirada d’una dona— un esclat brillant, un esclat aguditzat per un llunyà, vivíssim record. Ara els ulls de les persones són més brillants que a l’estiu, més intensos. El poeta Mallarmée deia: «el lúcid hivern». Darrera dels vidres tot sembla més suau, el pas de la corba de la declinació de l’any esdevé lenta i imperceptible. En els interiors, els mobles de sempre, els objectes tediosos i avorrits de la vida diària —aquests objectes que amb el temps es fan pesats, obsessionants, i tenen una presència excessiva—, tenen ara la més íntima de la seva lluïssor borrosa. Tornem a estimar aquests mobles, aquests fòtils, que viuran més que nosaltres. Déu meu! Són la presó de la nostra vida. Les sensacions bàsiques de l’home semblen anar unides a moviments mecànics molt simples: la distensió primaveral, el recolliment de la tardor. D’aquests dos moviments, ¿quin és el més hedonista? Potser el segon. Recollir-se és cosa fina. Tancar les portes, una delícia. Limitar l’horitzó, arraconar-se al foc de la llar, un pur encant. Això és el que representa, potser, en aquest país, el temps de les castanyes: el moment culminant de la vida d’interior després de la dispersió de tants de mesos.

I així arriba el dia de la commemoració dels fidels difunts. Anem al cementiri. Aquest dia és important, tant pel cementiri com per raons arrelades en l’entrellat més profund de la nostra pròpia vida. La commemoració dels fidels difunts és el dia de l’exaltació de la memòria humana en el que la memòria té de més tràgic i de més irreversible. ¿Com hem tractat les persones que hem conegut? Les hem tractades com solem tractar les persones: amb una barreja d’afecte i d’irritació. És una manera de fer que gairebé no podem superar, involuntària, diríem. Hem estimat les persones situades al voltant nostre, però hem vist els seus defectes —els seus defectes i les seves molèsties—, que sovint ens han fet la vida difícil. Davant d’elles, rares vegades limitàrem les nostres vel·leïtats, els nostres desigs. Per satisfer-los, molestàrem notòriament, inquietàrem, desolàrem les persones més estimades. L’home es passa la vida complotant amb si mateix. Quants complots no férem contra les persones a les quals portàrem més afecte! «Sí —ens diguérem—, ell, o ella, tindrà un disgust, passarà moments desagradabilíssims…, però no poden pas sacrificar-nos sempre! Després, més endavant, arribarà un moment en què podrem reparar la incorrecció, l’ofensa». Però en aquests càlculs oblidem la mort. Oblidem que la gent es mor i que la reparació es fa impossible. I llavors comencen les hores de les lamentacions, els moments dels remordiments. De les persones que passaren avall, ja no en recordem els defectes, els inconvenients, aquelles reaccions que tingueren amb nosaltres i que ens portaren a tractar-les amb duresa i, de vegades, sovint, amb un absolut menyspreu. De les persones que passaren avall, no en recordem més que els moments de silenci, de fredor, de malícia, d’odi, que per elles tinguérem. Els morts tenen aquest avantatge; deixen d’ésser pesats, la seva gesticulació ja no és ridícula, la seva cara ja no és massa vista, les seves paraules ja no fereixen. Es converteixen en ombres melangioses de la nostra memòria incerta. I els vius tenim aquest desavantatge: el de sentir l’espina del que poguérem fer i no férem, del que hauríem pogut estalviar i no estalviàrem, del que hauríem pogut donar i no donàrem. Del que hauríem pogut fer, estalviar, lliurar, dir, amb tan poc esforç o amb un esforç mínim!

Però ja és tard. Les lamentacions són inútils, buits els nostres penediments, les reparacions són estèrils. I això posa, en la nostra vida, una projecció d’ombra i de tristesa. La vida de la memòria ens envaeix i pressiona la nostra present existència. Però ja no hi ha remei, tot és inútil, les lamentacions no tenen cap sentit. El temps és irreversible i el que ha estat ha estat purament i simplement. Enverinàrem la vida de les persones que més estimàrem. A les persones indiferents, no els férem, potser, cap mal, precisament perquè ho eren, perquè no havíem entrat en la seva vida. En canvi, amargàrem la vida a les persones que més estimàrem. ¿Què deuen pensar de nosaltres aquestes persones que arribaren a la pau definitiva? ¿Què deuen pensar de nosaltres els nostres millors amics?

Deuen pensar potser que més els hauria valgut una atenció, una ajuda, una mirada amable, un somriure, un gest cordial, en vida, que tots aquests vans remordiments pòstums, que aquestes corones i aquests crisantems que els portem ara, en aquest temps. Els nostres cementiris tenen molta pompa, són impressionants, superbs.

—De quin estil són aquests cementiris? —sento que algú pregunta.

—Són de l’estil del penediment…

El mecanisme de la memòria i de la consciència és una cosa excel·lent. Si l’home no tingués memòria, la bondat, la generositat, el sacrifici, no existirien. El món seria una selva poblada d’éssers cruels, infantils, esterlocats i indiferents. Seria el món de la zoologia. Però hi ha, encara, una forma superior a la moral de la memòria, com a forma de la civilització, que és alleugerir-la de pes. És millor no limitar la nostra bondat, la nostra tendresa, als vius, que oferir a llurs ombres l’espectacle de les nostres lamentacions estèrils.

La vida d’interior ens porta fàcilment a pensar en aquestes coses tan velles i d’una actualitat tan permanent. El temps de les castanyes ens recull i ens fa mirar, una mica, cap endins. L’estiu és més zoològic que l’hivern. A l’estiu la memòria és menys viva que a l’hivern. Quan apareixen les castanyes i els panellets, els records es fan més presents. Els estivals ulls bovins poden tenir ara l’esclat brillant —de vegades trist— d’un record que s’aguditza en el nostre pensament.