UN DIA COM UN ALTRE

El dia 4 de setembre de l’any en curs —1959— començà a ploure a les sis de la tarda, i a les deu de la nit encara plovia. L’aigua queia amb una tal seguretat però amb una tenacitat tan magnífica, d’una manera tan normal i tranquil·la —no feia gens de vent—, que l’espectacle, que al principi semblava insòlit, esdevingué al cap d’una hora i mitja un espectacle francament hivernal, però com poques vegades m’ha estat possible de veure’l, a l’hivern, en aquests últims anys en aquest país. La pluja és l’element meteorològic que produeix més transformacions en aquesta terra.

A mi, francament, m’agrada la pluja, m’apassiona. Fa tants de segles que la meva família està arrelada en el camp, que és natural que les meves reaccions habituals —a pesar d’haver seguit un camí tan diferent— siguin favorables a aquesta forma de la meteorologia. Les meves llargues estades al nord d’Europa, on la pluja sovinteja d’una manera tan incessant, contribuïren a habituar-me a aquest medi. M’agrada veure, sentir, escoltar caure la pluja. Em fascina. La seva mateixa monotonia contribueix a situar-me en aquest món i a tenir paciència. Per altra part, la pluja és la riquesa d’aquest país. En realitat, les hores de sol i l’aigua constitueixen la seva riquesa més autèntica. Però dic tot això en veu més aviat baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme, a les quals les pluges d’agost i de setembre han engavanyat considerablement. Què hi farem? La gent té un rei al cos i, si podia, adaptaria el sistema del món als seus propis interessos. Hi ha persones que es pensen que l’home és el rei de la naturalesa. Pobra gent!

En la segona quinzena d’agost, sobretot si cauen quatre gotes, tot tardoreja. Els refranys que es limiten a constatar fets solen ésser d’una obvietat gairebé bèstia. Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc. És exacte. L’estiu ha passat avall i tot tardoreja. Si la pluja es produeix a primers de setembre, el tardoreig es fa, encara, més visible. Però de vegades no plou, i llavors, a darrers d’agost, primers de setembre, formen un conjunt de dies que són els més tronats, esgotats, polsosos i groguencs de l’any. De vegades plou, de vegades no plou… de vegades les coses van normalment i de vegades a contrapèl. Establir-ho és impossible. El procés meteorològic és una història molt semblant a la història de Roma, en la qual, segons Mommsen, ha succeït tot, absolutament tot, fins a l’extrem que el que no hi ha succeït és que no existeix.

És clar que les estadístiques meteorològiques que podem manejar són de quatre dies i, en general, molt precàries, per no dir anèmiques. Per altra part, la memòria humana és d’una limitació tràgica, i els únics que tenen alguna memòria són les persones que fan estudis monogràfics —i encara! La falta de memòria és l’origen de la ignorància i de la forma més perillosa de la ignorància, que és la demagògia. Tinc observat, altrament, que la memòria sobre la meteorologia és especialment mediocre i que en aquest punt la confusió és inenarrable: barregem i confonem els elements i els anys amb una facilitat escandalosa. Les històries dels vells, que en definitiva són les històries populars, han creat unes fites del pas del temps, que són els anys de la fam. Més antigament, degueren esser els anys de la pesta. Ara són els anys de la fam. Si no fossin aquests anys, ¿què es recordaria en l’ambient popular del pas del temps? Però jo voldria saber en quins anys se situen els anys de la fam. No ho he sabut mai. Estem conformats d’aquesta manera i no n’hi ha d’altra.

Gran cosa és certament haver tret la meteorologia i l’astronomia de la superstició i de la màgia que els empudegà durant tants segles. Si més no, ningú no sap res de res, i les coses de la vida són d’una sorpresa permanent. Aquests camps, que haurien d’ésser grocs, i ara, gràcies a la pluja, són verds, els nostres avantpassats els veieren com nosaltres d’aquesta manera —com els veieren grocs. Però ja no tenim del fet la més petita idea ni el record més vague.

Els pagesos, que saludàrem l’aparició de les pluges d’agost amb una evident cordialitat i les de setembre amb un renovat interès, contemplem la caiguda de la pluja convençuts que les excepcions són una pura il·lusió de l’esperit, i, per tant, amb una gran sorpresa. Una cosa és certa: ara es podran fer naps per a donar a les vaques i als vedells; a l’hivern, una mica de verd. Gran cosa és! Als pagesos d’aquest país i als de tot arreu —ens agrada el verd; però sabem que, llevat del verd de la primavera fugaç, tot l’altre verd és un requisit. Ara la terra, amb l’aigua, es tornarà verda, i, a pesar del tardoreig, podran ésser aprofitats els dies de setembre i octubre, que poden ésser tan bells. Ho seran? Ja ho veurem! Mentrestant, aquestes quatre gotes han caigut admirablement bé per a les vinyes, els horts, les userdes, el blat de moro i tota classe d’herbes. Les collites de tardor semblen assegurades. No tots els anys es pot dir el mateix.

Els pagesos vivim bàsicament de les propines de la naturalesa.

Ara plou. Però de seguida sento un home que es pregunta, davant de la gent, si no plourà massa. Tothom voldria l’equilibri, el bon sentit que les coses necessiten. Caldria que tot fos enraonat i positiu i que fins les propines no fossin ni massa petites ni massa grosses, que estiguessin bé. Per això la gent diu que els pagesos no estem mai contents, que fem sempre mala cara d’una manera sistemàtica i permanent. Tenen raó. Però, ¿que potser hi ha algú que, situat en aquest món, estigui content? Els qui ho estan, ¿no són pas uns purs imbècils? Els pagesos —i en general tots els estaments, incloent-hi l’estament literàrio-musical— ens entestem a creure que la naturalesa funciona d’una manera racional i que tot tendeix a mantenir-se en un equilibri estable i positiu. Ara: per poca experiència i observació que es tingui d’aquest món, resulta que l’espectacle és absolutament contrari. Tendim a creure que aquest desequilibri és obra dels homes i de les dones, de les seves passions i dels seus defectes. Creiem que una mica més enllà d’aquestes misèries hi ha un racionalisme còsmic, una racionalització de l’espai. Ho creiem perquè ens convé. Que hi deu haver un racionalisme còsmic sembla evident; ara: quan aquest món es projecta sobre els treballs humans, resulta tan desgavellat i absurd com el de la gent. Més aviat hauríem de creure que la naturalesa, sempre adversa, ens obsequia de vegades amb una o altra propina. Entre la veritat-veritat i la veritat-butxaca, més aviat correm, amb una indefectible serietat, devers aquesta última. En definitiva som éssers humans, una pura ridiculesa de la generació de la gent, i aquesta classe de persones tenen la seva veritat, la seva autèntica veritat —de la mateixa manera que el món còsmic deu tenir la seva. L’argument segons el qual una manera de viure estoica —o basada en qualsevol forma de filosofia— és difícil de mantenir davant algun aparatós i profund mal de queixal és sens dubte apreciable i ho serà sempre. Així, els pagesos ens passem la vida rondinant i queixant-nos d’una naturalesa que no ens fa cap cas i que segueix el seu camí d’una manera cega, freda i indiferent. Cal reconèixer, de tota manera, que aquesta indiferència és molt trista.

Va plovent. A la una de la nit encara plou. El fet és evident. Sento caure l’aigua del ràfec de la casa i començo a sospitar que la pluja —que m’agrada tant— es va tornant empipadora. És una propina excessiva. Aquestes humitats, amb el sol que farà demà passat, projectaran sobre les vinyes i els sembrats i les viandes de tardor un món de paràsits d’una avidesa frenètica, que destruiran les fulles i els fruits. Els tomàquets i els pebrots s’afumaran. Sobre les fulles dels sarments es podran veure les taques típiques dels paràsits de les vinyes. Una pluja normal hauria pogut emplenar i arrodonir els raïms als quals faltés alguna cosa. Una pluja excessiva i persistent crea fabuloses intervencions parasitàries. En els blats de moro hi ha un altre problema. Amb la secada no són res, i amb la pluja justa són una meravella; amb un excés de pluja i la limitació de les hores de sol i de calor, el gra no madura com convindria al pagès. Amb les herbes, passa el mateix, amb els prodigiosos alfalsos exactament. L’aigua primer, però la llum i la calor de seguida.

Els pagesos vivim sobre un equilibri de la naturalesa; però, com tot equilibri viu i real, la seva estabilitat és relativa. Quan es produeix, sembla una propina. Si no es produeix, tot va pel pedregar inexorablement. Jo no sé si la naturalesa tendeix a un equilibri estable. Tinc els meus dubtes. La tendència fa, si de cas, que les coses es decantin de vegades massa cap a un cantó, de vegades, massa cap a l’oposat. L’obtenció d’un nivell just és raríssim. Aquest nivell no forma part de la vida, sinó de la mort, pura i simple.

Essent les coses així, el món rural viu d’il·lusions, d’esperances, d’imaginacions permanents. És sorprenent i estrany que la naturalesa posseeixi aquesta força d’ancestral suscitació, d’il·lusionisme permanent. Si no fos així, la seva incomoditat seria horrible.

I això era el que jo pensava el 4 de setembre d’aquest any mentre veia caure la pluja tan somniada i que per excés haurà anat malament. Així, he passat un altre dia de la vida.