DIMECRES DE CENDRA
Quan jo treballava en els diaris de Barcelona i arribàvem al Dimecres de Cendra, a la nit del Dimarts de Carnestoltes, vigília del Dimecres de Cendra, sempre passava el mateix: el director es feia portar el diccionari i llegia el paper dedicat a l’Arxiprest d’Hita. L’endemà sortia, indefectiblement, un article amb al·lusions al clàssic pelut i sorneguer que descriví la fenomenal batalla entre don Carnal i donya Quaresma.
—Vagi a la Rambla i veurà com fan la figuereta! —que jo li deia.
—No!… —responia el director—. Haig de fer l’article del Dimecres de Cendra.
L’Arxiprest d’Hita és un autor saborós i divertit, però en els papers del meu temps no era més que un recurs evaporat de Dimecres de Cendra.
Després vaig saber que en la vida hi ha un dèficit permanent entre els plaers, escassos, i els remordiments, caríssims, i que cada any aquesta comptabilitat es tanca aquest dimecres. En la meva joventut, aquest contrast tenia una visualitat molt abrupta. Després de les barroeries del Carnestoltes es produïa el recolliment, dins de la llum, de color de farigola, de la cendra. En el text del clàssic, però, la significació del dia no tenia cap transcendència teològica ni contenia cap amenaça d’un transmon legalista. El pulvis eris…, espantosa crida a l’ordre, no era més que una enyorança del plaer perdut.
En els dies presents, aquests esquemes de batalla han perdut el sentit. La supressió del Carnaval ha convertit aquest dia en un dia més de l’any que fuig, en un altre dia, sense pena ni glòria, de la sèrie d’aquests magres dies. Els esperits, secretament esbojarrats, que somnien ressuscitar el Carnaval tenen l’esperit tan deprimit com els qui van a prendre la cendra.
Quins canvis, Déu meu! Quantes transmutacions no haurem vist! Si les persones que estem pujant la cinquena dècada de la vida tinguéssim temps suficient per a girar la vista enrera i meditar un moment, tot ens semblaria un somni. Els qui són avis vells deuen viure en el somni complet. De quina època som? ¿A quin temps pertanyem? ¿Formem part de l’època dels balls de màscares i de les burres de llet o a la de les fortaleses volants i la penicil·lina? ¿Pertanyem al temps de les diligències i de les tartanes llargues o al de la ràdio, els clippers i la televisió? Jo hauré vist totes aquestes coses. I encara n’hauran vistes més els qui tenen setanta, vuitanta anys. És una cosa literalment fantàstica, i precisament perquè els contrastos han estat tan ràpids i sobtats estem com esbalaïts. Ens trobem en un moment en què ens seria una mica difícil saber dir d’on venim i en què és literalment impossible de saber on anem. Tot —el que semblava més incommovible— ha quedat com desarrelat i col·locat sobre la superfície de la terra. Tot és fluid, plàstic, gairebé diria gasós. Els peus no troben la solidesa antiga del basalt i del granit. Impossible de trobar una cosa sobre la qual es pugui enfonsar la dent. Tot està en trànsit d’evolucionar i de canviar. El passat —el passat immediat— és tan remot que s’ha convertit en una elegia. El futur és tan incert que els poetes han renunciat a concebre’l. A on som? ¿Quin pes portem la vida que ens ha precedit? ¿Dintre de quins motlles es transcorreran els anys que ens queden de vida? I després?
L’any 1892 se celebrà a la Llotja de Barcelona un dels més grans balls de màscares que s’han vist en la nostra ciutat. Els carnestoltes, la careta, l’antifaç, la màscara, el travesti, foren reinventats pels venecians sobre reminiscències antigues. Sobre els orígens del Carnestoltes, vegin Jacob Burckhardt.
Vegin així mateix una qualsevol història de la República de Venècia i es faran càrrec que quan la Sereníssima inicià, a mitjan segle XVIII, la seva decadència, els seus ciutadans decidissin, amb gran curiositat dels turistes del temps, viure sis mesos l’any en règim de Carnaval. Fins el Dogo anava a la seva oficina amb la cara tapada. Recordo aquestes velles històries per ponderar el que fou el 1892 el ball de la Llotja barcelonina. En un dels seus primers monòlegs —«El sarau de Llotja»— Rusiñol descriví l’espectacle, que fou, segons ens digué, anys enrera, el vell don Lluís Labarta, reiteradament, un espectacle venecià magnífic. Don Santiago es presentà al ball vestit de burgès de l’any 1840, amb una casaca verda, uns pantalons grocs i una armilla de vellut negre i un barret de copa immens. Ramon Casas es disfressà d’arlequí, malgrat la força de pèl que tingué sempre, i don Pompeu Gener, de marquès de Pescara. Gener portava un gran barret amb plomes blanques, un vestit inflat i aparatós adornat amb vaporoses puntes al coixí, botes fins a mitja cuixa, esperons, pistoles i una espasa tremenda. Per arribar a Llotja, el cèlebre i insuportable filòsof prengué un cotxe de punt, un simon. Pogué arribar a encabir, per l’obertura de la porta, el barret (que hagué d’entregirar), el cap i una part del pit, però el volum de la disfressa era tan gros que quedà enclavat en la porta del simon sense poder entrar ni sortir. Hom hagué de cridar un ebenista que desmuntà la marqueteria de la porta del vehicle, i així el conegut autor dels «Cent consells» pogué ésser alliberat d’una situació tan estreta. De totes maneres, els esforços que hagueren d’ésser fets per alliberar-lo el deixaren tan impressionat, que per a refer-li una mica els esperits li hagueren de donar una presa de xocolata i un llonguet —una presa de xocolata Amatller, que era el que es donava, en cas de necessitat, en aquella època. I sembla —segons testimonis que ho veieren— que veure un home vestit de marquès de Pescara menjant una presa de xocolata i un llonguet és una de les coses més irrisòries que es poden veure.
Aquests últims dies pensava en aquests homes, els quals coneguí personalment. Pensava en les imatges que tenim de la seva època. Recordava aquestes imatges i aquests homes retornant d’un enterrament especialment patètic —el d’un amic mort en accident d’aviació. I, tornant d’aquest enterrament, sentia la sorpresa que produeix ésser en certa manera el lloc geomètric de coses tan diverses, tan dissemblants, impossibles de lligar i d’ésser integrades en el mateix feix de records i de reminiscències. En la nostra memòria flota un món d’imatges d’ahir, però ja tenyides d’esgrogueïment, imatges d’un món sòlid, aturat, divertit, una mica boví, i al mateix temps assistim a l’enterrament d’un amic que una catàstrofe d’aviació ha eliminat del món que ens envolta, de l’aire que respirem. El contrast és tan brusc, que personalment m’aclapara; quan hi penso, em sembla que la meva vida ha passat a una velocitat paorosa, inconscient.
—És que vivim una època de transició —sento que diuen els més informats.
—Però ¿hi ha alguna època que no hagi estat de transició? —jo pregunto—. Estic disposat a acceptar que el món d’avui viu una època de transició, sempre que prèviament acordem que aquesta època començà en Adam i Eva.
Els homes han viscut sempre, probablement, en un període de transició. De vegades, però, la transició ha estat tan lenta, que ha semblat, als qui l’han viscuda, imperceptible. La lentitud de la transformació ha creat una aparença de solidesa granítica. En el nostre temps, però, la velocitat del canvi ha estat tan accelerada, tot el que es mou i gira entorn nostre marxa tan ràpidament, que ens produeix la sensació de mareig. Per cercle viciós, aquest mareig, ens fa percebre la transició d’una manera viva i dolorosa, sense amenitat, amb violència. La impressió d’inestabilitat de la vida actual prové, no del canvi mateix —canvi, que en molts aspectes és agradable i positiu—, sinó de la seva brusquedat i del seu sacsejament. L’ordre natural de les coses és la seva fugacitat, la seva incessant transformació. Tout passe, tout casse, tout lasse…, diu una tòpica frase francesa exactíssima. Sí. Però ara tot passa, tot es romp, tot fatiga a una velocitat de bòlid, a una fugacitat que sembla impulsada per un vent huracanat i terrible.
A algunes persones, aquesta velocitat els dóna una embriagant sensació de vida. Però potser la vida no és un problema de velocitat. Amb velocitat o lentitud, arribarem tots a la mateixa meta. Potser és un problema de saber viure. El Dimecres de Cendra, vella lliçó de moderació, ens recorda un bon principi. La lliçó és vàlida àdhuc per als qui l’embriaguesa del sobresalt ha convertit en superhomes grotescos.