PREFACI

Aquest llibre representa un calendari més o menys líric, més o menys poètic; però, com que el llibre està escrit en prosa, no s’acaba de desprendre mai de la realitat més terrestre. El meu actual sedentarisme m’ha portat a pensar i a descriure el pas de l’any en el que aquest pas té de més permanent i invariable, i dels papers que d’aquesta estranya ocupació han sortit ha nascut aquest llibre.

L’he titulat «Les hores», perquè és un títol greu, adequat i bonic. Les persones que d’una manera voluntària i conscient fan una vida una mica solitària saben la ressonància, de vegades resignada, de vegades al·lucinant, que la paraula «hores» suscita. Pensar en les hores, sentir el pas de les hores, produeix, en determinats moments, una inquietud —sovint una angoixa— molt complexa.

En el llibre de Jacob Burckhardt «Història de la cultura grega» hi ha algunes referències a l’antropomorfització que del pas del temps, de les hores, feren els antics. Originàriament, les Hores foren les divinitats de les aigües del cel, les que distribuïen la rosada i la pluja i formaven els núvols, dels quals cau la pluja fecunda. I, com que els núvols eren considerats com un teixit, hom atribuí a aquestes deesses la condició de filadores i foren representades amb la filosa a la mà, filant un teixit, condició que també tingueren les Moires. La Balanguera, fila, fila… de la nostra cèlebre poesia és una reminiscència de les Moires. En els països mediterranis, calcinats pel sol, la fertilitat de la terra depèn de la pluja, motiu pel qual les Hores s’hi converteixen en les deesses de la vegetació. A elles era deguda la bellesa de les flors i l’abundància dels fruits, i així foren adornades amb detalls amables i graciosos. Després, encara, passaren a ésser els símbols de les estacions de l’any, perquè la relació de les Hores amb el temps es conservà sempre viva, com el seu nom ho indica explícitament. Les Hores passaren a ésser les guardadores de la llei natural i d’aquell ordre sagrat que fa esdevenir, en la naturalesa, les mateixes coses en successió immutable. El destí del temps, projectat sobre la naturalesa, forma la successió, l’esdevenir, les Hores.

És molt possible que la cultura moderna, per aquell instint de fer intel·ligibles i còmodes les coses, ordenant-les i classificant-les, hagi establert una separació massa destacada entre les Hores i les Moires. Així, les Moires foren les deesses que guarden l’ordre de la vida humana —el destí de l’home— com les Hores la normativitat de la naturalesa. I així com el rigor ineluctable de la llei i la relació amb la caducitat i la mort foren estalviades en la representació amable de les Hores, pel rejoveniment anual de la naturalesa hom imprimí a les Moires, deesses de la vida humana, un aspecte sinistre per representar que la projecció de la llei natural sobre l’home és la caducitat i la mort.

Però potser aquestes classificacions són modernes i merament escolars. Potser en el món antic, en la formació arcaica dels motlles del pensament i de l’observació —i de la sensibilitat— les Hores i les Moires foren la mateixa cosa. La Balanguera fila la filosa del temps, que té una troca inexhaurible i sempre renovada. Si la troca de la filosa és limitada o el firi es romp —el fil de la vida humana— salta la Moira sarcàstica.

A tot arreu se sent el pas de les Hores sobre la nostra vida, tot i que la vida moderna sembla un esforç per eliminar-ne la pressió. Però el pas de les hores es fa especialment perceptible en determinats llocs —en el camp, en les poblacions petites— desproveïts d’evasions, saturats de tedi macilent. La vida de Goethe, i sobretot la de Schiller, transcorregueren en poblacions irrisòriament petites. Quan aquests dos senyors volgueren fer una revista, l’anomenaren «Les hores», nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol.

Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort —o agut— aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.

Per a portar a cap aquesta edició de «Les hores», he hagut d’ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m’ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment, no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més.

He fet els possibles per mantenir el llibre en el sentit del seu context primer: aquest és un llibre sobre la terra, sobre el país. En definitiva, no és més que el dietari anual d’un pagès més o menys perdut —menys que més— en abstraccions culturals i en històries sovint tràgiques, però generalment inconsistents. Les passions físiques humanes són molt pesades i contribueixen, en gran manera, a fer carregosa l’arribada al capdavall de la vida. Afegir-n’hi d’altres, provinents de la imaginació i de la follia, potser és excessiu. Aquestes altres passions provenen de la infatuació —sentiment que ja fou molt ben observat pels vells grecs. La infatuació, és, malauradament, una tendència molt genèrica. Jo, com tothom, també en dec tenir una llossada, però em sembla que la que tinc és més aviat inconscient. L’única fortuna que probablement m’han deixat els meus pares és la inexistència, en el meu esperit, de la infatuació conscient. Per això, aquest llibre serà considerat potser tal com és: plàcid, senzill, pacífic i modest. Tots els meus llibres aspiren a tenir aquesta tendència, aspiren també a ésser tinguts per intel·ligibles. Aquest també hi aspira. És una qüestió d’una gran complexitat, molt difícil, sobre la qual, no m’atreviria a formular cap judici.

Aquest és el volum XX de l’Obra Completa. Dotze mil pàgines —pel cap baix. Encara potser en publicarem alguna més —si no hi ha cap desgràcia, s’entén. És clar: aquest nombre de planes és evidentment excessiu: massa! Això podrà potser donar al lector una idea de la meva ingenuïtat. Ho dic amb una espontaneïtat literalment pueril. Ocupar-se del món exterior amb independència dels interessos particulars, ocupar-se dels altres, de l’entrellat que hom té a davant, de la contemplació gratuïta del que a cada moment apareix davant dels ulls, no respon gaire a la tendència general del món d’avui, que és la de l’avidesa monetària. Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya. Jo la tinc, encara que els resultats hagin estat magres. Pertot arreu, la literatura anti-comercial va de baixa. Però aquest deu ésser, potser, la qualitat d’aquest ofici: la seva inanitat.

Així, doncs, i malgrat haver escrit aquesta enorme quantitat de papers ja impresos i d’altres que potser es publicaran, jo els demano, si els plau, que no em considerin ni un petit heroi de la literatura, ni un sacrificat. Aquests adjectius són un escàndol que s’ha de deixar en la infecta fraseologia dels marxants. Aquest llibre concretament, elaborat pensant a posar uns comentaris, merament col·loquials, a les hores de l’any, ha estat, per a mi, una pura delícia, un entreteniment excepcional. Tothom l’hauria pogut escriure si s’hagués tret de sobre la confusió mental-monetària de l’època actual.

Mas Pla, 1971.