ELS TRES REIS
—Tot aquest món deliciós de l’Epifania —em diu un amic, lleugerament tocat per la Raó suficient— està densament immergit en màgia i en llegenda. Potser està massa voltat de màgia i de llegenda.
—Quin dubte hi ha? I vostè, essent una mica refractari a llegir el que escriuen els capellans i frares…
—Sí senyor… en efecte…
—… no sap fins a quin punt tot aquest món està immergit en màgia i en llegenda. N’està saturat literalment. Ací li presento un frare del país, fra Ladislau Guim, O. F. M., el qual ens demostrà, no fa pas gaire temps, en un diari de Barcelona, que els tres Reis no foren reis ni foren tres.
—Home! Jo no hauria dit tant…
—Doncs ací té, que canten els papers: «Correntment es diu i s’afirma que… els Màgics eren reis —escriu el frare al·ludit—; però aquesta afirmació no consta ni és provada, i els millors exegetes pensen el contrari; foren, sí, personatges distingits de l’Orient, doctes, savis i poderosos, dedicats a l’estudi de la saviesa. Fullejant les pàgines de la història, examinant els monuments de l’antiguitat, en les pintures de les Catacumbes, per exemple, no apareix el més lleu indici que els personatges mencionats estiguessin investits d’autoritat reial; més aviat les al·lusions que trobem responen contràriament a aquesta opinió; és suficient d’estudiar l’evangelista sant Mateu, etc.». I, pel que fa referència al nombre d’aquests personatges, ha de saber que «de l’evangelista sant Mateu res no es pot conjecturar ni deduir i que, si sotmetem a un minuciós estudi els escrits dels Sants Pares més antics, res no se’n pot treure en clar. El primer que n’enumera tres és Orígenes. Uns afirmen que foren dos; altres opinen que foren sis, vuit i fins i tot més. Les raons que addueixen els qui creuen que foren tres no són pas convincents». El tres fou un número màgic, i Estrabó enumera les raons que tingueren alguns antics per a considerar la dimensió màgica del número tres; però aquestes raons, en relació amb els personatges a qui fem referència, no tenen cap valor històric provatiu. Les coses, doncs, semblen clares: els tres reis no foren reis ni foren tres…
—Em deixa estupefacte.
—Estupefacte? I per què? ¿Pel que acabo de dir del número tres? ¿No sospita que gairebé tots els nostres esquemes intel·lectuals obeeixen, abans que tot, la llei de la peresa i de la comoditat? L’ésser humà, els homes i les dones, ha viscut durant segles sobre l’anomenat criteri d’autoritat, o sigui sobre el criteri de la comoditat. El criticisme ha desmuntat gairebé totes les llegendes amables. Així, en la seva «Vida de Jesucrist», Giuseppe Ricciotti escriu: «Mateu no diu quants foren els Màgics vinguts a Jerusalem; la tradició popular, tardana, els cregué més o menys nombrosos, variant de dos a una dotzena, però preferint el número tres, sens dubte suggerit pels tres presents que oferiren».
—I de l’estrella, i en diu alguna cosa el frare que anem llegint?
—Diu coses molt encertades… ¿Com van saber aquells homes el naixement de Jesús? Aquells senyors eren uns il·lustres personatges dedicats a l’estudi de la ciència i particularment a la ciència oficial, que advertiren en el firmament un fenomen desacostumat, o sia l’aparició d’una estrella desconeguda, la qual cosa els intrigà fins a l’extrem que emprengueren el viatge a Jerusalem. Així, fou l’estrella que motivà el viatge? No; el més probable, i aquesta és l’opinió de sant Agustí, és que coneguessin el naixement del Fill de Déu per inspiració divina. En aquest punt potser caldria frenar una mica. El fenomen astronòmic que impressionà aquells doctes individus és un dels centenars de fenòmens d’aquesta naturalesa comprovats pels autors antics i que han estat estudiats pels historiadors de l’astronomia més recents, i que han resultat gairebé tots ells perfectament enquadrats dins de les lleis que regeixen el sistema i de la cronologia. És impressionant el paral·lelisme comprovat entre les constatacions astronòmiques dels antics i els resultats de la ciència moderna, quan la ciència, posant marxa enrera el seu engranatge matemàtic, examina les grolleres estupefaccions primitives. És molt possible que aquell cometa —o el que fos— que tant impressionà aquells magnats orientals estigui perfectament catalogat en un repertori d’història de l’Astronomia. No seria pas massa difícil de comprovar-ho, em sembla. Tot això, li ho dic perquè, al meu entendre, l’element menys màgic de l’Epifania és l’estrella.
—De tota manera, en tota aquesta qüestió hi ha molta llegenda…
—Vostè té un prejudici contra les llegendes. A mi, les llegendes, si no són massa ferotges, m’encanten, i la grandesa de l’Epifania, la grandesa humana d’aquest episodi, consisteix, precisament, en la saturació llegendària que conté. Imaginar dos, tres, sis, vuit rondinaires d’aquest volum que eren, segons Ricciotti, de l’estirp de Zaratustra, probablement grans propietaris del país, donats, per lluitar contra l’insomni, a la misteriosa mania de mirar el cel, vestits amb robes aparatoses, portant al cap la cucurulla pedantesca esmaltada de llunes i d’estrelles que porten encara avui els savis que es donen importància i moltíssims arbitristes; imaginar un grup de displicents i eixarreïts, doctes personatges, davant del misteri d’un naixement en un estable, això no és llegenda, ni màgia, sinó pura realitat humana i divina. La llegenda més bella neix d’una escena d’humiliació —d’una humiliació que, coneixent la manera d’ésser dels savis, posa la pell de gallina. Veure uns savis emocionats davant d’un naixement, havent abandonat la presumpció de la saviesa, la presumpció que els alimenta, l’orgull, la tossuderia i l’eixarreïment, té un sentit agudíssim.
»Vegi, per altra part, com aquesta llegenda s’ha transformat a través del temps. Els personatges oferiren a la criatura or, encens i mirra, i en vista d’això els papàs i les mamàs dels nostres dies, per esperit d’imitació, ofereixen, en tal dia com avui, als seus fills, els presents que poden. Fer presents, regalar coses, és molt agradable, tant per qui els fa com per qui els rep, i per això, quan arriba el dia d’avui, els avariciosos passen un mal dia, perquè la generositat dels altres els cobreix de ridícul. En el restant de l’any els avariciosos queden esfumats, camuflats, en el que podríem anomenar l’avarícia general progressiva. Pels Reis, queden en descobert… És clar que, si pogués ésser, caldria donar a les criatures or, encens i mirra; però, com que l’or i la mirra han desaparegut i l’encens escasseja d’una manera visible, no hi ha més remei que suplir-ho amb cavalls de cartó, nines, bicicletes, soldats de plom, llaminadures i tota classe de joguines. Els papàs passen d’aquesta manera el millor dia de l’any, perquè no hi ha res com l’exercici de la generositat per a passar agradablement l’estona, i les criatures, que pel fet d’ésser-ho no són més que purs animalets a qui agrada, és clar, més captar que oferir, passen també un dia magnífic. El passen tan bo, que el millor, el dia dels Reis, és portar-los al llit dues hores abans de l’hora habitual, perquè es posen pesadíssims d’alegria. La meva modesta reflexió és, doncs, aquesta: quan una llegenda és tan bella per a convertir-se en felicitat general tangible, el millor és considerar-la, encara que només sigui per unes hores, com l’essència de la realitat mateixa.
»Les llegendes tenen, a més a més, un aspecte curiós quan se les considera com a precedents de les nostres activitats. ¿Us imagineu la grandesa i la qualitat que prendria qualsevol acte emanat de la vostra pròpia generositat —posem regalar una bossa a una senyoreta o un llibre a un amic— si el vostre moviment pogués estar recolzat en una llegenda tan meravellosa com aquesta, amb un fons de reis, camells, estrelles i tota l’admirable escenografia que emplena els grans museus? La vostra generositat seria tan visible, tan fascinadora, tan elegant, que, encara que visquéssiu d’un sou fix o tinguéssiu poca renda, seríeu trobats irresistibles i simpatiquíssims.