EL MES DE MARIA

El mes de maig, que és el mes de les flors o de Maria, sol ésser en la nostra capriciosa meteorologia molt rúfol. Se solen invertir els termes. Abril, més incert i insegur, té moments molt agradables i, dins de la seva inconstància, extremament plàcids. Hi ha anys que arriba a ésser sec, calorós i d’una benignitat perfecta. Això el fa molt enganyador per a les collites. Si la meteorologia fos, en el nostre país, una cosa que obeís a la raó, ben muntada i reditícia, abril hauria d’ésser un mes plujós i més fred del que sol ésser. En canvi, maig es presenta com hauria d’ésser el mes d’abril, amb temporals, ruixats, baixes del termòmetre i una constant confusió baromètrica. La saviesa popular recull aquesta inversió observable en la cronologia. Per donar a entendre el preu que tenen les pluges d’abril i la seva raresa, diu el refrany que «Per l’abril cada gota en val mil». Quan en aquest país plou per l’abril, es pot gairebé assegurar que les collites seran bones. En canvi, de maig diem: «Pel maig cada dia un raig», per donar a entendre una fatalitat que operant sobre el prematur resultat d’abril és totalment negativa. Les pluges de maig emplenen els camps de plantes parasitàries i d’herbes inútils que ofeguen el que els camps contenen de bo i de positiu. Abril és una precipitació de l’estiu; maig, un retard de la primavera. Però, què hi podríem fer? Així roda la bola de la vida.

Aquesta inversió de l’ordre cronològic projecta les naturals conseqüències sobre les nostres habituds. Refiats de la benignitat d’abril, sortim al carrer sense defenses, liquidem ràpidament la primavera. Arriba el maig i ens agafa la mínima contingència, passem el mes fent uns esternuts desaforats, amb el refredat habitual i cultivant camps microbians riquíssims que projectem sobre les nostres amistats com aquell qui ofereix la petaca o el paquet de cigarretes.

De tota manera, les persones donades a la contemplació de les coses saben que el mes de maig és molt bonic. La nostra botànica, generalment escanyolida, hi té una densitat, una espessor, una pompa veritablement plausibles. És una botànica que s’engreixa momentàniament, que infla els seus teixits d’un suc blanc-verd tendríssim, aquell suc que constitueix l’essència del que en filosofia s’anomena el panteisme. A l’aire lliure tot fa una olor magnífica, i, ara que els pisos i les habitacions fan un gustet de resclosit, es comprèn que el panteisme continuï essent una doctrina falsa i nefanda; ara, que la doctrina fa bona olor ningú no pot discutir-ho. Probablement fou a causa d’aquest perfum que tants poetes aspiressin a dissoldre’s en la vida primigènia. Sobre la botànica, intricada i entrellaçada com un tapís immens, s’hi projecta la riquesa d’una vida intensa, tot el complicat i alliçonador sistema del parasitisme i el comensalisme. Els insectes caminen o volen, mengen o beuen, devoren o són devorats, es reprodueixen o són reproduïts, callen o canten, salten i passen com poden la fugacitat de la seva vida. Aquest petit insecte que en néixer, a les vuit del matí, era de color de rosa, arriba al color verd, a la plena, vital maduresa, a l’hora del migdia; a les sis de la tarda mor completament exhaust, groguenc. Ha complert el seu cicle vital enter. La nostra vida dura una mica més —pot durar una mica més des del punt de vista del temps; del Temps, no dura ni més ni menys. El mes de maig és el període de l’any en que hi ha concentrada, en la nostra latitud, una més gran quantitat d’aventures biològiques i de peripècies orgàniques. És el temps del tumult, de la gran simfonia de la vida.

A causa potser de les contradiccions que notàvem en la nostra meteorologia, i que fa un moment exposàvem, la nostra primavera és molt forta, té un impuls palpitant cap a la plenitud o cap a la decrepitud, cap a la lucidesa o cap a la follia, cap a la vida o cap a la mort. És l’època de les determinacions sobtades, de les desgràcies segures —encara que insospitades i irremeiables—, de la ceguesa fulgurant i fugaç. Alguns es fatiguen de viure i s’eliminen per sempre. Altres es llencen ofuscats per la il·lusió de la seva força. La naturalesa està travessada per aquestes forces obscures que ens dominen i ens empenyen cegament. Fins on m’arriba la memòria veig que cada primavera ha estat fatal per a un o altre amic; que aquesta fatalitat es presentà en forma inexplicable, insospitada, ràpida. Quan a primers de maig sento cantar, enmig de la fragància de les roses de Sant Ponç, que són roges i de teixit dens, a les criatures del poble, l’evaporada cançó de l’estampeta groguenca:

penso: «A qui tocarà aquest any la primavera?». ¿Sobre qui i quan baixarà el fat terrible? ¿Quines faccions estimades quedaran esborrades definitivament per l’obscur tumult de la vida? Així, la primavera de maig, que és tan bella i crea les joves formes d’un arrodoniment més exquisit, té aquesta zona d’ombra i de perill de què tota esperança ha estat exclosa. Maig porta la reflexió a la malenconia.

Els cels d’aquestes hores són molt bells. De vegades tan bells com els de tardor més fins. Són canviants, capriciosos, femenins. El vent els modifica. Els cels ennuvolats i grisosos donen a les formes, als colors del paisatge, un relleu dur i consistent, un dibuix precís, burinat, intens. Els cels clars vessen sobre el paisatge matisacions esfumades, delicades tenuïtats aèries. Els trànsits del verd semblen imperceptibles modificacions produïdes pel pas lleuger del vent. Els cels més bells són aquells en els quals coexisteixen castells de núvols morats i ferruginosos amb blaus tendres, rentats, infantils. Aquesta coexistència de sol i de pluja crea jocs de llum, batecs d’atmosfera, d’una ondulant fugacitat. La versatilitat del cel modifica els colors de la terra. Hi ha taques d’ombra greu i taques de llum viva, rosada, nova. La seva forma, sobre la terra, es modifica constantment, perquè pot succeir, mentre hom bada davant de l’espectacle sublim, que us caigui un ruixat a sobre de ple a ple. Són ruixats que duren poc: el temps just per a quedar moll de cap a peus i esdevenir una persona esternudant i refredada, un complex miserable de suor i de calfreds.

Aquests cels tan bells semblen haver estat fets expressament per als jardins, per donar-los la mobilitat canviant que necessiten. Les flors són fascinadorament belles, en repòs i en silenci, però a mi em sembla que encara ho són més sota els jocs de la llum a l’aire lliure. La delicada petulància de les flors, les seves rares formes singulars, la seva coloració luxosa i mai no vista, semblen més normals i més modestes a l’aire lliure. Les roses són d’una bellesa absoluta. ¿Pot existir una forma artificial, construïda, més bella que aquesta forma espontània de la grollera naturalesa? ¿Pot imaginar-se un somni més bell, una ensonyació més prodigiosa, una creació més acabada de la facultat imaginativa? L’únic que falta a les roses per a ésser perfectes és ésser comestibles. Si ho fossin, si poguessin ésser utilitzades en algun guisat primaveral —que són els millors de l’any—, serien probablement la cosa de la naturalesa més perfecta i sublim. No, si els plau, no riguin… La bellesa perfecta, en aquest estadi de la vida, és la que conté, al costat d’elements de gratuïtat i de caprici, la meravellosa llum que prové de la seva utilitat concreta. Les roses són belles. Són bellíssimes. Però quina llàstima que no siguin comestibles! Si fossin comestibles serien més bones que les patates primerenques, els dolços pèsols tendres, les faves, les petites escarxofes de color amable i agraït.