LES ORENETES: SITUACIÓ DRAMÀTICA

Quan jo era petit hi havia moltes mosques. Feia basarda. De jove, encara n’hi havia més. Feia feredat. Les mosques feien una bonior profunda i obscura —que era la música de fons de tot arreu. I és clar: hi havia moltes orenetes, que en el meu rodal en diem neretes.

Són ocells migradors, que arriben, provinents del sud, en aquest país, a darrers de març, coincidint, pràcticament, amb l’equinocci de primavera. Tenen una manera de fer les coses diferent dels ocells de la seva classe. En lloc de passar en bloc, en totalitat, pel cel del país, lentament o ràpidament i sense deixar rastre, a mesura que volen cap al nord se’n van desprenent grups que s’estableixen en llocs estables, sempre els mateixos, com si fossin famílies dominades per una memòria tradicional precisa. Així, en arribar la massa general immigratòria, se’n separen les parelles destinades a restar, a la primavera i una bona part de l’estiu, en els diferents llocs del país. Aquests successius despreniments cobreixen tot el país. Són ocells migradors formats per famílies que van a un lloc precís —precís de comarca i de localitat específica. No s’equivoquen mai i la seva orientació és perfecta. El fet deu ésser degut a alguna forma de memòria familiar, produïda per la radicació tradicional de famílies en llocs fatídics.

Quan arriben les orenetes al Mas Pla, en els inicis de la primavera —del 19 al 21 de març indefectiblement—, la seva fatiga, considerable, és molt visible. La primera cosa que fan és dirigir-se a un gran safareig que hi ha a la casa i posar els peus en un punt o altre dels seus accessos, cosa que fan amb molta dificultat, perquè a penes es mantenen. I després d’haver begut deu o dotze gotes d’aigua s’acosten volant al niu que tingueren l’any passat amb un sentit de l’orientació prodigiós, direcció que prenen sense dubtar un moment i en la seguretat que el trobaran sense que l’error sigui ni tan solament pensable. Pot succeir, de vegades, que els pagesos, a l’hivern, hagin destruït el niu que deixaren en marxar, però la constatació no els fa pas canviar de lloc: es posen a construir-ne un altre, cosa que comencen a fer poques hores després. En aquestes masies hi ha, però, nius estables, com aquests forats rodons que es veuen en les velles parets de les cases de pagès i que són utilitzats fa anys i anys per les orenetes o els nius de fang i branquillons que solen fer sota els ràfecs dels teulats i que resisteixen un any per altre, molt bé. Les orenetes, a diferència d’altres volàtils —per exemple els rossinyols, que fan nius molt precaris i molt petits—, construeixen molt bé i molt sàviament. Si troben els sopluigs estables, la parella s’hi enquibeix de seguida i ja tenen domicili. I, ja dins el niu, comencen a piular i a descriure els seus volts elegants i lineals, dibuixant les corbes més gracioses de la geometria. L’oreneta és un ocell que vola, sovint, pel gust de volar, perquè li agrada de fer-ho, a diferència d’altres ocells que semblen més repatanis a pesar de la seva lleugeresa. I, entre les seves exhalacions guturals, les corbes del seu vol i el ratllat trèmul que fan amb el bec sobre l’aigua del safareig, els pagesos queden contents, perquè l’arribada de les orenetes és un altre símptoma de l’aparició del bon temps.

Però tot això no és potser res més que un petit món de reminiscències.

El nombre d’orenetes que aquests últims anys han arribat és infinitament més petit que el dels anys passats i decreix d’una manera visible. Per a aquests volàtils, la producció i popularització del D.D.T. havent destruït una gran part de la pròpia alimentació —sobretot les mosques i una gran part d’insectes lligats en un sistema molt vast de parasitisme—, ha estat diabòlic i terrible. Les orenetes, en els països que fan un gran consum d’aquesta droga tan malèvola i que només pel fet de matar les mosques ha fet la vida humana més agradable i el paisatge habitual més correcte, no troben res per a menjar i, per tant, la seva justificació de presència és molt incerta. Les orenetes, quan tenen fam, volen amb la boca oberta. L’obertura de la seva boca, sanguinolenta i ferotge, no és precisament un espectacle ordenat, serè i lluminós. És un fenomen d’una temperatura febricitant que recorda l’esqueixament de les harpies. Quan volant pels aires descobreixen un insecte en suspensió es projecten sobre la presa xisclant i amb la boca ferotgement esbatanada, roja i voraç. És molt possible que els seus xiscles i la diversitat lineal dels seus volts frenètics depenguin, a cada moment, de la situació de la presa. Si la captura es produeix, es dirigeixen ràpidament al niu on la femella i les orenetes desplomades i nues —d’una nuesa horrible— esperen, amb les boques desproveïdes de contenció, obertes de bat a bat, el que el mascle els porta. No sé si és possible d’imaginar la dramàtica, dolorosa decepció que tingueren les orenetes quan el D.D.T. els destruí els aliments, tot aquell sistema parasitari que durà segles i segles. Moltes parelles moriren de pura i simple inanitat, amb els seus fills. Si més no, el seu nombre ha anat minvant i cada any es produirà el mateix. Les primeres projeccions de la droga feren mortaldats fabuloses; després, les mosques i els paràsits supervivents tracten d’adaptar-s’hi com poden. Sigui com sigui, el nombre d’orenetes, comparat amb el d’anys enrera, és irrisori. Ni en els nius antics, ni pels voltants de la masia, dels campanars i dels poblets rurals no és possible de veure gaires orenetes.

No vull pas dir, amb això, ni de bon tros, que les mosques del país hagin estat destruïdes. No. Encara n’hi ha moltes, malauradament. La mosca és un animal dur de matar, que es reprodueix fàcilment, sobretot quan els hiverns són plàcids i els ous són resguardats. En els pobles rurals, sobretot en els rics, hi ha encara moltes mosques. En els pobles rics, per l’abundant producció de les seves terres, pels animals que mantenen, per la gran abundància de paràsits que s’hi formen, per la immòbil satisfacció cofoia de la gent, no solen viure en un sistema higiènic positiu —i sovint no tenen aigua corrent, ni clavegueres, ni un sistema de neteja pública eficaç. Això fa que l’abundància de mosques sigui important. Parlant en general, hi ha més mosques en els pobles rurals rics que en els pobres. En aquests pobles hi ha tan poca cosa que, sovint, la misèria hi és neta.

Però el curiós és que tan poques orenetes hi ha en uns pobles com en els altres. Això planteja una qüestió que, per mi, és un vertader enigma: atenen, les orenetes, el suficient sentit d’observació per a descobrir on hi ha mosques i on han, en grandíssima part, desaparegut? Tot em fa creure —o almenys sospitar— que, aquest sentit, no el tenen. Si l’haguessin tingut o el tinguessin, moltes famílies disposarien de més o menys alimentació. Hauria representat ben poca cosa: canviar simplement de paratge, de poble, de vilatge, sovint, de masia. I, això —en termes generals i segons la meva precària observació—, no ho han fet. Les orenetes no s’han adaptat a la situació creada per una droga que ha destruït la més gran part dels seus aliments —però que no els ha destruïts totalment. És el bloc general migratori el que s’ha anat reduint —i amb una tendència a reduir-se cada dia. On són les orenetes? La desaparició dels insectes i sobretot d’una gran part de mosques d’aquest continent ha fet que es morissin milers i milers de parelles. És curiós de constatar que aquest ocell, que fou tingut en tanta estimació per poetes (bons i dolents) de diferents èpoques i fins i tot per la bona gent, no ha merescut, ara que ho passa tan malament, ni el més petit record ni el rèquiem més insignificant, ara que se n’escriuen tants!

Què ha passat, doncs, amb les orenetes? Aquests ocells que tenen en el continent africà els seus quarters, que en relació amb el nostre sistema meteorològic anomenarem d’hivern, ¿han emprès altres rutes migratòries diferents de les tradicionals? ¿S’han quedat a l’Àfrica? Els moros i els negres han mort moltes menys mosques que els blancs, i fins i tot és possible que, amb el galimaties imperant a l’Àfrica, la seva alimentació hi hagi crescut. ¿És imaginable, però, que s’hagin adaptat a un clima que els feia, en arribar la canícula, alçar el vol i establir-se en climes i països més benignes? ¿És possible que un ocell que emigra es converteixi en un ocell sedentari? La meva ignorància és completa. Sigui com sigui, ho considero molt difícil. Si de cas, no crec que aquestes transmutacions es produeixin en un espai de temps curtíssim —que és el que va de la projecció del D.D.T. als nostres dies. Han emprès altres rutes, altres camins? Tampoc no en tinc la mínima informació, encara que crec que aquesta decisió no hauria estat gaire fàcil. Els animals no són autòmats, com creia Descartes, però no hi ha dubte que les seves possibilitats són prou reduïdes.

La meva modestíssima opinió és que la destrucció pels agents antiparasitaris de la base alimentària d’aquests ocells ha produït la mort d’ingents, fabuloses quantitats d’orenetes. Si haguessin canviat el seu sistema alimentari, encara podríem veure els lineals, elegants, prodigiosos vols de les orenetes. No sembla pas que el fet pugui tenir cap dubte. Però, ¿ho haurien pogut fer? Si les orenetes mengessin com el rossinyol o la becada, o el tord, o la guatlla, o l’estornell, o el mussol, o el cucut, o tan sols com el pardal, haurien pogut subsistir. Però, essent la mosca un paràsit de l’home i de les seves desgràcies i dels animals domèstics i alhora el principi de la seva alimentació, la destrucció d’aquest cercle els ha agafats de ple a ple amb una eficàcia terrible. És una autèntica pena per a les orenetes i les seves admirables corbes, però també cal reconèixer que l’eliminació de les mosques de la vida humana és un dels esdeveniments més agradables i positius de l’existència en comú de la nostra època. Els joves d’avui ja no poden tenir una qualsevol idea del que foren les mosques, per a la gent, en el curs dels segles. Les persones de la meva edat ho saben molt bé, i és indubtable que la destrucció dels paràsits les ha encantades positivament.