LES HORES INCERTES

La Naturalesa —i perdonin el lloc comú— és un espectacle (sense taquilla) que es renova incessantment en una inacabable successió de meravelles; així es comprèn molt bé, sobretot quan se sent l’horror pel que s’anomena generalment l’artístic, la posició que mantingueren els vells, arcaics artistes xinesos, alguns dels quals es passaren mitja vida silenciosos i atents davant d’un arbre, d’un animal o d’un paisatge qualsevol, tractant de captar, en un esforç de síntesi molt cenyida i insidiosa, l’aparença del paisatge, de l’arbre o de l’animal que els obsessionà amb el seu màgic realisme. Aquests fenòmens de lúcida badoqueria produeixen en l’home d’avui una gran impressió, car tota la nostra existència no és més que un esforç per esquitllar-nos del que ens volta i per evadir-nos de nosaltres mateixos. Ara: si hom no es lliura, els amors són insípids.

Quan, pels voltants de Sant Josep, comença de flotar en l’aire l’endolciment primer de la primavera, els gats assenyalen el decantament. A les masies, a l’hivern, aquests animals passen la vida dormint al costat del foc de la llar i les nits deambulant, sense fer soroll, pels antres plens de teranyines i de coses inversemblants de les cases velles. Quan apareix l’inici del bon temps, surten a fora, i alguns n’he vistos que es passaven les hores de la llum del dia, parats, immòbils, silenciosos, davant d’un forat obert en la terra esperant l’aparició d’una rata o d’un qualsevol animalet. Aquests cruels i voluptuosos felins, endormiscats durant tantes hores en la degustació hipotètica d’una víctima, fan pensar en els arcaics artistes xinesos de la lúcida badoqueria.

L’aparició del bon temps es produeix amb el sacrifici de la floració, escassa però deliciosa, de la botànica hivernal. El gran esclat biològic arrasa la floració hivernal, o potser la floració, pressionada per la duresa de l’hivern, no té prou força per a resistir la folgada llibertat del bon temps. Les mimoses perden la flor, el color i el perfum i esdevenen arbres mediocres i grisos. Les mimoses han fet el seu temps: crearen un aire il·lusori de lluna de mel, una temperatura dolça i càlida enmig de la clara, vítria fredor de l’hivern. En el nostre país, la desfloració de les mimoses és insensible, perquè, malgrat l’encant decoratiu que, sobretot en l’urbanisme, té aquest arbre, més aviat escassegen. Alguns barris de Barcelona —Sant Gervasi, Pedralbes— i en general tot el nostre litoral tindrien uns hiverns més agradables si les mimoses els suavitzessin. En florir, aquests arbres irradien llum, perquè la flor de les mimoses té una lluminositat intensa i el seu perfum és dolç i fort. Aquesta aparició és especialment bella quan pot ésser vista sobre un fons verd d’arbres de fulla perenne. ¿Us imagineu el que serien, en les tardes clares d’hivern, el nostre paisatge del litoral, els barris alts de Barcelona, si hi caiguessin a glopades les mimoses florides?

Un altre arbre que en aquest temps ha acabat la seva missió és l’ametller. La seva flor cau a terra i els seus pètals rosats, blancs, carmí, malva, l’esmalten un moment —com en els sòls de les taules de Simone Martini que poden veure’s en el Palau Comunal de Siena.

S’evapora, així mateix, el perfum de les violetes.

Hi ha un moment, doncs, en què la naturalesa queda com suspesa i sembla que no sap què fer. L’hivern passa avall, però la primavera és incerta. La perplexitat dura poc. Un moment de tebior i apareixen noves companyies. La del grill és la primera. El grill és l’avançada de la primavera. Tinc observat que aquest insecte és un dels més sensibles a la temperatura. Per a fer la seva aparició i començar de passar-se les seves extremitats sobre el ventre, el termòmetre ha d’assenyalar uns determinats graus. Si no els marca, queda mut i soterrat en la terra. El grill, doncs, no té un dia fixat per a entrar en la glopada biològica de la primavera, com el tenen —o gairebé— alguns ocells, el cucut per exemple. El grill segueix el termòmetre, i si no fa dotze o tretze graus centígrads no dóna senyals de vida. Aquest any (1952), per exemple, veiérem una primera sortida del grill abans de Sant Josep; després emmudí i es retirà discretament, coincidint amb el desori meteorològic de l’equinocci; tornarà a aparèixer de seguida que el temps s’escalfi un xic; però si la temperatura torna a refrescar es retirarà encara, sigui quina sigui la data en què ens trobem. Jo admiro la parsimoniosa tenacitat del grill a fer-nos companyia. De seguida que la temperatura li ho permet, s’enfila, cap al tard, en els tanys de les herbes i toca la seva monòtona i dolça mandolina. A la tardor, la presència del grill és l’última que ens deixa.

L’aparició del grill obre, en el pas de l’any, aquell període de dos mesos en què hom pot ésser vegetarià sense perill i pobre sense conseqüències excessives. Durant el seu transcurs apareixen a taula els vegetals més delicats de la terra. En les grans ciutats s’ha perdut gairebé totalment el gust d’aquestes coses, perquè hi arriben massa viatjades, envidriades i eixarreïdes. Però els hortets minúsculs, assolellats, resguardats de vents, càlids, encara donen delicioses primícies; pèsols, faves, alls, escarxofes —parlo d’escarxofes, no dels filats i teixits que solen servir-se—, patates primerenques i tota mena d’enciams fresquíssims, espinacs, pastanagues i cebes tendres. L’aparició d’aquests prodigis coincideix amb la del peix primaveral per excel·lència: les sardines. No hi ha res més gustós, en aquest món, que una plata de sardines a la brasa. Si no se n’abusa, ¿no és el peix millor de la mar, en aquest temps? I bé: jo he viscut una època en què tot això; amb pa i vi, oli i sal, tenia un preu irrisori. Era l’època de l’any en què es podia ésser absolutament pobre, pobre de solemnitat, i tenir accés a les sensacions més fines de l’existència.

Parlant un dia de la primavera, amb un pagès, vaig sentir-li sostenir la curiosa teoria que en aquest temps l’oïda se’ns afina —en general tots els sentits— i que ara se senten més coses que en qualsevol altre moment. A la primavera, és clar, se senten moltes més coses que a l’hivern, perquè es produeix un xivarri d’ocells, insectes, batracis i en general de totes les formes vives que entren en el zel. Les herbes, els arbustos i les plantes entren també en el murmuri de la saba de la vida i cruixen. Però jo no sé si l’oïda se’ns afina. «Ara se senten les campanes dels pobles de la rodalia —em deia el pagès—. A l’hivern se senten menys, i això vostè ho sap perquè transita pels camins». Ara se senten, en efecte, les campanes dels tres o quatre pobles veïns: les campanes que toquen les hores i les que toquen a rosari, al vespre. En el toc de les hores, no sol pas produir-se un sincronisme massa ajustat, no van pas a l’uníson. Si toquessin totes alhora es produiria un tal galimaties, que no sabríem mai quina hora és. D’altra banda, sentir, al camp, tocar campanes és agradable, perquè la seva percussió té una misteriosa i profunda influència sobre el paisatge que afecten. Les campanades de vegades ens arriben com si vibressin dins d’un aire espès, cotonós i dens. Altres vegades el toc és cristal·lí, subtil i precís. El bronze de les campanes ens assenyala el temps. Els vents del sud, el vent de Quaresma, entra en l’agonia. Els aires boreals comencen de tenir una projecció més franca i seguida.