LES INUNDACIONS

Però de vegades plou massa i llavors es produeixen les inundacions, les nostres divertides inundacions.

Una de les coses més pintoresques del país, d’un pintoresc més etern, més permanent i més acreditat, són les inundacions que s’hi produeixen gairebé cada any. Aquests fenòmens ajuden molt a comprendre la manera d’ésser col·lectiva, la nostra manera d’ésser general.

Amb les inundacions succeeix el mateix que amb moltes altres coses de la nostra vida: la seva existència, i no diguem la seva importància, depèn de l’espai que els diaris hi dediquen. Quan una inundació té la sort de tenir una premsa copiosa i amable —i això de vegades es produeix— llavors la inundació és important. Dic això perquè encara és corrent de trobar persones que creuen que les inundacions en aquest país són fenòmens esporàdics, flagells del cel, càstigs de Déu i altres exageracions. Aquests inefables éssers —generalment ciutadans, o sia persones que tenen de les coses que passen la idea que en serveixen els diaris— parlen d’aquests estralls com si es tractés de coses excepcionals: «de l’any del còlera, del terratrèmol de Messina o de la temporada en què cantà Adelina Patti». I bé, estimats senyors, jo els demano perdó si els trenco les oracions. Això no és pas veritat. Les nostres inundacions són cròniques, s’esdevenen gairebé cada any, coincideixen grosso modo amb els equinoccis i tenen causes específiques, perfectament observables. Diré encara més: les inundacions, en l’estat en què tenim les coses, són ineluctables, indefectibles, assegurades.

Hi ha, podríem dir, la gran inundació i la inundació vulgar. La primera es produeix quan coincideixen tres fenòmens: fosa ràpida de les neus al Pirineu produïda per una alça sobtada de la temperatura, un cop de vent del sud, per exemple; pluges a mitja muntanya i al pla i temporal de llevant amb el corresponent cegament dels graus dels rius —cegament que fa botir l’aigua per obturació natural. Quan es produeix aquesta coincidència normalíssima a l’època dels equinoccis, d’una cosa podeu estar segurs: i és que al cap de tres dies veureu a la premsa la fotografia del governador embarcat en una barca, visitant la comarca damnificada. ¿Quantes vegades no heu vist una fotografia semblant en el curs de la vostra vida? Ja la recordeu: aquella casa de pagès amb aigua al pedrís, els arbres en remull fins a mitja soca, tota la plana —bona fotografia!— convertida en llac. Hi ha una excel·lent i nombrosíssima col·lecció de fotos d’aquestes del pla del Llobregat. També n’hi ha de la comarca de l’Ebre i de l’Empordà. Però n’hi ha menys, perquè aquestes contrades es troben menys a l’abast del periodisme i de l’administració provincial.

Després hi ha la inundació vulgar, que es pot produir i es produeix en qualsevol moment de l’any; n’hi ha prou que caiguin quatre gotes coincidents amb temporal de llevant. El temporal fa taparada de sorres i aigua de mar a les boques dels rius, es produeix l’obturació, les aigües boteixen i surten de mare. Els camps queden inundats. Després, al cap de pocs dies, el vent canvia; un cop de nord s’emporta les sorres dels graus i les aigües s’escolen normals. La naturalesa queda, per uns mesos, aquietada. I després hom va per una altra.

Aquestes inundacions produeixen sempre els mateixos efectes: hom forma una comissió que s’anomena la dels «pro damnificats», s’obre la subscripció i es recull una quantitat. Antigament sortien els cors a cantar pels carrers i la gent tirava xavalla des dels balcons al llençol que portaven. Si hom sumés els diners que s’han recollit aixi des del període de la dominació romana —i cito aquesta data perquè és la data màxima de plausibilitat de la nostra història— és molt probable que tinguéssim ja, si no canalitzats, almenys un parell de rius perfectament endegats. Però no us amoïneu: els nostres bons sentiments pro damnificats són tan vius i d’una tal intensitat, que ja farà prou que ens puguem estar de demostrar-los almenys una vegada l’any.

Si hom té la curiositat d’observar el país a través del curs dels nostres rius, hom té la desagradable sensació d’habitar una terra merament geogràfica. Els rius dels països verges de secà deuen ésser com els nostres cursos d’aigua. Els seus marges són poblats des de fa milers d’anys, però els rius es troben en el mateix estat de desordre indescriptible del primer dia en què s’obriren pas. Els seus marges tenen una fixesa certa quan la riba és de granit i molt alta. Si no reuneix aquestes condicions, res no hi ha menys segur que el seu curs. En tots els rius que jo conec podria citar innombrables llocs en els quals he vist modificacions essencials. A on l’any passat hi havia unes hortes ara hi ha uns sorrals, i, on hi havia una arbreda fa dos anys, ara hi van a l’estiu les criatures a banyar-se, i després, al cap de poc temps, allà on hi havia aigua hi ha uns rocs descarnats. Parlo ara de tots els nostres rius: no ja dels rius que tenen anomenada general, sinó del Besòs, de la Tordera, del Fluvià, etc., i de les rieres d’importància local, que fan també estralls innombrables. Si es poguessin comptar les hectàrees que el pas desordenat dels rius manté en un estat de permanent improductivitat, quedaria tothom veient visions. Els rius s’aprofiten industrialment, per obra i gràcia de la iniciativa particular. El seu aprofitament agrari es troba en el mateix estat en què el deixà la dinastia autòctona i després Carles III. La construcció d’un riu de país europeu normal, amb un criteri orgànic, intel·ligent i total, és en el nostre país completament desconeguda. Però ara sembla que anem en camí de tenir un riu una mica endegat: la Muga. Això, ho devem a l’interès de dues grans personalitats, a l’enginyer senyor Llansó, autor del projecte, i al senyor Miquel Mateu. Aquests senyors mereixen l’agraïment general. L’endegament de la Muga ha donat ja admirables i positius resultats.

Però això és un inici: vull dir que és la primera ordenació que s’ha produït en el nostre sistema fluvial de l’època prehistòrica ençà. És absolutament notori que han passat alguns anys. ¿És cometre una indiscreció demanar la continuació d’una obra que podria posar un terme a l’aspecte desagradablement còsmic, anàrquic, perillós, destructor, dels nostres rius? No ho crec pas. Els problemes tècnics deuen ésser, és clar, molt complicats a causa de la mateixa simplicitat del propòsit. Es tracta que els rius siguin rius durant tot l’any, que els rius puguin llençar les seves aigües al mar. És precisament quan no ho poden fer, quan deixen d’ésser rius, que les inundacions són inevitables. Ara bé: si això es podria resoldre treballant en el curs superior, mitjà o inferior de les aigües, és cosa que altres han de resoldre. El que és segur és que, si res no es fa, valdria més crear una Direcció General d’Inundacions permanent i estable, perquè aquests estralls continuaran essent crònics, ineluctables, tant si els diaris en parlen com si no en parlen, tant si tenen una premsa amable com si la tenen displicent i rebel. I per això deia, encara que les nostres inundacions produeixin tantes desgràcies, que aquests fenòmens fan una gràcia una mica monòtona, però sempre renovada, i són de les coses d’un pintoresc més etern, més permanent i més acreditat que podem presentar.