Glossari
Aigua de vida: Nom genèric amb el qual es coneixien totes les begudes destil·lades, que a partir del segle XII es van popularitzar arreu d’Europa, fetes a base de fruites, herbes o cereals.
Almogàver: Guerrer professional expert, sobretot, a fer incursions des dels regnes cristians contra els territoris fronterers sarraïns. Els almogàvers formaven grups autònoms i habitualment rebien la paga segons el que havien obtingut en el saqueig. A causa de la seva gran mobilitat, portaven armes lleugeres, com coltells o espases curtes, llances i dards. Vestien amb senzillesa: una gonella o camisa curta, i unes avarques de cuir. Per norma general, evitaven els centres urbans i, a causa de la seva vida a l’aire lliure, tenien la pell molt bruna. El seu nom prové de l’àrab i la seva traducció aproximada seria «el que fa una expedició». Cada grup d’almogàvers estava dirigit per un adalil, mot també d’origen àrab que significa «guia», i els grups més grans eren liderats per un almugatèn, és a dir, «capità» o «el que dirigeix».
Atzagaia: Llança curta llancívola utilitzada pels àrabs.
Barbacana: Torre o fortificació menor situada sobre un portal o un pont d’accés a una ciutat murallada. La seva finalitat era defensiva i suposava un obstacle important que calia conquerir abans de prendre un portal o un pont. Habitualment les barbacanes estaven aïllades de la línia principal de defensa, i un camí fortificat, sovint elevat, les connectava amb la muralla de la ciutat. El Castellet de Perpinyà és un exemple molt clar de barbacana.
Catapulta: Arma de guerra d’origen grec, emprada sobretot en els setges de castells i ciutats, que permetia el llançament a distància de pedres o altres objectes. Bàsicament n’hi havia de dos tipus: les que funcionaven mitjançant la força de cordes tensades, talment com una ballesta, i les que empraven un ressort de torsió per llançar el projectil. A causa del seu pes i de l’estabilitat que requerien, sovint estaven muntades sobre plataformes de fusta i eren utilitzades tant pels assetjants com pels defensors.
Catarisme: Moviment religiós cristià originat a Bulgària i que va tenir un gran difusió en diversos països europeus a través de les rutes comercials. A Occitània va tenir un arrelament enorme. El terme «càtar» té un origen grec i significa «pur», tot i que els càtars s’anomenaven a si mateixos «bons homes o cristians». Els càtars occitans eren coneguts també amb el nom d’«albigesos», perquè la ciutat d’Albi va ser-ne un focus important. El catarisme creia en el combat permanent entre el Bé i el Mal, i rebutjava de manera absoluta l’Església de Roma. Per salvar les seves ànimes, els càtars havien d’arribar al màxim grau de puresa, mitjançant la renúncia a la violència, les relacions sexuals o a menjar carn, entre altres preceptes. Rebutjaven tota mena de sagraments excepte l’anomenat consolamentum, ritus pel qual hom accedia a la puresa màxima i que sovint s’administrava als moribunds.
Cava: Túnel excavat per les tropes que assetjaven una fortalesa o ciutat emmurallada per enderrocar els fonaments d’un llenç de muralla. Quan els excavadors arribaven fins a la base de la muralla, n’extreien alguns carreus per fer-la caure o hi calaven foc, fet que sovint també en provocava l’esfondrament.
Coltell: Arma curta de tall que rebia molts altres noms, com «daga», «punyal» o «ganivet». Era considerada una arma poc noble, i per aquesta raó el seu ús estava prohibit en els duels de cavalleria. El coltell rebia també el nom de «misericòrdia», atès que era la darrera defensa que li restava a un guerrer quan havia perdut la resta de les armes.
Còmit: Nom que durant l’edat mitjana rebia l’oficial principal d’una nau, de la qual era també responsable tècnic de la navegació.
Cota d’armes: Peça de tela similar a una túnica que es portava per damunt de la cota de malles. Normalment estava guarnida amb els colors i símbols heràldics del seu portador.
Cota de malles: Peça de protecció per al cos i els braços consistent en una mena de túnica feta de malles o escates. Les més habituals eren fetes de ferro forjat i estaven formades per anelles petites unides les unes amb les altres, de manera que constituïen una malla que protegia el cos dels cops d’espasa o les sagetes. També es coneix amb el nom d’«ausberg» o «gonió».
Elm: Casc de metall que protegia el cap dels cavallers. Sovint tenia una visera que s’apujava o s’abaixava a partir de dos eixos situats als costats laterals de l’elm, fet que li garantia, quan s’abaixava, una protecció quasi total del rostre. Alguns peons també duien elm, si bé eren més senzills, desproveïts de visera i sense ornaments.
Faidit: Eren nobles i cavallers del Llenguadoc que van ser desposseïts de llurs terres i feus per la seva decisió d’oposar-se a la croada francesa contra els càtars, independentment del fet que ells mateixos ho fossin o no. Les seves terres eren confiscades pels croats, però els cavallers faidits les podien recuperar si abjuraven del catarisme o es comprometien a combatre’l. Molts faidits van trobar refugi als territoris del Regne d’Aragó, amb el qual sovint els unia un contracte de vassallatge.
Fonèvol: Arma de setge d’origen xinès que permetia el llançament de projectils contra els murs mitjançant un sistema de contrapès. En un extrem d’una biga giratòria s’hi col·locava, dins d’una gran fona de cuir, el projectil, que era llançat per l’acció d’un contrapès més pesant situat a l’altre extrem de la biga. Tenia un abast inferior a 200 metres i el pes màxim de les pedres era de 100 quilograms. El seu mecanisme complicat no permetia fer, de mitjana, més de dos trets cada hora. A banda de disparar pedres, els fonèvols també llançaven animals morts o excrements amb la intenció d’escampar infeccions entre els assetjats, o presoners vius o caps tallats per provocar el pànic, així com ruscs d’abelles o fustes en flames. El rei Jaume I va fer un ús notable dels fonèvols durant les conquestes del Regne de València i de l’illa de Mallorca.
Galera: Nau llarga, estreta i de poc calat, habitualment amb la proa afilada i un castell elevat a popa. Les galeres tenien un mínim de dos pals per a les veles, tot i que també es propulsaven amb la força dels rems, disposats a banda i banda en nombre de més de trenta.
Home de paratge: Home de llinatge honrat, però no pas noble ni cavaller, que posseïa casa, terres i rendes suficients que l’eximien de treballar. Tot i així, no era militar, malgrat que disposava de muntura i armament per si era requerit pel seu senyor feudal o sobirà. Els homes de paratge eren considerats el graó més baix de la noblesa rural, tot i que de fet no hi pertanyien. El terme i el concepte eren comuns a l’edat mitjana a Catalunya i al Regne de València, però és a Occitània on la cultura i la tradició del paratge va arrelar amb més força.
Joglar: Transmissor oral de versos, cançons i peces literàries, sovint amb acompanyament musical. Durant l’edat mitjana, la seva presència era freqüent. Els joglars viatjaven per viles i ciutats explicant les novetats del moment a canvi d’unes monedes o d’allotjament. A causa de l’analfabetisme imperant en aquella època, els joglars es van convertir en veritables creadors d’opinió. Habitualment, els joglars no eren els autors de les peces literàries que cantaven o recitaven, que eren escrites pels trobadors, amb qui sovint se’ls confon.
Lleny: Vaixell de rems, més ample i més pla que una galera, però més curt. Els llenys més grans podien arribar a tenir vint-i-cinc rems a cada banda. Tenia un timó llatí a cada costat i un sol arbre, tot i que se n’han documentat alguns amb dos arbres. Era una embarcació ràpida però generalment s’usava només per a les distàncies curtes i mitjanes.
Mantell: Màquina de guerra emprada en els setges contra fortaleses o ciutats emmurallades. Consistia en una estructura quadrangular muntada sobre rodes que permetia als assetjants una aproximació segura fins a les muralles enemigues per tal de procedir a enderrocar-ne els fonaments o assaltar un portal. A vegades també tenia una coberta per evitar les fletxes disparades des de les muralles. Normalment el mantell era fet de fusta o branques, amb un recobriment de fang o pells per impedir que fos incendiat. El seu ús està documentat a l’edat antiga; per exemple, Juli Cèsar en va emprar durant el setge de Massília (l’actual Marsella) l’any 49 aC.
Orde dels predicadors: Coneguts popularment amb el nom de «dominics», és un orde mendicant creat el 1215 i aprovat pel papa Honori III l’any 1216, tot i que la seva activitat formal havia començat uns anys abans. Durant un viatge a través del Llenguadoc, el canonge regular del Burgo de Osma, Domènec de Guzmán, va adonar-se de l’expansió del catarisme i va decidir romandre a la zona per predicar i convertir heretges a l’ortodòxia de l’Església. El 1207, va fundar un monestir de monges dominiques i posteriorment, el 1215, va fundar la primera comunitat de frares. Domènec de Guzmán es va oposar sempre a la violència contra els càtars, si be el seu orde de predicadors va ser una peça important en la repressió de l’heretgia. L’hàbit dels dominics consisteix en una túnica blanca sobre la qual es posa una capa i una caputxa negres.
Orde del Temple: L’orde dels pobres cavallers de Crist del Temple de Salomó de Jerusalem va néixer el 1118 per donar seguretat als pelegrins que anaven a Terra Santa, i va ser reconegut canònicament al concili de Troyes, el 1129. Originalment tenia la seu a Jerusalem, tot i que de seguida es va estendre per tot Europa. A banda de socórrer els pelegrins i combatre contra els sarraïns, l’orde va constituir una gran xarxa de fortaleses i es va especialitzar en els afers de banca i canvi, cosa que els va convertir en una organització financera que prestava diners a les principals cases reials europees. Aquest enorme poder fou l’origen de la seva perdició: el rei Felip IV de França va pressionar el papat per obtenir la dissolució de l’orde, objectiu que va aconseguir amb males arts el 1312. Tot i que els templers foren sempre ben tractats als territoris de la Corona d’Aragó, fins i tot després de la seva dissolució, a França foren perseguits i executats, i llurs béns, expropiats per la corona.
Perfecte: Els perfectes eren els seguidors del catarisme que adoptaven els seus principis religiosos i els complien de manera absolutament estricta. La seva renúncia a la vida material era extrema i, en alguns casos, incloïa el dejuni fins a la mateixa mort. També complien el vot de celibat, un dels principals preceptes càtars. La condició de perfecte era imprescindible per assolir la salvació després de la mort. Tot i així, la gran majoria de càtars no arribava a la condició de perfecte i no passava de ser creient.
Tarida: Nau d’una única coberta destinada al transport de mercaderies, bestiar o tropes. Tot i que les tarides podien tenir pals per a les veles o fileres de rems, habitualment eren remolcades per galeres. La tarida era una nau molt plana, fet que facilitava l’acostament a la costa per desembarcar-ne la càrrega. En temps de guerra, era el vaixell idoni per transportar tropes per mar fins al seu objectiu.
Trabuquet: Fonèvol de dimensions més grans i, en conseqüència, més difícil de transportar i muntar davant la ciutat assetjada. L’ús de trabuquets està documentat en diversos setges medievals, per exemple per part dels àrabs contra les ciutats de Girona o Narbona.
Tractat de Corbeil: Acord internacional signat el 1258 entre el rei Jaume I d’Aragó i el rei Lluís IX de França. El tractat incloïa dos pactes. D’una banda, s’acordava el casament d’Elisabet, filla del rei català, amb el príncep Felip, fill de Lluís IX i hereu del tron francès. De l’altra, fixava definitivament els límits fronterers entre França i la Corona d’Aragó, de manera que Jaume I renunciava a qualsevol reclamació sobre la majoria de territoris occitans, a excepció de la senyoria de Montpeller, la baronia d’Omeladès i el vescomtat de Cariat. En compensació, el rei de França renunciava per sempre als drets que pogués tenir, en qualitat de descendent de Carlemany, sobre els territoris catalans. El tractat, que va posar fi a la política catalana al nord de les Corberes, es va signar a la localitat de Corbeil, als afores de París, i per això porta aquest nom.
Trobador: Artista que escrivia i musicava composicions literàries per tal que fossin cantades pels joglars, malgrat que a vegades també les cantava ell mateix. Tot i que originàriament els trobadors eren només els artistes occitans dels segles XII i XIII, posteriorment el terme fou aplicat també als artistes de terres catalanes, franceses o castellanes. Els orígens i la condició social dels trobadors eren molt diversos, de manera que en trobem de l’alta noblesa i dels sectors de baixa naixença, però tots mantenien entre ells un tracte d’amistat i respecte.